Les obres no començarien fins al 2031 i les entitats de preservació del patrimoni ja han parlat de burla a la ciutadania

L’anunci que les obres de rehabilitació o reconstrucció de dues de les poquíssimes masies que queden a la Marina de l’Hospitalet no es portarà a terme fins d’aquí a cinc anys com a mínim, ha provocat malestar, irritació i indignació a entitats de la ciutat dedicades a la preservació del patrimoni històric com Perseu, però també a la ciutadania en general que veu com s’arrasa el passat de la ciutat amb el beneplàcit del govern local.

Dues d’aquestes masies, la Torre Gran i Can Masover Nou, catalogades però abandonades de fa anys pels seus propietaris, es troben en un estat força lamentable de manera que, o s’aplica un pla d’urgència de reconstrucció que les pugui salvar o, probablement, ja serà massa tard, no només per rehabilitar-les sinó fins i tot per reconstruir-les. La Torre Gran és actualment propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, per tant d’una Administració amb recursos, i Can Masover Nou és propietat d’un conglomerat empresarial que, segons algunes informacions, té al darrere personatges com Joan Laporta, actual pre-candidat a la presidència del FC Barcelona.

L’anunci del director del Consorci per la Reforma de la Gran Via i del Samontà afirmant que les obres es posaran en marxa quan ambdues masies siguin propietat municipal, previsiblement cap el 2031, no ha fet més que corroborar la sensació que, davant el malestar que provoca el projecte especulatiu del Biopol Gran Via, estretament vinculat al soterrament de la Gran Via, un dels objectius dels promotors es vendre a la ciutadania quelcom que aquesta aprecia notablement com és la recuperació del patrimoni històric.

No obstant això, la publicitat en aquest cas, enlloc d’afavorir la perspectiva del projecte, està aconseguint l’efecte contrari: resulta vergonyant que s’hagi d’esperar a que el projecte especulatiu sigui una realitat, per tal que les masies abandonades de fa anys pels respectius propietaris puguin passar a mans municipals per ser recuperades. Coneixent la celeritat que aplica el govern local en qüestions d’urgència, no hi queda cap dubte a la ciutadania que, tant la Torre Gran com Can Masover Nou, acabaran caient a trossos més d’hora que tard.

Com ha fet avinent el president de Perseu, l’equip Quirós té instruments legals suficients per haver obligat de fa mesos als actuals propietaris a preservar allò que està catalogat com a bens d’interès local. Contràriament, sembla haver-se assumit que hauran d’estar dempeus els enormes edificis i les torres de tot el controvertit projecte del Biopol Gran Via, perquè alguna administració posi l’atenció en el patrimoni històric. Segurament quan fixin l’atenció en aquestes masies, l’únic que es podrà veure és una pila de pedres amuntegades que donaran testimoni que alguna vegada allà va existir un edifici que s’havia alçat segles enrere. Si governen els mateixos que avui, sembla evident que l’únic que faran és retirar el pedregar per no deixar cap petjada de la desfeta.

El director del Consorci ha parlat de tres milions d’euros per la reconstrucció de les masies i ha afirmat que el projecte tècnic no es farà fins al 2029, de manera que les obres puguin començar al 2031. Tot plegat és com no dir res perquè, de fet, el que interessa clarament és possibilitar la percepció a la ciutadania que la destrossa prevista del territori, al costat de l’actual ICO, tindrà alguna compensació social. El que és evident és que tot el projecte del Bio-Pol Gran Via és una operació de gran magnitud immobiliària, que beneficiarà als propietaris dels terrenys, entre els quals algunes administracions públiques. Fins ara, a més, sempre s’havia parlat que el projecte del Bio-Pol tenia una vocació purament comercial i hotelera, a banda de la propaganda bio-sanitària. Les darreres informacions, però, posen de manifest que un 5% de la promoció també tindrà un contingut residencial. Més habitatges en oferta al mercat lliure, a la ciutat més saturada d’Europa i amb menys espai útil pels serveis i els equipaments imprescindibles.

Lluïsa Carmona i Martínez. (Historiadora i Psicoterapeuta, especialitzada en estudis sobre les Dones i en el treball contra les Violències masclistes. Co-Fundadora i membre de l’equip de TAMAIA. Dones contra la Violència.)

Aquest seria el meu desig per la nostra ciutat i crec, segur, que el de totes les dones i nenes. Tot i que tenim una data específica per reivindicar i reclamar l’eradicació de les violències masclistes, el 25N, el 8 de març és també una data per fer-ho, especialment vinculant a la lluita pels drets de les dones de forma genèrica amb la lluita contra les violències, no existeixen els drets laborals, ciutadans, humans si no tenim el dret bàsic a estar vives i sanes, nosaltres i les nostres filles.

El 8 de març és la commemoració històrica feminista, fins l’any 1996 en que es van iniciar les concentracions i més tard les manifestacions del 25N, Dia Internacional contra la Violència vers les dones, però ambdues dates estan profundament relacionades: els drets de les dones i qualsevol dret es deriva del fet de ser vives i lliures, tal i com algun dels eslògans clàssics reivindiquen: “ens volem lliures i vives”.

Com a historiadora especialitzada en estudis sobre les dones i també, com a dona i psicoterapeuta, vinculada estretament en la lluita contra les violències masclistes des de fa 30 anys, estic profundament convençuda que totes les lluites feministes, històriques i actuals, el dret al vot, a l’educació, a l’anticoncepció, a la igualtat salarial, han estat i són lluites contra la violència masclista.

Aconseguir drets de ciutadania i el reconeixement dels drets humans universals, ha estat una eina per aconseguir eliminar, eradicar la violència contra les dones i, certament, al mon occidental. Assolir drets ens ha permès un reconeixement, en primer lloc, de l’existència de la violència i les seves greus conseqüències: l’assassinat de dones i infants en un degoteig constant i, en segon lloc, aconseguir lleis i recursos per combatre-la. Ara bé, després de 30 anys a Catalunya i a l’Estat d’eines i recursos, la forma més greu de violència masclista, els feminicidis, segueixen produint-se i som lluny de la seva desaparició. Així, podem concloure, que la conquesta de drets per sí mateixa, no implica aquesta eradicació i sense ella, les dones no som lliures per viure, per treballar, per participar social i/o políticament, etc…

Quan les dones son privades de la vida i els infants també, habitualment fa anys que viuen un “infern” a on, progressivament o totalment, els seus drets fonamentals no existeixen. No totes les situacions de violència a la parella acaben, afortunadament, en assassinat, però totes impliquen una privació de drets fonamentals. Trenta anys acompanyant a dones en aquests processos, m’han permès conèixer amb detall com, independentment del nivell sòcio-econòmic o formatiu de la dona i dels maltractadors, aquest procés elimina l’exercici de qualsevol dret en el sí d’una família o parella, a l’expressió, als recursos econòmics, a les relacions, a la sexualitat lliure d’abús, sovint amb un conjunt de tantes vexacions psicològiques, físiques, socials, econòmiques… que, des de la distància (falsa), en cap cas atribuiríem al nostre mon “civilitzat” i, si a aquestes condicions afegim factors de vulnerabilitat com la pobresa, la racialitat, la prostitució i/o la tracta, aleshores encara tot és més greu.

En aquests processos infernals podem incidir des dels recursos i les eines que tenim: evitant que la violència s’instal·li en una relació, establint des dels serveis públics (salut, social, seguretat, educatius…) eines de detecció precoç (sí, es pot detectar precoçment i evitar la seva evolució) i facilitar la recuperació de les greus seqüeles en les dones i infants que si son vius, arrosseguen danys per sempre si no reben ajuda. Recuperació, finalment, per poder desenvolupar-se com a dones i persones plenament lliures…

Des de l’àmbit local  es pot fer molt en aquest sentit i, per això, bona part de les eines que tenim han de desenvolupar-se localment: serveis especialitzats, recursos de detecció i atenció primerenca (salut, serveis públics generalistes…) protocols d’actuació permanentment revisats i actualitzats. L’àmbit local també, doncs, és un àmbit que pot tenir una gran eficàcia, és on vivim les dones i els infants, i també els maltractadors…. Ara bé, cal un compromís i una eficàcia profunda a tots els nivells, tècnics i polítics.

A la nostra ciutat, l’Hospitalet, vam ser pioneres en la creació de serveis d’atenció a la dona, l’any 1986 es va inaugurar el CAID (aquest any en farà 40), aleshores només existia el CIUD de Barcelona i la primera Casa d’Acollida per dones maltractades (1982 i 1986) impulsada per dones feministes (Grup Alba) i l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores érem on havíem de ser, com a segona ciutat de Catalunya, al capdavant de la lluita, com també ho vam ser en l’impuls de la planificació familiar, els  Planings, per exemple… Al novembre d’aquest any passat 2025, s’ha inaugurat, per fi, el SIE de l’Hospitalet, el Servei d’Atenció Especialitzada que determina la llei catalana pel dret a les dones a eradicar les violències que són essencials en tot el territori per aconseguir aquesta eradicació. Conjuntament amb el CAID i amb tota la xarxa pública i d’entitats, tenim una gran oportunitat per actualitzar i donar impuls a aquesta lluita contra les violències masclistes.

A la nostra ciutat, ja sabem, som molts, moltes i tenim totes les formes de violència masclista, les tipificades per la llei i les que encara no ho estan (ho estaran, malauradament… ) això és difícil i complex, però alhora és també una oportunitat, tenim de tot, doncs, hem de fer de tot, i un cop més, ser al capdavant… Per un l’Hospitalet lliure de violències masclistes!

El dia violeta

Olaya-Lourdes Checa (Advocada. Regidora del Grup Municipal d’ERC-EUiA)

Diu la llegenda que el color violeta representa la lluita de les dones des que les sufragistes l´utilitzaven per reconèixer-se entre elles; altres diuen que és perquè les dones cosien camises morades  a la fàbrica de T-SHIRTWAIST a on van morir cremades; altres diuen que es perquè el color del fum que sortia en aquell mortal foc de l´any 1.911 era de color gairebé més violeta que gris.

En tot cas, es el color que ens recorda i ens uneix a tantes lluitadores que ens han precedit i a les que vindran.  A les que s´aixequen cada dia per aconseguir una veritable igualtat entre tots els èssers humans.

Aquest dia Lila de 2026, es un 8 de març més en el que continuem defensar-nos com a dones de la discriminació econòmica, de la bretxa salarial. Sí, les dones guanyem menys. Hi ha qui nega aquesta afirmació perquè està establert legalment que “a igual treball igual salari “, però totes sabem que això el patriarcat ho ha “arreglat” posant a les dones en categories professionals inferiors i així cobren menys per categoria, i no per ser dones.

Son les dones les que tenen més contractes a temps parcials, moltes vegades per poder-se fer càrrec de les criatures… i desprès perpetuar una desigualtat que permet a l´home exercir violència econòmica sobre la “seva” dona.

Les desigualtats es presenten en tots els àmbits: laboral, educatiu, esportiu, institucional, polític, administratiu, dins dels cossos de seguretat… potser ompliríem fulles amb exemples, però tothom els coneixem, només fa falta que no mirem a un costat, només fa falta que denunciem cada fet discriminatori, homes i  dones, amb veu alta.

I això… parlant de veu… val igual la paraula d´una dona que la d´un home? Avui per avui, encara no. 

Quan una dona denuncia, quan demanda, quan explica, la seva paraula sempre es posa en dubte; quan l’home es defensa atacant, fent més mal encara, sempre el creuen. La dona sempre té una doble carrega de prova perquè, com son “tan imaginatives”, s´ho poden estar inventant.

Aquests dies tornen al cas “EPSTEIN” Quantes dones esborrades, anul·lades, suicidades (¿?) per denunciar allò que estava passant a L´Illa dels Horrors i al Rancho Zorro?.

Els homes blanquets, prínceps, mandataris, amos de les més grans empreses,  els més rics del mon, compraven dones, nenes, nens, compraven cossos pel seu execrable us i abús. Compraven voluntats, les amenaçaven, les empenyien a treure’s la vida… i quan denunciaven… no les creien o, encara pitjor, sabent que era veritat, es protegien entre ells, s´amagaven els uns als altres i titllaven a les dones de “boges”.

A aquesta situació fastigosa i terrible hem arribat a força de donar ínfules a teories negacionistes de la desigualtat de les dones. Aquest negacionisme treballa a favor del hetero-patriarcat, a favor dels poderosos. Dels que diuen que hem arribat massa lluny, quan encara ni la nostra veu val el mateix.

Davant d’això, la creació i potenciació de xarxes de dones, cada cop més fortes, és una necessitat. Per guanyar drets, i no perdre els que hem aconseguit, després de lluites terribles de segles.

A l´Hospitalet comptem amb un bon grapat d´associacions de dones: des de les Dones del Gornal, amb el seu propi monòlit contra la violència de gènere; Amalvigia de Bellvitge, fins a Mujeres Pa’lante. A tots els barris de la ciutat, unes, des de fa molts anys, altres joves, amb dones de totes les procedències, teixint complicitats i estimació entre nosaltres.

A l’Ajuntament li hem de  recordar que encara hi han dones que han de dormir al carrer, patint un doble risc. Que no tenim ni un lloc digne que serveixi de punt de trobada entre pares i fills quan hi ha una separació de risc; que denegar un empadronament a una dona amb fills la deixa al albir, sense cobertura. Que hem d’arribar a TOTES, perquè totes som l´Hospitalet.

Finalment, vull recordar que les dones som essencialment èssers contra les guerres: no volem guerres ni per nosaltres, ni pels nostres fills i filles, ni pels nostres familiars ni amics. NO VOLEM LA GUERRA PER NINGÚ, però sabem que els èssers més vulnerables sempre perden més: dones i criatures moriran de fam, abans que els soldats.

8 DE MARÇ DE 2026:  PER LA PAU I LA IGUALTAT, I PER ANAR MÉS LLUNY ENCARA.  

La secció sindical de CCOO avisa de previsibles mobilitzacions i reclama els deutes que l’administració té encara amb els treballadors municipals

Amb el lema de Qui espera desespera, CCOO de l’Ajuntament va reclamar a finals de febrer la creació del grup de treball per revisar i millorar les condicions laborals de tota la plantilla municipal, reunió que, finalment, s’ha convocat per aquest dilluns 9 de març. L’objectiu era revisar les condicions de la conciliació  —hi ha casos on es nega sistemàticament— i la jornada, però no només això. Entre els altres aspectes que caldrà debatre en aquest grup de treball hi ha el capítol de retribucions, amb l’actualització imprescindible de les taules del 2025 que s’haurien de cobrar aquest mes de març —i no al maig com va passar l’any passat— i tancar les d’aquest mateix any.

Alhora, segons CCOO s’està vulnerant l’acord de teletreball amb total impunitat, mentre que la Comissió de Teletreball segueix sense ser convocada i el període de sol·licituds es manté tancat. El sindicat ja ha avisat en reiterades ocasions a Recursos Humans que s’aplicarà la denúncia oportuna però als responsables del departament no sembla importar-los gens ni mica, segons denuncia la secció sindical.

Com que CCOO és conscient que hi ha una sobrecàrrega de treball i una pèssima organització, ha avisat l’Ajuntament que “no acceptaran propostes parcials ni mesures que fragmentin la plantilla municipal o deixin col·lectius enrere”. I de passada, han posat l’accent en la lamentable contractació d’inspectors, no perquè en qüestionin la urgència, sinó per la manera en com s’està fent, sense negociar les condicions dels nous contractes amb els sindicats, de manera que els nous treballadors estan acceptant feines sense conèixer el sou real que tindran.

Finalment, i més enllà de la garantia que en la negociació del 9 de març el sindicat defensarà “una plantilla unida, amb condicions laborals justes i millores reals per a tothom”, sense demanar més paciència ni empatia als treballadors que fa anys pateixen les nefastes condicions laborals —“qui te la clau de la caixa no pateix com nosaltres” afirmen categòricament—, es prepara per “passar a l’acció”, demanant directament participar activament en les properes mobilitzacions.

Com un tast de les reivindicacions pendents, la secció sindical fa un repàs dels deutes que l’Administració té a dia d’avui amb els treballadors municipals: el 0,5% de l’any 2024; un 0,5% addicional de la paga de productivitat dels anys 2024 i 2025; el 2,5% de tot l’any 2025 i 1,5% del que es porta de 2026.

Ana María Rodríguez Terrón (Vicepresidenta de FIC, Psicóloga clínica y grupoanalista. Co-fundadora de los Centros de Pláning de l’Hospitalet).

La redacción de lestaca.com ha pensado que, con motivo del 8 de marzo del 2026, se podía elaborar un dossier, con la publicación de diversos artículos de mujeres de la ciudad. Me pidieron que lo coordinara y me he puesto manos a la obra. Le envié la propuesta a una decena larga de mujeres —hay muchísimas más activistas en la ciudad que seguro que tendrían muchas cosas importantes que decir, pero no he tenido la oportunidad de conocerlas— por lo que el año que viene, si se repite la ocasión, con más tiempo, tendremos más posibilidades de trabajarlo más a fondo. De entrada, he de decir, que siento mucho privar a nuestros lectores de esas opiniones valiosas.

Los artículos estaban orientados a tratar la situación actual del feminismo en general, y en particular, sobre los retos que deben afrontarse a partir de las políticas públicas en nuestra ciudad.

Era evidente que cada una de las invitadas debía escribir desde su prisma personal y estaba claro que pondrían el acento en aquello que a cada una les pareciera más interesante. Pero, de todas maneras, a mí personalmente y a FIC como entidad, nos  parecía que, desde el movimiento feminista y también desde las organizaciones sindicales, sociales y políticas de la ciudad, era necesario e incluso imprescindible revisar y controlar el debido cumplimiento del Plan de Igualdad Municipal.

Este es un proyecto que, por ley, todas las administraciones están obligadas a disponer.  Debe ser elaborado al inicio de la legislatura, debe contemplarse como un marco de referencia para las políticas de Igualdad que el gobierno municipal tendría que llevar a cabo a lo largo de los cuatro años de mandato. La situación concreta al respecto es que, este plan, está caducado en l’Hospitalet desde finales del año 2024, puesto que su vigencia no coincide con el inicio del mandato tras el correspondiente periodo electoral.

El objetivo del Plan es ser la hoja de ruta en el propósito de garantizar los derechos, la promoción y la igualdad de oportunidades entre mujeres y hombres y debe garantizar que todas las políticas públicas se hagan a través de una perspectiva de género.

El Plan debe contener protocolos de prevención y de actuación frente al acoso laboral y sexual para la protección de las trabajadoras municipales; tiene que tener previstas y realizar auditorías retributivas para combatir la brecha salarial de género. Ha de contener medidas que ayuden a la conciliación laboral y todas sus acciones deben garantizar la paridad en la toma de decisiones y fomentar la corresponsabilidad.

El Plan, por otra parte, debe contemplar medidas para la Prevención de las Violencias Machistas, que se deben tomar a través de los protocolos específicos elaborados con este fin.  En el protocolo del circuito de Atención a las Violencias Machistas y en otros que hemos ido revisando, hemos ido constatando desde FIC  que, en todos ellos, el gobierno municipal funciona en un “como si”, puesto que cuando se revisan a fondo lo que se encuentra es que detrás de todos esos proyectos no hay nadie… no hay nada…

La administración local, respecto al Plan de Igualdad, parece que desde hace años marcha con el piloto automático, funciona por pura inercia… No hay metas a lograr, no hay auditorias, no hay controles, no hay memorias. Hace más de 10 años que la memoria del Programa de la Dona en esta ciudad se liquida con una simple infografía con algunos datos sobre las actividades realizadas.

Como ejemplo hay que constatar que el Plan de Igualdad actual, no tiene un protocolo de duelo en caso de feminicidios; no tiene un protocolo de prevención desarrollado para prevenir y evitar la mutilación genital en niñas; no tiene un protocolo para la prevención y para evitar matrimonios forzados.

Es por ello que consideramos que la administración local debería convocar a las organizaciones feministas de la ciudad, a los partidos políticos y organizaciones sindicales para elaborar un Plan de Igualdad que cumpla con los objetivos que marca la ley y que sea realmente la hoja de ruta para poner en marcha las políticas de Igualdad. Pero que, además, contemple los mecanismos de seguimiento y control de dichos objetivos. Hay que dejar de elaborar planes para cubrir el expediente y pasar a construir un proyecto de ciudad en el ámbito del feminismo que trabaje en firme por una sociedad cada vez más igualitaria.

Con esta llamada de atención y con esta sugerencia, queremos abrir hoy el contenido del dossier prometido. A partir de este escrito, el propósito es ir publicando a lo largo de la próxima semana, piezas firmadas por distintas mujeres de la ciudad que reflexionan sobre aspectos diversos del feminismo más actual. Cuando acabemos el ciclo, compondremos con todos los artículos recibidos un dossier que se podrá descargar gratuitamente en este mismo digital como una pieza de reflexión que esperamos contribuya a activar todavía más la lucha feminista en la ciudad y nos ayude a profundizar en las reflexiones y en las aportaciones que sin duda contribuirán a hacer una sociedad más justa, equilibrada e igualitaria.

A continuación, incluimos el primero de los artículos.

Desde el sur, traemos nuestros aires de feminismos a la ciudad

Bea Cantero (Equipo Mujeres Pa’lante. Dra. en Educación, bioquímica. Profesora asociada de la UB, chilena y activista feminista)

Vivimos en un mundo complejo. Los datos del Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) nos dicen que el apoyo al feminismo retrocede y crece el rechazo a la inmigración, especialmente entre las nuevas generaciones. En este contexto, los feminismos no pueden refugiarse en discursos cómodos. Desde Mujeres Pa’lante, una entidad de mujeres migradas, antirracistas y feministas, con 20 años de trayectoria en l’Hospitalet de Llobregat, queremos aportar una mirada que nace de las periferias, tanto geográficas como sociales, para analizar qué políticas públicas necesitamos para no dejar a nadie atrás y para develar las causas estructurales del racismo.

No queremos hablar desde lo abstracto, sino desde nuestras vidas cotidianas que transitan por las calles de l’Hospitalet. Escuchamos a María, que cada madrugada toma el bus en La Florida para ir a cuidar a los hijos de otras, mientras los suyos se despiertan solos. Hablamos con Juana, de Santa Eulàlia, que lleva años limpiando hogares sin contrato, sin derecho a paro, sin baja por enfermedad, porque su situación administrativa la ha empujado a la sombra. Acompañamos a Ana, del barrio Centro, que no puede denunciar la violencia que recibe en casa porque el miedo a ser expulsada pesa más que el miedo a morir. Sostenemos a Carmen, desahuciada con tres niños en Collblanc. Alentamos a Fátima, que no ha podido convalidar su título universitario y cuida a una señora mayor sin más opciones laborales.

Somos, las que sostenemos esta ciudad, las que fregamos suelos, las que cuidamos a mayores, las que criamos a quienes serán el futuro. ¿Y qué recibimos a cambio? Invisibilidad y fronteras dentro de nuestra ciudad: la puerta cerrada del padrón municipal, la mirada que juzga en la ventanilla de la administración o del servicio público, la imposibilidad de alquilar una habitación digna con lo que ganamos. En l’Hospitalet, ser mujer migrada no es un dato menor, es una forma de estar en el mundo: sosteniendo la vida de otros, mientras se nos niega la nuestra. Y eso, precisamente eso, es lo que venimos a denunciar y transformar.

El feminismo hegemónico corre el riesgo de ser cooptado por discursos institucionales que se quedan en la superficie. Una parte de la población catalana pide limitar la llegada de inmigrantes, y las primeras señaladas por ese discurso de odio somos nosotras. El principal reto del feminismo hegemónico hoy, es entender que el feminismo debe ser antirracista. No podemos manifestarnos el 8M sin denunciar que en las fronteras de Melilla o en las colas de extranjería, se están vulnerando los derechos de las mujeres cada día. El feminismo no será real si otras mujeres en un mismo territorio siguen llamándose ilegales, y siguen sin tener derechos básicos.

Nuestra ciudad

L’Hospitalet es una ciudad diversa, mestiza, de gente trabajadora, amalgama de migraciones internas y extracomunitarias. En ella, alrededor de un 30% de la población  hemos nacido fuera del Estado español, consolidándose como uno de los municipios con mayor diversidad en Cataluña. Nos sentimos herederas de las luchas por la ciudad  que dieron muchas antes que nosotras, por servicios públicos, y derechos sexuales y reproductivos, laborales, de guarderías, a quienes agradecemos y seguimos su legado. Ejemplos son los grupos de mujeres de Bellvitge, Santa Eulàlia, Collblanc-La Torrassa, entre otras. También traemos nuestras historias de luchas y revueltas, nuestra sabiduría desde los sures, de luchas contra el extractivismo y el colonialismo.

Sin embargo, la política municipal aún mira las violencias machistas con una sola lente: dejando fuera las violencias estructurales que nos atraviesan. Cuando una mujer migrada logra pedir ayuda porque atraviesa una situación de violencia, muchas veces no busca solo ayuda psicológica; busca soluciones para un contrato de trabajo en el sector del hogar que no cotiza; busca cómo salir de una habitación realquilada sin contrato, o busca cómo vencer el miedo a denunciar, porque su situación administrativa es irregular o teme perder la custodia de sus hijos. Si las políticas públicas locales no se coordinan con una exigencia de cambio en la ley de extranjería y no facilitan el acceso al padrón municipal, su labor es incompleta. Se requiere una atención feminista integral que entienda la trayectoria de vida de las mujeres, y cómo se entrecruzan diferentes estructuras de opresión.

Retos y propuestas

Por eso, desde nuestro feminismo migrante de l’Hospitalet, lanzamos tres propuestas a la administración pública local:

1. Apuesta por el Antirracismo institucional: Es urgente, entre otras cosas: facilitar el acceso al padrón y al informe de integración social utilizando los marcos normativos establecidos por la Generalitat; agilizar la atención social y el acceso a la vivienda social; colaborar para materializar la tan ansiada Regularización Ya de quienes ya aportamos día a día a la ciudad.

Es imprescindible formar a todo el personal municipal en perspectiva antirracista e interseccional. La administración tiene la obligación de reflejar la diversidad de esta ciudad en sus puestos de trabajo, para que ninguna mujer sienta que está siendo juzgada por su color de piel o por su acento al pedir ayuda.

2.  Más allá de la sensibilización: Las políticas de igualdad deben invertir en economía feminista. Esto significa regular el sector del hogar y los cuidados, ocupado mayoritariamente por mujeres migradas, y garantizar viviendas de alquiler social para mujeres en situación de vulnerabilidad. Mientras se construyen proyectos de vivienda privadas, nosotras exigimos vivienda social.  No puede ser que sigamos siendo la mano que cuida los hogares de los demás, mientras nosotras no tenemos un techo digno. Necesitamos más políticas sociales, es vergonzoso que el Ayuntamiento solo invierta el 3,2% en gasto social, que el CAID de la segunda ciudad más importante de Catalunya, cuente con una plantilla de tan solo 9 profesionales.

3.  Participación real: Que las entidades de mujeres migrantes tengamos un lugar en las mesas de decisión. El asociacionismo histórico de Bellvitge, Santa Eulàlia o el Centre tiene mucho que enseñarnos, pero necesitamos un diálogo intergeneracional e intercultural que enriquezca la agenda feminista de la ciudad, con respeto a nuestras voces, la de las nuevas vecinas que hemos llegado a construir ciudad en las últimas décadas. Requerimos un reconocimiento que se materialice en aportes económicos para nuestro funcionamiento. Nuestra entidad no recibe ningún financiamiento municipal para desarrollar toda la labor de acogida de la población migrada vecina de la ciudad.

En l’Hospitalet, ser feminista no puede significar mirar hacia otro lado cuando hablamos de fronteras, papeles y racismo. Las políticas públicas deben abordar la vida de las mujeres en su totalidad, no solo en la parte que encaja con el relato oficial. Desde Mujeres Pa’lante, seguiremos trabajando para que este 8M y todos los días, el feminismo sea, por fin, un feminismo sin fronteras, donde se ponga en el centro la vida, la ternura y los cuidados, que sea constructora de paz, que diga No a la guerra y a la barbarie. Porque seguimos, porfiadamente, construyendo caminos hacia un mañana más justo para todas y para todos.

Por la defensa de la justicia social, por un día a día libre de violencias, por el derecho a una buena vida.

¡Te invitamos a sumarte a este esfuerzo colectivo!

La plantilla fa tres mesos que no cobra les nòmines i només en el que portem d’any ha fet prop de 300 serveis

Ha sobtat, cal dir que positivament, el comunicat conjunt que els tres grups municipals d’oposició a l’Ajuntament, republicans, populars i comuns, han fet públic per donar suport a la plantilla de treballadors de l’Ambulància Municipal i demanar al govern Quirós que faci les gestions necessàries perquè es mantingui el servei. També el grup municipal de Vox va fer públic un comunicat posterior, afegint-se a la denúncia per l’abandonament del PSC als treballadors de l’ambulància de la Guàrdia Urbana.

Els treballadors del servei porten hores d’ara tres mesos sense cobrar —des del desembre passat— per la crisi financera de l’empresa responsable del servei. L’empresa adjudicatària, Consorci de Transport Sanitari —CTS, de Girona— es troba en una situació de pre-concurs de creditors, que ha portat a l’asfíxia econòmica dels 11 treballadors del servei —dos en excedència i 9 en actiu—. Els treballadors asseguren que les dificultats financeres de la concessionària han provocat que l’ambulància estigués durant 20 dies sense assegurança i sense passar la Inspecció Tècnica Sanitària, malgrat que, en el que portem d’any, han realitzat a prop de 300 serveis.

Els problemes de la concessionària es remunten a principis del 2024, quan Acciona va adquirir CTS sota el paraigües de la nova marca Atiende Salud i es va fer amb la concessió del servei d’ambulància de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet —per 2,3 milions d’euros— que ha estat funcionant a la ciutat des de fa més de 50 anys. La inestabilitat de la companyia ha provocat aldarulls i importants danys a la base central de la companyia a Girona, amb pèrdues que l’empresa ha valorat entorn als 400.000 euros i amb dues detencions.

El 12 de gener d’aquest any l’Agrupació d’Ambulàncies de CCOO va enviar una carta a l’alcalde Quirós avisant de la situació interna de la concessionària i alertant del previsible deteriorament del servei, a banda d’explicar com el conflicte estava ja afectant greument el clima general dels treballadors. En aquella carta, els sindicalistes proposaven una alternativa que podia resoldre el problema de manera bastant immediata. La solució passava per rescindir la concessió per incompliment contractual greu i aprovar un contracte substitutiu d’emergència de 48 hores amb una altra operadora que garantís la continuïtat d’un servei que està molt ben valorat a la ciutat.

La posterior reunió amb l’equip de govern municipal no va arribar a bon port perquè l’equip Quirós ha al·legat que aquest no és un servei essencial ja que la ciutat es troba avui integrada en el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Alhora es va negar a alliberar l’aval de 55.000 euros dipositat per la concessionària en el seu moment, i que podria haver servit per pagar les nòmines dels treballadors, assegurant que era impossible fer-ho per impediments legals. En canvi, es va mostrar receptiu a iniciar un expedient sancionador contra la companyia que podria acabar amb la concessió de CTS, tot i que si no hi ha empresa substitutiva la plantilla es pot veure directament abocada a una rescissió automàtica dels seus contractes laborals. L’alternativa dels treballadors en aquest cas, acabaria en mans del Fons de Garantia Salarial.

Tot plegat ha fet que els grups municipals d’oposició s’hagin situat al costat de la plantilla de treballadors i li reclamin al govern Quirós una solució urgent tant pel que fa al servei com pel que fa al pagament de les nòmines pendents. Que el servei ha estat tradicionalment molt ben valorat ho posa de manifest el fet que és una ambulància municipal que només s’activa quan son avisats per la Guàrdia Urbana local i, amb el que portem del 2026, ja s’han fet a prop de 300 serveis, cosa que posa de manifest la utilitat i la confiança dipositada en aquesta ambulància.

D’altra banda, no ha passat desapercebuda la convergència de l’oposició municipal en aquest punt: manifestant les mateixes preocupacions i publicitant un comunicat conjunt. Una manera de procedir que no es prodiga, però que podria tenir efectes a mitjà termini, amb la imatge d’una oposició que treballa conjuntament els temes locals, més enllà de les visions ideològiques o tàctiques diferencials.