MOAD EZZANOUNI, coordinador de 5 punts TIC d’atenció ciutadana a l’Hospitalet

Moad Ezzanouni apropa als veïns els serveis bàsics de fer servir el seu mòbil i també l’acompanyament i el suport en la realització dels seus tràmits i de les seves gestions telemàtiques. Ho fa parlant el llenguatge de barri i els ciutadans i explica en aqueseta entrevista que, llavors, “se senten molt còmodes en un ambient de confiança perquè els està atenent una persona com ells”. De mitjana, actualment entre tots els punts TIC atenen a unes 150 persones al dia de dilluns a dissabte. És una feina important per compensar l’esquerda digital.

Moad Ezzanouini va néixer a l’Hospitalet l’any 2002 i s’ha criat al barri La Florida, on va començar a ajudar als seus veïns a fer els tràmits en línea fent acompanyament digital. Es mostra orgullós de la feina, doncs el primer any es va poder atendre a 8.000 persones, l’any passat a 12.000 i ara coordina i és el responsable de cinc centres TIC a la ciutat. Fa poc s’ha casat amb la seva novia de tota la vida i continua estudiant un cicle superior de ciberseguretat alhora que fa les practiques a l’Ajuntament com a informàtic.

Moad Ezzamouni treballa com a coordinador de 5 centres TIC que dinamitzen digitalment als ciutadans que ho necessiten. Va començar al Punt TIC La Florida – Les Planes, que es troba a la Plaça Blocs Florida número 15, el seu barri des de que va néixer fa 22 anys. La feina d’en Moad apropa als veïns els serveis que s’ofereixen des d’aquests centres com, per exemple, l’acompanyament i el suport en la realització dels seus tràmits i de les seves gestions telemàtiques. L’eix central de la seva activitat són les noves tecnologies. 

Moad mostra i comparteix un exemple de com les noves tecnologies són un pont que connecta els problemes amb les solucions i una eina que connecta amb tenir una vida millor, amb superar les adversitats i amb estar més preparats i preparades per a combatre-les. Ajuda en tot tipus de tràmits que es facin per internet. “Parlem el llenguatge de barri i els ciutadans, llavors, se senten molt còmodes en un ambient de confiança perquè els està atenent una persona com ells”, assenyala. Fins i tot ha arribat a ajudar a gent a aconseguir feina o documentació, atenent a qualsevol hora, sempre amb esperit de servei a la comunitat.

Pensaments negatius vers als joves

El jove informàtic creu que la combinació de la genialitat dels joves i la saviesa de la gent gran pot ser una força poderosa pel progrés i l’aprenentatge a la societat. També pensa que és important valorar tant l’experiència acumulada com l’energia i la creativitat de la joventut per assolir un equilibri a la societat. També valora els ambients que promouen la diversitat en totes les seves formes, inclosa la diversitat d’edats. I considera que la majoria de la gent està actualment amb problemes de pensaments negatius vers als joves “perquè en aquesta generació generalitzen pel que veuen dels altres”.

Moad sempre està connectat perquè l’agrada saber el que passa i considera que hi ha altres formes de concentrar-se que no apagant el mòbil. Rebutja la comparació de que les xarxes socials siguin la droga dura de l’actual societat, perquè si bé reconeix que si li dones un mal ús poden crear dependència, no arriba al punt d’una droga “que no aporta res, no em sembla just”. Defensa que les xarxes socials “aporten moltíssim a la nostra Sociedad i es mereixen un respecte”. I sobre els efectes de l’opinió pública, assegura que amb ell no l’afecta res.

Per al jove informàtic la solidaritat és la disposició a ajudar i donar suport als altres en moments de necessitat, mostrant empatia i compromís. I sobre la transició digital i verda, defensa que l’Hospitalet “no para de lluitar per tenir una ciutat més verda i digital, “i ho sé de primera mà”.

Confucio com a guia

Sobre el lideratge, pensa que un líder ha de ser inspirador, empàtic, comunicatiu, tenir visió i capacitat per prendre decisions, així com ser capaç de motivar i guiar el seu equip cap a metes comunes. I l’èxit és per a ell “assolir un equilibri entre el compliment personal, el benestar emocional i contribuir positivament al món que ens envolta”. I sobre el fracàs, respon taxatiu que no existeix: “al meu diccionari no hi ha aquesta paraula, però podem trobar un sinònim que és la paraula pas, per arribar a un objectiu hem de fer molts passos”.

Personalment, considera que no ha tingut cap dificultat que hagi tingut que superar, perquè es guia per la dita de Confucio: “La vida és molt simple, però insistim a fer-la complicada”.

Als joves com ell aconsella que aprofitin el tren que passa, “encara que sembli que no funcionarà, t’has d’esforçat per a que funcioni, però no et quedis a l’estació”, afirma. Es considera preparat per afrontar “tot el que vingui en el futur”, però no aspira a deixar un llegat memorable, perquè “no és el meu objectiu; crec que és millor ser un és, és viu més tranquil”, afirma.

Sense preocupació per l’IA

A Moad no li preocupa la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en la seva feina, “perquè no pot demanar cita prèvia, ni sol·licitar una ajuda, llavors crec que mai trencarà el meu sector. Encara que tot s’està digitalitzant molt -continua- i tot va molt de pressa, les persones sempre necessitaran a persones”.

Pensa que actualment hi ha més oportunitats laborals que abans, sobretot pels joves. “La meva germana quan tenia 19 anys li va costar un món trobar feina i ara un nen de 19 anyus que no treballi és perquè no vol”, afirma. Sobre les diferències entre dones i homes en les carreres científiques STEM, considera que cada vegada hi haurà menys i que a l’any 2035 n’hi haurà una igualtat absoluta en aquests sectors.

En Moad mai ha volgut l’excel·lència, perquè afirma que no l’agrada exigir-se molt, doncs pensa que “la vida s’ha de viure tranquil, no amb pressió, i l’excel·lència és sinònim de pressió”. Sobre les relacions humanes creu que “cada vegada es perden més, però qui és sociable sempre lluitarà pel seu manteniment”.

Que joves com Moad ajudin a la gent, quan de vegades han sigut tractats amb cert rebuig, com si fossin un destorbo, ha estat un comportament que ha girat 180 graus i ara els veïns el miren i saluden amb gratitud. “La gent ve a nosaltres com si la tecnologia fos un problema i surt pensant que és una solució”, conclou.

“Mai m’enfado, mai estic trist, em prenc la vida com un aprenentatge”

Quan Moad Ezzanouni va finalitzar el Batxillerat no va poder accedir a l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF) per no arribar a la nota de tall i, després d’un any sabàtic, va fer un curs digital que oferia la Fundació Sargim durant tres mesos i, una vegada acabat, va tenir l’oportunitat de fer un voluntariat amb opció que li contractessin en el punt TIC que s’havia obert al seu barri.

Gràcies a les seves habilitats i les ganes d’aprofitar l’oportunitat que l’havien ofert, va apostar per ser un punt guia que acompanya digitalment al ciutadà en absolutament totes les gestions i tràmits en línia. Recorda que això va donar molt que parlar, ja que el primer any van atendre més de 8.000 persones. I en 2023 ja van ser 12.000 persones i enguany tenen 5 punts que Moad coordina i és el responsable.

Paral·lelament, com Ezzanouni sempre ha volgut continuar estudiant, ara està cursant el darrer trimestre del Cicle Superior de Ciberseguretat i està fent les pràctiques a l’Ajuntament de l’Hospitalet com a informàtic. A Moad l’encanta treballar a l’àmbit social i també la tecnologia i el seu objectiu és créixer el màxim possible. Però el seu somni és arribar a ser entrenador professional de futbol. De fet, des de que tenia 14 anys ho és i la majoria de les seves tardes les passa entrenant a nens i a joves. Confessa que l’apassiona aquest esport i que els seus pupils puguin seguir l’exemple d’un noi amb valors, amb carisma i amb ganes de menjar-se el món des dels estudis i el treball.

Fa un parell de mesos que Moad s’ha casat amb l’amor de la seva vida. “Em diuen que sóc molt jove, però jo sé que estic preparat”, assenyala. Portaven quatre anys de nuvis i, tant ella com ell, tenen una bona feina, així que han decidit fer el pas i signar el seu amor. Viu amb la seva parella a casa dels seus pares, però després de ramadan a principis del mes de maig, té previst anar a viure a una casa de lloger amb la seva dona, amb qui pensa tenir fills en un termini de 4 anys.

Les seves lectures són “Despertando al gigante interior”, de Tony Robbins, “El señor de los anillos “ i “Don Quijote de la Mancha, de Cervantes i aquest estiu desitja viatjar amb la seva dona. “Serà un viatge especial perquè serà el primer que farem junts”. Moad és un jove molt carismàtic que genera un bon ambient vagi on vagi. Transmet confiança i l’agrada molt ajudar a la gent. Mai s’enfada, passi el que passi mai està trist i es pren la vida com una aprenentatge. Al Moad de l’any 2050 li diria que “mai deixi de ser un nen i gaudir de tot el que fa com un nen”. I a una illa deseerta es portaría aigua potable per sempre, menjar per sempre, a la seva parella “i a viure feliç menjant perdius”.

“El millor de l’Hospitalet es la seva bona gent”

El que més l’agrada a Moad del seu barri, La Florida, és la diversitat cultural i el tracte de la gent. “Al meu barri el que és català tracta de bona manera al que és paquistanès i aquest tracta bé al que és del Perú, i aquest també tracta bé al marroquí i així amb totes i cadascuna de les cultures que tenim al barri”, assegura.

El millor que té la seva ciutat, l’Hospitalet, “és la seva bona gent, perquè tots tenim un bon cor i estimem molt la nostra ciutat”, fins al punt d’afirmar que “qui viu a l’Hospitalet no es vol anar i això ho tinc comprovat”. A la resta de catalans els recomana que visitin l’Hospitalet i “que no facin cas a les xarxes socials i als canals de comunicació que només parlen malament de nosaltres perquè no tenen altre cosa de que parlar, però realment som una ciutat molt maca, en la que l’acolliment a qualsevol persona és immillorable”. Afegeix desafiant que “qui pensi malament de nosaltres, que vingui personalment a visitar-me i jo em jugo la meva feina a que voldrà tornar”.

Considera una sort que el seu projecte tingui el suport de GSMA, l’associació d’operadors mòbils i patronal de companyies tecnològiques, i per tant, la iniciativa pot créixer fins al nivell d’arribar a ser un projecte de la UE, amb l’origen al barri de La Florida i Moad com a principal líder.

Que la psicologia deixi de ser un tema tabú

A la pregunta de si Moad té un nou projecte, després de reconèixer que és la primera vegada que parla del tema, confessa que vol liderar en el futur que “la psicologia deixi de ser un tema tabú a l’Hospitalet i al nostre país”.

El projecte que ara desenvolupa aquest jove és el TicTruck a l’Hospitalet, un servei públic presencial d’acompanyament digital de la ciutadania i d’inserció sociolaboral de joves en risc d’exclusió social. És un contenidor de transport marítim reciclat i rehabilitat com una oficina de tràmits en la que s’acompanya a la ciutadania a fer les seves gestions telemàtiques i donar suport.

Moad coordina els 5 punts TIC i també és el coordinador de les formacions digitals que fem per a que les persones aprenguin a fer servir el seu mòbil. De mitjana, actualment atenem entre tots els punts TIC a unes 150 persones al dia i atenem de dilluns a dissabte. No hi ha un tipus de perfil determinat de les persones que ajuden, perquè va des del jove fins al més gran, “tothom necessita ajuda en els tràmits i gestions en línia”, reconeix. Considera que el projecta que lidera té molt futur i està molt content de participar i de tenir un paper important.

Com a repte a mitjà termini aspira a arribar a treballar a la Generalitat o la Diputació de Barcelona “aportant les meves experiències i a llarg termini, ser el director de la Xarxa TIC”. De moment, l’impacte que té la seva activitat a la societat és la seva digitalització, ser un suport i crear comunitat. Aquest darrer punt ho explica perquè considera que és important: a les sessions digitals es crea comunitat, la gent ve a aprendre però també a passar una bona estona entre veïns, i és un punt d’inflexió per al projecte, “ja que estem fent que gent que potser està en un moment complicat, durant una hora i mitja s’oblidin de tot i gaudeixin com a nens”.

Moad vol que es destaqui el seu agraïment a l’AEMA, Fundació Sargim, l’Ajuntament de l’Hospitalet, Mobile World Capital Barcelona, l’alcaldessa Nuria Marín, a Lluís Esteve, director del Pla Integral La Florida, a Robert López, director de la Fundació “i, sobretot, a tots els veïns i veïnes que confien en nosaltres”.

Entrevista con el poeta Sandro Luna ganador del último Jorge Manrique de poesía

Este noviembre pasado, un poeta hospitalense de nacimiento ganó el prestigioso Premio Internacional de Poesía Jorge Manrique, con un libro de reminiscencias cinematográficas: La noche que a Eddie Felson le rompieron los dedos, rememorando aquel habilidoso jugador californiano de billar protagonizado por Paul Newman donde aparecía como un reconocido buscavidas. Se presentaron 107 originales de diversas partes del mundo y lo ganó Sandro Luna, nacido en 1978, licenciado en Filosofía por la UB y profesor de secundaria de literatura y filosofía. No era un primerizo. En 2009 ganó el premio de poesía de La Vanguardia que otorga a un único poema, en este caso Atardecer. Al año siguiente ganaría el XXXI Premio Internacional de Poesía Arcipreste de Hita con el libro Estamos todos muertos, aval y reconocimiento que le serviría para publicar en 2014 Casa sin lugar, en 2015 Eva tendiendo la ropa y en 2020 la plaquette Fuego de San Telmo. Ese mismo año ganaría también la XXXVI edición de los Premios Jaén de Poesía con el libro titulado El monstruo de la galletas y en 2022 fue finalista de los Premios del Tren con el poema Catenaria. 

Nos ha parecido que no había mejor elección para el Día del Libro que una entrevista con un notable escritor local, hasta ahora inédito en nuestras páginas. Este ha sido el resultado.

Nació en l’Hospitalet, vive en Esplugues… nadie apostaría que en esos contextos brotara un poeta… ¿la geografía marca a un autor?

Todo cuanto nos rodea es accidental. Lo mismo sucede con el lugar en el que uno nace. Lo que brota, por otro lado, lo hace siempre en tierra fértil y esta tierra, en realidad, no conoce más geografía que su propia entraña inmaterial. Así que, aquí, por intentar responderle, me remito a Melville: “No está en ningún lugar. Los lugares verdaderos nunca lo están”.

Por otro lado, decirle que la geografía por la que me muevo es una especie de mapa con muchas cruces y ningún tesoro… con la cual cosa es evidente que uno esté lleno de marcas y geografías que nos indican constantemente que lo único importante es el recorrido individual que cualquier persona haga en un mundo que apesta.

Hay mucha gente que versifica, que se atreve a juntar palabras, pero la poesía es otra cosa: ¿qué es la poesía?

No tengo ni idea, pero yo la he sentido, por ejemplo, muy viva en algunos momentos y poemas. Pienso en “Malos recuerdos” de Gamoneda, en “Alto jornal” de Claudio Rodríguez, en “Jilgueros” de José Mateos, en “Voces” de Agustín Pérez Leal, en “Humo de leña” de Vicente Gallego, por citarle algunos poemas de libros que descansan mientras le escribo en mi escritorio.

¿Qué es la poesía? – me pregunta.

¿Qué es el amor? – le respondo.

Una pregunta clásica: ¿el poeta nace o se hace?

Usted me disculpará, pero me hace unas preguntas que no sé bien qué decir, no estoy insinuando que suenen a preguntas tópicas o recurrentes, no me malinterprete… así que para no parecer impertinente ni altivo, adjetivos muy alejados del tipo que soy, le explicaré que yo, de pequeño, enfermaba con frecuencia y pasaba largas temporadas en casa de mis abuelos. Ello era debido a unas anginas que tenía del tamaño de un melón XL, así que cualquier resfriado se me complicaba cosa mala y me alejaba de la escuela, del patio y de mis compinches de aventuras. Por aquel entonces la tele no era tele, no existía internet ni plataformas con películas a la carta. Pero tenía libros y leer era un puerto para mí. Me embarqué, lo recuerdo, con Jason y sus camaradas; entendí de banderas por la bandera negra de Aquiles y los mirmidones; Long John Silver se convirtió para mí, por aquel entonces, en mi mejor maestro; las moscas de Machado y sus limoneros me dieron la vida nuevamente… y qué pronto quise escribir también por emular a aquellos tipos que me servían en bandeja sus aventuras y tragedias. Este amor por las palabras es verdadero amor, así que yo me enamoré de joven gracias a ellas y no he dejado de cultivar ese campo que todavía me estremece. Quiero pensar que soy un campesino humilde, como esos que aparecen en algunas películas del viejo Kurosawa, por ejemplo, y si he sido capaz de escribir algo que haya merecido la pena, en parte, también ha sido porque previamente había en mí una especie de tierra fértil en la que tanto los argonautas como el viejo Homero o el apasionado Stevenson o ese hijo de la mar a quien tanto respeto, por ejemplo, dejaron su semilla.

Otra pregunta más clásica todavía: ¿para qué sirve la poesía?

¿No cree que Borges respondió a esta pregunta de la mejor manera posible? Las cosas que más amo no sirven para nada. No sirve para nada lo hermosa que me parece mi compañera cuando toma café por la mañana, no sirve para nada el beso de mi hija por sorpresa, no sirve para nada la belleza que tiene el rocío cuando le va la vida en el filo de una hoja… ¿qué es esta servidumbre de preguntarnos a cada instante para qué sirve esto o aquello? Lo que más importa, porque es importante, nada sabe del utilitarismo ni de la esclavitud en este mundo de mierda. Por eso fueron tan importantes otros hombres mucho mejores que yo que dieron su vida por amar solamente –aquí pienso en mi hermano Agustín–: Osip, Servet, Bruno,…

De la poesía no se puede vivir, pero… ¿se puede vivir para la poesía?

La única vida que concibo es la que se desvive. Entiéndase bien –hago referencia a Esquirol–: “Vivir es desvivirse”. Y esto quiere decir que vivir es dar la vida. En tal caso, sí, se debe vivir para la poesía, a su servicio y dictado, humildemente siempre y a su búsqueda y encuentro; respetar el barbecho, los silencios…

Ha ganado unos cuantos premios de poesía: ¿para qué sirve ganar premios?

Si me presento a premios literarios es porque es la manera más rápida de publicar un libro y que a menos gente compromete. En mi caso, y para serle sincero, me ha servido para conocer a personas que se han convertido en algo más que en compañeros de viaje: en amigos.

¿Qué es, a su juicio, una carrera literaria?

Me temo, y sabrá disculpar mi ignorancia, que no sé qué es una carrera literaria.

¿De dónde bebe como poeta?

De la fuente inagotable de la que otros hombres y mujeres bebieron antes que yo: la sorpresa, porque es admiración, y la celebración, porque es gozo e incertidumbre. Y también del bar que tengo al lado de casa.

¿Cómo ve su futuro literario?

Me cuesta mucho pensar en más allá de hoy, así que espero que las palabras sigan acudiendo a mí generosamente y que yo esté a la altura en el momento de merecerlas, si es que las merezco, si es que acuden. Nada más.

Es profesor de secundaria. ¿Qué considera que hay que hacer para que los jóvenes se sientan atraídos por la poesía?

A los jóvenes hay que dejarlos con sus duelos y sus alcances. Y si alguno siente que el pájaro de fuego repiquetea en su corazón, ya sabrá qué hacer cuando llegue el momento. Ahora bien, aquí deberíamos hablar de la educación en las aulas y del torpe camino que llevan años siguiendo –y a nosotros con ellos, lamentablemente– nuestros pobres políticos de turno que, en realidad, son y siempre han sido los grandes incapaces de nuestra historia humana. Se debería recuperar y afianzar en la enseñanza el estudio de las humanidades –ya sabe que “humanidades” se refiere a una dimensión muy amplia referido con lo humano–. Sólo así es posible que algunos se interesen por cualquier actividad relacionada con ellas… si de ahí salen poetas, escultores, músicos o ingenieros aeronáuticos, mejor que mejor. Pero, ahora bien, hay que empezar por abajo. Luego ya se verá. También es importante el entusiasmo y la honestidad con la que uno se dirige a los jóvenes, son aspectos contagiosos, más que el sarampión o la gripe.

¿Es verdad, en su opinión, que la poesía es un arma cargada de futuro como aventuró Celaya?

Con esto Celaya se convirtió en el gran propagandista de la posguerra española. A mí las cosas efectistas me la traen al pairo y si la poesía es o no un arma y si la poesía tiene o no futuro me trae sin cuidado. Respeto al hombre Celaya, su compromiso moral y su infatigable trabajo social, pero no me interesa demasiado el poeta Celaya, otros cantaron mejor que él lo que él no alcanzó.

¿Qué piensa que se debería hacer para que la buena poesía impregne al público? ¿O quizás no es necesario?

Qué importa el público, lo que importa es la poesía y la poesía sólo lo es si es buena y permanece. Fíjese qué cosas, no nos vemos cantando dentro de nosotros todavía la “Noche oscura”, las coplas, el romancero, el “Alto jornal”… qué importara lo que piense cualquiera de nada.

Recomiéndenos un libro de poesía que no sea el suyo…

Uno no, voy a recomendar unos cuantos a los que he vuelto en las últimas semanas:

Antonio Gamoneda, Blues castellano.

Claudio Rodríguez, Don de la ebriedad.

Miguel Ángel Velasco, La vida desatada.

Agustín Pérez Leal, Tú me mueves.

César Vallejo, Los heraldos negros y Trilce.

Antonio Machado, Soledades. Galerías. Otros poemas.

Walt Whitman, Hojas de hierba.

T. S. Elliot, Cuatro cuartetos.

Pablo Neruda, Odas elementales.

Dámaso Alonso, Hijos de la ira.

José Agustín Goytisolo, Salmos al viento.

José Mateos, La hora del lobo.

José Ángel Valente, Fragmentos de un libro futuro.

José Luis Parra, Inclinándome.

Antonio Moreno, Nombres de árbol.

Juan Ramón Jiménez, Antolojía.

Blas de Otero, Verso y prosa.

C. P. Cavafis, Obra completa.

Luis Rosales, La casa encendida.

R. M. Rilke, Elegías de Duino.

Joan Margarit, Casa misericòrdia.

Antonio Cabrera, Con el aire.

Esta respuesta, usted sabrá perdonarme, daba mucho juego.

Gracias por su tiempo y sus preguntas. Espero que hayan encontrado en mis respuestas su mejor propósito.