No son talps

Cartell conmemoratiu del dia Internacional contra la violència vers les dones

25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones

Reflexions a l’entorn de les violències contra les dones en l’àmbit de la parella, causa principal dels feminicidis i de les víctimes de la violència vicaria, els infants

LLUISA CARMONA I MARTÍNEZ Historiadora. Especialitzada en Estudis sobre les dones. Psicoterapeuta. Co Fundadora de TAMAIA. Dones contra la Violència (1992-2010)

Els homes abusadors, causants de la mort de dones i infants, en un degoteig terrorífic, no son talps. No viuen sota terra, no son invisibles, ni transparents, ni desconeguts. Treballen, es relacionen, tenen aficions, militen en partits o associacions, o son socis de clubs esportius, o dirigents d’empreses, entitats o ex caps de la policia… així doncs, viuen entre nosaltres i, com és que no els veiem?

I sembla, que sense saber massa com, un dia, apareixen i assassinen a les seves parelles o ex parelles, a d’altres familiars o als fills i filles. Brutalment, amb armes o sense, aquelles persones invisibles, un dia maten…

Com pot ser? Des de l’experiència de molts anys acompanyant a les dones i les filles i fills, molt a prop per tant d’aquestes situacions, m’atreveixo a dir algunes de les raons. No els veiem, no els detectem, no els identifiquem perquè no escoltem les dones quan ho expliquen, ni els fills quan evidencien la violència que viuen; no mirem les veïnes ni les companyes de feina que tenen la por als ulls. No deduïm i no acusem quan ens  trobem, creuem o compartim espais amb homes que imposen, que fan por (encara que de forma subtil) que no accepten que les dones opinin, manin, decideixin, a la feina, a les entitats, als partits, als governs, a les comunitats de veïns… no volem veure’ls, no podem, no pensem si son així aquí, com poden ser a casa?. Sovint no podem veure’ls, les dones. Una por atàvica que ens ajuda, des de temps ancestrals, a sobreviure a la violència masculina… Per què les dones, en espais públics, sovint anem acompanyades o en grup als serveis? Per què no tornem soles a casa? Per què els taxis s’esperen a la porta de l’edifici fins que entrem, quan tornem de nit?… perquè fan por. Una protecció inconscient, automàtica que ens protegeix, i a vegades es fa conscient i ens deixa glaçades… allò de “se’ns glassa la sang” quan ens trobem en alguna situació encara més explícita de violència…

No son talps. Els homes els veuen, s’hi relacionen, hi juguen a futbol, tenis, pàdel, bàsquet… son amics de l’escola, la feina o el gimnàs… escolten comentaris ofensius vers les dones, autoritaris o fins i tot poden veure comportaments agressius… i no volen veure’ls… sovint també poden tenir por, sovint poden ser, també, fills de pares violents o autoritaris que han aprés a callar i sotmetre’s… o poden tenir recança d’exposar-se en privat o en públic… i perdre privilegis que li atorga ser un home. No és doncs aquí, on podem esperar una identificació, un senyalament, una reprovació… que trenqui el silenci i la invisibilitat… més enllà de la lenta, sempre, transformació col·lectiva.

Aquesta identificació del risc o perill, aquesta escolta activa de les dones i els fills i filles al menor símptoma, ha de venir principalment de tota la xarxa pública en contacte amb la ciutadania. L’àmbit de la salut, metgesses, infermeres, especialment de l’atenció generalista, primària, ginecòlogues, psicòlogues, etc… tan sols han de ser capaces d’imaginar, o de percebre la por i preguntar… com va tot a casa? O amb l’ex marit?… O si els expliquen algun incident, aprofitar per explorar la situació, no tapar-la ni ignorar-la, normalitzant-la. A l’àmbit escolar, mestres, professors que miren als nois i noies… no veuen la tristor, la por, la ràbia?… no perceben a les entrevistes amb mares i pares la tensió, els conflictes latents… no cal que s’exposin, poden subtilment observar, fer atenció, xerrar amb la criatura… amb la mare…  Els anomenats “cossos de seguretat”, les policies locals, mossos… en tantes i tantes intervencions amb la ciutadania, al carrer i als domicilis poden observar, registrar, oferir… detectar…

I així podem afegir tots i totes, serveis, professionals, agents socials que treballen, actuen, en contacte amb la ciutadania, dones, homes, joves, infants… És clar, això no és possible sinó treballen amb una formació adequada que permeti reconèixer els indicadors de risc de forma inicial, quan més poden passar desapercebuts. Això no pot passar si aquesta formació no inclou, com ja s’ha fet i es fa en molts indrets, una revisió personal i professional dels molts factors que poden dificultar aquesta detecció.

Aquesta formació ha de ser continuada i especialitzada. Alhora, tots aquests professionals i agents socials, han de poder treballar coordinadament amb els serveis especialitzats per poder millorar, ajustar, fer seguiment… Doncs bé, tot això és el que a Catalunya està previst per la Llei 2008 “pel dret de les dones a eradicar les violències” que a diferència de la Llei estatal 2004 “de mesures de protecció per les dones”, situa l’objectiu de l’eradicació i no tan sols de la protecció. Conjuntament amb la Llei es va aprovar el primer protocol marc d’actuació per lluitar i aconseguir l’eradicació. Aquest protocol marc es va elaborar amb el treball que des del 1998 ja es duia a terme en alguns municipis, impulsats pels propis professionals i agents socials, entitats de dones i serveis municipals com una eina, la única, eficaç per la detecció precoç, alhora que també és útil per la formació, la coordinació, etc… Detectar els “talps”, poder intervenir abans que la violència en l’àmbit de la parella s’agreugi i emergeixi en la més terrible de les formes, la mort…

Aquest marc legal i normatiu ambiciós, pioner, és el que regeix en l’àmbit municipal arreu de Catalunya. És obligatori que els municipis tinguin els seus protocols d’actuació actualitzats i les comissions de seguiment en funcionament per accedir a les subvencions de la Generalitat, per exemple. Alguns municipis han actualitzat ja fins a tres vegades els seus protocols… Ara bé, com sempre, no tan sols cal que existeixin: cal que funcionin, no hi ha una altra forma de fer-los eficaços i eficients, i això sovint no passa. La forma substitueix el contingut, professionals sense formació especialitzada, comissions de seguiment que només existeixen sobre el paper… per això no avancem, per això segueixen submergides bona part de les situacions de violència. No les veu ningú o, millor dit, no les mira ningú.

La Llei catalana va aportar moltes eines innovadores que s’han de fer servir si es vol eradicar la violència vers les dones i els feminicidis. Una altra d’aquestes eines van ser la conceptualització i el desenvolupament dels serveis d’atenció especialitzada, SIE’s , que han de treballar en la xarxa d’atenció i detecció, però sobretot, en la recuperació de les seqüeles de la violència en les dones i filles i fills. Actualment, hi ha 24 SIE’ s a tota  Catalunya. Altre cop no és suficient que existeixin, sinó que funcionin bé, dins de la xarxa d’actuació en un territori, municipi o comarca; i queda molt de camí per recórrer en aquest sentit, però hi son, i van ser pioners en la seva definició, impulsats pel treball que fins aleshores feien només les entitats de dones. Com ho van ser el Centres de Planificació Familiar, Planing’s, que primer va ser impulsats per entitats de dones, vocalies, les Cases d’Acollida (Londres, 1973, la primera, a Barcelona, 1986) o com els primers CIUD (Barcelona, 1984) o CAID (L’Hospitalet, 1986) o els PIAD’s que van integrar-se a la xarxa pública de serveis després que les entitats fessin aquesta feina.

La nostra ciutat, l’Hospitalet, va ser pionera en l’impuls per part de les dones feministes, vocalies i associacions en l’atenció a les dones i l’ajut per combatre la violència. El CAID va ser un dels resultats. Des de fa anys però, hem perdut aquest lloc pioner, som gairebé l’únic territori de Catalunya a on no tenim un SIE, encara, després de 16 anys de desplegament de SIE’ s a tota Catalunya… tampoc no tenim un protocol d’actuació local actualitzat, des del 2005, abans de la llei… encara que hi hagin uns papers que diguin que sí. No és un tema de papers, sinó de realitats. Tampoc no hem tingut mai una Casa d’Acollida, malgrat les demandes, ni Centres d’Acollida d’Urgència com cal. Així doncs, encara estem més lluny d’aconseguir la eradicació, encara hi ha més volum de problemàtica submergida… encara tenim més “talps”.

No tenim tantes coses que sabem que ens calen, que la llei ens diu que cal, que l’experiència ens diu que són útils… i també en això no hi ha qui ho escolti, qui ho miri, qui actuï, o que ho faci prou…

I en certa mesura estem com fa 20 anys, les entitats de dones, feministes, portant el pes feixuc de la por, la detecció, la urgència, la recuperació… I això ja ho vam fer, ja està fet. Saber què ha passat, què tenim, d’on venen les eines que existeixen pot ajudar-nos a no repetir camins sinó a ocupar i recórrer els que ja estan fets per continuar fins a l’eradicació.

Aquests camins s’han fet, i encara ara els lluitem tantes i tantes dones, en un persistent relleu des de fa, segurament, alguns milers d’anys. Quan va  imposar-se el Patriarcat com a model social (G. Lerner, La creació del patriarcat. 1986), també va iniciar-se la lluita i la resistència de les dones contra la violència, que és l’eina fonamental d’imposició del patriarcat: sense ella, no existiria. D’allà venim i sinó, no seríem aquí. Avui, especialment, un record emocionat vers les dones, tantes i tantes, que al llarg de la història i arreu del món han, hem lluitat, contra la violència… Som “gotes que fan onades”.

Replantar amb excepcions

L’equip de govern va explicar que replantaria aquests pròxims mesos gairebé 4.000 arbres a tota la ciutat. I està fent una cosa semblant. Sembla gairebé impossible que replanti 4.000 arbres que son molts arbres —tant de bó—, però és veritat que en molts carrers on havien talat arbres estan reposant la flora perduda. No es pot dir que plantin arbres. Com a màxim, arbrets, minúsculs i escarransits però pitjor és com estava. Ara bé, sempre hi ha excepcions… poc explicades. A la foto es pot veure el carrer Anselm Clavé a Santa Eulàlia. Han plantat arbrets per tot el carrer però se n’han deixat un. Exactament el que apareix a la fotografia que ocupa una terrasseta d’un bar. Ja es veu al terra que aquí hi havia d’anar un arbre, però si anés un arbre no es podria posar aquesta taula. I que és més important, la taula o l’arbre?. El govern municipal considera que la taula. A veure si ens ho expliquen…

A ver si decimos la verdad, “hospitaletencs” todos!!!

Firma de un acuerdo entre PSC y Comuns.

Lo más nuevo del nuevo equipo Quirós es llamar hospitaletencs a los hospitalenses de toda la vida, hospitalencs en català correcte. Así se lo oí el otro día al gran Husillos en la entrevista que la tele local ha estado haciendo estas semanas a todos los portavoces de los grupos municipales. Nos quieren hacer creer a los hospitaletencs que las cosas están cambiando sobre todo porque hay mucho interés en que lo parezca, pese a que, en la más estricta realidad, todo sigue absolutamente igual que en la época Marín. Si, ya sé que saldrá alguien que lo niegue. Que diga, como dijo el portavoz de los Comunes en la última entrevista de la serie, que es evidente que hay cambios, que el señor Quirós piensa muy distinto que su antecesora y por eso se ha acordado congelar el IBI, se han paralizado las licencias de pisos turísticos, le han arrebatado a Renfe el proyecto de Albert Germans y se van a producir más novedades apasionantes que llevarán finalmente a la imprescindible aprobación de los presupuestos.

No hace mucho, un digital de confianza decía que el acuerdo de gobierno PSC-Comunes estaba a tocar. Ahora ya no se atreven a tanto. Por lo que dijo el portavoz Domínguez en la comentada entrevista, el acuerdo no está a tocar, pero no se descarta. Hay que ir xino xano, porque la puerta de entrada al gobierno está en el ático y los andares se pasean todavía por el semisótano. Ah! y el edificio no hace más que crecer y ya debe estar por los 200 pisos de altura. De modo que no hay nada descartable, pero primero tienen que venir los acuerdos, después que esos acuerdos sean de verdad y no la fantasmada de siempre y finalmente que los Comunes puedan participar de la governança de los presupuestos que debe ser una cosa muy nueva porque resulta incomprensible, es decir, de difícil comprensión para cualquier mortal.

¿Participar en la gobernanza de los presupuestos no es participar en su gestión? Y ¿participar en la gestión de los recursos no es gobernar? Entonces, ¿de qué estamos hablando? Quizás habría que empezar a ser claros y dejar de marear la perdiz. Porque una perdiz mareada no sabe a dónde va y además no para de vomitar bilis.

Para empezar a decir la verdad, habría que decir que la congelación del IBI no merecía ningún acuerdo porque era lo mínimo que se debía de esperar de un gobierno que se veía obligado a colar la tasa de residuos por ley. Lo feísimo fue todo lo que pasó y, que al final se pudiera reparar mínimamente, algo de lo que nadie debería vanagloriarse. O sea que, si esto ha sido un logro, un cambio de rumbo, un gesto distinto, vamos fatal… Ha sido la reparación de una barbaridad que cometieron a medias el gobierno y los Comunes y menos mal que estos últimos acabaron moviendo ficha. Y ya no digamos lo de Albert Germans. Si se leyera más L’Estaca se sabría que fue Renfe la que dijo que lo de Albert Germans no le interesaba. Me ha caído en las manos el documento emitido por la Dirección de Organización y Talento de la compañía donde comunican al Ayuntamiento la decisión de no presentar oferta para la concesión demanial de la Finca de Albert Germans, por lo carísima que le salían las obras de adecuación.

Lo que se publicitó al respecto no era que Renfe desestimaba el proyecto, sino que el gobierno Quirós “acababa” con la cesión de Albert Germans a Renfe. Un signo evidente de cambio, con respecto a las rutinas del gobierno Marín.

O todo eso lo ignoraban los Comunes o algo está fallando en ese ingenio. Y si lo que falle es simplemente la información, tiene fácil arreglo: que lo expliquen de una vez porque si no lo explican, pensaremos que nos están enredando en su propia madeja.

Para concretarlo de algún modo. Con lo que se ha visto hasta ahora, no hay cambio alguno en el equipo de gobierno. Ni en el fondo, ni en las formas. Es más, ni siquiera cambian en la forma de mentir. Mienten igual que antes, porque no se acercan a la oposición porque consideren que las opiniones distintas en momentos de crisis enriquecen, sino porque necesitan un voto más para hacer lo que han hecho siempre: lo que les da la gana, al margen de lo que piensen todos los que no sean ellos. Es más: ni siquiera entienden que están en crisis. Para ellos, la única crisis consiste en tener que dar explicaciones. Y todavía no han llegado a eso.

Pero llegarán. Llegarán si se pone orden en los asuntos de fondo y se dejan de lado las cuestiones de forma. Por lo que se ha visto hasta ahora y que L’Estaca destacó en su información del viernes, los presupuestos del 2025 no aguantan ni siquiera una mirada misericordiosa. Parecen un auténtico desastre, y dar pábulo al desastre es someterse a sus mismas consecuencias. El mismo Domínguez de los Comunes decía que los presupuestos debían enfocarse hacia los espacios libres, la vivienda, la seguridad, la cultura y la emergencia educacional, exactamente todo lo que los presupuestos del 2025 parecen despreciar. Participar en la gobernanza de unas cifras desastrosas que evidencian una gestión que no ve más allá de su ombligo, arrastra al descrédito. Los Comunes y los no comunes, o sea todos, deberían abandonar la filigrana y enfrentarse a la realidad. O se gobierna por consenso o no habrá manera de avanzar de verdad. Gobernar por consenso siempre es más lento. Pero teniendo en cuenta que la lentitud es endémica con este equipo, la ciudadanía no lo notará.

Me temo que no hay otra salida inteligente. Pero teniendo en cuenta que el panorama está lleno de inteligentes, cualquier cosa puede ser posible. Y nos va a costar a los hospitaletencs ser optimistas.

El Cas Cosme Toda projecta ombres de sospita de corrupció urbanística pels 30.000 metres quadrats de més de la promoció immobiliària

La taula del debat

El govern municipal socialista del moment va actuar en favor dels promotors urbanístics fent-se el sord davant la ciutadania

Amb la sala més plena del que és habitual en les sessions de la factoria d’Idees que FIC organitza anualment per cicles, es va desenvolupar durant la tarda-nit de dijous a la sala d’actes de la Tecla Sala, una taula rodona sobre el Cas Cosme Toda: un llegat enverinat per la ciutat de l’Hospitalet, com portava per títol. Presentat i moderat per la Secretària de l’entitat, la doctora en Antropologia i advocada, Juana Ibáñez, van parlar Daniel Rueda representant de la plataforma veïnal Stop Massificació Cosme Toda; Núria Lozano, advocada, regidora dels Comuns a l’Ajuntament i diputada al Parlament de Catalunya i l’assessor especialitzat en dret urbanístic, administratiu i immobiliari, l’advocat Bautista Sotelo.

Els veïns
Rueda va explicar que tan aviat els veïns del barri van detectar el moviment de terres van demanar plànols a l’Ajuntament, i en veure el disbarat que es projectava, van muntar la Plataforma Stop Massificació, van contactar amb el grup de Patrimoni de la ciutat per preservar el que havien estat les instal·lacions singulars d’una indústria històrica, amb altres entitats com l’associació Castell de Bellvís per conèixer els mecanismes d’oposició als plans municipals, van constituir el grup d’Un altra l’Hospitalet és possible i van convocar concentracions per mostrar la seva disconformitat amb el que es considerava un projecte immobiliari mastodòntic en un barri prou saturat com és Sant Josep. En mig d’aquest moviment veïnal, els activistes van contactar amb una arquitecta que els va explicar que el que estava projectat incomplia l’article 264 del PGM en la regulació de les mínimes hores de sol imprescindibles per a qualsevol habitatge de nova construcció en una promoció d’aquestes característiques. Amb aquesta nova informació van tractar de recavar informació directa de l’Ajuntament que era qui havia donat les llicències de construcció i qui havia supervisat la promoció, i es van trobar amb una inusitada resistència a voler reobrir res del que ja havia estat aprovat. Van parlar amb els grups polítics, amb l’Agencia de Desenvolupament Urbà (ADU), es van posar en contacte directe amb càrrecs orgànics municipals com Blanca Atienza o Antoni Nogués, fins i tot amb l’Associació de Veïns del barri… En lloc va haver una sola possibilitat d’interlocució i molt ràpidament van començar les obres. Després va venir la pandèmia i els veïns veien les presses amb que es procedia al desenvolupament del projecte. Tothom era a casa seva excepte la maquinària que preparava els terrenys i els treballadors que iniciaven les obres. I va ser aleshores quan el grup dels Comuns va fer costat als veïns i va començar a indagar.

Els Comuns
La Nuria Lozano, que va estar al capdavant de les primeres gestions, va explicar a continuació que el projecte provenia d’una modificació del Pla General Metropolità, aprovat l’any 2008, que es va sustentar en una informació que no s’ajustava a la realitat. El fet era que el projecte presentat per l’aprovació no incorporava els paràmetres d’il·luminació i assolellament requerits segons l’article 264 del PGM i per això el Departament de Territori de la Generalitat va suspendre temporalment la tramitació i va requerir la complementació d’aquests paràmetres.
L’Ajuntament, a través de l’ADU, va complementar la informació de l’expedient afegint el que requeria Territori de la Generalitat i aleshores la Generalitat va donar llum verda al projecte al setembre del 2008, quan era conseller Quim Nadal, aleshores dirigent del PSC.

Quan els veïns van conèixer els avisos de l’arquitecte —que va demanar mantenir-se en l’anonimat— afirmant que el projecte presentat i ja aprovat incomplia la llei, es van adreçar a l’ADU i el director d’aquest organisme municipal, Antoni Nogués, va afirmar que l’informe adreçat a Territori de la Generalitat havia estat validat i el projecte ja estava aprovat. És aleshores quan els Comuns es posen definitivament en marxa i busquen l’assessorament d’un especialista en dret administratiu i immobiliari per tal d’iniciar procediments legals que aclareixin la qüestió.

Els veïns afirmaven que el projecte urbanístic no complia amb la legalitat vigent que obliga a que totes les plantes dels blocs de noves urbanitzacions han de tenir al menys una hora de sol directe al dia entre les 10 i les 14 hores, però no qualsevol dia, sinó exactament el dia 21 de gener, que es calcula és el dia amb menys irradiació solar en el nostre àmbit. En base a aquest criteri, es busca un professional que faci un informe pericial que ratifiqui o esmeni el que afirma el projecte aprovat. Fet l’informe pericial es determina que tots els edificis de Cosme Toda excepte dos, que tenen ventilació creuada, incompleixen els paràmetres.

El procés judicial
A partir d’aquest moment, com va explicar l’advocat Sotelo, al novembre del 2022 es fa una sol·licitud de revisió d’ofici a l’Ajuntament, i al desembre és l’Ajuntament qui inadmet la revisió i deriva les actuacions a la Generalitat. Això suposa un primer recurs de reposició contra la inadmissió a tràmit del recurs de l’Ajuntament, que contesta negativament un mes més tard.

Sis mesos més tard es considera que la Generalitat no ha contestat a la deriva de les actuacions i, d’acord amb el silenci administratiu, el grup municipal dels Comuns interposa un contenciós administratiu davant el Tribunal Superior de Justícia i es demanen mesures cautelars de suspensió de llicències. El jutjat del contenciós administratiu que té cura de les llicències denega les mesures cautelars i els Comuns presenten un nou recurs contra la decisió.

El més significatiu del procediment legal, tal com van indicar a la taula rodona és, per un costat l’enorme despesa econòmica —que han assolit directament els Comuns— i per un altra la magnitud del problema. Una promoció d’habitatges ja en venda i en lloguer en mans de les principals immobiliàries del país que faran tot el que sigui necessari perquè tot quedi com està. És veritat que l’inici del procediment els ha obligat a donar a conèixer als compradors el procediment judicial en marxa i que això ha frenat, suposadament, moltes compravendes i molts potencials lloguers, però el cert és que sense que se sàpiga el volum de vendes, hi ha molts pisos de la promoció ja ocupats.

El resultat del procediment administratiu es podrà conèixer d’aquí aproximadament un any i segons l’advocat Sotelo, la infracció de la legalitat és tan evident que poden haver esperances fundades que es doni la raó als demandants. Tot i això, el més probable és que la promoció no s’enderroqui mai però no evitarà que el problema segueixi latent i que calgui trobar alternatives perquè els habitatges sense llum natural serà molt difícil que es puguin ocupar. I a banda de tot plegat, hi ha tot un altre aspecte que es posarà en marxa tan aviat es conegui el resultat dels contenciosos, que és la part penal del problema.

L’escàndol
El que sembla molt clar és que el falsejament de l’informe d’assolellament no es pot considerar una negligència sinó una voluntat manifesta de vulnerar la volumetria permesa i per tant de vulnerar la llei amb conseqüències de lucre econòmic. Si s’haguessin respectat les mesures d’assolellament s’haurien d’haver construït gairebé 30.000 metres quadrats menys dels que s’han construït. Aquests 30.000 metres quadrats representen molts milions d’euros pels promotors que fan sospitar clarament que, els que ho van permetre, algun benefici en deurien treure. I els que ho van permetre tenen noms i cognoms i, en última instància, és el govern municipal socialista d’aquest període. Cal recordar que la modificació del PGM que permetia edificar en antics espais industrials és del 1999 i que aleshores en l’espai de la Cosme Toda es van projectar 250 habitatges —que ja eren molts— per tal de garantir que els edificis patrimonials repercutissin en la ciutadania mitjançant equipaments públics. A l’any 2008, ja en època de Núria Marín, es modifica el projecte i es passa de 250 habitatges a 885, un total de 84.000 metres quadrats de sol perquè facin negoci les promotores, les immobiliàries i qui sap qui més.

Aquest “pelotazo” urbanístic més propi de l’etapa franquista que no pas d’ara, avalat absolutament per l’ADU i el govern Marín, presenta a més unes irregularitats molt sospitoses. No solament per l’informe d’assolellament que es va “colar” directament a la Generalitat amb totes les previsibles males arts —l’informe va mesurar l’assolellament no al gener sinó al juny—, sinó per alguns fets que posen de manifest el caràcter certament estrany d’algunes conductes. Quan es va interposar recurs contra la Generalitat i es va entendre que hi havia hagut silenci administratiu, es va conèixer que la Generalitat havia enviat resolució negativa contra els Comuns (els demandants) directament a l’Ajuntament de l’Hospitalet i no pas al despatx de l’advocat que portava el cas. La correspondència al despatx dels Comuns va arribar oberta després de passar pel registre central de l’Ajuntament, de manera que algú interessat va conèixer, abans que els demandants, la resolució de la Generalitat per un conducte del tot irregular.

El Cas Cosme Toda va projectar a la Tecla Sala nombroses ombres de sospita de corrupció econòmica, al llarg de les dues hores que va durar el debat —on van demanar la paraula més de 15 persones—, però també la seguretat que l’època Marín es recordarà a la ciutat per l’urbanisme especulatiu i el menyspreu a la ciutadania.

El govern local gastarà l’any 2025 més en transferències a l’AMB que en inversions en zones verdes i medi ambient a la ciutat

El projecte de pressupost pel 2025, posa a la cua de la despesa ciutadana l’habitatge, l’urbanisme, la cultura i l’educació

L’àrea de Seguretat i Govern intern de l’Ajuntament ha començat a fer circular entre la militància socialista el Projecte de Pressupostos pel 2025 que s’incrementarà—si s’aprova— en 28 milions d’euros (un 8,5% més que el de l’any 2024) i que arribarà als 352,388 milions d’euros.

Una part de l’informe inclou el context econòmic i les regles fiscals i explica que en els darrers 10 anys la despesa municipal s’ha incrementat en un 33,4%, per sobre de la renda mitjana municipal que ha crescut un 25,6% i que la inflació (un 23,3% en la última dècada) mentre que la recaptació d’impostos només ha crescut un 15,2% i la recaptació de l’IBI un 15%. Malgrat això, gairebé el 54% del pressupost municipal encara prové dels impostos, les taxes, els preus públics i els ingressos patrimonials, mentre que la participació en els tributs de l’Estat representa el 37,7%, i l’altra 8,35% prové de la participació d’altres institucions (Generalitat, Diputació, AMB…)

Pel que fa a la despesa municipal, el cost dels bens i serveis s’emporta el 43,37%, seguit de la despesa de personal, per sobre del 30% del pressupost. Les inversions previstes no arriben al 10% dels pressupost, mentre que el passiu financer no arriba al 3%. La despesa pel 2025 s’incrementarà respecte el 2024 en 27,688 milions d’euros, des quals gairebé 12 milions en despeses corrents, 5 milions en personal i una mica més de 10 milions en inversions reals.

Les quatre grans àrees en què es divideix l’estructura de govern, destaquen 5 grans iniciatives pel 2025. Pel que fa a Seguretat destaca la construcció de la nova comissaria de la Guàrdia Urbana i els nous aplicatius de gestió i digitalització, l¡increment de plantilla i l’augment de recursos pels agents cívics. Pel que fa a la Ciutat de Drets, l’augment de recursos pel Servei d’Atenció Socioeducativa i el SOAF (acompanyament a les famílies) i el reforçament del personal de Serveis Socials i els recursos de Teleassitència. Pel que fa a l’àrea de Ciutat Transformadora el que destaquen son dos nous projectes, el de detecció precoç d’infants en dificultats a les bressoles municipals i el projecte de benestar emocional dels infants, així com el pla d’ombres i confort climàtica a les escoles, la renovació del mobiliari als espais esportius de la ciutat i el projecte del mercat de Collblanc i en l’àrea de Qualitat Urbana, el que destaca son les noves contractes de la recollida de neteja i recollida de residus i de l’enllumenat públic, la mobilitat sostenible, l’augment de zones verdes i la gestió integral del Parc Municipal de l’Habitatge.

D’aquesta manera, de cada 100 euros que gestiona l’ajuntament de la ciutat, una mica més de 16 euros van a la recollida d’escombraries, neteja i enllumenat; 13,5 a la seguretat i mobilitat ciutadana; 13 als serveis socials i el foment de l’ocupació; 8,8 a l’administració financera i tributària; 8,4 a esports i sanitat; 7,7 a educació; 6,7 a cultura; 6,5 a habitatge; 4,3 a pagar el deute públic als bancs; 4,2 a parcs i jardins i medi ambient; 4 a transferències a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 2,5 a turisme, pimes, comerç, fires i innovació; 2,4 a gestió del patrimoni i 1,4 a òrgans de govern.

Un repàs a les xifres ja assenyala les prioritats de l’actual govern. El que més preocupa és la seguretat i els serveis socials, cosa del tot comprensible si es té en compte el desastre de gestió en aquests dos àmbits en els darrers anys i l’estructura demogràfica i social de la ciutat. L’altra gran capítol és pagar la neteja i la recollida d’escombraries i residus, que ha rebut immenses crítiques darrerament perquè s’ha estat prorrogant el contracte durant anys sense que això suposés millorà en les prestacions ni en la flota necessària per fer el servei adequat. I després el gran capítol és la qüestió burocràtica de l’Administració. Aquests quatre capítols ja es mengen el 50% de la despesa. L’altra 50% té a veure directament amb l’augment de la qualitat de vida de la ciutadania, especialment d’una ciutat com la nostra: l’habitatge, les zones verdes i el medi ambient, la cultura, l’educació i l’esport. Tots aquests capítols es mengen només 38 de cada 100 euros que l’equip de govern preveu gastar pel 2025.

Un equip de govern amb una visió alternativa del que hauria de ser la gestió en una ciutat com la nostra no tindria dubtes que l’urbanisme, l’habitatge, els espais verds i el medi ambient haurien de ser prioritaris i rebre la màxima atenció… i la màxima despesa. Recordem que a zones verdes i medi ambient es destina pràcticament el mateix que s’entrega a l’AMB i que es destinen més diners a pagar als bancs que a inversions de zones verdes. D’altra banda, 6,5 euros de cada 100 gastats en urbanisme i habitatge ja posa de manifest que un dels cinc projectes que l’equip de govern destaca en l’àrea de Qualitat Urbana com és la gestió integral del Parc Municipal d’Habitatge, resulta clarament una broma.

Resulta interessant aquesta esquematització del projecte de pressupostos perquè això haurà d’orientar clarament als grups de l’oposició a donar-hi suport… o més aviat tot el contrari. Veurem…

La presentació de la Proposta de Pressupostos 2025, aquí:

Propuesta para que las compañías de suministros eléctricos y de telecomunicaciones acaben con las marañas de cables de las fachadas

Una imagen vale más que mil palabras. El cableado aéreo corresponde a la calle Mercader de L’Hospitalet en la barriada de Collblanc.

Según el gobierno municipal, deberían ser los vecinos los encargados de requerir la eliminación del cableado aéreo y sufragar los gastos

Una de las imágenes que dan un aspecto tercermundista, es ver una amalgama de cables en las paredes de las fachadas de los edificios. Cada vez quedan menos, pero todavía podemos verlas en alguna de nuestras barriadas. A pesar de que hace unos años se aprobó una normativa para que se obligara a las grandes compañías a soterrar el cableado aéreo, en l’Hospitalet todavía existen zonas con esta imagen. Una moción presentada por el Partit Popular exigía al equipo de gobierno de la ciudad a hacer cumplir la normativa existente en este aspecto y destinar una partida económica para tal fin y modificar las ordenanzas para su cumplimiento.

Hace dos años entró en vigor la Ley 11/2022, de 28 de junio, General de Telecomunicaciones, para regular, entre otras cosas, la instalación de cableado aéreo y en superficie por parte de los operadores eléctricos y de telecomunicaciones, grandes culpables de la situación caótica en la que se encuentran nuestras calles donde se pueden ver enjambres de cables sin ningún orden ni protección.

“Los operadores eléctricos, de fibra, y de teléfono, utilizan la instalación de cableado aéreo o en fachada como una herramienta rápida y barata para llevar a cabo sus trabajos, y precisamente el impacto estético, el más evidente, es el que genera una oposición más fuerte por parte de los vecinos de las comunidades y calles afectadas”, denunciaba el grupo municipal del PP en la moción.

La maraña de cables que se amontonan en las fachadas de miles de edificios de la ciudad no solo son un problema estético, sino que también puede suponer un problema para la seguridad de los vecinos.

En una interpelación anterior al ayuntamiento sobre el mismo tema, el gobierno local se quitó la responsabilidad de encima manifestando que son los vecinos los que pueden proponer soterrar u ordenar el cableado de las fincas, siendo éstos los que han de sufragar su coste. También manifestó en julio de 2023 que no existía en aquel momento ningún plan de paisaje urbano que contemplara el soterramiento del cableado eléctrico aéreo, ni relativo a las instalaciones de fibra o cableados grapados en fachadas.

El Partido Popular ha instado al gobierno municipal no solo a que destine una partida económica anual para la retirada de postes eléctricos y la ordenación del cableado en las fachadas de los edificios históricos del patrimonio de la ciudad, sino que también se abra una línea de ayudas a aquellas comunidades de propietarios que presenten un proyecto privado para soterrar el cable de las fachadas de sus fincas.

Varios ayuntamientos de Catalunya se han preocupado por el soterramiento de cables, y la eliminación de postes, y lo están regulando en sus ordenanzas. Un ejemplo es Lleida, o Barcelona, que recientemente anunció una partida de más de 10 millones de euros para soterrar líneas eléctricas y eliminar postes.

La necesidad de una ordenanza municipal ha motivado al grupo popular a instar al gobierno municipal que en el periodo de seis meses presente una propuesta que contemple la regulación del cableado aéreo y en fachadas en la ciudad. Y que de forma inmediata se establezca un calendario de reuniones entre el Ayuntamiento y las operadoras eléctricas y de telecomunicaciones para informarles de las regulaciones que se van a aplicar en cuanto a cableado en la ciudad, buscando la colaboración de todas ellas.