Els regidors d’ERC i la regidora d’EUiA s’esperaran a divendres per fer pública la seva postura respecte on s’ha de construir el poliesportiu de Santa Eulàlia

Mentre es desenvolupava la sessió del ple municipal, l’Assemblea d’Ensenyament de l’Hospitalet va concentrar al voltant de dues-centes persones a la plaça de l’Ajuntament per protestar pacíficament sobre la situació d’emergència de l’educació a la ciutat, en molt diversos àmbits: en els problemes de les escoles bressol sobre el retard del plec del contracte de servei, en el manteniment dels centres escolars, en les emergències climàtiques previsibles durant aquest mes de juny, en la precarietat de condicions de les plantilles del professorat, en l’increment de les ràtios, en les matrícules vives, etc, etc.

La concentració va ocupar la plaça de l’Ajuntament davant la porta principal que va ser tancada preventivament, davant les queixes comprensibles dels manifestants, i després els concentrats es van dirigir al carrer Josep Prats per poder accedir, els que ho desitgessin al ple municipal. Allà van descobrir que no se’ls facilitava l’entrada com no fos a comptagotes. Durant aquesta hora llarga que va durar la manifestació, en tots els moments pacífica, amb famílies, professors i criatures i sense una gota de violència, es van presentar no menys d’una dotzena de cotxes de la guàrdia urbana i dels Mossos d’Esquadra, inclosa una furgoneta i mitja dotzena de motoristes del cos i es van tallar diversos carrers de la zona, una operació que cridava l’atenció pel desplegament, sobretot en una ciutat on, quan es reclama una patrulla de la Guàrdia Urbana o de la policia autonòmica, costa d’aconseguir la seva presència immediata. El portaveu d’ERC al ple, va queixar-se a l’alcalde del desplegament ordenat des de l’Ajuntament, es va fer ressò de la descomunal presència policial al carrer i de les dificultats posades als manifestants per assistir a la sessió pública del ple, mentre a la sala encara quedaven cadires buides, sobretot, com va explicar, després del pèssim exemple recent de la infiltració de policies en les assemblees de docents o la proposta governamental de la presència de mossos d’esquadra en instituts i escoles de FP.

Això passava al carrer mentre al ple una representant de les treballadores de les escoles bressol de la ciutat es queixava, en nom de tota la comunitat educativa de 0-3 anys, del retard en el plec del contracte de servei que ha suposat un perjudici salarial. La tinenta d’alcaldia d’Educació, Cristina Santón, es va lamentar del retard que va justificar amb les diferències entre tècnics del departament que ho han fet endarrerir tot quan ja estava, tot plegat, molt endarrerit. En definitiva, si tots els procediments administratius son lents pels enormes condicionants legals que s’estableixen burocràticament, la tardança en aplicar els criteris polítics converteixen qualsevol solució en un conflicte que afecta directament la ciutadania. D’aquí que la capacitat de gestió municipal sigui la clau de volta de la solució a les enormes emergències que pateix la ciutat.

El ple va ser llarg i ple d’elements significatius. El problema és que bona part del debat públic queda en un no res sessió plenària rere sessió plenària. Fa anys que les mocions que presenten els grups i que es debaten i al final es voten, resulten absolutament intranscendents perquè les que s’aproven difícilment s’apliquen i el que resulta més determinant: l’oposició no adopta mesures dràstiques davant la reiteració d’incompliments successius i d’aquesta manera resulta absolutament igual que es presentin mocions, que s’aprovin o que no s’aprovin, perquè més enllà de la retòrica no hi ha conseqüències. I, per tant, informar sobre les sessions plenàries acaba convertint-se en una pura inutilitat.

Dos detalls més al voltant de la informació d’aquests dies. La primera és que a FIC una vegada més l’alcaldia va denegar-li la paraula en aquest ple de maig. Es va presentar la petició de paraula el diumenge 17 per una sessió que s’havia de celebrar el dimarts 26, o sigui 9 dies naturals abans. Com que el dilluns 25 era festa, es va interpretar que s’havia entrat la sol·licitud fora de termini i es va denegar la paraula. Per algunes coses que al govern li convenen, els terminis legals son exhaustius. Per qualsevol altra, el termini legal no té cap importància, com el que ha passat amb el plec de contractes de serveis de les escoles bressol.

I un últim detall, si més no, curiós. Una nota de premsa d’ERC de dimarts informava d’una roda de premsa per divendres al matí per fer públic el posicionament del grup municipal respecte de l’anunci de la ubicació del futur poliesportiu de Santa Eulàlia. De fet, de tots els grups municipals, ERC és l’únic que encara no s’ha pronunciat. I és justament d’aquest grup del qual depèn directament que el poliesportiu al Parc de l’Alhambra vagi endavant o s’aturi. El PSC té 13 vots favorables al ple sobre aquesta qüestió i tota l’oposició menys ERC en tenen 10 en contra. Els tres vots dels regidors d’ERC i el vot de la regidora d’EUiA son, per tant, determinants en un tema que ha dividit la ciutadania del districte però que té, en contra de la proposta del govern Quirós, un referèndum del 2019 que fixava clarament on s’havia de construir l’equipament. I no era precisament el Parc de l’Alhambra. L’Estaca va enviar un qüestionari al portaveu d’ERC la setmana passada sobre aquest tema que no ha estat contestat, aspecte que fa témer que el grup municipal ja tingui una decisió presa i que sigui favorable al govern, malgrat que en la nota de premsa dels republicans s’informa que “des del nostre grup municipal considerem que aquest tema tant important s’ha de treballar i acordar des del respecte que mereixen totes les entitats del barri i per això no farem cap declaració pública fins que passi la reunió convocada pel govern municipal amb elles, el proper dia 28 a la tarda”.

Alhora, tiren un dard contra part de l’oposició afirmant que “és inadmissible que això sigui utilitzat per altres grups polítics, fins ara socis polítics durant tot el mandat, per generar crispació i dividir el veïnat amb una clara connotació electoralista”.

Molts dels dèficits de gestió, segons el sindicat, provenen justament d’aquests vicis ocults que tenen a veure amb l’enxufisme i l’arbitrarietat de les contractacions

CCOO de l’Ajuntament ha repartit un full volant entre la plantilla on es queixa d’una dinàmica que, pel que ens han explicat és la norma —i no pas l’excepció— des que el PSC governa la ciutat, però d’una manera especial en l’època Quirós: la total arbitrarietat en la col·locació de caps de servei, caps de secció i assessors diversos. Reclamant “prou carta blanca” CCOO es queixa que l’equip Quirós creua constantment les línies vermelles, “utilitzant les comissions de serveis i les lliures designacions” per col·locar “a dit a qui volen, quan volen i com volen”.

Segons CCOO, “l’últim despropòsit” té a veure amb les set provisions dictades en comissió de servei: quatre caps de secció i tres caps de servei i tres lliures designacions: un cap de serveis i dos assessors. Es queixen que hi ha un termini de només quatre dies per presentar-se a les comissions de servei i l’únic requisit que cal és superar una entrevista personal. Entre les presses en les convocatòries i el requisit de l’entrevista és fàcil observar que el govern municipal col·loca els seus peons allà on vol, sense cap mena de control i amb total discrecionalitat de manera que “els vestits a mida” que denuncia CCOO, suposen un claríssim impediment a la resta de la plantilla per poder optar a càrrecs de responsabilitat.

Segons el que fixa el Text Refós de l’Estatut dels Empleats Públics, la comissió de serveis és purament un “model excepcional, urgent i inajornable i requereix un expedient justificatiu rigorós que així ho acrediti”, de manera que la pràctica habitual del repartiment de càrrecs del govern Quirós suposa una “greu vulneració de la legalitat”.

CCOO al·lega que, com la mateixa jurista de Recursos Humans, és un càrrec concedit per aquesta via, s’entén perfectament que els expedients justificatius que la llei contempla, mai arribin a temps. De fet, CCOO reclama que els expedients justificatius es facin públics i es pregunta per quina raó el govern municipal no ha convocat els càrrecs que calien i que no estaven ocupats, amb temps suficient per provisió ordinària.

El sindicat dels treballadors municipals al·lega que és impossible parlar d’“urgència sobtada en llocs que porten mesos de deixadesa organitzativa”. Ben al contrari, segons el sindicat, “això no és necessitat del servei; és utilitzar un mecanisme provisional per consolidar situacions de favoritisme de cara a futures places definitives, fet que els tribunals ja han condemnat reiteradament com a desviació de poder”.

Finalment, observen, que molts d’aquests llocs a dit pertanyen a la mateixa àrea de Recursos Humans, justament el departament que hauria de “vetllar per la legalitat i la transparència” i que és el primer a “rebentar-la”, mentre na la resta de la plantilla se li exigeix “compromís i permanència”. En aquest sentit denuncien que la situació endèmica de la pèssima gestió municipal en molts dels serveis, té a veure amb la dotació de càrrecs col·locats a dit, sense cap més valoració que la fidelitat a qui proveeix de llocs de feina molt ben remunerats.

Recorden el referèndum de l’any 2019, on el 61 % dels veïns que es van pronunciar ho van fer a favor de construir el poliesportiu a l’espai Gasòmetre

No deixa de ser curiós que un dels temes més controvertits i complexes que afecten a la necessitat d’equipaments de la ciutat i que l’equip Quirós vol resoldre de la manera més clarament insòlita, no hagi generat més que un comunicat de repulsa de l’Associació de Veïns del barri  de Santa Eulàlia i dels Comuns. Pel que ha pogut esbrinar L’Estaca, també la portaveu del Partit Popular s’ha mostrat en contra de la proposta i en el mateix sentit el portaveu de Vox, malgrat no hagin tret cap comunicat. El contacte amb el portaveu d’ERC no ha donat, fins el moment de redactar aquesta informació, cap resultat, de manera que no sabem si veuen bé o malament la proposta del govern. Tot i això, l’hi hem fet arribar un qüestionari en la mateixa línia dels enviats a les entitats cíviques, per saber la seva posició ara, i de cara al futur.

Pel comunicat que ens va fer arribar l’associació de veïnes i veïns Som Santa Eulàlia, l’entitat parla de “sacrificar bona part del Parc de l’Alhambra”, sense que ningú del govern municipal els hagués informat prèviament ni consultat específicament la seva opinió al respecte. L’associació veïnal es fa ressò del projecte de “construir un edifici de 30 metres d’alçada” en “l’únic parc real de Santa Eulàlia” i es queixa de l’engany que suposa “fer passar petits racons de verd urbà del barri per un parc, un espai bio climàtic que cap parterre amagat pot substituir”.

De fet, es queixen que el govern Quirós sacrifica el parc de l’Alhambra “per imposar-nos l’opció perdedora a la consulta del 2019”. Aquella consulta que va impulsar el govern de Núria Marín mentre defensava l’opció del Parc de l’Alhambra, igual que ara, que va quedar derrotada pel veïnat en el referèndum convocat a l’efecte. En la seva opinió, el parc de l’Alhambra “ha de ser rehabilitat, no escapçat, tal i com va prometre l’Ajuntament durant el procés previ a la consulta del 2019”. Una promesa que, pel que s’acaba de veure, el govern municipal té previst incomplir absolutament.

En el mateix comunicat s’anuncia que aquest proper dimecres hi ha convocada una assemblea de veïns al Parc de l’Alhambra a les 20,30 h per explicar el contingut dels actes de la Festa Major, que molt probablement servirà també per encaixar la ferida causada pel govern pel que fa al sacrifici del parc. Alhora, el comunicat informa d’una reunió al Centre Cultural de Santa Eulàlia dijous 28, a les 18,30h, convocada pel govern per informar, que pot ser una gran oportunitat, segons l’entitat, per mostrar el rebuig del veïnat a la proposta municipal. Finalment, l’entitat anuncia una assemblea veïnal el dissabte 6 de juny a la plaça Pius XII a les 11h del matí per valorar possibles accions veïnals per defensar la integritat del Parc de l’Alhambra, “la dignitat del barri” i “el respecte a les decisions del nostre veïnat”.

També el grup municipal dels Comuns va fer públic un comunicat d’urgència on parla del “rebuig a la destrucció del Parc de l’Alhambra” i del que qualifica com “exercici de deshonestedat” del govern, alhora que li exigeix respecte “a la consulta popular”, perquè assegura que “les raons que van portar llavors al 61% de les persones participants a rebutjar aquesta localització (del poliesportiu) continuen plenament vigents”.

Acaba el comunicat afirmant que “el govern municipal utilitza el xantatge urbà enllaçant el poliesportiu a millores que s’haurien d’haver fet fa anys de manera totalment independent”. I assegura que “la pacificació de l’entorn de l’escola Milagros Consarnau (carrer Aprestadora) és una obligació que el PSC té abandonada”.

El gobierno se muestra incapaz de controlar el clima de crispación que se vive en el barrio y pone obstáculos legales a la participación de los vecinos

La situación en el barrio de Collblanc-La Torrassa es insostenible. Así lo manifestaron varios representantes de entidades vecinales y los grupos políticos de la oposición presentes en un nuevo Consell de Districte extraordinario, el segundo que se realiza en el periodo de un año a petición de los vecinos. Los problemas que subyacen en el barrio volvieron a ser los mismos: inseguridad, convivencia e incumplimientos manifiestos de lo prometido. Algunos de los asistentes pidieron incluso la dimisión del teniente de alcalde, Jesús Husillos, presente en el acto, así como de la regidora del distrito, Olga Gómez.

La sala del Centre Cultural de Collblanc-La Torrassa estaba, una vez más, llena. Como autoridades, estuvieron presentes los dos representantes del gobierno municipal mencionados anteriormente, además de representantes de la Guardia Urbana y de los Mossos d’Esquadra. Por parte de la oposición asistieron representantes de ERC, Comuns, PP y Vox.

La sesión se inició con los datos suministrados por los representantes de los dos cuerpos policiales, quienes manifestaron que globalmente se había producido una reducción de los delitos en este periodo de tiempo comparado con 2025. Estos comentarios provocaron risas entre los vecinos, quienes aseguran que las estadísticas son una cosa y la percepción del día a día es otra. Jesús Husillos añadió que faltan herramientas para poder combatir los delitos. Los vecinos manifestaron que eso mismo ya se comentó en el último pleno extraordinario del distrito celebrado en el mes de septiembre, sin que nada haya cambiado.

A partir de esta primera información estadística intervinieron los representantes vecinales, quienes volvieron a denunciar la existencia de narcopisos sin ningún tipo de intervención policial. “Es más fácil delinquir que cumplir la legalidad”, dijo la la portavoz de la Asociación de Vecinos de Collblanc-La Torrassa. Explicaron también la renuncia de los vecinos a denunciar, Y el nulo funcionamiento del 112. Reclamaron nuevamente el servicio telefónico directo de la Guardia Urbana, actualmente suprimido.

Los vecinos hicieron patente la situación del barrio, cada día más grave y conflictiva. Como ejemplo hablaron de los tiroteos que se habían producido en las últimas semanas con víctimas mortales. Incluso se puso de manifiesto la utilización de catanas en las peleas callejeras: «todo ello es una muestra del nivel de agresividad que redunda en el vecidanrio con un grado de percepción de inseguridad en crecimiento de forma exponencial».

Los vecinos reclamaron la presencia de los cuerpos policiales en las calles. “No se ve ningún agente y necesitamos la policía de proximidad tantas veces prometida”, afirmó otro vecino ante el Pleno.

Las intervenciones de los representantes de las entidades vecinales, inicialmente no previstas, al final fueron permitidas por la regidora “de forma extraordinaria”, argumentando la necesidad del cumplimiento del reglamento de participación ciudadana. La fuerte presión de los vecinos le hizo cambiar de postura.

Carme Rimbau, de la asociación Salvem el Castell de Bellvís, manifestó claramente que “los ciudadanos nos sentimos desprotegidos y no tenemos conexión ni con la Guardia Urbana ni tampoco con los Mossos”. También aludió a la superpoblación del barrio, el más denso de Europa, y denunció que a paser de ello se sigue construyendo pisos.

Desde STOP Degradació, se reclamó la necesidad de un censo de locales musicales conflictivos y se exigió la adopció de medidas contundentes para su cierre.

Uno de los vecinos recordó que el Diari de l’Hospitalet había publicado hasta 85 páginas sobre el soterramiento de las vías, que habían pasado cinco ministros prometiendo esa obra y que, al final, todo parece indicar que nunca se va a llevar a cabo.

También denunció que, como consecuencia de la masificación del barrio sin que hayan crecido los servicios, se producen los colapsos en los centros sanitarios. “La doctora de cabecera que me atiende ha pasado de tener 1.300 cartillas a 1.900”, manifestó este vecino, que sobre el tema de la inseguridad añadió: “la seguridad ha de ser también una prioridad de la izquierda”.

Ya al final de las intervenciones de los vecinos, que estaban concedidas y programadas a través de una instancia presentada en la regidoria del Distrito, quiso hablar un asistente al pleno para reclamar una regidora exclusiva para el Distrito 2. No le fue concedida la palabra por el secretario del Pleno, debido al uso restrictivo del reglamento de participación ciudadana, y al final la inmensa mayoría de los vecinos, en protesta, abandonaron el pleno.

Durante el desarrollo del Consell de Districte, intervinieron los portavoces políticos de la oposición. El primero fue Coque García, de ERC+EUiA, quien llegó a decirle a la regidora que estaba sobrepasada. Manifestó que las explicaciones dadas en ese momento por los representantes policiales y los políticos no eran suficientes: “la realidad en la calle es otra”, afirmó. Abogó por la creación de una Taula de Seguretat i de Convivència, como la existente años atrás cuyo funcionamiento fue muy aceptable, donde deberían estar presentes las entidades del barrio y los grupos políticos para analizar la situación y buscar soluciones rápidas

Manuel Domínguez, de Comuns, agradeció la presencia de los vecinos. Manifestó que el Estado del bienestar en Collblanc-La Torrassa había fracasado: “además de la inseguridad, otros ámbitos como la sanidad y la enseñanza también se encuentran en estado fallido”. Aunque afirmó que el nivel de delincuencia era alto, también situó en la misma categoría a los fondos buitre por la especulación con los pisos turísticos, precisamente en este barrio. Reiteró la necesidad de una policía de proximidad y preventiva, así como la necesidad de más espacios abiertos en la barriada densamente masificada.

Sonia Esplugas, del PP, también reivindicó una policía de proximidad visible en los barrios y prometió que en el próximo pleno volvería a realizar una moción para volver a reclamarla, tal y como se prometió en su día, así como la recuperación del teléfono de la Guardia Urbana: “el 112 no funciona y la gente ya no llama para denunciar actos delictivos e incidentes que se realizan cada día”.

L’argument del govern és que es guanyen zones verdes, hi ha dues entitats que li donen suport i és una incògnita la posició dels republicans si el tema arriba al ple

De manera sobtada, un de tants temes que el govern Quirós portava congelat des de fa anys, acaba d’esclatar amb l’anunci abans d’ahir d’un informe tècnic de viabilitat que, segons l’executiu local, ha analitzat els tres possibles emplaçaments que estaven sobre la taula per construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia. Cal recordar que l’anterior poliesportiu de Santa Eulàlia va ser inaugurat l’any 1976, fa exactament 50 anys i tothom afirma que està al final de la seva vida útil. La reclamació del veïnat per construir un nou poliesportiu que cobreixi les necessitats, es remunta més de tres dècades enrere, quan encara governava el municipi el primer alcalde de la democràcia.

Un informe que no s’ha fet públic

Pel que ha afirmat el govern Quirós —l’informe no és accessible per ser consultat— els tècnics han arribat a la conclusió, com ha informat el Canal digital de LH, que “la única opció viable per criteris d’accessibilitat, funcionalitat, impacte urbà, mobilitat i sostenibilitat econòmica” és el Parc de l’Alhambra. Aquest és el principal parc del barri en extensió (15.000 metres quadrats) i un dels pocs espais que es pot considerar autènticament zona verda en un barri amb una densitat de població per sobre dels 26.000 habitants per Km2. El projecte, pel que se sap fins ara, inclou la creació d’una “illa verda” que connectarà el Parc de l’Alhambra amb la plaça Francesc Macià i l’entorn dels carrers Aprestadora i Alhambra. El que s’anomena illa verda en el projecte, no és res més que la connexió dels carrers i els reduïts espais oberts actuals amb els equipaments escolars de l’entorn, eliminant la presència de vehicles privats, una opció —el que es coneix com a pacificació urbana— que els veïns porten també reivindicant de fa anys per la massiva afluència d’infants a la zona, però que no contempla per res la recuperació de cap espai nou ni cap naturalització específica.

L’informe sembla que ha analitzat les tres ubicacions alternatives, la del Gasòmetre, la de les antigues cotxeres del Rosanbús i la del parc i, com era previsible, considera que aquesta última, que ja havia defensat en el seu moment prioritàriament el govern municipal, és la que reuneix les millors condicions.

Segons les previsions, construir el poliesportiu sobre una part del que avui és el parc de l’Alhambra, augmenta en 9.000 metres quadrats la superfície verda de Santa Eulàlia, gràcies a que el projecte suposa transformar l’espai actual del Gasòmetre en zona verda i afegir en el còmput els espais “pacificats” del carrer Alhambra, Aprestadora i la impossible plaça Francesc Macià que està construïda sobre un pàrking i no permet arbrat consistent.

Descartada l’opció que el veïnat va considerar vàlida

Pel que s’ha informat, s’ha descartat l’opció del Gasòmetre perquè presenta limitacions importants de mobilitat: aquestes al·legacions indiquen que quedaria afectat un tram del carrer de Santa Eulàlia, hi hauria dificultats per l’estacionament d’autocars i quedaria molt pròxim als habitatges de la zona. Respecte de les antigues cotxeres Rosanbús a l’inici de la carretera de Santa Eulàlia, a banda d’afegir-ne dificultats semblants, s’inclou una de cabdal: que els terrenys no son municipals i caldria comprar-los.

Arran de l’informe, el regidor d’Agenda Urbana, José Antonio Alcaide va comparèixer abans d’ahir també davant els mitjans de comunicació municipals per defensar la proposta del govern. Segons ell, el projecte de l’informe tècnic encarregat comportarà una transformació urbana de gran abast a tot el districte, d’acord amb els propòsits de l’illa verda de tot l’entorn i la conversió de la zona del Gasòmetre en una nova plaça.

Va informar que el govern ja ha iniciat la tramitació corresponent pel canvi d’usos i prepara ja una licitació pel concurs d’idees que ha de desenvolupar tota l’actuació, inclosos els perfils arquitectònics del poliesportiu. Va insistir en la necessitat de disposar de 13.000 metres quadrats d’instal·lacions pel nou poliesportiu i, segons els càlculs que va exposar, això suposaria aixecar set plantes a la zona del Gasòmetre, en un espai a molt pocs metres dels habitatges ja existents, sense poder fer una part soterrada, pels problemes del nivell freàtic detectats. Naturalment, aquesta opció és totalment possible al Parc de l’Alhambra.

Es va pronunciar a favor d’activar el projecte el més aviat possible, va anunciar la convocatòria d’un concurs d’idees i va assegurar que el govern està convençut que aconseguiran els suports necessaris dels grups d’oposició —recordem: ERC, PP, Comuns i Vox—.

Una declaració d’interès general

Fins aquí la notícia. La veritat és que el cas del Poliesportiu de Santa Eulàlia no és un cas qualsevol. I no deixa de ser simptomàtic que hagi aparegut un dia després d’una altra operació d’envergadura molt a prop de la ciutat i que també l’afecta: la declaració d’interès general dels projectes que han de reconvertir els actuals espais esportius de la UB a la Diagonal que permetran el canvi d’usos d’esportius a sanitaris, docents i de recerca, deixant més en l’aire la compensació d’aquests espais esportius que es perdin, a altres zones de Barcelona ciutat.

Això implica a l’Hospitalet perquè, a tocar del Campus Clínic, està previst un nou barri residencial, gairebé de manera íntegra a l’Hospitalet, per sobre del miler d’habitatges en l’origen del projecte i a uns preus impossibles per la majoria dels ciutadans dels barris del nord de la ciutat. La importància de la declaració d’interès general pel Campus Clínic, d’altra banda, justifica la possibilitat que aquests canvis d’usos que, en altres circumstàncies serien clarament un escàndol perquè garanteixen edificació on ara hi ha espai lliure, siguin fàcilment autoritzats i fins i tot avalats per les forces polítiques que ens governen.

L’operació Parc Alhambra, amb les degudes distàncies, opera en la mateixa direcció: canvi d’usos de parc-zona verda, a instal·lació esportiva, amb tot el que això comporta de desaparició d’espai lliure en la ciutat més densa d’Europa.Més enllà de la utilització sistemàtica d’una retòrica que ja ningú es creu: “es guanyaran 9.000 metres quadrats de zona verda”, la gravetat del projecte radica també en la absoluta falta de justificació, ara per ara.

S’ha anunciat una convocatòria amb les entitats del barri per explicar-ho el proper dimecres dia 28 a les 18,30 hores al Centre Cultural de Santa Eulàlia, però de moment, l’únic que se sap és que s’han rebutjat les opcions Gasòmetre i Rosanbús amb raons poc articulades.

Raons que s’hauran d’explicar.

L’actual poliesportiu té en l’actualitat unes instal·lacions que superen de poc els 4.000 metres quadrats. La zona del Gasòmetre, sense comprometre l’ocupació del traçat viari actual, té una extensió d’una mica mes de 5.000 metres quadrats. La planta de l’actual poliesportiu és d’aproximadament uns 1.800 metres quadrats, amb una sola alçada superior. Per arribar als 13.000 metres quadrats d’instal·lacions que es preveuen en el nou projecte que és tres vegades el poliesportiu actual, sobre una planta aproximada de 2.000 metres quadrats, sortirien sis plantes (no set, com s’ha dit), però sobre una planta de 4.000 metres quadrats que hi cap perfectament en la superfície del Gasòmetre —i encara quedarien al voltant de 1.000 metres quadrats més útils—, amb tres plantes, n’hi hauria suficient.

És cert que el principal problema d’aquest projecte és la queixa dels veïns propers, però també és cert que s’han deixat de banda possibles alternatives tècniques que podrien deixat satisfets els veïns de l’entorn mantenint més o menys el volum previst d’instal·lacions. Per això es convoquen, precisament, el concursos d’idees.Si el projecte es fa al Gasòmetre desenes de veïns de l’espai proper poden sentir-se perjudicats.

Si el projecte es fa al Parc, els veïns perjudicats seran, sens dubte, per sobre dels 45.000 . El que és evident és que si el projecte no es fa a Gasòmetre es podrien guanyar en aquest espai 5.000 metres quadrats de zona verda (ja ho és avui, una zona lliure mal urbanitzada). Però el que no explica el govern és que dels 15.000 metres quadrats del Parc de l’Alhambra se’n perdrien ben bé una tercera part de zona verda, de manera que la compensació és més aviat migrada.

L’altra aspecte que crida l’atenció de la notícia és que l’únic autèntic problema que es posa com argument per rebutjar la ubicació al Rosanbús és que no és terreny municipal. El terreny municipal, aqui i a Pequín, només s’aconsegueix per quatre vies legals: la cessió gratuïta, l’expropiació forçosa i la compra (hi ha una quarta que son els bens comunals i les herències, un mecanisme bastant més residual). En tots els casos els tràmits son lents, però el tema de Rosanbús ja porta més d’un any sobre la taula i ningú del govern hi ha fet cas.

D’altra banda, aquest és un Ajuntament que ha basat sempre la seva gestió en comprar poquíssim i de manera gairebé obligada. Així s’han perdut a la ciutat centenars d’oportunitats. Qui compra a la ciutat son les grans promotores i constructores amb les enormes facilitats que dona l’Ajuntament tradicionalment per fer negoci. Així s’han perdut més d’una dotzena de cinemes als llocs cèntrics de la ciutat i múltiples masies, i edificis sencers de fàbriques, tallers i construccions diverses en zones urbanes, que podrien haver estat adquirits i convertir-se en espais d’utilització pública arreu. Perduts, ara ja, per sempre.

Incògnites sobre l’oposició republicana

Finalment només caldria afegir una sospita que es desprén de les paraules del regidor de govern. Això anirà al ple i ja deuen comptar amb algun grup municipal procliu a abstenir-se en aquest punt. Els únics que s’han pronunciat fins ara han estat els Comuns i s’han mostrar radicalment en contra de la proposta. El PP en el seu dia va proposar l’alternativa Rosanbús i costaria d’entendre que ara acceptés el projecte Alhambra. Vox, darrerament vota directament en contra de totes les propostes del govern i els hem sentit en més d’una ocasió lamentar-se de quan es van abstenir en un tema tan cabdal per la ciutat com va ser la pèrdua de la fàbrica Godó i Trias.Falta saber què farà ERC.

Ho tenen bastant bé per posar sobre la taula l’abstenció que, en aquest Consistori, és una forma subliminar de votar sempre amb el govern i que sembla que cada vegada els costa menys. La raó és que hi ha dues entitats importants del districte que estan absolutament a favor de la proposta del govern: defensen perdre una part del Parc de l’Alhambra si guanyen en aquest mateix espai el poliesportiu desitjat. En paraules del president de l’AESE a aquest digital: “AESE com entitat està totalment d’acord amb el comunicat que ha fet l’Ajuntament”. Per la seva banda, Paco del Río, president de l’AVV de Gran Via ha afirmat a L’Estaca que “la nostra posició ha estat clara des del principi: millorar el districte en tolts els àmbits, millor infraestructura esportiva i més zona verda”. Tot el contrari del que opina l’Associació de Veïns Som Santa Eulàlia que ha emès un comunicat sobre el qual ens estendrem en dies successius. Aquesta manca d’unanimitat entre la societat civil del districte és un forat en la línia de flotació de la unitat del veïnat entorn a un tema controvertit que ja va rebre l’any 2019 un resultat aclaparador a favor de la proposta Gasòmetre en el referèndum que va fer l’Ajuntament en l’època Marín.

El govern Quirós assumeix el paper absolutament secundari de la ciutat i el grup municipal republicà assisteix com a convidat de pedra a la decisió del seu partit

La setmana passada, un dels acords que ERC va imposar per donar suport als pressupostos de la Generalitat, tenia a veure amb la necessitat d’equilibrar la presència orgànica de Catalunya en una de les corporacions econòmiques més dinàmiques del país com és el Consorci de la Zona Franca de Barcelona. La proposta consensuada —i que es va aprovar ahir— era, com va defensar la consellera d’Economia i Hisenda, Alícia Romero, “aconseguir que el govern de la Generalitat guanyi pes polític en un Consorci que es un dels motors econòmics de la Catalunya contemporània, de manera que es recuperi la voluntat originària de la societat civil catalana que va impulsar l’organisme l’any 1916”. Amb l’acord signat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, aconsegueixen el control de l’organisme amb un 55% mentre que l’Estat controlarà el restant 45%. Fins ahir mateix, el Consorci era un  organisme de l’Estat al 100% i, amb aquesta condició imposada pels republicans, Catalunya guanya sobirania en el Consorci.

Com se sap, el CZFB és un motor econòmic de primer nivell juntament amb la dinàmica aeroportuària, i controla una part del territori industrial a tocar de Barcelona, amb dotzenes de naus i centres industrials que depenen de l’organisme. De fet, ofereix oportunitats globals de negoci en un espai de sis milions de metres quadrats que donen actualment ocupació a 137.000 treballadors, amb més de 330 empreses actives i contribuint al PIB català en més de 9.000 milions d’euros. Aquest organisme està presidit des de l’any 2018 per Pere Navarro que havia estat primer secretari del PSC l’any 2011 —desplaçant a l’equip del president Montilla bàsicament instal·lat al Baix Llobregat— i candidat a la presidència de la Generalitat l’any 2012, fins que va dimitir l’any 2014 pel mal resultat socialista a les europees i la forta crisi interna.

Els òrgans de govern del Consorci el formen el Plenari, que presideix l’alcalde de Barcelona Jaume Collboni, amb dos vicepresidents (un de la Generalitat i l’esmentat Pere Navarro), amb 21 vocals, un secretari general i dos observadors sense vot, mentre que el comitè executiu el presideix Navarro, amb un vicepresident i sis vocals i el mateix secretari general i els dos observadors sense vot del plenari, un dels quals, es la directora general de l’organisme, Blanca Sorigué.

Com s’ha dit, fins ara, el control absolut de l’organisme depenia de l’Estat, tot i que la seva composició prové, en la part executiva més prominent, de l’estructura del PSC i això no té perspectives de cap modificació, malgrat el canvi de control de sobirania que ha negociat ERC. Com se sap, el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, que es va crear al 1916, quatre anys abans que es produís el decret real de cessió a Barcelona del territori que aplega, era terme municipal de l’Hospitalet fa ara exactament 106 anys i va ser espoliat directament a canvi de 85.000 ptes. de l’època.

Fa ja molts anys, l’anterior alcalde Celestino Corbacho havia demanat amb insistència que l’Ajuntament de l’Hospitalet tingués presència i pes en el Consorci, al mateix nivell que Barcelona, donat que les 950 Ha perdudes havien estat per expropiació forçosa sense possibilitats que el municipi que les perdia s’hi pogués oposar, com preveia la pròpia legalitat del moment. Fins i tot, el govern Corbacho va encarregar informes jurídics reclamant la reversió de l’expropiació degut a que l’objecte de la proposta mai es va complir perquè, en principi, els terrenys annexionats a Barcelona havien de ser per constituir un port franc que finalment no va quallar. En el període de l’alcaldessa Marín es va reprendre la reclamació, en aquest cas des de les entitats ciutadanes, que consideraven que l’Hospitalet havia de tenir veu i vot en un organisme que irradiava una enorme quantitat de guanys econòmics que no arribaven a la ciutat i alhora greus problemes de mobilitat i pressió social sobre el territori, que si tenien efectes negatius sobre l’Hospitalet.

El màxim que es va aconseguir van ser acords bilaterals entre l’Ajuntament i el Consorci amb programes sobre formació tecnològica i algunes derivades vinculades a un projecte que sota el paraigües de la biomedicina, amaga la urbanització d’una zona molt vinculada a la Zona Franca que s’acabarà convertint en espais de serveis econòmics i d’hostaleria perfectes pel més efectiu desenvolupament econòmic del que ja és ara el territori del Consorci.

El que encara crida més l’atenció és que a l’Hospitalet, el primer partit de l’oposició és precisament el grup municipal d’ERC. I ha estat l’executiva nacional d’ERC la que ha pressionat al president Illa per aconseguir la modificació del control de l’organisme, sense que aquesta proposta hagi tingut en compte per res la presència de l’Hospitalet en els òrgans directius. Una evidència més que l’Hospitalet no compta per res en els processos territorials, industrials, econòmics i urbanístics de l’àrea metropolitana, com no sigui per continuar mantenint la subsidiarietat tradicional històrica que no es va posar en dubte en l’era Pujana, que no va obtenir resultats en l’etapa Corbacho i que es va consolidar negativament en la fase Marín.

És evident que l’equip Quirós no presenta les característiques necessàries per plantar cara a l’estructura del seu partit que segueix decidint com si l’Hospitalet no existís i és evident també que el grup municipal i el partit dels republicans a l’Hospitalet té, igualment, poquíssima influència sobre l’executiva nacional d’ERC que ha canviat el control, però s’ha oblidat totalment del municipi que fa un segle va perdre 950 Ha del territori més fèrtil de la ciutat rural que era aleshores, i tota la platja que podria ser ara, com ho és a l’altra banda del riu en municipis com El Prat, Gavà o Castelldefels, un enorme reclam turístic.

Una altra de les qüestions que han cridat l’atenció han estat les paraules de la consellera Romero sobre el projecte originari de la societat civil catalana envers el control del Consorci de la Zona Franca. És evident que aleshores el que es podria entendre històricament com la societat civil catalana era inexistent. Com sempre, el que hi havia era un conglomerat de grans fabricants, comerciants i banquers en plena comunió política amb la Lliga Regionalista que eren, a través del Foment del Treball Nacional, la duríssima patronal catalana, els que constituïen un potent grup de pressió sobre el govern de Madrid i el rei Alfons XIII. Aquest conglomerat, acostumat als ingents negocis de la Primera Gran Guerra, pretenia mantenir l’hegemonia comercial a través del port amb un dipòsit franc que garantís poca pressió fiscal i enormes intercanvis. El mecanisme es va tòrcer a partir de la crisi de 1923 però el dany ja estava fet. Barcelona no renunciaria a les Has arrabassades a un municipi governat per la Lliga i sense cap capacitat negociadora i… fins aquí. De manera que no va ser cap societat civil catalana la que desitjava un Consorci a mida, sinó l’alta burgesia catalana al servei exclusiu del seu enriquiment de classe. No sembla que les coses hagin variat excessivament per la ciutat, malgrat la retòrica socialista o republicana de les sigles…

Los paradistas exteriores piden que se les mantenga en una carpa junto al mercado mientras se realizan las obras de rehabilitación,pero el gobierno municipal se niega

El Ayuntamiento de l’Hospitalet sigue adelante con su proyecto de reforma del mercado de Collblanc, parte del cual ya ha sacado a licitación. Mientras tanto, los representantes de las paradas del exterior han denunciado públicamente la falta de comunicación y transparencia del gobierno municipal en relación con el proyecto de reforma y reubicación de las paradas exteriores, un proceso que llevan más de ocho años intentando negociar sin éxito.

La asociación, tras años solicitando información “de manera insistente” sobre el futuro proyecto, han descubierto “por casualidad” que el proyecto de la zona interior ya había sido publicado en el Boletín Oficial de la Provincia (BOP), en el mes de marzo, sin que se les hubiera informado previamente.

Desde el colectivo consideran esta actuación “muy decepcionante”, especialmente porque aseguran haber mantenido siempre una actitud abierta al diálogo y a la colaboración con el Ayuntamiento.

Ante la publicación del proyecto, la asociación ha presentado alegaciones que actualmente están pendientes de respuesta.

La remodelación está prevista en tres fases. La primera, con un presupuesto de dos millones de euros, consistirá en reubicar algunos comercios del interior para dejar espacio a las paradas del exterior que se incorporaran dentro del mercado en los espacios que queden libres. Una vez se haga este movimiento comenzarán a desmontarse las paradas actuales, se extraerá todo el amianto que conservan y se construirán las nuevas paradas. Las obras está previsto que empiecen a finales del 2026 y que estén finalizadas dos años después, a finales del 2028.

Uno de los principales puntos de conflicto sigue siendo la negativa del gobierno municipal a instalar una carpa provisional externa pegada al mercado, para los vendedores afectados por la reforma de las paradas del exterior. De esta manera, no tendrían que ubicarse en el interior. “Moriremos si vamos dentro”, ha manifestado Pilar Andrés, representante de los comerciantes.

En el último pleno municipal de abril, los cuatro partidos de la oposición (ERC-EUiA, Comuns, PP y VOX) votaron a favor de esta opción. Sin embargo, el ejecutivo local mantiene su rechazo argumentando que el barrio es una zona muy densa y que no se puede perder espacio público.

Los paradistas cuestionan este argumento y recuerdan que a escasa distancia existe un parque de 3,5 hectáreas, por lo que consideran viable habilitar una solución provisional que permita mantener la actividad comercial en las mejores condiciones.

Los paradistas también alertan de que el traslado al interior implicará una pérdida de derechos y un empeoramiento de las condiciones de trabajo, ya que los nuevos espacios serán más reducidos y modificarán las actuales condiciones de venta. “Nos piden sacrificios constantes mientras se niega cualquier alternativa para facilitar nuestra actividad”, se lamentan desde el colectivo.

Tras el pleno de abril, representantes de la asociación mantuvieron una reunión con el regidor José Antonio Alcaide, responsable del área, quien, según explican, se mostró dispuesto a escuchar propuestas para el futuro proyecto del exterior. No obstante, dejó claro que el proyecto del interior ya no será modificado y reiteró que la instalación de una carpa no está contemplada.

Durante la duración de las obras, las paradas interiores se agruparán todas en la zona del interior del mercado más cercana a la plaza, y las paradas exteriores se ubicarán por fases y de forma provisional también dentro del mercado, en la zona próxima a la calle del Doctor Martí i Julià.

La asociación asegura no entender la postura del gobierno municipal, especialmente cuando el resto de fuerzas políticas consideran que la propuesta de la carpa es “viable” y compatible con el mantenimiento del espacio público.

El mercado de Collblanc es uno de los equipamientos históricos de la ciudad. Fue construido en 1932, en el mismo solar donde se hacía el mercado semanal, y mantiene la estructura típica de los mercados antiguos. En 1926, cuando Ramón Puig Gairalt redactó el Pla d’Eixample i Reforma de l’Hospitalet debido al crecimiento urbanístico de los años 20, el mercado también fue incluido.

L’acte tindrà lloc al Centre Cultural de Bellvitge a les 18,30 h, amb la presència dels seus autors

El Memorial Democràtic dels Treballadors de la Seat i el Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet s’han posat d’acord per patrocinar la presentació del llibre Seat 1968-1984. La ambición del sindicalisme unitario, que tindrà lloc aquesta tarda a les 18,30h. els autors son Silvestre Gilaberte, Jaume Font, Isidor Boix i Jesús A. Vila.

El lloc elegit per obrir aquesta primera presentació a la ciutat —n’hi ha prevista una segona per més endavant— ha estat el barri de Bellvitge —l’auditori del Centre Cultural— per dues raons fonamentals. Perquè a Bellvitge viuen i han viscut tradicionalment milers de treballadors de la Seat —a les factories de la Zona Franca i de Martorell—, i perquè Bellvitge reuneix com a barri les mateixes característiques que la història sindical d’aquest període explica: un barri reivindicatiu, que va saber fer efectives les seves múltiples i considerables reivindicacions i un barri solidari, que sempre ha estat i està en primera línia i que explica l’esperit de canvi que es va imposar en el tardo franquisme per aconseguir el trànsit d’una dictadura a una democràcia com la que gaudim.

El llibre, que va aparèixer a primers d’aquest mes de maig, i que es pot adquirir a les principals llibreries de Barcelona i dintre de poc també a l’Hospitalet, explica les lluites més importants dels treballadors de la Seat en l’òrbita sindical, quan l’únic sindicat existent era l’oficial del franquisme, el sindicat vertical, que s’havia convertit en una rèmora per la classe treballadora per aconseguir millores salarials i laborals, en el pitjor moment de la repressió franquista. Inclou, a banda de la interpretació del moviment unitari que van encapçalar les comissions obreres sorgides directament de les assemblees de treballadors, un ingent material documental que explica amb detall el procés del sindicalisme unitari, de l’instrument innovador i d’èxit amb el que es va dotar la plantilla, el Consell de Fàbrica, i la importància d’un moviment que va comptar amb el suport extern de la dirigència comunista, però especialment amb el suport dels líders naturals que van anar sorgint de les diferents lluites d’aquells anys.

Tot l’aparell documental que apareix en el llibre que supera les 500 pàgines, prové de l’esforç de recollida i conservació del material utilitzat en les mobilitzacions obreres  que, un dels autors, Silvestre Gilaberte, va anar guardant al llarg de dècades i que ara ha servit per documentar historiogràficament el relat, però que està a la lliure disposició dels investigadors dins l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat on es va fer la primera presentació del llibre el passat dia 7.

La presentació al Centre Cultural de Bellvitge comptarà amb la participació de dos dels seus autors que seran presentats per les entitats organitzadores i és previsible un debat posterior amb els assistents i els autors, així com la venda i signatura de llibres.

El contingut del llibre inclou una anàlisi històrica del context en què es produeixen les reivindicacions obreres del moment, la manera com aquesta organització obrera es va desenvolupar en la principal indústria catalana, fins al punt que les seves mobilitzacions es van convertir en la punta de llança del moviment sindical d’aquesta fase del final del franquisme. Encara amb els sindicats de classe prohibits, l’organització comunista del PSUC de la Seat va ser capaç d’elaborar una proposta molt engrescadora que va aplegar un amplíssim consens, amb la formulació d’un moviment sindical unitari i representatiu, les CCOO, amb una altíssima capacitat de mobilització i amb una autonomia sindical molt notable que va promoure l’aparició de líders sindicals naturals, molt escoltats i seguits per les àmplies masses de treballadors de la factoria.

“Quirós escolta s’acosta una revolta”, aquest va ser un dels eslògans més seguits en la manifestació de les escoles bressol de la Ciutat el dimecres 13 de maig. De fet el conflicte amb les escoles bressol s’arrossega des de fa ja més de tres anys.

En un escrit de l’Assemblea de les Escoles Bressol de l’Hospitalet s’explica que “la situació actual que patim és insostenible. No només afecta les nostres condicions laborals, si no també directament l’atenció i el benestar dels infants. A aquesta situació s’hi suma la manca de compromísper part de l’Ajuntament, que fa més de dos anys que no renova el plec, generantun situació d’inestabilitat i precarietat que no pot continuar.”

Així no va estanyar ningú que la convocatòria de manifestació per part del col·lectiu d’educadores de les escoles bressol fos seguida per molta gent, durant les més de dues hores que va recórrer carrers del centre, fins concloure a la plaça de l’Ajuntament.

La manifestació estava farcida de les samarretes liles de @bressolsirevoluciolh, de samarretes grogues d’altres col·lectius de personal docent de les escoles bressol, es a dir, del cicle inicial d’educació infantil, el ja famós 0-3 que reivindica justament el seu paper clau en el sistema educatiu. Ja no es tracte de “guardar” criatures, es tracta d’educar-les des del primer moment.

Per això també hi van participar en la manifestació un bon nombre de famílies, amb els seus infants, usuàries de les escoles bressol. Elles es senten directament afectades per l’estat actual d’aquest sector educatiu i, en bona part, assumeixen com a pròpies les reivindicacions del personal docent.

En un moment en el que semblava estendre’s arreu una sensació de calma, de tranquil·litat social, el conjunt del moviment educatiu ha posat de manifest que aquesta sensació era segurament un miratge. El malestar, el cansament per la pervivència de la precarietat en molts sectors comença a fer-se evident als carrers del país i, de manera clara, a l’Hospitalet les emergències de tota espècie comencen a esclatar. 

A més, a la Ciutat hi ha un dèficit evident de places en les escoles bressol, especialment de places publiques. Ara farà ja tres anys que l’alcalde Quirós, llavors encara regidor d’educació, va prometre la municipalització de les escoles bressol subvencionades. Des de llavors les promeses semblen congelades adduint els sempre presents problemes legals, una situació que s’eternitzen. Els equips de les escoles bressol es queixen, amb tota la raó, que l’ara alcalde ni tant sols ha tingut el detall de tenir-ne una reunió amb les professionals de les escoles i, encara menys amb les famílies afectades.

Les educadores expliquen que porten ja més de 14 anys amb els sous congelats; que existeixen fortes desigualtats entre les diferents escoles bressol, amb un  impacte directe sobre els infants; que ek tracte i les retribucions que reben les educadores d’aquesta etapa educativa estan per sota del que reben les mestres dels altres cicles educatius, que com s’està veient arreu aquests dies, tampoc son per tirar coets.

El proper 26 de maig, coincidint amb el ple municipal, les escoles bressol tornaran a manifestar-se, amb un trajecte que arrencarà del capdamunt de la Rambla Just Oliveres, per seguir fins Isabel la Catòlica i el carrer Barcelona per acabar a la plaça de l’Ajuntament.

Com segueixen afirmant des de l’Assemblea de les Escoles Bressol: “L’Hospitalet ha estat, en altres moments, un referent en l’àmbit de la educació infantil 0-3. Des de l’Assemblea considerem important recuperar aquest valor i continuar treballant per una educació publica de qualitat.” En el mateix document afegeixen que: “Qualsevol forma de suport suma – ja sigui fent difusió, compartint contingut o acompanyant-nos durant el recorregut- i contribueix a enfortir una lluita que ens afecta a totes i tots.”

Cal recordar que a la Ciutat hi ha un total de 6 escoles bressol municipals, 3 de titularitat de la Generalitat, 5 escoles subvencionades per l’Ajuntament, que hauria de passar a ser municipals, 2 de privades no subvencionades i fins a 12 escoles bressolo privades que no comparteixen ni el calendari ni la normativa municipal.

Malgrat el creixement imparable de la població, el govern segueix afavorint la construcció de més habitatges

Per primera vegada des que hi ha dades estadístiques, la ciutat ha arribat oficialment als 300.000 habitants, una dada esgarrifosa si es té en compte que el territori de l’Hospitalet supera de poc les 1240 Hectàrees. Això indica que l’Hospitalet s’endú, novament, el dramàtic privilegi de ser la ciutat més densa d’Europa —molt anivellada amb les banlieues del noroest de París— per sobre dels 24.000 habitants per kilòmetre quadrat.

Per fer-nos una idea exacta del que això representa només cal imaginar-se una cuadrícula que ocupés la totalitat del territori hospitalenc, inclosos tots els espais disponibles imaginables (carrers, vies del tren, la llera del riu, la zona industrial, desnivells, l’únic espai agrícola, etc) dividida en parcel·les de 41 metres quadrats, exactament la meitat d’una casa més aviat petita. En cadascun d’aquests espais d’unes 10 passes de llarg per 4 d’ample hi viuria una persona de les oficialment registrades. Una autèntica monstruositat si es té en compte que aquesta dinàmica que en qualsevol societat civilitzada seria considerada d’urgentíssima reversió, aquí a l’Hospitalet no deixa de ser una dada demogràfica que preocupa ben poc. Si preocupés, el principal objectiu del govern local hauria estat, des del moment en què s’hagués pres consciència de la exagerada saturació demogràfica del terme municipal, aturar absolutament la construcció de nous habitatges, únic pas possible per acabar amb la saturació i iniciar l’únic camí racional cap a la millora de la qualitat de vida de la població.

Estem ben lluny d’aquesta alternativa. Només cal passejar-se per la ciutat impossible, per veure que allà on hi ha un solar desocupat, l’Ajuntament està donant permisos per seguir edificant. Son els casos de les promocions d’antigues fàbriques com la Cosme Toda o com la Vanguard —només en el que es preveu encara per fer hi van més de 200 habitatges nous— o els previstos al districte més densificat del continent, com és Collblanc-La Torrassa (record absolut d’Europa per sobre dels 56.000 habitants per Km quadrat) en la zona de Can Rigalt on estan previstos 1.300 habitatges més. O els solars entregats directament a l’AMB per construir habitatges (del tipus que siguin: els habitatges socials també saturen demogràficament) o aquells espais encara buits (a tocar de les vies del tren a Sant Josep) consolidats sobre els plànols com àrees clarament residencials. A banda d’una ingent quantitat d’edificis vells deshabitats, a la majoria dels barris antics, que estan comprant promotores per seguir construint sense parar. O les perspectives de futur sobre els magatzems logístics a banda i banda de l’Avinguda del Carrilet que, enmig del silenci sepulcral de les autoritats urbanístiques municipals al servei del negoci i l’especulació, s’acabaran convertint en enormes blocs d’habitatges nous com els que s’han anat construint en els darrers anys al voltant de la Rambla Marina.

En els últims 5 anys la població registrada a la ciutat ha estat de 35.000 nous habitants. Una mitjana de 7.000 nous habitants per any en una ciutat sense espai lliure per construir els equipaments que la societat reivindica com a necessitats bàsiques irrenunciables: educació, sanitat, serveis socials, espais de cultura, de lleure, zones verdes, refugis climàtics… En els propers 10 anys, al ritme actual de la construcció residencial a l’Hospitalet, la densitat s’incrementarà per damunt dels 26.000 habitants per kilòmetre quadrat i serà literalment impossible donar resposta a la demanda social de manera que el col·lapse de la ciutat apunta a l’horitzó.

Davant d’aquestes dades, objectives i frapants, no s’entén com a la ciutat no s’aixeca un clamor social reclamant una actitud conseqüent de les autoritats per frenar la barbàrie que ja s’albira. És veritat que ja hi ha alguns signes que apunten en aquesta direcció però és evident que fins el moment es tracta de moviments que sorgeixen com a conseqüència de fets esporàdics, cada vegada —però— més eloqüents, com els que s’estan succeïnt a Collblanc en els darrers mesos. El que es troba a faltar és un moviment cohesionat i amb la força suficient per provocar consensos i respostes polítiques. Es diria que la ciutat segueix orfe d’iniciatives potents capaces d’aturar les polítiques irresponsables del govern local.