Jaume Graells reclama des del Parlament responsabilitats polítiques al PSC per la seva estreta vinculació amb la corrupció al Consell Esportiu

 Les primeres conseqüències judicials del Cas Consell Esportiu que encara està en una fase preliminar i les insinuacions del portaveu socialista en el darrer ple municipal que van produir el malestar del principal denunciador del cas, Jaume Graells, van provocar una compareixença pública aquest dimecres al Parlament de Catalunya per reclamar la urgència d’una llei catalana reguladora de protecció de les persones alertadores.

Aquesta és una llei que existeix en el context espanyol —va ser aprovada al febrer del 2023— i que té el seu origen en una directiva europea de l’any 2019 —Directiva Whistleblowing— per la qual es regula i es protegeixen les persones que denuncien infraccions o processos de corrupció, com el que es va produir —ara ja amb una primera sentència ferma —al Consell Esportiu de l’Hospitalet.

Graells, en la seva compareixença al Parlament, va explicar el cúmul de pressions exercides sobre la seva persona des del primer moment que va posar en coneixement de l’alcaldessa les sospites sobre irregularitats comptables a l’organisme, que va fer extensives a les primeres autoritats de l’aleshores el seu partit, Miquel Iceta i Salvador Illa. L’alcaldessa de la ciutat, màxima responsable del Consell Esportiu, va exercir, segons Graells, una pressió sobre el denunciant que li va produir un calvari personal i polític que el va portar a demanar la baixa del partit on havia militat tota la vida. Tot i que l’alcaldessa va ser cridada a declarar i exonerada posteriorment per la fiscalia, el fet que hagi hagut reconeixement del delicte —i que un dels encausats encara treballi directament pel PSC— implica el partit en l’assumpció de responsabilitats polítiques que haurien de recaure sobre tot amb la mateixa alcaldessa i fins i tot en el govern municipal socialista actual, tenint en compte que una regidora del govern era responsable del Consell Executiu quan la treballadora va ser represaliada injustament.

Graells ha portat tot el contingut de l’assumpte a l’Oficina Antifrau per tal que prengui coneixement de la denúncia i actuï en conseqüència.

Jaume Graells és ara el líder de l’oposició del govern municipal que continua en les mateixes mans, el portaveu del qual en la darrera sessió plenària va fer-li insinuacions directes sobre la seva implicació amb el Consell Esportiu, alhora que l’alcalde li impedia replicar per al·lusions. Arran d’aquests fets i les dues sentències judicials que han afectat a dos dels encausats i a la principal alertadora del Consell Esportiu, el grup parlamentari d’ERC va anunciar una proposta dirigida a l’actual govern de la Generalitat per tal que agilitzi una llei catalana de protecció de les persones alertadores en la mateixa línia que la directiva europea i que vagi més enllà de la llei espanyola que és una simple translació dels propòsits de la directiva europea. La portaveu republicana Marta Vilalta va explicar al respecte que la llei catalana ja havia estat impulsada pel govern Aragonès i va ser obligadament aparcada després de la crisi de pressupostos de la passada legislatura.

El grup municipal d’ERC-EUiA va anunciar també al Parlament que Graells assistirà el proper 18 de març, a les 19 hores, a la primera convocatòria de les Tribunes Crítiques que organitza a la Tecla Sala de l’Hospitalet l’entitat Foment de la Informació Crítica per tal que el portaveu republicà pugui explicar amb detall el procés que va dur a la denuncia de les sospites de corrupció al Consell Esportiu, el desenvolupament de la causa i les primeres conseqüències. Aquestes compareixences són de caràcter públic i organitzades amb l’objectiu que els mitjans de comunicació, els organismes, les entitats i la ciutadania puguin preguntar directament als convidats sobre el tema objecte de la convocatòria i qualsevol altre que sigui d’interès ciutadà.

Recordem que una peça separada del cas Consell Esportiu ja ha produït una sentència ferma sobre dos dels encausats que van haver de pactar amb la fiscalia el reconeixement d’un delicte d’apropiació indeguda i el retorn de les quantitats estafades per evitar una pena de presó i també s’ha produït una sentència de Magistratura sobre una demanda d’acomiadament improcedent en el cas de la treballadora que va alertar dels fets a l’aleshores regidor socialista Graell, que va ser acomiadada posteriorment per represàlies i ara obligada a la readmissió per l’organisme que la va fer fora injustament, i que l’ha d’indemnitzar amb 60.000 euros

Unanimitat per convocar abans del 30 de juny un ple monogràfic que abordi les temàtiques sectorials que dibuixin el panorama de l’Hospitalet en aquest 2025

Durant aquest primer semestre de l’any, l’ajuntament de l’Hospitalet hauria de celebrar un ple extraordinari destinat a debatre “l’estat de la ciutat”, segons es va aprovar per unanimitat de tots els grups en el passat ple de febrer. La moció la va presentar el grup d’ERC-EUiA basant-se en el que s’havia aprovat l’abril del 2016 que era la celebració d’un ple sobre “l’estat de la ciutat” que es va portar a terme en el primer trimestre dels anys 2017 i 2018, que es va interrompre per la convocatòria electoral del 2019 i que ja es va deixar de convocar, primer per la irrupció de la COVID, i després, perquè el govern local va obviar-lo.

Al febrer del 2024 una moció d’aquest mateix tipus ja va aprovar recuperar el debat extraordinari sobre l’estat de la ciutat però un any més tard l’acord, com ja és habitual, no s’ha aplicat, i ara s’ha tornat a aprovar per unanimitat. És veritat que al febrer del 2024 es demanava la convocatòria d’aquest ple en el primer semestre de l’any, com ara, i que al mes de maig es coneixia el canvi previst a l’alcaldia que va tenir lloc a mitjans de juny i tot plegat va postergar la convocatòria, però el cert és que si el grup municipal d’ERC-EUiA no ho torna a recordar ara, el debat sobre l’estat de la ciutat no s’hagués plantejat mai més.

Aquest ple extraordinari ha de tenir caràcter monogràfic, l’ha de convocar l’alcalde i s’hauria d’aprovar en la propera Junta de Portaveus a celebrar el 25 de març. Una nova Junta de Portaveus que s’hauria de convocar com a molt tard el 8 d’abril d’aquest mateix any, estaria obligada a consensuar amb l’equip de govern l’ordenació del ple, els temes concrets a tractar i les temàtiques sectorials.

En el mateix ple de febrer s’hagués aprovat també la recuperació del Consell Municipal de Comerç de l’Hospitalet, que era un òrgan consultiu integrat per representants de totes les associacions de comerciants de la ciutat, els paradistes de mercats organitzats, els sindicats majoritaris i els grups polítics municipals per tal de tractar la problemàtic concreta del petit comerç de la ciutat i dinamitzar-lo, davant la crisi de compra que pateixen pels nous hàbits dels compradors, els problemes se seguretat al carrer a molts barris de la ciutat, l’abandonament dels carrers i la manca d’enllumenat, etc.

Aquest organisme, després de mostrar la seva utilitat, va deixar de ser convocat i finalment va desaparèixer. El seu reglament de funcionament va ser modificat la darrere vegada l’any 2010, per la qual cosa en la moció presentada pel grup popular es demanava actualitzar-lo per ajustar-lo a les actuals necessitats i posar en marxa el Consell en un termini de sis mesos.

Tots els grups es van mostrar proclius a recuperar-lo tret del grup municipal socialista que és qui el va arraconar en el seu moment i, si la proposta no va acabar prosperant, va ser perquè el grup municipal de Vox va afirmar que votaria en contra perquè considerava que els sindicats “auto qualificats com a majoritaris” no hi tenien cap paper a jugar en aquest Consell. Els 16 vots de socialistes i Vox van impedir recuperar el Consell Municipal de Comerç que podia ser un nou instrument de revitalització d’un dels sectors més en crisi a la ciutat.

Els acords, que ha d’executar el govern, compten des del minut zero amb el seu desinterès i la incapacitat de gestió, i és molt improbable que s’apliquin

Els 150 euros que fins ara estaven estipulats pel govern com ajut per les despeses generals d’habitatge, amb l’objectiu de disminuir la repercussió econòmica en les famílies vulnerables, haurien d’augmentar fins als 200 euros, segons la moció aprovada en el darrer ple a proposta del grup popular. Aquest va ser l’únic punt on el PSC va votar en contra, perquè augmentar l’ajut suposarà una modificació de crèdit —segons va anunciar el portaveu socialista— i es resisteixen a aquesta modificació perquè sempre son criticades per l’oposició. En aquest cas, però, es veuran obligats a fer-ho si volen executar l’acord de la moció, cosa que tampoc acostuma a passar freqüentment.

En aquest mateix capítol es va acordar augmentar el llindar d’ingressos màxims (ara establert en 27.000 euros anuals per famílies de tres membres) perquè es puguin beneficiar més famílies, augmentar a dos mesos el termini de sol·licitud (ara és menys d’un mes), publicitar aquests ajuts que passen desapercebuts per la majoria de la població i estendre l’acord a les Associacions de Veïns de la ciutat, els sindicats, els Consells de districte i el Consell de Ciutat.

Alhora també es va aprovar una remodelació gairebé íntegra de la plaça Federico García Lorca a Pubilla Casas que es troba en un estat lamentable, abandonada com una gran part dels teòrics espais verds de la ciutat. En aquest cas també es va acordar la moció amb el vot contrari del govern, per tal que a la zona actual de jocs i la que es projecti de cara al futur, s’estableixi un sistema d’ombres artificials mitjançant toldos perquè els infants puguin accedir a l’espai durant els mesos de més calor, mentre s’espera que els arbres que es van plantar creixin el suficient per produir ombra natural.

D’igual manera es va aprovar fer accessible la totalitat de la plaça, construint una rampa d’accés a la part superior en un dels dos trams d’escales i remodelar tota la part superior eliminant les estructures d’obra i creant espais que es puguin considerar refugi climàtic. Establir, també, un sistema de videovigilància que faciliti a la policia el control de tota l’àrea per impedir el que acostuma a ser habitual d’actes incívics i irregulars, augmentar les dotacions policials per controlar la zona especialment als vespres i estendre aquests acords a les àrees de Qualitat urbana i de Seguretat de l’Ajuntament, al Consell del districte V i al Consell de Ciutat.

Finalment, també amb el vot en contra del govern local, es va aprovar una moció sobre la municipalització de les escoles bressol previstes, instant a la creació d’una taula de seguiment que permeti que les famílies estiguin al dia dels avenços en la municipalització. Igualment, es va aprovar accelerar el calendari de tràmits perquè les 5 escoles pendents de municipalitzar es puguin integrar a la xarxa municipal el proper curs. També la garantia que es mantindran les compensacions econòmiques a les famílies pel retard en la municipalització fins a la seva integració definitiva i ampliar la compensació econòmica perquè les famílies d’I2 tinguin la gratuïtat del servei, tal com esperaven quan van inscriure als respectius centres als menors.

Sobre aquest mateix tema es van pronunciar les famílies i els docents en el ple municipal, reclamant el que després s’aprovaria en la moció que, segons paraules dels portaveus del govern, s’ha fet difícil de complir per les dificultats administratives amb que s’han topat les autoritats municipals a l’hora d’intentar la integració de les bressoles en la xarxa pública. Una intervenció de la portaveu d’ERC-EUiA, Sílvia Cassola, va centrar la qüestió afirmant que hi ha una clara diferència entre la integració de les escoles infantils a la xarxa pública i la municipalització que es requereix i que no produeix tantes traves burocràtiques. La moció aprovada, circula per aquest darrer camí i és de témer, en conseqüència, que es converteixi novament en paper mullat.

Al final, govern i oposició, tindran que preguntar-se quina utilitat tenen les propostes que s’aproven —i que ha d’executar el govern—, però que ja parteixen des del minut cero amb el handicap del desinterès absolut del govern perquè algun dia es compleixin. I més quan, com és el cas, la gestió municipal resulta ineficaç i negligent a parts iguals, com es denuncia de manera reiterada no només pels grups municipals sinó especialment per les entitats, els col·lectius i la ciutadania en general.

La persistència en l’estratègia de la divisió entre els grups de l’oposició converteix en innecessari que el govern s’avingui a negociar res

Tres mocions d’urbanisme que va posar sobre la taula el grup dels Comuns i una sobre l’oportunitat de mantenir una política firal pròpia a la ciutat, van servir per mostrar les enormes diferències que sobre aquestes qüestions estratègiques de ciutat tenen els grups municipals. Va ser, en última instància una manera de posar en evidència el que els Comuns fa molts mesos que venen defensant: que és impossible posar d’acord forces tan diverses i que, per tant, sembla una autèntica utopia que es pugui negociar res al marge del govern o sempre que el govern estigui en contra. D’aquí la tàctica seguida de fa molts mesos d’apropar-se al govern en algunes qüestions, mantenint, no obstant això, un perfil propi en aquells temes que es consideren irrenunciables.

De fet, en el ple de dimarts, les derrotes de propostes socialistes van ser escassíssimes perquè sempre hi ha algun dels grups de l’oposició que voten conjuntament amb el govern u opten per l’abstenció.

El ple de dimarts va ser, en aquest sentit, molt il·lustratiu, perquè els Comuns es van quedar sols en les quatre mocions que van presentar i això que, com dèiem al principi, es poden considerar estratègiques de ciutat. La primera moció es referia a la suspensió de l’edificació en zones inundables, sobre tot arran de la crisi climàtica i de les experiències com la Dana de València. De fet, del que tractava la moció era de posar impediments climàtics al disbarat edificatori del PDU Gran Via, en plena Marina de l’Hospitalet, és a dir, en unes zones de terrenys que estan per sota dels 8 metres sobre el nivell del mar i, en algunes zones per sota i amb barreres infranquejables que poden provocar danys irreversibles com ja es va veure a València. Doncs bé, malgrat que l’avís hauria d’haver fet pensar als representants municipals, no va ser així. Per suposat va votar en contra el PSC que ha convertit el PDU Gran Via en un projecte propagandístic emmascarant el que és una operació immobiliària i especulativa com una gran oportunitat per crear un pol biomèdic ple de promeses però sense cap garantia d’èxit.

Tampoc cap dels altres grups polítics d’oposició, ni ERC, ni el PP, ni Vox van votar amb els Comuns, en tots els casos perquè s’han cregut el missatge del PSC i no veuen gens malament el Biopol Gran Via, probablement l’operació immobiliària més aclaparadora ja en marxa a la ciutat més densa d’Europa i amb menys sol lliure de tota l’Àrea Metropolitana.

La segona moció anava vinculada a la primera perquè es tractava de recomanar la conservació de la Torre Gran que és una de les masies més emblemàtiques del que queda a la Marina hospitalenca, des de fa anys propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua que va deixar a mitges una balsa de laminació al seu entorn i que ha abandonat del tot i amb un gravíssim risc d’irreversibilitat. Les excuses per deixar novament sols als Comuns van ser que la Torre Gran forma part de la planificació del PDU Gran Via i que això permetrà recuperar la Torre Gran i rehabilitar-la sense cap cost per la ciutat. En aquest sentit es va desestimar el punt on s’instava l’ajuntament a rehabilitar la masia i es van aprovar els altres que es referien a impulsar els estudis arqueològics de la zona i a cercar suport exterior per la conservació de la masia i l’entorn.

La moció sobre els terrenys de l’entorn del poliesportiu de l’Hospitalet Nord tornava a posar el dit a la nafra —sense esmentar-ho— en el que es refereix a l’altra gran pastilla especulativa que es troba en aquest moment en plena negociació: la que té a veure amb la construcció de l’Hospital Clínic i el barri residencial que es vol fer al seu entorn on hi van més d’un miler de nous habitatges i on encara no està clar si el nou hospital donarà cobertura a la ciutat o com es resoldrà el problema de la reforma de l’estació transformadora. El que està clar és que el Consorci per la Reforma de la GranVia i el Samontà, que és exactament el mateix organisme públic especialitzat en les grans negociacions immobiliàries a la ciutat, artífex del PDU Gran Via, és qui està dirigint aquesta nova operació immobiliària a la darrere zona lliure del nord de la ciutat.

Doncs bé, tampoc es va escoltar una sola crítica dels grups de l’oposició a aquesta operació d’envergadura i es va deixar sols novament als Comuns que no van poder aprovar la moció en la seva totalitat, entre altres raons perquè reclamaven l’adquisició de terrenys, hores d’ara probablement ja compromesos en l’operació.

La solitud dels Comuns en aquestes tres mocions urbanístiques i en la quarta que es referia a la crítica encoberta i en alguns moments explícita a la Fira de Barcelona i a la ruïnosa Fira 2000 on l’Ajuntament de l’Hospitalet llença anualment més de dos milions d’euros, va ser una manera de demostrar que la seva estratègia en aquest mandat no pot tenir cap altra més recorregut que ajudar el govern per aconseguir algunes engrunes que li facilitin un missatge de pragmatisme entre els seus simpatitzants. Només cal posar sobre la taula el resultat de la primera de les mocions, la del PDU Gran Via, on els Comuns van aconseguir els seus vots, amb 11 abstencions de l’oposició i els 13 vots socialistes en contra, o el resultat de la última sobre la Fira on només va votar amb els Comuns ERC; el PP es va abstenir i Vox va votar amb el PSC, en contra.

El grup dels Comuns s’alinea amb el PSC a l’hora d’evitar la creació d’una Comissió Especial de Diligències del Consell Esportiu

Una moció d’urgència presentada pel grup municipal d’ERC sobre les darreres notícies en el cas Consell Esportiu va generar els moments més convulsos del ple mensual de febrer que ha durat gairebé 6 hores i que va tenir lloc ahir dimarts.

Es tractava d’una moció que reclamava la constitució de nou de la Comissió Especial de Diligències del Consell Esportiu que es va activar en l’anterior mandat, que pretenia donar compte de les darreres actualitzacions de les causes judicials que afecten al Consell Esportiu i les causes annexes, com ara la del judici de la treballadora que va explicar el que estava passant dins l’organisme a l’aleshores regidor socialista Jaume Graells i que va comportar l’esclat de l’escàndol.

La moció es va presentar d’urgència i la urgència va ser aprovada per unanimitat de tots els grups malgrat que, després, els Comuns es van abstenir en dos dels punts de la moció i el grup socialista va votar en contra. La resta dels grups de l’oposició van votar a favor dels quatre punts de la moció que demanava la constitució de la Comissió i la convocatòria urgent per tal que poguessin ser cridats tots aquells càrrecs electes susceptibles d’haver estat implicats en els fets denunciats, així com reclamar al govern que donés explicacions a la ciutadania sobre els fets delictius ocorreguts i traslladar aquests acords a un munt d’organismes municipals i supramunicipals.

Els dos primers punts, per tant —la constitució de la Comissió i la seva convocatòria urgent— no van ser aprovats, mentre que els dos segons ho van ser per 14 vots de l’oposició contra els 13 del govern. Malgrat aquesta mitja victòria per part del govern el portaveu socialista, Jesús Husillos, va explicar que el que demanava ERC-EUiA era una Comissió per convertir-la en un circ, per tal d’escampar la mala imatge del govern, tot i que considerava que calia ser transparents sobre el que havia passat i que per això havien votat la urgència. Va explicar que el grup socialista també tenia moltes preguntes a fer en el cas que s’activés la Comissió com ara saber el paper que havia jugat durant deu anys Jaume Graells quan era el vicepresident del Consell Esportiu i per què el que havia estat director de l’organisme, Cris Plaza, havia estat recomanat a l’alcaldessa com a assessor intern pel mateix Graells. Cal recordar que va ser Jaume Graells el que va destapar el cas Consell Esportiu gràcies a les informacions que li havia fet arribar la treballadora posteriorment acomiadada a mitjans de l’any 2023, acte que ara ha estat considerat improcedent pel jutge del social que obliga al Consell a readmetre-la i a indemnitzar-la amb 60.000 euros. Recordem que la treballadora va ser acomiadada arran de la seva declaració testifical contra els càrrecs socialistes imputats en la causa.

Les acusacions del portaveu socialista en el ple d’ahir no van poder ser rebatudes pel regidor Graells perquè l’alcalde li va impedir l’ús de la paraula per al·lusions, i això va fer que, en un moment posterior, Graells lamentés la inflexibilitat de l’alcalde i anunciés que posaria les acusacions en coneixement dels serveis jurídics per si hi cabia alguna demanda al respecte. La posició del govern socialista en el debat de la moció estava prou clara per les seves vinculacions amb el cas Consell Esportiu, però no s’acaba d’entendre la posició del grups dels Comuns que es van presentar com a acusació popular en la causa i que qualsevol instrument que possibilités aclarir políticament el que va passar en el Consell durant aquest període amb les declaracions de persones del govern d’aleshores i d’ara que hi van estar vinculades d’una manera o altre, en principi no li hauria de provocar cap resistència. No obstant això i sense gaire explicacions convincents, van anunciar que s’abstindrien en els dos primers punts de la moció com així van fer.

L’Informe del Pla Local de l’Habitatge esmenta 10.500 “pisos sense padró” i el Grup de Treball sobre Empadronament alerta sobre com ajustar el padró a la realitat demogràfica

La dada oferta per l’Informe del Pla Local de l’Habitatge de l’Hospitalet, segons la qual hi ha 8.000 habitatge buits a la ciutat, que ja va constatar aquest digital el passat mes d’octubre (https://lestaca.com/lestacalh/lhospitalet-te-8-200-habitatges-buits-7-de-cada-100-malgrat-la-forta-demanda/) i uns altres 10.500 habitatges sense padró, es contraposa clarament a la demanda potencial detectada que, segons el mateix estudi, és d’uns 5.500 habitatges protegits i uns 3.500 de mercat lliure. Vol dir que si es regulés l’habitatge buit (en bona part en mans de grans propietaris) i alhora es controlés el padró, és possible que per la demanda interna no calguessin noves promocions d’habitatges.

Esta bé recordar-ho perquè la pastilla de Can Rigalt on, amb l’excusa de la nova construcció de l’Hospitalet Clínic, es preveu una promoció de més d’un miler llarg d’habitatges que saturarà l’únic espai lliure que queda a la ciutat, no satisfarà gairebé res de la demanda interna i en canvi provocarà nos dèficits gairebé insuportables per la manca d’espai per ubicar els necessaris equipaments i serveis que una població tan important requerirà en un futur molt immediat. En aquest sentit, separar la demanda interna d’habitatge assequible, de les promocions immobiliàries especulatives que ja estan en marxa, és una obligació pel que fa a l’anàlisi sobre la falta d’oferta d’habitatge digne a la ciutat més densa d’Europa.

L’anunciada necessitat de rehabilitació d’uns altres 8.000 habitatges apareix en aquest context com una nova manera de pressionar l’opinió pública sobre la necessitat imminent de nous habitatges. Rehabilitar 8.000 habitatges en un context de saturació urbana dels barris del nord de la ciutat, no deixa de ser res més que un enunciat que no aguanta una mirada objectiva a la realitat urbana del moment. Rehabilitar 8.000 habitatges no té res a veure amb esponjar els barris extremadament densificats del Samontà perquè el problema no és la rehabilitació del parc d’habitatges caduc que hi ha a la ciutat. El problema és com afrontar la rehabilitació de barris que requereixen nous habitatges però, alhora, nous espais lliures. De manera que, mentre el projecte no sigui com rehabilitar els barris de Collblanc, La Torrassa, Pubilla Casas o La Florida/Les Planes, l’anunci dels 8.000 habitatges que precisen rehabilitació no és res més que un element de pressió social per acceptar noves construccions d’habitatges en sol lliure com ara el que es pretén fer a Can Rigalt. Sembla evident que la promoció dels pisos que preveu Metropolitan House no estan pensats per allotjar les famílies que es quedaran sense els habitatges que s’han de demolir abans que caiguin sols, sinó que estan pensats pel negoci immobiliari del nou barri residencial que somnien les institucions que estan promovent el nou Clínic.

A aquesta perspectiva cal afegir la problemàtica oculta dels 10.500 pisos que l’informe assenyala com “habitatges sense padró”. Habitatges que, malgrat existeixen i probablement estan habitats, no consten regularitzats al padró municipal. Són, per tant, famílies en situació irregular o potser habitatges permanentment buits, sense registre o sense cèdula d’habitabilitat, qüestió que dona un panorama certament caòtic pel que fa a la situació de la població real del municipi i al control real de l’habitatge privat.

A això caldrà afegir l’estat de l’empadronament al municipi que és igualment nefast. Les queixes son tan constants i tan perllongades en el temps, que el Grup de Treball de la Taula de Drets de Ciutadania i Cohesió Social ha fet públic un informe de Propostes per Facilitar l’Empadronament a la ciutat que insta l’Ajuntament a adherir-se al “Decàleg per garantir l’empadronament a Catalunya”, implementar el conjunt de propostes consensuades en el grup de treball per facilitar el tràmit, establir mecanismes per avaluar l’efectivitat de les mesures implementades i tot plegat en la perspectiva de l’Empadronament Universal tan lluny del municipi hores d’ara. És a dir, treballar amb un únic objectiu: que tothom que visqui a la ciutat estigui convenientment empadronat.

Això passa en bona mesura per flexibilitzar els requisits (admetre, per exemple, l’estabilitat dels habitatges ocupats o els infrahabitatges), perquè primer estan les garanties que el padró adjudica que l’estatus legal, i per facilitar els tràmits especialment per la gent més vulnerable i amb pitjors condicions socials. També es reclama posar en el mercat del lloguer social els habitatges de grans propietaris que estiguin buits durant dos anys, empadronar d’ofici a tots els infants que estan matriculats a una escola de la ciutat i evitar la proliferació d’habitatges reservats a l’especulació i el negoci com els pisos turístics.

L’informe assegura que caldria rehabilitar 8.000 habitatges, hi ha el mateix nombre d’habitatges buits i s’han detectat 10.500 habitatges sense padró

Crida l’atenció que l’Informe recent sobre el Pla Local de l’Habitatge encarregat per l’Ajuntament i que debat hores d’ara la Taula Sectorial de l’Habitatge creada a l’efecte, se centra especialment en la valoració del parc d’habitatges de la ciutat i en la demanda potencial, sense entrar en un altre dels aspectes que semblaria també clau a l’hora d’avaluar el concepte de ciutat.

És evident que allà on no hi ha habitatges no poden haver residents i que si no hi ha residents no es pot parlar de ciutat, i és també evident que tothom hauria de poder disposar de les condicions imprescindibles per tenir un habitatge digne on poder viure. No obstant això, disposar d’un habitatge digne i poder pagar-lo, tampoc no garanteix la part essencial del fet de viure en una ciutat. Perquè viure en una ciutat és molt més que tenir un habitatge digne i poder pagar-lo. Viure en una ciutat és també disposar dels metres quadrats lliures i dels equipaments i les infraestructures necessàries per garantir una mínima qualitat de vida.

És això el que crida l’atenció del Pla Local de l’Habitatge 2024-2030 de l’Hospitalet: que el debat sobre el parc d’habitatges obvia el debat sobre l’espai públic, cosa que no es consubstancial a aquest informe sinó que és una mancança recurrent quan es parla de la problemàtica de l’habitatge i el dret a un habitatge digne. Així, l’informe posa l’accent en l’envelliment del parc local d’habitatges, constatant que el 85% dels edificis van ser aixecats abans dels anys 80 i que, com estem parlant d’una ciutat suburbial crescuda a base d’especulació immobiliària especialment durant la fase desarrollista del franquisme, de mínima qualitat constructiva.

Per això, s’ha calculat en uns 8.000 habitatges els que estan en una fase aguda de necessitat de rehabilitació (un 8% del total), alguns dels quals amb amenaça imminent de ruïna i molts altres sense possibilitats futures d’adaptació a les normes d’habitabilitat que s’imposaran en el mercat europeu en poc temps, com ara la certificació energètica o el mínim estandarditzat de metres quadrats. Alhora, caldrà afegir-hi potencials intervencions a edificis de quatre pisos o més d’alçada sense ascensors, que requeriran al menys contemplar aquesta millora si és possible (uns 650 habitatges) i altres que contemplen deficiències de materials o problemes d’accesibilitat que requeriran igualment notables inversions rehabilitadores.

El diagnòstic de l’informe, però, assenyala que la necessitat d’habitatge a l’Hospitalet entre els anys 2024-2030 seria el resultat de la demanda potencial demogràfica més la suma de les llars que reclamen habitatge protegit que s’elevaria a unes 9.000 noves llars demandants (5.500 dels quals d’habitatge protegit). El Parc residencial actual de l’Hospitalet supera els 100.000 habitatges, l’antiguitat mitjana seria del 1972 i la superfície mitjana 85 metres quadrats.

L’informe també indica que l’Ajuntament té previst en el planejament generar un nombre d’habitatges lliures que coincideix més o menys amb la quantificació de la demanda (o sigui uns 3.500 habitatges nous d’aquí al 2030 i uns altres 2.500 de protegits) i això resulta inferior a les necessitats detectades i no resultarà tampoc ajustat a l’objectiu de “solidaritat urbana” del Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge de Catalunya. Pel que fa a les situacions anòmales detectades en l’estudi pel que fa a l’ús residencial, hi haurien a la ciutat més de 10.500 habitatges sense padró i un 8% d’habitatges (uns altres 8.000) permanentment buits.

Com ja dèiem, l’informe explica el que caldria fer per normalitzar la situació pel que fa a l’habitatge: rehabilitar 8.000 habitatges, posar ascensors en uns 650 edificis i construir 6.000 habitatges nous en els propers cinc anys. Amb això, segons l’informe, es resoldria el problema de l’habitatge a l’Hospitalet pel que fa a la demanda. Però és evident que si tot això es complís, potser es col·lapsaria la ciutat més densa d’Europa. Probablement, perquè ens hem especialitzat en sectorialitzar el problema de l’habitatge, sense considerar la realitat urbana.

Si tenim en compte la realitat urbana de la ciutat, aquí no sembla haver cap més alternativa que rehabilitar, no habitatges, sinó barris sencers. I no construir 6.000 habitatges més en cinc anys, sinó eliminar-los. Sona duríssim, especialment per qui busca habitatge a la ciutat, però s’entendrà si s’explica que en les condicions actuals i especialment en les futures, els que volen un habitatge potser hi podran disposar si s’apliquen les expectatives, però viuran en una ciutat on el nombre de metres quadrats d’espai verd és el més petit d’Europa, on no hi haurà escola pels seus fills, ni poliesportius perquè no hi ha espai per construir-los ni llocs per aparcar, ni una xarxa d’infraestructures suficient, ni serveis imprescindibles.

Sembla evident que no es pot parlar del problema de l’habitatge sense tenir en compte el problema de l’espai públic i que no és el mateix plantejar-se la construcció de nous habitatges on hi ha una situació urbana sostenible i que ho permet ,que construir-ne on el sol s’ha convertit en un bé limitat i en un luxe social.