Mes: juny de 2024

Fonts voltor sense escrúpols expulsen els veïns per transformar els seus habitatges en apartaments turístics

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquesta foto ho confirma.

Els afectats reclamen atenció de l’Ajuntament per fer front conjuntament al greu problema que se’ls presenta.

L’HOSPITALET. LLUÍS BERBEL.- La proximitat de l’Hospitalet a Barcelona té els seus avantatges i desavantatges. La capital de Catalunya s’ha convertit en atractiu número u de turisme i en aquest sentit, repercuteix negativament, a la segona ciutat de Catalunya, sobretot pel que fa a l’habitatge. L’especulació i l’enriquiment ràpid fan que els propietaris transformin blocs sencers en pisos turístics i expulsin els seus llogaters actuals.

La situació que viuen els veïns d’alguns blocs d’habitatges com els del carrer Occident, 14 n’és un exemple. La propietat del bloc està fent fora els veïns no renovant-los els contractes, i transformant-los en pisos turístics.

Tot això està gestionat per una empresa, Smart Living, que ha estat contractada per l’administració de la finca que gestionen els propietaris del bloc de pisos.

Els amos de la finca estan pressionant els veïns enviant-los burofax i recordant-los quan els finalitza el contracte. No els importa l’edat ni la situació de les persones i si compleixen o no amb els pagaments dels lloguers.

Exemples clars són els d’una senyora de 86 anys a la que se li acaba el contracte d’aquí a dos anys i ja li han notificat la data de la finalització i la seva rescissió. A una altra veïna, amb dos nens, que sempre ha pagat el lloguer religiosament, la propietat ja li ha advertit que la seva relació contractual acababa entre tres mesos i sis mesos. I que tot el que passés d’aquest plaç suposaria una penalització de de 2.000 euros al mes. Ella no el va aceptar i finalment l’empresa es va tirar enrere.

A la finca hi ha vint habitatges dels quals, sis ja han estat buidats i convertits en pisos turístics. El lloguer d’un d’aquests habitatges ronda els 1000 euros i disposen de tres habitacions amb cuina i un lavabo. Un cop reconvertits en pisos turístics es transformen en apartaments de cinc habitacions, totes elles de lloguer de forma individual i no per menys de 600 euros cadascun. “Hi ha algunes d’aquestes habitacions que no tenen ni finestres”, diu un dels llogaters actuals del bloc.

Una parella va rebre suposadament per error 4 anys abans el burofax per informar que no renoven i que en dos mesos devien sortir. Ells després van dirque no podien donar, ja que tenien contracte vigent i després d’un tira i arronsa van dir que era un error i era per altre vei.

Un dels afectats denuncia que aquesta situació malmet directament tota la barriada ja que “es trenca el concepte de barri en benefici dels fons voltors, inversors que l’únic que busquen és el màxim rendiment sense importar-los la convivència normal del veïnat”. I continuen manifestant que “això no només repercuteix en el tema de l’habitatge sinó sobre la resta dels que vivim aquí cada dia per l’encariment de tot allò que l’envolta: restauració, comerços, supermercats…”.

A la barriada de Collblanc on es troba el carrer Occident, aquest no és un fet aïllat. En un carrer adjacent, el carrer Progrés, ja hi ha cinc finques convertides totes en pisos turístics. I al carrer Holanda, en alguns blocs estan fent exactament el mateix, pressionant els veïns per desallotjar-los, trencant la relació contractual.

També s’especula que l’Aparthotel que volen fer on hi havia el bar Bou es convertirà en una cosa similar: apartaments d’habitacions. Fins i tot també es rumoreja que la Residència d’Estudiants existent al costat del mercat de Collblanc que durant l’estiu quedarà buida, es reconvertirà també en pisos turístics. “Ho estan comprant tot”, denuncien.

“Tenim dret a l’habitatge. Som quatre a casa”, afirma un altre dels afectats als que també ha arribat la carta amb un any d’antelació. Al respecte els veïns denuncien que la normativa exigeix ​​un lloguer mínim de tres mesos. “Els fons que estan darrere de tota aquesta especulació procedeixen de molts països: russos, xinesos, israelians, americans”.

Els afectats han contactat amb el Sindicat de Llogaters i tenen pensat fer un gran acte per conscienciar la ciutadania de la situació en què es troba el barri i un problema que s’està estenent com una bassa d’oli. També tenen prevista una intervenció al ple municipal per alertar i denunciar la situació als grups municipals perquè l’ajuntament prengui cartes en l’assumpte: “actualment ens trobem força desemparats”, sentencien els veïns.

Les esquerres europees han d’assumir l’autodeterminació de les nacions sense Estat (I)

Josep Ferrer (Gent pel Canvi)

El procés sobiranista català ha fet emergir entre les esquerres el debat sobre la qüestió nacional i en particular sobre la revisió pacífica i democràtica de les fronteres estatals a l’Europa occidental moderna. Es hora que incorporin l’autodeterminació al catàleg de drets bàsics de la ciutadania..

Els objectius de caràcter nacional (la preservació de la llengua i la cultura, l’autogovern, l’autodeterminació…) han estat assumits per l’esquerra quan es donaven situacions clares d’opressió o colonialisme a ultramar. Però generen més dubtes quan el conflicte es planteja dins l’Europa Occidental. De fet es fa ulls grossos a l’existència mateixa d’aquestes situacions d’opressió o persecució, que caldria qualificar, si més no, de paracolonials. Sembla com si amb aquestes negacions es volgués evitar un debat que probablement duria a la conclusió que aquestes nacions europees minoritzades tenen també dret a l’autogovern i a l’autodeterminació.

En el cas de Catalunya, l’actitud colonialista per part de l’Estat Espanyol és força evident: impugnació de lleis, espoli econòmic, ofec de la llengua pròpia… Fins i tot hi ha una gran resistència al reconeixement de Catalunya com a nació, amb llengua i cultura pròpia, i per tant subjecte polític amb ple dret a decidir sobre el seu futur.

QUI DETERMINA LES FRONTERES?

Més en general, entre els drets de la ciutadania europea mai s’ha inclòs el de participar en la definició de les fronteres estatals, que s’han determinat en la seva majoria com a resultat de conflictes bèl·lics o de pactes entre les oligarquies dominants. Malauradament en els conflictes actuals es continua ignorant l’autodeterminació dels afectats com una via de solució (de fet, la més respectuosa amb els seus drets).

Els estats i les cúpules dirigents continuen traficant amb els territoris, i fins i tot amb els seus habitants, com si fossin mercaderies de la seva propietat. Continua vigent la denúncia d’Ovidi Montllor a la “cançó de les balances”. Ben al contrari, qui té més dret a disposar d’un territori és la seva ciutadania. Una excepció positiva en aquest sentit és Gibraltar, on es reconeix als seus habitants la decisió de formar part o no del Regne Unit. Però la pràctica majoritària (Alsàcia, Tirol i tants d’altres) no reconeix aquests drets.

Ni tan sols a escala autonòmica: els habitants del Condado de Treviño fa anys que malden inútilment per incorporar-se a Alava, amb un argument tan evident com un millor accés als serveis públics (sanitat, educació…). Potser fa por obrir una caixa de Pandora que podria ser de gran abast (la Franja, León…).

Tanmateix, un dret bàsic no pot ser denegat per les dificultats de la seva aplicació o regulació. De fet, aquestes dificultats són igualment presents a molts altres drets (vaga, manifestació, divorci, avortament, eutanàsia…) reconeguts en les democràcies avançades.

EMPODERAMENT I SUBSIDIARIETAT

Més encara, aquest dret a decidir sobre les fronteres (estatals, autonòmiques…) cal inscriure’l en un procés d’empoderament ciutadà, que reverteixi el sentiment creixent d’inutilitat i menysteniment dels mecanismes de participació i decisió, que està duent bona de la població a posicions antisistema. Cal recuperar l’Europa dels pobles, en lloc de l’Europa dels estats i dels mercats.

Element clau en aquest procés d’empoderament ciutadà és la proximitat entre els òrgans decisoris i els afectats. La història és plena de com les oligarquies busquen contrarestar la voluntat popular aïllant-se o allunyant-se de les unitats naturals d’organització reivindicativa immediata, com ara la fàbrica o el municipi. Saben que més enllà de la comarca o la regió, els moviments de base tenen dificultats per actuar de forma unificada i coordinada.

Aquest principi de subsidiarietat apunta, a l’hora d’aplicar el dret ciutadà a decidir sobre les fronteres, més aviat cap a estats de mida mitjana o petita, que sovint s’han demostrat capdavanters en dinamisme i en desenvolupament social i polític. Catalunya en podria ser un bon exemple.

No hem de tenir por de donar la veu a la ciutadania a l’hora de configurar les estructures de govern i administració. Recordem, per exemple, que els USA van configurar-se per agregació voluntària dels diferents estats en una estructura federal, alhora que mantenien els governs de proximitat. Les esquerres europees haurien de liderar aquest procés d’empoderament ciutadà sobre la determinació de fronteres mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Un poble amb mil anys d’història, una ciutat que cal regenerar

Lluïsa Carmona (Activista en defensa del Patrimoni, historiadora i psicoterapeuta)

Cal Matxacot. Foto del arxiu del Centre d’Estudis de L’Hospitalet.

A l’Hospitalet els adjectius importen. L’Hospitalet no ha estat mai un “vell suburbi”, com va dir l’alcaldessa Marín en el seu discurs de comiat. L’Hospitalet és un poble amb mes de 1000 anys d’història, i no en va el símbol de la ciutat és la medusa, una resta arqueològica del temps dels romans… Tenim alguns altres exemples significatius, cada cop menys és veritat, a causa de la poca cura en conservar-los efectes que provoquen la desaparició de molts vestigis preuats. Per exemple, el Castell de Bellvís a La Torrassa o el propi conjunt del carrer Xipreret, on va ser-hi l’Hospital de la Torre Blanca a l’Edat Mitjana i origen del nom, primer de la Pobla de l’Hospitalet, i després del poble de l’Hospitalet. Així doncs, hi va haver vida, cultura, economia, camps, boscos, riu i mar, abans de l’arribada del governs municipals actuals, amb la democràcia… Fa ja molts anys de tot això i encara no en sabem prou d’història…

Cert que el franquisme va convertir camps i boscos en ciment i sovint fang, on van anar a viure refugiats econòmics del franquisme d’arreu de l’Estat. Refugiats que van lluitar, elles i ells sí, per convertir el fang en asfalt i serveis… En poc mes de 30 anys es va triplicar la població de la ciutat, una ciutat que, per ser ho, per ser ciutat titulada, va perdre una part important del seu territori, una rica zona agrícola que exportava a tota Europa productes de la terra, com ve ens ha explicat la Matilde Marcé… A canvi d’aquest arrabassament de 70 masies i 900 ha de rica terra fèrtil i una platja, la de la Farola —un altra antiquíssim vestigi a tocar del riu—, vam ser titulats de “ciutat”…

Un preu i una porta oberta a convertir un poble agrícola i manufacturer en una ciutat dormitori. El poble va perdre els camps, el riu i la platja, alhora que vivia l’impacte social i cultural de la nova població… En cap cas però, això no era una terra erma, se la convertir en erma per poder enriquir els poders fàctics i econòmics del franquisme… I això encara no s’ha revertit. Per això, parlar de suburbi es menystenir la història d’aquest poble mil·lenari que, com tants altres, ha sobreviscut a les lluites pels recursos i el poder com ha pogut, i encara ho fa. Si no reconeixem aquesta història, neguem el passat i aquesta ciutat té els peus de fang. Ara bé, és cert, sense autoestima ni arrels, sense amor pel territori i el patrimoni.

No, l’Hospitalet no era un suburbi vell, era un vell poble i ara una jove ciutat que ha de conèixer la seva història i lluitar pel seu reconeixement i per la seva regeneració!

L’Hospitalet referente está por llegar

Edificio del Ayuntamiento de L’Hospitalet.

Sonia Esplugas (Portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular)

Cuarenta y cinco años de gobierno municipal socialista son muchos, y también lo son los dieciséis años que Nuria Marín ha estado a cargo de la ciudad como alcaldesa, tiempo suficiente para poder aplicar políticas efectivas que reviertan en la calidad de vida de los vecinos, pero lamentablemente Marín se ha ido dejando la ciudad en su peor momento.

Si hacemos balance de estas últimas legislaturas, las gestionadas por la alcaldesa saliente, su gestión deja más sombras que luces, especialmente en los últimos cinco años, cuando Nuria Marín ha estado comprometida con otras administraciones, primero como presidenta de la Diputación de Barcelona, y luego como senadora en Madrid; y como no se puede estar en misa y repicando, L’Hospitalet quedó relegado a los ‘ratitos’ que quedaban en su agenda.

En el año 2008, cuando Marín juró el cargo de alcaldesa fijó sus objetivos de gobierno: políticas de proximidad en los barrios, trabajar por la cohesión social y la convivencia; el soterramiento de las vías, la construcción de vivienda pública y de residencias para mayores; una mejora de los servicios de limpieza, seguridad, y construcción de nuevos equipamientos. Humo, solo humo. Nada de esto se ha materializado, nada de esto se ha hecho realidad.

Y por si no fuera poco, ella, quien prometió una ciudad transparente, se va dejando dos causas judiciales abiertas en la gestión municipal, una por presuntas irregularidades en el Consell Esportiu de la ciudad y otra por la convocatoria de oposiciones para la plaza de superintendente de la Guardia Urbana, dejando tres miembros de su gobierno imputados.

¿Y en qué situación se encuentra ahora L’Hospitalet? Pues estamos ante una ciudad con servicios sociales colapsados para los que más lo necesitan, con conflictos internos dentro de la Guardia Urbana, aulas saturadas y colegios en barracones,mercados municipales agonizando; una ciudad sin un plan ambicioso de vivienda social, con un patrimonio abandonado, y con serios problemas de seguridad, ocupación ilegal, incivismo y convivencia en gran parte de los barrios.

Ahora, habiendo dimitido Nuria Marín, tenemos nuevo alcalde, David Quirós, pero no es alguien nuevo; es más de lo mismo, un miembro del equipo de gobierno que viene gestionando la ciudad todos estos años. De hecho, su paso por las áreas que él ha gestionado, deja mucho que desear, como por ejemplo, la municipalización de les cinco escoles bressol o la climatización de los centros educativos, promesas incumplidas de manera reiterada. 

Llegados a este punto, el Partido Popular no puede dar ni un solo voto de confianza a ningún gobierno socialista. Ha quedado demostrado que el suyo es ya un proyecto agotado; de hecho, este relevo de alcaldía no deja de ser un cambio de caras desesperado ante la imposibilidad de dar respuesta a los problemas de una ciudad que se les ha ido de las manos.

Desde los últimos comicios municipales, cuándo el Partido Popular cuadriplicó su representación municipal, hemos sido llamados a las urnas en varias ocasiones: elecciones generales, autonómicas y europeas, y en todas ellas el PP ha conseguido aumentar notablemente el número de votos, y más aún, la confianza de los hospitalenses.

Esta fuerza que nos trasladan los vecinos es la que utilizaremos para continuar trabajando, por ahora desde la oposición, para forzar medidas en favor de la ciudad y con políticas reales que reviertan en los ciudadanos, así como reivindicar el potencial cultural, social y económico de L’H.

Queremos ser una ciudad referente para los que aquí vivimos y para los que nos observan desde fuera. Somos la segunda población de Cataluña en número de habitantes, y tenemos que luchar para ser la primera en calidad de vida, con una fiscalidad justa, impuestos que reviertan en servicios de calidad, en una ciudad limpia, y en unos servicios sociales de primera.

En definitiva, ante una trayectoria socialista que deja una ciudad sucia e insegura, yo, Sonia Esplugas, como portavoz de Grupo Popular, puedo asegurar que plantaremos cara a quienes nos han llevado a esta situación, con la convicción de que somos la alternativa real al gobierno municipal desde el centro derecha, lejos de los extremos, y que no cesaremos en trabajar para que L’Hospitalet sea un referente, más allá de nuestra ciudad.

L’emergència climàtica i l’escassa sensibilitat municipal

Un Ajuntament responsable hauria de promoure plaques solars de manera
sistemàtica a la ciutat

Plaques solars als terrats.

L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Malgrat els negacionistes, cada dia més abundants degut a la desinformació i el pèssim nivell crític d’alguns dels nostres joves, que donen més valor a la xerrameca d’un influencer escudat darrere de títols acadèmics que ningú coneix, que a la d’un grup de catedràtics, el tan debatut Canvi Climàtic ha passat a convertir-se en Emergència Climàtica. I és que ningú ja pot discutir que la mar s’ha escalfat, perquè si abans aquests desinformats podien triar entre el youtuber xerrameca i el científic, avui l’únic que han de fer és introduir-se en l’aigua de qualsevol platja de la nostra geografia per sentir la diferència entre l’anterior frescor i l’actual brou.
Quan els nostres científics van aconseguir, després d’innombrables articles i conferències, destinats més a capsigranys que als qui presumiblement haurien de posseir elevades capacitats intel·lectives (no fa pas molt Mariano Rajoy es va referir al seu cosí per a qüestionar el canvi climàtic), que els nostres governants entenguessin que el Canvi Climàtic era una realitat inqüestionable, a aquests només se’ls va ocórrer la gran idea de negociar temps i reduccions d’emissions; tots excepte Espanya, governada per descomptat pel senyor del cosí, que no se li va ocórrer res millor que imposar un impost al sol. Afortunadament, no tots els votants ni els funcionaris del partit d’aquest senyor creien en semblant barbaritat, per la qual cosa alguna proposta de l’anterior legislatura va poder salvar-se.

Despropòsit

Dit això, i no sense sorpresa i desesperació d’alguns científics, la classe política mundial va tenir a bé reunir-se per a negociar les comissions per estudiar el problema. Exacte, no se sorprenguin, la nostra classe política mundial no va prendre immediatament cartes en l’assumpte, primer havia de negociar, i no les quotes sinó com es formarien les comissions i les propostes. Per a ella, la situació no mereixia tanta urgència.
Després d’un any de negociacions i haver-se confirmat científicament la urgència, la nostra classe política va tenir la sorprenent idea de negociar amb la científica, que ve a ser el mateix que fer-ho amb la naturalesa o el planeta. Sí, encara que sembli increïble això va fer.
Aquest despropòsit el podem apreciar en tots els ens administratius dels nostres països, depenent, això sí, del nivell crític de la seva població i de la seva classe política (recordin que el governant és el mirall del governat), indistintament de la seva riquesa o tendència ideològica. És a dir, en el nostre món global podem trobar poblacions i fins i tot països sensibilitzats amb el clima, governats pels qui es consideren dreta liberal i extrema dreta; i altres que viuen d’esquena al canvi climàtic, governats pels qui s’auto-
denominen centre esquerra o socialista; i viceversa. D’aquí que ens trobem amb ajuntaments governats pel Partit Popular, amb polítiques mediambientals molt avançades, mentre que uns altres governats pel socialisme van a remolc de la situació i del que els governs autonòmic i estatal dicten.

La tendencia política no té res que veure

Per posar exemples concrets, les mesures mediambientals decidides en ciutats com Sevilla o València, governades per coalicions de dreta i extrema dreta, estan molt més avançades i són més exigents que les de l’Hospitalet amb un govern socialista. Això demostra que la tendència política no té res a veure amb la sensibilitat mediambiental.
I pel que fa al nivell de riquesa, podem trobar països molt pobres com Nicaragua, que han apostat per l’energia solar https://www.europapress.es/economia/energia-00341/noticia-casi-76-energia-genera-nicaragua-renovable-50-puntos-mas-hace-trece-anos-20210707130855.html; o rics com Alemanya, que està invertint en la carbonització de la seva indústria https://www.eleconomista.es/energia/noticias/12144529/02/23/alemania-abraza-con-fuerza-la-quema-de-carbon-y-europa-asume-dos-anos-mas-de-uso-intensivo-.html. En aquest cas cal recordar i centrar-nos en l’anteriorment dit sobre la desinformació. La notícia parla del tall de subministrament de gas per part de Rússia, no obstant això, aquest tall va esdevenir per la prohibició de la UE, d’utilitzar gas d’aquest país. És a dir, tot el contrari del que el mitjà explica. El sorprenent és que no fa ni dos anys, tothom, des del més ignorant fins al més llest, era coneixedor del tema; no obstant això, ara podem veure a notables comentaristes econòmics assegurar el contrari sense cap rubor ni dubte. La qual cosa i sense perdre el fil, explica el per què persones aparentment cultes, com gestors bancaris, directors comercials, etc. són capaços d’empassar-se que el Canvi Climàtic és una faula, mentre encenen l’aire condicionat de les seves cases un mes abans de l’habitual.

Poques plaques solar a l’Hospitalet


A tot això i centrant-nos en l’Hospitalet, ens preguntem com és possible que una ciutat del primer món, segons creu la seva població, tingui tan poques plaques solars en les seves teulades. De fet, en el cercador de la seva pàgina web no podem trobar cap referència a plaques solars o fotovoltaiques; i si busquem més podrem trobar això: https://dinamitzaciolocal.l-h.cat/2535838_1.aspx, la qual cosa és gairebé res, i el poc tangencial és finançat per la Diputació. Òbviament, no som Denver, on és difícil trobar una teulada que no tingui jardí o plaques solars, que és la condició que imposa el seu
ajuntament davant qualsevol edifici de nova construcció o rehabilitació https://ecoinventos.com/denver-ciudades-que-exigen-instalacion-jardines-en- tejados/.
A l’Hospitalet, on és sabut que “sobra l’aigua”, el més fàcil és que una obra nova disposi de piscina. Això de les plaques solars ho deixem a ciutats amb “més hores de sol”, com la nòrdica de Friburg, per posar un exemple https://www.genpower.es/friburgo-la-ciudad-mas-ecologica-y-sostenible-del-mundo/; encara que també ho podem trobar a la Xina i fins i tot a la ciutat de Surat, de l’Índia, com tots sabem un país “riquíssim del primer món”, que produeix el 37% de l’energia que consumeix a través de plaques solars en les teulades dels seus soferts habitants. I tampoc cal allunyar-nos tant, prop d’aquí, a la ciutat de València no és estrany veure plaques solars en els seus edificis industrials o penjades dels balcons de les seves
cases, el primer quasi impossible de veure a la nostra ciutat; en quant al segon, em pregunto si algú ha vist en algun balcó dels nostres mega edificis de vella o nova construcció, una cosa semblant. Però es clar, per a això no només es necessiten inversions i ajudes, tal com es fa a moltes ciutats europees, sinó també sensibilització, és a dir incentivar la població amb l’exemple. I és que en una ciutat com València, governada per cert pel Partit Popular, podem trobar una esquitxada d’arbres de panells solars instal·lats pel propi ajuntament, utilitzats per a recarregar les bicicletes i els patinets dels seus habitants https://ecoinventos.com/valencia-instala-arboles-solares-para-recargar-pequenos-vehiculos-electricos-cada-uno-puede-producir-hasta-5-600-kwh-al-ano/. València fins i tot ha anat més lluny i ha instal·lat plaques solars sobre els nínxols dels seus cementiris.

Panells solars


Els panells solars, abans poc eficients i cars, s’han convertit en una eina indispensable per a generar energia barata i útil, el primer perquè el seu preu ha anat baixant mentre augmentava la seva efectivitat, i el segon perquè quasi no necessita xarxa de subministrament, és a dir, on es produeix es consumeix, i la mateixa xarxa que ens subministra energia, s’utilitza per a exportar-la. I tampoc cal instal·lar la seva quantitat per la necessitat de consum, en aquest cas millor que sobri abans que falti, el preu de producció és de 0 € i més endavant ens pot fer falta, com per exemple recarregar les bateries dels nostres futurs automòbils elèctrics.
Deixant la ironia a part, l’Hospitalet arrossega un dèficit d’energia tan gran com hores de sol té. D’altra banda, a la nostra ciutat, que pràcticament no te edificis històrics, segurament més del 80% dels edificis de la ciutat són proclius a albergar panells solars en les seves teulades https://energetica21.com/noticia/el-78porciento-de-los-edificios-de-las-ciudades-puede-albergar-placas-solares-pero-solo-tienen-el-26porciento, a més dels balcons que donen al sol. A això li hem d’afegir el cementiri, els mercats municipals i moltes places públiques amb tecnologia agro-voltàica, que
combina la semitransparència amb la generació d’energia https://www.tecnologiahorticola.com/agrovoltaica-baywa-produccion-espana-
europa/.
Malauradament, una part important dels habitatges de la nostra ciutat estan orientats d’esquena del sol, la qual cosa els fa pràcticament inútils per a la generació d’energia des dels seus balcons. D’això que la seva producció hauria de ser finançada i gestionada per una empresa municipal, que la distribuiria de manera justa entre tota la ciutadania i a un preu determinat pel seu cost, és a dir pel seu manteniment i
amortització. Per a dur a terme aquest pla, tan ambiciós com desafiador, només es necessita voluntat política i, per descomptat, amor cap a la ciutadania que es pretén representar.
Òbviament, entenem que això no pot fer-se d’un dia per l’altre, però què millor per a començar que una bona campanya de conscienciació i donar exemple instal·lant aquests petits però pràctics arbres amb panells solars, cobrint els mercats municipals amb teules fotovoltaiques i ombrejant algunes places municipals amb tendals voltaics.
I si al nostre ajuntament li ve gran la idea de gestionar la generació d’energia en els habitatges, no estaria de més copiar les directrius urbanístiques de Denver.
Però per desgràcia parlem de l’Hospitalet, una ciutat que sembla governada per negacionistes, que mentre quasi totes les ciutats del món desenvolupat estudiaven com crear zones verdes i plantar arbres per a combatre el que se’ns ve a sobre, ells es dedicaven a talar els pocs que tenien o, en el millor dels casos, canviar-los per arbrets ornamentals que no donen ombra.

Marxa l’alcaldessa i continua el desgovern

Núria Marín a l’acte de possesió con alcaldessa.

Jaume Graells (Portaveu municipal d’ERC+EUiA a l’Ajuntament de l’Hospitalet)

Amb la marxa de Núria Marín es tanca una etapa molt grisa a l’Hospitalet. L’alcaldessa fa temps que va dimitir de les seves responsabilitats i va abandonar la ciutat per més altes dedicacions. El darrer mandat, com a presidenta de la Diputació, i ara al Senat, demostren que la seva prioritat no ha estat L’Hospitalet. Només cal veure com tenim la ciutat.

Aquest és el trist llegat d’aquesta alcaldessa. Una ciutat bruta i degradada, amb zones verdes insuficients, poc amable i insegura, que no cuida ni escolta els seus veïns, amb un ajuntament absolutament paralitzat i amb molts dels serveis essencials acumulant pròrrogues en les contractacions per una gestió pèssima. Una etapa marcada per la manca de projecte de ciutat, basant tota la seva acció de govern en vendre fum i fer grans anuncis que després quedaven en res mentre a poc a poc s’abandonaven els barris. També per casos de presumpta corrupció com el Consell Esportiu, sense que ella hagi donat fins ara explicacions. Amb un desgovern que incompleix amb allò que s’aprova al Ple, però també amb tot allò que es compromet o acorda amb els veïns.

L’etapa Marin no ha tingut projecte propi. S’ha limitat a desenvolupar de manera acrítica part d’allò que havia projectat l’anterior alcalde. El món canviava, la ciutat canviava i es persistia en aplicar models del passat. Velles receptes que ja no ens serveixen —si es que van servir en algun moment— per afrontar els reptes de present i de futur de L’Hospitalet.

Durant el seu mandat hem viscut moments de crisis importants. Temps d’enormes dificultats, però que alhora també comporten noves oportunitats que no hem sabut aprofitar. Darrerament, hem deixat passar un cop més el tren de les oportunitats. Com la important injecció econòmica que ens ha arribat de la Unió Europea per modernitzar la nostra economia que no l’hem sabut capitalitzar per engegar polítiques realment transformadores que donessin oportunitats a la nostra gent. Hem persistit en la cultura del ciment i el totxo. No apostem per la qualitat sinó per la massificació.  

El govern de Nuria Marin, tampoc ha estat capaç de teixir confiances i complicitats amb altres administracions, de diferent color polític, i això ha fet que la nostra ciutat es trobi a la cua en polítiques actives d’ocupació, d’habitatge i en serveis públics. Tampoc no ajuda, ni la manca d’espais per construir els equipaments necessaris, ni la paràlisi administrativa endèmica del govern municipal. Aquests darrers anys han estat temps perdut per a la nostra ciutat.

L’Hospitalet té un posicionament estratègic que ens obre moltes possibilitats, i malgrat tot som incapaços de donar resposta a les necessitats i oferir oportunitats a la nostra gent. Ho fem, a més, amb menys recursos que la resta de ciutats metropolitanes.

Tenim el pressupost municipal per habitant més baix de Catalunya. Som qui menys invertim en enllumenat públic, neteja, seguretat, en educació i cultura. Aquesta és la realitat de l’Hospitalet, i no la visió futurista de la ciutat-aparador: la de la plaça Europa que tant lloen els lobbies econòmics i empresarials quan venen de visita a la fira.

El miracle no ha operat, no existeix, no som la ciutats de les oportunitats. Ens ho hem de poder dir: la nostra gent és més pobre, en alguns barris la pobresa infantil supera el 50%, i tenim menys recursos per fer-hi front. I aquesta equació s’agreuja amb un govern ineficient i una maquinària municipal col·lapsada.

Urgeix posar l’emergència social que patim sobre la taula i reivindicar-nos. Hem d’encendre tots els semàfors vermells. O abordem polítiques transformadores, amb recursos suficients i ben gestionats, amb un urbanisme inclusiu i social, i amb una visió de “l’Hospitalet sencer”, o no ens en sortirem.

Ens cal relat, intel·ligència política i lideratge compartit per captar els recursos addicionals que necessitem i acabar amb el greuge que patim com a ciutat treballadora.

I el que podria ser un bri d’esperança amb la notícia de la marxa de Nuria Marín, es converteix en una preocupació encara més gran. El seu substitut no és sinó qui fins avui ha ostentat les responsabilitats en les àrees d’Educació i Cultura. Pels seus fets el coneixereu, que diuen.

Doncs bé, parlem de fets. Si alguna cosa hem comprovat els darrers mesos és la nefasta gestió de, l’ara ja alcalde Quirós, al capdavant d’aquestes dues àrees. Un balanç molt negatiu, marcat pel menyspreu al català i a la immersió lingüística, però també a la cultura popular de la ciutat, donant l’esquena a la majoria d’entitats que treballen dia a dia fent una grandíssima feina malgrat l’Ajuntament. Impagament de subvencions, enganys, bloquejos i obstacles permanents. Potser és que no són prou smart.

Hem vist com es tancaven equipaments com la biblioteca de Santa Eulàlia o el Centre de Memòria Democràtica a Can Riera, i d’altres que segueixen degradant-se davant la passivitat municipal com la Biblioteca de la Tecla Sala, així com bona part del patrimoni històric de la ciutat. Tampoc ha complert amb les famílies de la ciutat, prometent la municipalització d’unes escoles bressol, actualment ja subvencionades, per acabar deixant-les tirades després. També s’ha dedicat a posar traves i  obstaculitzar inversions en reformes i noves construccions d’escoles a la ciutat, només per sectarisme contra la Generalitat.

Això ja demostra que aquest canvi a la cadira de l’alcaldia no suposarà pas un canvi d’etapa. Ho lamento per aquells que ho esperaven, alguns de bona fe i d’altres com a excusa per justificar un apropament al govern. Ens trobem davant la continuïtat d’un desgovern que no augura cap canvi positiu per a la ciutat.

Tot i això, escoltarem les propostes de l’alcalde i cercarem ponts de diàleg des de l’oposició per sumar esforços, sempre que sigui per posar la ciutat que tant ens estimem, al centre. Nosaltres seguim on sempre, treballant per construir una alternativa progressista perquè necessitem un canvi real a l’Hospitalet. 

Els pares de la Milagros Consarnau han dit prou a la degradació del centre

Se’ls hi va negar la paraula al Consell de Districte per una qüestió formal

Els alumnes. també ens van implicar en la protesta.

L’HOSPITALET, JOAN FONT.- Famílies de la escola Milagros Consarnau s’han manifestat el penúltim dia del curs i han tallat durant una estona el trànsit del carrer Aprestadora exigint ja la reforma integral del centre. Més de 100 persones hi han participat en un acte reivindicatiu.

La escala Milagros Consarnau es va construir en el pla d’urgència educativa de la ciutat en els anys 70 i, ara mateix, segons denuncien les famílies la situació de degradació de les instal·lacions del centre està arribant al límit. De fet, la seva reforma integral va ser ja pressupostada per la Generalitat el 2023 per 3,3 milions d’euros, però a hores d’ara ni tant sols s’ha fixat data d’execució.

Les famílies informen que la precarietat actual de les instal·lacions s’ha fet evident quan fins i tot en una escala d’emergències nova, estrenada aquest any, s’ha hagut de retirar de l’ús al veure com queien cargols de la seva estructura metàl·lica. També la escala interior del centre, segons informen, esta degradada i fins i tot han aparegut esquerdes que afecten a la barana. Aquesta situació provoca que els infants hagin de pujar o baixar en petits grups per la seva seguretat.

A tot plegat s’afegeix desperfectes com plaques de sostre que cauen a mitja classe, forats a les parets, fuites d’aigua, etc. De tot això, desprès de més d’un any, les famílies i els personal de la escola no han rebut cap resposta clara de part de les administracions implicades, ni des de la Generalitat ni des de l’Ajuntament.

Aquesta mateixa escola va intentar demanar la paraula en l’últim Consell del Districte III, i se li va negar ja que l’AFA no forma part de les entitats del Consell ni es podia alterar l’ordre del dia. L’escola demanava solucions als problemes de seguretat provocats per l’actual configuració del trànsit en el tram del carrer Aprestadora on està l’escola. Hi ha tres carrils de circulació i demanen la pacificació d’aquests tram del carrer.

La gent més gran del barri recorda que la construcció de la escola en aquest solar va provocar dubtes en el seu moment. Sembla que el terreny estava contaminat per residus del carbó de l’antic carrilet i per escombraries en descomposició. Però, en aquell moment d’urgència i d’escassetat de sol disponible, es van fer les actuacions pertinents per anular la possibilitat d’emanacions de gasos produïts per la barreja entre les restes d’escombraries i d’altres materials.

No és d’estranyar la preocupació de les famílies i del personal de la escola sobre la seguretat. Els riscos del terreny en el que es va construir van ser superats, però ara mateix i de cara al proper curs, afronten nous riscos produïts per la falta de manteniment de l’edifici i el retard en la seva reforma integral.

Els serveis socials a l’Hospitalet, una assignatura pendent

El nou govern hauria de posar més recursos i una major atenció sobre un problema que provoca molt malestar

Esperant la constitució del nou consistori

L’HOSPITALET. JOAN FONT.- Les responsabilitats de les diferents àrees de l’Ajuntament han sofert canvis. Només un any desprès de la seva constitució, no només s’ha substituït la cúpula dels govern municipal, sinó que s’ha modificat tot el cartipàs i les diferents àrees del govern municipal. I aquest terrabastall s’ha fet sense ni un mínim balanç de la feina feta en aquest any (i en les legislatures anteriors) en cada àrea.

Aquesta falta de balanç fa molt difícil afrontar les millores que calen i els canvis que permetin superar els problemes o les dificultats que hagin existit. Per centrar-se només en una àrea voldríem fer esment de les insuficiències que es detecten en els serveis socials de la Ciutat.

Ja en l’anterior mandat, i encara abans, els serveis socials de la segona ciutat de Catalunya han estat sota mínims. La filosofia de fons implementada pel responsable polític de l’àrea ha estat, i tot sembla indicat que encara és, la d’assumir estrictament els serveis encarregats per llei al municipi. I fer-ho a la baixa.

De fet, caldria que el govern municipal fixés la seva activitat, en primer lloc, en assegurar el benestar del veïnat, plantejant els conflictes que calguin amb altres administracions i, en cap cas, deixant de donar resposta a una necessitat de qualsevol veïna o veí de l’Hospitalet

Per baixar una mica a allò concret, cal recordar que des de la pandèmia l’accés a les diferents àrees municipals de serveis socials s’ha de fer, obligatòriament, per cita prèvia demanada des de la pàgina web. Quan alguna persona truca a la porta d’un servei, el conserge o l’empleat de seguretat l’adreça a alguna entitat que li faciliti el tràmit. Últimament, els punts TIC creats als mercats (i en horari de mercat) poden ajudar en alguns casos.

De cara a aquest estiu, les entitats de la ciutat que organitzen Centres Oberts afronten dificultats d’accés als recursos que els pertoquen. Per exemple, enguany la Generalitat ha derivat als ajuntaments la gestió d’aquests recursos. A primers de juny aquestes entitats, que han de preparar la contractació de personal per les activitats dels seus centres oberts, encara no havien rebut els diners, ni sabien concretament la quantitat d’euros que els serà assignada.

Des de fa ja uns anys, arriben queixes reiterades sobre l’actitud de la Cap de Serveis de la Regidoria de Drets Socials davant de les persones responsables d’entitats que treballen en el sector i també en el tracte que sembla tenir amb les treballadores socials del mateix servei. Denuncien la poca sensibilitat d’aquesta Cap en la relació amb el seu entorn professional de manera que moltes persones se senten maltractades.

Fa ja moltes legislatures municipals que des de diversos sectors es posa de manifest les insuficiències de l’alberg municipal per complir mínimament amb la seva tasca d’acolliment de persones en situació vulnerable. Les places son molt limitades, no hi possibilitat d’acollir dignament famílies (les places son estrictament individuals) i les persones usuàries no poden disposar dels seus efectes de supervivència i, molt menys, es poden acollir els animals que sovint els acompanyen.

Un tema recorrent és el de les dificultats de complir amb l’empadronament. Els requisits formals que es demanen consisteixen en demostrar que la persona habita a la ciutat. En molts casos de persones que viuen rellogades o en habitatges en situació irregular (locals,  baixos, etc.), els propietaris no faciliten els papers necessaris per l’empadronament, i caldria la intervenció dels serveis municipals per resoldre-ho.

En els cas de les persones sense sostre, cal acreditar davant dels serveis socials un lloc de residència, encara que sigui una nau abandonada o un solar. En tot cas, quan ja s’ha aconseguit presentar la documentació pot passar molt de temps abans no s’obté resposta. Legalment l’empadronament és un dret i una obligació: es considera que, si en tres mesos no hi ha hagut resposta, aquesta és legalment positiva. Però com pot acreditar-se aquesta situació?

Tot plegat es una petita mostra de la situació en que es troben els serveis socials a l’Hospitalet. A la regidora responsable li espera una bona feinada per posar els serveis socials en les condicions que caldria esperar de la segona ciutat de Catalunya o, en tot cas, posar-se al nivell de les ciutats veïnes. En aquest primer any d’un mandat paralitzat, poca cosa ha millorat. La ciutat, el veïnat i les entitats que hi treballen, esperen més mitjans i una altra mirada als serveis socials per part del nou govern municipal.

Interior de l’alberg municipal

Un nou impuls a l’esport de la Ciutat

Foto del CE L’Hospitalet

L’HOSPITALET. TONI GARCIA.- En els temps que vivim, ningú posa en dubte que l’esport és una eina essencial per a l’educació integral, la transmissió de valors i la millora de la salut. L’Hospitalet de Llobregat, amb una llarga tradició esportiva, compta amb gairebé 60 clubs esportius i més de 20.000 esportistes que practiquen diverses disciplines, tant en l’esport federat com en l’esport escolar. Una realitat que és un clar exemple de com l’esport enforteix el teixit i la cohesió social dels barris de la nostra ciutat.

L’Hospitalet i l’esport formen un binomi indissoluble i indiscutible. L’aposta decidida per l’esport de base des de la constitució del primer Ajuntament democràtic ha fet possible apropar la pràctica esportiva a tothom, amb instal·lacions i espais adequats per dur-la a terme.

L’esport també és una part integral de la identitat de l’Hospitalet. És una manera de crear comunitat, promoure un estil de vida saludable i reforçar els llaços entre els habitants de la ciutat.

Avui, tot i el camí recorregut, és el moment de repensar l’esport per fer front als nous reptes i fer possible que l’Hospitalet sigui una ciutat referent en l’àmbit esportiu. Això inclou entre d’altres aspectes la modernització i millora de les instal·lacions esportives, la necessitat de nous espais com el nou poliesportiu de Santa Eulàlia, el nou camp de Beisbol, la modernització de l’Estadi Municipal de futbol del CE l’Hospitalet, així com la finalització de la Zona Esportiva de la Feixa Llarga, com epicentre de l’esport de la ciutat.

Malauradament, aquestes darreres setmanes hem vist com una de les principals entitats esportives de la ciutat, el Club Bàsquet l’Hospitalet, ha tingut de renunciar a la categoria LEB Plata per falta de suport econòmic i institucional.

L’aposta per l’esport de base no és contradictòria amb el fet que, com a segona ciutat més gran de Catalunya, equips com el CE l’Hospitalet o el CB l’Hospitalet, com d’altres clubs d’altres modalitats esportives que porten el nom de la nostra ciutat, estiguin a les màximes categories de l’elit esportiva. Fer-ho possible significa també projectar la nostra ciutat en l’àmbit nacional i internacional, fomentar l’orgull local i promoure l’esport com una activitat econòmica que crea llocs de treball, dinamisme econòmic i l’atracció d’inversions.

Tenim molts reptes de present i de futur en l’esport de la ciutat i és imprescindible impulsar un pla Estratègic que ens permeti superar els reptes col·lectius que tenim. Aquest pla, aquest acord de ciutat, ha de comptar amb la implicació no només de l’Ajuntament i de les entitats esportives, sinó també amb la implicació dels sectors econòmics de la ciutat.

L’Hospitalet és una ciutat que respira esport i té un futur prometedor. Afrontar els reptes i els desafiaments que tenim en l’àmbit esportiu des de la col·laboració i la suma és clau perquè l’esport continuï sent un motor de cohesió social i de creixement per millorar la nostra ciutat.

La Gran Superfície enfront del Mercat Municipal i la botiga de carrer

Porta principal del Mercat de Collblanc.

L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Anys enrere, conversant amb un amic i comerciant de l’Hospitalet, li vaig cridar l’atenció sobre a qui estaven triant els petits comerciants per a ser governats. I és que les aparences enganyen i, a vegades, el que sembla més indicat, sent igual les sigles, és qui menys defensa al petit comerciant o industrial. La paradoxa, no obstant això, no resideix tant en el partit polític com en el petit industrial o, el “client”, que és el que acaba sent. No dubtem que el partit polític enganya, però no al nivell que imaginem. En realitat és el petit industrial qui s’autoenganya, ja que el missatge ideològic, així com el programa polític del partit, no van dirigits a ell sinó a una altra mena d’empresari, atès que, mal que rebenti, ell només és un proletari que es contracta a si mateix, i massa vegades de classe baixa.


Durant la conversa, encara la recordo, li vaig demostrar quelcom molt pitjor. Que el seu representant polític no sols defensava al seu competidor, la Gran Superfície, en facilitar la seva instal·lació en llocs o espais que a ell li feien mal, sinó que amb els seus impostos, els que ell pagava religiosament, havia finançat part de la gran superfície que ara l’estava arruïnant, la línia de busos que portava la clientela a la seva porta i, com no, la sortida i entrada d’automòbils a la Ronda de Circumval·lació. A més, i això sí que ho havia percebut abans de votar, el govern autonòmic i l’estatal havien legislat per facilitar a aquesta Gran Superfície el benefici de subvencions que, per la seva grandària o complexitat, a ell no li estava permès.
Òbviament, no tot és així, molts comerços han sobreviscut, principalment els que s’han anat associant mitjançant grans cooperatives, cosa que es pot veure en l’alimentació, la ferreteria i els anomenats “xinesos” que moltes vegades no ho són, per posar tres exemples molt visibles; o en la confecció, amb petits comerços de creadors de dissenys exclusius i molt específics. De fet, aquests últims anys les grans superfícies han perdut molta clientela per l’augment de la competitivitat del petit comerç. Ara l’habitual és veure fileres de caixers tancats, mentre que en els pocs oberts és difícil veure més de tres o quatre clients fent cua. Aquella Gran Superfície que abans arruïnava als petits comerciants, ara constantment ha d’inventar sistemes per a cridar l’atenció, oferir productes de marca blanca de baixa qualitat, o de marques que creguin partides de menys qualitat o amb productes pròxims a la caducitat. Altra cosa és que segueixi sent mantinguda a través dels impostos dels milers de petits industrials, mentre guarda els beneficis a paradisos fiscals.

No obstant això, hi ha un tipus de comerç que per les seves característiques i a vegades immobilisme, no ha pogut superar l’embat de la Gran Superfície, i que es sol trobar en el Mercat Municipal. Aquests petits comerços no poden competir, ja no amb la Gran Superfície sinó tampoc amb els seus homòlegs a peu de carrer, principalment en l’apartat de fruites i verdures, que pel seu tipus d’article no necessiten una dependència gaire especialitzada.
És difícil no veure un comerç de fruites i verdures per qualsevol carrer de la nostra ciutat, moltes vegades d’alguna cadena, que en comprar una certa quantitat pot buscar el producte directament al camp. Com és possible, ens preguntem, que un comerç de “tota la vida”, que paga un lloguer molt baix a l’Ajuntament, sigui incapaç de competir amb un a peu de carrer, moltes vegades apartat de l’eix comercial, que paga un elevat lloguer.


No és difícil de respondre. A mesura que la dona ha anat entrant en el món laboral, pel seu limitat horari, que sol coincidir amb aquell, la clientela del Mercat Municipal s’ha anat encongint fins només quedar-se amb la pensionista, és a dir amb els qui ja no treballen, que a més són els que tenen ingressos més baixos. I això últim ha estat definitiu. I és que és molt difícil trobar un comerç en un Mercat Municipal amb ofertes o un mateix tipus de producte amb qualitats i preus diferents.


Per tot això, creiem que si el Mercat Municipal vol sobreviure, ha de canviar l’horari d’obertura i tancament, i fins i tot se li ha de permetre mantenir les seves botigues obertes tots els dies de la setmana, deixant al comerciant la labor de trobar els productes per a competir amb la resta, i un sistema cooperatiu de servei al client més elàstic. Això és extensible també a les botigues exteriors, de confecció en la seva majoria, i també d’oficis varis. Òbviament, una botiga que només es manté oberta unes hores al dia, mai podrà competir amb una altra, l’horari de la qual el marca la llei comuna o la necessitat de la clientela.

Segons el Grup Municipal d’En Comú Podem, la nostra ciutat ha passat de tenir 7.000 petits comerços al 1980, a uns 1.000 en l’actualitat. D’altra banda i tenint en compte l’anteriorment dit, difícilment podem atribuir aquesta caiguda a la proliferació de la Gran Superfície, encara més quan la venda d’aquesta se centra principalment en productes envasats, i per les característiques de la ciutat, la grandària de les pròximes als eixos comercials no passa de ser una mica major, a vegades ni això, que els comerços tradicionals. Si bé afecta i és cert que el seu número hauria de regular-se, l’evident proliferació de supermercats i, com anteriorment hem explicat, de botigues de productes frescos, no podem atribuir a la Gran Superfície la disminució de petits comerços, almenys en la majoria dels casos. El problema, per tant, esdevé d’altres factors. D’una banda el canvi d’hàbits de consum de la ciutadania i la seva afició per la compra per Internet, principalment per la falta de temps, però també per comoditat i sedentarisme. I per altre per la caiguda de poder adquisitiu.

En els anys vuitanta una família utilitzava un percentatge important del seu salari en la seva vestimenta. Això es podia veure en les moltes botigues de confecció que poblaven els nostres carrers. Les coses han canviat. Després de pagar el lloguer o la hipoteca, la factura de telèfon, l’aigua, el gas i l’electricitat, en la majoria de famílies el que queda dona just per a menjar, i com abans hem vist, amb productes d’oferta o preu baix. Avui és difícil veure una botiga de roba, i encara menys de qualitat mitjana. Llibreries, papereries, botigues de productes fotogràfics, electrodomèstics, etc. han anat desapareixent dels nostres carrers; i les que queden sobreviuen gràcies a que la dependència és la propietat, que es manté amb salaris de misèria perquè ha de competir amb els grans comerços d’Internet o els grans centres comercials muntats a la perifèria amb cines, restaurants, línies de bus, aparcaments gratuïts i el que faci falta, per tal d’acontentar a qui de debò no és proletari.

Què fer doncs?
Primer: fer el possible perquè la despesa d’habitatge, sigui hipoteca o lloguer, i els serveis fixos inherents a ella, com el gas, l’electricitat i l’aigua no s’emportin més de la meitat de l’entrada dinerària d’una família.
Segon: ser curosos amb les subvencions, requalificacions de terrenys i amb l’adaptació de l’urbanisme per tal de beneficiar la Gran Superfície.
Tercer: limitar i regular el nombre de grans superfícies de l’àrea supramunicipal, és a dir l’AMB, perquè a una ciutat com la nostra, tan enganxada a Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc., regular unilateralment aquest segment no té cap efectivitat.
Quart: llançar intenses campanyes de sensibilització contra la venda per internet, explicant, per exemple, la diferència d’emissions de CO₂ i el consum d’envasament, entre una compra a la botiga de barri i la telemàtica.
Cinquè: vigilar amb especial cura l’ús indegut de les vies públiques per part dels repartidors de paqueteria.