Mes: desembre de 2024
L’Hospitalet entre els sis pitjors municipis en facilitar l’empadronament de les famílies vulnerables
Entre les ciutats demogràficament més importants, l’Hospitalet incompleix la resolució d’expedients d’empadronament en el termini preceptiu
Mig any després de l’aprovació d’un document elaborat des del Departament d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya sobre el Dret a l’Empadronament a Catalunya, l’Ajuntament de l’Hospitalet encara no s’hi ha adherit, malgrat que hi ha 37 ajuntaments de Catalunya adherits a data 10 de desembre, inclosos els de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i tres de la comarca del Baix Llobregat. El document elaborat, que s’inclou al final d’aquest text, porta per títol Decàleg per garantir l’empadronament a Catalunya i es basa en l’obligació legal d’empadronar en el seu municipi de residència a totes les persones que viuen a Catalunya.
Un informe que es va fer públic a mitjans de setembre passat, elaborat per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), revelava que en els municipis que apleguen el 40% de la població de Catalunya, entre els quals i dels quals hi ha constància evident que resideixen al municipi. A l’any 2023 ja s’havia fet una enquesta com la del 2024 amb dades de 37 municipis, però ara s’ha vist que en sis d’aquests municipis, la situació ha empitjorat respecte del 2023. Entre aquests sis municipis està l’Hospitalet de Llobregat. Dels 37 municipis analitzats, en 10, el temps de resolució dels expedients d’empadronament supera els tres mesos que son preceptius. Un d’aquests 10 municipis torna a ser l’Hospitalet de Llobregat.
Entre les traves més habituals que denuncia l’ECAS hi ha la dificultat per aconseguir cita, la reiteració en no empadronar a persones que viuen en habitatges precaris, allà on s’observen moltes persones en una sola residència i en molts casos l’arbitrarietat o la disparitat de criteris per part dels treballadors de l’administració encarregats del tràmit. Entre els principals motius de denegació del padró s’observen les persones que viuen al carrer i no estan inscrites als serveis socials o a alguna entitat, persones en habitacions rellogades, en habitatges okupats, en situació d’infrahabitatge, provisionals o irregulars com ara vehicles, caravanes, barraques, locals buits, etc. I tot plegat, tenint en compte que, en moltes ocasions, el principal requisit per ser atès a Serveis Socials és justament estar empadronat. La crítica s’estén també a alguns municipis on es demanen comprovacions policials de domicilis, comunicacions d’habitatges okupats al jutjat, esperes de fins a 2 mesos per aconseguir cites prèvies o indicis de discriminació per dificultats idiomàtiques.
Per això, la possibilitat que l’Ajuntament de l’Hospitalet s’adhereixi a un document que ha elaborat la pròpia Generalitat s’observa amb força atenció, fins el punt que el Grup de Treball “Facilitar l’Empadronament” de l’Espai de Ciutadania, té previst demanar a l’Ajuntament que s’hi adhereixi el més aviat possible i està culminat l’elaboració d’un estudi per donar solució a un problema que a la ciutat és més que urgent.
Entre les mesures que el grup ha aprovat en les darreres reunions hi figura l’empadronament d’ofici de totes aquelles criatures matriculades a la ciutat que no ho estiguin i, òbviament, dels seus pares, així com una normativa municipal que garanteixi que tots aquells pisos buits propietat de bancs o caixes que porten dos anys en aquesta situació, puguin ser objecte d’un lloguer social i facilitin, conseqüentment, l’empadronament immediat de les famílies que se’n facin càrrec.
Veure aquí el Decàleg per garantir l’empadronament a Catalunya.
Viñeta 17 diciembre 2024
El comercio de la alimentación en L’Hospitalet: la moratoria necesaria
Carlos Galve (activista i peixater)
Para explicar por qué me parece que el pequeño y mediano comercio de perecederos es necesario, utilizaré una experiencia a modo de ejemplo. Durante los años 2012-2016, fui presidente del Gremi de Peixaters de Catalunya y vicepresidente a nivel estatal. Dos datos relevantes a tener en cuenta: en Catalunya éramos 1.400 empresas que generaban cerca de 5.000 puestos de trabajo. En España, esta cifra se multiplicaba por cinco. Éramos el tercer país en consumo mundial de productos de pesca, por detrás de Japón y Portugal. Japón consume 95 kg por persona al año y España, 45 kg. No quiero pasar por alto el hecho de que Japón es el país de mayor longevidad del mundo, lo cual se relaciona con su alta ingesta de productos del mar.
Hacia 2013, tuvimos muchas quejas y reclamaciones de nuestros agremiados/asociados e incluso de hosteleros sobre el vínculo de una empresa de distribución de origen valenciano con una empresa asociada a la lonja de Blanes, donde el Patrón Mayor era el presidente de la Federación de las Cofradías de Cataluña. Denunciamos y nos enfrentamos a la Generalitat gobernada por Convergencia i Unió, por permitir que en un espacio de utilidad pública se desarrollara un monopolio y se facilitara la competencia desleal —que es algo diferente a la desigualdad—, a la empresa de distribución alimentaria más grande de nuestro país. Utilizaban las instalaciones e información privilegiada de las Cofradías de la Costa Catalana.
Un auténtico despropósito y una injusticia. Este relato intenta ilustrar la actitud de determinadas administraciones que han permitido, mirando hacia otro lado, que el pez grande se coma al pequeño. Han facilitado la destrucción del ecosistema social y económico de miles de pequeños comerciantes que daban armonía a barrios, pueblos y ciudades, y en este caso, también a los pescadores productores.
En el caso de la pesca, la mayoría de políticas se han trasladado a Europa y se deciden en Bruselas. En esa administración supranacional están operando y controlando los lobbies de las grandes corporaciones pesqueras. Recuerdo perfectamente a Julio Anguita cuando denunciaba la Europa de los mercaderes frente a la Europa de los ciudadanos. Su presagio se ha cumplido; muchos decían que era muy exagerado, pero la evidencia es innegable.
Las campañas mediáticas generan alarmas sanitarias sistemáticamente. Confunden la seguridad alimentaria con la manipulación y el miedo. Las empresas multinacionales de pesca de cultivo aumentan sus producciones exponencialmente. El consumo de pescado es mayoritariamente de producción intensiva de piscifactoría. La pesca extractiva, la de siempre, la que ha existido desde hace 2000 años, nos ofrece la alimentación más saludable por su calidad proteica, pero está en claro retroceso.
¿Por qué el producto más saludable está en retroceso? Hay múltiples argumentos. Dos son clave: las grandes empresas de distribución, líderes en ventas, están modificando y condicionando nuestros hábitos de consumo, y no controlan la pesca extractiva, a diferencia de las de pesca de cultivo. La segunda es el modelo productivo actual de las familias, que conlleva modos alimenticios de cocina rápida, que priorizan precio sobre calidad.
Han pasado 10 años desde el ejemplo que he utilizado, y los datos son demoledores para describir la situación actual. La mitad de las empresas han desaparecido y el consumo de productos del mar ha descendido a menos de 22 kg por persona al año. Hay familias que no comen pescado nunca. Indiscutiblemente, las grandes operadoras de distribución alimentaria están forzando a desaparecer a las pequeñas empresas y logran sus objetivos plenamente. Monopolizan nuestro consumo y, en consecuencia, nuestra salud. Comemos lo que a ellas les resulta más rentable.
Los mercados, y me refiero a los municipales, sabemos que además de economía, son territorio; han sido el nacimiento de pueblos y ciudades. Son cultura y evolución. Los mercados son también comunicación, desarrollo, tendencia e iniciativas y, en consecuencia, forman parte de la sociedad. Los mercados cubren necesidades. El mercado de siempre regula; el mercado es servicio. Una ciudad sin comercio y sin mercados es una ciudad gris; no diré muerta porque hay ciudades dormitorio, pero son lugares sociológicamente lóbregos donde los habitantes apenas se relacionan.
El comercio, junto a la industria y a la agricultura, ha sido siempre uno de los motores de las economías de las ciudades y de sus ciudadanos. El comercio está o, mejor dicho, estaba configurado por miles de ciudadanos que se preocupaban por vivir de las necesidades de sus conciudadanos. La diversidad del comercio repartía la economía del negocio en ambos sentidos, por capilaridad económica. El ferretero compraba fruta al frutero y el ferretero vendía herramientas al frutero. El intercambio, al ser local, generaba que la riqueza producida quedara en el mismo entorno donde se generaba.
A principios del siglo XX en Estados Unidos ya apareció un nuevo modelo de comercio. En los años sesenta en nuestro país, empezaron a formarse lo que llamamos supermercados. Los supermercados están inspirados en los mercados de siempre; la idea fue copiada de los mercados clásicos. Son muy parecidos, y las diferentes propuestas comerciales son las secciones que estratégicamente se implantan en el interior de las grandes salas de ventas de los supermercados o hipermercados.
Utilizan dos elementos determinantes: el ahorro en la mano de obra de la gestión comercial y la sensación de libertad en la acción de compra. Cada uno elige sus productos sin necesidad de pedirlos a nadie y, además, los acarrea hasta pagarlos. Los puede adquirir y dejar tantas veces como quiera, antes de pagarlos. Es una ilusión de poder.
Lo más relevante del éxito de esta propuesta es la aparente sensación de libertad, como ya he mencionado. Poder elegir la compra sin que nadie condicione su elección. Sin embargo, esta aparente libertad rompe generalmente la “compra premeditada”, es decir, la idea preconcebida de lo que necesitas en función de tus necesidades o posibilidades.
El estudio previo del comportamiento humano en la acción de compra demuestra que la psicología humana vinculada al consumo genera un aparente bienestar, a pesar de que estamos permanentemente controlados por diferentes técnicas y nuestra propia economía, lo que hace que la “compra compulsiva” sea más habitual de lo consciente y razonable.
Las diferentes técnicas de merchandising o técnicas de venta, utilizan los cinco sentidos primarios, incrementando el consumo y, en consecuencia, las rentabilidades. Nadie te aconseja, nadie te pone límites, nadie te informa de las características de tu elección ni de cómo cocinarlas. Tú eres el único responsable; si no te gusta, lo siento, ha sido tu elección. Esto produce la alienación del falso sentido de libertad, similar a la de ir en coche a gran velocidad.
Aceptar la evolución del comercio es inevitable. El motor a vapor, la energía atómica, la digitalización son ejemplos de evolución que han cambiado la humanidad. El comercio también cambia. La particularidad es cómo cambia. Podríamos hablar de varios elementos de consumo, pero me centro en la alimentación porque incide de modo transversal en nuestras vidas. También es equiparable a otros productos de consumo de características diversas.
Hoy en nuestra ciudad, L’Hospitalet, en el barrio de Bellvitge, se está desarrollando a mi juicio una grave negligencia. Se están construyendo dos grandes supermercados de dos grandes cadenas de distribución, esencialmente alimentaria, con superficies superiores a los dos mercados, a pocos metros de ellos. Mercados en crisis, con una parte de sus paradas cerradas que tienen infraestructuras obsoletas y que tenían, o tienen, como objetivo principal, llegar a unos 25.000 habitantes del barrio.
Los nuevos estarán casi en el centro de la trama urbana, a muy pocos metros de los dos mercados de Bellvitge, lo que impactará de forma contundente contra los pequeños operadores. La administración municipal ejerce una actitud pusilánime, de “no puedo hacer nada”. Mira hacia otro lado, diciendo con la boca pequeña que no se puede estar contra la modernidad. Las políticas de regeneración de los mercados están abocadas al fracaso y justifican que el que manda es el “mercado”, no el municipal de siempre.
El mercado de los poderosos, no el mercado de los ciudadanos. No me resigno a denunciar que es un grave error. Esa política es pan para hoy y hambre para mañana. Creo que los ciudadanos no acertamos al abandonar los mercados y que las administraciones están ciegas e indiferentes a un hecho importante para la salud económica, cultural y social de nuestra ciudad. Sin ningún lugar a dudas, debemos exigir una moratoria inmediata para frenar este desequilibrio y despropósito que atenta contra el sentido común
Viñeta 16 diciembre 2024
Un caminet molt perillós
Això que veieu a la foto és el caminet que hi ha al Parc de la Torrassa tocant al Passatge Oliveras. Costaria poc d’arranjar, però estem parlant d’un caminet que hi ha a l’Hospitalet i ja se sap que a l’Hospitalet les autoritats estan per coses més importants, per exemple, per omplir de ciment l’espai lliure que queda al sud de la GranVia. En aquest caminet, que sovint transiten els veïns de La Torrassa i de Collblanc ja s’han caigut moltes persones, en general persones grans, però no només. I ha calgut dur-les al dispensari o a l’Hospital, amb ferides serioses perquè son cantells de ciment que provoquen talls. La darrera caiguda fa pocs dies, però hi ha una denúncia en aquest mateix indret registrada al 2017 i que recau sobre l’Ajuntament que és qui ha de tenir cura de la ciutadania, especialment pel que fa als carrers i parcs. La darrera caiguda també generarà una nova denúncia… però ni les denúncies serveixen per resoldre els problemes.
Viñeta 15 diciembre 2024
L’informe per la reobertura de Ràdio l’Hospitalet fa 15 dies que s’hauria de conèixer, tal com es va acordar en el darrer Consell Consultiu
El govern Quirós haurà de convocar un ple extraordinari per mirar d’aprovar el pressupost de l’any vinent
Aquest dimarts es compliran dos mesos des de la reunió del Consell Consultiu dels Serveis Públics de Comunicació (SPC) on es va acceptar l’encàrrec de fer un informe de viabilitat per la reobertura de Ràdio l’Hospitalet, assumint l’acord de la moció que es va aprovar en el ple ordinari de febrer de l’Ajuntament en aquest mateix sentit. Aleshores, l’acord al que es va arribar el passat 17 d’octubre és que en el termini d’un mes i mig —que vencia el 2 de desembre— el director dels mitjans de comunicació públics presentaria un informe de viabilitat en una nova reunió del Consell Consultiu que ni tan sols ha estat convocada.
Encara més. En el passat ple de novembre, l’oposició va impedir l’aprovació del nomenament d’un Consell Executiu i de Programació (SPC) que hagués hagut de posar-se en marxa arran de la constitució del nou ajuntament al maig de l’any 2023. L’oposició va votar en contra d’una proposta enllestida per la Junta de Govern, suposadament amb el vist i plau de la direcció dels mitjans, que incloïa entre els professionals que havien de formar-hi part, dos dels mateixos periodistes de mitjans de comunicació generalistes, que formaven part de l’anterior Consell Executiu i que mai van assistir a cap de les reunions convocades però que van delegar els seus respectius vots en el president de l’organisme de manera que abans d’iniciar-se les reunions ja estava garantida la majoria de vots a favor dels convocants. L’oposició es va oposar a repetir l’enganyifa i va demanar que els professionals que s’havien d’incorporar corresponguessin als mitjans de comunicació privats que existeixen a la ciutat, en concret Línia L’Hospitalet i el nostre digital L’Estaca.
Aquesta proposta, malgrat ja s’ha posat sobre la taula en diverses ocasions, encara no ha rebut el vist i plau del govern municipal i, per tant, tot el procediment per posar en marxa els mecanismes de control de la comunicació pública, que ja anaven 17 mesos tard, torna a endarrerir-se. La veritat és que en la Junta de Portaveus d’aquest proper dilluns on el tema es podia desencallar ràpidament no sembla que el govern porti cap nova proposta —de fet, no s’ha debatut res al respecte en la passada Junta de Govern— i, en conseqüència, no hi ha data per recompondre els mecanismes de control democràtic i ciutadà dels SPC.
Per dir-ho clarament. La política pública de comunicació funciona exclusivament sota el control del govern local, cosa que indica que no existeix cap garantia que enlloc d’informació el que es faci arribar a la població sigui simplement propaganda. Afegim-li que tampoc hi ha cap interès per respectar els terminis que els mateixos organismes governamentals fixen, com és el cas de l’informe de la ràdio, i toparem directament amb la crua realitat: la incapacitat del govern per complir res, i el que encara és més greu, el desinterès manifest per complir cap compromís.
Això no és cosa d’ara. Ja passava amb el govern Marín. Només que amb el govern Quirós, alguns esperaven canvis i ja s’ha vist que la voluntat és la mateixa i la capacitat probablement inferior.
Algunes veus indiquen que ara el que importa és exclusivament tirar els pressupostos endavant. Si ja l’any passat els pressupostos es van aprovar en el darrer ple ordinari de l’any, sembla que en aquest 2024, els pressupostos ni tan sols es presentaran en el proper ple de divendres dia 20 perquè al govern no li ha donat temps ni d’enllestir-los ni de negociar-los. Per aprovar-los, caldrà esperar al dilluns 30 de desembre —veurem si hi ha algun grup de l’oposició que s’atreveix a posar-li una catifa vermella a l’equip Quirós—, un dia abans d’acabar l’any i veurem si, en plenes vacances, hi ha algú per retransmetre el ple per streaming…
Tornar a Can Trinxet
Cal tornar una altra vegada a Can Trinxet i al seu futur. Després del desistiment de Renfe per ocupar els espais d’Albert Germans i de l’acord entre el PSC i els Comuns de dedicar aquest espai a equipaments públics, no seria sobrer tornar a parlar de Can Trinxet i situar-lo en l’agenda veïnal.
De fet, el futur d’aquest espai segueix estant ple de boires. L’Ajuntament explica que, ara, té previst ocupar la nau frontal del recinte amb la nova seu de la regidoria del districte i de la corresponent àrea de serveis socials, mentre que les altres dues naus, una vegada rehabilitades al 100% acollirien el Centre Cultural de Santa Eulàlia. A la vegada, les instal·lacions de l’actual regidoria i del Centre Cultural serien ocupades pel retorn de la biblioteca al barri.
Tot plegat, però, no sembla haver passat de les paraules al projecte. De fet, no es coneix cap resolució ni document oficial que expliciti aquesta proposta que, segons diuen, seria assumida per l’Àrea Metropolitana. Mentre tant, la nau que es va rehabilitar durant la pandèmia i el confinament, només s’utilitza de tant en tant. Ara, tornarà a ser el lloc del taller de joguines dels Reis, fa poc va acollir una instal·lació del Manifesta 15 i, fa uns mesos, va ser cedit una setmana a l’associació veïnal Som Santa Eulàlia per instal·lar l’exposició dels 50 anys de moviment veïnal.
Cal tenir present que aquesta nau només està rehabilitada en, aproximadament, un 75%. Les dues puntes de la nau segueixen en un estat precari. Cal recordar també que, malgrat totes les promeses de l’alcaldessa Núria Marín, la plataforma Can Trinxet Viu que utilitzava l’espai més proper a les vies com a un hort comunitari, va ser expulsada de l’espai, amb diverses excuses i sense un motiu clar, aprofitant el confinament i, durant les obres de rehabilitació parcial de la nau, l’hort va ser arrassat per les màquines de l’obra.
El recinte de Can Trinxet és una mostra més de la desídia del govern municipal pel que és el patrimoni de la ciutat. A hores d’ara, només Can Vilumara, que acull un centre educatiu i la Tecla Sala quer acull una biblioteca i un espai d’exposicions, han trobat una vida útil per la ciutadania, malgrat que tampoc en aquests dos casos existeixi cap mena de placa o memòria del que han significat aquests espais en la història de l’Hospitalet.
L’espai de Can Godó i Trias, un altre espai de gran valor patrimonial i històric de la ciutat, està en mans de l’empresa Varia Investment Cultural, SL que n’ha aconseguit la concessió demanial per un cànon anual de 527.343,00 euros, per crear un centre cultural de caràcter innovador en l’àmbit de les arts visuals i els Media art. La concessió es efectiva des de l’abril del 2023 i, avui encara no s’ha iniciat cap obra en aquest sentit. Cal remarcar que el concessionari de Can Godó i Trias forma part del mateix fons d’inversió, Stonweg S.A. amb centre a Suïssa, que el dijous va presentar a Barcelona la transformació de l’antic cinema Comèdia en un Museu Thyssen. Entra dins del possible, que el projecte barceloní d’aquesta empresa passi per davant del que diuen voler crear a la nostra ciutat. Veurem…
En tot cas, el recinte de Can Trinxet, segueix en mig de boires i usos puntuals. De fet, no hauria de ser molt complicat retornar l’espai de l’hort comunitari a la plataforma que el va impulsar, ni obrir el recinte al veïnat mentre es realitza la rehabilitació de les dues naus laterals i de la nau que té façana al carrer Santa Eulàlia. Tampoc hauria de ser un somni que el futur i els usos de Can Trinxet for consensuat amb les entitats del barri, obrint un procés participatiu real. Seria una mostra de la existència d’un nou tarannà del govern municipal desprès del canvi en l’alcaldia.