Rèplica a una informació de L’Estaca
Manuel Domínguez (portaveu de Comuns)
Lamento dir-ho, per la meva estima a L’Estaca, però l’article aparegut el dia 16 és desinformació, per dir-ho suaument. La seva conclusió sobre les eleccions de l’any vinent fan que l’article tingui una finalitat política clara.
Sí, fins als mesos de la passada primavera, la meva intenció personal era seguir com a cap de llista i així va ser debatut en els òrgans del partit. Tanmateix, un seguit de factors personals i polítics m’han fet canviar d’idea.
Primer, diré les que NO són les raons de la meva decisió.
No tinc cap diferència ideològica greu amb cap membre de Comuns. Això de la diferència d’opinió sobre Can Rigalt amb Laura Alzamora i que sigui el motiu de la meva decisió és una invenció, una pura invenció, que la redacció de L’Estaca hauria d’explicar. Al llarg d’aquests anys hem tingut diversitat d’opinions en molts temes al si del Grup Municipal i de l’Executiva local amb molts membres, com és normal i sa, però mai d’importants.
És conegut que una part de la redacció de L’Estaca va defensar que tots els grups de l’oposició ens havíem d’unir per fer fora al PSC del govern local. Els defensors d’aquesta proposta delirant (un govern VOX-PP-ERC-Comuns) van criticar fortament els nostres pactes pels pressupostos per intentar influir en la política local, especialment la d’habitatge. I sembla que no ens han perdonat.
Ja van escampar mentides sobre la proximitat de Laura amb el PSC, que són les que citen en el seu article, i ara parlen de que aquests pactes i el seu incompliment són el motiu del meu “desgast”. Nosaltres no tenim “el privilegi de la veritat” (la veritat s’aconsegueix amb voluntat, no tenint una opció ideològica, com hauria de saber un/a periodista), però no mentim. Si m’haguessin preguntat, els hagués dit les raons de la meva decisió.
La raó és molt senzilla: crec honestament que Laura Alzamora és millor candidata que jo i treballa millor que jo en l’àmbit institucional. Quan va arribar el moment de prendre la decisió final, ho vaig manifestar, fa uns mesos.
Crec honestament que la tasca política que puc fer i faré, la desenvoluparé millor com a coordinador local dels Comuns i suport al Grup Municipal des de fora. La meva situació personal em permetrà ser el regidor + 1.
Mai he deixat l’activisme polític (encara que la conciliació familiar em va imposar un parèntesi) i ara menys que mai no el deixaré. I em deixaré la pell per convèncer la ciutadania que votar Comuns és votar als únics dels No Més Blocs!, als únics dels partits que tenen representació que s’han oposat al PDU Granvia o han dit clarament des de fa anys que el Parc de l’Alhambra no es toca, als que han defensat l’Estat del Benestar com el que més, als que volen generar serveis municipals per acabar amb el domini de les grans empreses, als que defensen l’habitatge públic, als que fan propostes de convivència i seguretat adreçades a les arrels del problema, etc…
Contrarèplica
Redacció.
És del tot legítim que qualsevol lector pugui considerar que una informació que no li agrada, en lloc d’informar desinformi, i fins i tot que per alguns la informació tingui una finalitat clarament política. De fet, la majoria de les informacions en un mitjà de premsa crítica tenen entusiastes i detractors a parts iguals i també gairebé sempre tenen alguna intencionalitat política, que a uns els hi sembla agosarada i inútil i a altres apropiada i necessària. És ben normal.
El que ja no ho és tant, és que algú que se senti perjudicat per una determinada informació cometi en el seu descàrrec el greu error d’afirmar coses que no s’afirmen en l’escrit motiu de la queixa, i que justament en aquest error posi de manifest exactament el contrari del que pretenia. És el que fa el portaveu dels Comuns en l’escrit de rèplica que publiquem. Afirma, per exemple, que L’Estaca s’inventa que una de les causes de la seva decisió de renunciar a ser cap de llista és la diferència entre ell i la nova candidata respecte del projecte de Can Rigalt. Si es llegeix curosament el que s’informa a L’Estaca és que “hi havia altres sensibilitats bastant més properes als enunciats socialistes” i que “aquestes sensibilitats” podrien haver provocat la seva renúncia “i la consolidació del seu relleu”. No es parla de la candidata, però potser no s’adona que, quan ell la introdueix en l’equació, valida el que, efectivament, s’insinua.
Aquesta manera de barrejar conceptes i impressions és típica del portaveu de Comuns. Explica que “una part de la redacció de L’Estaca” va “defensar que tots els grups de l’oposició ens havíem d’unir per fer fora al PSC del govern local”. Mai cap part de la redacció de L’Estaca s’ha implicat en aquest tipus de qüestions. És molt probable que, a títol purament personal, el portaveu parlés amb algun redactor concret sobre qüestions relacionades amb la minoria del govern socialista i la importància d’arribar a acords entre els membres de l’oposició, però d’aquí a afirmar que una part de la redacció de L’Estaca defensava la, efectivament delirant, proposta d’un govern del conjunt de l’oposició, hi va un abisme. És, fins i tot, inimaginable que algú amb una mica de coneixement de la realitat política proposés aquest tipus de govern. Ens resulta més fàcil, a la vista de com confon algunes coses el portaveu de Comuns, que parés escassa atenció en la conversa i simplifiqués les anàlisis. Passa igual quan barreja l’elecció per part dels Comuns d’un membre de la redacció de L’Estaca pel Consell Executiu dels mitjans, amb el fet que L’Estaca estigui representada en aquest organisme. L’Estaca no està al Consell Executiu dels mitjans públics per molt que un redactor que va en representació de Comuns hi formi part. La realitat és que Comuns va acceptar el veto de L’Estaca i es va curar en salut seleccionant a un redactor de L’Estaca com a representant del seu grup.
En el seu escrit assegura, també, que L’Estaca va escampar mentides sobre la proximitat de la nova candidata al PSC. L’Estaca no escampa mentides: es va fer ressò d’una sensació estesa no solament en les files d’alguna part de Comuns, sinó fins i tot entre militants del PSC, que després va desmentir directament l’al·ludida i que L’Estaca va recollir en el seu moment. L’Estaca ignora la proximitat de la nova candidata a les sensibilitats socialistes i per això l’únic que s’ha fet és posar sobre la taula el que es comenta. Si el que es comenta té versemblances, el resultat és el que es desprèn en la informació i, per tant, tenint en compte com poden d’anar d’ajustats els resultats al maig del 27, els tipus de sensibilitats dels candidats poden resultar decisius. Si la nova candidata no les té, Comuns no hauria de què preocupar-se.
És veritat que no es va preguntar al portaveu les raons de la seva renúncia. Tenint en compte les delicades relacions internes dels partits, la resposta era tan evident que era impossible que aportés elements objectius que s’apropessin a explicacions convincents d’una renúncia que ningú s’esperava. Ell mateix assenyala que “un seguit de factors personals i polítics” l’han fet canviar d’idea. Entre els factors personals fa una afirmació clara: creu honestament que la nova candidata és millor que ell i que treballa millor en l’àmbit institucional. I entre els polítics només explica que ho farà millor com a coordinador dels Comuns i donant suport des de fora. Sembla evident que no hauria d’haver incompatibilitats entre totes dues funcions i costa d’acceptar que una de les raons per renunciar a la candidatura és que ara consideri que la nova candidata és millor que ell, quan això no li va semblar fa 4 anys, especialment si es té en compte que abans tenia molta menys experiència que ara.
De qualsevol manera, tot plegat és respectable. Com ho és també que hi hagi sensibilitats que propugnin una aproximació al PSC local, només faltaria.
De fet, l’únic problema que els redactors de L’Estaca estem cansats d’observar és que no hi ha manera de consensuar posicions per tal que la ciutat avanci en la línia d’afavorir la col·lectivitat, no de perjudicar-la sistemàticament en benefici dels poders econòmics o dels poders polítics instal·lats en les supra-administracions, que també treballen en bona part a favor dels poder econòmics.