L’Olga es va suïcidar el 7 de setembre i, fins ahir diumenge 20 no va poder ser enterrada. Han estat dues setmanes dures per la família i les persones que l’han estimat. Avui, la Mar i la Desi, amigues molt properes a la família, han substituït la filla gran de l’Olga, que encara no ha estat capaç d’afrontar la roda de premsa, acompanyades d’en Pau, del Sindicat d’Habitatge i de Khristian, de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia.

En el comunicat que han llegit s’explica que: “L’Olga va passar tota la seva vida al barri de Santa Eulàlia, on va estudiar, va treballar, va lluitar, va estimar i on va tindre també les seves dues filles. Un barri que avui la troba a faltar.

Era sòcia de l’Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia i va ser membre de la Junta Directiva durant alguns anys. També havia militat a Esquerra Republicana i va participar activament en l’organització de l’1 d’Octubre de 2017 a través del CDR del barri de Santa Eulàlia.

Els darrers anys, va militar al Sindicat d’Habitatge de L’Hospitalet. L’Olga era una persona compromesa i va dedicar bona part de la seva vida a organitzar-se políticament, defensar drets i lluitar pel seu barri i la seva gent.

El dia que la van desnonar, a casa seva també hi vivia una altra companya del Sindicat amb un fill menor d’edat. L’Olga les havia acollit temporalment després d’haver estat desnonades”.

El comunicat conjunt afegeix: “Com milers de famílies de classe treballadora, l’Olga va comprar un pis fa 20 anys a través d’una hipoteca amb el Banc de Sabadell. Després de separar-se es va quedar sense feina amb dues filles menors a càrrec. Separada i sense percebre la manutenció de les filles, no va poder fer front al pagament de la hipoteca del seu pis al carrer Comerç, al barri de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat.

L’Olga va acordar amb el Sabadell una dació en pagament. Fórmula que van promoure el mateix sistema bancari i les administracions com a suposada solució als problemes de la crisi hipotecària, regalant milers de pisos a les entitats bancàries a canvi de lloguers socials que després s’acabarien incomplint.

Aquest lloguer social es va mantenir fins que el seu pis va ser comprat pel fons voltor PromontoriaColiseum Real Estate, fons on el Banc de Sabadell té una participació important. El fons va tallar el lloguer social i aquí va començar la roda judicial que acabaria amb el seu desnonament, el 15 d’abril de 2026.”

Expliquen també que: “La nit prèvia al desnonament, l’Olga va ser ingressada —i donada d’alta— a urgències psiquiàtriques de l’Hospital de Bellvitge, després d’amenaçar amb treure’s la vida.

El seu advocat va aportar aquesta prova als jutjats per tal de suspendre’l, però el jutge s’hi va negar. És més, va obrir un expedient a l’advocat al·legant que la petició de suspensió del desnonament pel seu fràgil estat de salut no estava prou acreditada.

Un cop executat el desnonament, l’Olga i la seva filla petita —menor d’edat— van anar a viure a casa d’una veïna del barri i companya del Sindicat que les va acollir a casa seva per tal de refer-se del cop. La solidaritat de classe li va proporcionar un sostre. Les institucions no li van garantir mai res de res”

La roda de premsa ha comptat amb el suport de diverses entitats com el sindicat CGT, Alternativa d’Esquerres de l’Hospitalet, el Sindicat de Llogateres, el grups municipal dels Comuns i d’ERC, així com de diverses veïnes .

Els convocants han volgut denunciar la inacció de les administracions públiques que han col·laborat en fer possible aquesta situació. Des del Govern de l’Estat i des de la Generalitat no han estat capaços de promoure una política d’habitatge que fes impossible aquests fets i que garantís efectivament el dret a un habitatge digne per tothom. Els poders públics ni tant sols han volgut forçar als grans tenidors a complir amb les seves obligacions.

Tampoc des de l’anomenat poder judicial s’ha atès a les necessitats de persones vulnerables com l’Olga i les seves filles, ni tant sols atenent als informes mèdics. L’ajuntament de l’Hospitalet, com ha explicar el representant del Sindicat d’Habitatge, “sabia perfectament quina era la situació de l’Olga i les seves filles i no van moure ni un dit”; de fet, el dia del desnonament cap representant de l’ajuntament ni dels Serveis Socials va ser-hi present.

Les entitats convocants reivindiquen aquestes exigències: “1. Investigació de l’actuació de les administracions. Que s’investigui la cadena d’actuacions i omissions de totes les administracions implicades que van conduir a la mort de l’Olga. 

2. Responsabilitats polítiques. Que es donin explicacions públiques per part dels responsables polítics i es depurin responsabilitats.

3. Intervenció en casos d’extrema vulnerabilitat. Que es revisin el protocols d’actuació tant a jutjats, com a serveis socials, com a la sanitat pública davant casos d’extrema vulnerabilitat, en especial en situacions de greu deteriorament de la salut mental o risc de suïcidi. 

4. Cap desnonament sense alternativa. Que s’aturin efectivament tots els desnonaments, especialment aquells que impliquin persones vulnerables sense alternativa habitacional.

5. Alternatives habitacionals estables. Implementació urgent d’habitatge públic suficient, com a mínim, per donar resposta a les situacions d’emergència habitacional. Dos nits a un alberg municipal, no són una alternativa habitacional”

Finalment, la roda de premsa ha acabat amb la crida a “un acte d’homenatge i protesta el proper dia 3 d’Octubre a les 19h a la Plaça Pius XII del barri de Santa Eulàlia i convidem a totes les organitzacions del país a acompanyar-nos en aquests moments tan durs i a convertir aquesta mort en un clam per dir que: Ja n’hi ha prou!. Prou desnonaments! Prou al negoci de l’habitatge!”

L’Olga va participar fa dos anys, el 16/02/2024, a una comissió d’estudi del Parlament de Catalunya sobre la salut mental i les addiccions, on va poder parlar, emocionada, un parell de minuts. Aquí teniu l’enllaç: https://youtu.be/q3veWCKIkh4?si=d0AXMjAElfb5glx1 

Les experiències d’altres processos fan desconfiar de la seva transcendència i semblen més un tràmit obligatori que una manera de democratitzar la presa de decisions

Entre el 16 de setembre i el 31 de desembre d’aquest any, està previst el procés de participació que contempla com a objectiu “facilitar que la ciutadania, les entitats, els usuaris dels equipaments afectats, les institucions públiques i els agents sectorials, puguin entendre, contrastar i formular aportacions útils sobre l’ordenació urbanística i les condicions d’implantació del futur Campus de Salut Clínic-UB i del seu entorn, abans i durant la tramitació del planejament”.

Aquests processos de participació es van convertir en obligatoris a partir de la Llei 2/2002 d’Urbanisme i es van acabar delimitant a través del Decret 305/2006 que desenvolupava el Reglament de la Llei d’Urbanisme on s’obligava el disseny d’un programa de participació ciutadana com una part imprescindible en la documentació que ha d’acompanyar la redacció de qualsevol pla d’ordenació en qualsevol municipi. L’objectiu era acabar amb l’urbanisme tecnocràtic que imposaven els despatxos professionals de manera exclusivista i permetre que la ciutadania, que és la que veritablement acaba patint els condicionants dels projectes que dissenyen els tècnics, aproven les administracions i en moltíssimes ocasions afavoreixen a les grans constructores, promotores o empreses de disseny urbà, s’imposessin de manera irreversible. Irreversible volia dir que, un cop aplicats els criteris tècnics i aprovats per les autoritats corresponents, hi ha moltes coses dels projectes urbanístics que son per sempre, que mai després es poden acabar rectificant.

La immensitat de litigis judicials i protestes veïnals que van generar molts d’aquests projectes el segle passat, van aconsellar la intervenció d’Europa a finals dels 90 per tal de democratitzar d’alguna manera el planejament. El Conveni d’Aarhus, signat l’any 1998 i ratificat per Espanya, estableix que els governs han de garantir el dret de la població a participar en la presa de decisions en assumptes que afecten al medi ambient i al conjunt del territori.

En aquest context, el 6 d’octubre està prevista una sessió informativa per explicar les bases del PDU del Nou Clínic, resoldre dubtes i explicar el procés participatiu on els interessats es poden inscriure a participa.gencat.cat en una sessió d’una hora de durada que començarà a les 17,30h. A partir d’aquest dia, s’obrirà un espai de propostes i la possibilitat d’assitir a tres sessions deliberatives municipals (una per municipi afectat, en aquest cas l’Hospitalet, Esplugues i Barcelona), que tindran lloc a finals d’octubre (a l’Hospitalet, el dia 26 d’octubre en una sessió presencial prevista també per les 17,30H, al centre de Transformació Digital de l’Avda Primavera 104-106 a La Florida 6.0).

Feta la llei, no obstant això, feta la trampa, perquè els processos de participació que s’han endegat a la ciutat per projectes tan aclaparadors i determinants com el del Biopol Gran Via, han resultat un estrepitós fracàs, aspecte aquest que haurien de tenir en compte, a la ciutat, tant les entitats ciutadanes que s’oposen a aquest tipus de projectes, els partits polítics que tampoc els veuen clars, o la Sindicatura de Greuges de la pròpia ciutat que potser hauria d’actuar d’ofici en defensa de la ciutadania, sobre propostes de planificació urbana que lesiona els interessos dels veïns: com és el cas concret d’aquest Projecte del Nou Clínic que preveu 800 habitatges mes en els barris mes saturats demogràficament del Continent europeu.

Per fer-se una idea dels resultats del procés participatiu del Biopol Gran Via, adrecem els lectors a la informació que vam publicar a L’Estaca el 12 de desembre del 2024 (https://lestaca.com/actualitat/el-proces-de-participacio-del-pdu-biopol-granvia-que-era-preceptiu-per-aprovar-el-planejament-va-ser-un-lamentable-fracas/). En aquella ocasió, un projecte de planificació urbana que afecta al 8% del territori municipal i que garantia 400.000 metres quadrats de sostre edificable, es va cloure aleshores amb una dotzena de sessions, 36 participacions on line i tres intervencions, amb tres taules de treball, una sessió del Consell de Ciutat, dues taules de debat, cinc reunions als Consells de Districte (excepte al districte II) i una sessió de conclusions.

Com explicàvem a L’Estaca “el procés va comptar amb 253 participants que, en total van fer 81 intervencions a tenir en compte. La realitat, no obstant això, va ser molt diferent. El nombre real d’assistents que no eren ni polítics municipals, del govern o de l’oposició, o de tècnics municipals va ser, en realitat, de 89 persones i el nombre d’intervencions aprofitables de 79 (segons l’informe resultant). Si dividim el nombre de sessions pel nombre de persones ens dona que en cada sessió va haver en realitat una mitjana de 7 persones i una mitjana d’una intervenció que calia recollir en cada reunió”.

Tot això, en un procés participatiu, on estaven organitzades una dotzena de sessions… Què és previsible que passi en un procés participatiu com el del Nou Clínic, on només hi ha una sessió on line i tres sessions municipals previstes?

Els afectats reclamen un telèfon directe amb la Guàrdia Urbana i un tancament del parc als vespres per evitar brutícia, incivisme i delinqüència.

Els veïns més propers al parc de les Planes amb façana a l’avinguda Isabel la Catòlica tocant a Can Serra, acaben de legalitzar l’Associació de Veïns, engegada al novembre de l’any passat, per tal d’enfortir la resposta social pels reiterats episodis d’incivisme que es pateixen al Parc.

Aquesta zona de l’Est de Can Serra on hi ha centenars d’habitatges que donen al Parc, fa anys —la Síndica de Greuges de la ciutat té registrades queixes des de l’any 2023— que venen denunciant les activitats que es desenvolupen a la zona pràcticament de manera diària, provocant sorolls, delinqüència, brutícia i incivismes diversos, així com la utilització de l’espai públic de manera reiterada per la celebració d’esdeveniments privats. Les denúncies ja existien abans de la unificació dels telèfons d’atenció de la Guàrdia Urbana, però després de l’aplicació del 112 per avisos veïnals, ha coincidit la reiteració dels problemes amb la ineficàcia del servei.

A tot plegat es va afegir la situació anormal que patia la Guàrdia Urbana de la ciutat en conflicte permanent amb l’equip de govern, que redundava en uns serveis reduïts que van incentivar el descontrol a l’espai públic. Ara, sembla que la situació de la Guàrdia Urbana s’ha regularitzat, però l’ocupació desorbitada de l’espai públic s’ha convertit en endèmica i els veïns ja no poden suportar més el soroll, la brutícia i la inseguretat permanent.

Celestino Raya, activista veïnal de Can Serra des dels anys 70 del segle passat, s’ha convertit en el nou president de l’entitat i ha explicat a L’Estaca que crear l’Associació de Veïns va ser l’últim recurs indispensable per fer front a la desídia municipal que es manté des de fa anys i que no només té a veure amb el descontrol en l’ocupació del parc sinó també amb l’abandonament de l’espai: brutícia, arbres que es moren per falta de rec, falta de manteniment de plantes i mobiliari urbà, etc.

Arran de la legalització, la nova AVV ha fet una crida pública per tal que els veïns assisteixin al ple municipal del dia 23 a les 10 del matí, per expressar directament al govern i a l’oposició com estan de farts per la situació. La nova entitat es queixa de la indolència municipal però també de la falta de resposta de l’AMB que és la titular del parc. Han reclamat, des de sempre, que el Parc es tanqui per la nit, cosa que l’AMB no accepta. Els arguments de l’administració supra-municipal tenen a veure amb el caràcter d’infraestructura interbarris del parc i la necessitat d’acostumar la ciutadania a espais oberts de manera permanent.

La realitat, però, és que molts parcs considerats metropolitans no es van construir amb tanques exteriors i, posar tanques ara tindria un cost massa elevat que l’organisme no està disposat a assumir. D’altra banda, obrir i tancar un parc a horaris delimitats suposa també un servei de mà d’obra que requereix de responsabilitat i salari, cosa que l’organisme tampoc vol assumir.

De fet, el Parc de les Planes és un espai de reivindicació històrica de la ciutadania hospitalenca dels anys 70, quan es va mobilitzar per tancar una indústria química contaminant que hi havia a la zona i va servir per recuperar l’únic espai que es pot considerar realment un parc urbà de dimensions interessants al centre de la ciutat. El que podria haver estat un parc municipal es va convertir en metropolità des de l’any 1986, governant ja els socialistes a la ciutat. Els veïns de Can Serra, ara permanentment damnificats pels sorolls, abandonament, delinqüència i incivisme que pateix el parc, van ser uns protagonistes directes en la conquesta de l’espai, quan més falta va fer.

Es queixen de la celebració de festes particulars amb música, del consum incontrolat de begudes alcohòliques que arriben fins i tot en camionetes i reclamen un parc net, endreçat i segur, del que tothom pugui gaudir sense suportar tensions ni molèsties.

Demanen, en concret, que l’Ajuntament restableixi un telèfon directe que permeti als veïns reclamar la intervenció urgent de la policia local de manera immediata, així com un servei actiu d’inspeccions que garanteixi que es compleixen les ordenances municipals i la legalitat vigent. Reclamen també que l’Ajuntament inspeccioni les activitats que es registren al local municipal de la plaça del Rellotge i, en cas de comprovar-se que es fan activitats no autoritzades o sense les llicències reglamentàries, s’adoptin les mesures corresponents i es procedeixi a clausura-les, d’acord amb el que la llei preveu.

Les queixes dels veïns de la nova entitat tenen l’aval de la Síndica de Greuges de la ciutat, Merche García, que ha estat reiteradament a sobre del problema sense que s’hagi resolt. En concret, la Síndica demana que es reforcin les actuacions policials, que s’expliqui el que s’està fent a la ciutadania afectada i que es recuperi una comunicació dels veïns directa i molt més àgil amb la Guàrdia Urbana. Alhora, reforça l’opinió que aquest parc hauria de poder-se tancar als vespres per la situació de clara vulnerabilitat dels veïns de la zona, amb  molèsties permanents que afecten directament la seva salut.

Rèplica a una informació de L’Estaca

Manuel Domínguez (portaveu de Comuns)

Lamento dir-ho, per la meva estima a L’Estaca, però l’article aparegut el dia 16 és desinformació, per dir-ho suaument. La seva conclusió sobre les eleccions de l’any vinent fan que l’article tingui una finalitat política clara.

Sí, fins als mesos de la passada primavera, la meva intenció personal era seguir com a cap de llista i així va ser debatut en els òrgans del partit. Tanmateix, un seguit de factors personals i polítics m’han fet canviar d’idea.

Primer, diré les que NO són les raons de la meva decisió.

No tinc cap diferència ideològica greu amb cap membre de Comuns. Això de la diferència d’opinió sobre Can Rigalt amb Laura Alzamora i que sigui el motiu de la meva decisió és una invenció, una pura invenció, que la redacció de L’Estaca hauria d’explicar. Al llarg d’aquests anys hem tingut diversitat d’opinions en molts temes al si del Grup Municipal i de l’Executiva local amb molts membres, com és normal i sa, però mai d’importants.

És conegut que una part de la redacció de L’Estaca va defensar que tots els grups de l’oposició ens havíem d’unir per fer fora al PSC del govern local. Els defensors d’aquesta proposta delirant (un govern VOX-PP-ERC-Comuns) van criticar fortament els nostres pactes pels pressupostos per intentar influir en la política local, especialment la d’habitatge. I sembla que no ens han perdonat.

Ja van escampar mentides sobre la proximitat de Laura amb el PSC, que són les que citen en el seu article, i ara parlen de que aquests pactes i el seu incompliment són el motiu del meu “desgast”. Nosaltres no tenim “el privilegi de la veritat” (la veritat s’aconsegueix amb voluntat, no tenint una opció ideològica, com hauria de saber un/a periodista), però no mentim. Si m’haguessin preguntat, els hagués dit les raons de la meva decisió.

La raó és molt senzilla: crec honestament que Laura Alzamora és millor candidata que jo i treballa millor que jo en l’àmbit institucional. Quan va arribar el moment de prendre la decisió final, ho vaig manifestar, fa uns mesos.

Crec honestament que la tasca política que puc fer i faré, la desenvoluparé millor com a coordinador local dels Comuns i suport al Grup Municipal des de fora. La meva situació personal em permetrà ser el regidor + 1.

Mai he deixat l’activisme polític (encara que la conciliació familiar em va imposar un parèntesi) i ara menys que mai no el deixaré. I em deixaré la pell per convèncer la ciutadania que votar Comuns és votar als únics dels No Més Blocs!, als únics dels partits que tenen representació que s’han oposat al PDU Granvia o han dit clarament des de fa anys que el Parc de l’Alhambra no es toca, als que han defensat l’Estat del Benestar com el que més, als que volen generar serveis municipals per acabar amb el domini de les grans empreses, als que defensen l’habitatge públic, als que fan propostes de convivència i seguretat adreçades a les arrels del problema, etc…

Contrarèplica

Redacció.

És del tot legítim que qualsevol lector pugui considerar que una informació que no li agrada, en lloc d’informar desinformi, i fins i tot que per alguns la informació tingui una finalitat clarament política. De fet, la majoria de les informacions en un mitjà de premsa crítica tenen entusiastes i detractors a parts iguals i també gairebé sempre tenen alguna intencionalitat política, que a uns els hi sembla agosarada i inútil i a altres apropiada i necessària. És ben normal.

El que ja no ho és tant, és que algú que se senti perjudicat per una determinada informació cometi en el seu descàrrec el greu error d’afirmar coses que no s’afirmen en l’escrit motiu de la queixa, i que justament en aquest error posi de manifest exactament el contrari del que pretenia. És el que fa el portaveu dels Comuns en l’escrit de rèplica que publiquem. Afirma, per exemple, que L’Estaca s’inventa que una de les causes de la seva decisió de renunciar a ser cap de llista és la diferència entre ell i la nova candidata respecte del projecte de Can Rigalt. Si es llegeix curosament el que s’informa a L’Estaca és que “hi havia altres sensibilitats bastant més properes als enunciats socialistes” i que “aquestes sensibilitats” podrien haver provocat la seva renúncia “i la consolidació del seu relleu”. No es parla de la candidata, però potser no s’adona que, quan ell la introdueix en l’equació, valida el que, efectivament, s’insinua.

Aquesta manera de barrejar conceptes i impressions és típica del portaveu de Comuns. Explica que “una part de la redacció de L’Estaca” va “defensar que tots els grups de l’oposició ens havíem d’unir per fer fora al PSC del govern local”. Mai cap part de la redacció de L’Estaca s’ha implicat en aquest tipus de qüestions. És molt probable que, a títol purament personal, el portaveu parlés amb algun redactor concret sobre qüestions relacionades amb la minoria del govern socialista i la importància d’arribar a acords entre els membres de l’oposició, però d’aquí a afirmar que una part de la redacció de L’Estaca defensava la, efectivament delirant, proposta d’un govern del conjunt de l’oposició, hi va un abisme. És, fins i tot, inimaginable que algú amb una mica de coneixement de la realitat política proposés aquest tipus de govern. Ens resulta més fàcil, a la vista de com confon algunes coses el portaveu de Comuns, que parés escassa atenció en la conversa i simplifiqués les anàlisis. Passa igual quan barreja l’elecció per part dels Comuns d’un membre de la redacció de L’Estaca pel Consell Executiu dels mitjans, amb el fet que L’Estaca estigui representada en aquest organisme. L’Estaca no està al Consell Executiu dels mitjans públics per molt que un redactor que va en representació de Comuns hi formi part. La realitat és que Comuns va acceptar el veto de L’Estaca i es va curar en salut seleccionant a un redactor de L’Estaca com a representant del seu grup.

En el seu escrit assegura, també, que L’Estaca va escampar mentides sobre la proximitat de la nova candidata al PSC. L’Estaca no escampa mentides: es va fer ressò d’una sensació estesa no solament en les files d’alguna part de Comuns, sinó fins i tot entre militants del PSC, que després va desmentir directament l’al·ludida i que L’Estaca va recollir en el seu moment. L’Estaca ignora la proximitat de la nova candidata a les sensibilitats socialistes i per això l’únic que s’ha fet és posar sobre la taula el que es comenta. Si el que es comenta té versemblances, el resultat és el que es desprèn en la informació i, per tant, tenint en compte com poden d’anar d’ajustats els resultats al maig del 27, els tipus de sensibilitats dels candidats poden resultar decisius. Si la nova candidata no les té, Comuns no hauria de què preocupar-se.

És veritat que no es va preguntar al portaveu les raons de la seva renúncia. Tenint en compte les delicades relacions internes dels partits, la resposta era tan evident que era impossible que aportés elements objectius que s’apropessin a explicacions convincents d’una renúncia que ningú s’esperava. Ell mateix assenyala que “un seguit de factors personals i polítics” l’han fet canviar d’idea. Entre els factors personals fa una afirmació clara: creu honestament que la nova candidata és millor que ell i que treballa millor en l’àmbit institucional. I entre els polítics només explica que ho farà millor com a coordinador dels Comuns i donant suport des de fora. Sembla evident que no hauria d’haver incompatibilitats entre totes dues funcions i costa d’acceptar que una de les raons per renunciar a la candidatura és que ara consideri que la nova candidata és millor que ell, quan això no li va semblar fa 4 anys, especialment si es té en compte que abans tenia molta menys experiència que ara.

De qualsevol manera, tot plegat és respectable. Com ho és també que hi hagi sensibilitats que propugnin una aproximació al PSC local, només faltaria.

De fet, l’únic problema que els redactors de L’Estaca estem cansats d’observar és que no hi ha manera de consensuar posicions per tal que la ciutat avanci en la línia d’afavorir la col·lectivitat, no de perjudicar-la sistemàticament en benefici dels poders econòmics o dels poders polítics instal·lats en les supra-administracions, que també treballen en bona part a favor dels poder econòmics.

De les 23 esmenes presentades al document, només es van aprovar 9, cap dels Comuns, que van votar en contra de l’aprovació final

Pel que ha pogut saber L’Estaca, en la darrere reunió del Consell Executiu dels Serveis de Comunicació Municipals, es va aprovar el text del Contracte-Programa que ha de regular el funcionament dels mitjans públics de comunicació dels dos propers anys, amb el vot en contra del representant dels Comuns i les abstencions de PP i Vox. La resta dels representants van votar a favor, malgrat que dels 10 membres del Consell només van assistir 7, i 3 van delegar en un dels tres periodistes representants dels mitjans que estava present, el director d’El Llobregat Xavier Adell.

Els altres dos periodistes, David Guerrero i Francisco Javier Rodríguez no van assistir, així com tampoc el representant d’ERC, Jordi Vera. De les quatre convocatòries del Consell només en la segona van estar tots els representants. A la primera va faltar el PP per un problema d’ubicació; a la tercera, el membre de Vox va delegar el vot, i en aquesta darrera els ja esmentats.

Com va succeir amb l’anterior Consell Executiu dels mitjans, que es convoca per la necessitat legal d’aprovar el Contracte-Programa d’abast temporal (l’anterior vencia el 31 de desembre de l’any passat), un text contractual que regula onze clàusules i tres annexos que suposen un document de 67 pàgines, es ventila i s’aprova amb tres sessions, amb un temps global en el conjunt de les convocatòries que no supera les 3 hores de durada i amb un total de 23 esmenes, de les quals només 9 van ser aprovades. Un Contracte-Programa que estipula el mecanisme de funcionament dels mitjans públics, els tipus de programes de tots els instruments informatius (Canal digital, butlletí municipal i TV), l’estructura de la plantilla de treballadors, a banda de tots els principis que han de regir el control informatiu del considerable aparell professional d’aquest servei públic i el pressupost estipulat.

De fet, només en les dues sessions intermèdies es va debatre el contingut del document amb les esmenes presentades, debat que es va perllongar pel fet que en l’anterior sessió el director dels mitjans que és l’encarregat de conduir les reunions va determinar que les esmenes de Comuns eren genèriques i que, per tant, no calia discutir-les perquè no esmenaven coses concretes. Com es pot suposar, algunes de les esmenes de Comuns eren esmenes a la totalitat d’alguns enunciats i, per tant, el que s’estava proposant era que es posés en marxa una nova redacció d’alguns capítols que tinguessin en compte les reflexions al·legades.

Després d’una carta de queixa de Comuns i d’una entrevista privada entre el director dels mitjans i el portaveu de la formació segons ha pogut saber aquest mitjà— es va acordar la presentació d’un llistat de set esmenes més concretes que a la fi, van ser rebutjades globalment en la darrera sessió. Només en algunes d’aquestes noves esmenes es va produir l’abstenció d’ERC i del representant de Línia (i en un cas, també de Vox), i el vot favorable de Comuns que feia la proposta.

Les esmenes de Comuns feien referència totes elles a qüestions puntuals de la programació dels mitjans, a la representativitat dels organismes de control i a la necessitat d’obrir novament Ràdio l’Hospitalet exactament —o gairebé— amb el mateix format que tenia quan l’Ajuntament la va tancar com si fos seva, i no de tota la ciutat. Però hi ha una esmena que ens ha cridat l’atenció pel seu contingut i que expliquem tot seguit. Era la darrera i deia exactament el següent: “En el Anexo III se propone también una enmienda a la totalidad con una nueva redacción global donde se especifiquen cuestiones fundamentales: A) Sobre el Estatuto Profesional. ¿Cómo se elegirá el equipo de redactores? ¿Para cuándo está previsto el inicio de su redacción? ¿Qué papel jugará la plantilla en su elaboración?

B) Sobre la plantilla. Se propone modificar la caracterización de los puestos de trabajo. Los dos Caps de Unitat, deben convertirse en Subdirectores. Los 5 coordinadores deben convertirse en Caps d’Unitat. Deben explicarse las funciones del conjunto de la plantilla y especificar por qué es necesario un técnico superior de Comunicación a media jornada. Deben explicarse las causas de los interinajes especificados y su proceso de normalización, así como una explicación detallada de los gastos de Actividad de los SCM; los gastos de Servicios Exteriores, incluida la nueva radio; los gastos de Servicios Indirectos y una justificación exhaustiva del presupuesto de explotación y de inversiones de los años 2027 y 2028.”

Crida l’atenció perquè posa l’accent en un aspecte que sovint passa desapercebut  i és la importància de diversificar l’autoritat jeràrquica en un equip informatiu on el director sembla intocable i les seves ordres resulten sovint indiscutibles. Estructurar la plantilla amb subdirectors i Caps d’Unitat amb més atribucions (i més sou) ajuda a objectivar les ordres i a democratitzar el control dels continguts.

Ja és conegut que Comuns sempre ha posat l’accent en els professionals dels mitjans i que fins i tot defensen que l’acceptació de vetar L’Estaca en l’elecció de membres del CE s’havia fet per no perjudicar els treballadors. En alguna ocasió el seu portaveu en el ple havia parlat d’ells com uns “magnífics professionals” de manera que la defensa d’aquesta esmena cal interpretar-la en la mateixa línia.

Aprovat el Contracte-Programa pel CE, ara haurà de passar pel vist i plau del Consell Assessor dels mitjans, per l’informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i per la ratificació del plenari, abans de ser operatiu del tot a principis del 2027. El document incorpora una fórmula d’emissora municipal que, en principi, no semblava contemplar els mínims que havien expressat en el seu moment els grups de l’oposició municipal, però ja se sap que amb el temps els criteris sovint canvien. De fet, tret de PP i Vox que es van abstenir en la votació final i de Comuns que va votar en contra, ERC sembla estar d’acord amb el contingut del document final.

La candidatura de Laura Alzamora aixeca dubtes sobre l’autonomia de Comuns a l’hora de pactar amb els socialistes a partir del 2027

El panorama de les esquerres a l’esquerra del PSC a l’Hospitalet comença a aclarir-se a vuit mesos de la campanya a les municipals. Mentre que tot sembla indicar que hi haurà pocs moviments en la coalició d’ERC amb EUiA i que al menys el cap de llista es mantindrà com ara, en el grup municipal de Comuns sembla clar un canvi al capdavant de la candidatura. Ja s’ha fet públic que la fins ara número dos de la llista al 2023, Laura Alzamora, serà la que encapçalarà la proposta de Comuns per l’any 2027.

L’organització de Comuns a l’Hospitalet és el resultat de la sopa de sigles i el divisionisme imperant en aquest espai ideològic, que sap molt de pureses però, pel que es veu, molt poc de pragmatisme social. De les antigues esquerres —relativament antigues perquè gairebé totes són d’aquest mateix segle o de la dècada dels 90 (excepte ICV que va néixer el 1987)—, existeixen a l’Hospitalet, amb més o menys organització però, això sí, retenint les respectives sigles, Esquerra Unida de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa, Iniciativa Per Catalunya, Comuns, Podem, Alternativa d’Esquerres i probablement algun grupuscle més que sempre enllesteix a darrere hora una candidatura pròpia per presentar-se a les municipals. De fet, a les passades eleccions locals del 2023, a la ciutat es van presentar 17 llistes amb voluntat d’obtenir regidors, de les quals 5 eren de dreta, extrema dreta o centre-dreta (PP, Vox, Junts, Ciutadans i Valents); 7 de centre esquerra o esquerra (PSC, ERC-EUiA, Comuns, CUP, Alternativa d’Esquerres, Vecinos i Decideix LH) i unes altres 5 d’indeterminades. Només van aconseguir regidors 5 forces, de manera que 12 de les 17 no van aconseguir representació, i cap d’aquestes 12 ni tan sols va superar el 4% dels vots.

Sense que hagi transcendit públicament, se sap que cap a finals de juny, una assemblea d’EU, —força integrada, de fet, en Comuns (però que actua com una tendència interna), juntament amb Podem i altres independents—, va elegir com a candidat, amb l’objectiu de proposar-lo en el seu moment per encapçalar la candidatura global, a Manuel Domínguez, portaveu del grup municipal i anterior cap de llista. La proposta va reeixir i Manuel Domínguez va acceptar encapçalar la candidatura. Gairebé 60 dies després, Manuel Domínguez ha declinat repetir com a cap de llista i deixar espai a la representant de Comuns, Laura Alzamora.

Per cert, Laura Alzamora, que s’havia incorporat a la candidatura com a representant de Podem l’Hospitalet l’any 2023, va ser expedientada pel partit i posteriorment expulsada, per signar una carta pública de suport a Sumar. Ara, militant de Comuns, ha acceptat ser la cap de llista després de la renúncia de Domínguez.

Ha costat d’entendre, a tots els que segueixen les dinàmiques internes de l’esquerra a la ciutat, que Manuel Domínguez, que va acceptar al juny la proposta de la seva tendència per repetir com a cap de llista, hagi renunciat en el termini de dos mesos amb les vacances pel mig, a tornar-se a presentar encapçalant la candidatura. No només això: ha renunciat a formar part de la llista ara que ha complert l’edat de jubilació, després que mai hagués expressat cansament en les seves tasques i després de declarar recentment que tornarà a ser “regidor en exercici” sense ostentar cap càrrec. És a dir, que mantindrà el seu activisme social, al marge del seu càrrec de representació.

Malgrat que ha al·legat motius personals, la realitat no acaba de casar, sobretot si es coneix l’ambient intern que provocaven, en ocasions, interpretacions molt diverses de la realitat hospitalenca i, sovint, confrontades. Pel que ha transcendit, va haver posicions contràries en interpretacions molt controvertides per la ciutat, com el recent projecte de Can Rigalt, on l’Hospitalet haurà de suportar 800 nous habitatges en el barri més saturat d’Europa. Mentre que Domínguez sembla que es mostrava absolutament contrari al projecte tal com estava plantejat —les seves declaracions públiques son indubtables al respecte— hi havia altres sensibilitats bastant més properes als enunciats socialistes. Sembla que son aquestes sensibilitats les que han provocat la renúncia de Domínguez i la consolidació del seu relleu.

Com és comprensible, hi ha molta discreció en les desavinences internes, però fa molts mesos que aquestes han saltat a la palestra. A l’inici del mandat Quirós, es va especular fortament amb la predisposició de Laura Alzamora a pactar una coalició de govern amb els socialistes. Ella ho va desmentir aleshores però en l’ambient sempre han surat les divergències d’oposició entre Domínguez i Alzamora per incorporar-se a un govern que fa aigües.

Mig any després de ser elegit alcalde Quirós, Comuns va donar suport als primers pressupostos amb un document signat que incorporava desenes de compromisos que, un any més tard, es va poder comprovar que s’havien incomplert en un 90%. Aquesta realitat va debilitar la posició dels Comuns que, no obstant això, van tornar a donar suport als pressupostos de l’any següent amb només l’acord de fer un seguiment dels compromisos. Vist el nou incompliment, aquest 2026 no va haver aprovació dels pressupostos per part de Comuns, però el desgast sofert pel seu portaveu ja resultava evident del tot i les divergències a l’organització i especialment al grup municipal per aquesta i altres causes, van resultar decisives. Molt poc després es produïa la dimissió de la diputada Núria Lozano i la incorporació de la regidora Martha Cerdeño que, pel que es comenta, és molt propera als postulats de Domínguez. De tota manera sembla que tot plegat ha esdevingut massa tard i que el desgast ha estat implacable.

Ara, resulta inevitable pensar que l’opció Alzamora ha guanyat enfront de l’opció Domínguez i que passi el que passi en les properes eleccions municipals, votar Comuns pot suposar clarament votar PSC però amb unes altres sigles, qüestió aquesta que adquireix una importància descomunal davant dels actuals sondeigs que s’han conegut recentment.

Manuel Domínguez sempre s’ha expressat molt curós amb els possibles perjudicis que les seves posicions podien provocar sobre l’organització. El problema és que quan les organitzacions son fràgils i alhora estan convençudes de tenir el privilegi de la veritat, resulta complexa influir sense que es produeixin fractures, però renunciar a sostenir evidències per no provocar reaccions contràries, encara resulta més lesiu a mitjà termini, com s’ha pogut observar.

La masia canviarà ara de propietaris i s’ignora qualsevol acord sobre la seva rehabilitació

Com era del tot previsible, s’ha fet pública la venda de la finca de Can Rigalt, fins ara propietat del Barça des de l’època del president Núñez, a la immobiliària Metropolitan House per 30 milions d’euros, dels quals ja n’ha pagat 10. Amb l’operació, el Barça perd uns 7 milions d’euros nets —a banda del cost del trasllat de la subestació d’Endesa que forma part d’aquesta parcel·la— però és treu de sobre la rèmora d’uns espais absolutament inutilitzats i molt gravosos pel club, mentre que Metropolitan House acaba convertint-se en la propietària gairebé exclusiva del volum edificatori previst en el projecte del Nou Clínic.

L’any passat Metropolitan House va invertir prop de 19 milions d’euros per adquirir uns 72.000 metres quadrats que eren propietat de la promotora Sacresa i una part que corresponia dels terrenys d’Endesa. Posteriorment, i ben a poc a poc, va anar adquirint la resta de petites parcel·les de propietats privades amb un únic objectiu: incorporar-se al projecte del Nou Clínic amb la capacitat estratègica que li havia de garantir preservar les qualificacions del sol edificable que eren el seu objecte de negoci. Aquest objectiu d’acumular la pràctica totalitat de les parcel·les ha estat directament impulsat pels promotors del projecte perquè és molt més senzill posar-se d’acord amb el repartiment parcel·lari del projecte amb un sol propietari que amb una infinitat de propietaris dispersos, la majoria dels quals no tenien capacitat inversora per promoure noves construccions. Metropolitan House és tot el contrari. Una empresa que ha anat creixent amb el pas dels anys i que a l’Hospitalet ja té unes quantes promocions activades, per exemple, la residencial Da Vinci on hi ha 60 habitatges entre els de Protecció Oficial i els de renda lliure, d’un màxim de tres habitacions cadascun d’ells.

Juntament amb les operacions progressives d’adquisició de sol i la compra final de la gran parcel·la del Barça, la promotora ha vigilat de prop l’acord definitiu per reubicar la subestació elèctrica d’Endesa, un punt que era considerat imprescindible per fer realitat la totalitat del projecte. Com que el pacte entre la Generalitat i l’Ajuntament de l’Hospitalet per reubicar la subestació sembla fet, la promotora ha activat l’operació Barça, que no estava garantida fins que no hi hagués un acord concret sobre la subestació. Pel que hem pogut saber, l’operació de reordenació de tota la xarxa elèctrica i el trasllat de la infraestructura superarà els 60 milions d’euros, dels quals uns 30 milions els haurà de pagar el FC Barcelona que ja els tenia comptabilitzats, pel que sembla, en els seus balanços immobiliaris. Sobre els altres 30 milions d’euros no hi ha hores d’ara cap indicatiu públic de com es finançaran. Només se sap que, qui coordinarà el trasllat de la infraestructura per tal de deixar lliures els terrenys on Metropoilitan House ha de construir els 800 habitatges a tocar de la carretera de Collblanc, son les administracions públiques, així, en general. I d’administracions públiques n’hi ha quatre vinculades al projecte: la Generalitat i els tres ajuntaments de Barcelona, Esplugues i l’Hospitalet.

En aquest punt caldria recordar que el Nou Clínic s’instal·la en el terme municipal de Barcelona, juntament amb 325 habitatges. A tocar de la Diagonal. A Esplugues hi va la nova Facultat de Farmàcia i a l’Hospitalet, els 800 habitatges de Metropolitan House. Si, a sobre s’han d’abonar els 30 milions de la subestació d’Endesa equitativament entre administracions, el negoci de l’Hospitalet és un escàndol. Cal dir que amb l’acord de trasllat de la subestació qui realment guanya és la immobiliària i si guanya la immobiliària vol dir que el projecte global es podrà tirar endavant perquè Metropolitan House assumeix els 800 habitatges però també la despesa d’urbanització del conjunt. Una despesa que finançaran, com no pot ser d’una altra manera, els nous compradors dels 1.125 habitatges previstos en el nou barri.

Fins ara, tot el que el Consorci ha publicitat del projecte del Nou Clínic, són l’estratègia global i els beneficis. Ni una paraula fins ara de les càrregues ni del detall concret del finançament global.

A tot això, ni una paraula  d’un bé patrimonial que continua existint en el terme municipal de l’Hospitalet: la masia de Can Rigalt, declarada BCIL l’any 2001 i fins ara propietat del FC Barcelona, amb el que s’havia pactat la seva rehabilitació integral —que mai es va produir. Ara, la masia serà propietat de Metropolitan House i, que hagi transcendit, no se sap una sola paraula de cap conveni entre l’Ajuntament de l’Hospitalet i la nova propietat per preservar-la. El més normal seria que, en el context del projecte, on l’ajuntament de l’Hospitalet hauria de tenir moltes coses a dir, s’hagués pactat amb l’adquisició del bé patrimonial al FC Barcelona, un conveni de restauració i cessió d’ús de la masia a la ciutat.

L’equip Quirós ha centrat tota la seva alegria pel projecte del nou Clínic en un fet, fins ara mateix, sense cap concreció ni tan sols futura: que els residents del nord de la ciutat tindran el nou Hospital Clínic com el seu hospital de referència. Ubicat en una altra ciutat, hereu necessari del vell Clínic amb el que això suposarà de cobertura sanitària pels barcelonins i amb una dada de la qual tampoc no se n’ha parlat que és la part que el Nou Clínic haurà de dedicar necessàriament a la sanitat privada, que ja existeix ara mateix en el vell clínic, i que tot indica que creixerà de cara al futur.

Sobre la masia, ni una sola paraula. Sobre el cost que tindrà pels hospitalencs el trasllat de la subestació, ni una sola paraula. Sobre l’obligació de cobrir les necessitats de serveis i equipaments d’uns 2.000 nous residents a la zona de Can Rigalt, ni una sola paraula. Sobre l’imprescindible esponjament dels barris del Samontà, ni una sola paraula…

Setmanes funestes per la història recent de la ciutat. En només 20 dies ens han deixat tres persones de relleu pel que fa al treball en benefici de les capes socials més febles d’aquesta societat capitalista que amenaça durament la coexistència i el futur, com és fàcil veure a l’Hospitalet. Primer va ser Clara Parramón, després Pepe Gutiérrez i ara Andreu Trilla.

No és difícil recordar l’escolapi Andreu Trilla a la Casa de Reconciliació de Can Serra al costat de Jaume Botey i de Mari Pau Trayner —i de tants altres—, en qualsevol de les tasques que servien per reivindicar millores socials, defensar les persones vulnerables o estimular el coneixement a través de l’ensenyament d’adults. L’Andreu Trilla era aquell activista més aviat prim, de barba llarga, discret i treballador que sempre hi era quan se’l necessitava.

Havia nascut l’any 1940 a Balaguer i amb només 16 anys es va vincular a l’Escola Pia, essent ordenat sacerdot l’any 1964. Va estar destinat a molts llocs però nosaltres el recordarem per l’ingent tasca que va desenvolupar al barri de Can Serra, a la Casa de Reconciliació, a l’escola d’adults, on va participar en la seva creació i a l’Associació de Veïns. De fet, a tot arreu on se li reclamava la seva participació i el seu ajut desinteressat. Va ser també, d’alguna manera, l’impulsor del gran mural de Jordi Maragall que hi ha a la Casa de Reconciliació on ell sempre expressava la importància de reflectir en un mural públic el pes dels ideals en la recerca d’un món més just i igualitari.

Justamen, els escolapis de Can Serra van ser la Comunitat que més es va implicar en el treball reivindicatiu del barri, especialment des de mitjans dels anys 70 on van coincidir dues personalitats tan marcades com el Jaume Botey i l’Andreu. Malgrat que, des de l’any 2008 residia a Santa Margarida de Montbui, encara era possible saludar l’Andreu Trilla quan se celebrava alguna commemoració assenyalada al barri, com per exemple quan a l’any 2025 va col·laborar activament en la celebració del 50è aniversari de la inauguració de la Casa de Reconciliació.

A banda del seu activisme social se’l recordarà també per la seva faceta intel·lectual. Era un gran lector i l’introductor al país de la psicoanalista francesa Marie Balmary, en els seus estudis sobre la psicologia freudiana i els textos bíblics. Entre el 1991 i el 2003 va ser Provincial de l’Escola Pia de Catalunya i crític literari de la revista Foc Nou. Va deixar una empremta inesborrable a Can Serra entre tots aquells que el van conèixer i el van tractar d’a prop.

(Foto extraida del diari PUNT VUI+ y realizada por ELENA FORCADA)

Es fan ressò d’un comunicat del sindicat de la Guàrdia Urbana on es mostren sorpresos del treball del departament de nòmines aquest agost

El sindicat de CCOO de l’Ajuntament acaba de recordar, en el primer Coco Flash del curs, que l’Ajuntament continua devent a la totalitat de la plantilla el 2,5% global dels endarreriments entre gener i desembre del 2025, així com el 2,5% de la paga de productivitat també del 2025 i el 0,5% de la paga de productivitat del 2024.

Ho han fet arran del comunicat del SPL-CME, el sindicat de la policia local, que es fa ressò de la “sorpresa” que ha suposat que Recursos Humans de l’Ajuntament hagi treballat aquest mes d’agost per poder aplicar econòmicament l’acord de l’específic de la Guardia Urbana. “Valorem molt positivament aquest esforç de RH de l’Ajuntament i del departament de nòmines”, afirma el SPL, a la vegada que asseguren que estan “davant de l’acte més gran de compromís de l’ajuntament cap a la Guardia Urbana de l’Hospitalet”, després que “l’alcalde hagués aixecat una objecció de la Intervenció de l’Estat per fer aquest acord”.

Això ha suposat que cada guàrdia local ha cobrat en la nòmina d’agost 1.430,20 euros que els hi devien d’endarreriments segons CCOO, de la qual cosa se n’alegren, mentre recorden tot el que encara es déu a la resta de la plantilla municipal i esperen que es resolgui, com s’ha fet amb la Guàrdia Urbana, al llarg d’aquest mes. El que esperen és que a finals de setembre pugui reflectir-se en la nòmina de la resta de treballadors el que l’Ajuntament deu a la plantilla.

Segons expliquen, hi ha col·lectius municipals que també reivindiquen la seva valoració “alguns des de fa 22 anys”, i assenyalen que “a cada mesa de Treball ens diuen que per aconseguir una nova valoració o d’altres millores cal “donar quelcom a canvi” (augment de jornada, modificació de jornada…). CCOO es pregunta “per què no mostren la mateixa sensibilitat i fem un acord com aquest —es refereix al de la GU— per al col·lectiu de biblioteques, conserges, regidories, Serveis Socials…?” i assegura que “Podrien fer servir la RLT que tenim en marxa fa 11 anys per aconseguir aquestes valoracions, tal com s’ha fet amb la Guàrdia Urbana”.

La diferència és que el conflicte amb la Guàrdia Urbana va arribar a uns límits gairebé insuportables, especialment amb la situació de crisi delictiva que patia la ciutat. Fins ara, la plantilla municipal no ha parat de queixar-se, de la mà dels dos sindicats majoritaris, UGT i CCOO, però el conflicte no ha afectat als llocs de treball dels departaments, ni s’ha plantejat més enllà del malestar endèmic que mostren els treballadors.

CCOO espera, segons afirma en el seu full volant “no haver d’anar a cap ple” a reclamar novament el que se’ls deu.

Cientos de plantas y árboles están ya secos, pese a que el gobierno Quirós ha prorrogado a la empresa

Algunos vecinos de Santa Eulàlia han denunciado la falta de mantenimiento de las nuevas plantaciones ornamentales que se están realizando en diferentes puntos del barrio. Según señalan, algunas de las plantas y árboles colocados recientemente se han secado apenas un mes después de su plantación, debido a la falta de riego. (Al final del texto la explicación de la foto)

La situación contrasta con el balance difundido por el Ayuntamiento de l’Hospitalet y, concretamente, por el alcalde a través de las redes sociales, en el que se destaca la plantación durante este año de 2.500 nuevos árboles y 66.000 plantas en más de 220 espacios de la ciudad.

Los vecinos consideran que el esfuerzo de ampliar los espacios ornamentales pierde buena parte de su sentido si las nuevas plantaciones no cuentan posteriormente con el mantenimiento necesario para garantizar su supervivencia. De poco sirve, apuntan, anunciar que se van a poner miles de nuevas plantas si después no se riegan ni se cuidan adecuadamente.

Una situación que puede acabar convirtiendo una inversión destinada a mejorar y aumentar la visión del verde urbano en un esfuerzo estéril. Como dice el refrán, “todo puede quedar en agua de borrajas” si no se garantiza el mantenimiento de las plantas una vez colocadas.

Para Jaume Graells, de ERC+EUiA, l’Hospitalet afronta una falta de zonas verdes y un deficiente mantenimiento de los espacios existentes. Y los problemas son recurrentes: falta de limpieza, control e incivismo en parques y plazas de la ciudad.

Para los republicanos hay ejemplos concretos como el parque de La Torrassa, el parque de Les Planes y la plaza Espanyola, donde se han detectado situaciones de abandono, suciedad, botellones, ruidos y falta de control. También se cuestiona la planificación municipal de las llamadas zonas verdes y reclama una política global que permita aprovechar mejor estos espacios.

La propuesta pasa por convertir parques y plazas en espacios de convivencia y actividad, destinados al ocio, el deporte y a las relaciones entre vecinos. Para ERC+EUIA, “l’Hospitalet no solo necesita aumentar sus zonas verdes, sino cuidar y mejorar las que ya existen”.

La portavoz del PP de l’Hospitalet, Sonia Esplugas, critica el estado de mantenimiento de los parques municipales y metropolitanos de la ciudad. Denuncia que espacios presentados como “refugios climáticos” tienen pocas zonas de sombra, mobiliario deteriorado y espacios verdes descuidados.

Esplugas recuerda que el PP ha reclamado mejoras en los parques metropolitanos de Can Buxeres, Les Planes y Bellvitge, pero asegura que no se ha actuado para resolver su deterioro. Señala especialmente sistemas de riego que llevan años sin funcionar y desagües obstruidos por la acumulación de hojas. También responsabiliza al PSC, ERC y Comuns, que gobiernan conjuntamente en el AMB, de la situación de estos espacios.

Además del mantenimiento, la portavoz popular reclama reforzar la seguridad y el civismo en los parques, denunciando problemas como botellones, peleas, venta de droga e inseguridad que, a su juicio, han deteriorado estos espacios de convivencia familiar.

Los Comunes, por medio de Manuel Domínguez y Laura Alzamora, han manifestado el deplorable estado de los parques y como ejemplo el de La Torrassa donde una de las laderas de la montaña está llena de plantas secas y en la zona más plana llena de arbustos secos. La sensación de dejadez es muy clara.

La falta de mantenimiento por parte de la empresa encargada está clara, pese a que el actual gobierno municipal la ha prorrogado un año más sin que se le haya exigido mayor cumplemiento con los deberes contractuales que es lo que se le debiera exigir para el mantenimiento de parques y jardines.

Los Comunes consideran que precisamente con las olas de calor que está sufriendo la ciudad todas estas zonas que se utilizan como refugio climático deberían de estar mucho más cuidades y con un mejor mantenimiento. “La situación en que se encuentran no invitan a venir, algunas zonas parecen un desierto”, manifiestan.

Para Francisco Rodríguez de VOX, no cabe hablar de un mero problema de mantenimiento, porque tras años de abandono, la mayoría requieren nueva inversión para restaurar lo deteriorado.

“La empresa concesionaria del mantenimiento de parques y jardines, que no por casualidad es la misma que la de recogida de residuos y limpieza, debería ser objeto de evaluación y, si se constatara dejación en la prestación del servicio, estudiar posibles sanciones”, manifiesta VOX.

La foto es una evolución de una de las plantaciónes realizadas en un mismo punto. Primera foto la plantación ornamental (16 de julio); foto del centro (27 de julio) y la última foto (21 de agosto). La falta de mantenimiento es notoria.