Manuel Domínguez, historiador i Portaveu de L’Hospitalet En Comú Podem

Som en L’any Candel. Per què seguim parlant de Paco Candel? Cent anys després del seu naixement, seixanta anys després d’Els altres catalans, seguim parlant d’ell, de la seva obra, de la seva trajectòria vital, per què? Perquè és necessari per entendre la Catalunya que va viure, entre les dècades de 1920 i 2000, perquè és necessari per construir la Catalunya d’ara i del futur.

Candel, per sobre de tot, va ser un cronista. Va començar com novel·lista, amb novel·les que relataven esdeveniments reals que passaven o havien passat al seu entorn. És ben conegut que el veïnat del seu barri no va acollir gens bé que descrivís tant explícitament, amb noms reals, les seves misèries a Donde la ciudad cambia su nombre (1957).

La transformació dels barris de la Marina de Barcelona des d’abans de la Guerra és magistralment descrita a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) de la mà d’El Grúa, un personatge que trobo que és dels millors de la literatura catalana del segle XX, una mena de Buscón contemporani.

El grapat de novel·les que va escriure al voltant de 1960 el projectaren com la veu de la immigració i dels suburbis, en uns anys en els que a l’àrea metropolitana de Barcelona (com a totes de les ciutats d’Espanya) arribaven desenes de milers de persones cada any. Tot això, en el context de la dictadura franquista, un règim gens favorable a la cultura catalana i a Catalunya en general.

D’aquí va venir l’encàrrec d’Els altres catalans, on es consagrà com cronista d’unes situacions que estaven passant, sovint molt a prop, però que eren desconegudes per part de moltes persones. Candel va donar veu a la població immigrant de les barraques, de les habitacions a pisos compartits, de les cases d’autoconstrucció, dels barris que eren uns fangars.

Ho va fer prenent partit, posant-se del costat de qui havia hagut de marxar del seu poble i vivia en condicions precàries i indignes, denunciant les injustícies socials. És a dir, amb consciència de classe. Recordem que hi havia una terrible censura que va prohibir fragments de les seves obres, tot i la autocensura prèvia que, com la resta d’escriptors i escriptores, s’havia d’imposar a si mateix. Per tant, les denúncies i crítiques havien de ser ja inicialment difuses i indirectes.

I també ho va fer per evitar el trencament de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, com sabia que havia estat a punt de passar durant l’episodi immigratori anterior, en les dècades de 1920 i 1930. Va eixamplar el concepte de catalanitat, començant pel títol de l’obra, que ha esdevingut una categoria històrica i social.

A partir d’aquí, ja va ser més periodista que novel·lista, però també quan practicava aquest ofici s’apropava a la literatura, de la mateixa manera que quan feia de literat s’apropava al periodisme. I també va ser polític, al voltant del PSUC, el partit comunista, el més important de l’antifranquisme. Quan era novel·lista deien que escrivia com es parlava, quan era periodista escrivia fent literatura.

D’aquesta trajectòria va deixar petjada a tota Catalunya, i un dels llocs on va ser més present i on és més recordat és l’Hospitalet, on hi va arribar a ser regidor.

Candel és vigent, el que va escriure és aplicable a l’actualitat. Cal candelitzar l’anàlisi de la realitat i l’acció cultural, social i política de la Catalunya dels 8 milions. Ara és la nostra responsabilitat, entre totes i tots hem de fer de petits candels perquè l’extrema dreta xenòfoba guanya espai als mitjans de comunicació i les xarxes, que ja sabem de qui són, i també a les urnes.

Hem de promoure el candelisme i conjugar el ver candelitzar per acabar amb el racisme, que compleix dues funcions, assegurar una mà d’obra barata i difondre una concepció del món en el que es justifiquen les desigualtats. Candel pot ser un dels pals de paller de la reunificació de l’esquerra i la reconstrucció ideològica contra el nou feixisme.

Mentre l’Ajuntament de l’Hospitalet no fa res per commemorar l’any Candel, malgrat que l’alcalde se`n va comprometre en la Diada de l’any passat davant la seva filla, moltes persones i col·lectius recordem i fem servir les seves obra i trajectòria. Perquè s’ho mereix i perquè ens pot ser molt útil.

Tota persona activista sap que l’arribada de l’estiu significa una aturada de les activitats i les mobilitzacions. Contra tot pronòstic, no ha estat així per al col·lectiu de L’Hospitalet amb el poble palestí. Si bé no totes les accions s’han desenvolupat a la ciutat, membres del col·lectiu han estat molt actives de diferents maneres i en llocs diversos.

Suport a la vaga de fam de l’artista Mi Hoa Lee a la plaça Catalunya de Barcelona. L’1 d’agost començava la vaga de fam de l’artista i activista a la plaça Catalunya de Barcelona. Durant els quinze dies que va durar la vaga, la seva tenda de campanya en un racó de la plaça va ser punt de reunió d’activistes i ciutadanes de tot origen que passaven a mostrar el seu suport. Membres del col·lectiu de l’Hospitalet vam compartir moltes estones amb la Mi Hoa Lee, i fins i tot vam fer allà mateix una assemblea del nostre col·lectiu.

Cassolades dels dimecres a plaça Sant Jaume. Tots els dimecres d’agost s’han fet cassolades de denúncia a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Sempre hi ha hagut un grup de membres de l’Hospitalet en aquestes mobilitzacions que, després de la concentració a la plaça, feien un recorregut per les vies properes i al seu pas s’aturaven davant comerços còmplices d’Israel (Zara, Carrefour, Burger King…), promovent el boicot.

Boicot a Zara. Fent-nos ressò de la campanya de boicot a les empreses còmplices amb el govern sionista d’Israel, hem estat diversos dies fent una acció informativa no violenta davant diversos establiments de Zara, repartint fulletons i explicant a les persones que entraven o sortien de la botiga les raons per al boicot.

Difusió en xarxes i accions arreu de Catalunya. Malgrat estar de vacances, companyes de l’Hospitalet han continuat fent una difusió entusiasta i permanent en xarxes de les possibles accions que es podien fer allà on cadascú estigues passant uns dies de descans. Així han sorgit iniciatives a festes majors de pobles i barris, presència en les protestes contra la participació de l’equip israelià a la Volta ciclista a Espanya i suport a la vaga de consum de tots els dijous, a més de la presència de membres del col·lectiu en tota mobilització convocada.

Suport a la Global Sumud Flotilla. A més del suport a les accions proposades per la Comunitat Palestina de Catalunya, la Coalició Prou Complicitat o el moviment BDS de boicot a Israel, una nova iniciativa ha entrat de ple en el nostre espai de denúncia aquest mes d’agost.

Després dels intents infructuosos de trencar el setge de Gaza per mar amb el vaixell Madleen, per terra amb el Comboi Sumud i per aire amb milers de participants en la Marxa Global a Gaza des del Caire, els organitzadors d’aquestes tres iniciatives van decidir fer un pas més: llançar la Global Sumud Flotilla, amb l’objectiu de desafiar la violació de drets humans a través d’una acció directa humanitària coordinada i no violenta.

Desenes de vaixells salparan des de diverses ciutats amb el propòsit de trencar el bloqueig imposat sobre Gaza, lliurar la major quantitat possible d’ajuda humanitària i obrir un corredor humanitari que permeti finalment a països, organitzacions i institucions internacionals no còmplices d’aquest genocidi proporcionar l’ajuda que el poble palestí necessita amb màxima urgència.

Barcelona és un dels ports de partida escollits i calia organitzar-se amb urgència. Es va fer una crida a la col·laboració i la resposta ha estat enorme. Persones que s’oferien per viatjar en els vaixells, persones i entitats que oferien casa seva per a l’allotjament de qui viatgés a Barcelona des d’arreu del món abans de la sortida i munts de persones voluntàries disposades a ocupar-se de les mil i una tasques necessàries els dies previs i en especial els dies 29, 30 i 31 d’agost en les activitats i concerts organitzats al Moll de la Fusta per acompanyar la partida de la flotilla des del port de Barcelona el diumenge 31.

Des de l’Hospitalet amb el poble palestí estem donant suport a aquesta gran iniciativa no violenta protagonitzada per persones comunes que ens neguem a romandre en silenci davant d’aquest genocidi assassí que se’ns mostra dia a dia amb la pretensió de fer-nos més febles, atemorides i desesperançades. Sabem que lluitar pel poble palestí és lluitar per tants altres pobles objecte de tot tipus de violència, lluitar per la vida a Palestina és lluitar per les condicions de vida digna per a totes les persones, arreu del món.

Davant de tanta violència desfermada contra éssers humans,sigui quin sigui el seu origen i condició; davant de tanta impunitat de governs i centres de poder violents i corruptes; davant de tanta complicitat governamental i empresarial, no callem, no ens conformem, i continuem en una lluita no violenta per aconseguir la transformació social. Pel poble palestí, per tots els pobles oprimits i violentats, per totes nosaltres, el silenci i el pessimisme que immobilitza no són una opció. Contacta’t, informa’t, difon i participa a l’Hospitalet amb el poble palestí. T’esperem!

L’Hospitalet amb el poble palestí
Instagram: lhambpalestina
X: @LHambPalestina
Email: lhospitaletambpalestina@gmail.com
Canal de telegram: lHospitalet amb el poble palestí

Carlos Galve (activista, peixater i membre del col·lectiu L’H amb el poble palestí)

Un dia, cap al final dels vuitanta, a l’aeroport Tunis Cartage vaig tenir l’experiència de creuar-me amb Yassir Arafat, líder de l’Autoritat Nacional Palestina. El vaig mirar als ulls i no oblido la seva mirada. Durant aquells anys l’OLP tenia la seu a Tunísia capital.

Em va impactar de tal manera la seva àuria que vaig començar a seguir la causa palestina. Vaig néixer el 1948, l’any que Palestina va perdre enfront d’Israel el dret a la seva autodeterminació i va començar el drama, avui genocidi, del poble palestí.

Sento Tunísia com un país vinculat a la meva vida. Vaig trobar més que amics, germans i germanes que formen part del cercle sentimental de la meva existència. Les seves gents són molt semblants al poble palestí i a la meva gent.

L’acció d’Hamas em va inquietar perquè va despertar la bèstia i va justificar que el govern feixista d’Israel iniciés el genocidi més gran del nostre segle.

Mai no vaig imaginar que les organitzacions internacionals mantinguessin neutralitzada la comunitat internacional i permetessin la barbàrie que està sofrint el poble palestí a Gaza. Després de molts mesos encara citen el conflicte com a guerra. El genocidi que està sofrint el poble palestí és una barbaritat humana.

Des del primer moment que va esclatar el conflicte vaig intuir que no era una guerra, que seria un genocidi.

El meu vincle amb el col·lectiu L’H amb el poble palestí és la cerca desesperada de trobar-me amb persones a la meva ciutat que reaccionin, que treballin, que busquin resposta a la impotència enfront de la barbàrie més gran de què tinc constància des que vaig néixer.

El col·lectiu, majoritàriament femení, reafirma que el paper de la dona en la nostra societat és imparable i constata la força, el seny i la intel·ligència del sentit comú com a esperança de futur. Sempre han estat, però avui ja són majoria. L’H amb el poble palestí té la força de la raó i de la dignitat. No és un col·lectiu més, sensible a la justícia, és un crit desesperat cridant que pari la deshumanització exercida per un govern genocida contra la gènesi del poble palestí. Faig una crida per venir a participar; fem assemblees obertes per veure què fer entre totes.

Un dels objectius de L’H amb el poble palestí  és mobilitzar i sensibilitzar les consciències de les ciutadanes de l’Hospitalet davant la tragèdia humana més gran dels nostres dies, la que està sofrint el poble palestí.

Plataforma Recuperem Albert Germans

Des de RECUPEREM ALBERT GERMANS hem vist amb inquietud com dies enrere, l’Ajuntament anunciava el futur trasllat de la Regidoria del Districte III al complex fabril de Can Trinxet, menystenint el moviment popular de Santa Eulàlia que ha estat anys reivindicant la seva conversió en un espai autogestionat.

Després del tancament de la biblioteca del barri el 2021, la pressió veïnal ha fet reconsiderar aquesta lamentable decisió, encara que ara la solució passa per traslladar la Regidoria, l’Oficina d’Atenció Ciutadana i el Centre Cultural de Santa Eulàlia a les naus de Can Trinxet, i ubicar la nova biblioteca a les instal.lacions que deixaran lliures les dependències esmentades.

Dos milions nou-cents mil euros atorgats per l’AMB, serviran per condicionar quatre edificis de l´històric centre industrial, i acollir aquests serveis que podrien perfectament haver-se ubicat a qualsevol altre local de propietat municipal.

Executar aquest projecte dissol la demanda d’un Can Trinxet autogestionat, un lloc popular i social obert a totes, i exemple significatiu de les lluites obreres de moltes dones de la ciutat, alhora que nega el dret democràtic a decidir com volem que sigui la nostra ciutat.

Si no hi ha canvis de darrera hora, passarà a ser un simple òrgan burocràtic i administratiu incompatible amb la història del recinte.

I no, aquests usos no són acceptables per al patrimoni arquitectònic industrial.

Es banalitzen els seus valors, tant els reals com els simbòlics, es perd l’oportunitat de donar-los un paper rellevant, es trenca amb l’estètica, l’atmosfera i la dignitat dels immobles, s’impedeix que siguin indrets vius i participatius, i es desaprofiten entorns singulars que podrien ser referents.

És un gran error desposseir-los de la seva personalitat i oblidar tot el que han representat.

Cal que Albert Germans o Can Trinxet siguin centres neuràlgics on construir xarxa i vincles veïnals, motors de transformació social on crear COMUNITAT amb majúscules, espais populars i contraculturals bastits des de baix i autogestionats per i per a les veïnes.

Cal que siguin enclavaments plens de vida.

Ara, RECUPEREM ALBERT GERMANS.

Carlos Galve Farré (activista i peixater)

Después de la muerte de José Mujica he leído muchos artículos y reflexiones sobre su legado. Me gustaría argumentar por qué Pepe Mujica me parece un personaje apasionante.

Es de esas personas excepcionales que impactan por la forma de comunicar. Habla de los conflictos de la gente, sobre todo explica la raíz del porqué de esos conflictos.
Lo lees —o le escuchabas— y genera una sensación de oxígeno, de esperanza. Te hace sentir que no todo está perdido. Los medios le permiten explicar sus experiencias. Resulta inverosímil. No lo vetan. No pueden frenar su relato. Mujica es un personaje muy potente, es peculiar, no tienen más remedio que respetarle. Desarrolla un relato crítico contra la sociedad de consumo haciendo llamamientos contra el mercado y el poder. Tiene la capacidad de comunicar desde su profunda convicción. Sus opiniones superan ideologías, niveles políticos y sociales y se convierte, seguramente sin pretenderlo, en un referente y en un político de dimensión universal. La figura de Pepe Mujica perfora el corazón de algunos poderosos que no pueden evitar convertirse en vulnerables. Les gustaría ser como él, de humanos.

Salvando las distancias, y sin la más mínima intención de comparar, me recuerda a Julio Anguita. También tenía esa propiedad. La poseen solo unos pocos. Consiguen hacer sobresalir a su personaje por encima de sus ideas. Las transmiten con tanta coherencia y claridad, que personas que nunca los han votado y posiblemente jamás los voten, en el fondo los admiran.

Pepe Mujica, dicen, es el ex-marxista más marxista de nuestra época. No utiliza la lucha de clases y declara que esta vida solo vale la pena vivirla si se ejerce la solidaridad con los más necesitados. Su ortodoxia es perfecta. El ejemplo de su vida lo explica: pertenezco a una generación que queríamos cambiar el mundo. Nos aplastaron, pero sigo soñando que vale la pena seguir luchando.

Sería un sueño que la izquierda adoptara la frecuencia política, o sea, el relato de Mujica. He seguido y he admirado al ex-presidente de Uruguay, sobre todo por el mensaje de austeridad y crítica a un sistema alienante y destructor del pensamiento o, mejor dicho, de la vida humana: el capitalismo. Tengo la impresión de que Pepe Mujica ha sido el más incisivo, el más sutil. Ha conseguido, con autoridad moral y predicando con el ejemplo, poner en cuestión a la política y a la clase política dominante: les ha puesto frente al espejo y contra las cuerdas.

Sus llamadas, o sus reflexiones, sobre la utilización del tiempo en pos de la libertad. Cuando se refiere a lo indispensable de la educación y la formación. La contínua llamada a cultivar y desarrollar el espíritu crítico.

Las intervenciones en los distintos foros internacionales eran piezas magistrales que ayudaban a vivir y compartir con el mundo la vida de un personaje fascinante. Su etapa militar contra el poder de las oligarquías uruguayas. Su juventud comprometida y enfrentada a la dictadura formando parte de la guerrilla de los Tupamaros, hizo de Pepe Mujica un personaje increíble, casi mitológico.

¿Cuántos compañeros y compañeras habrán caído por el camino? José Mujica es de los personajes que emergen en la adversidad. Cumple su ciclo vital con fuerza. Los contrastes humanos de su vida son ciclos verosímiles y son fruto de circunstancias pero, sobre todo, de coherencia, que no persigue acabar siendo un líder mundial de la coherencia y la honestidad.

La vida de Mujica es como de película. Recibir más de seis balazos en su cuerpo y sobrevivir. Permanecer trece años encarcelado —varios incomunicado en un espacio reducido de forma infrahumana, y no sucumbir ni volverse loco— es la evidencia de su característica v ital. Posee una capacidad humana extraordinariamente excepcional.
Los años de lucha. Los años de soledad y el tiempo de encontrarse con la posibilidad de llegar a ser presidente y no escoger la venganza o el odio, como ajuste de su pasado, le ha impulsado a la historia como un político único.

Los últimos años de su vida junto a su compañera, eligiendo la última morada con su pequeña perra bajo el árbol cerca de su casa, lo elevan hacia la historia como uno de los políticos más significativos y relevantes de los siglos XX y XXI. Ojalá la izquierda se pareciera más a Mujica.

Manuel Domínguez (portaveu de LHECP-Compromís)

El passat dimarts, dia 20 de maig, van començar els actes de celebració del 60 aniversari de Bellvitge, amb una sala d’actes del Centre Cultural ple de gom a gom.

60 anys no és una xifra rodona que s’acostumi a commemorar especialment, però Bellvitge no és un barri com els altres. Ja quan els 50 anys, va ser capaç de generar una celebració ben sonada i organitzada des de sota, des del teixit associatiu.

En aquesta ocasió, també, tot parteix d’unes persones organitzades en diverses entitats o des de fora d’elles, però que tenen consciència de barri i se l’estimen.

Fa anys que a Bellvitge hi ha en marxa un procés participatiu concebut i portat a terme des de la base, Bellvitge 2030. Per tant, ha estat relativament fàcil convocar i mobilitzar, perquè hi ha confiança. I ningú com el Kiko Segura per generar confiança i aconseguir mobilització.

Enguany, es vol tirar endavant alguns projectes que no van fer-se fa deu anys. Sobretot, tenen a veure amb la recollida de testimonis de la població, del passat i del present, amb la voluntat, per exemple, de fer una biblioteca humana.

La presentació del projecte del 60 aniversari ha coincidit amb una convocatòria, uns dies abans, d’una manifestació típicament feixista, d’aquestes que diuen anar contra la delinqüència i la immigració. A l’acte ja es va dir que a Bellvitge no ha de venir ningú a explicar com han de solucionar els seus problemes.

Vaig tenir l’honor de participar en l’acte, tot fent un rapidíssim repàs del moviment veïnal, al que no hem de mitificar, però al que sí hem de reconèixer la seva gegantina importància en la millora de la vida de totes les generacions que hi viuen al barri. I no hem d’oblidar que aquest moviment veïnal es va crear i s’ha desenvolupat amb els principis totalment oposats als que ara venen a salvar-nos amb la pàtria a la boca i la bandera a la polsera (i sobretot a la cartera).

Estigueu atents perquè els actes començaran aviat i tothom està convidat, perquè, com es va recordar a l’acte, de Bellvitge és qui vol ser-ho.