La ciutat va créixer sense parar fins als anys 80 i va aturar el seu creixement en els 20 anys darrers del segle XX

Previsiblement, aquest mateix any l’Hospitalet superarà els 300.000 habitants, una frontera demogràfica a la que mai en la història s’havia arribat. Només un alcalde havia somniat arribar a aquest nombre d’habitants. Es tractava del sisè de la dictadura franquista, José Matías de España y Muntadas, que va fer que la ciutat passés d’uns 125.000 habitants quan ell va arribar al càrrec (1962) fins als més de 250.000, quan va donar el relleu (1973). Aquell alcalde que, en una mica més d’una dècada va multiplicar per dos el nombre d’habitants i, per tant, va més que duplicar la superfície construïda —va ser entre els anys 60 i 80 el segon municipi de Catalunya que més va créixer i que mes territori va ocupar— volia que la ciutat arribés als 300.000 habitants per una única i molt exclusiva raó: era la única manera de ser Procurador en Corts (el pseudo parlament del franquisme) de manera directa. No cal dir que es va quedar una mica per sota del que havia desitjat i per la qual cosa havia convertit la ciutat en la meca dels promotors immobiliaris. Poc després, els altres dos alcaldes del franquisme que el van succeir van intentar no superar la barrera, malgrat que la situació estava tant al límit que a l’any 1981, dos anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques, el cens va escalar fins els 294.000 habitants.

A partir d’aquest moment i fins a l’any 2000, la ciutat va retrocedir en nombre d’habitants. Es va racionalitzar l’edificació —no es va aturar mai del tot— i es van intentar resoldre els enormes dèficits que un creixement d’aquesta envergadura i a aquest ritme havia provocat. A partir de l’any 2000, a la meitat del període de Celestino Corbacho d’alcalde, el nombre d’habitants torna a augmentar, de manera que quan ell plega (2008), la ciutat ha recuperat ja el volum d’habitants que tenia quan Capdevila, el successor de l’alcalde España, va arribar al poder. Aquells 258.000 habitants de l’any 2008, creixen fins als gairebé 275.000 quan Nuria Marín deixa l’alcaldia (17.000 nous habitants d’augment en 15 anys) i, un parell d’anys després, les seves polítiques expansionistes pel que fan a l’edificació, provocaran que la ciutat arribi als 300.000 habitants censats durant aquest 2026.

D’aquesta manera, segons les dades demogràfiques globals i a grans trets, amb Matías d’España l’Hospitalet va créixer 125.000 habitants en 11 anys; amb Capdevila i Perelló (1973-1979) uns 40.000 habitants més; amb Pujana (1979-1994), va decréixer uns 22.000 habitants, amb Corbacho va augmentar uns 12.000 habitants en 14 anys i amb Marín uns 17.000 en els darrers 15 anys.

Aquest volum de població de cara a les properes eleccions de maig del 2027, farà que la ciutat hagi d’elegir no 27 regidors sinó 29, segons la llei electoral, que obliga a que el nombre de regidors sigui senar i a que s’elegeixin 25 regidors si es passen de 100.000 habitants censats i un de mes per cada 100.000 habitants més o fracció. L’Hospitalet haurà d’elegir 29 regidors si supera els 300.001 habitants i 31, si algun dia supera els 400.001.

Seguint el ritme actual, i sempre sobre dades prospectives, el cens electoral estarà al 2027 entorn als 188.000 habitants i el nombre de vots vàlids, si se segueix el ritme de les darreres, al voltant dels 94.500 vots, amb una participació mitjana del 52,5%. D’acord amb la mateixa línia prospectiva, si el PSC es manté sobre el 39% de suport electoral obtindrà 14 regidors. Si ERC se situa com va passar a les darreres al voltant del 13% obtindrà 4 regidors; uns altres 4 el PP (12%) i Vox (11%) i 3 els Comuns (10%). Per tant, anant les coses tal com van anar més o menys l’any 2023, l’oposició mantindria novament una majoria de 15 regidors sobre 14 del PSC.

És evident que aquest estudi prospectiu és basa simplement en els resultats de fa tres anys, però les coses poden canviar notablement perquè la tendència de l’esquerra no és precisament molt positiva mentre que la de la dreta apunta cap a munt. Tampoc s’han tingut en compte altres tendències que poden modificar el pes dels regidors. El cas d’Aliança Catalana és clau, però també pot ser-ho una disminució notable del nombre excessiu de candidatures, especialment del ventall ideològic de l’esquerra. Van haver 17 candidatures a l’Hospitalet i només 5 van obtenir per sobre del 5%. D’aquestes 17 candidatures, al menys 10, podrien ubicar-se en el fragment de l’esquerra i només 3 van obtenir regidors.

De tenir-se en compte on apunten les noves tendències als inicis del 2026 (falta un any i un trimestre per les noves municipals), no és fàcil que el PSC renovi la majoria absoluta i és molt possible que s’incrementi el pes de la franja ideològica de la dreta. Potser no tant com perquè pugui governar còmodament a l’Hospitalet però si per convertir la governació en molt més complexa del que està ara mateix.

La nova proposta per desbloquejar aquest òrgan de direcció dels mitjans públics de comunicació intenta assegurar-se el control sigui com sigui

El dia del ple extraordinari sobre la moció de confiança va transcendir la nova proposta que el grup municipal socialista havia fet als grups polítics de l’oposició per desbloquejar el Consell Executiu dels Mitjans de Comunicació Públics. Una nova proposta centrada exclusivament en els tres periodistes que s’han d’elegir més enllà dels 5 representants dels grups municipals, el director dels mitjans i una representant del Departament de Comunicació Municipal. Fent cas omís de la selecció dels professionals d’acord amb el criteri que proposaven els grups d’oposició —que fossin representants dels mitjans de comunicació actius de la ciutat—, la nova proposta del govern socialista manté dos dels tres periodistes inicials i simplement n’elimina a un.

L’eliminat és exactament el representant d’aquest mitjà que el lector té davant dels ulls: el periodista que va elegir, en el seu moment, la redacció cooperativa de lestaca.com perquè formés part del Consell Executiu. És a dir, la única discrepància per posar en marxa l’organisme —que segons el propi reglament dels mitjans de comunicació públics és l’encarregat de regir el seu funcionament—, és el veto que el govern aplica sobre el representant de L’Estaca. Un fet que ens honora, perquè posa de manifest que en la lluita per la pluralitat informativa, L’Estaca no està en venda i, en conseqüència, no hi ha cap possibilitat que el govern Quirós —tan generós a l’hora de regar amb diner públic els mitjans de comunicació de qualsevol color sempre que es prestin a fer de portaveus del seu missatge propagandístic—, ens pugui comprar.

La proposta dels tres periodistes que estava sobre la taula des de novembre del 2024 era exactament la del representant del mensual comarcal El Llobregat, el representant de Línia L’H i el de L’Estaca. La darrera proposta, 13 mesos després, que ha fet el govern Quirós, és la del representant de El Llobregat, la del representant de Línia L´H i la d’un representant d’El Mundo Deportivo. El veto sobre L’Estaca es manté des del primer dia i, amb la nova proposta, encara ha quedat més evidenciat. El govern socialista no vol que cap representant de L’Estaca pugui tenir ni veu ni vot en el Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics.

En el passat ple de pressupostos, la nostra entitat editora FIC, va demanar la paraula al ple per queixar-se de l’any llarg de congelació del Consell Executiu. Un membre de la Junta de FIC i de la redacció de L’Estaca va explicar davant del Consistori i del públic present, els nostres arguments (escrit que s’adjunta al final d’aquestes línies), que no han variat un mil·límetre des de fa un any i que van avalar amb el seu vot tots els regidors de l’oposició aleshores —i esperem que també en endavant—.

La diferència entre fa més d’un any i ara, és que aleshores estava vigent el Contracte-Programa que regula el funcionament dels Mitjans de Comunicació Públics perquè tenia vigència fins a 31 de desembre de 2025. D’aquí a 4 dies exactes, aquest Contracte-Programa ja ha caducat i encara no s’ha creat l’organisme que l’ha de debatre, aprovar i presentar al ple.

Si quan es va rebutjar la proposta del govern s’hagués enllestit la nova, avui hi hauria Contracte-Programa i els treballadors dels Mitjans, per exemple, no haurien de patir per les seves condicions laborals. Contrasta, aquesta realitat, amb la que publicita el govern Quirós arran la no aprovació dels pressupostos per l’any vinent. Que els pressupostos no els hagi aprovat l’oposició perjudicarà la ciutat. Que no hi hagués una proposta acceptable del Consell Executiu des de fa més d’any, quan se sabia que el Contracta-Programa caducava el 2025, no havia de perjudicar gens ni mica.

Aquest exemple del Consell Executiu il·lustra la manera de fer d’aquest equip Quirós: o s’aprova el que proposa el govern, o es deixa morir l’alternativa ni que sigui 13 mesos, perjudiqui a qui perjudiqui. En lloc de consensuar, apropar postures i acceptar que 13 regidors son menys que 14, la manera de fer segueix sent prepotent, d’una banda, i autocomplaent de l’altra. Inflexible i autoritària. Retòrica i carregada de fum.º

Text del representant de Foment de la Informació Crítica al ple del 19 de desembre

El ple extraordinari es tanca amb el rebuig de la confiança a Quirós i la imatge d’un govern municipal aïllat, dèbil i sense perspectives

Quaranta tres minuts va durar el ple extraordinari que havia de renovar la confiança a l’alcalde desprès de perdre la votació dels pressupostos la setmana anterior. Amb una intervenció certament espessa de David Quirós on tornava a plantejar la necessitat de coherència i responsabilitat a l’oposició i on no va ser capaç d’ampliar els llocs comuns fets servir ja durant la presentació del projecte de pressupostos, van prendre la paraula successivament els portaveus dels grups d’oposició, abans de la votació nominal definitiva.

No va haver sorpreses i la moció de confiança la va perdre l’alcalde per 13 vots a favor i 14 en contra. Això vol dir que a partir d’aquest moment, s’obre un període durant el qual es factible una moció de censura amb un candidat alternatiu que hauria de rebre necessàriament el suport de tota l’oposició per desplaçar de l’alcaldia David Quirós del PSC i constituir-se un nou govern que podria ser de concentració o, en minoria, amb el suport exterior d’algun grup.

El grup municipal del PP ja va afirmar el dia anterior al ple extraordinari que iniciaria negociacions amb la resta de grups per fer possible el canvi. En el ple extraordinari, tret del PP, cap grup va respondre a la iniciativa popular i totes les intervencions es van centrar amb la desconfiança envers el govern actual que va provocar el resultat esperat.

El portaveu dels republicans va introduir en el seu discurs un element interessant com era la convicció que la moció de confiança formava part de l’estratègia del partit —tal com s’ha vist a Barcelona— de manera que el PSC local sempre es deixa endur pel que es decideix a nivell central i va ser molt taxatiu en afirmar que el que “passa a la ciutat s’ha de decidir a la ciutat i no a Barcelona”. Veladament, va fer referència també a un factor significatiu quan va dir que, sense que ho sembli, el PSC sempre s’ha servit del suport de l’ultradreta de Vox quan li ha anat bé, com en els casos de la Godó i Trias o de les reformes urbanístiques per fer hotels —on Vox va votar amb el PSC, segons va dir— per al·legar que ara puguin haver negociacions centrades en temes estrictament de ciutat on hi hagi coincidències capaces de produir canvis molt significatius.

Pel que fa al PP, la seva portaveu va posar l’accent en l’oportunisme cec del govern que ha enviat cartes a la plantilla de treballadors municipals, als militants socialistes i a les comissions de festes de la ciutat, posant l’accent en el bloqueig pressupostari per explicar com de malament serà el futur, obviant que justament el que ha portat al bloqueig pressupostari és clarament la incapacitat del govern per complir els seus compromisos de manera reiterada. El PP, que es considera en la realitat local un partit bisagra, va posar sobre la taula també la gran oportunitat que se li presenta ara a una oposició que hauria de fer cas al clam de la ciutadania que demana la unitat de l’oposició per canviar la dinàmica. Va insistir que el seu esforç no va encaminat a aconseguir un govern liderat pel PP sinó a l’obertura de negociacions que fixi un programa de totes les forces, amb compromisos concrets: “un govern alternatiu de concentració on s’imposi el sentit comú”.

Escoltant al portaveu de Vox, la sensació era que el diagnòstic de la situació que pateix la ciutat, no presenta cap distància amb la resta de grups. Es va queixar de les dues enormes dificultats que presenta el govern socialista des de sempre: la seva arrogància i la seva autocomplaença i va recordar que aquest és un alcalde que no ha estat elegit per les urnes, sinó imposat per la direcció del PSC. Es va referir també a les paraules del rei fa pocs dies quan va afirmar que la ciutat tenia “un gran potencial”. El portaveu de Vox va aprofitar per assegurar que quan es diu que una ciutat té un gran potencial és perquè en el moment actual ha caigut en la irrellevància, com és el cas. Finalment va ser molt explícit a l’hora de fixar sobre quins interessos s’ha mogut el govern Quirós “beneficiant les operacions urbanístiques, els grans pelotazos econòmics, i somniant amb una ciutat metropolitana, tot per fer-se unes fotos mentre els barris empitjoren sense parar”.

El primer en prendre la paraula va ser el portaveu dels Comuns que va afirmar que no es pot demanar confiança sense aportar res, que “la confiança es guanya”, que aquest equip no ha fet cap intent seriós de negociar res i que des del passat ple l’únic que ha fet ha estat acusar l’oposició de bloqueig, considerant-la “el bloque de la vergüenza”, una pèssima manera de demanar la confiança a continuació. Es va queixar de la insuficiència dels pressupostos i va posar com exemple les goteres de la Biblioteca Tecla Sala on els seus treballadors van haver de celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari fa quatre dies, recollint aigua de les instal·lacions. El portaveu dels Comuns va assegurar que en lloc de pactes amb les immobiliàries i reverències a la monarquia més li valdria al govern fer cas dels ciutadans “potser millor enlloc de gastar tants diners en les campanyes d’un títol de ciutat atorgat per una Dictadura, rescatar de l’oblit un Refugi antiaeri dels temps de la Guerra Civil que és un testimoni del que va patir la ciutadania en aquells anys”. Per últim, el portaveu dels Comuns va queixar-se que el govern no els ha fet mai cas —“les últimes propostes sobre l’empadronament o la senyalèctica del patrimoni, en son una mostra”— i que la seva força no té cap més objectiu, hores d’ara, que “seguir sent oposició i ser útils”.

Per últim, el portaveu socialista va insistir sobre les repercussions concretes que el bloqueig de l’oposició provoca en qüestions clau dels serveis i la inversió municipal. Va apuntar especialment sobre aspectes que fan mal, com per exemple les obres del mercat de Collblanc, les millores salarials de la Guàrdia Urbana i de la plantilla de treballadors o, per exemple, el tema de les subvencions a les entitats de la ciutat —“les subvencions nominatives desapareixen…”—, però també es va referir a algunes coses que afecten notablement els eixos propagandístics del propi govern com per exemple el pla del Samontà, el Biopol o el Boulevard que ha d’unir la Diagonal amb la Gran Via. I va responsabilitzar de tot plegat a l’ànim bloquejador de l’oposició i les seves ànsies de desgast polític del govern.

En el debat del ple extraordinari es va donar publicitat de tres cartes que ha fet circular el govern entre la militància, les comissions de festes i la plantilla municipal. Als primers, explicant tot el que el govern ha fet per afavorir l’aprovació dels pressupostos i posant l’accent en exclusiva en l’operació de desgast polític que això comporta. A les comissions de festes, les enormes dificultats que tindran a partir d’ara fins que els pressupostos s’aprovin d’ofici a finals de gener del mes vinent, si tot va bé, i a la plantilla municipal responsabilitzant l’oposició municipal de tots els mals a partir d’ara, quan, com és palès, fa mesos que es queixen de la negligència del govern respecte de la negociació del nou conveni.

La redacció de l’Estaca desitja a lectores i lectors, un Feliç Nadal i molt Bones Festes

La sensació que la ciutat està al límit i l’oportunitat remota de canvi, podria fer que la retòrica estratagema del govern per aprovar el pressupost, li surti fatal

Per sorpresa, el grup municipal del PP va fer ahir una roda de premsa seguida d’un comunicat on anuncien que, si el ple extraordinari que l’alcalde ha convocat per aquest matí acaba, com és previsible, sense l’atorgament de confiança a l’alcalde, presentaran una moció de censura contra la primera autoritat municipal dins del termini legal de 30 dies.

És la primera vegada des de l’any 1979, quan els socialistes van conquerir l’alcaldia de l’Hospitalet per primer cop en democràcia, que es posa sobre la taula la possibilitat d’un canvi d’alcalde i per tant, de govern, al marge del resultat electoral.

Convé recordar ara que, d’un cens electoral de 176.324 persones que podien votar el 28 de maig del 2023, només ho va fer el 47,46%, mentre que més de 82.000 electors es van quedar a casa i gairebé 2.300 van votar en blanc o es van abstenir. Dels vots vàlids emesos, el PSC va aconseguir 31.777 vots, el 38,43% i 13 regidors, mentre que tota l’oposició actual va aconseguir 37.125 vots, el 44,9% i 14 regidors, repartits entre ERC-EUiA (4 regidors), PP (4 regidors), Vox (3 regidors) i Comuns (3 regidors). Es van presentar 16 candidatures en total a les eleccions i les que no van aconseguir regidors van sumar més de 12.000 vots en conjunt.

El PP ha afirmat que posarà en marxa una ronda de contactes amb tota l’oposició per plantejar una alternativa de govern de concentració que canviï la situació de crisi i abandonament que pateix la ciutat. El PP es considera la única força capaç de poder establir negociacions a totes dues bandes del marc ideològic (Comuns/ERC i Vox) i considera la moció de confiança que l’alcalde va posar sobre la taula per salvar els pressupostos, una oportunitat única que no es pot deixar perdre, per revertir la situació.

Afirmen, que l’únic que els motiva a negociar uns acords de mínims que garanteixin un govern de concentració municipal (GCM), és la possibilitar de canviar una situació que està al límit i que amenaça amb el col·lapse social. Consideren que David Quirós és l’hereu d’un model esgotat que ho aposta tot al markéting enlloc d’afrontar les autèntiques necessitats i reivindicacions dels veïns. Per això, estan disposats a interpel·lar la resta de forces del Consistori per tal de superar la simple queixa permanent, passar a l’acció i construir un govern diferent que afronti la realitat i resolgui problemes. La proposta del PP, asseguren, no és afavorir un govern propi, sino aconseguir superar les barreres ideològiques de les forces enfrontades en benefici d’acords de contingut estrictament municipal, per resoldre problemes i no crear-ne de nous. En aquest sentit, proposen perfilar acords concrets per afrontar les necessitats més immediates respecte la plantilla municipal, la Guardia Urbana, la seguretat ciutadana, l’atenció escolar, els serveis socials, la neteja i l’enllumenat, la pressió fiscal, els mercats municipals, l’activitat econòmica en general, etc.

La proposta del PP, arriscada i sorprenent, posa sobre la taula un escenari inèdit que molt pocs es podien esperar arran del fracàs de l’aprovació dels pressupostos municipals. És veritat que, a priori, l’expectativa sembla absolutament utòpica, però també podia semblar utòpic que forces tan distants con els Comuns i Vox coincidissin en algunes votacions i… ha passat.

Una proposta com la que fa el PP comporta, d’entrada, la negociació d’un programa d’actuacions molt precís i tancat, amb seqüències temporals pel proper any i mig, el consens sobre un alcalde que hauria de liderar el programa i que hauria de renunciar al programa de les seves sigles, i un repartiment de carteres que inclogués una Junta de Govern equilibrada i unitària. Les fórmules podrien ser molt diverses: des d’un govern de quatre forces, fins a només un govern de dues o tres forces amb el compromís signat de suport continuat de les altres, una o dues, en funció dels objectius. Fos com fos, un canvi de govern a un any i mig de les properes eleccions obriria una expectativa única pel maig del 2027 que podria fer canviar molt notablement el panorama de govern de la ciutat en el futur immediat.