Avui fa cent anys que el rei Alfonso XIII va signar un real decret concedint el títol de ciutat a l’Hospitalet de Llobregat. Ho feia mitjançant la intermediació del Ministerio de la Gobernación que presidia el general Severiano Martínez Anido, dos anys i dos mesos justos després d’un altra real decret pel qual el mateix rei atorgava el càrrec de president del Directori Militar al general Primo de Rivera, adjudicant-li plens poders, dissolent les Corts i la part electiva del Senat, substituint els governadors civils per governadors militars i poc després dissolent els ajuntaments, cessant els regidors i substituint-los per “vocales asociados del mismo ayuntamiento” sota  la presidència de l’autoritat militar.

La concessió del títol de ciutat no va aportar res especial al municipi com no fos l’evidència que la persona que havia estat elegida per presidir l’ajuntament de la Dictadura tenia una certa prevalença davant del dictador i, per tant, en l’esfera del monarca.

En el llibre d’actes municipal es conserva una anotació on, al final d’una sessió ordinària, s’aprova per unanimitat sol·licitar al Ministerio de la Gobernación la concessió del títol de ciutat “a esta Villa” ya que s’entèn que “es merecedora de ello tanto por su número de habitantes” com “por su floreciente industria, agricultura y comercio”. (Curiós això de l’agricultura, cinc anys després de perdre tota la Marina). El rei signava el decret el 15 de desembre, es comunicava al Consistori el dia 16 i es publicava a la Gaceta de Madrid el dia 17, amb els mateixos arguments: “Queriendo dar prueba de Mi Real aprecio a la villa de Hospitalet de Llobregat, provincia de Barcelona, por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía”.

Segur que la iniciativa havia sorgit de la persona que va ser elegida com alcalde de la ciutat el 2 d’octubre de 1923, en una sessió extraordinària del ple municipal presidida per Alfonso Suero, comandant militar de la localitat i cap del dipòsit de sementals de la Remonta. En la sessió es va donar lectura del reial decret del 30 de setembre i el comandant Suero va preguntar als nous regidors si algun d’ells tenia algun títol professional o alguna indústria tècnica o privilegiada i va resultar que Tomàs Giménez Bernabé era l’únic que tenia el títol de batxiller i, a més, era el primer contribuent gràcies a la seva empresa d’asserrar màrmols, de manera que li corresponia presidir el Consistori.

Tomás Giménez no trigaria gaire a constituir a l’Hospitalet el partit únic Unión Patriótica i a mostrar el seu entusiasta suport al Dictador i a la Monarquía. D’aquí que la concessió del títol de ciutat, un títol que mai ningú a l’Hospitalet havia demandat fins aleshores, s’hagi mantingut en l’imaginari històric estretament vinculat a la Dictadura de Primo de Rivera i, encara més, situat en l’esfera de la òbvia mala consciència dels prohoms que cinc anys abans havien influït també sobre el mateix rei per tal que li fossin arrabassades més de 900 Has del terme municipal sense consulta, sense cap acord i sense cap compensació reconeixible.

Que la commemoració de l’atorgament del títol de ciutat fos utilitzat per qualsevol govern d’una democràcia consolidada com l’actual, no podia haver passat d’una simple anècdota històrica, si no fos perquè a l’actual govern local li entusiasmen els focs d’artifici, potser li calen algunes celebracions de certa transcendència i, especialment, perquè està pèssimament assessorat. Si li haguessin explicat que l’atorgament del títol de ciutat més que un premi per mèrits com s’argumentava és, en realitat, un premi de consolació, potser algú hauria demanat un xic de reflexió abans de bolcar-se en l’efemèride. Malauradament, aquest gest intranscendent sorgit d’una dictadura avalada per la mateixa monarquia que avui tutela l’Estat, defineix la desgraciada història d’un municipi que sempre ha anat a remolc de la gran ciutat veïna —especialment de les classes poderoses de la gran ciutat veïna— i de l’arribisme oportunista dels seus dirigents, al llarg de gairebé tot el segle XX i fins ara mateix.

La Dictadura que va proveir l’Hospitalet del títol de ciutat va ser el precedent del franquisme i venia avalat per la mateix ideologia que feia furor a la Itàlia feixista dels camises negres. Com tota Dictadura, surava sobre l’existència d’una corrupció endèmica —vegis l’estudi de Daniel Vallès [La corrupció local durant la Dictadura de Primo de Rivera i la resposta del Parlament de Catalunya. El cas de l’Hospitalet de Llobregat (2019)— o l’entrevista que li van fer a Just Oliveras, reincorporat a l’alcaldia al setmanari “Camí” de Sant Feliu de Llobregat al març de 1930, pocs mesos després de la caiguda de Primo.

No hi havia premsa a l’Hospitalet per aquells dies. Millor dit, la única premsa local del moment era el setmanari La Crònica que sortia els divendres i que va tancar el 18 de desembre, 3 dies després del real-decret. Inclou una crònica de la Permanent municipal del 9 de desembre i després notícies de la ciutat, se suposa que d’actualitat. Ni una paraula del decret del 15 de desembre. Silenci sobre el títol de ciutat. El diari de la Uniòn Patriótica, La Voz de Hospitalet, que portava com a subtítol “Periódico quincenal defensor de los intereses de la ciudad”, no sortiria fins a l’agost de 1928. En els 38 números editats si que es parla, i molt bé, del que ha fet el govern de Giménez Bernabé. Una vegada més, los “intereses de la ciudad” —ara si, ciutat amb títol— es confonen amb els interessos del govern local. Aleshores havia de quedar implícit en el subtítol. Ara potser ja no cal…

Sigui com sigui, la commemoració del títol de ciutat —que si no és per la ciutadania ben informada, el govern hagués convertit en una celebració espasmòdica— és un episodi més de la pobresa endèmica d’un municipi que necessita la gestualitat per compensar la total absència d’auto-orgull. Justament el que cal reivindicar, però no amb el llenguatge buit de les paraules, sinó amb el convenciment que es pot canviar la dinàmica. Amb el convenciment que poden aglutinar-se energies suficients per dir que ja n’hi ha prou i que un altre l’Hospitalet ha de ser possible.

Gairebé no ha estat notícia i per això ha passat absolutament desapercebuda. Una reunió més entre l’alcalde i algú amb una mica de pes, com quan es reuneix amb una consellera o amb un ministre que ve de pas. En aquest cas, era una reunió amb el representant del Consorci de la Zona Franca per una cosa tan etèria com impulsar talent o afavorir la innovació empresarial. Això, i absolutament res, és exactament el mateix. Paraules, només paraules. Especialment perquè, si alguna cosa s’hauria de negociar amb el Consorci de la Zona Franca seria que, ja que ens van materialment segregar forçadament la meitat del nostre territori l’any 1920 per constituir aquest invent de Zona Franca, potser que l’Ajuntament de l’Hospitalet formés part del Consorci i tragués algun rendiment d’aquesta espoliació soferta. Doncs no, la reunió amb Pere Navarro va ser una trobada retòrica de pura propaganda. (Foto: Pere Navarro y David Quirós en una reciente reunión).

D’aquestes reunions n’hi ha hagut un munt. Reunions, entrevistes, proclames, anuncis de projectes, expectatives de propostes. No sé com no s’adonen que tot plegat resulta molt pesat, inútil i sobrer —en castellà ho defineixen molt bé: cansino, seria la paraula—. En definitiva, resulta esgotador escoltar declaracions buides de contingut, amb missatges que no mouen ni commouen ningú, mentre les qüestions pràctiques, la gestió directa, és un estrepitós fracàs dia a dia. Queixes per tot arreu, que plouen ara sobre un executiu que ja sabia el desastre que heretava i que si fos un executiu conscient i intel·ligent, hi ha una cosa que segur que no faria: posar de manifest com li rellisquen les crítiques constants que rep.

El més dramàtic no és que l’aparell municipal sigui un engranatge gripat que precisa un bon engreixat i capacitat de gestió en el dia a dia i en el mig i llarg termini. Això es podria entendre perquè, malgrat ser el seu hereu directe, aquest govern no és l’anterior i es podria entendre que estès moralment obligat, tot i reconèixer la incapacitat o els vicis de rutina dels predecessors, a mantenir-los en un discret silenci per no perjudicar-los. El que és impossible entendre és que mantinguin els mateixos tics dels seus predecessors de l’exercici exclusivista del poder, probablement convençuts que aquest ha estat el sistema tradicional dels executius socialistes que s’han mantingut al capdavant del govern municipal en els darrers 50 anys. Per a ells, aquesta mania autoritària d’abstreure’s, és evident que els garanteix un cert confort —fer-se el sord sempre proporciona una certa tranquil·litat impostada— i, sobretot, els manté al pedestal del poder, els garanteix un sou esplèndid i els permet no haver de compartir dubtes.

El problema és que, mentre el poder té una falsa sensació d’estabilitat i de control, el descrèdit no s’atura, la gestió col·lapsa la realitat social, la ciutadania s’allunya cada cop més del poder polític i fins i tot de l’activitat social, el malestar la porta a cercar alternatives radicals —en aquest moment projectades sobre una dreta sense complexos capaç de, en nom de la llibertat, forjar alternatives lliberticides— i, fins i tot els més entusiastes, acaben preguntant-se quin sentit té esforçar-se per canviar la realitat de la ciutadania si és la realitat la que acaba canviant la ciutadania.

Resulta molt difícil que un poder al que la única cosa que l’importa és el poder, canvïi d’actitud i de maneres. El que ja resulta més extraordinari és que la ciutadania organitzada —o el que queda d’ella— i la ciutadania que pot organitzar —que hauríem de considerar que es trobaria entre la militància i la dirigència dels partits polítics que aspiren al poder— es mantinguin paralitzats en aquesta dinàmica que ens aboca cada dia més a una inacció de la que sempre se n’aprofita el conservadorisme més autocràtic i recalcitrant. L’autoritarisme, és justament el mecanisme polític que incentiva la inacció i l’individualisme i, per això, l’autèntica democràcia basa en la participació un dels eixos dels seus principals motors.

La sensació és que la militància de les organitzacions polítiques és tan fràgil, en general, que la dirigència només dirigeix el missatge i les idees, però no les accions per falta de mans. I, al final, la dirigència acaba convertint-se en un cau cada vegada més restringit i tancat, que mastega les pròpies idees en petit cercle, per retroalimentar-se en l’autojustificació, sense capacitat d’obrir-se a noves reflexions i a l’entrada d’una mica d’aire fresc. Una dirigència cada vegada més tancada, sense el contrast amb la realitat constant i quotidiana de la militància i de la ciutadania, tendeix a la radicalització d’idees i al sectarisme a l’hora d’analitzar el que passa al voltant. I així, és impossible avançar.

Fins i tot és possible que això de la militància es converteixi al final en una pura entelèquia, i la dirigència en simplement un concepte que parla únicament del paper institucional que juguen els representants electes tancats en sí mateixos. Com més aïllat un representant electa, més tancat en la pròpia ideologia que li serveix d’escut i de justificació.

D’aquesta manera, la ideologia és converteix en un instrument que, enlloc d’avalar l’acció, de donar-li context, justifica la paràlisi, explica la incapacitat per canviar res, desanima, individualitza i no solament no activa la participació sinó que la esclerotitza. Aquest fenómen li va perfecte a la dreta sense complexos, que és la que reneix sempre que hi ha un retrocés aclaparador de l’activisme social.

Un pessic d’història per il·lustrar-ho, ara que tant es parla de la Transició que es va impulsar després de la mort del dictador. Si alguna cosa passava fa cinquanta anys, és que la ciutadania es caracteritzava per un protagonisme social de primer ordre, al mateix ritme del decreixement en nombre, importància i influència de la dreta sense complexos. Aleshores, la militància política i l’activisme de carrer eren els que modulaven els camins que impulsaven les ideologies, de manera que el sectarisme ideològic tenia poc sentit en una esfera on era inevitable compartir les experiències de l’acció social. L’impuls del pragmatisme, especialment en l’univers de les esquerres que era el que es movia al carrer, posava a la ideologia on li corresponia: exactament com a referent de l’acció, però en cap cas com a fre. Una ideologia que frena, que obstaculitza l’acció, que impedeix la confrontació de propostes, és una ideologia inútil per avançar i perfecte per l’immobilisme: aquesta és la ideologia que proclama la dreta sense complexos i l’esquerra desnortada.

Fa molt de temps que vivim en una ciutat on el poder només s’encarrega de conservar el poder i on la ciutadania viu desmobilitzada, l’activisme és cada dia més minoritari, les entitats cada dia més fràgils i els agents que podrien organitzar i activar la ciutadania, els partits polítics, cada vegada més abstrets en les seves essències, fins el punt que perden el temps en baralles ideològiques que l’únic que aconsegueixen es desmotivar cada vegada més la ciutadania, farta de polaritzacions i d’inacció.

Ho veiem constantment en l’únic espai on es poden modificar les conductes del poder, tret del carrer, quan hi ha la pressió necessària. Ara, sense pressió al carrer i amb un govern en minoria, els plens municipals s’han convertit en l’únic espai on es pot posar el poder contra les cordes. Per fer-ho, cal convertir la ideologia en un instrument de l’acció política. És a dir, fer servir la ideologia per trobar espais de convergència que permetin avançar. Ara bé, la ideologia no és una pura retòrica. No serveix de res dir que el govern és d’esquerres quan es destaca per apujar els impostos i requalificar terrenys perquè els promotors es facin milionaris, i té poc sentit que aquells que també es defineixen com d’esquerres es vulguin entendre amb aquests i en canvi evitin qualsevol ròssec amb els que, des de posicions ideològiques oposades, proclamen millores per la ciutat, pels seus barris i conseqüentment per la seva gent.

Com passa sempre, el que compte son les accions, no pas els idearis retòrics que defensen una cosa i practiquen la contrària. Cal, és veritat, ser precisos amb el que s’acorda i amb el que es discrepa. És impossible que ideologies contràries es posin d’acord en tot perquè hi ha visions molt contraposades de la realitat. Però de la mateixa manera que és impossible posar-se d’acord en tot, és igualment impossible no coincidir en res. Les ideologies de progrés, si algun problema les defineix en essència, és que son puristes fins l’extrem i això les converteix en sectàries i finalment en inactives. Ja ho diuen, que és impossible la unitat de l’esquerra, bastant al contrari del que sempre ha passat amb la unitat de la dreta. I més difícil, com més d’esquerra es considera l’esquerra. Una cosa semblant passa amb la dreta. Com més a l’extrem de la dreta, més purisme ideològic i menys pragmatisme. Només que, en aquest cas, ja els hi va bé.

La raó principal de la falta d’unitat que tan debilita, és que l’esquerra de l’esquerra converteix la ideologia en un instrument de puresa i no en un motor d’acció, mentre que la dreta considera la ideologia simplement un segell de marca que no la obstaculitza per practicar tots els pragmatismes possibles.

No és imprescindible renunciar a res per convergir puntualment. Simplement és imprescindible posar més atenció a les propostes i a les accions que a les paraules, especialment quan aquestes simplement ens etiqueten ideològicament. Especialment si les propostes i les accions permeten avançar i les paraules ens ubiquen però ens paralitzen.

Fa uns quants dies que volia escriure sobre la precisió dels conceptes arran d’una sèrie d’inexactituds manifestes que he registrat, que amaguen, en la meva opinió, coses prou interessants. Tot plegat és poc important, però acaba tenint una certa transcendència si no hi ha ningú que ho posi en valor. Arran de l’assassinat l’11 d’agost de cinc periodistes d’Al Jazeera a la franja de Gaza, els companys de Catalunya Metropolitana van incorporar als mitjans i als periodistes que estem al peu del canó (l’únic canó pacifista en aquest combat per la llibertat d’expressió) a un xat col·lectiu que ja aplega, hores d’ara, 836 membres (i alguns més que han marxat), per tal de mantenir el contacte directe per aplicar mesures solidàries allà on sigui possible. A banda de tots els que tenim l’orgull de formar part de la plataforma inspirada per la Fundació Catalunya Plural, van sumar-s’hi mitjans de tot el país i alguns més del Baix Llobregat que no formen part de Catalunya Metropolitana. Mitjans de totes les categories possibles, generalistes i sectorials, en paper i digitals, audiovisuals i de xarxes, privats i públics i un munt de professionals de totes les especialitats, reporters, redactors, locutors, gràfics, tècnics, etc. etc. (Foto de portada. En alguns mapes del Baix Llobregat ni apareix l’Hospitalet)

Arran d’aquesta primera trobada digital al xat multitudinari, es va promoure una convocatòria pel dimecres 13 a la plaça de Sant Jaume que va ser un èxit absolut, de participació i de capacitat organitzativa, es va fer un manifest en protesta pel genocidi sionista i a favor d’una Palestina lliure, i molts dels nostres mitjans de l’àmbit metropolità van publicar una peça conjunta. El manifest era obert a la solidaritat de qui volgués, i del Baix Llobregat es van sumar 17 mitjans que nosaltres haguéssim comptabilitzat. Els nostres col·legues de elbaix.cat, amb qui compartim plataforma a Cat Met i també una voluntat de fer un periodisme engrescador, de progrés, i lligat a la veritat objectiva, va fer una informació explicant l’èxit de la difusió del manifest i citant els 15 mitjans d’onze poblacions diferents del Baix Llobregat que hi van donar suport, a banda d’un parell de mitjans d’àmbit comarcal entre els quals el mateix elbaix.cat. Es va deixar els dos de l’Hospitalet, nosaltres, L’Estaca, i els Mitjans de Comunicació Públics que també es van afegir.

No era cap sorpresa. L’Hospitalet, que en el seu topònim porta el nom del riu que li dona identitat —a l’Hospi de futbol els comentaristes en diuen els riberencs, per alguna cosa serà—, mai ha format part orgànicament de la comarca. A principis de la democràcia municipal, el Baix Llobregat el formaven 28 municipis, des de Collbató fins el Prat i hi havia 3 que havien heretat l’estrafolària divisió republicana de l’àrea urbana de Barcelona convertint-se en municipis d’una comarca artificial que era el Barcelonès-sud. Com que allò era una comarca administrativa però no territorial, Sant Just Desvern i Esplugues aviat van demanar incorporar-se a la comarca natural a la que, territorialment, sempre ha estat vinculat l’Hospitalet. L’Hospitalet no va fer mai el pas i es va quedar en solitari formant part d’una comarca encara més artificial, que ha acabat per desaparèixer fins i tot orgànicament. L’Hospitalet és l’únic municipi, hores d’ara, desvinculat territorialment: ni és del Barcelonès real, ni és del Baix Llobregat. És malauradament, únic. Una unificitat artificial que el manté en el limbe territorial perquè, ni és una barriada de Barcelona, ni és un municipi adscrit oficialment a la seva comarca natural.

El govern socialista de l’Hospitalet, malgrat que en aquells anys de la primera democràcia es va obrir un fort debat entre historiadors, activistes i ciutadans, que reclamaven la incorporació al Baix Llobregat de forma orgànica, mai va voler donar el pas. La veritat és que la immensa majoria dels municipis de la comarca van propiciar exactament el contrari del que aconsellava la racionalitat territorial: no volien a prop un municipi desintegrat i desintegrador, massificat, urbanísticament caòtic i sense identitat pròpia. I així han anat passant els anys.

Molts dels periodistes de l’Hospitalet vam acabar fent periodisme comarcal i fins i tot vam posar en marxa capçaleres històriques que van caure en el mateix parany que imposava la tossuda irracionalitat. I així, molts d’aquests mitjans —i encara n’hi ha algun ben viu que ho proclama— portaven com a sub-capçalera, revista o setmanari “del Baix Llobregat i l’Hospitalet”, com si ambdues realitats territorials estiguessin impossibilitades de la fusió. Va ser un error, i caldria esmenar-lo. L’Hospitalet és Baix Llobregat i, el més normal, és que es promogués una incorporació orgànica des de les institucions per superar la vergonyant solitud.

Per què, després de tant de temps, es podrà preguntar algú? I aquí enllaço amb una altra realitat. La que es desprèn d’una cosa també relativament poc important si no fos perquè posa l’accent en l’absència d’identitat del municipi que és justament el que l’ha convertit en una excrecència fins i tot administrativa. En el ple de juliol es van aprovar les festes locals de l’any 2026. No son les festes locals de l’Hospitalet les que es van aprovar: son les festes locals de Barcelona. A cap població del Baix Llobregat se li passaria per la imaginació fixar les seves festes locals en funció de Barcelona: només és capaç de fer-ho l’Hospitalet, per la seva falta d’essència territorial, justificada sobre la base de la proximitat dels seus residents, com si la proximitat dels residents de qualsevol municipi, avui, que la mobilitat entre municipis és una constant, justifiqués perdre la identitat festiva en benefici de la capital. No s’aguanta la decisió. Igual que no s’aguanta el limbe territorial d’una ciutat que necessita amb urgència separar-se de les influències, sempre negatives, de Barcelona.

Parlava a l’inici, de la precisió dels conceptes per evitar amagar coses que son evidents. L’Hospitalet no és —encara— un barri de Barcelona i segueix sent un municipi riberenc del Llobregat com ho son els divuit municipis (dels 31 que hi formen part) que estan regats per la via fluvial. Excloure’l del llistat de municipis baixllobregatins és amagar l’autèntica realitat territorial: forma tant part de la comarca natural com la resta de poblacions adscrites. Parlar de festes locals si no son locals és una altra imprecisió conceptual que caldria esmenar. I encara podem parlar d’una tercera…

Entre els mitjans de comunicació que es van adherir al manifest dels periodistes catalans farts del silenci sobre el genocidi, ja ho hem dit, es van incorporar els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet. Ells, però, no parlen de mitjans de comunicació públics. Ells son els Mitjans de Comunicació de l’Hospitalet, així, a seques. I ho haurien de modificar perquè mitjans de comunicació de l’Hospitalet n’hi ha, ara mateix en actiu, dos grups de comunicació, un privat (el grup Comunicació 21) i un públic (els mitjans de comunicació públics) i dos mitjans privats (el Tot i L’Estaca). I d’aquests mitjans de comunicació de l’Hospitalet no tots hi han donat suport a la iniciativa i per tant, no tots els mitjans de comunicació de l’Hospitalet s’hi han adherit, en contra del que semblaven afirmar (desinformant) els mitjans públics.

Ja deia que tot plegat em sembla significatiu, possiblement transcendent, malgrat que ja sé que en el llistat de grans problemes, el que aquí es planteja està bastant a la cua. Però està bé reflexionar-hi, considero.

Com deia l’altra dia el Candelas, la redacció de L’Estaca ens vam creure les paraules de l’alcalde Quirós el dia del ple de l’Estat de la Ciutat quan va dir que calia “una actitud de diàleg i d’entesa” i que tenia “la mà estesa” per arribar a acords. El to emprat i el reconeixement que, per millorar l’estat de l’Hospitalet, cal el concurs de tothom per parlar, reflexionar i arribar a acords, intuíem que obligava a fer un gir de 180 graus sobre el fons de la qüestió, però també sobre les formes. Ho vam comentar a la redacció: ara és el moment de tornar-li a demanar una entrevista perquè és molt possible que hagi entès que ha de tractar tothom amb el mateix respecte, i d’una manera especial a aquells que expliquen el que veuen sense que sempre agradi com ho expliquen, però amb els que precisament caldrien contactes informatius sovintejats per entendre la complexitat del que està passant.

El mateix dia 2 de juliol, aquesta redacció va fer arribar al Gabinet d’alcaldia l’enèsima sol·licitud d’una entrevista amb l’alcalde Quirós (que es pot veure al final d’aquest escrit) fent servir aquest mateix argument de bona voluntat que semblava haver destil·lat el dia del ple extraordinari. Hem esperat tres setmanes, ja no perquè ens concedís l’entrevista en aquest termini, que entenem els problemes d’agenda i les obligacions del càrrec, sinó perquè, com a mínim, ens contestés. Doncs el que hem rebut, un cop més, ha estat el silenci per resposta. La típica resposta que es dona a qui no existeix o millor encara, a qui no voldrien que existís. En el ple de juny havíem demanat la paraula per parlar de la discriminació informativa envers mitjans que fan premsa diària i que és un símptoma de mala qualitat democràtica de les autoritats responsables. Se’ns va prohibir la paraula al·legant, d’alguna manera, que la discriminació informativa només ens interessa a nosaltres. Se’ns va voler fer callar, sense valorar que aquesta és la millor manera de motivar-nos per seguir parlant.

No se sap gaire, però va ser la gent del Foment de la Informació Crítica els primers que van cridar l’atenció de la ciutadania, ja fa més de sis anys, explicant el que les estadístiques europees havien posat de manifest: que l’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa. Aleshores vam tenir, com passa sempre, escèptics i detractors (i gent que va clamar al cel per l’atreviment…). Ara, aquesta pèssima realitat és un lloc comú quan es parla de l’Hospitalet, dada que evidencia que les veritats van agafant relleu per si soles i només cal despertar-les. Fa uns quants mesos vam insistir davant de les forces polítiques —de totes— que el que convenia és diàleg i consens per superar la situació de caos cívic interior que patim. També ens van mirar molts astorats aleshores, perquè semblava impossible que poguessin existir uns mínims acords entre posicions polítiques tan diverses i en molts casos enfrontades sense possibilitat d’aproximació. Ara, fa quatre dies, ha estat el mateix alcalde el que ha demanat diàleg i consens. I pensàvem que ho deia de debò. I que ho deia per a tothom.

No som predictors, però això del diàleg i del consens acabarà sent una matèria obligada en aquesta ciutat, almenys entre interlocutors que no contemplen l’adversari com si fos l’enemic o entre entitats i ciutadans que tenen una visió crítica però especialment constructiva, perquè la crisi és evident i, o ens en sortim plegats, dialogant, consensuant i entenent les posicions alienes i les complexitats globals, o el col·lapse serà inevitable.

No acabem d’entendre la cega tossuderia de l’alcalde Quirós envers L’Estaca i els que hi som darrere. Algun dia haurà de rectificar i esperem que no sigui massa tard. Mentre tant, potser l’ajudarà que l’il·lustrem amb unes informacions que vam fer arribar fa unes setmanes als associats de FIC i als lectors més fidels. Com que es tracta de notícies internes que, no obstant això, ens semblen satisfactòries, no gosàvem fer-les públiques fins que els mateixos associats ens han empès a donar-les a conèixer. (Carta íntegra enviada als socis de FIC el passat 2 de juliol)

Substancialment es tracta d’explicar que al llarg de l’any 2024 (8 mesos) es van registrar 6.075 visitants al web del nostre digital que van veure un total de 18.090 informacions diferents i que en els primers sis mesos d’aquest 2025 ja portem 12.119 visites i  gairebé 32.000 informacions llegides (és a dir un 165% mes que a l’any anterior). Seguim sent una publicació modesta, però és evident que la progressió és ascendent i ens entusiasma donar-vos les gràcies, lectors fidels.

No concedir una entrevista a L’Estaca ens sembla, modestament un error, però és, sobretot, una burla a centenars de ciutadans —potser milers si afegim les xarxes— que ens segueixen cada dia.

Carta sol·licitant una entrevista amb l’alcalde Quirós per reproduir al digital de FIC: l’Estaca

Les vuit propostes que els Comuns van presentar fa una setmana dins la campanya “Tanquem la porta als especuladors” i que va coincidir amb el moviment contra la precarietat habitacional i l’abusiu preu dels lloguers que va omplir els carrers de tot l’Estat a primers d’aquest mes d’abril, contrasten amb el decàleg per abordar l’escassetat d’habitatge a Espanya que van fer públic les principals associacions de promotors immobiliaris i arquitectes en el marc de l’organització de Construmat 2025 que es farà entre el 20 i el 22 de maig al recinte Gran Via de la Fira de Barcelona.

La proposta dels Comuns és d’abast català, com el decàleg de les patronals i dels tècnics, però afecta directament a ciutats com l’Hospitalet on el problema de l’habitatge és endèmic. El que se sap de la ciutat és que hi ha unes 100.000 llars aproximadament i uns 112.000 habitatges i, per tant, hi ha uns 11.000 habitatges buits, més o menys, que representen el 9% del parc residencial. D’aquestes llars de la ciutat hi ha un 66% en propietat i un 27% de lloguer i un 26% del total on només hi viu una sola persona. Dels 112.000 habitatges existents, més de 8.000 s’han fet en els darrers 10 anys i hi ha uns altres 9.000 habitatges (un 8% del parc residencial) que necessiten d’una rehabilitació urgent i en molts casos (650 edificis) d’ascensors. El planejament urbanístic actual preveu uns 5.800 habitatges nous de nova construcció, dels quals, previsiblement uns 2.200 serien en règim de protecció, mentre que la demanda potencial d’habitatges a la ciutat en els propers 6 anys serà encara molt superior al planejament previst, per sobre dels 3.000 habitatges (8.800 de demanda potencial). Aquestes son les dades fetes públiques en l’informe del Pla Local d’Habitatge de març d’aquest mateix any encarregat per l’Ajuntament.

La proposta dels Comuns que ja diem que serveix també per l’Hospitalet reclama prohibir les compres especulatives d’habitatges pels fons voltor que son els que fan pujar els preus dels lloguers, garantir contractes de lloguer indefinits, prohibir els pisos turístics per llei, regular els lloguers de temporada, fer complir la regulació dels preus amb un règim sancionador que ho vigili i garanteixi, evitar els desnonaments i l’abús en les hipoteques, però també ampliar el parc públic d’habitatges i ampliar la reserva del 30% d’habitatge protegit que obligui als promotors a proveïr d’habitatge assequible.

Per la seva banda, la Confederación Nacional de la Construcción (CNC), la Asociación de Constructores Promotores de España (ACPE), el Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España y el Consejo General de Arquitectura Tècnica de España (CGATE), demana que s’augmenti l’oferta d’habitatge i asseguren que cal construir 220.000 habitatges anuals per equilibrar el mercat per evitar el dèficit que preveuen de tres milions d’habitatges per l’any 2039. Per això demanen agilitar la transformació i la gestió del sol, facilitar la concessió de llicències, garantir una fiscalitat adequada i un finançament accessible pels promotors i també, per equilibrar una mica les exigències apostar per la rehabilitació i la regeneració urbana, per la sostenibilitat i la qualitat arquitectònica capaç d’atreure mà d’obra de qualitat, amb dotacions pressupostàries eficients, amb una col·laboració público-privada estable i efectiva i que, tot plegat, afavoreixi un pacte d’Estat per l’habitatge amb un ampli consens polític.

Ja es pot veure amb tot el que s’ha dit fins ara, que es tracta de receptes genèriques que casen malament amb algunes realitats. Si a l’Hospitalet no es poden construir escoles amb els estandars exigibles perquè no hi ha sol lliure suficient, com es pot assimilar que el planejament urbanístic actual prevegui 5.800 habitatges nous, que es pugui entendre que els promotors i arquitectes demanin més sol lliure per edificar o que en alguns llocs es pugui demanar l’ampliació del parc públic d’habitatges que sempre és conseqüència del percentatge superior d’habitatge lliure posat al mercat?

Dona la sensació que ningú s’atreveixi a posar de manifest que hi ha ciutats que no permeten més edificació, ciutats saturades de l’entorn metropolità que mai podran cobrir la demanda creixent de nous habitatges per la concentració humana que generen i que no podran haver més habitatges ni de compra ni de lloguer perquè més edificis suposa més saturació demogràfica i més saturació demogràfica una inferior qualitat de vida. Dona la impressió que ningú s’atreveixi a demanar una moratòria constructiva en la ciutat més densa d’Europa i que tot giri al voltant d’un nou pla local d’habitatge, al voltant del qual es mobilitzen moltes voluntats, quan el que veritablement falta a l’Hospitalet és espai.

Caldrà demanar una moratòria constructiva?. Mai, millor dit…

Quan ja s’acabava la primera Tribuna Crítica que FIC organitza per tractar temes de ciutat amb protagonistes directes d’alguns esdeveniments de forta incidència mediàtica, el ponent d’aquesta ocasió, el portaveu del grup municipal d’ERC-EUiA, Jaume Graells, es va referir, una mica de passada, a la necessitat de posar l’accent en el treball que estan fent els mitjans de comunicació públics que moltes vegades s’apropen més, segons el sentit de les seves paraules, a fer circular missatges propagandístics que a presentar els fets tal com son.

La seva reflexió em va donar peu a posar de manifest de manera pública en el mateix acte, una manera d’actuar que ja s’ha repetit unes quantes vegades en sessions que organitza la nostra entitat, Foment de la Informació Crítica. Al menys en tres actes —segons em van recordar després els companys i els col·legues— el professional dels mitjans públics que s’ha presentat per cobrir la informació, ha posat la càmera en marxa i ha gravat la totalitat de la trobada. Només ens ha passat, que ho puguem constatar, en tres actes nostres: el de la nit d’aquesta primera Tribuna Crítica, el dia que es va fer una Factoria d’Idees sobre l’escàndol urbanístic de la mançana de Cosme Toda i quan vam commemorar el Dia Internacional de la Democràcia amb un debat sobre urbanisme amb els portaveus dels grups municipals, on va ser expressament convidat també el portaveu socialista que va declinar assistir. Tothom que hagi estat present a la gran quantitat d’actes que les entitats organitzen a la ciutat, podrà haver vist molt fàcilment que els professionals dels mitjans de comunicació públics acostumen a entrevistar al representant de l’entitat organitzadora, a la persona o persones convidades i després prenen imatges des de diferents posicions, fins que, considerant que tenen suficient material videogràfic, abandonen discretament l’espai. És la tasca normal dels professionals de televisió. Així és com es treballa habitualment. No és un fet habitual, ni de lluny, que el càmera desplaçat a un esdeveniment gravi la totalitat de l’acte. En aquests tres actes de FIC va passar això i, en els dos anteriors, no se’ns va ocórrer dir res perquè sempre hem ignorat lògicament la raó però tampoc és que ens hagi importat gaire.

En la darrera Tribuna Crítica, però, jo personalment vaig llençar la sospita que les gravacions íntegres d’alguns actes que poden resultar de notable interès polític, serveixin per molt més que no pas per la feina professional d’editar imatges per càpsules que, en general, durant molt pocs minuts. No sembla que tingui gaire sentit dedicar-se a gravar dues hores senceres d’un acte, per extreure tres minuts d’imatges que serveixin per il·lustrar una informació. Tenint en compte qui mana als mitjans de comunicació públics —estic parlant de qui mana, no de qui grava—, la gravació d’un acte de fort contingut polític en el context de confrontació actual del Consistori, tothom entendrà que pot resultar interessant per molts d’aquells que, naturalment, no tenen cap interès de deixar-se veure en un acte de FIC, però que estan molt interessats en saber què opina cadascú.

És una sospita estesa que a FIC hem comentat moltes vegades, però que mai havíem plantejat perquè, que ens importi ben poc, no impedeix que ens cridi l’atenció i ens resulti força estrany.

Especialment si tenim en compte que, en general, una gran part dels actes que organitzem sense tan de contingut polític, no acostumen a ser objecte d’atenció dels mitjans públics. Durant anys, gairebé no ens han cobert res, cosa que ens va portar a presentar una queixa al Consell de la Informació de Catalunya per vulnerar el codi ètic de la professió en aquell apartat que afirma que un mitjà de comunicació públic, és a dir, finançat per tothom, no es pot dedicar a determinar de quines coses informa a la ciutadania i de quines no, segons l’entitat organitzadora sigui més o menys crítica amb qualsevol poder. Val a dir que la denúncia al Consell de la Informació de Catalunya no va prosperar perquè aquest organisme es nega a entrar en una matèria tan delicada com és el control públic dels mitjans, que afecta a qualsevol administració, sigui l’autonòmica, les supramunicipals o les municipals, perquè en totes elles s’ha imposat la cultura de no molestar a qui directament paga.

Explicada la sospita públicament —sospita de que algú ordeni gravar l’acte sencer— i acabat l’acte, el professional dels mitjans encarregat de cobrir la Tribuna Crítica em va venir a trobar per acusar-me de perjudicar la seva imatge professional i amb aquesta diatriba va estar acompanyat per uns quants regidors municipals que em retreien que no em podia ficar amb els professionals perquè només reben ordres i, a més, son uns magnífics professionals. Jo els vaig explicar a tots, inclòs al col·lega enfadat, que el que havia explicitat eren sospites perquè no podem tenir proves, però sospites ben legítimes perquè la gravació sencera d’alguns actes no és gens habitual. En cap moment, mai, hem entrat en la professionalitat dels col·legues. Cadascú valora la professió com li plau i el que se senti al·ludit igual és que té algunes raons de consciència.

Resulta interessant, en el context en que es produïa la Tribuna Crítica, reflexionar sobre la valentia dels polítics que denuncien casos de corrupció i en canvi oblidar-se del que han patit històricament els professionals que s’han negat a conductes de seguidisme editorial, a complir amb els objectius del cap, quan no directament a prostituir la professió. Ja dic que cadascú valora la professió com li plau però a alguns que formem part del col·lectiu de FIC ens han tancat mitjans, ens han acomiadat moltes vegades o simplement hem optat per abandonar una feina que ens oferia un salari però que ens obligava a l’esclavatge professional. I només els periodistes que hem patit, i hem patit molt al llarg de la nostra vida, sabem què és l’esclavatge professional, el neguit d’haver de buscar feina en un món on es premia el que abaixa sistemàticament el cap, i a on et porta, tot plegat: a la marginalitat i el vilipendi. Els que hem patit la professió, sabem que no hi ha un treball tan cruel com el nostre.

Ningú discuteix la professionalitat de ningú. I encara menys dels que reben ordres. Només recordar que portem tres edicions de La Nit dels Insurrectes on hem reunit en un sopar ciutadà a un centenar de persones de mitjana en cada edició, sense que la televisió local ni cap mitjà públic hagi fet acte de presència. En canvi, hem pogut veure en un parell d’ocasions, al menys, que el canal digital ha dedicat unes quantes peces a explicar que a alguns veïns se’ls han escapat uns lloros. O, més proper encara, en la passada Tribuna Crítica organitzada per FIC, el col·lega enfadat va entrevistar al convidat Graells però no pas al president de l’entitat organitzadora. Perquè hi ha molta professionalitat, però el president de FIC no és ningú pels mitjans de comunicació públics.

Cadascú fa la feina com vol però potser que se’ns pugui considerar lliures d’opinar que els mitjans de comunicació públics no son un bon exemple de treball honest, de professionalitat garantida ni de neutralitat informativa. Com és obvi. Hi ha l’enorme costum en aquest Ajuntament d’agafar sempre els raves per les fulles. I ho veiem en cada ple. Quan l’oposició acusa el govern de no agilitar contractes, per exemple, de seguida implica els tècnics i els posa com a baluard. Ha passat, per exemple quan l’oposició discutia la composició del Consell Executiu dels mitjans públics al·legant que no es pot posar en qüestió la professionalitat dels periodistes proposats, quan el que es posa en qüestió és simplement la utilització que fan dels periodistes proposats per assegurar-se la majoria en cas de vot. Aquí exactament igual: si comentes que sospites que les gravacions senceres d’un acte poden tenir objectius diferents als professionals, primer, l’al·ludit fa veure que s’està posant en qüestió la professionalitat dels subordinats i segon, si el subordinat rellisca en la valoració, ja tens nous instruments a punt per justificar l’arbitrarietat sistemàticament aplicada a l’entitat en qüestió. El tema ja es veu que és tan delicat que, si jo fos subordinat i una mica independent i objectiu, em resistiria a ser utilitzat vilment.

La  darrera prova lamentable de tot plegat va tenir lloc en el programa de l’Informatiu de la tele pública de dimecres. No és la primera vegada que soc víctima de manipulació informativa per part dels mitjans públics. Durant 27 segons van reproduir una ínfima part de les meves paraules gravades durant l’acte a la Tecla Sala. Durant els 46 segons següents van dedicar-se a desmentir una cosa que resulta tan òbvia per tanta gent nostra que no cal prendre’s l’esforç d’insistir-hi, com és que cobreixen les informacions de FIC, que el Consell de la Informació de Catalunya els va donar la raó o que les meves paraules afectaven al professional enviat a cobrir l’acte. Ni acostumen a cobrir les nostres informacions —i és evident que no han cobert cap edició de La Nit dels Insurrectes, per exemple— ni el CIC va voler entrar al fons de la qüestió, ni jo vaig fer cap referència a un periodista al que, per pròpia iniciativa, se li hagués ocorregut gravar res perquè ho fessin servir altres interessats.

Respecte del Consell de la Informació potser que en lloc de dir mentires podrien haver inclòs l’acord al qual va arribar el CIC que afegeixo a continuació: “Per tot això, el Consell de la Informació de Catalunya adopta el següent:

ACORD. El Consell reconeix els bons propòsits que té l’entitat Foment de la Informació Crítica i l’encoratja a continuar perseguint fermament les finalitats descrites en els seus estatuts. Tanmateix no es pot pronunciar sobre la queixa presentada perquè no pot tenir cap seguretat que els mitjans de comunicació hagin menystingut les activitats d’aquesta entitat, i per tant no pot asseverar que hagin transgredit cap dels principis del codi deontològic. I per que així consti s’estén la present certificació, amb el vistiplau del president, a Barcelona en data 1 de juliol de 2024. Certifico.”

Que el CIC no pogués asseverar que haguessin transgredit cap dels principis del codi deontològic tampoc certifica que la manera d’actuar sigui la correcte ni que les denúncies de FIC, que naturalment mantenim, no mantinguin alhora la seva vigència.

És evident que la direcció dels mitjans de comunicació públics practica la tergiversació i fomenta la discriminació, i si posa els professionals en contra de FIC, tot això li és més rendible. Ells sabran a que juguen. FIC no té cap altra interès que defensar la millora de la ciutat i de la seva gent: ni ens juguem cap subvenció, ni esperem cap favor, ni vivim de la informació. Però som aquí i no ens callarem mentre tinguem resistència. Que és segurament el que molts voldrien en l’àmbit del poder i, fins i tot, alguns que es diuen col·legues.