Un 5% dels guals de la ciutat no estan censats i a 452 se’ls ha requerit l’adequació a la legislació vigent o l’alta al cens
Prop de 2062 locals (dels 14.500 en funcionament) i 244 guals (dels 4561 existents) es trobaven en situació irregular després de la inspecció realitzada pels tècnics de l’ajuntament. La verificació s’ha realitzat durant sis mesos (de juliol a desembre de l’any passat) i els resultats s’han donat a conèixer recentment.
Els tècnics sol·licitaven als locals la referència cadastral per actualitzar-la a més de preguntar quins tipus de residus generaven. De les irregularitats detectades, la més destacable és que no constava cap activitat i en d’altres era diferent de la que estava registrada als arxius municipals. A partir d’aquesta inspecció se li ha requerit als propietaris actualitzar la documentació.
La inspecció ha estat realitzada per 37 agents procedents del Pla Local d’Ocupació de la Xarxa de Governs Locals, finançat per l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Diputació de Barcelona. Els inspectors feien una inspecció ocular i una entrevista amb els propietaris dels locals comercials a qui requerien la documentació.
Les dades s’introduien mitjançant una aplicació l’HGeoinventari, desenvolupada pel mateix ajuntament. Un segon equip de treball les processava i finalment eren els funcionaris els qui les revisaven.
Aquesta campanya ha servit a l’Ajuntament per disposar d’un mapa actualitzat de les activitats comercials que es desenvolupen a la ciutat, que permetrà planificar més eficientment els serveis municipals com la recollida selectiva de residus i els serveis de neteja, a més d’actualitzar les bases de dades tributàries. Per l’Ajuntament, és una eina essencial per poder prendre decisions futures que optimitzin l’eficàcia dels serveis a la ciutadania.
Pel que fa als guals, se n’han revisat 4561 i una de les comprovacions era si estaven vigents. També es va inspeccionar la senyalització, la pintura i les mesures si eren les correctes i si els rebaixos complien la normativa. Un cop analitzades totes les dades, els inspectors han obert 452 expedients on es requereix al propietari l’adequació del gual a la legislació vigent o la seva alta al cens.
Aquest treball d’inspecció dels locals comercials i els guals també s’ha aprofitat per revisar 3256 plaques per poder programar en el futur la seva reparació o substitució.
Les vuit propostes que els Comuns van presentar fa una setmana dins la campanya “Tanquem la porta als especuladors” i que va coincidir amb el moviment contra la precarietat habitacional i l’abusiu preu dels lloguers que va omplir els carrers de tot l’Estat a primers d’aquest mes d’abril, contrasten amb el decàleg per abordar l’escassetat d’habitatge a Espanya que van fer públic les principals associacions de promotors immobiliaris i arquitectes en el marc de l’organització de Construmat 2025 que es farà entre el 20 i el 22 de maig al recinte Gran Via de la Fira de Barcelona.
La proposta dels Comuns és d’abast català, com el decàleg de les patronals i dels tècnics, però afecta directament a ciutats com l’Hospitalet on el problema de l’habitatge és endèmic. El que se sap de la ciutat és que hi ha unes 100.000 llars aproximadament i uns 112.000 habitatges i, per tant, hi ha uns 11.000 habitatges buits, més o menys, que representen el 9% del parc residencial. D’aquestes llars de la ciutat hi ha un 66% en propietat i un 27% de lloguer i un 26% del total on només hi viu una sola persona. Dels 112.000 habitatges existents, més de 8.000 s’han fet en els darrers 10 anys i hi ha uns altres 9.000 habitatges (un 8% del parc residencial) que necessiten d’una rehabilitació urgent i en molts casos (650 edificis) d’ascensors. El planejament urbanístic actual preveu uns 5.800 habitatges nous de nova construcció, dels quals, previsiblement uns 2.200 serien en règim de protecció, mentre que la demanda potencial d’habitatges a la ciutat en els propers 6 anys serà encara molt superior al planejament previst, per sobre dels 3.000 habitatges (8.800 de demanda potencial). Aquestes son les dades fetes públiques en l’informe del Pla Local d’Habitatge de març d’aquest mateix any encarregat per l’Ajuntament.
La proposta dels Comuns que ja diem que serveix també per l’Hospitalet reclama prohibir les compres especulatives d’habitatges pels fons voltor que son els que fan pujar els preus dels lloguers, garantir contractes de lloguer indefinits, prohibir els pisos turístics per llei, regular els lloguers de temporada, fer complir la regulació dels preus amb un règim sancionador que ho vigili i garanteixi, evitar els desnonaments i l’abús en les hipoteques, però també ampliar el parc públic d’habitatges i ampliar la reserva del 30% d’habitatge protegit que obligui als promotors a proveïr d’habitatge assequible.
Per la seva banda, la Confederación Nacional de la Construcción (CNC), la Asociación de Constructores Promotores de España (ACPE), el Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España y el Consejo General de Arquitectura Tècnica de España (CGATE), demana que s’augmenti l’oferta d’habitatge i asseguren que cal construir 220.000 habitatges anuals per equilibrar el mercat per evitar el dèficit que preveuen de tres milions d’habitatges per l’any 2039. Per això demanen agilitar la transformació i la gestió del sol, facilitar la concessió de llicències, garantir una fiscalitat adequada i un finançament accessible pels promotors i també, per equilibrar una mica les exigències apostar per la rehabilitació i la regeneració urbana, per la sostenibilitat i la qualitat arquitectònica capaç d’atreure mà d’obra de qualitat, amb dotacions pressupostàries eficients, amb una col·laboració público-privada estable i efectiva i que, tot plegat, afavoreixi un pacte d’Estat per l’habitatge amb un ampli consens polític.
Ja es pot veure amb tot el que s’ha dit fins ara, que es tracta de receptes genèriques que casen malament amb algunes realitats. Si a l’Hospitalet no es poden construir escoles amb els estandars exigibles perquè no hi ha sol lliure suficient, com es pot assimilar que el planejament urbanístic actual prevegui 5.800 habitatges nous, que es pugui entendre que els promotors i arquitectes demanin més sol lliure per edificar o que en alguns llocs es pugui demanar l’ampliació del parc públic d’habitatges que sempre és conseqüència del percentatge superior d’habitatge lliure posat al mercat?
Dona la sensació que ningú s’atreveixi a posar de manifest que hi ha ciutats que no permeten més edificació, ciutats saturades de l’entorn metropolità que mai podran cobrir la demanda creixent de nous habitatges per la concentració humana que generen i que no podran haver més habitatges ni de compra ni de lloguer perquè més edificis suposa més saturació demogràfica i més saturació demogràfica una inferior qualitat de vida. Dona la impressió que ningú s’atreveixi a demanar una moratòria constructiva en la ciutat més densa d’Europa i que tot giri al voltant d’un nou pla local d’habitatge, al voltant del qual es mobilitzen moltes voluntats, quan el que veritablement falta a l’Hospitalet és espai.
Caldrà demanar una moratòria constructiva?. Mai, millor dit…
David Quirós va afirmar a la TV de l’Hospitalet que no seria lògic continuar demanant un nou hospital si arriba el Clínic i tenim l’Hospital de Bellvitge
Les declaracions realitzades per David Quirós en una entrevista a la Televisió de l’Hospitalet, posant en qüestió la construcció del nou Hospital de la Creu Roja als terrenys de Can Rigalt, davant la ubicació del nou centre del Clínic a la Diagonal entre els municipis de Barcelona, Esplugues i l’Hospitalet, ha creat indignació entre els veïns, el moviment Marea Blanca i l’oposició.
“No seria lògic continuar demanant un hospital (el substitut de l’Hospital General de l’Hospitalet—Creu Roja), quan n’arribarà un altre com el Clínic i tenint com tenim l’Hospital de Bellvitge”, va dir l’alcalde Quirós el passat 11 d’abril a la Televisió de L’Hospitalet.
Membres de Marea Blanca, moviment en defensa d’una sanitat pública, han manifestat que continuaran reclamant la construcció de l’Hospital on els va prometre fa 20 anys la consellera de Sanitat, Marina Geli, que els va mostrar fins i tot una maqueta de com seria el nou equipament sanitari.
Més dura ha estat la portaveu del PP, Sonia Esplugas, que ha denunciat l’actitud de l’alcalde: “Les paraules de Quirós demostren que el govern és una combinació d’ineptitud i conformisme sistemàtic”. I ha afegit: “Presideix un govern desorientat que actua a cop de like. El problema, entre d’altres, és que no s’hauria de demanar la construcció… hauria d’estar construït de fa anys. Un cop més, els veïns de Barcelona passen per davant dels de l’Hospitalet, per culpa d’un govern que no lluita pels seus interessos/necessitats”.
També Manuel Domínguez de LH-En Comú Podem ha declarat que “renunciar a un hospital propi de l’Hospitalet per la proximitat del nou Clínic és renunciar a una necessitat, a garantir un dret. La nostra població no està atesa correctament malgrat tenir molts altres hospitals a prop. La qüestió no és tenir a prop 2, 3 o 4 hospitals, és tenir quiròfans, llits, professionals de la salut, places d’urgències suficients per habitant. L’Hospitalet ja té gairebé 300.000 habitants: com garantim aquestes necessitats? Cal una infraestructura hospitalària específica per a la població de l’Hospitalet”.
Alguns representants de l’oposició havien requerit a l’alcalde que es posicionés en aquest debat, originat a la ciutat després de l’anunci de la construcció del nou Hospital Clínic en uns terrenys situats entre els municipis de Barcelona, Esplugues i l’Hospitalet, a prop dels barris del nord i de la pastilla de Cant Rigalt.
David Quirós va manifestar, això sí, que els veïns de l’Hospitalet han de tenir una atenció sanitària de qualitat a la ciutat i no com passa actualment que els malalts amb determinades patologies o segons el nivell d’assistència han d’anar a l’hospital de Sant Joan Despí, Moisés Broggi. Tots aquests temes, ara mateix molt dubtosos, s’han de resoldre el més aviat possible i no té cap sentit esperar 10 anys que és la previsió que es té ara mateix per a la construcció del nou Hospital Clínic.
Els moviments en defensa de la Sanitat Pública ja han posat el crit al cel perquè allò que s’imaginaven s’està fent realitat: la ciutat pot perdre un gran centre sanitari de referència com és l’Hospital General de l’Hospitalet.
David Quirós va manifestar la necessitat que tots els veïns de l’Hospitalet siguin atesos a la ciutat però és evident que si no s’actua d’immediat el problema s’agreujarà. “Disposem d´una xarxa de CAP’s, CUAP, tenim a més uns centres d´assistència primària en projecte, i tenim dos hospitals”, va dir l´alcalde, que va afegir que “a l´actual Hospital General d´Hospitalet antic Creu Roja, s’ha de fer una inversió, i caldrà veure què passarà en el moment que es posi en marxa el Clínic, cap a on s’haurà de dirigir l’actual centre sanitari. Cal tenir en compte que disposem de l’Hospital de Bellvitge”.
Una altra de les qüestions plantejades és el futur del terreny on es pensava ubicar el nou Hospital General. L’alcalde no es va definir, encara que sí que va manifestar: “Veurem quin és l’impacte del nou Clínic, com es pot redirigir la Creu Roja i que ha de passar amb aquells terrenys on s’havia de construir el nou Hospital General”.
La realitat és molt tossuda. Els components de la Marea Blanca de l’Hospitalet venen reivindicant de fa anys una sanitat pública de qualitat, cosa que no passa a l’Hospitalet degut sobretot per la saturació dels ambulatoris i dels CUAP, on per ser atès existeixen demores de fins a tres hores. “Necessitem més inversions als CAP, un 25% del pressupost sanitari, per no saturar les urgències dels hospitals”, ha manifestat Miguel Mansergas del moviment Marea Blanca.
Precisament una de les reivindicacions d’aquest moviment, era la construcció del nou hospital de la Creu Roja perquè els veïns dels barris del nord, a l’entorn de 150.000 habitants potencials, no s’haguessin de desplaçar a l’Hospital de Sant Joan Despí, actualment també saturat. Tenint en compte, a més, que l’Hospital de Bellvitge és un centre de referència no només de l’Hospitalet sinó també de part de la comarca del Baix Llobregat i del Penedès.
L’Estaca ja va fer referència a aquesta qüestió fa unes setmanes:
Un moment de la entrevista de l’alcalde, David Quirós, a la televisió de l’Hospitalet.
En la darrere entrevista de l’alcalde Quirós als mitjans de comunicació públics va fer un reconeixement explícit a la necessitat d’esponjament dels barris del nord
Més enllà de les conegudes propostes sobre la reforma del que ara s’ha posat de moda com a Samontà, els notables avenços sobre seguretat, que han vingut de la mà dels Mossos, els somnis dels bulevards hospitalencs que han d’enllaçar la Diagonal amb la Gran Via amb un pas intermig a l’intercanviador de la Torrassa i la meravella econòmica del clúster sanitari que ha de convertir la ciutat en l’eix de la recerca a nivell de l’Estat, hi ha hagut dues afirmacions de l’alcalde Quirós en la darrere entrevista concedida als mitjans de comunicació públics, que tenen veritable interès.
La primera, el reconeixement explícit que cal guanyar espai públic per zones verdes i equipaments i la segona que el canvi que li convé a la ciutat s’ha de fer entre tots. Respecte de la necessitat d’espai públic, ho va fer en el context de la reforma dels barris del nord de la ciutat, però el reconeixement ja és un pas perquè ràpidament es pot comprovar la contradicció entre els desitjos i la realitat. Pel que fa al propòsit d’avançar tots junts l’alcalde es va pronunciar en el context del Centenari del títol de ciutat, amb la idea que cal reflexionar plegats sobre com s’ha construït aquesta ciutat i qué representa “ser de Hospi” especialment pel que fa al futur immediat.
Van quallant lentament una bona colla de missatges: que estem en la ciutat més densa d’Europa; que no s’ha de celebrar el Centenari del títol de ciutat sinó aprofitar l’efemèride per repensar la ciutat entre tots; que és imprescindible esponjar els barris del nord; que s’han de recuperar espais per convertir-los en zones verdes i equipaments; que resulta imperatiu preservar el patrimoni històric en tots els seus diversos apartats (industrial, cívic, cultural, immaterial, natural, etc); que s’han de cobrir les necessitats més sentides per la ciutadania que depenguin de l’Administració local i que els disbarats dels últims anys del govern Marín costarà de digerir-los si és que no ens han condemnat ja a la suburbialització definitiva.
I encara en queden alguns sobre els quals cal seguir insistint per veure si finalment traspassen la cuirassa del poder i s’instal·len en l’imaginari col·lectiu com els ímputs precedents: per ser una ciutat digne d’aquest món resulten imprescindibles alguns equipaments de ciutat que encara no existeixen: un teatre municipal cèntric i digne d’aquest nom; un auditori municipal cèntric i amb capacitat suficient; un museu municipal cèntric capaç de reunir les peces conservades ara als magatzems; un camp de futbol, un pavelló de bàsquet i una pista d’atletisme a l’alçada dels somnis dels clubs més importants de la ciutat. I també, deixar de perdre espais que la ciutat necessita i que s’han cedit amb concessions demanials que resulten incomprensibles. I que s’ha d’abandonar el llenguatge grandiloqüent que van posar de moda equips de govern que miraven més els núvols que els carrers que trepitjaven els seus ciutadans.
És evident que els barris del nord —el Samontà de l’Hospitalet també inclou Can Serra i la barriada Sanfeliu i aquí les urgències son menors— requereixen d’un pla estratègic i no està clar que el Consorci de la Gran Via i ara del Samontà treballi en aquesta línia. Pel que diu l’alcalde cada vegada que se li pregunta, el projecte sembla limitar-se a una anàlisi d’algunes edificacions obsoletes especialment a La Florida i, allà on si que sembla que els tècnics fan feina és en l’espai de Can Rigalt on hi ha suficient espai lliure com per edificar un barri sencer. Massa silenci al voltant d’un projecte que hauria probablement de formar part d’un pla estratègic global capaç d’afectar per ser autènticament creïble a tot Collblanc-La Torrassa i a tot La Florida-Pubilla Casas. Pel que es coneix fins ara i per les precaucions emprades, és molt fàcil que ens n’assabentem quan tot ja estigui dat i beneit.
L’alcalde semblava que al final de l’entrevista concedida, posava sobre la taula una idea que l’obligaria a repensar unes quantes coses: si és veritat que hi ha una crida implícita a la col·laboració d’aquells que poden tenir criteris diferents, li seria imprescindible fer tàbula rasa del que ha heretat. No és possible defensar que cal guanyar espai lliure i mantenir el projecte del biopol, de la mateixa manera que no es pot defensar el patrimoni i seguir cedint espais a empreses privades. I no és possible parlar de la “reforma del Samontà” sense evitar que es construeixin més de mil habitatges lliures a la pastilla de Can Rigalt.
M Pilar Massana i Llorens (Solsona, 1951) va ser guardonada amb el premi “Memorial per la Pau Joan XXIII” en un multitudinari acte recent que es va celebrar a l’Auditori Barrades de l’Hospitalet. El guardó que atorga la Universitat de la Pau li reconeix un compromís incansable a favor de la pau al món i com activista i lluitadora a favor dels drets socials.
Durant l’acte, es va recordar la seva trajectòria com treballadora social, com a portaveu de la Plataforma “No a la Guerra” i com a integrant de moltes altres causes en defensa dels drets de les persones i al costat dels més desafavorits
Des de 1973 treballa a l’Hospitalet de Llobregat. Al final de la dictadura franquista va iniciar-se en el treball comunitari al barri de Can Serra i, des de 1979, als Serveis Socials de l’Ajuntament amb el primer ajuntament democràtic. Al llarg de la seva vida ha treballat a tots els barris de la ciutat. Va ser regidora entre 1995 i 1999 en la llista d’Iniciativa per Catalunya i després en la d’Esquerra Unida i Alternativa.
L’any 1984 va participar activament en el referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va viatjar a Nicaragua, als camps de refugiats sahrauís, a l’Iraq, als camps de refugiats palestins del Líban, i a Bolívia, en missions de solidaritat i de pau. Va estar vinculada de manera molt directa dins la Plataforma Aturem la Guerra, de la qual va ser una de les portaveus.
Sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet des de 1983, i presidenta des del 2007 fins al 2010, ocupa ara el càrrec de vocal de la junta l’entitat. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013, per la seva trajectòria professional i en defensa dels drets socials. A l’any 1982 es va casar amb Jaume Botey i Vallès i actualment és presidenta honorífica de l’Associació Llegat Jaume Botey i Vallès.
Que n’opines del premi que t’han donat?
Vaig quedar molt gratament sorpresa. No m’ho esperava gens. No em sento mereixedora de cap premi especial. Soc una dona que he participat en moltes causes semblants com aquesta. No esperava mai cap premi.
Sento que la meva lluita es molt similar a la que fan moltes persones com jo. No he fet res particular. I si al final ho vaig acceptar, va ser perquè vaig pensar que hi havien moltes persones que se sentirien representades amb el premi. La mateixa assistència de la gent a l’acte em confirma això, molta gent es va sentir premiada amb mi.
Quants anys portes en la lluita per la pau?
Una cosa es el treball organitzat i l’altre son les idees que vas treballant, que vas compartint amb altra gent. Aquest any es complirà el 50 aniversari del moviment d’objecció de consciència de Can Serra en contra de la obligació del servei militar. Jo hi vaig participar. Era la treballadora social del barri.
De manera més visible va ser amb el moviment en contra de la guerra a l’Irak. Abans del 2003. Em van elegir diverses vegades com una de les portaveus. Però per mi no es la lluita per separat. Uneixo la lluita pel benestar, per la convivència, pel dret social de la gent, la professió, amb la lluita per la Pau. La meva professió ha estat impregnada per aquests valors: de cuidar-nos, d’opinar, de tenir sentit crític, de ser protagonistes de las nostres vides.
Creus que s’ha avançat en la lluita per la pau?
No. Hem retrocedit en quant a valors. Tenim les ments militaritzades. Acceptem amb els ulls tancats que la única solució son les armes i la llei dels mes fort. Es mentida. S’ha demostrat que no es així i que no s’arreglen els problemes fent guerres. Hem retrocedit i molt.
Quan veus que hi ha tants conflicte bèl·lics, tant dels que es parlen als mitjans de comunicació com dels que no se’n parla tant, que en penses?
Es així. Dels conflictes que es parlen com es la guerra de Ucraïna o el genocidi contra el poble palestí que el veiem cada dia, ens causen una impermeabilització i pensem que això no va amb nosaltres.
A part que les informacions que rebem son parcials. Només rebem una versió de una part. No rebem versions que ens qüestionin per què hem arribat a aquest punt.
No tenim informació crítica, verídica… tot això val diners. Persones que es desplacin per a escoltar, investigar amb uns i altres i que ens donin la seva versió. No pots fiar-te de la noticia del més potent.
Deia Noam Chomsky que per saber si els mitjans informen de una manera o d’una altra s’ha de saber qui forma part del Consell d’Administració del mitjà de comunicació i qui inverteix en aquest mitjà…
A tu t’han donat el premi, però darrere teu hi ha d’haver molta gent organitzada…
No hi ha molta gent organitzada en aquest tema. Hem retrocedit en els últims temps a nivell social. Però si que hi ha molta gent que està per la Pau. Això no vol dir que tinguin la confiança que es pugui aconseguir. La ciutadania te un cert pessimisme i pensa que no es pot fer res, que això es així i que guanya el més fort.
Jo no estic d’acord amb aquesta postura. En la mesura que renunciem a les possibilitats que tenim cadascú de nosaltres com ciutadans d’un país “lliure” democràtic amb dret d’opinar i organitzar-nos, perdem una gran oportunitat. Nosaltres som una minoria privilegiada. Com podem ser pessimistes? Tenim unes possibilitats que no tenen altres. Jo m’ho crec molt i ho faig servir. L’utilitzo, m’organitzo i dedico el temps a aquestes coses. Penso, busco i m’organitzo.
Estem massa parcialitzats en els moviments socials. Per exemple, l’habitatge es el problema numero 1. Ara està sorgint la protesta contra aquesta situació. I potser la gent no uneix prou aquestes reivindicacions. En la mesura en que dediquem diners per més armament, es sostreurà per altres coses. I la seguretat no ens vindrà de la major capacitat d’armament sinó que vindrà resolent les primeres necessitats com es l’habitatge, el treball, el canvi climàtic. Es un fracàs social que hi hagi tanta gent que no pugui llogar un pis i que cada vegada tinguem més gent al carrer i en situacions realment molt precàries.
Insisteixo, no m’ho crec que no hi hagin retallades si s’incrementa el pressupost per armament. Els diners no es multipliquen sols. S’han de dedicar a allò necessari per tenir una vida “vivible”. No sols pels que tenim pensió, treball o casa, sinó per tota la gent. Hi ha possibilitats objectives perquè això sigui possible.
Creus que els mecanismes actuals per la resolució de conflictes és l’adequada?
Confiem massa en les armes. I no dediquen recursos per la mediació, per la diplomàcia, per entendre’ns, per conèixer. Els conflictes armats al final es resolen en una taula. I si es així, per què no es parla abans i es busquen altres mecanismes preventius?. Ens estalviaríem milers de milions en pèrdues i destrosses.
Després la mateixa gent que provoca la guerra, moltes vegades fa el negoci de la reconstrucció. Això afavoreix a molt poca gent. La gran majoria hi posa patiment, dolor, pèrdues de vides, mutilacions físiques, invalideses psicològiques i mentals que queden per anys i anys. Les guerres ocasionen moltes pèrdues.
No penses que l’educació per la pau hauria de començar a l’escola?
Ha de començar a l’escola, segur. Però sempre es pot començar en qualsevol nivell. S’han de construir ponts per resoldre conflictes, per posar-nos d’acord sense condicions de violència. És un canvi de paradigma. És un canvi de mentalitat. La guerra es un fracàs de les relacions.
Ens cal un altra escala de valors. El moviment pacifista creu que cal promoure altres eines com la resistència pacífica i no violenta, la desobediència civil, el boicot, etc.
Però dona’t compte que en els partits d’esports infantils, de vegades, els arbitres han de cridar l’atenció els pares per que no fomentin la violència en els seus fills. Per això, no només a l’escola, a la feina, al carrer a tot arreu.
Com veus el futur pensant que cada vegada la societat està més radicalitzada, els rics són més rics i els pobres més pobres?
No hi pot haver benestar amb aquesta diferencia i desigualtat tan grans com las que hi ha ara. Actualment, el benestar d’uns quants, passa per que cada vegada hi hagi menys gent que tingui benestar. Hi haurà un punt en que no podrem anar pel carrer. En canvi, ens donarà tranquil·litat a mi i als meus veïns, que hi hagi molta gent que estigui mitjanament bé. Aquesta tendència a l’acumulació indefinida es una pornografia política. No es pot aguantar. Es un desastre.
Que n’opines de la multiculturalitat al món?
Estem en un mon globalitzat. Les comunicacions ens faciliten anar d’un punt a un altre sense cap problema. I a nivell de la economia igual. Hem de buscar la manera de conèixer, conviure, d’entendre’ns i de respectar-nos i treure lo millor de cada casa. Pensar que els que som d’aquí som els que sabem i els de fora son els indesitjables o que només els necessitem per a que ens cuidin quan no podem fer-nos càrrec dels nostres vells o que vinguin a que ens netegin, és una barbaritat.
La multiculturalitat entesa com un mon plural, amb costums diferents, amb religions diferents, amb color de pell, de vestimentes i d’olors diferents, és el que tenim i per tant hem de tenir la voluntat de conviure tots. Hi han experiències boniques a l’Hospitalet: la llavoreta del fórum de les religions, la llavoreta de la coral veus del món, gent que està aprenent català i que son de diferents llocs i que canten amb gent d’aquí. A través de la música és una manera d’aprendre la llengua i de vincular-se, son experiències molt boniques. Segur que n’hi ha més.
Tot aquest reconeixement del diferent, exigeix un esforç però també una voluntat i ens mou de la nostra zona de confort. Qui son, d’on venen, què parlen… i a ells els ha de passar el mateix. Tot el que sigui comunicar, conèixer, relacionar-se, ajudar-se, ens fa millors persones.
Com veus el futur del món amb tota la situació endegada als USA amb el Trumpisme?
Jo el veig molt insegur. Estem vivint un canvi d’època. Les normes internacionals que es van fer de convivència després de la Segona Guerra Mundial, de la multilateralitat, d’escoltar-se uns als altre, de las Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans… tot això s’està anant a “pique”.
Jo crec que anirà molt malament, però també tinc confiança que els que han votat a Trump i que aquí voten opcions similars, reaccionin.
Però també penso que hi ha reaccions que arriben massa tard. La tebiesa de la Comunitat Europea amb l’Estat d’Israel, amb el genocidi que s’està cometent amb la gent de Palestina n’és una demostració. Hi ha una diferència de tracte entre la guerra d’Ucraïna i l’extermini de la població palestina. Això es visible. Ho podem veure cada dia. Es un descrèdit de l’alta política.
El poder econòmic de l’armament es més poderós que els governs. No es parla, però hi és. Es parla si veus estudis especialitzats sobre el desarmament i la Pau. No són informacions que arribin el gran públic però es poden conèixer.
Els recursos que s’estan utilitzant per a la construcció d’armament son incalculables. Si tots aquests recursos s’utilitzessin pel servei del medi ambient, pels refugis climàtics, per les necessitats bàsiques com son l’habitatge, l’atenció mèdica… o per acollir a la gent que necessitem que vingui a treballar perque som una població envellida… Pot semblar que és una utopia però les utopies serveixen per caminar i guiar-nos cap a on cal anar. Jo crec en aquest canvi de mentalitat i en aquests valors.
Què en penses de la crisi de la democràcia que apunta als més joves?
Tinc poc contacte habitual amb gent jove. Es un tema que s’ha d’estudiar més. Poden haver moltes raons. Hi ha una despolitització molt gran, entesa com despolitització autèntica del sentit de les coses, poc crítics.
Estem en un moment o una etapa llarga, amb unes vides inestables i precàries i pot ser que això porti a que, aquest grup de gent, vegi en las posicions rígides, seguretat.
Què et semblen les dificultats d’integració dels nouvinguts en una ciutat com la nostra?
El primer que hem d’exigir és que la gent que visqui aquí es pugui empadronar. Va en contra de qualsevol norma. Em sembla una vulneració dels drets elementals tremenda. L’argument que si empadronen a tothom això tindrà un efecte crida és ridícul. S’han de posar d’acord els ajuntaments. No pot ser que no empadronem a la gent que ja viu aquí. Reconèixer a les persones com verdaderament existents forma part de una mesura de seguretat. Tot això s’afegeix a les dificultats que posa la Llei d’Estrangeria…
Quina sensació tens sobre les necessitats socials que es detecten als barris més densificats de la ciutat?
S’haurien de rehabilitar els edificis antics, els infra-habitatges. S’hauria de promoure que tothom tingues dret a un habitatge. Aquí abans havia més habitatge públic però s’ha venut. Es la mentalitat dominant capitalista que tinguem necessitat de la propietat, que comporta hipotecar-se a nivells impossibles i perdent la vida. Aquests valors no ens ajuden a viure bé.
A l’Hospitalet s’hauria de fer un Pla de Emergència Social, posant l’habitatge en primer lloc. Es una contradicció que es construeixin pisos i pisos amb preus desorbitats, fora de lloc, e inaccessibles per la gent de l’Hospitalet. I a més a més, implica l’ocupació de zones que haurien d’estar destinades a zones verdes i equipaments que necessita la ciutat. En aquest sentit no anem bé.
Per acabar què diries?
El dia del premi dèiem que l’Esperança es cultiva des de la proximitat, des de les petites utopies quotidianes, del sentit que donem a la vida. I jo em trobo amb molta gent bona, que al seu nivell vol el bé comú. En l’acte del premi jo notava aquesta bona energia i aquest convenciment. Això em dona molta esperança.
Aquest que mostra la fotografia és l’estat en que es troben actualment els forns de la ceràmica Cosme Toda que calia preservar després de la barbaritat perpetrada a l’antiga fàbrica amb els centenars d’habitatges construïts que ha permès el govern local socialista. El compromís dels promotors immobiliaris era preservar tot el que s’ha de considerar patrimoni industrial, però a ells el que els interessava era el negoci. I, pel que sembla, al govern local socialista, també, perquè permet que el que s’havia de conservar presenti aquest lamentable estat.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.