Roser Chillón i Costa (Responsable de comunicació de la Fundació La Vinya)

A la nostra ciutat, quan s’acaba el curs escolar, comença per a moltes famílies un dels moments més difícils de l’any. Els infants no tenen escola, però les mares i els pares continuen treballant. I l’estiu, que per a molta gent és temps de vacances i de records inoblidables, per a d’altres és simplement un problema sense resoldre.

La realitat que des de la Fundació La Vinya veiem cada any als barris de Bellvitge i Gornal, és diversa i complexa. Hi ha infants que passarien els mesos d’estiu sols a casa, sense cap adult de referència a prop. N’hi ha que viuen en pisos compartits amb altres famílies, on el seu espai és una habitació, i on l’accés a la cuina o a la dutxa no sempre és lliure ni possible. N’hi ha que no tenen garantits tots els àpats del dia per manca de recursos. I hi ha adolescents que, sense activitats estructurades, passarien el dia al carrer: i el carrer, quan no hi ha res a fer i fa una calor insuportable, no sempre és el lloc més segur per créixer.

No és un retrat excepcional. És la realitat de molts infants i adolescents d’una de les ciutats amb més densitat demogràfica i més pobresa extrema de Catalunya.

La Convenció sobre els Drets de l’Infant de Nacions Unides és clara: l’article 31 reconeix el dret de tots els infants al descans, l’esbarjo, el joc i les activitats recreatives pròpies de la seva edat. Un dret que, sobre el paper, és universal. Però que a la pràctica depèn massa sovint de la família on has nascut i del barri on vius.

No ens cansem de repetir que el lleure no és un luxe. És un factor determinant en el desenvolupament emocional, social i educatiu dels infants. Privar-ne un nen o una nena durant els mesos d’estiu, té conseqüències reals en el seu benestar, en el seu rendiment escolar i en la seva salut mental.

El casal d’estiu i les colònies que organitzem a la Fundació La Vinya no es redueix simplement a un servei de conciliació. Suposa un espai de formació, de convivència i de creixement. Els infants fan sortides culturals, es refresquen a la piscina, participen en tallers i activitats que estimulen la seva curiositat i creativitat i tenen els àpats garantits. A les colònies, molts d’ells entren en contacte amb la natura per primera vegada: trepitgen herba, juguen a l’aire lliure, dormen fora de casa i descobreixen que el món és molt més gran que el seu barri.

Però sobretot, aprenen a viure junts. Aprenen a respectar-se, a resoldre conflictes, a cuidar-se entre ells i elles. Aprenen, en definitiva, els valors que construeixen bons ciutadans. Infants de diferents orígens, de diferents famílies i de diferents realitats que comparteixen un estiu i fan amics i amigues. Això té un valor immens.

En aquest context, no podem ignorar el discurs que circula amb cada cop més força per les xarxes socials i que arriba també als nostres barris: un discurs que assenyala, estigmatitza i divideix. Que posa els veïns els uns contra els altres i que troba en la diversitat un problema en lloc d’una riquesa.

La resposta a aquest discurs ha de ser comunitària. I passa, entre altres coses, per espais com el lleure. Perquè quan un infant creix jugant, aprenent i convivint amb altres infants de procedències diverses, construeix una mirada del món més oberta, més empàtica i molt més difícil de manipular. La convivència viscuda és la millor vacuna contra la intolerància.

Bellvitge i el Gornal són barris amb una llarga tradició de lluita veïnal, de solidaritat i d’organització comunitària. Defensar el dret al lleure de tots els infants del nostres barris és, també, defensar aquesta tradició.

Miguel Montes (activista cultural)

Una vez más el gobierno Quirós vuelve a dar la espalda a las organizaciones cívicas del barrio. En este caso la queja no tiene que ver con los déficits en los servicios educativos (colegios como el Milagros Consarnau o el Bernat Delclot). Tampoco sobre los problemas referidos al alumbrado público (inmensa mayoría de farolas rotas, decapitadas y completamente desaparecidas). No me quiero referir tampoco a la limpieza en zonas conflictivas donde solo se actúa cuando hay una denuncia (el aparcamiento de zona verde en la estación del metro de Santa Eulalia, es un estercolero). Y ya, para qué hablar de la conservación del poco patrimonio artístico que se mantiene en pie (por poner un ejemplo, el monumento de las letras de la plaza Francesc Macia) etc, etc, etc,

Lo que ya “riza el rizo“, y que llevamos años revindicando, es el tema del Polideportivo de santa Eulàlia. No quiero extenderme en exponer el conflicto que este digital ha tratado con detalle y ampliamente (y muy bien conocido por parte de las asociaciones cívicas del barrio) sino en la publicidad que estamos recibiendo, a través de carteles en las escaleras y buzoneo en los edificios del barrio.

Alcalde Quirós: con toda esta propaganda ¿a quién quiere engañar? Puede que a los nuevos vecinos emigrantes, cada vez más en el barrio (y no lo digo para nada en tono peyorativo, ya que muchos de nosotros llegamos hace años con la misma ilusión de ganarnos la vida) porque quizás a ellos les pueda parecer bien tener una reforma del barrio en la que se incluya un cambio del viejo polideportivo por uno nuevo. Porque a los vecinos más antiguos que conocemos más a fondo la historia de nuestro barrio no nos va a convencer para nada esta publicidad engañosa que nos envía, incluso remarcando calles y plazas super duras como si se tratara de auténticas zonas verdes, cuando no lo son. ¿Dónde están esos 9.000 metros cuadrados de más que dicen que habrá? Ni tampoco explican dónde aparcaremos los vecinos los coches que habrá que sacar del párquing del Gasómetro. 

Y no tienen desperdicio las razones que dan para la ubicación del polideportivo en el parc de l´Alhambra. Porque, sobre todo, la parte de integración urbanística podría haber sido exactamente igual en la zona de Gasómetro.

Me gusta eso de “abrir un concurso internacional de ideas arquitectónicas y urbanísticas”. A lo mejor, dentro de 10 años lo tenemos ya asignado.

Lo dicho, un esfuerzo titánico en propaganda, que encima pagamos todos, para querer argumentar algo que no tiene argumento: que se quiere poner un servicio donde ya existe otro, en lugar de buscar una nueva ubicación en una zona inutilizada o abandonada, aunque para eso el gobierno Quirós se tenga que gastar una millonada. No debiera olvidar que, en cualquier caso, es dinero de los contribuyentes.

Les relacions humanes són complexes, paradoxals i, en alguns aspectes, incomprensibles. 

Justo Herrera (activista jubilat)

Un exemple: els moviments migratoris existeixen des dels albors de la humanitat. És més, si no hagués estat així, no estarien poblats els continents i no s’hauria evolucionat. No obstant això, les migracions s’han convertit en un problema, una anomalia; amb les discriminacions, odis i les seves conseqüències cada vegada més preocupants.  !! Els moviments migratoris són una anormalitat!!?

En un altre exemple casolà, quotidià, i salvant totes les distàncies i diferències, es troba la normalitat. Em refereixo als animals de companyia, mascotes i, en concret, a gossos.

Abans et trobaves altres animals, fins i tot un porc. Ara només gossos. Tenen molt bona fama. Són éssers estimats, benefactors, dignes de ser rescatats si cal, i de rebre privilegis. Cap objecció. 

Es poden veure gossos grans, mitjans o petits (perdoneu la classificació per la mida, donada la meva ignorància tècnica) pels carrers o parcs, lligats o sense, passejar o fer les seves necessitats fisiològiques al costat de les persones, fora dels seus espais assignats. Suposa un problema? Conflicte d’interessos? De convivència? Doncs, no. Tot absolutament normal!

Els ajuntaments tenen la competència exclusiva de l’ús de l’espai públic en aquest cas i cadascú la resol com vol: des de prohibir fins a recomanar.  A nivell de l’Hospitalet hi ha una normativa municipal que es pot consultar a la seva pàgina web. Va ser aprovada quan aleshores, en Jaume Graells era president del Districte I i regidor pel PSC. Normativa restrictiva? Laxa? Per la seva aplicació, gairebé  nul.la. Només una anècdota: En el projecte d’aquesta normativa es va fer una aportació, «agosarada!!?»: «que els gossos sortissin de casa amb bolquers». És clar: idea llençada directament a la paperera.

Descriuré el que he copsat a la nostra ciutat. No tinc dades estadístiques fiables. Sí, però, observacions i experiència en recorreguts arreu. Existeixen espais per a gossos a tots els barris, alguns amb molts metres quadrats. La majoria de gossos no fan ús d’aquestes instal·lacions, es clar, perquè els seus amos no els hi fiquen. Acostumen a recollir els excrements, no tothom com caldria. Una minoria porta ampolleta d’aigua. Als parcs es veuen sovint gossos sense corretja.

Tot això suposa: algú ensurt a les persones que no els agrada la proximitat canina, anar mirant el terra por si trepitges, rellisques i no ets amant de la loteria, la pudor en aquestes èpoques de calor, la visió que de vegades incita a l’angoixa, els sorolls quan borden…

Mai no he vist un agent cívic, guàrdia urbà o, fins i tot, un amo de gos a un altre, cridar l’atenció quan algú es troba clarament incomplint la normativa. Deu ser que es refia tot al bon civisme!

Les vegades que es comenta a la guàrdia urbana alguna situació d’aquest tipus, aconsellen no dir res als amos dels gossos, pot arribar a haver-hi enrenou o picabaralla. Millor que tot rutlli normal!!

Adjunto un parell de fotos preses al pas. En un carreró o espai amagat? No, a la Rambla Just Oliveras, el 28 de maig.

Aquesta tercera de Bellvitge podria ser-hi artística . Per la foto? No, per la “pastifada”.

Un altre exemple és el soroll. Aquest dependrà de les zones. En un medi rural es considerarà normal el cant de galls, ocells i altres animals. En àrees urbanes ho serà el soroll de sirenes o veïns del costat. 

Ho serà també l’escàndol de persones que es reuneixen als parcs durant tota la nit!!?  En fi, que cadascú gestioni i reflexioni sobre les seves pròpies normalitats.

Pere Izquierdo i Tugas (Director del Museu de l’Hospitalet, Patrimoni i Memòria)

Hi ha un consens gairebé absolut, al carrer i a les xarxes socials, que ens diu que ara tenim més immigració que mai. Que ara tenim més gent forastera que en cap altre moment. I que aquesta gent és bruta, violenta, estranya, poc educada i refractària a la nostra llengua i als nostres costums, per no dir directament perillosa.

Fins i tot gent amb estudis d’història se sorprèn quan els dic que aquesta situació no és pas nova, sinó que forma part de la dinàmica pròpia del nostre país i de la nostra ciutat, com a mínim, des de les acaballes del segle XV. Que la cultura i la societat catalanes, amb una dinàmica demogràfica sempre molt prudent, en bona manera s’han format i rejovenit sistemàticament així des de l’Edat Mitjana.

No parlarem, que podríem, del fet que absolutament tots els humans procedim d’avantpassats africans, ni de les successives onades de pobladors que van anar arribant aquí al llarg de la prehistòria, sovint gairebé substituint del tot la població anterior, fins a la instal·lació de romans, visigots, i ja a l’edat mitjana, primer àrabs i berebers i després colonitzadors pirinencs i llenguadocians.

Moltíssima gent ignora que des de 1470 fins al final del segle XVII, tant l’Hospitalet com els altres pobles del delta del Llobregat van rebre una immigració aclaparadora, especialment des d’Occitània, el sud de França, on hi havia nombroses tensions religioses i socials. En la seva fase inicial, de 1470 a 1570 (un segle sencer!), arriben sobre tot joves solters. Del 1570 al 1620, seran sobre tot famílies amb criatures, i a partir de 1620, altra vegada joves solters. Venen a treballar al camp, a fer de mossos, com en deien llavors. Molts dels cognoms que considerem catalans de soca arrel són indubtablement occitans, com per exemple Xirinachs, Rodés, Foix, Barjau, Toldrà, Badia, Narbona, Gascó, Lacomba, Amiguet, Marsé o Lafarga.

Aquests occitans portaren a l’Hospitalet la devoció per Sant Roc, un sant de Montpeller, i fins i tot li dedicaren una confraria. Les taules del retaule renaixentista que l’homenatjava es compten entre les millors peces de la col·lecció del Museu de l’Hospitalet. Un antecedent de les processons cíviques d’arrel andalusa que han arrelat als barris del Samontà.

En el cas de Sant Boi de Llobregat, que Jaume Codina va estudiar amb molt de detall, a l’any 1601 un 44% de la població era nascuda a França, i el 42% dels casaments entre 1584 i 1620 tenien un nuvi francès. Ja llavors, els que portaven més generacions vivint aquí es queixaven que aquests immigrants eren bruts, violents i ignorants, i que els fotien les pubilles.

Curiosament, les lleis catalanes fins al decret de Nova Planta eren molt més acollidores que les actuals. A Barcelona, al cap d’un any de residir-hi, un estranger adquiria la totalitat dels drets de ciutadania, inclosos els de representació política al Consell de Cent. La capital era llavors, com podem veure als treballs d’Albert García Espuche, un gresol de nacionalitats. Estrangers de tota Europa, sovint artesans i professionals liberals, representaven una part molt important de la població urbana. A diferència dels expats actuals, però, la integració era molt ràpida i sovint es catalanitzaven fins i tot el cognom, traduint-lo de l’alemany, de l’italià o de l’holandès.

Amb l’arribada de la revolució industrial, l’Hospitalet anirà rebent onada migratòria rere onada migratòria, gairebé sense interrupció. Tant la indústria com l’agricultura intensiva requerien molts braços i aquests van anar arribant de cercles concèntrics cada vegada més amplis. Primer gent del Pirineu i de les Terres de l’Ebre; després del País Valencià i de l’Aragó; amb la construcció del Metro, gent de Múrcia, i després d’Andalusia, Extremadura, Galícia i Castella.

Cada vegada, els pretesos autòctons, en realitat descendents d’onades prèvies d’immigració, es queixaven amargament i fins i tot temien els nouvinguts, conceptualitzats com a bruts, violents, poc educats i refractaris a la llengua i la cultura locals.

A finals del segle XX, just quan l’onada migratòria dels anys 1960s comença a jubilar-se o a prosperar socialment, comencen a arribar altre cop immigrants estrangers. Primer del Marroc, de Guinea Equatorial, de Filipines, de Romania i de Centre i Sud-Amèrica, als quals s’afegeixen més recentment ciutadans procedents de diferents països de l’Àsia, de l’Est d’Europa i de l’Àfrica subsahariana.

I la gent que es considera de l’Hospitalet, perquè els seus avantpassats hi van arribar fa més temps, diu que té por de caminar pels carrers, que els nouvinguts són violents, estranys, poc educats i refractaris a la llengua i als costums. Encara que, quan els tractes, veus que normalment fan esforços enormes per adaptar-se a la seva nova realitat.

Estic convençut que els fills dels infants de tots colors que venen a visitar el Museu de l’Hospitalet i que hi demostren, per cert, un domini impressionant del català, d’aquí a unes dècades, quan arribi gent a la ciutat procedent d’altres bandes, es queixaran -irremeiablement i desgraciada- que són bruts, violents, maleducats, estranys i refractaris a la nostra llengua i costums…