El semáforo de la imagen situado en la calle Levante esquina con Torrente Gornal, en la plaza del Cadí, tiene una programación que no ayuda en absoluto a la circulación y lo único que hace es entorpecer al tránsito, por cierto bastante complicado en la zona de La Florida con Collblanc.

Este semáforo funcionaba cuando se ponía en rojo para los vehículos al cabo de unos segundos cambiaba en ámbar para facilitar la circulación de los vehículos cuando no pasaba peatones, los cuales siempre tenían prioridad.

Tras la instalación de unos barracones para ampliar la escuela Pere Lliscart, la programación cambió y el paso al rojo quedó de forma permanente sin cambiar al ámbar al cabo de unos segundos como sucedía anteriormente.

Muchos vecinos se quejan ya que han de esperar sin ningún sentido, ya que no pasa ningún peatón, y además se forma una cola a la espera que se ponga verde.

Debería de modificarse para dar más movilidad a esa zona.

Només cal que mireu l’amplada d’un carrer que té dos noms, afortunadament ara de vianants, però amb permís per accedir des del polígon Famades fins al carrer Major. És el carrer que divideix els termes municipals de l’Hospitalet i Cornellà. A la banda de Cornellà, a l’esquerra de la fotografia, la centenària Masia Serra. A la dreta, com no!, un bloc de pisos: és la banda del terme municipal de l’Hospitalet. El bloc ja fa anys que és construït, com es veu, a quatre passes de la masia centenària. Els permisos no els va donar Cornellà. Els va donar l’Ajuntament de l’Hospitalet: tant se val, quin era. Tots han fet el mateix, fins ara. Si ja era una barbaritat deixar edificar en aquest solar, encara més barbaritat va ser deixar edificar amb els balcons en voladís, sobre la calçada. Uns quants camions ja se’n endut una mica de balcó, però perquè no se l’enduguin sencer, l’Ajuntament de l’Hospitalet ha ideat una meravella: un pal vertical clavat al terra. Abans de trencar el balcó, el camió que no hi càpiga per fer la corba, s’endurà el pal metàl·lic vertical. Gran idea!. Clarament, això només passa a Hospi. Ah! per cert, el carrer és diu de Famades a l’Hospitalet i d’Angulo a Cornellà. Voleu més sorpreses?

Com aquest pal de llum, repartits per la ciutat, els que vulgueu. Aquest es
exactament al davant de l’escola Busquets i Punset al barri Centre, en un lloc on cada
dia surten desenes de nens i nenes que es mouen per la vorera lliurement. Per sort no
hi ha hagut ensurts però aquesta manera de tapar el punt de les connexions dels pals
de l’enllumenat públic és evident que no és la més encertada. Ja es veu que el
cartronet és provisional però aquesta provisionalitat, diuen alguns que ens han parlat
d’aquest en concret, porta mesos esperant la tapa definitiva. Com aquest, a l’avinguda
Josep Tarradellas, n’hi ha uns quants. Tan complicat és fer una revisió exhaustiva
d’aquests pals i deixar-los en condicions perquè no es produeixin accidents? Sembla
que sí, que és molt complicat.

Just un any després de la seva mort, al març del 2021, l’ajuntament Marín va permetre que es rendís un homenatge popular a la memòria del que va ser alcalde de la ciutat, Vicenç Capdevila, plantant una olivera al parc de Can Buxeres i col·locant una placa commemorativa. La iniciativa va partir de l’aleshores Síndic de Greuges de Catalunya, Rafael Ribó, que era amic seu, malgrat la diferència d’edat i ideològica, i de seguida va ser molt ben acollida per la família i pels que s’hi consideraven amics. En moltes ocasions la mateixa vídua Capdevila ens havia comentat que hi acudia a l’indret i netejava personalment la placa que estava abandonada i generalment bruta. Aquest és el lamentable estat actual. No calen més paraules.

Fa molt de temps, la reivindicació dels semàfors resultava imprescindible per
organitzar una mica la circulació urbana. Després hi ha hagut una febre de semàfors i
s’hi instal·len arreu. La majoria fan el seu paper, però d’altres són una mica
incomprensibles, com aquest de la fotografia. Està instal·lat a tocar de l’edifici de
l’Ajuntament del carrer Josep Prats entre el carrer Roselles i la plaça de l’Ajuntament.
Un carrer pràcticament de vianants que emboca a una plaça de vianants del tot. Allà
s’ha instal·lat un semàfor que fa riure. No només perquè està apagat de manera
permanent sinó perquè, a més, enfoca als habitatges i a la vorera i no pas al carrer.
Només es pot entendre la seva instal·lació o bé perquè sobrava i no sabien que fer-ne,
o bé perquè als que compren semàfors els fan descompte si en compren de sobres.
Una mica estrany tot plegat.

Una part important dels rètols de les escoles de la ciutat presenten aquest aspecte de
deixadesa i abandonament. El que mostra la fotografia està al districte Centre però
hem pogut veure rètols descuidats en les mateixes condicions a escoles de Collblanc i
La Florida, per exemple. No és que la qüestió dels rètols escolars sigui un tema
transcendent: tots els veïns saben el nom de les escoles del barri i les escoles
presenten molts més problemes que la retolació. Si ho portem a aquesta secció és
perquè si una cosa tan senzilla i econòmica de resoldre com és la senyalètica està en
aquestes condicions, com no ho estaran les coses veritablement importants en matèria
escolar. Una cosa és exemple de l’altra: si s’abandonen els rètols, com no s’han
d’abandonar les ràtios, els patis, la climatització, el manteniment, les cobertes dels
edificis, les tanques, etc, etc.

No fa gaire dies els veïns i veïnes de la plaça Verge de Montserrat del barri Centre, coneguda tradicionalment com la Plaça del Bacallà, per la seva peculiar forma, van manifestar-se demanant que després d’anys de promeses, l’Ajuntament remodeli d’una vegada una plaça que s’ha convertit en un erial. Mai en tota la seva història, des que es va urbanitzar, havia estat tan abandonada, mostra de la desídia municipal pel que fa al verd urbà. La foto no pot ser més expressiva de la política municipal envers l’urbanisme: una plaça convertida en un solar impracticable amb un horitzó de bloc de pisos.

A la foto es pot veure un tros petit del carrer de Sant Joan a tocar de Josep Tarradellas, al barri Centre, amb una vorera ampla, una tanca perquè hi ha una escola davant i… al lector potser li passarà desapercebut el motiu de la foto denúncia. Cal que s’hi fixi. Doncs, si. Fins a cinc escocells on haurien d’haver arbres que estan buits. Això passa a aquesta punta de carrer i passa des de fa anys. Però el que passa en aquest carrer passa en desenes de carrers de la ciutat on abans hi havia arbres i ara només hi ha forats. Només cal pensar-hi quan travessem carrers a qualsevol barri de la ciutat. Estrany serà no trobar un forat ple de terra o un arbre talat a mitja altura o, encara més terrible, un antic escocell que s’ha convertit en un pedaç de ciment. Si alguna cosa necessita aquesta ciutat són arbres i si alguna cosa li sobren, perquè fan mal a la vista, són escocells buits. La insensibilitat municipal que clama al cel.

Can Rigalt, al principi considerada com una masia i desprès de moltes actuacions arquitectòniques convertida en casa senyorial, està sumida a l’abandó absolut sense que ningú sàpiga ben bé, quin serà el seu futur. El seu deteriorament es va iniciar quan va ser comprada pel F.C. Barcelona el 1997, per un milió i mig d’euros. La idea era instal·lar-hi la “masia”, ja que el club trobava problemes per instal·lar-lo a Sant Joan Despí. Els terrenys estaven qualificats com a parc metropolità. Els veïns van defensar el solar com a zona verda.
El 2004 es va presentar un nou projecte urbanístic per a la zona i dos anys més tard es va plantejar la construcció d’un nou Hospital General de l’Hospitalet (conegut com a Creu Roja). Fins i tot males llengües parlen que en aquesta zona es volia realitzar un gran pilotatge urbanístic.
Els anys han anat passant i l’únic que és cert que un edifici del 1693, segons algunes inscripcions del mateix edifici, que ha sobreviscut durant tant de temps. Ha estat testimoni de la construcció de la carretera general a Madrid (actual Carretera de Collblanc), sembla que no té cap altre futur que el deteriorament absolut malgrat les constants denúncies de les associacions de veïns de la ciutat que en reclamen la recuperació.
Can Rigalt és un dels elements principals del patrimoni local valorat com a tal el 1960 i inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) del 1983. Actualment té la consideració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL)

Això que veieu a la fotografia, abans de la reforma que, sense consultar als veïns, es va
fer a la ciutat quan governaven els alcaldes anteriors a Nuria Marín, era una placeta.
Un dels pocs recons que encara conservaven l’aspecte de poble que es va malmetre
per la voracitat municipal de permetre edificis tan alts en un espai tan reduït. Va ser un
raconet dibuixat pel gran artista, encara viu, Joan Soler-Jové, que hauria d’haver estat
declarat Bé d’Interès Cultural per un Ajuntament que, a l’hora de fer les obres del
carrer Major, va decidir tot el contrari: carregar-se la placeta. Novament faran obres al
carrer Major. A veure si ara s’escolta els veïns i es restitueix aquest esglaonat insuls al
que era abans: una placeta, amb una fonteta, uns bancs, uns quants arbres i uns
matolls ben endreçats.