La sensació d’inseguretat i la controvertida alternativa de la vídeo vigilància

No fa pas gaire, a una fruiteria del carrer Major va entrar una dona, aparentment de 80 anys o mes, amb un braç embenat. Què t’ha passat, Juanita? (nom inventat). Un noi amb un patinet em va llençar a terra a l’intentar prendrem la bossa. Òbviament, exclamacions, insults i tot el que cal en moments com aquest. Però el més curiós és que dos mesos abans li havien fet el mateix. Llavors sí que es van endur la bossa, amb els seus diners, documents, etc.
On? Li vaig preguntar. Doncs aquí al costat, al carrer Príncep de Bergara (curiosament on ja hi ha alguna càmera). Jo no em bellugo del barri, em va dir. No li vaig preguntar pel suposat origen dels lladres, primer, perquè de sortida ella no ho va dir, només que eren nois; i segon, perquè és irrellevant. Un mal nascut és un mal nascut, i mereix el mateix tractament sigui alt, baix, prim, gros, blanc, groc, etc.
El primer cop ho va denunciar, el segon ja no. Segons ella, no valia la pena. A tot això, el que queda clar és que no cal anar a La Florida, Pubilla Cases o La Torrassa; a l’Hospitalet Centre i molt a prop de l’Ajuntament, es pot sentir la mateixa inseguretat, principalment si ets dona i amb la fragilitat d’una avançada edat. Malauradament per l’extrema dreta, és evident que ser dona comporta un coeficient afegit de risc bastant elevat.

A què ve aquesta explicació? Doncs a que avui, haig de reconèixer que amb retard, he llegit una moció del Grup Popular, del 25 de Juny, que demana instal·lar càmeres de videovigilància per la ciutat.

Per a un Pirata com jo, parlar de càmeres de videovigilància és més que excessiu, viola la part més fonamental de la llibertat individual. I ja sé que se’m dirà, que si no tinc res a amagar, tampoc haig de tenir cap por o recança. Però no és així: les càmeres són com les armes, les carrega el diable. Primer, serveixen per salvaguardar la seguretat de la ciutadania, és a dir, per defendre el seu dret de viure en llibertat; no obstant això, depenent les intencions de qui governa, el seu interès per salvaguardar les llibertats individuals i la democràcia —i tots sabem el que pot pensar sobre això una persona anomenada a dit, que ningú ha escollit com alcalde, o una regidora, que per treballadora i eficient que sigui, va arribar el “poder” traint als seus votants— la vídeo vigilància també pot convertir-se en un arma de persecució política o d’una ciutadania que no està conforme amb ells, molt pitjor si li afegim la Intel·ligència Artificial.

Bé, ja sé que això està agafat pels pèls, però no se’m negarà que és possible i massa factible donat el cas del què parlem. Després de tot, se’m pot dir que ja estem vigilats. De fet, el dia que un de nosaltres es converteixi en un perill pel sistema, a aquest no li costaria res anul·lar-lo. El sistema ho sap tot d’ell.


Dit això, i fora de la meva sensibilitat política, haig de reconèixer que entenc perfectament que el Grup Popular hagi presentat aquesta moció. La situació d’inseguretat dels nostres barris, la impunitat amb que es mouen els que es dediquen a assaltar i robar a dones grans i febles com la meva veïna, és insultant. Les patrulles policials són una solució, però especialment per donar una sensació de seguretat més que per la seguretat en sí. Qui roba anant en patinet, si veu una patrulla passarà de llarg i canviarà de carrer. Els que criden despertant als veïns i malmeten el mobiliari urbà, ho fan de nit i, òbviament, no quan una patrulla passa a prop.
Però no tot acaba aquí. Algú creu que la policia necessita un sistema de videovigilància per saber qui ha robat, estirat la bossa d’una avia, cremat un contenidor, etc? Per suposat que no. La majoria dels qui delinqueixen són coneguts per la policia i, fins i tot, pels seus veïns. La videovigilància no serveix per aquests casos; una justícia més ràpida i de qualitat si. Per moltes càmeres que instal·lem, sense aquesta no servirien de res.

Però anem a la moció! Tot i entendre la seva bona intencionalitat, hem de ser conscients que cap marc jurídic l’avala. En aquest cas la llei és molt clara. Només les forces de seguretat de l’Estat, en aquest cas no la Guardia Urbana sinó els Mossos, tenen potestat per instal·lar càmeres de videovigilància, sempre sota el control i l’autorització del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En cas d’urgència i gravetat, la policia autonòmica pot avançar-se, però a la vista està que no estem parlant de cap d’aquestes dues coses. Sortosament, no es tracta de terrorisme ni d’assassinats.
Un cop llegit l’anterior i el que diu la llei, també veurem que no es tracta de muntar càmeres que donin avís immediat del delicte. Les càmeres han de ser de gravació per ser utilitzades, si s’escau, per la judicatura. No estem parlant de l’interior d’un habitatge, on la possible violació de la propietat privada no deixa lloc a dubtes, sinó del carrer, que és de tothom.

No hi ha dubte que la llei és millorable des de la perspectiva ideològica de qui ho proposa. Però no estem aquí per discutir, ni tant sols debatre, l’opinió dels nostres representants polítics i, encara menys la seva ideologia, tan respectable com la meva. El que tractem de fer és analitzar la moció i la seva poc probable implementació.

L’elaboració del nou catàleg de protecció del patrimoni local aturat sine die per la incapacitat del govern per enllestir-lo

Fa un any que s’havia de convocar un concurs per la nova redacció i estava previst que s’acabés abans d’aquest estiu

L’elaboració del nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni de l’Hospitalet porta un any de retard des que es va plantejar un calendari per fer-lo sense que ni tan sols els professionals que l’han d’elaborar hagin estat contractats. Un contracte pendent des del setembre del 2024.

Els Comuns han denunciat la situació del patrimoni de l’Hospitalet perquè consideren que és un “element imprescindible per a la construcció de vida comunitària”.  Tot i que s’han realitzat nombroses i diferents accions i s’han presentat diverses mocions als plens, la situació continua exactament igual. La seva activació formava part també dels darrers acords entre PSC i Comuns per tirar endavant els pressupostos del 2025 però, com és evident, no s’ha fet res.

A l’any 2022, fruit de la pressió social i la sensibilitat per la pèrdua constant de patrimoni local, es va convocar una Comissió Permanent de Patrimoni i es va aprovar un cronograma per a l’elaboració d’un nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni de l’Hospitalet (PEPP), que substituís l’anterior, l’ampliés i li donés més contingut.

La previsió era que cap al mes de juny del 2025 es faria la darrera revisió del catàleg, s’enllestiria la documentació per a l’aprovació inicial i es remetria a la Generalitat. Aquesta proposta de catàleg s’hauria d’haver fet per part dels professionals contractats mitjançant un concurs que havia d’impulsar-se al setembre del 2024. Gairebé un any després tot resta igual.

També hi ha altres temes referents al patrimoni que presenten un gran retard com ara la senyalització d’allò protegit, compromesa també en l’últim acord entre Comuns i socialistes, tot i que ja fa bastants anys que s’hauria d’haver executat. Tampoc no s’ha fet cap pas. Hi ha textos aprovats fa 10 anys i imatges per al seu reconeixement, però tot resta en un calaix a l’espera que s’executi.

Manuel Domínguez, portaveu del grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem (LHECP) ha manifestat que “el patrimoni de l’Hospitalet està en constant estat de perill per les pressions immobiliàries i la inacció de les institucions. La seva protecció i senyalització ha de executar-se amb mesures concretes i urgents”

Hi ha molts exemples que demostren la inacció del govern municipal a molts nivells: les excavacions del Castell de Bellvís, sempre promeses però mai aplicade; la recuperació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil; l’oferta de les subvencions pels edifici protegits, la preservació de l’art públic… “Tots aquests exemples demostren que l’equip de govern s’hauria de prendre seriosament la defensa del patrimoni”, assenyala el portaveu dels Comuns.

Al ple municipal celebrat al mes de juny va ser aprovada per unanimitat la moció presentada pels Comuns per la defensa del patrimoni i en la qual se sol·licitava precisament l’elaboració del nou PEPP, l’execució de la senyalització del patrimoni i també l’elaboració d’un pla de xoc per a la rehabilitació d’escultures públiques o posar a disposició dels ciutadans la subvenció destinada a les reformes dels edificis protegits, una conquesta de les diferents comissions ciutadanes en defensa del patrimoni, que en els darrers anys s’havia perdut.

Tots els grups, en aquell ple de juny, van destacar la urgència d’aquest projecte i van donar suport a la moció però també van denunciar que la situació del patrimoni es troba en una situació molt compromesa pel seu abandonament i oblidat com les a prop de 2700 peces del fons cultural amagades en una magatzem, algunes obres de Puig Gairalt desaparegudes i fins i tot edificis industrials aconseguits per l’Ajuntament com la fàbrica Godó i Trias, que l’equip de govern regalarà per la seva explotació a una empresa privada per fer negoci.

El grup socialista que també va votar a favor d’aquella moció de juny, va anunciar que en els pressupostos d’aquest any ja existeix una partida de 150.000 euros per executar el PEPP i el procés de contractació de la empresa que s’ha de fer càrrec de l’elaboració i s’ha tornat a obrir la línia d’ajudes per la rehabilitació d’edificis amb una dotació de 100.000 euros. O sigui que no és cap problema de recursos. És, simplement, un problema de gestió i de capacitat municipal.

Una font que és un adorno

Està a la Plaça Pius XII de Santa Eulàlia, davant de l’institut de secundària. Tenia aigua, però des de la pandèmia que està seca. Cinc anys inútil, perquè una font que no té aigua, és un objecte de guarniment. Sembla que, com l’equip de govern no es passeja pels carrers, no s’ha donat compta que fa 5 anys que no es pot beure en aquest punt. I estava instal·lada en un bon indret: en una zona d’esbarjo, a tocar de l’institut, a prop del mercat. Tan costa retornar-la al seu estat natural? Doncs sembla que sí.

La desvergüenza

Ciudadanía en general: siento decepcionaros. Y eso que muchos lectores me dicen que no les decepciono, que simplemente les cabreo porque solo pongo el ojo en lo feo y nunca sonrío al futuro. Esta vez os voy a cabrear todavía más porque para quienes tenían algunas esperanzas sobre los que parece que mandan, las voy a eliminar de una tacada. Estos, no tienen arreglo. Hasta los chicos de L’Estaca y de FIC se creyeron aquello de la mano tendida que el alcalde dijo y redijo el día del pleno extraordinario. Era mentira. Triple Q y su equipo van a la suya… y a la deriva, que es la única tabla de salvación que nos queda a los habitantes de esta maltratada ciudad.

Solo voy a dar dos datos para que os hagáis una idea de la indignidad. El primero. Acaban de anunciar que van a licitar una serie de contratos para poner velas en 32 áreas infantiles de la ciudad gastándose 1.400.000 euros, con el objetivo de cubrir algo más de la mitad de las superficies del sol aterrador de estos meses. Estamos a mediados de julio, empiezan ahora la licitación y las velas estarán para ponerse sobre el mes de noviembre y diciembre que es cuando el verano está en su punto álgido, por eso l’Hospitalet está tan cerca de Sao Paulo. Y no se les cae la cara de vergüenza ni un milímetro, porque no la tienen. Y como ellos cuando tienen calor se meten en sus despachos, comprenden perfectamente que los habitantes de esta desgraciada ciudad necesiten unas velas en diciembre para soportar el calor de este verano.

El segundo: acaban de anunciar que l’Hospitalet tendrá en tres años y pico —que siempre serán cinco— 131 pisos de alquiler asequible en dos solares que el Ayuntamiento regaló al Àrea Metropolitana —y del que dieron noticia puntual en este digital—. Sobre todo, porque a l’Hospitalet le sobran solares y especialmente, le sobran solares para construir más viviendas porque aquí lo que tenemos de más son parques y jardines y avenidas y grandes zonas de arbolado y espacios deportivos. Acaban de anunciar, como un éxito, que ya se han estudiado a fondo los proyectos. Y han tenido la desvergüenza de explicarlos. Punto 1. Se trata de edificios de siete pisos de altura. O sea, más bloques en la ciudad de los bloques (Por cierto, pasearos por los barrios recientes de ciudades como El Prat, Sant Boi o Cornellà, aquí pegados: lo que construyen no pasa de 4 alturas). Punto 2. Se trata de infraviviendas de una o dos habitaciones que van de 43 a 67 metros cuadrados. Como están pensados para los pobres, con ese espacio tienen de sobra porque van a vivir en una ciudad diseñada y construida para gozar del aire libre, toda verde, sin contaminación y con unos servicios excelentes.

El equipo de triple Q no tiene vergüenza, pero la AMB donde están todos los partidos, los del gobierno y los de la oposición, tampoco. Y ya va siendo hora de que alguien lo diga. De hecho, me encantó el otro día la información de este digital sobre Moventis donde se explicaba que la AMB contrató a la empresa más barata para transportar a los pobres de l’Hospitalet y ahora hacen ver que se echan las manos a la cabeza con el desastre.

Eso sí. Triple Q anunció en el pleno de la carcajada del 1 de julio que van a poner en marcha una Oficina Municipal d’Habitatge —debe haber cola de amiguetes que buscan un sueldo estilo Pedralbes— a la que los pobres tendrán que acudir para solicitar casa. Si esa oficina municipal va a funcionar como la mayoría de oficinas municipales de l’Hospitalet, donde los trámites se acaban alargando meses, si no años, las casas estarán acabadas en el 2030 pero sus habitantes están estudiando ahora mismo primero de ESO.

No hay mano tendida. No se pacta nada. No hay voluntad de revertir las barbaridades diseñadas en los gobiernos precedentes. No hay instinto para la colaboración. Lo que hay es lo de siempre, engaño y palabrería con el objetivo de que vayan pasando los meses hasta conseguir la mayoría absoluta que les permita acabar de destruir la ciudad sin que por lo menos que nadie les tosa. Y mientras tanto, a ver si hay algún incauto que les ayude otra vez a aprobar los presupuestos…

No escuchan. No nos defienden. No nos representan. No existimos para ellos. Como decía aquel filonazi: el que pueda hacer que haga, pero en el buen sentido de la palabra hacer. Aunque me temo, que ya está siendo algo tarde para hacer algo. Es lo que tiene la desvergüenza, que paraliza.

Tres denúncies diàries de mitjana en els jutjats de l’Hospitalet contra la violència de gènere, en una ciutat sense Servei d’Intervenció Especialitzada

El percentatge de denúncies sembla no modificar-se gaire respecte de l’enregistrat l’any 2024, però és un 46% del total del Baix Llobregat, sobre un 35% de la població total

Durant els tres primers mesos d’aquest any, s’han enregistrat als jutjats de l’Hospitalet 264 denúncies de dones víctimes de violència de gènere —al voltant de 3 denúncies diàries de mitjana—, de les quals 223 es van realitzar a través d’atestats policials per denúncia de la pròpia víctima (84,5%), 19 per intervenció policial directe (7,2%) i 22 mitjançant un comunicat de lesions rebut directament al jutjat (8,3%). En 36 d’aquests casos, la víctima es va acollir a la dispensa de declarar obligatòriament com a testimoni, dada que representa una ratio del 0,14 del casos. D’aquestes 36 denúncies on la víctima demanava no declarar, 30 corresponien a dones de nacionalitat estrangera i 6 a dones espanyoles. Del total de les 264 denúncies del trimestre, 200 corresponien a dones de nacionalitat estrangera i 64 a dones espanyoles.

En el 8,2% dels casos la víctima denunciava directament el marit; en el 21,3% dels casos, la parella ja s’havia trencat. D’altra banda, en el 27,9% de les denúncies encara existia una relació afectiva, mentre que en el 42,6% dels casos aquesta relació afectiva ja era inexistent, si més no per una de les parts.

En aquests primers tres mesos de l’any es van registrar també 156 sobreseïments lliures —que poden correspondre a casos de mesos anteriors—, 8 per no haver indicis de delicte (2,1%) i 148 per no quedar justificats de manera directa (39,4%) que s’arxiven provisionalment. Hi ha hagut també un 0,8% de sentències absolutòries i un 8,2% de condemnatòries. Un altre 24,7% de les sentències o autos han acabat elevant-se a l’òrgan competent.

La comparativa amb els quatre trimestres del 2024 expressa xifres molt semblants de denúncies globals però algunes diferències sobre la nacionalitat de les denunciants. Durant tot l’any van haver 1051 denúncies, però mentre que a l’any 2024 les dones denunciants procedents d’altres països van ser 658 per 393 les nacionals, ara semblen haver-se disparat els casos de victimització entre el col·lectiu immigrat. També aleshores, 738 denúncies van ser posades per denúncia de la víctima, 159 per intervenció directa de la policia i unes altres 154 amb una comunicació de lesions directament al jutjat.

Si es compara amb xifres de l’entorn, l’Hospitalet registra en el primer trimestre d’aquest any gairebé la meitat (46%) de les denúncies registrades a tota la comarca del Baix Llobregat per aquest mateix motiu: 264 enfront de 574 dels 30 municipis de la comarca oficial. La xifra de població censada al Baix Llobregat supera els 850.000 habitants, mentre que a l’Hospitalet ja se sobrepassen els 300.000 (un 35% del total). La xifra contrasta amb el nombre de serveis d’atenció especialitzada contra la violència de gènere de la comarca oficial respecte de l’Hospitalet on ni tan sols hi ha un SIE (Servei d’Intervenció Especialitzada). Als 30 municipis del Baix Llobregat hi ha, en canvi, 16 Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) i dos SIE (un a Sant Boi i l’altra a Sant Feliu), de manera que l’atenció a les víctimes de violència de gènere té a la comarca oficial una cobertura molt més destacada.

Pel que fa als registres sobre immigració —on s’observen clares diferències en la procedència de denunciants de violència de gènere— cal constatar que la mitjana del Baix Llobregat se situava l’any 2024 a l’entorn del 13% de mitjana —amb algunes puntes com ara Castelldefels (sobre el 25%), Martorell (a l’entorn del 19%) o Cornellà (sobre el 18%)—, mentre que a l’Hospitalet, la mitjana aquest any s’apropa al 28% de població immigrada, amb cinc barris del nord de la ciutat per sobre del 35%.

Totes les dades s’han treballat del recull estadístic trimestral de l’Observatori sobre la Violència Domèstica i de Gènere, organisme depenent del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) d’Espanya.

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA ENCOBERTA

L’Abalos ens ha traït,
ens ha traït en Cerdán,
ni de dia, ni de nit
puc dormir tranquil al llit,
capint els que ens trairan.

La Begonya m’ha fotut,
m’ha fotut el meu germà,
el Pegassus, collonut,
amb el PSOE ha fet el ruc
i deixat de treballar.

Però jo he donat la cara
car no soc un poca pena
i els he fet saber que encara
tinc una ànima abnegada
i pura com la patena.

I no m’he estat pas per brocs
i he parlat amb contundència:
car, sense mi el PP i Vox,
que no tenen tallafocs:
tindrien la presidència.

I he portat un paquetó
guarnit de belles mesures
contra la corrupció
que no me les crec ni jo,
ni Déu adalt les altures…