Un grups d’afectats ha hagut de recórrer a FIC per poder participar al proper ple i explicar la negligència municipal en el seu cas
Fa uns dies va arribar al FIC una demanda estranya. Un grup de veïnes del barri de Sanfeliu demanava suport per poder intervenir en el proper ple de l’Ajuntament per exposar els seus problemes. Expliquen que, abans de res, van adreçar-se a la seva associació veïnal, i tot i entendre les queixes, van negar-los el suport.
Per part del FIC, encara que aquest no seria el seu paper, va optar-se per fer el tràmit necessari perque aquest veïnat pogués expressar-se al ple. A partir d’aquí serien necessàries algunes reflexions.
En primer lloc estaria bé denunciar les limitacions a la expressió del veïnat que comporta l’actual reglament de participació municipal. El veïnat, individualment o en grup, no disposa de dret de paraula ni en els plens municipals, ni tampoc en els consells de districte. Pel que fa al ple, la petició de paraula, a més d’estar necessàriament avalada per algun grup municipal, ha de demanar-se obligatòriament per alguna entitat degudament inscrita en el registre municipal. No cal insistir sobre la limitació que això suposa, ni tampoc que ja des del anterior mandat hi ha pendent una reforma del reglament de participació a la ciutat, que caldria enllestir el més aviat possible i en aquest punt caldria emplaçar també a l’oposició municipal.
Però aquest cas destapa una realitat que a vegades resta amagada o oculta: els lligams no explícits d’algunes entitats o d’algunes associacions amb l’Ajuntament i amb el partit polític que hi governa des de fa anys.
Aquesta és l’evidència que denuncien aquest grup de veïnes: desprès d’adreçar-se a l’associació veïnal del seu barri, el de Sanfeliu, la resposta del seu president, un cop fetes algunes consultes, va ser la de negar-se a avalar la petició de paraula d’aquest grup de veïnes al ple municipal.
Des del FIC es va demanar, via e-mail, a aquesta associació de veïns que ens expliqués la seva versió dels fets denunciats. Fins avui la resposta ha estat el silenci.
Al mateix tempos hem parlat amb una de les persones afectades, la Rebeca Pulido que ens ha explicat la situació. Son veïnes del barri de Sanfeliu afectades pel nou pla urbanístic del Are-Montesa de la ciutat veïna d’Esplugues, que els crea grans problemes de trànsit. Inicialment, aquest pla preveia compartir el trànsit entre el carrer de Sant Jordi, de l’Hospitalet, i el carrer Guadalupe, d’Esplugues. La modificació que s’ha fet d’aquest pla, ha estat pacificar la circulació per Esplugues i concentrar el trànsit pel carrer de Sant Jordi, el que pot implicar el pas de més de 18.000 vehicles per aquesta zona de l’Hospitalet. Podeu trobar informació més detallada a: https://lhdigital.cat/noticies/veins-del-carrer-sant-jordi-mostren-el-seu-desacord-pel-nou-projecte-durbanitzacio-del-barri-de-la-montesa/
Més enllà de les queixes veïnals pels efectes d’aquesta modificació de la circulació entre dos carrers i del que consideren inacció de l’Ajuntament de l’Hospitalet, el que preocupa en aquest cas és també l’actitud de l’associació veïnal del barri de Sanfeliu que dona l’esquena a la demanda del grup de veïnes i dona suport al govern municipal, fins al punt de dificultar l’expressió d’aquests veïns i veïnes en el proper ple municipal. No sembla que sigui aquest el paper que correspon a una Associació de veïns i veïnes i son actituds d’aquesta mena les que dificulten el treball comunitari i la necessària regeneració del moviment veïnal.
No pot ser que una AVV sigui més procliu a ser portaveu de l’administració que no portaveu de les demandes de veïnes i veïns. De fet, el passat del moviment veïnal en la seva millor època va ser quan era capaç d’assumir les demandes veïnals i de donar suport a que les veïnes i veïns fessin sentir la seva veu arreu. No fa gaire dies explicàvem la deriva actual de la FAV de l’Hospitalet. Aquesta falta d’empatia d’una de les AVV federades n’és, dissortadament, una mostra. Intentarem anar seguint la situació…
La inmobiliaria pertenece a fondo de inversión norteamericano desde hace 4 años
Algunos de los bloques que se están construyendo en los antiguos terrenos de Cosme Toda.
Desde hace cosa de un mes, los compradores que ya han firmado el contrato de arras en la promoción de la inmobiliaria Culmia Can Batllori en los terrenos de la antigua fábrica Tecla Sala, están recibiendo de la comercializadora Redes Promotora 9, una información según la cual daban cuenta a esos clientes del inicio de procedimientos judiciales cuestionando la legalidad de la Modificación Puntual del Plan General Metropolitano en el sector comprendido entre las calles Prat de la Riba, Tarradellas, Batllori y Canigó, que les podía afectar en la adquisición de sus viviendas.
Se trata de la interposición de una denuncia sobre la ilegalidad del planeamiento en base a lo que la ley garantiza respecto de las horas de sol que cualquier vivienda de nueva construcción debe tener como ya se informó en su momento en este medio (https://lestacarevista.wordpress.com/2024/03/28/).
En la carta remitida a los clientes se les comunica que Redes Promotora 9 se ha personado en los procedimientos judiciales con el objetivo de defender la validez del planeamiento tal como está construido, de forma tal que su actitud pone de manifiesto que la promotora estaba absolutamente al corriente de la supuesta vulneración de la ley. Lo más significativo, sin embargo, es que la comercializadora afirma que la existencia del procedimiento judicial no afecta en estos momentos al plazo de entrega de las viviendas y no limita los derechos de quienes ya se han comprometido al pago de arras en el proceso de escritura ni en la posesión de lo adquirido, pese a que, si la justicia da la razón a los demandantes, varios de los pisos de la promoción estarían fuera de la ley.
La Inmobiliaria, que se ha visto obligada a transmitir a los compradores los imprevisibles obstáculos que se han producido con la denuncia, se compromete, en la carta, a mantener a sus clientes informados de lo que pueda ocurrir.
La promotora inmobiliaria Culmia que estuvo vinculada en sus inicios al Banco Sabadell, fue el resultado de la compra de la antigua Solvia Desarrollos Inmobiliarios (Sdin) por el fondo norteamericano Oaktree Capital Management, y ahora es totalmente independiente del banco. La venta tuvo lugar formalmente en septiembre de 2020 y generó una plusvalía de 8 millones de euros después de impuestos. La operación, valorada en 882 millones de euros, se cerró una vez obtenidos los permisos pertinentes de las autoridades. La entidad presidida por Josep Oliu y ahora en plena actualidad por la Opa hostil del BBVA, dio en su momento poderes a la promotora para que gestionara los proyectos residenciales que ya estaban en marcha antes de la venta junto con los suelos urbanos adquiridos, entre ellos este de la Cosme Toda.
De hecho, por lo que esta redacción ha podido comprobar, las obras de construcción no se han paralizado en la mayoría de las promociones pese a que la venta y la ocupación de viviendas se han ralentizado notablemente, aunque no se ha podido comprobar que la causa directa haya sido el procedimiento judicial ahora en curso, pero tampoco es descartable.
Sevilla ens ensenya com lluitar contra les onades de calor i com preparar Refugis Climàtics que ens preservin dels cops de calor
Estem a les portes del mes de juny i davant el que podria ser, segons els paleoclimatòlegs, l’estiu més càlid dels darrers cent milions d’anys. La inevitabilitat del canvi climàtic —segons científics fins ara molt silenciats— pronostica que en el 2081 es podrien sobrepassar els 5 graus sobre l’era preindustrial https://efeverde.com/cambio-climatico-la-temperatura-del-planeta-puede-subir-5-o-6-grados-hasta-2081/, (alguns opinen que fins als 7 graus abans del 2.100). En qualsevol cas, es confirma que en el 2029, gairebé amb tota seguretat, la temperatura mitjana del planeta haurà augmentat en 1,5 graus —a Europa bastant més—, i de manera irreversible; és a dir, que ja no som a temps de corregir.
Òbviament, no es tracta només de plantejar mesures per reduir l’augment de la temperatura, encara que sigui a trenta o quaranta anys vista (fa anys ja es va alertar que la societat capitalista està condemnada a absorbir el CO₂ emès, pagant i finançant a les mateixes corporacions que el van emetre). Ara també hem de bregar amb els efectes d’aquest augment de la temperatura mitjana, amb el greu afegit que encara no coneixem els seus efectes per manca de paradigmes. No sabem, per exemple, què succeirà amb la corrent del golf, si es modificarà o no, i tampoc el que succeirà en cas afirmatiu. La Intel·ligència Artificial pot ser molt intel·ligent, sempre i quan l’alimentem amb dades i que aquestes no estiguin equivocades.
Per combatre els efectes del canvi climàtic hem inventat el Refugi Climàtic, de la qual cosa no tots, principalment els qui més hi parlen i són responsables polítics de posar-ho en pràctica, saben exactament el que és https://www.escolasert.com/es/blog/que-son-refugios-climaticos. I és important saber-ho, perquè ja hem entrat en l’era dels Refugis Climàtics. De fet, Barcelona ha estat pionera en el seu desenvolupament.
El primer que ens ve al cap, en parlar de Refugi Climàtic, és un parc amb arbres i plantes, que ja de per si redueixen la temperatura ambient de la zona (s’ha comprovat que en el mateix lloc i construcció, una zona enjardinada pot reduir força la temperatura ambient https://www.unigis.es/como-afecta-la-vegetacion-a-la-temperatura-de-tu-ciudad/).
Com a mostra es pot fer servir el mapa interactiu https://mapscloud.udg.edu/sigtedataviz2019/. No obstant això, no hem d’oblidar que en un futur molt pròxim potser no tinguem suficient aigua per a regar els nostres parcs i jardins, i que davant un augment de temperatura tan agressiu, moltes plantes autòctones potser no podran sobreviure o, almenys, servir com a cobertura vegetal òptima, precisament en els mesos de més calor, és a dir, quan més necessitat hi ha d’elles.
Òbviament, encara que necessària per reduir de manera natural el CO₂ de l’ambient, en els Refugis Climàtics no tot ha de ser vegetació i consum d’aigua. Un Refugi Climàtic, almenys el més eficaç en un cas d’urgència, pot ser el vestíbul d’una Biblioteca, d’un Centre Cívic o Mèdic, una gran superfície comercial, però també, si els nostres polítics als quals una “majoria” ha triat, fan el seu treball, els patis de les escoles, les parades d’autobús, i les places públiques tinguin o no vegetació —no oblidem que la vegetació és molt important, no sols per a la salut física sinó també per la mental https://www.researchgate.net/publication/309637738_influencia_de_los_espacios_verdes_en_la_salud_mental i per l’aprofitament educatiu dels nostres escolars https://www.ehu.eus/és/-/espais-verds-*desempenan-paper-desenvolupo-cognitiu-infantil
El primer cop que vam veure una cosa semblant a un refugi climàtic, que avui amb tota la raó s’ha posat de moda, va ser a l’agost de 1992, durant l’Exposició Internacional de Sevilla. Els planificadors de l’esdeveniment, més preparats i previsors que qualsevol de nosaltres en cops de calor generalitzats, van tenir a bé construir uns espais de repòs amb sistemes de fina pluja, que refrescaven als soferts visitants en les gairebé quotidianes onades de calor. En els estius sevillans és habitual superar els 40° a l’ombra, ja no diguem al sol, per la qual cosa els sevillans i andalusos en general tenen la mà trencada a bregar amb esdeveniments d’aquest tipus. Si no fos així, l’esperança de vida en ciutats com Sevilla i Còrdova baixaria en picat. Els arquitectes andalusos saben molt bé com construir els seus edificis, mai se’ls ocorreria planificar un d’ells sense tenir en compte que a les seves ciutats sovint s’arriba als 45º.
Hem esmentat la Sevilla de 1992 per una raó molt concreta: aquesta ciutat, sembla ser que pionera a Europa en buscar solucions per a combatre les onades de calor, ha tornat a ser notícia pel mateix, pel desenvolupament d’un intel·ligent sistema d’utilització de l’aigua i l’aire per refrescar l’ambient de la ciutat, https://www.mdpi.com/2071-1050/14/21/14173 influenciada pel mateix que s’utilitza fa 3.000 anys a la ciutat de Yazd, en el centre del desert de l’Iran https://www.elmundo.es/ciencia-y-salud/ciencia/2019/09/03/5d6e7ddffdddff08228b45df.html.
La Universitat de Sevilla ha creat un “catàleg de solucions” perquè els arquitectes, constructors, municipis i fins i tot particulars, puguin aprofitar-se d’aquest estudi. Reduir pràcticament amb cost zero la temperatura de les nostres cases, escoles, parcs, places i edificis públics, és a les nostres mans. La Universitat de Sevilla ho brinda gratuïtament, només falta voluntat i ganes de treballar dels polítics per a la seva ciutadania.
Pel que fa a l’Hospitalet, el grup municipal dels Comuns va reclamar la constitució d’un refugi climàtic a cada barri, considerant que “és molt important preparar la ciutat pels pròxims estius i que a cada barri hi hagi una zona verda amb unes característiques determinades que generi un refugi climàtic. Això vol dir que ha de tenir una extensió mínima, ombres provocades preferentment per arbres, sòl de terra o vegetació i corrents d’aigua. Aquests refugis climàtics han de ser a llocs cèntrics i accessibles per tota la població: cotxets de nens i nenes, gent gran… És a dir, que els parcs de Can Buxeres o les Planes no servirien per a la població de Can Serra o La Florida, per exemple”.
“L’equip de govern ha de trobar solucions per combatre els efectes de les altes temperatures que es viuen a la ciutat al llarg de l’estiu, i creiem que la de generar refugis climàtics pot ajudar a que aquests mesos d’estiu siguin més suportables per a la ciutadania de l’Hospitalet” segons el portaveu del grup municipal dels Comuns, Manuel Domínguez.
L’escenògraf més internacional que ha tingut mai L’Hospitalet presenta una mostra de la seva creativitat plàstica
Alfons Flores al centre d’un dels seus muntatges escènics
Dijous al vespre, al Espai 2 del Centre d’Art Tecla sala es va inaugurar la mostra “Alfons Flores. L’escenari prodigiós”, un recull per viure en primera persona i de manera intensa la màgia de l’escenografia teatral des de dins. La proposta és submergir-se en l’espai teatral i contemplar des de les entranyes d’un escenari imaginari el poder de la plasticitat escenogràfica i l’encant de la interrelació entre la matèria i l’espectador: un fenomen bastant semblant al que pot viure un actor en un escenari, davant d’un treball escenogràfic d’entitat.
Alfons Flores (L’Hospitalet 1957), va començar a viure el món del teatre des de ben petit. Fill d’un enamorat del teatre que va fer del Centre Catòlic el seu particular espai creatiu i germà d’un dels millors directors teatrals d’escena de Catalunya i sens dubte el millor director teatral que ha tingut la ciutat, l’Enric Flores, va iniciar-se en el món de l’escena d’adolescent i ben aviat es va sentir atret, i amb molta desimboltura i sentit de la plasticitat per la composició escenogràfica, que no és només, com algú aliè al món de la dramatització podria pensar, ambientar el que passa a l’escenari, sinó omplir de contingut visual, plàstic i utilitari tot allò que no és ni la veu, ni el moviment dels actors ni la il·luminació.
La mostra que presenta l’Alfons Flores sota el comissariat del cornellanenc Joan Maria Minguet, crític d’art, professor d’Història d’Art Contemporani i d’Història del Cinema a l’Autònoma de Barcelona i autor de més de 25 llibres sobre la matèria, i amb el suport tècnic i creatiu de la seva filla Mar Flores, omple la sala del Centre d’Art Tecla Sala recreant tres espais escenogràfics amb els quals no només es pot interactuar sinó que gairebé és obligatori per aconseguir el clima necessari, a banda d’un espai d’exposició de cartells, un altra d’esbossos, dibuixos i projectes, un bosc de televisors inspirat en l’escenografia de Bodas de Sangre, de Lorca, fet al Grec de Barcelona l’any 2001, i una videoinstal·lació també força interessant.
Els tres grans fragments escenogràfics del centre de la sala, alguns originals i alguns reconstruïts en part, corresponen a les òperes Norma, de Bellini que es va estrenar al Royal Opera House de Londres l’any 2016; Ascenso i caída de la ciudad de Mahagonny de Brecht/Weill, representada al Teatro Real de Madrid, l’any 2010 i l’Elisir d’amore, de Donizzetti que es va estrenar a Dusseldorf, a la Deutsche Oper am Rhein, l’any 2015.
Amb aquestes magnètiques escenografies, Alfons Flores posa de manifest dues coses: el seu geni creatiu, la seva capacitat plàstica i el seu enginy teatral i l’èxit internacional del seu treball. Més enllà de les celebrades escenografies de La Casa de Bernarda Alba (1998), Bodas de Sangre (2001), La Celestina (2004), Peer Gynt (2006), Los persas. Réquiem por un soldado (2007), Tirant lo Blanc (2007), La casa dels cors trencats (2009), Nit de Reis (2010), Afinidades electivas(2011), Flames a la Fosca (2013), Ensam (2015) o Scaramouche (2016), ha posat en escena òperes al Teatre del Liceu de Barcelona, al Teatro Real de Madrid, al Englisch National Opera (Londres), al Teatro alla Scala (Milà) o al Sydney Opera House d’aquesta ciutat australiana.
Les seves creacions han servit, a banda d’expressar un univers de plasticitat amotllat a l’essència de les peces teatrals o operístiques, una extraordinària aportació creativa per la renovació del llenguatge plàstic de les peces operístiques. El propi Flores, en el transcurs de la roda de premsa per presentar l’exposició als mitjans es va referir a la quantitat d’ensurts que han produït les seves creacions en ambients acostumats a que l’escenografia sigui simplement un aditament del text, del cant i de la música, quan la feina de l’Alfons mai ha estat un treball auxiliar sinó en moltes ocasions allò autènticament trencador que tota obra d’art hauria de pretendre. Quan encara només era un membre més de la cooperativa professional del Grup d’Acció Teatral de l’Hospitalet, les seves escenografies ja resultaven icòniques i s’elevaven per sobre de tot el magnífic treball de moviment d’actors, del text, la dicció i els jocs de llums i de plàstica de les peces dirigides pel seu germà en el grup hospitalenc.
L’Alfons Flores és, avui, un dels hospitalencs internacionalment més valorats i veure el seu treball creatiu a la seva ciutat on va créixer com a persona i com a artista plàstic i escenogràfic, de ben segur no deixarà indiferent ningú.
Creat un Comité de Solidaritat amb Palestina a l’Hospitalet
Llegint un manifest a favor del poble palestí.
Dimecres 15 de maig era el 76 aniversari del que els palestins anomenen Nakba, el desastre, la data que va suposar per molta de la població de Cisjordània i Gaza la pèrdua de les seves llars i de les seves terres i l’inici d’un llarg exili i de la vida en camps de refugiats.
Ara, setanta sis anys desprès, a Cisjordània i especialment a Gaza es torna a repetir una mica la història, però aquesta vegada amb desenes de milers de persones mortes, moltes d’elles dones o infants.
En aquest marc s’ha creat a l’Hospitalet un Comitè de Solidaritat amb Palestina format per un grapat de persones de procedències i trajectòries diverses, atentes a les demandes de la Comunitat Palestina a la ciutat i arreu.
Aquest col·lectiu ha dut a terme diverses accions per donar a conèixer la dramàtica situació que es viu a Gaza i també a Cisjordània, al costat de la coalició “Prou Complicitat amb Israel”.
Un moment de la manifestació.
Aquest dimecres al vespre van convocar una concentració a la plaça de l’Ajuntament que va aplegar poc més d’un centener de persones, demanant el trencament de les relacions amb el govern sionista d’Israel i i la fi del genocidi en curs contra el poble de Palestina. Algunes persones assistents van demanar la presència de la alcaldessa al costat de la concentració i la fi de tota col·laboració del govern municipal amb l’Estat israelià.
Abans, durant el matí, algunes de les persones assistents van participar en la protesta en la seu d’Acció, l’agència econòmica internacional de la Generalitat per demanar el tancament de la oficina a Tel Aviv d’aquesta agència governamental, que va ser dissolta violentament pels Mossos.
La concentració del vespre davant l’Ajuntament de la ciutat va finalitzar desprès de la lectura d’un manifest unitari.
Article d’opinió de Manuel Domínguez. Portaveu de L’HECP
El turisme no pot conducionar una ciutat.
L’HOSPITALET.- Si tingués assessors em dirien que no comenci amb un “ja us vaig dir”, perquè queda molt saberut, però és que ja ho vaig dir a finals del 2015: compte amb el turisme a l’Hospitalet, que té molts perills.
Genera activitat econòmica, sí, però els guanys no solen quedar-se a la zona turística, perquè els amos de les empreses, que són els que s’apropien la part important dels beneficis, no hi viuen.
Això ja era molt conegut en 2015. El que era una novetat aleshores era que l’Hospitalet fos una zona turística; bé, un municipi amb allotjaments turístics de diversa mena, perquè l’atracció turística és, evidentment, Barcelona.
L’any 2024 ens ha esclatat a la cara una de les conseqüències més punyents del turisme: l’expulsió de les veïnes de casa seva. No és que això no passés abans, amb uns preus de l’habitatge més alts d’Espanya amb més de 17€ per m2 en el lloguer. Però el cas d’Occident, 14 i Holanda, 36 és ja un altre nivell.
Com que la normativa dels apartaments turístics només deixa tenir-los en blocs sencers, els propietaris dels blocs estan fent fora a famílies que hi viuen i paguen el lloguer puntualment perquè amb els pisos reconvertits en apartaments turístics guanyarien molt més.
Un altre cas, molt punyent, ha estat el d’un edifici patrimonial com Olis Regàs. Una entitat amb una activitat cultural i social per la que se’ns acaben els adjectius positius, Plàudite Teatre, no ha pogut competir amb l’oferta d’un empresari, que el convertirà, com no, en apartaments turístics.
No és casualitat que aquests tres fets hagin passat a Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia, els barris més propers a Barcelona, on també hi ha més apartaments il·legals; només cal molestar-se en mirar els webs de les empreses del ram.
Això, si no ho regulem, anirà a més. Cap veí que visqui de lloguer a l’Hospitalet pot viure amb tranquil·litat. Totes i tots som susceptibles de patir alguna de les formes de la gentrificació. Les institucions polítiques han d’escollir quin dret han de protegir, el dret a la propietat o el dret a l’habitatge.
Al Ple municipal d’abril vam presentar una moció per aprovar una moratòria de les llicències per a apartaments turístics, donant temps a fer un pla que reguli aquesta mena d’establiments a la ciutat. Ens vam quedar sols. PSC i VOX van votar en contra i ERC i PP van abstenir-se total o parcialment.
Encara som a temps de rectificar, per les famílies amenaçades en l’actualitat i en el futur, perquè les veïnes esperen que des de la política solucionem els seus problemes i es garanteixi un dret fonamental, que ha de prevaldre sobre el dret dels capitalistes a fer encara més diners, el dret a l’habitatge digne.
Más de 3000 mujeres han pasado durante 2023 por los locales de la asociación Mujeres Pa’lante que, como ellas se definen, son un grupo de mujeres de diversos países de origen que ”hemos decidido crear un espacio para encontrarnos, reconocernos, acompañarnos, ser solidarias entre nosotras y encontrar un camino común para conseguir un mundo mejor y más justo para todos y para todas”.
Celebrando el 8 de marzo.
L’Estaca ha estado hablando con Bea Cantero, una de las responsables del centro, quien nos ha explicado que “llevamos 16 años de existencia” y “todo empezó por la inquietud de unas mujeres de Colombia que formaban parte de una asociación, denominada Maloka que trabajaba por la paz”. La problemática de la mujer quedaba un poco diseminada con otros temas y se vio la necesidad de constituir un grupo específico que tuviera en cuenta esta visión de género.
“Empezamos a andar realizando unas encuestas en un locutorio a distintas mujeres procedentes de otros países para saber cuáles eran sus necesidades. Las mayores preocupaciones de ese colectivo eran los temas legales, la situación socio-laboral y sobre todo, la acogida psicológica”. Bea Cantero es chilena, llegó a Barcelona en el año 2001 y comparte su trabajo de profesora asociada en la Universidad Autónoma de Barcelona con las tareas de voluntariado en la entidad.
“Una de las primeras tareas que realizamos fue la acogida, que contempla esos tres aspectos que se destacaron en las entrevistas (asesoría sociolaboral, legal y psicológica)”, dice Bea.
“Empezamos a funcionar —nos comenta— en Bellvitge y después en la calle LLobregat de Collblanc en una casa denominada Sense Fronteres, compartiendo la entidad con diferentes colectivos, sobre todo de América Latina”.
“Fuimos creciendo y pronto nos dimos cuenta de que necesitábamos más espacio, de modo que hace ocho años nos instalamos en este local, en la calle Cruz Roja”, nos explica. “Instruimos a las personas que acuden al centro en los derechos de ciudadanía para que sean mujeres activas y practiquen su empoderamiento en el día a día. La línea de fondo de esta trayectoria es la interculturalidad y también la lucha contra el racismo y la xenofobia”, comenta la promotora.
El trabajo que se hace en “la Casita”, como se denomina coloquialmente el local, es muy amplio: cursos, talleres… todo ello con el objetivo de integrar a las mujeres que se encuentran en momentos difíciles y que tienen que afianzar su vida, muchas veces solas: “el racismo está en muchas ocasiones acompañado por el desconocimiento”, afirma Bea.
A veces, nos explica, buena parte del trabajo es simplemente de asesoramiento, de ayuda para acceder al sistema sanitario, sobre los recursos a los que tienen derecho y en un gran número de casos se trata de trámites puramente administrativos. Pero en otros casos, “también nos ocupamos de dar orientación para regular su situación: hay migrantes que han venido y han estado hasta tres años para normalizar su vida”, afirma Bea.
En otro orden de cosas, Mujeres Pa’lante trata el autocuidado de las mujeres con un conjunto de actividades que desarrollan con ese fin (yoga, baile…). El local permanece abierto de lunes a viernes de la 10 de la mañana hasta las 7 de la tarde y siempre hay una persona que atiende. Hay un pequeño ropero, una biblioteca, e incluso en ocasiones ha servido de refugio urgente para alguna persona que lo ha necesitado. Hay diferentes aulas donde se imparten las clases y diariamente se desarrolla una gran actividad.
Otro de los aspectos importantes de esta asociación es promover y dar a conocer a las mujeres sus derechos laborales: “España ratificó la ley para que las trabajadoras del hogar tuvieran derecho al paro, tal como defiende la OIT en su artículo 189 y eso es lo que venimos explicando reiteradamente, porque muchas mujeres trabajan en ese sector”, explica. Y también se hace hincapié en los derechos que tienen muy limitados las mujeres inmigrantes: “estimo que sólo un 30 por ciento puede ir a votar”, nos explica Bea.
Como que la brecha digital es muy acuciante entre este colectivo de mujeres, también se imparten cursos de informática en la Torre Barrina, en el parque de La Marquesa. Y ahora mismo se está aplicando un programa en torno a la violencia de género, porque es un tipo de situación muy sensible para este colectivo: “este tipo de agresiones es más grave y más oculto en las mujeres procedentes de países extranjeros. Y no es normal que la violencia de género golpee con más fuerza a las mujeres migrantes” —comenta Bea—. “La relación es muy escasa con otras personas, no conocen a fondo las posibilidades que existen para evitar estas situaciones, el tema de la lengua también es un obstáculo, y sobre todo uno de los elementos más influyentes es el económico, que actúa como forma de chantaje y que crea dependencia”, nos señala. “Por medio de una serie de cursos promovemos que este colectivo se conciencie de la situación en que vive —dice Bea—, distinta a la de las personas nativas que pueden acceder fácilmente y de hecho acceden, a las redes de apoyo.”, sentencia Bea.
El centro está gestionado por una serie de personas, principalmente mujeres, voluntarias y promotoras, que han accedido a través de unos cursos teórico/prácticos. De forma permanente son 10 personas, pero entre todo el colectivo que imparte todo tipo de cursos y las que se encargan de las gestiones, son un total de 30. Tienen otro local cercano donde se realizan atenciones más privadas y personalizadas, y en el resto de Barcelona, cuentan con dos recintos más.
L’Hospitalet cuenta con el CAID (Centre d’Atenció i Informació a la Dona), dependiente del ayuntamiento pero, según Bea, actualmente está sobrepasado en su capacidad de atención para este tipo de casos de violencia de género. “Hemos pedido, a través del Espai de Ciutadanía, que el ayuntamiento destine más recursos para este centro”, afirma Bea.
La asociación Mujeres Pa’lante sobrevive, además del esfuerzo de las personas que colaboran de forma altruista, con aportaciones de la Generalitat de Catalunya, del ayuntamiento de Barcelona y de la Diputación que “nos permite contratar a algunas personas”. Mientras tanto, la ayuda del Ayuntamiento de L’Hospitalet “es muy escasa y precaria y genera además una gran carga administrativa”, según nos cuenta.
La entidad participa también en un proyecto promovido por la Generalitat, ACOL, y eso les permite financiar una persona. Tienen una colaboradora que habla magrebí que las ayuda mucho para entenderse con el colectivo de mujeres árabes.
Como centro participan en diferentes colectivos que tienen como principal objetivo la lucha contra la violencia de género e incluso a nivel internacional también cooperan con otros colectivos similares a Mujeres Pa’lante.
A nivel estatal se incluyen en la Red de Mujeres Latinoamericanas y están presentes en ocho comunidades autónomas: “compartimos las experiencias de cada centro y nos sentimos muy acompañadas. Es un trabajo muy gratificante”, sentencia Bea, quien señala además la importancia de establecer redes y sinergias.
Por último, nos hace una invitación a acercarse a la entidad y a hacerse voluntaria.
Els resultats electorals a la ciutat dibuixen tres espais sensiblement diferents: un al nord (amb l’excepció de Collblanc-La Torrassa), un altra al mig (Centre-Sant Josep i Santa Eulàlia) i un al sud, Bellvitge-Gornal.
David Pérez, repeteix com diputat.
Amb una participació que ha superat de poc el 53% dels vots, el PSC s’ha tornat a situar com a primera força electoral amb una mica més de 39.000 vots seguit a llarga distància pel PP amb gairebé 13.000 vots. ERC, gairebé arriba als 10.000 vots i Vox supera els 9.000, Junts els 7.000 i els Comuns aconsegueixen una mica més de 6.000. La CUP arriba als 2.000 vots, mentre Ciutadans, Pacma i Aliança Catalana aconsegueixen al voltant de 1.100 vots cadascuna. En nombre de vots, el PSC aconsegueix a la ciutat gairebé tants vots en solitari com els 9 partits que el segueixen, una dada que posa de manifest l’hegemonia socialista a la ciutat. Una mirada panoràmica al conjunt del municipi posa de manifest que el PSC es fort a tota la ciutat però en especial als districtes 4, 5 i 6: La Florida-Les Planes, Pubilla Casas-Can Serra i Bellvitge-Gornal. Curiosament, els barris del nord de la ciutat són els que tenen un urbanisme més complex, un índex de saturació demogràfica més elevat i un nivell d’immigració més considerable (caldria afegir també el districte 2, Collblanc-La Torrassa). Bellvitge-Gornal ha estat tradicionalment també un districte socialista que manté, per tant, el seu posicionament ideològic immutable.
Als barris del nord de la ciutat, districtes 2 (Collblanc-La Torrassa), 4 (La Florida-Les Planes) i 5 (Pubilla Casas- Can Serra) és on la participació ha estat més baixa: entre el 45 i el 48% del cens electoral i on el PSC ha aconseguit un percentatge més alt, al voltant del 50% als districtes 4 i 5, i del 40% al districte 2. També en aquests tres districtes la suma de PP i Vox ha estat la més alta de la ciutat: entre el 27 i el 28% als districtes 4 i 5 i del 22% a Collblanc-La Torrassa. També en aquests dos districtes és on el suport electoral a ERC i Junts ha estat menor. A La Florida-Les Planes i a Pubilla Casas- Can Serra, ERC i Junts han tret menys, en conjunt, que VOX, mentre que el PP ha tret (juntament amb Bellvitge-Gornal) el millor resultat de la ciutat. Els Comuns, per la seva banda, han tret només un 4,6% a La Florida-Les Planes i un 5,8% a Pubilla Casas-Can Serra, mentre que als districtes 1 i 3 ha tret per sobre del 7,5%. A Collblanc-La Torrassa i a Bellvitge-Gornal el resultat ha estat molt semblant: el 6,8% dels vots vàlids emesos.
Núria Lozano, continua com diputada de Comuns Sumar
Aquests resultats han fet que, tot i que el PSC és la primera força arreu, ERC només sigui la segona al districte 1 i al districte 3, mentre que el PP és la segona força als districtes 4, 5 i 6. El PP és la tercera força al districte 1, mentre que VOX és la tercera força als districtes 4, 5 i 6. Junts és la quarta força als districtes 1, 2 i 3 i la sisena als districtes 4, 5 i 6. I els Comuns són la cinquena força als districtes 4, 5 i 6 i la sisena als districtes 1, 2 i 3.
La lectura dels resultats en global dibuixen tres ciutats diferents: una, la formada pels barris de La Florida-Les Planes, Can Serra i Pubilla Casas on després del PSC, les dretes obtenen un notable resultat. Una segona, la formada pels districtes 1 i 3 (Centre-Sant Josep, Santa Eulàlia i Gran Via Sud) on el PP no arriba al 13,5% i Vox no arriba al 9%, mentre que els partits independentistes aconsegueixen els millors resultats del conjunt de la ciutat i també els Comuns (entre el 7,5 i el 8,1%). I una tercera, la que formarien Collblanc-La Torrassa al nord i Bellvitge-Gornal al sud on el PSC seria més fort que al Centre i Santa Eulàlia, també els partits independentistes amb una mica més de pes que a La Florida i Pubilla, però també la dreta PP-Vox amb més força que al Centre i Santa Eulàlia, amb un pes dels Comuns a mig camí entre el pèssim resultat de La Florida-Pubilla i el més ressenyable del Centre i Santa Eulàlia.
En resum, el PSC ha aconseguit entre el 37,5% (districte 3) i el 49,3% (districte 4); el PP entre el 12,3% (districte 1) i el 16,7% (districte 6); ERC entre el 7,2% (districte 5) i el 13,5% (districte 3); Junts entre el 3,8% (districte 5) i el 10,4% (districte 2); Vox entre el 8,5% (districte 1) i el 12,9% (districte 4) i Comuns-Sumar entre el 4,6% (districte 4) i el 8,1% (districte 1).
Amb aquests resultats, encara provisionals de la circumscripció de Barcelona, dos hospitalencs i una hospitalenca ocuparan plaça de diputat al Parlament de Catalunya: els números 8 i 21 de la llista del PSC, David Pérez i Ernesto Carrión, i la núm. 6 de la candidatura de Comuns-Sumar, Núria Lozano, regidora de L’Hospitalet per L’HECP-C.
3/4 x 5/4 programa un Espai de Reflexió mensual i un cicle de quatre xerrades sobre educació al maig
Un moment de l’Espai de Reflexió sobre sindicalisme.
El passat dimarts 7 de maig, a la seu de l’entitat Tres quarts x Cinc quarts, es va realitzar una altra de les sessions de l’Espai de Reflexió, una trobada monotemàtica oberta a tothom on l’objectiu és participar al voltant d’una ponència dictada per un o un parell d’especialistes en la matèria que es tracta. La singularitat d’aquestes trobades és que la matèria sobre la qual es debat se centra en l’actualitat de l’Hospitalet. La nova temporada d’aquest Espai es va obrir amb el primer tinent d’alcalde, Francesc Belver, a continuació va presentar les funcions de la institució l’actual Síndica de Greuges, Merche García; posteriorment Eugènia Delgado va parlar de la tasca d’animació cultural de Plàudite Teatre (arts escèniques per la transformació social); més endavant Gemma Gimeno, tècnica d’Intervenció Comunitària del JIS (Joves per la igualtat i la solidaritat) va fer un repàs de 29 anys de treball socioeducatiu a l’Hospitalet i després Enric Roldán y Ernesto Sánchez van comentar la situació d’emergència de l’educació a la ciutat. La darrera d’aquestes propostes, la del passat dimarts, va girar entorn de la cohesió social davant del populisme i hi van estar presents la Lorena González, actual Coordinadora de CCOO de l’Hospitalet i Nicolás Cortés, secretari comarcal de l’Hospitalet d’UGT.
Com és habitual, els ponents van exposar la seva visió del clima de polarització que viu la societat catalana i espanyola i el paper dels populismes per carregar les tintes sobre el que consideren solucions fàcils a temes complexes i el paper que les entitats socials i especialment el sindicalisme ha jugat i juga per tal de cohesionar la societat i donar alternatives viables als problemes socials, en concret als laborals, als de les noves ocupacions i a les variables que sorgeixen amb la utilització de les noves tecnologies en el mercat de treball. L’exposició dels ponents va donar peu posteriorment a un animat debat, en el que fins i tot es va posar sobre la taula l’interès de la unitat d’acció sindical i els interrogants sobre el trànsit de la unitat d’acció a la unitat de sigles.
La provada vitalitat de l’entitat organitzadora s’ha tornat a posar de manifest gràcies a la proposta conjunta amb la Fundació Solidaritat de la UB, d’un cicle de quatre xerrades sobre educació per comprovar el compliment de l’objectiu de desenvolupament sostenible (ODS) 4 de l’Agenda 2030, que persegueix l’educació de qualitat i al llarg de tota la vida. La primera d’aquestes xerrades, totes elles presencials, per les quals cal inscripció prèvia (carrer Josep Ma. de Sagarra, 29-08901 L’H), va tenir lloc el passat dijous a càrrec del consultor en cooperació internacional Àlex García-Alba que va parlar de l’ODS 4: aprenentatges per avançar en el seu compliment efectiu. La resta de xerrades que tindran lloc dimarts 14, dijous 16 i dimats 21, aniran a càrrec de l’Escola Joaquim Ruyra i l’Institut Rubió i Ors (La realitat educativa a l’H, un estudi de cas); Judith Muñoz (Com treballem l’ODS 4 i l’Agenda 2030 a les escoles catalanes?) i Carme Panchon (ODS 4 i el dret a l’educació).
Com exposen els organitzadors “L’educació, entesa com el procés pel qual es transmeten i adquireixen coneixements i valors,és una de les eines més importants pel ple desenvolupament de l’esser humà. El dret a l’educació ja estava recollit a l’article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Però avui, 76 anys després, la situació educativa no sembla respondre de forma global al que es pretenia: més de 300 milions d’estudiants patiran d’aquí al 2030 mancances educatives”. Debatre sobre aquesta realitat i trobar alternatives és, en definitiva, el propòsit d’aquest interessant cicle de xerrades ja en marxa.
Per cert que l’assistència al cicle, permet el reconeixement d’1 crèdit ECTS per als estudiants de la Universitat de Barcelona que compleixin els requisits (80% d’assistència obligatòria i redacció d’un text sobre un dels temes del cicle).
Entrevista a Júlia Portal, presidenta de l’AViV La Florida
La nostra idea és seguir recolzant espais col·lectius de cures, ara a través de la pràctica tèxtil, per respondre a les situacions de vulnerabilitat
Veïna de La Florida i defensora de la vida comunitària, Júlia Portal presideix l’Associació de Veïnes de La Florida als seus 24 anys d’edat. Declara en aquesta entrevista que “hem d’aprendre a construir espais Inter generacionals on tots puguem aprendre i també per assajar noves pràctiques comunitàries”. Fusiona la creativitat artística amb la consciència comunitària i el seu compromís profund amb la comunitat i la transformació social. La Júlia ressalta les pràctiques de resistència del barri de La Florida contra les polítiques municipals que intenten “higienitzar l’espai públic”. Júlia Portal va néixer al 1999 a l’Hospital de Sant Joan de Déu i des de ben petita confessa que l’agradava imaginar-se escenaris i històries fantàstiques que recollia en un munt de llibretes, sobretot a partir del dibuix. Ara presideix l’Associació de Veïnes de La Florida
-Se sent identificada amb el perfil de la seva generació Z?
La veritat és que no estic gaire al corrent d’aquestes terminologies, no sé quin és el perfil que se suposa que correspon a la generació X o Z. Tinc entès que es categoritza segons l’any de naixement i relacionen aquest fet amb la familiarització de l’ús de la tecnologia.
-Què és el que més li agrada del seu barri?
Allò que més m’agrada de La Florida son les pràctiques de resistència que les veïnes sabem exercir sobre l’espai públic. En un context en el que les polítiques municipals intenten higienitzar el carrer i treure’ns d’ell, encara ens queden moltes pràctiques, com el joc lliure dels nens i nenes al carrer, que contraresten aquesta construcció del carrer i de l’espai públic útil sota la mirada dels adults, homes.
-Què és el millor que té l’Hospitalet?
L’Hospitalet té moltes coses bones, però pensar en l’Hospitalet com a ciutat em porta pensar en la política municipal de qui la decideix, que no ens porta res de bó.
-Quin és el projecte en que vostè ha participat o participa a l’Hospitalet del que se sent més satisfeta?
L’Associació de veïns i veïnes de La Florida es va legalitzar el 1976 i sempre ha estat molt vinculada a als Blocs Florida, així com a les reivindicacions de millores urbanístiques i d’ampliació de serveis, com a gran part del teixit associatiu de la ciutat. Amb el temps, l’associació va anar envellint i distanciant-se de la realitat canviant de la ciutat, així com passant a ser una corretja de transmissió de les polítiques municipals.
Al 2017 es va renovar la junta amb una clara aposta per reprendre el rol reivindicatiu de l’entitat; així, des de llavors, l’associació s’ha dedicat a repensar i reactivar el paper de les associacions veïnals, qüestionant el model de ciutat on vivim.
Amb la nova mirada de l’Associació de veïns i veïnes, s’activen accions i espais col·lectius per fomentar la vida comunitària, com ara la Xarxa de suport veïnal. Aquesta xarxa neix arran de la pandèmia per fer front a l’emergència alimentària; és una via d’acció comunitària per garantir el dret a l’alimentació amb la transformació del model de banc d’aliments tradicional. Encara immersos en les dinàmiques que ha marcat la pandèmia global, tot allò que l’esclat d’aquesta va deixar al descobert continua pendent de revisar: serveis públics infradotats i col·lapsats, comunitats més empobrides i vulnerabilitzades i uns ecosistemes ambientals al límit.
La conscienciació sobre els efectes que el paradigma hegemònic té sobre el planeta i les vides de la gent, en fa un moment propici per assajar nous models de suport: basats en els valors de l’economia social i solidària perquè puguin respondre als reptes enunciats i, alhora, consolidar l’articulació comunitària als territoris per reforçar el protagonisme del suport mutu i l’apoderament veïnal, posant en valor els sabers i les maneres de fer d’aquells grups i col·lectius més vulnerabilitzats. La Xarxa de suport social de l’Hospitalet va començar a treballar amb l’alimentació com a eix central però, en fer-ho, vam adonar-nos que el problema partia d’una necessitat econòmica a la qual no podem donar resposta com a ciutadans. Davant aquest escenari vam decidir assajar pràctiques comunitàries que poguessin generar economia, vinculades a la producció tèxtil, com la producció i estampació de bosses a través de la tècnica de serigrafia per vendre a fires, esdeveniments i altres ocasions festives.
-Participa o lidera projectes nous? Pot avançar de què es tracta?
La nostra idea és seguir recolzant espais col·lectius de cures, ara a través de la pràctica tèxtil, per respondre a les situacions de vulnerabilitat des d’una mirada integral, comunitària i ecològicament sostenible, on veïns i veïnes ens puguem auto organitzar per fer front a altres violències i exclusions (sanitària, habitacional i les provocades per la Llei d’estrangeria).
-Considera que la societat està en declivi moral i espiritual?
Depèn de la definició del que considerem moral i del territori sobre el que pensem. A l’occident allò moral respon a qüestions que no entenc ni m’interessen gaire.
-Esteu d’acord amb el binomi joves (genialitat) i grans (saviesa)?
És clar que no, a la gent no se li pot atribuir característiques només perquè pertanyin o se’ls pugui agrupar dins d’un conjunt social: hi ha joves savis i persones gran genials.
-Quina opinió li mereix el binomi joves inexperts-grans antics?
No comparteixo cap binomi, per la raó que he esmentat anteriorment.
-Considera que els grans s’han de retirar per deixar pas als joves?
Nooooo, considero que hem de ser capaces i aprendre a construir espais intergeneracionals on totes puguem aprendre i compartir sabers entre totes. Els grans que haurien de fer un pas enrere són aquells que consideren que ja ho saben tot i saben més que ningú, que no tenen voluntat d’incorporar nous aprenentatges perquè impossibiliten espais enriquidors per tothom.
-Se sent més còmode en ambients on es potencia la diversitat? També diversitat d’edats i no només de gèneres?
Si, em sento molt incòmoda en espais homogenis com la universitat, espais de segregació i especialització per un tipus de persones. En canvi, em sento molt còmoda en espais diversos, diversos en tots els aspectes, no només pensant en edats, sinó també en gènere, orígens, coneixements, etc.
-Apaga el mòbil o desconnecta de les xarxes socials durant determinats moments per recuperar la capacitat de concentració?
M’encantaria poder desconnectar del mòbil però això només ho faig el parell de setmanes que m’agafo a l’estiu per marxar fora del barri. Durant el transcurs de l’any m’és impossible, a part de les meves xarxes socials personals, a les que no li dedico gaire temps, porto les xarxes socials de 5 iniciatives/espais col·lectius del barri que no paren, són aquestes les que em requereixen estar contínuament pendent del telèfon.
-Quina opinió li mereix que les xarxes socials són l’actual heroïna (droga dura) que crea dependència?
No crec que les xarxes socials siguin la nova heroïna perquè l’heroïna no té res de bo. En canvi, les xarxes socials poden aportar-nos certs beneficis com l’accés a informació o poder comunicar-nos i establir vincles amb persones d’arreu del món. Ara bé, sí que és veritat que ens trobem en un moment en el qual el capitalisme ha aconseguit consolidar moltes eines per l’alienació de les persones i crec que el funcionament del mòbil, els aplicatius i tot allò que l’envolta, és un d’aquests aparells que funciona per mantenir-nos entretinguts i distrets de totes les violències que ens envolten.
-Quina crítica fa del món hipercapitalista? Considera que està tan accelerat i fora de control com els mateixos individus, sotmesos a mecanismes de poder que els converteixen en subjectes passius i acrítics?
El món necessita decréixer urgentment. La producció infinita, a la qual ens sotmet el sistema capitalista sobre un planeta amb recursos finits ,és insostenible i això condiciona les relacions d’acceleració de la gent a que ens trobem sotmeses.
–Considera que la globalització és excessiva o insuficient?
Crec que la globalització és una merda que acompanya al sistema capitalista neoliberal: consisteix en l’acumulació de capital per part de grups molt reduïts de la població, generant greus desigualtats socioeconòmiques i l’explotació i el maltractament de les persones i el món. Aquest sistema d’acumulació i producció salvatge de cap manera pot ser una opció viable per establir condicions de vida justes per tothom.
-Com reacciona quan té una bona idea i, no obstant, quan se l’explica als altres tothom reacciona amb frases que comencen amb «ja, però». «Ja, però això ho han intentat altres i els va sortir malament.» «Ja, però no et precipitis, deixa reposar la idea.» «Ja, però, i si no surt bé?»
Els comentaris pessimistes de les persones que troben inconvenients a tot no em paralitzen. Sé que es tracta d’una actitud a la qual ens sotmet el sistema, a la que la gent pot exercir resistència, sí, però no sé fins a quin punt tenim mecanismes i capacitats suficients així que no els sentiré com a culpables si no ho fan. Estem travessats per un munt d’impulsos que alhora que ens obliguen a estar contínuament actius i produint, ens fan pensar que mai és suficient i ens fan perdre el temps, generant sensacions molt contradictòries que esgoten moltíssim. Tot i així, jo intento ser d’aquelles que exerceix resistència, si vull fer alguna cosa, primer em pregunto per què, i si trobo que té sentit amb els meus valors i principis, m’esforço per fer-la.
-Què és per vostè el concepte de solidaritat?
La solidaritat és un concepte que està molt present a les nostres vides, però que s’ha descuidat, és utilitzat per pràctiques que no li corresponen i han aconseguit buidar-la de significat. La solidaritat és per a mi la construcció de vincles dins d’una comunitat que comprin el valor de la vida de totes les persones per igual, les relacions de cura recíproques de les quals hem parlat en una de les preguntes anteriors.
-En què basa principalment les seves decisions de consum? Relació qualitat/preu, altes prestacions, respecte mediambiental i social, etc.
Intento que el meu consum tingui a veure amb el que condiciona viure, alimentació i despeses de la llar, sobretot.
-Es planteja votar el 9 de juny a les eleccions europees? Perquè?
Sí, votaré sempre per principis ideològics per evitar un mal major. Encara que cregui que el meu vot no significa una participació realment democràtica, o almenys no tant com m’agradaria.
-Per la seva activitat, quins avantatges té pertànyer a la UE?
Per mi formar part de la UE pot resultar un problema per la democràcia, perquè el vot del poble no té el mateix poder que la resta d’institucions europees, que tenen una influència major, i personalment això no m’aporta cap avantatge.
-Quins seran els reptes de la seva professió a mitjà i llarg termini?
Ara mateix estic fent el màster de formació del professorat per poder donar classes a l’ESO i Batxillerat a l’institut. Si penso en aquest àmbit professional, el meu repte serà trobar-me amb un sistema educatiu que reprodueix el sistema amb una organització d’espais i relacions rígides que no són favorables per un aprenentatge dialògic que posi als alumnes realment al centre. Pensant en les possibilitats de canvi que puc produir dins dels marcs sistèmics establerts, el que proposaré serà oferir una pràctica docent molt més relacionada amb l’entorn en què viuen, de manera que pugui transmetre les competències de l’àmbit artístic que em marca el currículum relacionant-les amb el nostre context social, a necessitats i reivindicacions del territori per poder desenvolupar l’exercici crític, actiu i responsable de la ciutadania. Però això segur que serà tot un repte.
-Com és de complicat mantenir o preservar el patrimoni cultural en una època tan accelerada?
No és complicat mantenir-lo perquè visquem en una època molt accelerada sinó perquè els interessos econòmics exerceixen més poder que els interessos generals de la població, es el que causa l’acceleració.
-Quines són les principals característiques que ha de tenir un líder en qualsevol camp?
Si penso en lideratge vull pensar en la capacitat que té aquell que lidera per compartir o potenciar el lideratge de la resta.
-¿Què vol dir per a vostè l’èxit?
L’èxit es una malaltia del capitalisme.
-Quins valors manté d’altres emprenedors del passat?
Quins referents té al seu àmbit? La meva referent és sens dubte la meva mare, l’estimo i admiro moltíssim. Una dona que sempre ha treballat per millorar no només les seves condicions de vida sinó, en la mesura en què pogués, de la gent del seu entorn, dels veïns i les veïnes que conformen la nostra comunitat. És, sens dubte, el meu exemple a seguir.
-Se subestima el talent jove?
Existeix una mirada pejorativa i estigmatitzant cap al jovent i el que aquesta categoria compren, subestimant constantment les capacitats i idees que puguin tenir.
-Quins consells donaria a un jove que vulgui seguir els seus passos? Com motivar-los perquè lluitin pels seus somnis?
El primer que faria seria preguntar-li que li agrada, què no i què vol fer, per poder saber quina és la millor manera d’acompanyar-lo.
–Espanya és un bon país per emprendre?
El concepte d’emprendre en aquest context neoliberal capitalista respon a una categoria individual, que força relacions de competència i disputa. Em costa respondre la pregunta de si Espanya és un bon país per emprendre perquè no hauríem d’emprendre en un sistema que cuides les condicions de vida de tothom.
–Com l’afecta l’opinió pública?
En un món en el qual tot i tothom està exposat i els marges (la separació) entre el fet públic i privat s’ha tornat més difús, l’opinió pública presenta un escenari perillós. Més encara vivint un clima social tant sensacionalista com en el que ens trobem, on s’utilitzen els mitjans de comunicació per fomentar i perpetuar la reproducció d’estereotips i idees molt estigmatitzats i fragmentades.
-Veu vostè que el futur seguirà marcat per la polarització? Tem l’ascens dels extremismes?
No sé com serà el futur, però si continuem així, sí. La societat està molt polaritzada i a sobre amb un ascens d’extremistes d’ultradreta. És un panorama molt desesperançador, i trobo que està explícitament relacionat amb el sensacionalisme de l’opinió pública, però hem d’intentar pensar que aquest fet pot tenir una qüestió positiva. Les actituds més reaccionàries apareixen en oposició a la circulació de noves idees, en la defensa dels nostres drets, perquè és quan els opressors entenen que poden perdre els seus privilegis.
-Quin paper té en la seva activitat la intel·ligència artificial (IA) i quina evolució preveu al seu camp?
Mai he fet servir la intel·ligència artificial però al Màster que estic cursant he escoltat companys que deien que és capaç de generar situacions d’aprenentatge idèntiques a les que podria pensar qualsevol de nosaltres. És una idea que sol escandalitzar, però a mi sincerament no em preocupa gaire. Crec que la IA mai podrà reproduir processos de pensament complexos, en els que es posin en circulació diferents capacitats, idees, i sobretot de manera col·lectiva, que esdevenen aquells espais realment transformadors. Si un alumne pot copiar o dur a terme una tasca a través de la IA potser es perquè aquella tasca no està gaire orientada amb el procés d’ensenyament-aprenentatge que ell necessita, preguntem-nos per què no l’interessa dedicar-li temps i prefereix que li faci la IA.
–Ara hi ha menys oportunitats laborals que fa unes dècades?
No sé si ara hi ha menys oportunitats laborals que fa unes dècades, el que si puc dir és que cada vegada soc més conscient i em trobo amb més persones sotmeses a condicions d’explotació laborals.
-Quines tres coses es portaria a una illa deserta?
Una navalla, xarxa de pesca i mistos.
-A què és degut el fracàs escolar que assenyala l’informe PISA? A l’educació, què li falta i què li sobra?
L’informe PISA, el fracàs escolar i els bons o dolents resultats educatius no m’importen. No crec que siguin elements d’avaluació lògics de les competències dels més joves. Crec que el sistema educatiu, l’estructura i el funcionament dels centres educatius venen establerts des de fora i es corresponen al tipus de societats que els envolta, l’educació que reben els alumnes correspon a la reproducció de l’ordre social que interessa, que aprenguin a pensar i relacionar-se segons una determinada escala de valors i així ,de grans, pugui ser útil pel sistema productiu. El que vull dir és que el sistema escolar està íntimament lligat als interessos econòmics i polítics d’aquells que governen la societat, per això demanar un sistema formatiu útil, com penso que funcionaria millor, suposa demanar un canvi radical de societat, perquè no podem basar un sistema educatiu que formi als joves en valors que encara no tenim incorporats com a societat.
-Com veu la participació ciutadana a la política (del Baix Llobregat, de Catalunya i d’Espanya en general) actual? Creu que les noves generacions estan igual d’interessades en la política com les generacions passades?
Les noves generacions estan interessades en la política perquè la política és el que regeix la nostra forma de vida i ens importa què i com influeix. Ara bé, cada cop hi ha mecanismes més subtils però efectius de controlar la participació ciutadana. Les taules sectorials o altres espais de participació política a l’Hospitalet s’han convertit en espais consultius, on només participen entitats clientelars que des de fa anys s’han posat al servei del partit socialista per funcionar com a corretja de transmissió de les seves decisions. A l’Hospitalet no existeix una participació política real ni per les noves ni per les generacions anteriors.
-Les seves lectures són…
Les meves lectures depenen molt del moment en què em preguntis, però ara mateix són: El Libro Rojo del Cole de Jesper Jensen i Søren Hansen i La ciudad de los Niños de Francesc Tonucci
-Quin percentatge dels diners que obté els dedica a l’estalvi?
Tot i que porto un estil de vida molt auster, el meu sou no em permet estalviar gaire. Durant l’any m’esforço per reunir al voltant de 500 euros per fer un petit viatge a l’estiu, un parell de setmanes que necessito per renovar energies i tornar al barri arrelant-me amb més força.
-Quina mena d’inversions realitza?
No duc a terme inversions de cap mena i mai m’ho he plantejat perquè aquesta relació amb els diners respon a lògiques neoliberals d’acumulació de capital que no m’interessen, vull i treballo perquè puguem mantenir relacions justes amb l’entorn i les persones.
-On viu i com? Pis de propietat, lloguer, amb els seus pares, habitatge compartit, habitatge individual, amb la seva parella, etc. Està hipotecada?
No cec en la propietat privada. Ara mateix tinc la sort de poder conèixer i gaudir d’un habitatge cooperatiu. El model de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús de moment és una opció en la qual confio perquè s’estableix un accés a l’habitatge sense ànim de lucre, que obliga a assentar propietats col·lectives i a repensar com podem construir comunitats en un context en què el sistema neoliberal i la seva lògica individual ens han fet pensar que val més la pena que cadascú miri pel seu nucli familiar i s’asseguri del que es seu, trencant qualsevol idea possible de comunitat, de enfortir vincles i espais de convivència entre les persones.
L’habitatge cooperatiu on visc des de fa un any es diu La Chalmeta, abans d’això he passat per habitacions de lloguer des del 2019-20 que vaig marxar de casa de la meva mare.
-Té fills? Com es planteja la paternitat/maternitat)?
Encara no tinc fills, però m’agradaria tenir-ne aviat. L’educació i cura dels infants, com la cura de tots els qui conformen una comunitat ha de ser compartida. Actualment, i cada cop més estem perdent la consciència d’interconnexió que caracteritza als humans, el pensament occidental modern i el seu paradigma de separació de tot han aconseguit fer-nos pensar que hem de tenir un rol concret per sentir-nos amb la legitimitat de tenir cura d’algú fora dels límits establerts, de manera que si veiem que un nen cau o es baralla amb un altre esperem que la seva mare o la persona que el te a càrrec seu intervingui perquè és qui té la responsabilitat i el dret a fer-ho. Però jo entenc la maternitat des de la idea de comunitat, que compren que el nostre benestar està lligat al benestar de la comunitat de la qual formem part, i que per això hem de tenir consciència i fer-nos càrrec de la interconnexió d’aquestes vides. És a dir que quan sigui mare ho seré dins d’una xarxa de suport col·lectiva, de la que ja em sento part, on la família es torna molt més gran i no és compresa només per les relacions de parentesc sinó per les relacions de cura mútua que sustentem.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
