Sílvia Casola (Sociòloga. Activista feminista. Ha estat responsable de l’àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, i assessora en polítiques d’igualtat i feministes en l’àmbit local. Actualment, regidora del grup municipal d’ERC+EUiA.)

Parlar de feminisme és parlar de present i de futur però,, sobretot és necessari i revolucionari en un moment en què alguns volen posar en qüestió si hem anat massa lluny.

El feminisme és una aposta radicalment democràtica per ampliar drets, repartir poder, redistribuir recursos i reconèixer les cures. No és un projecte contra ningú, sinó a favor d’una societat més justa. Però hem de reconèixer que el feminisme avui viu un moment paradoxal. Després de la gran onada feminista viscuda ara fa deu anys, hi ha forces que intenten qüestionar que hem anat massa enllà i fins i tot voldrien fer marxa enrere en alguns drets aconseguits.

I si, des d’una perspectiva històrica, el feminisme mai abans havia tingut tanta presència pública, tanta incidència legislativa ni tanta capacitat de mobilització, però tampoc mai havia patit un atac reaccionari cultural tan organitzat com ara. El debat avui no es centra tant en qüestionar una certa igualtat formal, com per exemple que les dones puguem votar, si no en evitar els canvis estructurals en el sistema patriarcal que poden fer canviar realment les coses. I ens cal assumir que això genera resistències i moviments reaccionaris, perquè l’objectiu del feminisme és transformar privilegis.

Les dades confirmen la necessitat del feminisme: segons l’Informe de Bretxa Salarial de Gènere 2026 d’UGT Catalunya (2023), la bretxa és del 16,75%, més de 5.000 euros anuals menys per a les dones. És a dir, treballem gairebé un mes i mig gratis. CCOO també assenyala que les dones es concentren en sectors més mal remunerats i tenen més dificultats d’accés a complements i càrrecs directius. La precarietat i les cures continuen tenint rostre majoritàriament femení.

Però entre els joves el debat es fa molt evident. L’estudi “Rebel·lies que no transformen”, de la Fundació Irla, aporta una mirada actualitzada sobre aquest debat: mentre que les joves mostren un suport ampli als principis feministes, entre una part significativa dels homes joves creix la percepció que el feminisme “ha anat massa lluny”. I aquest fenomen no pot ser ignorat ni simplificat. Si volem un futur feminista real, necessitem entendre per què i a través de qui, una part dels nois joves percep el moviment com una amenaça o com una exclusió.

L’estudi destaca, entre d’altres, el paper de les xarxes socials com a amplificador dels discursos antifeministes, com ho pot ser la irrupció de la IA, i de com, a través d’aquests espais els joves busquen respostes a les preguntes de sempre, però troben odi i antifeminisme com a resposta.

Es dona una fractura real que no podrem resoldre amb eslògans o gestos sols simbòlics. I aquí és on el feminisme ha de saber donar resposta, sense dogmes ni imposicions, sinó convencent col·lectivament. Aquesta batalla cultural només es guanyarà si es dona a tots els nivells, també des dels ajuntaments, que, com a administració més pròxima a la ciutadania, hi tenen molt a dir.

En el cas concret de l’Hospitalet, el govern municipal sembla més preocupat pel postureig que per impulsar canvis reals i efectius. Un any més, l’acte principal del 8 de març ha estat una classe de Zumba, mentre l’ajuntament continua sense pla d’igualtat, tal com denuncien els sindicats.

La falta de lideratge del govern municipal pel que fa a les polítiques de dones es fa evident al dia a dia, amb qüestions com la falta de coordinació i transversalitat o la manca de recursos suficients. Perquè, no n’hi ha prou amb actes simbòlics cada 8 de març o 25 de novembre. Per transformar, cal que la perspectiva de gènere impregni l’urbanisme, l’ocupació, la cultura, l’esport, l’educació i totes i cadascuna de les polítiques municipals.

Per exemple, dotant les entitats de dones i feministes d’espais dignes i suficients. Impulsant xarxes de cures, millorant els recursos i l’efectivitat dels serveis de teleassistència i suport a la gent gran. Creant espais de criança, i polítiques per les famílies. Reforçant la xarxa de punts lila fent-los presents a tots els espais d’oci de la ciutat. Promovent la formació en sectors tecnològics per a noies joves. Analitzant els seus pressupostos amb perspectiva feminista, preguntant-se qui es beneficia realment de cada partida i com ho podem millorar.

O des de l’àmbit intern de l’Ajuntament, impulsant mesures de conciliació i flexibilitat horària per a situacions de menstruació que suposen un impediment de la feina del dia a dia, com ja fa la Generalitat i diversos municipis, o incorporar un permís especial per al dol gestacional i neonatal, com ja va impulsar el govern de la Generalitat quan estava encapçalat per Esquerra Republicana.

Són moltes les coses que podem fer en l’àmbit local i que no es fan per manca de voluntat política. El futur feminista de l’Hospitalet passa, necessàriament, per un govern valent que aposti per les polítiques feministes, no un que sols vol viure en el postureig.

Igualdad real sin postureos

Sónia Esplugas González (Portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular, y ex portavoz de la Comisión de Igualdad en el Parlament de Catalunya. Licenciada en Relaciones Públicas y Publicidad, Diplomada en Turismo y Máster en Comunicación Corporativa.)

El compromiso con la igualdad entre hombres y mujeres exige algo más que gestos simbólicos. Requiere políticas coherentes, también desde el Ayuntamiento de l’Hospitalet, recursos suficientes y voluntad real de actuar. Sin embargo, en nuestro municipio vemos con demasiada frecuencia una contradicción evidente: mientras el gobierno municipal socialista se llena la boca defendiendo políticas en favor de las mujeres, al mismo tiempo reduce la partida presupuestaria destinada al área de lucha contra la violencia de género.

La defensa de la mujer empieza, ante todo, por garantizar su seguridad. Para ello es imprescindible reforzar la presencia policial y mejorar la seguridad en nuestras calles. Los datos son preocupantes: según la última Junta de Seguridad Local, las agresiones sexuales con violencia e intimidación han aumentado un 12 %. Hace apenas unas semanas se produjo incluso un intento de violación por la tarde en el barrio de Sant Josep. Situaciones como esta no pueden normalizarse ni quedar silenciadas, como si de una anécdota se tratase. Cada tres días hay una violación en l’Hospitalet, es un tema muy serio que hay que abordar desde la educación, la concienciación y la seguridad.

Por eso resulta difícil comprender que el Ayuntamiento se permita teñirse de morado cada 8 de marzo mientras sigue sin poner en marcha la unidad de violencia de género de la Guardia Urbana. Hablamos de una unidad especializada que ya existe en muchas policías locales y que permitiría mejorar la atención a las víctimas y la prevención de este tipo de delitos.

Los gestos, los lazos o las declaraciones institucionales no sustituyen a las políticas públicas efectivas. De hecho, el PSC pretende dar lecciones de feminismo, cuando en su partido durante años se han estado silenciando actitudes machistas y, cuanto menos, reprobables de algunos miembros de la cúpula socialista.

A la evidente falta de compromiso, se suma una preocupante ausencia de planificación. El Ayuntamiento de l’Hospitalet mantiene caducado el convenio con la Generalitat en materia de políticas de igualdad y feminismo, con una partida económica además congelada. Lo mismo ocurre con el convenio con el Institut Català de la Dona. Y, por si fuera poco, el municipio ni siquiera cuenta actualmente con un plan de igualdad vigente, incumpliendo lo que establece la propia ley.

La incoherencia también se observa en otros ámbitos. El Ayuntamiento paga millones de euros a empresas concesionarias de limpieza, pero las trabajadoras que desempeñan esos servicios continúan percibiendo salarios precarios. Hablar de igualdad implica también dignificar las condiciones laborales de quienes sostienen servicios esenciales.

Desde el Partido Popular apostamos por una defensa integral de la mujer: proteger a las mujeres no puede quedarse en discursos de buenas intenciones o campañas puntuales. Significa priorizar su seguridad, garantizar recursos reales, cumplir la ley y asegurar oportunidades laborales dignas. Solo así la igualdad dejará de ser un lema para convertirse en una realidad tangible en nuestras calles.

Finalmente, conviene recordar propuestas que en su momento se pusieron sobre la mesa y que siguen siendo necesarias. Hace años el Partido Popular presentó una moción para prohibir el uso del velo integral en equipamientos municipales. No se trataba de una iniciativa contra ninguna fe religiosa, sino de una defensa de la dignidad y la visibilidad de la mujer en el espacio público.

Les obres no començarien fins al 2031 i les entitats de preservació del patrimoni ja han parlat de burla a la ciutadania

L’anunci que les obres de rehabilitació o reconstrucció de dues de les poquíssimes masies que queden a la Marina de l’Hospitalet no es portarà a terme fins d’aquí a cinc anys com a mínim, ha provocat malestar, irritació i indignació a entitats de la ciutat dedicades a la preservació del patrimoni històric com Perseu, però també a la ciutadania en general que veu com s’arrasa el passat de la ciutat amb el beneplàcit del govern local.

Dues d’aquestes masies, la Torre Gran i Can Masover Nou, catalogades però abandonades de fa anys pels seus propietaris, es troben en un estat força lamentable de manera que, o s’aplica un pla d’urgència de reconstrucció que les pugui salvar o, probablement, ja serà massa tard, no només per rehabilitar-les sinó fins i tot per reconstruir-les. La Torre Gran és actualment propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, per tant d’una Administració amb recursos, i Can Masover Nou és propietat d’un conglomerat empresarial que, segons algunes informacions, té al darrere personatges com Joan Laporta, actual pre-candidat a la presidència del FC Barcelona.

L’anunci del director del Consorci per la Reforma de la Gran Via i del Samontà afirmant que les obres es posaran en marxa quan ambdues masies siguin propietat municipal, previsiblement cap el 2031, no ha fet més que corroborar la sensació que, davant el malestar que provoca el projecte especulatiu del Biopol Gran Via, estretament vinculat al soterrament de la Gran Via, un dels objectius dels promotors es vendre a la ciutadania quelcom que aquesta aprecia notablement com és la recuperació del patrimoni històric.

No obstant això, la publicitat en aquest cas, enlloc d’afavorir la perspectiva del projecte, està aconseguint l’efecte contrari: resulta vergonyant que s’hagi d’esperar a que el projecte especulatiu sigui una realitat, per tal que les masies abandonades de fa anys pels respectius propietaris puguin passar a mans municipals per ser recuperades. Coneixent la celeritat que aplica el govern local en qüestions d’urgència, no hi queda cap dubte a la ciutadania que, tant la Torre Gran com Can Masover Nou, acabaran caient a trossos més d’hora que tard.

Com ha fet avinent el president de Perseu, l’equip Quirós té instruments legals suficients per haver obligat de fa mesos als actuals propietaris a preservar allò que està catalogat com a bens d’interès local. Contràriament, sembla haver-se assumit que hauran d’estar dempeus els enormes edificis i les torres de tot el controvertit projecte del Biopol Gran Via, perquè alguna administració posi l’atenció en el patrimoni històric. Segurament quan fixin l’atenció en aquestes masies, l’únic que es podrà veure és una pila de pedres amuntegades que donaran testimoni que alguna vegada allà va existir un edifici que s’havia alçat segles enrere. Si governen els mateixos que avui, sembla evident que l’únic que faran és retirar el pedregar per no deixar cap petjada de la desfeta.

El director del Consorci ha parlat de tres milions d’euros per la reconstrucció de les masies i ha afirmat que el projecte tècnic no es farà fins al 2029, de manera que les obres puguin començar al 2031. Tot plegat és com no dir res perquè, de fet, el que interessa clarament és possibilitar la percepció a la ciutadania que la destrossa prevista del territori, al costat de l’actual ICO, tindrà alguna compensació social. El que és evident és que tot el projecte del Bio-Pol Gran Via és una operació de gran magnitud immobiliària, que beneficiarà als propietaris dels terrenys, entre els quals algunes administracions públiques. Fins ara, a més, sempre s’havia parlat que el projecte del Bio-Pol tenia una vocació purament comercial i hotelera, a banda de la propaganda bio-sanitària. Les darreres informacions, però, posen de manifest que un 5% de la promoció també tindrà un contingut residencial. Més habitatges en oferta al mercat lliure, a la ciutat més saturada d’Europa i amb menys espai útil pels serveis i els equipaments imprescindibles.

Lluïsa Carmona i Martínez. (Historiadora i Psicoterapeuta, especialitzada en estudis sobre les Dones i en el treball contra les Violències masclistes. Co-Fundadora i membre de l’equip de TAMAIA. Dones contra la Violència.)

Aquest seria el meu desig per la nostra ciutat i crec, segur, que el de totes les dones i nenes. Tot i que tenim una data específica per reivindicar i reclamar l’eradicació de les violències masclistes, el 25N, el 8 de març és també una data per fer-ho, especialment vinculant a la lluita pels drets de les dones de forma genèrica amb la lluita contra les violències, no existeixen els drets laborals, ciutadans, humans si no tenim el dret bàsic a estar vives i sanes, nosaltres i les nostres filles.

El 8 de març és la commemoració històrica feminista, fins l’any 1996 en que es van iniciar les concentracions i més tard les manifestacions del 25N, Dia Internacional contra la Violència vers les dones, però ambdues dates estan profundament relacionades: els drets de les dones i qualsevol dret es deriva del fet de ser vives i lliures, tal i com algun dels eslògans clàssics reivindiquen: “ens volem lliures i vives”.

Com a historiadora especialitzada en estudis sobre les dones i també, com a dona i psicoterapeuta, vinculada estretament en la lluita contra les violències masclistes des de fa 30 anys, estic profundament convençuda que totes les lluites feministes, històriques i actuals, el dret al vot, a l’educació, a l’anticoncepció, a la igualtat salarial, han estat i són lluites contra la violència masclista.

Aconseguir drets de ciutadania i el reconeixement dels drets humans universals, ha estat una eina per aconseguir eliminar, eradicar la violència contra les dones i, certament, al mon occidental. Assolir drets ens ha permès un reconeixement, en primer lloc, de l’existència de la violència i les seves greus conseqüències: l’assassinat de dones i infants en un degoteig constant i, en segon lloc, aconseguir lleis i recursos per combatre-la. Ara bé, després de 30 anys a Catalunya i a l’Estat d’eines i recursos, la forma més greu de violència masclista, els feminicidis, segueixen produint-se i som lluny de la seva desaparició. Així, podem concloure, que la conquesta de drets per sí mateixa, no implica aquesta eradicació i sense ella, les dones no som lliures per viure, per treballar, per participar social i/o políticament, etc…

Quan les dones son privades de la vida i els infants també, habitualment fa anys que viuen un “infern” a on, progressivament o totalment, els seus drets fonamentals no existeixen. No totes les situacions de violència a la parella acaben, afortunadament, en assassinat, però totes impliquen una privació de drets fonamentals. Trenta anys acompanyant a dones en aquests processos, m’han permès conèixer amb detall com, independentment del nivell sòcio-econòmic o formatiu de la dona i dels maltractadors, aquest procés elimina l’exercici de qualsevol dret en el sí d’una família o parella, a l’expressió, als recursos econòmics, a les relacions, a la sexualitat lliure d’abús, sovint amb un conjunt de tantes vexacions psicològiques, físiques, socials, econòmiques… que, des de la distància (falsa), en cap cas atribuiríem al nostre mon “civilitzat” i, si a aquestes condicions afegim factors de vulnerabilitat com la pobresa, la racialitat, la prostitució i/o la tracta, aleshores encara tot és més greu.

En aquests processos infernals podem incidir des dels recursos i les eines que tenim: evitant que la violència s’instal·li en una relació, establint des dels serveis públics (salut, social, seguretat, educatius…) eines de detecció precoç (sí, es pot detectar precoçment i evitar la seva evolució) i facilitar la recuperació de les greus seqüeles en les dones i infants que si son vius, arrosseguen danys per sempre si no reben ajuda. Recuperació, finalment, per poder desenvolupar-se com a dones i persones plenament lliures…

Des de l’àmbit local  es pot fer molt en aquest sentit i, per això, bona part de les eines que tenim han de desenvolupar-se localment: serveis especialitzats, recursos de detecció i atenció primerenca (salut, serveis públics generalistes…) protocols d’actuació permanentment revisats i actualitzats. L’àmbit local també, doncs, és un àmbit que pot tenir una gran eficàcia, és on vivim les dones i els infants, i també els maltractadors…. Ara bé, cal un compromís i una eficàcia profunda a tots els nivells, tècnics i polítics.

A la nostra ciutat, l’Hospitalet, vam ser pioneres en la creació de serveis d’atenció a la dona, l’any 1986 es va inaugurar el CAID (aquest any en farà 40), aleshores només existia el CIUD de Barcelona i la primera Casa d’Acollida per dones maltractades (1982 i 1986) impulsada per dones feministes (Grup Alba) i l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores érem on havíem de ser, com a segona ciutat de Catalunya, al capdavant de la lluita, com també ho vam ser en l’impuls de la planificació familiar, els  Planings, per exemple… Al novembre d’aquest any passat 2025, s’ha inaugurat, per fi, el SIE de l’Hospitalet, el Servei d’Atenció Especialitzada que determina la llei catalana pel dret a les dones a eradicar les violències que són essencials en tot el territori per aconseguir aquesta eradicació. Conjuntament amb el CAID i amb tota la xarxa pública i d’entitats, tenim una gran oportunitat per actualitzar i donar impuls a aquesta lluita contra les violències masclistes.

A la nostra ciutat, ja sabem, som molts, moltes i tenim totes les formes de violència masclista, les tipificades per la llei i les que encara no ho estan (ho estaran, malauradament… ) això és difícil i complex, però alhora és també una oportunitat, tenim de tot, doncs, hem de fer de tot, i un cop més, ser al capdavant… Per un l’Hospitalet lliure de violències masclistes!

El dia violeta

Olaya-Lourdes Checa (Advocada. Regidora del Grup Municipal d’ERC-EUiA)

Diu la llegenda que el color violeta representa la lluita de les dones des que les sufragistes l´utilitzaven per reconèixer-se entre elles; altres diuen que és perquè les dones cosien camises morades  a la fàbrica de T-SHIRTWAIST a on van morir cremades; altres diuen que es perquè el color del fum que sortia en aquell mortal foc de l´any 1.911 era de color gairebé més violeta que gris.

En tot cas, es el color que ens recorda i ens uneix a tantes lluitadores que ens han precedit i a les que vindran.  A les que s´aixequen cada dia per aconseguir una veritable igualtat entre tots els èssers humans.

Aquest dia Lila de 2026, es un 8 de març més en el que continuem defensar-nos com a dones de la discriminació econòmica, de la bretxa salarial. Sí, les dones guanyem menys. Hi ha qui nega aquesta afirmació perquè està establert legalment que “a igual treball igual salari “, però totes sabem que això el patriarcat ho ha “arreglat” posant a les dones en categories professionals inferiors i així cobren menys per categoria, i no per ser dones.

Son les dones les que tenen més contractes a temps parcials, moltes vegades per poder-se fer càrrec de les criatures… i desprès perpetuar una desigualtat que permet a l´home exercir violència econòmica sobre la “seva” dona.

Les desigualtats es presenten en tots els àmbits: laboral, educatiu, esportiu, institucional, polític, administratiu, dins dels cossos de seguretat… potser ompliríem fulles amb exemples, però tothom els coneixem, només fa falta que no mirem a un costat, només fa falta que denunciem cada fet discriminatori, homes i  dones, amb veu alta.

I això… parlant de veu… val igual la paraula d´una dona que la d´un home? Avui per avui, encara no. 

Quan una dona denuncia, quan demanda, quan explica, la seva paraula sempre es posa en dubte; quan l’home es defensa atacant, fent més mal encara, sempre el creuen. La dona sempre té una doble carrega de prova perquè, com son “tan imaginatives”, s´ho poden estar inventant.

Aquests dies tornen al cas “EPSTEIN” Quantes dones esborrades, anul·lades, suicidades (¿?) per denunciar allò que estava passant a L´Illa dels Horrors i al Rancho Zorro?.

Els homes blanquets, prínceps, mandataris, amos de les més grans empreses,  els més rics del mon, compraven dones, nenes, nens, compraven cossos pel seu execrable us i abús. Compraven voluntats, les amenaçaven, les empenyien a treure’s la vida… i quan denunciaven… no les creien o, encara pitjor, sabent que era veritat, es protegien entre ells, s´amagaven els uns als altres i titllaven a les dones de “boges”.

A aquesta situació fastigosa i terrible hem arribat a força de donar ínfules a teories negacionistes de la desigualtat de les dones. Aquest negacionisme treballa a favor del hetero-patriarcat, a favor dels poderosos. Dels que diuen que hem arribat massa lluny, quan encara ni la nostra veu val el mateix.

Davant d’això, la creació i potenciació de xarxes de dones, cada cop més fortes, és una necessitat. Per guanyar drets, i no perdre els que hem aconseguit, després de lluites terribles de segles.

A l´Hospitalet comptem amb un bon grapat d´associacions de dones: des de les Dones del Gornal, amb el seu propi monòlit contra la violència de gènere; Amalvigia de Bellvitge, fins a Mujeres Pa’lante. A tots els barris de la ciutat, unes, des de fa molts anys, altres joves, amb dones de totes les procedències, teixint complicitats i estimació entre nosaltres.

A l’Ajuntament li hem de  recordar que encara hi han dones que han de dormir al carrer, patint un doble risc. Que no tenim ni un lloc digne que serveixi de punt de trobada entre pares i fills quan hi ha una separació de risc; que denegar un empadronament a una dona amb fills la deixa al albir, sense cobertura. Que hem d’arribar a TOTES, perquè totes som l´Hospitalet.

Finalment, vull recordar que les dones som essencialment èssers contra les guerres: no volem guerres ni per nosaltres, ni pels nostres fills i filles, ni pels nostres familiars ni amics. NO VOLEM LA GUERRA PER NINGÚ, però sabem que els èssers més vulnerables sempre perden més: dones i criatures moriran de fam, abans que els soldats.

8 DE MARÇ DE 2026:  PER LA PAU I LA IGUALTAT, I PER ANAR MÉS LLUNY ENCARA.  

La secció sindical de CCOO avisa de previsibles mobilitzacions i reclama els deutes que l’administració té encara amb els treballadors municipals

Amb el lema de Qui espera desespera, CCOO de l’Ajuntament va reclamar a finals de febrer la creació del grup de treball per revisar i millorar les condicions laborals de tota la plantilla municipal, reunió que, finalment, s’ha convocat per aquest dilluns 9 de març. L’objectiu era revisar les condicions de la conciliació  —hi ha casos on es nega sistemàticament— i la jornada, però no només això. Entre els altres aspectes que caldrà debatre en aquest grup de treball hi ha el capítol de retribucions, amb l’actualització imprescindible de les taules del 2025 que s’haurien de cobrar aquest mes de març —i no al maig com va passar l’any passat— i tancar les d’aquest mateix any.

Alhora, segons CCOO s’està vulnerant l’acord de teletreball amb total impunitat, mentre que la Comissió de Teletreball segueix sense ser convocada i el període de sol·licituds es manté tancat. El sindicat ja ha avisat en reiterades ocasions a Recursos Humans que s’aplicarà la denúncia oportuna però als responsables del departament no sembla importar-los gens ni mica, segons denuncia la secció sindical.

Com que CCOO és conscient que hi ha una sobrecàrrega de treball i una pèssima organització, ha avisat l’Ajuntament que “no acceptaran propostes parcials ni mesures que fragmentin la plantilla municipal o deixin col·lectius enrere”. I de passada, han posat l’accent en la lamentable contractació d’inspectors, no perquè en qüestionin la urgència, sinó per la manera en com s’està fent, sense negociar les condicions dels nous contractes amb els sindicats, de manera que els nous treballadors estan acceptant feines sense conèixer el sou real que tindran.

Finalment, i més enllà de la garantia que en la negociació del 9 de març el sindicat defensarà “una plantilla unida, amb condicions laborals justes i millores reals per a tothom”, sense demanar més paciència ni empatia als treballadors que fa anys pateixen les nefastes condicions laborals —“qui te la clau de la caixa no pateix com nosaltres” afirmen categòricament—, es prepara per “passar a l’acció”, demanant directament participar activament en les properes mobilitzacions.

Com un tast de les reivindicacions pendents, la secció sindical fa un repàs dels deutes que l’Administració té a dia d’avui amb els treballadors municipals: el 0,5% de l’any 2024; un 0,5% addicional de la paga de productivitat dels anys 2024 i 2025; el 2,5% de tot l’any 2025 i 1,5% del que es porta de 2026.

Ana María Rodríguez Terrón (Vicepresidenta de FIC, Psicóloga clínica y grupoanalista. Co-fundadora de los Centros de Pláning de l’Hospitalet).

La redacción de lestaca.com ha pensado que, con motivo del 8 de marzo del 2026, se podía elaborar un dossier, con la publicación de diversos artículos de mujeres de la ciudad. Me pidieron que lo coordinara y me he puesto manos a la obra. Le envié la propuesta a una decena larga de mujeres —hay muchísimas más activistas en la ciudad que seguro que tendrían muchas cosas importantes que decir, pero no he tenido la oportunidad de conocerlas— por lo que el año que viene, si se repite la ocasión, con más tiempo, tendremos más posibilidades de trabajarlo más a fondo. De entrada, he de decir, que siento mucho privar a nuestros lectores de esas opiniones valiosas.

Los artículos estaban orientados a tratar la situación actual del feminismo en general, y en particular, sobre los retos que deben afrontarse a partir de las políticas públicas en nuestra ciudad.

Era evidente que cada una de las invitadas debía escribir desde su prisma personal y estaba claro que pondrían el acento en aquello que a cada una les pareciera más interesante. Pero, de todas maneras, a mí personalmente y a FIC como entidad, nos  parecía que, desde el movimiento feminista y también desde las organizaciones sindicales, sociales y políticas de la ciudad, era necesario e incluso imprescindible revisar y controlar el debido cumplimiento del Plan de Igualdad Municipal.

Este es un proyecto que, por ley, todas las administraciones están obligadas a disponer.  Debe ser elaborado al inicio de la legislatura, debe contemplarse como un marco de referencia para las políticas de Igualdad que el gobierno municipal tendría que llevar a cabo a lo largo de los cuatro años de mandato. La situación concreta al respecto es que, este plan, está caducado en l’Hospitalet desde finales del año 2024, puesto que su vigencia no coincide con el inicio del mandato tras el correspondiente periodo electoral.

El objetivo del Plan es ser la hoja de ruta en el propósito de garantizar los derechos, la promoción y la igualdad de oportunidades entre mujeres y hombres y debe garantizar que todas las políticas públicas se hagan a través de una perspectiva de género.

El Plan debe contener protocolos de prevención y de actuación frente al acoso laboral y sexual para la protección de las trabajadoras municipales; tiene que tener previstas y realizar auditorías retributivas para combatir la brecha salarial de género. Ha de contener medidas que ayuden a la conciliación laboral y todas sus acciones deben garantizar la paridad en la toma de decisiones y fomentar la corresponsabilidad.

El Plan, por otra parte, debe contemplar medidas para la Prevención de las Violencias Machistas, que se deben tomar a través de los protocolos específicos elaborados con este fin.  En el protocolo del circuito de Atención a las Violencias Machistas y en otros que hemos ido revisando, hemos ido constatando desde FIC  que, en todos ellos, el gobierno municipal funciona en un “como si”, puesto que cuando se revisan a fondo lo que se encuentra es que detrás de todos esos proyectos no hay nadie… no hay nada…

La administración local, respecto al Plan de Igualdad, parece que desde hace años marcha con el piloto automático, funciona por pura inercia… No hay metas a lograr, no hay auditorias, no hay controles, no hay memorias. Hace más de 10 años que la memoria del Programa de la Dona en esta ciudad se liquida con una simple infografía con algunos datos sobre las actividades realizadas.

Como ejemplo hay que constatar que el Plan de Igualdad actual, no tiene un protocolo de duelo en caso de feminicidios; no tiene un protocolo de prevención desarrollado para prevenir y evitar la mutilación genital en niñas; no tiene un protocolo para la prevención y para evitar matrimonios forzados.

Es por ello que consideramos que la administración local debería convocar a las organizaciones feministas de la ciudad, a los partidos políticos y organizaciones sindicales para elaborar un Plan de Igualdad que cumpla con los objetivos que marca la ley y que sea realmente la hoja de ruta para poner en marcha las políticas de Igualdad. Pero que, además, contemple los mecanismos de seguimiento y control de dichos objetivos. Hay que dejar de elaborar planes para cubrir el expediente y pasar a construir un proyecto de ciudad en el ámbito del feminismo que trabaje en firme por una sociedad cada vez más igualitaria.

Con esta llamada de atención y con esta sugerencia, queremos abrir hoy el contenido del dossier prometido. A partir de este escrito, el propósito es ir publicando a lo largo de la próxima semana, piezas firmadas por distintas mujeres de la ciudad que reflexionan sobre aspectos diversos del feminismo más actual. Cuando acabemos el ciclo, compondremos con todos los artículos recibidos un dossier que se podrá descargar gratuitamente en este mismo digital como una pieza de reflexión que esperamos contribuya a activar todavía más la lucha feminista en la ciudad y nos ayude a profundizar en las reflexiones y en las aportaciones que sin duda contribuirán a hacer una sociedad más justa, equilibrada e igualitaria.

A continuación, incluimos el primero de los artículos.

Desde el sur, traemos nuestros aires de feminismos a la ciudad

Bea Cantero (Equipo Mujeres Pa’lante. Dra. en Educación, bioquímica. Profesora asociada de la UB, chilena y activista feminista)

Vivimos en un mundo complejo. Los datos del Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) nos dicen que el apoyo al feminismo retrocede y crece el rechazo a la inmigración, especialmente entre las nuevas generaciones. En este contexto, los feminismos no pueden refugiarse en discursos cómodos. Desde Mujeres Pa’lante, una entidad de mujeres migradas, antirracistas y feministas, con 20 años de trayectoria en l’Hospitalet de Llobregat, queremos aportar una mirada que nace de las periferias, tanto geográficas como sociales, para analizar qué políticas públicas necesitamos para no dejar a nadie atrás y para develar las causas estructurales del racismo.

No queremos hablar desde lo abstracto, sino desde nuestras vidas cotidianas que transitan por las calles de l’Hospitalet. Escuchamos a María, que cada madrugada toma el bus en La Florida para ir a cuidar a los hijos de otras, mientras los suyos se despiertan solos. Hablamos con Juana, de Santa Eulàlia, que lleva años limpiando hogares sin contrato, sin derecho a paro, sin baja por enfermedad, porque su situación administrativa la ha empujado a la sombra. Acompañamos a Ana, del barrio Centro, que no puede denunciar la violencia que recibe en casa porque el miedo a ser expulsada pesa más que el miedo a morir. Sostenemos a Carmen, desahuciada con tres niños en Collblanc. Alentamos a Fátima, que no ha podido convalidar su título universitario y cuida a una señora mayor sin más opciones laborales.

Somos, las que sostenemos esta ciudad, las que fregamos suelos, las que cuidamos a mayores, las que criamos a quienes serán el futuro. ¿Y qué recibimos a cambio? Invisibilidad y fronteras dentro de nuestra ciudad: la puerta cerrada del padrón municipal, la mirada que juzga en la ventanilla de la administración o del servicio público, la imposibilidad de alquilar una habitación digna con lo que ganamos. En l’Hospitalet, ser mujer migrada no es un dato menor, es una forma de estar en el mundo: sosteniendo la vida de otros, mientras se nos niega la nuestra. Y eso, precisamente eso, es lo que venimos a denunciar y transformar.

El feminismo hegemónico corre el riesgo de ser cooptado por discursos institucionales que se quedan en la superficie. Una parte de la población catalana pide limitar la llegada de inmigrantes, y las primeras señaladas por ese discurso de odio somos nosotras. El principal reto del feminismo hegemónico hoy, es entender que el feminismo debe ser antirracista. No podemos manifestarnos el 8M sin denunciar que en las fronteras de Melilla o en las colas de extranjería, se están vulnerando los derechos de las mujeres cada día. El feminismo no será real si otras mujeres en un mismo territorio siguen llamándose ilegales, y siguen sin tener derechos básicos.

Nuestra ciudad

L’Hospitalet es una ciudad diversa, mestiza, de gente trabajadora, amalgama de migraciones internas y extracomunitarias. En ella, alrededor de un 30% de la población  hemos nacido fuera del Estado español, consolidándose como uno de los municipios con mayor diversidad en Cataluña. Nos sentimos herederas de las luchas por la ciudad  que dieron muchas antes que nosotras, por servicios públicos, y derechos sexuales y reproductivos, laborales, de guarderías, a quienes agradecemos y seguimos su legado. Ejemplos son los grupos de mujeres de Bellvitge, Santa Eulàlia, Collblanc-La Torrassa, entre otras. También traemos nuestras historias de luchas y revueltas, nuestra sabiduría desde los sures, de luchas contra el extractivismo y el colonialismo.

Sin embargo, la política municipal aún mira las violencias machistas con una sola lente: dejando fuera las violencias estructurales que nos atraviesan. Cuando una mujer migrada logra pedir ayuda porque atraviesa una situación de violencia, muchas veces no busca solo ayuda psicológica; busca soluciones para un contrato de trabajo en el sector del hogar que no cotiza; busca cómo salir de una habitación realquilada sin contrato, o busca cómo vencer el miedo a denunciar, porque su situación administrativa es irregular o teme perder la custodia de sus hijos. Si las políticas públicas locales no se coordinan con una exigencia de cambio en la ley de extranjería y no facilitan el acceso al padrón municipal, su labor es incompleta. Se requiere una atención feminista integral que entienda la trayectoria de vida de las mujeres, y cómo se entrecruzan diferentes estructuras de opresión.

Retos y propuestas

Por eso, desde nuestro feminismo migrante de l’Hospitalet, lanzamos tres propuestas a la administración pública local:

1. Apuesta por el Antirracismo institucional: Es urgente, entre otras cosas: facilitar el acceso al padrón y al informe de integración social utilizando los marcos normativos establecidos por la Generalitat; agilizar la atención social y el acceso a la vivienda social; colaborar para materializar la tan ansiada Regularización Ya de quienes ya aportamos día a día a la ciudad.

Es imprescindible formar a todo el personal municipal en perspectiva antirracista e interseccional. La administración tiene la obligación de reflejar la diversidad de esta ciudad en sus puestos de trabajo, para que ninguna mujer sienta que está siendo juzgada por su color de piel o por su acento al pedir ayuda.

2.  Más allá de la sensibilización: Las políticas de igualdad deben invertir en economía feminista. Esto significa regular el sector del hogar y los cuidados, ocupado mayoritariamente por mujeres migradas, y garantizar viviendas de alquiler social para mujeres en situación de vulnerabilidad. Mientras se construyen proyectos de vivienda privadas, nosotras exigimos vivienda social.  No puede ser que sigamos siendo la mano que cuida los hogares de los demás, mientras nosotras no tenemos un techo digno. Necesitamos más políticas sociales, es vergonzoso que el Ayuntamiento solo invierta el 3,2% en gasto social, que el CAID de la segunda ciudad más importante de Catalunya, cuente con una plantilla de tan solo 9 profesionales.

3.  Participación real: Que las entidades de mujeres migrantes tengamos un lugar en las mesas de decisión. El asociacionismo histórico de Bellvitge, Santa Eulàlia o el Centre tiene mucho que enseñarnos, pero necesitamos un diálogo intergeneracional e intercultural que enriquezca la agenda feminista de la ciudad, con respeto a nuestras voces, la de las nuevas vecinas que hemos llegado a construir ciudad en las últimas décadas. Requerimos un reconocimiento que se materialice en aportes económicos para nuestro funcionamiento. Nuestra entidad no recibe ningún financiamiento municipal para desarrollar toda la labor de acogida de la población migrada vecina de la ciudad.

En l’Hospitalet, ser feminista no puede significar mirar hacia otro lado cuando hablamos de fronteras, papeles y racismo. Las políticas públicas deben abordar la vida de las mujeres en su totalidad, no solo en la parte que encaja con el relato oficial. Desde Mujeres Pa’lante, seguiremos trabajando para que este 8M y todos los días, el feminismo sea, por fin, un feminismo sin fronteras, donde se ponga en el centro la vida, la ternura y los cuidados, que sea constructora de paz, que diga No a la guerra y a la barbarie. Porque seguimos, porfiadamente, construyendo caminos hacia un mañana más justo para todas y para todos.

Por la defensa de la justicia social, por un día a día libre de violencias, por el derecho a una buena vida.

¡Te invitamos a sumarte a este esfuerzo colectivo!

Una mesa redonda entre los representantes sindicales de la empresa pone de manifiesto la negligencia de las administraciones

La situación deficitaria que sufre desde hace muchos meses el transporte público de l’Hospitalet, tanto en la prestación del servicio de autobuses al público como en las condiciones laborales de los conductores, tendría su origen en la adjudicación del concurso realizado por el Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) en 2024, según se puso de manifiesto en el debate que tuvo lugar el pasado jueves en la sala metropolitana Tecla Sala, organizado por el Foment de la Informació Crítica (FIC). El contrato resultado de la licitación del servicio fue finalmente adjudicado a una empresa del grupo Moventis con una oferta un 20% inferior al presupuesto inicial.
Esta fue una de las principales (muchas) conclusiones del debate en el que participaron representantes de los sindicatos con presencia en la empresa concesionaria. En el acto intervinieron Edu Migallon, por CC.OO.; Daniel Virgili, por CGT; y Rafael Santoyo, por UGT. El debate, moderado por Pau Taxonera, miembro de FIC, formaba parte del IX Cicle de Factoria d’Idees.

Durante el encuentro, algunos ponentes criticaron la actitud del actual gobierno local de l’Hospitalet por permitir el deterioro progresivo del servicio de autobuses. Según señalaron, aunque el sistema era mejorable, la situación anterior no alcanzaba el nivel de desorganización actual. Recordaron, además, que los autobuses de l’Hospitalet habían sido históricamente reconocibles incluso por su característico color verde.

La AMB ha presentado ya tres denuncias contra la empresa concesionaria por las continuas incidencias y el incumplimiento del servicio, algunas de ellas con sanciones de elevada cuantía, como una reciente de 325.000 euros. Sin embargo, varios responsables políticos atribuyen el conflicto principalmente a discrepancias laborales entre empresa y trabajadores.
Los representantes sindicales sostuvieron, no obstante, que el origen del problema se encuentra en la reducción del 20% en la oferta económica presentada en el concurso público convocado por el ente metropolitano. Según explicaron, esta dinámica responde al marco legal de contratación pública, derivado de la normativa europea, que prioriza el criterio económico en la adjudicación de los contratos y favorece las ofertas más bajas. El moderador, sin embargo, recordó al respecto que la normativa europea es lo suficientemente elástica como para permitir otros mecanismos de contratación.

Todo parece indicar —según se puso de manifiesto— que, pese su evidente complicidad con la empresa, la propia AMB solicitó a la misma que justificara una rebaja económica tan significativa respecto al precio inicial del concurso. “El papel lo aguanta todo”, señaló uno de los ponentes durante el debate, aludiendo a que las previsiones económicas presentadas no se han correspondido con la realidad del servicio.
Los sindicatos denunciaron que esta situación se ha traducido en una precarización del servicio y en un deterioro de las condiciones laborales. Entre los problemas señalados figuran cambios de turno considerados “inhumanos”, dificultades para la conciliación familiar, falta de previsión en los horarios de trabajo o rotaciones constantes que obligan a los conductores a cambiar frecuentemente de línea, cuando antes era habitual que trabajaran en recorridos estables. Conflictos, todos ellos, que se han denunciado reiteradamente en este digital.

También se denunció la falta de formación de algunos conductores recién incorporados, que en ocasiones comenzaron a trabajar sin conocer adecuadamente los recorridos de las líneas.
Todo ello ha provocado que, en determinados momentos, más de un 20% de la plantilla haya estado de baja, principalmente por situaciones de estrés y ansiedad. “Nosotros no solo luchamos por nuestras condiciones de trabajo, sino también por ofrecer una mejor calidad de servicio”, afirmaron de forma unánime los tres representantes sindicales.

Durante el debate también intervinieron usuarios del servicio, que expresaron su malestar por los retrasos y la irregularidad en las frecuencias. Algunos denunciaron esperas de hasta 45 minutos para la llegada de un autobús, seguidas de la aparición de varios consecutivos. Los ponentes atribuyeron estas situaciones a la falta de planificación y a la mala gestión del servicio por parte de la empresa concesionaria.

Con respecto a la Sentencia del pasado 24 de febrero, los representantes sindicales se felicitaron por el resultado, que reconoce la vulneración de las condiciones de trabajo anteriores a la subrogación. También, que será necesario abrir nuevas negociaciones con la empresa para dirimir las diferencias no reflejadas en el fallo.

La plantilla fa tres mesos que no cobra les nòmines i només en el que portem d’any ha fet prop de 300 serveis

Ha sobtat, cal dir que positivament, el comunicat conjunt que els tres grups municipals d’oposició a l’Ajuntament, republicans, populars i comuns, han fet públic per donar suport a la plantilla de treballadors de l’Ambulància Municipal i demanar al govern Quirós que faci les gestions necessàries perquè es mantingui el servei. També el grup municipal de Vox va fer públic un comunicat posterior, afegint-se a la denúncia per l’abandonament del PSC als treballadors de l’ambulància de la Guàrdia Urbana.

Els treballadors del servei porten hores d’ara tres mesos sense cobrar —des del desembre passat— per la crisi financera de l’empresa responsable del servei. L’empresa adjudicatària, Consorci de Transport Sanitari —CTS, de Girona— es troba en una situació de pre-concurs de creditors, que ha portat a l’asfíxia econòmica dels 11 treballadors del servei —dos en excedència i 9 en actiu—. Els treballadors asseguren que les dificultats financeres de la concessionària han provocat que l’ambulància estigués durant 20 dies sense assegurança i sense passar la Inspecció Tècnica Sanitària, malgrat que, en el que portem d’any, han realitzat a prop de 300 serveis.

Els problemes de la concessionària es remunten a principis del 2024, quan Acciona va adquirir CTS sota el paraigües de la nova marca Atiende Salud i es va fer amb la concessió del servei d’ambulància de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet —per 2,3 milions d’euros— que ha estat funcionant a la ciutat des de fa més de 50 anys. La inestabilitat de la companyia ha provocat aldarulls i importants danys a la base central de la companyia a Girona, amb pèrdues que l’empresa ha valorat entorn als 400.000 euros i amb dues detencions.

El 12 de gener d’aquest any l’Agrupació d’Ambulàncies de CCOO va enviar una carta a l’alcalde Quirós avisant de la situació interna de la concessionària i alertant del previsible deteriorament del servei, a banda d’explicar com el conflicte estava ja afectant greument el clima general dels treballadors. En aquella carta, els sindicalistes proposaven una alternativa que podia resoldre el problema de manera bastant immediata. La solució passava per rescindir la concessió per incompliment contractual greu i aprovar un contracte substitutiu d’emergència de 48 hores amb una altra operadora que garantís la continuïtat d’un servei que està molt ben valorat a la ciutat.

La posterior reunió amb l’equip de govern municipal no va arribar a bon port perquè l’equip Quirós ha al·legat que aquest no és un servei essencial ja que la ciutat es troba avui integrada en el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Alhora es va negar a alliberar l’aval de 55.000 euros dipositat per la concessionària en el seu moment, i que podria haver servit per pagar les nòmines dels treballadors, assegurant que era impossible fer-ho per impediments legals. En canvi, es va mostrar receptiu a iniciar un expedient sancionador contra la companyia que podria acabar amb la concessió de CTS, tot i que si no hi ha empresa substitutiva la plantilla es pot veure directament abocada a una rescissió automàtica dels seus contractes laborals. L’alternativa dels treballadors en aquest cas, acabaria en mans del Fons de Garantia Salarial.

Tot plegat ha fet que els grups municipals d’oposició s’hagin situat al costat de la plantilla de treballadors i li reclamin al govern Quirós una solució urgent tant pel que fa al servei com pel que fa al pagament de les nòmines pendents. Que el servei ha estat tradicionalment molt ben valorat ho posa de manifest el fet que és una ambulància municipal que només s’activa quan son avisats per la Guàrdia Urbana local i, amb el que portem del 2026, ja s’han fet a prop de 300 serveis, cosa que posa de manifest la utilitat i la confiança dipositada en aquesta ambulància.

D’altra banda, no ha passat desapercebuda la convergència de l’oposició municipal en aquest punt: manifestant les mateixes preocupacions i publicitant un comunicat conjunt. Una manera de procedir que no es prodiga, però que podria tenir efectes a mitjà termini, amb la imatge d’una oposició que treballa conjuntament els temes locals, més enllà de les visions ideològiques o tàctiques diferencials.

Carlos Galve (activista i peixater)

La tarde del pasado 24 de febrero, en el pleno del Ayuntamiento de l’Hospitalet, casualmente y por causas distintas, “el Circo”, jugó un papel relevante.

Primero, fue en el debate con los Comunes. Manel Domínguez explicaba el porqué del error de la renovación del Cirque du Soleil. Los terrenos, anteriormente viveros de plantas municipal, fueron cedidos por el equipo socialista de Marín-Belver. Los asfaltaron con el consecuente impacto medioambiental. Pactaron suelo público para uso privado. El equipo actual reconoce el fracaso de esa operación pero, sin mucho sentido, el alcalde ha renovado un año más el contrato. Esos terrenos están llamados a ser equipamientos deportivos por puro sentido común al servicio público, gestionado por clubs para que cientos, por no decir miles de jóvenes, practiquen deporte en nuestra ciudad.

El argumento del jefe del gobierno municipal fue que sería el último, negando que había renovado el contrato un año más. Ahí ya empezó, o continuó el juego malabar del alcalde. No pasó a mayores y los dos se acusaron de mentirosos. No voy a decir a quien creí.

El Cirque du Soleil tiene virtudes artísticas fantásticas. Contrasta con el circo antiguo, esencialmente porque no somete ni a animales ni a humanos a una actuación degradante. Diríamos que ha dignificado y modernizado al circo. Es un paradigma de cambio. Aunque, por el precio de las entradas, es claramente elitista o poco popular.

No hay domadores, ni animales sometidos, no hay enanos para hacer reir, es un espacio para desarrollar valores positivos. Todo lo contrario que el circo de la política que está sufriendo una degradación salvo dignísimas excepciones.

Desde bien niño, los payasos me han enternecido y me parecen seres que utilizan su propio esperpento para que nos veamos reflejados en ellos. Todos somos un poco payasos. El otro día, en el pleno, cuando se hablaba tanto de circo tuve una elucubración. El día que fui a la Feixa Llarga a ver el Cirque du Soleil salió un payaso blanco, elegante, guapo, deportivo, que se creía superior a los otros payasos. Utilizaba la música y la acrobacia con aparente habilidad.

No sé bien porque esa tarde me vino a la memoria esa experiencia/escena de aquel día de circo. Curiosamente, el pleno continuó con la misma tónica:  acrobacia, piruetas y música algo aburrida. En la mitad del pleno, antes de empezar las mociones de los diferentes grupos políticos, generalmente las entidades toman la palabra, previa anterior diligencia administrativa. Nos habían injustificadamente negado el derecho a hablar a los de FIC. Es casi un clásico.

Ese grupo de personas extraterrestres y con más moral que “el Alcoyano” nos presentamos frente el alcalde con unas armas que no le hicieron ninguna gracia. Tenían forma de pancarta y sus correspondientes eslóganes. Esas personas, desconocidas aparentemente por el alcalde montaron, según el regidor, una segunda referencia al circo al considerar que los de FIC habíamos planteado, no una reivindicación, sino una performance circense.

Increíblemente, cuales enanos toca narices, nos pusimos de pie y salimos junto el lugar de intervenciones. “El Jefe” de pista del pleno se enfadó, y esta vez tanto, que hasta le crecieron los enanos y tuvo que parar el espectáculo/pleno. Suspendió el pleno durante más de media hora. Pensé si debería tener que hacer algún recado.

El alcalde Quirós tiene la habilidad de complicarse la vida. Soy un ciudadano anónimo, quizás algo payaso, sin más pretensión que aportar un granito de arena al debate/espectáculo…

Lo voy repitiendo, y no me hacen ningún caso. Literalmente, me ignora mi alcalde, nos ignora especialmente a los de FIC. Da la sensación, como si nos tuviera miedo o manía, y me parece increíble.

Como que es mi alcalde, el alcalde de mi ciudad, no voy a dejar de decirle lo que pienso. Es como si fuera un amigo sin serlo personalmente, pero al que aprecio. Resulta ridículo y absurdo que nos niegue la palabra. Estúpido que nos ningunee como si tuviera alguna posibilidad de éxito. Los de FIC somos como los viejos rockeros, que nunca mueren.

En el informativo de la tele de l’Hospitalet fue de traca, el broche de oro. Recogieron y emitieron dos cortes. El primero, diciendo que “unas personas” hicieron/hicimos una acción de circo y el segundo donde “El”, tan listo y democrático, no llamó a la policía para desalojarnos, como en los viejos tiempos por violentos y rojos.

Resulta insólito. Un despropósito más de nuestro querido alcalde. No es capaz de entender y activar la empatía, para entender que con su absurda cerrazón no solo nos da sentido de existir si no que, además, nos da más energía. Me cuesta entender a David Quirós y a sus asesores.

La política es dialéctica, es pactar, es comprender y convencer y siempre democráticamente, no negando a nadie la palabra, excepto al fascismo deshumanizador.

Lamento profundamente que la política del gobierno de l’Hospitalet vaya en dirección contraria. Como decía el poeta “somos muchos más de los que dicen y creen” y los de FIC somos incansables y vamos a continuar denunciando lo que nos parece mal y explicando lo que nos parece bien.

Utilizando la metáfora de Manuel Vicens, en la vida hay tres caballos. Cuando vamos a galope, cuando cambiamos al trote y los de FIC, que vamos al paso. Lentos, pero seguros. Lo que debemos hacer, sin perder el paso, es reclamar más democracia y más complicidad para frenar al fascismo que viene a galope por el horizonte.

El que avisa no es traidor. Aunque ojalá me equivoque.

Els Comuns reclamen aules d’estudi que funcionin les 24 hores del dia durant tot l’any, com ja és una realitat a altres municipis propers

Les obres d’ampliació, millora i reparació a les biblioteques de la ciutat són d’una urgència extraordinària. Una moció aprovada a l’últim ple municipal així ho va requerir a l’actual govern municipal, seguint el Pla de Biblioteques aprovat el 2023 amb durada fins al 2028. L’actuació se sol·licita que sigui ràpida pels perjudicis que està provocant als usuaris i al fons patrimonial, tant bibliogràfic com arquitectònic, alguns malmesos de manera irreparable.

La setmana passada, en aquest mateix digital, es va denunciar la situació d’algunes biblioteques, com la de la Tecla Sala, que va haver de tancar per una avaria a les canonades que va afectar el sistema elèctric.

No ha estat l’única incidència d’aquesta magnitud que s’ha produït a les biblioteques de la ciutat. Can Sumarro i el Bibliomercat de Santa Eulàlia, també ho han patit i només s’ha posat solució a les goteres de Bellvitge.

Altres problemes que presenten les biblioteques és la climatització. Gairebé totes les instal·lacions funcionen malament, tant a l’estiu com a l’hivern. I això que algunes, entre d’altres centres culturals, són a més, refugis climàtics. La calor insuportable a l’estiu perquè no funciona l’aire condicionat ha provocat que s’haguessin de tancar alguns d’aquests equipaments i, a l’hivern, alguns usuaris han fet ús de l’equipament amb els abrics posats, per problemes en els aparells de refrigeració.

El cas concret d’algunes biblioteques és especialment greu. Una és la de La Florida-Les Planes. Té els indicadors més baixos de compliment dels estàndards indicats al Pla de Lectura de Catalunya, tenint en compte a més que es troba en un dels districtes amb la renda més baixa, la densitat de població més alta i amb unes mancances escolars aclaparadores. La necessitat que s’iniciï d’una vegada el procés per construir una nova biblioteca a La Florida és un altre dels requeriments més urgents al govern municipal que es manté des de fa anys.

El tancament de la biblioteca de Santa Eulàlia el març del 2021, continua cinc anys després sense solució ni avenços significatius. I recentment s’hi ha afegit una altra petició: l’obertura d’un equipament d’aquest tipus al barri de Can Serra que va ser aprovat al ple del mes passat.

La manca de personal ha provocat el tancament d’algunes biblioteques, almenys en quatre, inclosa la central, durant determinades franges horàries. Aquest fet s’estava produint des de fa uns mesos, sobretot en els períodes de vacances, però ara ja s’estén als horaris habituals. La raó és que no s’han cobert més de 15 places d’auxiliar, tot i tenir desenes de persones amb l’examen aprovat, dels quals només se n’han anomenat cinc. La moció aprovada al darrer ple municipal va més enllà i demana un increment de les plantilles i que les baixes de personal es cobreixin de manera immediata.

Durant aquests dies, els Comuns han fet una altra petició a l’actual govern municipal: que es posi en marxa una xarxa de dos o tres espais d’estudi oberts durant tot l’any i les 24 hores del dia. Un grup de joves ha fet aquesta reclamació davant de la Sindicatura de Greuges de la ciutat.

Hi ha determinades biblioteques de l’Hospitalet que durant el període d’exàmens amplien l’horari. Des de Comuns, consideren que això és insuficient i que els joves estudiants haurien de disposar d’aules d’estudi a la ciutat durant les 24 hores del dia, al llarg de tot l’any.

A Cornellà, per exemple, l’experiència ja és una realitat i per entrar a les aules s’han habilitat uns dispositius tecnològics mitjançant codis d’accessos, que permeten entrar a les aules d’estudi a qualsevol hora. Però ja se sap que l’Hospitalet no és Cornellà i aquí el que és normal a altres llocs resulta del tot irrealitzable.

L’any 2016, el govern municipal de l’Hospitalet va decidir la cessió com a concessió demanial per 25 anys, prorrogables per altres cinc, la finca dels antics jutjats de l’Hospitalet a Planeta Formación y Universidades.

Es tracta d’una finca de més de 11.000 metres quadrats, situada gairebé en front de la estació de la Renfe, a l’Avinguda Josep Tarradellas molt a prop de la Rambla Just Oliveras. Fa vint anys, la finca estava valorada en més de 10 milions d’euros, i el cànon que Planeta Formació ha d’abonar anualment a l’Ajuntament és de 722.022,516 euros.

En el mateix acord s’explicita que la empresa adjudicatària, Planeta Formació, podrà compensar amb beques fins a 505.400,76 euros a restar del cànon i, a més, podrà també compensar fins a un 30%  (216.621,76 euros) del cànon anual, en concepte de les inversions fetes per les obres d’adequació de  l’edifici.

En els primers anys de la concessió, aquesta compensació podia comportar, com va dir Francesc Belver llavors primer tinent d’alcalde, desgravar la totalitat del cost de les obres. Un cost que, segons José Creuheras, llavors president del Grup Planeta, pujava entre 7 i 10 milions d’euros.

Les beques previstes, entre 200 o 300 a concedir entre residents a la ciutat, han de ser per a cursos oficialment homologats, presencials o on line. Els ajuts son atorgats per una Comissió de Seguiment de les Beques de la convocatòria, formada pel mateix regidor de Govern i de l`àrea econòmica, en qualitat de President, o la persona en qui delegui, dos tècnics de l’ajuntament i un secretari, a més de dos representants de “Planeta, Formación y Universidades”

Enguany, la Junta de Govern, extraordinària i urgent del 31/12/25, va validar per l’any  2025 el cànon per la concessió de l’edifici per 755.648, 67 euros, el que suposa només un increment del 4,4% en vint anys. L’any 2025, l’import del percentatge corresponent a la compensació per inversions ha estat de 226.694,67 euros i es van concedir 128 beques per un import de 520.150,00 euros. Les beques son per cursos de la mateixa Planeta Formación y Universidades distribuïdes en 77 beques per Formació Professional, 39 per Màsters i 12 per Escola de Negocis.

El resultat de tot plegat seria el següent:

Cànon del 2025:                                            755.648,67 euros

Import compensat en beques:                      528,954,22 euros

Import auditat:                                              520.150 euros

Diferencia a favor de l’Ajuntament: 8.804,22 euros

És a dir, finalment l’ús de l’edifici dels antics jutjats per tot l’any 2015 ha estat per Planeta Formació de només 8.804,22 euros, o el que seria el mateix, 80 cèntims d’euro per metre quadrat, el que suposa un molt bon negoci pel Grup Planeta i un malbaratament per la ciutat de l’Hospitalet.

Hi ha qui recorda que, en temps de l’alcalde Capdevila, a les acaballes del franquisme, existia el projecte de construir en aquest edifici un teatre per la ciutat. Avui és tota una altre cosa.

Però aquest no és, per desgracia, l’únic cas de concessió demanial feta per l’ajuntament amb resultats dubtosos o retorns molt febles per la ciutat. Així, el 2020 es va acordar la concessió demanial de la Masia de Can Nadal i els antics dormitoris de la Remunta per crear una Escola Superior de Gastronomia, restaurant i centre d’investigació. Sis anys després, encara està per concretar-se.

El 2022 es va acordar la concessió de les instal·lacions de l’antiga fàbrica Godó i Trias a Varia Investiments per fer un projecte de “museu d’art físic i digital multidisciplinar, amb exposicions immersives”. Més enllà, la masia de Can Gotlla, just darrera de l’Ikea, ha estat cedida al Consorci de la Granvia, avui Consorci de la Granvia i el Samontà.

Fa més temps, el complex del Tenis Municipal va estat cedit a la Federació Catalana de Tenis i posteriorment a la empresa “Futbol de nuestra Vida”.

El tristament desaparegut (esperem que provisionalment) col·lega digital Districte 7, explicava que la concessió demanial “és una fórmula jurídica que permet la cessió d’equipaments de titularitat municipal, durant períodes molt llargs, entre els 4 i els 99 anys a entitats, empreses o organitzacions que puguin disposar de l’ús privatiu i exclusiu d’aquest bé municipal. És així, sempre que les concessionàries puguin fer encaixar la seva activitat amb la clau urbanística que els edificis tinguin a l’actual Pla Urbanístic de la ciutat. L’esperit és que l’Ajuntament trobi un agent que pugui desenvolupar de la forma més adient l’activitat proposada per l’equipament en qüestió.

Aquesta cessió es regula amb unplec de condicions o amb un conveni de cooperaciói es fixen els compromisos, drets i deures de cada part. Per tant, es fa una valoració patrimonial de l’immoble i es calcula també l’aprofitament de l’edifici per tal d’establir el pagament d’un cànon, tant en diners, com en serveis o intercanvis, que suposin un benefici pel conjunt de la ciutadania.

Una de les particularitats d’aquesta fórmula és que l’empresa concessionària, tot i no assumir la titularitat o propietat de l’immoble, si podrà disposar d’ell com a aval patrimonial o actiu financer podent, fins i tot transferir o traspassar -o vendre- la concessió a altra empresa que cal que assumeixi els mateixos acords i cànons que la concessionària original. Aquest és el cas del Complex Municipal Tenis Granvia. La Federació va vendre la seva concessió fa uns 5 anys a l’empresa Fútbol es Nuestra Vida per un import de 500.000 euros”.