Dejarme que os explique una historia. Cinco naúfragos en una isla desierta. El barco que los llevaba era un barco de pasaje por la costa del Pacífico, imaginaros al norte de Victoria, en el extremo oeste de la British Columbia, un lugar paradisíaco pero algo inhóspito. El barquito se hundió porque era un catamarán demasiado decrépito y sobre todo porque el capitán era un recién salido de la academia que ya se creía un superhombre en buena medida gracias a que el jefe de la naviera le había elegido a él de entre otra docena posible. El barco hacía aguas, pero él jamás se lo creyó. Al final hizo aguas y tuvo que alcanzar la playa más próxima con otros cuatro pasajeros de última hora: uno que se había formado con él en la academia pero que se alistó a tiempo en otra naviera, aunque se subió al catamarán porque era el único que hacía la ruta que le interesaba; otro pasajero era el piloto con unos cuantos tiros dados, pero siempre en funciones secundarias; el cuarto era la propietaria de un circuito de resorts de cierto nivel y el quinto un bróker de Los Ángeles que se había embarcado un poco por casualidad y otro poco por aventura.
¿Queda claro que entre todos ellos hay pocos nexos de unión? ¿Queda claro también que ninguno de ellos tiene por qué soportar al inútil del capitán que ha contribuido con su estupidez al naufragio de la nave? ¿Queda claro que si quieren sobrevivir tendrán que ponerse de acuerdo?. Incluso si quieren sobrevivir al margen del idiota, no lo podrán hacer solos. Incluso aunque el piloto no soporte la extracción social del bróker y de la empresaria, incluso aunque el segundo capitán tolere fatal los aires exclusivistas del bróker. Está claro que entre el bróker y el piloto no puede haber, en principio, nada que les una y todo que les separe. Que entre el piloto y la empresaria se puede destilar de modo habitual más odio que comprensión, y ya no digamos entre el piloto y el bróker que seguro que ni se quieren hablar, ni se soportan sin conocerse. Pero todos ellos se necesitan, sobre todo cuando descubren que el catamarán está en pésimas condiciones de navegación, pero es lo único que les queda para salir de la isla.
Ahora que están a salvo acaban de descubrir que con todos ellos se coló el loro de la naviera que siempre hizo el trayecto en la misma nave. Es un loro intratable, de esos que no hacen más que molestar, al que no se sabe quien, enseñó a decir las verdades del barquero, nunca mejor dicho. Sabe tanto el loro, que en medio de esa nada que es una isla desierta, les dio un consejo que ninguno de ellos escuchó a la primera: el puto loro…
Para salir de ésta hay una opción posible, insistía : “olvidarse de los orígenes, de las circunstancias y de las verdades intrínsecas. Nadie debe renunciar a nada, ni siquiera a odiar por lo bajini a cualquiera de los cuatro. Se da por descontado que el tontorro del capitán no cuenta: a ese todos lo dan por perfectamente amortizado. Pero una cosa es odiar y otra cosa bien distinta agarrar el mismo remo para empujar en la misma dirección. Eso sí, el piloto no se quiere tropezar con el bróker ni por casualidad y al segundo capitán le cuesta un martirio lo mismo. La empresaria y el bróker tienen sus diferencias, pero nacieron siendo pragmáticos y morirán —sobre todo ella— con la inteligencia puesta.
El loro, que sabe latín, descubrió por sí solo que entre el segundo capitán y la empresaria puede haber un diálogo fructífero y que teniendo en cuenta que el segundo capitán y el piloto deberían poderse entender algún día y la empresaria y el bróker no tienen problemas para circular por el mismo carril, existiría una alternativa posible para la entente cordiale: que la empresaria y el segundo capitán hagan de rótula, para que el piloto y el bróker den vueltas a gran distancia uno de otro, pero en el mismo sentido. Ellos dos pueden ponerse de acuerdo sin mucha complicación y deberían tener la habilidad suficiente para que el piloto y el bróker, que ni se van a mirar, ni falta que les hace, acuerden, cada uno con el más próximo, donde deben agarrar el remo junto con el resto, para volver a la civilización sanos y salvos.
¿Y el inútil del capitán? Ah! Ese no cuenta para salvarse y todos son conscientes. Tampoco le van a dejar morir. Cuando lleguen a puerto lo rescatarán para que nadie olvide que uno puede nacer con pocas luces, pero idiota se hace.
Que la fábula os sirva para reflexionar este verano. Cualquier parecido con la realidad hospitalense es pura coincidencia. Bones vacances y en septiembre empezamos con más fuerza, si cabe.
Afegit de la redacció de L’Estaca:
Benvolguts lectors/es:
A partir de demà 1 d’agost, la redacció de L’Estaca comença les vacances. No obstant això, per mantenir el contacte amb l’actualitat hem decidit, com ja vam fer l’any passat, mantenir el contacte amb els lectors, tots els dimarts i dijous d’aquest proper mes. Per tant, fins al 5 d’agost.
Que tingueu un bon estiu i, els que les feu, unes bones vacances.
Recordar el Tirsa m’emociona. Explicar, parlar o descriure un sentiment positiu sol generar benestar. És balsàmic. És un còctel de melangia dolça amb un pessic d’amargor.
El Bar Cocteleria TIRSA tenia característiques particulars, diria que úniques. Va ser molt més que un bar; servia per beure, per no estar sol, per trobar algú amb qui conversar, per consumir alcohol amb seny, per fer amistats… Els bars són centres socials i culturals d’ús habitual. La sobrietat del seu mobiliari, la qualitat de la decoració, el lluentor impecable de les ampolles col·locades com en famílies. En un extrem de la barra de fusta noble hi havia la caixa registradora antiga, com un homenatge al temps. Els líquids queien a la coctelera amb precisió científica per barrejar-se després amb moviments caribenys. Semblava un laboratori. A l’altre extrem de la barra, una dona bonica esperava el seu home. El cambrer Juanito Junyent servint foc amb dues mans quan enceníem els cigarrets. Imatges inesborrables, rostres bells, converses apassionades sobre la vida en moments d’efervescència social i política. Fèlix Marimon ho va explicar perfectament en la seva pintura. Expressava genialment “l’oasi” que va representar per alguns de nosaltres, el Tirsa.
Per si algun lector no ho sap, el Tirsa era a la confluència de la Ronda de la Torrassa amb el carrer Rafael de Campalans.
On quedem? Al Tirsa. Era un punt de trobada.
Va esdevenir, crec que sense voler-ho, molt més del que mai s’hauria pogut imaginar. L’edat dona a alguns la gosadia d’explicar i compartir per a qui vulgui conèixer el passat d’una experiència col·lectiva extraordinària.
El Tirsa va néixer com a bar cap als anys seixanta, després d’haver estat un colmado i una fruiteria. Montserrat Sales i Joan Tirvio, pares d’en Manel, van ser la llavor del futur TIRSA. Tir de Tirvio i Sa de Sales, dues síl·labes, dos fonemes perfectes per donar nom a una de les millors cocteleries del món. Tot estava per fer. El senyor Joan tenia el do innat d’irradiar bondat. El seu aspecte era fràgil, molt discret. Era extraordinàriament amable. Alt i prim, polit, sempre anava net i planxat. El tinc gravat a la retina. El seu “bon dia” et feia sentir en un lloc segur. Aquesta sensació de sobrietat i respecte amb el client, el Tirsa la va mantenir sempre. Es va convertir en l’epicentre de la Torrassa, també anomenada “la petita Múrcia”. Fou anarquista a l’Hospitalet durant el cop d’estat. Els silencis del dolor de la guerra s’anaven esvaint. El senyor Joan, sense que jo ho sabés, portava encara en la mirada les ombres d’un temps terrible: tenia aspecte de republicà.
Cada matí ,cap a les sis, preníem el cafè abans d’anar a treballar. Era mitjans dels anys setanta… no sé si dir del segle passat. Em vaig convertir en client habitual dels matins, amb magdalenes, ensaïmades acabades de fer i el millor cafè amb llet que recordo. Davant del bar hi havia la parada d’autobús que connectava part dels barris de l’Hospitalet amb la línia 1 del metro a través del pont de la Torrassa o “d’en Jordà” fins a l’estació de Santa Eulàlia. Connectava amb la veïna ciutat de Barcelona. En aquells temps encara dèiem: “vaig a Barcelona”. L’activitat a aquelles hores del matí era intensa. Aquesta era la raó per la qual el senyor Joan obria tan d’hora. Per servir, per ser útil i guanyar-se la vida. El lloc em va captivar des del principi, i poc temps després vam continuar amb entrepans i aperitius. Davant del Tirsa hi havia la factoria de Vidrieres Rovira; els seus forns de fusió no s’aturaven mai. Era l’última fàbrica dins la trama urbana del barri de La Torrassa. Els seus treballadors també van ser pioners del mític Tirsa.
En Manel Tirvio va aparèixer de dia. L’eclosió del Tirsa van ser els migdies d’aperitius amb patates xips inoblidables i olives farcides de màxima qualitat. En Manel va iniciar el camí cap a les tardes de química. Vam començar a tastar l’alquímia que ens proposava. Els seus còctels eren boníssims, però encara ho era més la passió amb què els creava. En Manel, al Tirsa, va fer una cosa extraordinària: al meu parer, va convertir la ingesta d’alcohol en una activitat cultural. Gairebé com el seu pare, posseïa el do de la discreció. No sé si ho va aprendre o ho portava a la sang: era l’escola del senyor Joan. Tots dos eren elegants. Servien amb respecte la seva pròpia classe social i, alhora, generaven respecte entre nosaltres. El seu rostre era impenetrable, màxima discreció, ni el més lleu gest a la cara, diguessis el que diguessis. Discreció. Era el lloc ideal, d’amors i desamors, de conspiracions polítiques i d’un munt d’aventures humanes, barrejades amb els efluvis dels còctels que ens preparava en Manel. Feia de bruixot. No duia una jaqueta de cua, però el seu llacet deia que no només era elegant ell, sinó que tu també podies ser-ho. El Tirsa va créixer gràcies a la màgia d’en Manel. Va aconseguir convèncer i transformar aquell bar familiar en un lloc distingit però accessible a gairebé tothom. Va aconseguir que diverses generacions ens trobéssim i fóssim conseqüència del Tirsa. Tardes i nits inoblidables, on es barrejaven tant el seny com la rauxa. En Manel Tirvio ha estat un privilegiat, estimava la seva feina. Va desenvolupar creativitat i va investigar dins l’ofici de la cocteleria.
L’admiro per una cosa essencial a la vida: la seva generositat per ensenyar. Ha creat escola i ha format molts joves que avui són grans bàrmans. L’Enric Bertomeu ha estat un dels alumnes més brillants del Tirsa. Seria com “l’hereu” d’en Manel. Li va transmetre la tècnica i l’habilitat del bàrman. Excel·lent persona i excel·lent professional. Diverses vegades, en diferents llocs de la península, he trobat alumnes d’en Manel. El recorden com un mestre. No m’agrada parlar del que hauria pogut ser i no va ser. Tampoc retreuré a ningú la miopia política de no preocupar-se per un establiment referent de la nostra ciutat. L’Enric Bertomeu va fer el camí invers. Se’n va anar de La Torrassa cap al barri gran que tenim al costat.
El Tirsa es va convertir en lloc de referència. Venien de Barcelona a La Torrassa. Sembla senzill, però no ho és. Moltes persones conegudes o famoses venien a tastar allò que en Manel feia millor: la seva passió per la cocteleria i la feina ben feta. Ho repeteixo: va ser més que una cocteleria.
Com que en Manel està plàcidament jubilat, em prepararé un còctel de memòria amb una mica de melangia, una altra de felicitat i un toc de nostàlgia. El batejaré Tirsa.
La vida continua, Manel. Mirem cap al futur. Agraïts pel passat.
El cambio del PGM aprobado por el gobierno socialista de Barcelona sacrifica un 30 % de zona verde y contó con el apoyo de ERC, Junts y Vox
Los grupos municipales de Comuns de l’Hospitalet y de Barcelona se oponen a la modificación del Plan General Metropolitano que afecta a la manzana actualmente ocupada por el concesionario de Citroën y que va a suponer la construcción de un buen número de bloques y nuevas viviendas en una zona calificada como zona verde, en una zona limítrofe entre l’Hospitalet y Barcelona. (Foto: De izquierda a derecha: Ancor Mesa portavox de Comuns al Ajuntament de Barcelona y Manuel Domínguez, y Laura Alzamora de Comuns en el Ajuntament de l’Hospitalet).
Las entidades de los barrios de Sants y de la Bordeta (Barcelona) y de Santa Eulàlia (l’Hospitalet) ya se han manifestado en contra del proyecto y a cambio solicitan que se mantenga la calificación de esos terrenos como zona vede. “El barrio ya se encuentra saturado de viviendas y lo que se necesitan son espacios libres y equipamientos”, ha manifestado uno de los vecinos, que añade “con la recalificación de los terrenos se perderá una oportunidad para resolver estos déficits”.
El cambio del PGM supone el sacrificio de cerca de un 30% de los espacios, calificados como zona verde, y que pasarán a ser edificables para la construcción de viviendas a precio de mercado con bloques de 8, 10 y 12 pisos de altura. El beneficiario es el grupo empresarial Stellantis, propietario del concesionario Citroën.
Los vecinos no quieren más bloques de pisos.
La modificación del Plan General Metropolitana es el resultado del convenio firmado entre la empresa Stellantis y el ayuntamiento de Barcelona. “Ahora se ha realizado una aprobación inicial”, manifestó Ancor Mesa, regidor de Barcelona en Comú del Districte Sants-Montjuic, y es la consecuencia de “un convenio a medida de la empresa Stallentis con el gobierno de Barcelona” y, por lo que se ve, con el silencio del resto de fuerzas, por lo que Comuns han calificado el acuerdo como una operación especulativa en un barrio ya excesivamente masificado. Los Comuns de ambos municipios han denunciado la falta de legitimidad democrática del convenio, ya que no se hizo ningún tipo de consulta a los vecinos ni tampoco a los grupos políticos. El proceso participativo de la modificación del Plan General que se inició en octubre de 2024 ha resultado ser una farsa, ya que no ha finalizado ni tampoco se han respetado las conclusiones, por lo que explicaron a los medios.
La Comisión de Urbanismo del Ayuntamiento de Barcelona aprobó esta modificación del Plan General con los votos favorables de PSC, Junts, ERC y Vox, la abstención del PP, y con el voto en contra de Comuns.
Manuel Domínguez, portavoz de Comuns de l’Hospitalet, ha calificado la modificación del PGM como muy semejante a los que se hacían en los Planes Parciales en tiempos del franquismo, eliminando zonas verdes y convirtiéndolas en zonas edificables y así están ahora ambas ciudades, Barcelona i l’Hospitalet, densificadas y con una pésima calidad de vida. Con este tipo de acuerdos “se está poniendo la alfombra roja a las empresas inmobiliarias, cuando deberían de pensar más en los vecinos que se encuentran en las zonas urbanas más densas de Europa con 50.000 habitantes por kilómetro cuadrado”.
Los Comunes presentarán sus propias alegaciones y ya han manifestado su apoyo a los vecinos que quieran presentar las suyas propias. Para esos grupos municipales de oposición, la propuesta aprobada por el Ayuntamiento de Barcelona afecta claramente a l’Hospitalet y por lo tanto se ha de tener en cuenta no solo la opinión de los vecinos de Barcelona, los primeros afectados, sino también a los de l’Hospitalet al encontrarse la manzana en cuestión entre las calles Riera Blanca y Constitución.
Concesionario de la Citroën situado en las calles Riera Blanca, Constitución y Badal.
Los representantes de los Comunes de l’Hospitalet igual que los de Barcelona, además de defender los intereses de todos los vecinos, consideran que es imprescindible la finalización del proceso participativo, y aseguran que se debe renegociar el convenio con Stelllantis para adaptarlo a los intereses de la ciudadanía y no el interés exclusivo de una empresa privada y aumentar el espacio destinado a equipamientos y a vivienda protegida.
L’entitat afectada, FIC, ja ha vist com l’alcaldia li denega tres vegades en els darrers sis mesos prendre la paraula en el ple municipal
Un decret d’alcaldia comunicat divendres passat, ha tornat a denegar la paraula al ple municipal de juliol —que està convocat per demà dimarts—, a l’entitat Foment de la Informació Crítica que edita aquest digital, perquè considera improcedent que l’entitat hagi demanat la paraula per “exposar la greu situació en que es troba el patrimoni històric, paisatgístic i cultural de la ciutat, i els retards injustificables en la redacció del nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni”. (A la foto, l’última vegada que un membre de FIC va parlar davant del ple muncicipal celebrat al mes de maig).
Com ja havia ocorregut en anteriors ocasions —com explicarem més endavant—, un decret del secretari de la Corporació demanat per l’alcalde per tal de justificar la denegació de paraula, es basa en què l’entitat Foment de la Informació Crítica només ha de cenyir les seves preocupacions “a les competències comunicatives, periodístiques o d’informació crítica definides estatutàriament per l’entitat”. Segons l’informe del secretari de la Corporació “la preocupació per aquesta qüestió (el patrimoni) tot i ser comprensible, pertany a àmbits com l’urbanisme, la història local, l’arqueologia i la gestió cultural, que requereixen coneixements especialitzats”. En base a aquests raonaments tan artificiosos, dèbils i poc sostenibles, l’alcalde Quirós aconsegueix, per tercera vegada aquest any, tapar la boca del representant de FIC en el ple municipal, on està reconegut i regulat el dret a la participació ciutadana i que l’alcalde vulnera sistemàticament.
L’entitat ha demanat la paraula, des de febrer del 2024, 12 vegades. La primera, per demanar la reobertura de Ràdio l’Hospitalet, a la qual van seguir quatre paraules cedides per l’entitat a col·lectius que tenen restringit el dret a la paraula per una visió molt limitada d’aquest dret a expressar-se en el plenari municipal. Les tres primeres paraules es van poder exercir sense conflicte, però l’alcalde Quirós es va cansar que l’entitat cedís la paraula als col·lectius i, a la quarta, la va denegar. En aquest últim cas es tractava d’explicar els problemes de l’escola d’adults de Can Serra. Arran d’aquesta denegació el desembre passat, l’entitat va decidir demanar la paraula en tots els plens municipals i així ho ha fet al llarg del 2025. Es va cedir novament una paraula al representant de la Plataforma Res a Celebrar i els representants de FIC van poder parlar unes altres tres vegades, fins que al passat ple de juny l’alcalde va decidir que ja n’hi havia prou i va tornar a denegar la paraula, aleshores argumentant que no era d’interès general parlar de les restriccions informatives imposades pel govern local i ara argumentant que FIC no té dret a exposar la seva preocupació sobre el deteriorament que pateix el patrimoni municipal.
L’entitat ha presentat ja recursos potestatius per les denegacions de desembre, de febrer i de juny i ara prepara un nou recurs per aquesta denegació. Alhora ha remés una reclamació a la Sindicatura de Greuges de Catalunya que ja ha requerit en una ocasió a l’Ajuntament fins ara sense resposta. En el ple de gener, el representant de FIC ja va explicar que l’argument que va fer servir aleshores el secretari, igual al d’ara, resultava inexplicable per l’absurditat: “La nostra entitat porta per títol Foment de la Informació Crítica, però aquest títol no els ha de confondre: ja els agradaria que fóssim una entitat dedicada exclusivament a la informació o a la comunicació amb el caràcter restrictiu que vostès els hi volen donar. Reconeguin que en el món en el que ens movem, la informació, i especialment la comunicació, aplega el conjunt de circumstàncies que tenen a veure amb la vida quotidiana des de múltiples esferes, la social, l’econòmica, la cultural, la política, etc. Restringir aquesta visió seria tant com demanar que el Cercle Eqüestre de Barcelona només es dediqués a parlar de cavalls, el Cercle d’Economia només a Economia i, a la nostra ciutat, el Centre d’Estudis exclusivament a fer estudis o Tres quarts per cinc quarts a divulgar la pràctica dels sudokus. FIC és una entitat ciutadana que s’interessa també per la informació i la comunicació, però no només com és obvi, de la mateixa manera que 3/4×5/4 divulga espais de debat, de reflexió, de lletres o de música, perquè li interessa la ciutat com a nosaltres.” L’explicació de gener, com s’ha vist, no ha servit de res perquè el secretari segueix obeint l’alcalde —i es podria oposar legalment— i l’alcalde necessita que l’obeeixin per poder argumentar que no vol molèsties al ple municipal que governa amb mà de ferro, tal com ho fa el partit socialista a l’Hospitalet, des de l’any 1979.
La Junta Directiva de FIC ha fet circular aquest matí un comunicat/nota de premsa, que s’adjunta al final d’aquest escrit, i ja ha decidit que seguirà demanant la paraula a tots els plens municipals i demanarà als grups polítics de l’oposició que posin un fre legal però inexorable, a la deriva autoritària de l’alcalde Quirós, que ja ha mostrat el seu talant arbitrari i restrictiu amb unes quantes organitzacions i entitats de la ciutat. La pròpia entitat ja ha anunciat per les properes setmanes el lliurament d’un document dirigit directament als grups polítics d’oposició —que son els que amb els seus 14 vots poden parar l’aprovació del nou reglament de participació—, on s’insta, amb esmenes concretes a l’articulat del nou Reglament, a que aquest document que regula la participació perdi el caràcter restrictiu, arbitrari i dirigista que vol continuar mantenint el govern local.
Alhora, l’entitat està valorant fer una crida a la ciutadania descontenta —que comença a ser molt nombrosa a la ciutat— per tal de convergir en un acte cívic que posi contra les cordes un govern que no solament demostra la seva incapacitat permanent sinó que, a més, mostra la seva cara més autoritària i restrictiva.
Entrevista a Manuel Domínguez, portaveu del Grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem
Manuel Domínguez (L’Hospitalet, 1965). Vaig néixer al barri de la Florida, on vaig viure més de 25 anys. Ara visc a Santa Eulàlia. Professor de secundària durant 32 anys, la meitat dels quals a un institut de Collblanc. Aficionat a la història local, he fet més de 20 publicacions sobre el passat i l’actualitat de l’Hospitalet. Vaig ser president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet durant 11 anys. Regidor del Grup L’Hospitalet En Comú Podem des del 2023.
Quina és la teva anàlisi de la situació de la ciutat?
La situació de la ciutat es d’emergència. Miris el tema que miris la seva situació és d’emergència. Hi ha problemes gravíssims que posen en perill els drets bàsics de la població: si parlem de la emergència educacional estem parlant que es posa en perill el dret a l’aprenentatge, no s’està garantint. Altra emergència es la de l’habitatge, hi ha molta gent que no te garantit un sostre digne i altres persones estan a punt de perdre’l. També tenim el problema de la convivència al carrer, som a prop que es produeixin enfrontaments. La neteja, una altre emergència, hi ha molta brutícia als carrers i es poden produir problemes de salut. La climatologia, no existeixen refugis climàtics suficients… Tots aquest temes i molts altres són emergències i posen en perill a la població.
Quins són els dèficits que té l’Hospitalet?
Fonamentalment, dèficits d’espais públics. Sortim al carrer i no hi ha espai. Això crea friccions per que el nen que juga a la pilota molesta a la persona que està asseguda en un banc, que vol tranquil·litat, però el nen que vol jugar no te espai. Així como els joves que volen posar musica i els agrada ballar: tampoc tenen espai per desenvolupar la seva activitat.
Hi ha un problema d’espais verds. No n’hi han. L’Hospitalet té poc més de cinc metres quadrats per habitant quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) aconsella que siguin entre deu i quinze. La nostra ciutat està molt per sota respecte a altres ciutats. A més, aquestes zones haurien de tenir unes característiques que les convertissin a la vegada en refugis climàtics. Ara mateix només n’hi ha tres, quan hauria d’haver un per cada barri.
Una altre dèficit que té la ciutat és el de les escoles. Estem per sobre de totes les ràtios d’alumnes per aula respecte a la normativa i de la mitjana que existeix a Catalunya. A l’Hospitalet s’han hagut de crear aquests grups extraordinaris que es diuen “bolets”: 29 en total. Amb la creació d’aquestes aules es carreguen altres que tenien un objectiu diferent i, d’aquesta manera, queden anul·lades algunes per psicomotricitat, música audiovisual o altres activitats. I d’aquesta manera, s’està perjudicant la qualitat de l’ensenyament de l’escola. L’Hospitalet necessita, ara mateix, 4 escoles de primària i una de secundària per cobrir aquests dèficits.
Ja no parlem de les escoles bressols que tots les autoritats educatives consideren fonamentals. No tenim una nova escola bressol des del 2011.
Si toquem el tema del patrimoni també estem fatal. A l’últim ple vam demanar que el (Pla Especial de Protecció del Patrimoni) PEPP es posés en marxa, així com les subvencions per la rehabilitació del patrimoni protegit i la senyalització del que existeix, entre altres temes. Tot està aturat.
La mateixa maquinària de l’Ajuntament també està en situació d’emergència per falta de braços. Hi ha limitacions normatives i legislatives, aprovades en el seu dia pel PP, per fer créixer la plantilla. Estem en una situació desesperant a nivell intern de l’Ajuntament. Suposant que el govern municipal vulgui fer coses, té la maquinària administrativa paralitzada.
Durant els dos darrers mandats, els Comuns han arribat a un acord amb el PSC local per als pressupostos. Quina és la teva valoració?
No estem satisfets. Tenim una sensació de decepció. S’han aconseguit coses però insuficients i així ho hem traslladat al govern municipal. Teníem un tema cabdal: el de l’habitatge, i encara està pendent. És veritat que per què es produeixi una inversió en habitatge s’ha d’aprovar el Pla de l’Habitatge. I aquest no s’ha aprovat encara. Estan aprovades, només, les conclusions de la Taula de l’Habitatge. Nosaltres el que diem es que s’hauria de haver aprofitat el ple de juliol per tirar endavant aquest Pla. Quan s’aprovarà? Aquest és un tema central del Pacte. La resposta dels socialistes és que haurem d’esperar a que després de l’estiu es posi en marxa el Pla de l’Habitatge i també la legislació sobre els pisos turístics.
Manuel Domínguez, en un acte electoral
Creus que s’han aconseguit coses amb aquest pacte? És suficient?
Estem aconseguint, això sí, que la pressió fiscal no augmentés com deien que farien. I volem que es mantingui igual pel proper any. Pujar l’IBI i que després no es pugui executar el pressupost, és inexplicable.
Un altre aspecte positiu es que s’hagin paralitzat els expedients de nous blocs turístics. També s’han donat més subvencions a alguns centres culturals. Però el tema principal és l’habitatge i s’ha de veure com evoluciona. Ha d’haver una voluntat real d’un canvi.
Com quedaran els pactes pels propers mesos?. S’han de aprovar les ordenances i els pressupostos.
Ja veurem. S’ha de negociar. Si hi ha alguna possibilitat d’acord, nosaltres farem les nostres contrapropostes. No s’ha de donar res per suposat. I evidentment, tot dependrà també del compliment dels pactes anteriors.
De moment, el compliment dels pactes es baix. El primer es l’habitatge, després segueixen pendents temes com els menjadors del casals d’avis, la senyalització del patrimoni, etc.
Com veieu l’actitud del nou alcalde amb el vostre equip?
L’actitud, en general, és dialogant. Sobretot hem parlat amb l’equip de govern, però poc amb l’alcalde. Tenen una actitud receptiva. Però després hi ha coses secundàries sobre les que es mostren inflexibles com, per exemple, tot el tema de la celebració del Centenari. No hagués costat res haver-ho comentat una mica.
Un altre tema és el de la participació ciutadana. Un tema que aquest equip no porta bé. No costa res ser més flexible i donar veu a les entitats als plens o als consells de districte. Hi ha contradiccions en les seves actituds.
Creus que l’Hospitalet hauria de tenir un creixement zero?
Si. No només això, sinó que hauria d’haver un decreixement urbanístic. La causa principal de la majoria dels problemes és l’aglomeració urbanística. Ja existeixen molt poques zones no urbanitzades. Hauríem de guanyar espais, zones lliures i verdes, amb menys blocs.
El portaveu dels Comuns en una intervenció al ple municipal
La sensació de molts veïns és que falten molts equipaments…
El govern hauria de mirar quants equipaments es poden fer en edificis ja existents, alguns d’ells patrimonials. Que fem a Can Trinxet, Cosme Toda, Albert Germans, a la reserva d’espais i de sol que hi ha a la carretera del mig? El Biopol, per exemple, es pot fer a la zona industrial. En canvi, estem en contra del PDU, perquè suposa tot el contrari del que necessitem que són menys blocs i més zones lliures.
El futur del Samontà creus que s’està executant de manera correcta? I de l’Hospital General de l’Hospitalet?
El Samontà es l’emergència de l’emergència. Cal una actuació profunda. Encara no sabem gairebé res del que està projectant l’actual Consorci. Volen posar al front d’aquest projecte una persona del món social, no urbanístic, i donar-li un caràcter social a aquesta intervenció, però el que s’està anunciant és tot el contrari: un bulevard de nord a sud. Ja veurem.
El Consorci del Samontà, de moment, és un gran enigma i només el govern està intervenint en aquest tema. Seria necessari que els membres de l’oposició també participessin en el seu desenvolupament, però no es així. El Samontà ocupa Collblanc, La Florida, Les Planes i Pubilla Casas i, en un altíssim percentatge, ja està tot construït. El primer que s’ha de mirar és la qualitat de l’habitatge i la seva dignificació i evitar que la gent visqui en habitacions com el que passa ara. Nosaltres no estarem d’acord mai en tirar blocs i expulsar gent perquè son pobres i foragitar-los a un altre lloc.
Una altra cosa és el futur de l’Hospital General, que es troba precisament en aquesta zona. El que està clar és que aquesta part de la ciutat necessita un centre sanitari de referència i s’ha de substituir l’actual Hospital General per un de debò; no només reformar l’actual. Es podria construir en el mateix terreny que ocupa ara. Ja veurem com se soluciona tot davant la proximitat del Clínic, però pensem que no se solucionarà bé. També seria una bona idea que una part del Clínic fos destinat a cobrir les necessitats dels ciutadans de la zona nord de l’Hospitalet. L’hospital de Bellvitge no pot acollir les 150.000 persones de la zona nord perquè això hauria de comportar un increment d’habitacions, quiròfans, consultes, urgències, etc., i no hi ha capacitat per ampliar això en aquest hospital.
En els propers mesos vindrà l’aprovació de les ordenances i dels pressupostos. Quina serà la vostra actitud?
Negociar, dialogar… Dialogarem… Però tot dependrà del compliment dels pactes anteriors
Quina serà, en l’immediat futur, la política dels Comuns cap als socialistes?
Nosaltres continuarem fent oposició i estarem oberts a la negociació i a arribar a acords si son bons per la ciutat. Però tot passa pel compliment dels acords anteriors. Si al final de l’any es manté aquest nivell d’incompliment, per exemple a l’entorn de l’habitatge, la possibilitat d’arribar a acords és redueix.
Com veus el futur?
Es poden posar les bases perquè l’habitatge millori, i d’aquesta manera tindrà un impacte important per la ciutat. Però no depèn de nosaltres sols sinó també de las normatives que s’aprovin a nivell general sobre el lloguer dels pisos i les propietats. Si es persegueixen tots aquests pisos turístics il·legals, de temporada, això tindrà un impacte. Hi ha problemes de convivència en el carrers i s’ha de regular l’ús del espai públic, però en la situació de falta d’espais públics es generen aquests conflictes.
Si fem polítiques progressistes, favorables a la majoria social, el futur serà millor. Tindrem una ciutat més amable, segura, verda i saludable.
Com veus el creixement de l’extrema dreta?
Evidentment és una realitat, té molts mitjans de comunicació favorables com Antena 3, Telecinco, la Cuatro, la Cope, i molts diners per dominar les xarxes socials, que li estan fent la propaganda i no s’han d’esforçar gaire. Aquí a la ciutat, per exemple, VOX no té una gran activitat política. No els cal. Per això és molt important no normalitzar la presència dels partits de l’extrema dreta. Ja s’està veient el que està passant a Torre Pacheco, on l’aparell judicial no està denunciant les publicacions de VOX i altres grups neonazis, que han provocat actes delictius com els que acaben de passar a la vista de tothom. El feixisme no es pot normalitzar i els mitjans de comunicació no poden contribuir-ne.
Quin serà el paper dels Comuns?
Com fins ara. La defensa dels drets de la classe treballadora, la defensa d’un model sostenible per a no generar més caos climàtic, de lluitar per un major repartiment de la riquesa, pels drets socials bàsics i les llibertats i la democràcia. Tot això traduït a la ciutat és defensar el parc de l’Alhambra, lluitar per l’Hospital General, que la gent pugui dormir a casa seva i no tenir una festa al seu carrer cada nit, que hagi neteja dels carrers, intervenció immediata quan hi ha un problema d’habitatge… en definitiva, garantir drets.
Todo parece indicar que Torre Barrina, el edificio que se encuentra en el centro del parque de La Marquesa, en el barrio de Collblanc, y que está calificado por el Àrea Metroplitana de Barcelona (AMB) como refugio climático, cerrará durante el mes de agosto. Precisamente, cuando las temperaturas son de las más altas del año. Pero esto no solo se producirá en el mes de agosto —si es que al final no se lo repiensa el ayuntamiento de la ciudad—, sino que los fines de semana (sábados y domingos) tampoco se podrá acceder. L’Hospitalet tiene un gran déficit de refugios climáticos, y los pocos que tiene, permanecen cerrados en fechas claves. Ver para creer.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
