Els canvis formals que aplica per sistema l’equip Quirós, no serveixen per dissimular les mateixes maneres i les mateixes intencions de l’anterior govern

Amb 20 vots a favor, l’abstenció del grup municipal d’ERC-EUiA i el vot contrari dels 3 regidors de Vox, el ple municipal va aprovar la dissolució de l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet, creada l’any 1999 durant el mandat de l’alcalde Corbacho i responsable de la gran majoria de les operacions immobiliàries de gran volada que ha protagonitzat la ciutat en els darrers 25 anys.

Coneguda per alguns com l’Agència de Depredació Urbana pel seu protagonisme en la intensa activitat d’ocupació de sol lliure i les requalificacions de terrenys per convertir-los en residencials, l’ADU havia tocat fons amb el nou equip de govern que coneixia el seu gran desprestigi social. Els primers contactes amb els Comuns per tal d’apropar-los a la teòrica nova dinàmica de l’equip Quirós, ja parlaven d’acabar amb l’ADU que s’havia convertit en un instrument autàrquic, amb poc control municipal i on fins i tot els seus treballadors cobraven un suplement extra que no tenia paral·lelismes en altres llocs. L’ADU havia estat dirigit fins a la seva jubilació per l’advocat Antoni Nogués i el seu disseny partia dels somnis de regeneració de l’alcalde Corbacho que havia arribat a l’alcaldia l’any 1994. Els orígens de tot plegat són de l’any 1996 quan es va crear el que anomenaven Oficina del 2010 que era hereva del Gabinet Tècnic de Planificació i Programació al front del qual havia estat el mateix Corbacho en l’època Pujana.

D’aquella època és el projecte de Pla l’Hospitalet 2010 que volia repensar la ciutat, en uns moments de relatiu decreixement demogràfic, amb una molt complexa dinàmica de planificació que venia imposada pel Pla Territorial Metropolità i amb una perspectiva de desaparició a mitjà termini de les antigues zones industrials molt degradades. Més enllà de repensar la ciutat, en el perfil del que calia fer s’introduien alguns elements que resultaven ja de per si força controvertits, com ara la idea que les zones verdes i els equipaments a la ciutat no estaven tan sota mínims com es deia, o que resultava evident la vocació residencial de les zones industrials entre barris, cosa que ja feia preveure les requalificacions de zones industrials a zones residencials i que el creixement de les zones verdes o dels equipaments no resultés una prioritat.

No obstant aquestes dubtoses apreciacions, les propostes del Pla 2010 i l’instrument que es dissenyava, l’ADU, parlaven aleshores de recuperar per equipaments de la ciutat les grans instal·lacions fabrils abandonades, com ara Can Trinxet, Cosme Toda, Albert Germans o la Tecla Sala i també de la creació d’una cornisa verda des de Can Buxeres a La Torrassa en sentit horitzontal entre el Samontà i La Marina. Per suposat, les prioritats del pla tractaven de refer totes les àrees degradades començant per la zona sud de la Gran Via i convertir una de les tres cicatrius sobre el territori de la ciutat que era l’autopista de la Gran Via, en un espai permeable a banda i banda, soterrant-la part més propera a Barcelona. I seguir defensant el que aleshores ja es plantejava com a irreversible per aplicar-se l’any 2004: el soterrament de les vies del tren en les línies de Vilafranca i de Vilanova.

La realitat és que l’ADU va acabar promovent substanciosos canvis de qualificacions urbanes amb enormes concentracions de blocs (i desenes de projectes) a llocs com Santa Eulàlia (Can Trinxet, Indo, Vanguard, etc); Centre-Sant Josep (Cosme Toda, Avda Carrilet, Rambla Marina, etc), Gran Via (Pça Europa i adjacents, Biopol Gran-Via, etc), i es va oblidar de tot allò que havia de suposar un projecte urbanístic de recuperació de les zones densificades, el creixement de les zones verdes i els equipaments i la utilització del patrimoni industrial recuperat com a espais protegits i útils per la ciutat. En canvi, tot l’espai que les instal·lacions fabrils (o altres instal·lacions obsoletes) abandonaven, es convertia en solars edificables i matèria de negoci per les grans promotores i immobiliàries.

Amb Corbacho es va viure un procés de recuperació intensiu de les zones degradades on l’activitat urbanística resultava més senzilla (Plaça Europa, Gornal, Polígon Pedrosa, etc) i amb l’època Marín es va acabar de degradar la totalitat de la proposta inicial fins a extrems gairebé insuperables. El mateix impulsor del projecte original i del seu instrument, l’ex-alcalde Corbacho, va criticar enèrgicament el deteriorament de la seva visió de ciutat —ja suficientment discutible en el seu moment— trencant tota relació amb la seva successora.

El resultat del projecte i de l’instrument: una ciutat densificada com n’hi ha poques, amb el pitjor ránking de zones verdes per habitant de Catalunya, amb una gran part del seu patrimoni industrial abandonat o cedit demanialment a empreses per fer negoci i amb projectes pendents que no auguren res de bo: el Biopol Gran-Via i l’opració de la pastilla de Can Rigalt, destinats a acabar amb la totalitat de l’espai lliure que encara queda a la ciutat. 

No deixa de ser significatiu que l’ADU es dissolgui un mes després que s’hagi institucionalitzat un nou instrument de planificació: el Consorci de Reforma de la Gran Via i dels barris del Samontà, exactament un instrument que porta, en el seu títol, els dos únics espais a que ens referíem abans: la Gran Via a tocar del terme i Can Rigalt. I no deixa de resultar clamorós que es vulgui fer veure que el Consorci no té res a veure amb l’ADU quan el Consorci ja va actuar justament a la Reforma de la Gran Via en el tram que executava l’ADU i, el que encara resulta més extemporani: era un instrument dins de l’ADU i constituït pels mateixos tècnics i treballadors. I amb els mateixos tics: no s’ha d’oblidar que va ser l’instrument que, sense tenir atribucions territorials adscrites, es va encarregar de la promoció dels habitatges que la Llei de Barris va determinar a l’Hospitalet i que es va carregar la gairebé totalitat del pulmó verd que representava l’antiga caserna de la Remunta, avui plena de blocs, excepte els edificis originaris, avui absolutament tancats i abandonats.

S’ha de desconfiar del Consorci per la Reforma de la Gran Via i el Samontà? La desaparició de l’ADU suposa el trencament amb la dinàmica que va caracteritzar especialment l’època Marín? Son preguntes retòriques, malgrat algunes coses que es van escoltar al ple de maig semblaria que ho posen en dubte.

Preocupació a la ciutat per les abundants queixes sobre l’atenció de serveis socials al municipi arran de conèixer-se que el pis tutelat estava a l’Hospitalet

Fa dies que els mitjans de comunicació parlen de la situació viscuda per una nena que estava tutelada per la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA). La gravetat dels fets ha posat en evidència la ineficàcia del sistema de protecció i l’ha traslladat a l’opinió pública.

El sistema de protecció de la infància és només una part de tot l’ecosistema dels Drets Socials que es diferencia estructuralment del sistema de salut i d’educació. Aquests dos últims, tot i les seves mancances, estan clarament estructurats i la ciutadania en general coneix el seu funcionament i els drets i deures associats. En canvi, això no passa amb el sistema dels drets socials, que és clarament desconegut per la ciutadania en general.

El sistema dels drets socials està segregat per competències: uns serveis depenen de la Generalitat de Catalunya i d’altres dels Ajuntaments. Costa saber quins serveis tenen vinculats, i quan es té dret a un servei o a un altre.  Depèn, pràcticament sempre, de la valoració que realitzin els treballadors/es socials.  Alguns serveis especialitzats, com per exemple el SEAIA, el Servei Especialitzat d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, és competència de la Generalitat de Catalunya però són els Ajuntaments els que contracten laboralment als treballadors i treballadores d’aquest servei, com passa a l’Hospitalet.

El SEAIA és un servei de vital importància per les famílies, ja que la seva funció és la valoració, actuació i atenció dels infants que es troben en risc o situació de desemparament, així com el seguiment i el tractament  de les seves famílies.

Els informes del SEAIA poden posar en marxa diferents mesures de protecció dels menors, totes elles amb l’objectiu de protegir-los. El nivell de protecció s’incrementa en funció del risc detectat. Poden arribar a separar als infants dels seus pares, sense que hi hagi cap resolució judicial, cosa que pot generar una certa inseguretat jurídica a les famílies. (I d’això ja hi ha hagut queixes importants al respecte: https://www.vilaweb.cat/noticies/consell-advocacia-catalana-jutge-decideixi-custodia/). Això s’agreuja en funció del tarannà d’alguns o algunes treballadores socials. I aquest és el cas de l’Hospitalet, que afecta també als responsables directes, sobre els quals n’haurem de parlar properament en aquest digital.

En el cas de la nena tutelada que ha estat notícia desgraciada aquests darrers dies, la mesura que es va creure necessària activar, va ser una de les que respon a una situació de més risc o desemparament. Pel que es coneix, la nena va ser separada de la seva família i va passar a estar tutelada per la DGAIA, anant a viure a un pis tutelat a l’Hospitalet. Activar aquesta mesura ha de respondre a una situació de risc molt greu i, per tant, costa d’entendre tot el que ha passat. Especialment perquè urgeix que ens preguntem: la situació de vulnerabilitat familiar era el suficientment greu com perquè fos aconsellable aquesta mesura?  Perquè la realitat ha estat que, en comptes d’estar més protegida, la nena s’ha trobat en una situació de total desprotecció durant anys.

Cal anar a l’arrel del problema. Analitzar-ho ràpid o parcialment no solucionarà el problema de fons. Caldria saber des de quan va començar a intervenir el sistema social en aquest nucli familiar. Molt probablement, a través dels serveis socials municipals que són el primer nivell d’atenció. El que sembla evident és que s’ha fallat en el procés d’intervenció per arribar a separar a un infant de la seva família, cosa que hauria de ser excepcional i que s’hauria de donar amb totes les garanties i seguretat jurídica per les famílies i els infants.

En lloc de tirar pilotes fora https://www.vilaweb.cat/noticies/crisi-dgaia-problemes-corrupcio-parlament/, ara el més important és acceptar que s’ha de redissenyar tot el sistema per donar resposta a la situació social actual, i que no és un problema puntual que només respongui a la manca endèmica de personal o que afecti només al sistema de protecció a la Infància. Caldria analitzar en el seu conjunt tot l’ecosistema de drets socials: l’estructura, la dispersió de competències i de criteris a l’hora d’activar els diferents recursos, el desconeixement per part de la ciutadania dels drets que tenen, la traçabilitat de l’actuació dels professionals i la determinació de responsabilitat d’aquests, la possible inseguretat jurídica de les famílies, la manca de recursos, la gestió dels serveis, la coordinació amb el sistema de salut en general i amb el d’educació en particular en el cas dels infants i adolescents. Aquests, i no altres, són els temes fonamentals que s’han d’analitzar i corregir perquè situacions com aquestes o similars no es tornin a donar.

No és una qüestió puntual i ja va sent hora que el sistema de Drets Socials, més abandonat que no pas el de Salut o el d’Ensenyament perquè, a diferència d’aquests, afecta especialment a la gent més vulnerable i amb menys recursos, s’articuli eficaçment. La responsabilitat dels professionals dels serveis socials és tan delicat o més que el del sector sanitari i del docent sobre el qual la ciutadania es pronuncia sense embuts quan correspon. Es tolera malament la mala atenció sanitària i la incompetència docent perquè es coneixen perfectament els drets i els deures de cadascú. Hem de lluitar per posar en igualtat de condicions les responsabilitats dels professionals dels serveis socials en general i, especialment, quan es tracta d’assumptes que impliquen les famílies i la vulnerabilitat dels més dèbils.

La climatització de les escoles, un problema que s’arrossega des de fa uns quants anys i que encara resta pendent

Una moció que es presenta al Ple d’avui sol·licita l’elaboració d’un “Pla per a la Naturalització dels Patis Escolars” i també que s’executin els que ja estan aprovats, per fer-los més suportables davant les elevades temperatures que s’esperen, i com a conseqüència de l’estructura de formigó amb que estan construïts la gran majoria. Un problema que s’arrossega des de fa anys.

La moció presentada per L’Hospitalet En Comú Podem (LHECP) pretén que es realitzi alguna cosa similar al “Pla d’Ombres de les Àrees de Joc Infantil de l’Hospitalet”. Protegir les zones on juguen els nens i que estan exposades al sol, sense ombres i amb terra de formigó, que incrementen notablement la temperatura.

La transformació d’algunes zones de joc en terreny de terra i sorra, i la plantació d’arbres que creïn ombres naturals, seria l’objectiu final de la proposta. Mentre tant, i a l’espera del creixement dels arbres s’haurien de cobrir els patis amb tendals per crear aquesta protecció solar immediata.

Pels Comuns, aquest Pla hauria d’estar llest en els propers 6 mesos i executar-lo a principis de l’any 2026. A més, a la mateixa moció se sol·licita que s’ampliï l’oferta de patis públics de cara a l’estiu, amb l’objectiu de tenir-ne un d’obert per barri i no com ara que només n’hi ha un per districte.

Precisament, l’Hospitalet és un municipi amb poquíssims espais públics per a la població infantil i la joventut on es puguin desenvolupar activitats lúdiques apropiades per la seva edat. Amb el canvi que es proposa, els patis podran complir les seves funcions i reduiran els riscos contra la salut dels usuaris.

Hi ha alguns projectes que ja estan aprovats però que no s’han executat, com el del col·legi Pau Vila. L’any passat ja es va presentar precisament una moció en aquest sentit a petició de la pròpia AFA i fins ara, res de res.

El pla que es proposa ja està aprovat al “Pla del Verd Urbà” on, en un dels seus capítols, precisament es parla de “Realitzar un Pla Específic per a la remodelació i increment del verd i naturalització dels patis de les escoles i instal·lacions municipals”. D’altra banda, la previsió d’aquests dies és que comencin a pujar les temperatures. I s’ignora si les escoles estan dotades amb material de climatització o ventiladors perquè a les aules es pugui treballar en condicions adequades.

Cal recordar que el curs passat algunes Associacions de Pares van haver de pagar de la seva butxaca la instal·lació d’aparells de refrigeració. Aquesta història ja ve de llarg tal com ha informat en successives ocasions L’Estaca.