El govern local, entre la necessitat de mostrar una altra manera de fer o la realitat de no governar amb majoria

La urgència més immediata que té ara el govern local és l’aprovació dels pressupostos per l’any 2025 que molt probablement es portarà al ple ordinari de desembre —si és que no cal convocar un d’extraordinari el mateix mes—. Tots els darrers moviments de la política local de les últimes setmanes semblen anar encaminades a aconseguir un mínim acord que permeti aprovar-los sense ensurts, com ja va passar l’any 2023. Sembla molt clar hores d’ara —ja veurem més endavant— que els socialistes tindran seriosos problemes per acordar pressupostos amb els grups municipals, excepte els Comuns, amb els que encara hi hauria possibilitats d’apropar postures.

Està clar que amb Vox no es plantegen res, mentre que el PP i ERC-EUiA ja han posat sobre la taula algunes de les seves condicions. En el cas de la portaveu popular, en l’entrevista a la TV local, ja va explicar que una de les condicions sine qua non era la rebaixa d’impostos i ara han estat els republicans els que, en una nota de premsa, han exposat les seves condicions. Tan objectivament draconianes, que tampoc sembla que es pugui a arribar a acords amb el govern.

De fet, els republicans, només es mostren sensibles a negociar amb el govern Quirós si es fa marxa enrere a dues mesures “acordades amb els Comuns” —com especifiquen a la nota de premsa enviada—, com son la “pujada abusiva d’impostos” i la “creació de quatre nous càrrecs de confiança innecessaris”. Per parlar de pressupostos, el portaveu Jaume Graells ha afirmat que “abans el govern ha de fer marxa enrere a aquestes dues decisions”. Més en concret, ERC es plantejaria negociar i donar suport als pressupostos “si el govern es mostra predisposat a negociar la reducció de l’IBI en un 20% de mitja” i tira enrere el nomenament de quatre nous càrrecs de confiança que tenen un cost salarial de més de 400.000 euros/any.

Aquesta perspectiva només deixa en mans dels Comuns, la possible aprovació dels pressupostos per l’any vinent. Parteixen però, d’una pèssima experiència: el document de 46 mesures firmat al desembre de l’any passat amb el govern socialista per garantir els pressupostos d’aquest any, on el balanç un any després resulta altament negatiu. Aleshores els Comuns van confiar en el govern socialista, però el govern socialista ha estat del tot incapaç de demostrar que allò que és un compromís signat, acaba complint-se en els terminis fixats. Hi ha algunes d’aquelles mesures que, segons els Comuns, estan en procés, però n’hi ha una immensa majoria que porten un any sencer convertides en paper mullat. Aquesta rèmora fa molt difícil la renovació de la confiança i malgrat que els Comuns continuen mostrant una gran paciència per mantenir l’aproximació amb el govern socialista, la realitat no ajuda gens.

Gairebé no hi ha símptomes específics que posin de manifest que el govern socialista comença a ser conscient de les seves enormes debilitats, i això que cada vegada son més evidents. Sembla que el govern està disposat a perdre votacions acusant l’oposició d’irresponsabilitat, abans de fer marxa enrere en algunes decisions que ningú comparteix. Això es podria veure en el ple ordinari d’aquest mes de novembre on el govern, per exemple, pensa portar al ple l’aprovació del Consell Executiu i de Programació tal com el va proposar fa setmanes, malgrat algunes opinions en contra de l’oposició clarament manifestades des d’aleshores. El mateix va passar amb les modificacions de crèdit del ple d’octubre que l’oposició va tombar, i que es van haver de renegociar mentre es portaven al ple extraordinari de fa pocs dies.

Dèiem que no hi ha símptomes que el govern estigui disposat a canviar la seva dinàmica política acceptant la necessitat de negociar per aconseguir que les propostes s’aprovin, però hi ha excepcions. Només ho intenta amb els Comuns i això posa a aquest grup polític moltes vegades entre l’espasa i la paret. L’espasa d’entendre que hi ha propostes que només pot endegar el govern i no li poden semblar negatives i la paret d’observar que un cop assolits els acords, no es compleixen.

Hi ha acords que no deixen de ser més que simples desitjos i aquí és on sembla estar la trampa. Per exemple, congelar l’IBI és congelar l’IBI però posar en marxa un pla d’usos dels habitatges turístics és directament una aspiració mentre no es concreti res mes. Això és el que ha passat amb una gran part dels 46 acords signats al desembre passat. No han deixat de ser enunciats de propostes i per això globalment es van poder signar sense que el govern tingui la sensació real que ha incomplert. Allò que es considerava desitjable aleshores, continua en la majoria dels casos sent igualment desitjable en l’actualitat. Aquesta evidència posa sobre la taula l’altra gran realitat: la total incapacitat en la gestió municipal. Massa vegades els acords no es compleixen perquè ningú fa el seguiment i perquè no hi ha una estructura professional que garanteixi la gestió. Això ho afirmen des de dintre de l’Administració municipal on les queixes son reiterades i la sensació que no hi ha ningú al front de la maquinaria és insistent.

L’últim graó del conflicte és l’objectiu soterrat del govern d’aconseguir que si no hi ha pacte amb algun grup que li pugui donar la majoria, al menys que no pugui haver acord de l’oposició per sortir derrotat. I aquí està l’altra tàctica que sembla estar triomfant: si no pots pactar, al menys evita que els altres pactin. Qualsevol cosa menys el que ja s’anomena l’estratègia del 14/13, molt dèbil en aquest cas per la presència al Consistori de l’extrema dreta. Sembla, però, que no hi ha prou amb el cordó sanitari contra Vox perquè Vox en ocasions pensa coses semblants a la resta de grups municipals i vota en conseqüència. Per tant, del que també es tracta és d’incomodar a la resta de grups del Consistori que tindrien més possibilitats d’estar d’acord amb moltes qüestions. La debilitat de l’oposició, doncs, està en relació directa amb la confrontació, per exemple, entre Comuns i ERC-EUiA o entre Comuns i PP, en la que sovint cauen els diferents portaveus. Debilitar l’oposició sembla que és, en tots els casos, enfortir el govern, i si no pot arribar a acords amb alguns, al menys el govern intentarà que l’oposició no s’entengui entre ella. De la mateixa manera que abstenir-se davant de propostes del govern és exactament igual que votar a favor, evitar que l’oposició voti conjuntament, és aconseguir que el govern segueixi funcionant sense necessitat de negociar gaire coses.

Tenim a tocar els pressupostos. Veurem què passa.

Dilluns 11 de novembre, en l’espai Pomezia del barri de La Florida de l’Hospitalet en un acte organitzat per La Fundició en el marc del projecte Delta, s’ha presentat la proposta de fer del delta del Llobregat un Parc Natural i Agrari. Yayo Herrero, per la seva banda, desenvolupava una anàlisi sobre la crisi ecològica que patim, concebuda com una crisi contra la natura, contra la vida física i contra les actuals condicions de vida.

Francisco Rubio, en nom de La Fundició, organitzadora de l’acte en el marc del seu projecte Delta i en una sala més que plena d’assistència, ha explicat l’objectiu de les dues intervencions previstes en aquest matí de dilluns.

En nom de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, en Jaume Grau López ha explicat un breu resum de la situació actual del Delta, una situació amenaçada pels nous-vells projectes d’ampliació de l’aeroport o del port, així com plans urbanístics especulatius en curs, en tot el territori deltàic.

Avui, el 60% del territori del Delta està ja cobert de ciment i hi ha una degradació continua dels espais naturals, acompanyat d’una pèrdua de l’activitat pagesa i dels serveis ambientals i de la connectivitat ecològica entre  els espais naturals. Hi ha riscos evidents en la implementació dels nous plans urbanístics que comporten la construcció de milers de nous habitatges i de nous barris en els terrenys del Delta.

Per exemple, a Gavà es pretén eliminar la darrera pineda del litoral per construir un nou barri arran de la platja, amb el risc que pot implicar l’arribada d’un nou Glòria que arrasi el litoral i amb ell les noves construccions.

No fa tants anys es va poder aturar el projecte “‘Eurovegas” i els plans constants d’ampliació de l’aeroport i, avui —segons Grau— caldrà aturar els nous projectes que pretenen seguir explotant les perifèries en tots els sentits. Ara es tractaria d’enfrontar aquesta situació amb un projecte proactiu i propositiu; d’això tracta el projecte de Parc Natural i Agrari del delta del Llobregat.

El projecte pretén conservar els espais naturals, la biodiversitat, la connectivitat i els serveis, així com garantir la producció d’aliments de proximitat i una millor adaptació del territori a la crisi climàtica. Cal recordar que la Unió Europea té obert un procés sancionador de les administracions implicades per la insuficient protecció del medi en el Delta i de les especies protegides que l’habiten.

Entre els objectius del projecte de Parc Natural i Agrari està el del blindatge dels terrenys no urbanitzats, la conservació i restauració dels hàbitats i dels ecosistemes, així com, de manera destacada, reactivar la producció agrària i facilitar la incorporació de noves pageses.

Tot plegat es vol articular en una nova Iniciativa legislativa popular que busqui la formulació d’una llei pròpia del Delta que suposi la seva protecció segons les normatives urbanístiques i ambientals per garantir l’existència del Parc Natural i Agrari al delta del Llobregat.

Per aconseguir la eficàcia d’aquesta Iniciativa legislativa caldrà acumular forces, com les plataformes diverses que formen part de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, i moltes d’altres capaces d’aplegar les 50.000 signatures exigides per fer real la iniciativa legislativa popular. En breu es posarà en marxa una web per engegar aquesta campanya.

Abans de la presentació de Jaume Grau, Yayo Herrero, antropòloga i activista ecofeminista, membre d’Ecologistas en Acción,  ha fet una intervenció per descriure la crisi ecològica que estem sofrint en molts aspectes. Yayo ha remarcat com els humans som una espècie vulnerable, dependent de la nostra relació amb la natura, de la que també formem part encara que de vegades s’oblidi, i de les relacions amb les altres persones.

Així, quan naixem son dependents dels altres per sobreviure i, al llarg de la vida i, especialment en la part final, tornem o seguim dependents de les cures d’altres. Segons les seves paraules, podem dir que com espècie som ecodependents i interdependents; no existeix en la vida real la fantasia de la individualitat.

Cal ser conscients, a més, que depenem de bens finits, com la terra, o de fonts d’energia com el petroli i que estem utilitzant des d’aquí en detreniment d’altres. Es vulgui reconèixer o no, estem en una mena de policrisi; una crisi ecològica i ambiental, una crisi que atenta a la mateixa vida física, i una crisi de les actuals condicions de vida.

Esdeveniments recents com la tragèdia a València de les darreres setmanes, no només mostren la existència real de la emergència climàtica, sinó que anuncien la possibilitat de tragèdies similars en els propers temps. Cal tenir present que el capitalisme, com a sistema, és un extractor incansable de recursos naturals fins el seu esgotament i, a la vegada, un extractor de treball humà, ja sigui pagat o no pagat.

De fet, el sistema actual té una naturalesa culturalment colonialista en sentit ampli; en la nostra realitat vivim a la esquena dels altres. No hi ha cap país que produeixi tot el que consumeix i s’extreuen recursos d’altres llocs. Els petroli ve d’uns països que, més que productors, son realment extractors d’un petroli que és recurs finit.

Cosa semblant succeeix en una llarga llista de productes, com la soia que s’importa del sud per alimentar porcs aquí, per derivar desprès la carn a Alemanya o als Països Baixos; o la fusta que ve d’uns altres llocs per ser utilitzada aquí. La majoria d’aquest productes son recursos finits i és podria dir que el futur te una lògica de destrucció, que estem a les portes d’un decreixement dels recursos materials de l’economia.

La alternativa seria doncs una transició ecosocial justa, que ens faci veure que som terrícoles i no alienígenes, que vivim sobre un planeta amb recursos finits. Cal doncs, assumir tres principis per abordar aquesta transició: la consciència de la suficiència, del repartiment i de la sostenibilitat de la vida i dels recursos sobre els que se sosté.

No es tracta d’una recepta fàcil, però en el debat amb algunes de les més de setanta persones assistents, tant la Yayo com en Jaume van insistir en la necessitat d’organitzar-se, d’autorganitzar-se a tots els nivells per aturar la deriva actual i crear condicions per aquesta transició ecosocial justa.