“ ³⁴ Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
»—Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.  ³⁵ Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; ³⁶ anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.”

                                                Evangeli segons Sant Mateu, 25; 34 i següents.

Hi ha algú que em dirà que no s’ha d’utilitzar la paraula de Déu en va i d’altres, encara, que els restaurants et cobren per donar-te de menjar i de beure i, per tant, no són caritatius. Als primers, jo els contestaria que jo em permeto jugar amb la paraula de Déu com un fill una mica entremaliat. No crec que a ell li molesti. Recordo quan un bisbe li va recriminar a Haydn que fes una música religiosa divertida. Haydn li va contestar: “Monsenyor, i jo què voleu que hi faci si Déu m’ha donat un cor alegre?”. Pel que fa als segons, els hi diria que jo sempre estic agraït a qui em serveix. Sigui qui sigui. Considero el seu servei més valuós que els meus diners (si no fos així, no els contractaria) i, per tant, crec que els hi he de donar les gràcies. És una actitud que crec que em va bé per anar per la vida: em fa ser amable amb els que em serveixen i això sempre –o quasi sempre- te una bona contrapartida.  

Aquesta setmana la Marina i jo hem estat voltant per l’Empordà i el Vallespir. Hem agafat un bon hotel a Ventalló. Confortable, net, pulcre, tranquil i totes les virtuts que imagineu que ha de tenir un bon hotel. Sembla que els propietaris van comprar una agrupació de cases de poble –a les afores de Ventalló- i les han convertit en un hotel: Can Picó. Si li he de posar algunes pegues a l’hotel és que a les cambres no hi ha banyera (m’agrada banyar-me tot llegint i prenent una ratafia amb Telemann, Vivaldi o Haydn de música de fons) i que les prestatgeries de la seva mini-biblioteca els llibres eren lletjos i no n’hi havia cap en català. N’hi havia en holandès, alemany, francès, anglès i castellà. Però cap en la llengua del país. I això em molesta especialment perquè l’Empordà ens ha donat escriptors cabdals des de Sant Josep Pla, fins a Ramon Muntaner, Gaziel, Victor Català, Fages de Climent, Montserrat Vayreda  o Maria dels Àngels Anglada. Em sembla una enorme falta de respecte.

Pel que fa a la llengua del servei ens hem trobat amb que els catalans que hi treballen, com és natural, la parlen. Però hi ha persones que fa més de vint anys que viuen a l’Empordà que no. Això també és una falta de respecte al país, és clar. I bàsicament és culpa dels clients.

L’esmorzar de Can Picó és bo i generós. No té la ampul·lositat dels grans hotels, perquè és un hotel amb poques cambres i, per tant, la varietat és limitada. Però la qualitat és notable, encara que hi trobes a faltar pernil salat i et sobra pernil dolç. La rebosteria, sense ser res de l’altre món, no està malament. Això sí, el sistema per fer-se un cafè amb llet és complicadíssim i sort en vaig tenir que la Marina s’hi va aclarir. Jo no entenc perquè fem les coses tan complicades. El mateix passa amb les dutxes: avui dia dutxar-se comporta una complexitat que no m’estranya que hi hagi tanta gent que foti pudor. Amb les dutxes modernes no s’hi aclareix ni Crist.

El cas és que aquests esmorzars tan contundents tenen la conseqüència que a l’hora de dinar no tens gana. Si esmorzes a les 9 a les dues encara estàs fent la digestió o potser ja l’has fet, però el cas és que no tens gana. Però a les cinc o les sis de la tarda, estàs afamat i llavors comença el drama. A Ventalló trobem  cap bar, ni restaurant obert. Suposo que a l’estiu n’hi deu haver, però no sabem on. A l’Armentera n’hi ha, però fan vacances. Com que estem desesperadament afamats anem a Sant Pere Pescador a provar sort. I en tenim.

Contràriament al que passa amb Ventalló i l’Armentera, el primer que et sorprèn de Sant Pere Pescador és la immigració que hi ha. Quasi un quaranta per cent, per un deu a l’Armentera i a Ventalló. Això vol dir que hi ha feina. No sé si diu que van a collir la poma…Ni idea. El que sí que es veu és que Sant Pere Pescador està ple de vida, d’establiments oberts de tota mena i, també, de bars i restaurants. Al·leluia!

Preguntem a una noia que trobem al carrer. Es romanesa. Fa cinc anys que viu a Sant Pere. No parla el català “pero lo estoy aprendiendo”. És una bona samaritana que s’apiada de nosaltres i ens porta fins a Can Ruki. El lloc sembla un bar mediocre, com n’hi ha tants, d’una vulgaritat total. Però són les set de la tarda, estem afamats i aquesta gent tenen la cuina oberta. No només fan entrepans i tapes, si no qualsevol plat de la carta. I la carta és extensa i no està gens malament, però és massa barat per a que estigui bé. Ja no sabem: ningú no et dóna duros a quatre pessetes. Només Rusiñol.

De primer plat la Marina i jo vam compartir una amanida “xula” (ens van dir que no agaféssim dos primers, perquè no ens els acabaríem), de segon la Marina una cua de rap i jo filet amb salsa de pebre, de postres una tatin amb gelat de vainilla; per beure vi blanc Raimat. L’àpat va ser senzillament extraordinari. Dels millors restaurants on he menjat darrerament. I el preu, francament, barat. I no només això: com que es va oblidar de cobrar-nos el vi i jo els vaig dir que fessin el favor de cobrar-lo –a cadascú el que és seu- ens van convidar a ratafia i whisky. Vam deixar propina, és clar.

Anem a pams.

Malgrat que jo defujo la verdura, les amanides m’entusiasmen. A aquest país tenim una varietat d’amanides extraordinària i m’agraden totes. Una amanida “xula” és una de les millors que he menjat: l’amanida verda, espàrrecs, pernil, tonyina, poma i ingredients que segur que em deixo. I un plat enorme, més que suficient per a dues persones.

El filet a la salsa de pebre era el plat més car de la carta (vint-i-quatre euros) i era sublim. D’entrada semblava petit, però no ho era. La carn, ben feta, suau i turgent a l’hora. La salsa de pebre incommensurable. Acompanyada de patates fregides ben fetes, moniatos fregits com si fossin patates fregides, boníssims; i verdures. Sensacional.

La tatin, servida amb gelat de vainilla –que mai no ha estat el meu favorit, però després de tantes tatins he de reconèixer que és el que més hi quadra- excel·lent. Excel·lent i generosa. Amb molta poma i ben cuita.

El viña esmeralda blanc dels Torres és simplement un dels vins que més m’agrada. Blanc, fresc, afruitat, fàcil. D’aquells que són perillosos perquè mai no en tens prou. Sort que el tracte que tenim amb la Marina és que ella condueix després de dinar…

En definitiva Can Ruki de Sant Pere Pescador és una gran troballa gastronòmica. Una trobada de primer ordre.  La humilitat amb que es presenta el restaurant –ells no es creuen gens especials- no sé si és un encert o un error. Estic segur que si decoressin el local amb una mica d’elegància i s’ho creguessin més podrien pujar els preus com a mínim un vint o un trenta per cent sense cap problema, perquè el menjar i el servei s’ho val. Segons la Marina, ells en són perfectament conscients però el que volen és que hi vagi a menjar qualsevol mena de públic a qualsevol hora. I ho aconsegueixen, és clar, perquè sempre tenen gent. I gent que surt molt, molt contenta. Potser el millor consell que els hi puc donar és que continuïn fent el que fan, que ho fan de meravella i no els hi cal res més. I que sublims ho siguin els altres.

Tomàs-Maria Porta i Calsina

La idea que solen tenir els catalans de L’Hospitalet és un enorme prejudici. Pensen que L’Hospitalet és un suburbi ple d’edificis barats, deixats de la mà de Déu i de les administracions, on només hi van a viure els immigrants pobres que no tenen més remei, sense cap edifici històric, cap monument que valgui la pena i cap lloc fashion i sofisticat. No cal dir que moltes d’aquestes persones, quan estan a un lloc de L’Hospitalet que no és correspon amb la idea que tenen de la nostra ciutat, simplement pensen que allò no és L’Hospitalet, que allò és Barcelona.

La transformació urbanística que ha patit la nostra ciutat en els darrers cent anys ha estat enorme, com la majoria de les urbs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’Hospitalet ha deixat de ser un poble agrícola amb un sol fertilíssim -dels més fèrtils del país- a una ciutat amb tots els ets i uts, que te la sort i la desgràcia d’estar enganxada a Barcelona. La sort, perquè el progrés barceloní li arriba com un vas comunicant i la desgràcia perquè Barcelona va destruint tota la personalitat de l’antiga vila -que ara justament fa cent anys, en un centenari que alguns veïns no volen celebrar perquè la carta de ciutadania li fou atorgada pel dictador Primo de Ribera-.

Un amic -amb el típic menyspreu dels barcelonins -que, en general, com els parisencs i els madrilenys, són d’un xovinisme insuportable- em diu que Sant Josep Pla deia: “…més perdut que un turista a L’Hospitalet”.  En primer lloc, val a dir que jo, que soc un lector fidelíssim i assidu de Pla, això no li he llegit enlloc. Com que l’obra del palafrugellenc és encara més llarga que la de Llull i deu ser si fa no fa com la de Sagarra, no m’atreveixo a dir que no ho escrivís. Però ho dubto. Crec que més aviat és una sentència apòcrifa que alguns barcelonins li atribueixen. El que sí que recordo perfectament és, per exemple, quan Sant Pla parla de l’olor de pixats que fan les parets de la Rambla i del carrer Sant Pau que envolten el Liceu.

Tot això ho dic perquè avui he anat a sopar amb la meva filla i el seu marit i la meva dona al restaurant Palmer a l’Edifici Renaisance ublicat al número 50 de la Plaça Europa. La Plaça Europa de L’Hospitalet està plena de gratacels, edificis il·luminats, hotels de cinc estrelles, oficines i es veu d’una hora llarga que qui paga per viure, estar-se a allà o treballar-hi és del segment social que talla el bacallà. Les llums de colors intermitents dels gratacels ens va recordar els de Sidney i Melbourne on vàrem estar el març passat. O sigui que poca conya. I és evident que allà hi ha molts turistes que no s’han perdut, sinó que han optat per residir a L’Hospitalet, encara que pensin que allò és Barcelona.  

L’Edifici Renaisance té -em sembla- 26 plantes. I el menjador on tenim reservada taula és el catorzè. Al costat del finestral, és clar. Des d’allà la panoràmica metropolitana és espectacular. Ja és fosc, però hi ha milers de punts de llum. Alguns bellugadissos, d’altres estàtics. La gent, no s’arriba a distingir, els cotxes, a la Gran Via, semblen de joguina, com els Max Box que comprava ma mare o els Scalextric. No pots evitar sentir-te, des de tanta alçada, una mica superior. Suposo que per això els caps de les grans multinacionals posen els seus despatxos a l’àtic. No, no et sentis King Kong. Saps que tu, més o menys, estàs a casa i que el que t’espera no és una colla de malvats que et volen fotre a trets la dona, sinó un sopar sofisticat.La meva filla és partidària que, quan quedem per menjar, anem a restaurants sofisticats. La meva posició davant la sofisticació culinària és escèptica. La majoria de vegades et serveixen quelcom estrambòtic i mínim. És a dir, menges poc i rar. Jo soc un nacionalista culinari català moderat. És a dir, la meva cuina és la del meu paisatge, preferentment, la tradicional. Anar al restaurant vol dir bàsicament ampliar el ventall de plats -hi ha coses que són difícils de fer a casa, ara que tots anem tan de bòlit- i cuinats per professionals, que se suposa que en saben més que els amateurs, encara que no sempre és així. De fet, jo penso que és evident que la cuina tradicional catalana és bàsicament obra de les mestresses de casa- Les collonades de la nova cuina i tot això, sí majoritàriament les han fet els mascles.