Dijous 20 d’agost al matí, després d’una llarga convalescència que es va iniciar amb un ingrés hospitalari a primers de juliol, va morir Clara Carme Parramon Homs, molt coneguda a la ciutat per l’enorme quantitat d’activitats i treballs que va portar a terme des que havia arribat al barri de La Florida amb 23 anys. Nascuda a Barcelona en una família de fortes influències culturals —el seu pare va ser el fundador de Parramon Ediciones, probablement la millor editorial d’Europa en temes de dibuix i plàstica—, va decidir anar a viure al barri de La Florida on, sense deixar la Universitat, va començar en l’activisme feminista i l’antifranquisme militant al Centre Social de La Florida, d’on sorgiria la primera escola d’adults per dones i que ella impulsaria amb total intensitat.
A primers dels 70, després de participar en moltes de les iniciatives del Centre Social, es va integrar en la nova Associació de Veïns de La Florida on coincidiria amb figures destacades de la incipient organització comunista del PSUC, com ara Carmen Díaz, Joan Saura, Santiago Díaz, Tadeo Sánchez, Salvador Pastor, etc Ja als voltants del 1975/1976 seria incorporada al Comitè Local del PSUC poc abans de la legalització. Entre 1976 i 1979, la Clara es va convertir en una de les peces claus del partit en ocupar la secretaria d’Organització just en el moment que el PSUC local aconseguiria la màxima influència a la ciutat, amb 9 agrupacions de militants als diferents barris, més la Joventut Comunista de Catalunya, 8 locals oberts, més la seu central, i un nombre superior al miler d’afiliats. Va treballar intensament per posar en marxa la Primera Conferència del PSUC en la legalitat que alçaria Joan Saura a la màxima responsabilitat política, nou mesos abans de les primeres eleccions municipals democràtiques.
A partir de la constitució del primer ajuntament democràtic governat en coalició pels socialistes i el PSUC, la Clara s’incorpora a la direcció de l’Aula de Cultura de La Florida on es mantindrà fins a l’any 1985 per després ser nomenada responsable municipal de Patrimoni i directora de l’Arxiu Històric Municipal de l’Hospitalet (fusionat després amb l’Administratiu), càrrec que va conservar fins a la seva jubilació al 2013.
La Clara era llicenciada en Història (Secció d’Antropologia), amb un Màster en Investigació Bàsica i Aplicada en Antropologia Social i Cultural. Va ser sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i havia estat docent al Departament d’Antropologia de la UAB. En la seva activitat acadèmica havia format part del Grup de Recerca d’Antropologia Fonamental i Orientada (GRAFO) de la UAB, i del Grup d’Estudi Transcultural del Parentiu (GETP), amb els quals va participar en diferents projectes. Va participar també, com a col·laboradora externa, amb el Grup de Recerca sobre Migracions (GRM) del Departament de Geografia de la UAB, i havia format part de la Asociación Española de InvestigaciónHistórica de las Mujeres (AEIHM), del Centre de Recerca de Dones (Duoda) i del Centre d’Estudis de la Diferència Sexual.
La seva dedicació, més enllà de l’àmbit professional, va estar centrada en la sensibilització del món de la dona, en la lluita feminista i en la recerca sobre el paper de la immigració en la realitat social a l’Hospitalet i a Catalunya. A l’any 2000 va publicar el resultat de la seva memòria de recerca amb el títol Similitud i diferències. La immigració dels anys 60 a l’Hospitalet, amb el qual va guanyar el premi nacional Marqués de Lozoya, i posteriorment tota una colla de recerques i articles que vinculaven dona, immigració i moviment veïnal: Activisme femení a l’Hospitalet en la dècada de 1970 (1987), L’Hospitalet: estratègies d’integració social i adaptació cultural de les migracions espanyoles durant el franquisme (1987), Crisi del franquisme, associacionisme i moviment ciutadà a l’Hospitalet de Llobregat (2001), Migracions i estratègies culturals a l’Hospitalet de Llobregat (1960-1980) (2001), Política Cultural i migracions (2001), Theassociationalmovementand popular mobilizations in l’Hospitalet: fromtheanti-Francoiststruggle to democracy, 1960-1980 (2002), Las diferencias y similitudes que no interesan (2002), Les migracions femenines durant el franquisme (2006), Dones, immigració, moviments veïnals i benestar 1970-1980 (2008), Eines per a treballs de memòria oral (2008), Migracions: recordant Paco Candel (2008), Conèixer la immigració: fer ciutat (2009), La contribució de la immigració en la construcció identitària: interpretacions i fets (2009), Abuelas, madres e hijas. Parentesco y migracionesinteriores en España (2011), Activisme femení a l’Hospitalet en la dècada de 1970 (2016), Alguns dels paisatges de Paco Candel (2016), Memòries de mestres: Josefina Vidal Badia (2016)…
Més enllà de l’àmbit estrictament polític o d’activisme social que va practicar durant tota la vida, va aprofundir també en el pensament lingüístic feminista publicant Construint llenguatge… pel projecte Duoda on reflexionava sobre l’interès de crear eines documentals específiques per reconèixer les experiències entre dones i el llenguatge propi del gènere.
De caràcter afable i proper, la Clara va participar en tota mena de moviments cívics i es va saber llaurar una fama de persona col·laboradora i lleial que no renunciava tampoc fàcilment als seus criteris i a les seves opinions, mantenint el mateix caràcter vehement de la seva joventut. Molt amiga dels seus amics, va mantenir una llarga i estreta amistat amb molts dels seus antics companys de brega política —amb Joan Saura o Mercè Olivares i Felip Gómez, entre molts d’altres— però també amb col·legues de professió i especialment amb dones feministes de qualsevol tendència.
L’any 2024, quan ja se li havia diagnosticat la malaltia de l’Alzheimer que acabaria amb la seva fortalesa física, va rebre el merescut homenatge de la ciutadania hospitalenca en la Tercera Edició de la Nit dels Insurrectes (la imatge de l’articles es el moment que va rebre l’homenatge), rodejada de tots els que han sentit per ella estimació, admiració i respecte, al llarg de tants anys de dedicació a la millora de la col·lectivitat.
Avui ens sentim una mica mes sols, amb la seva partida. Era sòcia de FIC des de la seva fundació i lectora reconeguda de L’Estaca mentre les forces li ho van permetre. Enviem des d’aquí una molt forta abraçada al seu company Willy, que ha estat al seu costat fins l’últim instant.