Mes: setembre de 2025

No arriben a una desena de mitjana, les entitats dels districtes de la ciutat que se sumen a la Diada Nacional de Catalunya, fet que hauria de preocupar al govern local

Tres hores més tard de la celebració no hi havia cap indici de l’ofrena floral i el monument a Casanova estava tan buit com qualsevol dia.

Vuitanta cinc entitats de la ciutat, més una dotzena d’organismes de representació política entre els quals els grups municipals, el Consistori i el Consell de Síndics i les forces de seguretat (Policia Local, Nacional, Mossos d’Esquadra i Guàrdia Civil), van participar ahir en els actes commemoratius de la Diada Nacional de Catalunya a l’Hospitalet. Les entitats que van participar dels sis districtes de la ciutat van ser 50 i les altres 35 son d’àmbit ciutadà malgrat que algunes que van participar en representació dels districtes, també són d’àmbit ciutadà com ara l’editora d’aquest digital, el Foment de la Informació Crítica. L’acte cerimonial es va iniciar a les 11 del matí i va acabar una hora justa més tard. Els rams, els coixins i les flors que es van anar dipositant al peu de l’escultura-monument a Rafael Casanova a l’inici de la Rambla Marina de l’Hospitalet, van ser retirades per la brigada cap a les 14 hores, de manera que l’homenatge florit va durar menys, que la pluja que va amenaçar a estones la Diada.

Representants de FIC durant l’ofrena floral

Alguns assistents i passejants es preguntaven per què l’homenatge floral dura tan poc i altres els responien que perquè no se’ls endugui la gent. També algú va apuntar que potser una parella de la Guàrdia Urbana destacada en aquest indret per unes quantes hores permetria posar de manifest l’homenatge de la ciutat al representant de les llibertats catalanes al llarg de tot el dia i evitaria —el d’altra banda pessimista comentari— sobre el possible perill de furt de rams i coixins florals. Era evident que el passejant del darrer comentari o no era de l’Hospitalet o no sap res de l’endimoniat conflicte de la Guàrdia Urbana. Un vehicle, una parella d’agents i els responsables del cos en el reservat de les autoritats locals, era gairebé tot el que vam poder veure del cos policial. El moment vibrant del Cant de la Senyera alçat a mitges pels tres cossos que tenen presència a la ciutat, i els representants de les forces de seguretat —amb l’afegitó d’un Guàrdia Civil amb tricorni i ulleres de sol— fent també una ofrena floral just avanç dels portaveus municipals —només els d’ERC-EUiA i el dels Comuns (no van assistir ni el PP ni Vox)—, va ser tot el que es va veure de presència policial.

D’altra banda l’acte cerimonial i institucional va ser gairebé com sempre. Per no faltar, no va faltar ni la presència del veí de Gran Via amb mascareta de gas i una pancarta reivindicativa (més un dibuix d’una silueta d’un home nu que es posava al davant de tant en tant) perquè, des de la locutora habitual fins a la coral inicial i la mostra de cultura tradicional catalana amb trabucaires, castells, dansaires, gegants i capgrossos, tot va seguir el guió de les darreres convocatòries.

Un moment de l’acte institucional amb un veí protestant al darrere

Només van destacar dues divertides anècdotes, que van passar desapercebudes per la gran majoria d’assistents. La primera que, quan es va fer veure que se celebrava —novament— el centenari de ciutat mostrant fotografies antigues de l’Hospitalet, la locutora va fer referència als mals soferts pel català i per Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera, i va confondre el dictador Miguel, amb el seu fill José Antonio, que tindria un molt trist predicament uns pocs anys més tard. La segona, que el coixí de flors de l’alcalde portava al capdamunt les lletres L’H però quan Quirós el va dipositar al peu del monument, el va posar cap per avall i això que era bastant senzill posar-lo correctament.

I finalment, constatar una novetat gairebé obligada i que és d’agrair. A l’inici de l’acte es va fer un sentit i senzill homenatge a l’autora del monument, Montserrat García Rius, que va morir fa uns quants mesos, i uns familiars van obrir l’ofrena floral en record també de la notable escultora.

Molt poca cosa més, com no sigui tornar a posar l’accent amb el que ahir cridava força l’atenció com era l’absència de la Guàrdia Urbana. Com a exemple, el fet que els dos laterals de la Rambla no van estar tallats en cap moment i això suposava un perill per vianants, i pels vehicles que circulaven. Molts assistents comentaven que moltes vegades es tanquen carrers per molt menys… En aquest sentit és oportú recordar que la reunió prevista per avançar en el conflicte amb la Guàrdia Urbana, que s’havia de fer dimarts passat, es va desconvocar per part de l’Ajuntament i, hores d’ara, la situació continua bloquejada. El sindicat majoritari del cos, la UGT, va anunciar la presentació d’un recurs al Contenciós-Administratiu contra el decret —signat pel govern local el dia 5 de setembre— que permetia al cap de la policia “modificar els torns de treballs, vacances, permisos i llicències i dies de festa del personal” per garantir els serveis al carrer, amb caràcter indefinit. El sindicat considera que el Tribunal ha de suspendre cautelarment i amb caràcter urgent la resolució del decret perquè atempta contra els drets dels funcionaris.

Llengua i immigració: la construcció d’un Nosaltres

Pedro Luna (Activista veïnal de l’Hospitalet i membre de la Junta de la CONFAVC)

A l’abril de 1979 es va publicar a la revista Els Marges un manifest sobre l’estat i el futur de la llengua catalana. El text estava signat per un grup d’intel·lectuals catalans de gran prestigi acadèmic com Joaquim Molas, Jordi Castellanos, Enric Sullà, Joan Albert Argenter, Josep Maria Nadal, Manuel Jorbà i Josep Murgades, tots ells filòlegs i lingüistes especialitzats en la història de la llengua i literatura catalanes. El manifest que es va presentar amb el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua va generar en aquell moment un debat intens al sí de l’opinió pública i del món polític català. Els signants assenyalaven que la situació del català a 1979 era més molt més precària que en les dècades anteriors i feia responsables a la classe política catalana, al paper dels mitjans de comunicació i a les migracions procedents d’arreu de l’Estat espanyol. Alhora, s’afirmava que el bilingüisme a Catalunya era asimètric, és a dir, bilingües eren els catalanoparlants mentre que la població castellanoparlant era en la seva majoria monolingüe. En aquest sentit, s’afegia que calia un tracte preferent per la llengua catalana per tal de protegir-la i garantir el seu ús social. Val a dir que l’anàlisi respecte a l’existència d’un bilingüisme diglòssic era prou encertada i que els autors del manifest tenien bona part de raó.
El problema, potser, era que la reflexió obviava la realitat material i de classe de l’emigració que hauria servit per posar en context i explicar aquest desequilibri lingüístic.

En tot cas, la controvèrsia al voltant del manifest es va orientar més cap el marc de la identitat nacional que no pas cap al de la lingüística. Segons el text, Catalunya era una societat dividida en dos grups diferents escindits entre sí des d’un punt de vista lingüístic, cultural i ètnic. Es situava en la demografia i en les grans migracions de la segona meitat del segle XX les causes d’aquesta fragmentació. La visió binacional del manifest no deixava de ser una esmena al concepte d’Un sol poble i a les tesis de Francesc Candel expressades al seu llibre Els altres catalans publicat l’any 1964. Òbviament, és legítim el desacord vers l’assaig de Candel de la mateixa manera que seria un error mitificar Candel fins al punt de convertir la seva obra en una mena de textos sagrats esculpits en pedra. Però parlar a finals de la dècada dels 70 de la conformació de dues comunitats nacionals separades per raó de llengua i identitat, d’alguna manera, abonava el terreny a discursos d’ulsterització de la societat catalana encara que aquesta no fos la pretensió del manifest publicat a Els Marges.

Més enllà de les intencions, però, el manifest que va veure la llum l’any 1979 argumentava, i són paraules textuals, que “les migracions dels darrers decennis no tan sols havia originat una sèrie de problemes pràctics relatius a la convivència d’uns i altres, sinó que també feia trontollar les bases d’homogeneïtat ètnica en què sempre s’havia fonamentat el catalanisme històric.”
Gairebé mig segle després, aquestes teories tornen a ressonar amb força als debats sobre les actuals onades migratòries, la llengua i la identitat catalana. De fet, podríem assenyalar el manifest del Grup Koiné de març de 2016 com la represa de les línies argumentals del manifest de 1979. El text titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent arribava a considerar als emigrants dels anys 60 i 70 com un instrument involuntari de colonització lingüística, tornant a ignorar el component social, econòmic i sistèmic de les migracions, les desigualtats territorials i el perquè d’uns fluxos migratoris com a expressió de l’extractivisme poblacional i laboral de l’economia franquista.

Tant el manifest d’Els Marges de 1979 com el del Grup Koiné de 2016 descrivien una Catalunya fragmentada a nivell lingüístic i nacional. Es teoritzava un país compost per “nosaltres” i “ells”, catalanoparlants autòctons d’una banda i castellanoparlants emigrants de l’altra. Aquesta divisió, aparentment antagònica, sustentada en un bilingüisme amb clar predomini del castellà, ha permès que molts sociolingüistes auguressin un futur no gaire alentidor pel català. L’any 1990 es va publicar El futur de la llengua catalana de Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich. En aquesta obra, els autors predeien que el procés d’extinció del català podia quedar sentenciat al cap de cinquanta anys “quan l’última generació que haurà tingut el català com a llengua materna, clarament minoritària al conjunt del país, l’abandoni per adreçar-se als seus fills.” Tenint en compte que el text es va escriure a 1990, la data de defunció del català es fixava per 2040 arran d’un procés de substitució lingüística causat pel bilingüisme i el fenomen migratori.
La temptativa de relacionar el fet migratori amb la davallada de l’ús social del català no és nova i avui dia està tornant a situar-se com una de les raons principals de la caiguda del català com a llengua habitual. En aquest punt no serè jo qui em posi una vena als ulls: és evident que els canvis demogràfics tenen una incidència directa en l’ús d’una llengua minoritzada. Negar-ho seria intel·lectualment deshonest per la meva part. Ara bé, davant d’aquesta realitat tenim tres opcions: 1ª) cridar als quatre vents que no hi res a fer i que la fi del català és qüestió de temps, 2º) preservar el català només entre la població catalanoparlant amb doble xarxes escolars i 3º) passar a l’ofensiva amb polítiques actives de formació perquè la llengua arribi a tothom. No cal dir que hem d’apostar per la tercera opció. Bàsicament perquè és molt necessari defugir de les visions més apocalíptiques i segregadores, i perquè no hem de veure la immigració com una amenaça per la llengua i als immigrants com un col·lectiu intrínsecament contrari al català.

Lluny d’idealitzar una realitat que és sens dubte complexa, sí que crec que hem de posar en valor les contribucions dels immigrants, dels que van arribar fa cinquanta anys i dels mes recents, al procés de normalització lingüística del català. Molt sovint parlem que la immersió lingüística a Catalunya va néixer a Santa Coloma de Gramenet i als barris castellanoparlants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Perquè molts d’aquells emigrants andalusos, castellans o murcians, sent majoritàriament monolingües, van mobilitzar-se perquè els seus fills aprenguessin el català a les escoles. Possiblement no ho van fer perquè fossin més o menys catalanistes o per una idea de país sinó per un raó més material: volien un futur millor pels seus fills i el català era una llengua associada a l’ascensor social. Fer del català una eina per la cohesió social i la igualtat d’oportunitats va articular als anys 80 una sèrie de campanyes institucionals com la fita generacional El català, cosa de tots! de l’any 1982 que va afavorir que s’arribés a un ampli consens social i polític que va permetre l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística al cap d’un any. Aquesta llei establia el català com la llengua pròpia de Catalunya esdevenint vehicular a l’ensenyament mitjançant la immersió lingüística que, com dèiem en línies anteriors, es va aplicar per primer cop a Santa Coloma de Gramenet a dinou centres educatius, sent l’escola Rosselló-Pòrcel la pionera, i estenent-se poc després a escoles de Badalona, Rubí, El Prat i l’Hospitalet de Llobregat.
L’any 2017 Plataforma per la Llengua va publicar l’estudi La immersió lingüística a Catalunya: un model eficaç i exitós. A l’esmentat estudi es destacava que la implementació de la immersió lingüística havia evitat el risc d’un procés de fractura social i de segregació lingüística a Catalunya. Certament aquest va ser i hauria de seguir sent el pal de paller de la immersió.

Després es podrà debatre sobre l’aplicació real de la immersió al llarg del temps. Perquè fins i tot aquells que han posat en dubte l’èxit de la immersió han centrat les seves crítiques no tant en el model sinó en la seva falta d’aplicació. Aquestes crítiques s’han accentuat arran dels nous canvis socials i demogràfics de les últimes dècades que han fet revifar de nou el debat lingüístic. Entomem, doncs, aquest debat cíclic sobre el català i la immigració.
A l’horitzó s’entreveu un nou repte que haurà d’afrontar el català com va fer fa quaranta anys a la Catalunya dels sis milions. Però la realitat social ha canviat i avui el repte és majúscul: la Catalunya dels vuit milions. El català a l’era de la globalització i de les noves migracions s’enfronta a la paradoxa de veure com s’ha reduït la diversitat lingüística al món mentre creixia a Catalunya. S’estima que avui dia a Catalunya es parlen unes 300 llengües de parlants procedents d’uns 200 països d’arreu del món. Segons la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2023, el català és la llengua habitual del 32% d’habitants mentre que a 2018 ho era del 36%. Però la qüestió no és tant que el català hagi perdut parlants, perquè de fet va guanyar 267.000 nous parlants entre 2018 i 2023, sinó que aquest increment va ser inferior al creixement de població que va ser de 398.500 persones en aquell lustre. Per tant, el català guanya nous parlants però a la vegada és insuficient perquè no s’arriba a tota la població nouvinguda. No per falta d’interès dels immigrants per aprendre la llengua sinó pel fet que l’oferta s’ha vist àmpliament superada per la demanda.

Òmnium Cultural ja va alertar al maig de 2024 que actualment hi ha a Catalunya 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el seu català però no poden fer-ho perquè només hi ha 120.000 places anuals de formació disponibles. No són dades menors, parlem de 2,3 milions, que representen el 35,7% de la població de Catalunya. D’aquests més de 2 milions de persones que s’han interessat per accedir als cursos de català hi ha un total de 800.000 immigrants nascuts fora de l’Estat espanyol. Aquestes dades trenquen clarament amb la percepció de la presumpta animadversió de la immigració cap el català i desmunta els discursos de l’extrema dreta sobre la també suposada falta d’arrelament dels immigrants. Ho tornarem a dir: la immigració representa una oportunitat de futur per la llengua i no pas una amenaça com alguns ens volen fer creure.
Campanyes com la del Català per a Tothom impulsada per Òmnium Cultural aquest mateix any situen la necessitat de revertir el dèficit estructural de formació amb l’increment de l’oferta de cursos de català fins arribar a les 200.000 places anuals durant el pròxim decenni. Aquesta campanya, que ha rebut l’adhesió d’unes 200 entitats catalanes, vol erigir-se com un moviment de país transversal en defensa de la universalització del català i del seu ús social entre tots els sectors de la població. Crec que aquestes són les iniciatives que hem de treballar en relació a la immigració i el català. De la mateixa manera que a la dècada dels 80 es va entendre que el català era un element d’integració i vertebració social, avui hem de recuperar aquell esperit de construcció de poble per tal d’evitar el risc de la fractura interna i d’una Catalunya de dues velocitats amb l’enquistament de les desigualats socials. Això passa, efectivament, per
incorporar a la població immigrant tots els àmbits de la vida comunitària, al teixit associatiu, a les lluites veïnals, socials, polítiques i evidentment, a la llengua com a vincle de cohesió. És tracta d’un gran repte que requereix centrar totes les nostres energies en allò que és veritablement important.

Al darrers mesos hem vist com les polèmiques lingüístiques a casa nostra s’han multiplicat a causa d’una sèrie d’episodis de catalanofòbia i d’hostilitat cap a la llengua catalana. Ja sigui una obra de teatre, un metge que no vol atendre als pacients en català o un gelater argentí que va menysprear un client catalanoparlant, les denuncies per discriminació lingüística, especialment al comerç i l’hostaleria, són cada cop més nombroses. Plataforma per la Llengua va recollir al mes d’abril més de 450 queixes per discriminació lingüística als comerços en només 15 dies, fet que evidència que hi ha problemàtica i que han de ser les administracions les encarregades d’actuar i sancionar, si cal, en compliment de la Llei de Política Lingüística. Sí que penso que hem de defugir dels debats estèrils i tòxics de les xarxes. Sincerament, crec no aporta gaire al debat lingüístic haver estat mig estiu parlant del gelater de Gràcia a Twitter i articles d’opinió. Perquè ni el cas del gelater ni d’altres són representatius de cap col·lectiu o nacionalitat. El que sí es representatiu és que hi ha 800.000 immigrants en llista d’espera per aprendre català. Fer front a aquesta emergència lingüística hauria de ser la nostra prioritat i on hem de d’adreçar els nostres esforços atès que és aquí on realment ens hi juguem el futur de la llengua.

Per anar acabant aquest article m’agradaria recordar que la batalla pel català no només es limita a Catalunya. És una obvietat que sovint oblidem. De tant parlar de la Catalunya dels 8 o 10 milions i de com podria afectar aquesta realitat a la llengua, passem per alt que la població de les terres de parla catalana és de 14,5 milions d’habitants. Els atacs contra la llengua al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord posen en relleu que també ens enfrontem al perill de la fragmentació territorial. Parlàvem abans dels risc de la segregació lingüística a Catalunya i de la necessitat d’anar cap a la construcció d’un “nosaltres” on hi càpiga tothom davant dels qui volen construir un “nosaltres” fossilitzat. Doncs bé, aquest “nosaltres” opera en diferents àmbits: a nivell social, amb igualtat i drets fonamentals per a tothom; a nivell lingüístic, fent del català la llengua d’acollida i cohesió social; i a nivell nacional, amb la vertebració territorial i cultural com a poble. Construint aquest “nosaltres” podrem aspirar a ser un país més just socialment i a preservar un dels nostres llegats més preuats: la llengua.

La incapacitat del govern per resoldre el conflicte amb la Guàrdia Urbana arriba al límit: s’incompleixen els decrets, no hi ha patrulles al carrer i creix l’absentisme

Populars i republicans demanen la dimissió del negociador socialista i un ple monogràfic per afrontar un conflicte enquistat.

La demanda de dimissió del tinent d’alcalde de Seguretat i portaveu socialista al ple municipal, i la sol·licitud d’un ple extraordinari monogràfic per tractar el gravíssim problema d’inseguretat que pateix la ciutat, han tornat a posar en el centre de l’actualitat la problemàtica que s’arrossega de fa anys amb el cos de la Guàrdia Urbana (G.U.) i que el govern municipal ha anat deixant podrir —segons els sindicats majoritaris del cos—, sense voler afrontar una solució definitiva.
Aquesta actitud de supèrbia governamental que passa per no buscar solucions de consens i que els grups municipals i la premsa independent hem denunciat tantes vegades, està portant al caos el control de la seguretat al municipi, que no en té prou amb el reconegut ajut del cos dels Mossos d’Esquadra, que exerceix de forma molt efectiva, però puntual.

Dilluns al migdia, en una convocatòria de premsa que es va organitzar d’urgència i que no va arribar a temps a tots els mitjans, el regidor de Seguretat va explicar que el govern havia signat un decret el passat cap de setmana, quan va detectar que una seixantena de guàrdies dels 350 agents que componen la G.U. estaven de baixa i que, en conseqüència 9 de les 10 patrulles que estava previst que donessin servei a la ciutat en aquests dies, estaven inoperatives. Això passava precisament en mig de la Festa Major de Bellvitge que és, de fa anys, una de les mes concorregudes de la ciutat.
En la roda de premsa, el regidor Husillos no es va atrevir a afirmar que “l’absentisme d’aquest cap de setmana” era una vaga encoberta, però en lloc d’afirmar això es va mostrar convençut, irònicament, que es tractava “d’una pandèmia sobtada”. És curiosa aquesta sorpresa pel fet que les baixes constants d’agents del cos de la GU no és una cosa d’ara, sinó que fa molt de temps que dura i que segons els sindicats estan causades pel clima de tensió, la des-incentivació constant, l’endarreriment endèmic dels pagaments d’hores extres, les pèssimes condicions en què han de desenvolupar la seva feina —tècnica i física— i les dificultats per arribar a acords amb el govern, que se sumen a una plantilla curta i envellida amb una mitjana d’edat de 48 anys. Cal tenir en compte, a banda, que l’absentisme és la deliberada abstenció d’un treballador al seu lloc de feina, i que les baixes mèdiques les dictaminen els metges segons els seus criteris sanitaris.

El decret dictat pel govern local, que mobilitzava agents que estaven de festa, va ser totalment ignorat, i la plantada de policies, inaudita pel que representa, explica el punt al que s’ha arribat. Per resoldre el problema, al govern no se li ha ocorregut altra cosa que fer una proposta d’increment de sous que suposa, segons els policies, un augment de 55 euros mensuals, al qual cal afegir un plus anual de 3.500 euros sempre que no faltin més de 19 dies a la feina en tot un any. El sindicat dels agents ha considerat
l’oferta digna d’un govern “massa estirat i que no escolta” i han denunciat que perquè el conflicte camini cap a la resolució caldrà regularitzar deutes econòmics pendents des del 2020 i actualitzar el conveni de 2016 que és l’últim signat. Així mateix, el sindicat ha explicat que la GU de l’Hospitalet és una de les més mal pagades de Catalunya, 8.000 euros bruts de mitjana menys que la GU de Barcelona i 6.000 euros per sota de moltes ciutats del Principat, factor que explica que “l’agent que pot marxar marxi i que no vulgui venir ningú a treballar a l’Hospitalet, tenint en compte, a més, que es tracta d’una ciutat conflictiva i fins i tot perillosa per les forces d’ordre públic. Probablement, la més perillosa de Catalunya”, apunten. També s’han queixat que en els quasi 10 anys que porta congelada la renovació del conveni, el sou mitjà ha pujat un 18% mentre que l’IPC general s’ha incrementat en un 27%. “Hem perdut poder adquisitiu i això en un municipi que genera superàvit cada any, no té ni explicació ni justificació”, afirmen.

En aquest context, el govern no s’ha atrevit a aplicar sancions conscient de la seva debilitat en tots els sentits, mentre que els grups d’oposició, especialment ERC-EUiA i el PP, han demanat la dimissió d’Husillos al capdavant de la Seguretat municipal i la convocatòria del ple monogràfic per parlar d’un tema que està ratllant ja el descrèdit i la calamitat. Els grups d’oposició van mantenir una reunió amb els sindicats policials on es va constatar la ineficàcia del negociador socialista per la qual cosa ERC ha demanat que l’alcalde destitueixi Husillos i es faci càrrec directament ell, de les negociacions. No obstant això, son conscients que lluny de mitigar-se el conflicte que ja s’arrossega de l’època Marín, l’actual alcalde ha demostrat a bastament la seva incapacitat per resoldre problemes: “El conflicte se’ls hi ha anat de les mans”, ha declarat Graells. ERC s’ha sumat també a la petició de ple extraordinari, però hores d’ara no hi ha hagut resposta per part dels grups municipals de Vox i En Comú-Podem.
El PP, per la seva banda, que porta molt de temps reclamant atenció sobre la seguretat ciutadana ha lamentat que “dir que l’estiu ha estat calent en aquesta qüestió ja no sorprèn ningú perquè permanentment anem a pitjor, però no es pot consentir que la imatge que la gent tingui de la ciutat serveixi per fer memes a les xarxes socials a causa de la inseguretat, l’exemple de zones degradades, titulars de robatoris a mà armada o fins i tot agressions sexuals”.

Comissions i CGT mantenen la vaga de Moventis sense cap avenç, malgrat que l’AMB s’ha compromès a intermediar el 30 de setembre

Els treballadors es queixen que les Administracions responsables son incapaces de trobar una sortida raonable i això que no reclamen millores sinó el que ja tenien.

Avui ha començat una nova vaga dels treballadors del transport de passatgers de l’Hospitalet, convocada per CCOO —amb vuit delegats a l’empresa Marquina Moventis— i la CGT —amb dos. Ens els hem trobat front l’ajuntament, amb les seves pancartes i protestes sorolloses (pitades). Donat que això ja dura massa i que aquest cop la vaga pot afectar de manera seria a la ciutadania, ens hem aturat una estona per parlar amb els reunits perquè ens expliquessin el que està passant, per si alguna cosa havia canviat dins les negociacions. S’ha de dir que la UGT, amb tres delegats a la mateixa empresa, no hi era, ni tampoc sembla haver convocat cap vaga, que hagi transcendit. Tampoc sabem, perquè no ens ha arribat, si està fent algun tipus de pressió a l’empresa, i també a l’ajuntament i a l’AMB, principals responsables del que està passant.

Malauradament res ha canviat. Els treballadors han presentat una oferta a l’empresa que, segons ens expliquen, diu que se l’estudiarà sense fixar data. Paral·lelament, i després d’una petició de la part treballadora, l’AMB ha acceptat fer de mediadora, però pel 30 de setembre, massa temps si el que volen és desencallar un conflicte que després de any i mig, l’empresa segueix sense complir el contracte i la prestació del servei. Mentre tant, els treballadors hauran de seguir com si res, ens expliquen, treballant més hores per menys diners i sacrificant una de les coses més importants, la conciliació familiar, que està reflectida a tots els contractes. I és que, pel que afirmen, l’únic que defensen els treballadors és mantenir les condicions de treball que ja tenien abans de la irrupció d’aquesta empresa. És a dir, no demanen millors condicions, menys hores de treball o més diners, sinó mantenir el mateix que tenien, res més.

I a tot això, què diu l’ajuntament amb el Sr. Quiros al davant?, preguntem a la representació obrera. I la resposta és un encongiment d’espatlles. El Sr. Quiros i la resta del govern municipal no fa res, segons els treballadors, fora de declaracions intempestives i de cara a la galeria, amenaçant que demanarà la retirada de la concessió, tot sabent —afirmen els representants sindicals— que pinta poc o res i que tot depèn de l’AMB, on el PSC té majoria absoluta. Això no vol dir, ens asseguren, que en aquesta política no rebi el suport d’altres grups.

Per entendre el que és l’AMB i qui mana dins d’ella, podem entrar en aquest enllaç, on s’explica clarament que el màxim òrgan de govern és el consell municipal que, si es revisa, hi apareixen el Sr. Quirós i el Sr. Husillos, alcalde i tinent d’alcalde respectivament, i el regidor Sr David Gómez Luque. Tres membres del govern de l’Hospitalet, que cobren 357 € per assistir a cada reunió —segons ens han dit moltes d’elles virtuals— una per mes. El que fa feredat, i no és el primer cop que ho publiquem, és el que cobren els funcionaris d’aquesta institució, sobre tot els principals responsables, salaris que contrasten abusivament amb el que cobren els treballadors de Moventis, principalment els conductors llatinoamericans (peruans principalment) que, a canvi de fer més hores que un rellotge, guanyen el just per subsistir.

A l’Hospitalet es registren 64 delictes diaris de promig, entre els quals un delicte de caràcter sexual cada dos dies, durant el primer semestre d’aquest any

Numbeo situa l’Hospitalet en el número 22 del món, entre les ciutats amb pitjors nivells de delinqüència

Durant el primer semestre de 2025 (és a dir, durant els mesos de gener a juny) es van produir a l’Hospitalet al voltant de 2,6 delictes tipificats en el codi penal per hora, és a dir 64 delictes diaris.

Les dades formen part de l’Informe del Ministeri de l’Interior dels municipis espanyols de més de 20.000 habitants, comparades amb el mateix període de l’any anterior, amb les referències rebudes de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra i la Policia Local o Guàrdia Urbana.

El nombre de delictes quantificats ha superat el del primer semestre de referència del 2024 en 1.085 delictes més. En aquest primer semestre s’han comptabilitzat un total de 11.703 delictes, dels quals 10.771 corresponen a la criminalitat convencional i 932 a infraccions penals comeses a través de l’espai cibernètic.

Son precisament aquest tipus de delictes els que més s’han incrementat en relació al mateix període del 2024: un 157,1 % més. També dins l’apartat de criminalitat convencional han crescut un 28,3% els robatoris amb violència i intimidació i un 12,6 % els furts. Ha baixat notablement la criminalitat de tràfic de drogues, un 39,5% menys, els robatoris amb força als domicilis (un 17,2%) i les lesions en baralles tumultuàries (un 16,3%).

Han pujat també un 1% els delictes contra la llibertat sexual especialment pel que fa als delictes d’agressió sexual amb penetració (un 9,8%) tot i que han disminuït un 5,4% la resta de delictes contra la llibertat sexual. Han arribat a la força pública un total de 98 expedients d’aquest tipus de delicte, cosa que vol dir que a l’Hospitalet s’ha produït en aquest període de 183 dies, pràcticament un delicte sexual cada dos dies, dels que tinguin constància les forces de seguretat.

Està clar que el delicte de furt (3.915, en 183 dies), el de furt amb violència i intimidació (1.297) i els que tenen a veure amb altres aspectes de la criminalitat convencional (com ara delictes contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral, la tracta de persones humanes o la omissió dels deures de socorre, etc.) que han estat 4.834 son, amb notable diferència, els més destacats.

No és d’estranyar, doncs, que la base de dades col·laborativa sobre països i grans ciutats del món que es Numbeo, situï l’augment de la criminalitat en els darrers tres anys com a molt alt; el nivell de criminalitat de l’Hospitalet, la problemàtica de gent consumint o traficant amb drogues, possibles crims contra la propietat, robatoris i vandalisme o perill en atracaments violents i agressions, com a alt; així com la preocupació ciutadana sobre la possibilitat de sofrir furts, robatoris a l’interior dels vehicles o els insults al carrer, també com a alts; i només com a risc moderat la possibilitat dels robatoris domiciliaris, robatoris de vehicles o agressions públiques i només amb un risc baix l’agressió física o verbal per motius racistes, de gènere o religió.

El nivell de criminalitat d’aquesta base de dades situa a l’Hospitalet en el 71,56, que seria el número 22 de tot el món, per darrere de ciutats com ara Cali, Pretoria o Rio de Janeiro. En el quadre adjunt no figuren totes les ciutats del món, lògicament, només les més importants demogràficament. El núm 22 de l’Hospitalet li correspondria en funció de l’índex de criminalitat.

Aquestes dades, especialment les que mostren una considerable pujada de la criminalitat en els darrers 3 anys, posen l’accent directament en la gestió de la darrere etapa del govern Marín (quan ja s’estava acomiadant del seu càrrec, conscient com era del deplorable estat de la ciutat) i del primer any del govern Quirós que no solament ha aconseguit aturar el descrèdit i el deteriorament que començava a ser un clam social, sinó que tot sembla indicar que va en augment. Un exemple: l’enquistament de fa anys de la problemàtica amb la Guàrdia Urbana, que pateix una situació de conflicte que no sembla resoldre’s.