Mes: novembre de 2024
La apertura de los comedores de los Casals de Gent Gran no es urgente según el ayuntamiento
Siguen cerrados y están afectados centenares de ancianos. Este servicio les facilitaba una alimentación adecuada, les ayudaba a combatir una soledad no deseada y resolvía situaciones de vulnerabilidad económica
A veces se toman medidas urgentes y se saltan todos los trámites necesarios, o se buscan argucias administrativas para encontrar mecanismos administrativos de urgencia que resuelva unos problemas que la urgencia cuestiona.
¿No es urgente abrir los comedores de los Casals de Gent Gran que llevan cerrados desde la pandemia? ¿Y de los cuales se beneficiaban centenares de personas mayores con una alimentación poco equilibrada, que además debían comer solos en muchos casos y que tenían, no digamos, economías muy sensibles?
Algunos grupos municipales (ERC y PP) ya hicieron visible este grave problema con mociones presentadas donde se requería precisamente recuperar el servicio de comedor para estos centros con carácter urgente, con el compromiso municipal de iniciar la licitación en tres meses como máximo.
Esta moción que se presentó en noviembre del año pasado, fue contestada por la regidora Laura García, cuatro meses después, manifestando que la contratación del Servicio de Comedor en los Casals municipales estaba ya prevista en el Plan de Contratación del ayuntamiento: los pliegos estaban en proceso de elaboración por parte de los servicios técnicos. Aunque se precisaba que se habían de priorizar los servicios de carácter obligatorio, lo que supone que otros contratos se hayan de licitar antes…
Los comedores siguen sin abrirse después de ocho meses, y no sabemos ahora mismo dónde estamos. Un buen número de personas han realizado ya instancias solicitando la apertura de estos comedores. Y no hay respuesta.
Como consecuencia de la pandemia provocada por el Covid-19, y en atención a las medidas y restricciones que se produjeron en aquel momento, el servicio del comedor en los Casals se vio paralizado, junto con el resto servicios como podología, peluquería y otras actividades. Una vez vuelta la normalidad siguen sin funcionar.
Todo parece indicar que esta situación viene provocada por los problemas relacionados con el proceso de tramitación y de licitación del contrato. Algo incompresible para un servicio de este tipo destinado a personas muy concretas con déficits de nutrición, soledad e incluso económicos.
En l’Hospitalet, un 20 por ciento de las personas tienen más de 65 años, unas 54.000, y de éstas, el 35% viven solas. Si hablamos de personas mayores de 80 años, hay unas 5.700, la mayoría mujeres. Y esta es una tendencia que cada vez irá a más.
El servicio de los comedores de la Gent Gran es un servicio básico y esencial, que implica aspectos como “la socialización, el acompañamiento, la detección de necesidades, el abordaje de la soledad o de la feminización de la pobreza, la mejora de la autonomía personal, la salud mental y un envejecimiento digno y activo. Un servicio que nuestros mayores merecen y necesitan, y que hay que recuperar con carácter urgente”, tal como requería la moción presentada por los grupos municipales.
Este servicio municipal garantiza a las personas mayores que lo deseen, al menos una comida en compañía y nutritivamente equilibrada. Una actividad imprescindible, que contribuye a combatir la soledad no deseada y las carencias que a menudo sufren las personas de edad avanzada en situación de vulnerabilidad.
Éste es un servicio de copago, pensado para personas de más de 65 años con rentas bajas, con precios adaptados a las rentas de los usuarios. Es de gran importancia que se devuelva al funcionamiento de este servicio en los Casals de Gent Gran de la ciudad en un contexto, además, de subida generalizada de precios de los alimentos y de incremento de las situaciones de pobreza energética, que dificulta la garantía de una alimentación adecuada y de climatización de los hogares, pasando a ser los Casals espacios de refugio climático para muchos mayores.
Viñeta 13 noviembre 2024
Fer del delta del Llobregat un parc natural i agrari és encara possible?
Dilluns 11 de novembre, en l’espai Pomezia del barri de La Florida de l’Hospitalet en un acte organitzat per La Fundició en el marc del projecte Delta, s’ha presentat la proposta de fer del delta del Llobregat un Parc Natural i Agrari. Yayo Herrero, per la seva banda, desenvolupava una anàlisi sobre la crisi ecològica que patim, concebuda com una crisi contra la natura, contra la vida física i contra les actuals condicions de vida.
Francisco Rubio, en nom de La Fundició, organitzadora de l’acte en el marc del seu projecte Delta i en una sala més que plena d’assistència, ha explicat l’objectiu de les dues intervencions previstes en aquest matí de dilluns.
En nom de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, en Jaume Grau López ha explicat un breu resum de la situació actual del Delta, una situació amenaçada pels nous-vells projectes d’ampliació de l’aeroport o del port, així com plans urbanístics especulatius en curs, en tot el territori deltàic.
Avui, el 60% del territori del Delta està ja cobert de ciment i hi ha una degradació continua dels espais naturals, acompanyat d’una pèrdua de l’activitat pagesa i dels serveis ambientals i de la connectivitat ecològica entre els espais naturals. Hi ha riscos evidents en la implementació dels nous plans urbanístics que comporten la construcció de milers de nous habitatges i de nous barris en els terrenys del Delta.
Per exemple, a Gavà es pretén eliminar la darrera pineda del litoral per construir un nou barri arran de la platja, amb el risc que pot implicar l’arribada d’un nou Glòria que arrasi el litoral i amb ell les noves construccions.
No fa tants anys es va poder aturar el projecte “‘Eurovegas” i els plans constants d’ampliació de l’aeroport i, avui —segons Grau— caldrà aturar els nous projectes que pretenen seguir explotant les perifèries en tots els sentits. Ara es tractaria d’enfrontar aquesta situació amb un projecte proactiu i propositiu; d’això tracta el projecte de Parc Natural i Agrari del delta del Llobregat.
El projecte pretén conservar els espais naturals, la biodiversitat, la connectivitat i els serveis, així com garantir la producció d’aliments de proximitat i una millor adaptació del territori a la crisi climàtica. Cal recordar que la Unió Europea té obert un procés sancionador de les administracions implicades per la insuficient protecció del medi en el Delta i de les especies protegides que l’habiten.
Entre els objectius del projecte de Parc Natural i Agrari està el del blindatge dels terrenys no urbanitzats, la conservació i restauració dels hàbitats i dels ecosistemes, així com, de manera destacada, reactivar la producció agrària i facilitar la incorporació de noves pageses.
Tot plegat es vol articular en una nova Iniciativa legislativa popular que busqui la formulació d’una llei pròpia del Delta que suposi la seva protecció segons les normatives urbanístiques i ambientals per garantir l’existència del Parc Natural i Agrari al delta del Llobregat.
Per aconseguir la eficàcia d’aquesta Iniciativa legislativa caldrà acumular forces, com les plataformes diverses que formen part de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, i moltes d’altres capaces d’aplegar les 50.000 signatures exigides per fer real la iniciativa legislativa popular. En breu es posarà en marxa una web per engegar aquesta campanya.
Abans de la presentació de Jaume Grau, Yayo Herrero, antropòloga i activista ecofeminista, membre d’Ecologistas en Acción, ha fet una intervenció per descriure la crisi ecològica que estem sofrint en molts aspectes. Yayo ha remarcat com els humans som una espècie vulnerable, dependent de la nostra relació amb la natura, de la que també formem part encara que de vegades s’oblidi, i de les relacions amb les altres persones.
Així, quan naixem son dependents dels altres per sobreviure i, al llarg de la vida i, especialment en la part final, tornem o seguim dependents de les cures d’altres. Segons les seves paraules, podem dir que com espècie som ecodependents i interdependents; no existeix en la vida real la fantasia de la individualitat.
Cal ser conscients, a més, que depenem de bens finits, com la terra, o de fonts d’energia com el petroli i que estem utilitzant des d’aquí en detreniment d’altres. Es vulgui reconèixer o no, estem en una mena de policrisi; una crisi ecològica i ambiental, una crisi que atenta a la mateixa vida física, i una crisi de les actuals condicions de vida.
Esdeveniments recents com la tragèdia a València de les darreres setmanes, no només mostren la existència real de la emergència climàtica, sinó que anuncien la possibilitat de tragèdies similars en els propers temps. Cal tenir present que el capitalisme, com a sistema, és un extractor incansable de recursos naturals fins el seu esgotament i, a la vegada, un extractor de treball humà, ja sigui pagat o no pagat.
De fet, el sistema actual té una naturalesa culturalment colonialista en sentit ampli; en la nostra realitat vivim a la esquena dels altres. No hi ha cap país que produeixi tot el que consumeix i s’extreuen recursos d’altres llocs. Els petroli ve d’uns països que, més que productors, son realment extractors d’un petroli que és recurs finit.
Cosa semblant succeeix en una llarga llista de productes, com la soia que s’importa del sud per alimentar porcs aquí, per derivar desprès la carn a Alemanya o als Països Baixos; o la fusta que ve d’uns altres llocs per ser utilitzada aquí. La majoria d’aquest productes son recursos finits i és podria dir que el futur te una lògica de destrucció, que estem a les portes d’un decreixement dels recursos materials de l’economia.
La alternativa seria doncs una transició ecosocial justa, que ens faci veure que som terrícoles i no alienígenes, que vivim sobre un planeta amb recursos finits. Cal doncs, assumir tres principis per abordar aquesta transició: la consciència de la suficiència, del repartiment i de la sostenibilitat de la vida i dels recursos sobre els que se sosté.
No es tracta d’una recepta fàcil, però en el debat amb algunes de les més de setanta persones assistents, tant la Yayo com en Jaume van insistir en la necessitat d’organitzar-se, d’autorganitzar-se a tots els nivells per aturar la deriva actual i crear condicions per aquesta transició ecosocial justa.
Viñeta 12 noviembre 2024
L’Hospitalet sigue a la cola del Área Metropolitana en recogida selectiva de residuos
La ciudad solo separa su basura en un 28,5%, muy lejos de la media metropolitana del 40%, porcentaje que todavía está a 15 puntos por debajo de los niveles del mandato de la Unión Europea para el año 2025
L’Hospitalet continúa en la cola de los 36 municipios del Área Metropolitana de Barcelona (AMB), al sólo recoger selectivamente sus residuos en un 28,5 por ciento, un punto y medio por encima de Santa Coloma de Gramanet, que es el farolillo rojo de la conurbación barcelonesa, según datos ofrecidos este viernes por el AMB y que se pueden constatar en el gráfico adjunto. Hace tres años, en la anterior presentación estadística, la recogida selectiva de basura en l’Hospitalet era del 25,1 por ciento, lo que supone una mejora de solo 3,4 puntos en la medición correspondiente al año 2023 respecto a 2020.
El índice global o media metropolitana se sitúa en el 40 por ciento, exactamente 15 puntos por debajo del objetivo marcado por la Unión Europea para el año 2025, de modo que la adjudicación de la contrata del servicio de recogida de basura y limpieza viaria de l’Hospitalet, que entrará en vigor en 2025, tendrá que esmerarse en el primer año para alcanzar al menos la media metropolitana. Ayudará el hecho de que la nueva contrata destinará 43,5 millones de euros al año en limpieza y recogida de basura frente a los 28,6 millones actuales, lo que supone un incremento de casi 15 millones anuales para esta actividad que preocupa a la ciudadanía. No en vano, la inseguridad, junto con el incivismo y la limpieza, son los problemas más destacados por los hospitalenses según refleja el Dibaròmetre 2024 realizado por la Diputación de Barcelona sobre los servicios municipales.
Separar la basura es más barato
El informe del AMB sobre la recogida selectiva de basuras arroja otra conclusión importante: los municipios que han adoptado un cambio en el sistema superan ampliamente el objetivo fijado por la Unión Europea y llegan hasta el 79&, demostrando la efectividad de estos sistemas. Además, en términos económicos también se producen grandes diferencias entre los costes que provocan los municipios que no seleccionan suficientemente sus residuos, frente al ahorro que experimentan los que tienen recogida selectiva individualizada.
En el año 2023 se produjeron 1.490.000 toneladas de residuos en el área metropolitana de Barcelona, lo que equivale a 444,3 kilos por habitante y año. Las normativas ambientales son cada vez más estrictas en cuanto a la consecución de los objetivos de recuperación y reciclaje de los residuos municipales. La Unión Europea obliga a los Estados miembros a reutilizar o reciclar el 55% de los residuos en el año 2025, y llegar al 65% en 2035. En esta línea, en Cataluña, también el PRECAT20 marcaba como objetivo alcanzar un 60% de recogida selectiva bruta de los residuos municipales para el 2020.
A escala metropolitana, el Programa metropolitano de prevención y gestión de recursos y residuos municipales 2019-2025 (PREMET25) tiene como objetivo superar el 55% de reciclaje en 2025, reducir los residuos municipales y conseguir la neutralidad de carbono del sistema metropolitano de tratamiento de residuos, mediante actuaciones en cinco ejes estratégicos: prevención, recogida, tratamiento, educación y nueva gobernanza.
En l’Hospitalet se paga más
Según la modificación de las ordenanzas municipales aprobadas por el Ayuntamiento de L’Hospitalet, la nueva tasa por la recogida de residuos supondrá un gasto de algo menos de 100 euros anuales para la mitad de los hogares del municipio y de más de 100 euros anuales para la otra mitad. El abono de la nueva tasa se producirá a lo largo del próximo 2025. Datos del 2021 del Institut d’Estadística de Catalunya sitúan en 101.809 los hogares censados en L’Hospitalet.
También se ha puesto serio el Ayuntamiento en materia de multas a quienes realicen un mal uso de los contenedores, lo que genera problemas de convivencia, amén de incrementar la suciedad de las calles de la ciudad. Tirar mal la basura o hacerlo en lugares inadecuados, además de contribuir al deterioro visual del entorno urbano, también atrae insectos, roedores y otros animales portadores de enfermedades, lo que supone un riesgo para la salud pública y generar problemas de higiene en el municipio A los infractores se les impondrá multas son de entre 300 y 1.500 euros.
De los 36 municipios metropolitanos, en 2023 sólo 9 habían llegado al objetivo del 55% de recogida selectiva: Begues, Castellbisbal, Corbera de Llobregat, Papiol, Ripollet, Sant Just Desvern, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles de Llobregat y Tiana. A esta lista hay que sumar los barrios de Sarrià y Sant Andreu de Palomar, en Barcelona, donde se han llevado a cabo programas piloto de recogida personalizada.
Eliminar contenedores callejeros abiertos
El hecho de que estos municipios son los que han implantado un cambio en el modelo de recogida demuestra que el sistema de contenedores abiertos callejeros ha llegado al límite de sus posibilidades. Como ejemplos, Santa Coloma de Cervelló cambió el índice de recogida selectiva del 41,5% al 71,8% en sólo tres meses. En Corbera de Llobregat, otro caso de éxito, el salto fue del 49,2% al 80,4%.
El AMB calcula que si los municipios despliegan sistemas de recogida selectiva más eficientes el coste del tratamiento podría llegar a disminuir en 20 millones de euros de cara a 2025, debido sobre todo al ahorro en el impuesto sobre el vertido controlado o la incineración. Este impuesto lo cobra la Agencia de Residuos de Cataluña, y la penalización por el envío de residuos a tratamiento finalista –vertederos– sirve para financiar la recogida selectiva y las instalaciones de tratamiento de residuos, especialmente de la fracción orgánica.
Si ayudas a reciclar pagas menos
Económicamente, las diferencias entre municipios en lo que se refiere a la recogida selectiva también son muy importantes. El índice de reciclaje modula el importe que los habitantes de cada municipio pagan en concepto de tasa metropolitana de tratamiento y disposición de residuos (TMTR). Los municipios que más recuperan pueden pagar hasta 3 veces menos que los que peor separan. Actualmente, el coste de tratamiento oscila entre los 60 euros y los 140 euros por hogar y año, en función de la generación de residuos y el índice de reciclaje.
En el último pleno municipal de octubre en l’Hospitalet, Ana Marqués, en representación del sindicato Som Sindicalistes de Catalunya (SOMSCAT), de la empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), que realiza en la actualidad la recogida de basuras y la limpieza viaria, expuso los problemas derivados de la ausencia de vigencia del contrato de esos servicios. Según denunció, los vehículos son anticuados y provoca inseguridad a los trabajadores, además de una baja calidad de la prestación del servicio. Más información aquí:
Un sindicat minoritari de FCC denuncia el pèssim estat de la flota de recollida de residus i l’estrès dels treballadors
Viñeta 11 noviembre 2024
Això només passa a Hospi
Només cal que mireu l’amplada d’un carrer que té dos noms, afortunadament ara de vianants, però amb permís per accedir des del polígon Famades fins al carrer Major. És el carrer que divideix els termes municipals de l’Hospitalet i Cornellà. A la banda de Cornellà, a l’esquerra de la fotografia, la centenària Masia Serra. A la dreta, com no!, un bloc de pisos: és la banda del terme municipal de l’Hospitalet. El bloc ja fa anys que és construït, com es veu, a quatre passes de la masia centenària. Els permisos no els va donar Cornellà. Els va donar l’Ajuntament de l’Hospitalet: tant se val, quin era. Tots han fet el mateix, fins ara. Si ja era una barbaritat deixar edificar en aquest solar, encara més barbaritat va ser deixar edificar amb els balcons en voladís, sobre la calçada. Uns quants camions ja se’n endut una mica de balcó, però perquè no se l’enduguin sencer, l’Ajuntament de l’Hospitalet ha ideat una meravella: un pal vertical clavat al terra. Abans de trencar el balcó, el camió que no hi càpiga per fer la corba, s’endurà el pal metàl·lic vertical. Gran idea!. Clarament, això només passa a Hospi. Ah! per cert, el carrer és diu de Famades a l’Hospitalet i d’Angulo a Cornellà. Voleu més sorpreses?
Per fer honors a la nostra història, ara que en fem 100… (II)
LLUÏSA CARMONA (Activista en defensa del Patrimoni, historiadora i psicoterapeuta)
Ciutat centenària. En breu celebrarem els 100 anys com a ciutat, que vol dir la “concessió” reial del títol de ciutat al que fins aleshores va ser el poble de l’Hospitalet, i abans, Pobla de l’Hospitalet.
Sens dubte, ens hem fet grans. Fa 100 anys, encara no ho érem de grans, un poblet mil·lenari, això sí, crescut al voltant de dos nuclis històrics: el Centre, amb l’Hospital de peregrins de la Torre Blanca i Provençana, al voltant de l’església que porta aquest mateix nom durant l’edat mitjana. Amb un nucli poblacional des de l’època romana al voltant de l’eix Xipreret. Poble agrícola que a la zona alta, Samontà, era de secà i a la zona baixa, La Marina, de regadiu. Fa un segle també ja hi ha un desenvolupament industrial, bàsicament manufactures, ceràmica, teixits, espardenyes, olis. Fa un segle era encara un poble rural, determinat per un gran riu, el Llobregat, i el mar Mediterrani, la platja de La Farola n’era una part important… Aquest indret rural va ser també pioner en l’exportació internacional de productes agrícoles entre els anys 1918 i 1975, exportant a tota Europa productes agrícoles de La Marina, amb una empenta i creativitat considerables, en una època sense refrigeració i gairebé sense transports (Marce, M. “Pagesos i exportadors a l’Hospitalet de Llobregat”.”2021).
En aquests 100 anys, doncs, ens ha passat de tot:
Barcelona es va annexionar la zona de La Marina, aquesta rica zona agrícola. De fet el títol de ciutat va ser com una “compensació” enverinada. A canvi d’aquest acord, es va deixar la ciutat amb 900 Ha. menys i sense accés al mar. ( Vila, J. “ Quan l’Hospitalet va perdre la platja”.2021). Aquest acord no es va fer efectiu fins als anys 60. Per aquesta raó, durant molts anys encara, les masies (70) d’aquesta zona van continuar produint. Aquesta annexió va tenir com excusa construir un port franc que mai no es va dur a terme: ara aquells terrenys agrícoles son magatzems…
El poble agrícola va perdre camps i aigua, mar i riu, abocat a un desenvolupament industrial i residencial sense control que satisfeia els molts interessos propis i aliens d’un territori a tocar d’una gran ciutat com era Barcelona.
La població va passar de ser 5.000 habitants el 1900, a 12.000 el 1920, arribant a 90.000 el 1955, que ja eren 250.000 el 1970. La població es va multiplicar per 20, amb l’impacte que això va suposar en termes d’habitatge, serveis, llengua, tradicions… sens dubte, una situació traumàtica pels que hi eren i pels que van venir.
De tenir camps agrícoles bàsicament, vam passar a tenir indústria i ciment i unes duríssimes condicions de vida amb barris exprés sense serveis ni identitat, que es van anar construint o reconstruint precisament gracies a la lluita veïnal per aconseguir aquests serveis bàsics.
Els anys de la Transició democràtica i les primeres eleccions lliures van suposar, com arreu, un alè d’aire fresc, un ressorgiment i un al·luvió de conquestes de drets bàsics, així com el desenvolupament d’iniciatives culturals i socials, pioneres a Catalunya. Un exemple podrien ser les Aules de Cultura, que van fer una feina reconeguda dins i fora de la ciutat, els grups de teatre (com ara el GAT) bressol de tants artistes. En el camp social, es va produir l’exemple de les vocalies de dones, els “planings” i el CAID, al capdavant del desenvolupament que el feminisme de primera onada van fer possible. Per les dones de la ciutat, passar de la foscor a la llum… i arreu, l’Hospitalet era coneguda i reconeguda per ser capdavantera, com no podia ser d’altra manera: érem molts i això també genera potencial. I parlant de potencial, cal citar les associacions veïnals que van aconseguir omplir els nous barris de dignitat. L’Hospitalet, ara ja ciutat gran, va ser també un exemple en el model de Serveis Socials i l’atenció a les persones. Ser gran volia dir fer grans coses, tenir grans iniciatives, públiques, privades, amb una riquesa i un dinamisme envejables…
De la “innocència” de la infantessa, al trauma adolescent i l’esplendor de la joventut que semblava poder superar ferides i traumes. Energia, força i creativitat, fabricant una nova identitat des de la diversitat de gent i orígens, amb projectes comuns…
I ja som a la maduresa: 100 anys ja són molts i amb la maduresa pot venir la decadència… Poden acabar-se les forces, les energies, s’esgota la creativitat, la il·lusió…
El que se’ns ha acabat, segur, és l’espai: 20.000 hab/Km2 de mitjana i, en alguns barris, 50.000 hab/Km2.
Se’ns ha acabat l’espai natural, tenim només 1km de llera del riu Llobregat, el del nostre nom, que només gràcies a entitats com el Padrins del riu, és quelcom més que un abocador… encara ens visiten ocells i hi tenim flora¡. La platja de La Farola, resta abandonada i en silenci, ella i tota La Marina, amb les seves masies sense que ni un trist cartell i camí ens permetin recordar-la.
Tenim una història. La Medusa, Xipreret, el Castell de Bellvís i algunes restes més, poques catalogades i menys restaurades… sense ni un rètol que les expliqui, que ens en faci sentir orgullosos.
Tenim les entitats culturals supervivents d’un tsunami: colles, gegants, castells, esbarts, grups de teatre… sense un espai propi, sense una casa de la cultura… tot de gent que treballa “per amor a l’art” i a la ciutat… sense un auditori a on mostrar-nos i on mostrar al mon tot el que fem.
Tenim les antigues Aules de Cultura dels barris, ara Centres Culturals de proximitat, molt lluny del que van ser: “fàbriques” de cultura popular, espais de relació… La cultura que es fa i es crea, no la que es compra i s’usa…
Tenim espais preciosos fantàstics com Can Trinxet i tants d’altres, que amb històries precioses i heroiques, com les dones de Can Trinxet, es moren lentament sense un centre d’interpretació, ni un museu que les reconegui, per exemple, a les dones que hi van treballar allà i arreu de la ciutat, pageses, obreres…
Tenim un potent moviment associatiu, també heroic, que lluita sense recursos ni espais, ni reconeixement. El que havia estat, i és encara, bressol d’iniciatives, projectes, idees, creativitat… Esplais, entitats i col·lectius que, com han de ser, rebels i agosarats, sovint viuen asfixiats per la burocràcia i la desconfiança.
Així doncs, no tenim espai ni natura, ni sol ni cel, però podem tenir memòria i empenta per recuperar-la.
Hem perdut bous i esquelles però fem 100 anys de ciutat i més de 1.100 d’història i ens ha passat de tot. Podem resignar-nos, entristir-nos, enfadar-nos o potser en podem aprendre o re aprendre.
Hem de decidir què volem ser, ara ja de grans. Podem tornar a intentar ser al capdavant de les iniciatives per cohesionar i integrar gent d’arreu, alhora que recordem i reconeixem una història, cultura i llengua. Podem fer de la realitat grisa del ciment, un jardí, aprofitant cada racó i cada petit espai per tal que sigui verd de debò, unint la ciutat en un passeig per respirar i saludar-nos… Podem recuperar l’empenta que neix de les dificultats, impulsats per les moltes entitats socials, infants, dones, nouvinguts, joves… per crear models nous d’atenció i de relació entre les persones. Podem fer de la nostra història i del nostre patrimoni un espai simbòlic i real de trobada i orgull. Podem recuperar la Marina i la seva memòria. Podem tenir i recuperar espais de creació cultural i un gran lloc on mostrar-nos…
El gran patrimoni del temps és l’aprenentatge, la saviesa. Aquesta també és una ciutat que en sap molt dels problemes propis i del mon. Ens fem grans, segur; el que podem escollir és si també, ens fem millors.