Respecte a l’habitatge, primer estan les ciutats del Primer Món, on poc o molt, els seus ajuntaments asseguren un sostre per a tothom; després estan les del Tercer Món, on paradoxalment tothom dorm sota cobert, probablement pel baix preu de l’habitatge o del sòl; i finalment, com en moltes altres coses, està l’Hospitalet…
Fa temps ens vam assabentar d’un desnonament d’una crueltat inhumana. De fet quasi tots els desnonaments ho són, principalment els que tenen a veure amb fons voltors.
La historia parteix d’un habitatge de CaixaBank, o, millor dir “recuperat” per aquest banc, després de que la família no pugues fer front a la hipoteca. En aquests casos, el propietari perd tot el que ha invertit a casa seva, és a dir, l’entrada que va aportar, les quotes mensuals i les despeses de notaria, però també els interessos de demora, les costes judicials i els honoraris dels advocats. En poques paraules, amb els desnonaments tots guanyen, principalment el banc, a costa del propietari. Tot això en un món falsament lliberal, on el banc va prestar els diners després d’haver estudiat les finances del que li donava, i garantit que el cost de l’habitatge era inferior al préstec, també després que el responsable o, millor dir mercenari, del banc assegurés, mai de manera escrita, però aprofitant la seva aparença de saviesa omnipotent, que el seu habitatge en pocs mesos pujaria de valor. Tot això és tan conegut per a tothom que ens estalviarem d’enllaçar les diferents normatives i lleis que tant demostren el que diem, com l’estafa institucional que aquestes defensen.
Doncs sí, una família que va passar de falsament propietària del seu habitatge, a inquilina del mateix amb un lloguer més o menys social, brindat generosament per la mateixa entitat que li va treure l’habitatge. Si tot fos així, la majoria de la gent pensaria: encara gràcies, després de tot aquesta família va creure que el món és oregen i que podia viure del conte; oblidant, gràcies al discurs dels governs que es diuen progressistes i uns mitjans de comunicació emparrats a culpabilitzar al perdedor, la realitat, és a dir, que aquesta família ha sigut estafada pel banc i la mateixa societat que la culpabilitza. Però no tot és així, el banc, no satisfet amb el resultat, ha decidit recuperar l’habitatge per fer un bon negoci amb ell; i la millor manera és vendre’l a un fons voltor, curiosament del mateix banc, just quan el contracte de lloguer “més o menys social” està a punt de vèncer. Òbviament, surt més a compte vendre’l o llogar-lo com a pis turístic, que els seus antics propietaris hi segueixin vivint.
Això és el que li havia de passar, el passat nou de març, a una família d’un pare amb una malaltia terminal, i una mare amb tres fills menors, a més d’una major d’edat amb un nadó, que vivien -no es sorprenguin, això és l’Hospitalet- a un habitatge de 45 m². Nosaltres no ho jutgem, cadascú viu com pot i, malauradament, tots sabem que a molts barris de l’Hospi els habitatges de 45 m² i encara menys és bastant comú, així com que hi visquin famílies nombroses. Però deixant de costat aquest tema, la maleïda crueltat, ja no només del sistema, sinó del propi banc i el seu fons voltor, pretenia expulsar a la família, com hem dit el nou de març, que els companys de la PAH Ciutat de l’Hospitalet van aconseguir aturar, amb el suposat que la família estava a punt de rebre un habitatge de la taula d’emergència, donant-li a la família el preciós temps perquè el pare pogués marxar en pau i a casa seva, el dotze del mateix mes, és a dir tres dies després.
A la família li van donar tres mesos per resoldre la seva situació, que un cop passats haurà de marxar, se suposa que tres dies a una pensió de Gavà, que és el que sol donar l’Ajuntament de l’Hospitalet. Òbviament, aconseguir un habitatge de la taula d’emergència és una quimera. Si fos a un altre ciutat pot ser que sí, però estem parlant de l’Hospi i això ho canvia tot. De fet, hi cap la possibilitat que els serveis socials amenacin a la família d’avisar a la DGAIA, un costum de la que algun dia hem de parlar.
Al nostre veure, i malauradament també el de la majoria, és més fàcil que Netanyahu acabi empresonat per genocida, que els serveis socials de l’Hospitalet trobin un habitatge per aquesta família.