Conmemoremos reivindicando

Ahora resultará que el Ayuntamiento de esta ciudad va a celebrar una cosa insólita nada más comenzar el año. Parece que el 15 de diciembre del año del señor de 1925, el rey de España que quería mucho a l’Hospitalet, concedió a aquel pueblo de entonces algo más de 25.000 habitantes, el título de ciudad. Debía ser una cosa muy codiciada entonces porque no era lo mismo vivir en una aldea, en un lugar, en un poblado, en un pueblo o en una villa, que en una ciudad. Vivir en una ciudad debía dar más categoría y eso que según la Academia de la Lengua, una ciudad es solo un conjunto de edificios y calles, regidos por un ayuntamiento, cuya población densa y numerosa se dedica por lo común a actividades no agrícolas. Ahora se entiende bien por qué razón el antepenúltimo Borbón hasta el momento, concedió el título: porqué l’Hospitalet empezaba ya a tener unas cuantas docenas de calles, unos cuantos cientos de edificios, un ayuntamiento instalado en un inmueble un poco masónico, y ya no se podía dedicar en adelante a la cuestión agrícola, porque Barcelona se había llevado el campo, así, por las buenas, sin consultar a nadie como no fuera al rey que permitió tamaño robo y que luego, como compensación, quiso hacer creer a los perjudicados que les daba el título de ciudad porque eran importantes. Resulta curioso además que se diga que una ciudad tiene que tener una población densa y numerosa. Entonces l’Hospitalet no tenía una población densa y numerosa, pero se ve que el Borbón ya era un poco pitoniso porque supo adelantar lo que nos esperaba: más densos y numerosos, imposible.

Tiene guasa el invento porque, según otras definiciones de ciudad, más allá de su carácter urbano en contraposición con el carácter rural de casi todo lo demás, una ciudad es bastante más que una villa. Lo cual no deja de tener su chiste porque Madrid no tiene el título de ciudad, sino que se conforma con ser la Villa y Corte. Lo de Corte, porque allí se arropaban los que le bailaban el agua al Alfonso que firmaba las leyes y, desde Franco, porque allí los que mandan no se cortan nunca, hasta ahora mismo.

Pues bien, a esta cosa que le llaman conmemoración de ciudad y que parece tan rimbombante, le va a dedicar unos esfuerzos y los consiguientes dineros el ayuntamiento. Se va a celebrar el qué, pero deberían explicarnos el por qué y a lo mejor entonces ya no celebraríamos nada. E incluso si celebramos el qué, deberíamos enlazar el qué con el porqué, y ponerle contenido a la conmemoración. 

Si, ya sé que es un lío, pero me voy a explicar. El qué, es lo que vamos a celebrar: el centenario de un favor personal a un alcalde primoriverista y seguramente bastante obstinado, que se empeñó en que el sitio donde gobernaba tenía que tener un cierto rango porque a él, que le gustaban mucho los entorchados, no le satisfacía nada ser alcalde de un mísero pueblo. Y encima, si se lo argumentaron, tenía justificación: resultaba que a aquel pueblo le habían robado no hacía más que un lustro la mitad de su territorio para convertirlo en un negociete públicoprivado en el que el mismo monarca que ahora hacía el favor, había estampado oficialmente su firma. Con la ocurrencia mataba dos pajarillos de un tiro: ponía contento a don Giménez y hacía ver que compensaba a aquellos pobres miserables que se dejaron robar sin levantar siquiera la voz.

Y ahora sus sucesores lo quieren celebrar… Por cierto, es verdad que en el gobierno del dictador el vicepresidente y ministro de la Gobernación era un viejo conocido de los barceloneses y muy especialmente de los anarcosindicalistas de La Torrassa porque había hecho de las suyas con los llamados Sindicatos Libres y el Somatén, que organizaron la represión contra la CNT y el movimiento obrero en general. Era el viejo general Martínez Anido que fue gobernador civil de Barcelona en la época en que se inventó la Ley de Fugas para asesinar directamente a los detenidos y que después acabaría siendo el primer ministro de Orden Público con Franco, cuando ya sabemos lo que quería decir Orden Público con aquel sátrapa. Debajo de la concesión del título de ciudad estaba, pues, la firma de aquel miserable.

Para más inri, el decreto afirma que se le da el título de ciudad a la villa de Hospitalet de Llobregat “por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía”. Hay que joderse: creciente desarrollo de su agricultura cuando la cercenaron por la mitad. En fin… El por què, pues, está claro. Alfonso firmó un decreto concediendo el título de ciudad, por guasa, y por todo lo anterior.

De manera que lo que habría que conmemorar es lo que va del por què al què. O sea, aprovechar para pedir que se restituya, aunque sea simbólicamente, lo enajenado. Simbólicamente claro, porque no vamos a pedir que se lleven el puerto hacia Badalona y las fábricas de la Zona Franca al Vallès, que no sé de qué vivirían los enchufadillos del Consorcio de la ZF y la Autoridad Portuaria. Pero sí que se podría pedir que desde la Feixa Llarga de Bellvitge, a través del carrer Quatre, se llegara al carrer de la Farola, después al carrer dels Faroners i la Ronda del Prat, hasta la pastilla de La Farola. Y que esta pastilla se despejara de quienes la ocupan (la empresa Lacisa y Servicios Flotantes Schwandt Marpol) y se convirtiera ese entorno en un espacio de dominio público junto al mar. Ya no me atrevo a pedir que se rehabilitara lo que hoy es una escollera para convertirlo en una playa, aunque sería bien posible. Habría suficiente con rescatar unos pocos metros públicos en nuestra costa perdida, para que los hospitalenses tuviéramos algo minúsculo que celebrar.

Si este pobre escribidor le ha puesto imaginación a la idea sobre el mapa, qué no podrían hacer los técnicos si existiera voluntad política. De modo que celebrar lo que sea es bonito, pero en lugar de celebrar un decreto ley, mejor poner todo el acento reivindicativo en el año cien para conseguir unos metritos de costa. Es más complicado que la tontería del titulito, pero puede mover muchísimas más voluntades. Triple Q, Jesusillos, a ver si somos valientes…

Recuperant la memòria industrial de l’Hospitalet: la fàbrica Albert Germans com a llegat i oportunitat

Un dels cartels reivindicatiu dels veïns.

ANTONI GARCIA

El patrimoni industrial de l’Hospitalet és un element destacat i vertebrador de la història de la nostra ciutat, ja que reflecteix la transformació del poble agrícola en una ciutat industrial i urbana. L’Hospitalet va ser una ciutat marcada per la industrialització, un procés que va canviar radicalment la societat i el paisatge de l’època amb l’arribada de la indústria tèxtil. Aquesta va generar llocs de treball per a milers de dones i homes i va impulsar una transformació econòmica i urbanística que va modificar les formes de vida al territori.

A mesura que la indústria va començar a declinar, molts d’aquests edificis van quedar en desús i van desaparèixer degut a l’expansió urbanística i especulativa.  Tot i això, alguns edificis industrials han aconseguit sobreviure al pas del temps, passant de ser focus industrials a ser rehabilitats o reconvertits en espais culturals, socials i educatius, preservant el seu valor arquitectònic i històric. Alguns exemples d’aquestes reconversions són Vilumara, que es va transformar en un centre educatiu; La Tecla Sala, reconvertida en una de les biblioteques i centres culturals més importants de l’Àrea Metropolitana; o Can Trinxet, que després de les reivindicacions veïnals, està en camí de convertir-se en un espai d’exposicions, activitats culturals i equipaments municipals, amb la intenció de convertir-se en un nou epicentre del barri.

Una de les fàbriques a les quals més estima li tinc és, sens dubte, la fàbrica Albert Germans, que es trobava a pocs metres de la sastreria que regentava el meu pare, al carrer Rodes, que em va veure créixer. Era el mateix carrer on els infants d’aquella època passaven les tardes jugant a pilota al carrer, xutant-la contra la paret de la fàbrica, i contemplaven aquella imponent porta de ferro que, darrere seu, amagava un espai emblemàtic i arquitectònicament fascinant, desconegut per a molts veïns del barri.

Des de 2007, quan va cessar l’activitat econòmica, aquest espai ha rebut diverses propostes d’ús, des de la proposta d’acollir el Museu del Còmic de Barcelona fins a ser un hotel d’entitats o la creació d’un espai cultural. Especialment, van ser les propostes per recuperar l’espai per a entitats i equipaments les que es van posar sobre la taula quan la fàbrica va passar a mans de l’Ajuntament. Però aquestes van ser rebutjades sistemàticament en reunions per l’antic regidor de Districte i mà dreta de Núria Marín, actualment regidor d’un grup de l’oposició de l’Ajuntament. Si no haguessin estat menyspreades i ridiculitzades, possiblement avui el barri ja tindria un equipament des de fa anys.

Les propostes, des de les primeres impulsades per les associacions de veïns fins a les darreres de la Plataforma Recuperem Albert Germans, han estat diverses, però totes s’han trobat amb l’oposició de l’equip de govern. Aquesta situació ha donat un gir amb l’actual alcalde, David Quirós, que ha decidit revocar la cessió d’aquest equipament a un centre de formació de Renfe i destinar el recinte Albert Germans a un equipament pel barri, començant a recollir les opinions de les entitats sobre aquest espai.

Una decisió encertada que amb l’acord entre el govern municipal i els Comuns permetrà  recuperar pels veïns i veïnes del barri el recinte d’una obra de gran valor arquitectònic d’estil noucentista, signada per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, dedicada a la producció tèxtil dels germans Albert Germans.

La recuperació d’Albert Germans ha de ser el punt de partida  perquè  les institucions municipals, de la mà de les entitats i la ciutadania,  treballin plegades per aconseguir que el patrimoni industrial es converteixi en un element més de la ciutat, de la seva cultura i del seu desenvolupament comunitari, social i econòmic amb diferents models de gestió. La preservació de la memòria industrial no només té un valor històric, sinó que és un patrimoni viu que contribueix a construir una ciutat cohesionada i conscient del seu passat, adaptant les seves instal·lacions a les necessitats ciutadanes i de ciutat del segle XXI.

Quirós enceta el seu primer Nadal a la ciutat sense l’avet gegant de la plaça de l’Ajuntament ni els 12 avets dels barris

Els arbres tradicionals d’altres anys a l’Hospitalet. Aquest, junt al mercat de Collblanc.

Un milió quatrecents mil euros era l’import previst per l’enllumenat i uns arbres que, de moment, no hi són

Quan només falten tres setmanes justes per la data de Nadal, l’Ajuntament no ha informat que aquest any la ciutat no tindrà l’avet tradicional de Nadal ni a la plaça de l’Ajuntament ni als 12 enclavaments dels barris de la ciutat que tots els anys l’han lluït.

El passat 29 de novembre quan es va fer l’encesa de les llums de Nadal a la plaça de l’Ajuntament es va informar de totes les activitats previstes i també de l’increment de carrers on aquest any s’ha instal·lat enllumenat: 101 carrers, 20 més que l’any anterior i 19 places, 3 més que al 2023, amb un total de 1.561 peces ornamentals de carrer, més de 600 més que l’any passat i quatre arcs lluminosos a les entrades del municipi. També s’han programat, el calendari d’Advent a la façana de l’Ajuntament, les Fàbriques de Caramels i Joguines al parc de la Marquesa i a l’àrea de Can Trinxet; el Bosc dels Desitjos a Can Buxeres; el Campament Reial al parc de les Planes i el Circ de Nadal a la Feixa Llarga de Bellvitge. La programació també inclou la Fira de Santa Llùçia a la Rambla, la Mostra Pessebrista a les instal·lacions del Museu d’Història, la Zimbomba Solidària al teatre Joventut i els concerts de corals nadalenques, a banda de la tradicional Cavalcada de Reis que aquest any inclourà una carrossa per obrir les commemoracions del centenari de l’obtenció del títol de ciutat per part del rei Alfons XIII.

En aquest mateix digital anunciàvem el passat 25 de juliol

L’Ajuntament es gastarà dos milions d’euros en els llums i arbres de Nadal del 2024 i del 2025

la licitació d’un contracte de subministrament, en règim de lloguer, i suport tècnic per al transport, muntatge, manteniment i desmuntatge dels arbres ornamentals de Nadal i de diferents elements decoratius lumínics per a la campanya de Nadal 2024-2025 i 2025-2026, per un import de 2.785.505 euros, amb caràcter prorrogable durant tres anys més.

Aquest contracte es composava de sis lots que comptaven amb l’arbre monumental de la plaça de l’Ajuntament i 12 arbres més pels diferents barris de la ciutat i tots els elements decoratius lumínics dels sis districtes de la ciutat. L’import d’aquest contracte superava en uns 170.000 euros l’import que l’Ajuntament s’havia gastat en les Festes de Nadal del 2023. Aleshores, però, els 13 avets dels barris eren presents i aquest any sembla que no serà així, sense que s’hagin donat explicacions raonables. El dia 29 de novembre quan es va fer l’encesa de llums ja es va poder observar que faltava l’arbre gegant de la plaça de l’Ajuntament. Aleshores es va dir que un problema tècnic amb l’empresa subministradora havia impedit la instal·lació, però també que durant la següent setmana s’instal·laria el de la plaça de l’Ajuntament i els dels barris i es buscaria un altre dia per tornar a fer l’encesa de llums dels arbres. Ara sembla que aquesta possibilitat s’ha esvaït.

Recavada informació al respecte, l’únic que s’ha pogut treure en clar és que a partir del 2 d’octubre passat, la Junta de Govern no ha fet més que aprovar diverses adjudicacions i, en concret el dia 2 va aprovar “Adjudicar els lots 3,4,5 i 6 del contracte mixt de subministrament, en règim de lloguer i de suport tècnic per al transport, muntatge, manteniment i desmuntatge dels arbres ornamentals de Nadal i de diferents elements decoratius lumínics per a la campanya de Nadal d’aquest any i del proper”.

En dies successius, 23 d’octubre, 30 d’octubre i 6 de novembre, es van aprovar fins a vuit plecs de condicions per l’adjudicació de contractes per les activitats de Nadal i el 6 de novembre, l’adjudicació dels contractes del servei de producció de l’espectacle associat a l’encesa de llums i el servei de producció del Calendari d’Advent.

Més enllà d’aquesta incògnita sobre la raó per la qual l’Hospitalet no tindrà avets aquest any i fins i tot de la seva importància ciutadana, el que si que ja ha transcendit és l’oposició del grup municipal d’ERC a que l’Ajuntament commemori l’obtenció del títol de ciutat ara fa un segle, expressada clarament en el darrer ple municipal. Com ja s’ha fet públic, el primer acte oficial i popular de la commemoració es farà durant la nit del 5 de gener proper a la Cavalcada de Reis. De fet, l’obtenció d’aquell títol es va produir després que la ciutat patís l’espoliació del 43% del seu terme municipal al 1920, amb la pèrdua de la zona agrícola de La Marina, la costa i la platja i probablement com a conseqüència d’aquesta il·legalitat manifesta. A més, la concessió del títol de ciutat va a ser atorgada durant la Dictadura de Primo de Rivera que comptava com a ministre de la Governació amb el general Severiano Martínez Anido, un dels organitzadors del pistolerisme a Barcelona contra l’anarcosindicalisme i les reivindicacions obreres.

El voluntariat que actua sobre el sensellarisme es tem que hagi augmentat respecte de l’últim recompte del 2023 xifrat en més de 160 persones

L’Ajuntament va adjudicar al juny un contracte de redacció del Pla Local per l’Abordatge del Sensellarisme que ha d’estar entregat abans que acabi l’any

Encara sense dades oficials, tot sembla indicar que el nombre de persones sense llar que dormen diàriament als carrers de l’Hospitalet, no ha disminuït. La passada matinada del 20 al 21 de novembre es va efectuar el tercer recompte de persones sense llar i les xifres semblen aclaparadores si es té en compte el registre històric: 92 persones comptabilitzades l’any 2021 en què es va fer el primer recompte i 163 les que es van registrar el mes de maig del 2023. Quan es van oficialitzar les dades de sensellarisme a la ciutat, les organitzacions que vetllen per donar auxili a les persones afectades, especialment les comunitats parroquials, Càritas, la Creu Roja i la Fundació La Vinya de Bellvitge, van explicar que persones sense llar que dormen al ras es detecten a tots els barris de la ciutat, tot i que darrerament s’ha observat un increment de persones joves acabades d’arribar, dones soles i gent gran que, com sembla evident, no tenen feina, no tenen un sostre on aixoplugar-se i el que és més important, no poden mostrar una adreça legal per empadronar-se a la ciutat. Es tracta de l’etern problema del desarrelament que cap organisme públic sembla capaç de resoldre. Si no tenen una adreça i viuen al carrer no tenen cap possibilitat de rebre els beneficis que adjudiquen els drets de ciutadania i si viuen al carrer estan impossibilitats de trobar una feina que els permeti refer la seva situació. Els organismes que des de la ciutat donen auxili només poden fer això: ajudar les persones amb aquest nivell de vulnerabilitat. És a dir, oferir-los menjar, un espai d’higiene, roba i aixopluc en moments puntuals. Un suport encomiable però que no resol el problema, perquè el problema no és una qüestió de beneficència sinó de justícia social.

En aquests casos de justícia social és on les administracions tenen l’obligació de jugar un paper. Per això convindria cridar l’atenció dels serveis socials de l’Ajuntament que estan obligats a resoldre tots i cadascun d’aquests problemes imperatius que se’ls presenten: donant suport administratiu en primer lloc, és a dir, facilitant-los la normalització del seu estatus de ciutadania (empadronant-los i garantint-los els mínims serveis imprescindibles per sortir d’aquesta situació de gran vulnerabilitat); en segon lloc cercant solucions estables de residència (mitjançant la negociació del control dels habitatges buits de la Sareb, per exemple) i en tercer lloc possibilitant la seva integració social mitjançant feines dignes que els permetin sortir de l’estat de misèria.

De moment, però, les entitats de voluntariat es van concentrar el passat divendres a la Plaça del Repartidor en el Dia Europeu de la Persones Sense Llar per tal de mostrar la seva solidaritat, la cruesa del problema amb la lectura d’un Manifest per part dels seus protagonistes i el eslògan de Ningú dormint al carrer, que és simplement un desig si no s’aconsegueix que el govern municipal en primera instància i l’oposició municipal subsidiàriament trobin alternatives viables per fer realitat la solució d’aquesta xacra social.

Se sap que l’Ajuntament vol posar en marxa un Pla local per l’Abordatge del Sensellarisme que hores d’ara està en fase d’adjudicació a l’empresa Ilabso des del 6 de juny i que aquesta està compromesa a entregar abans del 31 de desembre d’aquest any. Aquest Pla Local, adjudicat per la seva redacció, incloïa la Planificació, elaboració de la Diagnosi, la redacció del Pla i l’Avaluació i seguiment del nou Pla, incorporant un cronograma amb la planificació de les accions a realitzar, per un import total de 16.000 euros. Es de suposar que un cop presentat l’estudi es començaran a activar les mesures previstes, de tal manera que a partir de gener de l’any vinent s’haurien d’observar accions concretes per resoldre el drama del sensellarisme a la ciutat.

“Els acords que puguem fer en el futur han de respectar les diferències que tinguem”

Imatge recent de Manuel Domínguez a la televisió local. (Font LH Digital)

Entrevista amb Manuel Domínguez, portaveu dels Comuns, sobre les maniobres d’apropament socialistes-comuns

És cert que hi ha voluntat per part dels Comuns de pactar amb el PSC per entrar al govern?

Jo no diria que hi ha voluntat. Se’ns ha fet l’oferiment i ens trobem en un moment de valorar l’evolució de l’equip de govern de l’alcalde Quirós. Amb la política de Marín era impossible. Ara, hem demanat un seguit de gestos que demostrin un canvi de política per poder fer un diàleg. Algunes de les peticions que hem fet s’estan complint, per tant, ens podem plantejar alguns acords, que ja veuríem fins on arriben. Les decisions seran col·lectives.

No consideres que l’enfortiment de l’oposició en l’actual correlació de forces, malgrat les diferències ideològiques, pot suposar forçar el govern a canviar la seva manera de governar, en el sentit d’obligar-lo a negociar, a tenir en compte propostes alternatives, a valorar altres aspectes de la realitat?

El plantejament d’aquesta pregunta, entenc, és erroni. Vol dir que l’oposició s’enforteix arribant a acords contra el govern aprofitant que no té majoria absoluta? L’oposició és un objecte polític únic? Una cosa ha de quedar clara, amb Vox no arribarem a cap acord perquè considerem que són un perill per a la democràcia. Amb el PP hem arribat a acords per a millorar la qualitat democràtica de la ciutat, com ara el de la recuperació de la ràdio, però és molt difícil que arribem a acords, donades les diferències ideològiques, en la majoria dels temes. Ja hem vist qui ha estat en contra de la regulació dels habitatges turístics o de temporada, els plantejaments urbanístics del PP i Vox són encara pitjors que els del PSC-PSOE… Plantejar-se un acord global de totes les forces de l’oposició és ridícul, és no tocar de peus a terra.

Entrar al govern suposa assumir el que ha fet el govern fins ara i defensar-lo, a banda de reclamar noves actituds, noves mesures i nous acords. Teniu l’experiència del Pacte dels pressupostos. Quina valoració fas de tot plegat?

Això no és cert, ni aquí ni en cap altre cas d’arreu del món. Entrar en un govern, com el d’Espanya en aquest moment, no ha significat assumir el que ha fet el govern anterior. Ni quan ERC va pactar amb Junts va assumir el que n’havien fet abans.

Els moviments d’aproximació del govern socialista, penses que formen part d’un canvi estratègic en la perspectiva de futur o consideres que es produeixen simplement perquè els hi fa falta un vot per la majoria absoluta?

Evidentment que si no necessitessin els nostres vots no farien aquests moviments d’aproximació. Si hi ha un canvi estratègic és el que hem de comprovar.

Que li demanaríeu al govern per formar-hi part? Quines serien les línies vermelles?

Nosaltres com a grup tenim unes prioritats pel que fa a urbanisme i emergència climàtica, que és salut pública i seguretat, com acabem de veure, habitatge i serveis socials.

Seria possible col·laborar amb un govern que manté la construcció del Biopol-GranVia?

La nostra oposició al PDU Biopol-Granvia ha quedat clara i ara hem portat aquest pla urbanístic als tribunals. Si algú tenia dubtes, el fet que sigui a una zona deltaica, amb risc real d’inundació, els recents esdeveniments haurien d’esvair-les. Hem deixat ben clar que lluitarem fins al final per aturar-ho, siguem on siguem. Els acords que puguem fer en el futur han de respectar les diferències que tinguem.

Veus possible governar amb un equip que ha estat capaç d’aprovar disbarats urbanístics com el pla de la Remunta, el projecte Cosme Toda, les edificacions de la Rambla Marina/Avda Carrilet, etc, etc?

La nostra acció política, allà on siguem, serà per evitar que es facin més disbarats com aquests. El recurs que hem posat contra com s’ha construït a Cosme Toda ho demostra.

Els exemples d’altres governs de col·laboració amb forces afins a les vostres no han aportat gaire a la modificació de l’estructura urbana de la ciutat i en canvi han resultat terribles pels resultats electorals posteriors. Penses que la situació és diferent amb aquest equip socialista?

N’hi ha exemples en tots els sentits. A Cornellà, per exemple, la nostra presència al govern es pot valorar molt positivament. A d’altres llocs, potser no tant.

Hi ha una part que mai es tracta però que resulta molt important, pels que s’incorporen al govern però també pels votants que han confiat en una nova manera de fer política. Entrar al govern suposa rebre les mateixes remuneracions dels regidors de govern i poder incorporar nous assessors afins. En el cas del portaveu, l’equiparació econòmica és pràcticament la mateixa. En el vostre grup, a més, hi ha una diputada al Parlament que ja té una assignació econòmica per aquesta via. La tercera regidora del grup només cobra l’assistència a plens. Pots entendre que molta gent interpreti l’entrada al govern com una manera de remunerar la tercera regidora i la incorporació de tècnics afins com assessors del govern?

Aquest argument no és cert que no es tracti, es tracta molt sovint, i més ara, en l’època de les xarxes socials. De fet, és un discurs que ara ho difon l’extrema dreta amb la seva retòrica anti-política. Després, als llocs on han arribat al poder polític (això que diuen que no és bo) han fet exactament el mateix (això que diuen que no es fa).

La remuneració del càrrecs polítics va ser una conquesta de democràcia atenenca. Per a governar, que és una feina, es necessiten unes persones que t’ajudin. Sempre, és clar, amb el límit del que és imprescindible.

En cas d’incorporar-vos al govern, fareu algun tipus de consulta a la militància i a la ciutadania en general?

Totes les decisions han estat i seran preses col·lectivament pels òrgans de direcció i les assemblees dels grups polítics que donen suport al grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem.

En cas de no incorporar-vos al govern, veus alguna possibilitat d’incrementar la inter-relació amb les forces de l’oposició municipal?

Sempre hem estat i estem oberts a col·laborar i arribar a acords amb ERC i PP, com hem demostrat en diverses ocasions. És clar que amb ERC podrem arribar a més acords que amb el PP. La interrelació, no ho oblidem, depèn no només de nosaltres.

Quina és la estratègia de futur a la ciutat, de la formació que tu representes?

La nostra formació política lluitarà a dins i fora de les institucions per millorar la vida de les persones que vivim a l’Hospitalet. No oblidem el marc d’ascens de la dreta i les ideologies que porta al seu voltant, justificant les desigualtats. Per tant, a les associacions i col·lectius informals, als espais municipals, als parlaments català, espanyol i europeu, lluitarem per incrementar els serveis públics i assegurar uns mitjans de vida dignes, perquè tothom pugui gaudir dels seus drets i per respondre les emergències que patim a la ciutat, la climàtica, la urbanística, l’educacional i la de l’habitatge.

Serem al costat de les lluites socials que n’hi ha a la ciutat i ajudarem a crear grups de veïnes i veïns que s’auto-organitzin per a crear les alternatives al capitalisme depredador que patim.