Una moció del grup popular demanant revisar les condicions del contracte de cessió, no va prosperar en el darrer ple extraordinari pel vot de qualitat de l’alcalde Quirós

Aquest proper setembre farà deu anys que l’equip Marín va decidir treure’s de sobre la gestió d’un dels equipaments més importants de la ciutat, l’edifici de 13 plantes i més de 10.500 metres quadrats útils ubicat al districte Centre, a tocar del punt més emblemàtic de l’Hospitalet, la Rambla Just Oliveras. Es tracta de l’edifici dels antics jutjats de la ciutat, construït als anys 70, que va quedar inactiu quan tots els serveis jurídics de l’Hospitalet es van traslladar l’any 2008 a les noves instal·lacions de la Ciutat de la Justícia, en el límit amb Barcelona.

La seu central dels antics jutjats va quedar abandonada i buida des d’aleshores a l’espera d’un destí concret que mai va arribar, fins que a algú se li va ocórrer que la millor solució era licitar l’ús de l’edifici a canvi d’un cànon anual. L’any 2015, l’equip Marín va aprovar un pla especial per canviar l’ús de l’edifici i va obrir un concurs públic per convertir-lo en un espai educatiu. El concurs públic va quedar desert i aleshores el govern local va fer servir la negociació directa que preveia la normativa de contractació pública, amb el Grup Planeta, de manera que es va signar un contracte i unes bases reguladores al setembre del 2016.

La cessió d’ús de l’immoble es feia per 25 anys i la multinacional es comprometia a invertir entre 7 i 10 milions d’euros per la rehabilitació de l’edifici i l’adequació per l’ús previst, a canvi del cànon anual. L’acord entre el govern Marín i el Grup Planeta es va articular jurídicament mitjançant una concessió demanial d’ús privatiu. El contracte signat no s’ajustava a la concessió econòmica tradicional sinó que es va pactar que el cànon de 755.000 euros anuals quedaria compensat mitjançant la concessió de beques d’estudi a alumnes de la ciutat i l’import de les obres de reforma indispensables pel negoci educacional, de manera que l’Ajuntament no havia d’ingressar un sol euro per la cessió de l’edifici.

Aquest mecanisme de cessió demanial d’ús privatiu és el mateix que s’ha impulsat per la cessió de la fàbrica Godó i Trias i el que es tenia previst per la cessió de la fàbrica Albert Germans que finalment no es va executar perquè Renfe va renunciar al projecte inicial. Aquestes cessions demanial suposen la pèrdua del patrimoni col·lectiu en benefici privat durant desenes d’anys a canvi de molt poc o de gairebé res com és el cas de l’edifici dels jutjats.

Planeta Formación, que va posar en marxa el campus Planeta per aplicar programes de FP, graus i màsters des del curs 2017-2018 a l’edifici dels antics jutjats, concedeix cada any unes quantes beques anuals a estudiants de la ciutat, sufragades al 100%, i unes altres amb descomptes del 50%. El primer any es van concedir 289 beques i en el contracte signat existia també el compromís de col·laboració amb empreses d’àmbit local per dissenyar una oferta de cursos, segons les necessitats concretes del municipi, a banda de la compensació del cànon anual amb l’import de la reforma i rehabilitació.

Aquelles 289 beques del primer any s’han convertit en el present curs en només 128. Sobre el total d’uns 3.000 alumnes matriculats, les beques concedides representen aproximadament el 4% del total de l’alumnat, de manera que el 96% dels imports de matrícules és directament negoci, segons va posar de manifest el grup popular en el ple extraordinari de maig. Unes altres 192 beques s’han concedit aquest curs al 50% del cost de matrícula, factor que es considera una pura operació de markèting per apropar nous alumnes als cursos no obligatoris de graus superiors de FP.

Els grups municipals que van tenir l’oportunitat de participar en el debat en l’esmentat plenari es van referir així mateix als reiterats avisos de la intervenció municipal referits als possibles incompliments de la llei general de subvencions, la reiterada omissió de la funció interventora que es passa per alt de manera continuada el govern local, i la insistent necessitat de demanar al govern que posi atenció en l’obligació d’ajustar les bases del contracte signat a la legalitat vigent.

Com a referència d’alguns aspectes que caldria considerar amb urgència, està la denuncia feta en el ple esmentat pel grup popular, del preu per metre quadrat que contempla el cànon actualment en vigor: exactament 70 euros/metre quadrat, just en el districte Centre de l’Hospitalet. Un valor, com és evident pels preus de mercat actuals, absolutament ridícul.

La moció incloïa un element que ja estava contemplat en el contracte de cessió d’ús com era la utilització de l’auditori de l’edifici per les necessitats comunitàries. Una utilització que no es contempla de manera regular i que l’Ajuntament només ha fet servir en comptadíssimes ocasions.

La qüestió és que a la tornada de l’estiu farà deu anys d’una concessió demanial abusiva i escandalosa que no s’acaba fins a l’any 2041. Mentre tant, l’Hospitalet, amb més de 300.000 habitants, només pot utilitzar per les necessitats cíviques una sala als baixos d’un edifici amb 215 butaques (la sala Barradas) i la sala del Teatre Joventut, ara en obres.

Justament, quan l’edifici dels jutjats va quedar buit,a l’any 2008, l’ex-alcalde de la ciutat quan es va construir, Vicenç Capdevila, ja havia cridat l’atenció a les noves autoritats per tal que l’edifici es pogués convertir en el teatre-auditori que la ciutat necessita i bona part dels pisos superiors en la seu d’un nombre important d’entitats socials i culturals de la ciutat que no tenen un espai digne per desenvolupar les seves activitats. Especialment per la seva molt favorable ubicació, molt a prop de la Rambla Just Oliveras, a tocar de la línia 1 del metro i de l’estació de Renfe del municipi, al bell mig del centre de la ciutat.

Com van explicar els grups municipals en el ple esmentat, tots els governs del PSC, especialment els dos últims, s’han mostrat tradicionalment reacis a la gestió del patrimoni municipal, fins al punt que hi ha múltiples edificis públics tancats i gairebé abandonats en greu perill de deteriorament. El govern local s’ha mostrat des de sempre incapaç de gestionar el patrimoni públic i dotar-lo de vida pròpia, de manera que el més senzill ha estat potenciar l’alienació del patrimoni pel que fa a la gestió pública i, a sobre, sense retorn social.

Davant les sensibles queixes dels grups municipals, la regidora Santón, encarregada de l’àrea, va explicar que els serveis municipals ja porten molts mesos contemplant la possibilitat d’actualitzar les condicions de la cessió demanial de l’edifici dels antics jutjats a Planeta Formació, i renovar el contracte que ja porta una vigència de 10 anys.

Per cert, la moció del grup popular que demanava revisar el tema beques, revaloritzar el cànon, verificar el cost pendent de la rehabilitació i liberalitzar l’ús de l’auditori, no es va aprovar gràcies al vot de qualitat de l’alcalde. Aquest dia, una regidora del grup republicà no va poder assistir al ple extraordinari que es feia al matí, i el resultat de les votacions va ser d’empat a 13 regidors (13 si, i 13 no). L’alcalde va acabar decidint…

El espais naturals, les construccions i edificis històrics, els conjunts urbans, rurals i fabrils configuren l’entorn on les persones desenvolupen la seva existència. La seva destrucció, fins i tot el seu simple deteriorament, és un gravíssim atemptat contra la supervivència de la identitat i el sentiment de pertinença d’aquella col·lectivitat que els va configurar. Aquesta és una de les reiterades conclusions dels fòrums juvenils del Patrimoni Mundial que la Unesco convoca anualment per debatre sobre la conservació activa del patrimoni de la humanitat.

A l’Hospitalet, els governs que han regit la ciutat en les últimes dècades s’han fet un fart d’assenyalar la importància de sentir-se hospitalenc i els esforços esmerçats per articular la ciutat i donar-li visibilitat i autoestima. Pura propaganda.

Mentre s’han destil·lat els missatges, la tossuda realitat ha demostrat exactament el contrari. La destrucció constant i massiva de bona part del patrimoni ciutadà que ja ha desaparegut i el deteriorament progressiu del poc que queda, expliquen a bastament dues realitats: el poc amor a la ciutat dels que l’han governada en els darrers cent anys llargs, excepte comptadíssimes excepcions, i l’aclaparadora pèrdua d’identitat que ha patit el municipi, seguint el ritme brutal de l’espoli del terme municipal, de la destrucció continuada del patrimoni i de la nul·la capacitat de decisió sobirana sobre la realitat, en cada moment històric.

L’Hospitalet ha crescut i s’ha densificat de manera desaforada. Ha passat, en un segle i quart, d’un poble rural a les portes de la gran ciutat, amb el 90% del seu territori sense urbanitzar, a convertir-se en un enclavament fabril primer i en un suburbi urbà lentament, fins a esdevenir el rusc saturat del present, exhaurint totes les possibilitats de preservar la pròpia identitat i dibuixant un futur molt fosc i preocupant.

Si l’espai natural, la construcció històrica, el paisatge urbà, rural o fabril donen fe del que ha estat un municipi, avui l’Hospitalet és molt poca cosa, més enllà d’un suburbi amb una massiva construcció de blocs i la saturació urbana del seu sol. L’abandonament, la degradació i la urgència de protecció del patrimoni històric i arquitectònic del municipi no son avui una sorpresa per a ningú. Com no ho és tampoc la crisi global pel que fa a serveis, equipaments, infraestructures i manteniments diversos.

Com exemple pel que fa als bens immobles, s’ha perdut la immensa majoria del patrimoni rural i industrial, de manera que es calcula que només es conserva un 7% de les masies històriques i unes poques mostres, aïllades de context, dels grans complexos industrials del XIX i del XX. I, alhora, s’han deixat perdre aquells espais de serveis diversos que es podrien haver adquirit quan era més factible, per compensar les necessitats creixents de la ciutadania.

Els escassíssims vestigis medievals, tan preuats arreu, a l’Hospitalet ocupen el racó més obscur de la memòria. El castell de Bellvís, una construcció amb vestigis datats al segle X, reivindicat per la ciutadania més conscienciada, porta anys pendent d’una excavació aprofundida i d’una rehabilitació que mai no arriba, i algunes masies de propietat pública com la Torre Gran o Cal Masover Nou han hagut de ser incloses en la llista vermella de l’associació Hispania Nostra pel seu estat d’abandonament total, d’entre un total de 900 monuments de tot l’Estat en risc urgent de desaparició. De les 340 masies aixecades en el terme municipal de la ciutat entre el 1850 i el primer quart del segle XX, només es mantenen dempeus unes 25, onze de les quals al districte Centre, perdudes en la immensitat urbana, i la resta en el que queda de Marina i a l’espai, en permanent perill, de Can Trabal.

Les queixes de les plataformes ciutadanes i de les associacions de defensa del patrimoni històric s’han dirigit, a banda de a preservar el que encara es conserva, a posar de manifest les mancances administratives que haurien de garantir que no desaparegui més patrimoni històric. El vigent Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) porta des del 2001 desactualitzat, el que ha anat facilitant la demolició de finques i construccions antigues i, malgrat que s’han fixat les bases per un nou pla especial de protecció ampliat i més precís, el desinterès en la seva plasmació fa témer que no arribi a temps d’evitar més pèrdues.

Hores d’ara, el catàleg del PEPPA, inclou un llistat de 110 elements de protecció, però molts dels elements protegits tenen un manteniment tan deficient que podrien perdre tot el seu valor documental en molt pocs anys. Les entitats de defensa del patrimoni, com ara Perseu o l’entitat de preservació del Castell de Bellvís han reclamat reiteradament del govern local una moratòria de demolicions de finques antigues no catalogades a barris històrics com ara Collblanc-La Torrassa, al Centre o a Santa Eulàlia, alhora que han reclamat una campanya de participació cívica per tal de definir els elements que caldria conservar arreu, abans de donar llicències d’obres amb la lleugeresa amb que s’ha fet fins ara. Alhora, han vingut reclamant l’ús comunitari i actiu de bona part del patrimoni ja definit. L’objectiu és que els escassos ben rurals i industrials que queden, majoritàriament en mans privades, puguin ser expropiats o adquirits i es puguin rehabilitar com a equipaments de barri, abans que siguin enderrocats per interessos especulatius com ha passat fins ara.

El que ha passat fins ara no és gens gratuït. Respon a la manera com les elits que s’han fet amb el poder en els diversos períodes històrics, han afrontat l’evolució de la ciutat. Com en la resta de realitats dels municipis limítrofs a Barcelona en la fase d’eixample urbà, la perifèria sempre ha estat al servei del desenvolupament de la gran ciutat. La propietat de la terra mai ha estat en mans dels hospitalencs, i l’acumulació de capital en mans locals sempre ha estat escassa i accidental. L’antic poble va créixer sobre l’acumulació de mà d’obra procedent de les successives onades migratòries com a conseqüència de la industrialització, les obres d’infraestructura de la gran urbs i el desenvolupament terciari del darrer franquisme. I fins ara mateix.

Dels refugis climàtics a les aules d’estudi, un servei per la ciutadania sovint oblidat per les administracions

Hi ha noves a les biblioteques de la ciutat. Hi ha vaga divendres i dissabtes: les biblioteques en lluita. Un altre sector de la cultura que veu com les persones que hi treballen es mobilitzen. No està de més intentar saber-ne les causes i les raons que poden ajudar a entendre la seva situació i el conflicte en curs.

No tothom coneix que a les biblioteques, al sector de la lectura pública, hi treballa personal que depèn de diferents administracions. Hi ha bibliotecaris i bibliotecàries que com a treballadors públics depenen de la Diputació. Aquí és on podem trobar les direccions de cada equipament. Al seu costat hi treballen les auxiliars de biblioteques que son contractades i depenen de l’administració local, dels ajuntaments.

Desprès d’anys de reivindicació, de demandes no ateses, el sector en el seu conjunt esta avui mobilitzat. El que reivindiquen és simple. Revaloració professional: demanen la actualització de la seva categoria professional, que consideren infravalorada. Més personal a les biblioteques, per millorar la qualitat del seu servei i disminuir les càrregues excessives de treball. Més manteniment i recursos a les biblioteques. Millores en la conciliació personal.

Consideren, amb raó, que les biblioteques arreu del país son un dels serveis més ben valorats per la ciutadania; així demanen que aquesta valoració sigui reconeguda per les diferents administracions tal com caldria. 

Es tracta doncs d’una mobilització que es va iniciar fa uns dies a Barcelona, i que ben aviat s’ha estès al país, i especialment a l’Hospitalet des de la passada setmana. A la nostra ciutat el dèficit d’auxiliars de biblioteques s’ha fet evident de fa mesos. Biblioteques com la Tecla Sala o la de la Plaça d’Europa s’han vist forçades a reduir horaris i activitats a causa de la manca de personal. De fet, l’Ajuntament va convocar un concurs per tenir una llista de personal, que es troba en espera des de fa mesos i mesos.

A tot plegat cal sumar-hi la falta de climatització o el seu mal funcionament en més d’una de les biblioteques de la ciutat que, recordem-ho, son presentades per l’administració municipal com “refugis climàtics”. També existeixen greus problemes de manteniment d’instal·lacions que provoquen goteres, com en el cas de la Tecla Sala que opera com a biblioteca central de la ciutat.

Les biblioteques també obren, o haurien d’obrir els caps de setmana, el que implica dificultats de conciliació, que el personal que hi treballa demana que els sigui compensat d’alguna manera.

Ara, que son temps d’exàmens, de proves d’accés, les biblioteques cobreixen un paper de suport a les aules d’estudi, que només existeixen en quatre punts de la ciutat, com l’auditori Barrades, la biblioteca Josep Janés, la Bòvila i la Tecla Sala. Els efectes del tancament sobtat de la biblioteca de Santa Eulàlia i la falta d’ampliació de la de La Florida, es fa encara més evident. No voldríem creure que des del govern municipal de la nostre ciutat s’estigui d’acord amb  afirmacions com les de l’alcalde de Badalona, Garcia Albiol, que considera les biblioteques com un rèmora del passat

La sanitat continua sent una de les principals preocupacions dels veïns de l’Hospitalet. El creixement constant de la població no ha anat acompanyat d’un augment proporcional dels recursos sanitaris, una situació que es tradueix en llistes d’espera més llargues, dificultats per accedir a especialistes i una creixent saturació dels centres d’atenció primària.

A aquesta problemàtica s’hi afegeix un dels grans debats pendents de la ciutat: el futur de l’Hospital General de l’Hospitalet. L’alcalde David Quirós ha descartat la construcció d’un nou hospital que substitueixi l’actual i ha apostat per redefinir el mapa sanitari de la ciutat, una proposta que encara no s’ha concretat i que situaria l’Hospital de Bellvitge com a centre de referència per a gran part de la població.

Centres d’atenció primària al límit

La saturació dels Centres d’Atenció Primària (CAP) és una realitat que denuncien tant usuaris com professionals sanitaris. Durant el recent Consell de Districte de Collblanc-La Torrassa, un veí va explicar que el seu metge de família ha passat d’atendre 1.300 pacients a prop de 1.900.

Al CAP de Collblanc, diversos usuaris amb visites programades des de feia setmanes van veure ajornades les consultes per falta de personal d’infermeria. Un treballador del centre reconeixia la situació amb resignació: “Ens falten infermeres i entre cinc i sis metges”.

Les dificultats també afecten els centres d’atenció especialitzada. Els pacients denuncien que les primeres visites solen demorar-se al voltant de dos mesos i que les revisions posteriors poden endarrerir-se quatre mesos més, acumulant esperes de fins a mig any entre consulta i consulta.

Infraestructures pendents

Entre les reivindicacions històriques destaca la construcció del nou CAP de Sant Josep, una infraestructura promesa des de fa anys i que continua sense materialitzar-se. La seva posada en marxa permetria descongestionar el CAP de la Rambla Just Oliveras, que actualment atén els veïns del barri.

El projecte també contempla el trasllat del Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), actualment ubicat al carrer Cobalt. Aquesta proposta ha generat rebuig entre part del veïnat de Bellvitge, que no vol que es tanqui l’actual centre encara que se n’obri un de nou. Aquest és un servei considerat essencial per evitar la saturació de les urgències hospitalàries.

A aquestes demandes s’hi afegeix el desdoblament del CAP de Can Vidalet i la construcció d’un nou centre exclusiu per a Pubilla Cases, una reivindicació històrica de la Marea Blanca i la Marea Pensionista. Actualment, els usuaris dels dos barris són atesos al centre situat a la plaça de la Bòbila, ja al terme municipal d’Esplugues de Llobregat.

També persisteix la incertesa sobre el futur del CAP de Sanfeliu, que en alguns períodes estivals ha tancat temporalment obligant els seus pacients a desplaçar-se fins a la Rambla Just Oliveras.

El debat sobre l’Hospital General

La construcció del futur Hospital Clínic als terrenys de Can Rigalt ha reobert el debat sobre el paper que ha de tenir l’Hospital General de l’Hospitalet. Durant anys, diferents administracions van defensar la necessitat de construir un nou centre sanitari, per atendre els 150.000 habitants de la zona nord de la ciutat i substituir l’actual, una promesa feta com a mínim fa 20 anys amb la presentació d’un projecte que ara sembla que ha quedat en suspens.

David Quirós, ara, ha manifestat públicament la seva oposició a aquesta opció, argumentant que la futura posada en marxa del nou Clínic farà innecessària una nova gran infraestructura hospitalària a la ciutat. Si es compleixen els terminis previstos, l’equipament no estarà operatiu abans del 2035.

La construcció del nou complex sanitari anirà acompanyada d’una important transformació urbanística a Can Rigalt, on està prevista la construcció d’almenys 1.200 habitatges nous.

L’alternativa que s’estudia passa per reforçar el paper de l’Hospital de Bellvitge com a centre de referència per a la ciutat. Segons diverses fonts, aquesta reorganització sanitària es negociaria entre l’Ajuntament i el Departament de Salut de la Generalitat.

La mateixa consellera de Salut, Olga Pané, també s’ha mostrat partidària d’aprofitar les sinergies del futur Hospital Clínic abans que impulsar un nou Hospital General.

Rebuig de la Marea Blanca

La proposta no convenç la Marea Blanca ni la Marea Pensionista, que des de fa anys reivindiquen una sanitat pública i de qualitat per a l’Hospitalet. Després de les declaracions de l’alcalde, les dues entitats van iniciar una campanya de recollida de signatures per reclamar la substitució de l’actual Hospital General.

Els seus representants recorden que fa dues dècades fins i tot es va presentar una maqueta del futur hospital previst a Can Rigalt. Consideren que renunciar al projecte suposaria una nova reculada per a la ciutat.

A més, qüestionen la viabilitat de convertir Bellvitge a l’hospital de referència per a tot l’Hospitalet. Argumenten que el centre ja suporta una elevada pressió assistencial en atendre no només la ciutat, sinó també bona part del Baix Llobregat i altres comarques de l’entorn.

Els aproximadament 150.000 habitants de la zona nord de l’Hospitalet, el Samontà, reclamen mantenir un hospital de referència proper. Recorden que l’Hospital General —conegut popularment com el de la Creu Roja— ha anat perdent serveis i especialitats durant els darrers quinze anys, obligant nombrosos pacients a desplaçar-se a l’Hospital Moisès Broggi per rebre atenció especialitzada o sotmetre’s a intervencions complexes.

També a nivell polític hi ha una gran polèmica. Mentre el grup socialista manté les tesis de l’alcalde de la no construcció d’un nou hospital com a conseqüència de la futura obertura de l’Hospital Cínic i la configuració d’un nou mapa sanitari, la resta de grups de l’oposició hi estan totalment en contra.

El Partit Popular va presentar fa un any una moció, recolzada per tots els grups de l’oposició, en què s’instava la Generalitat a presentar un projecte per a la construcció d’un nou Hospital General de l’Hospitalet en els terrenys de Can Rigalt. Els Comuns també estan d’acord en la necessitat de mantenir aquesta infraestructura sanitària: bé aixecant-ne un de nou on està l’actual, tal com es va preveure en el passat, o bé al costat del nou Hospital Clínic. ERC+EUiA manté com a opció primera, encara avui, la de fer l’Hospital General de l’Hospitalet, tal com s’ha anat plantejant en els darrers anys, dins l’àmbit de Can Rigalt, i reclamar alhora més recursos, més capacitat assistencial i una planificació sanitària que posi les necessitats de la ciutadania per davant dels anuncis i dels titulars.

Torna la participació ciutadana en salut

Entre les notícies positives destaca la constitució de la nova Taula Sectorial de Salut, hereva de l’antic Consell de Salut que va funcionar entre el 2006 i el 2013.

Aquell òrgan va permetre asseure en una mateixa taula entitats veïnals, associacions d’ajuda mútua, sindicats, institucions sanitàries i administracions públiques per debatre i formular propostes sobre les polítiques de salut de la ciutat.

Durant aquells anys es van impulsar grups de treball específics sobre atenció primària, salut pública i salut mental, abordant qüestions com ara les llistes d’espera, la manca de professionals, la prevenció de riscos ambientals o la inserció sociolaboral de persones amb trastorns mentals.

La nova Taula Sectorial neix amb l’objectiu de recuperar aquest esperit participatiu i garantir que la ciutadania torni a tenir veu en les decisions sanitàries que afecten la ciutat.

Una bretxa sanitària entre el nord i el sud

Les desigualtats territorials també es reflecteixen a la salut. Diferents estudis de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya assenyalen que la zona del Samontà presenta pitjors indicadors de salut i qualitat de vida que altres sectors del municipi, evidenciant una bretxa nord-sud que continua sent motiu de preocupació.

El dèficit de residències públiques

Un altre dels grans reptes que afronta l’Hospitalet és l’atenció a la gent gran. La Marea Pensionista i la Marea Blanca han obert un nou front reivindicatiu per exigir més residències públiques i places assistencials.

Actualment, la ciutat només disposa de tres residències públiques, una xifra considerada clarament insuficient per atendre una població cada cop més envellida.

Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística corresponents al 2024, l’Hospitalet compta amb 44.739 persones d’entre 65 i 84 anys i 9.209 més grans de 85 anys. En total, gairebé 54.000 veïns superen els 65 anys, cosa que representa aproximadament el 20 % de la població.

«Es necessiten serveis públics que acompanyin les persones grans i les seves famílies. L’Hospitalet no disposa d’equipaments suficients per garantir aquest dret», denuncia Miguel Ángel Hernández, portaveu de la Marea Pensionista.

La Federació d’Associacions de Veïns també ha donat suport a aquestes reivindicacions i reclama a la Generalitat la construcció de noves residències públiques, a més de millores en la qualitat assistencial, l’alimentació i les ràtios de personal.

Un estudi recent de l’Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials, elaborat a partir de dades de l’IMSERSO, situa Catalunya com la tercera comunitat autònoma amb més dèficit de places residencials per a gent gran. L’informe calcula que falten més de 15.700 places per assolir la ràtio mínima de cinc places per cada cent persones grans.

Aplicant aquesta proporció a l’Hospitalet, la ciutat necessitaria al voltant de 2.700 places residencials per cobrir adequadament les necessitats de la seva població. Actualment, les tres residències públiques existents no arriben conjuntament a les 300 places, mentre que la resta de l’oferta correspon a centres privats o concertats.

La sanitat i l’atenció a la gent gran continuen així encapçalant la llista de desafiaments pendents d’una ciutat que reclama més recursos i una planificació d’acord amb la realitat demogràfica.

Pensar ,des de la nostre ciutat, en l’emergència climàtica comporta necessàriament afrontar tot d’aspectes que tenen a veure amb la realitat social que ens envolta, amb els dèficits que pateix una aglomeració humana concentrada en els 12km2 de superfície de que disposa l’Hospitalet de Llobregat i, de manera especial, te a veure amb el model de ciutat que s’ha implementat i desenvolupat des de l’administració municipal.

La crisi climàtica que patim no s’expressa de la mateixa manera en cada realitat social i/o urbanística. L’emergència no opera igual en un municipi rural o en un poble de la costa, i tampoc té les mateixes conseqüències en una localitat farcida de parcs, ben comunicada i amb una circulació d’aire no contaminada. Les condicions concretes de vida, la salut i la mateixa dignitat humana se’n ressenteixen depenent d’un o altre model de ciutat, d’unes o altres actuacions de les administracions públiques i del model econòmic i social imposat.

Ja fa anys que pràcticament ningú nega l’existència d’una crisi climàtica, d’una emergència provocada per accions i inaccions humanes sobre els territoris i les ciutats. En el nostre cas, el de l’Hospitalet, la població es víctima d’una política mantinguda durant anys de prioritat al ciment i a l’asfalt, de facilitar un urbanisme especulatiu i de reduir el territori a un instrument de mercat, de negoci.

En breus moments en els que s’apuntava una possibilitat de redreçament, allà en els primers anys 80 del segle passat, la tònica assumida pels governs municipals presidits pels alcaldes Pujana, Corbacho, Núria Marín o ara David Quirós ha estat la continuïtat en l’ofegament del territori en mans de l’especulació. Cada pam de terreny s’ha convertit en una oportunitat de negoci, sense ni pensar en les conseqüències per la població.

S’han anat acumulant blocs i més blocs, població i més població, sense dotar-la suficientment dels serveis bàsics. Aquesta realitat, que ja era sagnant al llarg del segle XX, està arribant als límits humans ara mateix. La ciutat pateix greument les conseqüències de l’emergència climàtica del planeta i, al mateix temps, contribueix a les seves causes, ofegant un territori complex amb tones i tones de ciment.

Ja fa quatre anys, el 2022, el Consell de Ciutat va impulsar una declaració d’emergència climàtica en la que proposava vuit eixos de treball per alleujar-ne, en el possible, els efectes:

“1: Ciutat més verda i més permeable. Natura urbana saludable, conservació del patrimoni natural. Recuperació dels ecosistemes i de la biodiversitat.

2: Canviar el model de mobilitat. Transport públic sostenible, recupera espai públic per la ciutadania, limitar l’ús de combustibles fòssils.

3: Promoure el consum, la producció i el comerç responsable. Reduir la petjada ecològica. Estimular l’economia circular, el canvi en el model de consum, la maximització de l’aprofitament i el reciclatge.

4: Model alimentari saludable, sostenible i de proximitat. Potenciant productes de temporada i l’agricultura urbana.

5: Prioritat de la transició energètica. Augment de producció d’energies renovables, especialment de l’energia solar tèrmica i fotovoltàica aprofitant les cobertes existents. Foment de l’autoconsum i la creació de comunitats energètiques.

6: Urbanisme sostenible amb criteris d’eficiència energètica i d’acció climàtica. Millora de l’espai públic per les persones. Rehabilitació d’edificis públics i privats.

7: Executar els plans municipals existents: Pla local d’adaptació al canvi climàtic; Pla d’acció d’energia sostenible i clima; Pla director del verd urbà. Pla de mobilitat urbana: Pla de protecció civil, i impulsar-ne de nous.

8: Apostar per accions de comunicació, sensibilització, participació i educació ambiental”

No cal fer un estudi a fons per adonar-se que aquests vuit eixos no han estat de cap manera visibles i efectius en l’acció de govern i en les planificacions que regularment s’anuncien.

En una jornada de treball sobre les emergències a la ciutat, organitzada per l’Espai de Ciutadania fa uns pocs mesos, es resumia aquesta diagnosi pel que fa a la emergència climàtica:

“El model urbà i energètic actual es caracteritza per:

• Un alt consum energètic, basat majoritàriament en energies fòssils o nuclears.
• Una forta dependència del transport motoritzat, especialment del vehicle privat.
• Una urbanització intensiva, amb escassetat d’espais verds i elevada densitat edificatòria.
• Infraestructures urbanes insuficientment adaptades als efectes del canvi climàtic.

Aquest conjunt de factors incrementa la vulnerabilitat del municipi davant fenòmens climàtics extrems, com onades de calor, episodis de contaminació o pluges intenses”

No cal dir que des d’aquí coincidim en aquest diagnòstic, gens engrescador. Les accions encetades pel govern Quirós a l’Hospitalet, no son gaire esperançadores. El poc que es coneix sobre el pla del Samontà no aclareix com es pensa caminar cap a una progressiva naturalització de la trama urbana amb més densitat de població del continent, i més enllà. Sembla que es renuncia a la construcció de l’Hospital promès que hauria de substituir l’antic Hospital de la Creu Roja, a canvi d’una nova zona residencial, d’alt standing, al voltant de Can Rigalt. La rehabilitació, també climàtica, dels habitatges envellits dels barris del nord, resten en una nebulosa, mentre no s’aclareix gens ni mica el futur dels Blocs de Les Planes/La Florida.

A la Granvia les actuacions al voltant de les instal·lacions de la Fira i de la concentració hotelera, no apunten gens en la bona direcció, recordant que es tracte d’un territori altament vulnerable i sensible al canvi climàtic. Es una zona deltàica, que pateix una pressió urbanística i de serveis considerable, en un lloc històricament inundable. El promès PDU Granvia-Biopol agreuja els riscos existents i sembla no haver après res de las catàstrofes de la Dana al sud de València i més enllà.

En el terreny de la energia es pot constatar com s’ha avançat molt poc en el camí de la transició energètica. Aquí també la jornada de treball de l’Espai de Ciutadania explicava que res s’ha fet en aspectes com: 

• Instal·lació i promoció de plaques solars en edificis públics, equipaments municipals, comunitats de veïns i polígons industrials, facilitant ajuts econòmics i simplificant els tràmits administratius.
• Rehabilitació energètica dels edificis, prioritzant actuacions que millorin l’eficiència energètica i redueixin el consum, especialment mitjançant:
• Millora de l’aïllament tèrmic,
• Substitució de sistemes de climatització ineficients.
• Creació d’un mapa energètic municipal, que permeti identificar els edificis, barris o comunitats amb menor eficiència energètica i prioritzar-hi intervencions integrals de rehabilitació.
• Implantació d’auditories ambientals obligatòries per a empreses amb impacte ambiental significatiu, amb mecanismes de seguiment, transparència i plans de reducció d’emissions

Sap greu haver de seguir insistint, però tampoc en la renaturalització de la ciutat s’ha avançat gaire. La xarxa de refugis climàtics resulta clarament deficitària per les necessitats del veïnat si es defineixen els refugis com espais que proporcionen confort tèrmic en episodis de temperatures extremes. Poden ser interiors o exteriors.

L’Ajuntament explica que disposa d’una xarxa de 19 refugis climàtics exteriors, en parcs com el de La Marquesa, Can Buxeres, Les Planes, l’Alhambra, però també en zones o racons verds com la plaça de la Estacioneta o el Bosc dels Nadons a Santa Eulàlia, o el Parc de Can Creixells al barri del Centre. Aquests últims espais resten lluny de poder definir-se com parcs urbans amb presència elevada de verd, ser accessibles per persones amb mobilitat reduïda, disposar de fonts d’aigua, wàters, seients i un entorn segur per infants i persones grans.

També segons l’Ajuntament es disposa de 22 refugis climàtics interiors basats en els Centres Culturals, les Biblioteques, Casals de Gent gran, etc., que tenen horaris limitats i no sempre suposen llocs amables per diferents edats perquè tampoc sempre funcionen els condicionadors d’aire.

No caldria insistir: un altre estiu més en les aules que cremen a escoles i instituts ni en els patis escolars gens naturalitzats i orfes d’ombra suficient.

Per acabar-ho d’adobar, just ara, a inicis d’estiu, el govern municipal ha anunciat el seu interès en escapçar un dels pocs parcs existents als nostres barris, el Parc de l’Alhambra, per construir-hi els poliesportiu que el barri demanda des de fa més de tres dècades. No sembla una bona manera de treballar per limitar els efectes de la emergència climàtica sobre el veïnat.

Per cert, algú recorda la cornisa verda, anunciada ja fa uns quants anys per l’alcaldessa Núria Marin, que havia de convertir en un continu verd la cornisa de La Torrassa i el tros de parc que es manté, amb Matacavalls  i Can Buxeres?  Doncs així és com va una mica tot.

També cal abordar la qüestió de la mobilitat accessible quan es pensa en la crisi climàtica. En aquests sentit, des de la ja citada jornada de l’Espai de Ciutadania es proposa:

• Reducció del trànsit i pacificació dels carrers, garantint com a mínim un eix central pacificat per barri que prioritzi les persones per sobre del vehicle privat.
• Impuls de les zones de baixes emissions, posant l’accent en la salut pública i la millora de la qualitat de l’aire mitjançant accions de sensibilització ciutadana.
• Foment de la bicicleta i dels desplaçaments a peu, ampliant infraestructures segures i accessibles per a una mobilitat activa.
• Millora i impuls del transport públic, promovent-lo com l’alternativa principal de mobilitat quotidiana.
• Electrificació progressiva de les flotes municipals.
• Defensa del territori i de la qualitat de vida, oposant-nos a l’ampliació de l’aeroport i al creixement del turisme de creuers, tenint en compte la nostra proximitat a aquestes infraestructures i el seu impacte ambiental i social.

Queda doncs molta feina per fer davant nostre. Però el temps no espera i la crisi climàtica, la situació d’emergència que patim no espera: ens hi va la vida. Afrontar l’emergència climàtica necessita de l’aportació de la ciutadania, però també, i de forma destacada, de les administracions públiques. No podem fer com si fos possible no actuar-hi; ens cal repensar i transformar l’Hospitalet en un indret amable i saludable. Cal doncs, exigir ja fets, eines i treball per fer més habitable la nostra ciutat i que sigui realment acollidora pel veïnat actual i el futur.

Las cuentas municipales perderán además 300.000 euros en intereses de demora, por la pésima gestión en la recuperación de un edificio patrimonial que está en la ruina

El Ayuntamiento de L’Hospitalet tendrá que devolver cerca de 3 millones de euros correspondientes a una subvención europea destinada a la rehabilitación del edificio Molí, después de no haber ejecutado las obras dentro del plazo establecido. La cantidad incluye los 2,7 millones de euros concedidos inicialmente y aproximadamente 300.000 euros en concepto de intereses de demora.

La situación fue denunciada por la portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular, Sonia Esplugas, quien atribuyó la pérdida de los fondos a la gestión del gobierno municipal socialista. Según explicó, la falta de ejecución del proyecto supone un importante perjuicio económico para las arcas municipales.

El edificio Molí, ubicado junto a la biblioteca central Tecla Sala, uno de los inmuebles históricos de la ciudad, lleva más de una década pendiente de una rehabilitación integral con el objetivo de convertirse en un centro cultural de referencia para la ciudadanía y las entidades locales. Sin embargo, el proyecto continúa sin materializarse y el inmueble permanece apuntalado ante el riesgo de deterioro estructural.

Los antecedentes se remontan a 2019, cuando la entonces alcaldesa de l’Hospitalet, Núria Marín, solicitó apoyo institucional y financiación para impulsar la recuperación del edificio. Finalmente, en octubre de 2023, el Ayuntamiento obtuvo una subvención europea de casi 2,7 millones de euros destinada a financiar gran parte de las obras de rehabilitación.

No obstante, según la información facilitada por el Partido Popular, el gobierno local no aceptó formalmente los fondos hasta mayo de 2024, momento en el que comenzó a contar un plazo de dos años para ejecutar el proyecto. Transcurrido ese periodo, las obras no habrían llegado a iniciarse.

El proyecto aprobado por la Junta de Gobierno en mayo de 2024 tenía un presupuesto total de 4.027.386 millones de euros de los cuales la aportación europea era de 2.692.611 euros y el resto lo garantizaban los fondos municipales: 1.334.775. Entonces, según informes municipales, el nuevo centro de creación y producción de artes visuales El Molí podría ser una realidad a mediados del año 2027. Con este nuevo equipamiento, se quería reforzar el CC Tecla Sala como referente del arte audiovisual en Catalunya y también complementar la apuesta de l’Hospitalet por el Distrito Cultural.

Esplugas asegura que el Ministerio de Agenda Urbana advirtió en varias ocasiones sobre la proximidad del vencimiento de los plazos de ejecución. A pesar de ello, sostiene que el gobierno Quirós no adoptó las medidas necesarias para garantizar el desarrollo del proyecto dentro de los tiempos previstos.

Como consecuencia, el Ayuntamiento deberá reintegrar la totalidad de la ayuda recibida y afrontar además el pago de intereses, una situación que, según la portavoz popular, repercute directamente en los recursos municipales financiados por los contribuyentes.

La dirigente popular también ha expresado su preocupación por lo que considera una situación recurrente en la gestión de subvenciones y ayudas públicas. En este sentido, ha señalado que la pérdida de fondos procedentes de organismos europeos, de la Diputación o del Servicio Público de Empleo de Cataluña (SOC) supone una pérdida de oportunidades para la ciudad y dificulta la puesta en marcha de proyectos estratégicos para los vecinos.

El portavoz del grupo municipal dels Comuns, Manuel Domínguez, también hizo referencia a esta situación y señaló que “este hecho es una demostración más de la parálisis que sufre el ayuntamiento. Y es increíble que se pierdan 2,7 millones de euros de un proyecto que se viene hablando desde hace años”. Mientras tanto el portavoz de ERC+EUiA, Jaume Graells, esperará al siguiente pleno para responsabilizar al equipo de gobierno del PSC

Según informó LH digital de fuentes municipales, se devuelve el dinero porque los análisis técnicos y el coste de la rehabilitación era sustancialmente superior al previsto inicialmente, de unos cuatro millones de euros, y el gobierno Quirós considera que la decisión más responsable es reintegrar los fondos recibidos. También informaban estas mismas fuentes, que de los fondos Next Generation, se han ejecutado 27 de las 28 actuaciones que tenía previstas.

El Edificio Molí es una de las fábricas industriales más antiguas que se conservan en l’Hospitalet, fechada en 1855 y en un primer momento fue una fábrica papelera, aunque luego formó parte del complejo industrial textil de la fábrica Tecla Sala. Actualmente, en los bajos, está la sede del Centre d’Estudis de l’Hospitalet entre otras entidades. Otro de los afectados por esta situación es la Fundación Arranz Bravo.

L’Hospitalet de Llobregat es troba davant una situació educacional de difícil qualificació perquè ja se li han posat totes: emergència, insostenible…. Docents, famílies i entitats educatives han denunciat la perllongada precarietat educativa per falta de recursos i d’inversió. L’elevat abandonament escolar prematur, la massificació de les aules i la insuficiència de recursos per atendre les necessitats d’una població escolar cada vegada més diversa, han situat l’educació en el centre del debat públic de la ciutat. Mostra d’això són les recents manifestacions de la comunitat educativa. CC.OO ha plantejat en diferents ocasions un Pacte de Ciutat sobre l’ensenyament sense que l’equip de govern hagi reaccionat a la demanda.

 Tant CC.OO. en un informe fet públic el mes de març, com l’Espai de Ciutadania en unes jornades celebrades també el mateix mes, han realitzat una radiografia de la situació de l’ensenyament a l’Hospitalet. Tots dos coincideixen en el pronòstic. Les dades i la realitat diària de molts centres educatius mostren una situació preocupant que afecta especialment els barris del Samontà, on es concentren alguns dels indicadors socials i educatius més complexos del municipi. 

 La situació és dramàtica. Hi ha 30 grups extraordinaris (també anomenats “bolets”): 5 a infantil, 19 a primària i 6 a secundària. Això suposa un total de 805 alumnes, dels quals 605 són de primària i 180 de secundària: un increment respecte del curs anterior del 7% i des que es va iniciar el període d’emergència (fa quatre anys) aquests grups s’han doblat.

 Els alumnes matriculats en grups que estan per sobre de la ràtio ordinària sumen un total de 590 alumnes, dels quals 401 pertanyen a l’alumnat d’infantil i primària i 189 a secundària. Tots ells, sumats als dels grups “bolets”, són un total de 1.395 escolars, el 70% dels quals de la zona nord de la ciutat.

 La ràtio actual a l’Hospitalet és de 25 infants a Primària i 20 a Infantil, molt superior a la mitjana de la resta de Catalunya. Entre els infants matriculats en grups extraordinaris i amb sobre-ratios, farien falta 41 aules més. A títol de compensació, pel que fa a centres (edificis), caldrien 5 noves escoles d’una línia d’infantil i primària. I a Secundària, per a cobrir tots els dèficits existents, caldria construir-se un institut de tres línies.

 Per fer front a aquest problema, és necessària la construcció de nous centres educatius, especialment a la zona dels barris del nord, on la pressió demogràfica és més elevada. També es reclama una reducció progressiva de les ràtios d’alumnes per aula i l’eliminació dels grups extraordinaris que s’han anat creant per absorbir l’excés de matriculacions.

 Els representants sindicals critiquen precisament que s’estiguin donant prioritat a la construcció de residències per a estudiants i no a la d’escoles, que hauria de ser el més urgent per l’Hospitalet. No fa molts dies, des de L’Estaca es va criticar l’opció de l’equip Quirós de cedir un terreny per edificar una comissària en l’espai més idoni per aixecar un nou centre escolar.
 
 L’abandonament escolar, una de les principals preocupacions

Un altre dels problemes més greus és l’elevat índex d’abandonament escolar prematur. L’Hospitalet registra taxes significativament superiors a les mitjanes catalana i europea, una situació que preocupa especialment perquè condiciona el futur acadèmic, laboral i social de molts joves.

 CC.OO va xifrar, en el seu informe, en a prop d’un 33%, concretament un 32,7%, l’abandonament escolar a la ciutat: un 38,9% a la zona dels barris del nord (Pubilla Casas, La Florida-Les Planes, Collblanc-La Torrassa). Si les comparem amb el 2024, aquestes xifres s’han incrementat a prop d’un 3%.

 Els experts en educació adverteixen que abandonar els estudis abans de completar una formació post-obligatòria augmenta el risc de desocupació, precarietat laboral i exclusió social. Per aquest motiu, les entitats educatives consideren prioritari reforçar tots aquells programes que permetin als estudiants continuar formant-se i accedir a noves oportunitats.

 Tant CC.OO. com l’Espai de Ciutadania proposen com a mesures urgents l’increment de l’oferta pública de Formació Professional (FP), Programes de Formació i Inserció (PFI), Itineraris Formatius Específics (IFE) i Cicles Formatius de Grau Bàsic (CFGB). La demanda d’aquests ensenyaments ha augmentat en els últims anys, però l’oferta disponible continua sent insuficient per atendre les necessitats de la població juvenil de la ciutat.

 Així mateix, es reclama enfortir els anomenats itineraris de noves oportunitats, destinats a joves que han abandonat el sistema educatiu i necessiten suport per a reprendre els seus estudis o incorporar-se al mercat laboral en millors condicions. Els professionals també consideren imprescindible millorar l’orientació educativa i l’acompanyament tutorial, especialment durant les etapes de transició entre l’educació obligatòria i els estudis post-obligatoris.

 Una altra de les reivindicacions és garantir l’estabilitat dels projectes comunitaris i educatius que treballen en els barris més vulnerables. Aquestes iniciatives exerceixen un paper fonamental en la prevenció del fracàs escolar i en l’acompanyament dels joves amb majors dificultats.

 A més, se sol·licita un augment dels recursos destinats als Centres de Formació d’Adults, que permeten a moltes persones completar estudis pendents, millorar les seves competències i ampliar les seves oportunitats laborals.

 Docents i famílies denuncien que la sobre-ocupació dificulta l’atenció personalitzada de l’alumnat, incrementa la càrrega de treball del professorat i limita les possibilitats d’innovació pedagògica. A més, consideren que aquesta situació vulnera el dret dels estudiants a rebre una educació en condicions adequades.

 Com s’ha dit, per fer front a aquest problema, la urgència se centra en la construcció de nous centres educatius allà on la pressió demogràfica és més elevada. També es reclama una reducció progressiva de les ràtios d’alumnes per aula i l’eliminació dels grups extraordinaris que s’han anat creant per absorbir l’excés de matriculacions.

 Una altra de les prioritats és la rehabilitació urgent d’aquells centres que presenten problemes de manteniment o infraestructures envellides. Diverses comunitats educatives han denunciat en els últims anys deficiències relacionades amb la climatització, l’accessibilitat, els espais comuns i l’estat general d’alguns edificis escolars.

 A més, es planteja aprofitar determinats espais municipals per a usos educatius, una mesura que permetria ampliar temporalment la capacitat dels centres mentre s’executen noves construccions. A això se suma la demanda d’incrementar les places públiques d’escola infantil per respondre a les necessitats de les famílies i afavorir la igualtat d’oportunitats des de les primeres etapes educatives.

 Més recursos per a una educació inclusiva

 La diversitat social, cultural i educativa que caracteritza a l’Hospitalet exigeix una resposta específica per part de les administracions. Els professionals del sector consideren que la inclusió educativa només serà possible si s’incrementen els recursos humans i materials destinats a atendre les necessitats de l’alumnat.

 Les demandes inclouen augmentar el nombre de professionals d’atenció educativa i social, com ara educadors, integradors socials, psicòlegs i treballadors socials. Aquests perfils són fonamentals per acompanyar a estudiants que presenten dificultats d’aprenentatge, situacions familiars complexes o necessitats educatives específiques.
 Cal recordar que a principis del mes de setembre de l’any passat, Tècnics d’Integració Social (TIS) i Educadors Socials (ÉS), personal fonamental en les estructures de moltes escoles, es van concentrar davant el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya contra les retallades d’aquest tipus de places, que va suposar la fi del contracte per a 128 professionals. Això va afectar diversos centres de l’Hospitalet. La convocatòria llavors va ser realitzada per les organitzacions sindicals CC.OO., UGT, USTEC·*STEs i CGT.

 També se sol·licita reforçar els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP), els Serveis d’Educació Inclusiva (SIEI), els suports intensius i altres recursos especialitzats que permeten oferir respostes adaptades a cada situació.
 Les entitats educatives defensen igualment la necessitat de disposar de plantilles estables i ajustades a la complexitat de cada centre. L’alta rotació del professorat i la falta de continuïtat en alguns equips dificulten la consolidació de projectes educatius sòlids i la creació de vincles amb l’alumnat i les famílies.

 Especial atenció mereix l’alumnat nouvingut. En aquest sentit, es reclama una ampliació dels recursos destinats a les aules d’acolliment, espais que faciliten l’aprenentatge de la llengua i la integració educativa i social dels estudiants procedents d’altres països.

 Entre les reivindicacions més destacades figura també la creació d’un nou centre públic d’educació especial que permeti atendre la creixent demanda existent a la ciutat i garantir una escolarització adequada per als alumnes amb necessitats més complexes.
 
 Garantir la igualtat d’oportunitats

L’emergència educativa de l’Hospitalet no pot entendre’s sense tenir en compte el context socioeconòmic de moltes famílies. L’increment del cost de la vida i les dificultats econòmiques afecten directament la capacitat de nombroses llars per a afrontar despeses relacionades amb l’educació. Per aquest motiu, les entitats reclamen la implantació d’ajudes educatives universals que assegurin que cap nen o jove quedi exclòs d’activitats escolars i extra-escolars, material educatiu, sortides pedagògiques o activitats d’oci educatiu per raons econòmiques.

 Els experts recorden que la igualtat d’oportunitats no depèn únicament de l’existència de places escolars, sinó també de que tots els estudiants puguin participar plenament de la vida educativa dels seus centres. L’accés a activitats complementàries, esportives, culturals i de reforç acadèmic és considerat un element clau per a l’èxit educatiu i la cohesió social.

 La municipalització de les Escoles Bressol, un altre tema pendent

La situació de les Escoles Bressol és un altre dels grans problemes que s’eternitzen a l’Hospitalet. Fa ara tres anys que l’alcalde Quirós, llavors regidor d’educació, va prometre la municipalizació de les guarderies subvencionades (cinc en total). Les promeses, però, no s’han concretat, la maquinària administrativa per a segons quines coses funciona de forma especialment lenta i en aquest cas, els aplaçaments clamen al cel. Tot això afegit al fet que la ciutat compta amb un dèficit evident de places a les guarderies, especialment de places públiques. Els equips docents de les bressol es queixen, amb tota la raó, que l’ara alcalde ni tan sols ha tingut el detall de tenir una reunió amb les professionals docents de les bressol i, menys encara, amb les famílies afectades.

 En l’últim ple municipal, les educadores van denunciar la seva situació. Porten més de 14 anys amb els sous congelats i existeixen fortes desigualtats entre les diferents guarderies, amb un impacte directe sobre els nens. El tracte i les retribucions que reben les educadores d’aquesta etapa escolar estan per sota del que reben les mestres dels altres cicles educatius que, com s’està veient aquests dies arreu, tampoc són per a tirar coets.

 Una resposta urgent i coordinada

La comunitat educativa coincideix que la situació requereix una actuació immediata i coordinada entre administracions, centres educatius, entitats socials i ciutadania. Les reivindicacions plantejades busquen no sols resoldre problemes estructurals històrics, sinó també construir un model educatiu més just, inclusiu i adaptat a les necessitats reals de la població.

Mentrestant, docents, famílies i organitzacions educatives continuen reclamant que l’educació sigui considerada una prioritat estratègica per al futur de la ciutat. En. La seva opinió, invertir en educació significa invertir en cohesió social, igualtat i oportunitats per a les pròximes generacions.

La resposta que es doni a aquests desafiaments en els pròxims anys serà determinant per al futur de milers d’estudiants de l’Hospitalet i per a la construcció d’una ciutat més equitativa i inclusiva. Fins ara, la resposta no ha pogut ser més decebedora.

De nuevo toda la oposición está en contra de la propuesta del gobierno municipal debido a la inexistencia de suelo público adecuado para equipamientos escolares

El empecinamiento parece haberse convertido en una forma habitual de actuar de este gobierno municipal, en muchas ocasiones en contra de la opinión generalizada de los vecinos y del resto de fuerzas políticas. Ya ocurrió con el polideportivo de Santa Eulàlia y ahora sucede también con la ubicación de una nueva comisaría para la Policía Nacional y la Guardia Urbana en unos terrenos que, según numerosas voces de la ciudad, deberían destinarse a la construcción de un instituto-escuela, un equipamiento educativo muy necesario en l’Hospitalet

Comunidades educativas, entidades de la ciudad, sindicatos de la enseñanza y partidos de la oposición reclaman desde hace tiempo la necesidad de construir más escuelas. Según los parámetros exigidos por la Generalitat de Catalunya, no existen muchos espacios disponibles en l’Hospitalet para levantar nuevos centros educativos, aunque se ha pedido que se realice una excepción ante la situación de emergencia que vive la ciudad. Precisamente, un solar de cerca de 10.000 metros cuadrados podría ser suficiente para construir una nueva escuela y destinarlo a este objetivo, en lugar de convertirlo en una comisaría.

Hace unos días, la Junta de Gobierno del Ayuntamiento de l’Hospitalet aprobó abrir un concurso de ideas para diseñar la futura comisaría. La construcción está prevista en la avenida Pau Casals, a la altura de la avenida del Carrilet. La intención del gobierno municipal es crear un edificio moderno, funcional y adaptado a las necesidades actuales y futuras de los cuerpos policiales.

Con esta decisión, se pone en marcha el proceso para escoger el equipo profesional que redactará el proyecto de la nueva comisaría. El concurso se realizará en dos fases y permitirá seleccionar la mejor propuesta arquitectónica para el futuro edificio. Un jurado especializado valorará aspectos como la calidad del proyecto, la funcionalidad de los espacios, la innovación, la sostenibilidad y la capacidad de adaptación a las necesidades operativas de los cuerpos policiales.

Desde que se anunció la construcción de la comisaría en estos terrenos, las opiniones en contra —no tanto por la construcción en sí, sino por su ubicación— han sido clamorosas. Recientemente, un estudio de CC.OO. cifraba las necesidades educativas de l’Hospitalet en cinco escuelas más: una de infantil y primaria y un instituto de tres líneas para la secundaria. Precisamente, la citada organización sindical reclamaba esos terrenos donde ahora irá la comisaría, como un espacio idóneo para ubicar una de las escuelas imprescindibles.

Todos los portavoces de la oposición, ERC+EUiA, Comuns, PP y VOX han rechazado de plano el emplazamiento de la comisaría y reclaman precisamente en ese lugar la construcción de un centro escolar. Y aunque consideran que ambos servicios son necesarios, opinan que la situación escolar “es insostenible” y, por lo tanto, requiere mayor prioridad.

Toda la oposición coincide en que 10.000 metros cuadrados no son necesarios para la construcción de una comisaría. Asimismo, la opinión generalizada es la existencia de muchos edificios municipales y particulares (con posibilidad de adquisición) donde poder ubicar el equipamiento policial.

Después cada portavoz ha puesto su matiz. Jaume Graells de ERC ha manifestado que en vez de una comisaría común con la Policía Nacional se podría haber propuesto con los Mossos d’Esquadra.

Manuel Domínguez, portavoz dels Comuns, recuerda que en l’Hospitalet se tendría que paralizar cualquier construcción salvo aquellas destinadas a equipamientos escolares o sanitarios. Y también se ha extrañado de la rapidez en gestionar este proyecto cuando existen otros paralizados con mucha mayor urgencia.

Sonia Esplugas, del PP, ha manifestado que “habría que buscar otro emplazamiento para la comisaría mixta que cumpla con los requisitos para albergar el equipamiento policial”.

Francisco González, portavoz de Vox, coincidente con todas las opiniones, ha añadido que en su día se preguntó al actual equipo municipal qué dinero iba a destinar el Ministerio de Interior en este proyecto ya que también va a estar ubicada la Policía Nacional.

Por su parte, el Ayuntamiento aseguró haber ofrecido a la Generalitat terrenos alternativos para la construcción de un nuevo centro escolar, aunque sin especificar cuáles, y añadió que dicho solar nunca estuvo calificado para uso docente.

La futura comisaría sustituirá las limitaciones de espacio y operatividad que presenta actualmente la sede de la Guardia Urbana situada en la calle Migdia. Según el gobierno municipal, el nuevo edificio permitirá mejorar la atención al público, optimizar la coordinación policial y ofrecer mejores condiciones de trabajo para los agentes.

A les portes de complir dos anys a l’alcaldia, el govern municipal haurà de demostrar abans de les eleccions de 2027 que és capaç de donar una resposta estructural a la matrícula viva, l’habitatge, el padró i la pressió sobre els serveis públics productes de l’emigració constant, mentre l’extrema dreta intenta capitalitzar el malestar als barris. Una extrema dreta que ja no es limita a Vox, grup municipal que va obtenir a l’any 2023 més vots que els Comuns; perquè l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana ja té candidat a l’Hospitalet. I per ambdues dretes extremes, la qüestió dels migrats a la ciutat és el seu principal cavall de batalla.

El 42,74% dels habitants, nascuts a l’estranger

L’Hospitalet de Llobregat ha entrat en una nova fase de la seva història urbana i política. La ciutat ja supera la barrera simbòlica dels 300.000 habitants segons la sèrie provisional de l’INE per al 2026, amb un creixement que confirma la funció històrica del municipi com a porta d’entrada metropolitana, però també la fragilitat d’un model de ciutat sotmès a una densitat extrema, a un parc d’habitatges tensionat i a uns serveis públics que funcionen al límit. Les dades municipals de padró continu situen la població en 295.226 habitants, amb una densitat mitjana de 23.487 habitants per quilòmetre quadrat i barris com La Florida que arriben als 87.255 habitants per quilòmetre quadrat; el mateix registre comptabilitza 126.168 persones nascudes a l’estranger, el 42,74% de la població de referència.

Aquesta pressió demogràfica té una traducció directa a les escoles. El curs 2025-2026 va començar amb 29.865 alumnes de 3 a 16 anys i amb una matrícula viva que ja superava el miler de sol·licituds abans que el curs hagués agafat velocitat: 1.072 incorporacions fora del període ordinari, 629 a primària i 443 a secundària. L’alcalde David Quirós va admetre aleshores que la matrícula viva “tensiona” les escoles, tot i que va subratllar que les dades eren millors que les del curs anterior. Però el problema de fons continua intacte: L’Hospitalet manté, de facto, una escolarització oberta durant tot l’any per donar resposta a l’arribada constant de famílies nouvingudes.

Repte “gestionable”?

El govern municipal intenta presentar aquesta pressió com un repte gestionable a través de més professorat, més aules d’acollida i nous grups educatius. De fet, el curs va incorporar set aules d’acollida més, fins arribar a 64 a tota la ciutat, i es van pactar mesures específiques a les escoles de la Florida i a l’Escola Josep Janés per reduir, a la pràctica, les ràtios mitjançant més dotació docent. També es van obrir nous grups a primària i un nou grup de 4t d’ESO a l’Institut Torras i Bages. Però aquestes mesures, tot i necessàries, tenen un caràcter reactiu: arriben per apagar focs, no per resoldre l’arrel d’una emergència sostinguda.

És aquí on la situació es converteix en una prova política per a David Quirós. El socialista va ser investit alcalde el 15 de juny de 2024, després de la renúncia de Núria Marín, i es va convertir en el quart alcalde democràtic de la ciutat. En el seu primer discurs va prometre un gran pacte per L’Hospitalet 2030-2050, amb cinc eixos prioritaris: cohesió urbana, emergència climàtica, serveis públics de qualitat, convivència i seguretat, i desenvolupament econòmic. També va anunciar una intervenció integral al Samontà, una aposta per la rehabilitació de l’habitatge i un pla de xoc per als equipaments municipals, especialment les escoles.

L’examen de les urnes en un any

Dos anys després, el marge de confiança inicial s’estreny. Quirós no pot presentar-se només com l’alcalde que ha heretat els problemes de la ciutat: abans d’assumir l’alcaldia ja formava part del govern municipal del PSC i, en les eleccions de 2023, ocupava el número 6 de la candidatura de Núria Marín. El 2027 amb tota seguretat encapçalarà la llista socialista i haurà de sotmetre’s per primera vegada al veredicte directe de les urnes com a candidat a l’alcaldia.

Aquest calendari condiciona tota la lectura política de l’emergència migratòria i social. Les eleccions municipals de 2027 ja són la primera gran cita marcada al calendari polític i els partits han començat a preparar una campanya que, segons les primeres anàlisis, pivotarà sobretot sobre seguretat i habitatge. A L’Hospitalet, aquests dos temes s’entrellacen amb la immigració, la saturació escolar, el padró, els desnonaments, l’infrahabitatge i la convivència als barris més densos.

Decàleg reivindicatiu d’Espai de Ciutadania

La plataforma d’entitats Espai de Ciutadania ha posat paraules i agenda a aquest malestar. En el marc de prioritats sorgit de la seva primera jornada, celebrada el 20 de març de 2026, les entitats parlen d’emergències socials, educatives i climàtiques i reclamen respostes estructurals a l’Ajuntament, a la Generalitat i als grups polítics. El document situa al centre el dret efectiu a l’empadronament, l’habitatge digne, el reforç dels serveis socials, la lluita contra el racisme institucional, la reducció de l’abandonament escolar, la fi de la massificació educativa i més recursos per a les aules d’acollida.

La crítica de les entitats és especialment incòmoda per al govern municipal perquè apunta a la gestió quotidiana dels drets. Espai de Ciutadania recorda que l’empadronament és “la porta d’accés als drets bàsics” i reclama que deixi de funcionar com un mecanisme d’exclusió administrativa per a persones migrants, famílies vulnerables o persones sense llar. També exigeix un protocol municipal únic, transparent i accessible, el reconeixement dels informes de les entitats socials i veïnals i mecanismes de denúncia davant pràctiques discriminatòries.

Ampliar el parc públic i el lloguer social

En habitatge, el decàleg reclama ampliar de manera urgent el parc públic i el lloguer social, garantir alternatives reals abans de qualsevol desnonament, obrir nous albergs i recursos residencials, elaborar un mapa de pisos buits, actuar contra l’especulació i controlar l’infrahabitatge. Aquest punt és central perquè l’emergència migratòria no es pot llegir només com una qüestió d’arribades: es converteix en emergència social quan les famílies no poden accedir a un habitatge digne, quan s’amunteguen en habitacions rellogades o quan no poden empadronar-se i, per tant, queden fora de drets bàsics.

La plataforma també demana reforçar els serveis socials i l’atenció comunitària. Les entitats alerten que la saturació dels serveis públics genera desprotecció i agreuja les desigualtats, i reclamen més professionals socials i educatius, menys burocràcia, coordinació estable amb el teixit comunitari i formació obligatòria en drets humans, feminisme i antiracisme. És una esmena directa a una administració local que sovint respon amb dispositius extraordinaris, però que continua sense una arquitectura estable d’acollida a l’altura de la nova realitat demogràfica.

Construir nous centres escolars

En l’àmbit educatiu, Espai de Ciutadania reclama acabar amb la massificació escolar, construir nous centres al Samontà, reduir ràtios, eliminar progressivament els grups extraordinaris, rehabilitar centres degradats i incrementar les places públiques d’escola bressol. També demana més professionals d’atenció educativa i social, més recursos per a les aules d’acollida, plantilles estables adaptades a la complexitat dels centres i ajuts universals de menjador, llibres, material escolar, sortides, colònies i lleure educatiu.

El risc polític per a Quirós és doble. D’una banda, les entitats i una part del teixit social li reclamen que no maquilli la situació amb mesures parcials. De l’altra, l’extrema dreta intenta convertir el malestar generat per la saturació dels serveis públics en un discurs contra la immigració. Vox ja va entrar al ple municipal el 2023 amb tres regidors i 8.494 vots, i ha fixat L’Hospitalet com una plaça simbòlica per disputar el cinturó “rojo” metropolità al PSC. El candidat d’aquest partit a la ciutat serà el seu president del grup municipal, Francisco Javier González.

Ofensiva de Vox

Aquesta ofensiva no és abstracta. Vox va escollir Bellvitge per obrir el curs polític a Catalunya el setembre de 2025 i va presentar L’Hospitalet com un exemple de “decadència” socialista, barrejant inseguretat, deteriorament urbà i crítiques a la immigració irregular. El missatge busca un objectiu evident: captar el vot de classes treballadores desencantades en barris amb alta densitat, pressió residencial i una forta diversitat cultural.

A aquest escenari s’hi afegeix Aliança Catalana, que prepara el seu aterratge municipal a L’Hospitalet de cara a 2027. La formació de Sílvia Orriols ja perfila candidatura a la segona ciutat de Catalunya i aspira a obtenir representació en un feu històric del PSC. La seva presència amplia la competència dins l’espai de l’extrema dreta i pressiona encara més el govern municipal en un tema —la migració— que pot marcar la campanya.

El repte de governar la complexitat

El repte del govern de Quirós és evitar dues fugides igualment perilloses: negar la profunditat de l’emergència o deixar que sigui l’extrema dreta qui imposi el marc del debat. Les dades de matrícula viva, padró, densitat i naixements a l’estranger obliguen a parlar clarament d’acollida, recursos i drets. Però també obliguen a no confondre les causes: el problema no són els infants que arriben a mig curs, sinó unes polítiques públiques que no han crescut al mateix ritme que la ciutat; no són les famílies que necessiten empadronar-se, sinó les traves administratives i la manca d’habitatge; no és la diversitat dels barris, sinó l’abandonament acumulat d’equipaments, serveis socials i planificació urbana.

L’Hospitalet arriba així al tram decisiu del mandat amb una pregunta de fons: si el PSC, després de 48 anys de govern, encara és capaç de governar la complexitat d’una ciutat que ha canviat més de pressa que les seves estructures públiques. Quirós va prometre humanitzar la ciutat, dignificar l’habitatge, reforçar equipaments i situar la cohesió al centre del mandat. Ara haurà de demostrar que aquestes promeses no són només el relat d’un relleu tranquil després de Núria Marín, sinó una resposta real a una ciutat que ja viu per sobre dels seus límits.

Aliança Catalana ja té candidat

A les eleccions municipals de maig de 2027 veurem com es distribuiran els 27 regidors de l’Ajuntament on ara el PSC té 13 regidors i governa en minoria, amb 4 regidors d’ERC i 3 per PP, per Vox i pels Comuns. Jaume Graells ja ha confirmat que encapçalarà la llista dels republicans, i es dona per assegurat que Manuel Dominguez i Sonia Esplugas seran caps de les llistes dels Comuns i PP, respectivament.

Veurem al maig de l’any vinent com la marca de Vox, ja consolidada a la nostra ciutat, competeix amb la irrupció de l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana. Caldrà veure com es mouen els de Sílvia Orriols i si són capaços d’assolir el 5% dels vots per obtenir representació a l’Hospitalet, on probablement encapçalarà la llista l’exconvergent Jordi Ibañez Nielles, que s’ha perfilat com a alcaldable de la formació ultradretana a la segona ciutat més poblada de Catalunya, segons informa Crònica Global.

Ibañez va ser una de les persones que van integrar la llista electoral del partit Convergència i Unió (CiU) a les municipals del 2011, abans que la formació es presentés com a Junts pel Sí en ple procés. Més tard va concórrer amb el partit local Primàries L’Hospitalet, on va ocupar el número tres, sense ser escollit en cap de les cites electorals. Nascut al barri de Santa Eulàlia, l’exconvergent es va convertir en coordinador de la formació d’Orriols a finals del 2025.

Ibañez estarà acompanyat per Maria Teresa Rubio Silva, una coneguda de la política local hospitalenca, i per exmembres d’ERC, Solidaritat i “altres figures del moviment independentista i d’esquerres” del municipi, asseguren des de la candidatura. Rubio va ser una de les cares visibles de la coalició ecologista dels Verds-Grup Europeu, integrada per Els Verds – Alternativa Ecologista, Els Verds-Opció Verda i Los Verdes-Grupo Verde.

Els republicans portaran al Parlament el cas de l’escola que consideren fruit d’una gestió temerària del govern municipal

La comunitat educativa de l’Institut Escola Pere Lliscart ha denunciat públicament la situació “molt greu” que viu el centre arran de la manca d’espais adequats per al lleure i l’educació física a conseqüència del retard en la finalització de les obres del nou edifici situat al costat del principal. A tot això, s’han d’afegir les noves afectacions tant en la façana principal com també a la pista del pati.

Actualment l’escola no disposa de pati ni pista esportiva, una situació que atribueixen a l’incompliment dels compromisos adquirits tant per l’Ajuntament com pel Departament d’Educació.  El conflicte s’ha agreujat després que la denominada “Fase Dos” del projecte hagi estat retirada sense, segons la comunitat educativa, explicacions tècniques clares. Aquesta fase contemplava actuacions com la reparació del pati, la millora de les façanes i la substitució de finestres.

Després d’aquesta fase, l’AFA volia una tercera on es tenia que construir un aula polivalent per diferents activitats, oberta al barri.  Mentre tant, el grup municipal d’ERC+EUiA a l’Hospitalet ha denunciat la situació “insostenible” del centre escolar. El portaveu republicà i cap de l’oposició, Jaume Graells, ha explicat que “s’ha traslladat a les famílies que es podrien quedar sense pati durant un període indeterminat” a causa del risc de despreniments de la façana de l’edifici de primària, que obligaria a instal·lar tanques de protecció i restringir-ne l’ús, i ha anunciat iniciatives al Parlament per exigir solucions urgents al departament d’Educació.

Graells portarà aquesta situació al Parlament de la mà del diputat Jordi Albert, per reclamar explicacions i calendaris concrets sobre les actuacions pendents. Entre les mesures plantejades pel grup republicà s’inclou la construcció del gimnàs, l’habilitació definitiva de la biblioteca i el menjador, així com les obres urgents de reparació de la façana i la remodelació integral del pati.

Les famílies i representants del centre consideren que “s’han superat tots els límits raonables” i reclamen una resposta urgent per part de les administracions implicades. Entre les mesures anunciades per la comunitat educativa hi ha la sol·licitud d’una reunió urgent amb Serveis Territorials i l’Ajuntament per desbloquejar la situació, així com l’exigència d’un pla de contingència immediat que garanteixi espais segurs i adequats mentre durin les obres.

També reclamen un calendari oficial i per escrit amb terminis concrets i responsables identificats, la garantia d’espais alternatius per al pati i l’educació física, i la creació d’una comissió de seguiment mensual amb actes públiques i informació transparent.

L’Institut-Escola Pere Lliscart té 630 alumnes i continua sense gimnàs, sense biblioteca adequada i ara també sense pati, que ha quedat malmès per la construcció del nou edifici. I tot això en una obra nova. “Crec que estem davant d’un cas de gestió temerària”, diu Jaume Graells.

El projecte de construcció de l’edifici de secundària ja va néixer envoltat de polèmica perquè no incorporava equipaments bàsics imprescindibles per a un centre d’aquestes dimensions, com ara el gimnàs, la biblioteca o un menjador adequat, malgrat els criteris establerts pel mateix departament d’Educació.

La comunitat educativa assegura que continuarà treballant “amb determinació” perquè els alumnes del centre disposin “dels espais dignes que mereixen”.