Mes: desembre de 2024

El voluntariat que actua sobre el sensellarisme es tem que hagi augmentat respecte de l’últim recompte del 2023 xifrat en més de 160 persones

L’Ajuntament va adjudicar al juny un contracte de redacció del Pla Local per l’Abordatge del Sensellarisme que ha d’estar entregat abans que acabi l’any

Encara sense dades oficials, tot sembla indicar que el nombre de persones sense llar que dormen diàriament als carrers de l’Hospitalet, no ha disminuït. La passada matinada del 20 al 21 de novembre es va efectuar el tercer recompte de persones sense llar i les xifres semblen aclaparadores si es té en compte el registre històric: 92 persones comptabilitzades l’any 2021 en què es va fer el primer recompte i 163 les que es van registrar el mes de maig del 2023. Quan es van oficialitzar les dades de sensellarisme a la ciutat, les organitzacions que vetllen per donar auxili a les persones afectades, especialment les comunitats parroquials, Càritas, la Creu Roja i la Fundació La Vinya de Bellvitge, van explicar que persones sense llar que dormen al ras es detecten a tots els barris de la ciutat, tot i que darrerament s’ha observat un increment de persones joves acabades d’arribar, dones soles i gent gran que, com sembla evident, no tenen feina, no tenen un sostre on aixoplugar-se i el que és més important, no poden mostrar una adreça legal per empadronar-se a la ciutat. Es tracta de l’etern problema del desarrelament que cap organisme públic sembla capaç de resoldre. Si no tenen una adreça i viuen al carrer no tenen cap possibilitat de rebre els beneficis que adjudiquen els drets de ciutadania i si viuen al carrer estan impossibilitats de trobar una feina que els permeti refer la seva situació. Els organismes que des de la ciutat donen auxili només poden fer això: ajudar les persones amb aquest nivell de vulnerabilitat. És a dir, oferir-los menjar, un espai d’higiene, roba i aixopluc en moments puntuals. Un suport encomiable però que no resol el problema, perquè el problema no és una qüestió de beneficència sinó de justícia social.

En aquests casos de justícia social és on les administracions tenen l’obligació de jugar un paper. Per això convindria cridar l’atenció dels serveis socials de l’Ajuntament que estan obligats a resoldre tots i cadascun d’aquests problemes imperatius que se’ls presenten: donant suport administratiu en primer lloc, és a dir, facilitant-los la normalització del seu estatus de ciutadania (empadronant-los i garantint-los els mínims serveis imprescindibles per sortir d’aquesta situació de gran vulnerabilitat); en segon lloc cercant solucions estables de residència (mitjançant la negociació del control dels habitatges buits de la Sareb, per exemple) i en tercer lloc possibilitant la seva integració social mitjançant feines dignes que els permetin sortir de l’estat de misèria.

De moment, però, les entitats de voluntariat es van concentrar el passat divendres a la Plaça del Repartidor en el Dia Europeu de la Persones Sense Llar per tal de mostrar la seva solidaritat, la cruesa del problema amb la lectura d’un Manifest per part dels seus protagonistes i el eslògan de Ningú dormint al carrer, que és simplement un desig si no s’aconsegueix que el govern municipal en primera instància i l’oposició municipal subsidiàriament trobin alternatives viables per fer realitat la solució d’aquesta xacra social.

Se sap que l’Ajuntament vol posar en marxa un Pla local per l’Abordatge del Sensellarisme que hores d’ara està en fase d’adjudicació a l’empresa Ilabso des del 6 de juny i que aquesta està compromesa a entregar abans del 31 de desembre d’aquest any. Aquest Pla Local, adjudicat per la seva redacció, incloïa la Planificació, elaboració de la Diagnosi, la redacció del Pla i l’Avaluació i seguiment del nou Pla, incorporant un cronograma amb la planificació de les accions a realitzar, per un import total de 16.000 euros. Es de suposar que un cop presentat l’estudi es començaran a activar les mesures previstes, de tal manera que a partir de gener de l’any vinent s’haurien d’observar accions concretes per resoldre el drama del sensellarisme a la ciutat.

“Els acords que puguem fer en el futur han de respectar les diferències que tinguem”

Imatge recent de Manuel Domínguez a la televisió local. (Font LH Digital)

Entrevista amb Manuel Domínguez, portaveu dels Comuns, sobre les maniobres d’apropament socialistes-comuns

És cert que hi ha voluntat per part dels Comuns de pactar amb el PSC per entrar al govern?

Jo no diria que hi ha voluntat. Se’ns ha fet l’oferiment i ens trobem en un moment de valorar l’evolució de l’equip de govern de l’alcalde Quirós. Amb la política de Marín era impossible. Ara, hem demanat un seguit de gestos que demostrin un canvi de política per poder fer un diàleg. Algunes de les peticions que hem fet s’estan complint, per tant, ens podem plantejar alguns acords, que ja veuríem fins on arriben. Les decisions seran col·lectives.

No consideres que l’enfortiment de l’oposició en l’actual correlació de forces, malgrat les diferències ideològiques, pot suposar forçar el govern a canviar la seva manera de governar, en el sentit d’obligar-lo a negociar, a tenir en compte propostes alternatives, a valorar altres aspectes de la realitat?

El plantejament d’aquesta pregunta, entenc, és erroni. Vol dir que l’oposició s’enforteix arribant a acords contra el govern aprofitant que no té majoria absoluta? L’oposició és un objecte polític únic? Una cosa ha de quedar clara, amb Vox no arribarem a cap acord perquè considerem que són un perill per a la democràcia. Amb el PP hem arribat a acords per a millorar la qualitat democràtica de la ciutat, com ara el de la recuperació de la ràdio, però és molt difícil que arribem a acords, donades les diferències ideològiques, en la majoria dels temes. Ja hem vist qui ha estat en contra de la regulació dels habitatges turístics o de temporada, els plantejaments urbanístics del PP i Vox són encara pitjors que els del PSC-PSOE… Plantejar-se un acord global de totes les forces de l’oposició és ridícul, és no tocar de peus a terra.

Entrar al govern suposa assumir el que ha fet el govern fins ara i defensar-lo, a banda de reclamar noves actituds, noves mesures i nous acords. Teniu l’experiència del Pacte dels pressupostos. Quina valoració fas de tot plegat?

Això no és cert, ni aquí ni en cap altre cas d’arreu del món. Entrar en un govern, com el d’Espanya en aquest moment, no ha significat assumir el que ha fet el govern anterior. Ni quan ERC va pactar amb Junts va assumir el que n’havien fet abans.

Els moviments d’aproximació del govern socialista, penses que formen part d’un canvi estratègic en la perspectiva de futur o consideres que es produeixen simplement perquè els hi fa falta un vot per la majoria absoluta?

Evidentment que si no necessitessin els nostres vots no farien aquests moviments d’aproximació. Si hi ha un canvi estratègic és el que hem de comprovar.

Que li demanaríeu al govern per formar-hi part? Quines serien les línies vermelles?

Nosaltres com a grup tenim unes prioritats pel que fa a urbanisme i emergència climàtica, que és salut pública i seguretat, com acabem de veure, habitatge i serveis socials.

Seria possible col·laborar amb un govern que manté la construcció del Biopol-GranVia?

La nostra oposició al PDU Biopol-Granvia ha quedat clara i ara hem portat aquest pla urbanístic als tribunals. Si algú tenia dubtes, el fet que sigui a una zona deltaica, amb risc real d’inundació, els recents esdeveniments haurien d’esvair-les. Hem deixat ben clar que lluitarem fins al final per aturar-ho, siguem on siguem. Els acords que puguem fer en el futur han de respectar les diferències que tinguem.

Veus possible governar amb un equip que ha estat capaç d’aprovar disbarats urbanístics com el pla de la Remunta, el projecte Cosme Toda, les edificacions de la Rambla Marina/Avda Carrilet, etc, etc?

La nostra acció política, allà on siguem, serà per evitar que es facin més disbarats com aquests. El recurs que hem posat contra com s’ha construït a Cosme Toda ho demostra.

Els exemples d’altres governs de col·laboració amb forces afins a les vostres no han aportat gaire a la modificació de l’estructura urbana de la ciutat i en canvi han resultat terribles pels resultats electorals posteriors. Penses que la situació és diferent amb aquest equip socialista?

N’hi ha exemples en tots els sentits. A Cornellà, per exemple, la nostra presència al govern es pot valorar molt positivament. A d’altres llocs, potser no tant.

Hi ha una part que mai es tracta però que resulta molt important, pels que s’incorporen al govern però també pels votants que han confiat en una nova manera de fer política. Entrar al govern suposa rebre les mateixes remuneracions dels regidors de govern i poder incorporar nous assessors afins. En el cas del portaveu, l’equiparació econòmica és pràcticament la mateixa. En el vostre grup, a més, hi ha una diputada al Parlament que ja té una assignació econòmica per aquesta via. La tercera regidora del grup només cobra l’assistència a plens. Pots entendre que molta gent interpreti l’entrada al govern com una manera de remunerar la tercera regidora i la incorporació de tècnics afins com assessors del govern?

Aquest argument no és cert que no es tracti, es tracta molt sovint, i més ara, en l’època de les xarxes socials. De fet, és un discurs que ara ho difon l’extrema dreta amb la seva retòrica anti-política. Després, als llocs on han arribat al poder polític (això que diuen que no és bo) han fet exactament el mateix (això que diuen que no es fa).

La remuneració del càrrecs polítics va ser una conquesta de democràcia atenenca. Per a governar, que és una feina, es necessiten unes persones que t’ajudin. Sempre, és clar, amb el límit del que és imprescindible.

En cas d’incorporar-vos al govern, fareu algun tipus de consulta a la militància i a la ciutadania en general?

Totes les decisions han estat i seran preses col·lectivament pels òrgans de direcció i les assemblees dels grups polítics que donen suport al grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem.

En cas de no incorporar-vos al govern, veus alguna possibilitat d’incrementar la inter-relació amb les forces de l’oposició municipal?

Sempre hem estat i estem oberts a col·laborar i arribar a acords amb ERC i PP, com hem demostrat en diverses ocasions. És clar que amb ERC podrem arribar a més acords que amb el PP. La interrelació, no ho oblidem, depèn no només de nosaltres.

Quina és la estratègia de futur a la ciutat, de la formació que tu representes?

La nostra formació política lluitarà a dins i fora de les institucions per millorar la vida de les persones que vivim a l’Hospitalet. No oblidem el marc d’ascens de la dreta i les ideologies que porta al seu voltant, justificant les desigualtats. Per tant, a les associacions i col·lectius informals, als espais municipals, als parlaments català, espanyol i europeu, lluitarem per incrementar els serveis públics i assegurar uns mitjans de vida dignes, perquè tothom pugui gaudir dels seus drets i per respondre les emergències que patim a la ciutat, la climàtica, la urbanística, l’educacional i la de l’habitatge.

Serem al costat de les lluites socials que n’hi ha a la ciutat i ajudarem a crear grups de veïnes i veïns que s’auto-organitzin per a crear les alternatives al capitalisme depredador que patim.

Prou abocadors a la riba del Llobregat

Aquest digital ja s’ha fet ressò moltes vegades de l’abandonament en què es troba la riba del Llobregat —una mica més d’un kilòmetre de llarg que l’Hospitalet limita amb el riu—, però com que aquell espai és un territori molt poc interessant per fer negoci, ningú no actúa. No obstant això, és un dels únics indrets paisatgísticament salvatge que tenim al terme i un lloc especialment útil per conèixer el nostre entorn fluvial més proper. Fa temps, gràcies a les pressions especialment dels Padrins del Riu, l’Ajuntament va senyalitzar el camí que porta al riu i l’AMB hi va instal·lar un comptador de bicicletes que supera anualment les 150.000 que passegen per la zona. També es va recuperar un espai que es coneix com el Pla dels Padrins que és una conquesta en terra de ningú. Però és una desgràcia que també la zona tin gui diversos abocadors incontrolats com el que mostra la fotografia. Aquest, en concret, està ubicat en l’espai que correspon a Adif perquè està a tocar de la via estreta en espai ferroviari, però n’hi ha uns quants més en territori hospitalenc. Sigui com sigui, sigui a l’espai que li pertany a l’Ajuntament com al d’Adif, a qui correspon actuar és al govern municipal. Queixar-se a Adif, i dedicar recursos a netejar la zona per evitar la vergonya. Una més.

Trump a l’Hospitalet

L’autor de l’article fa referència a la Vinyeta de Miguel Porres publicada el passat 16 de novembre.



CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

La nit de les últimes eleccions nord-americanes vaig caure en l’espiral una mica obsessiva i preocupant de no poder apagar el televisor. Trump, des del principi de la nit, anava per davant. Estava atònit. És cert que sabia que hi havia enquestes que li donaven un lleuger avantatge, però tenia l’esperança que els demòcrates finalment remuntarien. El Partit Demòcrata perdia en estats de tradició demòcrata i aquell relat em va captar.

Em preguntava com era possible que una societat aparentment desenvolupada com la nord-americana votés, majoritàriament, a la presidència dels Estats Units, un personatge àmpliament conegut i, indiscutiblement, masclista, clarament racista, antiavortista, a més d’anti-LGTB, entre d’altres característiques, i finalment condemnat per la justícia del seu país. Com afirma el president Mujica: “Trump és un impresentable delinqüent i una derrota per a la democràcia”.

Estava estupefacte. Pensava: noi, l’edat no perdona. No ho entenia, i confesso que segueixo sense entendre com és possible que aconsegueixi la majoria absoluta i que més de 5 milions de votants hagin traspassat el vot demòcrata a un personatge polític com aquest. La vinyeta de L’Estaca de diumenge passat em va semblar molt encertada i dibuixava perfectament l’estat de la qüestió. Un deia: “Jo passo de política”, i l’altre contestava: “I què fem amb els immigrants?”, i el primer responia: “Doncs els expulsem als seus països”, i el segon replicava que aquella era la seva “opinió”. I l’atònit passiu concloïa: “Ah, d’acord”. Això no és política. Tot i que la vinyeta sembli còmica, és tràgica per la seva profunda incongruència, però sobretot perquè descriu perfectament la realitat d’una part important de la nostra societat.

Aquella nit vaig quedar atrapat, com ja he explicat, per les meves obsessions polítiques gairebé infantils, de considerar que els ciutadans del món són diversos, però mai m’hauria pogut imaginar que fossin tan imprevisiblement diversos. Lluís Orriols, el meu politòleg de referència que segueixo habitualment, em va fer pensar i va aportar una mica de llum al meu mareig intel·lectual nocturn. Va explicar que les crisis de les democràcies no només es produeixen als Estats Units. L’ascens de líders populistes carismàtics i de moviments anti-partits al món són freqüents i van en augment. Els partits ja no controlen els seus líders. S’han debilitat tant, que els hiperlideratges canvien radicalment les estructures partidàries i la percepció sobre la política.
Han aconseguit consolidar la cerimònia de la confusió.

Confesso que vaig pensar en Catalunya i, més concretament, en la ciutat de Barcelona. Ada Colau, a qui tinc en gran consideració pel seu brillant lideratge polític, ha desconfigurat les opcions d’esquerra a l’esquerra dels socialistes, sobretot a Catalunya. L’esquerra gairebé sempre ha estat caïnita. Hem sistematitzat la divisió entre nosaltres. Ens mirem de reüll desconfiant els uns dels altres. Els socis polítics poderosos de l’esquerra, a vegades més que socialistes són “socio-llestos”. Mantenen hàbilment les seves sigles en bon estat de flotació electoral, i confesso que, tot i que mai no els he votat, em congratulo de les seves habilitats, malgrat tot.

Em faig una pregunta fruit d’aquella nit electoral nefasta: tot això és resultat de la societat del benestar? Torno a la nit electoral, on els demòcrates nord-americans han perdut la seva hegemonia. La meva preocupació/obsessió era com ens afectaria el trumpisme a l’Hospitalet, i Lluís va continuar obrint-me els ulls.

El fenomen Trump no només és nord-americà. Trump és un símptoma, no és el causant de la crisi. És la manifestació de la crisi sistèmica que pateix la democràcia.

El trumpisme és viable a Espanya. El Vox d’Abascal no és trumpisme. Vox és liberal, ultraliberal en l’econòmic i ultraconservador en allò moral; és l’ala dura del PP. Està emmarcat en una estructura partidària. De moment, no aconsegueix coalicions sensibles que l’apropin a les classes treballadores estables. Es mouen a les fronteres de la precarietat social i cultural i no aconsegueixen desprendre’s de les seves característiques de “senyoritus” amb brillantina, xulos de piscina i, sobretot, elitistes.

Després dels primers signes de crisi, es descobreixen com a oportunistes de tall feixista/franquista, on dominen el poder, l’ordre i “la pasta”. Hem de saber distingir. El trumpisme no és Vox, tot i que ho sembli. A Catalunya ja tenim una manifestació clarament trumpista que es diu “Aliança per Catalunya”. Hi ha una diferència substancial entre aquestes dues formacions. Vox és un tros escindit no menor del PP, que mimetitza i pretén superar el pare PP a través de carregar contra l’emigració com a culpable dels mals socials i econòmics d’Espanya i contra l’independentisme català, mantenint, com diu l’eslògan de Trump, “Amèrica primer”. Els de Vox diuen “Espanya primer”.

Abascal és un polític mediocre, semblant a Ayuso. Tot i ser nefastos per a la majoria dels ciutadans, hem de reconèixer que triomfen electoralment, i això, mal ens pesi, ens situa en un carreró de difícil sortida. Són clarament productes de màrqueting polític. Trump és un magnat amb un equip comunicatiu sense precedents en la història política dels Estats Units. Domina i pretén superar l’Estat amb el seu propi poder, però sobretot amb els seus fidels grups financers i mediàtics capaços, no només de crear opinió, sinó de tergiversar la vida política i social amb milers de mentides o falsedats.

El nostre Abascal o Ayuso, repeteixo, no és Trump.

A l’Hospitalet, el líder de Vox, Francisco Javier González, no em sembla trumpista. Espero no equivocar-me. No sé per què, però imagino que està condicionat per la seva llicenciatura en filosofia a la Universitat de Barcelona. Confio que el seu pas per la Universitat li hagi deixat una empremta. Sintetitzant, compte amb les barbaritats de Vox, però encara més compte i atenció amb el possible trumpisme a l’Hospitalet. No ens relaxem. Aquesta gent no va de broma i és a la cantonada menys pensada dels nostres barris.