La secció sindical de CCOO avisa de previsibles mobilitzacions i reclama els deutes que l’administració té encara amb els treballadors municipals
Amb el lema de Qui espera desespera, CCOO de l’Ajuntament va reclamar a finals de febrer la creació del grup de treball per revisar i millorar les condicions laborals de tota la plantilla municipal, reunió que, finalment, s’ha convocat per aquest dilluns 9 de març. L’objectiu era revisar les condicions de la conciliació —hi ha casos on es nega sistemàticament— i la jornada, però no només això. Entre els altres aspectes que caldrà debatre en aquest grup de treball hi ha el capítol de retribucions, amb l’actualització imprescindible de les taules del 2025 que s’haurien de cobrar aquest mes de març —i no al maig com va passar l’any passat— i tancar les d’aquest mateix any.
Alhora, segons CCOO s’està vulnerant l’acord de teletreball amb total impunitat, mentre que la Comissió de Teletreball segueix sense ser convocada i el període de sol·licituds es manté tancat. El sindicat ja ha avisat en reiterades ocasions a Recursos Humans que s’aplicarà la denúncia oportuna però als responsables del departament no sembla importar-los gens ni mica, segons denuncia la secció sindical.
Com que CCOO és conscient que hi ha una sobrecàrrega de treball i una pèssima organització, ha avisat l’Ajuntament que “no acceptaran propostes parcials ni mesures que fragmentin la plantilla municipal o deixin col·lectius enrere”. I de passada, han posat l’accent en la lamentable contractació d’inspectors, no perquè en qüestionin la urgència, sinó per la manera en com s’està fent, sense negociar les condicions dels nous contractes amb els sindicats, de manera que els nous treballadors estan acceptant feines sense conèixer el sou real que tindran.
Finalment, i més enllà de la garantia que en la negociació del 9 de març el sindicat defensarà “una plantilla unida, amb condicions laborals justes i millores reals per a tothom”, sense demanar més paciència ni empatia als treballadors que fa anys pateixen les nefastes condicions laborals —“qui te la clau de la caixa no pateix com nosaltres” afirmen categòricament—, es prepara per “passar a l’acció”, demanant directament participar activament en les properes mobilitzacions.
Com un tast de les reivindicacions pendents, la secció sindical fa un repàs dels deutes que l’Administració té a dia d’avui amb els treballadors municipals: el 0,5% de l’any 2024; un 0,5% addicional de la paga de productivitat dels anys 2024 i 2025; el 2,5% de tot l’any 2025 i 1,5% del que es porta de 2026.
Ana María Rodríguez Terrón (Vicepresidenta de FIC, Psicóloga clínica y grupoanalista. Co-fundadora de los Centros de Pláning de l’Hospitalet).
La redacción de lestaca.com ha pensado que, con motivo del 8 de marzo del 2026, se podía elaborar un dossier, con la publicación de diversos artículos de mujeres de la ciudad. Me pidieron que lo coordinara y me he puesto manos a la obra. Le envié la propuesta a una decena larga de mujeres —hay muchísimas más activistas en la ciudad que seguro que tendrían muchas cosas importantes que decir, pero no he tenido la oportunidad de conocerlas— por lo que el año que viene, si se repite la ocasión, con más tiempo, tendremos más posibilidades de trabajarlo más a fondo. De entrada, he de decir, que siento mucho privar a nuestros lectores de esas opiniones valiosas.
Los artículos estaban orientados a tratar la situación actual del feminismo en general, y en particular, sobre los retos que deben afrontarse a partir de las políticas públicas en nuestra ciudad.
Era evidente que cada una de las invitadas debía escribir desde su prisma personal y estaba claro que pondrían el acento en aquello que a cada una les pareciera más interesante. Pero, de todas maneras, a mí personalmente y a FIC como entidad, nos parecía que, desde el movimiento feminista y también desde las organizaciones sindicales, sociales y políticas de la ciudad, era necesario e incluso imprescindible revisar y controlar el debido cumplimiento del Plan de Igualdad Municipal.
Este es un proyecto que, por ley, todas las administraciones están obligadas a disponer. Debe ser elaborado al inicio de la legislatura, debe contemplarse como un marco de referencia para las políticas de Igualdad que el gobierno municipal tendría que llevar a cabo a lo largo de los cuatro años de mandato. La situación concreta al respecto es que, este plan, está caducado en l’Hospitalet desde finales del año 2024, puesto que su vigencia no coincide con el inicio del mandato tras el correspondiente periodo electoral.
El objetivo del Plan es ser la hoja de ruta en el propósito de garantizar los derechos, la promoción y la igualdad de oportunidades entre mujeres y hombres y debe garantizar que todas las políticas públicas se hagan a través de una perspectiva de género.
El Plan debe contener protocolos de prevención y de actuación frente al acoso laboral y sexual para la protección de las trabajadoras municipales; tiene que tener previstas y realizar auditorías retributivas para combatir la brecha salarial de género. Ha de contener medidas que ayuden a la conciliación laboral y todas sus acciones deben garantizar la paridad en la toma de decisiones y fomentar la corresponsabilidad.
El Plan, por otra parte, debe contemplar medidas para la Prevención de las Violencias Machistas, que se deben tomar a través de los protocolos específicos elaborados con este fin. En el protocolo del circuito de Atención a las Violencias Machistas y en otros que hemos ido revisando, hemos ido constatando desde FIC que, en todos ellos, el gobierno municipal funciona en un “como si”, puesto que cuando se revisan a fondo lo que se encuentra es que detrás de todos esos proyectos no hay nadie… no hay nada…
La administración local, respecto al Plan de Igualdad, parece que desde hace años marcha con el piloto automático, funciona por pura inercia… No hay metas a lograr, no hay auditorias, no hay controles, no hay memorias. Hace más de 10 años que la memoria del Programa de la Dona en esta ciudad se liquida con una simple infografía con algunos datos sobre las actividades realizadas.
Como ejemplo hay que constatar que el Plan de Igualdad actual, no tiene un protocolo de duelo en caso de feminicidios; no tiene un protocolo de prevención desarrollado para prevenir y evitar la mutilación genital en niñas; no tiene un protocolo para la prevención y para evitar matrimonios forzados.
Es por ello que consideramos que la administración local debería convocar a las organizaciones feministas de la ciudad, a los partidos políticos y organizaciones sindicales para elaborar un Plan de Igualdad que cumpla con los objetivos que marca la ley y que sea realmente la hoja de ruta para poner en marcha las políticas de Igualdad. Pero que, además, contemple los mecanismos de seguimiento y control de dichos objetivos. Hay que dejar de elaborar planes para cubrir el expediente y pasar a construir un proyecto de ciudad en el ámbito del feminismo que trabaje en firme por una sociedad cada vez más igualitaria.
Con esta llamada de atención y con esta sugerencia, queremos abrir hoy el contenido del dossier prometido. A partir de este escrito, el propósito es ir publicando a lo largo de la próxima semana, piezas firmadas por distintas mujeres de la ciudad que reflexionan sobre aspectos diversos del feminismo más actual. Cuando acabemos el ciclo, compondremos con todos los artículos recibidos un dossier que se podrá descargar gratuitamente en este mismo digital como una pieza de reflexión que esperamos contribuya a activar todavía más la lucha feminista en la ciudad y nos ayude a profundizar en las reflexiones y en las aportaciones que sin duda contribuirán a hacer una sociedad más justa, equilibrada e igualitaria.
A continuación, incluimos el primero de los artículos.
Desde el sur, traemos nuestros aires de feminismos a la ciudad
Bea Cantero (Equipo Mujeres Pa’lante. Dra. en Educación, bioquímica. Profesora asociada de la UB, chilena y activista feminista)
Vivimos en un mundo complejo. Los datos del Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) nos dicen que el apoyo al feminismo retrocede y crece el rechazo a la inmigración, especialmente entre las nuevas generaciones. En este contexto, los feminismos no pueden refugiarse en discursos cómodos. Desde Mujeres Pa’lante, una entidad de mujeres migradas, antirracistas y feministas, con 20 años de trayectoria en l’Hospitalet de Llobregat, queremos aportar una mirada que nace de las periferias, tanto geográficas como sociales, para analizar qué políticas públicas necesitamos para no dejar a nadie atrás y para develar las causas estructurales del racismo.
No queremos hablar desde lo abstracto, sino desde nuestras vidas cotidianas que transitan por las calles de l’Hospitalet. Escuchamos a María, que cada madrugada toma el bus en La Florida para ir a cuidar a los hijos de otras, mientras los suyos se despiertan solos. Hablamos con Juana, de Santa Eulàlia, que lleva años limpiando hogares sin contrato, sin derecho a paro, sin baja por enfermedad, porque su situación administrativa la ha empujado a la sombra. Acompañamos a Ana, del barrio Centro, que no puede denunciar la violencia que recibe en casa porque el miedo a ser expulsada pesa más que el miedo a morir. Sostenemos a Carmen, desahuciada con tres niños en Collblanc. Alentamos a Fátima, que no ha podido convalidar su título universitario y cuida a una señora mayor sin más opciones laborales.
Somos, las que sostenemos esta ciudad, las que fregamos suelos, las que cuidamos a mayores, las que criamos a quienes serán el futuro. ¿Y qué recibimos a cambio? Invisibilidad y fronteras dentro de nuestra ciudad: la puerta cerrada del padrón municipal, la mirada que juzga en la ventanilla de la administración o del servicio público, la imposibilidad de alquilar una habitación digna con lo que ganamos. En l’Hospitalet, ser mujer migrada no es un dato menor, es una forma de estar en el mundo: sosteniendo la vida de otros, mientras se nos niega la nuestra. Y eso, precisamente eso, es lo que venimos a denunciar y transformar.
El feminismo hegemónico corre el riesgo de ser cooptado por discursos institucionales que se quedan en la superficie. Una parte de la población catalana pide limitar la llegada de inmigrantes, y las primeras señaladas por ese discurso de odio somos nosotras. El principal reto del feminismo hegemónico hoy, es entender que el feminismo debe ser antirracista. No podemos manifestarnos el 8M sin denunciar que en las fronteras de Melilla o en las colas de extranjería, se están vulnerando los derechos de las mujeres cada día. El feminismo no será real si otras mujeres en un mismo territorio siguen llamándose ilegales, y siguen sin tener derechos básicos.
Nuestra ciudad
L’Hospitalet es una ciudad diversa, mestiza, de gente trabajadora, amalgama de migraciones internas y extracomunitarias. En ella, alrededor de un 30% de la población hemos nacido fuera del Estado español, consolidándose como uno de los municipios con mayor diversidad en Cataluña. Nos sentimos herederas de las luchas por la ciudad que dieron muchas antes que nosotras, por servicios públicos, y derechos sexuales y reproductivos, laborales, de guarderías, a quienes agradecemos y seguimos su legado. Ejemplos son los grupos de mujeres de Bellvitge, Santa Eulàlia, Collblanc-La Torrassa, entre otras. También traemos nuestras historias de luchas y revueltas, nuestra sabiduría desde los sures, de luchas contra el extractivismo y el colonialismo.
Sin embargo, la política municipal aún mira las violencias machistas con una sola lente: dejando fuera las violencias estructurales que nos atraviesan. Cuando una mujer migrada logra pedir ayuda porque atraviesa una situación de violencia, muchas veces no busca solo ayuda psicológica; busca soluciones para un contrato de trabajo en el sector del hogar que no cotiza; busca cómo salir de una habitación realquilada sin contrato, o busca cómo vencer el miedo a denunciar, porque su situación administrativa es irregular o teme perder la custodia de sus hijos. Si las políticas públicas locales no se coordinan con una exigencia de cambio en la ley de extranjería y no facilitan el acceso al padrón municipal, su labor es incompleta. Se requiere una atención feminista integral que entienda la trayectoria de vida de las mujeres, y cómo se entrecruzan diferentes estructuras de opresión.
Retos y propuestas
Por eso, desde nuestro feminismo migrante de l’Hospitalet, lanzamos tres propuestas a la administración pública local:
1. Apuesta por el Antirracismo institucional: Es urgente, entre otras cosas: facilitar el acceso al padrón y al informe de integración social utilizando los marcos normativos establecidos por la Generalitat; agilizar la atención social y el acceso a la vivienda social; colaborar para materializar la tan ansiada Regularización Ya de quienes ya aportamos día a día a la ciudad.
Es imprescindible formar a todo el personal municipal en perspectiva antirracista e interseccional. La administración tiene la obligación de reflejar la diversidad de esta ciudad en sus puestos de trabajo, para que ninguna mujer sienta que está siendo juzgada por su color de piel o por su acento al pedir ayuda.
2. Más allá de la sensibilización: Las políticas de igualdad deben invertir en economía feminista. Esto significa regular el sector del hogar y los cuidados, ocupado mayoritariamente por mujeres migradas, y garantizar viviendas de alquiler social para mujeres en situación de vulnerabilidad. Mientras se construyen proyectos de vivienda privadas, nosotras exigimos vivienda social. No puede ser que sigamos siendo la mano que cuida los hogares de los demás, mientras nosotras no tenemos un techo digno. Necesitamos más políticas sociales, es vergonzoso que el Ayuntamiento solo invierta el 3,2% en gasto social, que el CAID de la segunda ciudad más importante de Catalunya, cuente con una plantilla de tan solo 9 profesionales.
3. Participación real: Que las entidades de mujeres migrantes tengamos un lugar en las mesas de decisión. El asociacionismo histórico de Bellvitge, Santa Eulàlia o el Centre tiene mucho que enseñarnos, pero necesitamos un diálogo intergeneracional e intercultural que enriquezca la agenda feminista de la ciudad, con respeto a nuestras voces, la de las nuevas vecinas que hemos llegado a construir ciudad en las últimas décadas. Requerimos un reconocimiento que se materialice en aportes económicos para nuestro funcionamiento. Nuestra entidad no recibe ningún financiamiento municipal para desarrollar toda la labor de acogida de la población migrada vecina de la ciudad.
En l’Hospitalet, ser feminista no puede significar mirar hacia otro lado cuando hablamos de fronteras, papeles y racismo. Las políticas públicas deben abordar la vida de las mujeres en su totalidad, no solo en la parte que encaja con el relato oficial. Desde Mujeres Pa’lante, seguiremos trabajando para que este 8M y todos los días, el feminismo sea, por fin, un feminismo sin fronteras, donde se ponga en el centro la vida, la ternura y los cuidados, que sea constructora de paz, que diga No a la guerray a la barbarie. Porque seguimos, porfiadamente, construyendo caminos hacia un mañana más justo para todas y para todos.
Por la defensa de la justicia social, por un día a día libre de violencias, por el derecho a una buena vida.
¡Te invitamos a sumarte a este esfuerzo colectivo!
Aquest singulars fanals, situats al Parc de Bellvitge, van ser inaugurats l’any 1998, alimentats amb energia solar, instal·lats per l’empresa SEBA. Amb la seva disposició a manera de marquesines inclinades, constitueixen veritables escultures urbanes capaces de convertir elements tècnics funcionals, com són les plaques solars fotovoltaiques, en material artístic, combinades amb les bigues de ferro. Actualment no saben si funcionan o no funcionan però el seu deteriorament és molt gran.
La plantilla fa tres mesos que no cobra les nòmines i només en el que portem d’any ha fet prop de 300 serveis
Ha sobtat, cal dir que positivament, el comunicat conjunt que els tres grups municipals d’oposició a l’Ajuntament, republicans, populars i comuns, han fet públic per donar suport a la plantilla de treballadors de l’Ambulància Municipal i demanar al govern Quirós que faci les gestions necessàries perquè es mantingui el servei. També el grup municipal de Vox va fer públic un comunicat posterior, afegint-se a la denúncia per l’abandonament del PSC als treballadors de l’ambulància de la Guàrdia Urbana.
Els treballadors del servei porten hores d’ara tres mesos sense cobrar —des del desembre passat— per la crisi financera de l’empresa responsable del servei. L’empresa adjudicatària, Consorci de Transport Sanitari —CTS, de Girona— es troba en una situació de pre-concurs de creditors, que ha portat a l’asfíxia econòmica dels 11 treballadors del servei —dos en excedència i 9 en actiu—. Els treballadors asseguren que les dificultats financeres de la concessionària han provocat que l’ambulància estigués durant 20 dies sense assegurança i sense passar la Inspecció Tècnica Sanitària, malgrat que, en el que portem d’any, han realitzat a prop de 300 serveis.
Els problemes de la concessionària es remunten a principis del 2024, quan Acciona va adquirir CTS sota el paraigües de la nova marca Atiende Salud i es va fer amb la concessió del servei d’ambulància de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet —per 2,3 milions d’euros— que ha estat funcionant a la ciutat des de fa més de 50 anys. La inestabilitat de la companyia ha provocat aldarulls i importants danys a la base central de la companyia a Girona, amb pèrdues que l’empresa ha valorat entorn als 400.000 euros i amb dues detencions.
El 12 de gener d’aquest any l’Agrupació d’Ambulàncies de CCOO va enviar una carta a l’alcalde Quirós avisant de la situació interna de la concessionària i alertant del previsible deteriorament del servei, a banda d’explicar com el conflicte estava ja afectant greument el clima general dels treballadors. En aquella carta, els sindicalistes proposaven una alternativa que podia resoldre el problema de manera bastant immediata. La solució passava per rescindir la concessió per incompliment contractual greu i aprovar un contracte substitutiu d’emergència de 48 hores amb una altra operadora que garantís la continuïtat d’un servei que està molt ben valorat a la ciutat.
La posterior reunió amb l’equip de govern municipal no va arribar a bon port perquè l’equip Quirós ha al·legat que aquest no és un servei essencial ja que la ciutat es troba avui integrada en el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Alhora es va negar a alliberar l’aval de 55.000 euros dipositat per la concessionària en el seu moment, i que podria haver servit per pagar les nòmines dels treballadors, assegurant que era impossible fer-ho per impediments legals. En canvi, es va mostrar receptiu a iniciar un expedient sancionador contra la companyia que podria acabar amb la concessió de CTS, tot i que si no hi ha empresa substitutiva la plantilla es pot veure directament abocada a una rescissió automàtica dels seus contractes laborals. L’alternativa dels treballadors en aquest cas, acabaria en mans del Fons de Garantia Salarial.
Tot plegat ha fet que els grups municipals d’oposició s’hagin situat al costat de la plantilla de treballadors i li reclamin al govern Quirós una solució urgent tant pel que fa al servei com pel que fa al pagament de les nòmines pendents. Que el servei ha estat tradicionalment molt ben valorat ho posa de manifest el fet que és una ambulància municipal que només s’activa quan son avisats per la Guàrdia Urbana local i, amb el que portem del 2026, ja s’han fet a prop de 300 serveis, cosa que posa de manifest la utilitat i la confiança dipositada en aquesta ambulància.
D’altra banda, no ha passat desapercebuda la convergència de l’oposició municipal en aquest punt: manifestant les mateixes preocupacions i publicitant un comunicat conjunt. Una manera de procedir que no es prodiga, però que podria tenir efectes a mitjà termini, amb la imatge d’una oposició que treballa conjuntament els temes locals, més enllà de les visions ideològiques o tàctiques diferencials.
“…Un dels buits més importants és l’absència quasi total de documentació procedent de la casa reial espanyola. En la desclassificació no hi apareixen agendes, notes internes ni ordres relacionades amb la gestió de la crisi al palau de la Zarzuela ni tampoc registres de les comunicacions internes de l’equip del monarca…”
Alexandre Solano
Quaranta-cinc anys i uns quants dies d’aquell cop d’estat reeixit amb el rei caqui i eixerit rifant-se ultres i policia.
Ali-Babà és aquest monarca però vol semblar molt bon jan, les fot pel darrera i davant pixant-se en les lleis i pancartes.
La senyora de el del bigoti li dit estúpid i cretí, això és el que donen de sí els papers fets un poti-poti.
Tinent coronel-idiota, mamut, carcamal i Quixot, sols has estat un borinot fins quan has estirat la pota.
Al Milans del Bosch i l’Armada, en JC els va ben prendre el pèl, a la presó han vomitat fel, rucs, cagant-se en l’ensarronada.
En Juanito es de la broma, en Juanito es fa l’heroi i diu que, sense ell, que recoi, tota Espanya estaria en coma.
I tots els fills de la gran puta, que van conspirar d’amagat: Felicitats, tal com ha anat, Espanya es quedarà a la gruta.
Jo diria que m’agraden tots els arrossos, menys l’arròs bullit. L’arròs bullit l’associo a estar malalt. I el trobo insípid, pesat i trist. Quan me’l serveixen -si no va acompanyat amb una salsa on ofegar-lo- me’l deixo. I quan m’expliquen els acadèmics que l’arròs bullit és el pa de la Xina, penso que els xinesos deuen ser molt desgraciats. Jo no sabria viure sense pa, però de l’arròs bullit en podria prescindir sense cap problema.
L’arròs te a favor seu la bellesa de les seves plantacions. Passejar pel Delta de l’Ebre o per l’Albufera de València al setembre o a l’octubre és una autèntica meravella. Veure com els ocells van seguint els tractors a veure que pesquen és un gran espectacle. Si a això hi afegim que forma part del setanta per cent de la humanitat, ja es veu que se l’ha de tractar amb un mínim de respecte i consideració.
Tot i que l’arròs fa aproximadament uns quatre anys que es conrea –es va començar a fer a Corea i al Japó- a nosaltres ens va arribar fa aproximadament l’any 800 de la nostra era. Ens el van dur els àrabs. És una de les moltes coses que els hi devem. Per això la paraula arròs, en la majoria de les llengües europees, per no dir totes, prové de l’àrab.
Abans he fet referència que el setanta per cent de la humanitat menja arròs. Nosaltres aquí estem acostumats a uns plats d’arròs que, tot i ser exquisits, són alhora populars. Però ha estat un plat de pura supervivència durant temps fam. Només cal pensar que a l’Albufera es feia arròs amb rata i al Pirineu arròs amb esquirol.
En aquest recull d’articles ja he fet unes quantes referències a plats d’arròs i suposo que en faré unes quantes més. Al cap i a la fi, l’arròs és un plat habitual a la nostra cuina. Els restaurants de menú en solen fer un cop a la setmana -crec que sol ser el dijous- i a moltes famílies era el plat del diumenge.
Avui, però, voldria parlar d’un altre tipus d’arròs cada vegada més estès a casa nostra: el rissoto, no tan a les cases particulars -ja hi arribarà, tot el que és italià tard o d’hora entra a formar part de la nostra cuina- com als restaurants. Per sort, molt més que la cuina francesa, més afectada i més esnob. Si més no la meva experiencia -que, efectivament, és aleatòria- és que sovint he sortit decebut dels restaurants francesos, amb tant glamour i tanta conya; en canvi, no hi he sortit gairebé mai dels restaurants italians, que quasi mai no intenten donar-te gat per llebre (excepte a Venècia).
Ma mare, ara deu fer uns cinquanta anys en feia sovint de rissoto. Ella en deia “arròs a la milanesa” i jo me’n vaig fer un tip. En feia molts dies -suposo que devia ser fàcil de fer- mentre vigilava la botiga des de la cuina. Jo crec que, a banda de l’arròs, hi posava mantega, brou i talls petits de pernil salat. Després, un cop servit, hi posàvem arròs ratllat. No sé si era parmesà o un altre, el que sí que sé és que m’ho menjava molt a gust i no em cansava de menjar-lo.
Les principals diferències que jo trobo als rissotos que avui fan als restaurants i al que feia ma mare són dos. La primera és que crec recordar que el rissoto de ma mare tenia un color més blanc que el que fan als restaurants. L’altra és que, mentre ma mare sempre feia el mateix tipus de rissoto, avui als nostres restaurants ens el serveixen amb diferents ingredients. Per exemple jo avui he menjat un rissoto de gambes notable. L’altre dia en menjar un de bolets i suposo que n’hi ha de mil i una coses. Com les nostres paelles, si fa no fa.
El rissoto, doncs, és pura poesia. Deixem que ens ho expliqui Giovanni Pascoli:
Occorre di carbone un vivo fuoco; la casseruola; cento grammi buoni di burro e di cipolla qualche poco. Quando il burro rosseggia, allor vi poni il riso crudo; quanto ne vorrei e mentre tosta l’aglio e scomponi. Del brodo occorre poi: ma caldo assai; messine un po’ per volta, che bollire deve continuo, né asciugarsi mai. Nel tutto, sulla fine, diluire di zafferano un poco tu farai perché in giallo lo abbia a colorire. Il brodo tu graduare ben saprai, perché denso sia il riso, allor che è cotto. Di grattugiato ce ne vuole assai. Così avrai di Milan pronto il risotto.
La meva traducció al català, si fa no fa, seria:
Necessiteu carbó, foc viu; una cassola; uns bons 100 grams de mantega i una mica de ceba. Quan la mantega rosseja, posa l’arròs cru; quant voldria i mentre es cou l’all, piqueu-lo. A continuació, necessiteu el brou: molt calent; afegiu-lo a poc a poc, de manera que ha de continuar bullint, per no assecar-se mai. A tot això, al final, diluïu-hi una mica de safrà perquè es torni groc. Gradueu el brou amb coneixement, perquè l’arròs quedi espès quan estigui cuit. Necessiteu molt de formatge ratllat. D’aquesta manera tindreu el risotto de Milà a punt.
No podrien haver trobat millor paràbola. El que és habitual en aquest Ajuntament: mostrar una imatge amable per amagar la que fa pena. Explicar com de fantàstica és la ciutat perquè ens oblidem de la realitat. Fer propaganda enlloc de fer gestió. En aquest cas, la lona sobreposada a la bastida que serveix perquè no es vegin les feines de reparació, ajuda a la vista però, probablement, encareix l’obra. Segurament això és el que deu haver pensat el lector de L’Estaca que ens ha fet arribar la foto, perquè una lona d’aquestes dimensions val molts diners, com és imaginable. Però, com que la paguem tots, igual com el passat baròmetre que també era una lona sobre la realitat, doncs endavant. Com sempre.
“El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha rebut l’alta de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron després d’una evolució favorable del seu estat de salut. Ingressat d’ençà del 17 de gener, Illa continuarà a partir d’avui a la tarda el tractament a casa mitjançant el sistema d’hospitalització domiciliària del mateix centre.”
Diari Vilaweb. 30-1-2026
Li han donat l’alta al president, durant un més ha estat de baixa, i s’ha trobat tan malament que per poc no esquiva la caixa.
I Catalunya ha anat fatal sense el seu preclar lideratge. El país ha estat un sidral amb el caos a l’abordatge.
Li han fotut orelles de ruc a la consellera dels mestres. Els pagesos, amb el trabuc, i el vent ha petat les finestres.
Els de l’Esquerra i els Comuns han complicat els pressupostos. Vaga de metges els dilluns, no et queixis si pugem impostos.
I fins i tot els porcs senglars han fotut el camp de la gàbia i s’han posat a pasturar fins la Sibèria i Moldàvia.
Però el president ja està bé, ja el tenim ben a punt de solfa, ara ja no fallarà re: perquè ja hi ha qui ho desengolfa.
I al pobre bitxo d’en Dalmau li ha dit que d’aquí dos dies, i amb l’ajut de Pere i de Pau, arreglarà les Rodalies.
El pollastre i la carn d’olla comparteixen el dinar de Nadal i, pel que expliquen els entesos, abans compartien els àpats de la setmana. De dilluns a dissabte als catalans menjaven carn d’olla i els diumenges, pollastre. Avui la carn d’olla està desapareguda de les nostres taules i dels nostres restaurants amb l’excepció del dia de Nadal, mentre que el pollastre s’ha fet l’autèntic rei de la nostra cuina. El rei indiscutible.
Val a dir que aquesta victòria del pollastre per sobre de qualsevol altra carn és, a més a més, universal. Pel que jo sé, és menja a gairebé tot arreu i es cuinat de mil i una maneres, i probablement em quedo curt. Podem pensar des de l’espectacular pollastre de Nadal fins a als fingers de pollastre dels restaurant de cuina ràpida fins al pollastre a la brasa de les cases particulars i les braseries. I tots els pollastres, per a nosaltres, exòtics d’Amèrica i d’Àsia…
Diuen els antropòlegs que el pollastre va ser domesticat ara farà aproximadament uns 8.000 anys a Tailàndia (d’altres diuen que fou al Vietnam), d’aquí va passar a la Xina i l’Índia i, d’aquí, a la resta del món. Se n’han trobat fòssils a pràcticament a tot arreu, fins i tot a Anglaterra, nació caracteritzada per portar per principi la contrària al que fan els humans de la resta del planeta.
Total, que el pollastre és quelcom tan quotidià, tan a l’abast, amb tantes races diferents, amb tantes qualitats diferents, que es pot fer de tantes maneres diferents, que és difícil de centrar-se. És allò que diríem un tema massa ampli.
Per començar, diré que la meva dona, quan va a comprar pollastre el compra Cok, que vol dir, em sembla, que te una alimentació ecològica. A mi em sembla bé gairebé tot el que fa la meva dona i, més, a la cuina. Penso que és important saber què mengem, d’on surt, com l’alimenten i com el deixen d’alimentar. I no em fa gens de gràcia de cada dos per tres els nostres animals domèstics pateixin pestes, febres o altres malalties. Sense tenir-ne gens de coneixement –perquè jo sóc de lletres pures- penso que juguem amb foc. I que si en un àmbit te tot el sentit del món el control de qualitat i salubritat és justament en el de l’alimentació. Per això, quan els pagesos del país ens diuen que importem carn o vegetals de fora, sense totes les garanties sanitàries, quedo desconcertat. Es facilitar l’economia de tercer països a costa de la nostra salut? No s’entén, crec.
Un altre dia – o més dies, perquè ja he dit que el pollastre és un tema infinit- parlarem d’algun guisat de pollastre. Avui, simplement, farem parada i fonda amb el pollastre a la brasa. Val a dir que jo sóc un gran entusiasta de la brasa. Tot el que està fet a la brasa m’agrada molt, a condició que estigui ben fet.
Teòricament, fer-lo ben fet no és difícil, però passa com amb les patates rosses: com que a la majoria de llocs on vas te’l fan malament, penses que no deu ser tan fàcil. Ara, amb un pollastre a la brasa, poden fallar poques coses: o el pollastre, o la brasa o les dues coses. Què vull dir? El pollastre ha de ser de qualitat i ha de ser cuinat en el moment òptim. Molts restaurants compren barat per poder fer menús de preus competitius i, llavors, el que menges és una rifa, per no dir una ruleta russa. Jo sempre dic que menjar és una cosa seriosa i que ningú no et ven duros a quatre pessetes, per tan, si vas a dinar fora de casa has de trobar un restaurant amb preu raonable pel menjar que et donen. Menjar massa barat és una pèssima idea. Després, hi ha la brasa, que hem de dividir en dos elements: la brasa en sí i el cuiner. No crec que sigui difícil tenir una bona brasa per un restaurant, però podria ser (què en sap el gat de fer culleres?). Si un restaurant no te una bona eina per cuinar, tampoc no anem bé. Si el producte i l’eina fallen, la cosa no te remei.
Crec, sincerament, que el que sol fallar és el cuiner. I això per diferents motius. Un, perquè els restaurants de menú, sobretot a l’hora de dinar, sovint tenen més feina de la que poden fer i tot surt com surt. La segona és la poca professionalitat dels cuiners d’alguns restaurants. Vivim a un país farcit de bars o restaurants. Qui no sap què fer, munta un bar o un restaurant, com si donar de menjar i de beure la gent fos la cosa més senzilla del món. I no n’és gent de senzilla. És complexa i delicada. Ja no he anat explicant. P
Curiosament, el millor pollastre a la brasa que jo he menjat, l’he menjat de menú a un restaurant del carrer Terra Baixa de L’Hospitalet. Casa Eugenio. Senzillament, rodó. Amb la pell cruixent, amb el seu punt lleugerament amarg i de salabor, amb una textura delicada, amb una cocció perfecta. Una obra d’art dins de la seva senzillesa.
El clima de tensió de la sessió municipal amb desenes de col·lectius de veïns mostrant les seves reivindicacions, posa objectivament contra les cordes un govern que fa aigües
La denegació de paraula al ple municipal a l’entitat Foment de la Informació Crítica, va provocar una interrupció d’aproximadament una hora del ple municipal després que els representants de l’entitat s’aixequessin dels seus seients per prendre la paraula i l’alcalde els interrompis i immediatament suspengués provisionalment la sessió.
La sala de plens es trobava des de l’inici plena de desenes de veïns que protestaven per diverses causes i que van mostrar els seus lletreros reivindicatius al començar el ple. La sessió s’ha mantingut en la normalitat fins que al final dels dictàmens de l’Ordre del Dia i abans de les mocions dels grups municipals, una quinzena de persones s’han concentrat a la dreta de la sala i han iniciat el parlament que tenien previst que no ha sigut escoltat perquè immediatament els regidors socialistes han marxat, mentre que els portaveus de tres dels 4 grups municipals s’han apropat a la concentració per solidaritzar-se amb l’entitat.
Aquesta interrupció pacífica del ple municipal —els concentrats només han mostrat els seus folis reivindicatius i han llegit la intervenció preparada— és la segona vegada que es produeix en un ple municipal en els dos darrers mandats. La primera va ser quan els membres de la Guardia Urbana van fer partícips a l’equip de govern les seves reivindicacions que no havien atès al llarg de molts mesos i ara aquesta de l’entitat FIC per denegació de la paraula.
L’efectivitat de la paraula al ple està regulada pel reglament municipal que permet que les entitats es puguin expressar durant 5 minuts, sempre al final dels dictàmens i abans de les mocions dels grups municipals. A l’entitat FIC, que demanava la paraula de manera irregular durant bona part de l’any 2024, se li ha denegat l’ús de la paraula durant 7 mesos dels darrers 22, se’ls ha deixat parlar en només 6 ocasions, en altres quatre ocasions han cedit la paraula a col·lectius ciutadans que no podien accedir a la paraula de cap altra manera i en 5 mesos del primer any no la van demanar. Precisament la cessió de la paraula a col·lectius que tenien restringida la seva participació és el que va fer que l’equip Quirós posés en marxa una dinàmica de denegacions basant-se en que una entitat que es diu Foment de la Informació Crítica no pot parlar de res més que d’informació, quan és evident que la matèria informativa és tota la que afecta la ciutadania i que FIC organitza activitats de tot tipus sobre l’actualitat i les activitats ciutadanes.
Aquesta visió restrictiva del reglament, que es planteja castigar a una entitat que s’atreveix a posar en qüestió l’activitat del govern local, va ser denunciada davant la Síndica de Greuges de Catalunya que, en un recent informe va avisar l’equip de govern que estava vulnerant la legalitat de la participació ciutadana en els àmbits públics dels plenaris locals. Precisament FIC va demanar la paraula al gener per cridar l’atenció sobre aquesta vulneració de la legalitat que es complementa amb l’arbitrarietat manifesta del govern local i en aquest mes de febrer l’havia demanat per parlar de la crisi de l’ensenyament que pateix la ciutat.
Segons un Comunicat de FIC que va fer públic l’entitat ahir mateix al vespre, després de donar les gràcies a la ciutadania que es va concentrar a la sala de plenes per donar suport a la queixa de FIC —entre ells la Marea Pensionista— , mostra la seva “preocupació per l’actitud arbitraria i discriminatòria de l’alcalde” i el qualifica de “mantenir una actitud provocadora, desconsiderada i insolent” quan va qualificar el que havia passat de circ —va rebre nombroses protestes del públic present— i es va mostrar dolgut perquè s’havia interromput una moció sobre el 8 de març. L’entitat assegura que la posició de l’alcalde està “carregada de cinisme perquè el seu govern va estar anys prometen un SIE que no es posava en marxa per falta de local i mitjans” i ha mantingut “directament abandonades a les víctimes de la violència masclista sense atenció preferent”, mentre ara fa veure que és el govern més feminista del món, fent servir la lluita feminista com a eina de confrontació amb l’entitat. Una entitat que ha mostrat la seva implicació directe en la lluita feminista organitzant diversos actes al respecte.
L’entitat crida l’atenció també sobre un fet que, des del seu punt de vista “no hauria de passar desapercebut”. El fet que l’emissió del plenari que porta a terme la TV local es va interrompre d’immediat segons després que l’alcalde aturés el ple, “per evitar que la ciutadania que seguia el ple en streaming pogués assabentar-se de la protesta cívica que s’estava produint a la Casa Consistorial”. “Una mostra més —afirma FIC— de la manipulació amb la que operen els mitjans públics que expressa novament la necessitat evident que el control d’aquests mitjans es pugui efectuar des dels organismes previstos amb una participació objectiva, democràtica i protagonitzada pels professionals que tenen una visió crítica i objectiva de la informació”. “No cal confondre aquesta evidència amb el que facin o no els periodistes que reben ordres, com ha passat tantes altres vegades”, acaba la nota.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.