LAURA ALZAMORA. Regidora de LHECP-C

La joventut per definició, és aquell procés a la vida que s’ubica entre la infància i l’adultesa. Però cal reivindicar que no és només un pas entre etapes, sinó una etapa amb nom propi, amb el suficient pes i influència per al desenvolupament vital de cada persona. Segur que si tirem memòria endarrere recordarem una etapa plena de descobriments, d’emocions vibrants, de qüestionaments constants, i de vitalitat absoluta.

És el moment de la vida on comences a desplegar les ales, on se’t diu que no ets suficient madur per assumir certes responsabilitats, però si per que se t’imposin d’altres. Per aquest motiu també és aquesta una de les etapes que es senten i es viuen com a més injustes.

Com a societat no podem veure a la joventut com a “adults en espera”, no podem infantilitzar-los i no podem exigir sense estendre la mà. Com a societat, és imprescindible entendre el paper fonamental de la joventut com a elements actius del canvi social, actual i de futur. Sempre ha sigut així, actuant el jovent com a subjecte amb  una gran capacitat transformadora.

I per tant, com a societat tenim l’obligació d’obrir i oferir espais de participació, per tal que els i les joves puguin implicar-se, tenir veu i construir projectes compartits com a part de la ciutadania que son.

Està molt estesa l’estigmatització de la joventut, relacionant jovent amb falta de compromís, amb una manca de respecte pels seus pares, avis i professors, se’ls acusa de no voler treballar ni estudiar, de no conèixer l’esforç, ni la responsabilitat. També de ser la generació de cristall i viure hipnotitzats per les xarxes socials. Però mai ens qüestionem quina part de responsabilitat tenim els adults per a tenir aquesta percepció dels joves, quins son els seus interessos, que els oferim i com es correlacionen.

Tot i el que pugui semblar, un terç dels joves a Espanya declaren tenir molt o bastant interès per les qüestions polítiques. També són la generació més formada i, a la vegada, la generació que més pateix la precarietat. Ni els seus pares ni els seus avis tenien a la seva edat una major consciència ecologista. Cap generació ha sigut més feminista que l’actual.

I de fet, son més de 1.800 milions les persones d’entre els 10 i els 24 anys. Qui pot negar que la llavor d’un món millor és a les mans dels i les joves? És evident, per tant, que el futur, la salut de la societat en general, i de la democràcia en particular depenen en gran part d’ells i d’elles.

Però la majoria senten una certa desconfiança cap als partits. Així doncs, quins són els espais en els que participen? Quines són les eines que tenen per fer sentir la seva veu? És indiscutible el paper i el lideratge dels i les joves en moviments transformadors com el “Fridays for Future”.

Però cal que des de les administracions també els oferim espais per tal que puguin articular respostes per a les seves inquietuds. Respostes que han de poder arribar. I així que sentin que la seva implicació es útil, que serveix per a construir col·lectivament un futur que és seu i que tenen dret a lluitar. I des del municipalisme tenim una bona eina per fer-ho.

Històricament, aquests espais han estat els caus, els casals, els ateneus, les aules de cultura. Les societats canvien, però quins son els equivalents a aquests espais en l’actualitat? Cal que els partits i els ajuntaments promoguem espais oberts, per a que els joves els puguin sentir seus, on puguin trobar-se, i on puguin compartir i reflexionar.

És durant el temps lliure on es produeixen aquestes interaccions, en els espais de lleure, els espais culturals, la musica… La conjunció perfecte es produeix quan participes i a més ho passes be.

Però troben les joves de la nostre ciutat una oferta d’oci divers? Oferim que puguin autoorganitzar-se col·lectivament, i impulsar accions i projectes, o els hi donem només espais on consumir temps i activitats? Fomentem que puguin prendre consciencia i responsabilitat o només els hi demanem la seva opinió per després no tenir-la en compte?

No oferir suficients espais de participació, en una ciutat amb la complexitat que te L’Hospitalet és hipotecar el futur. No promoure la implicació i l’autonomia de les joves en la construcció de la societat, implica tenir adults dependents. Ens hi va la salut de la democràcia. Obrim les portes ja.

JAVIER MARÍN VÁZQUEZ (Secretario General de la Alianza de la Izquierda Republicana de España)

Hace más o menos un par semanas se constituía el nuevo Ejecutivo de la Generalitat. Para los que vuelven ahora de las vacaciones, si se han aplicado la máxima de que esta breve etapa es para desconectar del mundanal ruido, se habrán encontrado con la sorpresa de que hay nuevos inquilinos en el Palau de la Generalitat, pero que la letra y música que sale por sus ventanales, aunque de distinta orquesta, sigue tocando las mismas canciones. Déjenme hacer un breve recordatorio pedagógico para poner al día a los que hoy se reconectan.

La cesión del voto es un compromiso contractual, por medio del cual los partidos piden el voto a la ciudadanía, a cambio de unas promesas de beneficios materiales, que presuntamente mejorarán su calidad de vida y que vienen reflejados en determinadas políticas públicas del programa electoral.

Cuando por medio de esos votos se accede al gobierno, y en vez de cumplir el compromiso prometido en el programa electoral, se hace justo lo contrario, se está produciendo una estafa electoral al ciudadano que otorgó su confianza a ese partido, al tiempo que una desconfianza generalizada en el sistema político del país, que debiera ser posible denunciar como incumplimiento de contrato por publicidad engañosa.

El programa electoral de ERC no engañaba a nadie. Prometieron:

1.       Financiamiento singular de la Hacienda Pública Catalana.

• Creación de una Consejería de Política Lingüística

3.      Consolidar y reforzar el modelo de acción exterior

• Conseguir la transferencia de todas las competencias y recursos sobre la gestión de las migraciones.

5.      Ejercer el derecho a la autodeterminación por medio de un referéndum sobre la independencia.

Por su parte, el PSC había prometido en su programa electoral:

1. Pacto de financiación con el Gobierno Central en los primeros 100 días de administración.
   1. Inversión de 3.500 millones de euros para mejorar la infraestructura hídrica y combatir la sequía en Cataluña.
   1. Aumento de la plantilla de los Mossos d’Esquadra con 570 nuevos agentes cada año
   1. Modelo educativo con un sistema trilingüe en las escuelas para garantizar el aprendizaje del catalán, el castellano y el inglés.
   1. Incrementar el presupuesto destinado a la cultura en un 2%.
   1. plan de renovación para las viviendas de más de 50 años

El acuerdo PSC+ERC para la investidura de Illa recoge “fil per randa” los 3 primeros compromisos íntegros de ERC:

1.       Que Cataluña salga del régimen común y que la Agencia Tributaria Catalana gestione, liquide, recaude e inspeccione todos los impuestos

• Creación de una Consejería de Política Lingüística. Pacto Nacional por la Lengua que cuente con 200 millones de € de financiación en su primer año. El catalán como lengua vehicular y de aprendizaje en el sistema educativo. (por lo tanto excluyente del idioma español)
• Ampliación de la Consejería de Acción Exterior y UE y apoyo al programa del cuerpo consular establecido en Cataluña; así como reforzar la presencia de la Generalitat en organismos y agencias internacionales

Ni una palabra en ese acuerdo de investidura, sobre la rebaja del tiempo para la atención sanitaria en las listas de espera, lo que implicaría mayor inversión en nuevas plazas de profesionales sanitarios.

Ni una palabra sobre la mejora de la calidad en la Educación Pública. Su único interés es reforzar la Gestapo lingüística, por medio de la marginación absoluta del idioma español. Acabarán poniendo multas a los profesores o alumnos que sorprendan hablando español (denles tiempo).

Nada que ver con las declaraciones de Illa de febrero de 2023 en las que prometió su negativa radical a reeditar un tripartito en Cataluña, ni con la de algunos medios de comunicación subvencionados, que han intentado engañar a la ciudadanía diciendo que con su presidencia, acabarán 14 años de gobiernos independentistas. Es justo todo lo contrario, los hechos están demostrando que con su Govern se dará respiración asistida a la secesión.

Cambia la nomenclatura de los partidos y personas en el Govern de la Generalitat, para mantener las mismas políticas continuistas de los últimos 14 años. No es un cambio de ciclo, es simplemente un cambio de personas y siglas, que favorecerán los intereses personales de los nuevos gobernantes, al tiempo que seguirá perjudicando los intereses colectivos de la mayoría social.

¿Quien gana y quien pierde con este cambalache?

Con tan solo el 13 % de los votos del censo electoral catalán —425.000 votos—, ERC ha impuesto los 3 puntos principales de su programa electoral.

Gana, pues, ERC que ve cumplido su programa secesionista, el único que le importa, después de fracasar estrepitosamente con sus políticas en Educación, Sanidad, Vivienda y Seguridad Pública.

Viendo el organigrama de gobierno, es más que obvio que van a crear una ingente cantidad de puestos de trabajo como funcionario público en los ámbitos exigidos por ERC —Exterior, Inmigración, Política Lingüística— que están destinados a los militantes que mantienen el aparato de ERC, que probablemente asuma la dirección de esas Consejerías en un futuro inmediato.

Gana Salvador Illa y el PSC, que asumen en primera persona el poder institucional para aplicar el programa secesionista de ERC.

¿Quién pierde?

Pierden los ciudadanos catalanes que usan la lengua española de forma mayoritaria, ya que con este acuerdo se verá postergados en la Administración Pública y en la Enseñanza, a pesar de la obligatoriedad en la cooficialidad, que establecen la Constitución Española, el Estatuto de Cataluña y las numerosas sentencias judiciales que obligando al Govern de la Generalitat, han sido reiteradamente incumplidas por esta.

Pierde la ciudadanía de Cataluña que seguirá viendo cómo se desvían los recursos económicos de sus impuestos a la duplicidad de “embajadas en el extranjero” que ya están cubiertas por el Estado Español.

Pierde la ciudadanía del conjunto de los pueblos de España, que ve como el Gobierno Central, por el propio interés personal de su Presidente, permite que la segunda CC.AA más rica del país deje de contribuir a la caja común de solidaridad interterritorial.

Pierde el conjunto del pueblo español que comprueba con tristeza y rabia contenida, como se elimina el principio de IGUALDAD, que rige nuestra Constitución, para favorecer los privilegios de las regiones más desleales con España. Con evidente peligro de fracturar la unidad territorial, para invertir a marchas forzadas en una confederación que satisfaga a los partidos que sostienen a P. Sánchez –BILDU, ERC; BNG; JUNTS; PODEMOS, y SUMAR,— que son los que reclaman esa confederación, que presagia terribles enfrentamientos de imprevisibles consecuencias.

Perspectivas de futuro

Para seguir combatiendo a favor de la mayoría social, para conseguir mayores cuotas de calidad e igualdad en la Educación, en la Sanidad, en la Seguridad Pública, en respeto al uso normativo y legal de la lengua española, hace falta una izquierda consecuente, de ámbito estatal, que se comprometa a denunciar con fuerza el rumbo confederalizante que está siguiendo la política española, con la nave nodriza catalana al frente, y la vasca detrás. Una izquierda que esté en la calle, llamando a la movilización social por la mejora de las condiciones de vida.

Desde la humildad de un pequeño partido político, AIRES no cejará en hacer denuncias con mucha pedagogía social, impulsando esas protestas y llamando a la lucha activa.

MANUEL DOMÍNGUEZ. Portaveu de L’Hospitalet En Comú Podem.

Comencem pel començament. Primera premissa: la riquesa, els recursos, són produïts pel treball humà. Sense treball humà no n’hi ha tomàquets o pantalons ni els tomàquets i els pantalons seran a prop teu. Sense treball humà no hi ha electricitat a casa teva i els residus ens menjarien i provocaries malalties.

Et diuen que la riquesa la generen els/les emprenedors/es. És una mitja veritat: generen riquesa en tant que també treballen. Després s’apropien de la riquesa generada pels/per les treballadors/es. Aquesta és una altra història que tractarem un altre dia.

Segona premissa: els països rics de l’actualitat ho són com a conseqüència de l’explotació imperialista dels països pobres de l’actualitat a partir del segle XV. Desenvolupament i subdesenvolupament són les dues cares de la mateixa moneda, un ha generat i genera l’altre.

Evidentment que hi ha excepcions, provocades per diverses peripècies històriques i necessitats polítiques i econòmiques del capital. Els mapes dels indicadors del desenvolupament humà i el dels imperis dels segles XVIII al XX deixen poc marge al dubte.

Tercera premissa: la població dels països rics va decidir tenir pocs fills al llarg del segle XX. En concret, a Espanya, des de la dècada de 1990 tenim una de les fecunditats (mitjana de fills per dona) més baixes del món, al voltant de 1,2.

La conclusió d’aquestes premisses és que als països desenvolupats, si volem generar riquesa, necessitem gent. I aquesta gent només pot venir dels països no desenvolupats. Per tant,

Les diferents formes de racisme són molt antigues i han adoptat moltes formes. Per exemple, l’odi a les persones jueves, l’antisemitisme. L’arribada als regnes ibèrics de la població gitana en el segle XV també va desenvolupar un racisme ben arrelat. Però va ser l’imperialisme que hem esmentat el que va crear el racisme modern. El racisme és una eina de la lluita de classes.

El racisme fou creat per a justificar l’explotació de les poblacions conquerides amb l’esclavitud, la mita (una forma de treball forçat a la població d’Amèrica), etc… Ara continua amb la mateixa funció: justificar l’explotació de la classe treballadora, com a mà d’obra barata, i permetre el consegüent enriquiment extra del capital.

El racisme, malauradament, troba adeptes en la part de la població considerada superior, fins i tot en la de classe obrera. A molta gent li deu agradar que li diguin que és millor…

Avui, l’extrema dreta proposa un pacte a una part de la població dels països desenvolupats amb el que li proporciona unes engrunes de la riquesa, alguns privilegis i la idea de la superioritat; no menyspreem la importància de les idees d’auto-reconeixement, poden passar per sobre de les condicions materials reals.

Un estudi fet a finals del segle XX deia que més de la meitat de la població de Catalunya era fruit de les dues onades immigratòries que s’havien rebut al voltant de les dècades de 1920 i 1960. A Catalunya la natalitat havia baixar abans que al conjunt d’Espanya.

Les zones rurals espanyoles expulsaren milions de persones a les zones urbanes i industrials d’Amèrica, Europa Occidental i Espanya. Fins fa uns 30 anys, Espanya era un país d’emigrants pobres; què ràpid ens hem oblidat d’això!

Segons aquest estudi, l’Hospitalet no arribaria als 20 mil habitants sense l’arribada de la gent com els meus pares. A partir del 2000 s’ha produït el tercer episodi immigratori, el de les persones procedents d’arreu del món.

A hores d’ara, al voltant d’un terç de la població de l’Hospitalet és d’origen estranger, una proporció que augmenta als barris per sobre de la via.

La immigració no és un problema, com he intentat exposar al començament, és una necessitat. El que és evident és que una concentració de persones immigrades pobres genera els problemes que qualsevol concentració de població pobre comporta, amb l’afegit dels problemes propis de les persones estrangeres, moltes de les quals no tenen regularitzada la seva situació.

En termes econòmics, el capital no assumeix els costos de les externalitats del trasllat de la mà d’obra que necessita pel seu funcionament des de l’estranger i genera situacions socials molt complicades.

El que no sabem és si aquestes situacions són creades pel desinterès del capital per tot el que no genera beneficis o si directament les provoquen per fomentar els conflictes i l’auge de l’extrema dreta.

A l’Hospitalet hem d’afegir l’extraordinària densitat de població i la manca d’espais públics, el que genera uns importants problemes de convivència.

Des de la consciència de classe, entomem el tema de la immigració en termes de lluita pels drets de les persones, especialment les de les persones treballadores, de les seves condicions laborals i socials, que són les de tothom.

El problema de l’habitatge afecta al salari real de tothom, però és sagnant entre les famílies desnonades. El salari indirecte no arriba per cobrir les necessitats bàsiques de les persones socialment més vulnerables. El moviment obrer, veïnal i pels drets socials hauria de superar les reaccions racistes, nacionalistes i xenòfobes.

JAUME GRAELLS. Portaveu ERC i EUiA a l’Ajuntament de l’Hospitalet  

Els amics de la FIC em demanen el clàssic article d’inici del curs polític. Aquell que es fa en tornar de vacances. Cosa que és d’agrair perquè no sempre es fàcil poder expressar la nostra opinió en una ciutat on la llibertat de premsa no està garantida. El primer que vull dir és que no es pot parlar de la tornada de les vacances: la major part dels nostres barris no fan vacances a l’estiu, la nostra gent no s’ho pot permetre.

Els carrers i les places bullen en època estival. La calor, la pobresa i la massificació constitueixen una barreja que deriva en unes condicions de vida més que precàries. En una ciutat que pateix un urbanisme voraç, amb la proliferació d’infrahabitatges, amb manca d’espais verds, sense ombres i on predomina arreu el ciment que incrementa les temperatures en les temudes onades de calor. Això s’agreuja amb uns refugis climàtics que fan riure i amb la manca d’equipaments públics, que a més tanquen el mes d’agost. Es dona el cas d’equipaments que són refugi climàtic que no obren en aquest mes o que redueixen dràsticament els seus horaris, per la manca de personal substitut.

El mes d’agost a l’Hospitalet també es caracteritza pel tancament dels serveis públics: serveis socials passen a mínims, les regidories de districte i els centres culturals tanquen tot el mes, les biblioteques o tanquen o redueixen horaris i els efectius de la Guàrdia Urbana, ja de per sí precaris, es veuen reduïts a la meitat en els mesos d’estiu. Què no dir del servei de neteja de la ciutat totalment precari, i amb una maquinària, contenidors i camions envellits després de 14 anys amb el mateix contracte. No és d’estranyar els reiterats incendis de camions en els darrers dos mesos que han posat en perill a treballadors i ciutadania.

Amb això ens trobem amb un espai públic abarrotat de gent, també a les llargues nits d’estiu, cosa que contrasta amb l’esmentat tancament de serveis i equipaments, i amb una Guàrdia Urbana que no pot arribar a tot per la manca de personal, la falta d´educadors i dels serveis de mediació al carrer. Les famílies vulnerables, amb situació d’emergència habitacional, amb dèficits alimentaris que s’agreugen amb les vacances escolars (molts infants només tenen garantit un plat a taula de qualitat mínima en els menjadors escolars) i amb tota mena de mancances i sense satisfer les necessitats més bàsiques; aquestes famílies si ja de per sí són desateses tot l’any a l’estiu es troben directament amb la porta de l’administració tancada als seus nassos.

Un fet remarcable és la pobresa que ens arriba en aquests mesos a la qual no se li presta cap mena d’acollida. Ens podem trobar perfectament amb una matrícula viva escolar que depassi els 1000 infants que s’hauran d’escolaritzar el setembre perquè han arribat després del procés de matriculació ordinari del mes de juny. 1000 infants arribats en un parell de mesos sense cap acollida i que han d’esperar el setembre a ser atesos, ells i les seves famílies, per avaluar les seves necessitats i per iniciar el procés d’escolarització.

En uns barris que voregen i superen el 50% de pobresa infantil ens podem permetre fer vacances a l’estiu? No s’haurien de garantir uns serveix extraordinaris i transversals per atendre les necessitats de la nostra ciutadania i de la infància?

Les conseqüències de tot plegat són fàcilment deduïbles. A l’agost les necessitats es doblen i la resposta dels serveis municipals passa a ser de mínims o inexistents. Els greus problemes de convivència que han esclatat durant l’estiu, amb proliferació dels sorolls, percepció d’inseguretat, la manca de neteja, les males olors, desatenció a la vulnerabilitat etc fan insuportable l’existència de molts dels nostres conciutadans.

La resposta a aquest despropòsit, com passa sovint a la nostra ciutat, és el silenci i l’apatia d’un govern en vacances. I l’oblit de la nostra gent gran, que és el perfil predominant juntament amb el de les famílies vulnerables en expansió en molts dels nostres barris. Ambdós col·lectius accepten estoicament el destí que els ha tocat viure. La pobresa i la vellesa són silencioses. No tenen el ressò mediàtic perquè no disposen  dels recursos ni els mitjans per fer-se valer com a ciutadans de ple drets. Per no tenir, alguns no tenen reconegut ni els drets més bàsics com el de l’empadronament. Per a l’administració no existeixen. Un joc molt perillós aquest, que se’ns pot girar en contra si no li posem remei.

El que ha passat aquest estiu a la nostra ciutat no es toleraria en altres barris i ciutats de Catalunya. Aquesta, efectivament, és la nostra realitat, la nostra trista realitat, i no la que es vol vendre de la ciutat modèlica de les grans transformacions. La resposta del govern, com deia, és l’apatia. Lluny d’estar al peu dels problemes que es viuen en els barris ha decidit, un agost mes, marxar de vacances. I hi ha qui pot pensar que les vacances les allarguen durant tot l’any.

L’estiu hospitalenc ens il·lustra perfectament de com serà la nostra ciutat i de quina serà la resposta i el programa del nou govern municipal la resta de mesos d’aquest nou curs polític i de la resta del mandat. Cap novetat, en aquest sentit. Nou alcalde, vells tics: la passivitat de sempre, la negació dels problemes com a norma i control ferri dels mitjans de comunicació públics que, per cert, també tanquen per vacances.

La pregunta que ens hem de fer és si serem capaços de donar veu a la majoria silenciosa i activar el canvi de rumb que necessita la nostra ciutat. Amb aquest govern, i amb alguns grups de l’oposició, malgrat tinguem un nou alcalde, sembla més que improbable. Pels seus fets els coneixereu, als uns i als altres. ERC i EUiA farem tot el possible per revertir en el futur aquesta situació. Per nosaltres no serà.

ANTONI GARCÍA

El curs polític arrencarà al setembre carregat d’actes, activitats i esdeveniments. D’una banda, s’inicia una nova etapa a la Generalitat de Catalunya, on l’independentisme ha perdut l’hegemonia parlamentària tant per mèrits propis com per la davallada d’Esquerra, que des de les darreres eleccions municipals ha anat perdent bous i esquelles i ha decidit cedir la presidència de la Generalitat a Salvador Illa.

Caldrà veure com el nou govern afronta els problemes que afecten el país i si, a més, aporta beneficis a l’Hospitalet complint els compromisos històrics que encara queden pendents en diversos àmbits. El temps dirà si es tradueixen les paraules en accions, ja que l’experiència amb l’anterior govern, que va generar moltes expectatives però va acabar passant amb més pena que glòria, va donar l’esquena a l’Hospitalet. De fet, lluny de resoldre o encarrilar problemes greus, com els que la ciutat pateix en l’àmbit educatiu i social, aquests s’han agreujat.

L’Hospitalet de Llobregat es troba en un moment crucial de la seva història. Amb l’arribada del nou alcalde, David Quirós, la ciutat es troba davant d’una cruïlla: seguir un model de ciutat que molts considerem esgotat o emprendre una nova transformació que respongui als reptes socials, econòmics i ambientals del segle XXI. El nou alcalde té la responsabilitat de redefinir el futur de la ciutat. En una entrevista recent, Quirós va afirmar que L’Hospitalet necessita “menys urbanisme i més humanisme”, una afirmació que reflecteix un sentiment creixent i compartit entre la població, que reclama un model de ciutat més centrat en les persones, els barris i les seves necessitats, i menys en el creixement desmesurat.

L’Hospitalet no són només els seus edificis; és el conjunt de veïns i veïnes, entitats, comerços, petites i mitjanes empreses, i dels treballadors que hi viuen o que cada dia han de marxar per treballar fora de la ciutat. La transformació que la ciutat necessita és inajornable i ha de ser profundament humanista, centrada en el benestar de la seva gent. Aquesta transformació no pot limitar-se a grans projectes urbanístics, molts d’ells obsolets, sinó que ha de prioritzar les necessitats reals de la ciutadania, promovent una ciutat més inclusiva, sostenible i que ofereixi oportunitats per a tothom.

L’Hospitalet té davant seu grans reptes que cal abordar: una desigualtat socioeconòmica creixent, emergència educativa, dificultats en l’accés a l’habitatge, manca d’oportunitats per al jovent, necessitat de millorar la convivència i la neteja, i un espai públic i una ciutat que s’ha d’adaptar a la realitat del canvi climàtic. Tots els qui vivim a L’Hospitalet volem una ciutat neta, segura i endreçada, amb serveis públics eficients i un model econòmic diversificat que creï riquesa, aposti pel talent, generi ocupació de qualitat i preservi el seu escàs patrimoni històric i natural.

Aquests reptes compartits han de ser la prioritat de l’acció política en la nova transformació de la ciutat. L’Hospitalet es mereix un projecte clar i ambiciós que reforci l’orgull de pertànyer a la segona ciutat de Catalunya, i que pensi i faci política quotidiana amb majúscules per als qui hi viuen, la fan viure i perquè hi puguin viure.

El futur de L’Hospitalet dependrà de la capacitat del seu govern de situar les persones al centre de totes les decisions, amb l’objectiu prioritari de millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes, així com dels barris. Per aconseguir-ho, serà imprescindible generar sinergies, establir complicitats i sumar esforços per fer possible aquesta transformació necessària. Només així es podrà crear un entorn on la qualitat de vida dels ciutadans esdevingui la mesura real de l’èxit i del progrés de la ciutat.

Lídia Santacana/Enric Ferreras –

El 13 d’abril de 1984 registràvem els estatuts del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. L’acta formal de constitució es va fer al Centre Catòlic i l’entitat va tenir com a membres fundadors segons l’acta de constitució a: Joan Egea, Jaume Botey, Juliana Joaniquet, Pere Pinyol, Joan Camós, Ferran Navarro, Andreu Trilla i Casimir Martí.

L’entitat va néixer amb la voluntat de treballar per  la identitat de l’Hospitalet i per posar en valor la pertinença a la ciutat, però també per donar a conèixer d’una forma rigorosa la seva història política, econòmica, demogràfica, social, cultural, tot allò que havia passat i passava a l’Hospitalet. Tot allò que podia definir la identitat d’una ciutat massa propera a Barcelona. Tant és així que es van posar en marxa diferents projectes i la majoria encara vigents. 

Es pot dir que el Centre d’Estudis de l’Hospitalet ha estat en alguns aspectes avançat i pioner. El CELH va ser una de les primeres associacions del país en elaborar bibliografies locals i també fórem pioners en posar en marxa la base de dades bibliogràfica de l’Hospitalet coneguda com a BABEL’H que avui té 6.647 referències.

I quan ningú pensava en Memòria Democràtica es va posar en marxa el grup de l’Hospitalet Antifranquista, nascut el 15 de juny  de l’any 1995 a l’entitat i, que amb el temps, es concretà en L’Hospitalet lloc de memòria,

 

També, com a Centre d’estudis fórem capdavanters en l’àmbit de l’anàlisi de les migracions i la identitat de la ciutat, des dels  Cinquanta quatre relats d’immigració del Jaume Botey editat l’any 1986, fins l’anàlisi de les migracions actuals. 

És un referent a nivell local el Manual d’història, Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur i la seva aplicació  amb l’Hospitalet és escola i totes les eines didàctiques que se’n derivaren. 

D’altra banda, remarcar la constància i el rigor en l’estudi que s’ha anat concretant al llarg d’aquests quaranta anys en vuitanta-vuit  publicacions: trenta-set Quaderns d’Estudi, deu Recerques, quinze de la col·lecció Josefina Gómez Olivares,  deu que no estan dins de cap col·lecció, també destaquem els nou materials editats dins del projecte L’Hospitalet és escola, tres Memòries fotogràfiques de barris, quatre publicacions dedicades a barris de la ciutat  a més del  Celh Comunica que canviant de format  arriba fins avui amb cent-quaranta-quatre números.

Tot això ha estat possible per la participació activa de persones ben diverses de la ciutat que compartien i comparteixen una mateixa preocupació pel futur de la ciutat i sobretot per les persones que conformem a quest paisatge, i que han col·laborat amb l’entitat durant aquests 40 anys.

Un projecte que fa 40 anys que dura gràcies a totes les persones que ens han fet confiança i que a la llarga han resultat ser el valor més important de l’entitat.

Tot i que han passat 40 anys des d’aquell 13 d’abril de 1984, avui encara arrosseguem problemàtiques iguals a les d’aquells anys a més de noves situacions de diferents àmbits: mediambientals, urbanístics, patrimonials, de model de ciutat que fan d’aquells objectius inicials objectius actuals.

La ciutat ha crescut i ha canviat, i el CELH ha crescut i també ha canviat per continuar donant sentit al què fem i al que volem fer en els pròxims anys. Podem dir que ja hem fet 40 anys amb la voluntat de fer-ne molts més per poder continuar treballant des d’aquesta ciutat que és l’Hospitalet de Llobregat però sobretot amb tota la seva gent. 

Caldria aplicar i fer realitat el Pacte de Ciutat sobre Educació

Toni García

El canvi climàtic es deixa notar a les escoles, i alumnes i professors pateixen les altes temperatures a les aules. Cada any es repeteix la mateixa història i cada any es fan les mateixes declaracions per part de la consellera de torn, que anuncia inversions per solucionar aquesta greu problemàtica, però que després no es compleixen ni s’executen. De la instal·lació d’aire condicionat anunciada fa uns anys pel govern de la Generalitat, hem passat al pedaç d’instal·lar 3.500 ventiladors per a tots els centres de Catalunya, fet que ha irritat la comunitat educativa.

Les escoles s’han convertit en els únics edificis públics que no estan climatitzats. El més indignant és que, fa més d’un any, el ple de l’Ajuntament de l’Hospitalet va aprovar per unanimitat de totes les forces polítiques destinar més de 2,5 milions d’euros a climatitzar les escoles d’infantil i primària públiques de la ciutat (com ja va informar en el seu moment aquest digital: https://lestacarevista.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=5361&action=edit). Un pla acordat, amb una operativa d’execució conjunta amb el gremi d’instal·ladors, per agilitzar l’acondiciament dels centres educatius que  mai es va dur a terme perquè des de la Conselleria d’Educació no es va donar el permís.

Aquest conflicte de competències obliga les famílies a comprar o portar ventiladors de casa perquè els alumnes no pateixin la calor extrema. Les mancances de climatització agreugen encara més la situació d’emergència educativa de la nostra ciutat, amb escoles saturades, ràtios que superen els límits, edificis del pla d’urgència que ja tenen més de 50 anys i que esperen una reforma integral, a més de les mancances en l’educació infantil i especial, i la manca de noves escoles i instituts.

Vells problemes que continuen sense solucions efectives per part de les administracions, especialment del Departament d’Educació, que es va comprometre a cobrir les necessitats educatives que s’arrosseguen des de fa anys i a establir un calendari d’inversions i d’execució de millores en els diferents àmbits educatius de la ciutat.

Cada declaració de la Consellera sembla una reiteració de les anteriors, sense accions concretes que millorin realment la situació educativa. Tot al contrari, la situació aquests darrers anys, en lloc de millorar, ha empitjorat.

Acabem el curs escolar amb calor a les aules i el començarem de la mateixa manera i amb els mateixos problemes. Tenim un repte col·lectiu de millorar l’educació pública a la nostra ciutat, i per fer-ho possible és necessari que les diferents administracions, siguin del color polític que siguin, assumeixin la seva responsabilitat i afrontin amb el conjunt de la comunitat educativa els reptes que tenim. Això és el que vam acordar i signar, en un pacte de ciutat, la comunitat educativa, les administracions i els diferents agents socials i polítics de la ciutat.

Josep Ferrer (Gent pel Canvi)

A l’article anterior reivindicàvem el dret de la ciutadania a participar en la determinació de les fronteres mitjançant l’exercici de l’autodeterminació. En aquest denunciem tres fal·làcies que s’acostumen a brandar contra aquest dret.

Sovint s’esgrimeixen recels apriorístics contra el dret a l’autodeterminació de les nacions i més en general contra la reconfiguració de fronteres. Per exemple, una interpretació esbiaixada de l’internacionalisme, una demonització genèrica dels nacionalismes o una pretesa contraposició amb les reivindicacions socials.

INTERNACIONALISME

Es diu que l’internacionalisme progressista (del proletariat, de la classe obrera…)  advoca per la supressió de les fronteres i més encara per evitar-ne la creació de noves. Però en realitat proclama la fraternitat, la solidaritat i la cooperació per sobre de les fronteres administratives, és a dir, al marge de quines siguin les fronteres estatals i per tant de la seva creació o supressió. 

Doncs, aquest internacionalisme no comporta suprimir fronteres, ni demonitza establir-ne de noves, sinó que habilita debatre-les democràticament, en el ben entès que el resultat no ha d’afectar la lluita comuna ni les bones relacions entre els pobles afectats. Aquest internacionalisme, doncs, és plenament compatible amb la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles. De fet, el mateix Lenin defensava aquesta conclusió.

NACIONALISME

Una segona fal·làcia que intenta desacreditar les reivindicacions independentistes és la condemna genèrica dels nacionalismes, pressuposant que tots són perniciosos. S’extrapola el comportament de certs nacionalismes en el passat (i també en el present) i molt especialment el nazisme alemany del segle XX. 

Complementàriament, es titllen de nacionalistes les reivindicacions independentistes, mentre s’obvia aquest adjectiu per als que s’hi oposen. Ben al contrari, el nacionalisme és ben present en molts dels qui així qualifiquen malèvolament els adversaris. En particular, és ben palesa l’exacerbació nacionalista dels estats-nació actuals, manifestada en múltiples actuacions, fins i tot culturals o esportives. No cal dir que és el cas espanyol, des de la vella “antes roja que rota” fins l’actual “unidad nacional” o els crits de “a por ellos” en els estadis.

Tanmateix, el que més importa aquí és destacar que ser nacionalista no és necessàriament pejoratiu, ja que hi ha molt diverses formes de nacionalisme. No es poden equiparar el nacionalisme tibetà amb el xinés, el saharaui amb el marroquí o el palestí amb el jueu. Hi ha nacionalismes segregadors i integradors, imperialistes i emancipadors, violents i pacífics, oligàrquics i interclassistes. L’esquerra ha de distingir entre uns i altres, entre els que mereixen el seu suport i els que cal combatre. 

En el nostre cas, si més no en els darrers segles, el nacionalisme català ha estat de resistència, sense voluntat ni capacitat d’expansionisme o dominació, mentre que el nacionalisme espanyol continua mostrant-se dominador, rebutjant qualsevol bilateralitat igualitària.

DRETS SOCIALS

Finalment, cal denunciar la pretesa contraposició entre drets nacionals i drets socials. Probablement es basa en el fet que hi ha hagut sectors nacionalistes burgesos i eclesiàstics  guiats per interessos econòmics i actituds reaccionàries. Però cal reivindicar que domina una llarga tradició històrica de catalanisme progressista i republicà, que entronca amb el procés actual.

De fet, ambdues reivindicacions són perfectament compatibles i fins i tot complementàries, ja que per assolir millores socioeconòmiques satisfactòries cal el ple autogovern i la plena disposició dels recursos propis. Com ja s’ha dit, aquest lligam apareix clarament en la lluita catalanista des de fa més d’un segle i en particular a la transició post-franquista. I també a hores d’ara, quan és precisament la falta de sobirania el que posa en perill tant la llengua i la cultura com les infraestructures i el progrés social.

Josep Ferrer (Gent pel Canvi)

El procés sobiranista català ha fet emergir entre les esquerres el debat sobre la qüestió nacional i en particular sobre la revisió pacífica i democràtica de les fronteres estatals a l’Europa occidental moderna. Es hora que incorporin l’autodeterminació al catàleg de drets bàsics de la ciutadania..

Els objectius de caràcter nacional (la preservació de la llengua i la cultura, l’autogovern, l’autodeterminació…) han estat assumits per l’esquerra quan es donaven situacions clares d’opressió o colonialisme a ultramar. Però generen més dubtes quan el conflicte es planteja dins l’Europa Occidental. De fet es fa ulls grossos a l’existència mateixa d’aquestes situacions d’opressió o persecució, que caldria qualificar, si més no, de paracolonials. Sembla com si amb aquestes negacions es volgués evitar un debat que probablement duria a la conclusió que aquestes nacions europees minoritzades tenen també dret a l’autogovern i a l’autodeterminació.

En el cas de Catalunya, l’actitud colonialista per part de l’Estat Espanyol és força evident: impugnació de lleis, espoli econòmic, ofec de la llengua pròpia… Fins i tot hi ha una gran resistència al reconeixement de Catalunya com a nació, amb llengua i cultura pròpia, i per tant subjecte polític amb ple dret a decidir sobre el seu futur.

QUI DETERMINA LES FRONTERES?

Més en general, entre els drets de la ciutadania europea mai s’ha inclòs el de participar en la definició de les fronteres estatals, que s’han determinat en la seva majoria com a resultat de conflictes bèl·lics o de pactes entre les oligarquies dominants. Malauradament en els conflictes actuals es continua ignorant l’autodeterminació dels afectats com una via de solució (de fet, la més respectuosa amb els seus drets).

Els estats i les cúpules dirigents continuen traficant amb els territoris, i fins i tot amb els seus habitants, com si fossin mercaderies de la seva propietat. Continua vigent la denúncia d’Ovidi Montllor a la “cançó de les balances”. Ben al contrari, qui té més dret a disposar d’un territori és la seva ciutadania. Una excepció positiva en aquest sentit és Gibraltar, on es reconeix als seus habitants la decisió de formar part o no del Regne Unit. Però la pràctica majoritària (Alsàcia, Tirol i tants d’altres) no reconeix aquests drets.

Ni tan sols a escala autonòmica: els habitants del Condado de Treviño fa anys que malden inútilment per incorporar-se a Alava, amb un argument tan evident com un millor accés als serveis públics (sanitat, educació…). Potser fa por obrir una caixa de Pandora que podria ser de gran abast (la Franja, León…).

Tanmateix, un dret bàsic no pot ser denegat per les dificultats de la seva aplicació o regulació. De fet, aquestes dificultats són igualment presents a molts altres drets (vaga, manifestació, divorci, avortament, eutanàsia…) reconeguts en les democràcies avançades.

EMPODERAMENT I SUBSIDIARIETAT

Més encara, aquest dret a decidir sobre les fronteres (estatals, autonòmiques…) cal inscriure’l en un procés d’empoderament ciutadà, que reverteixi el sentiment creixent d’inutilitat i menysteniment dels mecanismes de participació i decisió, que està duent bona de la població a posicions antisistema. Cal recuperar l’Europa dels pobles, en lloc de l’Europa dels estats i dels mercats.

Element clau en aquest procés d’empoderament ciutadà és la proximitat entre els òrgans decisoris i els afectats. La història és plena de com les oligarquies busquen contrarestar la voluntat popular aïllant-se o allunyant-se de les unitats naturals d’organització reivindicativa immediata, com ara la fàbrica o el municipi. Saben que més enllà de la comarca o la regió, els moviments de base tenen dificultats per actuar de forma unificada i coordinada.

Aquest principi de subsidiarietat apunta, a l’hora d’aplicar el dret ciutadà a decidir sobre les fronteres, més aviat cap a estats de mida mitjana o petita, que sovint s’han demostrat capdavanters en dinamisme i en desenvolupament social i polític. Catalunya en podria ser un bon exemple.

No hem de tenir por de donar la veu a la ciutadania a l’hora de configurar les estructures de govern i administració. Recordem, per exemple, que els USA van configurar-se per agregació voluntària dels diferents estats en una estructura federal, alhora que mantenien els governs de proximitat. Les esquerres europees haurien de liderar aquest procés d’empoderament ciutadà sobre la determinació de fronteres mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Lluïsa Carmona (Activista en defensa del Patrimoni, historiadora i psicoterapeuta)

A l’Hospitalet els adjectius importen. L’Hospitalet no ha estat mai un “vell suburbi”, com va dir l’alcaldessa Marín en el seu discurs de comiat. L’Hospitalet és un poble amb mes de 1000 anys d’història, i no en va el símbol de la ciutat és la medusa, una resta arqueològica del temps dels romans… Tenim alguns altres exemples significatius, cada cop menys és veritat, a causa de la poca cura en conservar-los efectes que provoquen la desaparició de molts vestigis preuats. Per exemple, el Castell de Bellvís a La Torrassa o el propi conjunt del carrer Xipreret, on va ser-hi l’Hospital de la Torre Blanca a l’Edat Mitjana i origen del nom, primer de la Pobla de l’Hospitalet, i després del poble de l’Hospitalet. Així doncs, hi va haver vida, cultura, economia, camps, boscos, riu i mar, abans de l’arribada del governs municipals actuals, amb la democràcia… Fa ja molts anys de tot això i encara no en sabem prou d’història…

Cert que el franquisme va convertir camps i boscos en ciment i sovint fang, on van anar a viure refugiats econòmics del franquisme d’arreu de l’Estat. Refugiats que van lluitar, elles i ells sí, per convertir el fang en asfalt i serveis… En poc mes de 30 anys es va triplicar la població de la ciutat, una ciutat que, per ser ho, per ser ciutat titulada, va perdre una part important del seu territori, una rica zona agrícola que exportava a tota Europa productes de la terra, com ve ens ha explicat la Matilde Marcé… A canvi d’aquest arrabassament de 70 masies i 900 ha de rica terra fèrtil i una platja, la de la Farola —un altra antiquíssim vestigi a tocar del riu—, vam ser titulats de “ciutat”…

Un preu i una porta oberta a convertir un poble agrícola i manufacturer en una ciutat dormitori. El poble va perdre els camps, el riu i la platja, alhora que vivia l’impacte social i cultural de la nova població… En cap cas però, això no era una terra erma, se la convertir en erma per poder enriquir els poders fàctics i econòmics del franquisme… I això encara no s’ha revertit. Per això, parlar de suburbi es menystenir la història d’aquest poble mil·lenari que, com tants altres, ha sobreviscut a les lluites pels recursos i el poder com ha pogut, i encara ho fa. Si no reconeixem aquesta història, neguem el passat i aquesta ciutat té els peus de fang. Ara bé, és cert, sense autoestima ni arrels, sense amor pel territori i el patrimoni.

No, l’Hospitalet no era un suburbi vell, era un vell poble i ara una jove ciutat que ha de conèixer la seva història i lluitar pel seu reconeixement i per la seva regeneració!