La crisi de govern feia dies que preocupava els afiliats socialistes que no acabaven d’entendre els rumors sobre la renúncia de Santón i Gómez
Parlar clar i mirar-se als ulls és el que va proposar l’alcalde Quirós als seus, en una carta a la militància on tractava d’explicar per quina raó han deixat el govern dues de les seves més preuades regidores. La carta va arribar als afiliats el dimecres 17, el mateix dia que va transcendir la notícia, malgrat que el run-run era insistent des de feia dies —i en el cas de la Santón, des de feia un parell de setmanes. Per això l’alcalde els deia als militants que sabia que en els darrers dies havien escoltat moltes coses al respecte.
Quan el problema d’una dimissió és simplement familiar o de salut —cosa que l’alcalde no esmenta a la carta malgrat que això és el que es va argumentar com objecte de la decisió— no hi ha soroll, i tothom ho entén. No és el cas. El mateix David Quirós explica que, a les dimitides, la vida els estava posant proves que no sortien a cap agenda institucional ni a cap foto i que les dues regidores han assumit responsabilitats enormes, de les quals ell, segur, malgrat no ho expliqui, tenia alguna cosa a veure. No explica les evidències però, en canvi, mostra la seva indignació per com han convertit alguns en espectacle polític el que només és, afirma, una simple decisió personal.
Més aviat dues, decisions personals. I en el mateix moment. De manera que és normal que ningú ho consideri una pura casualitat del destí.
Explica, en la carta a la militància, que el relleu a l’executiu, forma part d’una reorganització acordada i planificada. Que ho han parlat amb tranquil·litat, discreció, respecte i pensant en elles, les seves famílies i el projecte col·lectiu que comparteixen. I es queixa que els que han convertit en un relat novel·lesc les dues dimissions simultànies, porten mesos parlant de problemes sense aportar una sola solució. Els acusa de poc treball i molt de soroll. Exactament al contrari del que fa l’alcalde i el seu equip, que no paren de sortir a les xarxes socials i als que tothom acusa de pèssima gestió. Ells, com és ben palès, tot el contrari: molt de treball i poc soroll.
Avisa, que estan reforçant l’equip, el de tothom: (no sembla quedar-los hi una altra; perden una tinenta d’alcaldia i una regidora de districte). I perquè ningú hi tingui dubtes, afirma que la tinenta d’alcaldia i la regidora seguiran formant part del projecte, no marxen de la família socialista ni deixen de creure en el que creien fins ara. Només que, des de casa.
Com que tot el que explica l’alcalde no sembla que aclareixi res, ni les raons, ni el per què ara, ni per què totes dues alhora, ni per què després que els dubtes sobre els procediments hagin transcendit a la militància i més enllà, recomana als afiliats que “el que vulgui saber què està passant, que pregunti”.
La carta, per tant, ho reconeix ell mateix, no explica què està passant. O sigui que la carta és simplement la resposta a una urgència. La urgència de sortir al pas d’allò que es pot definir com es vulgui, però que en llenguatge habitual és simplement una crisi de govern.
L’alcalde afirma que mai ha entès la política des dels despatxos tancats. Que manté la seva convicció en les converses sinceres i en la confiança entre companys. Segurament no li queda gaire més. Subratlla que comença un any decisiu on alguns intentaran distreure, dividir o desgastar als que es diuen socialistes, i aconsella no regalar un sol minut de la seva energia perquè tenen una ciutat que cuidar i un projecte a defensar que es resumeix en estar al costat de la gent, treballar per l’Hospitalet i transformar la ciutat. Això últim és evident que ho estant aconseguint… perquè la ciutat més densa d’Europa està a punt de convertir-se en un lloc difícilment suportable.
Més enllà de la necessitat de sortir al pas per explicar als afiliats què està passant, acusar a no se sap ben bé qui de portar mesos parlant de problemes sense aportar solucions, no deixa de resultar sorprenent. Primer, perquè qui ha d’aportar solucions és qui governa i segon, perquè un govern capaç i segur de les seves capacitats el que hauria de fer és consensuar solucions, escoltar propostes i contribuir a construir el futur de tots amb el concurs de tots els que ho vulguin.