Una ocupación momentánea de las instalaciones desata nuevamente las protestas por el abandono en que está sumido el patrimonio industrial de l’Hospitalet.

La ocupación momentánea por unos desconocidos del recinto industrial Albert Germans, hoy sumido en un abandono total, ha provocado una vez más, las protestas tanto de partidos políticos como de los vecinos por la inacción del gobierno municipal para darle un futuro a estas instalaciones, reivindicada para usos sociales y equipamientos para el barrio y para la comunidad en general.

El día 31 por la tarde saltó la alarma en la antigua fábrica Albert Germans, situada en la barriada de Sant Josep, ya que estaba siendo ocupada por un colectivo numeroso de personas. Mossos d’Esquadra y Guardia Urbana se presentaron en el lugar y finalmente, tras unas negociaciones, el edificio fue abandonado por los ocupantes.

Esta no es la primera vez que ha sido ocupada la antigua fabrica Albert Germans. Un colectivo juvenil lo hizo en el 2022 y fueron desalojados por la policía en el 2024. En aquel entonces lo utilizaron para crear un huerto urbano, abrir un taller de bicis, un lugar para encuentros… Representantes del movimiento vecinal reclamaron en aquel momento una cesión de las instalaciones al barrio.

La Plataforma Recuperem Albert Germans, que viene reivindicando la habilitación del antiguo complejo fabril de principios del siglo XX en un espacio multidisciplinar, en un proyecto abierto en el barrio y en toda la ciudad, y con la ambición de convertirlo en un motor social y cultural en beneficio de la comunidad local, han hecho público un comunicado en el que denuncian “la falta de gestión e inacción del gobierno municipal del PSC” que hace que la antigua fábrica continue “en estado de total abandono”, invitando “a que personas sin hogar se planteen acceder a ella para tener techo mientras encuentran alguna salida a su situación”.

“Hasta que los responsables municipales no se tomen en serio actuar, abrirlo y poner en marcha, cualquiera de las numerosas propuestas que hacemos vecindario y entidades para Albert Germans, situaciones como la del día 31, probablemente sigan sucediendo”, añaden.

También afirman: “Claramente, el actual equipo de gobierno no está capacitado para dar respuestas coherentes, ni responsabilizarse de absolutamente nada. Eso sí, nunca faltan los fuegos de virutas y los actos estériles como la celebración del centenario de la ciudad”.

Los grupos políticos como En Comú Podem y ERC también han hecho oír sus protestas por la situación de este equipamiento. De forma unánime protestan por el abandono del patrimonio industrial existente en l’Hospitalet debido sobre todo a la inacción del actual gobierno municipal que tuvo que renunciar a la cesión del complejo a RENFE para habilitarlo como centro de formación, después de que la empresa rechazara su ofrecimiento.

Una moción aprobada en el pleno del ayuntamiento del mes de octubre pasado exigía incluir en los presupuestos de 2026 partidas para la reforma de edificios históricos, reivindicados por vecinos y entidades, como los de las antiguas fábricas Albert Germans, Cosme Toda, Can Llopis, Can Batllori y Can Tries. El destino final de esas instalaciones debería ser para equipamientos sociales y culturales. 

Este era el primer punto de la moción, que constaba de cuatro, y que fue aprobada gracias a los votos de toda la oposición (ERC-EUiA, Comuns, PP y VOX). El grupo municipal de los socialistas votó en contra de toda la propuesta ya que, según su portavoz Cristina Santon, había muchos temas diferentes mezclados en la moción y su negativa tenía que ver con la pretendida cogestión de estos centros, ya que consideraba que esta labor “ha de ser municipal”.

Precisamente la moción, en su tercer punto, proponía que se estableciera un protocolo de cogestión de equipamientos municipales con entidades y plataformas ciudadanas en un plazo de seis meses. Esta idea solo tuvo el apoyo de los Comuns, promotores de la moción y de ERC-EUiA.

La Plataforma Recuperem Albert Germans también manifiesta en su comunicado que: “Lo que sí es relevante e indignante es la falta de respuesta de todas las administraciones públicas sin excepción, ante la situación de vulnerabilidad y emergencia habitacional que hemos visto en casos de extrema gravedad como el del edificio B9 de Badalona y la decisión de expulsar a cientos de personas para dejarlas directamente en la calle sin ninguna alternativa” y continúan: “Y aunque lugares como los edificios de Albert Germans no son ninguna solución habitacional para nadie, aún lo es menos vivir en la calle”.

Manuel Domínguez (Co-coordinador de Comuns de l’Hospitalet)

L’any 2025 va començar amb certes expectatives, amb cert optimisme. Feia mig any que teníem nou alcalde i això per sí sol ja podia generar aquest optimisme, per la ingènua esperança de que els canvis han de ser per a millorar i perquè pitjor que el tàndem Marín-Bellver, especialment el dels darrers anys, no ho podien fer.

Des del Grup Municipal L’Hospitalet En Comú Podem havíem signat uns pactes per a aprovar els pressupostos, que incloïen algunes mesures que, a poc que es portessin a terme, significarien importants millores per a la població de la ciutat. Havíem aconseguit la congelació de les llicències d’apartaments turístics i l’IBI. L’1 de gener de 2025, teníem l’esperança de seria un any en el que començaríem a remuntar, a posar solucions a les emergències que pateix l’Hospitalet. Per això ens havien votat i aquesta és la nostra funció.

No ha estat així, malauradament no ha estat així. El 5 de gener ja vam veure amb sorpresa i tristor com hi havia una carreta del centenari del títol de ciutat a la cavalcada de reis. Mireu, això del centenari del títol de ciutat té una importància real escassa (com el títol va tenir en 1925), però crec que és molt il·lustratiu de la deriva del govern local: fer servir un fet propagandístic d’una dictadura per portar el rei i fer-te propaganda amb la monarquia. Des del punt de vista ideològic et situa molt bé: el centenari del títol de ciutat, sí, la recuperació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil, no.

Un altre tema és el que ha costat tot això i la rapidesa en organitzar diversos actes i dues visites del rei (ja va venir en febrer) mentre s’argumenta que altres accions que porten pendents molts anys (rehabilitació i senyalització del patrimoni, excavacions al Castell de Bellvís…) no es poden fer per les dificultats administratives.

Entre una visita del rei i l’altra, els problemes de l’Hospitalet han crescut. Prenent el concepte de la descripció que fan des de  CC.OO. de la situació de les escoles (que porten anys denunciant), nosaltres diem que molts dels aspectes de la ciutat es troben en emergència.

Els centres educatius públics es troben en la pitjor situació des de fa dècades. A la massificació i els grups afegits (els “bolets”), als patis hostils i la manca de climatització a l’estiu, hem de sumar les calefaccions que no funcionen, com han denunciat des de la Intersindical. Les biblioteques encara estan molt per sota del que necessitem. El problema de l’habitatge continua sent gravíssim i la convivència als carrers ha estat molt complicada, especialment a l’estiu. Les dades de criminalitat segueixen creixent…

Les respostes des del govern del PSC han estat entre lentes i inexistents. Lentes, com el Pla de l’Habitatge, que esperem que comenci a permetre accions de forma immediata i en les línies marcades pel procés participatiu i el Consell de Ciutat. Inexistents, com en els canvis urbanístics que necessitem, en la millora de la neteja, en la defensa del patrimoni, en l’increment dels parcs i refugis climàtics, en el suport a les entitats, en gairebé tot.

Com vivim en la ciutat dels anuncis, en 2025 hem conegut alguns. Com a mínim ens han estalviat el del soterrament de les vies, encara que sí s’ha fet un del soterrament de la Granvia; és una mena de tradició local. Segurament, l’anunci més transcendental és el Pla del Samontà. Reconèixer que a aquells barris cal fer una intervenció intensa és un pas. Tanmateix, si es manté el tradicional nivell d’execució del que s’anuncia, els problemes s’agreujaran, com s’han anat agreujant en els darrers anys. I sempre, sense la participació de les associacions que porten anys treballant als barris. Per què tenen aquesta al·lèrgia a la participació i cogestió ciutadana?

El 2025 ha estat un any especial, però. Hem vist una manifestació multitudinària que mostrava un malestar social, com feia dècades que no es veia a la ciutat. La convocatòria partia d’un lloc al marge dels moviments socials tradicionals. Alhora, hem vist la consolidació d’uns moviments socials emergents, com Stop Degradació Collblanc-la Torrassa, la plataforma Contra la Especulació Immobiliària i la Massificació Turística o la cooperativa d’habitatge Les Juntes.

També hem vist com des del govern local no s’han portat a debat les ordenances fiscals, l’any de la imposició de la taxa de residus!, i no s’han pogut aprovar els pressupostos, per primera vegada en l’etapa democràtica actual. No sabem si és una irresponsabilitat del govern del PSC per excés de confiança o perquè han fet una maniobra que ja respon a càlculs electorals.

El cas és que 2025 ha estat un any, pel que fa a la política local, amb signes de que algunes coses estan canviant. Els aires que bufen al món occidental són de conservadurisme, però està en les nostres mans bastir una alternativa progressista, també a l’Hospitalet.

La situació actual no és pitjor a la que hem tingut en moments anteriors, i des d’uns moviments socials amb alternatives d’esquerres vam tenir la capacitat d’impulsar polítiques que garantien els drets de la nostra població, de classe treballadora i origen immigrant. Hi ha una solució als problemes de la ciutat des de la lluita pels serveis públics, de la radical defensa de la igualtat entre les persones, de la construcció d’uns espais col·lectius que garanteixin la nostra salut i la convivència i del manteniment d’una seguretat en els nostres mitjans de vida i la nostra integritat física.

L’any ha acabat amb una ocupació de la fàbrica Albert Germans. Aquest espai patrimonial, que vam aconseguir que fos per a ús públic, porta anys abandonat, mentre la ciutat té necessitats d’espais per a habitatge o equipaments. Un digne final per un any perdut més però que pot ser el començament d’un canvi.

Perquè aquest canvi sigui en la direcció de la igualtat i la garantia dels drets, des de la consciència de classe, des de l’orgull de ser de l’Hospitalet, necessitem que en 2026 ens mobilitzem i participem en les lluites, com sempre, com mai.

La gent de l’Hospitalet En Comú serà en aquestes lluites, com sempre, com les que en temps del PSUC va ser un dels motors de l’antifranquisme que va portar la democràcia o del moviment veïnal que va conquerir parcs o escoles, com mai, perquè sabem que ens juguem el futur i les amenaces a la llibertat són les més fortes en gairebé un segle.

La proposta d’alcaldia del ple de desembre no va més enllà de l’enunciat, no hi ha concreció de cap mena i no se sap com es finançarà

El darrer ple de l’any va aprovar una modificació puntual del Pla General Metropolità en unes parcel·les de propietat municipal de la carretera del Mig 6/24, canviant els usos de zona industrial a equipament i les condicions d’edificabilitat, guanyant 19.000 metres quadrats de sol públic. L’objectiu del projecte és traslladar la seu de l’EMMCA, l’escola municipal de música i, en el mateix espai, fer un auditori i un centre de convencions amb capacitat per un miler de persones.

Recordem que l’EMMCA, que es va passar un parell de cursos fora de la seva seu al Gornal per un problema d’estructura de l’edifici que ocupa a l’Avinguda Vilanova, acaba de tornar al lloc que la va veure néixer l’any 2005. A la seu de l’Avinguda Vilanova només hi ha les instal·lacions centrals de l’escola i no disposa de cap auditori que permeti l’assistència de públic. De fet, tret de l’espai de la sala d’actes de La Farga, de la sala Barradas als baixos d’un edifici de la Rambla Just Oliveras i del Teatre Joventut a un carrer poc cèntric de Collblanc, l’Hospitalet no disposa de cap sala que es pugui considerar idònia per activitats artístiques diverses d’una ciutat de 300.000 habitants.

El projecte, per tant, de la parcel·la de la Carretera del Mig suposa un pas endavant interessant en aquest sentit. Per adornar-ho, el govern municipal va anunciar que l’espai es troba al bell mig del Districte Cultural, com si el Districte Cultural fos alguna cosa més que una entelèquia. (De fet, un dels creadors del Districte Cultural, que ja no forma part de l’actual Consistori, va presentar aquest projecte ja fa uns quants anys a l’entitat 3/4 x 5/4, afirmant que el Districte Cultural no representava cap espai concret a la ciutat, sinó una idea d’aprofitament de les decrèpites instal·lacions industrials i logístiques de mitjans del segle XX, per potenciar la cultura, fos on fos).

De fet, aquest projecte de nova seu de l’EMMCA, auditori i centre de convencions es troba en un punt encara molt indeterminat en una cruïlla on conflueixen els carrers Narcís Monturiol, Rosalia de Castro, Leonardo da Vinci, Caterina Albert i Carretera del Mig. Un espai no solament gens cèntric sinó encara sense urbanitzar del tot, amb zones degradades i a tocar de la línia de Vilanova del ferrocarril.

Malgrat que la proposta va ser aprovada amb el vot favorable de tots els grups i l’abstenció de Vox, els portaveus van insistir que el que s’ha portat al ple és encara un projecte molt inconcret que caldria explicar amb més detall. Pel que es va veure, el portaveu socialista encarregat de defensar el punt, José Antonio Alcaide, sabia del projecte tot el que s’havia posat sobre la taula: en realitat molt poca cosa. La suficient per afirmar que els equipaments previstos generarien “creixement econòmic en els àmbits artístic, educatiu del coneixement i congresual”.  L’alcalde va reble el clau afirmant que aquest ha estat un primer pas i que el projecte s’haurà de concretar més endavant, perquè acaben d’iniciar-se els primers tràmits i no hi ha previsió encara de finançament ni dels ajuts que caldrà cercar per fer realitat la proposta.

La ciutat va créixer sense parar fins als anys 80 i va aturar el seu creixement en els 20 anys darrers del segle XX

Previsiblement, aquest mateix any l’Hospitalet superarà els 300.000 habitants, una frontera demogràfica a la que mai en la història s’havia arribat. Només un alcalde havia somniat arribar a aquest nombre d’habitants. Es tractava del sisè de la dictadura franquista, José Matías de España y Muntadas, que va fer que la ciutat passés d’uns 125.000 habitants quan ell va arribar al càrrec (1962) fins als més de 250.000, quan va donar el relleu (1973). Aquell alcalde que, en una mica més d’una dècada va multiplicar per dos el nombre d’habitants i, per tant, va més que duplicar la superfície construïda —va ser entre els anys 60 i 80 el segon municipi de Catalunya que més va créixer i que mes territori va ocupar— volia que la ciutat arribés als 300.000 habitants per una única i molt exclusiva raó: era la única manera de ser Procurador en Corts (el pseudo parlament del franquisme) de manera directa. No cal dir que es va quedar una mica per sota del que havia desitjat i per la qual cosa havia convertit la ciutat en la meca dels promotors immobiliaris. Poc després, els altres dos alcaldes del franquisme que el van succeir van intentar no superar la barrera, malgrat que la situació estava tant al límit que a l’any 1981, dos anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques, el cens va escalar fins els 294.000 habitants.

A partir d’aquest moment i fins a l’any 2000, la ciutat va retrocedir en nombre d’habitants. Es va racionalitzar l’edificació —no es va aturar mai del tot— i es van intentar resoldre els enormes dèficits que un creixement d’aquesta envergadura i a aquest ritme havia provocat. A partir de l’any 2000, a la meitat del període de Celestino Corbacho d’alcalde, el nombre d’habitants torna a augmentar, de manera que quan ell plega (2008), la ciutat ha recuperat ja el volum d’habitants que tenia quan Capdevila, el successor de l’alcalde España, va arribar al poder. Aquells 258.000 habitants de l’any 2008, creixen fins als gairebé 275.000 quan Nuria Marín deixa l’alcaldia (17.000 nous habitants d’augment en 15 anys) i, un parell d’anys després, les seves polítiques expansionistes pel que fan a l’edificació, provocaran que la ciutat arribi als 300.000 habitants censats durant aquest 2026.

D’aquesta manera, segons les dades demogràfiques globals i a grans trets, amb Matías d’España l’Hospitalet va créixer 125.000 habitants en 11 anys; amb Capdevila i Perelló (1973-1979) uns 40.000 habitants més; amb Pujana (1979-1994), va decréixer uns 22.000 habitants, amb Corbacho va augmentar uns 12.000 habitants en 14 anys i amb Marín uns 17.000 en els darrers 15 anys.

Aquest volum de població de cara a les properes eleccions de maig del 2027, farà que la ciutat hagi d’elegir no 27 regidors sinó 29, segons la llei electoral, que obliga a que el nombre de regidors sigui senar i a que s’elegeixin 25 regidors si es passen de 100.000 habitants censats i un de mes per cada 100.000 habitants més o fracció. L’Hospitalet haurà d’elegir 29 regidors si supera els 300.001 habitants i 31, si algun dia supera els 400.001.

Seguint el ritme actual, i sempre sobre dades prospectives, el cens electoral estarà al 2027 entorn als 188.000 habitants i el nombre de vots vàlids, si se segueix el ritme de les darreres, al voltant dels 94.500 vots, amb una participació mitjana del 52,5%. D’acord amb la mateixa línia prospectiva, si el PSC es manté sobre el 39% de suport electoral obtindrà 14 regidors. Si ERC se situa com va passar a les darreres al voltant del 13% obtindrà 4 regidors; uns altres 4 el PP (12%) i Vox (11%) i 3 els Comuns (10%). Per tant, anant les coses tal com van anar més o menys l’any 2023, l’oposició mantindria novament una majoria de 15 regidors sobre 14 del PSC.

És evident que aquest estudi prospectiu és basa simplement en els resultats de fa tres anys, però les coses poden canviar notablement perquè la tendència de l’esquerra no és precisament molt positiva mentre que la de la dreta apunta cap a munt. Tampoc s’han tingut en compte altres tendències que poden modificar el pes dels regidors. El cas d’Aliança Catalana és clau, però també pot ser-ho una disminució notable del nombre excessiu de candidatures, especialment del ventall ideològic de l’esquerra. Van haver 17 candidatures a l’Hospitalet i només 5 van obtenir per sobre del 5%. D’aquestes 17 candidatures, al menys 10, podrien ubicar-se en el fragment de l’esquerra i només 3 van obtenir regidors.

De tenir-se en compte on apunten les noves tendències als inicis del 2026 (falta un any i un trimestre per les noves municipals), no és fàcil que el PSC renovi la majoria absoluta i és molt possible que s’incrementi el pes de la franja ideològica de la dreta. Potser no tant com perquè pugui governar còmodament a l’Hospitalet però si per convertir la governació en molt més complexa del que està ara mateix.

El recompte anual de sensellarisme es tanca un any més amb xifres dramàtiques que avergonyeixen per la seva dimensió social

El nombre de persones que dormen al carrer comptabilitzades a l’últim recompte realitzat fa pocs dies s’eleva a 117. Si s’hi sumen les que pernocten en algunes residencies i recursos habitacionals municipals habilitats per donar resposta a aquestes necessitats s’eleven a un total de 185, un 30% més en comparació al recompte realitzat l’any passat per aquestes mateixes dades.

El passat 11 i 12 de desembre es va dur a terme el recompte anual de persones que viuen al carrer i on van participar prop de cent persones voluntàreuies de diferents barris i entitats de la ciutat i de fora. Va ser organitzat conjuntament per la Creu Roja, Càritas Diocesana de Barcelona, ​​La Vinya, l’associació Suara i l’Ajuntament de l’Hospitalet. L’objectiu era actualitzar les dades per dimensionar la realitat del sensellarisme  a la ciutat i orientar les polítiques i els recursos d’atenció social que han de resoldre aquest problema que creix any rere any.

El dispositiu del recompte es va iniciar a les 10 de la nit i va acabar a les dues de la matinada. La ciutat es va dividir en 24 zones que sistemàticament són els llocs on es  localitzen les persones que dormen al carrer de manera habitual. Els voluntaris del recompte es van organitzar en 24 grups i van revisar els carrers barri a barri per identificar els espais i les persones que aquell dia dormien al carrer.

A les 117 persones que es vn localitzar pernoctant al carrer cal afegir-hi 54 persones que aquella nit estaven allotjades a la residència d’estada limitada dels Alps. En aquest recinte municipal se’ls ofereix serveis de residència, menjador social i dutxes externes a persones sense sostre. També es van comptabilitzar 14 persones que estan allotjades en els nous recursos municipals d’urgències per a dones i en pisos socioeducatius d’estada temporal. El recompte final es va situar en les 185 persones en situació de sense sostre i que van ser detectades aquella nit.

Del total de persones que es van localitzar dormint al carrer aquell vespre, la meitat ho van fer a dos districtes de l’Hospitalet. Un terç dormien als carrers del Districte I (Centre, Sant Josep i Sanfeliu) i un 19% al Districte VI (Bellvitge i Gornal). Si comparem les xifres d’aquest any amb les de l’any passat, les persones que dormen al carrer o estan de forma provisional a la residència dels Alps o als altres espais d’acollida de la ciutat, és significativament superior.

Al recompte de l’any passat es van registrar 142 persones (aquest any 185) sense casa, 100 dormien al carrer i 42 als recursos municipals com la residència els Alps. En total, aquest anys han estat un 30% més, un fort increment respecte de l’any anterior.

Tenint en compte aquesta realitat el que sobte és que un any darrere l’altre no hi hagi una política activa a nivell municipal per acabar amb el sensellarisme. Sembla evident que els recursos que s’adrecen per resoldre els problemes d’urgència a la residència Els Alps i els de les cases d’acollida segueixen sent massa pocs per la necessitat creixent de persones sense llar a la ciutat. D’un any a l’altre, creix el nombre de ciutadans que dormen al carrer dia a dia sense que l’Ajuntament es plantegi una política que acabi amb aquest escàndol cívic: gent vivint i dormint al carrer dia a dia, faci fred o calor, sense els mínims recursos d’higiene i sense els serveis essencials imprescindibles en una societat democràtica del segle XXI a la segona ciutat de Catalunya.

Cada any es fa un recompte de la misèria, però la misèria no solament no desapareix sinó que creix dia a dia i el govern municipal retorna any rere any milions de superàvit als bancs. No estaria de més que les entitats que organitzen el recompte de la misèria insistissin sobre el govern municipal no només perquè les xifres no augmentin, sinó perquè el sensellarisme desapareixi definitivament.

José Miguel Guerrero, presidente de Confemetal y de la patronal europea del metal Ceemet, participa en el Fórum Empresarial del Llobregat de la patronal AEBALL de l’Hospitalet y el Baix Llobregat, donde su presidente, Santiago Ballesté, ha subrayado la necesidad de integrar a todos los operadores, públicos y privados, para fortalecer y desarrollar la industria del sector.

El último invitado del Fórum Empresarial Llobregat, celebrado en l’Hospitalet, ha sido José Miguel Guerrero, presidente de Ceemet, la patronal europea que representa los intereses de las industrias del metal, la ingeniería y la tecnología. Guerrero es además presidente de Confemetal, la Confederación Española de Organizaciones del Metal.

El presidente de AEBALL, la patronal de l’Hospitalet y el Baix Llobregat y también del Fórum, Santiago Ballesté ha subrayado que cuando Europa está definiendo en estos momentos las reglas del juego industrial para las próximas décadas, “tener al frente de Ceemet a un representante español es una oportunidad extraordinaria para asegurar que las normativas, directivas y estrategias europeas tengan en cuenta la realidad de las empresas del territorio”. En efecto, Guerrero fue elegido hace un año en Bruselas presidente del Consejo Europeo de los Empleadores del Metal, la Ingeniería y la Industria de Base Tecnológica, Ceemet por sus siglas en inglés. Sus miembros son organizaciones empresariales que agrupan a más de 200.000 empresas, con 17 millones de empleos directos que ascienden a 35 millones incluyendo los indirectos. Ceemet representa al mayor sector industrial europeo, tanto en términos de empleo como de valor añadido bruto. 

Los aspectos considerados “imprescindibles” son la formación profesional, la recalificación continua y la colaboración entre empresas, administraciones y centros formativos. En nuestro territorio Llobregat, con un potente tejido industrial y un ecosistema educativo de calidad, los ponentes destacaron que “existe una oportunidad real para convertirse en referentes si se sabe trabajar de manera coordinada”.

Ballesté ha indicado que las industrias del metal y la tecnología están afrontando un conjunto de retos que ya no pertenecen al futuro, sino al presente, como es el caso de la transición energética, “que obliga a repensar procesos, inversiones y costes en un contexto de exigencias ambientales cada vez más estrictas”. En cuanto a la digitalización industrial y la industria 4.0, AEBALL indica que redefinen modelos productivos, cadenas de valor y perfiles profesionales, mientras que las nuevas políticas europeas de sostenibilidad impactan directamente en las pymes y en su capacidad de adaptación. Y, además, Ballesté destacó el desarrollo creciente de sectores estratégicos como el aeroespacial y la defensa, “donde la industria del metal es absolutamente imprescindible para garantizar soberanía tecnológica, capacidad productiva y competitividad internacional”. Sin olvidar la nueva movilidad: vehículos eléctricos, autonomía sostenible, etc.

En su intervención, el presidente de Confemetal y Ceemet, José Miguel Guerrero, ha afirmado que el sector del metal es heterogéneo, transversal e interrelacionado. “Nos encontramos en un contexto de transformación tecnológica disruptiva, un imparable proceso de digitalización, un viaje acelerado hacia la sostenibilidad, transformación de personas con profundos cambios de valores que redefinen el modelo económico y productivo a un ritmo vertiginoso. Además, según ha indicado, “la industria está en plena transformación y hay que apostar por una reindustrialización inteligente” para recuperar la autonomía estratégica. En ese sentido, es esencial la inversión en I+D+i para afrontar la necesaria transformación digital y medioambiental.

Guerrero ha indicado que hay que compatibilizar la descarbonización con la competitividad, y apostar por medidas que mejoren la competitividad empresarial apostando por el valor añadido en vez de volumen. El presidente de Confemetal también ha indicado que el reto de la digitalización e innovación residen en la rapidez de desarrollo de herramientas digitales sin profesionales cualificados suficientes. En este sentido, la mejor base para internacionalizar las empresas y escalar es una buena base tecnológica. La clave, a su juicio, es detectar necesidades tecnológicas y evaluar su impacto en las pymes. Y evitar que las empresas con capacidad técnica para innovar choquen contra la regulación o la fiscalidad. También es importante la unidad de mercado real. En este sentido, Guerrero ha anunciado que Confemetal realizará un estudio de digitalización de la pyme en 2026. 

En cuanto a la energía, Guerrero ha hecho alusión al principio de neutralidad tecnológica, aprovechando toda tecnología madura y segura, más la capacidad de fuentes renovables ya que ambas son complementarias. La industria necesita un suministro energético estable, seguro y competitivo. También compatibilizar descarbonización y competitividad, con una transición justa para el empleo, así como un calendario realista y acorde a las posibilidades de las empresas.

De Ceemet forman parte las organizaciones empresariales del metal de Alemania, Australia, Austria, Bélgica, Bulgaria, Croacia, Eslovenia, España, Dinamarca, Finlandia, Francia, Holanda, Hungría, Italia, Noruega, Reino Unido, Suecia, Suiza y Turquía. José Miguel Guerrero, empresario del sector del Metal desde hace 37 años, nació en León en 1956, es licenciado en Administración y Dirección de Empresas, PDG por el IESE y máster internacional del Centro Superior de Estudios Empresariales. Mediador mercantil y administrador concursal, actualmente es presidente y consejero delegado de Solventia Solutions, compañía que opera en el sector industrial como fabricante de hardware para telecomunicaciones, así como de la consultoría Tague Consulting. En el ámbito institucional, es presidente de Confemetal, vicepresidente de Cepyme y miembro del comité ejecutivo y de la junta directiva de CEOE, además de presidir la comisión de Educación y Formación de la organización. Es, asimismo, vocal del Consejo Social de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (Uned) y de la Cámara de Comercio e Industria de Madrid.

Carlos Galve Farré (activista y peixater)

Los días van pasando, alcalde. El 2027 no está muy lejos. Las elecciones se acercan.
Después de ver en la tele de LH los 43 minutos del pleno del 24, pensé en escribirte de forma casi compulsiva lo que pienso, después de ver en el jardín que te has metido. Una parte de mi tiempo lo utilizo aportando un grano de arena para que nuestra ciudad sea un poco más habitable. En el facebook veo noticias sobre nuestros barrios y sigo también tu canal donde explicas una parte de tu actividad. Vídeos fotos y relatos pensados por tus expertos de imagen. Sigues moviéndote con tus afines.

Hace tiempo opiné que recuperaras el contacto con la sociedad civil. Esta muy fragmentada. Están naciendo nuevas asociaciones surgidas de las nuevas realidades. Son incipientes, pero no débiles. No se canalizan por las AAVV clásicas, que están casi vacías. El ayuntamiento no es generoso si no son afines a tu partido. Las entidades que conozco son muy críticas con vuestra política. Mi sueño es la participación vecinal para mejorar la convivencia y articular propuestas.

Cuando tengo tiempo, actúo como un gato que anda por los terrados y las calles de l’Hospitalet, manteniendo aun el olfato fino. Disfruto observándola desde diferentes lugares. Me inquieta cada vez más, la situación de nuestra querida ciudad. Leí en tu canal, la aparición en las redes sociales de la noticia de un muerto, en el interior de un container en l’Hospitalet. Hace tiempo que están utilizando mentiras para estigmatizar nuestra ciudad y para ir creando un caldo de cultivo psicológico de que l’Hospitalet es inseguro.

Tu gobierno contináa ocupado en dar la razón a los que consideran que la sensación de inseguridad se soluciona con más policía. No puedo evitar explicar la sensación que me produjo la fotografía de la promoción de seis nuevos jóvenes policías. No solo me pareció erróneo: tuve vergüenza ajena y explico el por qué. Centrar la solución en más policía, como si fuera esa la razón del problema, es un error. La efectividad disuasoria de la policía, por ejemplo, no arregla los problemas estructurales y sociales que tenemos de desigualdad y pobreza de cientos de personas. Hacinadas, en pisos patera, donde nadie sabe cuántos son. Ni tu tampoco. Esa es la causa. Tenemos un gravísimo problema social. Hay más personas indocumentadas de las que nos imaginamos. No facilitar el padrón es un gravísimo problema y a mi juicio un error político de manual.

La aparición solapada de un racismo aparentemente moderado aun, abre más la espita perversa de relacionar inseguridad-incivismo-pobreza-emigración. Estas cuatro caras son perfectas para segregar precisamente el elemento político que está creciendo entre nuestros conciudadanos. La llave esencial para desbloquear y mejorar la vida de la gente en nuestros barrios es intervenir e invertir en bienes sociales.

El mestizaje y la convivencia en nuestras calles están obturados. Las características económicas y laborales de los vecinos recién llegados, son muchísimo más precarias y desiguales. Por tanto, es claro y meridiano que debe de haber intervenciones que estén dirigidas a solucionar y paliar el choque cultural y económico. No puede ser que unos pobres se peleen contra los otros aún más pobres.

Si no cambias de políticas, serás el primer alcalde socialista que no solo perderás la mayoría sino que, además, habrás desmovilizado la sensibilidad social de gentes diversas, mayoritariamente con valores progresistas, que siempre han trabajado y movilizado nuestras entidades y nuestros barrios en l’Hospitalet. Siempre quedaremos los viejos rockeros dando la tabarra.

Sigues sin hacerme caso. Sigues creyendo que las viejas políticas del PSOE en l’Hospitalet no caducan. Cambia de equipo. Sácate de encima a los pelotas y aduladores, pon a gente que tenga ganas de patearse la ciudad. De trabajar y enfrentarse a la reacción conservadora que crece. Necesitas jóvenes que trabajen y crean en la democracia, valientes. No asesores que te vayan sugiriendo con quien hacerte fotos. El viernes pasado, en la parroquia de Bellvitge, en el marco de unos talleres que hacemos para ayudar a insertar a emigrantes, se organizó una mesa para hablar de interculturalidad. El grupo de asistentes era diverso y los ponentes aún más. Un acto casi espontáneo con más de cincuenta personas.

Una vecina mayor, que llegó muy joven a Bellvitge, un ex-cura culto que conoce perfectamente El Gornal y Bellvitge, un joven bereber que habla catalán y entiende perfectamente el “fet nacional”… También participó el nuevo joven cura de la parroquia, un entrañable boliviano de 29 años y, finalmente, un peruano ingeniero informático que después de dos años, aún no tiene permiso de trabajo. Son los nuevos catalanes, los nuevos ciudadanos de nuestra ciudad.

Estoy seguro de que te hubiera sido muy útil asistir a esa interesante mesa ciudadana. Hubieras conocido una parte de la realidad de lo que nos preocupa en l’Hospitalet.
Nos falta reflexión, reinterpretar la nueva realidad de nuestros barrios. Sociólogos, economistas, arquitectos, antropólogos que reflexionen cómo serán las consecuencias que configuran la llegada de esos nuevos ciudadanos que vienen para quedarse.

Alcalde Quirós: faltan dos años para las elecciones y l’Hospitalet está convulsa.
Algunos interesados dicen que l’Hospitalet es insegura, otros pensamos que lo que es inseguro y lo que está en juego es la democracia. Esa es la más grave inseguridad. Contináas haciendo una política como si no pasara nada grave. La maniobra de proponer la moción de confianza para aprobar los presupuestos, está en la línea errática de tus políticas. L’Hospitalet no es Barcelona. Tienes que, o deberías haber pactado, con la izquierda. Me preocupan tus formas de hacer.

Parecéis autistas políticos. No llego a comprender la impasibilidad de tu gobierno ante semejante ola reaccionaria. No tienes más salida que hacer políticas que desenmascaren este mantra de actitud ambigua y preocupante. No digo que no te preocupe, pero no lo parece. Sigues erre que erre con los Cien años de Ciudad. Lo han explicado por activa y por pasiva historiadores de demostrado prestigio. No solo contento con eso, te das un baño mediático paseándote con el rey por La Florida, la que tu dices el Samontà. Le dará votos a tus contrincantes de derechas y a la extrema derecha que dicen: aquí lo que hace falta es mano dura. Conmemorar un defecto histórico promovido por una dictadura, no tiene ningún sentido. Tu eres de Pubilla como yo, no eres del Samontà. Déjate de perífrasis y postmodernismo. Eres hijo de emigrantes como yo y eso te debería de servir para saber qué hacer. Cuando en los 70 paramos la construcción de pisos en la Bóvila, el alcalde nos mandó a la policía y paramos a la policía y a la constructora.

Franco estaba vivo. No lo resucites. Lo repito, cambia el equipo. Estás en la media parte del partido. Pierdes de 20 puntos. Estás desorganizado. Deberías entender que lo que nos preocupa es la gente de l’Hospitalet. No solo criticarte a ti. Supera el viejo complejo de o estás conmigo o estás contra mí. Insisto, tienes un entorno que trabaja poco por la ciudad. Soy consciente, L’Hospitalet no es fácil. Ser alcalde no es ninguna ganga, es una gran responsabilidad y un honor: nadie te ha obligado a serlo. El listado de dificultades no son armas arrojadizas contra tu gobierno.

Telegráficamente: tienes las calles sucias, no funciona FCC, no hacen bien su trabajo, reconozco que no ayuda el incivismo, los parques dejados, la barbaridad de Cosme Toda y sus alrededores está latente. Tarde o temprano te pasará factura esa barbaridad urbanística. Las ratios y la falta de mantenimiento en las escuelas son un problema no menor. La indiferencia política para habilitar los patios abiertos de las escuelas para prácticas deportivas de los jóvenes. Una acción social indiscutible, de poco coste y gran impacto positivo, tampoco lo tienes en cuenta.

Cuando hablamos de comercio de proximidad aparece el desastre. La desaparición del pequeño comercio en los barrios produce un efecto de desertización. Es un problema urbano y ecoóomico grave. Multitud de puertas a ras de calle cerradas. Solo se utilizan como aparcamientos y como lofts sin control. Donde tenemos el gran problema es en los Mercados Municipales. Hay una ausencia de análisis de qué hacer con ellos por parte del Área Económica que se ocupa de los mercados. Los comerciantes paradistas están muy preocupados. Tenemos un grave problema. Dedícale atención. Una ciudad sin Mercados en manos de los grandes grupos de distribución, es una ciudad cautiva y enferma. Los monopolios cambian los hábitos de los ciudadanos y nos someten a sus intereses.

Tus proyectos del nuevo LH están desconectados de la ciudadanía. La gente pregunta que es lo del Samontà y la Marina. Es un lenguaje para expertos y politizados y unos cuantos más sensibilizados en el tema. Los titulares de los grandes diarios son grandilocuentes y pretenden dar una imagen ficticia.

Para vacunarme de tanta mezquindad, el jueves 11 de diciembre participé en el recuento de los “sensellar”. Vecinos anónimos de distintos estratos sociales durmiendo en la calle: el aumento es un grave presagio social. No es policial. El ejemplo lo tenemos en Badalona: sin alternativa no se puede o no se debe desalojar. Es una bomba de relojería. Esa bestialidad solo la pueden hacer los valores de la extrema derecha, negando lo evidente.

Debes de paliar este problema. Cientos de personas y solo 43 camas en Els Alps, deberías de tenerlo en tu agenda. Conozco que son también competencia de la Generalitat. Pero quien recibe más directamente el impacto político negativo de la deshumanización es el Consistorio que tu presides. Frente a una emergencia social de estas dimensiones, soluciones excepcionales.

No sé si leerás esta nota en segunda persona del singular. Directamente a ti. Tu personalidad me resulta afín: eres de Pubilla y te gusta el básquet. Ai aproximáramos percepciones políticas sería bueno para l’Hospitalet. No lo veo fácil. De momento, no tengo mejor tarea que intentarlo. Una cuestión de confianza no te ayuda en nada por mucho que apruebes los presupuestos. Tienes malos consejeros. Continuaré diciéndote lo que pienso. No queda mucho. El que avisa no es traidor. Que pases unas buenas fiestas.

La nova proposta per desbloquejar aquest òrgan de direcció dels mitjans públics de comunicació intenta assegurar-se el control sigui com sigui

El dia del ple extraordinari sobre la moció de confiança va transcendir la nova proposta que el grup municipal socialista havia fet als grups polítics de l’oposició per desbloquejar el Consell Executiu dels Mitjans de Comunicació Públics. Una nova proposta centrada exclusivament en els tres periodistes que s’han d’elegir més enllà dels 5 representants dels grups municipals, el director dels mitjans i una representant del Departament de Comunicació Municipal. Fent cas omís de la selecció dels professionals d’acord amb el criteri que proposaven els grups d’oposició —que fossin representants dels mitjans de comunicació actius de la ciutat—, la nova proposta del govern socialista manté dos dels tres periodistes inicials i simplement n’elimina a un.

L’eliminat és exactament el representant d’aquest mitjà que el lector té davant dels ulls: el periodista que va elegir, en el seu moment, la redacció cooperativa de lestaca.com perquè formés part del Consell Executiu. És a dir, la única discrepància per posar en marxa l’organisme —que segons el propi reglament dels mitjans de comunicació públics és l’encarregat de regir el seu funcionament—, és el veto que el govern aplica sobre el representant de L’Estaca. Un fet que ens honora, perquè posa de manifest que en la lluita per la pluralitat informativa, L’Estaca no està en venda i, en conseqüència, no hi ha cap possibilitat que el govern Quirós —tan generós a l’hora de regar amb diner públic els mitjans de comunicació de qualsevol color sempre que es prestin a fer de portaveus del seu missatge propagandístic—, ens pugui comprar.

La proposta dels tres periodistes que estava sobre la taula des de novembre del 2024 era exactament la del representant del mensual comarcal El Llobregat, el representant de Línia L’H i el de L’Estaca. La darrera proposta, 13 mesos després, que ha fet el govern Quirós, és la del representant de El Llobregat, la del representant de Línia L´H i la d’un representant d’El Mundo Deportivo. El veto sobre L’Estaca es manté des del primer dia i, amb la nova proposta, encara ha quedat més evidenciat. El govern socialista no vol que cap representant de L’Estaca pugui tenir ni veu ni vot en el Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics.

En el passat ple de pressupostos, la nostra entitat editora FIC, va demanar la paraula al ple per queixar-se de l’any llarg de congelació del Consell Executiu. Un membre de la Junta de FIC i de la redacció de L’Estaca va explicar davant del Consistori i del públic present, els nostres arguments (escrit que s’adjunta al final d’aquestes línies), que no han variat un mil·límetre des de fa un any i que van avalar amb el seu vot tots els regidors de l’oposició aleshores —i esperem que també en endavant—.

La diferència entre fa més d’un any i ara, és que aleshores estava vigent el Contracte-Programa que regula el funcionament dels Mitjans de Comunicació Públics perquè tenia vigència fins a 31 de desembre de 2025. D’aquí a 4 dies exactes, aquest Contracte-Programa ja ha caducat i encara no s’ha creat l’organisme que l’ha de debatre, aprovar i presentar al ple.

Si quan es va rebutjar la proposta del govern s’hagués enllestit la nova, avui hi hauria Contracte-Programa i els treballadors dels Mitjans, per exemple, no haurien de patir per les seves condicions laborals. Contrasta, aquesta realitat, amb la que publicita el govern Quirós arran la no aprovació dels pressupostos per l’any vinent. Que els pressupostos no els hagi aprovat l’oposició perjudicarà la ciutat. Que no hi hagués una proposta acceptable del Consell Executiu des de fa més d’any, quan se sabia que el Contracta-Programa caducava el 2025, no havia de perjudicar gens ni mica.

Aquest exemple del Consell Executiu il·lustra la manera de fer d’aquest equip Quirós: o s’aprova el que proposa el govern, o es deixa morir l’alternativa ni que sigui 13 mesos, perjudiqui a qui perjudiqui. En lloc de consensuar, apropar postures i acceptar que 13 regidors son menys que 14, la manera de fer segueix sent prepotent, d’una banda, i autocomplaent de l’altra. Inflexible i autoritària. Retòrica i carregada de fum.º

Text del representant de Foment de la Informació Crítica al ple del 19 de desembre

El ple extraordinari es tanca amb el rebuig de la confiança a Quirós i la imatge d’un govern municipal aïllat, dèbil i sense perspectives

Quaranta tres minuts va durar el ple extraordinari que havia de renovar la confiança a l’alcalde desprès de perdre la votació dels pressupostos la setmana anterior. Amb una intervenció certament espessa de David Quirós on tornava a plantejar la necessitat de coherència i responsabilitat a l’oposició i on no va ser capaç d’ampliar els llocs comuns fets servir ja durant la presentació del projecte de pressupostos, van prendre la paraula successivament els portaveus dels grups d’oposició, abans de la votació nominal definitiva.

No va haver sorpreses i la moció de confiança la va perdre l’alcalde per 13 vots a favor i 14 en contra. Això vol dir que a partir d’aquest moment, s’obre un període durant el qual es factible una moció de censura amb un candidat alternatiu que hauria de rebre necessàriament el suport de tota l’oposició per desplaçar de l’alcaldia David Quirós del PSC i constituir-se un nou govern que podria ser de concentració o, en minoria, amb el suport exterior d’algun grup.

El grup municipal del PP ja va afirmar el dia anterior al ple extraordinari que iniciaria negociacions amb la resta de grups per fer possible el canvi. En el ple extraordinari, tret del PP, cap grup va respondre a la iniciativa popular i totes les intervencions es van centrar amb la desconfiança envers el govern actual que va provocar el resultat esperat.

El portaveu dels republicans va introduir en el seu discurs un element interessant com era la convicció que la moció de confiança formava part de l’estratègia del partit —tal com s’ha vist a Barcelona— de manera que el PSC local sempre es deixa endur pel que es decideix a nivell central i va ser molt taxatiu en afirmar que el que “passa a la ciutat s’ha de decidir a la ciutat i no a Barcelona”. Veladament, va fer referència també a un factor significatiu quan va dir que, sense que ho sembli, el PSC sempre s’ha servit del suport de l’ultradreta de Vox quan li ha anat bé, com en els casos de la Godó i Trias o de les reformes urbanístiques per fer hotels —on Vox va votar amb el PSC, segons va dir— per al·legar que ara puguin haver negociacions centrades en temes estrictament de ciutat on hi hagi coincidències capaces de produir canvis molt significatius.

Pel que fa al PP, la seva portaveu va posar l’accent en l’oportunisme cec del govern que ha enviat cartes a la plantilla de treballadors municipals, als militants socialistes i a les comissions de festes de la ciutat, posant l’accent en el bloqueig pressupostari per explicar com de malament serà el futur, obviant que justament el que ha portat al bloqueig pressupostari és clarament la incapacitat del govern per complir els seus compromisos de manera reiterada. El PP, que es considera en la realitat local un partit bisagra, va posar sobre la taula també la gran oportunitat que se li presenta ara a una oposició que hauria de fer cas al clam de la ciutadania que demana la unitat de l’oposició per canviar la dinàmica. Va insistir que el seu esforç no va encaminat a aconseguir un govern liderat pel PP sinó a l’obertura de negociacions que fixi un programa de totes les forces, amb compromisos concrets: “un govern alternatiu de concentració on s’imposi el sentit comú”.

Escoltant al portaveu de Vox, la sensació era que el diagnòstic de la situació que pateix la ciutat, no presenta cap distància amb la resta de grups. Es va queixar de les dues enormes dificultats que presenta el govern socialista des de sempre: la seva arrogància i la seva autocomplaença i va recordar que aquest és un alcalde que no ha estat elegit per les urnes, sinó imposat per la direcció del PSC. Es va referir també a les paraules del rei fa pocs dies quan va afirmar que la ciutat tenia “un gran potencial”. El portaveu de Vox va aprofitar per assegurar que quan es diu que una ciutat té un gran potencial és perquè en el moment actual ha caigut en la irrellevància, com és el cas. Finalment va ser molt explícit a l’hora de fixar sobre quins interessos s’ha mogut el govern Quirós “beneficiant les operacions urbanístiques, els grans pelotazos econòmics, i somniant amb una ciutat metropolitana, tot per fer-se unes fotos mentre els barris empitjoren sense parar”.

El primer en prendre la paraula va ser el portaveu dels Comuns que va afirmar que no es pot demanar confiança sense aportar res, que “la confiança es guanya”, que aquest equip no ha fet cap intent seriós de negociar res i que des del passat ple l’únic que ha fet ha estat acusar l’oposició de bloqueig, considerant-la “el bloque de la vergüenza”, una pèssima manera de demanar la confiança a continuació. Es va queixar de la insuficiència dels pressupostos i va posar com exemple les goteres de la Biblioteca Tecla Sala on els seus treballadors van haver de celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari fa quatre dies, recollint aigua de les instal·lacions. El portaveu dels Comuns va assegurar que en lloc de pactes amb les immobiliàries i reverències a la monarquia més li valdria al govern fer cas dels ciutadans “potser millor enlloc de gastar tants diners en les campanyes d’un títol de ciutat atorgat per una Dictadura, rescatar de l’oblit un Refugi antiaeri dels temps de la Guerra Civil que és un testimoni del que va patir la ciutadania en aquells anys”. Per últim, el portaveu dels Comuns va queixar-se que el govern no els ha fet mai cas —“les últimes propostes sobre l’empadronament o la senyalèctica del patrimoni, en son una mostra”— i que la seva força no té cap més objectiu, hores d’ara, que “seguir sent oposició i ser útils”.

Per últim, el portaveu socialista va insistir sobre les repercussions concretes que el bloqueig de l’oposició provoca en qüestions clau dels serveis i la inversió municipal. Va apuntar especialment sobre aspectes que fan mal, com per exemple les obres del mercat de Collblanc, les millores salarials de la Guàrdia Urbana i de la plantilla de treballadors o, per exemple, el tema de les subvencions a les entitats de la ciutat —“les subvencions nominatives desapareixen…”—, però també es va referir a algunes coses que afecten notablement els eixos propagandístics del propi govern com per exemple el pla del Samontà, el Biopol o el Boulevard que ha d’unir la Diagonal amb la Gran Via. I va responsabilitzar de tot plegat a l’ànim bloquejador de l’oposició i les seves ànsies de desgast polític del govern.

En el debat del ple extraordinari es va donar publicitat de tres cartes que ha fet circular el govern entre la militància, les comissions de festes i la plantilla municipal. Als primers, explicant tot el que el govern ha fet per afavorir l’aprovació dels pressupostos i posant l’accent en exclusiva en l’operació de desgast polític que això comporta. A les comissions de festes, les enormes dificultats que tindran a partir d’ara fins que els pressupostos s’aprovin d’ofici a finals de gener del mes vinent, si tot va bé, i a la plantilla municipal responsabilitzant l’oposició municipal de tots els mals a partir d’ara, quan, com és palès, fa mesos que es queixen de la negligència del govern respecte de la negociació del nou conveni.

La redacció de l’Estaca desitja a lectores i lectors, un Feliç Nadal i molt Bones Festes

La sensació que la ciutat està al límit i l’oportunitat remota de canvi, podria fer que la retòrica estratagema del govern per aprovar el pressupost, li surti fatal

Per sorpresa, el grup municipal del PP va fer ahir una roda de premsa seguida d’un comunicat on anuncien que, si el ple extraordinari que l’alcalde ha convocat per aquest matí acaba, com és previsible, sense l’atorgament de confiança a l’alcalde, presentaran una moció de censura contra la primera autoritat municipal dins del termini legal de 30 dies.

És la primera vegada des de l’any 1979, quan els socialistes van conquerir l’alcaldia de l’Hospitalet per primer cop en democràcia, que es posa sobre la taula la possibilitat d’un canvi d’alcalde i per tant, de govern, al marge del resultat electoral.

Convé recordar ara que, d’un cens electoral de 176.324 persones que podien votar el 28 de maig del 2023, només ho va fer el 47,46%, mentre que més de 82.000 electors es van quedar a casa i gairebé 2.300 van votar en blanc o es van abstenir. Dels vots vàlids emesos, el PSC va aconseguir 31.777 vots, el 38,43% i 13 regidors, mentre que tota l’oposició actual va aconseguir 37.125 vots, el 44,9% i 14 regidors, repartits entre ERC-EUiA (4 regidors), PP (4 regidors), Vox (3 regidors) i Comuns (3 regidors). Es van presentar 16 candidatures en total a les eleccions i les que no van aconseguir regidors van sumar més de 12.000 vots en conjunt.

El PP ha afirmat que posarà en marxa una ronda de contactes amb tota l’oposició per plantejar una alternativa de govern de concentració que canviï la situació de crisi i abandonament que pateix la ciutat. El PP es considera la única força capaç de poder establir negociacions a totes dues bandes del marc ideològic (Comuns/ERC i Vox) i considera la moció de confiança que l’alcalde va posar sobre la taula per salvar els pressupostos, una oportunitat única que no es pot deixar perdre, per revertir la situació.

Afirmen, que l’únic que els motiva a negociar uns acords de mínims que garanteixin un govern de concentració municipal (GCM), és la possibilitar de canviar una situació que està al límit i que amenaça amb el col·lapse social. Consideren que David Quirós és l’hereu d’un model esgotat que ho aposta tot al markéting enlloc d’afrontar les autèntiques necessitats i reivindicacions dels veïns. Per això, estan disposats a interpel·lar la resta de forces del Consistori per tal de superar la simple queixa permanent, passar a l’acció i construir un govern diferent que afronti la realitat i resolgui problemes. La proposta del PP, asseguren, no és afavorir un govern propi, sino aconseguir superar les barreres ideològiques de les forces enfrontades en benefici d’acords de contingut estrictament municipal, per resoldre problemes i no crear-ne de nous. En aquest sentit, proposen perfilar acords concrets per afrontar les necessitats més immediates respecte la plantilla municipal, la Guardia Urbana, la seguretat ciutadana, l’atenció escolar, els serveis socials, la neteja i l’enllumenat, la pressió fiscal, els mercats municipals, l’activitat econòmica en general, etc.

La proposta del PP, arriscada i sorprenent, posa sobre la taula un escenari inèdit que molt pocs es podien esperar arran del fracàs de l’aprovació dels pressupostos municipals. És veritat que, a priori, l’expectativa sembla absolutament utòpica, però també podia semblar utòpic que forces tan distants con els Comuns i Vox coincidissin en algunes votacions i… ha passat.

Una proposta com la que fa el PP comporta, d’entrada, la negociació d’un programa d’actuacions molt precís i tancat, amb seqüències temporals pel proper any i mig, el consens sobre un alcalde que hauria de liderar el programa i que hauria de renunciar al programa de les seves sigles, i un repartiment de carteres que inclogués una Junta de Govern equilibrada i unitària. Les fórmules podrien ser molt diverses: des d’un govern de quatre forces, fins a només un govern de dues o tres forces amb el compromís signat de suport continuat de les altres, una o dues, en funció dels objectius. Fos com fos, un canvi de govern a un any i mig de les properes eleccions obriria una expectativa única pel maig del 2027 que podria fer canviar molt notablement el panorama de govern de la ciutat en el futur immediat.