LAURA ALZAMORA. Regidora de LHECP-C

La joventut per definició, és aquell procés a la vida que s’ubica entre la infància i l’adultesa. Però cal reivindicar que no és només un pas entre etapes, sinó una etapa amb nom propi, amb el suficient pes i influència per al desenvolupament vital de cada persona. Segur que si tirem memòria endarrere recordarem una etapa plena de descobriments, d’emocions vibrants, de qüestionaments constants, i de vitalitat absoluta.

És el moment de la vida on comences a desplegar les ales, on se’t diu que no ets suficient madur per assumir certes responsabilitats, però si per que se t’imposin d’altres. Per aquest motiu també és aquesta una de les etapes que es senten i es viuen com a més injustes.

Com a societat no podem veure a la joventut com a “adults en espera”, no podem infantilitzar-los i no podem exigir sense estendre la mà. Com a societat, és imprescindible entendre el paper fonamental de la joventut com a elements actius del canvi social, actual i de futur. Sempre ha sigut així, actuant el jovent com a subjecte amb  una gran capacitat transformadora.

I per tant, com a societat tenim l’obligació d’obrir i oferir espais de participació, per tal que els i les joves puguin implicar-se, tenir veu i construir projectes compartits com a part de la ciutadania que son.

Està molt estesa l’estigmatització de la joventut, relacionant jovent amb falta de compromís, amb una manca de respecte pels seus pares, avis i professors, se’ls acusa de no voler treballar ni estudiar, de no conèixer l’esforç, ni la responsabilitat. També de ser la generació de cristall i viure hipnotitzats per les xarxes socials. Però mai ens qüestionem quina part de responsabilitat tenim els adults per a tenir aquesta percepció dels joves, quins son els seus interessos, que els oferim i com es correlacionen.

Tot i el que pugui semblar, un terç dels joves a Espanya declaren tenir molt o bastant interès per les qüestions polítiques. També són la generació més formada i, a la vegada, la generació que més pateix la precarietat. Ni els seus pares ni els seus avis tenien a la seva edat una major consciència ecologista. Cap generació ha sigut més feminista que l’actual.

I de fet, son més de 1.800 milions les persones d’entre els 10 i els 24 anys. Qui pot negar que la llavor d’un món millor és a les mans dels i les joves? És evident, per tant, que el futur, la salut de la societat en general, i de la democràcia en particular depenen en gran part d’ells i d’elles.

Però la majoria senten una certa desconfiança cap als partits. Així doncs, quins són els espais en els que participen? Quines són les eines que tenen per fer sentir la seva veu? És indiscutible el paper i el lideratge dels i les joves en moviments transformadors com el “Fridays for Future”.

Però cal que des de les administracions també els oferim espais per tal que puguin articular respostes per a les seves inquietuds. Respostes que han de poder arribar. I així que sentin que la seva implicació es útil, que serveix per a construir col·lectivament un futur que és seu i que tenen dret a lluitar. I des del municipalisme tenim una bona eina per fer-ho.

Històricament, aquests espais han estat els caus, els casals, els ateneus, les aules de cultura. Les societats canvien, però quins son els equivalents a aquests espais en l’actualitat? Cal que els partits i els ajuntaments promoguem espais oberts, per a que els joves els puguin sentir seus, on puguin trobar-se, i on puguin compartir i reflexionar.

És durant el temps lliure on es produeixen aquestes interaccions, en els espais de lleure, els espais culturals, la musica… La conjunció perfecte es produeix quan participes i a més ho passes be.

Però troben les joves de la nostre ciutat una oferta d’oci divers? Oferim que puguin autoorganitzar-se col·lectivament, i impulsar accions i projectes, o els hi donem només espais on consumir temps i activitats? Fomentem que puguin prendre consciencia i responsabilitat o només els hi demanem la seva opinió per després no tenir-la en compte?

No oferir suficients espais de participació, en una ciutat amb la complexitat que te L’Hospitalet és hipotecar el futur. No promoure la implicació i l’autonomia de les joves en la construcció de la societat, implica tenir adults dependents. Ens hi va la salut de la democràcia. Obrim les portes ja.