CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

Des de les eleccions democràtiques del 1979, l’Hospitalet ha tingut quatre alcaldes. Tots del mateix color polític. El color ha estat en la franja del Pantone de colors càlids descolorits del que considerem la història de l’esquerra o alguna cosa semblant.

Reteniu aquesta dada: el color de l’any 2024 és Pantone 13-1023 Peach Fuzz. Té un to a “préssec” sincer, que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa, comunicant un missatge de cura i de compartir comunitat i col·laboració”. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

El PSC-PSOE a l’Hospitalet ha gestionat, vist el que s’ha vist, perfectament el Pantone del color de les seves propostes per aconseguir majories absolutes o relatives a favor seu. A les seves figures significatives només les conec superficialment. Mai m’ha agradat apropar-me a ells més del compte.

En la política, com en la vida quotidiana, el que és personal i el que és professional tenen coordenades diferents i, generalment, contradictòries.

Ignacio Pujana va ser el primer elegit el 1979. La seva caiguda i la seva decadència van ser dures. És evident que ell va tenir la seva responsabilitat, però vaig comprovar que el seu partit i els seus companys miraven fredament pel forat de l’escala per veure com queia i estavellar-se estrepitosament, provocant-li fracàs i desprestigi. Enteníem que la política no és per a il·lusos ni per a aquells que creuen que en els seus xiringuitos tot ho poden. El cas Pujana va ser impactant.

Celestino Corbacho va emergir el 1994 com a salvador, per superar una de les èpoques més fosques dels socialistes a l’Hospitalet. Va continuar amb la seva majoria i el color d’aquella època tenia un color rosat. Semblava que era una miqueta més d’esquerres. Corbacho estava dotat d’una habilitat especial, exercia l’abraçada de l’os de manera subtil i àgil. El desenllaç del seu període a l’alcaldia va ser diferent. El Ministeri de Treball li va donar una sortida airosa, però la relació amb la seva successora va ser, per dir-ho suaument, nefasta i anòmala. Al final es va embolicar, al meu parer, amb una opció política de poc calat. Ciutadans va ser un experiment electoral increïble per la seva experiència, però demostra clarament que els polítics són humans i també s’equivoquen.

Núria Marín rep l’alcaldia el 2008. És la primera dona i la més jove. Núria és l’exemple de militant de base d’èxit. Assumeix sense problema les polítiques del seu partit i s’adapta a la ductilitat de l’aparell del PSC. Posseeix una capacitat molt important en política, té la virtut de l’empatia, li resulta fàcil ser simpàtica. Les seves polítiques són grises, amb poques accions brillants però amb un element molt rellevant: consolida l’entramat i el control d’entitats i associacions, fent-les depenents del partit que governa. Li tinc una gran estima personal, quasi tanta com la radical discrepància en les seves polítiques.

Al 2024, la ciutat està més desmobilitzada que mai. No només és culpa seva, però la ciutat està amb encefalograma pla, les capacitats de reacció de la protesta reivindicativa són penoses. El cas del Consell Esportiu li va explotar en el tram final i la va salvar el jutge i la justícia, arxivant el cas.

Després de perdre la majoria absoluta amb 13 dels 27 regidors, Núria passa el testimoni d’alcalde a David Quirós. El PSC-PSOE, com sempre, estudia el Pantone del pròxim cap de llista per a les properes eleccions de 2027. Li han donat temps per tal que es consolidi com a candidat.

Es coneix poc de David Quirós. En observar els seus primers dies com a alcalde, es mou amb un factor positiu. Es dona a conèixer i saluda al màxim nombre de veïns i entitats. És un modern madur, té apariència, la imatge de l’home d’avui, sembla que té criteri sobre el digital i practica o li agrada el bàsquet.

Per cert, el bàsquet és un esport de moda en el poder. Sánchez és un estratega que domina a la perfecció els darrers minuts/segons per guanyar les seves partides polítiques. No sé com juga Quirós… la seva expressió no verbal és diferent de la dels seus antecessors.

Està bé que sigui proper, però no només per guanyar eleccions. Hauria de ser proper i, sobretot, coherent.

La ciutat de l’Hospitalet posseeix una característica molt especial: hi ha molts “hospitalets” dins d’ella. És una ciutat diversa en el seu teixit humà i social. Està encastada amb calçador. Té una arquitectura urbana fragmentada, primer per la seva orografia amb un gran contrast entre el Samontà i la Marina, i sobretot per la fractura entre els seus barris provocada per les vies del ferrocarril que divideixen la ciutat de punta a punta en forma de creu.

L’estigma de l’Hospitalet domina com a ciutat dormitori, insegura, conflictiva, de baix rang, amb zones industrials decadents i l’última zona agrícola en perill. Aquesta sensació és força estesa, sobretot entre els ciutadans de Barcelona. La Riera Blanca no només divideix urbanísticament les dues ciutats: la divisió és social, cultural i econòmica.

Aquesta diversitat li proporciona tanta complexitat que la fa imprevisible. Aquesta és la gran dificultat per estimar el conjunt de l’Hospitalet, que és com una malquerida. Si algun dia hi hagués un alcalde que estimés l’Hospitalet tal com és, es convertiria en un alcalde històric.

Li dono idees a Quirós. L’Hospitalet és una ciutat difícil però apassionant. Té totes les característiques necessàries per poder lluir-se. El Pantone de 2024, com diuen, té un to de préssec sincer que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

David Quirós encaixa amb la descripció del Pantone 2024.

L’Hospitalet necessita urgentment polítiques honestes, valentes, que trenquin la cotilla del color del partit que ha governat durant els últims 45 anys, i que, d’una vegada per totes, sigui un alcalde que domini el Pantone Vermell de la força, per fer un l’Hospitalet més humà en l’urbanisme, en l’aspecte social i en el mediambiental.

Esperem que a la quarta sigui la vençuda.

Seria estúpid no reconèixer que durant aquests 45 anys la nostra ciutat no ha canviat. Seria així mateix cínic si no assenyalés en aquesta reflexió que la societat civil de la nostra ciutat ha estat segrestada per unes polítiques clientelars que han produït el fenomen urbanístic més vergonyós de la nostra història recent. En altres temps, hagués estat impensable que la societat civil de l’Hospitalet hagués romàs gairebé passiva davant d’una barbaritat urbanística com la que ha permès la construcció en els terrenys de Cosme Toda. Si no ho dic, rebento.

Veïns, desperteu-vos! Moveu-vos per forçar l’alcalde a recuperar la dignitat de la ciutat.

Ànims, alcalde! Tens una gran oportunitat; pots fer història i no formar part de la mediocritat dels teus antecessors a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Reivindico el sentiment de l’optimisme i de la raó.

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Una nova trampa de l’Ajuntament de L’Hospitalet: fins ara justificava un IBI dels més alts del nostre entorn adduint que “en el nostre rebut de l’IBI està inclosa la taxa d’escombraries”; ara ha segregat aquesta taxa, però sense rebaixar l’IBI, ans al contrari, augmentant-lo un 2’6%. És a dir, es com si cobrés dues vegades la taxa d’escombraries i a sobre més IBI.

Per l’Ajuntament és un bon negoci, ja que recaptarà un 25% més: vora 100M€ en lloc de 79M€. A canvi de res, ja que no es compromet a millorar el servei. Per cert, un servei força deficient, que mereixeria un altre article.

Aquest augment de recaptació l’aportarà la ciutadania i no és poca cosa:

– per un habitatge de 45m2, amb 4 persones, suposa un augment de 130€

  (dels 225 actuals a 355)

– per un habitatge de 70m2, amb 4 persones, suposa un augment de 143€

  (dels 450 actuals a 593)

– per un habitatge de 95m2, amb 4 persones, suposa un augment de 157€

  (dels 700 actuals a 857)

Potser més impactant encara serà per a una persona gran en un pis petit: li suposarà un augment de 78€ (de 225 a 303).

Cal afegir que l’augment és regressiu, sense que es contemplin bonificacions ni ajudes de cap mena:  en els exemples anteriors, representa un 58% per a pisos petits i un 22% per als grans. Arriba a un 73% per a pisos petits amb 6 habitants.

Una altra sorpresa, no menor, la donen els protagonistes del tema: ho promou el PSC, amb el suport dels Comuns, grups autoanomenats progressistes, que de cap manera insinuaven mesures d’aquest tipus en els seus programes electorals.

No esperaven que el recanvi a l’alcaldia comportés noves maneres de gestionar la nostra ciutat. Però tampoc esperàvem mesures tan immediates i tan grolleres per simplement augmentar la recaptació a costa de la ciutadania i en especial de la més feble.

CARLOS GALVE (activista i peixater)

Acabo de leer la noticia de la remodelación que parecer ser va a tener “La Bòbila”. La memoria es incandescente mientras conserva su don y la llama del recuerdo. El pasado tiene un cierto tinte melancólico. Es muy gelatinoso, tiene el riesgo de aparentar ser mejor que el presente y eso a los jóvenes les produce un poco de sordera e indiferencia. Lo útil es explicarlo mientras sea posible, para ayudar a evitar el olvido y a mejorar también, si es posible, el futuro.

En los años 70, el gran espacio que ocupaba aquella enorme zona abandonada, era un espacio con restos de la antigua fábrica de ladrillos rojos, bòbila en catalán. Parecía una ciudad abandonada y destruida como si hubieran pasado los siglos o hubiera sido bombardeada. Era un solar que parecía inmenso. La lluvia formaba zonas de charcos. Los niños jugaban a mil juegos y aventuras. Recuerdo la muerte de un niño al poco tiempo de llegar al barrio. Me impactó de tal forma, que el tiempo no lo borra. Cayó en unos de los antiguos pozos o huecos que aún se mantenían en lo que habían sido los hornos donde cocían las piezas geométricas que servían para levantar edificios.

El barrio de Pubilla Casas estaba en fase de construcción y crecimiento. Había núcleos consolidados como el mercadillo de Can Vidalet o el palacio de la Pubilla Casas. Como explica Ireneu Castillo, el barrio de Pubilla Casas tenía vocación de ser la zona residencial de l’Hospitalet. Transformó su ilusión de barrio chic, a un barrio de una relativa y rápida construcción para acoger a la mayoritaria emigración que llegaba a Cataluña desde los años 60.

No puedo evitar recordar, al pasar frente La Bòbila. También confieso que se me hace un nudo en la garganta. Ese espacio existe porque los vecinos que formábamos parte de la Asociación de Vecinos durante esos años nos empeñamos unitariamente en parar la especulación de los constructores que tenían pactadas las licencias de obra que debía conceder la Administración Local para construir bloques de pisos. Era una zona enormemente saturada y densa, víctima ya entonces de una evidente ausencia de espacio libre para sus habitantes.

La historia de la lucha para conseguir el espacio de La Bòbila tiene poca literatura. La diversidad ideológica y social que había en la Asociación de Vecinos era tan grande y plural, que nadie se ocupó ni se atrevió a hacerse suyo el éxito que significó parar la construcción. Nos enfrentamos al Ayuntamiento. Nos enfrentamos a la policía. Derrumbamos las vallas que iban colocando repetidamente. Llamábamos con megafonía por todo el barrio a la movilización y a las convocatorias de las asambleas de vecinos. Expropiamos tablones de obra para construir un escenario para hacer la primera Fiesta Mayor del barrio. La organizamos con los recursos económicos y humanos de los vecinos. Los que participamos en esta acción teníamos claro cuál era el objetivo. Trabajamos duro para frenar una barbaridad.

Lo más importante que conseguimos fue que los vecinos se hicieran suyo ese espacio. Ese fue el mayor éxito. Se paró la construcción, y además logramos que los escépticos e indiferentes se apuntaran el tanto como si fuera suyo: el éxito de la reivindicación. Siempre, o casi siempre, las iniciativas van por delante de las Administraciones. Algo un tanto cínico y decepcionante pues, en principio, nos consideraron locos, utópicos y radicales. 

El solar de la bòbila. Hoy, la plaza de La Bòbila tiene la luz del arco iris. Fue, es y será, un ejemplo de la lucha anónima y unitaria de unas cuantas personas apasionadas de la Asociación de Vecinos de Pubilla Casas. La Bòbila fue un éxito. El éxito de todos de tener un sueño, convertido hoy en espacio libre común. Un rasgo de dignidad vecinal: merece la pena no olvidarlo. Hoy y siempre.

Isidor Boix (sindicalista, ex miembro de la dirección del PSUC)

La fórmula “estilo Baix Llobregat”, como también la fórmula “estilo SEAT”, se popularizaron en los años 70 del siglo pasado para expresar lo que se consideraba como referencias ejemplares de las movilizaciones obreras de esta zona del “cinturón rojo” de Barcelona y de lo que se conoció como la primera fábrica española. Y ello, tanto por sus características de densidad industrial como por sus contenidos,  caracterizados éstos como reivindicaciones inmediatas de condiciones de trabajo y de vida, integrando expresa y conscientemente la exigencia de libertades frente a la dictadura franquista, con formas de acción como huelgas y manifestaciones, unitarias, conquistando espacios de libertad con asambleas en los centros de trabajo, en las calles y plazas, en iglesias y también en locales de los “sindicatos” del régimen.

Con estas referencias no pretendo ahora extenderme en las características de aquellas importantes experiencias del movimiento obrero sino sólo recordarlas al hilo del acto desarrollado el pasado 10 de octubre en el local de CCOO de Cornellá (la capital obrera de la comarca del Baix Llobregat) como recuerdo y homenaje de las 3 Huelgas Generales de la zona de 1974 a 1976 y de los dirigentes obreros públicos de las mismas, de la permanente movilización obrera: Carles Navales (“el noi del vidre”, Elsa); Antonio García y Juan Ramos (Siemens); Pere Caldes (Fama); Paco Ruiz Acebedo y Josep Coscubiela (Rockwell Cerdans); Esteban Cerdán (Laforsa); Francisco Fuentes y Joan Estrada (Pirelli); Paco Español y Juan Blanco (Solvay); Antonio Plata y Félix Moreno (Roca); José Cano y Emilio García (Matacás); José María Bores (Portolés y Cia); Vicens Paris, Isabel Aunion, Conesa, Alcántara, Kati Segura, Miguel Salas…

El acto constituyó también un expreso homenaje al entonces muy joven y ahora algo mayor Emilio García, presente e interviniente en este acto, uno de los dirigentes de aquellas movilizaciones y Secretario General de CCOO del Baix de 1981 a 1986.

Por todo ello, este encuentro sindical en la sede de CCOO de Cornellá representó una aportación a un necesario ejercicio democrático: mantener viva la memoria de cómo avanza la Historia, nuestra Historia, particularmente la de movilizaciones sociales y de acontecimientos que significaron, como aquellas Huelgas Generales, una fundamental contribución a la conquista de avances tan notables como la liquidación de la dictadura franquista.

A partir de ese acto sindical en Cornellá, de recuerdo y homenaje, quiero ahora subrayar lo que puede significar hoy el “estilo del Baix Llobregat” en la acción social de nuestra clase trabajadora y proyectar este análisis a la necesaria reflexión sobre la construcción del sindicalismo hoy. Los inmediatos procesos congresuales de las dos grandes organizaciones sociales de nuestra clase trabajadora, las Confederaciones Sindicales de CCOO y UGT, podrían constituir un buen marco, una particular ocasión, para ello.

El Baix Llobregat sigue siendo una zona de densidad industrial y trabajadora, aunque más similar a las del conjunto de Catalunya, de toda España. Y por ello de evidente interés para hacer el análisis del tránsito del ayer al hoy, en la distancia de los 50 años transcurridos.

En relación con las características esenciales de la acción colectiva las apunto ahora sólo para contribuir a su análisis, añadiendo la referencia a mis recientes incursiones en las mismas: del movimiento sociopolítico al sindicalismo confederal (“Lenin y la cuestión sindical” https://isidorboix.wordpress.com/2024/06/30/lenin-y-la-cuestion-sindical/) y de su carácter unitario a la pluralidad sindical (“En la senda del sindicalismo de clase unitario” https://isidorboix.wordpress.com/2024/09/29/en-la-senda-del-sindicalismo-de-clase-unitario/), partiendo del permanente objetivo de la clase trabajadora de UNIDAD en la acción y en la organización. 

Sílvia Casola Salvatella (regidora d’ERC-EUiA)

Sols cal passejar per qualsevol barri de la nostra ciutat per veure que aquesta no és una ciutat que posi la infància al centre. Els pocs parcs que hi ha estan molt envellits, fins i tot amb peces trencades, sense ombra i amb una falta explicita d’espai verd arreu. A l’Hospitalet, tampoc hi trobes una programació cultural potent, com veus a altres ciutats. I ni tan sols comptem amb una escola bressol pública a tots els barris. Tot plegat sembla indicar que aquesta ciutat és més aviat inhòspita per viure-la en família.

Quan pensem en grans parcs, plens de verd i espais vius per viure’ls en família, res canvia. Un exemple és Can Buxeres, que segons titulava un famós diari fa uns dies és “Un oasis verde en el corazón de la ciudad”: el parque de L’Hospitalet en el que alucinarán tus hijos”, res més lluny de la realitat. Sols cal comparar, amb altres parcs similars d’entorns pròxims com Can Mercader, a la veïna Cornellà. O l’espai de joc del parc de les Planes es queda petit cada dia i no compta amb una zona específica per la petita infància. I per no parlar de l’incivisme que dia rere dia pateix el parc. Et trobes de tot, també a la zona infantil, amb gent bevent alcohol a qualsevol hora, llaunes, brutícia i fins i tot vidres trencats.

Hi ha bones iniciatives però insuficients, com la Jugateca, els diumenges fins a desembre. Una bona proposta, que ha estat possible gràcies al grup de famílies LH i esperem que pugui seguir i fer-se realitat en molts altres parcs i barris de la ciutat.

Mentre veiem com la tendència a les ciutats properes, governades per diversos colors polítics, és situar cada cop més la infància al centre de les decisions polítiques, la nostra ciutat sembla que s’hi allunya. Fa anys que esperem que es facin canvis, però més enllà de promeses i algun intent d’acció per dissimular i fer veure que es fan coses, res.

Un altre exemple és el Pla d’ombres de les àrees de joc infantil de l’Hospitalet. Fase 1 (2024-2027), que després d’anys, es va aprovar definitivament al maig, i que ja ens han anunciat que no es realitzarà cap acció durant aquest 2024. Tampoc, malgrat que al 2023 vam presentar una moció al ple per fer accions de forma urgent per garantir que a l’estiu també es pugui gaudir dels parcs infantils i que aquest tema ha anat sortint de forma reiterada al ple.

Les famílies n’estem cansades de plans i grans planificacions que mai es concreten. Volem veure canvis efectius, i estructurals a la nostra ciutat. I ja no en tenim prou en què es pintin els parcs infantils, necessitem canvis profunds en la mirada cap a la infància i les famílies que fa el govern municipal de l’Hospitalet.

M’entristeix cada cop que sento una família dir que no pot fer vida familiar a l’Hospitalet. Que marxen els caps de setmana, perquè no troben oferta atractiva, ni parcs bonics on anar a jugar. Volem, i mereixem, una ciutat que pensi amb les famílies. Amb una mirada real posada en la infància i les famílies. Espais d’acompanyament familiar i cures. Per sort, cada cop són més les veus que s’alcen per reclamar-ho, cada cop són més les entitats que duen a terme activitats dirigides a la infància, malgrat tenir molt poc acompanyament institucional. Des d’aquí faig una crida, un cop més, a l’equip de govern perquè d’una vegada per totes s’hi posi. I li demano que ho faci en col·laboració amb les plataformes, grups de famílies i entitats de la ciutat que es preocupen perquè aquesta sigui una ciutat per viure-la en família.

Ens falten espais per viure la ciutat en família, activitat al carrer, però sobretot ens falta posar la infància al centre de les decisions polítiques. És urgent. Les famílies de l’Hospitalet necessitem espais dignes i de qualitat per gaudir amb els nostres fills i filles, escoles bressol públiques als nostres barris, espais de trobada on sentir-nos acompanyats i créixer com a famílies i un programa potent d’activitats per totes les edats que ens permeti omplir de vida la nostra ciutat.

ANTONI GARCIA

La neteja, o millor dit, la brutícia, és el segon problema que més preocupa els veïns i veïnes, segons les dades del baròmetre municipal. Aquesta preocupació ha augmentat en els darrers anys, malgrat l’esforç pressupostari, possiblement insuficient, de l’Ajuntament per millorar la neteja dels nostres carrers, places i jardins, així com el servei de recollida de residus.

Com se sol dir, no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, i l’Hospitalet té un greu problema d’incivisme, a més de mancances en la neteja de la ciutat. Aquest incivisme s’ha convertit en un problema seriós que no només afecta la imatge de la ciutat, sinó també la qualitat de vida dels seus habitants. A més, impacta en la percepció de la convivència i el benestar col·lectiu quan alguns ciutadans no respecten les normes bàsiques de convivència i higiene, creant un efecte que afavoreix el deteriorament de l’espai públic.

La percepció de la brutícia i de l’incivisme és diversa. Hi ha qui s’irrita amb les caques i les pixades de gos o les pintades a les parets, mentre que altres es molesten pel desbordament dels contenidors i l’acumulació de deixalles i mobles a la via pública, tot i que existeix un servei de recollida municipal eficient que ofereix recollida domiciliària. També hi ha qui es queixa de l’ús inadequat dels espais comuns, com ara parcs i jardins. En qualsevol cas, hi ha diverses veritats incòmodes a afrontar.

Millorar la neteja, però sobretot combatre l’incivisme, ha de ser una prioritat. La nova ordenança aprovada pel ple, que fixa i incrementa les sancions per abandonar deixalles fora dels contenidors, deixar mobles o electrodomèstics al carrer, o dipositar bosses d’escombraries a les papereres, és una bona mesura. No obstant això, aquesta normativa necessita de recursos humans per garantir-ne el compliment així com establir campanyes de sensibilització per informar els ciutadans sobre la importància de la neteja, la correcta gestió dels residus i la responsabilitat ambiental.

També és necessari que la nova contracta, actualment en procés de licitació, serveixi per modernitzar la flota de vehicles, la maquinària i per reforçar i augmentar la freqüència de la neteja als barris de la nostra ciutat.

Un dels grans reptes que tenim és revertir la situació pel que fa al reciclatge, ja que l’Hospitalet és una de les ciutats que menys recicla. Com gairebé tots els municipis, estem incomplint els objectius de reciclatge marcats per la Unió Europea. Segons la normativa, el 2020 hauríem d’haver reciclat el 50% dels residus, mentre que a l’Hospitalet no arribem ni al 30%. Això ens deixa molt lluny d’assolir la taxa del 55% de reciclatge que s’ha fixat per al 2025, fet que implicarà sancions de la UE que acabaran afectant els ciutadans.

Necessitem amb urgència un model de gestió de residus que ens permeti assolir aquests objectius. Tenim exemples de ciutats europees com Milà, amb 1.400.000 habitants i una taxa de reciclatge del 65%, que podríem prendre com a referència per millorar la nostra gestió.

La nova ordenança aprovada pel ple té aspectes positius que van en la bona direcció, però cal anar més enllà i impulsar un pla ambiciós, dotat de recursos, que gaudeixi d’un consens social i ciutadà per reduir la quantitat de residus i incrementar la recollida selectiva i el reciclatge. Aquesta ordenança s’ajusta a les directives europees, però no està exempta de polèmica i debat, ja que obliga els municipis a crear una taxa que ha de cobrir íntegrament el cost del servei. Aquesta taxa, imposada pels organismes europeus, generarà malestar ciutadà, tal com ja ha succeït en altres municipis de tots els colors polítics.

El que és necessari incorporar en aquest debat és que aquells ciutadans que reciclen i fan bé les coses des del primer moment tinguin bonificacions i beneficis amplis respecte a aquells que no ho fan. Si no ho fem així, el que estarem fent és desmotivar les persones que compleixen amb les normes.

Per aconseguir una ciutat més neta i sostenible, cal el compromís de les institucions i la implicació activa de tota la ciutadania. Només treballant conjuntament podrem fer de l’Hospitalet un exemple de convivència i respecte pel nostre entorn.

CARLOS GALVE (activista i peixater)

La polis és l’arrel del que entenem per ciutat i política. Està intrínsecament relacionada amb la manera com els éssers humans ens hem organitzat, segurament des d’abans de Grècia, en grups i territoris. Soc nascut al Poble Sec de Barcelona, a mitjans del segle XX, i probablement moriré a l’Hospitalet del segle XXI.

Un dels aspectes que sempre m’ha cridat l’atenció i també a la reflexió ha estat el sentiment de pertinença a un grup, a un lloc o a una classe social. Segurament aquest aspecte no implicarà tots els meus conciutadans de la mateixa manera. Conec alguns que prefereixen ser anomenats individus, d’individual, però des de jove he tingut clar que els considero veïns, i persisteixo en aquesta idea.

Per a un nen de la postguerra, criat entre el silenci i la farsa, la pertinença ha resultat gairebé essencial. L’any 1970, la meva polis va ser el barri de Pubilla Casas, a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta ciutat té una particularitat: sempre ha estat una mare. Els seus barris són com braços plens d’arteries que han abraçat i continuen abraçant, des dels seus carrers de terra, els seus espais abandonats de bòbiles o fàbriques, la construcció, la improvisació i l’especulació, per tal que milers de persones trobessin una nova pertinença, un lloc on viure i, sobretot, on aconseguir un nou arrelament.

Pensar, escriure o bé raonar i sentir sobre la participació, després d’haver viscut la transició entre la dictadura i la democràcia pactada, pot generar sentiments contradictoris. Soc un convençut que la raó sense sentiment, i viceversa, no són més que aparença. El coneixement sense praxis és un conjunt buit.

Ens trobem en una AVV que podríem dir que està en un estat d’erupció. El PSUC, del qual era militant passiu, havia abandonat l’associació de Pubilla Cases i la pluralitat de l’esquerra radical convivien amb veïns i veïnes de característiques diverses. Anarquistes de la CNT, comunistes del PT, UCE, Bandera Roja, ORT, trotskistes de la LCR, cristians, un important grup d’”autonomia obrera” i altres formacions de diverses característiques, però sobretot molts veïns i veïnes no inscrits en cap formació partidària. Aquest encontre va ser com l’Àgora de la meva joventut. Aquesta coincidència de trobar-nos en un barri eminentment obrer, en construcció urbana i social, va fer articular espontàniament, a més de l’espurna política, la flama de la participació social per aconseguir una vida més digna i justa, tant al barri com a la ciutat i a la societat en general. Ho confesso: em va dignificar.

Sentir-me de l’Hospitalet significa haver participat, haver ajudat i haver aportat el meu granet de sorra per aconseguir que la nostra ciutat, víctima d’un maltractament urbanístic i social, avui sigui una ciutat complexa, però viva; una ciutat que continua, com una dona imbatible, acollint milers de persones que arriben de llocs molt més llunyans que aquells d’on veníem nosaltres en aquells anys.

El fenomen de la participació política i social dels anys 70 és percebut avui amb la perspectiva del temps, i resulta impressionant. Segurament avui només es recorda en alguns racons de textos històrics, i m’imagino que anys després serà oblidat. La memòria és molt fluida. La constatació que som les persones les que generem canvis socials és indiscutible i, potser, és el més rellevant.

Aquella experiència històrica i les vivències que la van acompanyar ens van configurar com a persones que, sense pretendre-ho, ens vam dotar d’una característica humana de gran qualitat. No per la nostra especial brillantor, sinó perquè teníem una força centrífuga que generava majoritàriament solidaritat.

A risc d’ésser injust, esmento només dues persones que van ser clau en el meu vincle sociopolític en els inicis: Francesc Pedra i Pepe Gutiérrez. Podria estar tota la nit parlant d’ells. Només diré que, mitja centúria després, ja a la tardor de la vida, tant un com l’altre, així com molts altres, són un exemple clar del que vaig viure en aquells temps. A risc d’ésser idealista i una mica il·lús, tenien el do de l’honestedat, la generositat, la bondat, la saviesa i, sobretot, una tremenda tendresa.

Segurament tenien i tenen els seus defectes personals com qualsevol de nosaltres. En el context que ens ocupa, per explicar els aspectes teòrics dels quals els veïns i veïnes ens unim i participem tant en l’àmbit social com en el polític, ambdós em semblaven líders innats malgrat les seves diferències radicals. Ens organitzàvem en assemblees interminables, amb un entusiasme gairebé obsessiu. Però, mirant-ho amb la perspectiva del temps, aquesta mateixa obsessió pel que és assembleari va ser, paradoxalment, el que debilitava l’acció i la participació.

Els lideratges existien inevitablement, però eren de tal prudència i innocuïtat que, si la memòria no em falla, ningú va emprendre una carrera política en la democràcia que va venir després; encara que, de fer-ho, ho hauria considerat absolutament legítim.

Òbviament, continuo considerant la participació social i política tan necessària com quan tenia 20 anys. Defenso que l’ésser humà és intrínsecament polític, i que moltes persones confonen la política amb l’activitat política partidària. Aquest greu error ha contribuït al deteriorament de la democràcia i a l’ascens de l’extrema dreta, o millor dit, dels valors de la no participació. Han aconseguit fer-nos creure que la política i els polítics són els responsables de tots els mals.

Vivim temps incerts i apassionants que ens recorden moments passats, encara que en el conjunt de la història només sigui un instant; aquest és el nostre temps. Treballem i lluitarem per evitar repetir les ombres de la nostra història recent. Com? Vinculant-nos i participant.

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Vull que els professionals siguin “competents” i les institucions, “eficients”. Però no pas, ni els uns ni el altres, “competitius”

La dreta neoliberal ha dedicat molts esforços a propagar el seu pensament únic mitjançant tergiversar el vocabulari. Sembla ser que resulta més eficaç que no pas les argumentacions o les campanyes de propaganda.

Per exemple, havien detectat que la gent jove no tenia interès en ser “empresaris” perquè sonava a explotació, egoisme… La solució va ser substituir aquesta paraula per “emprenedor”, que connota positivament (innovació, risc…). Poc importa que no siguin sinònims: molts empresaris no basen la rendibilitat en la innovació i el risc, sinó en escanyar als treballadors i proveïdors, en el domini de mercat o en la publicitat; a l’inrevés, a les universitats, hospitals, administracions, ONGs i altres institucions trobem molta gent emprenedora. El resultat ha estat que, malgrat aquesta evident tergiversació, han aconseguit propagar la “emprenedoria” entre el jovent, superant les seves recances inicials.

En el mateix sentit, han aconseguit convertir la “competitivitat” en paradigma de qualitat. D’aquesta manera l’èxit en el mercat esdevé l’objectiu prioritari i el principal criteri de qualitat. Tampoc en aquest cas importa que la història estigui plena d’exemples de magnífics productes que no han aconseguit comercialitzar-se, com també d’èxits comercials de baixa qualitat. Com dèiem abans, sovint importa més la publicitat, el domini del mercat o les disponibilitats financeres.

Fins i tot en una situació ideal de competència pura i neta, no tothom pot ser competitiu, ni tan sols convé que ho intenti. Per exemple, entre les universitats catalanes, és evident que les joves universitats territorials no són equiparables a les de llarga tradició. De fet, no només no poden, sinó que no té sentit que les universitats catalanes competeixin entre elles. Ben al contrari, han de cooperar i complementar-se per configurar un sistema universitari català complet i potent, al servei de les necessitats del país i en particular de l’equilibri territorial. Alhora, difícilment podrem competir amb les grans institucions internacionals, que acumulen segles de tradició acadèmica de primer nivell (aquí el franquisme va posar el rellotge pràcticament a zero) i que compten amb pressupostos per estudiant incomparablement superiors.

Més encara, poden haver objectius més importants que la competitivitat. Així, continuant amb l’exemple de les nostres universitats, un element clau per competir en el mercat internacional és oferir la docència en anglès. Tanmateix, per al nostre país és prioritari mantenir la docència universitària en català, com eina clau per conservar i promoure la nostra llengua, ben conscients que això ens fa perdre “clients”.

Cal doncs, avaluar la qualitat per altres criteris, ben distints a la confrontació amb el altri. Ni ser el primer és garantia de ple rendiment, ni no ser-ho és senyal d’insuficiència. Fins i tot en el futbol no sempre guanya qui millor juga. Com també en ciclisme, on corredors mediocres han aconseguit victòries per un cop de sort, mentre que ciclistes excel·lents s’han quedat sense premi per haver coincidit amb Anquetil, Merckx o Indurain. Els barems de qualitat han de ser autoconsistents, en lloc d’una simple comparació amb la resta d’actuants. Com es resumia al començament, no volem metges, mestres o paletes “competitius”, sinó competents. No volem universitats o hospitals “competitius” sinó eficients, és a dir, que assoleixin els objectius màxims, tot optimitzant l’ús dels recursos disponibles. 

Fins i tot els mateixos promotors de la competitivitat han començat a adonar-se del seu excés, ja que sovint la qualitat requereix cooperació i col·laboració. Llàstima que busquin la solució novament a través de jocs de paraules, inventant la “coopetició”.

En definitiva, no caiguem en el parany neoliberal del llenguatge: reconeguem els emprenedors, siguin o no empresaris; aplaudim l’esforç de superació i la cooperació, tot reservant la competitivitat per als casos en que l’èxit es mesuri estrictament per la competició.

XAVIER ALMIRALL. (Exdirectiu municipal jubilat).

Vaig arribar a L’Hospitalet l’any 1973, al barri de Can Serra encara en construcció. A l’Hospitalet hi he viscut més de 40 anys, fins a l’any 2013. M’hi he casat, hi he tingut dos fills, hi he comprat dos pisos i m’hi he divorciat. Al llarg de 25 anys he treballat a l’ajuntament. He conegut molta gent. He viscut moltes experiències, bones i dolentes.

Un dels fills ha hagut de marxar al Vallès, perquè a L’H no trobava escola pública en condicions pels seus fills. L’altra, amb els fills més grans, hi segueix del tot, amb un pis dels que s’han fet amb les requalificacions de sol que va aprovant l’ajuntament.

Què en queda de tot això?. Molts records i molts vincles personals. Les lluites dels anys 70, per frenar l’afany especulatiu afavorit per l’ajuntament franquista, per esgotar el sòl de Can Serra construint al solar de la Carpa. Ho vam guanyar. Amb una associació de veïns de les pioneres, amb un rerefons de l’oposició antifranquista amb suports notables i la implicació de l’església progressista d’aquell temps.

L’ajuntament democràtic va néixer amb gent un punt mediocre, al meu entendre. La segona ciutat de Catalunya amb més de 250.000 habitants, es mereixia un ajuntament de nivell, no tant de títols universitaris, com de qualitat personal. Els partits van buscar i el que van trobar van ser sindicalistes amb formació bàsica, sense gaires llums i alguns arribistes buscant un sou, que en el món de la política és el que més abunda, malauradament. La mediocritat genera més mediocritat (ningú vol que li facin ombra).

Així hem anat passant anys i panys amb el Pujana, el Saura, el Corbacho i la Marin. Què hauria passat amb un ajuntament amb la direcció de persones de més nivell com l’Amadeu Joan, per posar un exemple?

Les grans estratègies polítiques han estat, bàsicament, l’instint de conservació del poder. Per sobre de tot, la fidelització del vot amb el suport econòmic a les entitats, amb bones subvencions, que en algun cas com l’esport van acabar en escàndol. També amb el clientelisme personal, fent favors i col·locant gent partidària a l’ajuntament.

La integració de país ha estat sempre una assignatura pendent en aquesta ciutat. L’ajuntament mai ha fet una aposta seriosa per la llengua i la cultura catalanes. Quan un grup de persones de L’H van intentar donar suport a Pasqual Maragall en el projecte de reforma de l’estatut (Ciutadans pel canvi), es van activar les alarmes del PSC més espanyolista, posant-hi dins observadors per controlar-ho (se’n podria parlar molt sobre aquest episodi). 

Hi ha una tasca en positiu que cal agrair als tècnics que en el seu moment van ser fitxats encertadament (potser una excepció del típic clientelisme de partit de col·locar militants fidels, en lloc de tècnics capaços). Va ser l’inici de l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbanístic) amb el sanejament i promoció de la zona sud de la Gran via i el soterrament d’aquesta gran artèria de trànsit (L’H 2010, en deien). Però no van saber ser mesurats, no van tenir aturador: de les actuacions d’especulació urbanística amb finalitat principalment d’interès públic, van passar a generalitzar aquestes pràctiques amb noves actuacions de menys interès públic com Cosme Toda, Cobalt, Can Trabal… No han sabut frenar a temps, han perdut el nord.

He trobat un document de 2001 on es diu el següent sobre això: “El Pla L’Hospitalet 2010 s’emmarca en el conjunt de polítiques que l’Ajuntament porta endavant en tots els camps en què intervé l’Administració local per assolir l’objectiu genèric de convertir l’Hospitalet en una ciutat territorialment unitària i urbanísticament equilibrada, generadora de riquesa material i cultural, amb una personalitat consolidada i pròpia, i que exerciti en tots els fòrums la seva vocació de segona ciutat de Catalunya.” (el subratllat és meu).

Del 2001, quan L’H tenia 87.872 habitatges (alguns precaris, d’autoconstrucció del anys 60), hem passat el 2021 a 110.488 habitatges. S’han fet 22.616 habitatges nous, un 25’7% de creixement, i no precisament per renovar el parc d’infrahabitatges d’alguns barris de la ciutat.

Avui, la densitat de població a l’Hospitalet (2023) ha crescut encara més. És el primer municipi en densitat d’habitants de Catalunya amb 22.307 habitants per km2. El segon, Santa Coloma de Gramenet, té 5.000 habitants menys per km2 (17.027): un 22% menys. Una autèntica calamitat. Han conservat el poder, però han fet un pa com unes hòsties.

Si mirem l’històric recent de la densitat demogràfica, fa feredat:

Des de fora (del Maresme estant), seguint aquest gran municipi amb el que mantinc fortes vinculacions, tinc la sensació  de temps perdut, de que es podrien haver fet moltes més coses en aquests anys i que algunes de les que s’han fet podrien haver estat molt diferents de com han estat.

Quan passejo (sovint) per barris com Pubilla Casas m’entristeixo. Em diuen que el nou alcalde sembla més competent. Ja veurem. Feina, en té i molta. El primer, aturar tota l’especulació en curs i posar el focus en les zones deprimides (per allò de “unitària” i “equilibrada”). També cal canviar moltes de les formes de treball dels últims 40 anys. No sé pas!

LAURA ALZAMORA. Regidora de LHECP-C

La joventut per definició, és aquell procés a la vida que s’ubica entre la infància i l’adultesa. Però cal reivindicar que no és només un pas entre etapes, sinó una etapa amb nom propi, amb el suficient pes i influència per al desenvolupament vital de cada persona. Segur que si tirem memòria endarrere recordarem una etapa plena de descobriments, d’emocions vibrants, de qüestionaments constants, i de vitalitat absoluta.

És el moment de la vida on comences a desplegar les ales, on se’t diu que no ets suficient madur per assumir certes responsabilitats, però si per que se t’imposin d’altres. Per aquest motiu també és aquesta una de les etapes que es senten i es viuen com a més injustes.

Com a societat no podem veure a la joventut com a “adults en espera”, no podem infantilitzar-los i no podem exigir sense estendre la mà. Com a societat, és imprescindible entendre el paper fonamental de la joventut com a elements actius del canvi social, actual i de futur. Sempre ha sigut així, actuant el jovent com a subjecte amb  una gran capacitat transformadora.

I per tant, com a societat tenim l’obligació d’obrir i oferir espais de participació, per tal que els i les joves puguin implicar-se, tenir veu i construir projectes compartits com a part de la ciutadania que son.

Està molt estesa l’estigmatització de la joventut, relacionant jovent amb falta de compromís, amb una manca de respecte pels seus pares, avis i professors, se’ls acusa de no voler treballar ni estudiar, de no conèixer l’esforç, ni la responsabilitat. També de ser la generació de cristall i viure hipnotitzats per les xarxes socials. Però mai ens qüestionem quina part de responsabilitat tenim els adults per a tenir aquesta percepció dels joves, quins son els seus interessos, que els oferim i com es correlacionen.

Tot i el que pugui semblar, un terç dels joves a Espanya declaren tenir molt o bastant interès per les qüestions polítiques. També són la generació més formada i, a la vegada, la generació que més pateix la precarietat. Ni els seus pares ni els seus avis tenien a la seva edat una major consciència ecologista. Cap generació ha sigut més feminista que l’actual.

I de fet, son més de 1.800 milions les persones d’entre els 10 i els 24 anys. Qui pot negar que la llavor d’un món millor és a les mans dels i les joves? És evident, per tant, que el futur, la salut de la societat en general, i de la democràcia en particular depenen en gran part d’ells i d’elles.

Però la majoria senten una certa desconfiança cap als partits. Així doncs, quins són els espais en els que participen? Quines són les eines que tenen per fer sentir la seva veu? És indiscutible el paper i el lideratge dels i les joves en moviments transformadors com el “Fridays for Future”.

Però cal que des de les administracions també els oferim espais per tal que puguin articular respostes per a les seves inquietuds. Respostes que han de poder arribar. I així que sentin que la seva implicació es útil, que serveix per a construir col·lectivament un futur que és seu i que tenen dret a lluitar. I des del municipalisme tenim una bona eina per fer-ho.

Històricament, aquests espais han estat els caus, els casals, els ateneus, les aules de cultura. Les societats canvien, però quins son els equivalents a aquests espais en l’actualitat? Cal que els partits i els ajuntaments promoguem espais oberts, per a que els joves els puguin sentir seus, on puguin trobar-se, i on puguin compartir i reflexionar.

És durant el temps lliure on es produeixen aquestes interaccions, en els espais de lleure, els espais culturals, la musica… La conjunció perfecte es produeix quan participes i a més ho passes be.

Però troben les joves de la nostre ciutat una oferta d’oci divers? Oferim que puguin autoorganitzar-se col·lectivament, i impulsar accions i projectes, o els hi donem només espais on consumir temps i activitats? Fomentem que puguin prendre consciencia i responsabilitat o només els hi demanem la seva opinió per després no tenir-la en compte?

No oferir suficients espais de participació, en una ciutat amb la complexitat que te L’Hospitalet és hipotecar el futur. No promoure la implicació i l’autonomia de les joves en la construcció de la societat, implica tenir adults dependents. Ens hi va la salut de la democràcia. Obrim les portes ja.