Mes: novembre de 2024
Aiguats i crisi climàtica. Pensar-ho, des de l’Hospitalet
Quan es veuen les imatges dels aiguats catastròfics a València tornen a la memòria imatges molt similars dels aiguats al Vallès de fa ja 62 anys i obliguen a pensar en els riscos que teníem i tenim.
Llavors, com ara, no vàrem conèixer les xifres reals de morts i de desapareguts, bona part de la resposta va venir de part de la població, de la precària societat civil existent sota la Dictadura. Els aiguats del Vallès, que van ser coneguts com “la rierada”, també van repercutir a l’Hospitalet. La Riera Blanca, el Torrent Gornal i altres rieres que travessen la ciutat, van baixar amb més de dos pams i mig d’aigua i, a La Marina, els terrenys del que poc desprès serien el barri de Bellvitge es van inundar.
Però no va ser la primera i la única vegada que la ciutat va patir les avingudes d’aigua. De fet, la major part dels 12 km2 que té la ciutat són terrenys deltaics, producte de l’arrossegament de terres aportades pel riu Llobregat i, també, dels sediments que al llarg de molts anys han arrossegat les nostres rieres i torrents.
Al llarg del segle XIX hi va haver diversos episodis d’aiguats a la ciutat. A alguns carrers del Centre encara es conserven a les portes, les guies per col·locar fustes com un parapet per impedir que l’aigua entrés als habitatges. Més tard han anat succeint-se inundacions de més o menys amplitud. Així, per exemple, el 1942 la meva àvia paterna, la Rosa, va morir colgada dins d’una cova-barraca a la Riera Blanca, com a resultat d’una tempesta.
Més enllà dels aiguats del 1962, el 1971 Bellvitge es va inundar, afectant a la majoria de baixos dels blocs; el 1974, les rieres i torrents de la ciutat es van tornar a omplir d’aigua. I el 1983, Bellvitge va tornar a patir inundacions dels baixos, inundacions que, com al 1987, van afectar també Granvia Sud i Santa Eulàlia. Al 2016, els carrers del Centre i de Sant Josep van patir els resultats d’un aiguat amb carrers, baixos, pàrquings i locals, negats d’aigua.
I ara?, cal seguir pensant amb inundacions i afectacions diverses a la ciutat? Tot sembla indicar que una bona part de l’Hospitalet pot patir efectes negatius dels aiguats. Els torrents i rieres que creuen els barris situats en l’àrea de la antigua Marina son susceptibles de patir efectes de gotes fredes o del que ara es coneix com a Dana.
Les rieres i torrents s’han soterrat i canalitzat, però no es segur que puguin suportar efectes de l’emergència climàtica que patim. L’asfaltat i la construcció massiva en el territori impedeix que el terreny absorbeixi de manera natural l’aigua de la pluja i facilita que pugui precipitar-se, tot i buscant la recuperació de la seva llera natural. Encara més, obres com el soterrament parcial de la Granvia i els projectes dels diferents PDU en curs, com l’anomenat Biopol. tallen encara més els camins naturals de l’aigua i bloquegen les aigües freàtiques i la reva recuperació. Encara més. Com denuncien des de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, és tot el marge del Llobregat a dreta i esquerra, tot el terreny del delta el que està sotmès a plans urbanístics més o menys faraònics, com l’ampliació de l’aeroport, o directament especulatius.
Avui, des d’Ecologistes en acció, han demanat del govern de la Generalitat una moratòria immediata del plans i projectes urbanístics previstos al Delta i a la vall baixa del Llobregat, al mateix temps que consideren que l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) ha de revaluar els mapes de la inundabilitat, a la vista del nou panorama climàtic. També demanen un estudi exhaustiu per part del Departament de Territori de les construccions i infraestructures vulnerables als fenòmens extrems del canvi climàtic i la elaboració d’un programa de desconstrucció, adaptació o protecció allà on sigui necessari.
Cal assumir des dels poders públics, i també des de la ciutadania, que vivim a l’Hospitalet en un entorn vulnerable a la crisi climàtica. L’increment de temperatures als estius i l’absència de resistència climàtica als carrers i espais públics i a bona part dels habitatges envellits, és un factor al qual cal trobar solucions. La previsió de creixement de fenòmens atmosfèrics crítics, com les Dana o les tempestes, també demana repensar un model de ciutat basat en el totxo i el ciment.
Sembla doncs que se’ns gira feina per adaptar els nostres barris a la realitat d’una crisi climàtica de la que, tot just, només comencem a patir-ne els efectes.
Viñeta 6 noviembre 2024
La catástrofe de Valencia
CARLOS GALVE (activista i peixater)
“Solo el pueblo salva al pueblo”. Ese lema es precioso, es solidaridad, es esperanza, es humanidad y también se utiliza para la perversión. Las noches de insomnio me mantienen expectante y escucho la radio, como hacía mi abuelo y mi padre. Emiten que “solo el pueblo salva al pueblo”.
Emisoras claramente interesadas escupen opiniones. Suceden en el mismo instante que cientos o miles de seres aún no han recibido ni la más mínima ayuda. El drama humano tiene una dimensión dantesca; imagino, por lo que dicen y por las imágenes, que el colapso es absoluto.
En plena fase de trauma por el choque impactante de la catástrofe, aparecen desde los confortables despachos, emisoras o sillones la vieja lucha de la España de las Autonomías. Editoriales que satanizan al contrincante político. Nadie sabe cómo va a acabar este mal sueño hecho realidad y ya están jugando o bien a campañas electorales o bien a abrir paso al fascismo emergente que no para de acusar a la política de su inoperancia.
Doscientos catorce muertos y 1.900 desaparecidos son cifras escalofriantes. Ni les preocupa. La magnitud de la tragedia explica la insoportable levedad del ser. Dos títulos de novela que definen perfectamente lo que están viviendo en Valencia. No hay problema; en vez de ayudar a dar ideas de cómo minimizar el dolor de nuestros vecinos valencianos, repetimos los mismos argumentos de cuando la pandemia del COVID 19. Y tú más.
“Españolito que vienes al mundo te guarde dios una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Lejos de ofender. Opino que de nuevo aparece lo más hermoso del ser humano: la solidaridad de las miles de personas que están ayudando a sus vecinos afectados en esa insoportable fragilidad del ser.
También opino que se me hace insoportable la mezquindad de las opiniones desde la confortabilidad de no tener ni la más mínima responsabilidad para criticar a los responsables políticos. Y remarcó: de todos los signos, en un tiempo donde el caos es casi apocalíptico.
Nunca había oído tantos expertos en meteorología. Nunca habría imaginado que ante semejante desastre hubiera tanta gente también experta para saber qué hacer.
En 1962 hubo alrededor de 900 muertos, la mayoría de emigrantes andaluces que fueron arrastrados en las cuencas de la riera del Vallés. Recuerdo que me impactó porque mi escuela de Rubí quedó muy afectada, y recuerdo a Joaquín Soler Serrano desde Radio Barcelona llamando también a la solidaridad. Ese es mi recuerdo. Solo unos pocos escribieron sobre la barbaridad de dejar construir junto a las rieras. Después de ayudar.
Los tiempos han cambiado. 62 años parecen mucho, pero es un instante. La ciencia ha evolucionado, las voces de la democracia pueden hablar, pero la Naturaleza es inflexible y sorprende a todos de nuevo. Las opiniones son respetables, siempre y cuando no nos lleven a lo que pasaba hace 62 años en que nadie opinaba en voz alta.
La ciencia es positiva: ayuda a poder prever. Lo que no prevé la ciencia y nunca preverá es que los que accionan la previsión somos los humanos. De momento.
Viñeta 5 noviembre 2024
La queja y la protesta
Nos estamos convirtiendo en una sociedad de malcriados. En mis tiempos, un malcriado era un individuo consentido, descortés y maleducado y un sinfín de cosas más que ahora me parecen exageradas o vanas, así que me conformo con las que he citado. Desde luego, consentidos, en grado sumo. Lo digo porque no hace mucho me comentaron que en la pista del Centre Catòlic junto a la Rambla, no se puede jugar a básquet porque un matrimonio que habita en las inmediaciones no soporta el ruido de los partidos. Ahora, hace un par de días, los vecinos de La Torrassa se tuvieron que reunir en la parroquia porque a otro vecino de la zona le molestan las campanas de la iglesia de los Desamparados. Auguro que, dentro de nada, los vecinos de los bloques junto al Tanatorio entre l’Hospitalet Centro y Cornellá, detrás de la barbaridad de la Remunta, van a pedir que soterren el tren porque es un incordio que pasen tantas veces al día en las vías que tienen a 20 metros. Todo nos molesta, para todo queremos soluciones inmediatas, siempre hay alguien o algo a quien echarle la culpa de la insatisfacción individual o colectiva.
No digo que no tenga que ser así en muchas ocasiones. Es más, creo que en demasiadas circunstancias somos tolerantes en exceso y que deberíamos protestar bastante más. Ahora hay incluso quien matiza sobre la protesta o la queja porque a lo que se tiende en esta sociedad de consentidos es cada vez más a la queja y cada vez menos a la protesta, de manera que te puedes quejar desde el sofá un montón de veces, pero resulta del todo imposible protestar cómodamente sentado.
La familia del Centre Catòlic y los vecinos de La Torrassa se han quejado al Ayuntamiento y el Ayuntamiento parece que ha tomado cartas en el asunto, seguramente porque entiende bastante mejor la queja que la protesta y porque parece entender muy bien que las pistas de básquet hacen ruido y las campanas suenan a deshora, pero le cuesta más entender que no se puedan construir viviendas en las que apenas entra el sol o empadronar a recién llegados que reclaman derechos innatos.
Lo substancial de los ejemplos puestos… y los que vendrán, tiene que ver con la aceptación de realidades que ya estaban allí cuando nosotros llegamos o, todo lo contrario, hacer de nuestra llegada el principal motivo para cambiar realidades pre-existentes. La pista del Catòlic ya estaba allí cuando aquellos vecinos quejicas descubrieron que hacían ruido, del mismo modo que la iglesia y sus campanas ya existían cuando el vecino molestoso se fue a vivir a la zona. Igual que los vecinos de los bloques pegados a la vía del tren ya sabían, cuando compraron aquellos disparates, que el tren no desaparecería de la noche a la mañana.
De manera que si no quieres molestias, no te vayas a vivir a un sitio donde las vas a tener, porque las molestias estaban allí antes de que tu llegaras. Para todo hay magnitudes y es verdad que si te compras un piso al lado del tren es de suponer que no te vas a quejar de que suenen los raíles al pasar por allí, igual que si te compras una vivienda en una zona inundable, puedes imaginarte que un día u otro pisarás charcos.
Tendrás que compartir, eso sí, la responsabilidad. Porque no es lo mismo comprarte un piso al lado de una pista de básquet que ya estaba allí cuando tu naciste, que comprarte una vivienda en un barranco que se va a anegar cada vez que la madre naturaleza se cabree. La culpa de que haya viviendas en los barrancos, es de la Administración. La culpa de que tú la compres, es exclusivamente tuya.
Decía que para todo queremos soluciones inmediatas. Queremos que la pista de básquet deje de admitir chavales porque hacen ruido y lo queremos ya y queremos que las campanas dejen de sonar cuando molestan y no queremos que eso se alargue. Y queremos que una Dana que causa centenares de muertos y destrozos extraordinarios, calamidades sin fin y desabastecimientos tremendos se resuelva en una semana. Y si no se resuelve, es que nos han abandonado y nos han dejado a nuestra suerte. Es cierto que pagamos impuestos para tener un Estado protector, pero no es menos cierto que las catástrofes no se pueden digerir en un día. Como que tenemos un Estado protector hay quien se encarga de avisar que la catástrofe se acerca. Pero para que la catástrofe pase de largo hay que hacer caso de los avisos. Y en todo caso, de lo que hay que quejarse es de que los avisos no llegaron a tiempo, no de que el desastre tarde en desaparecer.
Así las cosas, insisto. Somos una sociedad consentida y somnolienta, impaciente y maleducada, irresponsable y caprichosa, capaz de reivindicar desde el sofá todos los derechos, pero incapaz de asumir en la calle todos los deberes, que quiere decir moverse cuando hay abuso de poder y ocultación de la realidad, mala gestión o negligencia y contenerse cuando el mundo parece que no responde a nuestros deseos más íntimos.
Lo peor que se puede hacer es responder a los caprichos, porque responder a los caprichos es hacerlos inacabables. Hoy molesta una pista de básquet o una campana, mañana molestará el ruido de la lluvia sobre un toldo y pasado mañana el murmullo de las palomas en una cerca. Sería mucho más razonable, y justo, no dar permisos de edificación a bloques como los de Cosme Toda o en zonas inundables, pero para eso no hay Comisiones de Mediación ni zarandajas gestuales. Lo que cuenta es el negocio.
Viñeta 4 noviembre 2024
Pals de l’enllumenat en precari
Com aquest pal de llum, repartits per la ciutat, els que vulgueu. Aquest es
exactament al davant de l’escola Busquets i Punset al barri Centre, en un lloc on cada
dia surten desenes de nens i nenes que es mouen per la vorera lliurement. Per sort no
hi ha hagut ensurts però aquesta manera de tapar el punt de les connexions dels pals
de l’enllumenat públic és evident que no és la més encertada. Ja es veu que el
cartronet és provisional però aquesta provisionalitat, diuen alguns que ens han parlat
d’aquest en concret, porta mesos esperant la tapa definitiva. Com aquest, a l’avinguda
Josep Tarradellas, n’hi ha uns quants. Tan complicat és fer una revisió exhaustiva
d’aquests pals i deixar-los en condicions perquè no es produeixin accidents? Sembla
que sí, que és molt complicat.
Pedro Luna: “Molts andalusos es van mobilitzar durant la transició en defensa de la llengua i les llibertats de Catalunya”
La normalització lingüística, segons Luna, va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català.
Aprofitant la trobada amb Pedro Luna, per la entrevista que es va publicar divendres 25 d’octubre sobre el moviment veïnal, vàrem parlar una mica de com veu la realitat i l’evolució de l’andalucisme a Catalunya.
A Andalusia sembla que comença a aparèixer un moviment andalucista d’esquerres que hi te una certa presencia electoral. De fet hi has donat suport des d’aquí. Això te repercussions i influència aquí a Catalunya?.
Jo crec que cal fer primer un exercici de memòria històrica. A Andalusia hi ha hagut sempre una certa presència de l’andalucisme, sobretot a les acaballes de la dictadura quan hi ha un moviment andalucista que s’acaba transformant en el PSA (Partit Socialista d’Andalusia) que, per cert, va ser actiu també a Catalunya, i en les primeres eleccions autonòmiques del 1980 va obtenir dos diputats. Desprès, per qüestions diverses i per crisis internes del PSA a Catalunya, el 1982 es va acabar dissolent, i curiosament aquest mateix any va néixer la FECAC, la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. Podríem dir que es passa d’un andalucisme polític a un regionalisme folklòric i religiós. Per dir-ho d’alguna manera, crec que al 1982 hi va haver un canvi de paradigma. La FECAC representa l’antítesi de l’andalucisme perquè, de fet, transmet una imatge d’Andalusia i de la seva emigració basada en els estereotips difosos per l’espanyolisme i pels poders econòmics i polítics de l’Estat. Podran fer ofrenes florals a Blas Infante cada 28 de febrer però ni coneixen la seva obra, ni l’han llegit, ni tenen una mínima base teòrica andalucista. La finalitat de la FECAC des que va néixer va ser la d’erigir-se com un lobby a Catalunya utilitzant l’emigració andalusa, i en aquests 40 anys se n’han beneficiat de favors empresarials i polítics, tenint molt bona relació amb el poder polític, ja fos abans amb el pujolisme com ara amb el PSC.
Però val a dir que el PSA a Catalunya també va cometre una sèrie d’errors. Per exemple, no van acabar de comprendre la qüestió nacional de Catalunya, especialment en el terreny de la normalització lingüística. I en això cal ser crítics. La direcció del partit a Catalunya va ser molt erràtica i malgrat l’èxit electoral de 1980 no es va poder sobreviure per errors propis i perquè segurament no se sabia ben bé quin era el seu paper en el sí de la política catalana. Potser va ser també un problema de desubicació. Si avui dia l’andalucisme pretén tenir certa presència a Catalunya, crec que hauria primer de corregir els errors que va cometre el PSA i fer-ho, no des de la diferenciació, sinó des la col·laboració amb l’esquerra catalana tot assumint que el sobiranisme a Catalunya és l’aliat natural.
Com bé deies a la teva pregunta, jo mateix he donat suport a candidatures andalucistes des de Catalunya i, fins i tot, en vaig formar part d’una. Ho vaig fer perquè tinc molta consciència dels meus orígens andalusos i perquè crec que seria molt important que es consolidés un moviment andalucista a Andalusia. Perquè Andalusia és un dels territoris de l’Estat espanyol amb més personalitat i amb una identitat cultural més forta. Considero Andalusia una nació, i per molt que s’hagi intentat tergiversar o interioritzar la seva identitat com a poble, aquesta segueix viva.
Des del PSC local sembla que hi ha una bona relació amb aquest andalucisme folklòric, no?
Bé, l’actual president de la FECAC, ve d’aquí, de l’associacionisme cultural andalús de la ciutat i, a més, va ser assessor del PSC a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Aquesta és una constant a la història de la FECAC: les seves relacions amb el poder polític per tal de rebre favors i contrapartides. De fet, ara que tant es parla de la falsificació del nombre d’assistents a la Copa Amèrica, aquesta ha estat precisament una pràctica habitual de la FECAC amb la Fira d’Abril de Catalunya. Fa uns anys, la FECAC va arribar a dir que la Fira rebia 3 milions de visites. Això vol dir que en una fira de 10 dies rebien una mitjana de 300.000 visites cada dia, amb dies laborals per mig. Ja per una qüestió de transport públic i de la mobilitat a una ciutat com Barcelona, aquestes xifres són il·lusòries i certament irreals. Però tothom, tant les administracions com els mitjans de comunicació, les donaven per bones. Sens dubte, s’ha de reconèixer que la FECAC sempre ha estat molt ben relacionada amb el poder. Fins al punt que se la coneixia com la Federació del Gran Poder.
Jo tinc un gran respecte per les entitats culturals andaluses i per la gent que desinteressadament hi treballa en elles. Em consta que moltes fan una bona tasca comunitària i veïnal. Per això crec que també hem de diferenciar aquestes entitats de barri amb la direcció de la FECAC. El que és evident és que la FECAC no representa la comunitat andalusa a Catalunya, i que molt sovint es troba molt lluny d’aquesta. Per exemple, les seves manifestacions contra el dret a decidir de Catalunya l’han escorat cap a l’espanyolisme més reaccionari. Obliden que molts andalusos es van mobilitzar durant la transició en defensa de la llengua i les llibertats de Catalunya, que per exemple la normalització lingüística va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català. I que l’1 d’octubre també van haver-hi andalusos defensant les urnes.
Hi hauria la possibilitat que aquest andalucisme d’esquerres servís per
crear un forat a la FECAC o transformar-la?
A la FECAC és complicat transformar res perquè és un espai molt tancat i controlat políticament. I tampoc crec que aquest hauria de ser un dels objectiusd’un possible moviment andalucista a Catalunya. Considero que el model hauria de ser un altre. Fa uns 20 anys l’amic Lluís Cabrera va fundar el col·lectiu Els Altres Andalusos per mirar de donar-li la volta a aquesta visió de l’emigració andalusa patrimonialitzada per la FECAC. Es van introduir debats al sí de la comunitat andalusa com la qüestió nacional de Catalunya o les noves migracions que arribaven a Catalunya. Crec que aquest col·lectiu va ser molt important des d’un punt de vista de promoure la diversitat, la cohesió social, no fragmentar les classes populars de Catalunya per raó del seu origen, la defensa de la llengua catalana, les confluències amb el sobiranisme català, etc.
En aquest sentit, crec que seria molt adient la creació d’entitats que s’encarreguin de la difusió de la identitat andalusa a Catalunya més enllà del mirall de la FECAC, des d’una visió netament andalucista i de recuperació de la seva memòria. L’emigració andalusa a Catalunya, més enllà dels grans moviments migratoris dels anys 60 i 70, segueix sent una realitat viva, i avui dia segueixen arribant molt joves andalusos per treballar, per exemple, a la sanitat pública catalana. De la trobada i la interlocució d’aquesta nova emigració amb la generació dels nostres pares podria sorgir un debat prou interessant, sobretot si també incloem als immigrants de fora de l’Estat espanyol. Recordem que ells són els nous altres catalans, i que aquesta podria ser una bona motivació per celebrar el centenari del naixement de Francesc Candel l’any 2025.
