Autor: Jesús A. Vila

29 segons que expressen una manera de fer

Jesús A. Vila. membre de Foment de la Informació Critica de L’Hospitalet.

Cinc dies després que L’Estaca publiqués la resolució del Consell de la Informació de Catalunya sobre la queixa per la vulneració de drets de la ciutadania hospitalenca, que en la nostra opinió cometen reiteradament els Mitjans de Comunicació Públics de l’Hospitalet, la producció de TV de l’Hospitalet es va posar en contacte amb el Foment de la Informació Crítica per tal de recollir declaracions d’algun representant de l’entitat sobre aquesta qüestió. Tan aviat FIC va rebre la resolució i va poder debatre a la Junta Directiva que calia respondre, va encomanar una informació transparent sobre el tema que va sortir a L’Estaca el passat dia 11. El dia 16, TV LH ens demana declaracions al respecte i l’entitat anomena un representant per fer-les. Al mateix migdia, l’Informatiu de la tele es fa ressò de la notícia, fet que ens serveix per tornar a constatar mala praxis professional i no perquè aquesta mala praxis provingui de la incompetència dels professionals, sinó bàsicament perquè és de suposar que la competència professional topa sistemàticament amb la por a la represàlia laboral de qui controla l’aixeta financera.

Ho dic perquè el director dels Mitjans en persona complementa la notícia de TV LH donant contingut al seu titular que parla del rebuig de la queixa de FIC sobre la vulneració del codi deontològic dels MCP, escombrant cap a casa i manipulant la realitat. Per les declaracions fetes sembla que el director s’ha pres aquest contenciós com una qüestió personal i jo diria que considera una victòria particular seva que el CIC faci una resolució on no certifica la vulneració del codi deontològic… però tampoc el contrari. Si no els coneguéssim diríem que dona la impressió de sentir-se obligat a retre comptes a qui considera que ho ha de fer, que és l’equip de govern municipal. I aquest és exactament el nucli del conflicte, perquè tot i que el va contractar l’equip de govern municipal, qui li paga el sou és la ciutadania hospitalenca i és també a la ciutadania hospitalenca —i no només als representants polítics— a qui hauria de retre comptes.

Deixeu-me que m’expliqui. Els MCP funcionen, en l’actual fase, gràcies a un document que va costar un enorme esforç que es fes realitat: el Contracte-Programa que regula la prestació de serveis públics de comunicació i que el ple municipal va aprovar quatre dies abans de les darreres eleccions, amb un període de vigència que acaba el 2025. El contracte-programa el va aprovar el Consell Executiu dels MCP —on jo hi era, ben casualment— que està format per representants dels grups polítics municipals, un tècnic de Comunicació i tres periodistes de reconeguda solvència de fora de la ciutat, i presidit pel director dels MCP. No està gens clar el criteri pel qual s’elegeixen els tres periodistes externs, però el que si recordo és que no van estar presents en cap de les reunions a les quals jo vaig assistir (que van ser gairebé totes) i en totes elles van delegar el seu vot en el director dels mitjans o directament en el representant de l’equip de govern. D’altra banda, sembla haver-se convertit en norma que el director dels MCP, el representant de l’equip de govern, que acostuma a ser el cap del Gabinet de Premsa i el tècnic/a de Comunicació, tots tres de la mateixa àrea municipal, votin sempre units i, per tant, les reunions del Consell Executiu (CE) tenen, de partida, sis vots pràcticament assegurats, enfront dels altres quatre possibles vots dels grups d’oposició. Però el pitjor no és això, en ser suficientment greu. El pitjor és que el document sencer del darrer Contracte Programa va arribar absolutament redactat a les reunions i que, en dues o tres sessions del CE, es va donar per aprovat. No s’havia enllestit abans, probablement perquè el director dels MCP no havia tingut temps de redactar-lo o de programar la seva redacció i, en qualsevol cas perquè, com es va veure, només es tractava d’un simple tràmit.

Jo vaig assistir a pràcticament totes les reunions del CE (en el meu cas en representació d’un grup municipal d’oposició que em va fer la proposta sense compromisos) i en la darrera vaig presentar un total de 30 esmenes al redactat, de les quals el director només va acceptar-ne 7, sense discussió de cap mena. En aquelles reunions de la tardor del 2022 jo vaig aprofitar per posar sobre la taula el que els grups polítics havien aprovat ja feia uns quants anys sobre la recuperació de Ràdio l’Hospitalet. No es va prendre ni tan sols en consideració.

Óscar Sánchez, director dels mitjans de comunicació públics de L’H. fent una declaració a LH Digital.

Amb el canvi d’ajuntament després de les eleccions, el Contracte-Programa no caduca, però el que sí caduquen són els dos organismes de control dels MCP: el Consell Consultiu i el Consell Executiu. Per tant, hores d’ara, que no s’ha nomenat cap dels dos Consells des del maig del 2023 que havien caducat, l’únic que decideix és el director dels MCP i segurament el gerent de La Farga que s’ha de dur molt bé amb el director dels MCP perquè quan FIC va fer arribar el Manifest d’abril a l’empresa pública demanant que aquesta empresa encarregada de la gestió dels mitjans se’n fes ressò, el que va fer el gerent va ser fer-li arribar el document al director dels MCP, primer, per fer una informació a mida —que ningú s’esperava ni havia demanat ni potser hi calia— i segon, per enllestir una colla d’al·legacions per si a algun organisme, com després va passar, se li ocorria obrir un expedient.

Foment de la Informació Crítica és una entitat transversal, de la ciutadania hospitalenca, però que té una missió indefugible —i faria bé el director dels MCP de col·laborar en un objecte que també l’ha de beneficiar, enlloc de considerar l’entitat una mena de vespa asiàtica—: aconseguir que els MCP siguin controlats per la ciutadania i no exclusivament, com fins ara, pel poder polític i directament pel director dels MCP, que actua més com a braç executiu del poder local en aquest àmbit, que com a professional de la informació. En aquest sentit, els grups municipals de l’oposició haurien de coincidir amb nosaltres que no s’ha de seguir tolerant que una o dues persones (el director dels MCP i el gerent de La Farga) decideixin el que hauria de decidir un organisme controlat per la societat civil, a banda dels representants polítics, d’una manera honesta i equànime. I, per tant, s’ha de partir de cero en aquest treball de control si és que veritablement es vol controlar una matèria tan important com és la informació plural com a servei públic. No serveixen, com és ben evident, els dos Consells tal com estan dissenyats i no serveix un Contracte-Programa que redacten els MCP sense participació ni de la societat civil ni del conjunt de treballadors de l’organisme públic que, de ben segur, tenen molt a dir al respecte.

De ben segur no defugirem la nostra responsabilitat com a entitat de la ciutat que té com a objectiu el foment de la informació crítica i insistirem sobre aquesta manera de fer, sense descans, igual que no desistirem a l’hora de reclamar que es compleixin els acords que sobre comunicació i llibertat i pluralitat informativa aprovi el ple municipal. En el nostre cas directe, i fins ara mateix, els debats polítics a TV LH i la reobertura de Ràdio L’Hospitalet.

Però no voldria acabar aquest escrit sense referir-me a l’anècdota amb que obria el relat. Ens van demanar declaracions i vam citar a TV L’H davant la fàbrica del Cosme Toda, al costat del bosc de blocs obra de l’equip de govern Marín i de l’antiga fàbrica, un patrimoni abandonat que podrien fer servir moltes entitats com la nostra que no tenen cap seu social en condicions. Deu minuts més tard de la cita, va venir un càmera i vam estar gravant més o menys 15 minuts. Uns deu minuts llargs davant la càmera i la resta, un cop acabada la que ens van dir era la gravació principal, regirant la documentació. Ens temíem que TV LH diria que el CIC els ha donat la raó, quan el que ha dit l’acreditat organisme és que amb les dades disponibles no podia entrar a valorar si el FIC té raó o no i per tant no tenia elements per dir si s’ha vulnerat o no el codi deontològic. Li hem tornat a enviar al CIC el document que va publicar L’Estaca el dia 11 de juny per veure si ara que té més elements es pot finalment pronunciar en un sentit o en un altre i l’organisme ens ha contestat el següent (li vam passar el text del CIC a TV L’H però d’això no han dit ni paraula): “Bon dia, Us comuniquem que hem rebut la seva queixa relacionada amb l’acord pres pel Consell de la Informació de Catalunya de l’expedient 9/2024 i la documentació adjunta i que la incorporem a l’expedient ja obert per tal d’analitzar el que ens exposeu i donar-vos resposta. Ben cordialment”.

Som optimistes. Sembla que el CIC ara si que tindrà més elements per constatar que els MCP vulneren el codi deontològic. O potser no, ja ho veurem. I si tampoc amb el que els hem enviat ara, tenen prou elements per pronunciar-se, seguirem insistint on correspongui sobre la necessitat d’un control públic dels MCP i de la participació sindical dels professionals dels mitjans, que ara es troben indefensos davant uns mecanismes patronals que només controla el poder polític. Novament al CIC, o allà on calgui.

I acabo. No sabíem que en el cos informatiu de TV LH defensaria la seva postura directament el director dels MCP. I ens n’alegrem, perquè poca gent a la ciutat el coneix i mana molt. Però lamentem que ell hagi utilitzat 31 segons i una gran part del contingut de la informació i el representant de FIC només 29 segons i un parell de paràgrafs. Sobretot, perquè s’ha desaprofitat gairebé un quart d’hora de les declaracions principals que s’han ignorat del tot i que potser haguessin aclarit més les coses a la ciutadania, que és la important.

Tothom sap que els MCP han discriminat la ciutadania respecte el que FIC ha generat des de fa sis anys, privant a la ciutat d’informacions que no sabem si interessarien, però que sí sabem que no tenien cap autoritat, ni legal, ni moral, ni professional per escamotejar-les. Ara tothom ha de saber que els 29 segons de la informació de dimarts 16, expressen una manera de fer que, malauradament no és nova. Manipulen la informació quan diuen que el CIC rebutja la queixa. Simplement “no es pot pronunciar sobre la queixa presentada” (tal com es diu literalment), que sembla una cosa ben diferent. I manipulen les declaracions quan no inclouen ni un segon de les realitzades davant càmera, quan van afirmar que la resta de la gravació era simplement per il·lustrar la notícia.

Ha de saber la ciutat que serem un corcó per qui discrimina, amb l’únic argument que el que proposem molesta. El periodisme combatiu té això, que no es cansa mai…

Núria Marín deixa l’alcaldia i serà substituïda per David Quirós

El 15 de juny es convoca ple extraordinari per fer efectiu el relleu

Imatge de Núria Marín i David Quirós.

Ja s’ha fet públic que Núria Marín deixa l’alcaldia de l’Hospitalet i serà substituïda pel tercer tinent d’alcalde David Quirós. El runrun que ha estat circulant per la ciutat des de fa mesos, pràcticament des que el tercer tinent d’alcalde de la ciutat es va dedicar a comentar a alguns dels regidors —especialment dels grups municipals d’oposició— que el proper alcalde de la ciutat seria ell, ja s’ha fet realitat. Cristal·litzat el runrun, podem aprofitar per resumir el mandat de l’alcaldessa Núria Marín Martínez i explicar quatre dades sobre el seu successor in pectore.

Núria Marín va accedir a l’alcaldia el 19 d’abril del 2008, essent la primera tinent d’alcaldia quan el president José Luis Rodríguez Zapatero va nomenar ministre de Treball i Immigració Celestino Corbacho, fins aleshores alcalde de la ciutat. Núria Marín va néixer a Collblanc i no només era la primera dona alcaldessa de la ciutat en tota la seva història, sinó que era la primera alcaldessa socialista i la primera dels tres alcaldes democràtics que havia nascut a L’Hospitalet. Va néixer el dia de Sant Esteve de 1963 (al desembre passat va complir 60 anys) i va començar a militar al PSC a l’any 1981, segons ella mateixa ha declarat moltes vegades. Quatre anys més tard, encara sense acabar els estudis que ella considera similars a empresarials, va entrar a treballar a l’Ajuntament i,a deu anys després, amb 32 anys, es va incorporar com a regidora socialista. Fins ara mateix, per tant, 28 anys amb càrrec públic i sou municipal. Regidora durant 13 anys i alcaldessa durant uns altres 16, va ser a més, presidenta de la Diputació de Barcelona entre 2019 i 2023 i des del juliol de l’any passat senadora per designació del Parlament de Catalunya. Ha simultanejat, adherits als respectius càrrecs, un munt de responsabilitats representatives i fins i tot va arribar a ser presidenta del PSC i ara mateix és vicepresidenta del seu partit.

Entre els mèrits evidents, guanyar totes les eleccions municipals a les quals s’ha presentat, la del 2019 amb majoria absoluta i mantenir-se com a primera autoritat municipal sense gaire sobresalts. El més important es va produir al febrer del 2020 quan un regidor del seu propi partit va destapar el cas Consell Esportiu (encara sense finalitzar) pel qual va ser imputada tot i que des-imputada amb posterioritat. Després d’aquest cas, que encara cueja, Núria Marín va perdre successivament la presidència de la Diputació (avui en mans de l’alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, ma dreta de Salvador Illa) i després la presidència del partit i, fa molt poc, va transcendir que Marín volia deixar l’alcaldia de l’Hospitalet i potser dedicar-se a ser senadora i qui sap si viure a Madrid, on arran del nomenament del càrrec va adquirir un pis. Un pis, per cert, que no figura entre la seva declaració de bens feta pública al web de la Cambra Alta del passat mes de juliol, probablement perquè l’adquisició era encara molt recent.

El seu sou declarat és de 109.055 euros anuals, té un  pis i un aparcament al 50% en propietat i una segona residència a Altafulla també compartida, un fons de pensions superior als 175.000 euros i uns altres 150.000 euros en accions i participacions.

Imatge de David Quirós

Sempre s’havia rumorejat que la persona més adequada per substituir-la quan ella estigués decidida a abandonar un càrrec que ja no semblava fer-li gaire il·lusió, era el que havia estat, fins no fa gaire, primer tinent d’alcalde, Fran Belver. David Quirós, per la seva banda, ha anat ventilant en els darrers temps que la persona elegida era ell. El nomenament de Núria Marín com alcaldessa a l’abril del 2008 va ser, segons el mateix Celestino Corbacho, una opció natural en uns moments en què el nomenament del ministre es va precipitar. En alguna ocasió Corbacho, que no ha mantingut bones relacions amb la seva successora des de gaire bé el seu retorn de Madrid, s’ha lamentat públicament de l’elecció i ha criticat durament l’absència d’iniciatives polítiques coherents de la seva fins aleshores tutoritzada successora. Ara, l’elecció de Quirós, que dins del partit socialista a l’Hospitalet no ha aconseguit ni de bon tros una posició majoritària, ha estat probablement més meditada, el que no vol dir que no sigui bastant sorprenent si es té en compte que Belver passa per ser l’únic component de pes en l’equip Marín i probablement la persona que té major presència en la gestió del dia a dia. En contra de Belver, segons algunes opinions, les seves constants dificultats de salut, el seu talant més aviat distant i crispat, la mala relació amb una part del partit encara proper al seu gendre Christian Alcázar (sense futur per la inculpació rebuda en el cas Consell Esportiu) i el no haver-se postulat eficaçment en lloc de Quirós.

Quirós, pels que el coneixen de prop, té fama de maquiavèl·lic, de venedor de fum i de que els temes se li fan vells a les mans abans de donar solucions, però també de mantenir una via de relacions socials més propera al savoir faire de l’alcaldessa. Per la fins ara alcaldessa, deixar a Quirós al front del govern municipal ja li sembla bé, malgrat el que puguin dir d’ell.

Ja hi ha data per fer efectiu el relleu. Serà en un ple extraordinari que es convocarà el dissabte 15 de juny.

D’acord amb la queixa del director de Comunicació de l’Ajuntament sobre la nostra informació sobre el pis madrileny de l’alcaldessa en la que se’ns indica que estem atribuint a l’alcaldessa un delicte perquè no el té declarat, la informació ja constata que el pis no estava declarat previsiblement perquè la seva adquisició era molt recent (posterior a juliol del 2023 que és la data de la declaració) i, per tant, quedava claríssim que no tractàvem d’insinuar cap delicte. Comunicació de l’Ajuntament afirma que l’alcaldessa no té cap pis a Madrid, malgrat que la informació ens havia arribat de fons internes del propi partit socialista de l’Hospitalet —i circulava extensament pel Departament de Cultura del mateix Ajuntament— on, certament, no es concretava si la propietat estava escriturada a nom de l’alcaldessa, d’alguna empresa patrimonial o d’algun familiar. Queda, doncs, fet l’aclariment que se’ns demanava.

L’escenari prodigiós de l’Alfons Flores, al Centre d’Art Tecla Sala

L’escenògraf més internacional que ha tingut mai L’Hospitalet presenta una mostra de la seva creativitat plàstica

Alfons Flores al centre d’un dels seus muntatges escènics

Dijous al vespre, al Espai 2 del Centre d’Art Tecla sala es va inaugurar la mostra “Alfons Flores. L’escenari prodigiós”, un recull per viure en primera persona i de manera intensa la màgia de l’escenografia teatral des de dins. La proposta és submergir-se en l’espai teatral i contemplar des de les entranyes d’un escenari imaginari el poder de la plasticitat escenogràfica i l’encant de la interrelació entre la matèria i l’espectador: un fenomen bastant semblant al que pot viure un actor en un escenari, davant d’un treball escenogràfic d’entitat.

Alfons Flores (L’Hospitalet 1957), va començar a viure el món del teatre des de ben petit. Fill d’un enamorat del teatre que va fer del Centre Catòlic el seu particular espai creatiu i germà d’un dels millors directors teatrals d’escena de Catalunya i sens dubte el millor director teatral que ha tingut la ciutat, l’Enric Flores, va iniciar-se en el món de l’escena d’adolescent i ben aviat es va sentir atret, i amb molta desimboltura i sentit de la plasticitat per la composició escenogràfica, que no és només, com algú aliè al món de la dramatització podria pensar, ambientar el que passa a l’escenari, sinó omplir de contingut visual, plàstic i utilitari tot allò que no és ni la veu, ni el moviment dels actors ni la il·luminació.

La mostra que presenta l’Alfons Flores sota el comissariat del cornellanenc Joan Maria Minguet, crític d’art, professor d’Història d’Art Contemporani i d’Història del Cinema a l’Autònoma de Barcelona i autor de més de 25 llibres sobre la matèria, i amb el suport tècnic i creatiu de la seva filla Mar Flores, omple la sala del Centre d’Art Tecla Sala recreant tres espais escenogràfics amb els quals no només es pot interactuar sinó que gairebé és obligatori per aconseguir el clima necessari, a banda d’un espai d’exposició de cartells, un altra d’esbossos, dibuixos i projectes, un bosc de televisors inspirat en l’escenografia de Bodas de Sangre, de Lorca, fet al Grec de Barcelona l’any 2001, i una videoinstal·lació també força interessant.

Els tres grans fragments escenogràfics del centre de la sala, alguns originals i alguns reconstruïts en part, corresponen a les òperes Norma, de Bellini que es va estrenar al Royal Opera House de Londres l’any 2016; Ascenso i caída de la ciudad de Mahagonny de Brecht/Weill, representada al Teatro Real de Madrid, l’any 2010 i l’Elisir d’amore, de Donizzetti que es va estrenar a Dusseldorf, a la Deutsche Oper am Rhein, l’any 2015.

Amb aquestes magnètiques escenografies, Alfons Flores posa de manifest dues coses: el seu geni creatiu, la seva capacitat plàstica i el seu enginy teatral i l’èxit internacional del seu treball. Més enllà de les celebrades escenografies de La Casa de Bernarda Alba (1998), Bodas de Sangre (2001), La Celestina (2004), Peer Gynt (2006), Los persas. Réquiem por un soldado (2007), Tirant lo Blanc (2007), La casa dels cors trencats (2009), Nit de Reis (2010), Afinidades electivas(2011), Flames a la Fosca (2013), Ensam (2015) o Scaramouche (2016), ha posat en escena òperes al Teatre del Liceu de Barcelona, al Teatro Real de Madrid, al Englisch National Opera (Londres), al Teatro alla Scala (Milà) o al Sydney Opera House d’aquesta ciutat australiana.

Les seves creacions han servit, a banda d’expressar un univers de plasticitat amotllat a l’essència de les peces teatrals o operístiques, una extraordinària aportació creativa per la renovació del llenguatge plàstic de les peces operístiques. El propi Flores, en el transcurs de la roda de premsa per presentar l’exposició als mitjans es va referir a la quantitat d’ensurts que han produït les seves creacions en ambients acostumats a que l’escenografia sigui simplement un aditament del text, del cant i de la música, quan la feina de l’Alfons mai ha estat un treball auxiliar sinó en moltes ocasions allò autènticament trencador que tota obra d’art hauria de pretendre. Quan encara només era un membre més de la cooperativa professional del Grup d’Acció Teatral de l’Hospitalet, les seves escenografies ja resultaven icòniques i s’elevaven per sobre de tot el magnífic treball de moviment d’actors, del text, la dicció i els jocs de llums i de plàstica de les peces dirigides pel seu germà en el grup hospitalenc.

L’Alfons Flores és, avui, un dels hospitalencs internacionalment més valorats i veure el seu treball creatiu a la seva ciutat on va créixer com a persona i com a artista plàstic i escenogràfic, de ben segur no deixarà indiferent ningú.

L’exposició estarà oberta fins el 3 de novembre.

Indiscutible hegemonia del PSC, fort avenç de la dreta i la ultradreta i davallada de l’independentisme

Els resultats electorals a la ciutat dibuixen tres espais sensiblement diferents: un al nord (amb l’excepció de Collblanc-La Torrassa), un altra al mig (Centre-Sant Josep i Santa Eulàlia) i un al sud, Bellvitge-Gornal.

David Pérez, repeteix com diputat.

Amb una participació que ha superat de poc el 53% dels vots, el PSC s’ha tornat a situar com a primera força electoral amb una mica més de 39.000 vots seguit a llarga distància pel PP amb gairebé 13.000 vots. ERC, gairebé arriba als 10.000 vots i Vox supera els 9.000, Junts els 7.000 i els Comuns aconsegueixen una mica més de 6.000. La CUP arriba als 2.000 vots, mentre Ciutadans, Pacma i Aliança Catalana aconsegueixen al voltant de 1.100 vots cadascuna. En nombre de vots, el PSC aconsegueix a la ciutat gairebé tants vots en solitari com els 9 partits que el segueixen, una dada que posa de manifest l’hegemonia socialista a la ciutat. Una mirada panoràmica al conjunt del municipi posa de manifest que el PSC es fort a tota la ciutat però en especial als districtes 4, 5 i 6: La Florida-Les Planes, Pubilla Casas-Can Serra i Bellvitge-Gornal. Curiosament, els barris del nord de la ciutat són els que tenen un urbanisme més complex, un índex de saturació demogràfica més elevat i un nivell d’immigració més considerable (caldria afegir també el districte 2, Collblanc-La Torrassa). Bellvitge-Gornal ha estat tradicionalment també un districte socialista que manté, per tant, el seu posicionament ideològic immutable.

Als barris del nord de la ciutat, districtes 2 (Collblanc-La Torrassa), 4 (La Florida-Les Planes) i 5 (Pubilla Casas- Can Serra) és on la participació ha estat més baixa: entre el 45 i el 48% del cens electoral i on el PSC ha aconseguit un percentatge més alt, al voltant del 50% als districtes 4 i 5, i del 40% al districte 2. També en aquests tres districtes la suma de PP i Vox ha estat la més alta de la ciutat: entre el 27 i el 28% als districtes 4 i 5 i del 22% a Collblanc-La Torrassa. També en aquests dos districtes és on el suport electoral a ERC i Junts ha estat menor. A La Florida-Les Planes i a Pubilla Casas- Can Serra, ERC i Junts han tret menys, en conjunt, que VOX, mentre que el PP ha tret (juntament amb Bellvitge-Gornal) el millor resultat de la ciutat. Els Comuns, per la seva banda, han tret només un 4,6% a La Florida-Les Planes i un 5,8% a Pubilla Casas-Can Serra, mentre que als districtes 1 i 3 ha tret per sobre del 7,5%. A Collblanc-La Torrassa i a Bellvitge-Gornal el resultat ha estat molt semblant: el 6,8% dels vots vàlids emesos.

Núria Lozano, continua com diputada de Comuns Sumar

Aquests resultats han fet que, tot i que el PSC és la primera força arreu, ERC només sigui la segona al districte 1 i al districte 3, mentre que el PP és la segona força als districtes 4, 5 i 6. El PP és la tercera força al districte 1, mentre que VOX és la tercera força als districtes 4, 5 i 6. Junts és la quarta força als districtes 1, 2 i 3 i la sisena als districtes 4, 5 i 6. I els Comuns són la cinquena força als districtes 4, 5 i 6 i la sisena als districtes 1, 2 i 3.

La lectura dels resultats en global dibuixen tres ciutats diferents: una, la formada pels barris de La Florida-Les Planes, Can Serra i Pubilla Casas on després del PSC, les dretes obtenen un notable resultat. Una segona, la formada pels districtes 1 i 3 (Centre-Sant Josep, Santa Eulàlia i Gran Via Sud) on el PP no arriba al 13,5% i Vox no arriba al 9%, mentre que els partits independentistes aconsegueixen els millors resultats del conjunt de la ciutat i també els Comuns (entre el 7,5 i el 8,1%). I una tercera, la que formarien Collblanc-La Torrassa al nord i Bellvitge-Gornal al sud on el PSC seria més fort que al Centre i Santa Eulàlia, també els partits independentistes amb una mica més de pes que a La Florida i Pubilla, però també la dreta PP-Vox amb més força que al Centre i Santa Eulàlia, amb un pes dels Comuns a mig camí entre el pèssim resultat de La Florida-Pubilla i el més ressenyable del Centre i Santa Eulàlia.

En resum, el PSC ha aconseguit entre el 37,5% (districte 3) i el 49,3% (districte 4); el PP entre el 12,3% (districte 1) i el 16,7% (districte 6); ERC entre el 7,2% (districte 5) i el 13,5% (districte 3);  Junts entre el 3,8% (districte 5) i el 10,4% (districte 2); Vox entre el 8,5% (districte 1) i el 12,9% (districte 4) i Comuns-Sumar entre el 4,6% (districte 4) i el 8,1% (districte 1).

Amb aquests resultats, encara provisionals de la circumscripció de Barcelona, dos hospitalencs i una hospitalenca ocuparan plaça de diputat al Parlament de Catalunya: els números 8 i 21 de la llista del PSC, David Pérez i Ernesto Carrión, i la núm. 6 de la candidatura de Comuns-Sumar, Núria Lozano, regidora de L’Hospitalet per L’HECP-C.

La mentida, com a eina d’intransigència i de pressió

Imatge d’un moment del debat.

Vagi per endavant que soc dels que pensen que el minut final en un debat electoral, l’anomenat minut d’or, no resulta ni determinant ni imprescindible i que, per tant, el que s’acaba considerant com la cirereta del pastís no és res més que un instrument de màrqueting polític inventat pels especialistes en opinió pública que, en aquest tipus d’activitats comunicatives, complementen el treball del periodisme clàssic.

I vagi també per endavant que aquest article mai s’hauria escrit si no s’hagués produït un episodi una mica lamentable al voltant del minut d’or durant el passat debat electoral que FIC i l’Espai de Ciutadania van co-organitzar al teatre del Centre Catòlic el passat dia 3 de maig.

Estarà bé explicar tot el procés perquè el lector es faci una idea. En la darrera Junta de FIC d’abril es va parlar de la commemoració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa que l’entitat sempre celebra amb un acte. La coincidència de les eleccions autonòmiques va fer que ben aviat es pensés en convertir aquest acte en la millor expressió de la llibertat de premsa i de l’enriquiment democràtic com és un debat electoral amb tots els partits amb representació parlamentària en el moment del canvi de legislatura. Com que a L’Hospitalet la cosa dels debats electorals ha estat enrarida des que l’alcaldessa va decidir en les darreres convocatòries municipals no assistir i enviar al seu segon, es va acordar enviar una carta als partits explicant la fórmula del debat, la clau hospitalenca amb que es desenvoluparia, el nombre de blocs, el minut final i el sorteig de totes les forces per evitar discriminacions i garantir la proporcionalitat. Alhora, com que FIC és una entitat privada, així com el conjunt d’entitats de l’Espai de Ciutadania, es va pensar que, per no entorpir la campanya, caldria cercar un espai també privat, encara que tingués una despesa econòmica, cèntric i en condicions, per marcar una certa dinàmica de debats futurs, imprescindibles en una ciutat com la nostra. Com tothom es pot imaginar va suposar una feinada per una entitat que només s’alimenta econòmicament de les quotes del mig centenar llarg d’associats, que no té cap tècnic que faci la feina i que s’ha de moure gràcies al voluntarisme i l’activisme de les persones que en formen part.  Valgui dir, de passada, que això només és possible en una entitat que ha aconseguit un clima de treball extraordinàriament afable, gràcies al respecte a totes les opinions, la seva voluntat transversal i l’esperit col·laboracionista que ho impregna tot.

La carta als partits es va enviar el dia 26 d’abril (i amb el PSC es va confirmar que l’havien rebut el dia 27) quan ja estava tot lligat i allà va quedar de manifest que els partits que participessin —esperàvem que tots, pel caràcter igualitari i plural del debat— assumissin les condicions establertes: quatre blocs temàtics en clau hospitalenca, tres minuts per partit, incloses rèpliques entre ells, i un minut final per demanar el vot. Als partits se’ls demanava que elegissin els candidats de l’Hospitalet en millor posició en cadascuna de les llistes, se’ls avisava del periodista que moderaria i que mitja hora abans de l’inici del debat es faria el sorteig dels blocs i del minut final per decidir l’ordre d’intervencions.

El debat va estar a punt de malmetre’s tal com s’havia previst, perquè el representant socialista, el diputat David Pérez, va insistir que el seu partit acceptava tots els termes de la carta excepte el sorteig del minut d’or, afirmant que si qualsevol dels partits presents no estava d’acord amb les normes del debat i les impugnava, la Junta Electoral imposaria el criteri del pes parlamentari, que és el que ell defensava pel minut final. Se li va explicar amb detall que la carta havia estat enviada amb temps i forma i que no s’havia enviat cap altra carta mes amb posterioritat, argument que el diputat socialista rebatia pel fet que ell havia ja parlat de la seva posició amb el president de l’entitat i, en conseqüència donava per fet que el minut final es faria amb la fórmula que ell defensava, s’ha de dir que en exclusiva.

Podia entendre’s el malentès, però també calia donar-li pes al seu argument i per això se li va demanar que ens digués on constava la normativa segons la qual en cas que un partit —en una convocatòria de debat electoral per una entitat o mitjà privat— no estigui d’acord amb les normes fixades, pot impugnar-les i la Junta Electoral li dona la raó. El diputat David Pérez no disposava en aquells moments de la normativa i va presentar aleshores una única opció: o acceptar que el minut final no se sortegés o absentar-se del debat.

A menys de mitja hora d’iniciar-se el debat, els organitzadors i el moderador (amb l’acceptació explícita de la resta de partits) van acabar acceptant les premisses del diputat socialista, després de consultar la LOREG en la mateixa sala i no observar cap punt que posés en valor els arguments utilitzats. L’important va ser aleshores salvar el debat però el moderador va fer una observació al respecte i és que es miraria el tema amb precisió perquè aquella imposició de darrere hora podria crear un nou precedent a la ciutat en debats electorals, que estaria bé resoldre de manera definitiva.

Aquest article és el resultat d’aquesta anàlisi minuciosa dels fets. Per la celebració d’un debat electoral d’un mitjà o d’una entitat privada, cal establir uns mecanismes de consens entre els convidats, però no hi ha base d’impugnació de la Junta Electoral pel fet que els convidats poden perfectament declinar la invitació. Si no declinen la invitació, s’han de sotmetre a les normes prefixades per qui organitza —en general prèviament consensuades— i no poden fer servir l’argument de la Junta Electoral com a pressió, que és exactament el que va fer el diputat al·ludit.

Vam fer també la consulta a diversos serveis jurídics que treballen sobre campanyes electorals de partits i especialment a la Junta Electoral de Zona que ens va enviar un certificat de la consulta que vam rebre ahir dijous i que especifica “Por consiguiente, esta JUNTA ELECTORAL considera que, dado el carácter privado de FIC -que ni siquiera es un medio de comunicación- puede organizar el debate como considere oportuno, siempre y cuando se respeten los principios de pluralidad y, en particular, el de proporcionalidad, sin que por parte de un partido o candidatura se pueda condicionar la celebración del debate, máxime cuando las normas, como es el caso planteado, han sido previamente consensuadas. En relación con el llamado “minuto de oro”, esta JUNTA ELECTORAL se remita a los Acuerdos de la JEC mentados.”

En realitat, l’actitud del diputat David Pérez, ho afirmo amb tota cordialitat, va ser d’intransigència, una posició que en aquesta ciutat no és estranya en el partit que porta governant des de l’any 1979. I el més greu és que o, ens va mentir, o va fer veure que coneixia una norma que desconeixia del tot, que també era una altra forma de mentir i de pressionar. A Foment de la Informació Crítica tenim la voluntat de millorar les fórmules, els mecanismes, els continguts i el desenvolupament dels futurs debats que pensem organitzar i ja no serà possible que ens entabanin amb inexactituds, com ens va passar el 3 de maig.

És veritat que costa tenir una mica de mà esquerra quan sempre s’ha fet servir la mà dreta amb la inflexibilitat del que està tan acostumat al poder, però no s’hi val tot. I alguns ho hauran d’aprendre de cara al futur.

acta-35-acuerdo-13Baixa

Las cosas que más amo no sirven para nada

Entrevista con el poeta Sandro Luna ganador del último Jorge Manrique de poesía

Este noviembre pasado, un poeta hospitalense de nacimiento ganó el prestigioso Premio Internacional de Poesía Jorge Manrique, con un libro de reminiscencias cinematográficas: La noche que a Eddie Felson le rompieron los dedos, rememorando aquel habilidoso jugador californiano de billar protagonizado por Paul Newman donde aparecía como un reconocido buscavidas. Se presentaron 107 originales de diversas partes del mundo y lo ganó Sandro Luna, nacido en 1978, licenciado en Filosofía por la UB y profesor de secundaria de literatura y filosofía. No era un primerizo. En 2009 ganó el premio de poesía de La Vanguardia que otorga a un único poema, en este caso Atardecer. Al año siguiente ganaría el XXXI Premio Internacional de Poesía Arcipreste de Hita con el libro Estamos todos muertos, aval y reconocimiento que le serviría para publicar en 2014 Casa sin lugar, en 2015 Eva tendiendo la ropa y en 2020 la plaquette Fuego de San Telmo. Ese mismo año ganaría también la XXXVI edición de los Premios Jaén de Poesía con el libro titulado El monstruo de la galletas y en 2022 fue finalista de los Premios del Tren con el poema Catenaria. 

Nos ha parecido que no había mejor elección para el Día del Libro que una entrevista con un notable escritor local, hasta ahora inédito en nuestras páginas. Este ha sido el resultado.

Nació en l’Hospitalet, vive en Esplugues… nadie apostaría que en esos contextos brotara un poeta… ¿la geografía marca a un autor?

Todo cuanto nos rodea es accidental. Lo mismo sucede con el lugar en el que uno nace. Lo que brota, por otro lado, lo hace siempre en tierra fértil y esta tierra, en realidad, no conoce más geografía que su propia entraña inmaterial. Así que, aquí, por intentar responderle, me remito a Melville: “No está en ningún lugar. Los lugares verdaderos nunca lo están”.

Por otro lado, decirle que la geografía por la que me muevo es una especie de mapa con muchas cruces y ningún tesoro… con la cual cosa es evidente que uno esté lleno de marcas y geografías que nos indican constantemente que lo único importante es el recorrido individual que cualquier persona haga en un mundo que apesta.

Hay mucha gente que versifica, que se atreve a juntar palabras, pero la poesía es otra cosa: ¿qué es la poesía?

No tengo ni idea, pero yo la he sentido, por ejemplo, muy viva en algunos momentos y poemas. Pienso en “Malos recuerdos” de Gamoneda, en “Alto jornal” de Claudio Rodríguez, en “Jilgueros” de José Mateos, en “Voces” de Agustín Pérez Leal, en “Humo de leña” de Vicente Gallego, por citarle algunos poemas de libros que descansan mientras le escribo en mi escritorio.

¿Qué es la poesía? – me pregunta.

¿Qué es el amor? – le respondo.

Una pregunta clásica: ¿el poeta nace o se hace?

Usted me disculpará, pero me hace unas preguntas que no sé bien qué decir, no estoy insinuando que suenen a preguntas tópicas o recurrentes, no me malinterprete… así que para no parecer impertinente ni altivo, adjetivos muy alejados del tipo que soy, le explicaré que yo, de pequeño, enfermaba con frecuencia y pasaba largas temporadas en casa de mis abuelos. Ello era debido a unas anginas que tenía del tamaño de un melón XL, así que cualquier resfriado se me complicaba cosa mala y me alejaba de la escuela, del patio y de mis compinches de aventuras. Por aquel entonces la tele no era tele, no existía internet ni plataformas con películas a la carta. Pero tenía libros y leer era un puerto para mí. Me embarqué, lo recuerdo, con Jason y sus camaradas; entendí de banderas por la bandera negra de Aquiles y los mirmidones; Long John Silver se convirtió para mí, por aquel entonces, en mi mejor maestro; las moscas de Machado y sus limoneros me dieron la vida nuevamente… y qué pronto quise escribir también por emular a aquellos tipos que me servían en bandeja sus aventuras y tragedias. Este amor por las palabras es verdadero amor, así que yo me enamoré de joven gracias a ellas y no he dejado de cultivar ese campo que todavía me estremece. Quiero pensar que soy un campesino humilde, como esos que aparecen en algunas películas del viejo Kurosawa, por ejemplo, y si he sido capaz de escribir algo que haya merecido la pena, en parte, también ha sido porque previamente había en mí una especie de tierra fértil en la que tanto los argonautas como el viejo Homero o el apasionado Stevenson o ese hijo de la mar a quien tanto respeto, por ejemplo, dejaron su semilla.

Otra pregunta más clásica todavía: ¿para qué sirve la poesía?

¿No cree que Borges respondió a esta pregunta de la mejor manera posible? Las cosas que más amo no sirven para nada. No sirve para nada lo hermosa que me parece mi compañera cuando toma café por la mañana, no sirve para nada el beso de mi hija por sorpresa, no sirve para nada la belleza que tiene el rocío cuando le va la vida en el filo de una hoja… ¿qué es esta servidumbre de preguntarnos a cada instante para qué sirve esto o aquello? Lo que más importa, porque es importante, nada sabe del utilitarismo ni de la esclavitud en este mundo de mierda. Por eso fueron tan importantes otros hombres mucho mejores que yo que dieron su vida por amar solamente –aquí pienso en mi hermano Agustín–: Osip, Servet, Bruno,…

De la poesía no se puede vivir, pero… ¿se puede vivir para la poesía?

La única vida que concibo es la que se desvive. Entiéndase bien –hago referencia a Esquirol–: “Vivir es desvivirse”. Y esto quiere decir que vivir es dar la vida. En tal caso, sí, se debe vivir para la poesía, a su servicio y dictado, humildemente siempre y a su búsqueda y encuentro; respetar el barbecho, los silencios…

Ha ganado unos cuantos premios de poesía: ¿para qué sirve ganar premios?

Si me presento a premios literarios es porque es la manera más rápida de publicar un libro y que a menos gente compromete. En mi caso, y para serle sincero, me ha servido para conocer a personas que se han convertido en algo más que en compañeros de viaje: en amigos.

¿Qué es, a su juicio, una carrera literaria?

Me temo, y sabrá disculpar mi ignorancia, que no sé qué es una carrera literaria.

¿De dónde bebe como poeta?

De la fuente inagotable de la que otros hombres y mujeres bebieron antes que yo: la sorpresa, porque es admiración, y la celebración, porque es gozo e incertidumbre. Y también del bar que tengo al lado de casa.

¿Cómo ve su futuro literario?

Me cuesta mucho pensar en más allá de hoy, así que espero que las palabras sigan acudiendo a mí generosamente y que yo esté a la altura en el momento de merecerlas, si es que las merezco, si es que acuden. Nada más.

Es profesor de secundaria. ¿Qué considera que hay que hacer para que los jóvenes se sientan atraídos por la poesía?

A los jóvenes hay que dejarlos con sus duelos y sus alcances. Y si alguno siente que el pájaro de fuego repiquetea en su corazón, ya sabrá qué hacer cuando llegue el momento. Ahora bien, aquí deberíamos hablar de la educación en las aulas y del torpe camino que llevan años siguiendo –y a nosotros con ellos, lamentablemente– nuestros pobres políticos de turno que, en realidad, son y siempre han sido los grandes incapaces de nuestra historia humana. Se debería recuperar y afianzar en la enseñanza el estudio de las humanidades –ya sabe que “humanidades” se refiere a una dimensión muy amplia referido con lo humano–. Sólo así es posible que algunos se interesen por cualquier actividad relacionada con ellas… si de ahí salen poetas, escultores, músicos o ingenieros aeronáuticos, mejor que mejor. Pero, ahora bien, hay que empezar por abajo. Luego ya se verá. También es importante el entusiasmo y la honestidad con la que uno se dirige a los jóvenes, son aspectos contagiosos, más que el sarampión o la gripe.

¿Es verdad, en su opinión, que la poesía es un arma cargada de futuro como aventuró Celaya?

Con esto Celaya se convirtió en el gran propagandista de la posguerra española. A mí las cosas efectistas me la traen al pairo y si la poesía es o no un arma y si la poesía tiene o no futuro me trae sin cuidado. Respeto al hombre Celaya, su compromiso moral y su infatigable trabajo social, pero no me interesa demasiado el poeta Celaya, otros cantaron mejor que él lo que él no alcanzó.

¿Qué piensa que se debería hacer para que la buena poesía impregne al público? ¿O quizás no es necesario?

Qué importa el público, lo que importa es la poesía y la poesía sólo lo es si es buena y permanece. Fíjese qué cosas, no nos vemos cantando dentro de nosotros todavía la “Noche oscura”, las coplas, el romancero, el “Alto jornal”… qué importara lo que piense cualquiera de nada.

Recomiéndenos un libro de poesía que no sea el suyo…

Uno no, voy a recomendar unos cuantos a los que he vuelto en las últimas semanas:

Antonio Gamoneda, Blues castellano.

Claudio Rodríguez, Don de la ebriedad.

Miguel Ángel Velasco, La vida desatada.

Agustín Pérez Leal, Tú me mueves.

César Vallejo, Los heraldos negros y Trilce.

Antonio Machado, Soledades. Galerías. Otros poemas.

Walt Whitman, Hojas de hierba.

T. S. Elliot, Cuatro cuartetos.

Pablo Neruda, Odas elementales.

Dámaso Alonso, Hijos de la ira.

José Agustín Goytisolo, Salmos al viento.

José Mateos, La hora del lobo.

José Ángel Valente, Fragmentos de un libro futuro.

José Luis Parra, Inclinándome.

Antonio Moreno, Nombres de árbol.

Juan Ramón Jiménez, Antolojía.

Blas de Otero, Verso y prosa.

C. P. Cavafis, Obra completa.

Luis Rosales, La casa encendida.

R. M. Rilke, Elegías de Duino.

Joan Margarit, Casa misericòrdia.

Antonio Cabrera, Con el aire.

Esta respuesta, usted sabrá perdonarme, daba mucho juego.

Gracias por su tiempo y sus preguntas. Espero que hayan encontrado en mis respuestas su mejor propósito.

Falleció Tomás Martínez, histórico dirigente de CCOO de l’Hospitalet

Formó parte de una larga lista de dirigentes que contribuyeron desde el movimiento sindical a la conquista de las libertades políticas

Imagen reciente de Tomás Martínez.

Conocí a Tomás Martínez durante el conflicto de la empresa Temsa en la que trabajaba, cuando yo era corresponsal de prensa y él uno de los dirigentes de aquella reivindicación, a medias entre la necesidad de negociar un buen convenio, incrementar salarios y la protesta por la discriminación que existía en el lugar de trabajo entre hombres y mujeres. Fue una época de paros, protestas, huelgas, concentraciones y manifestaciones en las fábricas y talleres de la Carretera del Mig, cuando la política de los sindicalistas más concienciados se centraba en conseguir una fuerte representación en las Uniones de Trabajadores y Técnicos del sindicato vertical, para ir articulando sobre la representatividad y la participación obrera un auténtico sindicato unitario bajo las siglas de Comisiones Obreras.

En aquellos años, primeros de los 70, el trabajo paciente, regular y activista de los trabajadores más concienciados, algunos llegados de fuera de l’Hospitalet y otros surgidos de la reivindicación interna de las medianas factorías que había en la ciudad, producía en cada conflicto un auténtico manantial de sindicalistas, de modo que los más comprometidos y los más constantes acabaron convirtiéndose en dirigentes reconocidos por todos los compañeros. Tomás Martínez fue uno de ellos por méritos propios. Estuvo desde el primer día al frente de las reivindicaciones, primero de su empresa, más tarde del sector del metal desde el sindicato vertical y, cuando las condiciones lo permitieron, desde el sindicato de CCOO, encabezando, por su valía y popularidad, el importante sector del metal de la ciudad y, acto seguido, incorporándose a la estructura del PSUC, el partido de los comunistas de Catalunya, en aquellos momentos el único partido de la ciudad con dirigentes, política elaborada y capacidad de movilización tanto en las fábricas como en los barrios.

Cuando surgieron las desavenencias internas que terminaron con la ruptura del partido en 1980 y que produjeron dramáticas consecuencias tanto en el propio PSUC como en CCOO, Tomás Martínez se situó en una órbita un tanto distante del sector que hegemonizó en aquellos momentos el aparato sindical pero, a diferencia de lo que ocurrió con muchos de los dirigentes de la organización, Tomás Martínez puso siempre por delante la conciencia de clase a la conveniencia ideológica o política, hecho que le hizo destacar especialmente en aquellos momentos convulsos. Esa actitud le permitió ser el segundo secretario local de CCOO y mantener la unidad del sindicato por encima de los conflictos y de las distorsiones. 

Cuando con Jaume Valls, primer secretario general de CCOO de l’Hospitalet, estábamos haciendo el libro que recogía sus memorias, el papel que jugó en su momento Tomás Martínez siempre destacaba por su capacidad, demostrada entonces, de superar los malentendidos en aras de la unidad y de los intereses de los trabajadores. Así lo reconocía entonces Jaume Valls (coetáneo de Tomás y todavía entre nosotros), con el que solía compartir muchos encuentros y afinidades.

La última vez que compartí unos momentos con Tomás fue precisamente el día en que presentamos el libro de Valls en el Casino del Centro. Hicimos memoria entonces de tantos momentos convulsos, pero también del espíritu de fraternidad que lograba imponer entre los suyos y lo encontré con el mismo espíritu combativo de siempre, con la misma pasión reivindicativa que aplicó en los años 70 del siglo pasado cuando apenas superaba la treintena. Con Tomás Martínez se nos marcha hoy una parte de la historia reciente de la ciudad en la batalla sindical. L’Hospitalet no se caracterizó, como otras ciudades del Baix Llobregat, por el altísimo nivel de concienciación de su clase trabajadora, en buena parte por la desestructura de la economía productiva que había en la ciudad: empresas medianas y en decadencia, pequeños talleres y un amplio sector de logística que no permitía grandes concentraciones obreras ni favoreció demasiados conflictos; pero sin dirigentes como Tomás Martínez, Jaume Valls, Antonio Ruiz, Joan Cornet, Santi Díaz, Mariano Aragón, Pep Ribas, Vicent Ventura, Isabel Gallardo, Isabel López, Amalia Arquillo, Marcelino Sánchez, Javier Nuin y otros cuantos más que deberían tener su lugar en la historia, no se entendería la contribución del municipio, desde el movimiento sindical, en la conquista definitiva de las libertades democráticas.

Le recordaremos como lo que fue: una buena persona, un dirigente obrero íntegro, de fuerte personalidad, un demócrata y un activista de nivel.

La ceremonia mortuoria de despedida será hoy lunes, a las 12h., en el Tanatorio de Bellvitge.

Enric Roldán: “Els drets humans o es respecten o es vulneren, i penso que és imprescindible una actitud activa que contraresti el clima de desinformació envers els refugiats i la emigració”

La concentració mensual davant l’Acollidora s’ha convertit en una tradició solidària en defensa dels Drets Humans i de les persones migrants i refugiades

Ara fa 8 anys, uns quants ciutadans de l’Hospitalet involucrats en l’activisme cívic mitjançant la Coordinadora d’Entitats Espai de Ciutadania, van impulsar una concentració de veïns i veïnes a la plaça de l’Ajuntament amb un clam molt precís: “Volem acollir”. Era la resposta, organitzada i carregada de sensibilitat, envers la problemàtica dels refugiats que en aquells moments ocupava les planes dels diàries de tota Europa. Des d’aleshores, aquesta crida a la solidaritat s’ha mantingut inflexible i constant un cop al mes, en els últims anys el darrer dilluns de cada mes, davant el monument de l’Acollidora, a la Rambla més coneguda del barri Centre. Com passa sempre, darrere d’aquestes iniciatives hi ha gent concreta, preocupada per la defensa dels Drets Humans, que fan de la constància i de l’empatia, un mecanisme d’aproximació a la realitat dels més dèbils, per tal que el món sigui una mica millor. Hem volgut parlar amb una de les ànimes de la proposta des del primer dia, l’Enric Roldán, mestre jubilat, membre d’El Casalet i de l’Espai de Ciutadania —l’animador d’aquest organisme malgrat a ell no li agradi gens que ho destaquem— activista cívic i cultural (especialment en l’àmbit de l’Educació) de tota la vida, perquè ens parli d’aquesta iniciativa que es manté regular i constant, mes a mes, des del 2016, i que s’ha convertit ja en una cita tradicional per mostrar la solidaritat dels hospitalencs cap a les persones obligades a abandonar el seu país i la seva realitat immediata, en la recerca d’unes condicions de vida més dignes i saludables. 

Arran de què us plantegeu aquestes convocatòries?

La idea va sorgir al març del 2016 ara fa 8 anys, en el moment precís en que la Unió Europea va signar un acord amb Turquia segons el qual totes les persones que arribessin irregularment a les illes de l’Egeo, fins i tot les que sol·licitessin asil, i volguessin arribar a la UE, serien retornades d’immediat a Turquia. Era, en el moment més terrible de les guerres a l’Orient (Afganistan, Siria…), una mesura per estalviar-se el terrible conflicte de l’emigració forçada i aturar les onades migratòries a la frontera. Com a compensació, va haver l’acord d’establir unes quotes d’acceptació de refugiats per país, si te’n recordes, de manera que a Espanya li van correspondre 17.337 refugiats, xifra que tinc al cap perquè era una autèntica vergonya en aquelles circumstàncies… Recorda que Alemanya, per exemple, tenia unes xifres d’acollida molt superiors, especialment perquè, com jo comento sempre, les persones que s’arrisquen a migrar acostumen a ser persones que volen millorar la seva vida, inquietes, resolutives i, en general, més preparades. I a Alemanya, aquest tipus de migració sempre li ha anat força bé. Doncs bé, arran d’aquesta mesura vergonyosa de la UE, a molts municipis, col·lectius de les entitats més actives, ens vam mobilitzar. A l’Hospitalet comptàvem, a més, amb una forta entitat com és la Creu Roja, molt sensibilitzada per aquestes qüestions i gairebé la convocatòria va ser espontània, a través de les mateixes entitats, que a vegades resulta encara més efectiu. De fet, aquí va ser la ciutadania indignada la que es va llençar al carrer.

I vàreu començar les concentracions…

Si, la primera es va fer a la porta de l’Ajuntament, perquè aleshores la crida als municipis era concentrar-se davant les cases Consistorials per mostrar el rebuig a la mesura de la UE i la solidaritat amb els refugiats. Com que nosaltres teníem ja organitzada la coordinadora d’entitats que tots coneixem com Espai de Ciutadania, ho vam fer a través d’ella. Aleshores l’Espai de Ciutadania no aplegava tantes entitats com ara, més o menys una vintena, però ja tenia un cert poder de convocatòria. Recordo que aquell dia va ploure una barbaritat i vam acabar concentrats al vestíbul de l’Ajuntament on es va poder fer un acte més o menys improvisat. L’important és que aquella primera convocatòria va servir per prendre consciència del problema, per conèixer més a fons el que vol dir ser refugiat i per observar les polítiques arbitràries de la UE en relació amb aquest fet.

Jo recordo una pancarta al balcó de l’Ajuntament sobre aquesta problemàtica, que va desaparèixer setmanes més tard i no ha tornat mai més…

Si, aleshores hi havia força sensibilitat sobre la qüestió i es va demanar a l’Ajuntament que fes extensiu el problema a la ciutadania, en la mesura de les seves possibilitats. Després això va anar decaient una mica. Es interessant veure, per exemple, que Espanya ha acollit 170.000 refugiats ucranians i en canvi, aquells 17.000 provinents de països musulmans en conflicte semblaven una barbaritat. Per tant, és evident que el color, l’origen, la procedència, segur que influeix, especialment en les autoritats. També hem de recordar que en aquella època governava Mariano Rajoy i que el ritme d’acollida va ser especialment lent. Un any després d’aquelles mesures UE-Turquia, Espanya havia acollit 1.037 refugiats d’aquells 17.337 que li corresponien. I de seguida vam veure, també, que el tema refugiats era molt conjuntural i que tampoc els Ajuntaments tenien especial interès en mantenir el missatge de l’acollida massa actiu, de manera que, ben aviat, vam decidir cercar un espai més idoni que no fos la plaça de l’Ajuntament i convertir la reivindicació en una cosa més cívica, més de les entitats de la ciutat i menys institucional. Com que a la Rambla Just Oliveras tenim el monument a l’Acollidora, ens va semblar que aquest símbol de la ciutat s’adequava perfectament amb la idea d’aquesta reivindicació d’acollida als refugiats.

Ja des del principi, les concentracions tenien la mateixa estructura que ara?

Pràcticament sí. Al principi es llegia el Manifest sobre els refugiats i poca cosa més, però aviat el company Eloi Moliner, també de l’Espai, va pensar que es podria llegir un poema de la Joana Raspall que és l’article 14 dels Drets Humans fet poesia (el poema Podries), penjar una pancarta i fins i tot, com que al costat de l’estàtua de l’Acollidora hi ha una paret bastant gran es va pensar en fer un mural que servís com a referència, però recordo que vam parlar amb el propietari, que només havia de deixar que es pintés i prou i s’hi va negar. Com que la pancarta o volava o la treien per posar-ne una altra i no hi havia possibilitat de pintar a la paret del costat, ens va semblar oportú posar una mica de música (el Cant dels Ocells) que, de passada servia per involucrar a més entitats, en aquest cas l’EMCA, l’escola de música que va començar a col·laborar ben aviat i que es manté de manera continuada fins ara mateix. De bon començament era un acte íntim, modest i curt i ara segueix sent un acte íntim, modest i una mica més llarg, però no gaire, que es manté de manera permanent els darrers dilluns de cada mes a les 7 de la tarda, com ja saps.

Des de l’inici…

No, sempre hem fet una convocatòria al mes però no hi havia dia fixe. Finalment vam considerar que millor elegir un dia al mes i mantenir-lo. Hi ha hagut alts i baixos, fins i tot convocàvem al juliol i a l’agost alguns anys, però la pandèmia ens va obligar a modificar-ho tot. Va haver un parell d’anys (2017-2018) que la Setmana de la Solidaritat la vam dedicar al tema dels refugiats i aleshores la convocatòria va agafar una embranzida important, de manera que es feia necessari formalitzar-ho d’alguna manera. Va ser un moment que teníem la col·laboració municipal, posaven megafonia, un escenari, etc. Jo crec que al final vam buscar un dia que no coincidís amb moltes convocatòries i ens va semblar que el dilluns era el millor dia perquè hi ha menys propostes, però tot això va canviant. Ara, per exemple, els dilluns hi ha els plens municipals i això resta l’assistència d’alguns regidors, que abans venien. Últimament ens emmotllem molt als alumnes de l’EMCA per tal que puguin assistir i interpretin el Cant dels Ocells i altres composicions. És una manera de visibilitzar-los i fer-los partícips alhora d’aquesta convocatòria solidària. Però l’acte sempre té ja una estructura molt semblant, durant la qual hi participa en cada convocatòria algun representant d’alguna de les entitats que formem part de l’Espai de Ciutadania. I també sempre comptem amb el suport d’aquestes entitats per organitzar-lo en condicions: cadires pels músics, ampolles d’aigua, aparell de so, megàfon, etc. Una cosa, com ja saps, molt poc oficial, expressament, però molt digne.

Però tot això ho ha de coordinar algú.

Doncs si. Uns quants, no gaires, però el més destacable és el treball en xarxa, la coordinació d’entitats i persones per fer possibles les concentracions cada mes. Sense aquesta xarxa no s’hagués omplert el Barradas amb el Concert de Música Acollidora el 2019 —amb la nostra soprano Laura del Río—, o la visita, amb dos autocars plens, a la Maternitat d’Elna… Voldria recordar també al jove Sergi Muñoz de l’ANC, que durant moltes concentracions es va encarregar de la megafonia (va morir al febrer del 2018).

Quan es va muntar el missatge estava clar: Volem acollir. Però ara ha anat passant el temps i el tema dels refugiats no sembla tan actual.

Si, aleshores estàvem molt sensibilitzats, però si t’hi fixes, avui encara és més urgent la qüestió. És probable que mai en tota la història hi hagi tanta quantitat de gent que marxi del seu país jugant-se la vida. És veritat que s’ha reduït la pressió del mitjà orient i ara s’ha enregistrat una forta pressió al Mediterrani provinent específicament de l’Àfrica. És veritat també que el gran percentatge migratori es registri en les entrades per aeroport, però no parem de veure milers de persones que fan tot el que poden i més per entrar a Europa, de manera regular, setmana rere setmana. Potser l’emigració per conflictes, l’emigració diríem política, no és la principal avui, perquè la principal causa migratòria actual té a veure amb el canvi notori de les condicions climàtiques i per tant, en les possibilitats de desenvolupar normalment una vida digna als països d’origen. Són els mitjans de comunicació els que interpreten la pressió de les pateres com l’objecte de la preocupació social d’aquells que han de reabsorbir les onades migratòries. Ens posen de manifest el conflicte, ens parlen de la invasió, quan l’arribada d’aquesta immigració és absolutament minoritària i fàcilment absorbible.

Heu tingut conflictes en les concentracions per aquest clima de rebuig als immigrants?.

Molt poca cosa. Algun insult, alguna actitud de rebuig, coses molt minoritàries, perquè hem tingut cura de no entrar a cap provocació i limitar-nos a sensibilitzar la ciutadania entorn els Drets Humans i, el dret d’acollida dels refugiats, és un dret humà inexcusable. La realitat és que vivim una situació molt complexa a aquest nivell perquè ni els governs són sensibles a aquesta realitat. Jo recordo, per exemple la primera mesura del govern Sánchez que va ser acollir el vaixell Aquarius que portava a bord 600 persones abandonades a la seva sort. D’aquell Sánchez del 2018 al de la tragèdia de la tanca de Melilla del 2022, hi ha només quatre anys però una dinàmica molt contradictòria. I si ara parlem del que la UE està fent en el cas dels palestins, la cosa ja és dramàtica. Insensibilitat, absència de valors, falta d’humanitat… una autèntica vergonya. I, sobretot, venint d’on venim, perquè el nostre país ha estat un país de migrants, migrants del camp a la ciutat, migrants a l’estranger i per tant amb molta gent que ha patit la insensibilitat dels que rebien l’emigració. Per això tantes vegades demanem a la gent més gran, que expressi aquestes realitats als joves que no les han viscut i que ara reben informacions moltes vegades tòxiques que assimilen immigració amb delinqüència per exemple. La gent del nostre país, experta en primera persona d’aquest fenomen, ha de ser proactiva sensibilitzant la ciutadania sobre l’emigració, l’acolliment, els refugiats… Denunciant, a més, aquesta Llei d’Estrangeria i els CIE’s que converteixen els acabats d’arribar en persones a les quals no se’ls reconeixen els drets, sense anar més lluny el dret d’asil, a la cua d’Europa en el nostre país. I tots els obstacles per aconseguir papers, per ser empadronats, per exemple, on els calen cites prèvies que no hi ha manera material d’aconseguir… Tot plegat fa que el tema dels refugiats, de la immigració, dels drets dels precaritzats s’hagi convertit en un dels grans problemes del nostre temps i, per tant, que les concentracions reclamant que es considerin iguals els acabats d’arribar, mantinguin tota la seva vigència.

Sobretot perquè una Europa rica com la nostra podria perfectament integrar i donar alternatives viables…

Jo recordo una xerrada que va fer l’Arcadi Oliveras a l’Hospitalet molt pocs dies després de descobrir-se un presumpte frau de 50 milions dels Botín. Explicava la propaganda negativa que s’havia instal·lat en el relat de la societat sobre els ajuts als immigrants i als refugiats posant la contrapartida dels grans fraus dels poderosos. Hi ha preocupació, deia, pel que es gasta en ajudar als més desafavorits de la societat sense tenir en compte que els diners que es deixen d’ingressar podrien resoldre no aquests ajuts sinó moltíssims més i convertir-nos a tots en més iguals. Jo trobo en aquest sentit, que es contra argumenta poc, que es pressiona poc en aquest sentit.

S’ha de ser contundent en allò que anomena la Catedràtica d’Ètica, Adela Cortina, l’aporofòbia: el que molesta, el que incomoda, és la persona pobre!

Perquè a les concentracions van els convençuts, els sensibilitzats. Com s’arriba a la resta de la població?

Cal fer una feina constant. És evident que els mitjans de comunicació i les xarxes socials han de jugar un paper fonamental, però el tema ha d’estar present en les converses de cafè, en les xerrades, arreu. És un problema de Drets Humans i com a tal problema de Drets Humans, o es respecten o es vulneren. I està clar que si es vulneren els Drets Humans, la societat va enrere a marxes forçades. Cal posar-se en la pell dels que arriben:com ha d’estar una gent que marxa d’allò que coneix per obrir-se camí en un espai desconegut, d’una cultura diferent, amb gent d’idiomes, orígens i tradicions diferents… Com ha d’estar una mare, que el que més estima al món és la seva criatura… per apujar-se amb ella a una barca on no sap ni tan sols si arribarà a bon port. I això costa d’entendre, no solament per alguna gent de carrer, especialment pels governants que demostren una escassa talla humana.

Més informació: —————————————————————

https://www.elllobregat.com/noticia/16655/lhospitalet/la-soprano-hospitalense-laura-del-rio-cantara-en-favor-de-los-derechos-de-los-refugiados.html

https://lhdigital.cat/noticies/una-concentracio-a-lacollidora-ha-tancat-la-setmana-de-la-solidaritat-a-lh

Els barris pobres de L’Hospitalet voten al PP i a VOX

Les anàlisis electorals del 28 de maig fetes aquests dies, situades a nivell micro, posen de manifest dues realitats: que es va votar en clau de país i no en clau autonòmica o municipal i que als territoris de rendes més baixes es va votar més a la dreta i a la ultradreta que no pas a l’esquerra. A nivell de ciutat les xifres confirmen aquest criteri. El PSC va ser el primer partit als dotze barris de l’Hospitalet i els cinc partits que van aconseguir regidors van ser les candidatures més votades a tots els barris, malgrat que amb un ordre diferent del registrat al conjunt de la ciutat. Així, doncs, el PSC va guanyar a tots els barris però el PP va ser la segona força a quatre barris de la ciutat, mentre que VOX va ser segona força a tres barris de la ciutat. ERC va ser la segona força a cinc, els Comuns van ser el tercer partit més votat al barri Centre i el quart a Can Serra i a Santa Eulàlia-Gran Via. A tota la resta va ser el cinquè.

ERC que va ser el segon partit més votat al Centre, Sant Josep, Santa Eulàlia-Gran Via, La Torrassa i Collblanc, va obtenir el pitjor resultat a Can Serra (cinquè), va ser tercera força al Gornal i quarta a la barriada Sanfeliu, a La Florida, Les Planes, Pubilla Casas i Bellvitge. Per la seva banda, el PP va ser segona força a la barriada Sanfeliu, a La Florida, a Can Serra i a Bellvitge, tercera força més votada a Sant Josep, Santa Eulàlia-Gran Via, La Torrassa, Collblanc, Les Planes i Pubilla Casas i quarta força al Centre i al Gornal.

Vox, que es presentava per primer cop i amb una campanya més aviat modesta, va ser el segon partit més votat a Les Planes, a Pubilla Casas i al Gornal; tercera força a la barriada Sanfeliu, a La Florida, a Can Serra i a Bellvitge; quarta força a Sant Josep, La Torrassa, i Collblanc i només cinquena força al Centre i a Santa Eulàlia-Gran Via.

Si ens fixem en els barris del nord (més densos i amb pitjor renda) i del sud, a La Florida per exemple, PP i Vox van ser la segona i tercera força amb un 27,4% dels vots (entre les dues candidatures), mentre que ERC va treure un 8,3% i Comuns un punt menys (7,3%). A Les Planes, la dreta obté un resultat semblant: PP i VOX un 27,8%, ERC un 9,7% i Comuns un 6,3%. El PSC, a la part nord, supera de molt la mitjana de la ciutat: a La Florida un 42,8% dels vots; a Les Planes un 43,2%. Recordem que la mitjana del PSC a la ciutat ha estat d’un 38,4%.

A La Torrassa-Collblanc la dreta no ha tret tant percentatge com a La Florida-Les Planes: al voltant del 21-22% (conjunt). ERC ha estat segona força en aquests dos barris i la tercera i la quarta se l’han intercanviat amb PP i Vox. Comuns ha estat la cinquena força a tots dos amb un 9,5%. El PSC ha guanyat però una mica per sota de la mitjana: 36,5% a La Torrassa; 34,4% a Collblanc.

Pel que fa a Pubilla Casas-Can Serra, aquí el PSC ha superat la mitjana de llarg: 44,1% a Pubilla; 45,5% a Can Serra. La segona i tercera força han estat PP i Vox intercanviats entre els dos barris, amb un percentatge conjunt d’entre el 24 i el 26%. ERC i Comuns han tingut en aquests barris resultats que van del 7 al 9,3%, intercanviant-se la quarta i la cinquena posició (quarta ERC a Pubilla i quarta Comuns a Can Serra).

A quatre barris del nord (els corresponents al districte IV i V) el PSC ha tret un percentatge de vot molt per sobre de la mitjana, entre el 42,8 (La Florida) i el 45,5% (Can Serra). Justament és en aquest barri on el PSC ha tret el seu millor resultat a la ciutat, gairebé 7 punts per sobre de la mitjana.

Als barris del sud, el PSC només ha passat del 40 % a Bellvitge (44,2%) i a la barriada Sanfeliu (42,8%). El resultat més pobre, al barri Centre (30,6%), 8 punts per sota de la mitjana i després a Santa Eulàlia. Justament en aquests barris del sud PP i Vox han tret també els pitjors resultats. El PP entre el 8,3% al Centre i el 13,4% a la barriada Sanfeliu. I Vox entre el 7,2% al Centre i el 10,9% a la barriada Sanfeliu.

En aquests barris del sud la participació ha estat més alta (entre el 44,4% al Gornal i el 54,8% al Centre) mentre que als barris del Nord la participació ha estat entre el 39,8% a La Torrassa i el 51,3% a Can Serra.

Lo que explica la debacle

Desde que se produjeron los resultados del domingo 28 de mayo hay mucha gente, de la que se interesa por conocer el fondo y el trasfondo de las cosas, que se está preguntando qué ha pasado. Desde la izquierda, casi todo el mundo reconoce que en una coyuntura mucho más difícil que en otras legislaturas, un inédito gobierno de coalición que podría haberse convertido en imposible a las primeras de cambio, conociendo el encono y la intransigencia de muchos de esos políticos, supo no solo resistir, sino aplicar políticas de alcance que han dado resultados incluso espectaculares en algunos puntos. Es cierto también que otras medidas y otros acuerdos no han sido del gusto de toda la sociedad, ni siquiera de una parte de esa misma izquierda, y otros proyectos que estaban previstos, o no se han enfrentado o han ido quedando relegados por la controversia.

Lo ocurrido, sin embargo, ha sido una enorme sorpresa para todos. La debacle en la izquierda institucional ha sido mayúscula e incluso ahora que la emoción del primer momento se está sedimentando, se acepta que el varapalo institucional ha sido tan inmerecido que incluso la derecha tiene que preguntarse también, qué es lo que ha ocurrido en realidad para que saliera tan sorprendentemente triunfadora en estas elecciones.

Muy probablemente lo que ha ocurrido obedezca a muchas causas, como vienen poniendo de relieve los analistas. Desde los que defienden un cambio de ciclo hasta los que explican el varapalo por las tendencias suicidas de la izquierda transformadora a la izquierda del PSOE. Porque, lo que ha ocurrido por su magnitud, ha sido sorprendente y en eso todo el mundo coincide, incluso los que daban por hecho que la derecha iba a vencer sin matices.

Lo del cambio de ciclo es muy manido y a la vez poco elaborado porque para que la gente quiera cambiar de orientación hace falta que el ciclo en el que se está muestre su agotamiento y el otro, abra todo tipo de esperanzas, especialmente en cuanto a mejorar la vida cotidiana. Y no parece que el mensaje de la derecha haya ido por ahí. El elector no ha votado derecha porque confíe que la derecha le beneficie social o económicamente más que el gobierno de ahora, sino porque ha dejado de confiar en que este gobierno acierte en unos cuantos ámbitos. Y de esos ámbitos hay unos cuantos en el imaginario estructural y otros cuantos en la cotidianeidad.

Si nos fijamos concretamente en los datos tenemos que la participación ha menguado en estas elecciones en relación con las anteriores pese a que este tipo de elecciones siempre suele ser de las menos concurridas. Y si paramos atención a los niveles de renta observamos que, salvo excepciones, se ha votado más en los municipios ricos que en los pobres y, en los municipios ricos se ha votado más a la izquierda que en los pobres. Aunque no se puede hacer un diagnóstico absoluto, en los lugares de mayor renta suele haber un nivel de información más amplio, plural y crítico que en los lugares de menos renta. Más consumo de prensa (de papel y digital) y menos consumo de televisión y redes como espacio informativo prioritario. En última instancia, lo que eso conlleva no es un mayor o menor nivel informativo en la sociedad, que también, sino, especialmente, una mayor capacidad de análisis de la realidad o una mayor influencia de las emociones.

Si a una mayor influencia emocional junto a un incremento de los mensajes dirigidos al sentimiento y no a la razón, le unes una situación de menos renta, más precariedad y peores condiciones de vida y de salud medioambiental, tienes la bomba perfecta. No es imprescindible que los tres cables explosivos tengan las mismas dimensiones. En unos casos afectarán más unos que otros, pero la combinación es un explosivo en potencia.

Si profundizamos un poco más veremos que una parte enorme del mensaje de la derecha se ha centrado en un aspecto que, para grandes capas de la población del país, toca la médula espinal de su sentimiento comunitario: la esencia de país, esto es, su unidad territorial. No olvidemos que Franco que, aparte de ser un criminal era un representante bastardo de la parte más intolerante del capital, afirmó en varias ocasiones que prefería una España roja que rota. El sentimiento de unidad ha calado tan hondamente en el inconsciente nacional que, ante el sentimiento nacional de quienes se quieren ir, se enfrenta desde las entrañas el sentimiento nacional de quienes se lo quieren impedir. Toda la ilegitimidad que la derecha blande desde el instante mismo del gobierno de coalición se fundamenta en el apoyo del independentismo catalán y vasco. De nada sirve que la amenaza sea un puro instrumento de propaganda. Cala en la consciencia social y cala todavía mucho más cuando las frivolidades de los nacionalistas periféricos dan munición gratuita a la derecha, como lo realizado con Bildu con sus listas cargadas de nombres controvertidos para quienes no son independentistas vascos.

Es decir, una de las causas principales de la hecatombe de la izquierda tiene que ver con una cuestión irresuelta, que el país no acaba de asumir y que su clase política (la izquierda especialmente porque para la derecha la Constitución es sagrada) no quiere afrontar: el encaje de los territorios periféricos, de una vez por todas en la estructura del Estado. La imprescindible reforma de la Constitución, siempre aplazada en la cuestión federal, se convierte así, en un instrumento de detonación permanente en manos de la derecha más recalcitrante.

Junto a las esencias nacionalistas que han sido perfectamente explotadas por las derechas, afirmando por ejemplo que el PSOE estaba de facto destruyendo España con sus políticas de concesiones al independentismo catalán y vasco, se afirma un contencioso que se ha hecho crónico en la batalla política, como es la polarización. Polarización no en el debate de ideas contrapuestas sino en la intransigencia de posiciones: el que gobierna, todo lo hace absolutamente mal y la alternativa, todo lo imagina absolutamente bien. Los absolutos no existen —solo existen los grises—, pero para las derechas del país la simplificación es la norma obligada porque sus mensajes son siempre emocionales y las emociones apenas rozan la razón. No es un defecto. Muy al contrario, es el mecanismo para convencer a quienes no analizan, no reflexionan, no adoptan posiciones críticas, sino que se mueven por tópicos, por sentencias y por simplismos: una porción social en crecimiento en las sociedades occidentales avanzadas. Y más peligrosa, cuanto más se instala en esa parte de la sociedad de rentas bajas, hábitats sin calidad de vida y cultura informativa de redes.

A estas dos explicaciones de la debacle habría que añadir una tercera. Las dos primeras tampoco parece que afecten exactamente igual a todas las capas sociales. Mientras que la polarización, la simplificación y los contenidos emocionales van más dirigidos y afectan sobremanera a las capas de población menos cultivadas, las dinámicas de temor a la España rota tienen un componente mucho más transversal. Nacionalistas españoles —así como de otras naciones peninsulares— los hay en todas las capas sociales, de modo que el lenguaje de las derechas en lo que se refiere a esa fibra sensible, complementa muy bien la diatriba emocional, simplista y dicotómica entre lo pésimo y lo óptimo.

Hay una tercera explicación que tendría que ver con la falta de reacción de aquellas capas sociales más sensibles al igualitarismo y que por ello mismo no comulgan con las propuestas más conservadoras, que tampoco en esta ocasión se habrían movilizado lo suficiente. Parece claro que el descenso en la participación electoral habría afectado más a este sector que al tradicional de las derechas clásicas o radicales. Sería ese sector a la izquierda del PSOE que en momentos puntuales da un salto espectacular, el que habría reaccionado indolentemente. Tendría una visión generalmente positiva de las medidas gubernamentales del último periodo, pero habría reaccionado muy críticamente ante dos fenómenos: el primero, las desavenencias entre las cúpulas partidistas de las izquierdas minoritarias; el segundo, la ausencia de un movimiento unificador con perspectivas de éxito. Esta tercera explicación es la que se ajusta más a la idea de desilusión, o incluso mejor, de falta de ilusión movilizadora. Y esta tercera explicación es la que se entendería mejor en el tipo de convocatoria en la que se ha registrado: municipales y autonómicas, puesto que es en las elecciones municipales y autonómicas donde se manifiestan mejor las alternativas ilusionantes o su ausencia.

Y por último, hay otras dos razones que también tienen su clientela. Estas últimas señalan directamente al mecanismo diseñado desde la Transición para garantizar una alternancia política sin fisuras que consolidara una democracia capitalista estable, es decir, la ilusión del bipartidismo y, en correlación con ella, la que culpa a Pedro Sánchez de liderazgo tóxico por su atrevimiento resistencial con el aparato socialista y su pragmatismo ecléctico que le ha llevado a gobernar con Podemos en lugar de posibilitar lo que para muchos dirigentes tradicionales del PSOE resulta a estas alturas inevitable: un acuerdo —de coalición o sin ella— con el PP, esa gran coalición que algunos barajan como la última frontera de la Transición del franquismo a la democracia.

Todo este ingente cúmulo de elementos justificarían la decepción. Unos afectan a un electorado, otros a otro, pero todos juntos explican la baja participación y la pérdida de apoyo desde el PSOE hasta la extrema izquierda. La polarización radical, el acierto de las proclamas emocionales, las mentiras y simplificaciones, afectan a pobres y ajenos a la reflexión política. La desilusión desmovilizadora, a la ausencia de unidad en la ultraizquierda y al clima de desasosiego de las medidas gubernamentales. La silenciosa batalla interior del PSOE con el liderazgo tóxico y la aceptación del gobierno de coalición con Podemos, a los socialistas de toda la vida. El peligro de romper España a la derecha recalcitrante, que se ha sentido especialmente motivada a participar. Todo afecta al cambio de ciclo, pero sin que el nuevo ciclo alumbre lo que va a poner en práctica. Es como si todo el mundo estuviera de acuerdo en que lo conocido es malo y en que lo por conocer… va a ser una incógnita, pero lo conocido es malo y es mejor quedarse en casa que repetir.

Es un argumento que no se sostiene. Por eso se ha producido la sorpresa. Porque ni siquiera los que no han ido a votar se esperaban la hecatombe y, como hemos dicho, tampoco quienes han ganado saben muy bien por qué. Como eso de ganar siempre da alas, ahora insisten en que van a barrer, pero como el argumento no se sostiene puede volver a pasar lo mismo… o exactamente lo contrario. Es cierto que no se ha generado la ilusión requerida en la unidad de la izquierda —incluso Sumar puede que ya llegue tarde—; es cierto que al PSOE para gobernar, solo le queda el recurso de una coalición a su izquierda (o a su derecha); es cierto que Sánchez es una fuente inagotable de decepción entre los socialistas de siempre; es cierto que no se va a cambiar a corto plazo la percepción de la realidad de los sectores más proclives a la emoción, a la mentira y al simplismo; es cierto que el independentismo es irredento y que ellos van a lo suyo, votan a los suyos y los suyos necesariamente también cuentan en la geometría parlamentaria…

Pero también es cierto que una gran parte de las medidas gubernamentales han sido exitosas y han mejorado la vida de los más desfavorecidos y de las minorías; es cierto que España ha adquirido peso en Europa y que el presidente del gobierno es incomparablemente más atractivo en la escena internacional que Rajoy o que cualquiera de los presidentes anteriores; es cierto que se ha rebajado la tensión en Cataluña de un modo sorprendente por la rapidez como se ha producido y por el acierto en medidas que requerían atrevimiento y visión a largo plazo —no habría que olvidar que se convirtió en un polvorín bajo el gobierno del PP y que el conflicto no está muerto sino a la espera del radicalismo que impondría un gobierno PP-Vox—; es cierto que las contradicciones, la demagogia, el simplismo y el culto a la polarización que imprime la derecha es un artefacto de doble carga explosiva: va bien para ganar elecciones pero va muy mal para favorecer la democracia a medio plazo que se resiente de la falta de credibilidad y coherencia de la clase política…

El escenario está muy abierto. Quizás demasiado, porque es muy fácil observar desde todos los ángulos lo que se puede estar cociendo entre bambalinas. Hasta el momento, hay unos que han actuado y otros que se han limitado a patear duramente desde el patio de butacas. Hay unos que han votado masivamente y otros que, por muchas de las razones expuestas, o han cambiado de voto o, mayoritariamente, se han quedado en casa. Pero como no sabemos lo que ofrece la alternativa y como no está claro que el gobierno haya dado muestras de agotamiento, el cambio de ciclo no es algo manido. No se vive el mismo clima de agotamiento del final del felipismo o del final de Zapatero, donde ya no se vislumbraban medidas creativas y los líderes tenían cara de cansancio. Lo de Pedro Sánchez es otra cosa. Es un envite a cara o cruz. Nos ha gritado al oído: si queréis el gobierno más decimonónico de los últimos 50 años quedaros en casa. Si queréis que, cómo hasta ahora, nos arrastremos a gatas para seguir avanzando penosamente, dejar a la derecha que se vaya consumiendo lentamente en su desesperación y ponernos a trabajar de nuevo. Juntos podremos vigilarlos para que hagan el daño justo.

Junio 2023