Entre les causes del tancament de comerços, la competència de les grans superfícies, el preu dels lloguers, els impostos i taxes i la manca de relleu generacional

Segons les darreres dades consultades al Mapa Comercial de Catalunya que elabora sense data regular la Generalitat de Catalunya, l’Hospitalet de Llobregat és la quarta ciutat del país de més de 20.000 habitants amb més locals comercials buits. La dada no deixa de ser una mostra més del declivi constant de la ciutat també en l’aspecte econòmic i no és cap sorpresa. Nomé cal passejar-se pels carrers més cèntrics de la majoria de barris de la ciutat per observar que en molts carrers hi ha més establiments i locals comercials amb la persiana baixada que no pas oberts. Això és dona a moltes ciutats catalanes, però no deixa de ser significatiu que l’Hospitalet sigui la quarta ciutat de tot Catalunya en aquest rànquing negatiu per darrere de Les Franqueses del Vallès, Lleida i Santa Coloma de Gramenet.

A Les Franqueses, el nombre de locals comercials sense activitat, és del 46,8%, és a dir, pràcticament la meitat dels existents. A Lleida hi ha gairebé el 38% dels comerços tancats, és a dir 3.160 establiments sense activitat, mentre que a Santa Coloma de Gramenet hi ha un 36,7% d’establiments tancats, una mica més d’un de cada tres. L’Hospitalet té, segons aquestes xifres oficials de la Generalitat 4.087 locals buits i 77 naus buides, el que suposa poc més del 30% dels comerços, sense activitat. Darrere l’Hospitalet se situa Mataró (27,6%), Badalona (24%), Girona (23,3%), Barcelona (18,2%) i Terrassa i Tarragona (16%). No fa gaire era Reus, la ciutat amb més establiments buits de tot Catalunya. Una acció decidida del govern municipal incentivant la reobertura de locals a zones com el Tomb de Ravals, al casc antic de la població, ha fet decréixer aquesta tendència i la seva presència en el rànquing de municipis amb forta crisi comercial.

Una comparativa de dades explica que la dinàmica a tot Catalunya lluny d’aturar-se es va incrementant paulatinament i això s’observa encara més a ciutats com la nostra on el teixit comercial resulta inestable, amb forta competència per les grans superfícies i amb poc relleu generacional. Si en aquests factors negatius afegim la pressió fiscal de taxes i IBI com en el cas de l’Hospitalet, el panorama lluny de ser tranquil·litzador és més aviat preocupant. Altres factors que expliquen la davallada són també els preus dels lloguers, els canvis en els hàbits de consum i el creixement del comerç electrònic.

Com arreu, el tipus d’establiments més afectats són els de serveis (bancs, perruqueries, agències immobiliàries…), seguits de l’alimentació (carnisseries, fruiteries i peixateries), hostaleria i restauració i equipaments per a les persones, com ara botigues de roba i complements. També pateixen una certa crisi però en menor mesura, les botigues de parament per la llar (basars, ferreteries, botigues de decoració i complements) i serveis mecànics (tallers i concessionaris).

Fa poques setmanes Aeball, l’associació empresarial de les petites i mitjanes empreses de l’Hospitalet, preocupada també per aquesta situació va celebrar la trobada anual de secretaris generals del Consell Territorial de la Pime, per bastir estratègies de cara a l’ocupació i la continuïtat empresarial. Era  la segona gran trobada d’aquesta organització que va veure la llum a l’octubre de 2023 i es van reunir a Barcelona en una jornada en la qual van debatre sobre el Pla de Treball pel període 2025-2026 i es van tractar de fixar estratègies per l’ocupació i la continuïtat empresarial. La percepció del primer any de vida del Consell va ser molt positiva i es va valorar que s’està enfortint una comunitat favorable als interessos de les pimes catalanes a nivell de quilòmetre zero.

Estar cerca de un municipio tan grande como Barcelona, tiene sus ventajas, pero también sus desventajas. De éstas últimas, una de las principales de ser satélite de la capital de Catalunya, como es l’Hospitalet, recae en las infraestructuras, sobre todo las de comunicación (ferroviaria y carreteras) como las entradas y salidas de la gran urbe, que repercuten en nuestra ciudad por la ocupación del espacio.

La diferencia de Barcelona y l’Hospitalet es que mientras que la primera tiene cubiertos, soterrados, pacificados o aislados los grandes canales de comunicación e infraestructuras, nuestra ciudad las sufre. En su día, l’Hospitalet deprimió la Gran Via para unir dos barrios que se encontraban aislados como Gran Via Sur y el Polígono Pedrosa con el resto de la ciudad empezando con el barrio de Santa Eulàlia.

Pero las vías del tren representan un corte total de la ciudad. Una clara división que aunque se intenta sortear de diferentes formas como los puentes y los pasos subterráneos, crean una brecha interna total de l’Hospitalet, ocupando muchísimos metros cuadrados de terrenos, tan faltos en la segunda ciudad de Catalunya. (Esperemos que el día que se liberen, si llega, no sea para construir y se destinen para algo tan escaso como son zonas verdes y equipamientos).

El soterramiento de las vías del tren es uno de los proyectos más ambiciosos que tiene la ciudad y desde hace años se viene hablando, pero nunca se concluye. Existen proyectos aprobados con diferentes fechas para su puesta en marcha, pero nunca se ha conseguido realizarlos.

Estos días atrás visitó l’Hospitalet el senador por ERC, Joan Queralt, para volver a reivindicar el soterramiento de las vías y denunciar la falta de concreción tanto en la elaboración del proyecto como en su ejecución y reclamó que se incluyeran partidas en los próximos presupuestos para ejecutar tanto los planes como las obras.

Del soterramiento de las vías se viene hablando desde hace años. En el 2007, cuando era alcalde Celestino Corbacho y ministra de Fomento Magdalena Alvarez, ya se empezó a hablar y llegaron a manifestar que las vías del tren en l’Hospitalet pasarían a la historia. Pues la historia ha pasado y las vías del tren siguen formando parte del paisaje de esta ciudad densamente poblada. Este proyecto suponía una inversión de 600 millones de euros. Entonces se preveía que en el 2008 empezaría el soterramiento

Han ido pasando los años y en 2018, el ministro Iñigo de la Serna se comprometió con la alcaldesa Núria Marín, a soterrar las vías del tren de l’Hospitalet, la gran cicatriz ferrroviaria que divide la ciudad. Entonces se dijo que las obras empezarían en el 2020 y finalizarían en el 2025.

En el 2021, se volvió a hablar del tema y se anunció la adjudicación para redactar el proyecto por valor de 4.000 millones de euros que incluía el intercambiador de La Torrassa y cubrir cuatro kilómetros de vías en dos etapas.

En este proyecto se incorporaban para su soterramiento las vías no solo de la línea de Vilanova sino también de la de Vilafranca. En total 6 kms de vías de líneas.

Los republicanos recuerdan que “a finales de 2022 fuimos a Madrid, a exigir concreciones. La entonces ministra Raquel Sánchez, sólo llegó a comprometerse con el estudio informativo, que terminaron durante el 2023 (y tuvieron a exposición pública durante semanas en la sede de la ADU, en Ca n’Oliver). El caso es que esto lo anunciaron ya antes de las elecciones de 2019, cuando la alcaldesa Marín daba por sentado que las obras empezarían en el 2020. Desde entonces, no se ha producido ningún otro avance, ni en la redacción del proyecto ni en la ejecución de las obras”.

Efectivamente en el 2023, la entonces ministra Raquel Sánchez, anunció a bombo y platillo el soteramiento de las vías y aunque no se pusieron fechas, se anunciaron avances importantes. Ya entonces se dijo que no sería un soterramiento como se entiende habitualmente sino una continuidad del cajón de Sants que existe en la actualidad hasta esconder las vías bajo tierra en gran parte de la trama urbana de la segunda ciudad de Catalunya

El cajón de Sants sería el punto de partida al que se daría continuidad mediante un jardín lineal con las vías debajo, descendiendo hasta quedar escondidas bajo tierra. Tan solo un pequeño tramo del túnel se haría en mina en el punto donde se cruza con el trazado de Ferrocarrils de la Generalitat a la alturade Bellvitge.

Con este nuevo proyecto, la tuneladora quedaba descartada, y una de las razones era la construcción del futuro intercambiador de La Torrassa, donde se encontrarán la línea de Vilafranca y la de Vilanova.

En este lugar se estrenará una nueva configuración interior de la estación para los trenes que vayan o vengan de la costa, con una vía encima de la otra, en lugar de estar al lado, a imagen y semejanza de las estaciones de gran parte de la línea 9 de metro con la que precisamente se podrá hacer el intercambio en ese lugar junto a la línea 1 y todos los trenes de cercanías que paren aquí.

Hoy en día, todo sigue igual pasados 17 años. Ni tampoco se sabe nada del futuro de los terrenos que quedarán libres.

Domínguez assegura que han donat suport als pressupostos perquè participaran de la governança i la gestió, a través d’una Comissió de Seguiment

El ple extraordinari de dilluns 30 va aprovar, només amb els vots favorables de l’equip de govern i una difícilment explicable abstenció dels Comuns, el pressupost més alt de la història de la ciutat, gairebé 352,4 milions d’euros, un 8,5% més que el pressupost de l’any 2024.

L’aprovació dels pressupostos municipals no segueix el mateix recorregut que els de l’Estat, de manera que no aprovar-los dins l’exercici que correspon, té complicacions tècniques però poca cosa més. En canvi, no aprovar-los sí que presenta els mateixos símptomes: posar de manifest la soledat de l’equip de govern, de la mateixa manera que aprovar-los demostra la capacitat del govern per aconseguir la confiança d’una part de l’oposició.

Quan es van preparar els pressupostos d’ara fa un any, el govern Marín també va establir negociacions amb l’oposició però només va aconseguir, com ara, el suport del grup municipal dels Comuns. Aleshores el vot va ser favorable i ara ha estat l’abstenció, però una cosa que ha quedat molt clara per tota l’oposició és que, abstenir-se en l’actual conjuntura consistorial, equival exactament a votar com si es formés part del PSC. És així de paradoxal, però és així d’evident.

Aleshores es va votar a favor perquè es va signar un document de 46 punts, que ahir mateix en el transcurs del ple el portaveu dels Comuns va dir que s’havia complert en gairebé el 50%, amb tota seguretat, per donar algun argument al suport d’aquest any. (Ja vam dir en alguna crònica anterior que el compliment del pacte de l’any 2023 és ridícul i ens van obligar a rectificar sense concrecions, perquè no és possible saber amb exactitud que és el que s’ha complert, si és que s’ha complert alguna cosa).

La veritat és que, pel que es va veure al ple, el que mostrava una satisfacció absoluta era el grup municipal del PSC, una posició resignada els grups municipals d’ERC-EUiA, PP i Vox, i una imatge de nerviosa justificació el grup dels Comuns, perquè si aleshores es va signar un acord per aprovar els pressupostos, ara sense cap acord signat, s’han tornat a aprovar.

De fet, el portaveu socialista Jesús Husillos va justificar el pressupost perquè anuncia una estratègia per avançar cap a una ciutat transformadors i diversa, verda i saludable. I va explicar que el 89% de la despesa és despesa finalista per millor la qualitat urbana entesa com una millora dels contractes de neteja i manteniment (amb la mateixa empresa que fins ara, a la qual s’hauria d’haver vetat pels incompliments) més enllumenat. Com que el que és vol és una ciutat de Drets, és va comentar l’augment de la plantilla municipal dels 1838 treballadors actuals als 1929, amb 91 noves places més i es van esmentar un reguitzell de noves promeses, entre les quals el Pla Local de l’Habitatge.

Sobre aquest punt va centrar el portaveu dels Comuns la seva defensa de l’abstenció. L’acord al que sembla haver arribat el seu grup amb l’equip de govern que consisteix en una partida de 16 milions d’euros del pressupost “per la compra d’habitatge” que segons les seves paraules és un gir copernicà al que el govern havia fet fins ara i també una partida pressupostària per “l’adquisició d’edificis i solars”. I en la mateixa línia va esmentar una colla de propostes de millora, des dels Casals de gent gran fins al Parc de l’Alhambra passant pels centres culturals dels barris o les solucions per les emergències climàtiques.

Vox va explicar que no estava d’acord amb les prioritats polítiques que marcava el pressupost però va posar l’èmfasi en que el projecte de pressupost s’havia d’haver conegut abans del 15 d’octubre per poder discutir-lo i aportar i no es va rebre fins la setmana passada. I va posar l’accent amb el pressupost d’inversions de l’exercici que ara s’acaba, que era de 79 milions d’euros, i que a 30 d’octubre només s’havien invertit 9 milions.

El grup del PP va explicar que el projecte de pressupost arriba tard i malament i segueix l’estela del que era representatiu de l’anterior alcaldessa, és a dir paraules i més paraules i olt poca realització. La portaveu es va referir al tasazo (la taxa de residus que suposarà una recaptació superior als 16 milions) i uns ingressos per sobre dels 27 milions més d’euros que en l’exercici anterior, que pagaran els ciutadans, els comerciants i les empreses. Es va queixar de les només que 18 places previstes per la Guardia Urbana pel 2025 i el problema d’agrujament de la seguretat ciutadana que suposa aquesta manca de previsió.

El portaveu dels republicans va comentar que el projecte de Pressupostos Municipals (PM) vol dir exactament “paper mullat”, perquè res del que proposen acaba fent-se realitat. Es va referir novament al que representa l’augment de la fiscalitat, més d’un 23% de mitjana per família, sense ajuts a les famílies vulnerables i amb l’agrvant de la revisió del cadastre que està encenent l’ànim dels veïns. Va referir-se a la nul·la capacitat de gestió del govern (només l’any 2024 la manca de capacitat de gestió ha suposat retornar més de 3 milions d’euros en subvencions rebudes). I va insistir en l’increment de la massa salarial que rau en els 4 directors que seran nomenats a dit i que suposen més de 400.000 euros/any.

Probablement la notícia més important de la sessió es va produir durant la segona intervenció de Manuel Domínguez quan va dir que l’acord per l’abstenció del seu grup incloïa “la gestió i governança dels pressupostos” a través d’una “Comissió de Seguiment”, a la qual no s’hi va referir ningú més. També van haver noves aportacions de la resta de portaveus: s’ha incomplert el pla quatrienal d’inversions públiques (Vox); la taxa de cementiris en el pressupost suposa uns ingressos de 950.000 euros i una despesa de 723.000, “lo que indica que este equipo de gobierno va a hacer negocio con los vivos pero también con los muertos” i “la sangria de Fira2000 de la Fira de Barcelona que solo es una empresa ruïnosa para esta ciudad” (PP); “ens mostrem absolutament en contra de que hi hagi a la ciutat una caserna compartida entre el CNP i els Mossos, perquè encara recordem el que va passar l’1 d’octubre” i “no volem saber res de la celebració del títol de ciutat feixista d’ara fa un segle, pel qual aquest ajuntament es vol gastar 800.000 euros”. (ERC-EUiA).

Va ser, novament, un ple dur, amb episodis de micròfons tancats i cares llargues i on novament el grup municipal socialista surt victoriós, satisfet i content —en el darrer ple també, gràcies a l’abstenció de Vox en el projecte Godó i Trias— perquè, aparentment amb poquíssim, aconsegueix tot el que es proposa. Si tot segueix així, el 2025 serà un any bastant plàcid per l’equip Quirós. I bastant dur per la resta.

AQUESTA REDACCIÓ DE L’ESTACA I LA JUNTA DE L’ENTITAT QUE LA PROMOU (FOMENT DE LA INFORMACIÓ CRÍTICA) DESITJA A TOTS ELS SOCIS/SÒCIES, LECTORS/ES, COL·LABORADORS/ES, AMICS/ES I SIMPATITZANTS DE LA NOSTRA LÍNIA EDITORIAL

UN ANY 2025 A L’ALÇADA DE LES NECESSITATS, ELS SOMNIS I ELS OBJECTIUS DE LA NOSTRA GENT

La única pastilla urbana encara lliure al nord de la ciutat, en greu sospita de desaparèixer en el futur immediat

Dilluns passat va saltar la notícia que el Consorci per la Reforma de la Gran Via, que és aquest instrument de l’Ajuntament amb participació de la Generalitat que va gestionar el soterrament de la Gran Via i tota la urbanització de la Plaça Europa en el seu dia, que més tard es va ocupar d’acabar amb els terrenys lliures de la Caserna de la Remunta, aprofitant la Llei de Barris i que a continuació vol saturar el que queda d’espai lliure al sur de la Gran Via amb l’invent del Biopol, ha modificat els seus Estatuts per posar les mans sobre el Samontà.

El Samontà és la part de muntanya de la ciutat que ocupa hores d’ara els barris de Collblanc-La Torrassa, La Florida-Les Planes, Pubilla Casas-Can Serra i la barriada de Sanfeliu, amb una població per sobre dels 150.000 habitants censats en només 3,2 Km2, cosa que vol dir que té una densitat per sobre dels 46.000 habitants per Km2, quan la mitjana catalana és de 242 hab/km2 i la d’Espanya de 96 hab/Km2.

Va crear una certa expectació que a quatre dies de la presa de possessió del nou alcalde, en una entrevista a la TV local, David Quirós anunciés un pla integral pels barris del Samontà i que això mateix ho comentés amb la Consellera de Territori, Sílvia Paneque, en la seva visita a la ciutat a mitjans novembre. Aleshores es parlava d’un projecte de regeneració urbana d’aquests barris i en aquella visita es va anunciar concretament una partida de 24 milions d’euros de la Generalitat per la rehabilitació d’habitatges.

Com que a l’Hospitalet les coses es parlen un dia i no es reprenen fins al menys un lustre més tard, tothom considerava que això del Pla Integral dels Barris del Samontà i la rehabilitació d’habitatges era novament un cant de sirena per dibuixar projectes de futur d’aquests que van tant bé als titulars de premsa i poca cosa més. L’anunci de modificaciód’Estatuts del Consorci per la Reforma de la Gran Via fa pensar, en canvi, que la cosa va en serio.

Quan es parla de la regeneració urbana d’aquests barris del Samontà, la gent que coneix el nivell indigne de saturació demogràfica que s’ha permès des de l’Administració Municipal, sempre pensa en l’esponjament com la mesura imprescindible més recomanable. Però que aparegui vinculat al projecte urbanístic d’aquest espai un instrument com el Consorci per la Reforma de la Gran Via, fa tremolar als que coneixen el tema. El Consorci per la Reforma de la Gran Via, de fet, és l’hereu d’allò que algú va batejar com l’Agència de Depredació Urbana (en realitat oficialment era l’Agència de Desenvolupament Urbà) perquè, si a alguna cosa s’ha dedicat a l’Hospitalet aquesta agència, ha estat a com aconseguir més espais residencials perquè els promotors immobiliaris facin negoci. La fama de l’Agència havia arribat a tal nivell, que el nou alcalde va dir que l’ADU estava condemnada a desaparèixer i així ho havia comentat als Comuns durant les converses de bones relacions que porten mesos practicant. Resulta que l’ADU és possible que perdi les seves funcions perquè qui les renova amb escreix sembla ser que serà el Consorci per la Reforma de la Gran Via que ara fixa el seu interès allà on encara queda un pam quadrat sense edificar. I en aquest cas, a la zona de la ciutat més depauperada.

En vàries ocasions l’alcalde ja ha parlat de l’eix entre el Biopol i la Diagonal, aprofitant la construcció del nou hospital a tocar de la masia de Can Rigalt i l’intercanviador de La Torrassa que faria de ròtula, però encara no s’ha explicat res del que veritablement importa, que és com esponjar el Samontà. No sembla que crear un eix Biopol-GranVia, hospital clínic, Diagonal, tingui res a veure amb esponjar res sinó més aviat a veure com s’acaben d’urbanitzar els terrenys lliures que queden entre la carretera de Collblanc i la Diagonal i entre Esplugues i Barcelona. Hi ha poc espai lliure, però si es mira el mapa panoràmic que s’adjunta, el suficient per enriquir a uns quants mes.

Tenint en compte la carrera del Consorci, la defensa que va fer en el seu moment del Biopol vell i la barbaritat construïda al que era un recinte militar que s’havia preservat fins a primers d’aquest segle (La Remunta) i on s’han construït centenars d’habitatges, no sembla que la millor idea per millorar el Samontà sigui deixar en mans d’aquest Consorci, el nou planejament d’aquests barris del nord de la ciutat.

Que la voracitat d’aquest equip de govern no té aturador ho ha posat de manifest l’anunci d’aquests dies referit al Consorci. Mentre el normal a l’Hospitalet és que tot tipus de projectes s’allarguin indefinidament, quan s’olora la possibilitat d‘urbanitzar nous espais lliures, els plans s’acceleren insospitadament.

El passat 30 de novembre vaig tenir la gran sort de poder assistir a la presentació de l’últim llibre de Luis Gonzalo Segura, La trampa ucraniana. Amb el Luis mantinc una relació de molts anys, precisament des del 2015, quan va ser expulsat de l’exèrcit espanyol pel ministre Pedro Morenés, degut a les seves denúncies de corrupció.
Cal dir que l’extinent Segura manté una estreta relació amb l’Hospitalet, tant és així que ha fet acte de presentació de tots els seus llibres a la nostra ciutat.

Per als qui no el coneguin, a més d’extinent de l’exèrcit espanyol, Luis Gonzalo Segura és geògraf, escriptor i periodista. Per les seves publicacions ha estat denunciat enfront els tribunals per María Dolores de Cospedal i Margarita Robles, totes dues com a ministres de Defensa, la Guàrdia Civil, una associació ultra del mateix cos, i un alt comandament ultradretà, demandes que han estat arxivades.

En la seva novel·la, en Luis desgrana l’enorme i descarada manipulació a la qual es veu sotmesa la ciutadania que s’autodefineix com a “occidental” i ens mostra la miopia i el supremacisme que impera en la nostra classe política i, encara pitjor, com els mitjans de comunicació, des del més dretà fins el que pretén donar la imatge de més esquerrà i enemic de faules https://www.eldiario.es/sociedad/datos-no-frenan-bulos-indignacion-moral-combustible-noticias-falsas_1_11852762.html, es deixen arrossegar per les directrius de qui els paga, falsejant la veritat en un nivell que cau en la ridiculesa, amb l’esperança d’aconseguir que es faci realitat la famosa premissa de Joseph Goebbels: “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. D’aquí, que el públic occidental vagi abandonant gradualment els mitjans de comunicació tradicionals i busqui la informació per xarxes o, en el millor dels casos, a través de mitjans minoritaris. L’extinent també alerta sobre el divorci generat, degut precisament al supremacisme del que ha fet gala, al pretendre imposar l’aïllament de Rússia, entre el que denominem “occident”, òbviament sense ser-ho, i la resta del món, que explica el seu fracàs i l’auge dels Brics.

En general, la memòria del públic és fràgil, d’això s’aprofiten els mitjans de comunicació, que no tenen cap recança en contradir-se d’un any per l’altre en notícies de les quals, segons el moment, fan una altra lectura o simplement neguen l’anteriorment publicat. Respecte al cas que ens ocupa, la guerra d’Ucraïna, en un punt que frega el ridícul, atès que una sèrie d’afirmacions confirmades per fonts de “absoluta solvència” solen desmuntar-se en el lapse d’una o dues setmanes; la qual cosa ens fa pensar en les moltíssimes manipulacions que ens hauran passat desapercebudes. L’extinent el defineix com a hackeig massiu de ments, perquè la militarització dels mitjans de comunicació, se suposa per interès de la indústria militar, va aconseguir l’impensable, que el públic en general cregués totes les faules, per estúpides, insultants o impossibles que semblessin; tirant mà, això sí, de comentaristes neonazis, feixistes, etc. negacionistes de l’Holocaust o del bombardeig de Gernika, per posar alguns exemples. Per la causa tot s’hi val, fins i tot blanquejar l’horror. D’això que l’extinent en el seu llibre utilitzi una extensa i detallada bibliografia per a demostrar, fil per randa, totes i cadascuna de les manipulacions abocades per la classe política i mediàtica espanyola, en un cas tan rellevant i actual; la qual cosa ens fa recordar a Síria, l’Iraq, l’Afganistan i tants altres —de fet, per a informar-nos sobre Ucraïna de manera fidedigna, és necessari consultar mitjans indonesis, tailandesos, pakistanesos, etc., abans que els occidentals de major tirada—. Encara que tampoc fa falta anar tan lluny. A Catalunya, tots recordem les notícies abocades pels mitjans de comunicació durant el “procés”, sobre la violència de la “torba” nacionalista i els seus actes de “terrorisme” i acarnissament contra la policia, mentre feia cua per a votar en el referèndum.

En paraules de l’Ignacio García Valdecasas, analista internacional i ambaixador espanyol a Rússia i l’Uruguai, ja jubilat, sobre Rússia i Putin: “Putin no és un autòcrata a Rússia, Rússia no és un règim democràtic, però tampoc una autocràcia amb Putin com a tsar, és un règim oligàrquic com altres oligarquies occidentals disfressades de democràcies.”

Al meu mode de veure, Valecasas encerta de ple en el seu diagnòstic. I és que, de fet, Rússia és el més semblant a una “democràcia” de tall occidental, amb un sistema electoral ben definit i regulat per la seva constitució i un poder judicial tan independent com l’espanyol, on l’oposició que podria definir-se com a “radical” és apartada del sistema a través de procediments semblants als empleats per occident, amb partits prohibits com a Espanya i censura mediàtica, sigui per acaparament dels mitjans de comunicació, amenaçant econòmicament a periodistes o, en cas de rebel·lia, policialment (recordin els segrestos de revistes i diaris, i els assalts a les oficines de mitjans de comunicació catalans per part de la policia).

Què ha portat a una societat, que en els anys 60 i 70 podria considerar-se amb capacitat crítica, pobre, llavors, al nostre veure, però elevada, si la comparem amb l’actual, transformar-se en aborrallonada?

Als “joves” dels setanta, fins i tot vivint en una dictadura, ens sorprèn ara la uniformitat i complaença de l’actual periodisme amb el poder, principalment des de la guerra de l’Iraq. Recordem el seguiment que es va fer de la guerra del Vietnam, crítica, dura i exigent amb el poder; la recerca del Watergate, que actualment seria impossible. I encara ens sorprèn més que, per a informar-nos correctament, hàgim de tirar mà de cadenes com Al Jazzera i la televisió d’Abu Dhabi, i obviar a les obedients CNN i la BBC, paradigmes de la informació en el “món lliure”. I és que, tal com ens explica l’historiador i analista Ariel Segal, file:///C:/Users/USUARI/*Downloads/*Dialnet-*LaGuerraInformativaYLaLibertadDePrensaEnTiemposDeG-6302403.pdf l’atemptat de les Torres Bessones va fer molt de mal al que consideràvem democràcia.

(text de la conferència de Jesús A. Vila a la sala d’actes de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, el 29 de novembre de 2024)

El 12 de maig de l’any 1920, el que aleshores era el Boletín Oficial del Estado del moment, va publicar una llei molt curta amb només tres articles que determinava la creació d’un dipòsit franc pel port de Barcelona, delimitava aquest espai sobre el territori i l’agregava directament al municipi de la ciutat comtal. El treball de recerca i síntesi d’aquesta decisió el va publicar l’associació Foment de la Informació Crítica l’any que es complia el centenari d’aquesta barbaritat amb l’eloqüent títol “Quan l’Hospitalet va perdre la platja: espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”. No entraré per tant en molts dels detalls que explica el llibre i remarcaré únicament els aspectes que resulten més significatius i alguns dels més sorprenents.

I caldrà doncs fer-se algunes preguntes. Primer, per què, necessitava el port de Barcelona un dipòsit franc?. En síntesi perquè feia un parell d’anys que s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, una guerra en la que Espanya no va participar però durant la qual va poder exportar als països bel·ligerants, en bona part des de la capital catalana que s’havia convertit en un motor econòmic del país durant aquells anys. Acabada la guerra i reduïdes les facilitats, un territori franc on les matèries primeres arribades no haguessin de pagar drets duaners abans de la manufactura i posterior exportació, obria enormes expectatives comercials de cara al futur. Aquesta proposta de dipòsits francs en ports exportadors no va ser exclusiva del país ni de la ciutat de Barcelona, però sens dubte en cap indret on es va programar i es va portar a terme, va tenir els efectes sobre el territori que va produir a la rodalia del Pla de Barcelona.

En segon lloc, per què aquest dipòsit franc es va projectar darrere la muntanya de Montjuic, en un lloc arrecerat on s’havia obert el primer port en època pretèrita, però que s’havia abandonat per obrir un port al mig de la ciutat emmurallada de Barcino.? Van tenir molt a veure els corrents marítims, de manera que el port es va dissenyar a contracorrent amb un dic en la vesant nord que, a mesura que la ciutat anava creixent, el comerç marítim es va anar incrementant i el tonatge dels vaixells es va fer més gran, el port va anar augmentant de tamany, especialment amb nous dics i molls, però sempre en direcció cap al sud per evitar un dragatge permanent de sorres que hagués fet el port intransitable. Resultava evident, doncs que el creixement del port acabaria, com així ha estat, envaint tota la vertent muntanyenca del Montjuic en direcció a la desembocadura del riu Llobregat. Avui, el port de Barcelona i les seves instal·lacions ocupen, com ja és sabut, des dels dàrsenes de la ciutat romana fins a la nova desembocadura del Llobregat, que va guanyar terrenys sobre l’antiga desembocadura amb el desviament del Llobregat ja fa unes dècades.

En tercer lloc, per què els terrenys del futur dipòsit franc s’havien de buscar darrere els contraforts del Montjuic, enlloc de terra endins justament entre l’antic port i el morrot del Castell, que era un espai encara útil?. Bàsicament perquè a primers de segle, que és quan es necessita el dipòsit franc, Barcelona ja havia complert una bona part de la seva planificació urbana després de l’enderrocament de les muralles a mitjan segle XIX, estava en procés d’agregació dels municipis de l’entorn i la zona del Paral·lel que és on podia haver crescut un dipòsit franc ja s’havia convertit en una primerenca zona industrial —recordeu la fàbrica de la Canadenca, per exemple— extensament rodejada d’un urbanisme suburbial d’obrers fabrils. També la zona immediata a la part sud dels contraforts del Montjuic que formaven la Marina del veí poble de Sants, estaven fortament ocupats per instal·lacions industrials i per barris de molt pobre factura autoaixecats en bona part pels immigrats d’aquella primera onada de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 (Tres Pins, Can Valero, etc).

Com veieu, fins ara només hem parlat del dipòsit franc que necessitava Barcelona, de la importància del port marítim de Barcelona i del territori ja ocupat per la indústria barcelonina. I si encara filem més prim, no estem parlant de Barcelona com el que és una ciutat: plena de gent amb necessitats concretes. En realitat estem només parlant de les necessitats que expressen els fabricants, els comerciants i els industrials de Barcelona. La mateixa gent que acaba de planificar i construir els eixamples, que ha fet grans negocis exportant i comerciant amb els països bel·ligerants de la Primera Gran Guerra, que està agregant-se les antigues viles del Pla de Barcelona perquè li és impossible ordenar el territori quan li resulta imprescindible negociar cada pam amb els respectius ajuntaments que volen preservar els seus termes. Estem parlant de la gent que galvanitza les grans revoltes obreres dels anys del sindicat groc, amb pistolers a sou de les patronals que assassinen pels carrers de Barcelona als dirigents sindicals (La Setmana Tràgica es va produir l’any 1909, al Noi del Sucre el van assassinar al carrer de la Cadena al març de 1923), els anys que es coneix Barcelona com la Rosa de Fuego.

És a dir, a Espanya es registren uns quants anys d’estabilitat després de la Restauració Borbònica sobre les cendres de la primera república, amb una monarquia al servei de les classes benestants i amb una condescendència obligada cap als sectors econòmics més emprenedors —fabricants i comerciants— en el moment més cru del desenvolupament capitalista, quan  les fàbriques estan plenes d’obrers explotats que treballen de sol a sol, de dones i criatures omplint les miserables naus del tèxtil i de les bòviles i quan els pobles de la rodalia barcelonina estan camí de perdre el seu origen rural per convertir-se en pobles suburbials que apleguen lentament una població miserable que fuig de les zones agrícoles del país en mans de latifundistes per convertir-se en proletaris sense cap més futur que el que li proporciona l’ínfim salari i la solidaritat de classe a través de l’auxili social.

Aquest és el context històric quan el rei Alfons XIII aprova la llei de maig de 1920. I aleshores s’assenya-la, com podia ser previsible, que el futur dipòsit franc s’ha d’aixecar al sud del Montjuic menjant-se la residual zona de Marina de Sants però també la productiva zona agrària entre la Marina de Sants i la desembocadura del Llobregat, que pertany a un tristíssim municipi d’una mica més de 12.300 habitants repartits entre els 4.400 del centre urbà, uns 2.600 del barri de Santa Eulàlia, en bona part perllongació del suburbi santsenc, i quasi 4.000 de Collblanc-La Torrassa, al nord de la carretera reial, on s’estan començant a planificar els solars de propietaris foranis en bona part per aixoplugar la nova mà d’obra industrial. La resta fins als 12.300 habitants censats al terme municipal (uns 1.500) viuen en les nombroses masies aïllades repartides entre el Samontà (un centenar llarg) i tot el conjunt de La Marina (al voltant de 200).

He parlat d’un tristíssim municipi de 12.300 habitants perquè la història de la nostra ciutat no és pas alegre. Bàsicament perquè aquest és un municipi, com tots els del Pla de Barcelona, nascuts a redós de la gran capital i, en conseqüència, fruit de la demanda externa de mà d‘obra i crescut a base d’onades. Tristíssim perquè, a més, el seu sol ha estat històricament producte del mercadeig capitalista. És a dir, una part considerable del seu territori ha estat comprat per gent que invertia en propietat immoble des de temps immemorials, tant al Samontà com a la Marina, però especialment al Samontà, de manera que quan la demanda creixia i l’Ajuntament acceptava la pressió dels terratinents, es parcel·laven les superfícies i es venien als nous residents, generalment acabats d’arribar i amb escassos recursos. Així van anar creixent, sense planificació i al ritme del mercat els barris de La Florida-Les Planes, Pubilla Casas i especialment Collblanc-La Torrassa.

La diferència respecte la dinàmica dels altres municipis del pla és que mentre Barcelona es va anar agregant les antigues viles de la primera corona, l’Hospitalet va romandre en un limbe. Les viles de Sants, Gràcia, Sarrià, Les Corts, Sant Martí, etc. en molts casos amb una classe menestral autònoma i arrelada, primer es van resistir al procés agregacionista, fins que van considerar erròniament que incorporant-se al govern del cap i casal obtindrien l’estatus de poder polític que mai aconseguirien en els seus respectius municipis. La realitat és que els grans llinatges barcelonins que ja ostentaven el poder econòmic, mai no permetrien gaires ascensos socials en el seu limitadíssim nucli de prohoms. Si les petites burgesies de les viles properes a Barcelona sempre serien considerades poc menys que arribistes en aquest procés d’integració de termes municipals ja prou consolidats, què no serien considerades les classes menestrals d’aquells municipis que encara no s’havien incorporat a la vida urbana i que encara transitaven en un camí entre la vila rural i el suburbi.

Així doncs, quan el poder econòmic català decideix que el port de Barcelona ha de créixer davant les noves expectatives, ho fa ràpidament cap el sud, i quan considera que li és imprescindible un dipòsit franc no té cap dubte que el terreny que s’ha de reservar per aquest objectiu és el que toca a la costa. Precisament que aquest territori estigui dedicat a l’agricultura i per tant, majoritàriament vuit de construccions, com no siguin cases de pagès i magatzems, i trossejat per la infraestructura ferroviària que necessitava Barcelona, és el que el fa el més idoni de tots. El dipòsit franc havia de permetre plusvàlues comercials indiscutibles que repercutirien sobre les butxaques d’industrials, comerciants i financers, res comparable amb el guany de les modestes famílies pageses que gaudien, no obstant això, de dos enormes privilegis naturals, el fet de treballar uns camps d’al·luvió tradicionalment fèrtils i l’avantatge d’un mercat de proximitat en perpetu creixement.

Com ha passat sempre des dels inicis de la revolució industrial, la indústria, el capital financer i les estructures comercials derivades, és a dir, el sistema que s’ha anat imposant, l’anomenat sistema capitalista, ha vist el camp, el territori, l’espai, com un valor de mercat sempre subsidiari de les altres necessitats econòmiques de la ciutadania i, per tant, subjecte a la seva explotació per aconseguir un benefici. Quelcom semblant ha ocorregut amb allò que forma part del context natural com són les matèries primeres. Tot és susceptible de ser sacrificat a les necessitats econòmiques del sistema. És ara, quan el desenvolupament del capitalisme travessa els seus estadis més avançats, que es comença a considerar que les matèries primeres són finites i que el territori és un bé que s’ha de preservar perquè aquest és l’únic món que tenim.

Ara fa cent cinc anys, però, el territori era quelcom apte de ser subjugat especialment si es tractava d’un territori imprescindible per bastir la fam irreprimible del poder econòmic del moment, malgrat que pogués posar en risc la fam directe dels que treballaven el camp i, fins i tot, sense importar-los gens ni mica la pèrdua de terrenys fèrtils al costat d’una ciutat que no parava de créixer com era Barcelona i el seu entorn.

D’aquesta manera, el poder econòmic barceloní va aconseguir que el rei sancionés una llei que arrabassava el territori agrícola de Marina a un municipi crescut a la vora dels camins rals que es va anar suburbialitzant a mesura que la demanda de ma d’obra industrial anava creixent, sense que la classe menestral, artesana, propietària de terres i de petita industria, tingués cap capacitat per dirigir el seu creixement urbà. Això no és exclusiu de l’Hospitalet. Ha passat a gran part del contorn barceloní. El que ho diferencia és que l’impacte sobre el territori que ha patit aquesta col·lectivitat no té parangó amb cap altre.

L’Hospitalet va perdre de cop i volta la meitat del seu terme municipal i el pes contributiu d’una gran part dels tributs que generaven les desenes de masies de Marina afectades. I va ser això i no pas la pèrdua del territori, la pèrdua dels camps, de les masies i de la zona costanera, allò que més va mobilitzar el govern municipal del moment. Perquè va ser això el que va reclamar com a compensació: els diners que deixaria d’ingressar i no pas l’espoliació que suposava la mutilació del seu terme municipal en benefici de la ciutat de Barcelona, per justificar la set de guanys de les classes benestants.

És evident que l’Hospitalet va patir una espoliació municipal sense precedents, però no és menys evident que l’espoliació es va fer amb total impunitat i vulnerant la mateixa llei vigent. Segons la llei municipal vigent des de l’octubre de 1877, l’alteració d’un terme municipal només podia dictar-se per l’agregació total a un o diversos termes colindants, és a dir, dissolent un municipi per incorporar les terres a un municipi veí o per repartir el seu territori  entre els limítrofes, cosa que no es va fer a l’Hospitalet, o segregant una part per constituir un nou municipi —circumstància que tampoc es va produir— o per incorporar-lo a un altre, que és exactament el que va passar. Però la mateixa llei afirmava que la segregació de part d’un terme per agregar-lo a un altre només procedia quan fos acordat per la majoria dels veïns de la part segregable i sempre que aquesta segregació no perjudiqués els interessos legítims de la resta del municipi ni perdés les condicions econòmiques, demogràfiques i físiques que qualsevol municipi havia de complir.

En el cas de l’Hospitalet la segregació es va fer sense consulta, més o menys per sorpresa i vulnerant les condicions que la pròpia llei garantia. No és van consultar els habitants de les masies però, a més, resultava evident que la segregació perjudicava els interessos de la resta del municipi perquè deixava el municipi sense la zona agrícola més fèrtil i econòmicament rendible i perquè perdia la totalitat de la zona costanera on, en aquells anys, encara hi havia una porció de pescadors estables, algunes instal·lacions industrials i un patrimoni històric i natural d’enorme importància pel seu present però encara més pel seu futur, com s’ha vist amb els municipis de l’altra banda del riu que han mantingut la zona costanera fins els nostres dies.

És a dir, es va procedir impunement, vulnerant la pròpia legalitat i sense gairebé contrapartides. La mateixa llei al·ludida, implicava les Diputacions provincials en la resolució dels expedients sobre la creació, la segregació o la supressió de municipis i termes, i afirmava que els seus acords serien executius sempre que fossin consensuats amb els interessats i, en cas contrari, aprovats necessàriament per llei, si hi havia desavinences. Però aquí no hi ha va haver desavinences. Simplement mai es va consultar ningú, la Diputació ni tan sols va intervenir, i la llei es va trametre directament des del ministeri d’Hisenda del govern central (ja és ben simptomàtic que fos aquest ministeri i no l’encarregat del territori), sense cap intervenció de la Mancomunitat de Catalunya que alguna cosa podia haver dit, i amb molta urgència.

Es va actuar com s’actua sempre que hi ha pressa, sempre que el poder es considera inqüestionable i sempre que se sap que la resistència serà ínfima o nul·la. Pel poder econòmic, que és qui sovint força el poder polític a actuar i qui paralitza sovint la contundència del poder judicial, la llei només importa quan surt perjudicat, quan ha de perseguir al feble o al que es resisteix als arguments repressors de l’Estat que li garanteix la seva posició predominant.

Això sempre ha estat així en la història. En les fases de democràcia imperfecta, com la que significava la Restauració borbònica del XIX, i no diguem ja en les fases de dictadura i de règims autocràtics. Que s’actués així, doncs, sense dissimular l’espoliació, sense preocupar-se per la impunitat i sense dissimular el negoci, no justifica però, l’escassa resistència del municipi afectat.

Allò que crida més l’atenció de la impunitat amb la que es va actuar és la reacció municipal. El Consistori hospitalenc, aleshores en mans de la Lliga Regionalista de Cambó i presidit pel prohom local Just Oliveras i Prats, no es va pronunciar fins 9 dies més tard de la publicació de la llei quan es van reunir 9 dels 13 regidors electes. L’ajuntament es va donar per assabentat de la llei que declarava “d’utilitat pública els terrenys de la part del barri de Marina afectats per la instal·lació definitiva del port franc de Barcelona” que quedarien a partir d’aquest moment agregats a Barcelona. I sorprenentment afegia “acordando que por la presidencia se consulte si puede tener efecto dicha agregación sin salvar los compromisos que este municipio ha contraído a través del empréstito que recientemente ha hecho con la Caja de Crédito Comunal de la Mancomunitat de Catalunya para atender diverses mejoras de carácter general, dado que responden de este préstamo todos los arbitrios e impuestos que recauda esta Corporación de las fincas urbanes, rústicas e industrias que existen en toda la localidad”.

És a dir, el Consistori del moment es preocupa no de la retallada de 935 hectàrees del seu terme municipal sense consulta, sense negociació, sorprenentment i sense contrapartides, sinó de la pèrdua de la recaptació d’impostos i tributs de les masies afectades que perjudicaria les finances municipals i especialment el retorn del préstec de la pròpia Administració catalana.

Aquell ajuntament que funcionava a ralentí, amb un 30% dels seus regidors desentesos de l’Administració municipal (4 dels 13 regidors no van assistir ni al ple municipal probablement de més transcendència de la història local) el presidia un home de la Lliga, un comerciant conservador, propietari d’un magatzem cerealista que havia heretat del seu pare, de família de Cal Tres, la masia que va permetre la urbanització de la rambla que avui porta el seu nom.

Per cert, una part d’aquell crèdit de la Caixa Comunal, s’havia demanat justament per urbanitzar el segon eixample de la ciutat sobre les propietats de la família de l’alcalde Oliveras. Fixeu-vos hi, la Rambla històrica de l’Hospitalet manté, a dia d’avui, el nom de l’alcalde que no va saber oposar-se a la pèrdua de la meitat del terme municipal, que es va preocupar més que de les 935 hectàrees perdudes (el 43% exactament del territori hospitalenc) de com s’hauria de retornar el préstec que en part havia anat a les butxaques familiars i que no content amb aquesta passivitat, va assistir amb quatre dels seus regidors a l’acte protocol·lari a la riba del Llobregat amb l’alcalde de Barcelona Martínez Domingo per prendre possessió d’aquelles terres tan fàcilment segregades. Per cert que en aquell acte del qual es conserven cròniques de premsa i fotografies, l’alcalde de Barcelona va agrair expressament als alcaldes i als ajuntaments del Prat i de l’Hospitalet (una part del terme del Prat a la nostra banda del riu també va ser objecte d’expropiació forçosa, però va ser un tram realment minúscul) “les facilitats que han donat al Consorci —el Consorci que es va crear a l’octubre del 1915 per gestionar el nou Dipòsit  Franc del port de Barcelona— per la implantació del Dipòsit Franc”. L’acte, amb desenes d’autoritats de tots els àmbits, seguiria amb uns cops rituals de bastó sobre les aigües del Llobregat de l’alcalde de Barcelona, content que el seu terme municipal s’estengués del Besós al Llobregat i acabaria amb la instal·lació de les fites oficials del nou terme amb paletades de morter que van posar, entre d’altres, l’alcalde del Prat i l’ínclit Just Oliveras. Un gest històric de submissió que reconeixia la pèrdua irremeiable de les fèrtils terres de Marina al servei dels interessos dels poderosos.

Un simple detall ens farà veure com anaven les coses en aquell context. El Consorci del Port Franc el van constituir, des de primera hora, l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç, la Cambra Oficial d’Indústria, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre, el Foment del Treball Nacional i la Junta d’Obres del Port. És a dir tots els organismes representatius del poder econòmic del país.

L’Hospitalet mai va estar a l’altra costat de la taula de negociació perquè ningú es va plantejar cap negociació possible, però si algú ho hagués pretès, s’hagués trobat amb nou modestos regidors de poble pertanyents a la Lliga, el mateix partit de l’Ajuntament de Barcelona, el mateix partit que governava la Mancomunitat de Catalunya i el mateix partit del diputat Cambó que pocs mesos després de la segregació de la Marina seria ministre de Foment amb Antonio Maura. És a dir, l’Ajuntament de l’Hospitalet en unes modestes mans conservadores, sotmès als criteris superiors de la classe política catalana que intentava convertir Catalunya en el motor d’Espanya.

Per entendre aquest desequilibri de forces només cal constatar que fins al setembre d’aquell mateix any, l’ajuntament de l’Hospitalet no nomena una comissió que acabarà reclamant una indemnització pels perjudicis causats per la segregació. L’informe encarregat per sustentar la demanda inclou un llistat dels impostos recaptats sobre les terres agrícoles del terme (600 hectàrees de les 935 perdudes) i una setantena de masos, algunes precàries instal·lacions industrials i barraques de pescadors, els tributs dels quals s’avaluen en 18.268,4 ptes. de l’època que representaven únicament un 5% del pressupost municipal de l’any 1921. Els deutes per emprèstits que l’Ajuntament havia demanat als anys 1907 i 1919 sumaven un total de 120.000 ptes. De manera que el que es reclamava, en prou feines suposava el 15% dels emprèstits demanats. Al final, el preu d’indemnització que es va posar sobre la taula va ser de 91.342 ptes. que representava cinc vegades l’import tributari que es deixava d’ingressar en un sol any. Finalment, l’acord es va tancar amb una indemnització de 85.000 ptes. rodones de l’època que acabarien sent poc més de 83.000 líquides perquè es van acabar pagant mil i pico pessetes de l’impost sobre pagament, descomptades del que havia de rebre l’ajuntament agreujat i mutilat i no pas de qui pagava.

Just un parell d’anys després d’aquesta reivindicació, al setembre del 1923, amb el país col·lapsat per la crisi institucional i política permanent, Miguel Primo de Rivera encapçalava un Directori Militar que perpetraria un Cop d’Estat amb el vistiplau del monarca, i Just Oliveras deixaria, com tants altres polítics locals de la Restauració, l’alcaldia. Qui el va substituir va ser en aquest cas un industrial local nascut a Monóvar, propietari d’una serradora de marbre instal·lada sobre el Canal de la Infanta, Tomás Giménez Bernabé, ràpidament inscrit al partit d’Unión Patriótica que havia fundat el dictador, i que es mantindria a l’alcaldia fins poc després de la caiguda del règim al 1929. Malgrat que el decret de segregació no va perdre vigència, la seva aplicació pràctica, però, es va alentir fruit de les circumstàncies del trasbals polític, tot i que, caldria destacar, que la Lliga Regionalista no va ser gens bel·ligerant amb la nova situació política i seguiria defensant, ara potser més tímidament, el Dipòsit Franc.

Si durant els darrers anys de la monarquia constitucional el municipi encara es debatia entre el caràcter rural de la meitat del terme en terres de Marina i el creixement dels nuclis urbans que ja s’estaven desenvolupant al Samontà, a partir dels anys de la Dictadura, l’Hospitalet comença a prendre consciència del seu caràcter preeminentment urbà i industrial. La raó no es pot trobar únicament en la pèrdua objectiva de la zona agrària, puig que l’agricultura i l’estructura productiva de les masies es mantindria fins després de la guerra civil del 36-39, sinó pel fet transcendent que, en especial La Torrassa i Collblanc, iniciava el seu desenvolupament urbà sobre terrenys de propietaris privats en bona part barcelonins, però també sobre el territori parcialment encara verge que creuava el terme des de la Bordeta fins a Cornellà, sobretot entre Santa Eulàlia i la vila vella.

Diríem que fins i tot el municipi rep una embranzida que el fa reaccionar com a comunitat per primera vegada en la història moderna: comença a repensar-se com a municipi autònom enfrontat a l’ombra gegantina de Barcelona. Cap a aquests anys creixen al terme municipal les grans indústries del tèxtil (Trias, Trinxet, Gras, Vilumara, Tecla Sala), les bòviles i les empreses de materials de construcció i les vinculades a la química i el metall i, al seu entorn, el teixit urbà i especialment obrer vingut sobre el notable increment de la demanda de mà d’obra i les grans obres infrastructurals de Barcelona.

El país vivia sota el pes d’una dictadura, però l’Ajuntament encarrega insòlitament només dos anys després del canvi de règim, un Pla d’Eixample i Reforma Interior de tot el terme municipal descomptades ja les terres segregades de Marina que mantenen, com hem dit, el seu caràcter agrari, aparcada indefinidament la proposta del Dipòsit Franc del port de Barcelona. Aquest pla el redacta l’arquitecte municipal —que ho va ser entre 1912 i 1937—, Ramon Puig Gairalt, justament el mateix any que l’alcalde Giménez aconsegueix del rei Alfons XIII el títol de ciutat per l’Hospitalet (15 de desembre de 1925).  Una eina, aquest Pla d’Eixample de tot el terme, que suposa una feina inaudita de planificació del territori que, malauradament, només es mantindrà sobre el paper. Per primera vegada, el municipi planifica tot el seu espai, amb un projecte de disseny de ciutat que recorda en part el que només 70 anys abans havia desenvolupat a Barcelona l’urbanista Ildefons Cerdà.

El proper any, 2025, farà cent anys de la redacció —la presentació va ser a l’any 1926— d’aquest pla d’eixample. També de l’adjudicació del títol de ciutat que sembla que entusiasma molt més que no pas el projecte de planificació urbana que com és palpable no va reeixir i que seria motiu de celebració molt per sobre que del títol de ciutat.

L’alcalde Giménez que era un personatge singular i pel que sembla tenia molt bones relacions amb el dictador li deuria explicar que l’Hospitalet es mereixia una distinció perquè encara no feia un lustre li havien arrabassat tot l’espai agrícola i tota la platja i perquè tenia grans somnis per la seva encara no ciutat com era convertir-la en una població urbana perfectament planificada i probablement amb els recursos propis d’un municipi autònom. Recordem aquí que el municipi tindria aleshores al voltant dels 22.000 habitants que arribarien als 33.500 una mica abans de proclamar-se la República.

Que Giménez hi tenia una certa recança sobre el que els polítics de la Lliga havien fet amb l’Hospitalet ho posa de manifest la protesta encapçalada pel mateix Ajuntament primorriverista al voltant d’un decret de juliol de 1929 que pretenia incorporar a la segregació del 1920, 125 metres al nord de l’eix de prolongació de la Gran Via, que era un dels boulevards urbans projectats per Puig Gairalt en perspectiva immediata d’urbanització. Es tractava de la línia de la Zona d’Urbanització del Port Franc que tornava a impulsar-se al final de la Dictadura amb la mateixa força amb que s’havia projectat quan la Lliga manava. I es feia, aquesta oposició, des de les línies d’un periòdic local, nascut l’any 1928 amb el títol de La Voz de Hospitalet que portava com a subtítol definitori “Periódico quincenal defensor de los derechos de la ciudad”. El primer periòdic genuïnament hospitalenc del segle XX.

L’espoliació del 1920 va resultar irreversible i es va resoldre definitivament ben entrada la dècada dels 60 quan aquelles terres van perdre progressiva i definitivament el seu caràcter rural per convertir-se no en el territori logístic pel qual havien estat segregades, sinó en el primer territori industrial de Catalunya: la Zona Franca de Barcelona. Si en el seu moment, la decisió d’un Dipòsit Franc del port obligava a la dependència del territori de l’autoritat portuària perquè es convertia en un espai vinculat directament a la comercialització de les mercaderies del trànsit marítim, la desaparició d’aquest objecte per convertir-lo en nucli d’instal·lacions industrials, eliminava la necessitat de ser segregat del municipi original perquè qualsevol municipi pot tenir i té, un terreny dedicat a indústria com el té dedicat a altres usos. El que avui és Zona Franca, excloent la part que s’ha apropiat l’autoritat portuària com a instal·lacions dependents del port de Barcelona, podria ser perfectament el polígon de la Zona Industrial de l’Hospitalet. Hauríem perdut la terra agrícola, hauríem perdut la platja i la costa, però seríem el territori industrial més ric de Catalunya i probablement el nostre espai urbà no hauria patit les enormes penalitats de la suburbialització.

Contra aquesta injustícia de fa un segle no van saber lluitar els ajuntaments de la Restauració, ni l’ajuntament de la dictadura Primoriverista, ni els ajuntaments de la República, en aquest cas sotmesos a penalitats més consistents, ni per suposat els de la dictadura franquista ni, molt més lamentablement, perquè tenien més recursos —econòmics, però també polítics i tècnics—, els ajuntaments de la democràcia municipal fins ara mateix. Només cal afegir que un segle i un lustre més tard l’actual ajuntament ha cedit 240.000 metres quadrats del nostre saquejat terme municipal per ampliar la Fira de Barcelona, una Fira que segueix servint els interessos de les classes acomodades fonamentalment, i l’actual alcalde Quirós només ha demanat com a gran compensació que el Hall 0 d’aquesta Fira de Barcelona, tan gran com una mançana de l’eixample barceloní, porti el nom de la nostra ciutat. Per cert, la ciutat més densa d’Europa, demogràficament parlant, amb menys metres quadrats de zona verda per habitant de tot el país i que, per posar només un sol exemple, ha de negociar amb la Generalitat una nova llei específica pel nostre territori perquè s’hi puguin construir escoles amb menys espai perquè no tenim espai disponible per construir escoles estandarditzades. On no tenim un teatre municipal digne de tal nom, ni un auditori, on l’escola municipal de música, oberta fa quatre dies, no es pot fer servir perquè es cau, on no hi ha un museu d’història en condicions, ni un museu d’art, ni tan sols les instal·lacions administratives que requereix una ciutat de 300.000 habitants. Una ciutat on es va deixar perdre el camp de futbol per fer pisos, on una part dels Jardins de Can Arús es van dedicar a habitatges i on es volia convertir un tros gran del Parc de l’Alhambra per fer en un nou poliesportiu.

Una ciutat que mai va tenir aquella zona industrial que es va fer en els nostres camps i que podria haver continuat sent nostra i que com hem estat permanentment el pati del darrere de Barcelona i sobretot de la classe acomodada que l’ha projectat i la manté, ni tan sols hem estat mai representats al Consorci de la Zona Franca que hi treu els rèdits polítics i econòmics de la seva existència. Per cert que ho va demanar Corbacho en el seu dia, però en aquestes coses o es té força i s’insisteix o s’obliden de que existeixes.

Vivim en una ciutat on encara hi ha tres carrers dedicats a alcaldes relativament recents. La rambla Just Oliveras, a l’alcalde que es va deixar arrabassar 935 ha sense resistència, l’avinguda Tomas Giménez a l’alcalde de la dictadura Primorriverista que es va queixar de l’abús de 125 metres però va felicitar el dictador per mantenir la proposta de Dipòsit Franc i a Ramón Solanich, el sisè alcalde de la dictadura de Franco, nebot de la Tecla Sala i alcalde gràcies a les bones arts dels empresaris Riviére de La Farga i Layola Bassas. I menys mal, que el primer ajuntament democràtic es va atrevir a treure-li el nom a Matias de España que va acabar de convertir la ciutat en el rusc que avui és, amb uns barris —especialment els del Samontà— que requereixen una acció integral urgent perquè s’estan convertit en guetos on aviat, de no actuar radicalment, no es podrà ni viure.

Una ciutat que celebrarà l’any vinent el centenari del títol —no el centenari de la ciutat com ja s’ha anunciat molt erròniament— que li va atorgar un rei d’infaust record, durant una dictadura que tenia com a ministre de la Governació a un general que s’havia destacat a Barcelona com a governador civil en la fase del pistolerisme contra el sindicalisme de la CNT, el temut Severiano Martínez Anido, i per impuls d’un alcalde del partit del dictador, la Unió Patriòtica. Un títol de ciutat que és simplement un atorgament simbòlic que en el nostre cas és la trista compensació d’un greuge.

Tot el que aquí he referit són dades, no pas opinions. Queda encara molta història per analitzar, molta recerca imprescindible per anar afegint totes les claus que ens expliquin el nostre passat i deixeu-me en aquest punt, que demani disculpes per tanta simplificació obligada, perquè la història, com la vida de les col·lectivitats, és complexa i la nostra, a banda de complexa, traumàtica, trista i en molt bona part decebedora.

Semblaria com si el destí hagués convertit l’Hospitalet en una ciutat incapaç de resistir-se als embats de la història. Som, molt més que una ciutat acollidora, una ciutat d’al·luvió, que no ha estat capaç d’estimar els seus orígens i la seva identitat i que no ha estat capaç de situar al capdavant dels seus destins a la gent que ha sentit passió per aquesta riquesa de tants afluents diversos. I malgrat això, aquesta continua sent una ciutat per la qual paga la pena lluitar. Deixeu-me, per tant, que subratlli aquestes paraules amb un poema que ens ve com l’anell al dit. És del meu admirat Miquel Martí i Pol i acaba d’aquesta manera:

De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Un nou bosc al barri? Aquesta és la pregunta que moltes veïnes i veïns de Santa Eulàlia es feien, ara fa dos anys i mig, quan es va anunciar la creació d’un bosc urbà de 1.000 m2 a la cantonada del carrer General Prim i l’avinguda Carrilet.

Ara fa poc més d’un any es va anunciar l’inici de les obres del que, llavors ja es va anomenar una nova illa verda, que la regidora del districte, la Iman Aisa aspirava a que fos un refugi climàtic per a la ciutadania.

L’espai, buit des de fa molts anys, acollia un magatzem de materials per la construcció i, de fet, forma part d’un espai ampli a l’avinguda Carrilet, en un revolt de l’antiga via fèrria i que, quan es va soterrar, va acollir uns anys un petit espai de jocs infantils. Just davant hi ha la plaça Camilo José Cela, abans coneguda com la plaça dels troncs, que desprès de la construcció d’un pàrquing es va convertir en un espai dur, de ciment i sense ombres.

Des de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia s’ha estat reivindicant tot aquest temps que s’acabés d’enderrocar la resta de murs que encerclaven l’espai i que fos obert al barri des del primer moment.

Finalment, dissabte 14 de desembre d’enguany es va inaugurar l’espai, fent una crida al veïnat per tal que col·laborés a plantar arbres i plantes en el nou espai. La crida ha estat molt seguida i es van plantar un total de 25 arbres que acompanyen a l’arbre adult, una magnòlia, que es conserva en l’espai i un bon nombre de plantes i flors per omplir les jardineres que s’han construït.

Encara que sigui tard, disposar d’un nou espai en un barri cada vegada amb més densitat de població és una bona notícia. També cal agrair la iniciativa de convidar el veïnat a plantar els arbres i les plantes en el nou espai. Segurament, actes com aquest poden ajudar a que la ciutadania consideri seu l’espai i ajudi a protegir-lo.

Segons informen del servei de parcs i jardins, els arbres que s’hi ha plantat en l’espai son cinc pereres de flor, quatre mèlies, cinc xiprers, set lledoners, un ficus i tres acàcies roses.

Fa més d’un parell de mesos, en el Consell del Districte, es va aprovar per una amplia majoria que aquest espai fos anomenat en el nomenclàtor “plaça de la Estacioneta”, com a memòria del petit baixador del Carrilet que havia existit en aquest indret. Encara no hi ha notícia que la comissió municipal del nomenclàtor hagi acceptat aquesta proposta.

Aquest nou espai verd no amaga la reivindicació ja històrica del barri, de recuperar la biblioteca que es va tancar i el nou poliesportiu que s’espera des de fa ja massa anys, tal com expressava una veïna, en un reportatge de TVLH.

FIC reclama en el primer Consell de Ciutat presidido por David Quirós que se aplique el vigente reglamento con flexibilidad para que no se veten las intervenciones ciudadanas en los plenos

El alcalde justifica que FIC no pueda vehicular la cesión de la palabra en los plenos municipales a otras entidades por una decisión del nuevo secretario de la corporación, el funcionario Fernando Aragonés Seijo

El ex regidor de ERC Antoni García presidirá la nueva Mesa Sectorial de la Vivienda y el teniente de alcalde Jesús Husillos presenta un presupuesto municipal para 2025 de 352,4 millones de euros

La asociación Foment de la Información Crítica (FIC) ha evocado este martes al poeta Blas de Otero en el primer Consell de Ciutat que ha presidido el alcalde David Quirós, cuando quien firma estas líneas reclamó “que al menos nos quede la palabra a los ciudadanos de l’Hospitalet y que cualquier representante vecinal pueda intervenir en los plenos municipales fruto de una interpretación flexible del actual reglamento de participación ciudadana”.  Máxime cuando se va a invertir todo un año en el proceso de su elaboración hasta que en diciembre de 2025 se apruebe la actualización del Reglamento de Participación Ciudadana en un calendario liderado por la teniente de alcaldía de Ciutat de Drets, Laura García Manota.

Se da la circunstancia de que FIC, que hasta ahora había cedido en varias ocasiones sus peticiones de intervención en los plenos para que hablaran representantes vecinales y sindicales, ahora ya no podrá hacerlo como consecuencia de la estricta interpretación del reglamento realizada por el nuevo secretario municipal, Fernando Aragonés Seijo, según ha informado el propio alcalde. FIC tiene como una de sus misiones precisamente fomentar la palabra como principal herramienta del diálogo y del espíritu crítico, bien a través de medios de comunicación o de los distintos actos y debates que organiza. La petición de FIC de mayor flexibilidad y “que no existan impedimentos para que la participación ciudadana sea real” ha recibido el respaldo en sendas intervenciones de la presidenta del grupo municipal popular, Sonia Esplugas, y de la concejal de ERC Silvia Casola.

También han intervenido otros representantes de las 70 entidades presentes en el Consell de Ciutat del martes, en el sentido de que sus integrantes puedan delegar la asistencia a este organismo consultivo en algún otro miembro de la junta de las asociaciones y no obligatoriamente en otra entidad, como ocurre hasta ahora. También Maite de la Concha, presidenta de la Federación de Asociaciones de Vecinos de l’Hospitalet reclamó que los compromisos adquiridos por el anterior equipo de gobierno presidido por la alcaldesa Núria Marín “deben cumplirse sin que se pospongan las fechas de ejecución”. En otra intervención, De la Concha dijo al alcalde que “le tomamos la palabra al elegir el humanismo frente al urbanismo, porque todos defendemos la igualdad, pero todavía hay barracones en los colegios, faltan residencias de ancianos, escuelas de educación especial y FP y hay que proporcionar estos equipamientos y también los profesionales que cubran estas necesidades”.

El proceso participativo que se prolongará durante todo el año 2025 incluye diversas acciones, tanto presenciales como virtuales, con la voluntad, dijo García Manota, de implicar al máximo de sectores de la población. La edil informó que se están realizando sesiones presenciales en los consejos de distrito, las mesas sectoriales del Consell de Ciutat, de forma que sus miembros puedan aportar propuestas. Manota informó que este calendario “acabará en marzo y después empezaremos con la redacción, y posteriormente con el proceso de aprobación inicial, de alegaciones y aprobación final, por tanto, en diciembre del próximo año tendremos este reglamento ya aprobado y publicado para empezar a hacer uso”, explicó.

Tan prolongado plazo en la reforma del reglamento de participación es otra de las cuestiones que desde la Asociación Fomento de la Información Crítica se ha criticado, ya que el vigente reglamento, elaborado en 2013 “nos obliga a estar un año con la participación ciudadana vetada con un reglamento que es un “caixa o faixa” y que no fomenta la participación”. A Carme Rimbau, presidenta del Centro de Estudios de l’Hospitalet, le parece bien que se actualice el reglamento, aunque ella declaró haber participado en muchos procesos participativos y finalmente “no se concreta nada, no se dan resultados y no sé si ha servido para algo”, afirma.

La concejal también ha informado que se ha habilitado una encuesta online para recoger la opinión de la ciudadanía sobre los aspectos que considera prioritarios en el nuevo Reglamento. Según informa el Ayuntamiento, los resultados de esta encuesta se tendrán en cuenta en la redacción final del texto, prevista para el período entre abril y agosto de 2025. La previsión es que la aprobación del nuevo reglamento se produzca en diciembre de 2025, de manera que no se aplicará hasta 2026.

Del mismo Consell de Ciutat celebrado el martes destaca la constitución de la nueva Mesa Sectorial de Vivienda, que estará presidida por el ex concejal de ERC Antoni García Acero. Este organismo afrontará el problema al que se enfrentan muchos ciudadanos afectados por los precios del alquiler y de compra, en especial los jóvenes, que ven prácticamente imposible acceder a una vivienda digna, máxime, cuando el parque de la vivienda hospitalense está muy envejecido. Por ese motivo “esta comisión tiene como objetivo ser un espacio de reflexión y de debate, de reflexión y de propuestas para poder avanzar hacia un plan de vivienda local”, dijeron los representantes del Ayuntamiento. En ese sentido, Carme Rimbau, que además de ser presidenta del Centro de Estudios de LHospitalet, es miembro de FIC y de la plataforma contra la especulación inmobiliaria y la masificación turística, ha añadido la problemática que algunos barrios como Collblanc y La Torrassa tienen con los pisos turísticos.

El último punto del orden del día del Consell de Ciutat, principal organismo de participación ciudadana para el que se ha elegido al presidente del grupo municipal de ERC; Jaume Graells, como vicepresidente, fue la presentación del presupuesto municipal para 2025, a cargo del teniente de alcaldía de Seguridad y Gobierno Interno, Jesús Husillos. El presupuesto, que todavía no se ha aprobado (parece ser que se convocará una sesión extraordinaria del pleno el día 30 de diciembre con tal fin) asciende a 352,4 millones de euros, lo que supone un incremento del 8,5 por ciento (28 millones de euros) respecto al de este año 2024.

En total, de moment, s’han presentat vint requeriments a tot Catalunya per posar els projectes urbanístics amb risc d’inundació sota la lupa

Catorze col·lectius i plataformes ciutadanes, entre les quals figura la hospitalenca No més Blocs van exposar aquest dimarts a les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besós una iniciativa conjunta per presentar requeriments de moratòria de 20 plans urbanístics de moment, malgrat que hi ha més organismes ciutadans preparant noves iniciatives al respecte.

Els requeriments s’adrecen a la Consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat, al director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), als alcaldes i alcaldesses dels municipis on estan previstos aquests perillosos plans bàsicament immobiliaris i també a organismes que tenen molt que veure o molt a dir com ara l’AMB o el Consorci del Besós, per exemple. Com que no hi ha gaire confiança amb que els organismes de l’Administració siguin capaços d’aturar aquests projectes perquè hi ha una contrastada evidència que els poders econòmics influeixen notablement en aquests plans, els col·lectius que impulsen la moratòria han afirmat que si es produeixen danys personals per la negligència a l’hora d’aplicar aquestes prevencions urbanístiques per causa d’inundacions, exigiran responsabilitats immediates en els àmbits administratiu, civil i penal.

Els col·lectius denunciants han posat l’accent en la hipòcrita lamentació dels danys produïts per la Dana de València, quan s’estan tramitant projectes i plans urbanístics en zones amb alt risc d’inundació que els propis promotors coneixen. Els mateixos projectes ja redactats fan menció del risc i incorporen, segons els promotors respectius, mesures de gestió del risc que son, com reconeixen els tècnics independents, simples afegits d’escassa consistència física que no podrien impedir, amb tota seguretat, una inundació de les característiques de la que es va registrar a València. Els col·lectius que demanen la moratòria han explicat que els mateixos plans urbanístics reconeixen el problema i que també d’això n’és conscient l’ACA, malgrat que acaba acceptant les mesures superficials que s’adjunten a les promocions immobiliàries.

Com es va denunciar a la roda de premsa, “Les eines de càlcul del risc d’inundació que utilitzen les Administracions s’han quedat obsoletes i les dades que ofereixen ni estan actualitzades, ni coincideixen amb la realitat”. Per il·lustrar aquesta afirmació, van posar dos exemples concrets: “la zona aeroportuària del Prat de Llobregat, que no consta com a zona amb risc d’inundació, però tothom va veure abnegada per l’aigua fa poques setmanes, o la zona del càmping de Biescas —on el 1996 varen morir 87 persones per una rierada—, que continua sortint als mapes oficials com un territori sense risc d’inundació”.

Les entitats promotores de la moratòria van recordar que “els informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), adverteixen que l’impacte del canvi climàtic en les inundacions es multiplicarà per cinc durant aquest segle, amb especial incidència en l’àrea mediterrània. I que la pròpia Agència Catalana de l’Aigua ho recull en el seu informe “La gestió del risc d’inundació a Catalunya-2023”. 

Alhora van assenyalar que caldria recordar “la declaració al Parlament de l’Estat d’Emergència Climàtica del 2019 —segons la qual el govern té l’obligació de detectar projectes que dificultin combatre els efectes del canvi climàtic—, i les directives europees d’Inundacions i marc de l’Aigua” I van reiterar  la petició “als representants polítics perque apliquin la llei i s’evitin els potencials danys irreparables: que es revisin i s’actualitzin conforme a les actuals evidències científiques, s’apliqui l’avaluació preliminar del risc d’inundació, els mapes de perillositat i risc de Catalunya, així com tota la normativa urbanística sobre planificació territorial i urbanística en matèria de risc d’inundabilitat”.

Els 14 col·lectius impulsors han presentat ja requeriments a un total de 20 plans urbanístics, entre els quals el Biopol-Gran Via de l’Hospitalet, però també un a Sant Adrià i Badalona, un a Mollet del Vallès, un a Sabadell, un a Terrassa, un a La Garrotxa, dos a Rubí, set a Cunit, i cinc més al Baix Llobregat (al Prat, dos, i un a Gavà, Cornellà i Sant Just Desvern).

Les entitats presents van recordar que “almenys un 15% del territori urbanitzat català està en risc d’inundació i que, segons informes pericials d’aquest mateix any amb dades del 2022, a Catalunya viuen actualment un total de 325.445 persones en zones amb risc d’inundació (un 6,6% del total de la població)”. A més, com van assenyalar, “al nostre país tenim el nombre més alt d’indústries perilloses i d’equipaments en zones amb risc d’inundació, en comparació amb la resta de la península Ibèrica: 28 indústries amb perill radioactiu; 53 indústries SEVESO (amb alt risc industrial); 46 hospitals; 48 geriàtrics i 71 càmpings”.

Els convocants van posar l’accent en que “l’objectiu és aconseguir que les institucions i càrrecs polítics amb competències en l’àmbit urbanístic es responsabilitzin de les seves decisions i evitin més desgràcies” i van afirmar que “no descarten sortir al carrer a principis d’any”, alhora que fan una crida a totes les associacions o plataformes que tinguin identificats projectes urbanístics amb risc d’inundabilitat, perquè s’uneixin a la iniciativa.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel (historiadora y activista cultural)

El día en que ocurrieron las más importantes inundaciones en Bellvitge, 21 de septiembre de 1971, yo estaba con mi familia en Daimiel, mi pueblo. Era el último día de vacaciones, cenábamos con mis abuelos cuando oímos las primeras noticias: “Podríais quedaros unos días más”, sugirió alguien, pero mi padre dijo: “No sabemos lo que pasa, pero mañana nos vamos”. Angustiados, acabamos de cenar y nos fuimos pronto a dormir.

Tenía doce años y me había “hecho mujer” esos días. Aquel resultaría ser el último viaje al pueblo que hicimos en familia. A partir de entonces iría yo sola, los meses de agosto, durante bastantes años. En aquel último trayecto familiar en tren, inventábamos juegos, como solíamos hacer con mi padre y hermanos, pero enseguida los dejábamos y pasábamos a contemplar en silencio los paisajes que el expreso arrollaba. 

Llegamos, por tanto, al día siguiente del suceso. Nos encontramos a los vecinos de los “bajos” fuera de las porterías, con sus electrodomésticos y muebles llenos de barro, una imagen penosa que se gravaría en mi memoria. No había luz y subimos andando hasta el piso onceavo donde vivíamos. Ya había subido otras veces a pie, pues la electricidad o el propio ascensor fallaban con frecuencia, pero nunca cargada. Aunque mis padres y mi hermano mayor llevaban lo más pesado, mi hermano pequeño y yo también tuvimos que colaborar, pero no nos quejamos, ante la desgracia mayor de quienes lo perdieron todo -o casi todo.

No hubo muertos porque ocurrió a las nueve de la noche, antes de que la gente fuera a dormir y se pudo avisar a tiempo de que salieran todos y todas.  “Viene el mar”, diría mi vecina Montse Miján, cuatro años menor que yo, cuando vio venir el agua desde su ventana del piso octavo. Lo relató en una entrevista que se le hizo a la familia para la celebración de los cincuenta años del barrio, una visión poderosa que puedo imaginar, “ver” y compartir.

En los días posteriores fuimos a ayudar a limpiar algún local, probablemente los del barracón donde estaba la iglesia de Mare de Déu de Bellvitge y una “guardería” (tal como llamábamos entonces a la escuela infantil).

Los payeses de la zona y algunos técnicos del Ayuntamiento ya advirtieron a la empresa que edificaba los bloques de pisos, la Inmobiliaria Ciudad Condal (ICC), que aquello podía ocurrir, que no hicieran los semisótanos ya que el río Llobregat se desbordaba con asiduidad, pero las ganancias de unos pocos primaron y 80 familias fueron desalojadas, 96 perdieron todos sus enseres, como algunos de los negocios que se instalaban en los locales comerciales.

Desde 1969 los afectados por la deficiente evacuación de las aguas residuales ya se reunían en la parroquia de Mare de Déu de Bellvitge, ya que, tanto ésta como la de Sant Joan Evangelista, también en un barracón de obra, eran los únicos locales en los que se podían celebrar reuniones, pero a partir de 1971 se empezarán a reunir más asiduamente creando un grupo compacto con Francisco Polonio como representante. Aunque recibieron muchas presiones de la Inmobiliaria e intentaron desunirlos ofreciendo soluciones parciales, este grupo, se mantuvo firme y, con el apoyo del Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña, se querelló contra la ICC, no cesando su lucha hasta los años 80 en que llegan a un acuerdo entre el nuevo Ayuntamiento, la ICC y los afectados.

Las inundaciones de 1971 (hubo más, pero éstas fueron las más importantes) marcaron un antes y un después en el barrio. Si en los primeros años en que llegamos los primeros habitantes nos encontramos unos bloques de cemento y hormigón que se alzaban entre campos que se seguían cosechando mientras se pudo, a partir de entonces el barrio se llenó de barro y escombros, todo se veía muy sucio, infectado, imposible de transitar en ocasiones. Una de mis pesadillas recurrentes era verme atrapada en el fango, como solía ocurrir. 

Y es que, como por fin aceptaron que el nivel del terreno es muy bajo respecto el nivel del mar, intentaron subirlo unos metros trayendo escombros de obras de Barcelona y alrededores. Si la Marina había sido en tiempos la despensa de Barcelona, Bellvitge fue, en esa época, el vertedero de Barcelona. 

A ello se sumó el desvío al Canal de la Infanta que traía residuos tóxicos del Llobregat. Las acequias y canales se convirtieron, durante unos años, en cloacas a cielo abierto. Hasta los años 80 no se resolvería el problema de las aguas residuales con el gran colector de la Rambla Marina.

Son aspectos de nuestro barrio que hemos podido entender a partir de la historia que ha ido saliendo a la luz con la celebración de los cincuenta años. Es bueno conocer la historia, aunque inevitablemente se sigue repitiéndo..

Aunque nuestros recuerdos personales se avivan con lo ocurrido recientemente en Valencia, la catástrofe levantina impide cualquier comparación. No podemos comparar las trágicas consecuencias, pero sí sus causas y en ambas encontramos la desidia de unos gobernantes que no ponen freno a las ansias acumulativas del capitalismo salvaje. Entonces eran tiempos franquistas, ahora son tiempos inciertos en los que prima la especulación y el desconocimiento.

Acabo con otra imagen que mi memoria guarda. Un par de años después del desastre de la presa de Tous (1982) en Valencia y parte de Murcia, fuimos a ver a unos amigos que aún vivían en el barracón donde los alojaron. Fuera de la minúscula y “provisional” vivienda, no nos faltó una buena paella valenciana, pero antes habíamos visitado la zona: por encima de la presa y su catástrofe, la hermosa y gran finca del ingeniero que la construyó. 

(En recuerdo a las víctimas y a quienes ayudan como pueden)