CARLOS GALVE (activista i peixater)

La polis és l’arrel del que entenem per ciutat i política. Està intrínsecament relacionada amb la manera com els éssers humans ens hem organitzat, segurament des d’abans de Grècia, en grups i territoris. Soc nascut al Poble Sec de Barcelona, a mitjans del segle XX, i probablement moriré a l’Hospitalet del segle XXI.

Un dels aspectes que sempre m’ha cridat l’atenció i també a la reflexió ha estat el sentiment de pertinença a un grup, a un lloc o a una classe social. Segurament aquest aspecte no implicarà tots els meus conciutadans de la mateixa manera. Conec alguns que prefereixen ser anomenats individus, d’individual, però des de jove he tingut clar que els considero veïns, i persisteixo en aquesta idea.

Per a un nen de la postguerra, criat entre el silenci i la farsa, la pertinença ha resultat gairebé essencial. L’any 1970, la meva polis va ser el barri de Pubilla Casas, a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta ciutat té una particularitat: sempre ha estat una mare. Els seus barris són com braços plens d’arteries que han abraçat i continuen abraçant, des dels seus carrers de terra, els seus espais abandonats de bòbiles o fàbriques, la construcció, la improvisació i l’especulació, per tal que milers de persones trobessin una nova pertinença, un lloc on viure i, sobretot, on aconseguir un nou arrelament.

Pensar, escriure o bé raonar i sentir sobre la participació, després d’haver viscut la transició entre la dictadura i la democràcia pactada, pot generar sentiments contradictoris. Soc un convençut que la raó sense sentiment, i viceversa, no són més que aparença. El coneixement sense praxis és un conjunt buit.

Ens trobem en una AVV que podríem dir que està en un estat d’erupció. El PSUC, del qual era militant passiu, havia abandonat l’associació de Pubilla Cases i la pluralitat de l’esquerra radical convivien amb veïns i veïnes de característiques diverses. Anarquistes de la CNT, comunistes del PT, UCE, Bandera Roja, ORT, trotskistes de la LCR, cristians, un important grup d’”autonomia obrera” i altres formacions de diverses característiques, però sobretot molts veïns i veïnes no inscrits en cap formació partidària. Aquest encontre va ser com l’Àgora de la meva joventut. Aquesta coincidència de trobar-nos en un barri eminentment obrer, en construcció urbana i social, va fer articular espontàniament, a més de l’espurna política, la flama de la participació social per aconseguir una vida més digna i justa, tant al barri com a la ciutat i a la societat en general. Ho confesso: em va dignificar.

Sentir-me de l’Hospitalet significa haver participat, haver ajudat i haver aportat el meu granet de sorra per aconseguir que la nostra ciutat, víctima d’un maltractament urbanístic i social, avui sigui una ciutat complexa, però viva; una ciutat que continua, com una dona imbatible, acollint milers de persones que arriben de llocs molt més llunyans que aquells d’on veníem nosaltres en aquells anys.

El fenomen de la participació política i social dels anys 70 és percebut avui amb la perspectiva del temps, i resulta impressionant. Segurament avui només es recorda en alguns racons de textos històrics, i m’imagino que anys després serà oblidat. La memòria és molt fluida. La constatació que som les persones les que generem canvis socials és indiscutible i, potser, és el més rellevant.

Aquella experiència històrica i les vivències que la van acompanyar ens van configurar com a persones que, sense pretendre-ho, ens vam dotar d’una característica humana de gran qualitat. No per la nostra especial brillantor, sinó perquè teníem una força centrífuga que generava majoritàriament solidaritat.

A risc d’ésser injust, esmento només dues persones que van ser clau en el meu vincle sociopolític en els inicis: Francesc Pedra i Pepe Gutiérrez. Podria estar tota la nit parlant d’ells. Només diré que, mitja centúria després, ja a la tardor de la vida, tant un com l’altre, així com molts altres, són un exemple clar del que vaig viure en aquells temps. A risc d’ésser idealista i una mica il·lús, tenien el do de l’honestedat, la generositat, la bondat, la saviesa i, sobretot, una tremenda tendresa.

Segurament tenien i tenen els seus defectes personals com qualsevol de nosaltres. En el context que ens ocupa, per explicar els aspectes teòrics dels quals els veïns i veïnes ens unim i participem tant en l’àmbit social com en el polític, ambdós em semblaven líders innats malgrat les seves diferències radicals. Ens organitzàvem en assemblees interminables, amb un entusiasme gairebé obsessiu. Però, mirant-ho amb la perspectiva del temps, aquesta mateixa obsessió pel que és assembleari va ser, paradoxalment, el que debilitava l’acció i la participació.

Els lideratges existien inevitablement, però eren de tal prudència i innocuïtat que, si la memòria no em falla, ningú va emprendre una carrera política en la democràcia que va venir després; encara que, de fer-ho, ho hauria considerat absolutament legítim.

Òbviament, continuo considerant la participació social i política tan necessària com quan tenia 20 anys. Defenso que l’ésser humà és intrínsecament polític, i que moltes persones confonen la política amb l’activitat política partidària. Aquest greu error ha contribuït al deteriorament de la democràcia i a l’ascens de l’extrema dreta, o millor dit, dels valors de la no participació. Han aconseguit fer-nos creure que la política i els polítics són els responsables de tots els mals.

Vivim temps incerts i apassionants que ens recorden moments passats, encara que en el conjunt de la història només sigui un instant; aquest és el nostre temps. Treballem i lluitarem per evitar repetir les ombres de la nostra història recent. Com? Vinculant-nos i participant.