Lluïsa Carmona i Martínez. (Historiadora i Psicoterapeuta, especialitzada en estudis sobre les Dones i en el treball contra les Violències masclistes. Co-Fundadora i membre de l’equip de TAMAIA. Dones contra la Violència.)

Aquest seria el meu desig per la nostra ciutat i crec, segur, que el de totes les dones i nenes. Tot i que tenim una data específica per reivindicar i reclamar l’eradicació de les violències masclistes, el 25N, el 8 de març és també una data per fer-ho, especialment vinculant a la lluita pels drets de les dones de forma genèrica amb la lluita contra les violències, no existeixen els drets laborals, ciutadans, humans si no tenim el dret bàsic a estar vives i sanes, nosaltres i les nostres filles.
El 8 de març és la commemoració històrica feminista, fins l’any 1996 en que es van iniciar les concentracions i més tard les manifestacions del 25N, Dia Internacional contra la Violència vers les dones, però ambdues dates estan profundament relacionades: els drets de les dones i qualsevol dret es deriva del fet de ser vives i lliures, tal i com algun dels eslògans clàssics reivindiquen: “ens volem lliures i vives”.
Com a historiadora especialitzada en estudis sobre les dones i també, com a dona i psicoterapeuta, vinculada estretament en la lluita contra les violències masclistes des de fa 30 anys, estic profundament convençuda que totes les lluites feministes, històriques i actuals, el dret al vot, a l’educació, a l’anticoncepció, a la igualtat salarial, han estat i són lluites contra la violència masclista.
Aconseguir drets de ciutadania i el reconeixement dels drets humans universals, ha estat una eina per aconseguir eliminar, eradicar la violència contra les dones i, certament, al mon occidental. Assolir drets ens ha permès un reconeixement, en primer lloc, de l’existència de la violència i les seves greus conseqüències: l’assassinat de dones i infants en un degoteig constant i, en segon lloc, aconseguir lleis i recursos per combatre-la. Ara bé, després de 30 anys a Catalunya i a l’Estat d’eines i recursos, la forma més greu de violència masclista, els feminicidis, segueixen produint-se i som lluny de la seva desaparició. Així, podem concloure, que la conquesta de drets per sí mateixa, no implica aquesta eradicació i sense ella, les dones no som lliures per viure, per treballar, per participar social i/o políticament, etc…
Quan les dones son privades de la vida i els infants també, habitualment fa anys que viuen un “infern” a on, progressivament o totalment, els seus drets fonamentals no existeixen. No totes les situacions de violència a la parella acaben, afortunadament, en assassinat, però totes impliquen una privació de drets fonamentals. Trenta anys acompanyant a dones en aquests processos, m’han permès conèixer amb detall com, independentment del nivell sòcio-econòmic o formatiu de la dona i dels maltractadors, aquest procés elimina l’exercici de qualsevol dret en el sí d’una família o parella, a l’expressió, als recursos econòmics, a les relacions, a la sexualitat lliure d’abús, sovint amb un conjunt de tantes vexacions psicològiques, físiques, socials, econòmiques… que, des de la distància (falsa), en cap cas atribuiríem al nostre mon “civilitzat” i, si a aquestes condicions afegim factors de vulnerabilitat com la pobresa, la racialitat, la prostitució i/o la tracta, aleshores encara tot és més greu.
En aquests processos infernals podem incidir des dels recursos i les eines que tenim: evitant que la violència s’instal·li en una relació, establint des dels serveis públics (salut, social, seguretat, educatius…) eines de detecció precoç (sí, es pot detectar precoçment i evitar la seva evolució) i facilitar la recuperació de les greus seqüeles en les dones i infants que si son vius, arrosseguen danys per sempre si no reben ajuda. Recuperació, finalment, per poder desenvolupar-se com a dones i persones plenament lliures…
Des de l’àmbit local es pot fer molt en aquest sentit i, per això, bona part de les eines que tenim han de desenvolupar-se localment: serveis especialitzats, recursos de detecció i atenció primerenca (salut, serveis públics generalistes…) protocols d’actuació permanentment revisats i actualitzats. L’àmbit local també, doncs, és un àmbit que pot tenir una gran eficàcia, és on vivim les dones i els infants, i també els maltractadors…. Ara bé, cal un compromís i una eficàcia profunda a tots els nivells, tècnics i polítics.
A la nostra ciutat, l’Hospitalet, vam ser pioneres en la creació de serveis d’atenció a la dona, l’any 1986 es va inaugurar el CAID (aquest any en farà 40), aleshores només existia el CIUD de Barcelona i la primera Casa d’Acollida per dones maltractades (1982 i 1986) impulsada per dones feministes (Grup Alba) i l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores érem on havíem de ser, com a segona ciutat de Catalunya, al capdavant de la lluita, com també ho vam ser en l’impuls de la planificació familiar, els Planings, per exemple… Al novembre d’aquest any passat 2025, s’ha inaugurat, per fi, el SIE de l’Hospitalet, el Servei d’Atenció Especialitzada que determina la llei catalana pel dret a les dones a eradicar les violències que són essencials en tot el territori per aconseguir aquesta eradicació. Conjuntament amb el CAID i amb tota la xarxa pública i d’entitats, tenim una gran oportunitat per actualitzar i donar impuls a aquesta lluita contra les violències masclistes.
A la nostra ciutat, ja sabem, som molts, moltes i tenim totes les formes de violència masclista, les tipificades per la llei i les que encara no ho estan (ho estaran, malauradament… ) això és difícil i complex, però alhora és també una oportunitat, tenim de tot, doncs, hem de fer de tot, i un cop més, ser al capdavant… Per un l’Hospitalet lliure de violències masclistes!
El dia violeta
Olaya-Lourdes Checa (Advocada. Regidora del Grup Municipal d’ERC-EUiA)

Diu la llegenda que el color violeta representa la lluita de les dones des que les sufragistes l´utilitzaven per reconèixer-se entre elles; altres diuen que és perquè les dones cosien camises morades a la fàbrica de T-SHIRTWAIST a on van morir cremades; altres diuen que es perquè el color del fum que sortia en aquell mortal foc de l´any 1.911 era de color gairebé més violeta que gris.
En tot cas, es el color que ens recorda i ens uneix a tantes lluitadores que ens han precedit i a les que vindran. A les que s´aixequen cada dia per aconseguir una veritable igualtat entre tots els èssers humans.
Aquest dia Lila de 2026, es un 8 de març més en el que continuem defensar-nos com a dones de la discriminació econòmica, de la bretxa salarial. Sí, les dones guanyem menys. Hi ha qui nega aquesta afirmació perquè està establert legalment que “a igual treball igual salari “, però totes sabem que això el patriarcat ho ha “arreglat” posant a les dones en categories professionals inferiors i així cobren menys per categoria, i no per ser dones.
Son les dones les que tenen més contractes a temps parcials, moltes vegades per poder-se fer càrrec de les criatures… i desprès perpetuar una desigualtat que permet a l´home exercir violència econòmica sobre la “seva” dona.
Les desigualtats es presenten en tots els àmbits: laboral, educatiu, esportiu, institucional, polític, administratiu, dins dels cossos de seguretat… potser ompliríem fulles amb exemples, però tothom els coneixem, només fa falta que no mirem a un costat, només fa falta que denunciem cada fet discriminatori, homes i dones, amb veu alta.
I això… parlant de veu… val igual la paraula d´una dona que la d´un home? Avui per avui, encara no.
Quan una dona denuncia, quan demanda, quan explica, la seva paraula sempre es posa en dubte; quan l’home es defensa atacant, fent més mal encara, sempre el creuen. La dona sempre té una doble carrega de prova perquè, com son “tan imaginatives”, s´ho poden estar inventant.
Aquests dies tornen al cas “EPSTEIN” Quantes dones esborrades, anul·lades, suicidades (¿?) per denunciar allò que estava passant a L´Illa dels Horrors i al Rancho Zorro?.
Els homes blanquets, prínceps, mandataris, amos de les més grans empreses, els més rics del mon, compraven dones, nenes, nens, compraven cossos pel seu execrable us i abús. Compraven voluntats, les amenaçaven, les empenyien a treure’s la vida… i quan denunciaven… no les creien o, encara pitjor, sabent que era veritat, es protegien entre ells, s´amagaven els uns als altres i titllaven a les dones de “boges”.
A aquesta situació fastigosa i terrible hem arribat a força de donar ínfules a teories negacionistes de la desigualtat de les dones. Aquest negacionisme treballa a favor del hetero-patriarcat, a favor dels poderosos. Dels que diuen que hem arribat massa lluny, quan encara ni la nostra veu val el mateix.
Davant d’això, la creació i potenciació de xarxes de dones, cada cop més fortes, és una necessitat. Per guanyar drets, i no perdre els que hem aconseguit, després de lluites terribles de segles.
A l´Hospitalet comptem amb un bon grapat d´associacions de dones: des de les Dones del Gornal, amb el seu propi monòlit contra la violència de gènere; Amalvigia de Bellvitge, fins a Mujeres Pa’lante. A tots els barris de la ciutat, unes, des de fa molts anys, altres joves, amb dones de totes les procedències, teixint complicitats i estimació entre nosaltres.
A l’Ajuntament li hem de recordar que encara hi han dones que han de dormir al carrer, patint un doble risc. Que no tenim ni un lloc digne que serveixi de punt de trobada entre pares i fills quan hi ha una separació de risc; que denegar un empadronament a una dona amb fills la deixa al albir, sense cobertura. Que hem d’arribar a TOTES, perquè totes som l´Hospitalet.
Finalment, vull recordar que les dones som essencialment èssers contra les guerres: no volem guerres ni per nosaltres, ni pels nostres fills i filles, ni pels nostres familiars ni amics. NO VOLEM LA GUERRA PER NINGÚ, però sabem que els èssers més vulnerables sempre perden més: dones i criatures moriran de fam, abans que els soldats.
8 DE MARÇ DE 2026: PER LA PAU I LA IGUALTAT, I PER ANAR MÉS LLUNY ENCARA.


