Un dels intel·lectuals més polifacètics, inquiets, rigurosos i entranyables de l’Hospitalet, malgrat que feia molts anys que ja no hi vivia, ens va deixar dijous 20 d’agost. Es tracta del Pepe Gutiérrez, nascut a La Puebla de Cazalla, a la Sevilla oriental on havia nascut l’any 1946. Amb 14 anys va emigrar amb els seus pares al barri de Pubilla Casas de l’Hospitalet de Llobregat, on de seguida es va despertar el seu interès pel coneixement històric i per l’activisme antifranquista. Allà al barri va entrar molt aviat en contacte amb moviments cristians de base i amb el Francesc Pedra, antic militant cenetista i un dels personatges històrics de la lluita clandestina a la ciutat, pare del que va ser regidor socialista en el primer Ajuntament democràtic, German Pedra, de qui també va ser íntim amic en els primers temps. Durant l’època de la Transició va ser quan Pepe Gutiérrez va adquirir un relleu més notable com a militant comunista, primer de la Lliga Comunista i posteriorment de la Lliga Comunista Revolucionària, organització trotskista molt destacada durant la Transició, contrària a qualsevol projecte de pacte amb el darrer franquisme.
El Pepe Gutiérrez va ser molt actiu a l’Hospitalet durant aquests anys dels primers setanta, quan ja havia agafat experiència política en el seu exili francès entre el 68 i el 71 on va iniciar la seva militància a la Lliga Comunista francesa. Treballador del sector de la sanitat a la ciutat, va ser durant molts anys delegat sindical de CCOO, fins que va anar a viure a Sant Pere de Ribes on militaria en l’esquerra anticapitalista i arribaria a ser regidor d’Urbanisme per la coalició d’EUiA i UM9.
De formació autodidacta, és difícil observar una figura intel·lectual del seu relleu i la seva prolífica capacitat de recerca i creació, vinculada a la divulgació del marxisme revolucionari (especialment en la perspectiva trotskysta) i a tot allò que hagi tingut a veure amb una de les grans arts que ell idolatrava, com era el cinema.
Dins de la seva adscripció ideològica va ser impulsor de la Fundació Andreu Nin, vicepresident de la Fundació a Catalunya i, en conseqüència, un gran divulgador de la figura del principal fundador del POUM durant la República espanyola i del que va suposar l’esquerra revolucionària durant la Guerra Civil, la clandestinitat i l’antifranquisme.
Com a gran intel·lectual marxista va escriure centenars d’articles a plataformes com Kaos en la Red, des dels seus inicis, o a VientoSur, d’on va ser durant molts anys membre del seu consell de redacció. Molt abans, ja havia participat en el debat cultural a les pàgines del òrga oficial de la LCR, Combate, al Diario de Barcelona en la seva etapa autogestionària (1980-81), La Voz de Euskadi, Liberación, etc. Va col·laborar també amb l’editorial Fontamara i va escriure notables articles per revistes especialitzades com Tiempo de Historia, Historia 16, Historia y Vida, L’Avenç, Cahiers Leon Trotsky, etc.
A l’any 2002 va publicar un llibre que el faria famós més enllà de la literatura política, explicant les seves experiències personals i polítiques sota el títol de Memorias de un bolchevique andaluz. Més tard va publicar Retratos poumistas, Miniwat-Phillips, la memòria obrera i treballs centrats en els personatges de George Orwell, Nelson Mandela, Jon Reed, Tolstoi i, lògicament, Trotsky.
Tenia una personalitat inquieta i una enorme capacitat de treball, al costat d’un compromís personal indestriable de l’interès pel coneixement, la recuperació d’experiències viscudes i l’ànim per explicar esdeveniments amagats de la història tradicional. Com a gran marxista, el coneixement de la història era una manera d’intervenir sobre les realitats quotidianes, amb l’esperit dialèctic que sempre l’havia caracteritzat. Per a ell, la història era com el panorama de la vida vista a vol d’ocell, que servia per aprendre del que havia passat, no caure en els mateixos errors i interpretar el que calia canviar i com fer-ho, per construir un futur més igualitari i just.
Per això, aquest visió panoràmica del passat, l’havia ancorat en el que amb ell li semblava un exercici de reflexió i de síntesi, com era el cinema. Havia participat en els cineclubs i els cinefòrums que s’havien prodigat a l’Hospitalet durant els primers 70 i arran de la seva experiència com a cinèfil va publicar diversos llibres d’un extraordinari interès: En nombre del padre y del hijo, El cine y la Biblia, Lo que aprendí del cine, las memòria de un cinéfilo pobre, on interrelaciona les seves experiències personals amb la ficció cinematogràfica i molts textos sobre el cinema de Hollywood, Elia Kazan, Visconti, Bogart, Bergman, Malraux, etc.
Malgrat viure a Sant Pere de Ribes i vincular-se també estretament amb el clima social d’aquesta població del Garraf, mai va perdre les seves arrels hospitalenques: mantenia contactes a la ciutat, grans amics i persones que sentien una profunda admiració per les seves capacitats i les seves extraordinàries inquietuds. No vam tenir l’oportunitat d’aprofitar del tot les seves experiències. És el que té aquesta ciutat, que s’oblida aviat dels personatges il·lustres i, el Pepe Gutiérrez, va ser un d’ells. El mantindrem en el nostre record perquè, per nosaltres, el Pepe sempre serà un hospitalenc de primer nivell. Vetllarem per la seva memòria.