Quan la memòria d’en Jaume Botey i Vallès es fa actual

Dilluns 15 d’abril al vespre, en una sala de lA Tecla Sala plena, es va presentar Cultura de Pau. El llegat de Jaume Botey i Vallès, un recull de treballs publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Associació Llegat de Jaume Botey i Vallès i coordinat per Joan Camós i Cabeceran.

Poder reflexionar sobre la cultura de pau en els temps actuals no és una petita cosa. Els mitjans van plens de notícies de guerra i, potser el més significatiu, de crides a incrementar la despesa militar i la producció d’armes per, segons diuen, preparar-nos per un possible escenari de guerra.

El llibre comença amb una frase d’en Jaume Botey: “No hi ha res més reaccionari que creure que no hi ha res a fer” i, de fet, totes les intervencions dels  autors dels treballs recollits en el llibre, van girar al votant de la idea, segons explica Joan Camós, que “per fer front a la cultura de guerra cal conèixer, treballar, desenvolupar, implicar-se i lluitar per fer possible la cultura de pau”.

El volum, s’obre amb un article del mateix Jaume Botey, escrit el 1995, sobre la educació per la pau i el desenvolupament a les escoles de persones adultes. Hi destaca l’educació com a fet polític, i planteja la necessitat de coherència entre paraules i fets, en un context en el que es considera insostenible l’actual situació mundial. També es fa esment de la existència d’un magma de persones, grups, petites institucions que, des de diferents àmbits, assumeixen com a propis valors de pau, d’antimilitarisme, de solidaritat, de feminisme, d’acollida a la immigració, etc. que expressen que un nou món no només és possible sinó que comença ja a ser, d’alguna manera, una realitat.

A continuació, Maria Villanueva, que va compartir amb en Jaume Botey despatx a la facultat del professorat, va voler destacar-ne la coherència i la implicació d’en Jaume Botey com a educador, com a polític i com a activista social.

En el llibre, l’Enric Vilaplana, també professor de pedagogia, fa un repàs exhaustiu als escrits d’en Jaume Botey sobre la cultura de pau, publicats en diversos moments entre 1999 i 2017, que inclouen reflexions sobre la guerra d’Irak o el paper d’Estats Units com a superpotència, tot i acabant valorant l’esperança com a valor i com a part d’una utopia activa que acompanya a l’acció necessària.

Pere Brunet, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, explicava tot de dades sobre el negoci de la guerra i la xarxa d’interessos de poder real que actuen més a menys a l’ombra, malmetent en despesa armamentista, recursos que caldria destinar a fer front a la crisi climàtica o a la justícia global.

A partir d’algú que va ser un dels primers objectors al servei militar que va participar des de l’inici en el grup que va treballar a Can Serra al costat d’en Jaume Botey des de 1975, Martí Olivella, que forma part de diversos col·lectius com “Aturem la Guerra”, va fer un petit repàs al seus més de cinquanta anys de recorregut compartit en militància pacifista. També va esmentar com calia anar des de l’objecció a la defensa militar, al concepte d’autodefensa no violenta. En Martí Olivella, al costat de la Gabriela Serra i de la Llum Mascaray, va protagonitzar aquest febrer una vaga de fam de quinze dies per exigir al govern d’Espanya la fi del comerç d’armes amb Israel.

Tica Font, que fou la primera directora del Institut Català Internacional per la Pau, va fer un breu recorregut sobre la trajectòria de l’OTAN en els darrers anys i com, des de la caiguda del mur de Berlin i el final de la guerra freda, les diverses intervencions a la ex Iugoslàvia, a l’Afganistan a Síria o a l’Irak, configuren una nova OTAN que pot intervenir a qualsevol racó del món i són també l’expressió de les tensions produïdes pels canvis de les relacions de força polítiques, econòmiques, tecnològiques i militars entre diverses potències com ara els Estat Units o la Xina. Ucraïna, i també Palestina caldria emmarcar-les en aquests context geopolític gens engrescador.

Finalment, Cècile Barbeito, investigadora de la Escola de Cultura de Pau, va centrar la seva participació en recordar la relació d’en Jaume Botey amb el món educatiu, des de l’Institut Torres i Bages de l’Hospitalet fins a l’UAB, i el lligam amb el seu activisme de pau. La educació de pau és, segons va explicar Cècile Barbeito, un dels eixos de tota la seva trajectòria.

Un curt col·loqui va tancar l’acte, farcit d’emocions per la actual situació, i de voluntat de recollir el llegat de l’acció, el pensament i el treball d’en Jaume Botey en la cultura de pau, en el diàleg i la implicació social i política, un llegat que ja és patrimoni  viu, i que continua sent molt present en la nostra ciutat i en bona part de l’activitat del veïnat dels diferents barris.

Tot un gran repte per a la supervivència de l’Hospitalet davant la sequera que pateix la ciutat. Els grups polítics demanen la creació d’una ordenança d’usos d’aigua. Encara es perden cada dia 18.000 litres per fuites a les infraestructures.

Una moció de En Comun Podem i amb el suport de tota la resta de grups a excepció de Vox, que ha votat en contra , i PP que s’ha abstingut,  insta el govern municipal de l’Hospitalet a dur a terme una auditoria tècnica del servei d’aigua municipal, amb l’objectiu de reduir les pèrdues i millorar el percentatge d’eficiència hídrica, com una lluita contra la sequera i el canvi climàtic que pateix el planeta i també la ciutat.

El text de la moció és molt clar i considera que la sequera que patim no és una situació excepcional i puntual, sinó que la crisi climàtica i l’acció humana han fet que ens trobem davant d’un escenari que preveu una reducció significativa de l’aigua disponible a llarg termini.

Una demostració que la ciutat també pateix aquesta situació apareix en un article de José Luis Casanova: “També canvia el clima a L’Hospitalet?” al qual es fa referència a la moció, on s’aporten les dades del període 1958-1998. La temperatura mitjana anual de la ciutat en aquests anys va ser de 16,2º i la precipitació anual de 594 l/m2. Si ho comparem amb el període que va de 2013 a 2022 la temperatura mitjana ha estat 17,42º i la precipitació de 385 l/m2.

“La sequera no només impacta sobre el règim de pluges i el cabal dels rius, sinó també sobre el conjunt dels elements del nostre entorn que condicionen els ecosistemes i les condicions de vida, especialment en la nostra regió mediterrània i en concret en la conca Ter-Llobregat”, és una de les reflexions que argumenten la moció.

Conservació del patrimoni natural.

El ple municipal ha aprovat la creació d’una ordenança d’usos de l’aigua en situació de sequera i destinar partides pressupostàries destinades al manteniment i a les inversions en les infraestructures hídriques que són de  competència local. Els grups polítics demanen també fer  campanyes de sensibilització sobre el consum responsable de l’aigua.

Novament, i des d’aquesta moció es demana al govern municipal la conservació del patrimoni natural i la biodiversitat de L’Hospitalet. Alhora, es reclama la protecció dels espais agrícoles (pràcticament desapareguts), millorant l’aprofitament de l’aigua de la pluja cada cop més escassa, i invertir en infraestructures que garanteixin l’aprofitament d’aigües regenerades, com el reciclatge d’aigües grises, entre altres mesures.

Cada vegada, sobre tot a l’estiu, és necessari impulsar espais a la ciutat considerats com a refugis climàtics on es tingui en compte l’excepcionalitat i l’adaptació a les restriccions en l’ús de l’aigua. Es parla d’espais oberts, accessibles per a tota la població, i que no depenguin d’aires acondicionats o d’altres aparells per a mantenir una temperatura òptima.

Suport econòmic als ens locals

Des de la moció, es demana tant a la Generalitat com a la Diputació suport econòmic per als ens locals que reforcin tant els programes relacionats amb la millora de les infraestructures hídriques locals, com l’abastament d’aigua al conjunt del territori i la màxima eficiència de les xarxes.

El debat de la sequera és tant important que els grups municipals que han aprovat la moció han instat el Govern de la Generalitat a suspendre la tramitació de planejaments urbanístics locals o supralocals associats a la implantació d’activitats turístiques que suposin un consum d’aigua que faci inviable les necessitats hídriques del sector primari i de l’industrial.

Per tot això, la moció proposa la creació d’una taula de diàleg amb el sector turístic on s’acordin restriccions del consum d’aigua. I també crear mecanismes de transparència que permetin conèixer de manera precisa el consum d’aigua dels establiments hotelers.

També es busca per mitjà d’aquesta moció, implementar certificats d’eficiència hídrica del sector turístic que fomenti mesures concretes com la instal·lació de dipòsits pluvials, plans d’eficiència i renovació de calderes, recuperació i reutilització d’aigües grises, prohibició d’omplir banyeres i jacuzzis, instal·lació de dutxes per polsador i temporitzadors (com s’ha fet als centres esportius).

En el transcurs del debat, el PSC ha fet esment a les actuacions per millorar l’estalvi d’aigua i s’ha referit a un fet molt substancial: s’ha comentat que les fuites en les infraestructures ciutadanes eren fins al gener passat de 127 metres cúbics diaris i que ara només són de 18 metres cúbics. La veritat és que malgrat l’esforç, la ciutat encara perd en fuites, fonamentalment subterrànies, 18.000 litres d’aigua cada dia. Si és té en compte que els hospitalencs gasten 139 litres per dia i habitant, les pèrdues suposen el consum diari de 129 persones. Sembla poc, però és un capital notable en temps de sequera.

Els arguments de la moció han estat suficients perquè els 13 regidors socialistes, els 4 d’ERC i els 3 dels Comuns hagin votat favorablement, mentre que el PP, com ja hem avançat, s’ha abstingut i VOX ha votat en contra, argumentant que la sequera és una condició habitual del clima mediterrani.

En unas cuantas actividades de la campaña de Navidad pasada el Ayuntamiento se gastó más de 20 millones de euros, según el Portal de Transparencia

La caótica situación municipal a nivel administrativo que se ha puesto de manifiesto con los problemas en la atención a servicios sociales, con la desidia respecto a la situación escolar, con la parálisis en la Guardia Urbana, etc. suma un capítulo más con la aprobación en el pasado día 4 de este mes de abril por la Junta de Gobierno, del Plan Anual de Contratación para este año: un total de 205 contratos de las áreas de Presidencia; Hacienda y urbanismo; Seguridad, movilidad y recursos humanos; Servicios a las personas; Derechos sociales; Promoción económica, comercio y turismo; Mantenimiento y servicios y TIC y relaciones con la ciudadanía.

Según ese mismo Plan, había 77 contratos de esos 205 cuyo inicio de licitación debía tener lugar durante el primer trimestre. Es curioso que se apruebe el Plan Anual en abril, con 77 contratos que debían estar en marcha antes de esa fecha y que, de acuerdo con lo que indica el Portal de Transparencia municipal, tan solo se hayan cubierto, en apariencia por lo que explicaremos, el 40,2% del total, es decir, 31 contratos. De acuerdo con lo que explican algunas fuentes sindicales del Ayuntamiento, se echan en falta algunos contratos que afectan a dependencias e instalaciones municipales, pero tampoco es posible encontrar en el Portal de Transparencia uno de los contratos más significativos para cualquier ciudad, el que hace referencia a la recogida de basuras y limpieza y mantenimiento de calles, que se sabe estaba hasta ahora adjudicado a FCC, pero que no ha sido posible encontrarlo en el Portal. De FCC tan solo aparece el contrato de conservación y renovación del espacio verde urbano y del arbolado de la ciudad —que tanta tinta ha hecho correr por las repetidas talas de árboles en muchas calles de la ciudad— del ejercicio 2021, por un importe superior a los 34 millones de euros.

Si en este primer trimestre del 2024, según los propios planes del equipo de gobierno, se tendrían que haber licitado 77 contratos, en el segundo trimestre que acaba de empezar deberán licitarse otros 86. En total, antes del 30 de junio se tendrían que licitar un total de 129 contratos: a partir de mañana, más de 2,5 contratos diarios para cumplir con los propios planes del equipo de gobierno. Ya se ve que se trata de un imposible.

De esos 31 contratos formalizados en 2024, de hecho, solo hay 3 adjudicados. Nueve están en fase de anuncio de licitación. Ocho están con el expediente en evaluación y otros once en fase de formalización. Los tres adjudicados suman alrededor de 450.000 euros, dos de los cuales, abiertos en 2020. El más significativo, los 240.000 euros que cuesta el “Servei de producció dels concerts de música en viu de la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, en el marc de la programació cultural de les Festes de Primavera” de este año. El de mayor importe, adjudicado por un total de 18.787.912,00 corresponde al “Servei de producció del circ d’hivern durant la temporada de Nadal 2023-2024 a l’esplanada situada al carrer de la Feixa Llarga i Travessia Industrial…” es decir, el relativo al Cirque de Soleil. Otros 4 contratos formalizados que superan el millón de euros corresponden al Campamento Real del Parc de Les Planes, la Fàbrica de Joguines de Can Trinxet, la Fàbrica de Caramels del Parc de la Marquesa y el Bosc dels Desitjos de Can Buxeres, todos ellos, actividades de la Navidad pasada y otros 60.000 euros aproximadamente del coste de los servicios de las agencias de noticias para los medios de comunicación públicos de la ciudad.

La queja reiterada del equipo de gobierno sobre la endémica situación de limitación de recursos que sufren ayuntamientos como el de l’Hospitalet, contrasta aquí con los importes que el equipo de gobierno decide invertir en algunas actividades como las actividades de calle durante la Navidad o la temporada del Cirque de Soleil en la ciudad, al que, según el Portal de Transparencia, se contrata por 18 millones de euros en la temporada de Navidad pasada y al que se cede, además, una parcela enorme en Bellvitge. Estos datos harán más difícil la digestión de la ausencia de una política de inversión municipal en la adquisición de solares que contrasta con las excusas reiteradas de los responsables de Urbanismo, afirmando que comprar suelo es muy caro, por lo que se hace imprescindible recalificar terrenos para la edificación, para conseguir espacio público gratis. Simplemente lo que aparece, es una decisión política sobre cómo invertir los recursos públicos.

Una administració responsable hauria de garantir que els drets socials es converteixin en reals i efectius

Fa pocs dies, un acord majoritari al Congrés de Diputats va acceptar a tràmit una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que, desprès de recollir quasi 700 mil signatures planteja obrir la porta a regularitzar la situació legal de més de mig milió de persones immigrades.

Un dels requisits de la possible regularització (ara caldrà discutir la proposta de llei a les càmeres legislatives) serà el poder demostrar la residència a l’Estat espanyol a partir d’una determinada data. Un dels documents possibles per acreditar-ho és el de l’empadronament. Però aconseguir aquest dret no sempre és una tasca fàcil ni alguns administracions municipals ho afavoreixen.

Són conegudes les traves que ajuntaments com el de Ripoll, presidits per un partit xenòfob posen a l’empadronament. Però quina és la situació a l’Hospitalet de Llobregat, desprès de 45 anys d’administració municipal socialista?

Legalment s’ha establert que empadronar-se és un dret i una obligació de totes les persones, amb independència de la seva nacionalitat i de la seva situació administrativa. Estar inscrita al padró atorga a la persona la condició veïnal al municipi i determina el temps de permanència a l’Estat espanyol.

En teoria el procés d’empadronament sembla simple. Segons el web municipal: “Per empadronar-se cal acreditar la pròpia identitat (DNI, NIE…) i acreditar la residència al domicili (escriptura de propietat, contracte de lloguer…). També pots empadronar-te en una residència, pensió o hotel”

Per fer-ho, caldrà demanar una cita a l’OAC (Oficina d’Atenció Ciutadana) i aportar un contracte de lloguer o, com explica la mateixa web: “se sol demanar algun element que lligui la persona amb l’immoble, o l’autorització per escrit d’una persona major d’edat que figuri empadronada en aquest domicili”.

No cal pensar-ho gaire per deduir l’existència de problemes a l’hora de realitzar aquests tràmit. Ja al novembre de 2023, un grup de treball sobre immigració de l’Espai de Ciutadania, un espai que acull bona part de les entitats de la ciutat, assenyalava set propostes sobre el tema de l’empadronament tals com:

• “Empadronament alternatiu: Facilitar altres adreces municipals per empadronar persones que no poden fer-ho a les seves residències (com adreça de l’Ajuntament, Serveis Socials o l’Alberg municipal)….
• Instar a modificar els requisits dels ajuts per limitar el nombre de persones beneficiàries a la unitat familiar que viu en l’habitatge..
• Establir acords amb Entitats Socials per emetre els “informes socials” necessaris per l’empadronament.
• Les persones sense llar que reben seguiment d’Entitats Socials haurien de poder empadronar-se, i aquelles amb seguiment haurien de tenir aquesta possibilitat.
• En situacions on la comunicació postal sigui impossible, facilitar l’ús de l’adreça de l’Ajuntament.
• Augmentar les places a l’Alberg Municipal mitjançant una ampliació de les instal·lacions actuals o la creació d’un nou alberg.
• Empadronament de totes les persones a la ciutat, independentment de la seva procedència, amb l’Administració jugant un paper facilitador per solucionar els problemes de les persones.

En aquestes propostes es parla dels “informes socials” necessaris per que persones sense llar o sense domicili fixe puguin accedir a l’empadronament. Aquest informe l’ha de fer personal dels serveis socials de la ciutat que ha d’acreditar la situació de la persona demandant i una adreça possible. Amb uns serveis socials saturats, aquest informe pot arribar a eternitzar-se.

Una altra de les dificultats per aconseguir el dret a l’empadronament i la corresponent obligació té a veure amb les persones que resideixen en infrahabitatges o que viuen com a rellogats irregulars. En molts casos, les persones titulars d’aquests habitatges es resisteixen a facilitar el document que acreditaria la residencia per por a manifestar uns contractes irregulars o a perdre la possibilitat d’ajuts de qualsevol tipus. Al mateix temps, aquestes situacions faciliten la aparició de petites màfies que, a canvi d’una aportació econòmica, garanteixen una adreça pel padró.

Es doncs fàcil d’apreciar les dificultats socials per aconseguir fer efectiu el dret a l’empadronament, segons dicten les normes legals. A hores d’ara, per una o altre raó política o tècnica (la gestió de les baixes al padró també suposa problemes tècnics) resulta difícil conèixer realment el nombre d’habitants de la ciutat. I cal recordar que l’empadronament és el requisit mínim per accedir als serveis bàsics com ara la salut, els serveis socials d’atenció primària o la educació.

En el cas de la educació, a l’Hospitalet, segons explicava l’Enric Roldán, un dels animadors principals de l’Espai de Ciutadania, els centres escolars faciliten l’escolarització d’infants i joves encara que no constin en el padró. Una de les dificultats està en els que cursen estudis dels cicles de formació professional ja que, sense l’empadronament, no poden accedir a les imprescindibles pràctiques.

Hauria de ser una exigència que la ciutat, que l’Hospitalet pogués conèixer de debò quanta gent som; que totes les persones que hi viuen, amb independència de la seva situació administrativa, tinguessin garantit l’accés als serveis bàsics i als recursos comuns. Per arribar aquí farà falta, no només millorar-ne l’accés, sinó també facilitar la informació de com i de quina manera accedir-hi. Fer-ho, és una responsabilitat de la administració municipal.

La promesa municipal de l’any 1994 continua hores d’ara ignorant la reivindicació veïnal

L’HOSPITALET. JOAN FONT.– Els barris de Santa Eulàlia i Granvia-sud componen un dels districtes de la ciutat amb un nivell més alt de creixement en nombre d’habitants. En els darrers 30 anys ha crescut en més de dotze mil habitants i, a hores d’ara, ja s’acosta als 50 mil habitants: una població que supera el nombre de residents a ciutats mitjanes com ara Vic. Però els serveis i els equipaments públics, a disposició del veïnat estan molt per sota, no nomes de les necessitats, sinó fins i tot del que existeix arreu del país.

Ja fa més d’una generació que el barri de Santa Eulàlia reivindica la construcció d’un nou poliesportiu que reuneixi condicions acceptables per la pràctica esportiva a tots els nivells. Fa més de 30 anys que el moviment veïnal ho reivindica i, tant és així, que fa ja aquests 30 anys el govern municipal va prometre la construcció d’aquest nou equipament.

El 6 de maig de 1994, el consistori encara presidit per l’alcalde Pujana va aprovar el pressupost pel nou poliesportiu que, responent a les demandes veïnals, s’havia de construir a l’espai Gasòmetre. D’aquesta manera, el llavors tinent d’alcalde de l’àrea de Política Territorial i Serveis, Celestino Corbacho, signava el decret que, per un import de 33.999.999 de les antigues pessetes, aprovava el projecte inicial del nou Poliesportiu.

I, els temps ha anat passant, l’espai de Gasòmetre segueix sent un pàrquing, on hi havia la fàbrica de la Indo avui hi ha uns blocs d’habitatges envoltant una petita plaça i no se sap res més del projecte aprovat i dels quasi 34 milions de pessetes assignats. El que semblava una mica més seriós que les habituals promeses incomplertes, va quedar relegat en alguna de les calaixeres fosques de l’Ajuntament.

L’alcalde Pujana va ser dimitit pocs dies desprès del decret del poliesportiu, acusat de delictes de tràfic d’influències. Va ser substituït per l’alcalde Corbacho, que va estar presidint la corporació municipal al llarg de 14 anys sense que es fes cap moviment ni cap avanç en el tema del poliesportiu.

Mentre tant, la vida seguia i el vell poliesportiu, situat als baixos d’un edifici del carrer Jacint Verdaguer patia, el 2020, un canvi de gestió des de l’AESE (Agrupació Esportiva Santa Eulàlia) a Ferrovial. Una mica abans, el novembre de 2019 el govern municipal presidit per Nuria Marín, responent a una activa campanya de les entitats veïnals de Santa Eulàlia, decidia convocar un procés participatiu, en forma de referèndum, sobre l’emplaçament del nou poliesportiu.

L’Ajuntament proposava ubicar el poliesportiu retallant una part del Parc de l’Alhambra, pràcticament l’únic espai verd del barri. Aquesta era la opció A. La opció B era la de construir el poliesportiu, tal com s’havia decidit anys enrere, a Gasòmetre. El govern municipal va fer un autèntic desplegament de mitjans a favor de l’opció del Parc de l’Alhambra, però el resultat del vot no va ser el que esperaven. Amb una participació superior als quatre mil veins, més del 61% de les paperetes van optar per la opció B, la de Gasòmetre. La majoria del veïnat va mantenir la seva reivindicació, ara ja històrica.

Però avui, el govern municipal segueix sense complir els seus compromisos. Tot i la maqueta del poliesportiu que es va utilitzar pel la consulta participativa, resulta que no existia cap projecte real de poliesportiu. Els regidors van anar donant llargues, mentre esgrimien l’excusa que calia contractar un estructurista per definir el projecte i tenien dificultats de contractació.

 Aquesta era la resposta dels càrrecs municipals a les demandes d’explicació de l’associació veïnal. Finalment, com a resultat d’una demanda a la Síndica de Greuges, es va fer evident que existia un contenciós contra la construcció del poliesportiu a Gasòmetre per part d’alguns veïns del bloc que ocupa els terrenys de l’antiga fàbrica Indo, un fet que havia estat negat repetidament des del govern municipal.

En poques setmanes es podrà commemorar el trenta aniversari del No Poliesportiu de Santa Eulàlia i de les falses promeses i els enganys d’una administració municipal poc respectuosa fins i tot amb els seus compromisos. Tot i així, les demandes veïnals segueixen vives trenta anys desprès. Santa Eulàlia continua reivindicant el Poliesportiu que necessita i pel que lluita.

Los sindicatos se van a plantear en breve una respuesta unitaria contra la pasividad del Ayuntamiento

La sensación que el Ayuntamiento está jugando con fuego en el tema de la Guardia Urbana ha llevado a los distintos sindicatos del cuerpo a convocar una nueva reunión unitaria para poner en marcha una respuesta, si cabe más contundente, a la falta absoluta de responsabilidad de los directivos de Recursos Humanos que, desde el pleno de febrero, no han reaccionado ni dado ningún tipo de respuesta a las demandas sociales.

Tras la información de este medio del pasado 12 de marzo, no ha habido una sola reunión negociadora más, ni una convocatoria para repasar los temas pendientes, por lo que el malestar en el cuerpo no ha hecho más que aumentar en los pasados días. De hecho, la mesa negociadora está pendiente de un estudio de la Diputación que pretendía hacer una comparativa de la situación en la que se encuentran los distintos cuerpos locales de la Guardia Urbana de ciudades de las mismas dimensiones que l’Hospitalet. Por lo que parece, Recursos Humanos del Ayuntamiento considera que la situación entre los cuerpos de los municipios del área metropolitana no es tan distante, mientras que asegura que en lo que hace al nivel de absentismo que se registra en l’Hospitalet la distancia con las otras Guàrdias Urbanas es alarmante. En este sentido también se está a la espera de un estudio de comparación que confirme o desmienta la sensación del Ayuntamiento al respecto.

En cualquier caso, el nivel de absentismo de los agentes pone de manifiesto el clima de falta de motivación que existe y que viene dado, según los sindicatos del cuerpo, por la falta de respuesta a los problemas, la ausencia de cualquier tipo de compromiso para mejorar las deficiencias que se han ido poniendo de manifiesto y también el clima de nepotismo que se ha puesto de manifiesto tantas veces en la promoción interna, especialmente en lo referente al caso todavía pendiente de la cúpula del cuerpo.

Por otro lado, sigue pendiente también algo que resulta para los agentes especialmente delicado como es la cuestión de la seguridad de la sede de la comisaria. Por lo que se ha podido observar, en este punto si que hay una notable diferencia con otros cuerpos de la Guardia Urbana de ciudades del entorno, donde hay una comisaría en un local propio en la mayoría de municipios, cuestión que garantiza la seguridad de los agentes en mucho mayor grado que ocurre en la segunda ciudad de Cataluña por el número de sus habitantes. Hasta ahora, para mejorar esta cuestión y tantas otras, solo ha habido buenas palabras, pero ni un solo compromiso en firme. Los agentes son conscientes que un problema de estas características, pese a su urgencia, no va a tener solución de un día para el otro, pero se lamentan de la falta de sensibilidad que muestra el Ayuntamiento que, en algunos aspectos, consideran directamente que se trata de pura desidia.

Tampoco ha habido avance alguno en los pagos atrasados de las justificaciones extraordinarias. Pese a que el Ayuntamiento se queja de que los atrasos se deben al funcionamiento interno de la propia Administración (los pagos deben ser autorizados por la Intervención municipal), los agentes consideran que una buena parte del problema se debe a que en muchas de las justificaciones extraordinarias se incluyen emolumentos que no deberían estar en este concepto, sino en el capítulo de complementos específicos que son los que regula la Administración local. Por todo ello, el clima en los agentes continúa enrarecido y el desencanto, el enfado en el cuerpo y la falta de interés que demuestra la Administración local va a llevar a la Guardia Urbana a una situación de estrés que no augura nada bueno, según confiesan los propios sindicatos.

La alcaldesa y senadora, el diputado del PSC David Pérez y José Antonio Alcaide, concejal del área de Promoción Económica y Comercio, asisten a la inauguración de las nuevas instalaciones de la avenida Pau Casals del barrio Centre

La alcaldesa de l’Hospitalet y senadora del PSC por designación autonómica, Núria Marín, ha cortado en la tarde del lunes 8 de abril la cinta inaugural de la ampliación de Talleres Muñoz, unas instalaciones de 1.800 metros cuadrados en la avenida Pau Casals del barrio Centre. La madrina ha animado a los hermanos Muñoz a continuar el “sueño” de su padre, Rafael Muñoz, que en 1987 puso en marcha el taller mecánico y de chapa y pintura en la ciudad. La cinta la han llevado al escenario la tercera generación de los Muñoz.

Los hermanos Joaquín, Carlos y Carmen Muñoz aprovecharon el acto de crecimiento del proyecto iniciado hace 37 años por su padre para rendir un sentido homenaje a su madre Carmen, “por todos los sacrificios”, haciéndole entrega de una placa conmemorativa. Marín glosó en su intervención que el sueño del matrimonio de Carmen y Rafael Muñoz “no solo se ha consolidado en el presente, sino que se proyecta hacia el futuro con estas fantásticas y nuevas instalaciones”.

La ampliación de Talleres Muñoz supone más que triplicar el espacio del que hasta ahora disponían y en el que las once personas que integran la plantilla repararon el año pasado 1.940 vehículos con un trato cercano, fácil y rápido. Varios clientes, como un taxista, una autoescuela y un directivo ofrecieron su testimonio para corroborar esos objetivos que ahora los hermanos Muñoz renuevan.

Procedente de Granada, Rafael Muñoz trabajó como mecánico durante 20 años antes de inaugurar el 2 de enero de 1987 su propio taller en l’Hospitalet. En el 2005 ampliaron hasta los 500 metros cuadrados en unas instalaciones que parecían un quirófano y ahora realizan una apuesta hasta alcanzar los 1.800 metros cuadrados de servicio de mecánica, plancha y pintura.

El mantenimiento y reparación es uno de los pilares del sector de automoción, al tratarse de unas tareas imprescindibles para garantizar no solo el buen funcionamiento de los vehículos, sino su fiabilidad y seguridad. La exigencia, por tanto, es elevada y por ello Talleres Muñoz dedicó 160 horas de formación a su personal el año pasado. Desde las tareas más rutinarias como los simples cambios de aceite, a profundas reparaciones de chapa y motor que precisan de un personal cualificado.

Formó parte de una larga lista de dirigentes que contribuyeron desde el movimiento sindical a la conquista de las libertades políticas

Conocí a Tomás Martínez durante el conflicto de la empresa Temsa en la que trabajaba, cuando yo era corresponsal de prensa y él uno de los dirigentes de aquella reivindicación, a medias entre la necesidad de negociar un buen convenio, incrementar salarios y la protesta por la discriminación que existía en el lugar de trabajo entre hombres y mujeres. Fue una época de paros, protestas, huelgas, concentraciones y manifestaciones en las fábricas y talleres de la Carretera del Mig, cuando la política de los sindicalistas más concienciados se centraba en conseguir una fuerte representación en las Uniones de Trabajadores y Técnicos del sindicato vertical, para ir articulando sobre la representatividad y la participación obrera un auténtico sindicato unitario bajo las siglas de Comisiones Obreras.

En aquellos años, primeros de los 70, el trabajo paciente, regular y activista de los trabajadores más concienciados, algunos llegados de fuera de l’Hospitalet y otros surgidos de la reivindicación interna de las medianas factorías que había en la ciudad, producía en cada conflicto un auténtico manantial de sindicalistas, de modo que los más comprometidos y los más constantes acabaron convirtiéndose en dirigentes reconocidos por todos los compañeros. Tomás Martínez fue uno de ellos por méritos propios. Estuvo desde el primer día al frente de las reivindicaciones, primero de su empresa, más tarde del sector del metal desde el sindicato vertical y, cuando las condiciones lo permitieron, desde el sindicato de CCOO, encabezando, por su valía y popularidad, el importante sector del metal de la ciudad y, acto seguido, incorporándose a la estructura del PSUC, el partido de los comunistas de Catalunya, en aquellos momentos el único partido de la ciudad con dirigentes, política elaborada y capacidad de movilización tanto en las fábricas como en los barrios.

Cuando surgieron las desavenencias internas que terminaron con la ruptura del partido en 1980 y que produjeron dramáticas consecuencias tanto en el propio PSUC como en CCOO, Tomás Martínez se situó en una órbita un tanto distante del sector que hegemonizó en aquellos momentos el aparato sindical pero, a diferencia de lo que ocurrió con muchos de los dirigentes de la organización, Tomás Martínez puso siempre por delante la conciencia de clase a la conveniencia ideológica o política, hecho que le hizo destacar especialmente en aquellos momentos convulsos. Esa actitud le permitió ser el segundo secretario local de CCOO y mantener la unidad del sindicato por encima de los conflictos y de las distorsiones. 

Cuando con Jaume Valls, primer secretario general de CCOO de l’Hospitalet, estábamos haciendo el libro que recogía sus memorias, el papel que jugó en su momento Tomás Martínez siempre destacaba por su capacidad, demostrada entonces, de superar los malentendidos en aras de la unidad y de los intereses de los trabajadores. Así lo reconocía entonces Jaume Valls (coetáneo de Tomás y todavía entre nosotros), con el que solía compartir muchos encuentros y afinidades.

La última vez que compartí unos momentos con Tomás fue precisamente el día en que presentamos el libro de Valls en el Casino del Centro. Hicimos memoria entonces de tantos momentos convulsos, pero también del espíritu de fraternidad que lograba imponer entre los suyos y lo encontré con el mismo espíritu combativo de siempre, con la misma pasión reivindicativa que aplicó en los años 70 del siglo pasado cuando apenas superaba la treintena. Con Tomás Martínez se nos marcha hoy una parte de la historia reciente de la ciudad en la batalla sindical. L’Hospitalet no se caracterizó, como otras ciudades del Baix Llobregat, por el altísimo nivel de concienciación de su clase trabajadora, en buena parte por la desestructura de la economía productiva que había en la ciudad: empresas medianas y en decadencia, pequeños talleres y un amplio sector de logística que no permitía grandes concentraciones obreras ni favoreció demasiados conflictos; pero sin dirigentes como Tomás Martínez, Jaume Valls, Antonio Ruiz, Joan Cornet, Santi Díaz, Mariano Aragón, Pep Ribas, Vicent Ventura, Isabel Gallardo, Isabel López, Amalia Arquillo, Marcelino Sánchez, Javier Nuin y otros cuantos más que deberían tener su lugar en la historia, no se entendería la contribución del municipio, desde el movimiento sindical, en la conquista definitiva de las libertades democráticas.

Le recordaremos como lo que fue: una buena persona, un dirigente obrero íntegro, de fuerte personalidad, un demócrata y un activista de nivel.

La ceremonia mortuoria de despedida será hoy lunes, a las 12h., en el Tanatorio de Bellvitge.

L’Ajuntament, disposat a endreçar l’accés a Barcelona i acabar amb l’espai lliure que encara queda a la ciutat

L’organisme que depèn de la consellera republicana Ester Capella, la Comissió de Territori de Catalunya, va donar definitivament llum verda al Pla Director del projecte anomenat Biopol-Gran Via que havia substituït l’anterior, anul·lat aleshores pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Un projecte que, des de les seves primeres iniciatives, ha estat molt polèmic a la ciutat perquè aleshores acabava amb el darrer espai agrícola existent al municipi i amb l’aprovació actual, urbanitzarà a base de blocs i torres d’entre 8 i 25 pisos d’alçada els espais al voltant de l’actual hospital Duran y Reynalds.

La nota de la pròpia Comissió de Territori que ha aprovat el pla director, incideix amb la preservació de la part agrícola, parla dels accessos a l’àrea fluvial del Llobregat ara absolutament abandonada, i defensa la urbanització de la zona sud de la Gran Via a partir de la transformació d’aquesta artèria. La plataforma ciutadana No més Blocs, que es va oposar al projecte municipal des del principi ja ha anunciat que, si aconsegueix els recursos necessaris, impulsarà la presentació d’un contenciós administratiu davant la justícia per aturar el projecte abans que les màquines envaeixin el territori. L’anterior projecte ja va rebre l’oposició, les al·legacions i els recursos dels grups polítics Canviem L’Hospitalet (ICV-EU-Pirates), ERC i CUP (a banda de l’organització ecologista Depana), gràcies als quals es van introduir millores que garantien la preservació de la zona agrícola, però que han hagut necessàriament de ser compensades amb els projectes d’urbanització de les àrees restants.

Que el projecte ara aprovat presenta forts interrogants, ho posa de manifest l’amplíssim desplegament propagandístic amb el qual ha estat presentat. En primer lloc la imatge del pol de recerca biomèdica més important del sud d’Europa, el bioclúster d’Innovació i Salut, que es basa, hores d’ara, en l’existència de dos hospitals de gran solvència com són el de Bellvitge i les instal·lacions de l’ICO i de l’IDIBELL al Duran y Reynalds, més el Centre d’Emergències Sanitàries ja en construcció. Dos hospitals que són alhora centres universitaris de formació i que s’han de completar amb una futura residència universitària —amb uns terrenys cedits per l’Ajuntament— i altres col·laboracions de futur amb l’Hospital de Sant Joan de Déu, que només estan aparaulades. Elements, o ja existents (els esmentats) o purament especulatius (tots els que s’anuncien) que li serveixen a l’alcaldessa per assegurar que el projecte “és un pas clau per convertir la ciutat en la capital de la biomedicina del sud d’Europa. Un projecte estratègic de país que atraurà empreses i generarà economia i ocupació”. En segon lloc, l’enorme millora urbanística en uns espais avui clarament degradats en bona part, majoritàriament al sud de la Gran Via, on s’estableixen algunes connexions verdes inevitables que no podran amagar la dotzena llarga de grans blocs d’alçades extraordinàries, per garantir que tot el procés d’urbanització del conjunt del projecte no li costi ni cinc a les arques municipals, com ja va passar amb tot el desenvolupament de la plaça Europa.

L’immens volum que aplega el projecte pel que fa a memòries descriptives, d’ordenació, referències cadastrals, informes preceptius, etc. amaga en el seu contingut l’enorme pes immobiliari del conjunt que és la medul·la del projecte. En les memòries es poden contemplar les nou àrees d’urbanització (totes elles excepte una al sud de la Granvia) on els blocs d’edificis més petits tindran alçades de 48 metres d’alt, però que en el cas de les nombroses torres projectades superaran els 70 metres sobre el pla. Edificis destinats bàsicament al sector terciari però que no amaguen tampoc la vocació residencial perquè l’enorme volum de superfície construïda difícilment es podrà dedicar només a serveis assistencials, del sector farmacèutic, hotels, concessionaris diversos, etc.

De fet, tal com ja ha passat amb el desplegament de la zona de Gran Via entre el que ara està en projecte i la plaça Cerdà, que és on comença Barcelona, el que està fent l’Ajuntament de l’Hospitalet és endreçar-li l’accés a la ciutat de Barcelona des del municipi del Prat (i regalar-li instal·lacions, com els hotels o la Fira, per exemple). Segons algunes veus autoritzades, malmetent un territori encara lliure i dintre de la pròpia ciutat, que podria haver estat molt útil per un desplegament de les necessitats ciutadanes en el moment d’afrontar l’esponjament dels barris del nord (Pubilla Casas, La Florida, Collblanc i La Torrassa) que passen per ser els barris més densificats de tota la Unió Europea. Clar que, per aquesta anàlisi, caldrien uns criteris ben diferents dels que avui dominen la ciutat, que són els de voler-la convertir en un aparador (la capital de la biomedicina, el districte cultural del sud d’Europa) quan potser el que caldria, segons les entitats de la ciutat, seria fer-la, simplement, més habitable, amb més qualitat de vida, més segura i més harmònica.

Des del 2016, al Pacte Local per l’Educació ja es recollia el compromís d’integrar-les a la xarxa pública

Pocs canvis a la reunió que ha mantingut la plataforma que reivindica la municipalització de cinc escoles infantils de l’Hospitalet amb el regidor David Quiròs fa un parell de dies, que només ha ofert, i sense concretar, ajudes per a les famílies afectades per l’incompliment de la promesa feta en el seu dia. Pares i mares ja han manifestat que continuaran la lluita mentre no hi hagi respostes més concretes.

Segons els assistents a la reunió, “el regidor ha reconegut que va anunciar la municipalització amb massa celeritat i això ha estat un error”. A més, va afegir que “no estava tot lligat” i que s’havia trobat amb molts obstacles. Segons l’Ajuntament, els procediments administratius per aconseguir l’objectiu de municipalitzar les escoles avancen en paral·lel tant amb la Generalitat, amb els quals es reuneixen des de fa anys, com amb l’administració local.

La plataforma de famílies afectades de les 5 escoles infantils de l’Hospitalet (Nova Fortuny, Gua-Gua, Estel Blau, Gargots i Patufet) reclama que es faci efectiu el compromís de municipalització adquirit per l’Ajuntament per al proper curs 2024 -2025, però a la reunió, el regidor ja va dir que aquesta data està totalment descartada. El nou termini ha estat per mes d’abril de 2025 i seria efectiu per al curs 2025/2026.

Mentrestant, les famílies afectades demanen compensacions econòmiques. La resposta municipal afirma que estan valorant ajudes a les famílies però encara no tenen llum verda per part de la interventora. La idea i la repetida ‘voluntat’ és arribar a oferir la gratuïtat o, almenys, reduir qüotes per arribar a preus municipals. Els pares afectats han sol·licitat que se’ls ajudi amb beques, descartades des de l’ajuntament, o subvencions directes..

Quirós ha manifestat a les famílies afectades que tan aviat com pugui fer una proposta ferma d’ajuda compensatòria es tornarà a reunir amb la plataforma, encara que aquesta ha exigit uns terminis i que la informació que se’ls doni sigui pública.

D’altra banda, expliquen els representants de la plataforma, “ens han informat de les línies de treball per poder integrar les escoles infantils (projecte educatiu obsolet, necessitat de millora de les condicions laborals del personal…)”. Actualment es troben amb l’adequació d’espais i la modificació del reglament perquè les dues escoles infantils que no tenen cuina també estiguin incloses.

La plataforma de les famílies afectades va llançar fa uns dies un manifest, recordant que el Pacte Local per l’Educació del 2016 ja recollia el compromís d’impulsar el procés de municipalització de les cinc escoles infantils de l’Hospitalet de Llobregat que ara es mobilitzen: Nova Fortuny, Gua-Gua, Patufet, Estel Blau i Gargots. Fins al 2020 recorden que no es va intensificar aquest procés i es va anunciar una primera data d’integració a la xarxa municipal de cara al curs 2023/24. A principis del 2023 es va comunicar l’endarreriment el curs 2024/25 i un any més tard s’ha tornat a comunicar l’ajornament per al curs 2025/26.