Avui, 13 de març, es compleixen mil dies de govern local, des de les darreres eleccions municipals. Si es descompten els 20 dies abans de la presa de possessió i les setmanes de vacances, estem aproximadament a 400 dies de les noves eleccions municipals del 23 de maig de l’any vinent. No ens hem d’enganyar: si l’actual mandat ha donat una mica de joc no ha estat pel canvi d’alcalde al juny del 2024 —que va produir el relleu de la Núria Marín i l’entrada de David Quirós— ja què un canvi d’alcalde a mig mandat s’havia produït també amb el relleu de Pujana a Corbacho i amb el de Corbacho a Marín. Si ha donat realment una mica de joc, ha estat exclusivament perquè l’actual govern està en minoria.

No ha estat la primera vegada que això s’ha produït sinó la quarta. El PSC va guanyar les eleccions però va quedar sense majoria absoluta els anys 1979 (les primeres), 2011, 2015 i les darreres del 2023. La diferència entre les tres primeres (1979, 2011, 2015) i l’actual, és que a l’any 1979 es va produir un govern de coalició de 25 regidors amb només la UCD a l’oposició; el 2011, el quart govern de coalició consecutiva amb IC-EUiA, amb 15 regidors; i el 2015 —en realitat el 2016— un nou govern de coalició amb Guanyem de 13 regidors, que no arribava a la majoria absoluta, però amb una oposició formada per 6 partits diferents que sumaven en total 14 regidors (Ciutadans i PP 7 regidors i ICV, ERC, CiU i CUP, 7 regidors més).

Això vol dir que entre el 1979 i el 2023, de les 12 eleccions municipals fetes fins ara, el PSC les ha guanyat totes a l’Hospitalet, 8 amb majoria absoluta i les altres tres governant, excepte aquesta darrera, en coalició. Només entre el 2016 i el 2019 va governar en coalició però en minoria, amb una oposició tan nombrosa i dividida que feia impossible qualsevol possibilitat d’ombra política.

Això ha canviat radicalment a partir d’aquest 2023. És la primera vegada en la història democràtica, que el PSC de l’Hospitalet governa en minoria, sense coalició de govern i amb una oposició fragmentada entre esquerra i dreta, però amb quatre partits enlloc dels sis del 2015.

Aquesta realitat explica moltes coses. La primera, que aquest PSC hospitalenc, que ha anat variant de persones però molt poc de mètodes, portava 11 mandats consecutius sense cap possibilitat d’oposició real. La segona, que la nova realitat ha implicat algunes —molt poques— derrotes, difícilment digeribles per gent que sabia que tenia totes les votacions guanyades abans de començar qualsevol projecte, qualsevol proposta o qualsevol pressupost.

Avui fa 1.000 dies, des d’aquell remot any 1979, que el PSC local ha començat a notar el vertigen de no disposar d’un poder absolut. Acceptar que el poden derrotar és encara més difícil que consensuar acords, perquè un pot consensuar acords i cedir en algunes coses, però la derrota significa que l’únic que pots fer és acceptar-la. I derrotar, en aquest context, suposa una victòria pel futur.

El pes electoral del PSC a la ciutat continua sent notable, no és possible enganyar-se, però les coses han variat substancialment des del 2011. Quan aquelles eleccions es van produir, Núria Marín portava 3 anys d’alcaldessa i els seus resultats, tot i que contundents, mai van ser ni els de Pujana (cau el 1994 acusat de corrupció i el PSC baixa a 14 regidors el 1995) ni els de Corbacho (sempre va guanyar per majoria absoluta, amb entre 16 i 18 regidors). Marín, només a l’any 2019 va aconseguir 14 regidors, mentre que a les altres dues eleccions, 11 i 13 respectivament.

Mentre que l’època Pujana va ser la de la modesta recuperació del desproporcionat creixement del franquisme i la de Corbacho, la dels projectes estrella de la Gran Via, l’època de la Núria Marín només es podrà caracteritzar per la de l’increment de la saturació urbana i les operacions de prestigi, amb una enorme càrrega immobiliària especulativa. Si parlem de gestió, la lectura ofereix uns dents de serra molt complexes: alts i baixos en l’època Pujana, una pujada més sostinguda en la fase Corbacho i una baixada més contundent en l’època Marín, que no s’ha aconseguit apaivagar en aquests 1.000 dies del dotzè mandat.

Si bé sempre va haver descontentament social en algunes àrees, ara la situació s’ha anat convertint en insostenible i el clima de malestar s’ha generalitzat pràcticament en tots els barris, de manera general en tots els àmbits (seguretat, educació, sanitat, neteja, habitatge, zones verdes, enllumenat, equipaments, manteniments, infraestructures, etc) i aplegant totes les capes socials, especialment les més precàries.

La idea que sura en l’ambient és que la ciutat precisa un canvi. Un canvi que es podria considerar com un canvi de mecanismes de resposta o un canvi més dràstic: un canvi de polítiques i de mentalitats. El canvi de mecanismes de resposta s’ha demostrat impossible en el que portem de mandat. No es poden canviar les maneres quan els poders s’han acostumat a imposar el seu criteri sense discussió. La única alternativa és, doncs, un canvi de polítiques i de mentalitats, que comporta un canvi de lideratges, d’instruments de poder i de polítiques de gestió.

Si un mira l’evolució dels resultats electorals a la ciutat des de la perspectiva municipal, observa una contundència dels resultats que probablement té a veure amb tres raons objectives. La primera, relacionada amb l’estructura de la població metropolitana d’àrees com la nostra, de majoria immigrant i extracció social obrera, amb poca incidència nacionalista i inclinada majoritàriament a alternatives centristes poc radicalitzades, malgrat que ara s’observa una certa inclinació als populismes d’extrema dreta.

La segona tindria a veure amb les dinàmiques electorals majoritàries dels partits d’Estat i amb la preocupació electoral. Quan les hegemonies corresponien al centre-dreta i al centre-esquerra, l’electorat municipal poc implicat en les realitats immediates, votaven majoritàriament les tendències globals: PSOE, PP a nivell nacional, CiU a nivell autonòmic i molt minoritàriament l’esquerra marxista. És a dir, en molt bona part, l’electorat més compromès, però poc arrelat al municipi, es deixava endur sovint per les dinàmiques generalistes. Quan això va canviar a partir del 2014, el que s’ha produït ha estat una divisió de sigles molt significativa i una dispersió molt notable del vot. D’altra banda, cal considerar també la despreocupació electoral d’un món, el municipal, que una gran part de residents ignora del tot. La conseqüència? no van a votar, factor que possibilita majories de govern amb uns pocs milers de vots de tots els possibles.

Si bé aquestes dues conseqüències resulten molt complicades de modificar des d’una visió municipal, la tercera visió del problema, en canvi, obliga a parar-hi la màxima atenció. Aquesta tercera raó que explicaria l’evolució dels resultats electorals a ciutats com la nostra, té molt a veure amb l’absència d’una opció capaç de competir amb el que les dinàmiques precedents imposen. Per dir-ho ras i clar. Al llarg d’aquests 40 anys, si exceptuem les primeres eleccions democràtiques del 1979, no hi ha hagut a la ciutat una candidatura alternativa capaç de fixar l’atenció de l’electorat.

Quan les pròpies forces polítiques en presència no s’acaben de creure ni el missatge, ni la proposta, l’energia decau, el lideratge no entusiasma i el projecte no té vigor. Quan passa justament el contrari, es creu en l’alternativa, es presenta un bon equip, es proposa un programa efectiu i realitzable, s’injecta positivisme i voluntat, s’engresca el personal i l’organització… i es prepara amb temps, han d’anar molt malament les coses perquè no es produeixi l’efecte sorpresa.

Segur que no n’hi ha suficient amb una candidatura alternativa que aplegui gent disposada a canviar les coses. Pesen molt els dos condicionants indicats, l’estructura demogràfica i la inèrcia electoral o l’absentisme, i fins és possible que l’energia no arribi a modificar els pronòstics. El que sí sembla clar és que el projecte que va guanyar el 1979 i que s’ha mantingut fins ara mateix, ni entusiasma, ni és creïble, ni presenta cap possibilitat real de trencar amb les pèssimes dinàmiques de gestió que s’han imposat en aquest temps. I que només si la ciutadania hi creu, pot haver una il·lusió de canvi.

Fa ara mil dies, que tot el que es podia fer s’ha perdut en el desert de les retòriques buides. Falten 400 dies per preparar aquesta il·lusió de canvi.

Avui fa cent anys que el rei Alfonso XIII va signar un real decret concedint el títol de ciutat a l’Hospitalet de Llobregat. Ho feia mitjançant la intermediació del Ministerio de la Gobernación que presidia el general Severiano Martínez Anido, dos anys i dos mesos justos després d’un altra real decret pel qual el mateix rei atorgava el càrrec de president del Directori Militar al general Primo de Rivera, adjudicant-li plens poders, dissolent les Corts i la part electiva del Senat, substituint els governadors civils per governadors militars i poc després dissolent els ajuntaments, cessant els regidors i substituint-los per “vocales asociados del mismo ayuntamiento” sota  la presidència de l’autoritat militar.

La concessió del títol de ciutat no va aportar res especial al municipi com no fos l’evidència que la persona que havia estat elegida per presidir l’ajuntament de la Dictadura tenia una certa prevalença davant del dictador i, per tant, en l’esfera del monarca.

En el llibre d’actes municipal es conserva una anotació on, al final d’una sessió ordinària, s’aprova per unanimitat sol·licitar al Ministerio de la Gobernación la concessió del títol de ciutat “a esta Villa” ya que s’entèn que “es merecedora de ello tanto por su número de habitantes” com “por su floreciente industria, agricultura y comercio”. (Curiós això de l’agricultura, cinc anys després de perdre tota la Marina). El rei signava el decret el 15 de desembre, es comunicava al Consistori el dia 16 i es publicava a la Gaceta de Madrid el dia 17, amb els mateixos arguments: “Queriendo dar prueba de Mi Real aprecio a la villa de Hospitalet de Llobregat, provincia de Barcelona, por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía”.

Segur que la iniciativa havia sorgit de la persona que va ser elegida com alcalde de la ciutat el 2 d’octubre de 1923, en una sessió extraordinària del ple municipal presidida per Alfonso Suero, comandant militar de la localitat i cap del dipòsit de sementals de la Remonta. En la sessió es va donar lectura del reial decret del 30 de setembre i el comandant Suero va preguntar als nous regidors si algun d’ells tenia algun títol professional o alguna indústria tècnica o privilegiada i va resultar que Tomàs Giménez Bernabé era l’únic que tenia el títol de batxiller i, a més, era el primer contribuent gràcies a la seva empresa d’asserrar màrmols, de manera que li corresponia presidir el Consistori.

Tomás Giménez no trigaria gaire a constituir a l’Hospitalet el partit únic Unión Patriótica i a mostrar el seu entusiasta suport al Dictador i a la Monarquía. D’aquí que la concessió del títol de ciutat, un títol que mai ningú a l’Hospitalet havia demandat fins aleshores, s’hagi mantingut en l’imaginari històric estretament vinculat a la Dictadura de Primo de Rivera i, encara més, situat en l’esfera de la òbvia mala consciència dels prohoms que cinc anys abans havien influït també sobre el mateix rei per tal que li fossin arrabassades més de 900 Has del terme municipal sense consulta, sense cap acord i sense cap compensació reconeixible.

Que la commemoració de l’atorgament del títol de ciutat fos utilitzat per qualsevol govern d’una democràcia consolidada com l’actual, no podia haver passat d’una simple anècdota històrica, si no fos perquè a l’actual govern local li entusiasmen els focs d’artifici, potser li calen algunes celebracions de certa transcendència i, especialment, perquè està pèssimament assessorat. Si li haguessin explicat que l’atorgament del títol de ciutat més que un premi per mèrits com s’argumentava és, en realitat, un premi de consolació, potser algú hauria demanat un xic de reflexió abans de bolcar-se en l’efemèride. Malauradament, aquest gest intranscendent sorgit d’una dictadura avalada per la mateixa monarquia que avui tutela l’Estat, defineix la desgraciada història d’un municipi que sempre ha anat a remolc de la gran ciutat veïna —especialment de les classes poderoses de la gran ciutat veïna— i de l’arribisme oportunista dels seus dirigents, al llarg de gairebé tot el segle XX i fins ara mateix.

La Dictadura que va proveir l’Hospitalet del títol de ciutat va ser el precedent del franquisme i venia avalat per la mateix ideologia que feia furor a la Itàlia feixista dels camises negres. Com tota Dictadura, surava sobre l’existència d’una corrupció endèmica —vegis l’estudi de Daniel Vallès [La corrupció local durant la Dictadura de Primo de Rivera i la resposta del Parlament de Catalunya. El cas de l’Hospitalet de Llobregat (2019)— o l’entrevista que li van fer a Just Oliveras, reincorporat a l’alcaldia al setmanari “Camí” de Sant Feliu de Llobregat al març de 1930, pocs mesos després de la caiguda de Primo.

No hi havia premsa a l’Hospitalet per aquells dies. Millor dit, la única premsa local del moment era el setmanari La Crònica que sortia els divendres i que va tancar el 18 de desembre, 3 dies després del real-decret. Inclou una crònica de la Permanent municipal del 9 de desembre i després notícies de la ciutat, se suposa que d’actualitat. Ni una paraula del decret del 15 de desembre. Silenci sobre el títol de ciutat. El diari de la Uniòn Patriótica, La Voz de Hospitalet, que portava com a subtítol “Periódico quincenal defensor de los intereses de la ciudad”, no sortiria fins a l’agost de 1928. En els 38 números editats si que es parla, i molt bé, del que ha fet el govern de Giménez Bernabé. Una vegada més, los “intereses de la ciudad” —ara si, ciutat amb títol— es confonen amb els interessos del govern local. Aleshores havia de quedar implícit en el subtítol. Ara potser ja no cal…

Sigui com sigui, la commemoració del títol de ciutat —que si no és per la ciutadania ben informada, el govern hagués convertit en una celebració espasmòdica— és un episodi més de la pobresa endèmica d’un municipi que necessita la gestualitat per compensar la total absència d’auto-orgull. Justament el que cal reivindicar, però no amb el llenguatge buit de les paraules, sinó amb el convenciment que es pot canviar la dinàmica. Amb el convenciment que poden aglutinar-se energies suficients per dir que ja n’hi ha prou i que un altre l’Hospitalet ha de ser possible.

Gairebé no ha estat notícia i per això ha passat absolutament desapercebuda. Una reunió més entre l’alcalde i algú amb una mica de pes, com quan es reuneix amb una consellera o amb un ministre que ve de pas. En aquest cas, era una reunió amb el representant del Consorci de la Zona Franca per una cosa tan etèria com impulsar talent o afavorir la innovació empresarial. Això, i absolutament res, és exactament el mateix. Paraules, només paraules. Especialment perquè, si alguna cosa s’hauria de negociar amb el Consorci de la Zona Franca seria que, ja que ens van materialment segregar forçadament la meitat del nostre territori l’any 1920 per constituir aquest invent de Zona Franca, potser que l’Ajuntament de l’Hospitalet formés part del Consorci i tragués algun rendiment d’aquesta espoliació soferta. Doncs no, la reunió amb Pere Navarro va ser una trobada retòrica de pura propaganda. (Foto: Pere Navarro y David Quirós en una reciente reunión).

D’aquestes reunions n’hi ha hagut un munt. Reunions, entrevistes, proclames, anuncis de projectes, expectatives de propostes. No sé com no s’adonen que tot plegat resulta molt pesat, inútil i sobrer —en castellà ho defineixen molt bé: cansino, seria la paraula—. En definitiva, resulta esgotador escoltar declaracions buides de contingut, amb missatges que no mouen ni commouen ningú, mentre les qüestions pràctiques, la gestió directa, és un estrepitós fracàs dia a dia. Queixes per tot arreu, que plouen ara sobre un executiu que ja sabia el desastre que heretava i que si fos un executiu conscient i intel·ligent, hi ha una cosa que segur que no faria: posar de manifest com li rellisquen les crítiques constants que rep.

El més dramàtic no és que l’aparell municipal sigui un engranatge gripat que precisa un bon engreixat i capacitat de gestió en el dia a dia i en el mig i llarg termini. Això es podria entendre perquè, malgrat ser el seu hereu directe, aquest govern no és l’anterior i es podria entendre que estès moralment obligat, tot i reconèixer la incapacitat o els vicis de rutina dels predecessors, a mantenir-los en un discret silenci per no perjudicar-los. El que és impossible entendre és que mantinguin els mateixos tics dels seus predecessors de l’exercici exclusivista del poder, probablement convençuts que aquest ha estat el sistema tradicional dels executius socialistes que s’han mantingut al capdavant del govern municipal en els darrers 50 anys. Per a ells, aquesta mania autoritària d’abstreure’s, és evident que els garanteix un cert confort —fer-se el sord sempre proporciona una certa tranquil·litat impostada— i, sobretot, els manté al pedestal del poder, els garanteix un sou esplèndid i els permet no haver de compartir dubtes.

El problema és que, mentre el poder té una falsa sensació d’estabilitat i de control, el descrèdit no s’atura, la gestió col·lapsa la realitat social, la ciutadania s’allunya cada cop més del poder polític i fins i tot de l’activitat social, el malestar la porta a cercar alternatives radicals —en aquest moment projectades sobre una dreta sense complexos capaç de, en nom de la llibertat, forjar alternatives lliberticides— i, fins i tot els més entusiastes, acaben preguntant-se quin sentit té esforçar-se per canviar la realitat de la ciutadania si és la realitat la que acaba canviant la ciutadania.

Resulta molt difícil que un poder al que la única cosa que l’importa és el poder, canvïi d’actitud i de maneres. El que ja resulta més extraordinari és que la ciutadania organitzada —o el que queda d’ella— i la ciutadania que pot organitzar —que hauríem de considerar que es trobaria entre la militància i la dirigència dels partits polítics que aspiren al poder— es mantinguin paralitzats en aquesta dinàmica que ens aboca cada dia més a una inacció de la que sempre se n’aprofita el conservadorisme més autocràtic i recalcitrant. L’autoritarisme, és justament el mecanisme polític que incentiva la inacció i l’individualisme i, per això, l’autèntica democràcia basa en la participació un dels eixos dels seus principals motors.

La sensació és que la militància de les organitzacions polítiques és tan fràgil, en general, que la dirigència només dirigeix el missatge i les idees, però no les accions per falta de mans. I, al final, la dirigència acaba convertint-se en un cau cada vegada més restringit i tancat, que mastega les pròpies idees en petit cercle, per retroalimentar-se en l’autojustificació, sense capacitat d’obrir-se a noves reflexions i a l’entrada d’una mica d’aire fresc. Una dirigència cada vegada més tancada, sense el contrast amb la realitat constant i quotidiana de la militància i de la ciutadania, tendeix a la radicalització d’idees i al sectarisme a l’hora d’analitzar el que passa al voltant. I així, és impossible avançar.

Fins i tot és possible que això de la militància es converteixi al final en una pura entelèquia, i la dirigència en simplement un concepte que parla únicament del paper institucional que juguen els representants electes tancats en sí mateixos. Com més aïllat un representant electa, més tancat en la pròpia ideologia que li serveix d’escut i de justificació.

D’aquesta manera, la ideologia és converteix en un instrument que, enlloc d’avalar l’acció, de donar-li context, justifica la paràlisi, explica la incapacitat per canviar res, desanima, individualitza i no solament no activa la participació sinó que la esclerotitza. Aquest fenómen li va perfecte a la dreta sense complexos, que és la que reneix sempre que hi ha un retrocés aclaparador de l’activisme social.

Un pessic d’història per il·lustrar-ho, ara que tant es parla de la Transició que es va impulsar després de la mort del dictador. Si alguna cosa passava fa cinquanta anys, és que la ciutadania es caracteritzava per un protagonisme social de primer ordre, al mateix ritme del decreixement en nombre, importància i influència de la dreta sense complexos. Aleshores, la militància política i l’activisme de carrer eren els que modulaven els camins que impulsaven les ideologies, de manera que el sectarisme ideològic tenia poc sentit en una esfera on era inevitable compartir les experiències de l’acció social. L’impuls del pragmatisme, especialment en l’univers de les esquerres que era el que es movia al carrer, posava a la ideologia on li corresponia: exactament com a referent de l’acció, però en cap cas com a fre. Una ideologia que frena, que obstaculitza l’acció, que impedeix la confrontació de propostes, és una ideologia inútil per avançar i perfecte per l’immobilisme: aquesta és la ideologia que proclama la dreta sense complexos i l’esquerra desnortada.

Fa molt de temps que vivim en una ciutat on el poder només s’encarrega de conservar el poder i on la ciutadania viu desmobilitzada, l’activisme és cada dia més minoritari, les entitats cada dia més fràgils i els agents que podrien organitzar i activar la ciutadania, els partits polítics, cada vegada més abstrets en les seves essències, fins el punt que perden el temps en baralles ideològiques que l’únic que aconsegueixen es desmotivar cada vegada més la ciutadania, farta de polaritzacions i d’inacció.

Ho veiem constantment en l’únic espai on es poden modificar les conductes del poder, tret del carrer, quan hi ha la pressió necessària. Ara, sense pressió al carrer i amb un govern en minoria, els plens municipals s’han convertit en l’únic espai on es pot posar el poder contra les cordes. Per fer-ho, cal convertir la ideologia en un instrument de l’acció política. És a dir, fer servir la ideologia per trobar espais de convergència que permetin avançar. Ara bé, la ideologia no és una pura retòrica. No serveix de res dir que el govern és d’esquerres quan es destaca per apujar els impostos i requalificar terrenys perquè els promotors es facin milionaris, i té poc sentit que aquells que també es defineixen com d’esquerres es vulguin entendre amb aquests i en canvi evitin qualsevol ròssec amb els que, des de posicions ideològiques oposades, proclamen millores per la ciutat, pels seus barris i conseqüentment per la seva gent.

Com passa sempre, el que compte son les accions, no pas els idearis retòrics que defensen una cosa i practiquen la contrària. Cal, és veritat, ser precisos amb el que s’acorda i amb el que es discrepa. És impossible que ideologies contràries es posin d’acord en tot perquè hi ha visions molt contraposades de la realitat. Però de la mateixa manera que és impossible posar-se d’acord en tot, és igualment impossible no coincidir en res. Les ideologies de progrés, si algun problema les defineix en essència, és que son puristes fins l’extrem i això les converteix en sectàries i finalment en inactives. Ja ho diuen, que és impossible la unitat de l’esquerra, bastant al contrari del que sempre ha passat amb la unitat de la dreta. I més difícil, com més d’esquerra es considera l’esquerra. Una cosa semblant passa amb la dreta. Com més a l’extrem de la dreta, més purisme ideològic i menys pragmatisme. Només que, en aquest cas, ja els hi va bé.

La raó principal de la falta d’unitat que tan debilita, és que l’esquerra de l’esquerra converteix la ideologia en un instrument de puresa i no en un motor d’acció, mentre que la dreta considera la ideologia simplement un segell de marca que no la obstaculitza per practicar tots els pragmatismes possibles.

No és imprescindible renunciar a res per convergir puntualment. Simplement és imprescindible posar més atenció a les propostes i a les accions que a les paraules, especialment quan aquestes simplement ens etiqueten ideològicament. Especialment si les propostes i les accions permeten avançar i les paraules ens ubiquen però ens paralitzen.

Fa uns quants dies que volia escriure sobre la precisió dels conceptes arran d’una sèrie d’inexactituds manifestes que he registrat, que amaguen, en la meva opinió, coses prou interessants. Tot plegat és poc important, però acaba tenint una certa transcendència si no hi ha ningú que ho posi en valor. Arran de l’assassinat l’11 d’agost de cinc periodistes d’Al Jazeera a la franja de Gaza, els companys de Catalunya Metropolitana van incorporar als mitjans i als periodistes que estem al peu del canó (l’únic canó pacifista en aquest combat per la llibertat d’expressió) a un xat col·lectiu que ja aplega, hores d’ara, 836 membres (i alguns més que han marxat), per tal de mantenir el contacte directe per aplicar mesures solidàries allà on sigui possible. A banda de tots els que tenim l’orgull de formar part de la plataforma inspirada per la Fundació Catalunya Plural, van sumar-s’hi mitjans de tot el país i alguns més del Baix Llobregat que no formen part de Catalunya Metropolitana. Mitjans de totes les categories possibles, generalistes i sectorials, en paper i digitals, audiovisuals i de xarxes, privats i públics i un munt de professionals de totes les especialitats, reporters, redactors, locutors, gràfics, tècnics, etc. etc. (Foto de portada. En alguns mapes del Baix Llobregat ni apareix l’Hospitalet)

Arran d’aquesta primera trobada digital al xat multitudinari, es va promoure una convocatòria pel dimecres 13 a la plaça de Sant Jaume que va ser un èxit absolut, de participació i de capacitat organitzativa, es va fer un manifest en protesta pel genocidi sionista i a favor d’una Palestina lliure, i molts dels nostres mitjans de l’àmbit metropolità van publicar una peça conjunta. El manifest era obert a la solidaritat de qui volgués, i del Baix Llobregat es van sumar 17 mitjans que nosaltres haguéssim comptabilitzat. Els nostres col·legues de elbaix.cat, amb qui compartim plataforma a Cat Met i també una voluntat de fer un periodisme engrescador, de progrés, i lligat a la veritat objectiva, va fer una informació explicant l’èxit de la difusió del manifest i citant els 15 mitjans d’onze poblacions diferents del Baix Llobregat que hi van donar suport, a banda d’un parell de mitjans d’àmbit comarcal entre els quals el mateix elbaix.cat. Es va deixar els dos de l’Hospitalet, nosaltres, L’Estaca, i els Mitjans de Comunicació Públics que també es van afegir.

No era cap sorpresa. L’Hospitalet, que en el seu topònim porta el nom del riu que li dona identitat —a l’Hospi de futbol els comentaristes en diuen els riberencs, per alguna cosa serà—, mai ha format part orgànicament de la comarca. A principis de la democràcia municipal, el Baix Llobregat el formaven 28 municipis, des de Collbató fins el Prat i hi havia 3 que havien heretat l’estrafolària divisió republicana de l’àrea urbana de Barcelona convertint-se en municipis d’una comarca artificial que era el Barcelonès-sud. Com que allò era una comarca administrativa però no territorial, Sant Just Desvern i Esplugues aviat van demanar incorporar-se a la comarca natural a la que, territorialment, sempre ha estat vinculat l’Hospitalet. L’Hospitalet no va fer mai el pas i es va quedar en solitari formant part d’una comarca encara més artificial, que ha acabat per desaparèixer fins i tot orgànicament. L’Hospitalet és l’únic municipi, hores d’ara, desvinculat territorialment: ni és del Barcelonès real, ni és del Baix Llobregat. És malauradament, únic. Una unificitat artificial que el manté en el limbe territorial perquè, ni és una barriada de Barcelona, ni és un municipi adscrit oficialment a la seva comarca natural.

El govern socialista de l’Hospitalet, malgrat que en aquells anys de la primera democràcia es va obrir un fort debat entre historiadors, activistes i ciutadans, que reclamaven la incorporació al Baix Llobregat de forma orgànica, mai va voler donar el pas. La veritat és que la immensa majoria dels municipis de la comarca van propiciar exactament el contrari del que aconsellava la racionalitat territorial: no volien a prop un municipi desintegrat i desintegrador, massificat, urbanísticament caòtic i sense identitat pròpia. I així han anat passant els anys.

Molts dels periodistes de l’Hospitalet vam acabar fent periodisme comarcal i fins i tot vam posar en marxa capçaleres històriques que van caure en el mateix parany que imposava la tossuda irracionalitat. I així, molts d’aquests mitjans —i encara n’hi ha algun ben viu que ho proclama— portaven com a sub-capçalera, revista o setmanari “del Baix Llobregat i l’Hospitalet”, com si ambdues realitats territorials estiguessin impossibilitades de la fusió. Va ser un error, i caldria esmenar-lo. L’Hospitalet és Baix Llobregat i, el més normal, és que es promogués una incorporació orgànica des de les institucions per superar la vergonyant solitud.

Per què, després de tant de temps, es podrà preguntar algú? I aquí enllaço amb una altra realitat. La que es desprèn d’una cosa també relativament poc important si no fos perquè posa l’accent en l’absència d’identitat del municipi que és justament el que l’ha convertit en una excrecència fins i tot administrativa. En el ple de juliol es van aprovar les festes locals de l’any 2026. No son les festes locals de l’Hospitalet les que es van aprovar: son les festes locals de Barcelona. A cap població del Baix Llobregat se li passaria per la imaginació fixar les seves festes locals en funció de Barcelona: només és capaç de fer-ho l’Hospitalet, per la seva falta d’essència territorial, justificada sobre la base de la proximitat dels seus residents, com si la proximitat dels residents de qualsevol municipi, avui, que la mobilitat entre municipis és una constant, justifiqués perdre la identitat festiva en benefici de la capital. No s’aguanta la decisió. Igual que no s’aguanta el limbe territorial d’una ciutat que necessita amb urgència separar-se de les influències, sempre negatives, de Barcelona.

Parlava a l’inici, de la precisió dels conceptes per evitar amagar coses que son evidents. L’Hospitalet no és —encara— un barri de Barcelona i segueix sent un municipi riberenc del Llobregat com ho son els divuit municipis (dels 31 que hi formen part) que estan regats per la via fluvial. Excloure’l del llistat de municipis baixllobregatins és amagar l’autèntica realitat territorial: forma tant part de la comarca natural com la resta de poblacions adscrites. Parlar de festes locals si no son locals és una altra imprecisió conceptual que caldria esmenar. I encara podem parlar d’una tercera…

Entre els mitjans de comunicació que es van adherir al manifest dels periodistes catalans farts del silenci sobre el genocidi, ja ho hem dit, es van incorporar els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet. Ells, però, no parlen de mitjans de comunicació públics. Ells son els Mitjans de Comunicació de l’Hospitalet, així, a seques. I ho haurien de modificar perquè mitjans de comunicació de l’Hospitalet n’hi ha, ara mateix en actiu, dos grups de comunicació, un privat (el grup Comunicació 21) i un públic (els mitjans de comunicació públics) i dos mitjans privats (el Tot i L’Estaca). I d’aquests mitjans de comunicació de l’Hospitalet no tots hi han donat suport a la iniciativa i per tant, no tots els mitjans de comunicació de l’Hospitalet s’hi han adherit, en contra del que semblaven afirmar (desinformant) els mitjans públics.

Ja deia que tot plegat em sembla significatiu, possiblement transcendent, malgrat que ja sé que en el llistat de grans problemes, el que aquí es planteja està bastant a la cua. Però està bé reflexionar-hi, considero.

Com deia l’altra dia el Candelas, la redacció de L’Estaca ens vam creure les paraules de l’alcalde Quirós el dia del ple de l’Estat de la Ciutat quan va dir que calia “una actitud de diàleg i d’entesa” i que tenia “la mà estesa” per arribar a acords. El to emprat i el reconeixement que, per millorar l’estat de l’Hospitalet, cal el concurs de tothom per parlar, reflexionar i arribar a acords, intuíem que obligava a fer un gir de 180 graus sobre el fons de la qüestió, però també sobre les formes. Ho vam comentar a la redacció: ara és el moment de tornar-li a demanar una entrevista perquè és molt possible que hagi entès que ha de tractar tothom amb el mateix respecte, i d’una manera especial a aquells que expliquen el que veuen sense que sempre agradi com ho expliquen, però amb els que precisament caldrien contactes informatius sovintejats per entendre la complexitat del que està passant.

El mateix dia 2 de juliol, aquesta redacció va fer arribar al Gabinet d’alcaldia l’enèsima sol·licitud d’una entrevista amb l’alcalde Quirós (que es pot veure al final d’aquest escrit) fent servir aquest mateix argument de bona voluntat que semblava haver destil·lat el dia del ple extraordinari. Hem esperat tres setmanes, ja no perquè ens concedís l’entrevista en aquest termini, que entenem els problemes d’agenda i les obligacions del càrrec, sinó perquè, com a mínim, ens contestés. Doncs el que hem rebut, un cop més, ha estat el silenci per resposta. La típica resposta que es dona a qui no existeix o millor encara, a qui no voldrien que existís. En el ple de juny havíem demanat la paraula per parlar de la discriminació informativa envers mitjans que fan premsa diària i que és un símptoma de mala qualitat democràtica de les autoritats responsables. Se’ns va prohibir la paraula al·legant, d’alguna manera, que la discriminació informativa només ens interessa a nosaltres. Se’ns va voler fer callar, sense valorar que aquesta és la millor manera de motivar-nos per seguir parlant.

No se sap gaire, però va ser la gent del Foment de la Informació Crítica els primers que van cridar l’atenció de la ciutadania, ja fa més de sis anys, explicant el que les estadístiques europees havien posat de manifest: que l’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa. Aleshores vam tenir, com passa sempre, escèptics i detractors (i gent que va clamar al cel per l’atreviment…). Ara, aquesta pèssima realitat és un lloc comú quan es parla de l’Hospitalet, dada que evidencia que les veritats van agafant relleu per si soles i només cal despertar-les. Fa uns quants mesos vam insistir davant de les forces polítiques —de totes— que el que convenia és diàleg i consens per superar la situació de caos cívic interior que patim. També ens van mirar molts astorats aleshores, perquè semblava impossible que poguessin existir uns mínims acords entre posicions polítiques tan diverses i en molts casos enfrontades sense possibilitat d’aproximació. Ara, fa quatre dies, ha estat el mateix alcalde el que ha demanat diàleg i consens. I pensàvem que ho deia de debò. I que ho deia per a tothom.

No som predictors, però això del diàleg i del consens acabarà sent una matèria obligada en aquesta ciutat, almenys entre interlocutors que no contemplen l’adversari com si fos l’enemic o entre entitats i ciutadans que tenen una visió crítica però especialment constructiva, perquè la crisi és evident i, o ens en sortim plegats, dialogant, consensuant i entenent les posicions alienes i les complexitats globals, o el col·lapse serà inevitable.

No acabem d’entendre la cega tossuderia de l’alcalde Quirós envers L’Estaca i els que hi som darrere. Algun dia haurà de rectificar i esperem que no sigui massa tard. Mentre tant, potser l’ajudarà que l’il·lustrem amb unes informacions que vam fer arribar fa unes setmanes als associats de FIC i als lectors més fidels. Com que es tracta de notícies internes que, no obstant això, ens semblen satisfactòries, no gosàvem fer-les públiques fins que els mateixos associats ens han empès a donar-les a conèixer. (Carta íntegra enviada als socis de FIC el passat 2 de juliol)

Substancialment es tracta d’explicar que al llarg de l’any 2024 (8 mesos) es van registrar 6.075 visitants al web del nostre digital que van veure un total de 18.090 informacions diferents i que en els primers sis mesos d’aquest 2025 ja portem 12.119 visites i  gairebé 32.000 informacions llegides (és a dir un 165% mes que a l’any anterior). Seguim sent una publicació modesta, però és evident que la progressió és ascendent i ens entusiasma donar-vos les gràcies, lectors fidels.

No concedir una entrevista a L’Estaca ens sembla, modestament un error, però és, sobretot, una burla a centenars de ciutadans —potser milers si afegim les xarxes— que ens segueixen cada dia.

Carta sol·licitant una entrevista amb l’alcalde Quirós per reproduir al digital de FIC: l’Estaca