La regidora Rocío Ramírez, renuncia a les competències delegades per l’alcalde Quirós

Quan encara no ha estat complert el cartipàs municipal, a l’alcalde Quirós ja li ha sorgit el primer problema. El que havia estat un primer esquema ja pactat, que és el que va oferir en exclusiva aquesta redacció el passat diumenge, ha sofert alguna modificació de darrere hora. La primera d’elles, que contempla el nou decret d’alcaldia del mateix diumenge 16 de juny on es nomenen els titulars d’àrea, els regidors/es de govern, els adjunts/es i els regidors/es de districte, no incorpora encara els dos regidors que han de substituir els dimissionaris, Cristina Santón i David Torres, als quals se’ls hi té reservats els nomenaments de quarta tinenta d’alcalde, a la primera, i de regidor dels districtes IV i V, al segon, en el moment en què prenguin possessió del càrrec en el proper ple del 28 de juny.

Tampoc no inclou, però, en cap nomenament, la fins ara setena tinenta d’alcaldia, Rocío Ramírez, per la qual s’havia previst tota l’àrea de participació ciutadana, però sense adjudicar-li cap tinència d’alcaldia i que sembla que finalment no ha acceptat la claríssima devaluació soferta. En la informació inclosa dilluns pel canal oficial (LHdigital), després de concretar tots els nomenaments de regidors i regidores en la línia del que va avançar lestaca.com, incloses les perspectives de modificació del decret d’alcaldia de dilluns amb els dos nous regidors, s’afegeix concretament: “Completa la llista d’edils del PSC d’aquest mandat la regidora Rocío Ramírez”. Una frase que explica l’enuig de la fins ara tinenta d’alcaldia i membre de la Junta de Govern que queda apartada voluntàriament de qualsevol atribució de càrrec. Una desavinença que ha circulat profusament per l’àmbit funcionarial i polític de la ciutat des del mateix diumenge. La regidora relegada, tothom sap que tenia una gran amistat amb el també defenestrat Cristian Alcázar, gendre del dimitit primer tinent d’alcalde, Fran Belver —encara que amb una relació difícil pel que sembla— i últim primer secretari del PSC local abans de la Gestora que encara dura. La crisi interna de l’organització registra, amb el cas de Rocío Ramírez, un nou episodi que pot tenir repercussions en el futur immediat.

Així doncs, la nova Junta de Govern estarà formada per l’alcalde, els quatre tinents d’alcaldia, més dos regidors de govern: José Antonio Alcaide que sense ser tinent d’alcalde forma part del nucli dur d’alcaldia i la regidora Revilla que, aquesta sí, s’ha salvat de la crema, essent nomenada Regidora de Govern d’Esports.

La militància ha rebut, també, una carta del nou alcalde, en la mateixa línia que la que van rebre de l’alcaldessa sortint, subratllant que el suport de la militància “és imprescindible per continuar escrivint noves pàgines d’èxit en la història de la nostra ciutat”. I posant ja el focus en les eleccions municipals de maig del 2027: “Compto amb un bon equip en el Govern Municipal Socialista i la força dels nostres militants i simpatitzants per renovar la confiança de la ciutadania en les Municipals del 23 de maig de 2027. El PSC és l’única força política que pot governar aquesta ciutat, per garantir que el benestar i la igualtat d’oportunitats siguin patrimoni de tots i de totes”.

De passada, probablement conscient que fa falta enfortir la unitat al seu voltant explica: “Si alguna cosa he aprés durant aquests 31 anys de militància, és que quan sumem esforços i treballem units, millora la vida dels nostres veïns i veïnes. Els i les socialistes hem transformat l’Hospitalet durant aquests 45 anys d’ajuntaments democràtics i ho continuarem fent. El vostre suport és imprescindible per continuar escrivint noves pàgines d’èxit en la història de la nostra ciutat.”

La resta de diferències entre el decret d’alcaldia i el que va explicar L’Estaca el passat diumenge, són simplement qüestions de matís: la incorporació de Rafa Gómez en l’àmbit de presidència —que en principi estava en l‘àmbit de qualitat urbana—; la incorporació també de David Torres a Inversió i obres —de moment sense titular en el decret—; i el provisional nomenament de David Gómez com a regidor dels districtes IV i V que acabarà agafant David Torres quan s’incorpori. L’absència de Rocío Ramírez sota les ordres de la jove Laura García dins l’àmbit de la ciutat dels drets, ja no és una qüestió de matís, sinó molt singular, com s’ha explicat.

Cristina Santón, Husillos i Alcaide prenen especial rellevància en el nou equip

Un dia ha trigat el nou alcalde de la ciutat, David Quirós, en enllestir un nou equip municipal que ha estat treballant durant les darreres setmanes. Quatre tinences d’alcaldia, quatre grans àrees/àmbits, a banda de la d’alcaldia, i només quatre regidors de districte. El proper primer tinent d’alcalde serà Jesús Husillos, que actuarà alhora com a portaveu del Grup Municipal Socialista i que serà el responsable directe de l’Àrea de Seguretat i Govern Intern. La segona tinenta d’alcalde serà Laura García, que encapçalarà l’àrea de la Ciutat dels Drets. El tercer tinent d’alcalde serà David Gómez que portarà l’àrea de Qualitat Urbana, i la quarta tinenta d’alcalde, la regidora que substitueix en l’ordre de la llista socialista a Núria Marín, Cristina Santón, coordinarà l’àrea de Ciutat Transformadora.

Els regidors de districte seran Rafa Gómez, dels districtes 1 i 6; Iman Aisa, de Santa Eulàlia; Olga Gómez, del districte segon Collblanc-La Torrassa i el nou regidor David Torres, que substitueix Fran Belver, dels districtes 4 i 5.

En l’àmbit que dependrà directament d’alcaldia, “L’Hospitalet 30/50”, la part corresponent a Agenda Urbana estarà a càrrec de José Antonio Alcaide. Aquesta àrea és la de Planificació Estratègica (que inclou Transició ecològica, Plans integrals, Habitatge, i Mobilitat). La resta d’àrees de l’àmbit dependran directament de Quirós (Gabinet d’alcaldia, Transformació Digital i Òrgans Interns). Pel que fa a l’àmbit del primer tinent d’alcalde que inclou Programació i Pressupostos, la part de Serveis Interns serà coordinat per la portaveu adjunta del GMS, Iman Aisa. I la part de Seguretat i convivència (Guardia Urbana, Protecció Civil, etc. ) i Recursos Humans, aniran a càrrec de José Antonio Alcaide com a regidor adjunt.

L’àmbit de qualitat urbana el coordinarà el tercer tinent d’alcalde, David Gómez. La part de Coordinació territorial la portarà Rafa Gómez i la d’Inversió i Obres, David Torres, mentre que Qualitat de l’espai públic (neteja, parcs i jardins, patrimoni, manteniment, etc.) estarà a càrrec de Lola Ramos i l’àrea de Ciutat sostenible i sense barreres (verd urbà, via pública, mobilitat, etc) el portarà Maria Teresa Revilla.

L’àmbit de la ciutat dels drets serà cosa de la segona tinenta d’alcaldia Laura García. Inclou l’atenció a les persones i Cicles de vida, que portarà Olga Gómez; i Cohesió social i igualtat i Participació Ciutadana, de la que s’encarregarà Rocío Ramírez.

L’àmbit de Ciutat transformadora ha estat encarregat a Cristina Santón. Forma part d’aquest àmbit l’àrea de Desenvolupament econòmic i també Economia de proximitat, del que s’encarregarà Iman Aisa i Igualtat d’oportunitats que encapçalarà Maria Teresa Revilla.

Vist així, Quirós simplifica les tinences d’alcaldia: de set passen a quatre. El que era segon tinent d’alcalde amb Marín, passa a primer; la que era quarta tinenta d’alcaldia (el tercer era l’actual alcalde) passa a segona: Laura García, i el que era sisè tinent d’alcalde, David Gómez, passa ara a tercer. Alcaide, que era el cinquè tinent d’alcalde es queda sense tenència i el mateix li passa a Rocío Ramírez, que era la setena tinenta d’alcaldia i ara també la perd. A canvi, Quirós li dona un paper rellevant d’entrada a Cristina Santón, que entra ara com a regidora i també sembla comptar força amb Iman Aisa, a qui converteix en portaveu adjunta.

Qui agafa un paper destacat, no obstant, és José Antonio Alcaide, l’únic regidor vinculat a l’àmbit assumit per l’alcaldia, titular de l’Agenda Urbana 30/50 i nou responsable d’àrees bàsiques a la ciutat, com ara la Planificació Estratègica (que inclou els plans integrals) i el Desenvolupament urbanístic.

Marín i Belver fan un balanç molt favorable de la seva gestió i molt poca autocrítica

David Quirós Brito va ser elegit ahir el quart alcalde democràtic de la història de l’Hospitalet darrere Ignacio Pujana (1979-1994), Celestino Corbacho (1994-2008) i Núria Marín (2008-2024), tots ells membres del PSC. Va ser elegit amb els 11 vots possibles del Grup Municipal Socialista, mentre que la resta de grups municipals van votar als seus propis candidats, en tots els casos, els portaveus municipals i caps de llista. Quirós era fins ara el tercer tinent d’alcalde i anava al número 6 de la llista socialista a les darreres eleccions de maig del 2023, per la qual cosa, els tres regidors socialistes que anaven abans d’ell van haver prèviament de renunciar a presentar-se com a candidats a l’alcaldia.

Abans de l’elecció de nou alcalde es va produir la renúncia de l’actual alcaldessa Núria Marín i la del primer tinent d’alcalde, Fran Belver, sense que en cap moment dels respectius discursos de comiat es fes cap menció a les causes de les respectives renúncies ni el perquè del moment en què es produeixen. Tots dos discursos de comiat van estar carregats d’elogis al conjunt dels regidors socialistes del grup municipal, creuant-se també unes cordials paraules d’agraïment entre els que fins ara eren les dues primeres autoritats municipals.

El discurs de l’alcalde, pocs moments després de rebre la insígnia acreditativa del càrrec i la vara de comandament i de prometre la Constitució i l’Estatut, va tenir diverses parts, la principal de les quals referida a la proposta d’un gran pacte ciutadà pel 2030-2050, articulat sobre cinc línies concretes d’actuació. La primera, referida a la cohesió social i urbana, centrada en l’eliminació de barreres entre els barris, amb una intervenció integral sobre tots els districtes que ocupen el Samontà, és a dir per sobre la via del tren, on viu el 50% dels hospitalencs. Una segona, centrada en donar resposta a la previsible emergència climàtica, amb l’objectiu de fer més respirable la ciutat, lligant els barris amb grans boulevards verds i afavorint la creació d’espais verds suficients a tots els barris de manera que tothom tingui un espai natural i saludable a cinc minuts de casa seva. La tercera proposta, ajustada a la idea de la ciutat dels 15 minuts, de forma que els equipaments i els serveis que necessita la ciutadania, estiguin perfectament a l’abast i siguin suficients i de qualitat, de manera que es pugui dissenyar un pla de xoc per afrontar l’actual realitat deficitària pel que fa a les infraestructures i als serveis. La quarta, garantint la convivència i la seguretat de tota la ciutadania, possibilitant els recursos necessaris a la guàrdia urbana, específicament, de manera que la nova comissaria prevista sigui un pas endavant i la cinquena, aprofundir la ciutat del coneixement i la creativitat, donant espai a la proposta del bioclúster, del Districte Cultural, i tot allò que afavoreixi el desenvolupament econòmic.

No es va oblidar de donar les gràcies als seus predecessors, ni tampoc va escatimar una crida a l’entesa de les esquerres :”quan sumem des de l’esquerra, la ciutat millora”, i va assegurar que treballarà per afavorir la participació de les entitats i de la ciutadania en general.

Poc abans, l’alcaldessa sortint va fer també un llarg discurs amb voluntat de balanç, explicant que tota la seva dedicació va estar sempre encaminada a la millora de la qualitat de vida dels hospitalencs, a afavorir l’equitat, la redistribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats i va enumerar alguns dels èxits que ella sempre ha considerat encomiables, com ara la quantitat de llocs de treball aconseguits a la ciutat, alguns serveis com el de teleassistència o alguns equipaments com l’Escola de Musica Municipal (EMMCA). Va afirmar que la ciutat que ara deixava estava en millors condicions que la que havia rebut l’any 2008 —“entre tots li hem donat la volta a aquesta ciutat”— i es va mostrar molt satisfeta del que, va dir, havia estat la seva línia de conducta al llarg de tots aquests anys: sumar i construir aliances. Va assegurar que els equips municipals no estan només per planificar el futur sinó per donar resposta als problemes que van sorgint i en aquest sentit es va manifestar molt satisfeta de com es van afrontar les dificultats sorgides durant la pandèmia o durant la greu crisi econòmica del 2008.

Va afirmar que no és veritat que les ciutats se semblen als seus alcaldes i que ella està convençuda que són els alcaldes els que se semblen a la seva ciutat, una ciutat que ella sempre portarà al cor i per la qual seguirà treballant des de fora de l’Ajuntament. Es va sentir orgullosa d’haver estat la primera i fins ara única alcaldessa de la ciutat i va agrair especialment la feina, la dedicació i el suport de qui va ser la seva ma dreta —“i també en ocasions l’esquerra”, com va indicar—, el també dimissionari primer tinent d’alcalde. No va estalviar les abraçades amb Belver, ni tampoc amb qui l’havia de substituir al cap de pocs instants, el nou alcalde David Quirós.

Els discursos dels grups municipals d’oposició, que van ser previs als discursos socialistes, van mostrar l’altra cara de la realitat: dèficits, desequilibris, política d’aparador, perills sobre la convivència, pèssims equipaments, negligència per resoldre les dificultats, falta de diàleg i compromís amb les promeses fetes, manca absoluta de zones verdes i d’una política que preservi els espais i les zones naturals i una política urbanística al servei de les grans promotores i constructores, propostes que simplement mai s’executen, malestar entre els treballadors municipals, abandonament de la guàrdia urbana i un llarguíssim etcètera que posa de manifest com de lluny està la ciutat del que li correspondria.

La realitat és tossuda i només cal comparar l’Hospitalet amb moltes de les ciutats veïnes per observar que el drama de la ciutat no té res a veure amb una ideologia determinada, sinó en una manera de fer, d’entendre la realitat i de servir la ciutadania o les pròpies ambicions. Dissabte, però, era un dia per fer oficial un relleu que semblava imprescindible tal com estan les coses. Els grups d’oposició, que coneixen a fons la realitat quotidiana, no es van mostrar especialment esperançats perquè coneixen la gestió dels fins ara tinent d’alcalde de Serveis a les Persones i no parlen precisament de manera molt favorable. Malgrat tot, les coses acostumen a canviar quan hi ha nous lideratges i, per tant, una cosa pot ser la tasca d’un tinent d’alcalde en una àrea concreta, i una altra la visió global de ciutat i la capacitat per incloure moltes sensibilitats a la tasca de millora de la realitat que pot impulsar un nou alcalde, jove, i amb ganes de refer la ciutat.

Amb aquesta visió imprescindible de canvi per l’immediat futur, també la redacció de lestaca.com vol afegir-se a l’esperança col·lectiva que observa aquest relleu com una nova oportunitat per reconstruir entre tots allò que fa aigües per tots costats, perquè tothom sembla necessari.

La selección de Quirós se hizo sin contar con la militancia, mediante un acuerdo del Grupo Municipal y la dirección nacional del partido

Esta misma mañana a las 12,30 h. está convocado el pleno extraordinario de elección de nuevo alcalde de la ciudad, que recaerá en el que hasta ahora era tercer teniente de alcalde del área de Serveis a les Persones, David Quirós Brito, que cumplió los 50 años este pasado mes de marzo. En el mismo pleno, y algo antes de la elección de nueva primera autoridad municipal, dimitirá de su cargo la hasta ahora alcaldesa Núria Marín y entregará asimismo el acta de concejal y, también hará lo mismo, el hasta ahora primer teniente de alcalde, Fran Belver.

Es decir, cuando se convoque la Mesa de Edad que ha de presidir la elección de nuevo alcalde, habrá 11 concejales del PSC y 14 concejales de la oposición. De esos 14 concejales, 7 forman parte del bloque de la izquierda (4 de ERC y 3 de Comuns) y los otros 7 del bloque de la derecha (4 del PP y 3 de Vox), por lo que el PSC tiene garantizado el nuevo alcalde ya que es impensable del todo cualquier fórmula que modifique esa elección prevista. Es más, hablando con el bloque de la derecha y con ERC, la sensación es que ni siquiera los Comuns presentarán candidatura propia (como sí harán el resto de grupos municipales) porque todo el mundo da por hecha la colaboración de gobierno entre el PSC y su fuerza más a la izquierda. De hecho, los comentarios en este sentido han llegado incluso al funcionariado municipal. Nuestra redacción está en condiciones de afirmar, por lo que nos han comunicado en Comuns, que habrá candidatura propia en la elección de alcalde y que, por lo tanto, no hay en estos momentos nada que indique que habrá acuerdo de gobierno y que se mantendrá, al menos mientras no haya conversaciones oficiales que nadie descarta, un gobierno socialista en minoría con 13 concejales, entre ellos Cristina Santón (número 14) y David Torres (número 16) que substituirán a Marín y Belver, puesto que el número 15 en la lista, Ernesto Carrión, parece haber renunciado tras ser elegido diputado al Parlament de Catalunya.

Las que no se han despejado, son las incógnitas que han llevado a que sea el tercer teniente de alcalde y el que iba en el sexto lugar en la lista del PSC en las pasadas elecciones de mayo, David Quirós, el que ha sido elegido para encabezar el gobierno municipal socialista en los próximos 3 años. Por lo que hemos podido saber, la elección de Quirós no fue la consecuencia de primarias en el partido, que es el mecanismo que estaba reglado para este tipo de elecciones. Teniendo en cuenta que la Gestora Socialista en L’Hospitalet lleva más de dos años substituyendo a la Ejecutiva Local desde la imputación del Primer Secretario por el caso del Consell Esportiu, no se quiso remover nada en el seno de la organización local y la decisión, que se comunicó como tal a la militancia, fue que la elección del nuevo alcalde se debía a una propuesta consensuada con el Grupo Municipal Socialista y la dirección nacional del partido. Es decir, fueron los propios concejales del Grupo Municipal los que pactaron el nuevo nombre y, naturalmente, no actuaron todos con la misma autoridad. Si se tiene en cuenta que en el GMS lo que verdaderamente cuenta es la Junta de Gobierno en la que aparte de Marín, Belver y Quirós, solo hay otros cinco dirigentes socialistas y ninguno forma parte de la Gestora, la decisión final recayó en muy poca gente. Por lo que explican algunos militantes, la decisión se debió tomar ante la urgencia de Marín por querer dar el relevo y la situación de crisis que atraviesa la organización local, cuya Gestora, formada por 12 personas entre las cuales solo hay un concejal, un exconcejal, el marido de la alcaldesa, el actual Vicepresidente segundo del Parlament y unos cuantos trabajadores municipales, tendría que haber sido renovada antes de que acabara el pasado mes de julio y sigue vigente. La dirección nacional del partido fue, en última instancia, la que decidió la figura del relevo, pero el modo como se ha producido y los daños eventuales que ha causado, el primero de los cuales la decisión del primer teniente de alcalde de irse a su casa, no han pasado desapercibidos a una parte significativa de la militancia.

El gobierno Quirós amanece, por lo tanto, muy debilitado. Debilitado interiormente y frágil de cara al exterior, por la cantidad enorme de temas pendientes y por la sensación de naufragio y desgobierno que tienen los ciudadanos. El mismo viernes, una carta de la alcaldesa a la militancia, despidiéndose, con un bonito membrete en el que se lee que LH siempre le tocará el corazón, da a todo el mundo las gracias, pero no dedica ni una sola palabra a quien la va a substituir: ni un gesto pidiendo complicidad a la militancia con el nuevo alcalde, ni un guiño a darle el máximo apoyo ante lo que se le viene encima, ni un comentario de aliento para que el nuevo equipo cuente con ella. Es una carta meditada y precisa que solo habla de ella y de lo mucho que aprendió desde que empezó a militar a los 18 años hasta ahora, en que ha estado viviendo satisfactoriamente bien de la política local.

Lo que nadie oculta es que tendrán que haber cambios. Cambios en la estructura del grupo municipal, cambios en las áreas, incluso se prevén cambios en los departamentos municipales y posiblemente entre el alto funcionariado. Probablemente en dos sentidos: para substituir o reforzar todo el equipo Belver que era el que tenía el aparato administrativo municipal en la cabeza y, sobre todo, para dar una imagen de renovación que, a la vista del decaimiento general, parece imprescindible.

Esta redacción ya hace unos días solicitó una entrevista con el que será nuevo alcalde y otra con el que fue primer teniente de alcalde de la ciudad, sin que por el momento la primera, que ha sido contestada, tenga día fijado, y sin que de la segunda se haya recibido ni siquiera acuse de recibo. Habrá que esperar…

Les dones clamen contra l’abandonament en què es troba el CAID i criden a la mobilització social per l’emergència que provoca el problema i la desídia de les autoritats

La situació de l’atenció a les víctimes de violència de gènere a la segona ciutat de Catalunya és una vergonya i caldria fer una crida a la mobilització, va ser la conclusió més sentida de la segona xerrada sobre Punts forts i febles en els serveis d’atenció a les víctimes de violència a l’Hospitalet, del VII Cicle de Factoria d’Idees sobre feminismes organitzat pel Foment de la Informació Crítica.

Presentada per la presidenta en funcions de l’entitat, la psicòloga Ana M. Rodríguez, va participar la Dra. en Educació Científica i portaveu de Mujeres Pa’lante, Bea Cantero i la Síndica de Greuges, Merche García, amb l’assistència d’una vintena de persones a la sala i les que van seguir l’acte on line des de Can Riera. Per cert, es va presentar la televisió de l’Hospitalet, el que es pot considerar com una absoluta novetat a l’hora de cobrir els actes públics que habitualment organitza FIC.

La presentadora i moderadora va iniciar la conversa fent un repàs de la primera de les xerrades del cicle on es van exposar les greus mancances detectades en el servei d’atenció a les dones (veure: https://lestacarevista.wordpress.com/2024/03/08/) per assenyalar que allò que va ser l’aportació del feminisme militant a la ciutat, caldria ser corroborat primer per una de les entitats que treballa més a fons l’atenció a la dona en el conjunt de la ciutat, que és l’entitat de Collblanc, Mujeres Pa’lante, i després per la Síndica de Greuges que ja va fer en el seu moment una intervenció d’ofici reclamant atenció sobre els dèficits, i recomanant a l’Ajuntament una sèrie d’actuacions per esmenar les mancances.

Pel que va explicar la presidenta de FIC, aconseguir simplement les xifres de la violència de gènere a la ciutat i de l’atenció a les dones mitjançat l’organisme de referència a la ciutat que és el CAID (Centre d’Atenció i Informació a la Dona), ja va ser tota una epopeia. No és possible localitzar xifres actualitzades ni la memòria de l’organisme i es van tenir que cercar les dades sobre la ciutat a les pàgines d’internet del Consell General del Poder Judicial i d’altres organismes i entitats. Naturalment, FIC va convidar a les representants del CAID a participar a la xerrada, però la màxima responsable va excusar la presència per problemes d’agenda —un dimecres a les 18,30h de la tarda—, tot i que van fer arribar una infografia amb unes poques dades que, pel que van explicar a la taula, resulten bastant incoherents i inexactes amb les obtingudes d’altres organismes.

La portaveu de Mujeres Pa’lante, Bea Cantero, una de les entitats de la ciutat que ha pres el relleu actiu del que varen estar les antigues vocalies de dones a les associacions de veïns i veïnes que als anys 80 van protagonitzar un moviment feminista de relleu a la ciutat, va explicar la seva constitució fa ja 16 anys i el creixement assolit des d’aleshores. Aquell moviment feminista que va fer possible que a l’any 79 s’institucionalitzés el servei de planificació familiar al municipi i poc després es posés en marxa el CAID, ha estat una referència per l’entitat de Collblanc, que ha assolit el fet del retrocés hagut des d’aquells anys, quan l’esperit comunitari i especialment pel que fa a les dones servia per tendir ponts i crear solidaritat. Com va explicar Bea Cantero això, des de fa bastants anys, s’ha perdut, i s’ha hagut de re-composar amb l’agreujant del substrat migratori que es viu a Collblanc i a tota la ciutat, on la situació és econòmicament precària i on la dona és la baula més dèbil de la cadena. Bea Cantero va explicar la realitat més crua d’una entitat que obre les seves portes de manera autònoma i on s’apropen moltes dones cercant informació sobre ajuts o tràmits escolars i que, només quan s’aprofundeix en la seva realitat es descobreix, en moltes ocasions, un estat latent de violència que passa per moltes fases i que es produeix en molts aspectes diversos: física, psicològica, sexual, econòmica, etc. Cantero va explicar l’avenç que va suposar la llei 17/2020 sobre el dret de les dones a erradicar la violència masclista i va posar xifres concretes sobre l’atenció a Mujeres Pa’lante i la feinada que fan que, en molts casos, ha de complementar quan no substituir directament la que li correspondria a l’administració municipal a través del CAID. Va posar un exemple que posava els pels de punta sobre el cas d’una dona pakistanesa que va ser greument desatesa pel CAID i finalment va acabar marxant novament al seu país. Cantero va explicar que la gent que treballa al CAID fa tot el que pot, però que és evident que el servei està infra-dotat i que necessita més recursos, humans també. Va explicar que per tractar casos urgents, el CAID triga entre dos i quatre dies per atendre-l’s i és evident que un cas urgent en violència de gènere requereix una atenció gairebé immediata.

Després de Bea Cantero, va ser la Síndica de Greuges, Merche Garcia, la que va exposar les línies mestres de la seva intervenció d’ofici sobre l’atenció a les dones víctimes de violència de gènere, tan aviat com es va assabentar de les mancances del CAID. El seu informe feia una descripció dels problemes detectats, especialment les vies d’accés al CAID, tenint en compte que ara que hi ha un bon marc de referència que és la llei, s’ha posat de manifest una falta de lideratge municipal denunciada per les 14 entitats de la ciutat que tracten de manera directa o indirecta la problemàtica feminista. Va explicar l’existència d’un Pla Director d’Igualtat de Gènere 2021-2024 (que en l’anterior xerrada ja es va posar de manifest que pràcticament és un bluf), que acaba aquest any sense que hi hagi cap rastre que s’estigui preparant un de nou, i també un Protocol marc d’abordatge de la violència masclista que és del 2022 i que engloba tres instruments, un circuit d’atenció a les dones (on per cert no hi són les entitats de la ciutat), una taula sectorial (que no funciona) i una comissió d’avaluació que s’hauria de reunir un cop al trimestre i que la Síndica va explicar que no tenia constància que s’hagués reunit mai.

Va explicar també que la ciutat no té un SIE, un Servei d’Intervenció Especialitzada (servei gratuït d’acompanyament a les víctimes) i que el més proper està a Badalona, i que l’informe que va vehicular a l’Ajuntament constava de quinze recomanacions: vuit d’intervenció, que anaven des de la reclamació d’un SIE a un servei d’interpretació per a dones estrangeres que tenen problemes d’idioma; quatre de suport a la informació, des de la millora de la visibilitat del Programa per les hopitalenques fins a campanyes informatives globals, i tres en l’àmbit de la participació. L’Ajuntament va respondre en el seu moment però sempre afirmant o que les coses estaven en tràmit o que estaven programades per més endavant. La Síndica va explicar que tornarà a reclamar més precisió a l’Ajuntament abans que acabi l’any i que es compromet a informar a la ciutadania del que li tornin a dir.

La taula rodona es va cloure més enllà de les 8,30 del vespre però el debat es podria haver allargat bastant més perquè la indignació era molt patent entre els assistents i les assistentes, a través de les moltes intervencions que es van produir des del públic.

La justícia espanyola no respecta les regles de la democràcia. No es tracta de casos aïllats, sinó d’una extralimitació institucional, col·lectiva i fins i tot organitzada per reprimir la dissidència política i molt especialment el sobiranisme.

JOSEP FERRER (GENTS PEL CANVI).- Així va quedar ben palès en el Debat celebrat a l’Ateneu el proppassat 11 de juny, on es van denunciar diverses línies d’actuació que desacrediten l’aparell judicial espanyol. Principalment quan el tema afecta a la unitat d’Espanya, però també contra altres dissidències polítiques.

En efecte, en una democràcia plena el poder judicial ha de vetllar pel compliment de les lleis aprovades pel parlament, respectant la lletra i fins i tot l’esperit del legislador. Ben al contrari, assistim sovint a la crítica i fins i tot al boicot de determinades lleis. Ho estem vivint ara mateix contra l’amnistia, i recentment contra la llei coneguda com la del “no és no” referent a agressions sexuals. Però ha estat constant, per exemple, l’encobriment de les tortures i de la violència policial..

D’altra banda, és escandalosa la falta d’imparcialitat respecte a “grups objectivament identificables”, en paraules dels tribunals europeus: no solament condemnes abusives, sinó també acusacions de terrorisme, traïció, espionatge, malversació i altres, clarament injustificades i fins i tot fantasioses. Ben al contrari, les agressions neonazis han estat reiteradament ignorades,

Igualment, l’ús sistemàtic d’una llarga llista de pràctiques il·lícites: investigacions prospectives, falsos testimonis, coaccions, filtracions interessades, informes falsejats….  Pràctiques policials i administratives que s’han vist emparades i sovint impulsades pels mateixos fiscals i jutges.

Els resultats de tot això han estat greus perjudicis personals i col·lectius (empresonaments, multes, embargaments, descrèdit públic, inhabilitacions, pèrdues electorals…) que de fet eren l’objectiu d’aquestes actuacions repressives i que no han estat reparats ni tan sols quan finalment s’ha arribat a l’arxivament o l’absolució.

Es important insistir en que aquests comportaments antidemocràtics no afecten a la totalitat de la magistratura, però tampoc es limiten a casos aïllats o a circumstàncies excepcionals (com la lluita contra ETA), sinó que han estat exercits de forma sistemàtica per les cúpules judicials i un molt ampli col·lectiu de magistrats, de manera que es tracta d’un problema institucional i estructural.

Més encara, han comptat amb la col·laboració activa d’instàncies policials per una banda, i per una altra, d’importants sectors polítics, mediàtics, eclesiàstics, empresarials i de la monarquia mateixa. En definitiva, de la tristament tradicional Espanya negra, hores d’ara representada per PP/Vox, amb una notable implantació institucional.

Sembla que finalment l’altra Espanya s’ha adonat que si permets la persecució judicial del sobiranisme, després s’acaba perseguint tota mena de dissidència. La justícia espanyola s’ha erigit en guardiana de les essències, desafiant al poder legislatiu i al poder executiu, en una autocràcia contrària a les regles democràtiques.

Es hora de reconèixer que el règim del 78 no és una democràcia plena. Ja sabíem que la monarquia escapava al control democràtic. També que una segona excepció explícita atorgava a l’exèrcit la salvaguarda de la unitat d’Espanya. Ara veiem que la continuïtat i pervivència de l’aparell judicial creava de fet una tercera excepció.

El procés sobiranista ha estat el detonant per desemmascarar les arrels franquistes de la transició. Persistir en la nostra demanda d’autodeterminació és, doncs, una forma de provocar la necessària catarsi democràtica espanyola. Mentre tant, cal que els partits sobiranistes catalans neguin credibilitat a la justícia espanyola, i en particular que les seves actuacions i sentències no siguin criteris de referència en els nostres reglaments i decisions internes. Ben al contrari, cal malfiar sistemàticament dels tribunals espanyols: quan són afectades persones sobiranistes, més val partir de la “presumpció de lawfare”.

El ayuntamiento ha hecho mediciones de contaminación acústica pero todavía no han entregado los resultados

L’HOSPITALET. LLUÍS BERBEL.- Cerca de 600 vecinos, próximos al centro comercial La Farga, padecen desde hace varios años ruidos ensordecedores de las máquinas de refrigeración del recinto, además de los producidos por la apertura de una coctelería cuya terraza da a la avda Isabel la Católica, como si fuera un balcón. También denuncian la luminosidad que producen dos cúpulas del edificio, cuyos rayos se reflejan en las casas. Alguna de ellas ya ha sufrido la quemadura de un sofá y una persiana, por la intensidad de la luz.

“Queremos vivir tranquilos” es el reclamo de estos vecinos, algunos de ellos herederos de las molestias de la antigua Farga (Altos Hornos de Catalunya), empresa siderúrgica instalada en 1900 en la ciudad, y que tras las protestas de los vecinos en los años 80 tuvo que cerrar por esas fechas, por la contaminación que producía en la ciudad.

“Sobre todo durante el verano, tenemos que tener las ventanas y las persianas cerradas, y también por las noches, porque no se puede dormir”, manifiestan los afectados. “El ruido de la gente que se encuentra en la coctelería llega a nuestras viviendas como si estuviéramos en el mismo lugar”, dicen los vecinos, quienes denuncian también falta de intimidad, ya que muchas veces han sido objeto de fotografías por parte de los clientes que frecuentan las terrazas del recinto de La Farga y que quedan justo enfrente de sus viviendas.

A pesar de existir soluciones para evitar estos ruidos, la actual gerencia no está siendo receptiva a las quejas que les han hecho llegar los afectados de la avda Isabel La Católica, 12, 14 y 16, que son los más perjudicados por estos inconvenientes que produce el Centro Comercial La Farga.

Las quejas han llegado incluso hasta la Síndica de Greuges de l’Hospitalet. “Existen soluciones para estos ruidos, pero no se quieren implementar”, dice German Saavedra, portavoz de los vecinos.

La colocación de filtros y medios para insonorizar los aparatos de refrigeración son algunas de las soluciones. La apertura de las terrazas por el lado de la calle Girona, hubiera sido otra solución ya que el vecindario está muy lejano, existiendo por medio el instituto Can Vilumara que por las tardes/noches y durante el fin de semana, no tiene actividad alguna.

También las cúpulas y su diseño afectan a los pisos situados en frente ya que sufren el reflejo de los rayos del sol que dan directamente a las ventanas y a los balcones. Una de las cúpulas tuvo que ser modificada, colocando material antirreflejante tras una denuncia del propietario de una de las viviendas cuyos reflejos le quemaron un sofá y una persiana.

El vecindario está cansado y han hecho diferentes protestas solicitando soluciones. “El ayuntamiento, por el contrario, ha modificado los niveles de contaminación acústica de esta calle”, dice una vecina, “y se les permite hasta los 65 decibelios”. Vamos a ir hasta la Conselleria de Sanitat si es necesario: “no se puede vivir”, insisten.

La modificación del recinto de La Farga se produjo en el año 2022 con la apertura de las terrazas lateraales donde, entre otros establecimientos, existe una coctelería que es la que más molestias produce. Los establecimientos de restauración, más tranquilos y que producen menos ruidos, los situaron justamente en el lado de Josep Tarradellas donde menos perjuicio producen, ya que no existen viviendas: “deberían de haberlo hecho al revés”, comenta uno de los afectados.

Todos los documentos y denuncias se han puesto en manos de los diferentes grupos municipales para que presionen con el fin de encontrar una solución definitiva. “Alguno de los grupos ha solicitado las últimas mediciones realizadas para saber el alcance de la contaminación acústica y luminosa, pero por lo que parece todavía no se las han dado”, dice Germán Saavedra. Una vecina manifestó inmediatamente: “esperemos que no suceda como en una de las últimas pruebas realizadas donde, sorprendentemente, las máquinas de refrigeración dejaron de funcionar”.

A la festa major de Santa Eulàlia, l’Ajuntament va impedir un sopar al carrer demanat amb temps i forma

Ara estem en plena temporada de festes majors als barris de l’Hospitalet. Va començar Sant Josep el maig i tancarà els blocs de Ciutat Comtal el setembre. Hi haurà un total de dotze festes majors al llarg d’aquests cinc mesos.

Però les festes majors a l’Hospitalet tenen, com la mateixa ciutat, unes característiques que poden ajudar a entendre moltes coses, més enllà del mateix cicle festiu.

L’Hospitalet és, si no l’única, de les poques ciutats que no té una festa major global pròpia. Barcelona, Badalona, Cornellà, etc. tenen unes festes de ciutat que el veïnat reconeix com a pròpies. A la nostra ciutat, ja en l’època Pujana, s’ha intentat des del consistori potenciar aquesta festa global, que s’impulsa sota el nom de Festes de Primavera. L’èxit de la iniciativa és, al menys, discutible. El veïnat utilitza més o menys els espectables proposats, però no sembla considerar l’esdeveniment com una cosa pròpia.

La nostra ciutat disposa d’un centre de la vila que, per raons històriques, està situat en un extrem del territori, amb una comunicacions amb el conjunt dels barris que, malgrat les millores dels darrers anys, segueix sent força deficitària.

De sempre, l’Hospitalet ha estat una ciutat suma de barris, de barris amb trets diferencials uns dels altres. Fruit del seu caràcter històricament suburbial respecte de Barcelona, cada barri ha anat creant, mal que bé, la seva identitat. De fet, els nostres barris tenen, en general, una història relativament curta. Només el barri del Centre, Santa Eulàlia o Collblanc tenen arrels anteriors al primer terç del segle XX. La Torrassa va aparèixer just en aquest primer tram del segle i, la resta de barris, son molt posteriors.

Aquesta realitat s’ha vist reflectida en les festes majors. Al centre, a Santa Eulàlia, a Collblanc i posteriorment a La Torrassa, va existir una certa tradició festiva, marcada al mateix temps per la festa dels pocs sectors benestants, agrupats en les entitats que acabarien constituint-se en casinos, i les festes organitzades pels sectors menestrals i obrers de cada barri. Tot i el trencament que va suposar la guerra civil, aquesta tradició va perviure fins els primers anys 60.

La forta emigració arribada a partir d’aquests anys i la creació de nous barris va modificar la situació festiva. Mal que bé, van perviure un anys els tradicionals envelats i les festes de carrer, però ja amb moltes dificultats.

Van ser les primeres associacions veïnals en els anys 70 les que van assumir la recreació o la creació de les festes majors als nous barris, com a Can Serra La Florida o Bellvitge, així com la represa de les festes a La Torrassa i Collblanc, encara que fos unint les festes dels dos barris en una única festa amb calendari propi.

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics es va voler, des de l’administració municipal, donar suport a les festes majors, estimulant la creació a cada barri de Comissions de Festes formades per les entitats locals, amb una forta dependència econòmica del pressupost municipal. Es va anar creant un nou model de festa que ja no partia del veïnat dels carrers, i el gruix de les activitats festives se centrava o en un únic recinte.

D’aquesta manera, des de l’Ajuntament es van anar controlant les diferents festes, malgrat la molta feina i la creativitat de bon nombre de les entitats que formen o han format les comissions de festes de cada barri. Bàsicament, el model que es va repetint consisteix a concentrar activitats festives i concerts en un únic indret de cada barri, acompanyat de tenderols de menjar d’algunes entitats o partits polítics, al costat dels firants.

Els darrers anys s’arriba a oferir des del propi Ajuntament una mateixa imatge gràfica de la festa major de cada barri. Des de fa més de dotze anys el govern municipal encarrega la imatge de les festes a col·lectius o artistes de la ciutat. Enguany, la proposta gràfica i de comunicació ha estat adjudicada al cicle formatiu de màrqueting i comunicació de l’INS Provençana.

També son corrents, últimament, en els programes de les festes, els dies de botigues al carrer, tot i que no estan exemptes de polèmiques sobre si, més enllà dels comerços del barri, hi poden participar entitats que puguin també oferir a la venda els seus productes.

Aquest any hi ha hagut un conflicte en els dies de Festa Major de Santa Eulàlia. Mitjançant l’associació veïnal Som Santa Eulàlia, un grup de veïnes d’un carrer va demanar, en temps i forma, poder fer un sopar a la fresca com un instrument de relació entre veïnes i veïns del carrer. Tot just 24 hores abans, va rebre la negativa de poder realitzar el sopar al carrer, argumentant, entre altres qüestions, que la realització hauria d’estar consensuada amb la Comissió de Festes, considerant que “la Comissió de Festes és la entitat encarregada durant aquests dies d’organitzar tots els diferents actes i activitats de la Festa Major”. Es a dir, que l’àrea de via pública del govern municipal no només denega poder fer un sopar de festa major, sinó que considera a la Comissió de Festes, amb la que l’associació veïnal col·labora organitzant diferents activitats, com justificació de la prohibició d’una activitat festiva d’un grup de veïnes i veïns. Evidentment, la Comissió de Festes del barri no va tenir cap mena de responsabilitat en aquesta denegació.

Mentre tant, en el barri del Centre que farà la seva festa major en els propers dies, no hi ha hagut cap mena d’impediment a que, en diferents carrers, el veïnat pogués organitzar els seus sopars col·lectius a la fresca. Segurament la intervenció de l’administració municipal en aquestes festes de barri hagi de ser menor, per tal que el veïnat pugui fer seva la activitat festiva d’una manera menys rígida i més oberta.

Segurament, caldria abordar un debat amb el conjunt del moviment associatiu dels barris per definir de quina manera les festes majors poden ser una ocasió per reforçar l’activitat comunitària del veïnat, i com poden ser una eina útil per fer de la diversitat dels barris de la ciutat un element d’identitat creativa.

.

El calendari de les festes majors d’enguany a l’Hospitalet és el següent:

• Festa Major de Sant Josep, l’1 de maig i del 16 al 19 de maig.
• Festa Major de Santa Eulàlia, del 29 al 31 de maig.
• Festa Major del Centre, del 14 al 24 de juny.
• Festa Major de Can Serra, del 14 al 16 de juny.
• Festa Major de Collblanc-la Torrassa, del 14 al 16 de juny.
• Festa Major de Granvia Sud, del 15 al 16 de juny i el 23 de juny.
• Festa Major de Sanfeliu, del 21 al 24 de juny.
• Festa Major de Pubilla Cases, del 27 al 30 de juny.
• Festa Major de Gornal, del 27 al 30 de juny.
• Festa Major de la Florida, del 4 al 7 de juliol.
• Festa Major de Bellvitge, del 7 al 15 de setembre.
• Festa Major de Ciutat Comtal, del 20 al 24 de setembre.

Podemos adelanta a Comuns Sumar en votos, y Ara Repúbliques a Junts

Con una participación del 41,8% de los votos, el PSC ha ganado las elecciones europeas en la ciudad, muy por encima del resto de fuerzas presentes, como viene siendo habitual desde el año 1987 en que se celebraron las primeras. En estas elecciones, el PSC ha obtenido, no obstante, su peor resultado si excluimos las del año 2014 en que tan solo consiguió algo más de 20.000 votos. Ahora ha conseguido 32.491, el 44,3% del total de votos válidos. La segunda fuerza más votada ha sido el PP con 12.418 votos y casi un 17%. Las fuerzas soberanistas englobadas en Ara Repúbliques (6.427 votos) i Junts (4.036) han conseguido algo más del 14%, mientras que las dos extremas derechas españolas han obtenido un poco más de 7.500 votos (Vox: 5385 y SELF: 2141) y algo más del 10%. Como en otros lugares de Catalunya —y en el global de la Comunidad— Podemos ha superado en votos y porcentaje a Sumar (Podemos: 3.453/Sumar: 3.153) y ambas fuerzas de la izquierda transformadora han obtenido en conjunto el 9% de los votos válidos emitidos.

Las cinco fuerzas que han seguido en votos y porcentaje al clarísimo vencedor de estas elecciones en la ciudad, no han sumado todas ellas lo que ha conseguido el PSC, dato que demuestra la solvencia electoral de los socialistas en l’Hospitalet.

En 2019 la abstención fue un punto más alta (42,8%) y el PSC sacó unos 5.000 votos más mientras que la segunda fuerza no fue el PP sino ERC (con algo más de 14.600 votos). La tercera más votada fue Podemos con 11.500 votos, CiU fue la cuarta con más de 11.200 votos y Ciudadanos la quinta con algo más de 11.000. Ya puede verse en cinco años cómo ha cambiado el panorama. Ciudadanos solo ha obtenido algo más de 550 votos en l’Hospitalet, mientras que las fuerzas soberanistas han pasado de conseguir más de 25.000 votos a obtener en estas elecciones algo menos de 10.500. Entre Sumar y Podemos han conseguido un poco más de 6.600 votos, mientras que el PP casi ha doblado su apoyo electoral. Vox también lo ha doblado.

Pese a que estas elecciones no pueden compararse con ninguna de las demás, entre otras cuestiones porque son las únicas cuya circunscripción es todo el Estado, se producen cada 5 años y se postulan cosas distintas a por ejemplo las generales, las autonómicas o las municipales, hay datos que resaltan significativos. Más allá del análisis de bloques, se puede ver aquí que los republicanos han superado a Junts en l’Hospitalet, mientras que hay exactamente 300 votos más en Podemos que en Sumar. Y ambos resultados, por su curiosidad, debieran ser analizados por todas las fuerzas implicadas con detenimiento.

Pese a la distorsión que supone la comparación entre las europeas con respecto a cualquier otra, no estará de más observar que el PSC prácticamente ha igualado votos en las municipales y en las europeas, ERC ha perdido unos 4.000 (y eso que en Ara Repùbliques habría que sumar las otras fuerzas soberanistas de la península), mientras que Junts ha ganado unos mil votos. Por lo que respecta al PP, esta fuerza ha ganado alrededor de 2.000 votos en las europeas con respecto a las municipales, mientras que VOX ha perdido unos 3.000 votos con referencia a mayo del año pasado. Los Comuns, por su parte, han perdido del 2023 a aquí 5.000 votos, claro que en las municipales no hubo una candidatura autónoma de Podem, que ahora se ha llevado casi 3.500.

En el darrer ple, l’abstenció socialista va impedir aprovar una moció que buscava resoldre el problema

La constatació que ni tan sols l’acord número 1 del pacte de desembre del 2023 entre el PSC i els Comuns, el referit als dèficits d’empadronament, s’havia complert, es va viure en el ple de maig quan els socialistes es van abstenir en la moció que sobre aquest tema va presentar el grup municipal d’ERC.

L’empadronament no només és un dret en la legislació espanyola sinó que és una obligació. Segons l’article 15 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local estableix que “Qualsevol persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi en el qual resideixi habitualment” i, per garantir aquest dret, les administracions públiques estan obligades a facilitar-lo.

Com és sabut, si un no està empadronat al lloc on resideix habitualment, té enormes dificultats per accedir als serveis públics bàsics, com ara l’educació, la salut o els serveis socials d’atenció primària. I aquesta eïna es converteix de facto en un element imprescindible per la integració social fomentant la inclusió i evitant la discriminació Social.

La realitat afecta especialment a persones nouvingudes sense papers i el no empadronament retarda la regularització de la seva situació administrativa i els arrossega a la precarietat perquè acaben sent víctimes de la desregulació en el treball, l’economia submergida i la misèria.  Els problemes es generen principalment quan hi ha dificultats alhora d’establir una adreça residencial, però el tractament d’aquestes situacions especials està recollit en el punt 3 de la Resolució de 17 de febrer de 2020, per la qual es dicten instruccions tècniques als ajuntaments respecte a la gestió del padró municipal. Com recorda la moció presentada “en els darrers anys, des del departament de Feminismes i Igualtat, s’han realitzat accions de sensibilització per tal de garantir que totes les administracions municipals empadronin els seus veïns i veïnes i facilitar la resolució de casos que poden ser complexes”.

A una ciutat com l’Hospitalet aquests fets són constants i les dificultats també han estat constants des de fa mesos, agreujades per els dèficits de gestió administrativa en serveis socials, responsabilitat directa de l’equip de govern. L’Espai de Ciutadania, ha tractat intensament aquesta situació a la ciutat des de fa mesos, perquè una gran part de les entitats que agrupa, dedicades a l’auxili a les persones migrades, pateixen cada dia aquest descontrol. L’acord dels Comuns va apretar l’equip de govern a afrontar el tema, però mig any després, s’està encara lluny d’haver-se resolt el problema. I d’aquí la moció que el grup d’ERC+EUiA, va presentar en el ple de maig. Allà, en set punts, es demanava el reconeixement del dret de la ciutadania a ser empadronada, la revisió i l’actualització del protocol d’empadronament així com la revisió dels casos desestimats per veure si s’està complint amb la normativa d’aplicació. Incorporar en el protocol la possibilitat d’empadronar en domicilis ficticis sota la responsabilitat municipal, formar al funcionariat per convertir-lo en facilitador i no en obstaculitzador, fer campanyes informatives a la ciutadania i organitzar una comissió de treball en la taula sectorial de Drets de Ciutadania, per fer un seguiment de l’aplicació de la normativa del padró i de totes les incidències que es produeixin.

Com es pot veure, res que s’aparti massa de l’acord del desembre. Pel PP, que va ser l’únic grup de la dreta que va participar en el debat posterior, això del domicili fictici pot comportar corrupteles i empitjorar encara més el que caldria resoldre i, en aquest sentit, es va mostrar contrari a l’aprovació de la moció. Però el PSC, que ja tenia el compromís pactat amb els Comuns i que tal com van reconèixer els regidors del grup en el debat de la moció s’han estat donant passes en el bon camí però s’està lluny de resoldre els problemes de molts veritables residents al municipi amb conflictes d’estabilitat residencial, es va abstenir en la votació final.

Com que el resultat final va ser de set vots a favor (els d’ERC+EUiA i el dels Comuns) i set vots en contra (els del PP i VOX) i l’abstenció dels 13 vots socialistes, es va tornar a votar com és preceptiu, amb el mateix resultat. I, per tant, la moció va ser rebutjada. L’alcaldessa ja va explicar en la seva intervenció que hi ha alguns temes que no cal portar al ple per tal de resoldre-l’s. Però el que està clar és que alguns temes no es resolen, com s’ha vist, ni portant-los al ple. I tot i reconeixent que el problema és complex, cada dia que passa per alguns demandants de normalització residencial és un suplici. I aquest suplici a l’Hospitalet ja dura mesos: sis al menys, des que es va pactar que es resoldria el més aviat possible.