Mes: febrer de 2025

El projecte de la Godó i Trias que hipoteca per mig segle l’ús públic de la fàbrica propietat municipal, en mans exclusives del grup municipal de Vox

Un projecte plegat d’incògnites que el govern municipal ja considera del tot superat i que ja ha enviat als organismes supramunicipal perquè l’aprovin

Les darreres informacions sobre el projecte de Godó i Trias donen per fet que el fons d’inversió Stoneweg destinarà un centenar de milions d’euros a rehabilitar i adequar l’antiga fàbrica per convertir-la en un espai dedicat fonamentalment a guanyar diners perquè de cap altra manera s’entén la inversió d’un fons d’aquestes característiques que, a banda de les despeses inicials, es compromet a un cànon de 527.000 euros anuals per l’Ajuntament. Un cànon que, com en el cas de Planeta Formación, i segons va denunciar en el darrer ple el portaveu dels Comuns, gairebé en ocasions no existeix perquè l’Ajuntament es fa càrrec d’obres de millora i manteniment i de beques per estudiants que es mengen pràcticament els ingressos previstos.

El projecte Godó i Trias es manté en una nebulosa perquè l’únic que se sap és que la part museística inicial (museu d’art físic i digital multidisciplinar) anirà completament soterrada en quatre naus, mentre que tota la part exterior tindrà uns altres usos. Usos que no s’han concretat, però que és probable que ocupin el rovell de l’ou del projecte que es ven com un projecte cultural i que es pot convertir en una mena de galeria de consums diversos. El lloc és cèntric i la part de l’Hospitalet de la plaça Europa és l’altra l’Hospitalet que no té res a veure amb els barris de La Florida/Les Planes, Collblanc La Torrassa o Pubilla Casas/Can Serra. És clarament una extensió de la Barcelona dels negocis on l’eix econòmic és la Fira de Barcelona i els espais comercials que donen servei tant als ciutadans de l’Hospitalet com als de la resta de la comarca i Barcelona. En aquest sentit, la inversió a Can Godó i Trias, tot i que arriscada, comptarà amb l’atractiu del lloc on està ubicada i per això és impensable que es destini exclusivament a projecte cultural, malgrat les excuses que parlen de la proximitat al Districte Cultural de la ciutat que, com tothom sap, és purament una entelèquia. Una proposta que semblava més orientada a un nínxol de negoci poc explotat encara, com son les medicines alternatives xineses no va prosperar, probablement no per manca de recursos dels inversors orientals sinó perquè el projecte era excessivament sectorial, poc adequat per un espai amb vocació econòmica i no garantia un èxit immediat que fes front a la inversió i al cànon.

Aquests aspectes son els que omplen d’incògnites els grups municipals d’oposició tret de VOX que ja ha argumentat en diverses ocasions que prefereix que el patrimoni històric de la ciutat estigui en mans d’una empresa privada, que no pas es caigui per la desídia i l’abandonament en què el té sotmès l’equip de govern. En aquest sentit, el projecte de Godó i Trias depèn en exclusiva del que decideixi Vox el dia del ple. O s’absté i dona via lliure al projecte o vota en contra i permet que en algun moment es puguin determinar altres usos. És una gran responsabilitat perquè, o permeten que el govern segueixi aplicant decisions transcendentals pel futur de la ciutat, o els obliguen a negociar. El seu portaveu sempre s’ha queixat que les iniciatives ciutadanes de Vox son sistemàticament rebutjades i que el seu interès radica en debatre en positiu per tal que no s’imposin les majories automàtiques. Ara tenen una oportunitat d’or per demostrar coherència en els seus propòsits. Els arguments del grup municipal de Vox se centren fonamentalment en acceptar el mal menor que és permetre que algú regeneri el patrimoni municipal davant l’alternativa de l’abandonament i la ruïna.  Davant d’això hi ha l’argument moral que explica que justificar el mal menor quan el que correspon és impedir el mal, avala la conducta del que actua malament. El dilema ja el va posar sobre la taula Tomàs de Aquino al segle XIII i ja es veu que continua sent útil.

De fet, l’equip de govern dona per resolt el tema i ja ha portat el projecte a la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’AMB que l’ha de tractar en la seva reunió d’abril, per la qual cosa és molt probable que l’aprovació definitiva del projecte es posi sobre la taula en el proper mes de març. La proposta inclou una clàusula de cessió demanial a la companyia inversora per 50 anys, prorrogables 25 anys més, de manera que el que va costar l’adquisició del complex fabril l’any 2002, haurà estat, de fet, una inversió bastant ruinosa a molt llarg termini.

El fons d’inversió al capdavant del projecte calcula que visitaran el museu 550.000 persones quan porti uns 15 anys obert. És una xifra bastant especulativa perquè l’assistència als museus depèn en gran part de l’influx del turisme i ara està en una corba ascendent, però el sector és realment inestable i pot variar molt. També hi juga molt el prestigi de l’entitat i el que pot mostrar. Els quatre museus més vistos a Barcelona, a banda del del Barça, són el Museu Picasso, el d’Història de Barcelona, el Nacional d’Art i la Fundació Joan Miró. Les xifres d’assistència als museus fluctuen molt però estan al voltant dels 4-4,7 milions en els darrers anys. El Museu Picasso es mou entre els 700.00 visitants anuals i 1,4 milions però a Barcelona hi ha més de 55 museus i la mitjana de visitants se situa al voltant dels 50-70.000. Els 550.000 visitants previstos pel Godó i Trias és una xifra espectacular, encara que sigui als 15 anys de la seva apertura, perquè no se sap ben bé que oferirà, com no sigui que l’oferta museística sigui en realitat un simple complement del previsible negoci.

El projecte ho deixa tot tan obert que, a banda de museu, la proposta Godó i Trias inclou una vessant sociocultural, una altra docent i fins i tot preveu iniciatives sanitàries i assistencials que deuen correspondre a l’anterior proposta xinesa.

El Consell Consultiu dels mitjans públics assumeix un híbrid de ràdio on line i plataforma d’àudio, però sense pressupost ni terminis

Continua congelat el Consell Executiu per culpa del govern, que seria l’encarregat de debatre la programació i el control dels continguts

Una hora va durar la reunió del Consell Consultiu dels Mitjans de Comunicació Públics que havia d’assebentar-se de la paralització del Consell Executiu i rebre l’informe de la ràdio que va presentar a mitjans desembre el director Òscar Sánchez. Els tres punts de l’ordre del dia van tenir poc debat. L’un era l’aprovació de l’acta de la reunió del 17 d’octubre, el segon era conèixer que el ple municipal no va aprovar la proposta de l’equip de govern de la composició dels Consell Executiu i el tercer era fer-se ressò de l’informe de la ràdio que es va debatre molt superficialment perquè tampoc hi havia massa elements en discussió.

El Consell Consultiu respecte a la reobertura de la ràdio mitjançat l’informe té molt poques coses a dir perquè ni l’havia d’aprovar ni el podia rebutjar. Només saber que s’havia fet i quines eren les alternatives. Era ben bé igual el que es digués perquè l’informe no deixa opció. La proposta de la ràdio convencional ni la contempla, i l’alternativa de la ràdio on line té un pressupost aclaparador. La proposta de plataforma d’àudio és la més econòmica però també molt cara. Com que el mateix dia de la reunió del Consell Consultiu va sortir a la premsa la informació sobre la modesta proposta de la plataforma d’àudio, sembla ser que el director dels mitjans va intentar obrir les expectatives per convèncer als presents, afirmant que en realitat la plataforma d’àudio és un primer pas per a construir la ràdio on line que hi figura una mica com l’horitzó de la proposta. En aquest sentit va dir que l’informe, el que tracta de fer és proposar un mix entre la plataforma d’àudio i la ràdio on line amb programació pròpia de manera tal que hi hagi continguts concrets a banda dels informatius i connexions de ràdio en directe, per cobrir els plens municipals, retransmissions esportives, etc. En el petit debat al respecte es va insistir per tal que les entitats de la ciutat s’impliquin en els continguts de la programació —i el director dels mitjans no hi va posar obstacles— i fins i tot algun participant va reclamar que sigui la pròpia ràdio la que intervingui sobre la realitat social com una entitat més. Que tingui un protagonisme més enllà de la pura difusió informativa.

Va haver un acord general dels assistents en el primer pas que representa la revifada de la ràdio ni que sigui en la plataforma d’àudio millorada. De tota manera, tot depèn de la voluntat política del govern que és qui ha de determinar els recursos. No hi ha, per tant, data per res. Les pròpies instal·lacions de la ràdio es van desmantellar i és imprescindible retornar-les amb condicions idònies. El director dels mitjans es va comprometre davant els presents a insistir que mentre es preparen els continguts es poden destinar recursos a la infraestructura de l’emissora.

Es van produir també alguns canvis de posició en membres del Consell que en un principi es mostraven contraris a la perspectiva de futur en la línia de la ràdio convencional de FM i que en la última reunió no van ser tan estrictes. Tots els problemes que va abocar el director dels mitjans i que inclou l’informe sobre la perspectiva de la ràdio convencional per FM, són perfectament superables i només cal voluntat política i perseverança. De tota manera, tan important com una programació atractiva i uns informatius elaborats de la ràdio com de qualsevol mitjà públic, ho és el control ciutadà dels continguts.

Qualsevol projecte que tingui a veure amb l’emissora municipal, sigui l’híbrid anunciat (ràdio on line/plataforma d’àudio) o la ràdio FM ha d’estar, en darrere instància, sotmès als criteris que apliqui en el seu dia el Consell Executiu dels Mitjans que és l’organisme encarregat de debatre però també de dirigir la comunicació pública i que s’ha de convertir en un instrument plural i representatiu de la ciutat i no només de qui la governa.

Cal recordar que l govern manté el Consell Executiu congelat des del novembre passat i que no sembla que hi hagi voluntat del govern per donar-hi sortida. Els grups municipals de l’oposició han afirmat que presentaran en la propera Junta de Portaveus una nova reclamació al govern perquè enllesteixi d’una vegada una proposta que sigui assumible per totes les forces en presència.

La mala praxis de les licitacions a la baixa que aplica l’AMB, permet que empreses com Moventis converteixin el servei de transport urbà en una disbauxa

Els grups polítics municipals del govern o de l’oposició, obligats a reclamar contractes justos que garanteixin que el servei s’adequa a les necessitats de treballadors i usuaris

Dies enrere, mentre anava a comprar em vaig trobar amb una gran aturada d’autobusos, alguns amb gent dins i d’altres completament buits. I em vaig dir, ja hi som! És la vaga! Però no, només estaven esperant que es dissolgués la manifestació en contra de la visita del rei.
Els conductors estaven a les portes dels seus autobusos i no em vaig resistir de parlar amb ells sobre la vaga, de la qual en sabia molt poc. Vàrem parlar i em van explicar coses que creia d’una altra època, del segle XVIII o XIX, mai de l’actual a un país d’Europa; i ens vàrem passar els contactes per parlar més tranquils des de casa i, fins i tot, amb una trobada.

Per posar-nos en context, la problemàtica de les línies d’autobusos de l’Hospitalet ve de lluny, i parteix del que està hipotecant els serveis públics en general, la maleïda privatització i la contractació mitjançant concursos fets amb desídia o mala voluntat per part de l’AMB.

Tots recordem l’Oliveras, una empresa familiar que va ser adquirida per Mohn, S.L., també una empresa familiar fundada el 1939 a Viladecans. Mohn va ser l’encarregada del transport municipal fins al desembre del 2021, quan el holding Grupo Avanza va guanyar el concurs.
Com ho va fer?
Doncs perquè l’administració, en aquest cas l’AMB, va imposar un preu màxim més baix que l’anterior. És a dir, demanant duros a quatre pessetes. I és que, el que no pot fer l’Administració, és reduir els preus dels bitllets a costa del servei, i encara menys perjudicant  la butxaca i el benestar dels treballadors, que és el que va acabar passant amb conflictes i tensions.
El més lògic és pensar que l’AMB hagués après la lliçó. Però no va ser així, i el 2022 l’empresa Monbus-Julià va aconseguir el contracte amb una oferta temerària, és a dir encara pitjor que l’anterior, creant malestar entre els usuaris i conflictes laborals.

En ofertes públiques, els licitants normalment es regeixen per unes regles establertes sota paràmetres econòmics, funcionals i socials, basats en unes directrius europees molt clares, extrapolades en la Llei 9/2027, de 8 de novembre. En aquesta llei ni el Reial Decret Llei 3/2020 de 4 de febrer no diuen res sobre els valors que els organismes contractants han de donar a cada paràmetre. En el cas de l’AMB aquests paràmetres es regeixen exclusivament en la part econòmica i mediambiental, donant molt més pes a la primera que a la segona:
1. Criteris dependents d’un judici de valor (fins a 8 punts)
Aquests criteris s’avaluen subjectivament segons la qualitat de les propostes:
– Gestió de les alteracions sobre la programació del servei (5 punts màxims).
– Gestió de les parades terminals del servei (3 punts màxims).
2. Criteris quantificables de forma automàtica (fins a 92 punts)
Aquests criteris es basen en dades objectives i mesurables:
– Producció anual de quilòmetres útils elèctrics: fins a 12 punts.
– Punts de càrrega addicionals en les cotxeres aportades per l’empresa adjudicatària: fins a 10 punts.
– Reducció de terminis per a la disponibilitat d’equipaments embarcats: fins a 3 punts.
– Formació específica en atenció a les persones usuàries: fins a 5 punts.
– Increment del nombre d’inspeccions contra el frau: fins a 5 punts.
– Cost unitari (Cu): fins a 57 punts (el factor més determinant en la puntuació global).
Que tot s’ha de dir, han demostrat ser poc eficaços.

Per esbrinar quines ofertes són anormalment baixes, la Diputació de Girona va publicar un treball de dos matemàtics, altre cop només pel que fa a la part econòmica i sobre el qual nosaltres tampoc estem massa d’acord. No obstant això, serveixen per donar una mica de seguretat al licitant i una guia al licitador per estudiar la seva proposta. Però sembla ser que aquest no és el cas, donat que l’AMB segueix deixant-se enlluernar amb ofertes esperpèntiques de licitants que, només repassar els mitjans locals d’on treballen, qualsevol tècnic les tiraria enrere. Aquest és el cas de Moventis. I és que siguin els tècnics o els polítics de l’AMB, algú va donar per bona una oferta impossible, a una empresa conflictiva arreu on actua, no només a l’Hospitalet, també a Premià, al Vallès, a Mallorca, on va manipular els tacògrafs i va ser sancionada per frau a licitació pública.
Però no només són aquests els problemes, sinó que també han sorgit per manca de manteniment, amb incendis recurrents d’autobusos i a saber què més sense ser tan visible, i no només a la nostra ciutat, també a Mataró, a Lloret, a Montbeliard (França), i a Pamplona, on fins ara els treballadors ni tan sols tenen lavabos. Ara mateix estan a punt d’anar a la vaga per maltractament, retallades salarials, expedients disciplinaris sense cap raó, i manca de manteniment. I, el que és pitjor, aquesta empresa també fa transport escolar, uns contractes que caldria mirar-se amb lupa tenint en compte tot el que ja sabem.

Però anem al que ara mateix ens importa, que és el conflicte laboral dels conductors amb l’empresa Moventis, que precisament parteix de la impossibilitat de l’empresa a mantenir les condicions que es va trobar després de guanyar el concurs, forçant els empleats a treballar durant dos mesos sense calendari, és a dir sense saber quins dies treballarien, quines hores i a on. Passats aquests dos mesos, l’empresa va imposar uns horaris completament caòtics, impedint la conciliació familiar. Va deixar de comptabilitzar les hores d’entrada i de sortida, i de les vacances. Va penalitzar les baixes. L’únic acord que treballadors i empresa van aconseguir pactar després de molts esforços, va ser incomplert per aquesta. L’empresa tampoc es va presentar a les mediacions de Treball. El resultat dels canvis ha fet que cada treballador perdi entre 300 i 600 € mensuals, la qual cosa sembla inacceptable. No obstant això, els treballadors continuen insistint en negociar amb l’empresa, la qual no només es nega sinó que segueix pressionant a l’altra part, exigint més velocitat en els recorreguts. De fet, el que sembla intentar l’empresa és que els treballadors amb contracte antic s’acabin afartant i marxin.

De resultes de tot l’anterior, el setembre del passat any, els sindicats CCOO i USO convoquen una assemblea de treballadors amb assistència majoritària. Els treballadors amb els qui parlem no ens saben donar una xifra exacta, però creuen que vorejava el 70% de la plantilla de conductors/es, que si valorem els que no hi van poder assistir per raons familiars o perquè estaven treballant, hem d’entendre que fregava la totalitat, en la que es va votar per la vaga. Que, per cert, es manté els pròxims dos dijous, dies 13 i 20, de 9:30 a 17:30 i els dissabtes 15 i 22 d’aquest mes.

A tot això, els treballadors amb qui hem parlat ens expliquen que les nòmines contenen errors recurrents, d’importants sumes de diners, sempre a favor de l’empresa. Estem parlant de molts cents d’euros, que després de reclamar els hi són retornats, però a la següent nòmina torna a passar el mateix, i així mes rere mes. D’aquesta manera, l’empresa aconsegueix un finançament extra, sense interessos i per part dels treballadors, que ho fan involuntàriament.

Però no tot acaba aquí. També ens trobem que, amb l’excusa de no trobar conductors a Europa, que en realitat es podria traduir en no trobar-los disposats a treballar en condicions tercermundistes, aquesta empresa ha muntat una oficina al Perú per contractar-los i dur-los a Espanya. La qual cosa, dins la immoralitat que representa, legalment seria acceptable si no fos perquè la intenció és la d’explotar a aquests nous treballadors vorejant l’esclavitud, no només tal com ens mostren les condicions contractuals i nòmines que hem rebut dels afectats, que no publicarem aquí perquè encara que els noms estiguin esborrats, per detalls del text, l’empresa podria descobrir de quins es tracta i represaliar-los.

Pel que fa als conductors peruans, una de les condicions a l’arribada és que el nou treballador s’ha de comprometre a obtenir el Certificat d’Aptitud Professional en el termini de tres mesos. Un cop passat aquest termini, si el treballador no l’ha aconseguit, se li retirarà el permís de residència. En les nòmines, al treballador se li descompten uns quants cents d’euros com a bestreta, que el treballador mai ha vist. Però això no és tot, aquests treballadors sud-americans treballen principalment a Sarfa i Autocars Calella, empreses del holding, i quan l’empresa els necessita per cobrir la vaga o uns dies determinats, els trasllada a l’Hospitalet o a on sigui, molts cops obligant-los a fer 10 hores, entre dotze i catorze entre anada i tornada de Malgrat, sense que a la data de l’elaboració d’aquest reportatge hagin rebut cap contraprestació econòmica.

És obvi que ens trobem enfront d’una empresa que creu viure al Tercer Món o al segle XVIII. No cal anar a l’actual Argentina; a l’Espanya de les 37,5 hores que el govern ha pactat amb els sindicats, hi ha empreses que guanyen licitacions públiques, que somnien amb la doctrina Milei, és a dir imposar setmanes de 60 hores i, a poder ser, sense vacances.
La pregunta que ens fem és: com és possible que l’AMB hagi passat per alt totes les alarmes, la seguretat dels usuaris i els vianants, i la vulneració dels drets fonamentals dels treballadors i de les condicions contractuals?
Hem de creure que els funcionaris o polítics encarregats de la negociació i les condicions, no es van mirar l’historial de Moventis? No es van parar a pensar que la seva oferta era impossible?
És bastant normal considerar que això és molt difícil. I si no va ser per un mal càlcul, cal creure que es va actuar amb plena consciència, sabent perfectament el que passaria tard o d’hora.
Els tècnics de l’AMB podrien respondre que la llei no deixa que el licitador deixi fora un licitant, malgrat que sigui pel seu historial d’incompliments o per una proposta anormalment baixa. Però això no és realment així. Tant a la primera Llei esmentada com a la segona, a l’article 69, es reflecteix exactament el contrari. És llavors quan el licitant ha d’argumentar la seva proposta, demostrant que pot complir, no només les condicions establertes pel licitador sinó també les socials que imposa la primera Llei esmentada. Aquesta llei, en el seu article 211, explica que, de no complir-se el que està contemplat, el licitador està autoritzat a retirar-li la concessió. I si això no fos suficient, el punt 2 de l’article 105 de la segona Llei esmentada, explica clarament que l’empresa licitant ha de respectar els convenis col·lectius establerts prèviament i totes les polítiques de conciliació familiar dels treballadors.

Per què la part contractant, és a dir l’AMB, està fent cas omís de la Llei, i per què no va imposar dins les seves condicions uns paràmetres socials? Seria interessant esbrinar-ho, però no s’ha de ser molt expert per endevinar que el més important per l’AMB, o al menys això sembla, és que la rebaixa del preu dels bitllets afecti el menys possible al seu pressupost. Com abans hem dit, a costa dels treballadors, els seus sous, les seves vacances i, si amb això no fos suficient, de les seves vides familiars, sempre creient que seran els sindicats els que s’encarregaran de defendre els seus interessos i, de passada, la seguretat dels vianants i usuaris, amb vagues i el que faci falta.

L’alcalde Quirós certifica que es projecten 1.200 habitatges nous a la pastilla de Can Rigalt, amb l’excusa que cal esponjar el Samontà

Imatge aèria de l’Hospitalet amb les seves barriades.

L’alternativa d’un nou barri en una zona privilegiada condemnarà al desastre als barris del nord de la ciutat col·lapsats per la sobresaturació demogràfica

Ja s’ha aclarit el dubte que planava sobre la intervenció del Consorci de la Gran Via en la pastilla del Samontà. Després que L’Estaca obrís el meló sobre el que es proposava fer a la zona de Can Rigalt (https://lestaca.com/lestacalh/el-vot-de-lalcalde-impedeix-reclamar-al-barca-que-rehabiliti-can-rigalt-i-loperacio-samonta-agafa-un-protagonisme-insospitat-en-el-ple-de-dimarts-i/);(https://lestaca.com/lestacalh/la-mocio-del-pp-amb-una-esmena-dels-comuns-preveia-demanar-a-la-generalitat-i-al-ministeri-de-cultura-ladquisicio-dels-terrenys-i-de-la-masia-de-can-rigalt-i-ii/), l’alcalde Quirós acaba d’explicar en una entrevista a El País que en aquest espai esta previst construir 1.200 habitatges —en un barri on ja malviuen 60.000 persones per Km2—.

L’equip de govern continua amb la seva política autista, d’intentar fer exactament el que han estat fent els governs socialistes de la ciutat en els darrers 40 anys. És possible que les coses no hagin canviat gaire, però sí una mica. D’entrada, no tenen la majoria absoluta per fer el que voldrien, tot i que hi ha tants des-encontres entre l’oposició, que el govern sempre se n’aprofita d’aquestes debilitats. L’altra qüestió a valorar és que la ciutadania comença a mostrar un creixent malestar que encara no causa cap preocupació al govern, però aquesta és una situació que podria canviar per qualsevol circumstància imprevista. La tercera pota del banc és que, per primer cop en molts anys, el govern municipal no té cap domini absolut sobre el missatge mediàtic. I la quarta pota del banc és la dinàmica de les entitats i de les plataformes ciutadanes, com ara la que es mobilitza contra la celebració del centenari o la que actua contra els pisos turístics i l’especulació, etc.

El cert és que l’autisme municipal de l’equip de govern el porta a vendre que vol modificar les condicions dels barris del nord de la ciutat rehabilitant uns quants habitatges en pèssimes condicions, per justificar que hi haurà 1.200 habitatges nous d’una promotora privada que el que vol és exclusivament fer negoci. Sobretot, en l’únic espai lliure entre la carretera de Collblanc i la Diagonal, aprofitant la gran operació urbanística que es planteja al voltant de l’operació Hospital Clínic en el terme municipal de Barcelona però a tocar de la pastilla de Can Rigalt. Tret dels terrenys de les instal·lacions esportives universitàries, la resta de l’espai lliure dins el terme municipal de Barcelona ja està urbanitzat i consolidat: es tracta del Parc de Can Rigalt just al davant de l’antic Hotel Rey Juan Carlos. Un espai que costarà justificar que es modifica per raons immobiliàries. El que queda per urbanitzar està gairebé tot en el terme municipal de l’Hospitalet i no és res d’estrany que en la difusió del projecte del gran Hospital Clínic es parli d’aprofitar l’impacte d’aquest gran centre sanitari per bastir “un nou barri” en una “zona privilegiada”.

La idea d’un gran pacte de ciutat per evitar la construcció d’aquest nou barri en una zona privilegiada quan a pocs carrers s’amunteguen milers de ciutadans en barris col·lapsats, ha estat rebutjada del tot per l’equip de govern que fins i tot va votar en contra que el Ministeri de Cultura i la Generalitat poguessin moure fitxa per l’adquisició de l’únic espai lliure del nord de la ciutat que conserva encara un tresor patrimonial que, per la negligència del govern, porta anys en l’abandó més absolut.

La proposta del govern municipal de fer un bulevar que travessi l’Hospitalet de nord a sud entre la Gran Via i la Diagonal, tenint com a eix central l’intercanviador de La Torrassa, on resulta imprescindible l’eliminació aèria de les vies del tren que travessen la ciutat de sud a nord i d’est a oest, sembla un acudit de mal gust però molt imaginatiu si es coneix el terreny o es miren els mapes aeris de la ciutat. Òbviament, sembla simplement fum per justificar una nova operació immobiliària de gran magnitud en el segon i únic espai lliure que queda en tot el terme. L’altra és l’espai del Biopol Gran Via on també s’ha venut tant de fum que el projecte ja sembla una foguera i no pas una proposta. I on s’ha volgut fer veure —i ho han comprat fins i tot els organismes sanitaris del país i la pròpia Universitat de Barcelona (com passa amb el projecte del Clínic)— que el que interessa és un projecte científic i no el que realment és, un autèntic disbarat especulatiu immobiliari.

L’informe sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet aposta per una plataforma d’àudio i no per una ràdio convencional i presenta xifres impressionants d’explotació

Sembla evident que l’estudi de les alternatives s’ha de fer a través de l’organisme de direcció dels mitjans i no pas a través d un informe improvisat en un mes i mig

L’informe sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet que el Consell Consultiu va encarregar al director dels Mitjans Públics de Comunicació (SCP) el passat 17 d’octubre  forma part del tercer punt de l’ordre del dia de la reunió d’aquest organisme que es reunirà aquesta tarda a la seu de La Farga GEM SA. Ja fa quinze dies que l’informe, junt amb l’acta de la sessió anterior, es va enviar als membres del Consell Consultiu i és previsible que hi hagi el debat necessari al respecte. L’informe del director del Mitjans ocupa 10 folis i té set parts. La primera es refereix als antecedents de la ràdio i al marc legal. La segona a l’anàlisi de l’opció de la freqüència modulada. La tercera al Contracte-Programa vigent que regula els SCP en l’actualitat. La quarta una sèrie de consideracions a tenir en compte per la reobertura de l’emissora. La cinquena, la proposta per la implantació de la nova ràdio. La sisena la programació prevista i la setena el detall econòmic.

De fet, és aquesta darrera part la que pot condicionar tot el debat al respecte perquè d’entre les dues opcions que el director posa sobre la taula, les valoracions econòmiques resulten determinants. Tan determinants com discutibles.

L’informe comença afirmant que la “freqüència modulada és una tecnologia analògica desfasada” que, “segons xifres de consum”, que no especifica, és cada dia menys utilitzada perquè cal un sintonitzador. Exactament, el que encara hi ha a unes quantes cases especialment de gent gran i a molts llocs de treball i el que porten de manera general tots els vehicles. Afirma, també sense cap prova, que darrerament assistim a un degoteig de tancament de les emissions per ones hertzianes. I per si això no fos prou descoratjador, explica els condicionants legals que impliquen potències de radiació que per la ciutat serien ridícules. No obstant això, si es llegeix atentament el Real Decret de l’any 2006, que va ser re-actualitzat l’any 2015 cosa que indica que la FM no és una cosa obsoleta com es vol fer veure, s’afirma que la freqüència d’emissió s’ha d’adjudicar per garantir que almenys el 95% de la població del municipi tingui possibilitats de rebre les emissions. O sigui, només s’adjudica freqüència si hi ha garantia de cobertura i, per tant, primer és la garantia tècnica i després el permís. I, afortunadament, la tecnologia d’emissions per ones hertzianes està suficientment avançada com per a assegurar que es pot emetre sense obstacles. D’altra banda, el real decret que regula el Pla Tècnic de Radiodifusió, contempla en el seu article 5.1.f) que malgrat que les potencies mínimes aparents de referència han de ser de 500 W per municipis superiors a 50.000 habitants, la Direcció General de Telecomunicacions podrà modificar limitadament els criteris per assegurar la millor cobertura per la població a la que va destinada. I el mateix succeeix amb les antenes que han d’estar preferentment al municipi d’emissió, però no és obligada la instal·lació sempre que no provoqui interferències.

Per dir-ho ras i curt. Hi ha moltes emissores en funcionament per FM, especialment les més escoltades arreu i no es plantegen abandonar la FM sinó ampliar els mecanismes d’emissió i adaptar-se a les noves pràctiques de consum. Per exemple: fent programacions a la carta, emetre simultàniament per internet, mantenir una programació estable i reconeixible que s’alimenti de noves propostes de continguts com ara els podcasts.

Com que a la direcció dels mitjans li sembla que és obsolet el sistema d’ones hertzianes, assegura que els condicionants legals “fan impossible plantejar-se les emissions en FM”, de manera que la única alternativa que preveu “és la ràdio on line”, per internet.

Pel que fa al Contracte-Programa vigent, recorda que es contempla generar “les bases per la producció i emissió d’alguns continguts en format sonor (podcast)”, però que això encara no s’ha fet —el Contracte-Programa es va aprovar al maig del 2023 i venç aquest desembre— i afirma que es començarà a fer durant aquest primer semestre.

Tenint en compte aquests extrems, l’informe presenta dues alternatives: una ràdio convencional on line, o una plataforma de continguts d’àudio integrada al portal LH digital.

En funció d’aquests criteris, el director dels Mitjans realitza dues propostes econòmiques i n’explica els continguts previsibles. Per la plataforma d’àudio —ni el mateix informe s’atreveix a parlar de ràdio municipal— assegura que cal contractar quatre periodistes més i un tècnic a jornada completa i un altra a mitja jornada, i que la inversió necessària suma uns 95.000 euros més despeses de campanya mediàtica i identitat sonora. A banda, naturalment, l’increment de despesa salarial dels nous contractes i altres despeses desglossades per un import aproximat de 372.000 euros. La nova plataforma d’àudio costaria, segons l’informe, mig milió d’euros, dels quals anualment, al voltant d’uns 300.000.

Si el preu sembla excessiu, caldrà valorar-ne el que es proposa com a ràdio convencional. Si el cost salarial de la plataforma d’àudio és d’un 300.00 euros/any, la de la ràdio convencional s’apropa als 700.000, perquè afirma que caldria contractar 10 periodistes mes i 4 tècnics, als qual caldria afegir per posar-la en marxa uns 200.000 euros més d’inversió inicial i campanya. És a dir, una ràdio convencional però per internet, suposa una despesa programada de 900.00 euros el primer any. I una plataforma d’àudio uns 480.000 euros el primer any.

No cal discutir aquí les xifres, que semblen aclaparadores. És evident que hi ha una diferència de mig milió d’euros entre una fórmula i l’altra i que ni tan sols s’ha fet cap valoració econòmica d’una emissora municipal convencional. Sense entrar en gaire detalls, l’informe sencer és discutible. És evident que l’informe no convida a res mes que a deixar-ho estar. El normal és que la proposta, elaborada amb temps, —no amb el mes i mig que tenia el director dels mitjans per presentar-la— fos un objectiu prioritari del nou Consell Executiu dels Mitjans, el mateix que el govern municipal manté paralitzat des del novembre i que ha d’aprovar, sí o sí, el Contracte-Programa que s’acaba aquest any.