L’Ajuntament és accionista de Fira 2000 SA, una empresa de les administracions públiques, que ja hauria estat declarada en fallida sinó fos pel permanent drenatge de recursos dels accionistes
Vista aèria del recinte ferial.
L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- Entre el 2022 i el 2029 l’Ajuntament de l’Hospitalet està compromès a invertir 20 milions d’euros en el capital d’una societat mercantil anomenada Fira 2000, que s’elevarà a gairebé 58 milions abans del 2049, sense que hi hagi cap garantia que aquestes inversions tinguin cap repercussió per la ciutat. El pitjor no són les previsions, que hipotequen bona part del futur econòmic de la ciutat, el més incomprensible és que l’Ajuntament ja ha invertit entre l’any 2000 i el 2016, a prop de 26 milions d’euros en una mercantil que registra pèrdues anuals sistèmiques que es mantindran, segons les previsions de l’esmentada societat permanentment fins l’any 2035.
Com s’explica aquest drenatge sense fons dels recursos municipals?. L’explicació no és senzilla, però tot comença a entendres si s’explica que la societat Fira 2000 SA es va crear per garantir la compravenda, la inversió, la urbanització, la parcel·lació, la construcció i l’aprofitament dels terrenys i edificacions destinats a espais firals, que a la ciutat li comporten, segurament algun actiu immaterial, però indefectiblement molts passius materials i financers.
El que coneixem com Fira de Barcelona està formada en realitat per dues societats, una que mercantilitza l’activitat firal, és a dir que genera guanys, de prestigi i d’ingressos financers i una societat, Fira 2000, que està pensada fonamentalment per subministrar ingressos que puguin fer rendibles algun dia, les propostes barcelonines vinculades a unes infraestructures que puguin garantir espais firals de gran relleu per motivar el creixement econòmic especialment de les grans multinacionals globalitzades. Per dir-ho ras i clar. Es tracta que hi hagi una mercantil d’inversions alimentada amb diner públic, per tal de generar plusvàlues a les grans multinacionals i de retruc a la capital de Catalunya, al menys en un futur de mitjà o llarg recorregut.
La prova del cotó està en l’estructura de l’accionariat d’ambdues societats. Fira Internacional de Barcelona té com a accionistes a l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Cambra de Comerç, mentre que Fira 2000, a més d’aquestes entitats, inclou l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i l’AMB. És a dir, en l’horitzó de l’objecte hi ha l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç i la Generalitat que formarien part de la societat inversora però també de la societat beneficiària i l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació i l’AMB, que haurien de suportar la sagnia econòmica durant anys i panys. Que la Diputació i l’AMB siguin dues administracions que drenen recursos amb objectius de futur compensatoris podria entendre’s. Que això ho faci l’Ajuntament de la ciutat resulta incomprensible, si no fos perquè es tracta d’una proposta que el gabinet Marín sempre ha considerat un aparador de primer ordre, i si no que li recordin als amics del Mobile Word Congress, el tracte descomunal que reben cada vegada que trepitgen els pocs metres quadrats de l’Hospitalet que estan al servei dels rics a la Fira de Barcelona.
L’estructura de Fira 2000, SA resulta incomprensible pels economistes més experimentats, bàsicament perquè esta dissenyada per generar pèrdues mitjançant mecanismes d’arquitectura financera que tenen a veure amb els derivats financers i els actius subjacents, que són termes de manipulació financera opacs, incontrolables i gens entenedors. Si els diners que posa l’Hospitalet sortissin dels sous dels polítics enlloc de sortir, com surten, dels impostos de la ciutadania, és evident que l’Ajuntament no seria accionista d’aquest embornal de recursos.
A banda d’aquestes evidències n’hi ha d’altres encara més abassegadores. Els representants de Fira 2000 de fa exercicis no disposen dels comptes anuals de l’altra societat (FIB) i per tant els és impossible saber si es compleixen o no les condicions per exigir el cànon anual que obliga en cas de pèrdues a reduir el capital i cobrir per tant una descapitalització que legalment l’hauria de declarar en fallida any rere any. Aquesta opacitat, denunciada vàries vegades als plens municipals de l’Hospitalet i no resolta, inclou també les dificultats d’accés dels auditors als comptes anuals signats pels administradors, la impossibilitat d’accedir a la documentació sobre el procés de contractació del director general, per exemple o les raons per les quals tenint l’any 2015 un 6,2 % de les accions l’Ajuntament de l’Hospitalet ves va veure obligat a ser objecte d’una reducció de capital del 7,4%, de manera que va perdre percentatge d’accionariat a partir d’aquell exercici.
Les dades sobre les irregularitats administratives que es detecten en els informes als que s’ha pogut accedir són més nombroses, però es fa difícil d’esbrinar la dinàmica de la societat des del primer dia i fins avui, per la densa arquitectura financera de tot plegat. És evident, però, que les forces polítiques de la ciutat s’haurien d’interrogar sobre tres eixos: 1. L’interès que pot tenir per la ciutadania hospitalenca tenir una part molt extensa del maltractat terme municipal, cedit per un projecte firal que, fins ara, ha comportat una ruïna econòmica per les arques municipals. 2. L’acceptació de formar part d’una empresa destinada a generar pèrdues, com a mínim, fins al 2035 segons la documentació consultada i 3. La importància d’afavorir un tipus d’economia de serveis que beneficia fonamentalment a sectors no vinculats a la ciutat.
Si l’administració municipal hagués declarat en ruïna l’edifici abandonat de fa anys en un estat lamentable, s’haguessin estalviat a l’erari públic més de 700.000 euros
Aspecte de la vivenda.
El ple municipal de l’Hospitalet va aprovar gastar-se més d’un milió d’euros en la compra d’un solar al carrer Torns, 15 del barri de Collblanc, annex al recent estrenat Parc de Los Diablos, d’una extensió de menys de 700 metres quadrats i que podrà ser dedicat a zona verda per ampliar l’esmentat parc en una zona densament poblada i on la necessitat de zones verdes és urgent i indispensable. Aquest acord formava part d’una modificació de crèdit del pressupost municipal de l’exercici 2024, que va ser aprovada per tots els grups municipals amb l’abstenció de VOX.
El solar inclou una edificació de l’any 1910 de planta baixa amb terrat edificat amb vigues de fusta de 75 metres quadrats i altres corrals en estat de ruïna i apareix qualificat com a sistema d’equipament (7b). L’equip de govern que, d’acord amb el planejament, mantenia com a sistema de gestió per aquesta finca el sistema d’expropiació, va iniciar al maig de 2023 l’inici de l’expedient expropiatori, l’aprovació individualitzada de bens i drets i la necessitat d’ocupació i tots els tràmits legals que acompanyaven la mesura.
Com és preceptiu en aquests casos, per tal de valorar el preu just, es va demanar a un especialista en peritatges immobiliaris, l’emissió d’un Full d’Apreuament dels bens i drets de la finca que ha comportat la darrere aprovació del plenari per fer efectiva la liquidació de l’expropiació i el domini municipal de la finca. I l’informe pericial va valorar finalment que el preu de l’expropiació s’elevava a 954.454, 82 euros (malgrat que l’acord de ple suposa 1.050.000 euros de despesa).
El que resulta més sorprenent de la valoració final és que, sobre la base que l’habitatge existent de 75 metres quadrats de l’any 1910 sense rehabilitar i desocupat de fa anys, no és una ruïna, el mecanisme de càlcul del preu just segons la llei, pel que sembla, no es fa sobre la qualificació recent del solar que en aquest cas és del 2016, sinó sobre la qualificació original de l’any 1976, que la propietat va posar de manifest en un escrit de l’any 2018, avisant del procediment expropiatori.
Malgrat que la finca es troba lliure d’ocupants i arrendataris des de fa molts anys l’Ajuntament ha hagut d’abonar l’expropiació a preu de solar edificable de 700 metres quadrats, malgrat que es tracta d’un solar requalificat com d’equipaments sobre el que era del tot impossible poder edificar des del 2016.
La declaració de rüina d’un habitatge es fa realitat quan la despesa de rehabilitació supera en un 50% el que costaria l’obra nova. Un habitatge s’ha de considerar abandonat quan passa mes de 30 dies desocupat sense que operi una causa puntual o temporal. I, en tots dos casos, correspon a l’Ajuntament actuar convenientment. Si l’Ajuntament, que sabia des de 2016 que havia d’expropiar el solar, hagués iniciat un expedient de ruïna del que objectivament és una ruïna, les finances públiques és probable que s’haguessin estalviat més de 600.000 euros.
Cal dir que el perit del Full d’Apreuament fa una valoració del preu de la construcció aixecada sobre el solar expropiat d’uns 100.000 euros, al marge de les característiques interiors del que havia estat un modestíssim habitatge i que avui no és més que una ruïna. El que no es troba per enlloc en l’informe pericial és per què els corrals exteriors del solar són declarats ruïnosos i, en canvi, no és declarat com a ruïna l’habitatge que està en les mateixes condicions pel que es pot veure a les fotografies.
Tal com posa de manifest la llei:
“Article 25
Valoració en situació de sòl urbanitzat sotmès a operacions de reforma o renovació de la urbanització.
El valor del sòl urbanitzat sotmès a operacions de reforma o renovació de la urbanització es determina d’acord amb el que estableix l’article 22 d’aquest Reglament si el sòl no està edificat o si l’edificació existent o en curs d’execució és il·legal o està en situació de ruïna física, i d’acord amb l’article 23 d’aquest Reglament si el sòl està edificat o en curs d’edificació. En aquest sentit, el mètode residual a què es refereixen els articles esmentats considera exclusivament els usos i edificabilitats atribuïts per l’ordenació en la seva situació d’origen, tal com defineix l’apartat 2 de l’article 20 d’aquest Reglament.”
Si l’Ajuntament —o potser el peritatge— hagués considerat que l’edifici existent (que ocupa una desena part de l’espai del solar) està en ruïna física, l’import d’expropiació hagués estat molt inferior. Considerar que l’edifici no està en ruïna física ha convertit el que hauria estat una expropiació raonable en una expropiació com si en el solar es poguessin haver edificat una vintena d’habitatges.
A la mateixa zona hi ha una finca amb un habitatge desocupat i encara no declarat en ruïna, en un solar d’uns 100 metres quadrats, ara mateix a la venda, on es poden construir 3 habitatges (en total 269 metres quadrats útils) que no arriba als 200.000 euros. A la zona industrial (carrer Cobalt) hi ha un solar edificable 100%, amb capacitat per baixos i tres plantes que costa 2.200.000 euros i que té una superfície de 2.470 metres quadrats. És a dir, més de 3 vegades el del carrer Torns i només la meitat del que caldrà pagar a la propietària del solar expropiat.
Aquesta barbaritat, que la llei contempla i empara, mostra una vegada més la desídia d’un Ajuntament —no declarar com a ruïna un antic habitatge que és una ruïna, quan ha d’expropiar el solar en el que està ubicat— que només opera políticament en l’adquisició dels espais que la ciutat reclama i necessita, no com una qüestió estratègica, sinó simplement com un argument de pressió conjuntural.
Dilluns 27 de maig es va realitzar el darrer ple municipal ordinari presidit per Núria Marin. Hi ha ja l’anunci oficial de la seva dimissió i el nom del seu successor, però l’alcaldessa no va voler utilitzar el ple per explicar les seves raons per dimitir ara. Se suposa que potser ho farà en el ple extraordinari de dissabte 15 de juny. Però no donar explicacions al veïnat de l’Hospitalet des del primer moment és una oportunitat perduda i una mostra del respecte existent per la transparència.
Però més enllà d’aquests fet, en el Ple hi va haver dues intervencions veïnals per posar sobre la taula realitats preocupants. En primer lloc va intervenir Emma Núñez, en nom de No Més Blocs, per exposar la posició del moviment veïnal sobre el nou PDU Biopol-Granvia.
Emma va començar explicant com aquest PDU ha estat aprovat, però no publicat, per la situació de sequera. Així va afegir que: “Tenim un projecte urbanístic pendent d’execució a l’espera que desaparegui l’actual situació de sequera. No tenim aigua i com que construir és una de les activitats que més aigua consumeix, el projecte resta aturat.
Durant aquest temps que portem de sequera s’ha acordat fer el manteniment mínim de la massa verda de la ciutat, no s’han plantat arbres, pràcticament no es rega per estalviar aigua, la neteja dels carrers també ha baixat notablement, fonts i dutxes esportives tenen restriccions i la ciutadania estem acceptant unes mesures restrictives d’aigua per tal de poder fer front junts a la dramàtica situació que travessem. Recordeu que estem a poc d’entrar a l’estiu, preparem-nos.
I les administracions que ens diuen? Que quan tinguem aigua serà per a construir i per atreure més persones a la ciutat que voldran consumir aigua que tampoc tindrem .Si algú ha posat seny i ha decidit no publicar l’aprovació del PDU- BIOPOL al DOGC, caldria que tots posem seny també des d’aquí i avortem aquest projecte que seria un atemptat contra tots nosaltres”.
Finalment, l’Emma es va adreçar directament als grups municipals en aquests termes: “PSC: si us plau, feu un pas enrere. Núria Marin serà recordada com a Lady Totxo, protagonista de monstres com l’ARE La Remunta o la promoció Cosme Toda. Això ja no ho podem canviar. El Sr. David Quirós té una oportunitat magnífica per no ser Mr. Totxo. Si us plau, que el bastó que rebi de mans de la Nuria Marin no sigui de ciment i que la clau de la ciutat no sigui per obrir la porta a totes les constructores.
ERC: vau lluitar per mantenir agrícola la zona agrícola. Ara us conformeu amb engrunes. Cal que torneu al seny i recupereu la obligació que Cal Trabal sigui agrícola, i no un parc verd.
COMUNS: no podeu marejar la perdiu i votar una cosa diferent a cada administració. Heu de ser ferms amb les vostres decisions i coherents, tant aquí com allà.
RESTA DE PARTITS: no us deixeu enlluernar pels grans projectes de ciutat. Acceptar-los no us farà grans a vosaltres. La grandesa de la ciutat està en els seus habitants i cal estar del seu costat”
La resposta dels grups municipals va respondre al que es podria esperar. Per part del PP la Sonia Esplugas es va queixar que el seu grup no fos citat explícitament i que algunes de les pancartes que assistents al Ple van aixecar fessin referència a altres qüestions com Palestina o Albert Germans. Fran Belver, del PSC, va afirmar la correcció del projecte del PDU, mentre que Coque García d’ERC va dir que sempre defensaven el caràcter verd de Can Trabal i finalment, Manuel Domínguez dels Comuns va defensar la posició del seu grup en oposició al PDU.
Just a continuació, es va donar la paraula a Rebeca Pulido, del grup de veïnes del carrer Sant Jordi del barri Sanfeliu. En un article anterior vàrem explicar que va ser el FIC, lluny de la seva feina habitual, qui va fer els tràmits per aconseguir el dret a parlar en el Ple per aquest grup de veïnes, ja que la seva associació de veïns s’hi havia negat. En el mateix Ple, l’Imma, una de les membres de l’associació veïnal de Sanfeliu va explicar-nos que havien rectificat l’error en aquest cas.
La intervenció de Rebeca va començar dient que: ”m’adreço a vostès per abordar un problema urgent que afecta al barri de Sanfeliu, i concretament al nostre carrer Sant Jordi. La modificació unilateral del Projecte bàsic de l’Àrea Montesa que ha fet l’Ajuntament d’Esplugues provocarà un augment de fins a 18.000 vehicles circulant pel nostre carrer. Això passa perquè queda sense circulació el Carrer Guadalupe i tota la sortida i entrada de vehicles de la sortida 13 de la Ronda només té una via possible, el Carrer Sant Jordi, que absorbirà el trànsit d’Esplugues, Cornellà i tot el trànsit habitual de l’Hospitalet”
Segons el grup de veïnes que Rebeca representa, l’ajuntament d’Esplugues fa la feina a favor del seu veïnat, mentre que l’ajuntament de l’Hospitalet no hi fa res en un carrer i un territori compartit per les dues ciutats.
Així, en la intervenció Rebeca va desgranar les seves propostes:
“- 1. Aturar les obres i obrir de manera immediata una taula de treball intermunicipal amb representació veïnal. – 2. Estudi de l’Impacte Viari real a tota la zona, què implica en l’àmbit de circulació viària i no només destacar els beneficis del carrer pacificat. – 3. Mesures d’Alleujament del Trànsit, com ara mantenir el carrer Guadalupe com a via de circulació que serveixi com a carrer d’entrada i el de Sant Jordi de sortida. – 4. Millores en les Infraestructures i projectar en termes reals la finalització de les obres del pont de Sanfeliu al carrer Electricitat. Finalment, m’agradaria dir que ens hem sentit molt exclosos i les nostres exigències no es fonamenten en fal·làcies sinó en la dinàmica que vivim en el dia a dia”.
Per acabar va afirmar: “No volem que es plantegin actuacions de manera unilateral i sense consens en àmbits tan delicats com aquest, perquè crec que tots plegats volem un futur millor per als nostres carrers i per a la millora de la qualitat de vida de la ciutadania de les nostres viles”
A partir d’aquesta intervenció, els grups municipals van debatre una proposta de moció presentada pel grup municipal d’ERC-EUIA, que va ser aprovada parcialment, nomes en els aspectes secundaris de la qüestió: la pacificació de la circulació del carrer de Sant Jordi i de l’avinguda de l’Electricitat, al barri Sanfeliu.
Al mateix temps s’assumeix que cal parlar amb l’Associació de Veïns de Sanfeliu per aclarir quins són els límits exactes dels termes municipals d’Esplugues i L’Hospitalet en aquesta zona. Per la seva part, la mateixa associació ens ha explicat que està treballant per aconseguir una reunió conjunta amb els Ajuntaments d’Esplugues i L’Hospitalet de Llobregat, les veïnes i veïns del carrer Sant Jordi i l’Associació veïnal, per aconseguir informació de primera ma i plantejar les mesures que considerin. Com era d’esperar, resten a l’espera d’una data per aquesta reunió.
En un i altre tema, tot està per fer per part de l’administració municipal.
De nuevo me comieron el coco para aburrirme unas horas en la sala de plenos municipal con la excusa de que había un par de cuestiones a las que sabría sacarles punta y sobre todo porque, con la excusa de que soy un tío rápido escribiendo porque no repaso lo que me brota de dentro, le daría unas horas al redactor de L’Estaca encargado de escribir algo más importante sobre la sesión de ayer.
Ya sabéis que esta banda de idealistas que se agrupan bajo el paraguas de FIC me caen bien y empiezo a ser incapaz de rechazar una invitación, lo cual comienza a preocuparme tremendamente, porque esas invitaciones siempre acaban siendo peligrosas. De hecho, alimentan en ocasiones mi perplejidad y en otras mi cabreo, por decirlo suavemente. No me dijeron sobre qué debía escribir… que yo, que soy un pieza, lo descubriría bien pronto.
La verdad es que encontré unos cuantos temas y me soliviantaron unas cuantas intervenciones pero, conociéndoles —y habiéndoles leído diariamente en ese cabezal (porque está hecho con la cabeza y no con los dedos: L’Estaca) que alimentan a base de tesón y valentía— bien pronto averigüé sobre qué debía escribir.
Hubo dos intervenciones que me llamaron la atención en un punto. Una, la inteligente intervención de la representante de La Saboga. Otra, la provocadora respuesta del gegant dels blocs, en respuesta a una intervención del Domínguez de los Comunes. Ambas intervenciones coincidían en un punto sobre el que los grupos municipales de oposición deberían reflexionar profundamente. La representante de La Saboga explicó todo lo que ya sabemos sobre la barbaridad del Biopol. No voy a insistir, pero al referirse a los partidos puso el dedo en una cierta llaga, que está abierta y que ellos tratan de disimular, pero que cuando supura escuece y no solo a los que la sufren, también a los que la contemplan.
Vino a decir que deberían aclararse y ejercer la coherencia. Defender la eliminación del Biopol en esta desgraciada ciudad, pero votar a favor en el Área Metropolitana o en la Generalitat, o no influir sobre las instancias superiores para que mantengan la inflexibilidad de la razón de quienes saben qué hay detrás de las grandes operaciones, es poner en evidencia demasiadas debilidades. Eso, en referencia a los Comunes. Lo de ERC es todavía más lacerante. Estuvieron en contra del Biopol antiguo con matices, pero este de ahora ya les parece bien. Ya les parece bien que se ocupen los últimos espacios libres que le quedan a la ciudad para construir rascacielos y para hacer millonarios a unos cuantos promotores más. Lo de ERC, de traca…
Y lo del gegant dels blocs, no de traca, sino de vómito. Pedirle a Domínguez que se queje a sus colegas de Esplugues, que gobiernan conjuntamente con el PSC, de lo que quieren acordar perjudicando a los vecinos de la barriada de Sanfeliu, no es de recibo, aunque sí refuerza de alguna manera aquel doloroso argumento anterior: el de la coherencia (aunque en este caso los Comunes en Esplugues son tan imprescindibles como la lluvia en el Océano, o sea nada).
Pero como era de suponer no son estos puntos los que más me llamaron la atención. Hubo uno, por encima de todos, que me dejó perplejo: la intervención de la señora del barrio de Sanfeliu y no por lo que dijo, sino por lo que olvidó. La alcaldesa explicó que había pedido la palabra la entidad FIC (Foment de la Informació Crítica) y que esa señora hablaría en su nombre sobre los problemas de los vecinos de la calle Sant Jordi de la barriada Sanfeliu. Esa señora no solo habló exclusivamente en nombre de los vecinos, sino que ni siquiera se dignó en dar las gracias públicamente a quienes le habían facilitado su intervención. Igual no era consciente del favor que hacía a los afectados una entidad que no tiene por qué defender intervenciones sobre cuestiones particulares y cuya tramitación fue objeto de debate en la Junta Directiva de la entidad, granjeó posturas distintas y creó tensiones. No creo que les guste a mis amigos que ventile interioridades. Es más, me han pedido que eran conscientes de lo que acordaron y que lo volverían a hacer y que, en consecuencia, obviara esta cuestión. Cosa que, como veis, no me ha dado la gana.
Como se explicó en este mismo cabezal L’Estaca, les pidieron a los de FIC que dieran amparo a los vecinos porque la Asociación de Vecinos del barrio no tuvo agallas para ceder la palabra en su nombre. Un hecho tan mezquino daría para renovar a la Junta entera de esa entidad, pero en el pleno, justo vivimos lo contrario. Los portavoces de ERC y del PP hablaron muy bien de la Asociación de Vecinos (pese a ser conscientes de su bajeza) o al menos los citaron y también el PSC, en este caso más comprensiblemente, porque seguro que son de los suyos. Nadie se acordó de FIC, ni seguramente falta que les hace, pero a mí, que les conozco, se me removió el alma.
Los que ya peinamos canas sabemos que la política también es eso. Sobre todo, eso. Usar cuando hace falta y tirar cuando ya se ha usado.
No vamos bien. Y alguien tenía que decirlo… aunque no sé si me dejaran seguir escribiendo.
L’Ajuntament mostra una absoluta negligència en la sensibilització ciutadana envers el reciclatge
Altres comunitats, disposen de contenidors per recicla l’oli de les cuines.
L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- Malauradament més del 90% dels olis que utilitzem per cuinar es llencen a l’aigüera, creant un perjudici enorme a la societat, donat que cada litre d’oli llençat contamina al voltant de mil d’aigua. Es calcula que el consum d’oli vegetal a Catalunya és de 71.328 tones https://www.lalomamarket.es/consumo-de-aceite-de-oliva-en-espana-2020-iii-datos-de-comunidades-autonomas/, encara que podrien ser moltes més donada la gran importació privada, molta d’ella sense facturar, des d’Aragó, Andalusia i Extremadura. No sabem quantes d’aquestes 71.328 tones es rebutgen, no hem trobat cap estudi fet pel cas. Sobre aquest tema hem trobat informació de l’ajuntament de Medina del Campo https://ayto-medinadelcampo.es/images/AytoMedina/MedioAmbiente/ACEITE-USADO-DE-COCINA.pdf, molt contradictòria amb l’anterior sobre Comunitats autònomes. S’ha de dir que aquest ajuntament és molt curos amb la recuperació dels olis usats (amb 20.400 habitants té 28 contenidors repartits pel municipi). Segons la seva web, a Espanya es consumeixen 850.000 tones d’oli, 150.000 de les quals es rebutgen (seguim pensant que aquestes xifres són aproximades tirant molt pel baix).
En qualsevol cas i partint de les xifres més conservadores, a l’Hospitalet cada any es deuen rebutjar més d’un milió de litres d’oli, que contaminen mil milions de litres d’aigua. I això en el millor dels casos. Parlant d’aquesta ciutat de 260.000 habitants, el reciclatge d’oli és quasi inexistent, l’Ajuntament de la ciutat no fa cap esforç ni campanya sensibilitzadora. Els punts de reciclatge d’aquest agent contaminant estan mig abandonats a un racó dels mercats municipals, i la única deixalleria de la ciutat està a un extrem de la zona industrial, on només es pot arribar amb cotxe.
L’inadequat tractament d’aquest oli té resultats molt nocius per al medi ambient si ens desfem d’ell de forma incorrecta, i pot suposar un problema mediambiental i econòmic per a les administracions públiques, ja que la seva depuració costa a l’administració al voltant de 2,50 € per quilo. Només a l’Hospitalet es podrien estalviar al voltant de dos milions d’euros anuals.
Per altra banda, l’oli usat d’origen vegetal i també l’animal, és a dir el que es produeix quan cuinem llonzes de porc, pollastre, etc. es pot utilitzar amb molta facilitat per la fabricació de biodiesel https://www.repsol.com/es/energia-futuro/futuro-planeta/aceite-tesoro-gastronomico-puede-debe-reciclar/index.cshtml, sabons i altres productes de consum. Tant és així, que la seva recollida i gestió, que la fan empreses especialitzades mitjançant concessions, no hauria de representar cap cost.
Amb aquest combustible substitutiu del gasoil, donem sortida a un residu i utilitzem una font d’energia renovable. Així mateix es redueix el consum d’un recurs altament contaminant com el petroli, disminueixen les emissions de sofre a l’atmosfera (responsable de la pluja àcida) i es col·labora amb el desenvolupament sostenible del planeta.
Els principals afectats són els ecosistemes aquàtics, ja que en surar l’oli sobre les aigües, forma una pel·lícula impermeable a l’intercanvi gasós, la qual cosa impedeix la correcta oxigenació de l’aigua i, per tant, la seva capacitat per albergar vida. Per això, una de les comeses de les depuradores d’aigües residuals és eliminar els greixos que a ella li arriben.
L’oli usat d’origen vegetal està catalogat com a residu per la legislació (Ordre MAM 304/2002) amb el codi LER 20 01 25. Aquesta catalogació de residu a l’oli usat d’origen vegetal té com a conseqüència que ha de tractar-se com a tal, i per tant és necessària la intervenció d’una empresa autoritzada en la gestió de residus segons Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats.
Durant molts segles, l’Hospitalet ha estat un petit nucli agrari. No va ser fins al segle XIX que la nostra ciutat va experimentar una notable etapa de creixement econòmic, fomentada per la riquesa de la seva agricultura, convertint-se en una de les zones més fèrtils del país amb una àmplia oferta agrícola i una elevada producció.
Avui, però, d’aquell passat agrícola només ens queda Cal Trabal, l’última zona agrícola de l’Hospitalet i també un important pulmó verd.
La importància de Cal Trabal va més enllà de l’agricultura. Aquesta zona acull el 80% de la biodiversitat local i és llar de més de 70 espècies d’aus, moltes d’elles protegides en l’àmbit europeu.
Actualment, Cal Trabal torna a estar amenaçat, ja que el Govern de la Generalitat ha donat llum verda a un Pla de Desenvolupament Urbà (PDU) i s’ha negat a catalogar aquest espai com a zona agrícola i incorporar-lo al Parc Agrari del Baix Llobregat.
Esquerra ha deixat en paper mullat la reivindicació històrica compartida amb molts sectors socials de la ciutat de preservar la totalitat de la zona agrícola, a més d’avalar amb la seva aprovació més de la meitat dels edificis projectats que no tenen res a veure amb el sector biomèdic, obviant la consulta ciutadana que tan insistentment s’havia demanat abans d’arribar al govern.
Tenien la clau amb la Presidència i la Conselleria de Territori, però han fet cas omís a les propostes que sempre s’havien defensat. Un fet que no sorprèn veient com alguns no fa massa temps defensaven a capa i espasa totes les versions del PDU des del govern del PSC, i ens alliçonaven al Consell de Districte de Bellvitge manifestant des de la ignorància que Cal Trabal era un espai “cutre” i degradat.
L’actual PDU continua sent molt millorable, i no s’hauria d’utilitzar un projecte de país com és el Biopol per camuflar interessos especulatius que no tenen res a veure amb la investigació, la recerca, la innovació i la biomedicina.
La defensa de Cal Trabal en la seva totalitat no només és la defensa d’un espai agrícola sinó la preservació de la nostra història, la biodiversitat, la seva riquesa natural i la qualitat de vida per a les futures generacions. No deixem que destrueixin i malmetin aquest indret.
Un miler aproximat de nous llocs de treballs per a majors de 45 anys s’han fet possibles gràcies a la seva dedicació
Dimecres, 22 de maig, al Centre Cultural de La Torrassa-Collblanc, l’associació ASSAT50 va celebrar el seus onzè aniversari. ASSAT50 es una associació, creada el 2013 per un grup de persones en atur, més grans de 50 anys, interessades a trobar camins per la seva reinserció laboral. Molt aviat, just un any desprès, van decidir treballar per aquest mateix objectiu per persones més grans de 45 anys.
La Maria Hilda, que des de l’inici ha estat l’ànima de la entitat, va explicar com la crisi de 2008 va colpejar amb molta força al col·lectiu de persones de més de 45 anys. Les xifres d’atur d’aquestes persones eren, i em part continuen sent, importants.
Amb el lema de “l’edat no ens atura, l’experiència ens avala” l’entitat va voler fer realitat el contingut de les paraules que formen el seu nom; Actitud, Saber estar, Seriositat, Adaptabilitat, Talent, i van tirar endavant un seguit d’accions d’orientació, de formació, d’apoderament i de defensa del valor de la experiència, confrontant així l’edatisme, es a dir la discriminació per edat, de moltes empreses.
Maria Hilda va explicar que en aquests anys l’entitat ha aconseguit trobar un nou lloc de treball a més de 920 persones, a més d’oferir suport en molts altres aspectes a tot aquest col·lectiu.
En l’acte va intervenir també el doctor Antonio Bolinches, amb una dissertació sobre el concepte d’autoestima i de quina manera es pot treballar-la i reforçar-la a través de l’autoconeixement, l’autoimatge i l’autocompetència. El doctor Bolinches va explicar com en aquests anys ha anat col·laborant, sempre que ha calgut, amb la feina de l’entitat.
Una de les activitats de l’associació ha estat també la de formar un grup de teatre, el que és per si mateix un factor d’autoestima, en col·laboració amb Plaúdite. En el mateix acte van representar una petita peça escènica que, com no podia ser d’altre manera, versava sobre les dificultats d’accedir a un lloc de treball per a les persones de més de 45 anys.
També van projectar uns videos en els que, actuals i antics membres de l’associació, explicaven les seves experiències i el ser retorn a la vida laboral.
En l’acte, que va omplir la sala del Centre Cultural, hi havia, a més de nombrosos associats de l’ASSAT50, representants d’algunes forces polítiques i socials i d’entitats de la Ciutat. S’esperava la presència de la que és encara alcaldessa de la ciutat, Núria Marin, que finalment va excusar-se, de la mateixa manera que el regidor d’activitat econòmica, José Antonio Alcaide, que tampoc va poder assistir.
La representació de l’Ajuntament la va assumir la regidora del districte, Olga Ramos, que va explicar com des de l’administració municipal es valora positivament la feina desenvolupada per ASSAt50 i com, des del primer dia, ha comptat amb el suport del govern municipal.
Va tancar l’acte el Secretari del Departament de Treball de la Generalitat, Enric Vinaixa, que amb una intervenció, curiosament en castellà, va lloar la feina de l’entitat i el seu paper animador per anar reduint el nombre de persones de més de 45 anys en situació d’atur.
Per acabar , els membres d’ASSAT50 van convidar a les assistents a l’acte de celebració a compartir un pastís, tot emplaçant-se a seguir treballant tot preparant el que serà el Vè Congrés per l’ocupació de més grans de 45 anys a l’Hospitalet.
Podeu trobar més informació sobre aquesta entitat a: www.assat50.info
La plataforma ciutadana, en contra de perdre més patrimoni tal com ho té previst l’Ajuntament
Foto de la antiga fábrica Albert Germans.
L’HOSPITALET. LLUÍS BERBEL.- Una iniciativa veïnal s’ha convertit en el moviment Recuperem Albert Germans que, després de l’anunci realitzat per l’Ajuntament de l’Hospitalet, propietari de les instal·lacions, de cedir l’antiga fàbrica a RENFE per crear una escola de formació de conductors, s’ha aixecat contra aquesta decisió i sol·licita que sigui lliurat a la ciutadania.
El moviment Recuperem Albert Germans és una iniciativa integradora que aplega propostes socials, culturals i artístiques de diversos col·lectius de l’Hospitalet tal com s’autodefineixen els seus responsables. Actualment s’està fent difusió de la proposta reivindicativa i el proper dia 15 de juny faran un acte per donar a conèixer la petició i les iniciatives que es preveuen per l’edifici.
Les instal·lacions, després d’haver estat ocupades durant gairebé un any i mig per un col·lectiu juvenil, van ser desallotjades policialment fa unes quantes setmanes i tornades a clausurar per ordre municipal. Representants del moviment veïnal manifesten que ha arribat el moment de reclamar una cessió al veïnat.
L’edifici té una superfície de 288 metres quadrats i un espai lliure de 1750 metres i està ubicat al carrer Rodés, 60 a la barriada de Sant Josep.
“Volem transformar aquest antic complex fabril de principis del segle XX en un espai multidisciplinari, en un projecte obert al barri i a tota la ciutat, i amb l’ambició de convertir-lo en un motor social i cultural en benefici de la comunitat local”, diuen en un manifest que s’està distribuint per tot el barri.
La idea del moviment és, de forma col·lectiva, una manera d’establir nous vincles, compartir idees amb “un enfocament inclusiu i participatiu que serà clau per al seu èxit”.
L’ideari del moviment el tenen clar: “Recuperem Albert Germans ha de ser un exemple inspirador de com la rehabilitació d’un indret en desús pot convertir-se en una oportunitat per a la revitalització social, cultural i creativa, que abasti diversos projectes, impulsant iniciatives sorgides dels veïnat”.
L’any 2016 l’antiga fàbrica tèxtil va ser adquirida per l’Ajuntament de l’Hospitalet, i no va ser fins el 2022 que va aprovar-ne la cessió demanial a Renfe per 40 anys, amb un cànon anual de 275.000 euros. “Rebutgem l‘actual projecte de l’Ajuntament de privatitzar l’espai cedint-lo a RENFE per la creació d ́una escola privada absolutament inútil per a la ciutat i que res aporta al benestar ni a les necessitats del barri”, diu la Plataforma. I afegeix: “Defensem la protecció del patrimoni i advoquem per un model de ciutat no capitalista, tot reivindicant el nostre dret a decidir sobre el nostre barri i la ciutat”.
El col·lectiu té mol clar que vol transformar aquest recinte per tal que veïns, veïnes, col·lectius i entitats puguin trobar-se i fer-lo seu, de forma autogestionada, realitzant activitats i gaudint, d’entre altres, d’un espai amb biblioteca, una botiga gratuïta d’intercanvis, una àrea d’estudi i treball, una sala d’exposicions, un taller de bicicletes, un espai d ́assaig, un hort urbà, un jardí comunitari, un locutori, una zona familiar i de cures i un gimnàs popular o ludoteca, sempre accessibles a tota la ciutadania”.
La fábrica Albert Germans és un edifici catalogat com a bé cultural d’interès local.
El 1918, els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà, naturals de La Bisbal d’Empordà i residents a Barcelona (on els seus pares havien establert botigues de cotilleria) van adquirir la Fàbrica El Tajo d’Aranjuez, que produïa cordons, cintes, trenes i teixits elàstics. Al 1926, amb l’arribada del metro a l’Hospitalet i la millora de comunicacions que representava, van decidir a traslladar-la a la nostra ciutat. Tot i que els plànols presentats per Josep Albert foren signats per l’arquitecteAntoni Puig i Gairalt, l’obra s’atribueix al seu germà Ramon, arquitecte municipal de l’Hospitalet en aquella època. Alguns treballadors d’Aranjuez es van instal·lar al barri de Sant Josep (aleshores força despoblat) en habitatges proporcionats pels mateixos empresaris, i la fàbrica va començar a funcionar el 1928. Durant la Guerra Civil espanyola, la fàbrica va ser col·lectivitzada i l’any 2007 va tancar definitivament.
El 15 de juny es convoca ple extraordinari per fer efectiu el relleu
Imatge de Núria Marín i David Quirós.
Ja s’ha fet públic que Núria Marín deixa l’alcaldia de l’Hospitalet i serà substituïda pel tercer tinent d’alcalde David Quirós. El runrun que ha estat circulant per la ciutat des de fa mesos, pràcticament des que el tercer tinent d’alcalde de la ciutat es va dedicar a comentar a alguns dels regidors —especialment dels grups municipals d’oposició— que el proper alcalde de la ciutat seria ell, ja s’ha fet realitat. Cristal·litzat el runrun, podem aprofitar per resumir el mandat de l’alcaldessa Núria Marín Martínez i explicar quatre dades sobre el seu successor in pectore.
Núria Marín va accedir a l’alcaldia el 19 d’abril del 2008, essent la primera tinent d’alcaldia quan el president José Luis Rodríguez Zapatero va nomenar ministre de Treball i Immigració Celestino Corbacho, fins aleshores alcalde de la ciutat. Núria Marín va néixer a Collblanc i no només era la primera dona alcaldessa de la ciutat en tota la seva història, sinó que era la primera alcaldessa socialista i la primera dels tres alcaldes democràtics que havia nascut a L’Hospitalet. Va néixer el dia de Sant Esteve de 1963 (al desembre passat va complir 60 anys) i va començar a militar al PSC a l’any 1981, segons ella mateixa ha declarat moltes vegades. Quatre anys més tard, encara sense acabar els estudis que ella considera similars a empresarials, va entrar a treballar a l’Ajuntament i,a deu anys després, amb 32 anys, es va incorporar com a regidora socialista. Fins ara mateix, per tant, 28 anys amb càrrec públic i sou municipal. Regidora durant 13 anys i alcaldessa durant uns altres 16, va ser a més, presidenta de la Diputació de Barcelona entre 2019 i 2023 i des del juliol de l’any passat senadora per designació del Parlament de Catalunya. Ha simultanejat, adherits als respectius càrrecs, un munt de responsabilitats representatives i fins i tot va arribar a ser presidenta del PSC i ara mateix és vicepresidenta del seu partit.
Entre els mèrits evidents, guanyar totes les eleccions municipals a les quals s’ha presentat, la del 2019 amb majoria absoluta i mantenir-se com a primera autoritat municipal sense gaire sobresalts. El més important es va produir al febrer del 2020 quan un regidor del seu propi partit va destapar el cas Consell Esportiu (encara sense finalitzar) pel qual va ser imputada tot i que des-imputada amb posterioritat. Després d’aquest cas, que encara cueja, Núria Marín va perdre successivament la presidència de la Diputació (avui en mans de l’alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, ma dreta de Salvador Illa) i després la presidència del partit i, fa molt poc, va transcendir que Marín volia deixar l’alcaldia de l’Hospitalet i potser dedicar-se a ser senadora i qui sap si viure a Madrid, on arran del nomenament del càrrec va adquirir un pis. Un pis, per cert, que no figura entre la seva declaració de bens feta pública al web de la Cambra Alta del passat mes de juliol, probablement perquè l’adquisició era encara molt recent.
El seu sou declarat és de 109.055 euros anuals, té un pis i un aparcament al 50% en propietat i una segona residència a Altafulla també compartida, un fons de pensions superior als 175.000 euros i uns altres 150.000 euros en accions i participacions.
Imatge de David Quirós
Sempre s’havia rumorejat que la persona més adequada per substituir-la quan ella estigués decidida a abandonar un càrrec que ja no semblava fer-li gaire il·lusió, era el que havia estat, fins no fa gaire, primer tinent d’alcalde, Fran Belver. David Quirós, per la seva banda, ha anat ventilant en els darrers temps que la persona elegida era ell. El nomenament de Núria Marín com alcaldessa a l’abril del 2008 va ser, segons el mateix Celestino Corbacho, una opció natural en uns moments en què el nomenament del ministre es va precipitar. En alguna ocasió Corbacho, que no ha mantingut bones relacions amb la seva successora des de gaire bé el seu retorn de Madrid, s’ha lamentat públicament de l’elecció i ha criticat durament l’absència d’iniciatives polítiques coherents de la seva fins aleshores tutoritzada successora. Ara, l’elecció de Quirós, que dins del partit socialista a l’Hospitalet no ha aconseguit ni de bon tros una posició majoritària, ha estat probablement més meditada, el que no vol dir que no sigui bastant sorprenent si es té en compte que Belver passa per ser l’únic component de pes en l’equip Marín i probablement la persona que té major presència en la gestió del dia a dia. En contra de Belver, segons algunes opinions, les seves constants dificultats de salut, el seu talant més aviat distant i crispat, la mala relació amb una part del partit encara proper al seu gendre Christian Alcázar (sense futur per la inculpació rebuda en el cas Consell Esportiu) i el no haver-se postulat eficaçment en lloc de Quirós.
Quirós, pels que el coneixen de prop, té fama de maquiavèl·lic, de venedor de fum i de que els temes se li fan vells a les mans abans de donar solucions, però també de mantenir una via de relacions socials més propera al savoir faire de l’alcaldessa. Per la fins ara alcaldessa, deixar a Quirós al front del govern municipal ja li sembla bé, malgrat el que puguin dir d’ell.
Ja hi ha data per fer efectiu el relleu. Serà en un ple extraordinari que es convocarà el dissabte 15 de juny.
D’acord amb la queixa del director de Comunicació de l’Ajuntament sobre la nostra informació sobre el pis madrileny de l’alcaldessa en la que se’ns indica que estem atribuint a l’alcaldessa un delicte perquè no el té declarat, la informació ja constata que el pis no estava declarat previsiblement perquè la seva adquisició era molt recent (posterior a juliol del 2023 que és la data de la declaració) i, per tant, quedava claríssim que no tractàvem d’insinuar cap delicte. Comunicació de l’Ajuntament afirma que l’alcaldessa no té cap pis a Madrid, malgrat que la informació ens havia arribat de fons internes del propi partit socialista de l’Hospitalet —i circulava extensament pel Departament de Cultura del mateix Ajuntament— on, certament, no es concretava si la propietat estava escriturada a nom de l’alcaldessa, d’alguna empresa patrimonial o d’algun familiar. Queda, doncs, fet l’aclariment que se’ns demanava.
Les normes i ordenances sobre les quals es demana opinió són molt importants per la vida diària de la població
La Síndica de Greuges de l’Hospitalet.
La Síndica de Greuges de l’Hospitalet, Merche Garcia, ha fet arribar a la ciutadania una carta on s’informa d’una enquesta pública que està en marxa des del passat 3 de maig i que durant tot el mes està disponible al web de la Sindicatura per tal que els hospitalencs i hospitalenques la puguin contestar. L’objecte de l’enquesta és demanar als ciutadans que facin aportacions i/o valoracions sobre la normativa (ordenances i reglaments) aprovada per l’Ajuntament al llarg dels anys 2022 i 2023.
Com informa la Síndica, l’enquesta recull un total de set normes municipals que es van aprovar durant aquests anys o que van ser objecte de modificacions i es demana a la ciutadania que expliqui si les coneix (és a dir, si l’Ajuntament ha fet prou difusió), si considera que la regulació aprovada per l’Ajuntament ha estat suficient, i com les valora. Les set normes en procés de valoració regulen temes de notable importància com ara les bonificacions de l’IBI, les bonificacions de les quotes de l’IAE, la utilització de les zones esportives municipals, els preus públics dels aparcaments i les tarifes de les zones verdes i blaves, la regulació dels mercats no fixes (mercadillos…) o la modificació de l’impost sobre el valor dels terrenys de naturalesa urbana, la coneguda plusvàlua.
En cada una de las pàgines de l’enquesta s’ofereix un enllaç amb l’ordenança concreta i es fa un resum del seu contingut. A continuació es demana als hospitalencs i hospitalenques si coneixen la norma, si consideren suficient o no la modificació o l’aprovació concreta, i les raons al·legades que justifiquen la seva opinió.
Sens dubte, la iniciativa de la Sindicatura suposa una considerable aportació a l’aprofitament real d’aquestes modificacions de les normes, de manera que a través de les respostes es podrà saber no solament si la ciutadania és conscient dels beneficis socials dels reglaments sinó si els considera suficients, insuficients o simplement resulten desconeguts per la majoria de la població.
És d’esperar que la resposta de la ciutadania sigui suficient per poder fer un informe que posi blanc sobre negre la satisfacció o insatisfacció, el coneixement o el desconeixement i l’eficàcia o no de les mesures aplicades en les aprovacions o modificacions d’aquestes normes i reglaments.
Per cert, l’encomiable treball de la Síndica va tenir el passat 29 d’abril un nou reconeixement del que paga la pena fer-se ressò. Amb motiu del Dia de les Esquadres de la Regió Policial Metropolitana Sud, la Síndica de la ciutat, Merche García Villatoro, va rebre un reconeixement dels Mossos d’Esquadra pel treball conjunt en benefici de la ciutadania hospitalenca. Des de la redacció de L’Estaca ens sumem al reconeixement.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
