Mes: octubre de 2025

Nuevas promesas, nuevos compromisos, ¿nuevos incumplimientos?

El alcalde de l’Hospitalet, David Quirós, anunció el lunes pasado en una rueda de prensa por todo lo alto, un proyecto faraónico como es la transformación de los barrios de Collblanc-La Torrassa, La Florida-Les Planes y Pubilla Casas, que ahora recibe el nombre de Pla del Samontà. Junto a la primera autoridad municipal, le acompañó la consellera de Territori, Silvia Paneque, cuya institución también va a participar en este propósito.

No sabemos del todo claro si este anuncio se produjo como consecuencia de la manifestación donde unas 3000 personas de todos los barrios de la ciudad salieron a la calle para expresar el cabreo generalizado que tiene la ciudadanía del municipio, llegando hasta las mismas puertas del Ayuntamiento de l’Hospitalet.

O es que realmente existe una propuesta, de la cual se viene hablando hace años, para reformar unos barrios que a la vez que son los más densos de la ciudad, son los más deteriorados o con más déficits en todos los aspectos: enseñanza, vivienda, equipamientos, servicios sanitarios….

El alcalde anunció una serie de proyectos a realizar a partir del 2026 que por su volumen e importancia parece difícil que se lleven a cabo. Son ambiciosos y darían otra imagen de esos barrios: la remodelación de la avenida de Catalunya como nuevo eje verde que conectará el parque de Les Planes y el parque de La Torrassa; la ejecución de la primera fase de la cornisa verde de La Torrassa; nuevos jardines en el solar de la antigua Fábrica SAS y la ampliación del parque de La Torrassa hasta el transformador (7.000 metros cuadrados) y la mejora del entorno de la estación del metro de Pubilla Casas hasta la zona verde del parque de Federico García Lorca.

Pero los vecinos son muy escépticos y con razón. Allí mismo, y escarmentados de tantas promesas, le recordaron toda una serie de compromisos, entre ellos el soterramiento de las vías del tren que atraviesan la ciudad, del cual se viene hablando hace tiempo y nunca se ha llevado a efecto. Y más ahora que parece que al actual ministro el proyecto no le seduce mucho por la inversión que significa.

Esta fue una de las promesas de las que hicieron memoria al alcalde. La consellera intervino y les pidió paciencia porque están resolviendo, o al menos intentando, problemas endémicos. Vino a decir: todo a su paso.

Allí mismo, y delante de las dos autoridades, los representantes de las entidades pidieron información y participación directa en el Pla del Samontà. Concretamente uno de ellos, se lo requirió directamente al alcalde. Pero no obtuvo respuesta. De hecho, los partidos políticos de la oposición no sabían absolutamente nada de la convocatoria de prensa que anunciaba el encargo realizado al Consorcio para la Reforma de la Gran Via y el Samontà del proyecto para reformar esos 5 barrios que tienen 140.000 habitantes en dos kilómetros cuadrados.

El alcalde de l’Hospitalet se contradijo al manifestar que la ciudad ya estaba en el techo de su crecimiento para después declarar que en la zona de Can Rigalt se construirían pisos, alrededor de un millar por lo que tenemos entendido. Eso sí, para justificar la autorización de esas nuevas viviendas, aseguró que podrían ir destinadas a las posibles afectaciones por las reformas a realizar en alguno de los barrios. Todo un sinsentido. Estas barriadas necesitan más espacio para zonas verdes, equipamientos como colegios, centros sanitarios… y ya quedan pocos terrenos libres. El de Can Rigalt podría servir para cubrir esos déficits.

También otro de los motivos de la convocatoria de prensa parece ser la proximidad de las elecciones municipales a realizar en el 2027. David Quirós se someterá al refrendo de l’Hospitalet para avalar su continuidad al frente del consistorio. Los socialistas vienen gobernando la ciudad desde 1979 pero al actual alcalde no lo eligieron los ciudadanos, ya que quien encabezaba las listas era Núria Marín que a su marcha le dejó con la vara de alcalde.

Construir, construir i construir en la conurbació metropolitana de Barcelona: un missatge que subestima el valor de l’espai lliure en zones altament densificades

La Generalitat disposada a construir més de 210.000 habitatges nous en l’horitzó del 2040, mentre hi ha a Catalunya més de 415.000 habitatges buits

Quan el vicepresident de l’AMB i el president de la Generalitat consideren que el principal problema del país és l’habitatge i es posen d’acord per trobar la fórmula que el resolgui, que consisteix en “construir, construir i construir” i “accelerar la densificació per atendre la gran demanda” és que alguna cosa està saltant pels aires. La principal: que es torna a defensar que una gran oferta d’habitatges forçarà la rebaixa dels preus de compra i de lloguer, i que la realitat del lloguer assequible passa per afavorir construcció d’habitatge protegit i ja se sap que per construir habitatge protegit has de garantir beneficis compensatoris als promotors.

No està clar que hi hagi fórmules màgiques per modificar radicalment el percentatge d’habitatge protegit especialment quan tota la política urbanística del país ha estat sotmesa als interessos especulatius de promotors, constructors i inversionistes. Això indicaria que la millor manera d’afavorir el dret a l’habitatge digne a preu assequible, passaria justament per evitar que promotors, constructors i inversionistes facin més negoci del que correspondria a empreses que no han de perdre diners però que s’ha de vigilar de prop que no oblidin la seva funció productiva en lloc de convertir-se en especuladors objectius, que és al que ens tenen acostumats.

En l’àmbit de l’habitatge es plantegen moltes incògnites. Cal habitatge digne i assequible, indubtablement, perquè hi ha una forta demanda, però cal també una racionalització de l’espai públic, dels plans urbanístics i del creixement urbà perquè tan important és l’existència d’habitatges dignes com una gestió correcte de l’espai públic que garanteixi qualitat de vida. És a dir, una política urbana progressista i conscient ha de tenir en compte tant l’oferta d’habitatge com el servei que s’ofereix a la ciutadania: equipaments i serveis adequats, espais verds imprescindibles, infraestructures i qualitat ambiental i paisatgística.

S’ha d’impulsar també la rehabilitació

Ara, com que el que crema és l’habitatge, sembla que la única solució per garantir qualitat de vida passi per construir tant habitatge com és demandi. És el que va defensar el president l’altra dia: construir, construir i construir. Quan, tan important com construir per viure en condicions és garantir que es viu en condicions. Per explicar-ho millor. De res serveix tenir un habitatge de 60 metres quadrats a lloguer assequible si no tens un parc a prop de casa, les escoles que necessiten els teus fills, un sistema de mobilitat que et permeti desplaçar-te ràpida i còmodament, unes infraestructures adequades i una sensació de qualitat de vida que no s’improvisa.

El problema és que construir 500.000 habitatges de lloguer assequible i uns altres 500.000 habitatges de compra normalitzada que és el que els promotors asseguren que caldria, vol dir ocupar un espai que hores d’ara, especialment en zones tensionades per l’urbanisme depredador, ja és molt reduït. El president ha assegurat que abans del 2040 hi haurà a Catalunya un 15% d’habitatge protegit i més de 214.000 habitatges nous pels quals necessita un acord de país —és a dir, que tothom vegi la part fantàstica però no les servituds obligades—. Ha dit també que vetllarà pel “màxim respecte mediambiental i per la sostenibilitat” i ha assegurat que s’ha d’impulsar també la rehabilitació, entesa especialment com la requalificació i reconversió d’espais comercials en espais residencials, així com l’eliminació de 10.000 llicències de pisos turístics i la compra de 1800 habitatges per ús social.

Per fer tants habitatges com segons Illa calen, ja ha posat en pràctica una convocatòria de solars als ajuntaments per tal d’aflorar els espais urbans necessaris per construir 22.000 habitatges nous. I, en aquest sentit, ha reclamat el suport dels grups polítics al projecte de la nova Llei d’Urbanisme que el Parlament vol debatre i que es veurà dintre de molt poques setmanes.

Dins aquest projecte de Llei d’Urbanisme, el president defensa tres modalitats d’usos per aconseguir els solars imprescindibles per la construcció d’habitatges: els de les àrees amb planejament urbanístic aprovat i la gestió urbanística aprovada, encara pendents d’urbanització; els que estan amb el planejament aprovat i la gestió en curs i els que estan encara sense planejament.

214.000 habitatges nous amb una previsió d’entre el 40 i el 50% de protecció oficial

Els càlculs per les tres modalitats també s’han fet públics. Del primer mecanisme hi ha 25 àrees a Catalunya i es podran construir 21.728 habitatges; del segon 57 àrees a Catalunya amb una previsió de 32.396 habitatges i el tercer es preveu en àrees indeterminades on podrien construir-se entre 118.000 i 160.000 habitatges, fins arribar aproximadament als 214.000 habitatges en l’horitzó del 2040. Per cert 160.000 habitatges si al final s’opta per pisos petits, gratacels, etc: densificació programada.

El president va parlar, per tant, de 214.000 habitatges nous amb una previsió d’entre el 40 i el 50% de protecció oficial. Això vol dir que, per construir aquest volum d’habitatges, caldrà destinar a zona urbana desenes de milers de metres quadrats d’espai avui encara lliure, al qual caldrà sumar desenes de milers necessaris per serveis, zones verdes i infraestructures, si no es vol condemnar la població compradora a uns estandars de qualitat de vida del tercer món. Però l’altra conseqüència queda també clara: això voldrà dir que els ajuntaments sacrificaran terreny, del que ja els queda poc, per seguir fent milionaris els promotors, constructors i inversionistes perquè, entre el 50 i el 60% de l’habitatge construït, serà de preu lliure de mercat.

Hi ha un altre aspecte que no pot passar desapercebut. De les 25 àrees de Catalunya amb planejament aprovat i gestió en marxa, 10 son de l’àrea metropolitana de Barcelona i de les 57 àrees amb planejament aprovat i la gestió en curs, la meitat també son a l’àrea metropolitana. És a dir, en el territori més saturat de Catalunya que és la conurbació urbana de Barcelona, hi ha al menys 40 de les 82 àrees amb planejament en marxa: és previsible que al voltant de 25.000 nous habitatges acabaran de saturar els termes municipals d’aquests ajuntaments, avui ja precaritzats des del punt de vista territorial.

Això, que queda contemplat en el Projecte de Llei d’Urbanisme que s’ha de discutir en breu al Parlament de Catalunya, potser hauria de servir perquè aquells que consideren el sol com un instrument de qualitat de vida i no com un simple instrument de lliure mercat, posin una mica el crit al cel.

“O vamos en serio o generaremos frustración en la población”

De moment, el que si està clar és el que fa molt pocs dies van defensar el vicepresident de l’AMB i alcalde Cornellà, Antonio Balmón quan va dir que “hay que pensar en vertical y dejar de pensar en horitzontal” o quan va assegurar que “o vamos en serio o generaremos frustración en la población”. Amb ell, en unes jornades de GMG a BCN Desperta!, la directora general de BCN Global, Mercè Conesa i el president de la Immobiliària Guinot Prunera, Marcel Prunera, van afirmar que “la densificació de la població és imprescindible i que el que cal és que els alcaldes es posin d’acord per veure on es pot aplicar” i van coincidir amb el President Illa que el que caldrà fer també és segregar pisos grans per fer-los més petits o utilitzar baixos comercials per habilitar-los com habitatges.

Tot plegat ens porta a recordar operacions desmesurades que semblaven fàcils i que van generar exactament el contrari del que pretenien —o potser no!—. És el cas de la llei de Suelo Nacional que va aprovar el govern Aznar l’any 1998 que garantia la liberalització del sol per construir massivament habitatges, per tal de fer disminuir els preus. El que es va aconseguir va ser tot el contrari: encarir els preus dels habitatges i arruïnar moltes famílies quan va esclatar la bombolla immobiliària. Es van construir més del doble dels habitatges necessaris i, en realitat, els que més es van beneficiar van ser els constructors i els promotors, i els bancs oferint hipoteques per sobre del preu de compra.

El cert és que el valor de la ubicació dels terrenys jugava un paper transcendental sobre el mercat, que no es va voler posar mai sobre la taula. Com és evident, el sol no és un recurs il·limitat i, segons on es construeixi, el preu no baixa per molt que es construeixi en un altre lloc. Això sol ja explica que construir més no garanteix que baixin els preus: depèn on es construeix. I com. Però això importava poc perquè, del que es tractava, era d’eliminar qualsevol restricció urbanística i convertir el sol en una mercaderia lliure per l’especulació.

Es van construir 700.000 habitatges anuals en aquells anys i és evident que no tots s`han omplert ni venut. Un altre aspecte que el President Illa no ha tingut en compte i sobre el qual ni se n’ha parlat. Dels gairebé 4 milions d’habitatges que hi havia a Catalunya a finals del 2024, més de 415.000 estan buits, és a dir gairebé l’11%. Hi ha a més, segons l’Idescat, 322.000 habitatges d’ús esporàdic —segones residències?— i més de 105.000 que tenen un registre baixíssim d’ús —que no s’usen i no estan al mercat—. La ubicació d’aquests habitatges és molt variada, però és evident que allà on hi ha més habitatges construïts, hi ha també més habitatges buits. A l’Hospitalet, per exemple, on la demanda és enorme, hi ha més de 8.000 habitatges buits i això ha de ser molt semblant a la resta de l’àrea metropolitana. Dels gairebé 850.000 habitatges que té Barcelona, quasi bé 80.000 estan buits. Una bona part d’aquests 415.000 pisos buits han d’estar, per pura lògica, a les àrees urbanes més densificades.

A l’Hospitalet, hi ha més de 8.000 habitatges buits

Per què ni se’n parla del rescat d’aquestes propietats? Per què es prefereix ocupar sol lliure que és justament el bé més preuat en les densificacions urbanes? Perquè en el fons, semblen buscar-se les solucions més fàcils i és més fàcil programar sol lliure per convertir-lo en edificable que esbrinar què està passant amb els centenars de milers d’habitatges inutilitzats que no es posen al mercat?. Una dada que hauria de centrar el debat en una societat que reconegués la vàlua de l’espai lliure al mateix nivell que el dret a l’habitatge digne i econòmicament sostenible.

Un pal sense llum

I no és l’únic. N’hi ha uns quants a diversos espais lliures… però encara que només fos un, ja n’hi hauria prou per demanar que quan passa una cosa d’aquestes no es trigui mesos a arranjar-la. Aquest pal sense llum està al parc de Can Buxeres, però n’hi ha problemes amb la instal·lació elèctrica a uns altres punts. Per exemple, la zona enjardinada del Tecla Sala, on l’òxid amenaça d’acabar amb les faroles. Una mà de pintura resoldria el problema…

Manuel Domínguez a Tribunes Crítiques de FIC: “Vivim una situació d’emergència ciutadana mentre l’Hospitalet s’està convertint en la ciutat dels anuncis”

El portaveu dels Comuns no va aclarir si tornaran a donar suport als pressupostos municipals pel 2026 que els dos anys anteriors es van aprovar amb els seus vots

La segona sessió de Tribunes Crítiques, que Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet —entitat editora de L’Estaca—, organitza com una mena de roda de premsa ampliada per tractar temes d’actualitat, es va celebrar aquest dijous a la sala d’actes de la Tecla Sala. Amb una assistència d’una trentena de persones i tres redactors de L’Estaca a la taula, vam poder escoltar el convidat d’aquesta ocasió: el portaveu municipal del grup municipal dels Comuns, l’historiador Manuel Domínguez.

Domínguez va fer una descripció més aviat negre de la situació global de la ciutat i va deixar caure algunes frases significatives que il·lustren aquesta sensació. Va afirmar que “la situació que travessa la ciutat és d’emergència” i va definir-la com “la ciutat dels anuncis”, ajustant-se a la política de propaganda que, des del seu punt de vista, aplica el govern local.

El portaveu dels Comuns va començar diferenciant el que han estat els dos primers anys i escaig de mandat: un primer període, el de Marín-Belver, de pura inèrcia, quan ja se sabia que l’alcaldessa Marín estava de sortida i una segona fase, la de Quirós i el seu equip que es caracteritza, en la seva opinió, per fer veure que s’activen algunes noves polítiques però que, en el fons, el que es posa de manifest és una paràlisi global de conseqüències imprevisibles. Domínguez va voler ser moderat en l’anàlisi però no es va estar d’afirmar que “l’Ajuntament es troba paralitzat” i que la ciutat es troba “en perill d’esclat popular perquè gairebé res no funciona i els problemes s’acumulen i les queixes no paren d’augmentar”.

Un moment de l’acte.

No es va estar de posar de manifest que l’únic que existeix son “bones paraules i pocs fets” i que, pel que fa als acords establerts entre socialistes i Comuns en el període Quirós, “el compliment ha assolit un nivell molt baix, sent generosos”. Domínguez no només es va queixar d’aquests incompliments manifestos sinó també de “falta de lleialtat” i va explicar que en molts aspectes es troben sols fent oposició, especialment en temes d’Urbanisme —els únics que mantenen contenciosos amb l’Ajuntament pel tema del Bio-Pol Gran Via o del polígon del Cosme Toda—, però no només.

Domínguez es va mostrar favorable a abandonar la política de concessió de nous projectes d’edificació, va reclamar l’adquisició de sol per part de l’Ajuntament per zones verdes o equipaments i una visió més progressista pel que fa a la política de contractació de serveis on es tinguin en compte els aspectes de la qualitat en el servei i no només el cost.

Va fer un repàs exhaustiu dels temes claus de ciutat: ensenyament, mobilitat, patrimoni… i va posar l’accent en un aspecte que està de estricta actualitat com és la qüestió de la inseguretat i la delinqüència a la ciutat. Va oferir xifres. Va explicar que entre el primer semestre del 2024 i aquest del 2025 els delictes es van incrementar un 10% i entre el mateix període del 2023 i el 2024 ja s’havien incrementat un 7% i va afirmar que mentre a Espanya hi ha 41 delictes per 1000 habitants i a Catalunya 64 per cada 1000, a l’Hospitalet estem ara sobre 75 per cada 1000 i podem doblar la mitjana espanyola en un no res.

Pel que fa a les mesures d’urgència de la policia local, nacional i Mossos va qualificar de ridícules algunes operacions consistents en identificacions massives que afecten “en funció de la foscor de la pell” i va assenyalar com a causes del creixement de la delinqüència la pobresa d’una banda i el fracàs escolar de l’altra. En aquest punt va explicar que la situació de l’ensenyament a la ciutat és aclaparadora. Hi ha, va afirmar, 28 grups extraordinaris d’escolarització que requereixen atenció especial, ens falten 4 escoles de primària i una de secundària per cobrir les ratios legals i el més dramàtic de tot plegat és que “a la ciutat no hi ha espais per poder oferir a la Generalitat per fer escoles”.

La sala amb els assistents a l’acte.

En aquest punt va assenyalar també que l’Índex Sòcio-econòmic Territorial que va elaborar la Generalitat per conèixer el desenvolupament territorial de la renda mitjana l’any 2015, indicava que considerant 100 la mitjana catalana, els barris de La Florida o La Torrassa, per exemple, aquell mateix any ja eren 69 i 75 respectivament, però a l’any 2022, La Florida ja era 63, La Torrassa 70 i Pubilla Casas, 65. O sigui, la desigualtat creix a la nostra ciutat i la crispació no deixa d’augmentar. Va demanar finalment que no se segueixin requalificant terrenys per convertir-los en solars residencials i va assenyalar que properament s’aprovarà el Pla Local de l’Habitatge, sense que hi hagi massa esperances que el que presentin pugui millorar-se des de l’aportació dels grups polítics o del veïnat.

Com era previsible, no van faltar les preguntes i les reflexions des de la taula i, posteriorment, des del públic present. Entre algunes d’aquestes preguntes la valoració sobre el suport dels Comuns a l’aprovació dels pressupostos municipals els dos darrers exercicis i sobre la postura dels Comuns respecte de l’aprovació dels pressupostos del 2026. Malgrat que és evident que aprovar o no aprovar pressupostos no complica la governabilitat municipal —i menys en una ciutat com l’Hospitalet on els pressupostos son una simple eina aproximativa perquè no hi ha ple que no es presentin a aprovació modificacions de crèdit—, sí que la imatge del govern aprovant pressupostos gràcies als Comuns, ha quedat reforçada cada any. Domínguez va assenyalar que el seu objectiu com a grup és aplicar el seu programa i si per aplicar el seu programa poden forçar el govern en alguns punts, consideren que això ha estat beneficiós per la ciutat. Va posar com exemple l’acord sobre la prohibició de més pisos turístics o aquestes mesures que estan en marxa de peatonalitzar alguns carrers els caps de setmana.

Què és el que faran amb els propers pressupostos, està en discussió. I malgrat que no estan contents del compliment dels acords i es queixen de deslleialtat, encara no tenen una postura clara al respecte.

Dejarse llevar por el derechismo imperante

Si serán conscientes las autoridades locales de que los medios de comunicación públicos tienen poco tirón informativo, que cuando les interesa que algo se conozca de verdad lo filtran a los medios convencionales. Pasó el otro día con la carta que el alcalde Triple Q envió al ministro Bolaños y de la cual dieron cuenta La Vanguardia y otros medios y que pone el acento en la multirreincidencia como aspecto clave del crecimiento de la inseguridad ciudadana. En la carta, según reprodujeron los afortunados por la filtración, Triple Q explica que en las fiestas de Bellvitge en una sola noche se identificaron 32 personas que acumulaban en total 287 antecedentes. A un promedio de 9 delitos o faltas por cabeza, que son muchos delitos para una sola cabeza.

Parece evidente que la multirreincidencia es un problema. Pero lo cierto es que el problema de la multirreincidencia no es de ahora y que, según muchos juristas de relieve, éste es un tema tan antiguo como el derecho penal puesto que, si el derecho penal incide sobre la delincuencia, hay un tipo de delincuencia sobre la que el derecho penal tiene poco que decir. Si uno comete un delito, se enfrenta a lo que determina el código penal, pero si uno vive de cometer delitos, el código penal se queda corto. El castigo siempre actúa sobre los efectos, pero la delincuencia profesional tiene que atajarse necesariamente desde las causas porque, en la delincuencia profesional, los efectos son irresolubles, como es bien visible.

La multirreincidencia señala directamente a quienes hacen de la delincuencia de baja estofa su modus vivendi. Suelen ser rateros de poca monta que delinquen para ir tirando. En ese modo de actuar, aún resulta sorprendente que algunos tengan solo 9 delitos en los registros policiales. Lo normal sería que les hubieran pillado muchísimas más veces. Lo que parece evidente es que la existencia de delincuentes profesionales de baja estofa molesta, y mucho, a la gente normal. Y que el castigo a la multirreincidencia no puede derivar en un mayor nivel de represión y cárcel porque, en general, la represión de los efectos sirve para rehabilitar a quienes se equivocan esporádicamente, no a quienes viven de delinquir. Los que viven de delinquir tienen que encontrar alternativas que les compensen, y para encontrar alternativas que compensen a los delincuentes reincidentes, resulta imprescindible que la sociedad señale algunas otras salidas más allá del simple castigo. Por ejemplo, el trabajo social bajo un control estricto. Algo que este mundo nuestro de cada día obvia, porque resulta menos comprometido y más rápido reprimir, castigar y enviar a la cárcel.

El castigo siempre es, en estos casos, la salida más fácil y ese tipo de salidas son las que defienden los que siempre imaginan soluciones fáciles para los problemas complejos. Antes decíamos que esos movimientos eran los típicos de la extrema derecha y de una cosa un tanto extraña que han venido llamando populismos. Ahora ya vemos que hasta los alcaldes que se dicen socialistas les reclaman a los ministros que también se llaman socialistas un poco más de mano dura para los multirreincidentes. Una manera de acercarse un poquito más a la derecha simplona y a los populismos (¿) baratos.

Lo defienden gobiernos, como el de Hospi, que tienen los servicios sociales municipales abandonados. Esos servicios, a los que les corresponde dar auxilio a la ciudadanía y a los que, en una sociedad avanzada, les correspondería obligar al trabajo social a los delincuentes profesionales bajo una estricta supervisión. Si a un delincuente profesional que ha robado el bolso a docenas de ancianas se le obligara durante un año a acompañar a esas mismas ancianas a hacer la compra, acompañarlas al médico o ayudarlas en su soledad bajo vigilancia permanente, probablemente acabarían entendiendo que no se puede convertir en una profesión habitual hacer daño a la gente más vulnerable. Y si después de ese ejercicio de empatía obligada volvieran a delinquir, ya no estaríamos hablando de delincuentes profesionales sino de psicópatas sociales. Y esa es otra figura que reclama otros tratamientos y otras soluciones.

Por último, la multirreincidencia ni es cosa de ahora, ni es exclusiva de l’Hospitalet. Pero por supuesto que si una sociedad desacredita a quienes por ley la tienen que defender, el principal problema está en quien desacredita, no en los desacreditados. El gobierno local tiene a la ciudad patas arriba porque ha dado la espalda a su fuerza policial desde hace años. Y una ciudad que tiene encrespada a la policía local y abandonados a los servicios sociales, crea unas condiciones idóneas para la delincuencia habitual. Ni una cosa ni la otra la puede resolver Bolaños. La tiene que resolver Triple Q y sus amigos. Y si no saben, que pidan ayuda. Pero no para castigar: para gobernar con criterio. Claro que, para eso, lo primero es tener criterio…

Lo peor es —encima, sin darse mucha cuenta—, acercarse a los planteamientos de la derecha extrema. Dejarse llevar, de alguna manera, por el derechismo imperante.