El reportatgeL’absència d’una política activa de Serveis Socials implica que una gran part de les famílies que es podrien beneficiar de l’ajut, no coneguin els seus drets
L’Hospitalet, amb 2.021 prestacions de l’Ingrés Mínim Vital (658 euros mensuals) a data de juny de 2025, presenta una taxa de 72,2 prestacions per cada 10.000 habitants, amb una població oficial de 279.993 habitants censats i una renda mitjana familiar de 41.190 euros. Aquestes dades, que s’han pogut recollir d’una recerca efectuada per elDiario.es, gràcies a una sol·licitud tramitada a través de la Llei de Transparència, situa la realitat dels municipis de tot el país d’acord amb la renda familiar mitjana i la penetració d’aquest subsidi en el conjunt de la població més precaritzada.
Les conclusions de l’estudi assenyalen que les dades mostren un interessant abast de l’ajut en els municipis amb rendes més baixes, de manera destacada al sud peninsular, tot i que de manera molt irregular en el conjunt del país, amb algunes localitats força empobrides amb escassa implantació de l’IMV.
Segons dades extretes de l’Idescat, l’any 2023 (les darreres publicades) els indicadors territorials de risc de pobresa i exclusió social a Catalunya es registraven aplicant algunes dades sobre taxes d’escolarització als 17 anys, nombre de famílies monoparentals, nombre de famílies amb tres fills o més, població provinent de països en vies de desenvolupament i percentatge de persones que viuen soles. Les dades de l’Hospitalet fixen un 81,5% en la taxa d’escolarització; el 3,1% pel que fa a famílies monoparentals; el 4,2% de famílies amb tres fills o més; el 35,6% de població immigrada i, entorn del 29%, la població que viu sola. La xifra de l’Hospitalet pel que fa al registre d’immigració és la segona de Catalunya darrere de Salt (40,8%), però en aquest cas la taxa d’escolarització és una mica més baixa (70,5%), la de famílies nombroses més alta (13,6%) i una mica menor la de població que viu sola (25,9%). Pel que fa a famílies monoparentals la xifra és molt semblant (3,3%).
En el conjunt del país una de cada cinc persones residents es troba en risc de situació de pobresa (gairebé un 20% del total) xifres que son superiors en algunes comunitats com Andalusia (29%), Extremadura (27,5), Castellà-La Manxa (27,4%) o Múrcia (26,9%).
El contrast entre la taxa de prestacions de l’IMV per cada 10.000 habitants a Salt i a l’Hospitalet és, en aquest sentit, extraordinàriament eloqüent. A Salt es registren només 819 prestacions a juny de 2025 però, en canvi, la taxa per cada 10.000 habitants és de 241,6 (en front del 72,2 de l’Hospitalet) tenint en compte que la població de Salt en prou feines arriba als 40.000 habitants (33.904). Aquesta mateixa taxa de prestacions a Badalona, per exemple, és de 103,6, mentre que a les grans capitals disminueix una mica: Madrid (86,5); Barcelona (55,7). A les localitats de l’entorn metropolità del tamany demogràfic de l’Hospitalet, també son relativament moderades, però no tant com a l’Hospitalet: El Prat 81,6; Cornellà 79,5. A altres municipis com Gavà o Viladecans encara son menors (63,7 i 67,9, respectivament) i ja no diguem a municipis com Sant Just Desvern on la taxa només arriba al 22,5%.
Com a curiositat, al municipi de Darro a Granada, la taxa de l’IMV és del 743,4 per cada 10.000 habitants, mentre que a Gurb (Barcelona) a l’altra extrem només és del 3,7.
La realitat és que segons l’AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), el 55% de la població amb dret a l’ajut no el rep. La penetració de la prestació és més gran en els municipis entre 20 i 50.000 habitants (taxa mitjana de 172 prestacions per cada 10.000 habitants), mentre que a les ciutats més grans (per sobre dels 250.000 habitants) com l’Hospitalet, la taxa està a l’entorn de 122. L’Hospitalet, amb 72,2, està exactament 50 per sota de la mitjana de les grans ciutats, qüestió que hauria de preocupar a l’Administració Local, especialment al departament municipal de Serveis Socials de qui depèn en molt bona part la informació sobre beneficis a la població més precaritzada.
Segons l’European Anti-Poverty Network (EAPN), la plataforma d’entitats socials que lluiten contra la pobresa i l’exclusió social a la UE, el 43,7% de les persones que viuen en zones d’altes taxes de pobresa no han sol·licitat l’IMV perquè el desconeixen. En altres casos hi ha el temor, estès, a declarar una situació endèmica de pobresa si es tenen fills per por a que l’Administració et tregui la custòdia, qüestió que es falsa: segons la mateixa EAPN, un 20% de les famílies que tenen dret a l’ajut, no el tramiten per les dificultats burocràtiques i d’entesa de la sol·licitud, de manera que l’Administració municipal és l’encarregada de fer molta feina en aquest sentit.
També s’ha posat de manifest en algunes comunitats, no a Catalunya, les dificultats per compaginar la Renda Mínima Autonòmica amb l’IMV. Les dades de Catalunya indiquen que al 2019, 32.166 llars rebien l’ajut autonòmic que va passar a ser de 92.415 al 2020; 55.441 al 2021; 104.144 al 2022 i 51.374 al 2023. L’IMV va ser de 11.431 al 2020; 29.424 al 2021; 28.245 al 2022 i 32.092 al 2023. Per la qual cosa, la RMA no ha suposat cap impediment a casa nostra per l’aplicació de l’IMV.
Fa uns quants dies que volia escriure sobre la precisió dels conceptes arran d’una sèrie d’inexactituds manifestes que he registrat, que amaguen, en la meva opinió, coses prou interessants. Tot plegat és poc important, però acaba tenint una certa transcendència si no hi ha ningú que ho posi en valor. Arran de l’assassinat l’11 d’agost de cinc periodistes d’Al Jazeera a la franja de Gaza, els companys de Catalunya Metropolitana van incorporar als mitjans i als periodistes que estem al peu del canó (l’únic canó pacifista en aquest combat per la llibertat d’expressió) a un xat col·lectiu que ja aplega, hores d’ara, 836 membres (i alguns més que han marxat), per tal de mantenir el contacte directe per aplicar mesures solidàries allà on sigui possible. A banda de tots els que tenim l’orgull de formar part de la plataforma inspirada per la Fundació Catalunya Plural, van sumar-s’hi mitjans de tot el país i alguns més del Baix Llobregat que no formen part de Catalunya Metropolitana. Mitjans de totes les categories possibles, generalistes i sectorials, en paper i digitals, audiovisuals i de xarxes, privats i públics i un munt de professionals de totes les especialitats, reporters, redactors, locutors, gràfics, tècnics, etc. etc. (Foto de portada. En alguns mapes del Baix Llobregat ni apareix l’Hospitalet)
Arran d’aquesta primera trobada digital al xat multitudinari, es va promoure una convocatòria pel dimecres 13 a la plaça de Sant Jaume que va ser un èxit absolut, de participació i de capacitat organitzativa, es va fer un manifest en protesta pel genocidi sionista i a favor d’una Palestina lliure, i molts dels nostres mitjans de l’àmbit metropolità van publicar una peça conjunta. El manifest era obert a la solidaritat de qui volgués, i del Baix Llobregat es van sumar 17 mitjans que nosaltres haguéssim comptabilitzat. Els nostres col·legues de elbaix.cat, amb qui compartim plataforma a Cat Met i també una voluntat de fer un periodisme engrescador, de progrés, i lligat a la veritat objectiva, va fer una informació explicant l’èxit de la difusió del manifest i citant els 15 mitjans d’onze poblacions diferents del Baix Llobregat que hi van donar suport, a banda d’un parell de mitjans d’àmbit comarcal entre els quals el mateix elbaix.cat. Es va deixar els dos de l’Hospitalet, nosaltres, L’Estaca, i els Mitjans de Comunicació Públics que també es van afegir.
No era cap sorpresa. L’Hospitalet, que en el seu topònim porta el nom del riu que li dona identitat —a l’Hospi de futbol els comentaristes en diuen els riberencs, per alguna cosa serà—, mai ha format part orgànicament de la comarca. A principis de la democràcia municipal, el Baix Llobregat el formaven 28 municipis, des de Collbató fins el Prat i hi havia 3 que havien heretat l’estrafolària divisió republicana de l’àrea urbana de Barcelona convertint-se en municipis d’una comarca artificial que era el Barcelonès-sud. Com que allò era una comarca administrativa però no territorial, Sant Just Desvern i Esplugues aviat van demanar incorporar-se a la comarca natural a la que, territorialment, sempre ha estat vinculat l’Hospitalet. L’Hospitalet no va fer mai el pas i es va quedar en solitari formant part d’una comarca encara més artificial, que ha acabat per desaparèixer fins i tot orgànicament. L’Hospitalet és l’únic municipi, hores d’ara, desvinculat territorialment: ni és del Barcelonès real, ni és del Baix Llobregat. És malauradament, únic. Una unificitat artificial que el manté en el limbe territorial perquè, ni és una barriada de Barcelona, ni és un municipi adscrit oficialment a la seva comarca natural.
El govern socialista de l’Hospitalet, malgrat que en aquells anys de la primera democràcia es va obrir un fort debat entre historiadors, activistes i ciutadans, que reclamaven la incorporació al Baix Llobregat de forma orgànica, mai va voler donar el pas. La veritat és que la immensa majoria dels municipis de la comarca van propiciar exactament el contrari del que aconsellava la racionalitat territorial: no volien a prop un municipi desintegrat i desintegrador, massificat, urbanísticament caòtic i sense identitat pròpia. I així han anat passant els anys.
Molts dels periodistes de l’Hospitalet vam acabar fent periodisme comarcal i fins i tot vam posar en marxa capçaleres històriques que van caure en el mateix parany que imposava la tossuda irracionalitat. I així, molts d’aquests mitjans —i encara n’hi ha algun ben viu que ho proclama— portaven com a sub-capçalera, revista o setmanari “del Baix Llobregat i l’Hospitalet”, com si ambdues realitats territorials estiguessin impossibilitades de la fusió. Va ser un error, i caldria esmenar-lo. L’Hospitalet és Baix Llobregat i, el més normal, és que es promogués una incorporació orgànica des de les institucions per superar la vergonyant solitud.
Per què, després de tant de temps, es podrà preguntar algú? I aquí enllaço amb una altra realitat. La que es desprèn d’una cosa també relativament poc important si no fos perquè posa l’accent en l’absència d’identitat del municipi que és justament el que l’ha convertit en una excrecència fins i tot administrativa. En el ple de juliol es van aprovar les festes locals de l’any 2026. No son les festes locals de l’Hospitalet les que es van aprovar: son les festes locals de Barcelona. A cap població del Baix Llobregat se li passaria per la imaginació fixar les seves festes locals en funció de Barcelona: només és capaç de fer-ho l’Hospitalet, per la seva falta d’essència territorial, justificada sobre la base de la proximitat dels seus residents, com si la proximitat dels residents de qualsevol municipi, avui, que la mobilitat entre municipis és una constant, justifiqués perdre la identitat festiva en benefici de la capital. No s’aguanta la decisió. Igual que no s’aguanta el limbe territorial d’una ciutat que necessita amb urgència separar-se de les influències, sempre negatives, de Barcelona.
Parlava a l’inici, de la precisió dels conceptes per evitar amagar coses que son evidents. L’Hospitalet no és —encara— un barri de Barcelona i segueix sent un municipi riberenc del Llobregat com ho son els divuit municipis (dels 31 que hi formen part) que estan regats per la via fluvial. Excloure’l del llistat de municipis baixllobregatins és amagar l’autèntica realitat territorial: forma tant part de la comarca natural com la resta de poblacions adscrites. Parlar de festes locals si no son locals és una altra imprecisió conceptual que caldria esmenar. I encara podem parlar d’una tercera…
Entre els mitjans de comunicació que es van adherir al manifest dels periodistes catalans farts del silenci sobre el genocidi, ja ho hem dit, es van incorporar els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet. Ells, però, no parlen de mitjans de comunicació públics. Ells son els Mitjans de Comunicació de l’Hospitalet, així, a seques. I ho haurien de modificar perquè mitjans de comunicació de l’Hospitalet n’hi ha, ara mateix en actiu, dos grups de comunicació, un privat (el grup Comunicació 21) i un públic (els mitjans de comunicació públics) i dos mitjans privats (el Tot i L’Estaca). I d’aquests mitjans de comunicació de l’Hospitalet no tots hi han donat suport a la iniciativa i per tant, no tots els mitjans de comunicació de l’Hospitalet s’hi han adherit, en contra del que semblaven afirmar (desinformant) els mitjans públics.
Ja deia que tot plegat em sembla significatiu, possiblement transcendent, malgrat que ja sé que en el llistat de grans problemes, el que aquí es planteja està bastant a la cua. Però està bé reflexionar-hi, considero.
Com deia l’altra dia el Candelas, la redacció de L’Estaca ens vam creure les paraules de l’alcalde Quirós el dia del ple de l’Estat de la Ciutat quan va dir que calia “una actitud de diàleg i d’entesa” i que tenia “la mà estesa” per arribar a acords. El to emprat i el reconeixement que, per millorar l’estat de l’Hospitalet, cal el concurs de tothom per parlar, reflexionar i arribar a acords, intuíem que obligava a fer un gir de 180 graus sobre el fons de la qüestió, però també sobre les formes. Ho vam comentar a la redacció: ara és el moment de tornar-li a demanar una entrevista perquè és molt possible que hagi entès que ha de tractar tothom amb el mateix respecte, i d’una manera especial a aquells que expliquen el que veuen sense que sempre agradi com ho expliquen, però amb els que precisament caldrien contactes informatius sovintejats per entendre la complexitat del que està passant.
El mateix dia 2 de juliol, aquesta redacció va fer arribar al Gabinet d’alcaldia l’enèsima sol·licitud d’una entrevista amb l’alcalde Quirós (que es pot veure al final d’aquest escrit) fent servir aquest mateix argument de bona voluntat que semblava haver destil·lat el dia del ple extraordinari. Hem esperat tres setmanes, ja no perquè ens concedís l’entrevista en aquest termini, que entenem els problemes d’agenda i les obligacions del càrrec, sinó perquè, com a mínim, ens contestés. Doncs el que hem rebut, un cop més, ha estat el silenci per resposta. La típica resposta que es dona a qui no existeix o millor encara, a qui no voldrien que existís. En el ple de juny havíem demanat la paraula per parlar de la discriminació informativa envers mitjans que fan premsa diària i que és un símptoma de mala qualitat democràtica de les autoritats responsables. Se’ns va prohibir la paraula al·legant, d’alguna manera, que la discriminació informativa només ens interessa a nosaltres. Se’ns va voler fer callar, sense valorar que aquesta és la millor manera de motivar-nos per seguir parlant.
No se sap gaire, però va ser la gent del Foment de la Informació Crítica els primers que van cridar l’atenció de la ciutadania, ja fa més de sis anys, explicant el que les estadístiques europees havien posat de manifest: que l’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa. Aleshores vam tenir, com passa sempre, escèptics i detractors (i gent que va clamar al cel per l’atreviment…). Ara, aquesta pèssima realitat és un lloc comú quan es parla de l’Hospitalet, dada que evidencia que les veritats van agafant relleu per si soles i només cal despertar-les. Fa uns quants mesos vam insistir davant de les forces polítiques —de totes— que el que convenia és diàleg i consens per superar la situació de caos cívic interior que patim. També ens van mirar molts astorats aleshores, perquè semblava impossible que poguessin existir uns mínims acords entre posicions polítiques tan diverses i en molts casos enfrontades sense possibilitat d’aproximació. Ara, fa quatre dies, ha estat el mateix alcalde el que ha demanat diàleg i consens. I pensàvem que ho deia de debò. I que ho deia per a tothom.
No som predictors, però això del diàleg i del consens acabarà sent una matèria obligada en aquesta ciutat, almenys entre interlocutors que no contemplen l’adversari com si fos l’enemic o entre entitats i ciutadans que tenen una visió crítica però especialment constructiva, perquè la crisi és evident i, o ens en sortim plegats, dialogant, consensuant i entenent les posicions alienes i les complexitats globals, o el col·lapse serà inevitable.
No acabem d’entendre la cega tossuderia de l’alcalde Quirós envers L’Estaca i els que hi som darrere. Algun dia haurà de rectificar i esperem que no sigui massa tard. Mentre tant, potser l’ajudarà que l’il·lustrem amb unes informacions que vam fer arribar fa unes setmanes als associats de FIC i als lectors més fidels. Com que es tracta de notícies internes que, no obstant això, ens semblen satisfactòries, no gosàvem fer-les públiques fins que els mateixos associats ens han empès a donar-les a conèixer. (Carta íntegra enviada als socis de FIC el passat 2 de juliol)
Substancialment es tracta d’explicar que al llarg de l’any 2024 (8 mesos) es van registrar 6.075 visitants al web del nostre digital que van veure un total de 18.090 informacions diferents i que en els primers sis mesos d’aquest 2025 ja portem 12.119 visites i gairebé 32.000 informacions llegides (és a dir un 165% mes que a l’any anterior). Seguim sent una publicació modesta, però és evident que la progressió és ascendent i ens entusiasma donar-vos les gràcies, lectors fidels.
No concedir una entrevista a L’Estaca ens sembla, modestament un error, però és, sobretot, una burla a centenars de ciutadans —potser milers si afegim les xarxes— que ens segueixen cada dia.
La majoria dels 20 plans urbanístics impugnats per estar projectats en zones inundables estan a l’àrea metropolitana, entre ells el PDU Biopol Granvia
Jesús A. Vila
Ecologistes en Acció de Catalunya, amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient que se celebra avui 5 de juny, han atorgat els Premis Àtila 2025 per distingir a aquelles persones i organismes que en el transcurs del darrer any han destacat per la seva contribució a la destrucció del Medi Ambient del país.
Aquest any l’ha rebut la consellera de Territori, Sílvia Paneque, per acceptar que se segueixi edificant en zones inundables, i un departament de la seva mateixa conselleria, el d’Inspeccions de la Generalitat, per fer el contrari del que caldria: defensar el territori i impedir que el capital privat segueixi fent de les seves amb el suport, quan no la connivència, de les Administracions Públiques.
Hi ha casos a tot Catalunya, i fa temps que l’organització ecologista els ha denunciat sense que la Generalitat se’n faci càrrec. Un dels casos és ben a prop i començarà a desenvolupar-se, si ningú ho atura, durant el primer trimestre de l’any vinent. I serà una obra monumental, sobre la que Ecologistes en Acció probablement tornarà a posar la seva atenció tan aviat s’observin els primers moviments de terres. Ens referim al PDU Biopol GranVia, que preveu la urbanització intensiva de 98 hectàrees al sud del terme municipal de l’Hospitalet (el 8% del territori), íntegrament en zona inundable (per sota dels 5 metres d’alçada sobre el nivell del mar) i amb una vintena llarga d’edificacions d’entre 8 i 15 plantes d’alçada.
L’excusa per posar-lo en marxa, que s’havia modificat l’anterior planejament per la qual cosa va ser aprovat en el seu dia per la consellera republicana Ester Capella. El projecte macro-sanitari del Biopol, de moment, només és un somni sense concrecions de cap mena. La realitat, però, és que està previst que s’edifiquin desenes d’edificis en el darrer sol lliure del municipi a la zona de Marina —si excloem el que es va salvar en aquesta operació gràcies a la protesta ciutadana que és la zona de Can Trabal— un espai històricament inundable en èpoques on el canvi climàtic no era encara protagonista de les desgràcies que hem vist i patit darrerament. Desenes d’edificis projectats sobre el plànol, sense que en cap d’ells hi hagi destinació concreta d’activitat: són, de moment, edificis en projecte, que generaran plusvàlues considerables a l’Ajuntament, i milionàries a propietaris del sol, promotors i constructors, si al final es construeixen.
L’organització ecologista de més prestigi i més solvència, acusa al Departament de Territori de confiar amb els informes que evacua l’Agència Catalana de l’Aigua i també d’acceptar la cobdícia i la insensibilitat de molts alcaldes i alcaldesses de municipis que tenen zones inundables als qual s’han presentat diversos requeriments per tal que aturin els projectes en aquests espais, basats en mesures de mitigació que són, pel que denuncien, clarament insegures. Al novembre del 2024, Ecologistes en Acció, encara recent la DANA de Valencia, va demanar una moratòria aplicable a tots els projectes urbanístics en perill d’inundació i on es demanava un Consell vinculant format per experts independents i desvinculat d’interessos públics o privats per determinar la seguretat d’aquestes planificacions urbanístiques.
Un mes més tard, eren 14 col·lectius i plataformes ciutadanes les que insistien sobre la moratòria urgent de 20 projectes en el conjunt de Catalunya, tots excepte un —de La Garrotxa— a l’àrea metropolitana de Barcelona i la segona corona. I entre ells, el PDU Biopol GranVia.
Ecologistes en Acció denuncia que la Generalitat es va comprometre a tenir llestos al gener els mapes d’inundabilitat i que al febrer es re-actualitzarien. Ni estan els mapes ni s’han re-actualitzat però el que sí s’ha fet és, segons Ecologistes en Acció, començar a executar plans urbanístics i infraestructures sense tenir en compte els nous riscos derivats del canvi climàtic, negligència que posa en perill milers de ciutadans, especialment de l’àrea metropolitana. Un que continua el seu recorregut és el PDU Biopol Gran Via que, en aproximadament mig any, podria començar a executar-se sense que, de moment, ni s’apliqui la moratòria ni hi ha hagi notícies sobre el Contenciós Administratiu que el grup municipal dels Comuns va presentar al setembre de l’any passat, per segona vegada consecutiva.
L’any 2017 ja van presentar un recurs guanyat l’any 2020 amb una sentència del TSJC que els va donar la raó anul·lant el planejament. Un altre recurs, coincident amb l’anterior, de Depana, ERC i la CUP va obligar l’Ajuntament a refer la proposta que, finalment, va ser aprovada per l’executiu de Pere Aragonés a l’abril de 2024.
Resulta interessant la constatació que moltes d’aquestes operacions urbanístiques es realitzen per governs locals de diferents tendències i que després són aprovades per la Generalitat, també en mans de partits que no sempre coincideixen amb els que han impulsat els projectes als respectius municipis o s’hi ha oposat. És el que ha passat a l’Hospitalet amb el Biopol, però no és exclusiu. Això posa de manifest una altra realitat que explica la debilitat de les organitzacions locals en múltiples ocasions. Si avui el Biopol està en marxa és perquè l’executiu republicà li va donar via lliure a la primavera passada.
Aleshores, l’organització local d’ERC es va mostrar satisfeta que el nou planejament hagués recollit els canvis que s’havien proposat, com ara la preservació íntegra de l’únic espai agrícola del municipi. Aquell grup municipal va canviar a les passades municipals i avui no està gens clar —i menys a la vista dels informes d’Ecologistes en Acció— que hi donin suport a la planificació que va aprovar la seva consellera. Massa sovint, però, el que es respira a nivell municipal no arriba als grups parlamentaris que juguen un paper fonamental en l’estabilitat del govern. I d’aquí les contradiccions que s’observen i que expliquen, en molt bona part, el desconcert de la militància i també dels col·laboradors i simpatitzants.
Entrevista amb Pietat Hernández i Núñez, autora de “Memòria de dona”
A finals de març es va presentar a la Sala Barradas del barri Centre un llibre que recull la memòria d’un conjunt de dones de la ciutat que tenen un passat comú vinculat a les arrels agràries que ara ja formen part del passat. És un llibre de memòria oral, però no només. És també la referència col·lectiva d’una part de les dones de l’Hospitalet a la història personal i familiar, a les tradicions, a la cultura, a la vida quotidiana, a l’ensenyament… És el testimoni d’una època que ens explica el passat, que ens interpreta el present i que ens dona pistes sobre un futur que caldria construir sense perdre la identitat.
El llibre té un cap pensant i diverses col·laboracions. I hem volgut parlar amb la dona que el va somniar i que el va fer realitat, la Pietat Hernández.
La Pietat Hernández i Núñez va néixer al barri de La Torrassa l’any 1958. Es va llicenciar en Ciències de l’Educació i posteriorment va fer un màster en gestió cultural per on va orientar la seva vida professional. L’any 1985 va ser la directora de l’Aula de Cultura de La Florida, bastants anys més tard va ser la gerent del Patronat de Cultura de Gavà i posteriorment del de Sant Boi fins a l’any 2000. Amb l’arrencada de la nova seu de l’Institut del Teatre va exercir la gerència de l’Institut i després va fer un salt a l’empresa privada gestionant l’Associació de Productors Audiovisuals de Catalunya. Com ella mateixa diu “addicta al servei públic” va dirigir el Servei de Cultura de la ciutat de Terrassa i va ser gerent del Parc Audiovisual de Catalunya fins a la seva jubilació.
Després es va posar mans a l’obra amb aquest “Memòria de Dona” que acaba de veure la llum. La Pietat no és només un exponent de la capacitat de gestió cultural, és, alhora, un exemple de sensibilitat i de treball ben fet.
Tu expliques a la presentació del llibre que el projecte sorgeix de l’emoció i del sentiment d’admiració per les dones de generacions anteriors que van viure una vida difícil. Dels períodes que retraten, quins consideres que els van colpir més com a col·lectiu humà, el període republicà, la guerra, la postguerra…
Vaig començar aquest projecte moguda per un sentiment profund d’admiració i per la convicció que, de moment, les dones no ho han tingut mai fàcil. També perquè crec fermament que aquestes dones han viscut moltes experiències i en saben molt, però gairebé mai se les ha escoltat de veritat ni se’ls ha donat la paraula.
Sens dubte, el període més difícil va ser la guerra, tot i que moltes de les dones entrevistades en tenen un record difós per l’edat que tenien quan la van viure. Tot i així, relaten el sentiment d’absència i de soledat per l’obligació i responsabilitat sobrevinguda que van tenir les seves mares de fer front a tot sense els homes. També recorden haver d’anar a buscar presoners o desapareguts, la presència de soldats a casa o a les cases de les amigues, el so de les sirenes que alertaven dels bombardejos, etc.
Tanmateix, la postguerra va tenir un impacte més directe sobre elles: els canvis a l’escola, la prohibició del català, la necessitat de refer la vida des de zero, de tornar a començar econòmicament i emocionalment…
Les dones entrevistades tenen un motiu comú, són dones relacionades d’una manera o altra amb el món pagès i víctimes d’una cultura patriarcal molt arrelada. Què consideres que els va pesar més com a generació?
Considero que allò que més les va marcar com a generació va ser la manca d’independència en tots els àmbits de la vida, així com el pes de les lleis i les tradicions patriarcals. Em refereixo, sobretot, a la dependència econòmica i al fet d’haver de passar de la tutela del pare a la del marit. Algunes entrevistades expliquen, per exemple, la duresa de les rivalitats familiars a les quals havien de fer front en entrar a viure a casa del marit.
Un altre aspecte que també les va afectar profundament —tot i que sovint de manera poc explícita— va ser la forma de viure la sexualitat, marcada per normes molt diferents segons si eres home o dona. Els costums sexuals dels homes es van convertir en “tradició”, mentre que sobre la sexualitat femenina pràcticament no se’n parlava.
Aquell l’Hospitalet rural ja només és un sediment molt important en la memòria d’aquells anys. Tens la sensació que hi ha un enyor d’aquells anys passats o que han superat prou bé aquest l’Hospitalet d’avui?
En elles, el sentiment d’enyorança és molt intens. Troben a faltar les formes de vida d’abans, el paisatge, les tradicions, el veïnatge i aquell coneixement profund de la comunitat que compartien. Els costa veure els aspectes positius del món actual, i és comprensible, perquè moltes coses —especialment la tecnologia— els són alienes o difícils d’entendre.
Creuen que s’estan perdent valors fonamentals i, en alguns casos, tenen la sensació que es perd també el sentit de la vida. Ara bé, no idealitzen del tot el passat: són crítiques amb el seu temps i valoren avenços com la revolució feminista i l’alliberament de la dona.
Pel que fa a la percepció de l’evolució de la ciutat, sembla que elles veuen una mena de “paral·lelisme biològic”: la transformació de la ciutat ha anat de la mà del seu propi creixement personal. Mentre la ciutat s’expandia, elles també veien com creixien les seves filles, fills, netes i nets, en un procés simultani de canvi i evolució.
Un dels aspectes de la memòria que més commou és que s’ha perdut aquella forma de vida, però que també s’han perdut les referències físiques d’aquell món, el patrimoni agrari, el paisatge, les masies. Tens la sensació que les dones entrevistades en són prou conscients? Com avalues els seus sentiments íntims al respecte?
Són absolutament conscients de la pèrdua de la natura, de la transformació del paisatge i de tot el que això implica. Ara bé, cal tenir en compte que les seves vides s’han desenvolupat, precisament, enmig d’aquest procés de canvi. El creixement de la ciutat els ha comportat, en alguns casos, una certa pèrdua d’identitat, però alhora saben reconèixer els aspectes positius de viure en un entorn urbà: la proximitat als serveis, com l’hospital, o l’evolució de la tecnologia, que els facilita la vida en molts aspectes. Algunes entrevistades, de fet, es declaren fins i tot “fans de tot lo nou”.
Quina impressió tens tu de l’interès que pot tenir la memòria rural pel futur de la ciutat?
L’Hospitalet té un origen rural i agrari que és fonamental per a la nostra identitat. Tot i que, posteriorment, han estat molts altres factors els que han sumat i transformat la ciutat —com les onades migratòries—, aquest passat rural segueix sent un pilar fonamental.
A mi m’agradaria que tots els habitants de la ciutat tinguessin consciència del valor de la terra en la que viuen, que coneguessin el riu i el valor de tenir tan a prop els camps de carxofes i sabéssin com es va transformar el paisatge. Crec que si donem valor a la ciutat ens donem valor tots.
Darrerament, s’ha parlat bastant de la pèrdua de la Marina com un dels processos d’espoli territorial més gran del darrer segle a la ciutat. Com penses tu que el van viure aquelles famílies, arran dels testimonis que has pogut copsar en el llibre?
Jo crec que ho van viure com una part del progrés, un canvi de vida que els suposava una millora, i també com un procés inevitable. Ara es percep amb nostàlgia, però la vida de pagès era molt dura i una vida més acomodada no desagradava.
Per alguns testimonis recollits dona la sensació que es considera natural que el món rural hagi estat substituït per un món industrial i urbà que també ha portat avantatges. Penses que aquest pensament és general en les dones entrevistades o hi ha un punt de nostàlgia?
Com et deia abans, crec que conviuen els dos sentiments: d’una banda, l’evolució i el progrés, entesos com una millora de les condicions de vida; i de l’altra, la nostàlgia per la pèrdua del paisatge i del veïnatge. Hi ha una atracció per allò nou, però també un cert temor pel que és desconegut.
La vida de les dones, d’acord amb el que reflecteix el llibre, ha canviat en molts aspectes formals. Penses que les dones d’aquestes generacions tenen la impressió que s’ha avançat en aquest àmbit? I en quins aspectes?
Sí, crec que totes aplaudeixen els avenços en la independència de les dones i les llibertats que s’han anat conquerint en tots els àmbits de la vida.
M’imagino que el llibre t’ha omplert de satisfacció. Hi ha encara molta feina a fer. T’ha motivat el resultat per ampliar la memòria de les dones en altres vessants?
I tant! Ara tenim entre mans l’exposició “Dona a pagès”, que compara la vida de tres generacions de dones d’una mateixa casa i de la qual el llibre en forma part. Però també m’agradaria entrevistar dones de La Torrassa, que és on vaig néixer, i explorar com han viscut elles la transformació de la ciutat.
Les vuit propostes que els Comuns van presentar fa una setmana dins la campanya “Tanquem la porta als especuladors” i que va coincidir amb el moviment contra la precarietat habitacional i l’abusiu preu dels lloguers que va omplir els carrers de tot l’Estat a primers d’aquest mes d’abril, contrasten amb el decàleg per abordar l’escassetat d’habitatge a Espanya que van fer públic les principals associacions de promotors immobiliaris i arquitectes en el marc de l’organització de Construmat 2025 que es farà entre el 20 i el 22 de maig al recinte Gran Via de la Fira de Barcelona.
La proposta dels Comuns és d’abast català, com el decàleg de les patronals i dels tècnics, però afecta directament a ciutats com l’Hospitalet on el problema de l’habitatge és endèmic. El que se sap de la ciutat és que hi ha unes 100.000 llars aproximadament i uns 112.000 habitatges i, per tant, hi ha uns 11.000 habitatges buits, més o menys, que representen el 9% del parc residencial. D’aquestes llars de la ciutat hi ha un 66% en propietat i un 27% de lloguer i un 26% del total on només hi viu una sola persona. Dels 112.000 habitatges existents, més de 8.000 s’han fet en els darrers 10 anys i hi ha uns altres 9.000 habitatges (un 8% del parc residencial) que necessiten d’una rehabilitació urgent i en molts casos (650 edificis) d’ascensors. El planejament urbanístic actual preveu uns 5.800 habitatges nous de nova construcció, dels quals, previsiblement uns 2.200 serien en règim de protecció, mentre que la demanda potencial d’habitatges a la ciutat en els propers 6 anys serà encara molt superior al planejament previst, per sobre dels 3.000 habitatges (8.800 de demanda potencial). Aquestes son les dades fetes públiques en l’informe del Pla Local d’Habitatge de març d’aquest mateix any encarregat per l’Ajuntament.
La proposta dels Comuns que ja diem que serveix també per l’Hospitalet reclama prohibir les compres especulatives d’habitatges pels fons voltor que son els que fan pujar els preus dels lloguers, garantir contractes de lloguer indefinits, prohibir els pisos turístics per llei, regular els lloguers de temporada, fer complir la regulació dels preus amb un règim sancionador que ho vigili i garanteixi, evitar els desnonaments i l’abús en les hipoteques, però també ampliar el parc públic d’habitatges i ampliar la reserva del 30% d’habitatge protegit que obligui als promotors a proveïr d’habitatge assequible.
Per la seva banda, la Confederación Nacional de la Construcción (CNC), la Asociación de Constructores Promotores de España (ACPE), el Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España y el Consejo General de Arquitectura Tècnica de España (CGATE), demana que s’augmenti l’oferta d’habitatge i asseguren que cal construir 220.000 habitatges anuals per equilibrar el mercat per evitar el dèficit que preveuen de tres milions d’habitatges per l’any 2039. Per això demanen agilitar la transformació i la gestió del sol, facilitar la concessió de llicències, garantir una fiscalitat adequada i un finançament accessible pels promotors i també, per equilibrar una mica les exigències apostar per la rehabilitació i la regeneració urbana, per la sostenibilitat i la qualitat arquitectònica capaç d’atreure mà d’obra de qualitat, amb dotacions pressupostàries eficients, amb una col·laboració público-privada estable i efectiva i que, tot plegat, afavoreixi un pacte d’Estat per l’habitatge amb un ampli consens polític.
Ja es pot veure amb tot el que s’ha dit fins ara, que es tracta de receptes genèriques que casen malament amb algunes realitats. Si a l’Hospitalet no es poden construir escoles amb els estandars exigibles perquè no hi ha sol lliure suficient, com es pot assimilar que el planejament urbanístic actual prevegui 5.800 habitatges nous, que es pugui entendre que els promotors i arquitectes demanin més sol lliure per edificar o que en alguns llocs es pugui demanar l’ampliació del parc públic d’habitatges que sempre és conseqüència del percentatge superior d’habitatge lliure posat al mercat?
Dona la sensació que ningú s’atreveixi a posar de manifest que hi ha ciutats que no permeten més edificació, ciutats saturades de l’entorn metropolità que mai podran cobrir la demanda creixent de nous habitatges per la concentració humana que generen i que no podran haver més habitatges ni de compra ni de lloguer perquè més edificis suposa més saturació demogràfica i més saturació demogràfica una inferior qualitat de vida. Dona la impressió que ningú s’atreveixi a demanar una moratòria constructiva en la ciutat més densa d’Europa i que tot giri al voltant d’un nou pla local d’habitatge, al voltant del qual es mobilitzen moltes voluntats, quan el que veritablement falta a l’Hospitalet és espai.
Caldrà demanar una moratòria constructiva?. Mai, millor dit…
Quan ja s’acabava la primera Tribuna Crítica que FIC organitza per tractar temes de ciutat amb protagonistes directes d’alguns esdeveniments de forta incidència mediàtica, el ponent d’aquesta ocasió, el portaveu del grup municipal d’ERC-EUiA, Jaume Graells, es va referir, una mica de passada, a la necessitat de posar l’accent en el treball que estan fent els mitjans de comunicació públics que moltes vegades s’apropen més, segons el sentit de les seves paraules, a fer circular missatges propagandístics que a presentar els fets tal com son.
La seva reflexió em va donar peu a posar de manifest de manera pública en el mateix acte, una manera d’actuar que ja s’ha repetit unes quantes vegades en sessions que organitza la nostra entitat, Foment de la Informació Crítica. Al menys en tres actes —segons em van recordar després els companys i els col·legues— el professional dels mitjans públics que s’ha presentat per cobrir la informació, ha posat la càmera en marxa i ha gravat la totalitat de la trobada. Només ens ha passat, que ho puguem constatar, en tres actes nostres: el de la nit d’aquesta primera Tribuna Crítica, el dia que es va fer una Factoria d’Idees sobre l’escàndol urbanístic de la mançana de Cosme Toda i quan vam commemorar el Dia Internacional de la Democràcia amb un debat sobre urbanisme amb els portaveus dels grups municipals, on va ser expressament convidat també el portaveu socialista que va declinar assistir. Tothom que hagi estat present a la gran quantitat d’actes que les entitats organitzen a la ciutat, podrà haver vist molt fàcilment que els professionals dels mitjans de comunicació públics acostumen a entrevistar al representant de l’entitat organitzadora, a la persona o persones convidades i després prenen imatges des de diferents posicions, fins que, considerant que tenen suficient material videogràfic, abandonen discretament l’espai. És la tasca normal dels professionals de televisió. Així és com es treballa habitualment. No és un fet habitual, ni de lluny, que el càmera desplaçat a un esdeveniment gravi la totalitat de l’acte. En aquests tres actes de FIC va passar això i, en els dos anteriors, no se’ns va ocórrer dir res perquè sempre hem ignorat lògicament la raó però tampoc és que ens hagi importat gaire.
En la darrera Tribuna Crítica, però, jo personalment vaig llençar la sospita que les gravacions íntegres d’alguns actes que poden resultar de notable interès polític, serveixin per molt més que no pas per la feina professional d’editar imatges per càpsules que, en general, durant molt pocs minuts. No sembla que tingui gaire sentit dedicar-se a gravar dues hores senceres d’un acte, per extreure tres minuts d’imatges que serveixin per il·lustrar una informació. Tenint en compte qui mana als mitjans de comunicació públics —estic parlant de qui mana, no de qui grava—, la gravació d’un acte de fort contingut polític en el context de confrontació actual del Consistori, tothom entendrà que pot resultar interessant per molts d’aquells que, naturalment, no tenen cap interès de deixar-se veure en un acte de FIC, però que estan molt interessats en saber què opina cadascú.
És una sospita estesa que a FIC hem comentat moltes vegades, però que mai havíem plantejat perquè, que ens importi ben poc, no impedeix que ens cridi l’atenció i ens resulti força estrany.
Especialment si tenim en compte que, en general, una gran part dels actes que organitzem sense tan de contingut polític, no acostumen a ser objecte d’atenció dels mitjans públics. Durant anys, gairebé no ens han cobert res, cosa que ens va portar a presentar una queixa al Consell de la Informació de Catalunya per vulnerar el codi ètic de la professió en aquell apartat que afirma que un mitjà de comunicació públic, és a dir, finançat per tothom, no es pot dedicar a determinar de quines coses informa a la ciutadania i de quines no, segons l’entitat organitzadora sigui més o menys crítica amb qualsevol poder. Val a dir que la denúncia al Consell de la Informació de Catalunya no va prosperar perquè aquest organisme es nega a entrar en una matèria tan delicada com és el control públic dels mitjans, que afecta a qualsevol administració, sigui l’autonòmica, les supramunicipals o les municipals, perquè en totes elles s’ha imposat la cultura de no molestar a qui directament paga.
Explicada la sospita públicament —sospita de que algú ordeni gravar l’acte sencer— i acabat l’acte, el professional dels mitjans encarregat de cobrir la Tribuna Crítica em va venir a trobar per acusar-me de perjudicar la seva imatge professional i amb aquesta diatriba va estar acompanyat per uns quants regidors municipals que em retreien que no em podia ficar amb els professionals perquè només reben ordres i, a més, son uns magnífics professionals. Jo els vaig explicar a tots, inclòs al col·lega enfadat, que el que havia explicitat eren sospites perquè no podem tenir proves, però sospites ben legítimes perquè la gravació sencera d’alguns actes no és gens habitual. En cap moment, mai, hem entrat en la professionalitat dels col·legues. Cadascú valora la professió com li plau i el que se senti al·ludit igual és que té algunes raons de consciència.
Resulta interessant, en el context en que es produïa la Tribuna Crítica, reflexionar sobre la valentia dels polítics que denuncien casos de corrupció i en canvi oblidar-se del que han patit històricament els professionals que s’han negat a conductes de seguidisme editorial, a complir amb els objectius del cap, quan no directament a prostituir la professió. Ja dic que cadascú valora la professió com li plau però a alguns que formem part del col·lectiu de FIC ens han tancat mitjans, ens han acomiadat moltes vegades o simplement hem optat per abandonar una feina que ens oferia un salari però que ens obligava a l’esclavatge professional. I només els periodistes que hem patit, i hem patit molt al llarg de la nostra vida, sabem què és l’esclavatge professional, el neguit d’haver de buscar feina en un món on es premia el que abaixa sistemàticament el cap, i a on et porta, tot plegat: a la marginalitat i el vilipendi. Els que hem patit la professió, sabem que no hi ha un treball tan cruel com el nostre.
Ningú discuteix la professionalitat de ningú. I encara menys dels que reben ordres. Només recordar que portem tres edicions de La Nit dels Insurrectes on hem reunit en un sopar ciutadà a un centenar de persones de mitjana en cada edició, sense que la televisió local ni cap mitjà públic hagi fet acte de presència. En canvi, hem pogut veure en un parell d’ocasions, al menys, que el canal digital ha dedicat unes quantes peces a explicar que a alguns veïns se’ls han escapat uns lloros. O, més proper encara, en la passada Tribuna Crítica organitzada per FIC, el col·lega enfadat va entrevistar al convidat Graells però no pas al president de l’entitat organitzadora. Perquè hi ha molta professionalitat, però el president de FIC no és ningú pels mitjans de comunicació públics.
Cadascú fa la feina com vol però potser que se’ns pugui considerar lliures d’opinar que els mitjans de comunicació públics no son un bon exemple de treball honest, de professionalitat garantida ni de neutralitat informativa. Com és obvi. Hi ha l’enorme costum en aquest Ajuntament d’agafar sempre els raves per les fulles. I ho veiem en cada ple. Quan l’oposició acusa el govern de no agilitar contractes, per exemple, de seguida implica els tècnics i els posa com a baluard. Ha passat, per exemple quan l’oposició discutia la composició del Consell Executiu dels mitjans públics al·legant que no es pot posar en qüestió la professionalitat dels periodistes proposats, quan el que es posa en qüestió és simplement la utilització que fan dels periodistes proposats per assegurar-se la majoria en cas de vot. Aquí exactament igual: si comentes que sospites que les gravacions senceres d’un acte poden tenir objectius diferents als professionals, primer, l’al·ludit fa veure que s’està posant en qüestió la professionalitat dels subordinats i segon, si el subordinat rellisca en la valoració, ja tens nous instruments a punt per justificar l’arbitrarietat sistemàticament aplicada a l’entitat en qüestió. El tema ja es veu que és tan delicat que, si jo fos subordinat i una mica independent i objectiu, em resistiria a ser utilitzat vilment.
La darrera prova lamentable de tot plegat va tenir lloc en el programa de l’Informatiu de la tele pública de dimecres. No és la primera vegada que soc víctima de manipulació informativa per part dels mitjans públics. Durant 27 segons van reproduir una ínfima part de les meves paraules gravades durant l’acte a la Tecla Sala. Durant els 46 segons següents van dedicar-se a desmentir una cosa que resulta tan òbvia per tanta gent nostra que no cal prendre’s l’esforç d’insistir-hi, com és que cobreixen les informacions de FIC, que el Consell de la Informació de Catalunya els va donar la raó o que les meves paraules afectaven al professional enviat a cobrir l’acte. Ni acostumen a cobrir les nostres informacions —i és evident que no han cobert cap edició de La Nit dels Insurrectes, per exemple— ni el CIC va voler entrar al fons de la qüestió, ni jo vaig fer cap referència a un periodista al que, per pròpia iniciativa, se li hagués ocorregut gravar res perquè ho fessin servir altres interessats.
Respecte del Consell de la Informació potser que en lloc de dir mentires podrien haver inclòs l’acord al qual va arribar el CIC que afegeixo a continuació: “Per tot això, el Consell de la Informació de Catalunya adopta el següent:
ACORD. El Consell reconeix els bons propòsits que té l’entitat Foment de la Informació Crítica i l’encoratja a continuar perseguint fermament les finalitats descrites en els seus estatuts.Tanmateix no es pot pronunciar sobre la queixa presentada perquè no pot tenir cap seguretat que els mitjans de comunicació hagin menystingut les activitats d’aquesta entitat, i per tant no pot asseverar que hagin transgredit cap dels principis del codi deontològic.I per que així consti s’estén la present certificació, amb el vistiplau del president, a Barcelona en data 1 de juliol de 2024. Certifico.”
Que el CIC no pogués asseverar que haguessin transgredit cap dels principis del codi deontològic tampoc certifica que la manera d’actuar sigui la correcte ni que les denúncies de FIC, que naturalment mantenim, no mantinguin alhora la seva vigència.
És evident que la direcció dels mitjans de comunicació públics practica la tergiversació i fomenta la discriminació, i si posa els professionals en contra de FIC, tot això li és més rendible. Ells sabran a que juguen. FIC no té cap altra interès que defensar la millora de la ciutat i de la seva gent: ni ens juguem cap subvenció, ni esperem cap favor, ni vivim de la informació. Però som aquí i no ens callarem mentre tinguem resistència. Que és segurament el que molts voldrien en l’àmbit del poder i, fins i tot, alguns que es diuen col·legues.
El pragmatisme del PP i l’ideologisme de Vox contrasten a l’hora d’aconseguir que les mocions que presenten al ple tinguin el suport que caldria
Una lectura sobre l’èxit de les propostes portades a aquest darrer ple municipal tant pel que fa al govern —que és qui redacta l’ordre del dia—, com pel que fa als grups municipals en les seves respectives mocions, explicaria no solament la manera de treballar els continguts sinó, especialment, l’objectiu tàctic d’allò que es porta al ple per tal que s’aprovi. Ja s’ha informat en aquest digital, un munt de vegades, la poca utilitat de les mocions dels grups municipals que s’aproven però no s’executen. Però n’hi ha una altra, d’utilitat: posar de manifest la sintonia de les propostes per part de la majoria del Consistori o, en ocasions, mostrar la debilitat del govern concitant el suport de la resta de grups.
En aquest sentit caldria dir, en una panoràmica dels resultats de les votacions de les mocions presentades en tots els plens, que el PP és el grup municipal que més adhesions recull en les votacions de les mocions que proposa, seguit d’ERC-EUiA i, a certa distància els Comuns i Vox, que és el que menys suport rep, en general.
Les raons poden ser diverses, però tenen un element comú i és que mentre el PP centra les seves mocions en aspectes ciutadans que reclamen millores, obviant tots aquells aspectes ideològics que podrien provocar en la resta de forces un rebuig d’entrada, la resta de forces —de menys a més, ERC, Comuns i Vox—, fan exactament el contrari. És a dir, Vox no aconsegueix gens de suport de la resta de forces, no tant per les millores que s’entendria que contemplen les seves propostes, com pel fet que sempre vol destacar la radicalització de les postures ideològiques que defensa, que en la majoria d’ocasions eclipsen aquells aspectes on la resta de forces podrien estar d’acord. D’aquesta manera, les mocions de Vox poden servir per la seva estratègia de radicalisme ideològic —que sembla molt poc útil en el context ciutadà— però son absolutament ineficaces pel que fa a la millora de les condicions de vida de la ciutat i dels seus ciutadans. Aquesta tendència a marcar identitat ideològica també s’observa en ocasions en el grup municipal d’ERC-EUiA i força més en els Comuns. I aquestes actituds actuen en relació inversa a lèxit de les mocions presentades.
És curiós observar això que afirmem, en el ple de dimarts passat on Vox, com sempre, va veure rebutjada la seva moció per tots els grups excepte pel PP, en alguns punts, i els Comuns exactament igual en les seves quatre mocions, excepte en alguns punts que van rebre el suport d’altres forces.
ERC-EUiA, per contra, va veure com s’aprovaven tres de les seves quatre mocions (una d’elles només en alguns punts), mentre que el PP, de sis mocions presentades va veure aprovades dues per unanimitat, tres amb el vot contrari només del PSC —una d’elles només amb l’esmena socialista d’un punt— i la única que va perdre, perquè va votar conjuntament el govern amb Vox (11 vots a favor i 16 en contra).
Dels 42 punts de l’ordre del dia, hi havia 3 peticions de paraula i 17 mocions dels grups municipals. Dels altres 22 punts presentats pel govern, 13 van ser aprovats per unanimitat, 6 no requerien votació perquè era només donar compta al ple i els altres 3 no es van aprovar per unanimitat pel vot contrari de Vox en uns casos i l’abstenció del PP en una modificació de crèdit.
El govern, de les 17 mocions presentades, tret les dues on participava, només en va perdre 4. A les altres 11, el vot dividit de l’oposició va permetre que no triomfessin. Això no implica que les quatre mocions aprovades contra el vot del govern s’executin finalment. Hi ha, certament molts dubtes que això passi, però el que és evident és que l’esforç dels grups municipals en les altres mocions que, de manera general, fracassen, és un esforç inútil, que potser mereixeria una reflexió.
Imatge del Far del Llobregat, quan estava al terme de l’Hospitalet
(text de la conferència de Jesús A. Vila a la sala d’actes de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, el 29 de novembre de 2024)
El 12 de maig de l’any 1920, el que aleshores era el Boletín Oficial del Estado del moment, va publicar una llei molt curta amb només tres articles que determinava la creació d’un dipòsit franc pel port de Barcelona, delimitava aquest espai sobre el territori i l’agregava directament al municipi de la ciutat comtal. El treball de recerca i síntesi d’aquesta decisió el va publicar l’associació Foment de la Informació Crítica l’any que es complia el centenari d’aquesta barbaritat amb l’eloqüent títol “Quan l’Hospitalet va perdre la platja: espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”. No entraré per tant en molts dels detalls que explica el llibre i remarcaré únicament els aspectes que resulten més significatius i alguns dels més sorprenents.
I caldrà doncs fer-se algunes preguntes. Primer, per què, necessitava el port de Barcelona un dipòsit franc?. En síntesi perquè feia un parell d’anys que s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, una guerra en la que Espanya no va participar però durant la qual va poder exportar als països bel·ligerants, en bona part des de la capital catalana que s’havia convertit en un motor econòmic del país durant aquells anys. Acabada la guerra i reduïdes les facilitats, un territori franc on les matèries primeres arribades no haguessin de pagar drets duaners abans de la manufactura i posterior exportació, obria enormes expectatives comercials de cara al futur. Aquesta proposta de dipòsits francs en ports exportadors no va ser exclusiva del país ni de la ciutat de Barcelona, però sens dubte en cap indret on es va programar i es va portar a terme, va tenir els efectes sobre el territori que va produir a la rodalia del Pla de Barcelona.
En segon lloc, per què aquest dipòsit franc es va projectar darrere la muntanya de Montjuic, en un lloc arrecerat on s’havia obert el primer port en època pretèrita, però que s’havia abandonat per obrir un port al mig de la ciutat emmurallada de Barcino.? Van tenir molt a veure els corrents marítims, de manera que el port es va dissenyar a contracorrent amb un dic en la vesant nord que, a mesura que la ciutat anava creixent, el comerç marítim es va anar incrementant i el tonatge dels vaixells es va fer més gran, el port va anar augmentant de tamany, especialment amb nous dics i molls, però sempre en direcció cap al sud per evitar un dragatge permanent de sorres que hagués fet el port intransitable. Resultava evident, doncs que el creixement del port acabaria, com així ha estat, envaint tota la vertent muntanyenca del Montjuic en direcció a la desembocadura del riu Llobregat. Avui, el port de Barcelona i les seves instal·lacions ocupen, com ja és sabut, des dels dàrsenes de la ciutat romana fins a la nova desembocadura del Llobregat, que va guanyar terrenys sobre l’antiga desembocadura amb el desviament del Llobregat ja fa unes dècades.
En tercer lloc, per què els terrenys del futur dipòsit franc s’havien de buscar darrere els contraforts del Montjuic, enlloc de terra endins justament entre l’antic port i el morrot del Castell, que era un espai encara útil?. Bàsicament perquè a primers de segle, que és quan es necessita el dipòsit franc, Barcelona ja havia complert una bona part de la seva planificació urbana després de l’enderrocament de les muralles a mitjan segle XIX, estava en procés d’agregació dels municipis de l’entorn i la zona del Paral·lel que és on podia haver crescut un dipòsit franc ja s’havia convertit en una primerenca zona industrial —recordeu la fàbrica de la Canadenca, per exemple— extensament rodejada d’un urbanisme suburbial d’obrers fabrils. També la zona immediata a la part sud dels contraforts del Montjuic que formaven la Marina del veí poble de Sants, estaven fortament ocupats per instal·lacions industrials i per barris de molt pobre factura autoaixecats en bona part pels immigrats d’aquella primera onada de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 (Tres Pins, Can Valero, etc).
Com veieu, fins ara només hem parlat del dipòsit franc que necessitava Barcelona, de la importància del port marítim de Barcelona i del territori ja ocupat per la indústria barcelonina. I si encara filem més prim, no estem parlant de Barcelona com el que és una ciutat: plena de gent amb necessitats concretes. En realitat estem només parlant de les necessitats que expressen els fabricants, els comerciants i els industrials de Barcelona. La mateixa gent que acaba de planificar i construir els eixamples, que ha fet grans negocis exportant i comerciant amb els països bel·ligerants de la Primera Gran Guerra, que està agregant-se les antigues viles del Pla de Barcelona perquè li és impossible ordenar el territori quan li resulta imprescindible negociar cada pam amb els respectius ajuntaments que volen preservar els seus termes. Estem parlant de la gent que galvanitza les grans revoltes obreres dels anys del sindicat groc, amb pistolers a sou de les patronals que assassinen pels carrers de Barcelona als dirigents sindicals (La Setmana Tràgica es va produir l’any 1909, al Noi del Sucre el van assassinar al carrer de la Cadena al març de 1923), els anys que es coneix Barcelona com la Rosa de Fuego.
És a dir, a Espanya es registren uns quants anys d’estabilitat després de la Restauració Borbònica sobre les cendres de la primera república, amb una monarquia al servei de les classes benestants i amb una condescendència obligada cap als sectors econòmics més emprenedors —fabricants i comerciants— en el moment més cru del desenvolupament capitalista, quan les fàbriques estan plenes d’obrers explotats que treballen de sol a sol, de dones i criatures omplint les miserables naus del tèxtil i de les bòviles i quan els pobles de la rodalia barcelonina estan camí de perdre el seu origen rural per convertir-se en pobles suburbials que apleguen lentament una població miserable que fuig de les zones agrícoles del país en mans de latifundistes per convertir-se en proletaris sense cap més futur que el que li proporciona l’ínfim salari i la solidaritat de classe a través de l’auxili social.
Aquest és el context històric quan el rei Alfons XIII aprova la llei de maig de 1920. I aleshores s’assenya-la, com podia ser previsible, que el futur dipòsit franc s’ha d’aixecar al sud del Montjuic menjant-se la residual zona de Marina de Sants però també la productiva zona agrària entre la Marina de Sants i la desembocadura del Llobregat, que pertany a un tristíssim municipi d’una mica més de 12.300 habitants repartits entre els 4.400 del centre urbà, uns 2.600 del barri de Santa Eulàlia, en bona part perllongació del suburbi santsenc, i quasi 4.000 de Collblanc-La Torrassa, al nord de la carretera reial, on s’estan començant a planificar els solars de propietaris foranis en bona part per aixoplugar la nova mà d’obra industrial. La resta fins als 12.300 habitants censats al terme municipal (uns 1.500) viuen en les nombroses masies aïllades repartides entre el Samontà (un centenar llarg) i tot el conjunt de La Marina (al voltant de 200).
He parlat d’un tristíssim municipi de 12.300 habitants perquè la història de la nostra ciutat no és pas alegre. Bàsicament perquè aquest és un municipi, com tots els del Pla de Barcelona, nascuts a redós de la gran capital i, en conseqüència, fruit de la demanda externa de mà d‘obra i crescut a base d’onades. Tristíssim perquè, a més, el seu sol ha estat històricament producte del mercadeig capitalista. És a dir, una part considerable del seu territori ha estat comprat per gent que invertia en propietat immoble des de temps immemorials, tant al Samontà com a la Marina, però especialment al Samontà, de manera que quan la demanda creixia i l’Ajuntament acceptava la pressió dels terratinents, es parcel·laven les superfícies i es venien als nous residents, generalment acabats d’arribar i amb escassos recursos. Així van anar creixent, sense planificació i al ritme del mercat els barris de La Florida-Les Planes, Pubilla Casas i especialment Collblanc-La Torrassa.
Un moment de l’acte.
La diferència respecte la dinàmica dels altres municipis del pla és que mentre Barcelona es va anar agregant les antigues viles de la primera corona, l’Hospitalet va romandre en un limbe. Les viles de Sants, Gràcia, Sarrià, Les Corts, Sant Martí, etc. en molts casos amb una classe menestral autònoma i arrelada, primer es van resistir al procés agregacionista, fins que van considerar erròniament que incorporant-se al govern del cap i casal obtindrien l’estatus de poder polític que mai aconseguirien en els seus respectius municipis. La realitat és que els grans llinatges barcelonins que ja ostentaven el poder econòmic, mai no permetrien gaires ascensos socials en el seu limitadíssim nucli de prohoms. Si les petites burgesies de les viles properes a Barcelona sempre serien considerades poc menys que arribistes en aquest procés d’integració de termes municipals ja prou consolidats, què no serien considerades les classes menestrals d’aquells municipis que encara no s’havien incorporat a la vida urbana i que encara transitaven en un camí entre la vila rural i el suburbi.
Així doncs, quan el poder econòmic català decideix que el port de Barcelona ha de créixer davant les noves expectatives, ho fa ràpidament cap el sud, i quan considera que li és imprescindible un dipòsit franc no té cap dubte que el terreny que s’ha de reservar per aquest objectiu és el que toca a la costa. Precisament que aquest territori estigui dedicat a l’agricultura i per tant, majoritàriament vuit de construccions, com no siguin cases de pagès i magatzems, i trossejat per la infraestructura ferroviària que necessitava Barcelona, és el que el fa el més idoni de tots. El dipòsit franc havia de permetre plusvàlues comercials indiscutibles que repercutirien sobre les butxaques d’industrials, comerciants i financers, res comparable amb el guany de les modestes famílies pageses que gaudien, no obstant això, de dos enormes privilegis naturals, el fet de treballar uns camps d’al·luvió tradicionalment fèrtils i l’avantatge d’un mercat de proximitat en perpetu creixement.
Com ha passat sempre des dels inicis de la revolució industrial, la indústria, el capital financer i les estructures comercials derivades, és a dir, el sistema que s’ha anat imposant, l’anomenat sistema capitalista, ha vist el camp, el territori, l’espai, com un valor de mercat sempre subsidiari de les altres necessitats econòmiques de la ciutadania i, per tant, subjecte a la seva explotació per aconseguir un benefici. Quelcom semblant ha ocorregut amb allò que forma part del context natural com són les matèries primeres. Tot és susceptible de ser sacrificat a les necessitats econòmiques del sistema. És ara, quan el desenvolupament del capitalisme travessa els seus estadis més avançats, que es comença a considerar que les matèries primeres són finites i que el territori és un bé que s’ha de preservar perquè aquest és l’únic món que tenim.
Ara fa cent cinc anys, però, el territori era quelcom apte de ser subjugat especialment si es tractava d’un territori imprescindible per bastir la fam irreprimible del poder econòmic del moment, malgrat que pogués posar en risc la fam directe dels que treballaven el camp i, fins i tot, sense importar-los gens ni mica la pèrdua de terrenys fèrtils al costat d’una ciutat que no parava de créixer com era Barcelona i el seu entorn.
D’aquesta manera, el poder econòmic barceloní va aconseguir que el rei sancionés una llei que arrabassava el territori agrícola de Marina a un municipi crescut a la vora dels camins rals que es va anar suburbialitzant a mesura que la demanda de ma d’obra industrial anava creixent, sense que la classe menestral, artesana, propietària de terres i de petita industria, tingués cap capacitat per dirigir el seu creixement urbà. Això no és exclusiu de l’Hospitalet. Ha passat a gran part del contorn barceloní. El que ho diferencia és que l’impacte sobre el territori que ha patit aquesta col·lectivitat no té parangó amb cap altre.
L’Hospitalet va perdre de cop i volta la meitat del seu terme municipal i el pes contributiu d’una gran part dels tributs que generaven les desenes de masies de Marina afectades. I va ser això i no pas la pèrdua del territori, la pèrdua dels camps, de les masies i de la zona costanera, allò que més va mobilitzar el govern municipal del moment. Perquè va ser això el que va reclamar com a compensació: els diners que deixaria d’ingressar i no pas l’espoliació que suposava la mutilació del seu terme municipal en benefici de la ciutat de Barcelona, per justificar la set de guanys de les classes benestants.
És evident que l’Hospitalet va patir una espoliació municipal sense precedents, però no és menys evident que l’espoliació es va fer amb total impunitat i vulnerant la mateixa llei vigent. Segons la llei municipal vigent des de l’octubre de 1877, l’alteració d’un terme municipal només podia dictar-se per l’agregació total a un o diversos termes colindants, és a dir, dissolent un municipi per incorporar les terres a un municipi veí o per repartir el seu territori entre els limítrofes, cosa que no es va fer a l’Hospitalet, o segregant una part per constituir un nou municipi —circumstància que tampoc es va produir— o per incorporar-lo a un altre, que és exactament el que va passar. Però la mateixa llei afirmava que la segregació de part d’un terme per agregar-lo a un altre només procedia quan fos acordat per la majoria dels veïns de la part segregable i sempre que aquesta segregació no perjudiqués els interessos legítims de la resta del municipi ni perdés les condicions econòmiques, demogràfiques i físiques que qualsevol municipi havia de complir.
En el cas de l’Hospitalet la segregació es va fer sense consulta, més o menys per sorpresa i vulnerant les condicions que la pròpia llei garantia. No és van consultar els habitants de les masies però, a més, resultava evident que la segregació perjudicava els interessos de la resta del municipi perquè deixava el municipi sense la zona agrícola més fèrtil i econòmicament rendible i perquè perdia la totalitat de la zona costanera on, en aquells anys, encara hi havia una porció de pescadors estables, algunes instal·lacions industrials i un patrimoni històric i natural d’enorme importància pel seu present però encara més pel seu futur, com s’ha vist amb els municipis de l’altra banda del riu que han mantingut la zona costanera fins els nostres dies.
És a dir, es va procedir impunement, vulnerant la pròpia legalitat i sense gairebé contrapartides. La mateixa llei al·ludida, implicava les Diputacions provincials en la resolució dels expedients sobre la creació, la segregació o la supressió de municipis i termes, i afirmava que els seus acords serien executius sempre que fossin consensuats amb els interessats i, en cas contrari, aprovats necessàriament per llei, si hi havia desavinences. Però aquí no hi ha va haver desavinences. Simplement mai es va consultar ningú, la Diputació ni tan sols va intervenir, i la llei es va trametre directament des del ministeri d’Hisenda del govern central (ja és ben simptomàtic que fos aquest ministeri i no l’encarregat del territori), sense cap intervenció de la Mancomunitat de Catalunya que alguna cosa podia haver dit, i amb molta urgència.
Es va actuar com s’actua sempre que hi ha pressa, sempre que el poder es considera inqüestionable i sempre que se sap que la resistència serà ínfima o nul·la. Pel poder econòmic, que és qui sovint força el poder polític a actuar i qui paralitza sovint la contundència del poder judicial, la llei només importa quan surt perjudicat, quan ha de perseguir al feble o al que es resisteix als arguments repressors de l’Estat que li garanteix la seva posició predominant.
Això sempre ha estat així en la història. En les fases de democràcia imperfecta, com la que significava la Restauració borbònica del XIX, i no diguem ja en les fases de dictadura i de règims autocràtics. Que s’actués així, doncs, sense dissimular l’espoliació, sense preocupar-se per la impunitat i sense dissimular el negoci, no justifica però, l’escassa resistència del municipi afectat.
Allò que crida més l’atenció de la impunitat amb la que es va actuar és la reacció municipal. El Consistori hospitalenc, aleshores en mans de la Lliga Regionalista de Cambó i presidit pel prohom local Just Oliveras i Prats, no es va pronunciar fins 9 dies més tard de la publicació de la llei quan es van reunir 9 dels 13 regidors electes. L’ajuntament es va donar per assabentat de la llei que declarava “d’utilitat pública els terrenys de la part del barri de Marina afectats per la instal·lació definitiva del port franc de Barcelona” que quedarien a partir d’aquest moment agregats a Barcelona. I sorprenentment afegia “acordando que por la presidencia se consulte si puede tener efecto dicha agregación sin salvar los compromisos que este municipio ha contraído a través del empréstito que recientemente ha hecho con la Caja de Crédito Comunal de la Mancomunitat de Catalunya para atender diverses mejoras de carácter general, dado que responden de este préstamo todos los arbitrios e impuestos que recauda esta Corporación de las fincas urbanes, rústicas e industrias que existen en toda la localidad”.
És a dir, el Consistori del moment es preocupa no de la retallada de 935 hectàrees del seu terme municipal sense consulta, sense negociació, sorprenentment i sense contrapartides, sinó de la pèrdua de la recaptació d’impostos i tributs de les masies afectades que perjudicaria les finances municipals i especialment el retorn del préstec de la pròpia Administració catalana.
Aquell ajuntament que funcionava a ralentí, amb un 30% dels seus regidors desentesos de l’Administració municipal (4 dels 13 regidors no van assistir ni al ple municipal probablement de més transcendència de la història local) el presidia un home de la Lliga, un comerciant conservador, propietari d’un magatzem cerealista que havia heretat del seu pare, de família de Cal Tres, la masia que va permetre la urbanització de la rambla que avui porta el seu nom.
Per cert, una part d’aquell crèdit de la Caixa Comunal, s’havia demanat justament per urbanitzar el segon eixample de la ciutat sobre les propietats de la família de l’alcalde Oliveras. Fixeu-vos hi, la Rambla històrica de l’Hospitalet manté, a dia d’avui, el nom de l’alcalde que no va saber oposar-se a la pèrdua de la meitat del terme municipal, que es va preocupar més que de les 935 hectàrees perdudes (el 43% exactament del territori hospitalenc) de com s’hauria de retornar el préstec que en part havia anat a les butxaques familiars i que no content amb aquesta passivitat, va assistir amb quatre dels seus regidors a l’acte protocol·lari a la riba del Llobregat amb l’alcalde de Barcelona Martínez Domingo per prendre possessió d’aquelles terres tan fàcilment segregades. Per cert que en aquell acte del qual es conserven cròniques de premsa i fotografies, l’alcalde de Barcelona va agrair expressament als alcaldes i als ajuntaments del Prat i de l’Hospitalet (una part del terme del Prat a la nostra banda del riu també va ser objecte d’expropiació forçosa, però va ser un tram realment minúscul) “les facilitats que han donat al Consorci —el Consorci que es va crear a l’octubre del 1915 per gestionar el nou Dipòsit Franc del port de Barcelona— per la implantació del Dipòsit Franc”. L’acte, amb desenes d’autoritats de tots els àmbits, seguiria amb uns cops rituals de bastó sobre les aigües del Llobregat de l’alcalde de Barcelona, content que el seu terme municipal s’estengués del Besós al Llobregat i acabaria amb la instal·lació de les fites oficials del nou terme amb paletades de morter que van posar, entre d’altres, l’alcalde del Prat i l’ínclit Just Oliveras. Un gest històric de submissió que reconeixia la pèrdua irremeiable de les fèrtils terres de Marina al servei dels interessos dels poderosos.
Un simple detall ens farà veure com anaven les coses en aquell context. El Consorci del Port Franc el van constituir, des de primera hora, l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç, la Cambra Oficial d’Indústria, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre, el Foment del Treball Nacional i la Junta d’Obres del Port. És a dir tots els organismes representatius del poder econòmic del país.
L’Hospitalet mai va estar a l’altra costat de la taula de negociació perquè ningú es va plantejar cap negociació possible, però si algú ho hagués pretès, s’hagués trobat amb nou modestos regidors de poble pertanyents a la Lliga, el mateix partit de l’Ajuntament de Barcelona, el mateix partit que governava la Mancomunitat de Catalunya i el mateix partit del diputat Cambó que pocs mesos després de la segregació de la Marina seria ministre de Foment amb Antonio Maura. És a dir, l’Ajuntament de l’Hospitalet en unes modestes mans conservadores, sotmès als criteris superiors de la classe política catalana que intentava convertir Catalunya en el motor d’Espanya.
Per entendre aquest desequilibri de forces només cal constatar que fins al setembre d’aquell mateix any, l’ajuntament de l’Hospitalet no nomena una comissió que acabarà reclamant una indemnització pels perjudicis causats per la segregació. L’informe encarregat per sustentar la demanda inclou un llistat dels impostos recaptats sobre les terres agrícoles del terme (600 hectàrees de les 935 perdudes) i una setantena de masos, algunes precàries instal·lacions industrials i barraques de pescadors, els tributs dels quals s’avaluen en 18.268,4 ptes. de l’època que representaven únicament un 5% del pressupost municipal de l’any 1921. Els deutes per emprèstits que l’Ajuntament havia demanat als anys 1907 i 1919 sumaven un total de 120.000 ptes. De manera que el que es reclamava, en prou feines suposava el 15% dels emprèstits demanats. Al final, el preu d’indemnització que es va posar sobre la taula va ser de 91.342 ptes. que representava cinc vegades l’import tributari que es deixava d’ingressar en un sol any. Finalment, l’acord es va tancar amb una indemnització de 85.000 ptes. rodones de l’època que acabarien sent poc més de 83.000 líquides perquè es van acabar pagant mil i pico pessetes de l’impost sobre pagament, descomptades del que havia de rebre l’ajuntament agreujat i mutilat i no pas de qui pagava.
Just un parell d’anys després d’aquesta reivindicació, al setembre del 1923, amb el país col·lapsat per la crisi institucional i política permanent, Miguel Primo de Rivera encapçalava un Directori Militar que perpetraria un Cop d’Estat amb el vistiplau del monarca, i Just Oliveras deixaria, com tants altres polítics locals de la Restauració, l’alcaldia. Qui el va substituir va ser en aquest cas un industrial local nascut a Monóvar, propietari d’una serradora de marbre instal·lada sobre el Canal de la Infanta, Tomás Giménez Bernabé, ràpidament inscrit al partit d’Unión Patriótica que havia fundat el dictador, i que es mantindria a l’alcaldia fins poc després de la caiguda del règim al 1929. Malgrat que el decret de segregació no va perdre vigència, la seva aplicació pràctica, però, es va alentir fruit de les circumstàncies del trasbals polític, tot i que, caldria destacar, que la Lliga Regionalista no va ser gens bel·ligerant amb la nova situació política i seguiria defensant, ara potser més tímidament, el Dipòsit Franc.
Si durant els darrers anys de la monarquia constitucional el municipi encara es debatia entre el caràcter rural de la meitat del terme en terres de Marina i el creixement dels nuclis urbans que ja s’estaven desenvolupant al Samontà, a partir dels anys de la Dictadura, l’Hospitalet comença a prendre consciència del seu caràcter preeminentment urbà i industrial. La raó no es pot trobar únicament en la pèrdua objectiva de la zona agrària, puig que l’agricultura i l’estructura productiva de les masies es mantindria fins després de la guerra civil del 36-39, sinó pel fet transcendent que, en especial La Torrassa i Collblanc, iniciava el seu desenvolupament urbà sobre terrenys de propietaris privats en bona part barcelonins, però també sobre el territori parcialment encara verge que creuava el terme des de la Bordeta fins a Cornellà, sobretot entre Santa Eulàlia i la vila vella.
Diríem que fins i tot el municipi rep una embranzida que el fa reaccionar com a comunitat per primera vegada en la història moderna: comença a repensar-se com a municipi autònom enfrontat a l’ombra gegantina de Barcelona. Cap a aquests anys creixen al terme municipal les grans indústries del tèxtil (Trias, Trinxet, Gras, Vilumara, Tecla Sala), les bòviles i les empreses de materials de construcció i les vinculades a la química i el metall i, al seu entorn, el teixit urbà i especialment obrer vingut sobre el notable increment de la demanda de mà d’obra i les grans obres infrastructurals de Barcelona.
El país vivia sota el pes d’una dictadura, però l’Ajuntament encarrega insòlitament només dos anys després del canvi de règim, un Pla d’Eixample i Reforma Interior de tot el terme municipal descomptades ja les terres segregades de Marina que mantenen, com hem dit, el seu caràcter agrari, aparcada indefinidament la proposta del Dipòsit Franc del port de Barcelona. Aquest pla el redacta l’arquitecte municipal —que ho va ser entre 1912 i 1937—, Ramon Puig Gairalt, justament el mateix any que l’alcalde Giménez aconsegueix del rei Alfons XIII el títol de ciutat per l’Hospitalet (15 de desembre de 1925). Una eina, aquest Pla d’Eixample de tot el terme, que suposa una feina inaudita de planificació del territori que, malauradament, només es mantindrà sobre el paper. Per primera vegada, el municipi planifica tot el seu espai, amb un projecte de disseny de ciutat que recorda en part el que només 70 anys abans havia desenvolupat a Barcelona l’urbanista Ildefons Cerdà.
El proper any, 2025, farà cent anys de la redacció —la presentació va ser a l’any 1926— d’aquest pla d’eixample. També de l’adjudicació del títol de ciutat que sembla que entusiasma molt més que no pas el projecte de planificació urbana que com és palpable no va reeixir i que seria motiu de celebració molt per sobre que del títol de ciutat.
L’alcalde Giménez que era un personatge singular i pel que sembla tenia molt bones relacions amb el dictador li deuria explicar que l’Hospitalet es mereixia una distinció perquè encara no feia un lustre li havien arrabassat tot l’espai agrícola i tota la platja i perquè tenia grans somnis per la seva encara no ciutat com era convertir-la en una població urbana perfectament planificada i probablement amb els recursos propis d’un municipi autònom. Recordem aquí que el municipi tindria aleshores al voltant dels 22.000 habitants que arribarien als 33.500 una mica abans de proclamar-se la República.
Que Giménez hi tenia una certa recança sobre el que els polítics de la Lliga havien fet amb l’Hospitalet ho posa de manifest la protesta encapçalada pel mateix Ajuntament primorriverista al voltant d’un decret de juliol de 1929 que pretenia incorporar a la segregació del 1920, 125 metres al nord de l’eix de prolongació de la Gran Via, que era un dels boulevards urbans projectats per Puig Gairalt en perspectiva immediata d’urbanització. Es tractava de la línia de la Zona d’Urbanització del Port Franc que tornava a impulsar-se al final de la Dictadura amb la mateixa força amb que s’havia projectat quan la Lliga manava. I es feia, aquesta oposició, des de les línies d’un periòdic local, nascut l’any 1928 amb el títol de La Voz de Hospitalet que portava com a subtítol definitori “Periódico quincenal defensor de los derechos de la ciudad”. El primer periòdic genuïnament hospitalenc del segle XX.
L’espoliació del 1920 va resultar irreversible i es va resoldre definitivament ben entrada la dècada dels 60 quan aquelles terres van perdre progressiva i definitivament el seu caràcter rural per convertir-se no en el territori logístic pel qual havien estat segregades, sinó en el primer territori industrial de Catalunya: la Zona Franca de Barcelona. Si en el seu moment, la decisió d’un Dipòsit Franc del port obligava a la dependència del territori de l’autoritat portuària perquè es convertia en un espai vinculat directament a la comercialització de les mercaderies del trànsit marítim, la desaparició d’aquest objecte per convertir-lo en nucli d’instal·lacions industrials, eliminava la necessitat de ser segregat del municipi original perquè qualsevol municipi pot tenir i té, un terreny dedicat a indústria com el té dedicat a altres usos. El que avui és Zona Franca, excloent la part que s’ha apropiat l’autoritat portuària com a instal·lacions dependents del port de Barcelona, podria ser perfectament el polígon de la Zona Industrial de l’Hospitalet. Hauríem perdut la terra agrícola, hauríem perdut la platja i la costa, però seríem el territori industrial més ric de Catalunya i probablement el nostre espai urbà no hauria patit les enormes penalitats de la suburbialització.
Contra aquesta injustícia de fa un segle no van saber lluitar els ajuntaments de la Restauració, ni l’ajuntament de la dictadura Primoriverista, ni els ajuntaments de la República, en aquest cas sotmesos a penalitats més consistents, ni per suposat els de la dictadura franquista ni, molt més lamentablement, perquè tenien més recursos —econòmics, però també polítics i tècnics—, els ajuntaments de la democràcia municipal fins ara mateix. Només cal afegir que un segle i un lustre més tard l’actual ajuntament ha cedit 240.000 metres quadrats del nostre saquejat terme municipal per ampliar la Fira de Barcelona, una Fira que segueix servint els interessos de les classes acomodades fonamentalment, i l’actual alcalde Quirós només ha demanat com a gran compensació que el Hall 0 d’aquesta Fira de Barcelona, tan gran com una mançana de l’eixample barceloní, porti el nom de la nostra ciutat. Per cert, la ciutat més densa d’Europa, demogràficament parlant, amb menys metres quadrats de zona verda per habitant de tot el país i que, per posar només un sol exemple, ha de negociar amb la Generalitat una nova llei específica pel nostre territori perquè s’hi puguin construir escoles amb menys espai perquè no tenim espai disponible per construir escoles estandarditzades. On no tenim un teatre municipal digne de tal nom, ni un auditori, on l’escola municipal de música, oberta fa quatre dies, no es pot fer servir perquè es cau, on no hi ha un museu d’història en condicions, ni un museu d’art, ni tan sols les instal·lacions administratives que requereix una ciutat de 300.000 habitants. Una ciutat on es va deixar perdre el camp de futbol per fer pisos, on una part dels Jardins de Can Arús es van dedicar a habitatges i on es volia convertir un tros gran del Parc de l’Alhambra per fer en un nou poliesportiu.
Una ciutat que mai va tenir aquella zona industrial que es va fer en els nostres camps i que podria haver continuat sent nostra i que com hem estat permanentment el pati del darrere de Barcelona i sobretot de la classe acomodada que l’ha projectat i la manté, ni tan sols hem estat mai representats al Consorci de la Zona Franca que hi treu els rèdits polítics i econòmics de la seva existència. Per cert que ho va demanar Corbacho en el seu dia, però en aquestes coses o es té força i s’insisteix o s’obliden de que existeixes.
Vivim en una ciutat on encara hi ha tres carrers dedicats a alcaldes relativament recents. La rambla Just Oliveras, a l’alcalde que es va deixar arrabassar 935 ha sense resistència, l’avinguda Tomas Giménez a l’alcalde de la dictadura Primorriverista que es va queixar de l’abús de 125 metres però va felicitar el dictador per mantenir la proposta de Dipòsit Franc i a Ramón Solanich, el sisè alcalde de la dictadura de Franco, nebot de la Tecla Sala i alcalde gràcies a les bones arts dels empresaris Riviére de La Farga i Layola Bassas. I menys mal, que el primer ajuntament democràtic es va atrevir a treure-li el nom a Matias de España que va acabar de convertir la ciutat en el rusc que avui és, amb uns barris —especialment els del Samontà— que requereixen una acció integral urgent perquè s’estan convertit en guetos on aviat, de no actuar radicalment, no es podrà ni viure.
Una ciutat que celebrarà l’any vinent el centenari del títol —no el centenari de la ciutat com ja s’ha anunciat molt erròniament— que li va atorgar un rei d’infaust record, durant una dictadura que tenia com a ministre de la Governació a un general que s’havia destacat a Barcelona com a governador civil en la fase del pistolerisme contra el sindicalisme de la CNT, el temut Severiano Martínez Anido, i per impuls d’un alcalde del partit del dictador, la Unió Patriòtica. Un títol de ciutat que és simplement un atorgament simbòlic que en el nostre cas és la trista compensació d’un greuge.
Tot el que aquí he referit són dades, no pas opinions. Queda encara molta història per analitzar, molta recerca imprescindible per anar afegint totes les claus que ens expliquin el nostre passat i deixeu-me en aquest punt, que demani disculpes per tanta simplificació obligada, perquè la història, com la vida de les col·lectivitats, és complexa i la nostra, a banda de complexa, traumàtica, trista i en molt bona part decebedora.
Semblaria com si el destí hagués convertit l’Hospitalet en una ciutat incapaç de resistir-se als embats de la història. Som, molt més que una ciutat acollidora, una ciutat d’al·luvió, que no ha estat capaç d’estimar els seus orígens i la seva identitat i que no ha estat capaç de situar al capdavant dels seus destins a la gent que ha sentit passió per aquesta riquesa de tants afluents diversos. I malgrat això, aquesta continua sent una ciutat per la qual paga la pena lluitar. Deixeu-me, per tant, que subratlli aquestes paraules amb un poema que ens ve com l’anell al dit. És del meu admirat Miquel Martí i Pol i acaba d’aquesta manera:
De res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
David Quirós, el dia de la seva possesió com alcalde de la ciutat.
Diumenge passat va fer sis mesos que l’alcalde és alcalde i la setmana anterior va fer sis mesos que aquest digital li va demanar una primera entrevista —quan encara no ho era— sense resposta, que ara hem tornat a reiterar, amb menys resposta encara que fa mig any. Mentre tant, l’alcalde ha donat entrevistes a diversos mitjans i s’ha abocat a la finestra de la tele local també reiteradament, de manera que no és una qüestió de temps ni d’agenda. És una qüestió de prevenció. No li agrada la informació crítica, les preguntes que li pugui fer un mitjà —segurament l’únic en tot el panorama mediàtic de l’entorn— que no rep un sol cèntim del pressupost públic. En això no es diferencia gens ni mica del govern anterior, que tampoc no volia saber res de L’Estaca, ni de l’entitat que l’edita, el Foment de la Informació Crítica, com es va posar de manifest reiteradament.
El pretès humanisme que l’alcalde cita cada vegada que té oportunitat, deixaria de ser un simple recurs dialèctic expressament genèric i sense contingut explícit, si s’apliqués, per exemple, en un aspecte que rep crítiques sistemàtiques fins i tot dels més propers: la participació ciutadana. Son tan evidents les mancances i restriccions, que el mateix equip de govern ha impulsat la reforma del Reglament de Participació que regula la intervenció de veïns i entitats. Però alhora que reconeix que caldria millorar-lo, restringeix la participació dels veïns en el ple municipal, com es veurà en el d’aquest divendres on havien de parlar representants de l’Associació de Veïns de Bellvitge, de l’Escola d’Adults de Can Serra i de l’Associació de Comerciants de Pubilla Casas i Can Serra, però on se’ls ha denegat el permís. En això no es diferencia gens ni mica de l’equip anterior, que també posava tantes restriccions com podia a la lliure expressió de la ciutadania allà on legalment tenia el dret d’expressar-se: al ple municipal, als Consells de Districte, a les Taules Sectorials…
L’arbitrarietat en la presa de decisions afecta a una gran part de la vida política del municipi. L’equip de govern està acostumat a decidir sense consensos perquè així ho ha fet tota la vida, des de l’any 1979 fins ara mateix, excepte quan no gosava de les majories absolutes que ha anat repetint des de l’any 1983, amb poquíssimes excepcions. Ara mateix ha decidit acabar amb la Cavalcada del Pare Noel que formava part de la tradició de barri des de feia 8 anys, impulsada per l’Associació de Comerciants i iniciada de manera voluntarista per ells mateixos fins que l’Ajuntament se’n va fer càrrec. Quan l’entitat es va assabentar que la Cavalcada no es faria aquest any, van intentar organitzar-la ells mateixos ni que fos improvisadament, però la setmana passada l’Ajuntament la va prohibir al·legant problemes de mobilitat i transport. Uns problemes que semblen superats quan la Confraria 15+1 organitza la Processó de Setmana Santa tan ben vista per l’Ajuntament socialista o quan s’organitzen les rues de Carnestoltes també impulsades des de l’Ajuntament. En tot això no es diferencia gens ni mica de l’equip anterior, que decidia unilateralment, sense tenir en compte les raons alternatives.
L’autèntica realitat és que aquest alcalde conserva els mateixos tics que la predecessora Marín, que no dona senyals reconeixibles de voluntat de canvi ni en les formes ni, molt menys, en el fons, i que presenta les mateixes singularitats fantasmals de fer servir les paraules per no dir res, com quan parla d’humanisme i de ciutat verda perquè volen plantar 3.000 arbres, o assegura que tot va molt bé perquè manté una fantàstica relació amb els Consellers de la Generalitat. O quan explica, com va fer a la darrera entrevista a la TV de l’Hospitalet, que confia que els pressupostos s’aprovaran el 30 de desembre en un ple extraordinari, perquè hi ha hagut molt de diàleg amb els Comuns amb els que hi ha un històric de 15 anys de governs conjunts tan beneficiosos per la ciutat. Caldria explicar a qui no ho sàpiga, que —tret del primer mandat: 1979-1983— tots els governs que s’han fet amb els Comuns —amb els diferents noms amb que s’ha anat presentant l’esquerra alternativa— han estat governs col·laboratius, és a dir, governs de suport que no resultaven imprescindibles als socialistes per governar, perquè ho haurien pogut fer en solitari. Han estat, per tant, governs on el PSC ha fet el que ha volgut, si da cas permetent algunes opinions complementàries, però en cap cas disruptives. Ara és molt diferent. Per primera vegada, l’equip socialista necessita el suport dels Comuns per governar amb una certa tranquil·litat. Això sol ja seria suficient per fer una anàlisi reflexiva de la nova situació.
Els Comuns semblava que ho podien haver fet l’any passat quan van donar el seu suport a canvi d’un document signat amb 46 mesures, de les quals, un any més tard, no n’hi una sola que s’hagi portat a terme de manera exhaustiva i completa. La darrere informació que aquest digital tenia sobre el pressupost d’enguany és que s’havien iniciat negociacions amb totes les forces, però que només es mantenien amb els Comuns. I es mantenien perquè els Comuns semblaven confiar amb les noves formes i els nous fons de l’equip Quirós. Aquell acord de 46 mesures signat amb Núria Marín va ser un fracàs, però l’humanisme, la ciutat per les persones, els 3.000 arbres i els contactes amb els Consellers de la Generalitat, obren enormes perspectives.
En realitat només queden 4 dies hàbils per tancar acords i, a quatre dies de tancar acords, l’alcalde confia que el vot dels Comuns serà favorable. Molt haurien d’haver canviat les coses perquè fos comprensible per la ciutadania l’aprovació final dels pressupostos. Els 15 anys de governs conjunts col·laboratius han convertit l’esquerra alternativa en la cinquena força municipal, amb menys vots que Vox. És possible que, si continuen els errors, aquesta esquerra alternativa acabi desapareixent per complet del proper Consistori.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
