Cómo una fórmula de comida sencilla bien elaborada, es capaz de sacarle los colores a un plato inventado “la xefla” producto del marquéting municipal

Mientras en La Farga se presentaba la XEFLA, un supuesto plato colectivo y simbólico que el Ayuntamiento de l’Hospitalet quiere poner de moda en una forzada puesta de relieve a medio camino de la tradición, historia, diversidad, convivencia y gastronomía, l’Artesana Santa Eulàlia, una casa de comidas de l’Hospitalet de Llobregat regentada por Romina Reyes, Pau Pons y Héctor Barbero. Tres cocineros jóvenes que fundamentan su oferta en guisos y platos sencillos, se ha alzado con el VIII Campeonato del Mundo de Callos Pedro Martino, tras sorprender al jurado con una receta “original, bien ejecutada, fina y con garra, que ha sido una sorpresa en un concurso de platos muy correctos, pero donde predominaban la ortodoxia y la prudencia”, en palabras de Benjamín Lana, miembro del jurado y director del congreso San Sebastián Gastronomika, que el lunes 6 de octubre ha iniciado su veintisiete edición. (Foto de Portada: Romina Reyes flanqueada por Pau Pons y Héctor Barbero, los tres cocineros de la casa de comidas l’Artesana Santa Eulàlia).

Con el total respaldo del ayuntamiento, la Xefla aspira a convertirse en el plato de l’Hospitalet, cuando lejos de ser el nombre de un plato típico o una receta concreta, xefla —y su plural, xeflis— es una expresión catalana que significa, sencillamente, un atracón de comida. Hacer una xefla es comer en abundancia, disfrutar sin límites, casi siempre en un contexto festivo o familiar. Mientras en l’Hospitalet se forzaba la creación de este estandarte gastronómico, a 569 kilómetros de distancia, en Donosti, antes de que el jurado emitiera su veredicto sobre los diez platos de callos presentados en el concurso de este año, Alberto Fernández Bombín, presentador, periodista y tabernero, y el fundador del concurso, el cocinero asturiano Pedro Martino, debatían acerca de los límites en la adaptación de recetas tradicionales. “El único límite es la desnaturalización”, reflexionaba Martino. Un debate que viene al caso, porque la receta ganadora del concurso de callos no es una fórmula que haya pasado de generación en generación, sino “una construcción propia hecha con la base de una receta de callos a la riojana a la que añadimos ‘cap i pota’ (morro, careta y pies de vaca) catalán y garbanzos”, en palabras de Pau Pons.

La única receta con garbanzos

Entre las diez recetas, la ganadora era la única que este año llevaba garbanzos, y también, una de las pocas donde se podía percibir un toque picante. Por lo demás, el guiso tenía la fluidez y la melosidad justas y permitía distinguir a la perfección la textura de todas las piezas, según informa la organización del concurso. El premio, por cierto, viene a ser para L’Artesana de Santa Eulàlia como el pan debajo del brazo con el que dicen que nacen los niños, porque el negocio acaba de abrir sus puertas. “Arrancamos con L’Artesana en Poblenou, y la buena acogida nos ha animado a abrir el segundo local”, explicó Pau Pons, quien, igual que sus compañeros, estaba emocionado y un poco abrumado. “Somos una casa de comidas de barrio y tratamos de dar buena cocina casera a precios populares. Hemos venido aquí a disfrutar y ha sido una gran sorpresa ganar el premio”, concluyó.

El certamen, como cada año, tuvo un nivel muy alto. “A este concurso no te presentas. Somos nosotros quienes buscamos todo el año quién hace unos callos maravillosos”, dijo Pedro Martino. Los elegidos fueron, además de la casa de comidas Artesana Santa Eulalia, los establecimientos de Cristina Rei, de la Gitana (Gijón, Asturias); Raúl del Moral, de San Remo (Palencia); David Morera (Deliri, Barcelona); Iván Rozas, del Bar O Timón (A Coruña); Santiago Ramírez, del Bar Taberna Solana (Ampuero, Cantabria); Conchi Jurado, de Bikandi Etxea (Bilbao); Lucía Fernández, de La Tabernilla de Oviedo (Oviedo); Adrián Collantes, de La Barra de la Tasquería (Madrid), y Wahiba Kebir Tio, de Hevia (Madrid).

El corte de la mayoría de los guisos fue muy parecido: callos sin legumbre (excepto en el ganador), y todos ellos con salsas muy sedosas, limpias, sabrosas y melosas, aunque también todas muy prudentes en cuanto al pique, informa la organización. “Está claro que los restauradores tratamos cada vez más de que los platos puedan complacer a un público amplio y diverso”, reflexionó Elena Arzak (del restaurante Arzak con tres estrellas Michelin), miembro de un jurado donde también estuvieron Miguel Laredo (Taberna Laredo), Sacha Hormaechea (Sacha) y Pablo Loureiro (Casa Urola); Benjamín Lana, director de San Sebastian Gastronomika y director general de Vocento Gastronomía, y Guillermo Elejabeitia, periodista gastronómico y miembro de una familia de restauradores al frente del hotel y restaurante Echaurren que, por cierto, fue el ganador de la primera edición del campeonato de callos.

Los bares, constructores de comunidad

Aunque constituyan un plato fuerte, los callos fueron el prólogo de la edición 2025 de San Sebastian Gastronomika, que comienza este lunes con el lema ‘Tradición-Regeneración’, y el aperitivo del Foro de Tabernas, sección del congreso estrenada en 2024 con una gran acogida. Las sesiones del Foro de Tabernas se han celebrado en la terraza del Kursaal, que, pese al día lluvioso, estuvo llena de público desde primera hora. El programa tuvo otras propuestas interesantes: la ponencia del sociólogo Javier Rueda sobre el papel de los bares en la construcción de una comunidad, y una cata especial del Master of Wine Fernando Mora; además de un recorrido por la historia del copeo de barra a través de sus vinos más importantes y sus vasos y copas de servicio.

El sociólogo malagueño Javier Rueda, autor de ‘Utopías de barra de bar’, ha dedicado su trabajo como investigador a entender el papel que juega el bar en una comunidad. En el Foro de Tabernas ha hablado de la pérdida que supone el cierre de bares en la España vaciada. “En los últimos años se han quedado sin bar 1.400 municipios en toda España, y cuando un pueblo se queda sin bar, se queda sin el espacio de socialización. La España vaciada es una España sin bares”, dijo.

Pueblos que necesitan bares

Frente a los cierres en cadena, Rueda observa una dinámica “aún tímida, pero notoria”, que es el regreso o la llegada de gente a pueblos para reabrir el bar. “Hay jóvenes que vuelven al pueblo de sus mayores, inmigrantes… Y hay ayuntamientos que, conscientes del papel cohesionador de los bares, incentivan las aperturas ofreciendo ventajas y ayudas. Porque el bar es un punto de encuentro y participación social, y un remedio para la soledad no deseada. Si desaparece, mucha gente deja de poder comer y beber en compañía”, ha argumentado.

Si los bares en los pueblos peligran por el éxodo rural, los de ciudad también están perdiendo su condición de establecimientos sociales. “La obligatoriedad de reservar, la supresión de la mesa individual y otras normas centradas en ampliar el beneficio, están acabando con la sociabilidad del bar”, según alerta el sociólogo. De momento, los lectores de lestaca.com pueden practicar una xefla degustando los callos de campeonato de la casa de comidas l’Artesana Santa Eulàlia. ¡Buen provecho!

Una moció d’ERC-EUiA que reclamava desencallar aquest organisme, va ser aprovada amb tots els vots a favor de l’oposició i amb tots els vots del govern en contra

És molt significatiu que, malgrat que el govern socialista de l’Hospitalet no té majoria absoluta, gairebé mai perd una votació al ple municipal, bé sigui en els punts de la part resolutòria o en les mocions que presenten els grups polítics. Estranyament, no hi ha manera que els grups polítics d’oposició facin realment oposició, que vol dir posar al govern en minoria en disposició d’haver de consensuar acords. Com que la meitat dels grups municipals d’oposició tenen una flaire esquerranosa i l’altra meitat una flaire entre conservadora i provocativament conservadora, es dona per entès que l’oposició fa el que pot i, el que pot, és permetre que el govern ho guanyi tot.

Hi ha, però, alguna sonada excepció. I son aquestes excepcions les que li fan mal al govern i, com que no pot fer res per evitar perdre les votacions, assaja l’altra alternativa que és evitar portar al ple qüestions que sap que perdrà.

Al novembre del 2024, aviat farà un any, el govern va perdre la proposta de nomenar el Consell Executiu i de Programació dels Mitjans Públics de Comunicació, que ha d’aprovar necessàriament el ple. I ja en aquell moment, el portaveu socialista va venir a dir que, respecte d’aquest tema, n’hi hauria per llarg. De moment el llarg son 11 mesos i per això en el ple de setembre, una moció d’ERC-EUiA, va tornar a posar sobre la taula el tema etern.

De fet, el que la moció d’ERC-EUiA proposa és molt senzill. Que l’alcalde porti a la Junta de Portaveus una nova proposta de Consell Executiu que rebi el suport dels quatre grups d’oposició que es van posar d’acord amb els criteris. Perquè, el més important d’aquesta proposta no son els noms dels components de l’organisme, sinó els criteris per seleccionar els components.

Ja s’ha comentat moltes vegades: el Consell Executiu dels Mitjans de Comunicació Públics ha d’estar format per cinc representants dels grups municipals, pel director dels mitjans de Comunicació, per un tècnic dels Mitjans i per tres professionals. Està clar que el director és el que és; i els representants dels grups municipals hauran de ser elegits pels propis grups. Els que cal elegir aleatòriament son, el tècnic municipal, i els tres professionals. Pel que es va veure, el criteri del govern per elegir els professionals era… que no calia criteri: seleccionant els mateixos que s’havien elegit fa uns quants anys enrere, hi havia suficient.

En canvi, pels grups municipals, el criteri semblava molt més elaborat, perquè es demanava que ja que han de ser tres professionals aleatoris, estaria bé que fossin tres professionals dels mitjans actius a la ciutat. No tenien, òbviament, res en contra dels tres professionals que preferia el govern, però sí en contra del criteri per seleccionar-los. En lloc de seleccionar tres professionals de mitjans generalistes, potser té més sentit pels grups municipals seleccionar tres professionals de mitjans de la ciutat. I és per aquí per on el govern no passa, i s’escuda en què el problema dels grups municipals és que tenen alguna cosa en contra dels periodistes proposats pel govern, quan ja s’ha vist que no és així.

El que, en canvi, sí sembla tenir alguna cosa en contra dels periodistes dels mitjans de la ciutat  és l’equip de govern. Potser no li importaria acceptar el criteri, però tan aviat va conèixer els noms dels proposats com a representants dels mitjans de la ciutat, va aplicar el veto. Era impossible afirmar que no hi ha mitjans actius a la ciutat, de manera que, del que s’ha tractat des d’aleshores, era de vetar la composició perquè, pel govern, son inacceptables els noms.

Val a dir que, acceptat el criteri, de tres mitjans actius que hi ha a la ciutat, Línia L’H, El Tot L’Hospitalet i L’Estaca, sembla que els companys de El Tot han renunciat a formar-hi part, però no així els de Línia i els d’aquest digital, que ja fa mesos van elegir la persona que els havia de representar al Consell Executiu. La renúncia de El Tot va fer que dels tres professionals aleatoris de mitjans actius de la ciutat, el mateix grup socialista acceptés que un fos el director del setmanari El Llobregat, setmanari que també tracta temes de la ciutat a banda de la resta del Baix Llobregat.

O sigui que el problema sembla centrar-se en els representants de Línia LH i de L’Estaca. I en funció d’aquests dos noms, es troba congelat el Consell Executiu des de fa 11 mesos.

Costaria d’entendre això que està passant si no es tingués en compte la composició del Consell Executiu. És molt fàcil que el govern socialista hagi fet números i consideri que canviant els tres professionals generalistes que proposava, pugui perdre alguna votació. De fet, si parem a pensar en les afinitats, el director dels mitjans, el tècnic del departament i el representant del grup socialista és molt fàcil que votin sempre igual. Si a aquests tres vots s’afegeixen els tres vots dels professionals generalistes, no hi ha votació que se’ls resisteixi, per molt que els quatre representants dels grups de l’oposició votin en contra. Ara bé, si d’aquests tres vots de professionals n’hi ha dos al menys que poden ballar, hi ha moltes votacions que el director dels mitjans i el govern podrien perdre.

De tota manera és molt aventurar, perquè no està gens clar que hi hagi un vot consagrat que garanteixi sempre majories entre els 10 components, però el govern no sembla disposat ni tan sols a acceptar l’eventualitat: vol un vot segur com ha estat fins ara, o prefereix no nomenar el Consell Executiu. No deixa de ser curiós que el regidor Alcaide, al que encarreguen sempre les patates calentes al ple tot i que no sembla importar-li, hagi de fer mans i mànigues per defensar el que està clar que és indefensable. No pot ser que vulguin imposar la seva voluntat fent veure que son demòcrates, quan el que pretenen és no haver de suportar l’ensurt de perdre una sola votació.

En aquest cas ho tenen complicat perquè el criteri de selecció de components és tan objectiu, que de fet, resulta imparable i ho hauran d’assumir. I hauran d’assumir que el Consell Executiu una vegada format, forci la implantació de la ràdio municipal, forci els debats polítics televisats i forci un Contracte-Programa pels propers anys, que tingui en compte el criteri dels professionals de la casa i els seus drets deontològics i laborals, en línia amb el que exigeix la ciutadania d’uns mitjans de comunicació finançats amb diner públic: que deixin de ser un mecanisme de propaganda i passin a ser un instrument de reflexió i corresponsabilitat de la ciutadania, al marge dels interessos de qui governa en cada moment.

No cal dir que la moció que va presentar ERC-EUiA en el darrer ple on es demanava desencallar el nomenament del Consell Executiu dels Mitjans es va aprovar pels 14 vots dels grups de l’oposició, contra els 13 vots del govern. No vol dir res aquesta aprovació perquè hi ha desenes de mocions aprovades que es converteixen en paper mullat tan aviat es posa punt i final a la sessió plenària. Però que no s’apliqui, no vol dir que, aquest tema, és un dels pocs que posa en evidència, clarament, la fragilitat del govern local.

L’informe llegit al darrer ple on s’analitzava el compte general del 2024, és una fotografia aclaparadora de la pèssima gestió del govern local

Poques vegades hem escoltat a un regidor de l’oposició afinar tan exhaustivament com ho va fer el regidor del grup popular Javier Díez Crespo en parlar del Compte General de l’Ajuntament del 2024, que es va portar a aprovació en el darrer ple.

En la línia de la manca d’execució del capítol d’inversions —del qual ja vam parlar a L’Estaca fa uns dies (https://lestaca.com/lestacalh/critiques-molt-solides-de-loposicio-per-la-manca-dexecucio-del-pressupost-dinversions-que-no-supera-el-25-en-els-darrers-cinc-anys/)— el regidor popular va oferir dades insòlites, ben treballades, que farien posar vermell a qualsevol equip de govern. La llista resulta sorprenent, no només en el capítol del que no s’ha gastat i s’hauria d’haver gastat , sinó també amb el que no calia gastar-se i s’ha gastat.

Per exemple: en el primer apartat, s’havien pressupostat 1.120.000 euros en l’enllumenat públic i es va gastar la meitat, en un capítol del qual hi ha hagut queixes reiterades per la manca de llum en alguns indrets que creen força situacions d’inseguretat. En Parcs i jardins estaven previstos 3,23 milions i es van gastar només 127.000 euros. Estaria bé que els veïns de la plaça Verge de Montserrat o el Parc de la Serp o tants parcs de la ciutat on fa anys que es reclamen rehabilitacions i millores, en fossin conscients. En manteniment de centres escolars estaven pressupostats una mica més de 6,5 milions i no es va arribar a gastar ni un milió. I això que el manteniment dels centres és un desastre: no hi ha hagut climatització adequada i les queixes han estat constants a tots els nivells. Pel que fa a les escoles bressol —un altra capítol on els pares han elevat nombroses queixes de fa anys—, hi havia destinats gairebé 6 milions i només se n’han gastat 8.900 euros (un 0,15%). Hi havia més d’1,8 milions d’euros previstos per la construcció de les escoles bressol de Sant Josep i de Collblanc i no s’ha gastat ni un cèntim i les bressol segueixen a l’espera…

Un altre cas que fa fredor. Dels 60.589,93 euros que estava previst gastar per la prestació de serveis relacionats amb el Pacte d’Estat contra la violència de gènere, només es van gastar 1.331 euros per comprar 600 motxilles “de color lila”, segons va detallar el regidor popular. “Aquest import es podria haver destinat, per exemple, a reforçar els serveis especialitzats en atenció integral a les víctimes, o en contractar a més personal tècnic, més psicòlegs, més advocats per acompanyament”, va explicar Javier Díez Crespo.

Això, respecte del que caldria invertir i no s’ha fet. Però Díez Crespo també va posar l’accent en el que s’ha gestionat malament. L’any 2024 es van retornar 1,7 milions d’euros en subvencions més 147.000 euros d’interessos, que corresponien a programes d’ocupació, formació o igualtat. Subvencions que, en general, aprofiten tots els municipis perquè son ingressos molt aprofitables i que a l’Hospitalet es retornen per pura incapacitat, segons el regidor. Un altre exemple del mateix: es van retornar al 2024, 197.000 euros de subvencions dels fons next generations, perquè no es va trobar la manera d’invertir-los.

Segons la memòria del Compte de Gestió de Multes de l’Ajuntament, que el regidor va consultar, l’any 2024 van quedar pendents de cobrament 24,5 milions d’euros i l’índex de gestió va ser del 37,56%. És a dir, sis de cada 10 euros de multes, es perden.

Pel que fa a la contrunició hospitalenca a l’empresa pública Fira 2000, al 2024 es van pagar 2.357.000 euros i des que l’Ajuntament forma part d’aquesta societat de pèrdues, l’Hospitalet ja ha “enterrat” més de 37 milions d’euros, en una hemorràgia de diner públic que no s’atura i que, com és evident, no aporta res positiu per la ciutat.

Respecte dels diners que l’Ajuntament dedica als processos judicials en els quals està immers —en general perquè, en lloc de resoldre contenciosos, els provoca— l’any 2024 es van gastar en defensa jurídica 32.500 euros, que es podrien estalviar si hi hagués una política de resolució de conflictes i no d’enfrontament.

A les darreres Festes de Primavera, l’empresa adjudicatària dels concerts de la Farga “The Project Music” es va endur 240.000 euros a banda dels ingressos del bar. Mentre en molts municipis els concerts que es programen amb diners públics son gratuïts, a l’Hospitalet l’entrada costa 27 euros per persona i es paguen a l’empresa adjudicatària 240.000 euros, més el consum dels assistents. Un escàndol, naturalment, com explica el regidor del PP.

Per no parlar d’estudis que l’equip de govern encarrega i que, com diu Díez Crespo no tenen cap impacte real. Per exemple, una anàlisi de l’experiència del visitant i la imatge turística de l’Hospitalet que va costar 6.000 euros o un altre de gairebé el mateix import sobre “el sentiment de pertinença i l’entorn social”. O els 3.200 euros que va costar un informe sobre “la crisis aculturativa” o els 4.100 gastats en un estudi “d’aproximació a la dança africana”. O els diners malmesos per pagar un estudi creatiu que va copiar directament el logo del Centenari, ja denunciat en aquestes pàgines, o els 50.781 euros per subvencionar la pel·lícula “The Gang”, un film ja finit però sense data específica d’estrena i que no s’ha explicat perquè s’ha ajudat a finançar…

La intervenció final del regidor va cloure amb allò que se’n diu “la guinda”. Allò que el govern no es priva de gastar en luxes gratuïts a costa de l’erari públic. Sobretot tenint en compte, com va explicar Javier Díez, que Intervenció s’ha cansat d’insistir que les despeses només son justificables si s’acompanyen d’un informe detallat d’assistents i motius de les reunions (quan es tracta de trobades o de dinars de treball). En aquest apartat hi ha 336 euros en 4 menús especials en un restaurant de nivell, 120 euros per dos comensals en el mateix, una despesa de 154 euros i 340 euros per 8 menús en un altra; 150 euros per dos comensals a Gavà Mar i dinars privats amb periodistes amb gairebé 200 euros de despesa pública.

A banda, les factures de dues nits a Copenhague d’un regidor (569 euros); 311 euros de dos funcionàries a Fitur en un hotel de nivell amb l’excusa que estava a prop d’Atocha quan en realitat estava a més de 2 Km de distància, els 343 euros de dues nits a Chamberí… o el cas del viatge a Cuba per una donació de fàrmacs per valor de 800 euros que va costar a l’erari hospitalenc 1.700 euros en viatges d’anada i tornada i nou dies d’hotel.

Els grups municipals van insistir-li al govern la necessitat de fer inversions, als barris i al conjunt de la ciutat, en zones verdes i en espais d’equipaments imprescindibles

A ningú se li escapa que el capítol d’inversions dels pressupostos municipals son una mena de brúixola de la capacitat d’intervenció pública sobre la realitat municipal. Suposa dedicar una part dels ingressos municipals per millorar equipaments, infraestructures, ampliar patrimoni i oferir serveis de qualitat a la ciutadania. Especialment en ciutats d’una densitat demogràfica aclaparadora i amb dèficits de sol, de zones verdes, d’equipaments, de serveis i d’infraestructures, encara molt més, com és el cas de l’Hospitalet.

La realitat que es va posar de manifest en el darrer ple, explica a bastament la realitat que vivim a la ciutat. En el punt sisè de l’Ordre del Dia es pretenia donar compta al ple municipal de l’annex d’inversions del pressupost municipal d’aquest exercici. Pel que van explicar els grups municipals, dels 37 milions inicials s’ha passat a un gruix de 104 milions d’euros pel 2025, dels quals més del 80%, a finals de setembre, quan s’obre el darrer trimestre de l’any, no s’han executat. Vol dir que en prou feines s’arriba al 16% del que estava pressupostat i per tant que una cosa son els propòsits i una altra cosa molt diferent el que s’aplica. És a dir, hi havia 104 milions per invertir en millores i només s’han gastat una mica més de 16 milions en els primers 9 mesos de l’any. Això, que podria semblar un senyal inequívoc de la incapacitat de governar que té l’equip del PSC local, no és res més que la sintonia amb la que s’adorna el discurs des de fa molts anys. La realitat és que al 2021 només es va invertir el 23% del que s’havia pressupostat, l’11% el 2022, el 25% l’any 2023 i menys del 20% el 2024.

Com van explicar els grups d’oposició, la credibilitat dels pressupostos d’inversió és nul·la hores d’ara: una cosa és el que es diu que es farà, i una de molt diferent el que s’acaba fent a final d’exercici, de manera que des de fa bastants anys —i aquest any tornarà a passar—l’Ajuntament de l’Hospitalet —que governa una de les ciutats de l’àrea metropolitana amb més necessitats de millores en la majoria d’àmbits— presenta a final d’exercici superàvit de comptes, que s’ha de dedicar necessàriament a retornar deute als bancs. Baixa el deute, és clar, però la ciutat es deteriora cada dia més. Fins ea punt que, en alguna de les intervencions, els grups de l’oposició van manifestar que arribarà un dia que l’Hospitalet tindrà problemes perquè acabarà l’exercici amb superàvit i s’haurà acabat el deute bancari.

La realitat és que fins a la data del donar compta al ple, no s’havia invertit res amb l’EMCA, per exemple, res amb les escoles bressol, res en climatització, res en patrimoni (Harmonia, Castell de Bellvís…), poquíssim en zones verdes, etc.

En aquest sentit, els grups d’oposició van esplaiar-se en remarcar la necessitat cada vegada més frapant, d’adquirir patrimoni necessari per els barris. Per exemple, no s’ha adquirit l’edifici de l’antiga Acadèmia Cultura que segueix tancat, del magatzem d’Olis Regàs a Santa Eulàlia, de les instal·lacions del Cinema Modern a Collblanc. No s’ha gastat ni un euro en arranjar les instal·lacions fabrils de Cosme Toda, ni les de Can Trinxet, s’ha abandonat la idea d’adquirir el local de l’Auditori de La Torrassa —que podria servir per altres activitats que no fossin les d’aplegar públic per espectacles—, etc.

Com que el punt no requeria votació, es va quedar simplement en l’exposició de mancances que posa de manifest la incapacitat del govern per fer polítiques actives. En un punt posterior es parlaria de l’adquisició recent de l’espai annex a la regidoria de La Torrassa. Però fins i tot en aquest punt l’oposició va explicar que la taxació era de 850.000 euros mentre que l’Ajuntament s’ha compromès a pagar 1.100.000. Tenint en compte que es tracta d’un espai qualificat com equipament i, per tant, amb dificultats de demanda comercial, podria fins i tot haver-se negociat per sota del preu de taxació. Però com  que el diner és públic…

ERC-EUiA va votar amb el govern i la resta de l’oposició es va abstenir, desconfiant que es defensi un nou hospital general de l’Hospitalet i s’impedeixi construir més blocs

Amb un discurs extens i especialment destinat a agrair al grup municipal d’ERC-EUiA haver votat amb el govern local l’aprovació dels estatuts i el conveni regulador del Consorci Porta Diagonal-Campus Clínic, l’alcalde Quirós va tancar en el passat ple, el debat sobre la importància d’aquest instrument de planificació de la zona nord de la ciutat en l’extrem entre Barcelona, Esplugues i l’Hospitalet, a l’àrea de Can Rigalt.

Tot i que no es va comentar el contingut del que s’estava aprovant —uns estatuts d’un Consorci i un conveni regulador— el tinent d’alcalde Alcaide va explicar la importància que l’Hospitalet formés part d’un Consorci que ha de tractar un pla director urbanístic de 70 Ha, on hi va el gran complex del Clínic de Barcelona i tot el sistema de mobilitat annex, però també el tractament urbanístic de tota la zona, majoritàriament en el terme municipal de l’Hospitalet i actualment molt degradat. Per decidir el què i el com de tota aquesta pastilla de 70 Ha de la zona nord de la ciutat, s’ha aprovat la regulació d’un Consorci on l’Hospitalet hi forma part, però també quatre administracions supramunicipals (La Generalitat i el Servei Català de la Salut, la Diputació i l’AMB), dos organismes oficials (el Consorci del Clínic i la Universitat de Barcelona) i els tres ajuntaments implicats (Barcelona, Esplugues i l’Hospitalet).

La part del terme municipal de Barcelona està assegurada: allà hi va el complex sanitari; a la part d’Esplugues, molt minoritària, els enllaços de mobilitat. La gran pastilla urbana correspon a l’Hospitalet i és en aquesta pastilla on el tinent d’alcalde Alcaide va avisar al ple que l’espai públic només és un 25% del total, de manera que el 75% restant és de propietat privada i, per tant, susceptible de convertir-se novament en un espai idoni per l’edificació.

El consens que es va observar en els grups municipals d’oposició que van expressar la seva opinió era evident: no es pot renunciar a l’Hospital General de l’Hospitalet (sigui a la pastilla de Can Rigalt o a la zona propera on s’aixeca l’obsolet antic hospital de la Creu Roja) i, amb menys èmfasi, no es pot permetre més edificació: s’ha de preservar la totalitat de l’espai per zones verdes i equipaments.

Sobre aquest punt no hi va haver pronunciament específic del govern municipal. Sembla que no es vol renunciar a que la ciutadania de l’Hospitalet sigui atesa a la pròpia ciutat (però no és va aclarir si dintre de les instal·lacions del Clínic o en un Hospital General al marge) i no està clar que es renunciï a construir més habitatges perquè l’alternativa és exercir la moratòria edificativa i adquirir els terrenys per fer equipaments i zones verdes, i això no està gens garantit. Donaria la impressió que el govern municipal defensa formar part del Consorci per tal de convèncer als seus integrants que han de fer un esforç inversor per eliminar el terreny privat, però ni això s’ha explicat específicament, ni està gens clar que les institucions es vulguin comprometre a facilitar les necessitats de l’Hospitalet. Fins ara, la realitat posa en evidència que s’ha fet sempre totalment el contrari: beneficiar els interessos del poder econòmic i de la ciutat de Barcelona. I si no, només cal mirar l’exemple de la Fira de Barcelona.

De fet, la ciutadania hospitalenca fa mesos que reclama al govern una explicació sobre el que s’està coent al Consorci, sobre quins son els eixos sobre els quals es treballa en el Pla Director Urbanístic de la zona del Clínic. L’Espai de Ciutadania, una plataforma ciutadana que agrupa a una seixantena aproximada d’entitat de la ciutat (les més actives) fa gairebé un any va demanar al tinent d’alcalde Alcaide que expliqués a fons el que es projecte a Can Rigalt. Tot i que va mostrar la seva disposició, la compareixença s’ha perllongat de manera indefinida i ningú, tret del govern, té la més mínima idea sobre què es planteja per la seixantena d’hectàrees de l’Hospitalet en aquesta zona.

El que està clar és que, l’Ajuntament de l’Hospitalet, torna a ser molt minoritari en un Consorci on la gran part del territori sobre el que s’ha d’actuar correspon al nostre terme municipal i, el que no està gens clar és, que el govern municipal hagi posat sobre la taula, de manera decidida i amb caràcter irrenunciable, dues necessitats molt concretes: la construcció d’un hospital general per la ciutat i posar fre total a l’ocupació de més terreny lliure per construir més edificis d’habitatges, sigui de qui sigui la propietat de les parcel·les.

I molts ciutadans es temen que, en poc temps, el primer que es contempli a la zona siguin les grues de les constructores.

Centenars d’activistes de les organitzacions a favor del dret a l’habitatge assequible i contra l’especulació immobiliària, s’han manifestat en les tres anteriors edicions

Contra el que aconsellaria la mínima dosi de sensibilitat envers la realitat de l’Hospitalet, la Fira de Barcelona —en territori hospitalenc— obrirà novament les portes per quart any consecutiu a les grans empreses immobiliàries, en la trobada internacional The District, que ja en anteriors edicions ha rebut la protesta de nombrosos col·lectius a favor del dret a l’habitatge i contra l’especulació immobiliària. (Foto de portada: Desenes de manifestants van protagonitzar una protesta contra la feria l’any passat)

Aquest any, el Congrés Internacional obre les seves portes dimarts 30 de setembre amb una previsió d’assistència de més de 14.000 directius, professionals i empleats del sector immobiliari —des de la inversió a la promoció, en tots els seus àmbits— i un extens calendari de més de 190 actes amb la participació de 450 ponents, que tractaran temes tan suggerents com la inversió immobiliària més atractiva, els mecanismes del mercat per construir habitatge assequible o las perspectives financeres aplicades a la construcció.

Aquesta és una Fira oberta a tots els sectors que tenen a veure amb el mercat immobiliari actual, des de fons d’inversió, grans tenidors immobiliaris, promotors, gestors de la propietat, comercialitzadors i constructors. Hi haurà més de 14.000 m2 d’exposició, així com cinc auditoris i nombroses sales de reunions per establir contactes i promoure operacions diverses. Com ja és habitual estaran algunes de les societats mercantils més importants d’aquest àmbit a nivell internacional i algunes de les financeres amb més capitalització: Aedas, La Caixa, Banc Santander, Banc Sabadell, Deloitte, Deeplabs, Frux Capital, Merlin Properties, Greykite, TPG, Ardian, etc. que tractaran les perspectives del mercat a nivell mundial y els reptes de la inversió immobiliària en espais tensionats. La voluntat dels directius de The District és avançar-se als nous impulsos inversors europeus després d’aquesta fase d’estabilitat en què es troba actualment el mercat immobiliari a nivell internacional.

La diferència entre aquesta edició de The District i les anteriors rau en el fet que l’Ajuntament de Barcelona, responent a l’acord amb els Comuns sobre crèdits extraordinaris dels pressupostos, va renunciar a la subvenció directa de 250.000 euros que adjudicava al Saló, despesa que ja havia estat qüestionada en anteriors edicions.

En l’edició de l’any passat, The District va rebre la protesta activa dels activistes del Sindicat de Llogateres i de la PAH, conscients que trobades internacionals d’aquest estil contribueixen a l’encariment dels habitatges i a desarticular la vida dels barris. Centenars de manifestants amb pancartes protestaven d’aquesta manera contra l’organització d’un event internacional que tracta d’estudiar nous mecanismes per mantenir l’èxit de la especulació immobiliària com a negoci, sense parar l’atenció en el fet que el Congrés s’organitza en una de les ciutats més denses d’Europa i on l’especulació urbanística ha marcat profundament la seva història urbana.

Durant la protesta del 2024, els manifestants van ruixar amb pols de color a molts congressistes i es van produir corredisses i fins i tot una detenció. L’any passat les protestes no van superar la barrera dels Mossos d’Esquadra, a diferència de la primera edició en què molts manifestants van introduir-se dins de les instal·lacions per expressar el seu rebuig i boicotejar la celebració.

Productes robats a altres llocs de l’àrea metropolitana, es detecten en diferents carrers de la zona nord de la ciutat

Els veïns de la zona propera al Parc de les Planes, tant tocant a Can Serra com a La Florida, estan farts que l’espai s’hagi convertit en una zona permanent de festes i conflictes, especialment els caps de setmana, però no només. El problema que pateix el Parc de Les Planes no és pas exclusiu. La resta d’espais oberts de la ciutat, ja siguin petites zones verdes, placetes o jardins, també s’han convertit de manera reiterada en espais que s’omplen de gent que posen música amb altaveus i micròfons, que venen tot tipus de begudes i que consumeixen i trafiquen amb drogues, segons explica un veïnat desesperat que ja no sap a on fer arribar la seva veu, perquè la Guàrdia Urbana no respon —i si respon no té capacitat per actuar— i a l’Ajuntament no els volen rebre. (Foto de Portada: Preparant, per la tarda, la festa del vespre).

La música fins a altes hores de la matinada, la brutícia posterior i baralles i cridòria, son les conseqüències reiterades de l’absència de control i la negligència municipal que ja era normal l’any passat i que aquest estiu s’ha multiplicat tenint en compte la incapacitat del govern municipal per posar-hi fre.

No hi ha setmana que l’Hospitalet no sigui notícia als mitjans de comunicació per successos, delictes i robatoris que es registren de manera habitual —a tots els barris, i no solament als més densos—. Fins i tot robatoris que es produeixen a altres espais de l’àrea metropolitana, acaben posant a l’Hospitalet en el centre de la investigació policial. No fa gaire, robatoris amb violència que han tingut lloc a pàrkings de supermercats no vigilats fora de la ciutat, i que han tingut com a conseqüència el furt de mòbils (especialment iphones), assenyalen carrers de l’Hospitalet com els llocs on se situen els aparells en les apps de recerca d’aquests models, després del furt. En la darrere setmana, aquest digital té la constància d’una ciutadana a la que van robar una borsa amb violència a Sant Vicenç dels Horts i on, dies després, el rastre del mòbil robat se situava al carrer Aigues del Llobregat de La Florida i un parell de dies més tard al carrer Elipse del mateix barri. En altres ocasions les senyals han marcat habitatges propers a la Tecla Sala.

Els Mossos d’Esquadra aconsellen a les víctimes d’aquests furts, que notifiquin el rastre del telèfon al 112 per tal que una patrulla dels Mossos pugui apropar-se a les adreces assenyalades i tingui cura de la sospita.

Durant la passada setmana també, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional, amb el suport modest de la Guàrdia Urbana, van fer 10 detencions, dues imputacions per furt més una receptació i 605 identificacions de persones (en l’operació Kanpai) que eren responsables de 1.986 actes delictius o faltes. També es van fer inspeccions a 8 bars conflictius i es van obrir 14 sancions administratives; a una joieria que no tenia registrades joies per valor de 2000 euros que van ser incautades, i a uns altres 3 locals als quals es van obrir sancions administratives per tenir treballadors immigrats sense contracte. També es van tramitar 8 denúncies per captació de substancies estupefaents i una per possessió d’arma blanca.

Aquestes operacions Kanpai a l’Hospitalet es repeteixen mes a mes. Al maig va haver 662 identificacions amb un total de 1.420 antecedents registrats, va haver 5 detinguts i un munt de denúncies i inspeccions. Al juny es van identificar 48 persones i es van imposar cinc denúncies per tinença de drogues. Durant el 2024 (operació Nautilus) es van imposar més de 400 sancions i es van tancar 60 locals que incomplien la llei.

L’Hospitalet s’està convertint en la ciutat del delicte, segons manifesten els veïns, que afirmen a aquest digital que comencen a sentir l’alarma ben a prop. “Sempre havia existit la frustració que els mitjans de comunicació només parlaven de l’Hospitalet per explicar desgràcies. Això semblava que havia canviat. Ara, però, tornem a la situació d’abans, malauradament”, ens expliquen. No només es queixen els veïns del Parc de Les Planes. Això mateix passa a la Plaça de la Solidaritat, al Parc de la Marquesa, a la Plaça Espanyola i a la zona de Can Rigalt, entre d’altres…

Una imatge, millor que mil paraules