La imatge de l’entrada ha sigut extreta de l’Ajuntament de l’Hospitalet
Per analitzar el que està succeint a l’Hospitalet amb respecte a la seguretat que, ens agradi o no, s’ha convertit en un altra emergència (de fet quasi tot el que ens envolta a la nostra ciutat, ha entrat en una situació d’emergència), hauríem d’estudiar tots els factors que l’han provocat, des de la inhumana densitat poblacional, que porta a inevitables friccions; el baix nivell de renda de la seva població, acompanyat d’un preu molt elevat de l’habitatge; un servei de transport que, malgrat l’aparent modernitat del seu material, és completament insuficient; un model de protecció a la dona que sembla més d’un país africà que el d’un europeu (el redactor dona fe que hi ha ciutats africanes amb millors sistemes de detecció i acompanyament que l’Hospitalet); l’elevat fracàs escolar, el 33% de mitjana a tota la ciutat i el 40% als barris del nord, mentre que la mitjana catalana arriba al 13,7%, una xifra alarmant si ens permeten, que els lumbreres del PSC pretenen solucionar-ho amb policies als centres educatius. (Vist amb ironia, la idea, suposem, seria que els policies vagin de casa en casa, recollint els que han abandonat l’escola, i facin de mestres. A aquests polítics caldria preguntar-los el que han fumat o quin al·lucinogen s’han pres).
Però centrem-nos en la seguretat, encara que algú mínimament intel·ligent (es veu que les ments pensants del nostre govern, o no arriben a aquest mínim o tant se’ls en fot) sap que tots aquests factors i alguns més que hem deixat al marge, són els desencadenants primaris i més importants de la inseguretat que ens envolta.
Com a qualsevol ciutat, l’Hospitalet té àrees més o menys conflictives. Però el més important és la diferència del tipus de delicte i la seva intensitat. Professionals que fan un seguiment de la situació, afirmen que, tot i la gran proliferació de robatoris amb violència i intimidació que veiem al Centre i a Sant Josep, no té res a veure amb el que succeeix als barris del nord. Comparativament, els primers són caldereta.
Al Centre, a Sant Josep i a Santa Eulàlia, la percepció de seguretat no és tan baixa com als barris del nord. Els delictes més comuns tenen a veure amb els robatoris al carrer, principalment a dones grans estirant les seves bosses. Òbviament, això és violència, encara més quan algunes acaben a urgències amb un braç o el maluc trencats. I, encara que no estigui tipificada com a tal, és 100% violència de gènere, perquè difícilment trobarem, per gran que sigui, un home tirat al carrer, al qual li han robat la seva cartera. Als homes els roben amb dissimul, generalment sense mediar violència.
Segons les dades que trobem, a Bellvitge, Santa Eulalia i el Gornal, la delinqüència ha pujat en la mateixa proporció, però mantenint el nivell més baix. Per què?, ens preguntem. Els professionals entrevistats tenen molt clar que a més apilonament i pobresa, més delinqüència. En aquest cas, que el delinqüent sigui estranger o nacional no té res a veure; i Bellvitge, per exemple, es caracteritza per ser un barri amb grans espais oberts, a part d’instituts, i una població assentada de fa temps.
Els professionals entrevistats també situen el tipus de delinqüència segons l’origen del delinqüent, estrangers majoritàriament, almenys pel que fa a la que provoca inseguretat ciutadana, deixant clar que són una minoria dins aquests col·lectius. De fet, només que el 10% dels estrangers que viuen a l’Hospitalet delinquissin, la ciutat seria un infern semblant a les pel·lícules de terror, i afortunadament no és així.
Òbviament, la senyora que ha sigut assaltada i li han arrancat la bossa, no percep cap inseguretat amb el que trafica amb persones o habitatges ocupats. Els xilens i georgians són, sembla ser, els que acaparen aquests renglons. Tampoc amb els xinesos que blanquegen capitals, una minoria, per descomptat. Ni els ciberdelinqüents o els mateixos espanyols que estafen a Hisenda, és a dir a tots nosaltres, o els polítics que viuen de les corrupteles. Ni els més importants: els fons voltor i els especuladors de l’habitatge, que delinqueixen amb la llei a favor seu (en els barris de l’Hospitalet amb més delinqüència, la renda mitjana no arriba als 20.000 € anuals, mentre que el lloguer d’un pis de 60 m² costa entre 10.000 i 14.000 €).
Tots ells, no ho oblidem, són el desencadenant del problema, perquè si algú creu que un jove d’aquests barris, que veu els diners fàcils i abundants en la droga o prenent la bossa a dones grans, creu que estudiant i amb un sou normal podrà sobreviure amb dignitat, és un beneit. No som nosaltres qui ho diem, en un estudi de 2020, la mateixa Generalitat reconeix que l’apilonament i els baixos salaris, són el que provoca la delinqüència. Ara bé, si algú creu que el govern vol més policies, (4,5 per 1.000 habitants a Catalunya, i 3,3 a l’Hospitalet, insultantment insuficients a la nostra ciutat), per combatre la corrupció i la delinqüència econòmica, va aviat. El mateix treball ens mostra que unes de les preocupacions més importants de la Conselleria, és cobrir les manifestacions ciutadanes i els desnonaments. Això no ens ha d’estranyar, només cal, com més d’un cop hem fet alguns, seguir alguns desnonaments a l’Hospitalet, per exemple el d’una mare amb dos menors, molt típic s’ha de dir, realitzat amb el suport de dos o tres furgons plens d’antiavalots.
A la nostra ciutat, igual que a la resta del país, els ciutadans amb menys recursos i que majoritàriament busquen habitatges de lloguer, són migrants, per la qual cosa ens trobem amb habitatges compartits per més d’una família, amb joves sense esperança de millorar la seva situació, almenys per la via legal, i pares que no saben d’on treure els diners per arribar a fi de mes. Paradoxalment, i al contrari del que diu la propaganda feixista i el boca a boca de la gent sense criteri, els migrants estan molt lluny d’acaparar la major part del pressupost dels Serveis Socials, tant a l’Hospitalet com a la resta de Catalunya; un pressupost que, com explicarem un altre dia, a la nostra ciutat, en la seva major part només serveix per pagar els salaris dels funcionaris. De fet, mentre que el 25% de la població catalana és estrangera, aquesta s’endú el 21% de la Renda Garantida de Ciutadania; però, contradictòriament, tres quartes parts dels estrangers estan dins el 50% més pobre de Catalunya. Aquestes xifres són públiques i es poden trobar a Idescat.
Amb això no volem dir que no existeixi la delinqüència professional. Els mateixos professionals entrevistats reconeixen que una part dels delinqüents, arribats de l’estranger o d’altres regions espanyoles, venen atrets per la facilitat amb que es roba i l’abundància de víctimes. Però, òbviament, no estem parlant de l’Hospitalet sinó de Barcelona i el seu turisme. És de beneits pensar que a la Rambla Just Oliveras, a La Torrassa o a La Florida, s’hi pot trobar gent amb un Rolex, un telèfon de 2.000 € o una cartera plena de bitllets, mentre mira embovada la meravellosa arquitectura de la nostra ciutat (ironia).