M Pilar Massana i Llorens (Solsona, 1951) va ser guardonada amb el premi “Memorial per la Pau Joan XXIII” en un multitudinari acte recent que es va celebrar a l’Auditori Barrades de l’Hospitalet. El guardó que atorga la Universitat de la Pau li reconeix un compromís incansable a favor de la pau al món i com activista i lluitadora a favor dels drets socials.

Durant l’acte, es va recordar la seva trajectòria com treballadora social, com a portaveu de la Plataforma “No a la Guerra” i com a integrant de moltes altres causes en defensa dels drets de les persones i al costat dels més desafavorits

Des de 1973 treballa a l’Hospitalet de Llobregat. Al final de la dictadura franquista va iniciar-se en el treball comunitari al barri de Can Serra i, des de 1979, als Serveis Socials de l’Ajuntament amb el primer ajuntament democràtic. Al llarg de la seva vida ha treballat a tots els barris de la ciutat. Va ser regidora entre 1995 i 1999 en la llista d’Iniciativa per Catalunya i després en la d’Esquerra Unida i Alternativa.

L’any 1984 va participar activament en el referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va viatjar a Nicaragua, als camps de refugiats sahrauís, a l’Iraq, als camps de refugiats palestins del Líban, i a Bolívia, en missions de solidaritat i de pau. Va estar vinculada de manera molt directa dins la Plataforma Aturem la Guerra, de la qual va ser una de les portaveus.

Sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet des de 1983, i presidenta des del 2007 fins al 2010, ocupa ara el càrrec de vocal de la junta l’entitat. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013, per la seva trajectòria  professional i en defensa dels drets socials. A l’any 1982 es va casar amb Jaume Botey i Vallès i actualment és presidenta honorífica de l’Associació Llegat Jaume Botey i Vallès.

Que n’opines del premi que t’han donat?

Vaig quedar molt gratament sorpresa.  No m’ho esperava gens. No em sento mereixedora de cap premi especial. Soc una dona que he participat en moltes causes semblants com aquesta. No esperava mai cap premi.

Sento que la meva lluita es molt similar a la que fan moltes persones com jo. No he fet res particular. I si al final ho vaig acceptar, va ser perquè vaig pensar que hi havien moltes persones que se sentirien representades amb el premi. La mateixa assistència de la gent a l’acte em confirma això, molta gent es va sentir premiada amb mi.

Quants anys portes en la lluita per la pau?

Una cosa es el treball organitzat i l’altre son les idees que vas treballant, que vas compartint amb altra gent. Aquest any es complirà el 50 aniversari del moviment d’objecció de consciència de Can Serra en contra de la obligació del servei militar. Jo hi vaig participar. Era la treballadora social del barri.

De manera més visible va ser amb el moviment en contra de la guerra a l’Irak. Abans del 2003. Em van elegir diverses vegades com una de les portaveus. Però per mi no es la lluita per separat. Uneixo la lluita pel benestar, per la convivència, pel dret social de la gent, la professió, amb la lluita per la Pau. La meva professió ha estat impregnada per aquests valors: de cuidar-nos, d’opinar, de tenir sentit crític, de ser protagonistes de las nostres vides.

Creus que s’ha avançat en la lluita per la pau?

No. Hem retrocedit en quant a valors. Tenim les ments militaritzades. Acceptem amb els ulls tancats que la única solució son les armes i la llei dels mes fort. Es mentida. S’ha demostrat que no es així i que no s’arreglen els problemes fent guerres. Hem retrocedit i molt.

Quan veus que hi ha tants conflicte bèl·lics, tant dels que es parlen als mitjans de comunicació com dels que no se’n parla tant, que en penses?

Es així. Dels conflictes que es parlen com es la guerra de Ucraïna o el genocidi contra el poble palestí que el veiem cada dia, ens causen una impermeabilització i pensem que això no va amb nosaltres.

A part que les informacions que rebem son parcials. Només rebem una versió de una part. No rebem versions que ens qüestionin per què hem arribat a aquest punt.

No tenim informació crítica, verídica… tot això val diners. Persones que es desplacin per a escoltar, investigar amb uns i altres i que ens donin la seva versió. No pots fiar-te de la noticia del més potent.

Deia Noam Chomsky que per saber si els mitjans informen de una manera o d’una altra s’ha de saber qui forma part del Consell d’Administració del mitjà de comunicació i qui inverteix en aquest mitjà…

A tu t’han donat el premi, però darrere teu hi ha d’haver molta gent organitzada…

No hi ha molta gent organitzada en aquest tema. Hem retrocedit en els últims temps a nivell social. Però si que hi ha molta gent que està per la Pau. Això no vol dir que tinguin la confiança que es pugui aconseguir. La ciutadania te un cert pessimisme i pensa que no es pot fer res, que això es així i que guanya el més fort.

Jo no estic d’acord amb aquesta postura. En la mesura que renunciem a les possibilitats que tenim cadascú de nosaltres com ciutadans d’un país “lliure” democràtic amb dret d’opinar i organitzar-nos, perdem una gran oportunitat. Nosaltres som una minoria privilegiada. Com podem ser pessimistes? Tenim unes possibilitats que no tenen altres. Jo m’ho crec molt i ho faig servir. L’utilitzo, m’organitzo i dedico el temps a aquestes coses. Penso, busco i m’organitzo.

Estem massa parcialitzats en els moviments socials. Per exemple, l’habitatge es el problema numero 1. Ara està sorgint la protesta contra aquesta situació. I potser la gent no uneix prou aquestes reivindicacions. En la mesura en que dediquem diners per més armament, es sostreurà per altres coses. I la seguretat no ens vindrà de la major capacitat d’armament sinó que vindrà resolent les primeres necessitats com es l’habitatge, el treball, el canvi climàtic. Es un fracàs social que hi hagi tanta gent que no pugui llogar un pis i que cada vegada tinguem més gent al carrer i en situacions realment molt precàries.

Insisteixo, no m’ho crec que no hi hagin retallades si s’incrementa el pressupost per armament. Els diners no es multipliquen sols. S’han de dedicar a allò necessari per tenir  una vida “vivible”. No sols  pels que tenim pensió, treball o casa, sinó per tota la gent. Hi ha possibilitats objectives perquè això sigui possible.

Creus que els mecanismes actuals per la resolució de conflictes és l’adequada?

Confiem massa en les armes. I no dediquen recursos per la mediació, per la diplomàcia, per entendre’ns, per conèixer. Els conflictes armats al final es resolen en una taula. I si es així, per què no es parla abans i es busquen altres mecanismes preventius?. Ens estalviaríem milers de milions en pèrdues i destrosses.

Després la mateixa gent que provoca la guerra, moltes vegades fa el negoci de la reconstrucció. Això afavoreix a molt poca gent. La gran majoria hi posa patiment, dolor, pèrdues de vides, mutilacions físiques, invalideses psicològiques i mentals que queden per anys i anys. Les guerres ocasionen moltes pèrdues.

No penses que l’educació per la pau hauria de començar a l’escola?

Ha de començar a l’escola, segur. Però sempre es pot començar en qualsevol nivell. S’han de construir ponts per resoldre conflictes, per posar-nos d’acord sense condicions de violència. És un canvi de paradigma. És un canvi de mentalitat. La guerra es un fracàs de les relacions.

Ens cal un altra escala de valors. El moviment pacifista creu que cal promoure altres eines com la resistència pacífica i no violenta, la desobediència civil, el boicot, etc.

Però dona’t compte que en els partits d’esports infantils, de vegades, els arbitres han de cridar l’atenció els pares per que no fomentin la violència en els seus fills. Per això, no només a l’escola, a la feina, al carrer a tot arreu.

Com veus el futur pensant que cada vegada la societat està més radicalitzada, els rics són més rics i els pobres més pobres?

No hi pot haver benestar amb aquesta diferencia i desigualtat tan grans com las que hi ha ara. Actualment, el benestar d’uns quants, passa per que cada vegada hi hagi menys gent que tingui benestar. Hi haurà un punt en que no podrem anar pel carrer. En canvi, ens donarà tranquil·litat a mi i als meus veïns, que hi hagi molta gent que estigui mitjanament bé. Aquesta tendència a l’acumulació indefinida es una pornografia política. No es pot aguantar. Es un desastre.

Que n’opines de la multiculturalitat al món?

Estem en un mon globalitzat. Les comunicacions ens faciliten anar d’un punt a un altre sense cap problema. I a nivell de la economia igual. Hem de buscar la manera de conèixer, conviure,  d’entendre’ns i de respectar-nos i treure lo millor de cada casa. Pensar que els que som d’aquí som els que sabem i els de fora son els indesitjables o que només els necessitem per a que ens cuidin quan no podem fer-nos càrrec dels nostres vells o que vinguin a que ens netegin, és una barbaritat.

La multiculturalitat entesa com un mon plural, amb costums diferents, amb religions diferents, amb color de pell, de vestimentes i d’olors diferents, és el que tenim i per tant hem de tenir la voluntat de conviure tots. Hi han experiències boniques a l’Hospitalet: la llavoreta del fórum de les religions, la llavoreta de la coral veus del món, gent que està aprenent català i que son de diferents llocs i que canten amb gent d’aquí. A través de la música és una manera d’aprendre la llengua i de vincular-se, son experiències molt boniques. Segur que n’hi ha més.

Tot aquest reconeixement del diferent, exigeix un esforç però també una voluntat i ens mou de la nostra zona de confort. Qui son, d’on venen, què parlen… i a ells els ha de passar el mateix. Tot el que sigui comunicar, conèixer, relacionar-se, ajudar-se, ens fa millors persones.

Com veus el futur del món amb tota la situació endegada als USA amb el Trumpisme?

Jo el veig molt insegur. Estem vivint un canvi d’època. Les normes internacionals que es van fer de convivència després de la Segona Guerra Mundial, de la multilateralitat, d’escoltar-se uns als altre, de las Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans… tot això s’està anant a “pique”.

Jo crec que anirà molt malament, però també tinc confiança que els que han votat a Trump i que aquí voten opcions similars, reaccionin.

Però també penso que hi ha reaccions que arriben massa tard. La tebiesa de la Comunitat Europea amb l’Estat d’Israel, amb el genocidi que s’està cometent amb la gent de Palestina n’és una demostració. Hi ha una diferència de tracte entre la guerra d’Ucraïna i l’extermini de la població palestina. Això es visible. Ho podem veure cada dia. Es un descrèdit de l’alta política.

El poder econòmic de l’armament es més poderós que els governs. No es parla, però hi és. Es parla si veus estudis especialitzats sobre el desarmament i la Pau. No són informacions que arribin el gran públic però es poden conèixer.

Els recursos que s’estan utilitzant  per a la construcció d’armament son incalculables. Si tots aquests recursos s’utilitzessin pel servei del medi ambient, pels refugis climàtics, per les necessitats bàsiques com son l’habitatge, l’atenció mèdica… o per acollir a la gent que necessitem que vingui a treballar perque som una població envellida… Pot semblar que és una utopia però les utopies serveixen per caminar i guiar-nos cap a on cal anar. Jo crec en aquest canvi de mentalitat i en aquests valors.

Què en penses de la crisi de la democràcia que apunta als més joves?

Tinc poc contacte habitual amb gent jove. Es un tema que s’ha d’estudiar més. Poden haver moltes raons. Hi ha una despolitització molt gran, entesa com despolitització autèntica del sentit de les coses, poc crítics.

Estem en un moment o una etapa llarga, amb unes vides inestables i precàries i pot ser que això porti a que, aquest grup de gent, vegi en las posicions rígides, seguretat.

Què et semblen les dificultats d’integració dels nouvinguts en una ciutat com la nostra?

El primer que hem d’exigir és que la gent que visqui aquí es pugui empadronar. Va en contra de qualsevol norma. Em sembla una vulneració dels drets elementals tremenda. L’argument que si empadronen a tothom això tindrà un efecte crida és ridícul. S’han de posar d’acord els ajuntaments. No pot ser que no empadronem a la gent que ja viu aquí. Reconèixer a les persones com verdaderament existents forma part de una mesura de seguretat. Tot això s’afegeix a les dificultats que posa la Llei d’Estrangeria…

Quina sensació tens sobre les necessitats socials que es detecten als barris més densificats de la ciutat?

S’haurien de rehabilitar els edificis antics, els infra-habitatges. S’hauria de promoure que tothom tingues dret a un habitatge. Aquí abans havia més habitatge públic però s’ha venut. Es la mentalitat dominant capitalista que tinguem necessitat de la propietat, que comporta hipotecar-se a nivells impossibles i perdent la vida. Aquests valors no ens ajuden a viure bé.

A l’Hospitalet s’hauria de fer un Pla de Emergència Social, posant l’habitatge en primer lloc. Es una contradicció que es construeixin pisos i pisos amb preus desorbitats, fora de lloc, e inaccessibles per la gent de l’Hospitalet. I a més a més, implica l’ocupació de zones que haurien d’estar destinades a zones verdes i equipaments que necessita la ciutat. En aquest sentit no anem bé.

Per acabar què diries?

El dia del premi dèiem que l’Esperança es cultiva des de la proximitat, des de les petites utopies quotidianes, del sentit que donem a la vida. I jo em trobo amb molta gent bona, que al seu nivell vol el bé comú. En l’acte del premi jo notava aquesta bona energia i aquest convenciment. Això em dona molta esperança.