Sonia Esplugas, portaveu del grup popular municipal de l’Hospitalet.
En el proper ple, el govern Quirós porta a aprovació una nova proposta d’alienació del patrimoni públic de la ciutat
Davant la recent polèmica sobre la construcció del nou poliesportiu que el barri de Santa Eulàlia reclama des de fa tres dècades, el grup municipal popular portarà al proper ple de dilluns una moció que té la virtut de plantejar una nova alternativa i d’encetar una nova manera d’afrontar la política urbana municipal, pel que fa a la necessitat creixent d’equipaments.
Caldrà explicar-ho. El poliesportiu de Santa Eulàlia fa anys que és una reivindicació de primer ordre pel veïns i veïnes. El problema és que el lloc on s’havia d’instal·lar històricament i que semblava l’espai més oportú, que és on hi ha la pista del carrer Gasòmetre, està a tocar de l’illa d’habitatges que es va fer on s’ubicava la fàbrica Indo. El solar de l’antiga fàbrica era molt gran, però la voracitat dels promotors i la aclaparadora miopia urbanística del govern socialista del moment, vam permetre que els blocs es construïssin molt a la vora de la pista existent. Construir en aquell espai on avui hi la pista un nou poliesportiu, implica que una part dels habitatges de la promoció de la Indo quedin a 15 metres de la paret del programat poliesportiu, de manera que els afectats han presentat un contenciós administratiu sobre el projecte que va aprovar la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’AMB al desembre de 2020.
L’altra alternativa, veient la previsible amenaça del contenciós dels veïns de l’antic solar de la Indo perquè era evident que el poliesportiu havia de conflictivitzar els veïns més propers al nou edifici, era una idea que només se li podia ocórrer a un ajuntament amb la sensibilitat ambiental que ha tingut de sempre el govern socialista: fer un poliesportiu ocupant una gran part d’un parc del barri: el Parc de l’Alhambra. Com que això costava molt de decidir fins i tot per un govern tan poc acostumat a escoltar la ciutadania com el d’aleshores, es va acordar un referèndum entre el veïnat per tenir la cobertura necessària alhora de menjar-se un parc per fer un poliesportiu. Menys mal que el veïnat de Santa Eulàlia, en una proporció aproximada de dos terços, va evitar la barbaritat del parc. Però aquella decisió, que va ser exemplar des del punt de vista de la coherència urbana de la ciutadania, ha mantingut el projecte del poliesportiu a les beceroles. Fins que una de les entitats esportives de la ciutat acaba de ressuscitar la proposta, apel·lant al pragmatisme, però menyspreant el resultat de la consulta.
Així les coses, la moció del grup popular és arriscada però il·lustrativa del que cal fer quan es freguen els límits. Quan en una ciutat pràcticament no hi ha espai lliure però són imprescindibles els equipaments municipals, hi ha poques alternatives: les que van de l’expropiació d’espai per justipreu a la compra directe de solars i construccions. La moció del PP proposa la segona opció: negociar l’adquisició de sol i fins i tot ubica l’alternativa al barri. El lloc elegit és el carrer Martí Codolar a les cotxeres de Rosanbus. SL, però la proposta no es limita només a avaluar la possibilitat. Inclou també la creació d’una comissió tècnico-política ajuntament-oposició que tingui en compta l’opinió de les entitats del barri per desencallar el tema.
Probablement estem en la línia de posar punt i final a les decisions unilaterals dels que manen, per deixar pas a la negociació i al consens amb tots els protagonistes: entitats i associacions dels barris i forces polítiques representatives. I probablement s’està assenyalant l’únic camí possible a l’Hospitalet: la inversió municipal en espai lliure o edificat. Un mecanisme que hauria d’haver estat tradicional a una ciutat amb les mancances de l’Hospitalet, però que ha seguit malauradament el camí contrari: no s’ha invertit gens en l’adquisició de patrimoni municipal sinó que el poc que es té s’ha externalitzat. Valgui com a exemple d’això últim, un altra tema que l’equip de govern porta al proper ple: l’aprovació provisional del pla especial urbanístic regulador del centre Cultural destinat a les Arts Visuals i Media Art de l’antiga Fàbrica Godó i Trias. Un tema molt oportú, precisament quan més evident es fa la necessitat de mantenir el patrimoni municipal en mans de la ciutadania i en benefici de les necessitats creixents de la ciutat.
Els Comuns, entre l’espasa de permetre negociar els increments, i la paret de posar-se de cara per l’acord de govern
El grup municipal d’ERC-EUiA està disposat a donar la batalla en el tema dels impostos, que va sobtar una bona part de la ciutadania perquè la pujada de l’IBI es va aprovar provisionalment en el darrer ple de setembre gràcies al suport del grup dels Comuns.
Per això, en el proper ple de dilluns presenta una moció on es proposa al govern municipal que replantegi l’increment de l’IBI i s’adopti una postura negociada i consensuada entre tots els grups que tiri enrere la pujada de l’IBI d’aquest any, que coincideix amb la nova taxa de residus, de manera que la pujada de l’IBI i la nova taxa suposen per la majoria de famílies de la ciutat un increment d’entre el 30 i el 70% en l’import a pagar.
La única possibilitat de fer marxa enrere és convèncer als Comuns que només hi ha dues maneres d’actuar quan el govern ofega la possibilitat de negociació i consens. La primera és deixar-se ensarronar per uns arguments que apel·len a la política dels fets consumats sense contrapartides, i la segona practicar el mètode del 14/13, consistent en derrotar les propostes unilaterals socialistes per la via del vot contrari de tots els grups municipals d’oposició. Cal recordar que el PSC al govern només disposa d’una majoria relativa de 13 regidors que fins ara han compensat amb la bona disposició puntual dels Comuns, que han votat amb el govern o s’han abstingut en qüestions de gran transcendència, com ara els pressupostos per aquest 2024. De fet, en la present conjuntura, a l’Hospitalet abstenir-se representa —igual que votar a favor— permetre que el govern guanyi les votacions, perquè el mètode 14/13 és l’únic que pot modificar els acords i obliga necessàriament a una postura homogènia de tota l’oposició.
La qüestió, per tant, no és derrotar sistemàticament les propostes del govern sinó obligar-lo, en tots els casos, a negociar i consensuar, una manera d’actuar que un govern que porta 45 anys al poder i que només de manera molt puntual ha hagut de governar en minoria, no té molt per la mà. La moció d’ERC-EUiA sobre l’increment de l’IBI, que ha estat molt contestat en els ambients més actius de la ciutat és, per tant, una ocasió més per demostrar el nervi d’una oposició que té a favor 14 vots, però en contra que, tres d’aquests 14 vots son de Vox. Un dilema que presenta serioses dificultats pels grups municipals d’ERC-EUiA i els Comuns, que practiquen una política de cordó sanitari amb la ultradreta.
Hi ha coses que obliguen a elegir i, en aquest cas, l’elecció no sembla senzilla. Però en realitat, si ho mirem bé, del que es tracta és d’elegir entre coherència o debilitat. La debilitat podria ser acceptar que no hi ha possibilitats de coincidència amb grups ideològicament a les antípodes, mentre que la coherència és acceptar que cada grup voti en consciència sense inter-relacions entre uns i altres. El 14/13 no sempre serà possible, perquè no sempre hi haurà coincidències de fons, però és molt possible que sigui sempre efectiu quan les diferències siguin de forma, és a dir, quan s’imposi un criteri inflexible i s’impedeixi la negociació i el consens entre govern i oposició.
En la situació actual, la intel·ligent moció d’ERC del proper ple, tornarà a posar sobre la taula, també, la proximitat o llunyania de l’acord de govern PSC-Comuns, un acord que alguns donen per fet i que altres neguen de manera taxativa. No semblava haver raons en el darrer ple per votar a favor de l’increment de l’IBI, com no fos que amb aquest vot favorable dels Comuns el que es volgués es posar-se de cara en la perspectiva d’un pacte de govern. O això, o que l’augment que proposava el PSC era encara superior a l’increment previst per l’IPC del 2025, que és avui una clara incògnita. Aquesta sembla ser l’excusa que ha transcendit per donar suport a la proposta governamental. Una excusa certament ingènua, perquè el vot en contra hagués parat, no la pujada excessiva, sinó fins i tot la moderada. Així que només queda l’altra lectura. Però que és una lectura arriscada perquè es juga amb l’acord de 46 punts que va donar llum verda al pressupost del 2024 i que ha resultat una enganyifa de categoria.
El que planteja la moció de dilluns està prou clara, però per adornar-ho una mica, demana “incloure noves ajudes que incentivin el reciclatge i una millor gestió dels residus, però que també tingui en compte situacions de vulnerabilitat per no penalitzar injustament qui més ho necessita”. O sigui, negociar contrapartides. Res aparentment esbojarrat.
Ara és el moment d’una segona renovació del que era el moviment en els 70, el que reflecteix la pel·lícula del 47.
Hem estat parlant amb Pedro Luna, activista veïnal de la ciutat i membre de la Junta de la CONFAVC una bona estona. D’aquesta conversa surt la entrevista que podreu llegir tot seguit.
Creus que es pot parlar d’un nou moviment veïnal avui a l’Hospitalet?
Hi ha hagut una certa renovació generacional en algunes associacions veïnals com en el cas de La Florida, de Santa Eulàlia i sembla també a Collblanc Torrassa que ha renovat la seva direcció. També es el cas de l’Associació Independent de Bellvitge. Però centrant-nos en el cas de La Florida es va evitar la desaparició de l’associació el 2017. Jo m’hi vaig incorporar com a president tot i no tenir cap experiència ni procedir del moviment veïnal. De fet, jo venia del moviment sindical i l´esquerra política i m’hi vaig incorporar per diverses raons, però especialment per evitat que desaparegués l’associació històrica que en la situació que pateix el barri de La Florida i la seva realitat social hagués estat un drama. Vàrem entrar gent que venia de diferents experiències, de l’activisme, del moviment veïnal, del periodisme, del sindicalisme, etc. i no només es va evitar que tanqués l’associació veïnal, sinó que es va renovar la junta amb gent jove, amb representació de la població immigrant i, segurament això és una de les tasques pendents, no només del moviment veïnal de l’Hospitalet sinó del de tota Catalunya. A la nostra ciutat hi ha barris en els que al voltant del 50% de la població és d’origen immigrant i això s’ha de reflectir en el moviment veïnal i en el moviment associatiu en general.
De fet quan tu veus la Junta o una assemblea de l’associació veïnal de La Florida hi veus una representació de la realitat social del barri
És que és el que el moviment veïnal hauria de fer, i no solament ell, també el conjunt del moviment associatiu, polític, etc. Qui vulgui representar la realitat social d’un barri com La Florida ha de facilitar la representació d’aquesta part de la població que representa un percentatge bastant important i, per tant crec que en aquest sentit s’ha fet una bona tasca, s’ha consolidat l’associació, ara amb gent més jove encara que fa quatre anys i hi ha una renovació del moviment veïnal, tot i que no hi haurà una capacitat de mobilització com la que hi havia en els anys 70 i 80.
A mi m’agrada fer anàlisis de la realitat social i crec que ara és el moment d’una segona renovació del que era el moviment en els 70, el que reflecteix la pel·lícula del 47, ara tant de moda, que va ser el resultat de la confluència de la població immigrant treballadora que procedia de llocs com Andalusia, Castella, Extremadura, etc. i la classe treballadora d’arrel catalana. I això va fer que nasqués un moviment veïnal fort que li va canviar la cara a la societat catalana, que va canviar la cara a molts barris de Catalunya que tenien moltes mancances. Barris que abans eren de barraques i que a partir d’aleshores es va aconseguir que hi arribes l’aigua corrent, que es pavimentessin els carrers i que es creessin un mínim de serveis que van dignificar la vida en aquests barris. I aquesta va ser, com si diguéssim, la primera etapa del moviment veïnal.
Ara, crec, seria el moment d’una segona etapa, seria el moment de fer que aquesta població immigrant que és important, no només a l’Hospitalet sinó en el conjunt de Catalunya, observi en el moviment veïnal un espai de trobada com el que van tenir fa quaranta o cinquanta anys els que varen arribar aleshores.
Hi ha dues visions del que hauria de ser el moviment veïnal
Aquesta primera etapa anava molt lligada també a una lluita sindical en les empreses.
Doncs si, anava lligada a la lluita sindical, a l’antifranquisme i jo crec que caldria recuperar aquest perfil sociopolític que tenia, tot i que la situació no és la mateixa, ara no estem patint una dictadura militar però evidentment hi ha necessitats, hi ha mancances, hi ha injustícies i hi ha situacions que demanen que el moviment veïnal recuperi aquest perfil de moviment sociopolític que, fet i fet, n’és la tradició i està en el mateix origen de les associacions de veïns que en el seu moment van lluitar contra el franquisme, per la democràcia, per les llibertats de Catalunya, i això s’hauria de recuperar, adaptant-se naturalment a la situació social política actual,
Ara, per exemple a Collblanc, a La Torrassa, a Santa Eulàlia hi ha una batalla contra la massificació turística.
Això és un drama. De fet l’altre dia mirava dades de la població de l’Hospitalet, crec que era des del mateix portal de l’Ajuntament i aquest any, ja a 2024, la població ja arribava gairebé als 300.000 habitants, crec que era de 299.000 i pico i amb un barri, com La Florida amb una densitat de 90.000 habitants per Km2, el que és una autèntica barbaritat. I si a això hi sumem que l’Ajuntament, no ara, sinó des de fa ja molts anys, aposta per un model productiu i urbanístic basat en la construcció de gratacels, d’hotels, d’afavorir el turisme de masses, amb més habitatges turístics, tot plegat agreujarà encara més una situació que tard o d’hora petarà, perquè és una realitat insostenible I, a més a més és un turisme que només ve a la ciutat a dormir i a provocar problemes al veïnat. I aquest és el drama, que a una ciutat amb els barris més densament poblats de la Unió Europea se segueixi promocionant aquest model econòmic de la construcció, l´especulació immobiliària, del turisme, etc., més del mateix i sembla que no tingui fi, i repeteixo això tard o d’hora petarà, perquè no és una situació sostenible.
I ara el govern Illa promet 50.000 habitatges nous i parla d’una llei de barris
Sí, però no ha especificat com ho farà això i quin és el pressupost. Hi ha l’eufemisme de la “col·laboració publico-privada” sense especificar res de lloguers socials. També va dir que volia recuperar la llei de barris, però es referia a la llei de barris del govern Maragall de fa vint anys, la que volia fer el tripartit de 2004 i hi ha la circumstància que a finals del 2022 el Parlament de Catalunya va aprovar una altre llei de barris, però el 2023 no es van aprovar els pressupostos i el 2024 van haver-hi eleccions. Doncs aquesta llei de barris que és la que millor s’adapta a la realitat social, cultural i econòmica de Catalunya, crec que és la que s’hauria de recuperar ja que Catalunya ha canviat bastant en aquests vint any. Som dos milions més d’habitants entre d’altres coses, hem passat de 6 a 8 milions d’habitants.
Un altre tema és el de la relació actual d’algunes associacions veïnals amb la Federació local on sembla haver una certa crisi…
Es evident que hi ha un conflicte, però jo més que de crisi diria que hi ha dues visions del que hauria de ser el moviment veïnal i això s’ha de parlar amb total normalitat i tranquil·litat. Hi ha una part del moviment veïnal de l’Hospitalet que jo crec què s’ha quedat una mica enclavada amb aquest passat idealitzat dels anys 70 i 80, que no ha acabat d’evolucionar conforme ha evolucionat també la societat catalana. Ho dèiem just abans, la Catalunya dels 6 milions ja no és igual que la Catalunya d’avui i, per tant el moviment veïnal ha d’evolucionar conforme ha evolucionat la societat catalana en les seves realitats socials, culturals, polítiques… i jo crec que aquest és el dèficit d’una part del moviment veïnal, no només a l’Hospitalet, sinó arreu. És el que diem sempre; aquest moviment veïnal ha de representar la situació real dels nostres barris, ha d’incorporar també a la gent jove i ha de recuperar el paper històric que van tenir les dones en el moviment veïnal, si es vol tenir futur. No només en Manolo Vital va tenir un paper en el moviment, sinó també dones com l’Ana Díaz Rico aquí a l’Hospitalet, van jugar un paper que cal recuperar. I bé, jo crec que han topat aquestes dues visions respecte del que hauria de ser el moviment veïnal i això ha portat a un conflicte que jo espero que, d’aquí a futur amb diàleg i amb el debat col·lectiu, es pugui resoldre. Al cap i a la fi, aquesta situació no beneficia ningú, especialment tenint davant a una administració com la de l’Hospitalet que darrerament en alguns barris s’està saltant directament les associacions veïnals, i s’arriba a un moment que quan alguna regidora o regidor va a algun barri determinat prefereix quedar amb alguns veïns de la seva confiança o de l’entorn del PSC per prendre un cafè abans de quedar amb l’associació de veïns del barri i això no només és una actitud molt tancada i endogàmica sinó que aquest és un dels seus dèficit: la por d’aquells que pensen diferent. Això passa amb algunes associacions i amb altres no. De fet, si l´Ajuntament vol negociar alguna millora per algun barri, hauria d’adreçar-se primer a la associació veïnal d’aquest barri i no només amb els “seus veïns de confiança” perquè al cap i a la fi el que està promovent és la individualització de les relacions amb el veïnat i la marginació del teixit associatiu quan aquest és crític amb la gestió del govern municipal.
Sembla que en breu hi haurà la primera reunió dels portaveus dels grups municipals per encarar la reforma del reglament de participació, pendent des de fa més d’una legislatura
Mira, saps que passa? Que el PSC porta 40 anys governant la ciutat i això fa que s’acabi confonent la institució amb el partit i que s’estigui governant amb una inèrcia de creure’t que la ciutat és teva. Això fa que s´hagi acabat convertint en un govern municipal endogàmic i que només es relacioni amb el teixit associatiu de la seva corda, amb el veïnat que és votant o militant, i que no assumeixi que existeixi un veïnat que pensa diferent, que és crític, que té altres maneres de veure i analitzar la ciutat. Jo sempre recordo l’exemple del PRI mexicà que va governar gairebé setanta anys i això va crear una sèrie de dinàmiques i d’herències basades en el caciquisme. D’alguna manera i en certa mesura passa aquí a l’Hospitalet i no m’agrada dir-ho; de fet, ho dic amb tristor. Molt sovint es veu que el govern municipal parla de processos participatius als barris i per altra banda te al·lèrgia al debat públic, tal com es va veure en l’última campanya electoral on no va voler participar en cap debat i de manera més recent quan la FIC va organitzar un debat sobre la política d’urbanisme i el representant del grup municipal del PSC no hi va voler assistir. I als barris, com a La Florida amb el Pla Integral, veus com són processos molt precuinats i és una situació que caldria millorar, perquè veus com una força política que ve de l’esquerra progressista governa amb una posició molt tancada. Fins i tot la portaveu del grup popular sembla una persona molt més oberta i dialogant que els membres del mateix equip de govern. Crec que el PSC de l’Hospitalet hauria de repensar com funcionen; és cert que guanyen eleccions però la imatge que transmeten amb la seva desconfiança en el veïnat que pensa diferent no resulta engrescadora i, segurament haurien de revisar-ho des del govern municipal i des del mateix PSC. Veurem…
Molt sovint es veu que el govern municipal parla de processos participatius als barris i per altra banda te al·lèrgia al debat públic
Els pares de les escoles bressols protestan davan del ple municipal.
Fins a quatre queixes en menys de tres setmanes, haurien de fer prendre consciència a les autoritats municipals del creixent clima de frustració per la gestió
Les obres que els serveis tècnics municipals havien d’iniciar el passat mes d’agost per adaptar les instal·lacions escolars al standart dels projectes pedagògics de les bressols municipals a les que s’han de sumar Estel Blau, La Gua-Gua, Patufet, Garabatos i Nova Fortuny, no s’han posat en marxa i, a hores d’ara, a punt d’acabar el mes d’octubre no es té cap idea de quan començaran. Això s’afegeix a la preocupació sostinguda per les promeses, també incomplertes, d’afegir-se a la xarxa pública de bressols municipals el curs passat i per la inseguretat sobre els ajuts que s’aplicaran al 2025, per tal de compensar als pares pels endarreriments soferts.
El problema ja no és tant que tot segueixi igual que fa mesos, el problema, segons el col·lectiu de pares afectats, és que l’Ajuntament no es digna a informar o, el que és pitjor, no té capacitat per fer arribar informació concreta, exhaustiva i puntual als afectats.
Aquest problema de gestió no és exclusiu de les bressols que esperen integrar-se a la xarxa. En només tres dies s’han fet públiques noves queixes d’incompliments reiterats de promeses. Fa molt poc, era el grup municipal d’ERC-EUiA i la presidenta de la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet els que es tornaven a queixar de l’estat deplorable del Monument a la Sardana de la Plaça de l’Ajuntament, abandonat de fa molts anys i sobre el qual s’ha demanat intervenció en reiterades ocasiones, la última de les quals a través d’una moció aprovada pel ple municipal, on es demanava ja una restauració immediata i la preservació de l’entorn per evitar el que és habitual en una plaça on hi ha desenes de ciutadans cada dia i criatures que juguen a pilota perquè no hi ha cap més espai al barri del Centre on es pugui jugar.
Un altre cas de negligència, la sol·licitud que fa quinze mesos va fer una comerciant del barri de Santa Eulàlia que, per les característiques del seu negoci —retolació de vehicles— necessitaria l’autorització d’un gual a la seva botiga del carrer Castelao que, ni acaba d’autoritzar-se ni de denegar-se. Mentre tant, la comerciant del barri, que ja ha expressat reiteradament la seva queixa, ha hagut de llogar un nou local per poder resistir a l’espera de l’autorització municipal. Sembla ser que el problema és que, a tocar de l’accés, hi ha un arbre a la vorera que d’acord amb la normativa, molesta. O sigui que s’ha de canviar de lloc. Un arbre és una cosa molt important a una ciutat com aquesta, de manera que conscient d’això, la propietària del negoci va afirmar que ella es faria càrrec de les despeses de replantar-lo. I així estem… fins el punt que el Grup de Comerciants del barri ha pres cartes en l’assumpte i ha recomanat que la Síndica de Greuges analitzi la qüestió. L’Ajuntament, per la seva banda, sembla que no ha denegat el gual. Simplement, la cosa està a l’espera… més de quinze mesos després.
I també caldrà referir-se a un tema que ja és recorrent però que segueix exactament igual que fa mesos: les queixes reiterades dels veïns de la Plaça de la Solidaritat per l’incivisme i els botellots que se celebren als vespres dels caps de setmana en aquest indret entre l’Hospitalet i Barcelona, a Collblanc. És el cas d’una plaça mes de la ciutat, de les poques existents, que s’ocupa pel lleure de la gent jove del barri i que es caracteritza pel soroll i en moltes ocasions per les baralles. Els grups municipals del PP i d’ERC han reiterat les seves queixes al costat dels veïns i han reclamat a l’Ajuntament, també sense massa sort, que intervingui d’una vegada i que demani a l’Ajuntament veí que també faci seu el problema. Si hem de fer cas a les fonts municipals, la guàrdia urbana de l’Hospitalet només ha rebut sis trucades de veïns en el darrer mes. Tenint en compte que hi ha quatre caps de setmana i que els veïns estan farts de queixar-se sense resultats aparents, les dades poden ser perfectament certes i comprensibles. De fet, els veïns s’han queixat de manera reiterada als regidors de Collblanc i de Les Corts i els han demanat que es coordinin i resolguin el problema. Els veïns demanen un dispositiu policial que vigili la zona, un servei que hauria d’estar garantit des del primer dia.
Foto de los paradistas en el pleno municipal del mes de abril.
Algunos afectados no han podido traspasar su parada y tampoco han recibido ningún tipo de indemnización
Los paradistas del mercado de Collblanc han vuelto a salir a la calle para protestar por el incumplimiento de la rehabilitación del edificio y de las paradas exteriores, prometida hace ahora seis años. Esa actuación fue solicitada en su día por los grupos municipales de la oposición en un pleno municipal, estando aún la alcaldesa Núria Marín, para que en seis meses estuviera listo un proyecto de remodelación
Sonia Esplugas, regidora del PP en l’Ajuntament de l’Hospitalet se reunió la semana pasada con los afectados y ha solicitado al actual alcalde David Quirós por un lado, que convoque y hable con los afectados y por otro, que presente de forma inmediata el nuevo proyecto de remodelación del Mercat de Collblanc y se inicien las obras.
Los paradistas protestaron en el exterior del mercado exhibiendo pancartas en las que se exigía que esta reforma se realizara cuanto antes. Y denunciando la situación deplorable en la que se encuentra el edificio, uno de los más antiguos de l’Hospitalet.
La lucha de los paradistas del Mercat de Collblanc no es nueva. En el mes de abril, ya asistieron al pleno municipal para denunciar la situación lamentable en la que se encontraban. En ese mismo pleno municipal se aprobó una moción de ERC-EUiA, PP y LHECP con el voto a favor de VOX y el voto parcial del PSC ,donde se fijaron unos plazos: seis meses para acordar con los paradistas el proyecto y doce meses para comenzar a ejecutar las obras.
Esa misma moción solicitaba también un estudio que evaluara el fibrocimiento existente en las cubiertas y una compensación para los comerciantes jubilados que no han traspasado la parada a la espera de las reformas y tampoco han recibido ningún tipo de indemnización. Por este motivo, hay 11 afectados.
La entonces alcaldesa Núria Marín, en ese mismo pleno, insistió que el compromiso por parte de l’Ajuntament de reformar el Mercat de Collblanc estaba vigente: “Estamos trabajando en el mercado del futuro y queremos darle una solución global. Es un equipamiento estratégico con una ubicación privilegiada que ha de atraer clientes y turistas de alrededor”.
La alcaldesa puso en cuestión los plazos dados por la moción ya que no eran viables según la ley de contratación pública. Aunque matizó que los paradistas tendrían la oportunidad para decir la suya sobre el proyecto una vez estuviera elaborado.
Han pasado los seis meses de plazo sin que el proyecto se haya presentado a los comerciantes, y, como es lógico, se sienten engañados y estafados. Y manifiestan: “el Mercado agoniza, la estructura está fatal, con humedades, amianto, cayéndose, literalmente, techos y muros…. Llevan 6 años “trabajando” en el proyecto, es hora de ponerse las pilas y darle pronta solución a este mercado que si sigue así en pocos años desaparecerá porque no podremos aguantar pero antes “lucharemos” porque esto no pase”.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
