L’Informe del Pla Local de l’Habitatge esmenta 10.500 “pisos sense padró” i el Grup de Treball sobre Empadronament alerta sobre com ajustar el padró a la realitat demogràfica

La dada oferta per l’Informe del Pla Local de l’Habitatge de l’Hospitalet, segons la qual hi ha 8.000 habitatge buits a la ciutat, que ja va constatar aquest digital el passat mes d’octubre (https://lestaca.com/lestacalh/lhospitalet-te-8-200-habitatges-buits-7-de-cada-100-malgrat-la-forta-demanda/) i uns altres 10.500 habitatges sense padró, es contraposa clarament a la demanda potencial detectada que, segons el mateix estudi, és d’uns 5.500 habitatges protegits i uns 3.500 de mercat lliure. Vol dir que si es regulés l’habitatge buit (en bona part en mans de grans propietaris) i alhora es controlés el padró, és possible que per la demanda interna no calguessin noves promocions d’habitatges.

Esta bé recordar-ho perquè la pastilla de Can Rigalt on, amb l’excusa de la nova construcció de l’Hospitalet Clínic, es preveu una promoció de més d’un miler llarg d’habitatges que saturarà l’únic espai lliure que queda a la ciutat, no satisfarà gairebé res de la demanda interna i en canvi provocarà nos dèficits gairebé insuportables per la manca d’espai per ubicar els necessaris equipaments i serveis que una població tan important requerirà en un futur molt immediat. En aquest sentit, separar la demanda interna d’habitatge assequible, de les promocions immobiliàries especulatives que ja estan en marxa, és una obligació pel que fa a l’anàlisi sobre la falta d’oferta d’habitatge digne a la ciutat més densa d’Europa.

L’anunciada necessitat de rehabilitació d’uns altres 8.000 habitatges apareix en aquest context com una nova manera de pressionar l’opinió pública sobre la necessitat imminent de nous habitatges. Rehabilitar 8.000 habitatges en un context de saturació urbana dels barris del nord de la ciutat, no deixa de ser res més que un enunciat que no aguanta una mirada objectiva a la realitat urbana del moment. Rehabilitar 8.000 habitatges no té res a veure amb esponjar els barris extremadament densificats del Samontà perquè el problema no és la rehabilitació del parc d’habitatges caduc que hi ha a la ciutat. El problema és com afrontar la rehabilitació de barris que requereixen nous habitatges però, alhora, nous espais lliures. De manera que, mentre el projecte no sigui com rehabilitar els barris de Collblanc, La Torrassa, Pubilla Casas o La Florida/Les Planes, l’anunci dels 8.000 habitatges que precisen rehabilitació no és res més que un element de pressió social per acceptar noves construccions d’habitatges en sol lliure com ara el que es pretén fer a Can Rigalt. Sembla evident que la promoció dels pisos que preveu Metropolitan House no estan pensats per allotjar les famílies que es quedaran sense els habitatges que s’han de demolir abans que caiguin sols, sinó que estan pensats pel negoci immobiliari del nou barri residencial que somnien les institucions que estan promovent el nou Clínic.

A aquesta perspectiva cal afegir la problemàtica oculta dels 10.500 pisos que l’informe assenyala com “habitatges sense padró”. Habitatges que, malgrat existeixen i probablement estan habitats, no consten regularitzats al padró municipal. Són, per tant, famílies en situació irregular o potser habitatges permanentment buits, sense registre o sense cèdula d’habitabilitat, qüestió que dona un panorama certament caòtic pel que fa a la situació de la població real del municipi i al control real de l’habitatge privat.

A això caldrà afegir l’estat de l’empadronament al municipi que és igualment nefast. Les queixes son tan constants i tan perllongades en el temps, que el Grup de Treball de la Taula de Drets de Ciutadania i Cohesió Social ha fet públic un informe de Propostes per Facilitar l’Empadronament a la ciutat que insta l’Ajuntament a adherir-se al “Decàleg per garantir l’empadronament a Catalunya”, implementar el conjunt de propostes consensuades en el grup de treball per facilitar el tràmit, establir mecanismes per avaluar l’efectivitat de les mesures implementades i tot plegat en la perspectiva de l’Empadronament Universal tan lluny del municipi hores d’ara. És a dir, treballar amb un únic objectiu: que tothom que visqui a la ciutat estigui convenientment empadronat.

Això passa en bona mesura per flexibilitzar els requisits (admetre, per exemple, l’estabilitat dels habitatges ocupats o els infrahabitatges), perquè primer estan les garanties que el padró adjudica que l’estatus legal, i per facilitar els tràmits especialment per la gent més vulnerable i amb pitjors condicions socials. També es reclama posar en el mercat del lloguer social els habitatges de grans propietaris que estiguin buits durant dos anys, empadronar d’ofici a tots els infants que estan matriculats a una escola de la ciutat i evitar la proliferació d’habitatges reservats a l’especulació i el negoci com els pisos turístics.

L’informe assegura que caldria rehabilitar 8.000 habitatges, hi ha el mateix nombre d’habitatges buits i s’han detectat 10.500 habitatges sense padró

Crida l’atenció que l’Informe recent sobre el Pla Local de l’Habitatge encarregat per l’Ajuntament i que debat hores d’ara la Taula Sectorial de l’Habitatge creada a l’efecte, se centra especialment en la valoració del parc d’habitatges de la ciutat i en la demanda potencial, sense entrar en un altre dels aspectes que semblaria també clau a l’hora d’avaluar el concepte de ciutat.

És evident que allà on no hi ha habitatges no poden haver residents i que si no hi ha residents no es pot parlar de ciutat, i és també evident que tothom hauria de poder disposar de les condicions imprescindibles per tenir un habitatge digne on poder viure. No obstant això, disposar d’un habitatge digne i poder pagar-lo, tampoc no garanteix la part essencial del fet de viure en una ciutat. Perquè viure en una ciutat és molt més que tenir un habitatge digne i poder pagar-lo. Viure en una ciutat és també disposar dels metres quadrats lliures i dels equipaments i les infraestructures necessàries per garantir una mínima qualitat de vida.

És això el que crida l’atenció del Pla Local de l’Habitatge 2024-2030 de l’Hospitalet: que el debat sobre el parc d’habitatges obvia el debat sobre l’espai públic, cosa que no es consubstancial a aquest informe sinó que és una mancança recurrent quan es parla de la problemàtica de l’habitatge i el dret a un habitatge digne. Així, l’informe posa l’accent en l’envelliment del parc local d’habitatges, constatant que el 85% dels edificis van ser aixecats abans dels anys 80 i que, com estem parlant d’una ciutat suburbial crescuda a base d’especulació immobiliària especialment durant la fase desarrollista del franquisme, de mínima qualitat constructiva.

Per això, s’ha calculat en uns 8.000 habitatges els que estan en una fase aguda de necessitat de rehabilitació (un 8% del total), alguns dels quals amb amenaça imminent de ruïna i molts altres sense possibilitats futures d’adaptació a les normes d’habitabilitat que s’imposaran en el mercat europeu en poc temps, com ara la certificació energètica o el mínim estandarditzat de metres quadrats. Alhora, caldrà afegir-hi potencials intervencions a edificis de quatre pisos o més d’alçada sense ascensors, que requeriran al menys contemplar aquesta millora si és possible (uns 650 habitatges) i altres que contemplen deficiències de materials o problemes d’accesibilitat que requeriran igualment notables inversions rehabilitadores.

El diagnòstic de l’informe, però, assenyala que la necessitat d’habitatge a l’Hospitalet entre els anys 2024-2030 seria el resultat de la demanda potencial demogràfica més la suma de les llars que reclamen habitatge protegit que s’elevaria a unes 9.000 noves llars demandants (5.500 dels quals d’habitatge protegit). El Parc residencial actual de l’Hospitalet supera els 100.000 habitatges, l’antiguitat mitjana seria del 1972 i la superfície mitjana 85 metres quadrats.

L’informe també indica que l’Ajuntament té previst en el planejament generar un nombre d’habitatges lliures que coincideix més o menys amb la quantificació de la demanda (o sigui uns 3.500 habitatges nous d’aquí al 2030 i uns altres 2.500 de protegits) i això resulta inferior a les necessitats detectades i no resultarà tampoc ajustat a l’objectiu de “solidaritat urbana” del Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge de Catalunya. Pel que fa a les situacions anòmales detectades en l’estudi pel que fa a l’ús residencial, hi haurien a la ciutat més de 10.500 habitatges sense padró i un 8% d’habitatges (uns altres 8.000) permanentment buits.

Com ja dèiem, l’informe explica el que caldria fer per normalitzar la situació pel que fa a l’habitatge: rehabilitar 8.000 habitatges, posar ascensors en uns 650 edificis i construir 6.000 habitatges nous en els propers cinc anys. Amb això, segons l’informe, es resoldria el problema de l’habitatge a l’Hospitalet pel que fa a la demanda. Però és evident que si tot això es complís, potser es col·lapsaria la ciutat més densa d’Europa. Probablement, perquè ens hem especialitzat en sectorialitzar el problema de l’habitatge, sense considerar la realitat urbana.

Si tenim en compte la realitat urbana de la ciutat, aquí no sembla haver cap més alternativa que rehabilitar, no habitatges, sinó barris sencers. I no construir 6.000 habitatges més en cinc anys, sinó eliminar-los. Sona duríssim, especialment per qui busca habitatge a la ciutat, però s’entendrà si s’explica que en les condicions actuals i especialment en les futures, els que volen un habitatge potser hi podran disposar si s’apliquen les expectatives, però viuran en una ciutat on el nombre de metres quadrats d’espai verd és el més petit d’Europa, on no hi haurà escola pels seus fills, ni poliesportius perquè no hi ha espai per construir-los ni llocs per aparcar, ni una xarxa d’infraestructures suficient, ni serveis imprescindibles.

Sembla evident que no es pot parlar del problema de l’habitatge sense tenir en compte el problema de l’espai públic i que no és el mateix plantejar-se la construcció de nous habitatges on hi ha una situació urbana sostenible i que ho permet ,que construir-ne on el sol s’ha convertit en un bé limitat i en un luxe social.

Els grups municipals de l’oposició coincideixen a demanar que el PSC local demani perdó a la ciutadania per haver estat sostenint que tot era mentida fins ara mateix

El judici de la peça separada sobre la indemnització fraudulenta del que havia estat director del Consell Esportiu de l’Hospitalet, Cris Plaza, pactada amb el tinent d’alcalde socialista del moment i secretari local del PSC, Cristian Alcázar, no ha arribat a celebrar-se després que els acusats hagin pactat la rebaixa de penes amb l’acceptació dels càrrecs. Al judici estava citat a declarar com a testimoni, l’aleshores regidor socialista Jaume Graells, que va abandonar el partit per l’aïllament i el buit sofert després de la denúncia realitzada.

Aquesta peça separada no acaba amb la investigació principal sobre la gestió econòmica al Consell Esportiu que implica directament càrrecs socialistes i que es troba encara en fase d’instrucció.

El pacte amb la Fiscalia Anticorrupció després de la vista de conformitat a la secció 2ª de l’Audiència Provincial, considera provat que va haver una “concertació de voluntats” entre el tinent d’alcalde socialista, Cristian Alcázar i el director tècnic, Cris Plaza, de manera que aquest obtenia un benefici econòmic per una indemnització que en realitat era una pura simulació. A 31 de desembre de 2016, Alcázar hauria comunicat a Plaza el cessament de la seva vinculació laboral amb el Consell Esportiu, basant-se en un descens dels ingressos de l‘organisme, quan en realitat es tractava d’un pacte segons el qual Plaza cobraria una indemnització i el carnet d’atur una temporada fins a ser incorporat com assessor socialista i després regidor. Això va suposar un cobrament indegut de 47.147 euros i 6.486 euros de la prestació d’atur que amb el pacte amb la Fiscalia s’han compromès a retornar.

Sobre aquesta base s’han rebaixat les penes que sol·licitava el fiscal de 4 anys i mig de presó i els sis anys de l’acusació popular que exerceixen els Comuns des de l’abril del 2022, per una condemna de nou mesos per apropiació indeguda i frau a la Seguretat Social. No entraran, doncs, a presó, però amb l’acceptació de la pena s’evidencien els arguments de pes del regidor Graells en iniciar les denúncies del Cas Consell Esportiu. Tots els grups municipals de l’oposició han fet sengles comunicats arran del desenllaç d’aquest primer judici destacant, en el cas de Jaume Graells, que actualment exerceix com a portaveu d’ERC-EUiA que “després de cinc anys amagant la veritat a la ciutadania, amb la complicitat de l’alcaldessa i el PSC, avui reconeixen que son culpables.”

Graells va destapar el cas l’any 2020, encara com a regidor socialista, i va patir des d’aleshores una persecució personal que va acabar amb la seva marxa, primer de l’Ajuntament i després del partit on portava militant tota la vida. Conegut el pacte dels acusats i la Fiscalia, ha declarat estar convençut “que estem davant la punta de l’iceberg d’una trama que esquitxa directament l’actual i l’anterior govern municipal i també la direcció nacional del PSC encapçalada per Salvador Illa”. De fet, es conegut a la ciutat, que el que havia estat primer secretari local, Cristian Alcázar, segueix treballant a la seu nacional del PSC d’ençà el seu abandonament de tots els càrrecs municipals. Segons Graells, la sospita sobre els 18 investigats del Cas Consell Esportiu, en la seva majoria vinculats o militants del PSC local, “apunta a una corrupció sistèmica” i s’ha mostrat molt satisfet “que els 47.000 euros que es van robar a les famílies del Consell Esportiu puguin retornar a les seves butxaques”. El líder de l’oposició local també s’ha mostrat “una mica decebut amb el pacte a la baixa del fiscal, sobretot perquè les proves eren tan contundents que l’acord suposa als defraudadors un benefici que no es mereixen”. Finalment Graells ha declarat que no aspira a que la direcció del PSC que el va aïllar i perseguir durant aquest procés li’n demani disculpes, però sí que “penso que es la seva obligació demanar disculpes a la ciutadania”.

Per la seva banda, la portaveu del PP Sònia Esplugas s’ha reafirmat amb la seva impressió inicial quan es van començar a conèixer les irregularitats del Consell que “tot semblava indicar que hi havia una corrupció latent en el PSC local”, que ara s’ha posat clarament de manifest amb el reconeixement de la culpa per part de dos dels implicats: “cap innocent accepta una pena de presó sense anar a judici, ni admet cap delicte d’apropiació indeguda o frau a la Seguretat Social, ni la devolució d’una indemnització que sempre havien declarat que era justa” i, per això, des del PP exigeixen a “Nuria Marín les explicacions públiques que mai va donar, de manera que cal que l’actual alcalde sigui transparent, prengui nota i rendeixi comptes davant la ciutadania”.

També Vox s’ha mostrat convençut que “esta es la punta del iceberg de la corrupción socialista que lleva décadas controlando las Instituciones de l’Hospitalet” i el seu portaveu, Francisco González ha apuntat que “este es el resultado del enchufismo y el abuso de poder que practica el PSC” i reclama que tots els membres del PSC que formaven part de l’executiva local en el moment dels fets “den explicacions y asuman responsabilidades políticas”.

Finalment els Comuns, que van actuar des del primer moment com acusació popular, constaten que els dos acusats, ara condemnats en ferm, “eren dos dels principals col·laboradors de l’alcaldessa Marín, avui Delegada del Govern a Madrid.” Pels Comuns, “la sentència considera provats els fets i obre pas a la continuïtat de la instrucció principal que, de moment, ha reunit proves en torn a conductes com apropiació indeguda, estafa, factures falses, falsedat en document públic i un delicte de fraus en subvencions, entre d’altres”.

El Cas Consell Esportiu esquitxa clarament l’actual govern socialista que és una pura continuació de l’anterior, comandat per Núria Marín. La sensació d’impunitat, que està en l’origen del reconeixement dels actuals delictes, no s’ha acabat. I n’hi ha exemples, modestos, però ben recents, que aquest digital explicarà en breu.

Tercer any consecutiu que els mitjans de comunicació municipal ignoren un dels actes més concorreguts de la ciutat, al marge del suport municipal

Un centenar de persones van omplir de gom a gom divendres al vespre la sala d’actes del Casino del Centre, convocats per l’entitat Foment de la Informació Crítica per celebrar la tercera edició de La Nit dels Insurrectes. Es tracta d’una iniciativa d’aquesta entitat que compta amb una seixantena de socis, per homenatjar en cada edició a gent de l’Hospitalet i a entitats u organismes que s’han destacat pel seu exemple d’acció social, d’activisme i de treball desinteressat per la comunitat.

Probablement es tracta de l’esdeveniment ciutadà més participatiu i de més relleu social, al marge de cap institució municipal i és probablement un dels esdeveniments més ignorats pel poder i no per casualitat. Tan ignorat que, en cap de les tres edicions que s’han fet fins ara, no solament no ha fet acte de presència cap autoritat municipal sinó que en cap de les tres edicions han fet acte de presència els mitjans de comunicació públics que estan finançats amb els recursos de la ciutadania. No és casualitat que sigui voluntàriament ignorat pel poder municipal perquè la seva celebració parteix de la idea pelegrina de nomenar fill adoptiu de la ciutat de l’Hospitalet al president del Mobile Word Congress l’any 2021, l’americà John Hoffman per part de l’alcaldessa Nuria Marín. Poc després, la Junta Directiva de FIC va considerar que justament el que corresponia era homenatjar gent de la ciutat que tenen més mèrits per ser fills predilectes o adoptius de la ciutat que un nordamericà que només ha trepitjat la ciutat en els pams quadrats que l’Hospitalet ha cedit a la Fira de Barcelona i també al Palauet de Can Buxeres el dia que va rebre el nomenament.

En les tres edicions anteriors fetes els anys 2023, 2024 i 2025 es van reunir 74 persones, 104 i 99, respectivament, en segles sopars/acte d’homenatge que cada participant paga rigorosament tret de les persones que convida l’organització i que finançan els associats. L’entitat no rep ni un cèntim de subvenció i en tots els casos ha hagut d’organitzar els actes amb el voluntariat que exerceixen els socis i la Junta. En aquesta ocasió fins i tot es van haver de llogar les taules i comprar les estovalles i els tovallons per garantir que l’acte tingués les característiques de relleu i celebració que corresponen a un homenatge popular als hospitalencs que veritablement s’ho mereixen. Aquest any, es va homenatjar l’Enric Roldán, un activista social que ha exercit de mestre i pedagog al llarg de la seva vida a la ciutat i que ara és una de les ànimes de l’Espai de Ciutadania i de les crides els darrers dilluns de mes a L’Acollidora per sensibilitzar la ciutadania sobre el dret dels refugiats. Sempre, juntament a la persona seleccionada que s’elegeixen per votació dels associats, s’honora una persona a títol pòstum i una entitat de relleu. La persona honorada a títol pòstum va ser en aquesta ocasió el metge pediatra de l’Hospitalet, Joan Miró, que va ser regidor de Cultura entre els anys 1973 i 1976 i que entre altres accions de renom va posar en marxa les Aules de Cultura, un pla d’urgència escolar que va enllestir de cop deu centres escolars, l’Escola d’Estudis Artístics i el Centre Mèdic Psicopedagògic, a banda de ser co-fundador de l’Alpha 63, un moviment de consciència cultural de primers dels 60 que va engrescar a bona part de la joventut del barri Centre d’aquells anys. L’entitat homenatjada va ser Mujeres Pa’lante que s’ha caracteritzat des de Collblanc per afavorir la integració de les dones migrants i que ha treballat en la defensa dels seus drets i contra les violències masclistes. A tots ells se’ls fa entrega d’un diploma que els acredita com a Fills Insurrectes Predilectes de l’Hospitalet i una escultura de record, creada per l’artista Paca Hernández, també sòcia de l’entitat.

L’acte serveix també per reunir a una part significativa de l’activisme ciutadà i a una gran part dels socis i també per conèixer quins son els objectius de l’entitat. Com van explicar el president de l’entitat i un membre de la Junta, Foment de la Informació Crítica només té una intenció que és que la ciutat sigui el resultat i la conseqüència de la participació cívica. En aquest sentit, critica durament les actituds nepotistes del poder que no compta amb ningú més que ells per definir la ciutat, quan el resultat d’aquesta manera de procedir, segons es va posar de manifest al llarg de l’acte, resulta altament insatisfactori per una gran part de la ciutadania.

Durant el sopar/homenatge es va fer entrega als assistents de la revista que FIC elabora anualment de l’edició anterior de la Nit dels Insurrectes, altres documents editats per l’entitat i, en aquesta ocasió, el llibre anual de FIC de l’any 2023 que era el que es va fer com a resultat de l’experiència amb els alumnes d’Integració Social de l’Institut Vilumara on va col·laborar l’entitat amb diverses xerrades i el suport per l’elaboració d’una enquesta als alumnes. Alhora també es va fer entrega d’una postal-recordatori de la seva assistència al sopar, elaborada pel vinyetista de L’Estaca, Miquel Porres. La presentació, molt treballada, va estar a càrrec de l’actriu hospitalenca Mariona Montes.

A continuació s’inclouen els textos de benvinguda i cloenda del president de l’entitat, Lluís Berbel i la intervenció del vocal de l’entitat Jesús A. Vila que va explicar l’origen de la iniciativa

Un projecte plegat d’incògnites que el govern municipal ja considera del tot superat i que ja ha enviat als organismes supramunicipal perquè l’aprovin

Les darreres informacions sobre el projecte de Godó i Trias donen per fet que el fons d’inversió Stoneweg destinarà un centenar de milions d’euros a rehabilitar i adequar l’antiga fàbrica per convertir-la en un espai dedicat fonamentalment a guanyar diners perquè de cap altra manera s’entén la inversió d’un fons d’aquestes característiques que, a banda de les despeses inicials, es compromet a un cànon de 527.000 euros anuals per l’Ajuntament. Un cànon que, com en el cas de Planeta Formación, i segons va denunciar en el darrer ple el portaveu dels Comuns, gairebé en ocasions no existeix perquè l’Ajuntament es fa càrrec d’obres de millora i manteniment i de beques per estudiants que es mengen pràcticament els ingressos previstos.

El projecte Godó i Trias es manté en una nebulosa perquè l’únic que se sap és que la part museística inicial (museu d’art físic i digital multidisciplinar) anirà completament soterrada en quatre naus, mentre que tota la part exterior tindrà uns altres usos. Usos que no s’han concretat, però que és probable que ocupin el rovell de l’ou del projecte que es ven com un projecte cultural i que es pot convertir en una mena de galeria de consums diversos. El lloc és cèntric i la part de l’Hospitalet de la plaça Europa és l’altra l’Hospitalet que no té res a veure amb els barris de La Florida/Les Planes, Collblanc La Torrassa o Pubilla Casas/Can Serra. És clarament una extensió de la Barcelona dels negocis on l’eix econòmic és la Fira de Barcelona i els espais comercials que donen servei tant als ciutadans de l’Hospitalet com als de la resta de la comarca i Barcelona. En aquest sentit, la inversió a Can Godó i Trias, tot i que arriscada, comptarà amb l’atractiu del lloc on està ubicada i per això és impensable que es destini exclusivament a projecte cultural, malgrat les excuses que parlen de la proximitat al Districte Cultural de la ciutat que, com tothom sap, és purament una entelèquia. Una proposta que semblava més orientada a un nínxol de negoci poc explotat encara, com son les medicines alternatives xineses no va prosperar, probablement no per manca de recursos dels inversors orientals sinó perquè el projecte era excessivament sectorial, poc adequat per un espai amb vocació econòmica i no garantia un èxit immediat que fes front a la inversió i al cànon.

Aquests aspectes son els que omplen d’incògnites els grups municipals d’oposició tret de VOX que ja ha argumentat en diverses ocasions que prefereix que el patrimoni històric de la ciutat estigui en mans d’una empresa privada, que no pas es caigui per la desídia i l’abandonament en què el té sotmès l’equip de govern. En aquest sentit, el projecte de Godó i Trias depèn en exclusiva del que decideixi Vox el dia del ple. O s’absté i dona via lliure al projecte o vota en contra i permet que en algun moment es puguin determinar altres usos. És una gran responsabilitat perquè, o permeten que el govern segueixi aplicant decisions transcendentals pel futur de la ciutat, o els obliguen a negociar. El seu portaveu sempre s’ha queixat que les iniciatives ciutadanes de Vox son sistemàticament rebutjades i que el seu interès radica en debatre en positiu per tal que no s’imposin les majories automàtiques. Ara tenen una oportunitat d’or per demostrar coherència en els seus propòsits. Els arguments del grup municipal de Vox se centren fonamentalment en acceptar el mal menor que és permetre que algú regeneri el patrimoni municipal davant l’alternativa de l’abandonament i la ruïna.  Davant d’això hi ha l’argument moral que explica que justificar el mal menor quan el que correspon és impedir el mal, avala la conducta del que actua malament. El dilema ja el va posar sobre la taula Tomàs de Aquino al segle XIII i ja es veu que continua sent útil.

De fet, l’equip de govern dona per resolt el tema i ja ha portat el projecte a la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’AMB que l’ha de tractar en la seva reunió d’abril, per la qual cosa és molt probable que l’aprovació definitiva del projecte es posi sobre la taula en el proper mes de març. La proposta inclou una clàusula de cessió demanial a la companyia inversora per 50 anys, prorrogables 25 anys més, de manera que el que va costar l’adquisició del complex fabril l’any 2002, haurà estat, de fet, una inversió bastant ruinosa a molt llarg termini.

El fons d’inversió al capdavant del projecte calcula que visitaran el museu 550.000 persones quan porti uns 15 anys obert. És una xifra bastant especulativa perquè l’assistència als museus depèn en gran part de l’influx del turisme i ara està en una corba ascendent, però el sector és realment inestable i pot variar molt. També hi juga molt el prestigi de l’entitat i el que pot mostrar. Els quatre museus més vistos a Barcelona, a banda del del Barça, són el Museu Picasso, el d’Història de Barcelona, el Nacional d’Art i la Fundació Joan Miró. Les xifres d’assistència als museus fluctuen molt però estan al voltant dels 4-4,7 milions en els darrers anys. El Museu Picasso es mou entre els 700.00 visitants anuals i 1,4 milions però a Barcelona hi ha més de 55 museus i la mitjana de visitants se situa al voltant dels 50-70.000. Els 550.000 visitants previstos pel Godó i Trias és una xifra espectacular, encara que sigui als 15 anys de la seva apertura, perquè no se sap ben bé que oferirà, com no sigui que l’oferta museística sigui en realitat un simple complement del previsible negoci.

El projecte ho deixa tot tan obert que, a banda de museu, la proposta Godó i Trias inclou una vessant sociocultural, una altra docent i fins i tot preveu iniciatives sanitàries i assistencials que deuen correspondre a l’anterior proposta xinesa.

Continua congelat el Consell Executiu per culpa del govern, que seria l’encarregat de debatre la programació i el control dels continguts

Una hora va durar la reunió del Consell Consultiu dels Mitjans de Comunicació Públics que havia d’assebentar-se de la paralització del Consell Executiu i rebre l’informe de la ràdio que va presentar a mitjans desembre el director Òscar Sánchez. Els tres punts de l’ordre del dia van tenir poc debat. L’un era l’aprovació de l’acta de la reunió del 17 d’octubre, el segon era conèixer que el ple municipal no va aprovar la proposta de l’equip de govern de la composició dels Consell Executiu i el tercer era fer-se ressò de l’informe de la ràdio que es va debatre molt superficialment perquè tampoc hi havia massa elements en discussió.

El Consell Consultiu respecte a la reobertura de la ràdio mitjançat l’informe té molt poques coses a dir perquè ni l’havia d’aprovar ni el podia rebutjar. Només saber que s’havia fet i quines eren les alternatives. Era ben bé igual el que es digués perquè l’informe no deixa opció. La proposta de la ràdio convencional ni la contempla, i l’alternativa de la ràdio on line té un pressupost aclaparador. La proposta de plataforma d’àudio és la més econòmica però també molt cara. Com que el mateix dia de la reunió del Consell Consultiu va sortir a la premsa la informació sobre la modesta proposta de la plataforma d’àudio, sembla ser que el director dels mitjans va intentar obrir les expectatives per convèncer als presents, afirmant que en realitat la plataforma d’àudio és un primer pas per a construir la ràdio on line que hi figura una mica com l’horitzó de la proposta. En aquest sentit va dir que l’informe, el que tracta de fer és proposar un mix entre la plataforma d’àudio i la ràdio on line amb programació pròpia de manera tal que hi hagi continguts concrets a banda dels informatius i connexions de ràdio en directe, per cobrir els plens municipals, retransmissions esportives, etc. En el petit debat al respecte es va insistir per tal que les entitats de la ciutat s’impliquin en els continguts de la programació —i el director dels mitjans no hi va posar obstacles— i fins i tot algun participant va reclamar que sigui la pròpia ràdio la que intervingui sobre la realitat social com una entitat més. Que tingui un protagonisme més enllà de la pura difusió informativa.

Va haver un acord general dels assistents en el primer pas que representa la revifada de la ràdio ni que sigui en la plataforma d’àudio millorada. De tota manera, tot depèn de la voluntat política del govern que és qui ha de determinar els recursos. No hi ha, per tant, data per res. Les pròpies instal·lacions de la ràdio es van desmantellar i és imprescindible retornar-les amb condicions idònies. El director dels mitjans es va comprometre davant els presents a insistir que mentre es preparen els continguts es poden destinar recursos a la infraestructura de l’emissora.

Es van produir també alguns canvis de posició en membres del Consell que en un principi es mostraven contraris a la perspectiva de futur en la línia de la ràdio convencional de FM i que en la última reunió no van ser tan estrictes. Tots els problemes que va abocar el director dels mitjans i que inclou l’informe sobre la perspectiva de la ràdio convencional per FM, són perfectament superables i només cal voluntat política i perseverança. De tota manera, tan important com una programació atractiva i uns informatius elaborats de la ràdio com de qualsevol mitjà públic, ho és el control ciutadà dels continguts.

Qualsevol projecte que tingui a veure amb l’emissora municipal, sigui l’híbrid anunciat (ràdio on line/plataforma d’àudio) o la ràdio FM ha d’estar, en darrere instància, sotmès als criteris que apliqui en el seu dia el Consell Executiu dels Mitjans que és l’organisme encarregat de debatre però també de dirigir la comunicació pública i que s’ha de convertir en un instrument plural i representatiu de la ciutat i no només de qui la governa.

Cal recordar que l govern manté el Consell Executiu congelat des del novembre passat i que no sembla que hi hagi voluntat del govern per donar-hi sortida. Els grups municipals de l’oposició han afirmat que presentaran en la propera Junta de Portaveus una nova reclamació al govern perquè enllesteixi d’una vegada una proposta que sigui assumible per totes les forces en presència.

L’alternativa d’un nou barri en una zona privilegiada condemnarà al desastre als barris del nord de la ciutat col·lapsats per la sobresaturació demogràfica

Ja s’ha aclarit el dubte que planava sobre la intervenció del Consorci de la Gran Via en la pastilla del Samontà. Després que L’Estaca obrís el meló sobre el que es proposava fer a la zona de Can Rigalt (https://lestaca.com/lestacalh/el-vot-de-lalcalde-impedeix-reclamar-al-barca-que-rehabiliti-can-rigalt-i-loperacio-samonta-agafa-un-protagonisme-insospitat-en-el-ple-de-dimarts-i/);(https://lestaca.com/lestacalh/la-mocio-del-pp-amb-una-esmena-dels-comuns-preveia-demanar-a-la-generalitat-i-al-ministeri-de-cultura-ladquisicio-dels-terrenys-i-de-la-masia-de-can-rigalt-i-ii/), l’alcalde Quirós acaba d’explicar en una entrevista a El País que en aquest espai esta previst construir 1.200 habitatges —en un barri on ja malviuen 60.000 persones per Km2—.

L’equip de govern continua amb la seva política autista, d’intentar fer exactament el que han estat fent els governs socialistes de la ciutat en els darrers 40 anys. És possible que les coses no hagin canviat gaire, però sí una mica. D’entrada, no tenen la majoria absoluta per fer el que voldrien, tot i que hi ha tants des-encontres entre l’oposició, que el govern sempre se n’aprofita d’aquestes debilitats. L’altra qüestió a valorar és que la ciutadania comença a mostrar un creixent malestar que encara no causa cap preocupació al govern, però aquesta és una situació que podria canviar per qualsevol circumstància imprevista. La tercera pota del banc és que, per primer cop en molts anys, el govern municipal no té cap domini absolut sobre el missatge mediàtic. I la quarta pota del banc és la dinàmica de les entitats i de les plataformes ciutadanes, com ara la que es mobilitza contra la celebració del centenari o la que actua contra els pisos turístics i l’especulació, etc.

El cert és que l’autisme municipal de l’equip de govern el porta a vendre que vol modificar les condicions dels barris del nord de la ciutat rehabilitant uns quants habitatges en pèssimes condicions, per justificar que hi haurà 1.200 habitatges nous d’una promotora privada que el que vol és exclusivament fer negoci. Sobretot, en l’únic espai lliure entre la carretera de Collblanc i la Diagonal, aprofitant la gran operació urbanística que es planteja al voltant de l’operació Hospital Clínic en el terme municipal de Barcelona però a tocar de la pastilla de Can Rigalt. Tret dels terrenys de les instal·lacions esportives universitàries, la resta de l’espai lliure dins el terme municipal de Barcelona ja està urbanitzat i consolidat: es tracta del Parc de Can Rigalt just al davant de l’antic Hotel Rey Juan Carlos. Un espai que costarà justificar que es modifica per raons immobiliàries. El que queda per urbanitzar està gairebé tot en el terme municipal de l’Hospitalet i no és res d’estrany que en la difusió del projecte del gran Hospital Clínic es parli d’aprofitar l’impacte d’aquest gran centre sanitari per bastir “un nou barri” en una “zona privilegiada”.

La idea d’un gran pacte de ciutat per evitar la construcció d’aquest nou barri en una zona privilegiada quan a pocs carrers s’amunteguen milers de ciutadans en barris col·lapsats, ha estat rebutjada del tot per l’equip de govern que fins i tot va votar en contra que el Ministeri de Cultura i la Generalitat poguessin moure fitxa per l’adquisició de l’únic espai lliure del nord de la ciutat que conserva encara un tresor patrimonial que, per la negligència del govern, porta anys en l’abandó més absolut.

La proposta del govern municipal de fer un bulevar que travessi l’Hospitalet de nord a sud entre la Gran Via i la Diagonal, tenint com a eix central l’intercanviador de La Torrassa, on resulta imprescindible l’eliminació aèria de les vies del tren que travessen la ciutat de sud a nord i d’est a oest, sembla un acudit de mal gust però molt imaginatiu si es coneix el terreny o es miren els mapes aeris de la ciutat. Òbviament, sembla simplement fum per justificar una nova operació immobiliària de gran magnitud en el segon i únic espai lliure que queda en tot el terme. L’altra és l’espai del Biopol Gran Via on també s’ha venut tant de fum que el projecte ja sembla una foguera i no pas una proposta. I on s’ha volgut fer veure —i ho han comprat fins i tot els organismes sanitaris del país i la pròpia Universitat de Barcelona (com passa amb el projecte del Clínic)— que el que interessa és un projecte científic i no el que realment és, un autèntic disbarat especulatiu immobiliari.

Sembla evident que l’estudi de les alternatives s’ha de fer a través de l’organisme de direcció dels mitjans i no pas a través d un informe improvisat en un mes i mig

L’informe sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet que el Consell Consultiu va encarregar al director dels Mitjans Públics de Comunicació (SCP) el passat 17 d’octubre  forma part del tercer punt de l’ordre del dia de la reunió d’aquest organisme que es reunirà aquesta tarda a la seu de La Farga GEM SA. Ja fa quinze dies que l’informe, junt amb l’acta de la sessió anterior, es va enviar als membres del Consell Consultiu i és previsible que hi hagi el debat necessari al respecte. L’informe del director del Mitjans ocupa 10 folis i té set parts. La primera es refereix als antecedents de la ràdio i al marc legal. La segona a l’anàlisi de l’opció de la freqüència modulada. La tercera al Contracte-Programa vigent que regula els SCP en l’actualitat. La quarta una sèrie de consideracions a tenir en compte per la reobertura de l’emissora. La cinquena, la proposta per la implantació de la nova ràdio. La sisena la programació prevista i la setena el detall econòmic.

De fet, és aquesta darrera part la que pot condicionar tot el debat al respecte perquè d’entre les dues opcions que el director posa sobre la taula, les valoracions econòmiques resulten determinants. Tan determinants com discutibles.

L’informe comença afirmant que la “freqüència modulada és una tecnologia analògica desfasada” que, “segons xifres de consum”, que no especifica, és cada dia menys utilitzada perquè cal un sintonitzador. Exactament, el que encara hi ha a unes quantes cases especialment de gent gran i a molts llocs de treball i el que porten de manera general tots els vehicles. Afirma, també sense cap prova, que darrerament assistim a un degoteig de tancament de les emissions per ones hertzianes. I per si això no fos prou descoratjador, explica els condicionants legals que impliquen potències de radiació que per la ciutat serien ridícules. No obstant això, si es llegeix atentament el Real Decret de l’any 2006, que va ser re-actualitzat l’any 2015 cosa que indica que la FM no és una cosa obsoleta com es vol fer veure, s’afirma que la freqüència d’emissió s’ha d’adjudicar per garantir que almenys el 95% de la població del municipi tingui possibilitats de rebre les emissions. O sigui, només s’adjudica freqüència si hi ha garantia de cobertura i, per tant, primer és la garantia tècnica i després el permís. I, afortunadament, la tecnologia d’emissions per ones hertzianes està suficientment avançada com per a assegurar que es pot emetre sense obstacles. D’altra banda, el real decret que regula el Pla Tècnic de Radiodifusió, contempla en el seu article 5.1.f) que malgrat que les potencies mínimes aparents de referència han de ser de 500 W per municipis superiors a 50.000 habitants, la Direcció General de Telecomunicacions podrà modificar limitadament els criteris per assegurar la millor cobertura per la població a la que va destinada. I el mateix succeeix amb les antenes que han d’estar preferentment al municipi d’emissió, però no és obligada la instal·lació sempre que no provoqui interferències.

Per dir-ho ras i curt. Hi ha moltes emissores en funcionament per FM, especialment les més escoltades arreu i no es plantegen abandonar la FM sinó ampliar els mecanismes d’emissió i adaptar-se a les noves pràctiques de consum. Per exemple: fent programacions a la carta, emetre simultàniament per internet, mantenir una programació estable i reconeixible que s’alimenti de noves propostes de continguts com ara els podcasts.

Com que a la direcció dels mitjans li sembla que és obsolet el sistema d’ones hertzianes, assegura que els condicionants legals “fan impossible plantejar-se les emissions en FM”, de manera que la única alternativa que preveu “és la ràdio on line”, per internet.

Pel que fa al Contracte-Programa vigent, recorda que es contempla generar “les bases per la producció i emissió d’alguns continguts en format sonor (podcast)”, però que això encara no s’ha fet —el Contracte-Programa es va aprovar al maig del 2023 i venç aquest desembre— i afirma que es començarà a fer durant aquest primer semestre.

Tenint en compte aquests extrems, l’informe presenta dues alternatives: una ràdio convencional on line, o una plataforma de continguts d’àudio integrada al portal LH digital.

En funció d’aquests criteris, el director dels Mitjans realitza dues propostes econòmiques i n’explica els continguts previsibles. Per la plataforma d’àudio —ni el mateix informe s’atreveix a parlar de ràdio municipal— assegura que cal contractar quatre periodistes més i un tècnic a jornada completa i un altra a mitja jornada, i que la inversió necessària suma uns 95.000 euros més despeses de campanya mediàtica i identitat sonora. A banda, naturalment, l’increment de despesa salarial dels nous contractes i altres despeses desglossades per un import aproximat de 372.000 euros. La nova plataforma d’àudio costaria, segons l’informe, mig milió d’euros, dels quals anualment, al voltant d’uns 300.000.

Si el preu sembla excessiu, caldrà valorar-ne el que es proposa com a ràdio convencional. Si el cost salarial de la plataforma d’àudio és d’un 300.00 euros/any, la de la ràdio convencional s’apropa als 700.000, perquè afirma que caldria contractar 10 periodistes mes i 4 tècnics, als qual caldria afegir per posar-la en marxa uns 200.000 euros més d’inversió inicial i campanya. És a dir, una ràdio convencional però per internet, suposa una despesa programada de 900.00 euros el primer any. I una plataforma d’àudio uns 480.000 euros el primer any.

No cal discutir aquí les xifres, que semblen aclaparadores. És evident que hi ha una diferència de mig milió d’euros entre una fórmula i l’altra i que ni tan sols s’ha fet cap valoració econòmica d’una emissora municipal convencional. Sense entrar en gaire detalls, l’informe sencer és discutible. És evident que l’informe no convida a res mes que a deixar-ho estar. El normal és que la proposta, elaborada amb temps, —no amb el mes i mig que tenia el director dels mitjans per presentar-la— fos un objectiu prioritari del nou Consell Executiu dels Mitjans, el mateix que el govern municipal manté paralitzat des del novembre i que ha d’aprovar, sí o sí, el Contracte-Programa que s’acaba aquest any.