Mes: desembre de 2024

El debat del Reglament de Participació als Consells de Districte, un mecanisme per fer bullir l’olla i deixar les coses igual

La participació ciutadana éss necessaria per la vida de l’Hospitlet.

Modificar el Reglament de Participació implica reformar el redactat dels articles, per fer-lo autènticament útil

Aquestes setmanes, els Consells de Districte de la ciutat han posat en marxa la discussió sobre la reforma del Reglament de Participació Ciutadana (RPC), el teniu al final del text, per ajustar-lo a les necessitats derivades de les noves realitats de les entitats municipals i les crítiques per les mancances observades en el seu desenvolupament. De fet, el Reglament de Participació avui en vigor el va aprovar el ple municipal al gener de l’any 2013, és a dir fa ja gairebé 12 anys i, per tant, s’ha mantingut sense modificacions al llarg dels tres mandats últims. Darrerament s’havien abocat nombroses crítiques sobre la manera com s’aplicava el Reglament, pel fet que, per exemple, era impossible que les reunions dels Consells de Districte servissin per quelcom més que per referendar les propostes municipals que imposava l’equip de govern.

Per fer front a les successives crítiques, el govern municipal va endegar un procés participatiu per l’elaboració del nou Reglament que, amb les reunions que ja s’han fet, estaria encaminat a rebre i debatre propostes que serveixin per aprofundir en un nou model de participació ciutadana al municipi. De moment s’han fet ja algunes sessions i estan convocades unes quantes més amb grups focals dels Consells de Districte per tal d’informar dels procediments, i recollir suggeriments. El procediment emprat consisteix a realitzar una exposició dels principals aspectes tècnics del procés i desenvolupar una dinàmica al voltant de dos eixos: a) quins aspectes dels Consells de Districte van bé i cal mantenir o reforçar al nou Reglament de Participació i 2) quins aspectes cal reorientar, afegir o millorar.

Aquest digital s’ha fet amb l’acta resum de la sessió que es va portar a terme al Grup de Treball de Marina corresponent als districtes 1, 3 i 6, que es va fer el 24 de novembre i en el que van intervenir activament un  total de 15 participants, 7 del districte 1, i 4, respectivament, dels districtes 3 i 6. El mecanisme de reflexió i aportació del Reglament fet amb aquests equips dinàmics (15 persones de mitja ciutat) fa un diagnòstic de quines coses han funcionat i quines no en el Reglament vigent, però la realitat és que no s’entra directament en la matèria del reglament que són els respectius articles, sinó  que es fan valoracions i aportacions genèriques que després algú haurà de tenir en compte en l’elaboració concreta del redactat. És una forma participativa tan evanescent, que res no garanteix que les aportacions es concretin en el redactat que surti del procés participatiu dels Consells de Districte.

La realitat és que la reforma del Reglament exigeix modificar directament el redactat dels diferents articles, més que no pas valorar els aspectes genèrics de la participació a la vista de l’experiència d’aquests anys. L’experiència indica que l’aplicació dels articles del Reglament és justament allò que crea problemes i, per tant, la manera de fer un Reglament de Participació que serveixi exactament per participar, obliga a concretar en l’articulat allò que cal modificar.

Caldrà posar un simple exemple perquè s’entengui: l’Article 6.2 del Reglament de Participació que regula el dret a la informació general diu: “A més del dret a la informació anteriorment esmentat, tots els ciutadans i ciutadanes tindran el dret d’assistir a les sessions del ple, dels Consells de Districte i del Consell Social de Ciutat i de la resta dels òrgans municipals de govern, quan aquestes sessions tinguin la consideració de públiques de conformitat amb el que preveu aquest reglament i la seva normativa reguladora”. És a dir, d’acord amb aquest article, qualsevol ciutadà té el dret d’assistir a una sessió pública dels organismes que, en principi, estan dissenyats per tractar els assumptes públics, cosa absolutament normal perquè, si els assumptes són públics, el dret d’assistència hauria de ser completament lògic. Però el que no indica aquest article és qui pot decidir, per què i com, que qualsevol sessió d’aquests organismes sigui pública o no. O sigui que l’important no és el dret d’assistència sinó que l’important és qui decideix que les sessions siguin públiques. I sobre aquest aspecte no es pronuncia el Reglament. Per tant, un procés participatiu útil hauria d’incidir en com s’inclouen en el Reglament aquests aspectes concrets, és a dir, redactats de nou, perquè no hi hagi dubtes.

Mentre tot el que es discuteixi en les reunions dels grups focals només siguin qüestions genèriques i no s’entri en el moll de l’os, que és la rectificació d’aquells punts concrets que obstaculitzen realment la participació ciutadana, no s’avançarà. Un bon element a tenir en compte, ara que s’estan convocant noves reunions dels grups focals als diferents districtes de la ciutat.

participacioBaixa

La paperera torçada

Fa aproximadament un mes, un camió de les escombraries va topar amb un arbre a
l’Avinguda Carrilet, a tocar de la plaça Milagros Consarnau a Santa Eulàlia, amb tan
mala fortuna que se’l va endur per davant i va aixecar fins i tot les arrels. Naturalment,
l’arbre va ser talat perquè les arrels van aixecar la vorera i no hagués sobreviscut. I, pel
que sembla, la vorera tampoc, perquè unes quantes setmanes després la vorera
segueix aixecada, la paperera que es va tòrcer segueix torçada i l’arbre no ha estat
reposat. No és una obra molt complicada. No cal, probablement fer cap informe
tècnic, no cal que s’ho miri un arquitecte ni un enginyer. Probablement només és cosa
de la brigada d’obres, del responsable de la brigada d’obres i del responsable del
responsable de la brigada d’obres. O sigui, una vegada més, de l’equip de govern. Si no
poden arranjar una cosa tan senzilla en un mes, que no faran quan correspongui un
informe previ.

Els plans d’emergències i les inundacions

L’Hospitalet ha de tenir el seu propi pla d’emergències.

Just en aquest final d’any s’estan iniciant els debats sobre els plans municipals d’emergències a la nostre ciutat. De fet, portàvem molts anys que aquesta revisió dels plans d’emergències anava acumulant pols en calaixos i despatxos. Ara, desprès de la catàstrofe de la DANA en moltes localitats de València, la previsió davantd’emergènciespossibles torna a situar-se en llocs d’actualitat.

Just el passat 22 de novembre d’enguany, la Comissió Municipal de Protecció Civil ha aprovat inicialment la revisió del DUPROCIM, el document únic de protecció civil municipal. Aquest document ha d’establir els mecanismes i les  línies d’actuació davant de riscos col·lectius a la ciutat. El document ha de definir la prevenció i les actuacions municipals i la seva coordinació amb els plans d’emergències i de protecció civil de la Generalitat.

 Aquest document s’haurà de concretar en l’actualització dels plans especials d’emergències sobre riscos d’inundacions, ventades, nevades, pandèmies, o temes com el transport de mercaderies perilloses, els riscos sísmics, químics o radiològics, el transport de persones, etc.

Com explica el document, “el responsable municipal de l’emergència és l’alcalde, que està assessorat pel Comitè Municipal de l’Emergència i el Consell Assessor, integrat pel coordinador i els caps dels grups actuants: Bombers de la Generalitat i Serveis de Salut, Serveis Municipals, Serveis Socials, Voluntaris de Protecció Civil i Guàrdia Urbana. En aquest organigrama també hi és la figura del/de la cap de premsa, que haurà de planificar la informació a la ciutadania”

En el ple municipal d’aquest novembre s’ha sotmès a votació l’aprovació inicial d’aquest primer document del DUPROCIM local. També el grup municipal d’ERC-EUIA ha presentat una moció en la que exigeix l’aprovació urgent dels plans d’emergència pendents de revisió, així com l’actualització de les infraestructures de canalització fluvial i de drenatge per adequar-se davant de pluges intenses que puguin afectar a la ciutat.

Així, per exemple, al maig de 2018 es va aprovar un dels annexos que identificaven riscos en diversos equipaments, espais públics o activitats, com el Centre Comercial Granvia2, on s’identificava el risc d’incendi i el d’aglomeració de persones i robatoris, de la mateixa manera que en el CAP de Just Oliveras, es té en compte el risc d’incendi o en el Trambaix, el risc d’accident de tràfic o el risc d’aldarulls en els carnestoltes de Santa Eulàlia o Bellvitge. (podeu veure el document complert a https://www.l-h.cat/utils/obreFitxer.aspx?nlOvG9aC3ySqazAyZXl7ztPxb2MfPTeylZ4bWIyKrkY1u9vklLYmE7i5ZLqazA1v2tuGk8 )

Els tràmits per l’actualització i l’aprovació definitiva dels plans d’emergència municipal en el conjunt de riscos previstos per la llei semblen llargs: el ple de novembre va aprovar el DUPROCIM provisional que s’ha de sotmetre a 30 dies hàbils d’informació publica per rebre al·legacions i, desprès de respondre als possibles recursos o suggeriments, s’enviarà a la Comissió de Protecció Civil de Catalunya per la seva homologació. Tot plegat, pot fer arribar la seva aprovació definitiva a la propera primavera.

En qualsevol cas, els documents que coneixem no semblen contemplar qüestions que tenen a veure amb la prevenció d’emergències. Així, per exemple, no es diu res de fets preocupants com la inundació de la rotonda d’accés a l’Hospital de Bellvitge pels aiguats del passat octubre, que van dificultar el funcionament de l’hospital en un moment que podria haver estat crític. Tampoc es parla de l’estat del clavegueram a barris com Santa Eulàlia, on la manca d’inclinació provoca llargs episodis de males olors o, en el cas de Sant Josep, inundacions resseguint el camí de les rieres i torrents que travessen l’Hospitalet.

No per casualitat tenim la ciutat més densament poblada del continent, en el que l’acumulació de ciment i de blocs dificulten tant la recuperació del aqüífers com el correcte desguàs de les rieres i torrents en cas de pluges importants com les que provoquen les DANA.

La prevenció de molts dels riscos ha de tenir en compte la necessitat de renaturalitzar al màxim els espais urbans i, de manera evident, retirar definitivament els plans de noves construccions i projectes com els del PDU Gran Via-Biopol. Com escriu Genís Pascual Vives en un recent butlletí del Centre d’Estudis de l’Hospitalet: “L’actual llera del riu, que té una capacitat semblant a la del desviament del Túria a la ciutat de València, està dissenyada per absorbir un desguàs de fins a 4000 m3/s, que correspondria a les avingudes previstes en períodes de 500 anys. Els actuals estudis de les zones inundables continuen però considerant com a tals, els espais de l’hospital i del barri de Bellvitge i, des d’allà, tot l’espai sota la Granvia”.

Genís Pascual, en el mateix article acaba escrivint que: “No n’hi ha prou de saber com estem. Convé seguir actuant i reflexionar sobre on som. Podem mirar cap a un altre lloc, però el perill segueix existint. Els edificis que hi ha a les zones inundables corren perill d’inundació, encara que sigui en un termini llarg. No es pot seguir projectant construccions a les zones inundables ni tan sols fent obres de contenció de les riuades. Tard o d’hora s’inundaran”.

Així doncs caldrà seguir molt estretament el procés d’elaboració dels plans d’emergències municipals a l’Hospitalet i, també els plans que s’estan planificant en municipis propers, com Gavà, Cornellà, Esplugues, El Prat o Castelldefels, perquè també poden afectar-nos. Quan es vol ampliar l’aeroport malmetent encara més les zones humides del Delta; quan es projecten nous blocs i fins i tot nous barris en el que queda de la llera ampla del riu Llobregat, el veïnat de l’Hospitalet també en patirà les conseqüències. Caldrà doncs estar vigilants i ser solidaris. La discussió dels plans d’emergència poden servir també per repensar la ciutat, l’urbanisme i la vida que volem.

El día de las librerías, o como aprendí lectura

GUILLERMO MARTÍN (escribo, pinto y dibujo)

Anteayer, abotargado en el sofá por falta de chute y pensando en el día 11 de noviembre, día de las librerías, me vino a la mente Sor Rosario, una salesiana inteligente que cuando yo tenía casi siete años y a la vez que le decía a mi madre que era una tontería que gastara el dinero en clases de música para su hijo debido a que Dios me había provisto de unas hermosas orejas pero se había olvidado de dotarme de oído, me enseñaba a leer.


 Hoy, día de las Librerías, y en condiciones normales debido a la quimio de la mañana pero también echado en el sofá, se me ha aparecido “La puerta de Tannhauser”, librería de referencia en Plasencia, Cáceres, en la que he comprado una razonable cantidad de libros y que cuenta con una zona reservada para que los chavales se puedan revolcar ojeando literatura infantil y juvenil mientras padres, madres, y parientes varios de más estatura paseen sus yemas tranquilamente por las estanterías mientras degustan un café. Hay muchas más librerías con esta estructura y prácticamente todas tienen una sección de literatura infantil y juvenil. Siempre me ha parecido bien.


 Ayer fue el día de las Librerías, estoy perfecto, hay que ver lo que tiene la cortisona, pero el sofá me sigue pareciendo inmejorable. Sor Rosario me ha dicho al oído que ella me enseñó a leer y una voz grave con acento americano ha dicho: Pero yo te enseñé la lectura. La RAE no tiene una voz, tiene varias, pero una femenina me ha dado las definiciones de leer y de lectura, y claro, si lo miras bien no es lo mismo. Leer: Pasar la vista por lo escrito o impreso comprendiendo la significación de los caracteres empleados. Lectura: Interpretación del sentido de un texto. Nada que ver, leer es coser una letra con otra y saber pronunciarlas, eso y saber firmar fue el parámetro para medir el analfabetismo en este país, y viendo la definición actual de la UNESCO, no parece haber variado mucho.


 Lo de la sección de literatura infantil y juvenil ya no me parece tan bien. El mes de julio de 1966, de vacaciones en el pueblo, abrí el armario del despacho del abuelo, a un señor que tenía mucho dinero y no te daba una peseta para un refresco, era mejor no pedirle ni permiso. Dentro había un fórceps, dos bateas, pinzas, bisturíes, gasas y un montón de libros de obstetricia y cosas médicas, todos con cubiertas ocres y bien ordenados. En medio, como acostado, había un pequeño libro con cubierta de colores y que, en la primera página, escrito a mano, ponía J.M.O., era de mi padre. En la portada ponía El americano impasible y debajo Graham Greene. Fue mi primera lectura y esa voz grave con acento americano del otro día creo que era suya. Sí, yo sabía leer, pero con ese libro empecé a comprender la lectura. En el mismo despacho había una alacena cerrada con llave, allí guardaba medicinas y cosas peligrosas, nada más tentador para un niño que se fija, y la llave estaba en el segundo cajón de la izquierda de la mesa del despacho, cuya llave la escondía debajo del tintero. Pue allí estaban, gran sorpresa, los volúmenes en castellano de la Historia Natural de Louis Buffon. Sí aprendí la lectura ese año y el siguiente.

Bien es verdad que ese otoño vino el sarampión, que se quedó conmigo un mes, y que mi abuelo Ramiro, el abuelo de Barcelona, me trajo religiosamente cada dos días un ejemplar de Tintín, edición del 62, que me leí una y otra vez durante años, comprando todo lo que se publicaba sobre Hergé hasta ser casi un Tintinófilo. Pero ya había aprendido la lectura con Graham Greene y con Buffon.


 En casa me compraban el Pumby, un TBO que no me interesaba nada, pero mi padre leía mucho y consultaba una enciclopedia de doce tomos, aquello me llamó la atención y comencé a leerla con interés. Luego, de nuevo en el pueblo, frecuenté la casa de la alcaldesa, la primera de Extremadura y franquista que te cagas, pero no era mala gente, allí, en el salón, justo en la pared de enfrente de uno de los primeros televisores del pueblo, el suyo, el de tía Elisa y los dos bares, había unos tomos, bastantes, que rezaban Obras completas de Julio Verne, me sonaba el nombre y comencé a leerlo y acabé con ellos poco después de la llegada del hombre a la Luna, el 20 de julio de 1969, de nuevo en el pueblo y en casa de la alcaldesa. Entretanto Barcelona se llenó de algunas ediciones de Verne de bolsillo, de Mortadelos, de Marvel en blanco y negro, los cuatro fantásticos, la patrulla X y todo eso, algo de los 5 y… sigo sin creer que Verne sea literatura juvenil, es literatura.

Vamos que la vida transcurre entre librería, sexo, librería, cerveza, más sexo, otra cerveza, si se puede sexo, librería y llega el momento de los agradecimientos. Agradecer al Cin d’oros que, en un día de lluvia de entonces, de esos de chubasquero de interior azul y exterior impermeable de amarillo chillón, permitiera que llevando en una mano La Peste de Camus para pagarlo en la caja, se cayera en un hermoso bolsillo Las Olas de Virginia Wolf. Un muy grande agradecimiento a la librería de la facultad de Ciencias de la Autónoma de Barcelona, que sin saberlo me obsequió con la Trilogía de las Fundaciones, de Asimov, y una guía de reptiles y anfibios muy útiles, y es que la confianza… Agradecer, también, a La Formigad’Or por su obsequio de Sin noticias de Gurb, a día de hoy he leído todo lo de Eduardo Mendoza, miento, todo lo publicado. Al final hacer una referencia a la Librería Perutxo de l’Hospitalet de Llobregat, donde vivo, y donde quise llevarme gratis el Péndulo de Focault de Humberto Eco, y me lo hicieron pagar. Quizás por eso tengo como penitencia pertenecer al único club del mundo que considera que esa obra es la mejor obra de humor jamás escrita, somos otro y yo.


 Y sí, me reafirmo, literatura es literatura, infantil y juvenil sobra. A mi edad no veo la sección de jubilados o senectud.

Conmemoremos reivindicando

Ahora resultará que el Ayuntamiento de esta ciudad va a celebrar una cosa insólita nada más comenzar el año. Parece que el 15 de diciembre del año del señor de 1925, el rey de España que quería mucho a l’Hospitalet, concedió a aquel pueblo de entonces algo más de 25.000 habitantes, el título de ciudad. Debía ser una cosa muy codiciada entonces porque no era lo mismo vivir en una aldea, en un lugar, en un poblado, en un pueblo o en una villa, que en una ciudad. Vivir en una ciudad debía dar más categoría y eso que según la Academia de la Lengua, una ciudad es solo un conjunto de edificios y calles, regidos por un ayuntamiento, cuya población densa y numerosa se dedica por lo común a actividades no agrícolas. Ahora se entiende bien por qué razón el antepenúltimo Borbón hasta el momento, concedió el título: porqué l’Hospitalet empezaba ya a tener unas cuantas docenas de calles, unos cuantos cientos de edificios, un ayuntamiento instalado en un inmueble un poco masónico, y ya no se podía dedicar en adelante a la cuestión agrícola, porque Barcelona se había llevado el campo, así, por las buenas, sin consultar a nadie como no fuera al rey que permitió tamaño robo y que luego, como compensación, quiso hacer creer a los perjudicados que les daba el título de ciudad porque eran importantes. Resulta curioso además que se diga que una ciudad tiene que tener una población densa y numerosa. Entonces l’Hospitalet no tenía una población densa y numerosa, pero se ve que el Borbón ya era un poco pitoniso porque supo adelantar lo que nos esperaba: más densos y numerosos, imposible.

Tiene guasa el invento porque, según otras definiciones de ciudad, más allá de su carácter urbano en contraposición con el carácter rural de casi todo lo demás, una ciudad es bastante más que una villa. Lo cual no deja de tener su chiste porque Madrid no tiene el título de ciudad, sino que se conforma con ser la Villa y Corte. Lo de Corte, porque allí se arropaban los que le bailaban el agua al Alfonso que firmaba las leyes y, desde Franco, porque allí los que mandan no se cortan nunca, hasta ahora mismo.

Pues bien, a esta cosa que le llaman conmemoración de ciudad y que parece tan rimbombante, le va a dedicar unos esfuerzos y los consiguientes dineros el ayuntamiento. Se va a celebrar el qué, pero deberían explicarnos el por qué y a lo mejor entonces ya no celebraríamos nada. E incluso si celebramos el qué, deberíamos enlazar el qué con el porqué, y ponerle contenido a la conmemoración. 

Si, ya sé que es un lío, pero me voy a explicar. El qué, es lo que vamos a celebrar: el centenario de un favor personal a un alcalde primoriverista y seguramente bastante obstinado, que se empeñó en que el sitio donde gobernaba tenía que tener un cierto rango porque a él, que le gustaban mucho los entorchados, no le satisfacía nada ser alcalde de un mísero pueblo. Y encima, si se lo argumentaron, tenía justificación: resultaba que a aquel pueblo le habían robado no hacía más que un lustro la mitad de su territorio para convertirlo en un negociete públicoprivado en el que el mismo monarca que ahora hacía el favor, había estampado oficialmente su firma. Con la ocurrencia mataba dos pajarillos de un tiro: ponía contento a don Giménez y hacía ver que compensaba a aquellos pobres miserables que se dejaron robar sin levantar siquiera la voz.

Y ahora sus sucesores lo quieren celebrar… Por cierto, es verdad que en el gobierno del dictador el vicepresidente y ministro de la Gobernación era un viejo conocido de los barceloneses y muy especialmente de los anarcosindicalistas de La Torrassa porque había hecho de las suyas con los llamados Sindicatos Libres y el Somatén, que organizaron la represión contra la CNT y el movimiento obrero en general. Era el viejo general Martínez Anido que fue gobernador civil de Barcelona en la época en que se inventó la Ley de Fugas para asesinar directamente a los detenidos y que después acabaría siendo el primer ministro de Orden Público con Franco, cuando ya sabemos lo que quería decir Orden Público con aquel sátrapa. Debajo de la concesión del título de ciudad estaba, pues, la firma de aquel miserable.

Para más inri, el decreto afirma que se le da el título de ciudad a la villa de Hospitalet de Llobregat “por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía”. Hay que joderse: creciente desarrollo de su agricultura cuando la cercenaron por la mitad. En fin… El por què, pues, está claro. Alfonso firmó un decreto concediendo el título de ciudad, por guasa, y por todo lo anterior.

De manera que lo que habría que conmemorar es lo que va del por què al què. O sea, aprovechar para pedir que se restituya, aunque sea simbólicamente, lo enajenado. Simbólicamente claro, porque no vamos a pedir que se lleven el puerto hacia Badalona y las fábricas de la Zona Franca al Vallès, que no sé de qué vivirían los enchufadillos del Consorcio de la ZF y la Autoridad Portuaria. Pero sí que se podría pedir que desde la Feixa Llarga de Bellvitge, a través del carrer Quatre, se llegara al carrer de la Farola, después al carrer dels Faroners i la Ronda del Prat, hasta la pastilla de La Farola. Y que esta pastilla se despejara de quienes la ocupan (la empresa Lacisa y Servicios Flotantes Schwandt Marpol) y se convirtiera ese entorno en un espacio de dominio público junto al mar. Ya no me atrevo a pedir que se rehabilitara lo que hoy es una escollera para convertirlo en una playa, aunque sería bien posible. Habría suficiente con rescatar unos pocos metros públicos en nuestra costa perdida, para que los hospitalenses tuviéramos algo minúsculo que celebrar.

Si este pobre escribidor le ha puesto imaginación a la idea sobre el mapa, qué no podrían hacer los técnicos si existiera voluntad política. De modo que celebrar lo que sea es bonito, pero en lugar de celebrar un decreto ley, mejor poner todo el acento reivindicativo en el año cien para conseguir unos metritos de costa. Es más complicado que la tontería del titulito, pero puede mover muchísimas más voluntades. Triple Q, Jesusillos, a ver si somos valientes…

Recuperant la memòria industrial de l’Hospitalet: la fàbrica Albert Germans com a llegat i oportunitat

Un dels cartels reivindicatiu dels veïns.

ANTONI GARCIA

El patrimoni industrial de l’Hospitalet és un element destacat i vertebrador de la història de la nostra ciutat, ja que reflecteix la transformació del poble agrícola en una ciutat industrial i urbana. L’Hospitalet va ser una ciutat marcada per la industrialització, un procés que va canviar radicalment la societat i el paisatge de l’època amb l’arribada de la indústria tèxtil. Aquesta va generar llocs de treball per a milers de dones i homes i va impulsar una transformació econòmica i urbanística que va modificar les formes de vida al territori.

A mesura que la indústria va començar a declinar, molts d’aquests edificis van quedar en desús i van desaparèixer degut a l’expansió urbanística i especulativa.  Tot i això, alguns edificis industrials han aconseguit sobreviure al pas del temps, passant de ser focus industrials a ser rehabilitats o reconvertits en espais culturals, socials i educatius, preservant el seu valor arquitectònic i històric. Alguns exemples d’aquestes reconversions són Vilumara, que es va transformar en un centre educatiu; La Tecla Sala, reconvertida en una de les biblioteques i centres culturals més importants de l’Àrea Metropolitana; o Can Trinxet, que després de les reivindicacions veïnals, està en camí de convertir-se en un espai d’exposicions, activitats culturals i equipaments municipals, amb la intenció de convertir-se en un nou epicentre del barri.

Una de les fàbriques a les quals més estima li tinc és, sens dubte, la fàbrica Albert Germans, que es trobava a pocs metres de la sastreria que regentava el meu pare, al carrer Rodes, que em va veure créixer. Era el mateix carrer on els infants d’aquella època passaven les tardes jugant a pilota al carrer, xutant-la contra la paret de la fàbrica, i contemplaven aquella imponent porta de ferro que, darrere seu, amagava un espai emblemàtic i arquitectònicament fascinant, desconegut per a molts veïns del barri.

Des de 2007, quan va cessar l’activitat econòmica, aquest espai ha rebut diverses propostes d’ús, des de la proposta d’acollir el Museu del Còmic de Barcelona fins a ser un hotel d’entitats o la creació d’un espai cultural. Especialment, van ser les propostes per recuperar l’espai per a entitats i equipaments les que es van posar sobre la taula quan la fàbrica va passar a mans de l’Ajuntament. Però aquestes van ser rebutjades sistemàticament en reunions per l’antic regidor de Districte i mà dreta de Núria Marín, actualment regidor d’un grup de l’oposició de l’Ajuntament. Si no haguessin estat menyspreades i ridiculitzades, possiblement avui el barri ja tindria un equipament des de fa anys.

Les propostes, des de les primeres impulsades per les associacions de veïns fins a les darreres de la Plataforma Recuperem Albert Germans, han estat diverses, però totes s’han trobat amb l’oposició de l’equip de govern. Aquesta situació ha donat un gir amb l’actual alcalde, David Quirós, que ha decidit revocar la cessió d’aquest equipament a un centre de formació de Renfe i destinar el recinte Albert Germans a un equipament pel barri, començant a recollir les opinions de les entitats sobre aquest espai.

Una decisió encertada que amb l’acord entre el govern municipal i els Comuns permetrà  recuperar pels veïns i veïnes del barri el recinte d’una obra de gran valor arquitectònic d’estil noucentista, signada per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, dedicada a la producció tèxtil dels germans Albert Germans.

La recuperació d’Albert Germans ha de ser el punt de partida  perquè  les institucions municipals, de la mà de les entitats i la ciutadania,  treballin plegades per aconseguir que el patrimoni industrial es converteixi en un element més de la ciutat, de la seva cultura i del seu desenvolupament comunitari, social i econòmic amb diferents models de gestió. La preservació de la memòria industrial no només té un valor històric, sinó que és un patrimoni viu que contribueix a construir una ciutat cohesionada i conscient del seu passat, adaptant les seves instal·lacions a les necessitats ciutadanes i de ciutat del segle XXI.