XAVIER ALMIRALL. (Exdirectiu municipal jubilat).

Vaig arribar a L’Hospitalet l’any 1973, al barri de Can Serra encara en construcció. A l’Hospitalet hi he viscut més de 40 anys, fins a l’any 2013. M’hi he casat, hi he tingut dos fills, hi he comprat dos pisos i m’hi he divorciat. Al llarg de 25 anys he treballat a l’ajuntament. He conegut molta gent. He viscut moltes experiències, bones i dolentes.

Un dels fills ha hagut de marxar al Vallès, perquè a L’H no trobava escola pública en condicions pels seus fills. L’altra, amb els fills més grans, hi segueix del tot, amb un pis dels que s’han fet amb les requalificacions de sol que va aprovant l’ajuntament.

Què en queda de tot això?. Molts records i molts vincles personals. Les lluites dels anys 70, per frenar l’afany especulatiu afavorit per l’ajuntament franquista, per esgotar el sòl de Can Serra construint al solar de la Carpa. Ho vam guanyar. Amb una associació de veïns de les pioneres, amb un rerefons de l’oposició antifranquista amb suports notables i la implicació de l’església progressista d’aquell temps.

L’ajuntament democràtic va néixer amb gent un punt mediocre, al meu entendre. La segona ciutat de Catalunya amb més de 250.000 habitants, es mereixia un ajuntament de nivell, no tant de títols universitaris, com de qualitat personal. Els partits van buscar i el que van trobar van ser sindicalistes amb formació bàsica, sense gaires llums i alguns arribistes buscant un sou, que en el món de la política és el que més abunda, malauradament. La mediocritat genera més mediocritat (ningú vol que li facin ombra).

Així hem anat passant anys i panys amb el Pujana, el Saura, el Corbacho i la Marin. Què hauria passat amb un ajuntament amb la direcció de persones de més nivell com l’Amadeu Joan, per posar un exemple?

Les grans estratègies polítiques han estat, bàsicament, l’instint de conservació del poder. Per sobre de tot, la fidelització del vot amb el suport econòmic a les entitats, amb bones subvencions, que en algun cas com l’esport van acabar en escàndol. També amb el clientelisme personal, fent favors i col·locant gent partidària a l’ajuntament.

La integració de país ha estat sempre una assignatura pendent en aquesta ciutat. L’ajuntament mai ha fet una aposta seriosa per la llengua i la cultura catalanes. Quan un grup de persones de L’H van intentar donar suport a Pasqual Maragall en el projecte de reforma de l’estatut (Ciutadans pel canvi), es van activar les alarmes del PSC més espanyolista, posant-hi dins observadors per controlar-ho (se’n podria parlar molt sobre aquest episodi). 

Hi ha una tasca en positiu que cal agrair als tècnics que en el seu moment van ser fitxats encertadament (potser una excepció del típic clientelisme de partit de col·locar militants fidels, en lloc de tècnics capaços). Va ser l’inici de l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbanístic) amb el sanejament i promoció de la zona sud de la Gran via i el soterrament d’aquesta gran artèria de trànsit (L’H 2010, en deien). Però no van saber ser mesurats, no van tenir aturador: de les actuacions d’especulació urbanística amb finalitat principalment d’interès públic, van passar a generalitzar aquestes pràctiques amb noves actuacions de menys interès públic com Cosme Toda, Cobalt, Can Trabal… No han sabut frenar a temps, han perdut el nord.

He trobat un document de 2001 on es diu el següent sobre això: “El Pla L’Hospitalet 2010 s’emmarca en el conjunt de polítiques que l’Ajuntament porta endavant en tots els camps en què intervé l’Administració local per assolir l’objectiu genèric de convertir l’Hospitalet en una ciutat territorialment unitària i urbanísticament equilibrada, generadora de riquesa material i cultural, amb una personalitat consolidada i pròpia, i que exerciti en tots els fòrums la seva vocació de segona ciutat de Catalunya.” (el subratllat és meu).

Del 2001, quan L’H tenia 87.872 habitatges (alguns precaris, d’autoconstrucció del anys 60), hem passat el 2021 a 110.488 habitatges. S’han fet 22.616 habitatges nous, un 25’7% de creixement, i no precisament per renovar el parc d’infrahabitatges d’alguns barris de la ciutat.

Avui, la densitat de població a l’Hospitalet (2023) ha crescut encara més. És el primer municipi en densitat d’habitants de Catalunya amb 22.307 habitants per km2. El segon, Santa Coloma de Gramenet, té 5.000 habitants menys per km2 (17.027): un 22% menys. Una autèntica calamitat. Han conservat el poder, però han fet un pa com unes hòsties.

Si mirem l’històric recent de la densitat demogràfica, fa feredat:

Des de fora (del Maresme estant), seguint aquest gran municipi amb el que mantinc fortes vinculacions, tinc la sensació  de temps perdut, de que es podrien haver fet moltes més coses en aquests anys i que algunes de les que s’han fet podrien haver estat molt diferents de com han estat.

Quan passejo (sovint) per barris com Pubilla Casas m’entristeixo. Em diuen que el nou alcalde sembla més competent. Ja veurem. Feina, en té i molta. El primer, aturar tota l’especulació en curs i posar el focus en les zones deprimides (per allò de “unitària” i “equilibrada”). També cal canviar moltes de les formes de treball dels últims 40 anys. No sé pas!