L’acte, organitzat per la Plataforma Res a Celebrar, pretenia ajudar a reflexionar sobre l’efemèride i a reivindicar la història de la ciutat

L’historiador Carles Santacana, en un acte organitzat per la plataforma “Res a celebrar, molt a reivindicar i reflexionar” a l’Ateneu de Cultura Popular, ha situat aquell l‘Hospitalet històric que es desenvolupava en el context d’un procés d’industrialització i d’una arribada molt amplia d’immigració a l’ombra de Barcelona.

La dictadura de Primo de Rivera era una expressió de la profunda crisi d’una monarquia corrupta, que va treballar alhora contra el moviment obrer del primer terç del segle XX i contra les expressions nacionals de Catalunya.

L’acte va iniciar-se amb la intervenció d’en Josep Ferrer que va fer la presentació, d’en Carles Santacana i de la Plataforma que es va crear com a resposta a la pretensió municipal de situar el centenari del títol de ciutat com una iniciativa publicitària i fora de tota reflexió sobre el context històric, d’un fet que va ser irrellevant pel veïnat de la nostre ciutat.

En Carles Santacana va explicar que les commemoracions no son tant feina d’historiadors sinó que les celebracions es fan amb mirades d’avui, unes mirades gairebé sempre polèmiques. Per exemple, algunes dates son pràcticament oblidades, com el sexenni liberal de finals del segle dinou, que va significar que, per primera vegada els homes, només els homes, tinguessin dret al vot, i el seu record s’ha desdibuixat.

Hi ha celebracions que tenen diferents mirades i diferents continguts com per exemple el 25 de juliol a Galicia, on uns celebren el Santiago patró d’Espanya i altres festegen el dia de la pàtria gallega; o la data del 9 d’octubre a València que se celebra de forma diferent per la dreta “blavera” o pels sectors catalanistes o d’esquerra. O el 31 de desembre a Mallorca on la conquesta de l’illa per Jaume I es vista amb mirades no només diferents, sinó divergents per diverses sensibilitats polítiques. En aquest sentit, la llista podria ser molt llarga.

De fet, la memòria històrica que ara es reivindica, te unes arrels ben properes en el temps. Sembla arrencar amb la II República i el cop militar de 1936 i la seva eclosió va partir de la negativa d’Aznar a condemnar l’alçament militar que va obrir les portes al franquisme.

Més proper, en Carles Santacana va recordar com l’any 1986 es va celebrar el mil·lenari de l’Hospitalet a partir d’uns documents escrits i també es van commemorar les “ordinacions”, un document de fa 505 anys signat per 44 persones que, entre altres coses, repartia les despeses de conservació de la sagristia de la parròquia de l’Hospitalet

Però no es commemora en canvi el fet que, durant el sexenni liberal del segle XIX, les veïnes van ocupar el que es coneixia com l’Hort del Rector per alliberar espai i, entre altres coses va permetre obrir una plaça, anomenada plaça de la Llibertat, on ara hi ha l’edifici de l’Ajuntament.

De fet, el títol de Ciutat no va suposar cap modificació en la vida de l’Hospitalet, va servir per donar un major lluïment al llavors alcalde, nomenat a dit pel Directori Militar d’en Primo de Rivera en substitució del consistori electe. Va permetre que en Tomás Gimenez, el nou alcalde, que encara conserva el seu nom en un carrer, se sentis més engrandit com a personatge.

Que el decret de concessió del títol anés signat, a més de pel rei Alfons XIII besavi del rei actual, (que va ser conegut com “el cametes” ja que sis anys després va haver de fugir per cames), per Martínez Anido, llavors ministre de governació i impulsor, des del govern civil, dels pistolers que van assassinar desenes de sindicalistes, alguns també a l’Hospitalet, enfosqueix encara més un títol de ciutat sense cap efecte pràctic.

Carles Santacana va recordar també el 75 aniversari del títol, que amb Celestino Corbacho com alcalde i Joan Francesc Marco a Cultura, van plantejar com una oportunitat de reflexionar sobre la ciutat.

Avui però, des del govern municipal, la commemoració es vol despullar de tota reflexió i sembla organitzar-se com si fos una operació de màrqueting amb un aspecte festiu buit de tot contingut i que provoca en molts casos que es pugui arribar a pensar que l’Hospitalet existeix només des de fa només 100 anys, dificultant l’autoconeixement del veïnat amb el seu entorn.

El Comitè Unitari renuncia també a participar en qualsevol reunió, comissió o acte institucional fins que es compleixen les promeses

El Comitè Unitari de treballadors municipals va convocar divendres al conjunt de la plantilla a concentracions diàries entre 12 i 14h a partir d’aquesta setmana davant la porta de l’Ajuntament —fent servir el codi 90 que garanteix el dret a l’assistència a assemblees de treballadors— fins que es resolgui el cobrament de la paga de productivitat que es va incomplir per tercera vegada el 15 de maig. En aquest sentit han emès un comunicat en el que indiquen que inicien una fase de mobilització permanent fins que es cobri la paga compromesa, cancel·len qualsevol presència del comitè o dels delegats en reunions, comissions o altres activitats sindicals institucionalitzades i conviden tota la plantilla a la mobilització general.

El tema de la paga, expliquen, és la gota que ha fet vessar el got, després de tres ajornaments consecutius, però és queixen dels problemes estructurals per la manca de personal en sectors claus, denuncien el conveni frustrat del 2023 que es va aprovar però l’equip de govern no el va elevar al plenari i lamenten que el Pla de Manteniment d’Edificis és insuficient i que calen accions immediates i concretes a tots els centres municipals per garantir unes condicions dignes de treball. Després de fer una crida a la unitat, animen tots els treballadors a sumar-se activament a la protesta.

Uns dies abans, tant CCOO com UGT —que és la central majoritària al Comitè d’Empresa— van fer córrer sengles fulls —CCOO ens el va enviar a la redacció de L’Estaca quan el va posar en circulació— explicant les seves postures respectives. UGT la va titular “No tenen paraula”, va anunciar la convocatòria d’assemblees informatives per aquesta setmana i va assegurar que no permetria més dilacions.

El Comitè Unitari ha editat també un còmic sobre el problema “El regne de l’Hospitalet: crònica d’un Ajuntament oblidat” on un suposat gran alcalde David I l’Instagramer omple la seva cort d’il·lustres directius caps pensants, però oblida les masses de treballadors que fan que el regne funcioni. I una prova és l’ajornament de la paga de productivitat que la plantilla considera imprescindible per una part dels treballadors municipals amb sous més aviat baixos.

Per cert que aquest digital no ha pogut constatar que el canal digital dels mitjans de comunicació públics hagi informat a la població de la protesta pública dels treballadors municipals ni de les concentracions a la porta de l’Ajuntament d’aquests dies.

Més de 11.500 habitatges protegits nous —fins ara— està previst que es concentrin a la zona més saturada de Catalunya: la regió 1

La ciutat més densa d’Europa també vol contribuir a que la promesa del President Illa sobre la construcció de 50.000 habitatges protegits en els propers anys, es faci realitat. L’Hospitalet és una ciutat que ha de negociar amb la Generalitat la manera de poder fer una escola sortint-se dels estandars bàsics perquè no té espai suficient per construir, però en canvi està molt disposada a cedir solars a la Generalitat per construir més habitatges, encara que aquests siguin de protecció oficial.

Aquesta mateix política fa temps que es manté també amb l’AMB, a la qual s’han cedit també uns quants solars en els darrers mesos per construir més habitatges.

Segons les darreres notícies d’aquests dies, la Generalitat ja podrà disposar de 666 solars (òndia quin número) per construir 21.289 habitatges, en 226 municipis de Catalunya, dels 947 que hi ha. Això representa el 42% del que s’ha promès i el projecte no ha acabat. D’aquests 666 terrenys, 269 estan dins de la Catalunya més saturada, la que composen les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme. En aquestes 5 comarques i els municipis que les conformen, es construiran més d’11.500 habitatges nous.

La comarca que més solars ha posat a disposició del Departament de Territori és el Barcelonès amb 76 solars, seguida del Vallès Occidental amb 69 solars i desprès el Baix Llobregat amb 63. I el tercer municipi que ha posat més solars a disposició de la Generalitat d’aquesta primera corona ha estat l’Hospitalet, amb 9 solars que suposarà la construcció de 400 habitatges mes i, per tant, un miler llarg de nous habitants que sumar als més de 300.000 existents ara mateix.

De fet, després de Barcelona, Terrassa i Santa Coloma, és el municipi que es mostra més disposat a oferir terrenys i a afegir més habitatges i més habitants, de la ja saturadíssima àrea metropolitana de Barcelona i del conjunt de Catalunya.

És evident que hi ha demanda i necessitat d’habitatge social, però també sembla evident que el nivell de saturació demogràfica està arribant a uns extrems que aconsellarien una política de més equilibri territorial i descentralització urbana (sobretot si es tracta d’ocupació de terreny lliure) i uns sistemes de mobilitat més estesos i eficients. Lluny d’aquesta visió, dels 21.300 habitatges que es poden edificar en aquests 666 solars, més de la meitat es concentren en la Regió 1 i d’aquests 11.500, més de 4.000 entre Barcelona, Santa Coloma, l’Hospitalet i Sant Adrià.

La comparativa amb els altres nuclis urbans d’importància de Catalunya resulta igualment paradoxal: al Camp de Tarragona s’han ofert 66 solars amb uns dos mil habitatges; a les Terres de Ponent, en 40 solars, un miler de nous habitatges i a les comarques gironines, una mica més de 100 solars que ocuparan poc més de 3.000 habitatges.

Al mes de desembre d’enguany torna a obrir-se el mercat d’oferta de solars. El 25% d’aquests habitatges previstos estaran reservats per a joves menors de 35 anys i un 8% per persones en situació de vulnerabilitat. No hi ha dubte que, com va assenyalar la consellera Silvia Paneque, la meitat dels habitatges previstos estan en zones tensionades de demanda. No hi ha cap dubte tampoc, però, que si segueix l’actual política de concentració demogràfica, la tensió futura de demanda d’equipaments, serveis i espais lliures, estarà garantida pel futur.

El passat dimarts 13, de maig  vam assistir a la presentació de la Fundació Neus Català i a la de l’any Manuel Sacristán, organitzada per la gent d’EUIA a la seu d’Esquerra Republicana. Durant l’emotiva presentació, el Ricard Ribera, portaveu de la Fundació, ens va fer cinc cèntims sobre la vida de la Neus i el seu compromís de lluita contra el feixisme. La Neus https://es.wikipedia.org/wiki/Neus_Catal%C3%A0 va lluitar amb la resistència francesa contra la ocupació nazi, va ser detinguda, torturada i deportada a un camp de concentració de Ravensbrück, https://es.wikipedia.org/wiki/Campo_de_concentraci%C3%B3n_de_Ravensbr%C3%BCck on van morir 92.000 dones. Va ser enviada com a treballadora forçada a una fàbrica de munició, on amb les seves companyes va boicotejar 10 milions d’unitats de munició.

L’any 2019, la Neus va morir als 104 anys, al seu poble dels Guiamets, després de rebre nombroses condecoracions i agraïments per la seva lluita, ostentant el carnet nº 1 del Partit dels Comunistes de Catalunya.

Tot seguit, l’historiador Víctor Ríos ens va parlar del Manolo Sacristán https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Sacrist%C3%A1n, reivindicant la seva lluita per l’educació, però sobre tot per la comprensió lectora dels alumnes. Perquè no només es tracte que la gent sàpiga llegir sinó també, el més difícil, entendre el que es llegeix.

La vinculació de Manolo Sacristán amb l’Hospitalet es remunta a l’any 1974, arribat de la mà d’en Paco Fernández Buey https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Fern%C3%A1ndez_Buey, com a voluntari a l’Escola d’Adults de Can Serra. Per entendre la situació, a l’any 1975, 602 residents de Can Serra no sabien llegir ni escriure, però el més greu és que més de 3.000 eren analfabets funcionals, és a dir, no entenien el que llegien, per la qual cosa no sabien el que signaven. El Manolo, un dels teòrics comunistes més rigorós i erudit de casa nostra, juntament amb molts altres voluntaris i voluntàries, es van deixar la pell per resoldre aquest problema, que tan afectava el veïnat de Can Serra com els de molts dels barris de la ciutat.
Aprofitant la ben entesa, estaria bé reivindicar a un altre personatge sense el qual no es pot entendre del tot la trajectòria d’en Manolo, la seva companya Giulia Adinolfi https://ca.wikipedia.org/wiki/Giulia_Adinolfi, una de les primeres lluitadores del feminisme al nostre país.