L’oposició critica que la compareixença sobre seguretat s’hagi fet sense convocar la Junta Local de Seguretat

La compareixença conjunta de l’alcalde de l’Hospitalet, David Quirós, i la consellera d’Interior, Núria Parlón, per presentar l’evolució de la seguretat a la ciutat ha provocat les crítiques dels principals grups d’oposició. Tant ERC+EUiA com el Partit Popular qüestionen el missatge de millora traslladat pel Govern municipal i la Generalitat i reclamen més transparència sobre les dades.

Segons la consellera d’Interior, entre els mesos d’abril i agost, període en què s’ha dut a terme el pla policial Bastió contra la criminalitat i la reincidència, els fets delictius han disminuït un 16,24% respecte del mateix període de l’any anterior.

Els delictes que més han disminuït són els robatoris amb força, amb una reducció del 20,53%; els robatoris a l’interior de vehicles, que han baixat un 43,1%, i els furts, amb un descens del 18,31%.

Parlón també ha anunciat que el Pla Bastió tindrà continuïtat i ha valorat positivament el treball de coordinació entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana.

ERC+EUiA reclama dades i la convocatòria de la Junta Local de Seguretat

Mentre tant, el portaveu d’ERC+EUiA i cap de l’oposició, Jaume Graells, ha criticat que la roda de premsa s’hagi celebrat sense convocar prèviament la Junta Local de Seguretat ampliada, ni informar els grups municipals de l’oposició. Al seu parer, les dades s’haurien d’haver presentat en aquest òrgan perquè poguessin ser conegudes, contrastades i analitzades per totes les formacions polítiques.

Els republicans recorden que l’última Junta Local de Seguretat que va analitzar les dades corresponents a l’any 2025 va constatar un increment dels delictes a l’Hospitalet i sostenen que la percepció d’inseguretat entre la ciutadania continua sent elevada. En aquest sentit, també assenyalen l’evolució de l’índex de victimització i les queixes que, segons afirmen, els veïns i veïnes traslladen habitualment als plens municipals.

Graells considera que la seguretat “no es pot convertir en una operació de propaganda política” i reclama que les dades completes es posin a disposició de tots els grups municipals. ERC+EUiA també demana la convocatòria urgent d’una Junta Local de Seguretat ampliada per analitzar l’evolució dels delictes, el nivell de victimització i la percepció de seguretat als diferents barris.

El PP qüestiona les xifres de millora

Per la seva banda, la portaveu del Partit Popular a l’Ajuntament, Sonia Esplugas, també ha qüestionat el missatge de millora de la seguretat traslladat durant la compareixença. Esplugas ha qualificat de “surrealista” parlar d’una millora de la seguretat i ha citat dades del Ministeri de l’Interior segons les quals les agressions sexuals amb penetració haurien augmentat un 4,4%, els homicidis dolosos i assassinats en grau de temptativa un 18,2% i els assassinats consumats un 100%.

Un dels principals anuncis de la visita de la consellera Parlón a L’Hospitalet ha estat el projecte de construcció d’una nova comissaria dels Mossos d’Esquadra a la ciutat, previsiblement a la zona de la Gran Via. Sonia Esplugas ha manifestat que aquest anunci evidencia les deficiències que, al seu parer, existeixen a les actuals instal·lacions, entre les quals ha citat les dificultats que alguns ciutadans trobarien per obtenir cita i formalitzar denúncies.

Un altre dels retrets del PP es refereix al conveni de col·laboració entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Esplugas recorda que el seu grup va presentar l’octubre de 2025 una proposta al Ple per renovar el conveni marc de col·laboració i coordinació entre els dos cossos i afirma que, malgrat que la proposta es va aprovar, no s’hauria avançat en la seva execució.

Per aquest motiu, qüestiona que ara s’anunciï l’inici del procés de renovació quan falten pocs mesos per a les eleccions municipals i considera que es tracta d’un anunci que arriba amb retard.

La portaveu popular també ha criticat que els operatius policials actualment desplegats a la ciutat siguin presentats com un motiu d’autocomplaença. Segons Esplugas, aquestes actuacions formen part de les obligacions ordinàries de qualsevol govern per garantir la seguretat i considera que s’han d’avaluar en funció dels seus resultats.

Crítiques a l’absència de l’oposició

Tant ERC+EUiA com el PP coincideixen també a qüestionar que els grups municipals de l’oposició no fossin informats de la visita de la consellera ni participessin en la presentació de les dades.

Per a ERC+EUiA, l’absència de la Junta Local de Seguretat impedeix un debat polític i tècnic sobre les xifres presentades. El PP, per la seva banda, considera que la visita institucional s’ha fet “d’esquena” als grups municipals.

Les dues formacions reclamen, amb arguments diferents, que la situació de seguretat de l’Hospitalet s’abordi amb dades completes i mitjançant els òrgans municipals corresponents. Alhora, qüestionen que una compareixença institucional pugui servir per oferir una imatge de normalitat que, segons sostenen, no coincideix amb la percepció que traslladen determinats sectors de la ciutadania.

Diners que provenen de saturar la Remunta serviran per embellir la proposta del Plà del Samontà

Resulta evident que els expedients que el plenari municipal tomba per acord dels 14 regidors de l’oposició municipal, el govern els aplica per una altra banda amb el suport, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya que va autoritzar, en la seva reunió del Consell Executiu de dimarts, que el romanent de tresoreria dels 14 milions que provenien de la comercialització de les parcel·les públiques d’una part de l’antic complex de la Remunta, es puguin dedicar ara al projecte d’embelliment de rostre del Samontà.

En el ple de juny, l’oposició va rebutjar posar en mans del Consorci per la Reforma de la Granvia i del Samontà, 21 milions d’euros del pressupost municipal per posar en marxa cinc projectes dels quals quatre son vells coneguts de la ciutadania que els ha escoltat en reiterades ocasions des de juny del 2024 i un cinquè del que no se sabia res fins ara: els treballs de planificació urbana-Masterplan del Samontà, que sona magnífic però que no s’acaba d’albirar de què es tracta.

Semblaria que aquests 14 milions del superàvit del 2025 que ara es faran servir perquè el Consorci tingui recursos i pugui edulcorar projectes vistosos de cara a les properes eleccions, han caigut del cel i és tot el contrari. Es podrà urbanitzar la cornisa de l’Avinguda Catalunya, l’entorn de la fàbrica SAS a La Torrassa, l’espai —li diuen Hub per que soni fantàstic— de l’entorn de l’estació del metro de Pubilla i enllestir la part del parc de La Torrassa que s’havia abandonat, perquè una part considerable del que havia estat la caserna de la Remunta i els terrenys adjacents s’han convertit hores d’ara en un rusc de centenars d’habitatges nous, amb una operació que van batejar com a Àrea Residencial Estratègica, que vol dir posar a disposició de promotors privats una infinitat de metres quadrats de nous habitatges, una part a preu taxat i una altra a altíssims preus de mercat. Parcel·les públiques que podrien haver-se dedicat a zona verda en un espai d’altíssima densitat urbana, es convertiran ara en el combustible necessari per arreglar la cornisa de l’Avda Catalunya i unes quantes operacions estètiques més. Que son necessàries, que es podrien haver finançat amb un capítol d’inversions que mai s’executa i pel qual mai hi ha recursos suficients i que ara, a quatre dies de les eleccions s’enllestiran, no per esponjar el Samontà, sinó per acabar o rehabilitar espais que porten anys reclamant atenció i recursos.

Però és que, a més, pel que sembla, el Masterplan s’haurà d’implicar en la política d’habitatge social del Samontà, de manera que no queda clara la intervenció o no en el projecte dels 800 nous habitatges de la zona de Can Rigalt, perquè 400 d’aquests nous habitatges que ja es consideren inevitables hauran de ser de protecció oficial. Només se sap que el Consorci, segons va fer públic la Generalitat, farà servir part d’aquets 14 milions per finançar treballs i assistències tècniques implicats en la planificació urbana del Masterplan. Ja només faltaria que el que es va aconseguir amb la venda d’espai lliure en el complex de la Remunta, es fes servir també per treballs d’assistència tècnica de la nova urbanització del complex de Can Rigalt.

L’altra aspecte de l’operació té a veure amb la vulneració de l’esperit que dimana del màxim organisme de govern municipal com és el ple. Si el ple aprova els expedients que el govern municipal planteja —cosa que passa gairebé sempre pel regne de taifes que és l’oposició municipal—, oli en un llum. Però en l’improbable cas que el govern perdi alguna votació, el resultat és el mateix. Es fa esperar una mica més però molt aviat es troben noves vies o mecanismes de pressió per mantenir els únics criteris que tenen viabilitat, que son els del govern minoritari de Quirós.

Ja va passar amb el pressupost general que no es va aprovar al ple però es va poder aprovar després, per un recurs legal, un parell de mesos més tard. Feta la llei, feta la trampa. És a dir, si guanyes les votacions fantàstic! Si les perds, tant se val… es fa el que vol el govern. En aquests casos, sempre guanya l’equip Quirós.

Nombroses mesures restrictives que evidencien que al govern local li molesta la participació dels veïns

Novament, desenes de veïns amb pancartes individuals van assistir dimecres passat a la sala de plens per mostrar la seva protesta pública davant el Consistori. Per cert, que molts dels presents van mostrar a L’Estaca el seu malestar i la seva estupefacció per haver de buidar les butxaques a l’entrada per poder accedir quan, que s’hagi fet públic, no es recorda un sol incident violent per part dels assistents als plens municipals. És un símptoma més, que l’equip Quirós hauria de considerar, de l’evidència que al govern local li molesta la presència de veïns —en cada ple hi ha més assistència i no precisament per donar suport a les mesures de govern, sinó més aviat el contrari—, a l’igual que li molesta la participació —s’imposen mesures restrictives perquè les entitats demanin la paraula— i fins i tot les intervencions dels polítics —hi ha un reglament restrictiu que limita el temps i que fa que sovint els regidors es quedin a mitges perquè se’ls desconnecta el micro— o s’han articulat alternatives per obstaculitzar la presència de veïns a les sessions públiques —hi ha plens en horari de matí i es restringeix l’assistència física quan estan plenes les cadires i no es deixa accedir a la sala als veïns concentrats—.

Totes aquestes mesures restrictives, denunciades múltiples vegades per la ciutadania, les entitats i l’oposició municipal, i que formen part de l’escassa sensibilitat del govern local des de fa dècades, es van posar de manifest d’una manera molt eloqüent quan es van aprovar les obres de remodelació de la sala de plens —fa ja uns quants mandats en temps de Núria Marín— que va disminuir a menys de la meitat les cadires que hi havia i va ampliar l’espai, aleshores tan suficient com ara, del Consistori.

Aquesta voluntat restrictiva del govern local, que l’oposició hauria d’atacar en cada Junta de Portaveus, com a mínim, no impedeix que en cada sessió hi hagi desenes de veïns que protestin i que molts es quedin al carrer per impediment dels serveis de seguretat. En aquesta ocasió va haver veïns de la recent creada Associació de Veïns del Parc de Les Planes i veïns de la Porta Nord de Collblanc a tocar dels descampats actuals de Can Rigalt i que amenacen amb cobrir-se de nous blocs, com està previst a altres espais del municipi més saturat d’Europa.

Sobre aquest punt de la Porta Nord va haver una moció d’ERC-EUiA que explicava les queixes del veïnat per l’acumulació de problemes de sorolls, brutícia i delinqüència que es registra a la plaça interblocs d’aquesta promoció. Malgrat que la plaça està en un espai de propietat privada, és un lloc de pas molt freqüentat pel veïnat i també per aquells col·lectius que fan festes, botellots i activitats privades que molesten al conjunt dels residents. És un espai ple de brutícia per aquestes causes que, com no és un espai públic, no té cap sistema planificat de neteja. Aquests enormes edificis de la Porta Nord estan també a quatre passes de la zona de Can Rigalt i per això, d’aquesta moció i dels seus resultats, vam parlar a la informació de L’Estaca del passat divendres.

L’altre col·lectiu de veïns que va mostrar les seves pancartes era el del Parc de Les Planes. El problema d’aquests veïns, a banda i banda dels barris de Can Serra i de La Florida, s’ha convertit en endèmic. Aquesta plaga no és exclusiva d’aquest Parc. Passa a la Porta Nord, a la plaça de la Solidaritat, al Parc de Les Planes i a altres zones on la ciutadania ha trobat l’espai necessari per convocar activitats privades per manca total de zones verdes en condicions i suficientment aïllades per tal que no perjudiquin al conjunt dels residents o llocs de consums prohibits on saben, per l’experiència que no vindrà cap policia a interrogar-los.

Aquest és justament el problema que denuncia la ciutadania: que hi ha molèsties permanents, que deixen els espais de concentració impracticables i que no hi ha cap autoritat que faci complir les ordenances, que impedeixi que s’acumuli la brutícia o que vigili que no es produeixin incidents d’incivisme o directament de delinqüència.

El cas del Parc de Les Planes és l’exemple palmari de la impunitat a l’Hospitalet. La bústia de la redacció de L’Estaca s’omple vàries vegades a la setmana de fotografies, de vídeos i de queixes dels veïns de la zona que evidencien el seu malestar. Malgrat les queixes constants i les trucades permanents als serveis de vigilància i emergència, no hi ha manera que es resolgui el problema. Una de les reclamacions més acusades hores d’ara és que, com a mínim, els veïns puguin tenir línia directa amb la Guàrdia Urbana de la ciutat i que aquesta respongui amb celeritat a la queixa veïnal.

Abans hi havia un telèfon d’atenció directa —la veritat és que tampoc servia de gaire— que es va eliminar per passar les atencions ciutadanes d’emergències al 112. L’experiència és que això funciona per emergències genèriques però gens ni mica per queixes veïnals d’intervenció ràpida. D’aquí que els veïns vinguin reclamant de fa setmanes la recuperació d’un telèfon directa amb la GU i una atenció ràpida sobre la queixa. És tan aclaparadora la sensació de negligència de les autoritats i tan la sensació d’impunitat dels que ocupen el parc, que serà molt fàcil que es produeixin aldarulls tan aviat salti una espurna. Aleshores ja serà tard per lamentar-se.

ERC va reclamar un Pacte de Ciutat com a última possibilitat de mostrar l’oposició a un projecte que preveu 800 nous habitatges a la zona més saturada d’Europa

Per primer cop, el ple municipal que es va celebrar el matí d’aquest dimecres, va servir per evidenciar les posicions dels grups municipals al voltant del projecte del PDU del Nou Clínic al que tanta publicitat s’ha donat en les darreres setmanes i sobre el qual, tret d’algunes notes de premsa o declaracions parcials, no es coneixia un pronunciament global. Es va fer, a través de dues mocions presentades pels grups municipals del PP i d’ERC que, més enllà de l’interès de la seva aprovació, tenint en compte que s’aproven moltes mocions que desprès no s’apliquen, resultava molt interessant perquè, en part, determina el que pensa aquesta ciutat sobre un projecte que s’ha venut com una meravella pels tres municipis afectats.

És possible que el PDU Nou Clínic sigui molt favorable per Barcelona —caldria entrar a fons amb el que acaba significant la pèrdua d’espai esportiu públic al nord de la ciutat—, potser ho és també per Esplugues, que guanya una Facultat de Farmàcia i un enllaç amb transport públic fins al centre del municipi, però del que no hi ha dubtes és que suposa un enorme perjudici per l’Hospitalet. Més enllà d’alguns aspectes que podrien resultar positius de cara a un futur remot, el gran handicap és la determinació de 800 habitatges nous, en el districte més densificat d’Europa. Com serà d’aclaparador el projecte per aquesta ciutat, que forces tan diverses com Comuns, ERC, PP i Vox van mostrar el seu acord en el tema principal: en el rebuig absolut dels habitatges previstos. Amb algunes discrepàncies concretes, sobre les que entrarem a continuació.

Hauria de provocar una enorme alerta al govern local i de retruc al conjunt del PSC a nivell local —i fins i tot a nivell de l’àrea metropolitana i del conjunt de Catalunya—, que un partit com Vox, i també el PP que, a nivell general estan d’acord amb la construcció de més habitatge com a solució màgica al extraordinari problema de la tensió habitacional, a l’Hospitalet reclamen justament que no es construeixi més. Tant el PP que va presentar una moció en aquest sentit, com Vox que hi va donar suport a les mocions del PP i també d’ERC-EUiA, excepte en el punt setè de la moció que és el que no es manifesta en contra de la construcció de més habitatges, han estat molt dinàmics i transparents coincidint fil per randa amb els Comuns: als barris del nord de la ciutat no és poden construir més habitatges…

El regidor Alcaide, al que li van encarregar la dura missió de justificar les meravelles del projecte i l’èxit que suposa construir 800 habitatges nous en lloc dels 1.200 que estaven previstos l’any 2006, no podia convèncer ningú, sobretot perquè amb el que el govern Quirós ha acceptat, s’ha posat absolutament de manifest l’enorme incapacitat del govern local per enfrontar-se radicalment a un projecte tan lesiu per la ciutat com el que s’ha presentat.

És molt important la posició d’ERC-EUiA a l’Hospitalet, no només perquè va presentar una moció en aquest sentit, sinó perquè, com havia denunciat L’Estaca en el seu moment, era la única força d’oposició que acceptava els 800 habitatges. Era una posició inexplicable que es va explicar finalment al ple, però que resulta tan inversemblant tenint en compte com estan les coses, que sembla respondre més a una reflexió que ha dut a un replantejament, que no pas a un criteri establert d’entrada.

Caldrà explicar-ho. La posició d’ERC-EUiA ha estat molt contundent. Ha reclamat un Pacte de Ciutat sobre el tema del PDU-Porta Diagonal-Nou Clínic, proposta del tot encomiable. I ha apuntat que si no s’accepten uns quants plantejaments molt estrictes de la formació, no hi haurà vots favorables en el futur. El primer és que s’ha de signar un conveni amb el Departament de Sanitat de la Generalitat per tal que, el que s’ha anunciat que el Nou Clínic serà un hospital de referència per la ciutadania hospitalenca, tingui l’aval jurídic que li correspon de manera que mai es pugui tirar enrere o ignorar. El segon, que s’han d’establir unes garanties de finançament del soterrament de la subestació d’Endesa, que ha de deixar espai lliure per urbanitzar, per tal que quedi clar a càrrec de qui anirà i, sobretot, quines obligacions comporta de cara a l’espai que quedi lliure. També que es garanteixi el nou equipament esportiu i la rehabilitació de la masia en benefici de la ciutadania de l’Hospitalet però, sobretot, que els 800 habitatges que s’han de construir —i que ERC-EUiA no descarta— siguin de lloguer assequible i, sobretot, que serveixin per allotjar els veïns dels barris del nord que haurien de veure els seus habitatges actuals enderrocats per aconseguir espai lliure, zones verdes i equipaments al seu barri.

La proposta de ERC-EUiA sembla del tot ajustada a les necessitats que té la ciutat i resulta en aquest sentit encomiable. El problema, tal com indirectament va manifestar la regidora Cassola en un dels seus parlaments al ple, és que l’espai urbanitzable està en mans privades. Un espai que l’Ajuntament podria haver adquirit al llarg dels darrers anys, enlloc de dedicar els romanents de tresoreria a rebaixar deute, com s’ha fet. Però que a l’estar en mans privades, sembla molt difícil que els habitatges projectats puguin ser la reserva indispensable per l’esponjament dels districtes IV i V. Res hi ha impossible. El principal és tenir-ho clar, deixar de ser el “pagafantes de Barcelona”, com es va reiterar al ple, i posar peu en paret, encara que només sigui per evitar-se els enormes problemes futurs que generen noves poblacions en municipis on no hi cap una agulla.

Posar peu en paret amb aquest equip de govern, especialment quan sents parlar al regidor Alcaide intentant convèncer l’auditori de la meravella que és per la ciutat el projecte del Nou Clínic, amb el que aportarà a la ciutat de recerca i zones verdes entre altres meravelles econòmiques, és del tot inversemblant. De la mateixa manera que és inversemblant que la resta de línies vermelles que va presentar ERC per donar suport al projecte es puguin materialitzar com si res. Sembla evident, com va exposar el portaveu d’ERC, que és imprescindible un Pacte de Ciutat, fàcilment aconseguible amb Comuns, PP i Vox, curiosament, però gairebé impossible amb aquest PSC local.

Un Pacte de Ciutat que hauria d’incloure també les entitats més significatives d’ambdós districtes, perquè també s’hauria de convèncer la ciutadania que es pot renunciar a la construcció del nou Hospital General de la ciutat a Can Rigalt, si es garanteix mitjançant conveni que el nou Clínic sigui hospital de referència per l’Hospitalet, alhora que es rehabiliti a fons l’antic Hospital de la Creu Roja en el seu emplaçament actual.

Cal dir que les dues raonables mocions que explicaven el que la majoria de representants de la ciutadania pensen sobre el projecte del Nou Clínic tal com s’ha avançat, van ser rebutjades pel PSC local. En la primera moció d’ERC, es van abstenir i, en la segona del PP, varen votar en contra. Resulta imprescindible que sigui conscient d’això el Consorci per la Reforma de la Gran Via i del Samontà, la Generalitat, els ajuntaments de Barcelona i Esplugues i la Universitat de Barcelona. Amb la ciutadania en contra i amb 14 regidors de 27 en contra, és molt difícil endegar un projecte d’aquesta magnitud. L’únic avantatge pels promotors —ens estem referint als promotors polítics, però no excloem als que tenen tanta afició a fer grans negocis— és que tot plegat va per molt llarg i potser d’aquí a 5 o 6 anys han canviat tant les coses i les forces, que tot serà possible o… impossible del tot. Qui ho sap.

El que continua sent vàlida és la crida al Pacte de Ciutat. Es va demostrar al ple, com ha exposat L’Estaca múltiples vegades, que hi ha ocasions en què, els polítics, son capaços de posar els interessos de la ciutadania per damunt dels seus propòsits ideològics que tantes vegades s’utilitzen com a armes llancívoles en el debat públic. I que posar-se d’acord en coses que resulten molt sensibles per la ciutadania és possible, malgrat les distàncies ideològiques, especialment quan les urnes obliguen a confrontar espais tan distants i els problemes ens superen…

L’Olga es va suïcidar el 7 de setembre i, fins ahir diumenge 20 no va poder ser enterrada. Han estat dues setmanes dures per la família i les persones que l’han estimat. Avui, la Mar i la Desi, amigues molt properes a la família, han substituït la filla gran de l’Olga, que encara no ha estat capaç d’afrontar la roda de premsa, acompanyades d’en Pau, del Sindicat d’Habitatge i de Khristian, de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia.

En el comunicat que han llegit s’explica que: “L’Olga va passar tota la seva vida al barri de Santa Eulàlia, on va estudiar, va treballar, va lluitar, va estimar i on va tindre també les seves dues filles. Un barri que avui la troba a faltar.

Era sòcia de l’Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia i va ser membre de la Junta Directiva durant alguns anys. També havia militat a Esquerra Republicana i va participar activament en l’organització de l’1 d’Octubre de 2017 a través del CDR del barri de Santa Eulàlia.

Els darrers anys, va militar al Sindicat d’Habitatge de L’Hospitalet. L’Olga era una persona compromesa i va dedicar bona part de la seva vida a organitzar-se políticament, defensar drets i lluitar pel seu barri i la seva gent.

El dia que la van desnonar, a casa seva també hi vivia una altra companya del Sindicat amb un fill menor d’edat. L’Olga les havia acollit temporalment després d’haver estat desnonades”.

El comunicat conjunt afegeix: “Com milers de famílies de classe treballadora, l’Olga va comprar un pis fa 20 anys a través d’una hipoteca amb el Banc de Sabadell. Després de separar-se es va quedar sense feina amb dues filles menors a càrrec. Separada i sense percebre la manutenció de les filles, no va poder fer front al pagament de la hipoteca del seu pis al carrer Comerç, al barri de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat.

L’Olga va acordar amb el Sabadell una dació en pagament. Fórmula que van promoure el mateix sistema bancari i les administracions com a suposada solució als problemes de la crisi hipotecària, regalant milers de pisos a les entitats bancàries a canvi de lloguers socials que després s’acabarien incomplint.

Aquest lloguer social es va mantenir fins que el seu pis va ser comprat pel fons voltor PromontoriaColiseum Real Estate, fons on el Banc de Sabadell té una participació important. El fons va tallar el lloguer social i aquí va començar la roda judicial que acabaria amb el seu desnonament, el 15 d’abril de 2026.”

Expliquen també que: “La nit prèvia al desnonament, l’Olga va ser ingressada —i donada d’alta— a urgències psiquiàtriques de l’Hospital de Bellvitge, després d’amenaçar amb treure’s la vida.

El seu advocat va aportar aquesta prova als jutjats per tal de suspendre’l, però el jutge s’hi va negar. És més, va obrir un expedient a l’advocat al·legant que la petició de suspensió del desnonament pel seu fràgil estat de salut no estava prou acreditada.

Un cop executat el desnonament, l’Olga i la seva filla petita —menor d’edat— van anar a viure a casa d’una veïna del barri i companya del Sindicat que les va acollir a casa seva per tal de refer-se del cop. La solidaritat de classe li va proporcionar un sostre. Les institucions no li van garantir mai res de res”

La roda de premsa ha comptat amb el suport de diverses entitats com el sindicat CGT, Alternativa d’Esquerres de l’Hospitalet, el Sindicat de Llogateres, el grups municipal dels Comuns i d’ERC, així com de diverses veïnes .

Els convocants han volgut denunciar la inacció de les administracions públiques que han col·laborat en fer possible aquesta situació. Des del Govern de l’Estat i des de la Generalitat no han estat capaços de promoure una política d’habitatge que fes impossible aquests fets i que garantís efectivament el dret a un habitatge digne per tothom. Els poders públics ni tant sols han volgut forçar als grans tenidors a complir amb les seves obligacions.

Tampoc des de l’anomenat poder judicial s’ha atès a les necessitats de persones vulnerables com l’Olga i les seves filles, ni tant sols atenent als informes mèdics. L’ajuntament de l’Hospitalet, com ha explicar el representant del Sindicat d’Habitatge, “sabia perfectament quina era la situació de l’Olga i les seves filles i no van moure ni un dit”; de fet, el dia del desnonament cap representant de l’ajuntament ni dels Serveis Socials va ser-hi present.

Les entitats convocants reivindiquen aquestes exigències: “1. Investigació de l’actuació de les administracions. Que s’investigui la cadena d’actuacions i omissions de totes les administracions implicades que van conduir a la mort de l’Olga. 

2. Responsabilitats polítiques. Que es donin explicacions públiques per part dels responsables polítics i es depurin responsabilitats.

3. Intervenció en casos d’extrema vulnerabilitat. Que es revisin el protocols d’actuació tant a jutjats, com a serveis socials, com a la sanitat pública davant casos d’extrema vulnerabilitat, en especial en situacions de greu deteriorament de la salut mental o risc de suïcidi. 

4. Cap desnonament sense alternativa. Que s’aturin efectivament tots els desnonaments, especialment aquells que impliquin persones vulnerables sense alternativa habitacional.

5. Alternatives habitacionals estables. Implementació urgent d’habitatge públic suficient, com a mínim, per donar resposta a les situacions d’emergència habitacional. Dos nits a un alberg municipal, no són una alternativa habitacional”

Finalment, la roda de premsa ha acabat amb la crida a “un acte d’homenatge i protesta el proper dia 3 d’Octubre a les 19h a la Plaça Pius XII del barri de Santa Eulàlia i convidem a totes les organitzacions del país a acompanyar-nos en aquests moments tan durs i a convertir aquesta mort en un clam per dir que: Ja n’hi ha prou!. Prou desnonaments! Prou al negoci de l’habitatge!”

L’Olga va participar fa dos anys, el 16/02/2024, a una comissió d’estudi del Parlament de Catalunya sobre la salut mental i les addiccions, on va poder parlar, emocionada, un parell de minuts. Aquí teniu l’enllaç: https://youtu.be/q3veWCKIkh4?si=d0AXMjAElfb5glx1 

Les experiències d’altres processos fan desconfiar de la seva transcendència i semblen més un tràmit obligatori que una manera de democratitzar la presa de decisions

Entre el 16 de setembre i el 31 de desembre d’aquest any, està previst el procés de participació que contempla com a objectiu “facilitar que la ciutadania, les entitats, els usuaris dels equipaments afectats, les institucions públiques i els agents sectorials, puguin entendre, contrastar i formular aportacions útils sobre l’ordenació urbanística i les condicions d’implantació del futur Campus de Salut Clínic-UB i del seu entorn, abans i durant la tramitació del planejament”.

Aquests processos de participació es van convertir en obligatoris a partir de la Llei 2/2002 d’Urbanisme i es van acabar delimitant a través del Decret 305/2006 que desenvolupava el Reglament de la Llei d’Urbanisme on s’obligava el disseny d’un programa de participació ciutadana com una part imprescindible en la documentació que ha d’acompanyar la redacció de qualsevol pla d’ordenació en qualsevol municipi. L’objectiu era acabar amb l’urbanisme tecnocràtic que imposaven els despatxos professionals de manera exclusivista i permetre que la ciutadania, que és la que veritablement acaba patint els condicionants dels projectes que dissenyen els tècnics, aproven les administracions i en moltíssimes ocasions afavoreixen a les grans constructores, promotores o empreses de disseny urbà, s’imposessin de manera irreversible. Irreversible volia dir que, un cop aplicats els criteris tècnics i aprovats per les autoritats corresponents, hi ha moltes coses dels projectes urbanístics que son per sempre, que mai després es poden acabar rectificant.

La immensitat de litigis judicials i protestes veïnals que van generar molts d’aquests projectes el segle passat, van aconsellar la intervenció d’Europa a finals dels 90 per tal de democratitzar d’alguna manera el planejament. El Conveni d’Aarhus, signat l’any 1998 i ratificat per Espanya, estableix que els governs han de garantir el dret de la població a participar en la presa de decisions en assumptes que afecten al medi ambient i al conjunt del territori.

En aquest context, el 6 d’octubre està prevista una sessió informativa per explicar les bases del PDU del Nou Clínic, resoldre dubtes i explicar el procés participatiu on els interessats es poden inscriure a participa.gencat.cat en una sessió d’una hora de durada que començarà a les 17,30h. A partir d’aquest dia, s’obrirà un espai de propostes i la possibilitat d’assitir a tres sessions deliberatives municipals (una per municipi afectat, en aquest cas l’Hospitalet, Esplugues i Barcelona), que tindran lloc a finals d’octubre (a l’Hospitalet, el dia 26 d’octubre en una sessió presencial prevista també per les 17,30H, al centre de Transformació Digital de l’Avda Primavera 104-106 a La Florida 6.0).

Feta la llei, no obstant això, feta la trampa, perquè els processos de participació que s’han endegat a la ciutat per projectes tan aclaparadors i determinants com el del Biopol Gran Via, han resultat un estrepitós fracàs, aspecte aquest que haurien de tenir en compte, a la ciutat, tant les entitats ciutadanes que s’oposen a aquest tipus de projectes, els partits polítics que tampoc els veuen clars, o la Sindicatura de Greuges de la pròpia ciutat que potser hauria d’actuar d’ofici en defensa de la ciutadania, sobre propostes de planificació urbana que lesiona els interessos dels veïns: com és el cas concret d’aquest Projecte del Nou Clínic que preveu 800 habitatges mes en els barris mes saturats demogràficament del Continent europeu.

Per fer-se una idea dels resultats del procés participatiu del Biopol Gran Via, adrecem els lectors a la informació que vam publicar a L’Estaca el 12 de desembre del 2024 (https://lestaca.com/actualitat/el-proces-de-participacio-del-pdu-biopol-granvia-que-era-preceptiu-per-aprovar-el-planejament-va-ser-un-lamentable-fracas/). En aquella ocasió, un projecte de planificació urbana que afecta al 8% del territori municipal i que garantia 400.000 metres quadrats de sostre edificable, es va cloure aleshores amb una dotzena de sessions, 36 participacions on line i tres intervencions, amb tres taules de treball, una sessió del Consell de Ciutat, dues taules de debat, cinc reunions als Consells de Districte (excepte al districte II) i una sessió de conclusions.

Com explicàvem a L’Estaca “el procés va comptar amb 253 participants que, en total van fer 81 intervencions a tenir en compte. La realitat, no obstant això, va ser molt diferent. El nombre real d’assistents que no eren ni polítics municipals, del govern o de l’oposició, o de tècnics municipals va ser, en realitat, de 89 persones i el nombre d’intervencions aprofitables de 79 (segons l’informe resultant). Si dividim el nombre de sessions pel nombre de persones ens dona que en cada sessió va haver en realitat una mitjana de 7 persones i una mitjana d’una intervenció que calia recollir en cada reunió”.

Tot això, en un procés participatiu, on estaven organitzades una dotzena de sessions… Què és previsible que passi en un procés participatiu com el del Nou Clínic, on només hi ha una sessió on line i tres sessions municipals previstes?

Els afectats reclamen un telèfon directe amb la Guàrdia Urbana i un tancament del parc als vespres per evitar brutícia, incivisme i delinqüència.

Els veïns més propers al parc de les Planes amb façana a l’avinguda Isabel la Catòlica tocant a Can Serra, acaben de legalitzar l’Associació de Veïns, engegada al novembre de l’any passat, per tal d’enfortir la resposta social pels reiterats episodis d’incivisme que es pateixen al Parc.

Aquesta zona de l’Est de Can Serra on hi ha centenars d’habitatges que donen al Parc, fa anys —la Síndica de Greuges de la ciutat té registrades queixes des de l’any 2023— que venen denunciant les activitats que es desenvolupen a la zona pràcticament de manera diària, provocant sorolls, delinqüència, brutícia i incivismes diversos, així com la utilització de l’espai públic de manera reiterada per la celebració d’esdeveniments privats. Les denúncies ja existien abans de la unificació dels telèfons d’atenció de la Guàrdia Urbana, però després de l’aplicació del 112 per avisos veïnals, ha coincidit la reiteració dels problemes amb la ineficàcia del servei.

A tot plegat es va afegir la situació anormal que patia la Guàrdia Urbana de la ciutat en conflicte permanent amb l’equip de govern, que redundava en uns serveis reduïts que van incentivar el descontrol a l’espai públic. Ara, sembla que la situació de la Guàrdia Urbana s’ha regularitzat, però l’ocupació desorbitada de l’espai públic s’ha convertit en endèmica i els veïns ja no poden suportar més el soroll, la brutícia i la inseguretat permanent.

Celestino Raya, activista veïnal de Can Serra des dels anys 70 del segle passat, s’ha convertit en el nou president de l’entitat i ha explicat a L’Estaca que crear l’Associació de Veïns va ser l’últim recurs indispensable per fer front a la desídia municipal que es manté des de fa anys i que no només té a veure amb el descontrol en l’ocupació del parc sinó també amb l’abandonament de l’espai: brutícia, arbres que es moren per falta de rec, falta de manteniment de plantes i mobiliari urbà, etc.

Arran de la legalització, la nova AVV ha fet una crida pública per tal que els veïns assisteixin al ple municipal del dia 23 a les 10 del matí, per expressar directament al govern i a l’oposició com estan de farts per la situació. La nova entitat es queixa de la indolència municipal però també de la falta de resposta de l’AMB que és la titular del parc. Han reclamat, des de sempre, que el Parc es tanqui per la nit, cosa que l’AMB no accepta. Els arguments de l’administració supra-municipal tenen a veure amb el caràcter d’infraestructura interbarris del parc i la necessitat d’acostumar la ciutadania a espais oberts de manera permanent.

La realitat, però, és que molts parcs considerats metropolitans no es van construir amb tanques exteriors i, posar tanques ara tindria un cost massa elevat que l’organisme no està disposat a assumir. D’altra banda, obrir i tancar un parc a horaris delimitats suposa també un servei de mà d’obra que requereix de responsabilitat i salari, cosa que l’organisme tampoc vol assumir.

De fet, el Parc de les Planes és un espai de reivindicació històrica de la ciutadania hospitalenca dels anys 70, quan es va mobilitzar per tancar una indústria química contaminant que hi havia a la zona i va servir per recuperar l’únic espai que es pot considerar realment un parc urbà de dimensions interessants al centre de la ciutat. El que podria haver estat un parc municipal es va convertir en metropolità des de l’any 1986, governant ja els socialistes a la ciutat. Els veïns de Can Serra, ara permanentment damnificats pels sorolls, abandonament, delinqüència i incivisme que pateix el parc, van ser uns protagonistes directes en la conquesta de l’espai, quan més falta va fer.

Es queixen de la celebració de festes particulars amb música, del consum incontrolat de begudes alcohòliques que arriben fins i tot en camionetes i reclamen un parc net, endreçat i segur, del que tothom pugui gaudir sense suportar tensions ni molèsties.

Demanen, en concret, que l’Ajuntament restableixi un telèfon directe que permeti als veïns reclamar la intervenció urgent de la policia local de manera immediata, així com un servei actiu d’inspeccions que garanteixi que es compleixen les ordenances municipals i la legalitat vigent. Reclamen també que l’Ajuntament inspeccioni les activitats que es registren al local municipal de la plaça del Rellotge i, en cas de comprovar-se que es fan activitats no autoritzades o sense les llicències reglamentàries, s’adoptin les mesures corresponents i es procedeixi a clausura-les, d’acord amb el que la llei preveu.

Les queixes dels veïns de la nova entitat tenen l’aval de la Síndica de Greuges de la ciutat, Merche García, que ha estat reiteradament a sobre del problema sense que s’hagi resolt. En concret, la Síndica demana que es reforcin les actuacions policials, que s’expliqui el que s’està fent a la ciutadania afectada i que es recuperi una comunicació dels veïns directa i molt més àgil amb la Guàrdia Urbana. Alhora, reforça l’opinió que aquest parc hauria de poder-se tancar als vespres per la situació de clara vulnerabilitat dels veïns de la zona, amb  molèsties permanents que afecten directament la seva salut.

Rèplica a una informació de L’Estaca

Manuel Domínguez (portaveu de Comuns)

Lamento dir-ho, per la meva estima a L’Estaca, però l’article aparegut el dia 16 és desinformació, per dir-ho suaument. La seva conclusió sobre les eleccions de l’any vinent fan que l’article tingui una finalitat política clara.

Sí, fins als mesos de la passada primavera, la meva intenció personal era seguir com a cap de llista i així va ser debatut en els òrgans del partit. Tanmateix, un seguit de factors personals i polítics m’han fet canviar d’idea.

Primer, diré les que NO són les raons de la meva decisió.

No tinc cap diferència ideològica greu amb cap membre de Comuns. Això de la diferència d’opinió sobre Can Rigalt amb Laura Alzamora i que sigui el motiu de la meva decisió és una invenció, una pura invenció, que la redacció de L’Estaca hauria d’explicar. Al llarg d’aquests anys hem tingut diversitat d’opinions en molts temes al si del Grup Municipal i de l’Executiva local amb molts membres, com és normal i sa, però mai d’importants.

És conegut que una part de la redacció de L’Estaca va defensar que tots els grups de l’oposició ens havíem d’unir per fer fora al PSC del govern local. Els defensors d’aquesta proposta delirant (un govern VOX-PP-ERC-Comuns) van criticar fortament els nostres pactes pels pressupostos per intentar influir en la política local, especialment la d’habitatge. I sembla que no ens han perdonat.

Ja van escampar mentides sobre la proximitat de Laura amb el PSC, que són les que citen en el seu article, i ara parlen de que aquests pactes i el seu incompliment són el motiu del meu “desgast”. Nosaltres no tenim “el privilegi de la veritat” (la veritat s’aconsegueix amb voluntat, no tenint una opció ideològica, com hauria de saber un/a periodista), però no mentim. Si m’haguessin preguntat, els hagués dit les raons de la meva decisió.

La raó és molt senzilla: crec honestament que Laura Alzamora és millor candidata que jo i treballa millor que jo en l’àmbit institucional. Quan va arribar el moment de prendre la decisió final, ho vaig manifestar, fa uns mesos.

Crec honestament que la tasca política que puc fer i faré, la desenvoluparé millor com a coordinador local dels Comuns i suport al Grup Municipal des de fora. La meva situació personal em permetrà ser el regidor + 1.

Mai he deixat l’activisme polític (encara que la conciliació familiar em va imposar un parèntesi) i ara menys que mai no el deixaré. I em deixaré la pell per convèncer la ciutadania que votar Comuns és votar als únics dels No Més Blocs!, als únics dels partits que tenen representació que s’han oposat al PDU Granvia o han dit clarament des de fa anys que el Parc de l’Alhambra no es toca, als que han defensat l’Estat del Benestar com el que més, als que volen generar serveis municipals per acabar amb el domini de les grans empreses, als que defensen l’habitatge públic, als que fan propostes de convivència i seguretat adreçades a les arrels del problema, etc…

Contrarèplica

Redacció.

És del tot legítim que qualsevol lector pugui considerar que una informació que no li agrada, en lloc d’informar desinformi, i fins i tot que per alguns la informació tingui una finalitat clarament política. De fet, la majoria de les informacions en un mitjà de premsa crítica tenen entusiastes i detractors a parts iguals i també gairebé sempre tenen alguna intencionalitat política, que a uns els hi sembla agosarada i inútil i a altres apropiada i necessària. És ben normal.

El que ja no ho és tant, és que algú que se senti perjudicat per una determinada informació cometi en el seu descàrrec el greu error d’afirmar coses que no s’afirmen en l’escrit motiu de la queixa, i que justament en aquest error posi de manifest exactament el contrari del que pretenia. És el que fa el portaveu dels Comuns en l’escrit de rèplica que publiquem. Afirma, per exemple, que L’Estaca s’inventa que una de les causes de la seva decisió de renunciar a ser cap de llista és la diferència entre ell i la nova candidata respecte del projecte de Can Rigalt. Si es llegeix curosament el que s’informa a L’Estaca és que “hi havia altres sensibilitats bastant més properes als enunciats socialistes” i que “aquestes sensibilitats” podrien haver provocat la seva renúncia “i la consolidació del seu relleu”. No es parla de la candidata, però potser no s’adona que, quan ell la introdueix en l’equació, valida el que, efectivament, s’insinua.

Aquesta manera de barrejar conceptes i impressions és típica del portaveu de Comuns. Explica que “una part de la redacció de L’Estaca” va “defensar que tots els grups de l’oposició ens havíem d’unir per fer fora al PSC del govern local”. Mai cap part de la redacció de L’Estaca s’ha implicat en aquest tipus de qüestions. És molt probable que, a títol purament personal, el portaveu parlés amb algun redactor concret sobre qüestions relacionades amb la minoria del govern socialista i la importància d’arribar a acords entre els membres de l’oposició, però d’aquí a afirmar que una part de la redacció de L’Estaca defensava la, efectivament delirant, proposta d’un govern del conjunt de l’oposició, hi va un abisme. És, fins i tot, inimaginable que algú amb una mica de coneixement de la realitat política proposés aquest tipus de govern. Ens resulta més fàcil, a la vista de com confon algunes coses el portaveu de Comuns, que parés escassa atenció en la conversa i simplifiqués les anàlisis. Passa igual quan barreja l’elecció per part dels Comuns d’un membre de la redacció de L’Estaca pel Consell Executiu dels mitjans, amb el fet que L’Estaca estigui representada en aquest organisme. L’Estaca no està al Consell Executiu dels mitjans públics per molt que un redactor que va en representació de Comuns hi formi part. La realitat és que Comuns va acceptar el veto de L’Estaca i es va curar en salut seleccionant a un redactor de L’Estaca com a representant del seu grup.

En el seu escrit assegura, també, que L’Estaca va escampar mentides sobre la proximitat de la nova candidata al PSC. L’Estaca no escampa mentides: es va fer ressò d’una sensació estesa no solament en les files d’alguna part de Comuns, sinó fins i tot entre militants del PSC, que després va desmentir directament l’al·ludida i que L’Estaca va recollir en el seu moment. L’Estaca ignora la proximitat de la nova candidata a les sensibilitats socialistes i per això l’únic que s’ha fet és posar sobre la taula el que es comenta. Si el que es comenta té versemblances, el resultat és el que es desprèn en la informació i, per tant, tenint en compte com poden d’anar d’ajustats els resultats al maig del 27, els tipus de sensibilitats dels candidats poden resultar decisius. Si la nova candidata no les té, Comuns no hauria de què preocupar-se.

És veritat que no es va preguntar al portaveu les raons de la seva renúncia. Tenint en compte les delicades relacions internes dels partits, la resposta era tan evident que era impossible que aportés elements objectius que s’apropessin a explicacions convincents d’una renúncia que ningú s’esperava. Ell mateix assenyala que “un seguit de factors personals i polítics” l’han fet canviar d’idea. Entre els factors personals fa una afirmació clara: creu honestament que la nova candidata és millor que ell i que treballa millor en l’àmbit institucional. I entre els polítics només explica que ho farà millor com a coordinador dels Comuns i donant suport des de fora. Sembla evident que no hauria d’haver incompatibilitats entre totes dues funcions i costa d’acceptar que una de les raons per renunciar a la candidatura és que ara consideri que la nova candidata és millor que ell, quan això no li va semblar fa 4 anys, especialment si es té en compte que abans tenia molta menys experiència que ara.

De qualsevol manera, tot plegat és respectable. Com ho és també que hi hagi sensibilitats que propugnin una aproximació al PSC local, només faltaria.

De fet, l’únic problema que els redactors de L’Estaca estem cansats d’observar és que no hi ha manera de consensuar posicions per tal que la ciutat avanci en la línia d’afavorir la col·lectivitat, no de perjudicar-la sistemàticament en benefici dels poders econòmics o dels poders polítics instal·lats en les supra-administracions, que també treballen en bona part a favor dels poder econòmics.

De les 23 esmenes presentades al document, només es van aprovar 9, cap dels Comuns, que van votar en contra de l’aprovació final

Pel que ha pogut saber L’Estaca, en la darrere reunió del Consell Executiu dels Serveis de Comunicació Municipals, es va aprovar el text del Contracte-Programa que ha de regular el funcionament dels mitjans públics de comunicació dels dos propers anys, amb el vot en contra del representant dels Comuns i les abstencions de PP i Vox. La resta dels representants van votar a favor, malgrat que dels 10 membres del Consell només van assistir 7, i 3 van delegar en un dels tres periodistes representants dels mitjans que estava present, el director d’El Llobregat Xavier Adell.

Els altres dos periodistes, David Guerrero i Francisco Javier Rodríguez no van assistir, així com tampoc el representant d’ERC, Jordi Vera. De les quatre convocatòries del Consell només en la segona van estar tots els representants. A la primera va faltar el PP per un problema d’ubicació; a la tercera, el membre de Vox va delegar el vot, i en aquesta darrera els ja esmentats.

Com va succeir amb l’anterior Consell Executiu dels mitjans, que es convoca per la necessitat legal d’aprovar el Contracte-Programa d’abast temporal (l’anterior vencia el 31 de desembre de l’any passat), un text contractual que regula onze clàusules i tres annexos que suposen un document de 67 pàgines, es ventila i s’aprova amb tres sessions, amb un temps global en el conjunt de les convocatòries que no supera les 3 hores de durada i amb un total de 23 esmenes, de les quals només 9 van ser aprovades. Un Contracte-Programa que estipula el mecanisme de funcionament dels mitjans públics, els tipus de programes de tots els instruments informatius (Canal digital, butlletí municipal i TV), l’estructura de la plantilla de treballadors, a banda de tots els principis que han de regir el control informatiu del considerable aparell professional d’aquest servei públic i el pressupost estipulat.

De fet, només en les dues sessions intermèdies es va debatre el contingut del document amb les esmenes presentades, debat que es va perllongar pel fet que en l’anterior sessió el director dels mitjans que és l’encarregat de conduir les reunions va determinar que les esmenes de Comuns eren genèriques i que, per tant, no calia discutir-les perquè no esmenaven coses concretes. Com es pot suposar, algunes de les esmenes de Comuns eren esmenes a la totalitat d’alguns enunciats i, per tant, el que s’estava proposant era que es posés en marxa una nova redacció d’alguns capítols que tinguessin en compte les reflexions al·legades.

Després d’una carta de queixa de Comuns i d’una entrevista privada entre el director dels mitjans i el portaveu de la formació segons ha pogut saber aquest mitjà— es va acordar la presentació d’un llistat de set esmenes més concretes que a la fi, van ser rebutjades globalment en la darrera sessió. Només en algunes d’aquestes noves esmenes es va produir l’abstenció d’ERC i del representant de Línia (i en un cas, també de Vox), i el vot favorable de Comuns que feia la proposta.

Les esmenes de Comuns feien referència totes elles a qüestions puntuals de la programació dels mitjans, a la representativitat dels organismes de control i a la necessitat d’obrir novament Ràdio l’Hospitalet exactament —o gairebé— amb el mateix format que tenia quan l’Ajuntament la va tancar com si fos seva, i no de tota la ciutat. Però hi ha una esmena que ens ha cridat l’atenció pel seu contingut i que expliquem tot seguit. Era la darrera i deia exactament el següent: “En el Anexo III se propone también una enmienda a la totalidad con una nueva redacción global donde se especifiquen cuestiones fundamentales: A) Sobre el Estatuto Profesional. ¿Cómo se elegirá el equipo de redactores? ¿Para cuándo está previsto el inicio de su redacción? ¿Qué papel jugará la plantilla en su elaboración?

B) Sobre la plantilla. Se propone modificar la caracterización de los puestos de trabajo. Los dos Caps de Unitat, deben convertirse en Subdirectores. Los 5 coordinadores deben convertirse en Caps d’Unitat. Deben explicarse las funciones del conjunto de la plantilla y especificar por qué es necesario un técnico superior de Comunicación a media jornada. Deben explicarse las causas de los interinajes especificados y su proceso de normalización, así como una explicación detallada de los gastos de Actividad de los SCM; los gastos de Servicios Exteriores, incluida la nueva radio; los gastos de Servicios Indirectos y una justificación exhaustiva del presupuesto de explotación y de inversiones de los años 2027 y 2028.”

Crida l’atenció perquè posa l’accent en un aspecte que sovint passa desapercebut  i és la importància de diversificar l’autoritat jeràrquica en un equip informatiu on el director sembla intocable i les seves ordres resulten sovint indiscutibles. Estructurar la plantilla amb subdirectors i Caps d’Unitat amb més atribucions (i més sou) ajuda a objectivar les ordres i a democratitzar el control dels continguts.

Ja és conegut que Comuns sempre ha posat l’accent en els professionals dels mitjans i que fins i tot defensen que l’acceptació de vetar L’Estaca en l’elecció de membres del CE s’havia fet per no perjudicar els treballadors. En alguna ocasió el seu portaveu en el ple havia parlat d’ells com uns “magnífics professionals” de manera que la defensa d’aquesta esmena cal interpretar-la en la mateixa línia.

Aprovat el Contracte-Programa pel CE, ara haurà de passar pel vist i plau del Consell Assessor dels mitjans, per l’informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i per la ratificació del plenari, abans de ser operatiu del tot a principis del 2027. El document incorpora una fórmula d’emissora municipal que, en principi, no semblava contemplar els mínims que havien expressat en el seu moment els grups de l’oposició municipal, però ja se sap que amb el temps els criteris sovint canvien. De fet, tret de PP i Vox que es van abstenir en la votació final i de Comuns que va votar en contra, ERC sembla estar d’acord amb el contingut del document final.

La candidatura de Laura Alzamora aixeca dubtes sobre l’autonomia de Comuns a l’hora de pactar amb els socialistes a partir del 2027

El panorama de les esquerres a l’esquerra del PSC a l’Hospitalet comença a aclarir-se a vuit mesos de la campanya a les municipals. Mentre que tot sembla indicar que hi haurà pocs moviments en la coalició d’ERC amb EUiA i que al menys el cap de llista es mantindrà com ara, en el grup municipal de Comuns sembla clar un canvi al capdavant de la candidatura. Ja s’ha fet públic que la fins ara número dos de la llista al 2023, Laura Alzamora, serà la que encapçalarà la proposta de Comuns per l’any 2027.

L’organització de Comuns a l’Hospitalet és el resultat de la sopa de sigles i el divisionisme imperant en aquest espai ideològic, que sap molt de pureses però, pel que es veu, molt poc de pragmatisme social. De les antigues esquerres —relativament antigues perquè gairebé totes són d’aquest mateix segle o de la dècada dels 90 (excepte ICV que va néixer el 1987)—, existeixen a l’Hospitalet, amb més o menys organització però, això sí, retenint les respectives sigles, Esquerra Unida de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa, Iniciativa Per Catalunya, Comuns, Podem, Alternativa d’Esquerres i probablement algun grupuscle més que sempre enllesteix a darrere hora una candidatura pròpia per presentar-se a les municipals. De fet, a les passades eleccions locals del 2023, a la ciutat es van presentar 17 llistes amb voluntat d’obtenir regidors, de les quals 5 eren de dreta, extrema dreta o centre-dreta (PP, Vox, Junts, Ciutadans i Valents); 7 de centre esquerra o esquerra (PSC, ERC-EUiA, Comuns, CUP, Alternativa d’Esquerres, Vecinos i Decideix LH) i unes altres 5 d’indeterminades. Només van aconseguir regidors 5 forces, de manera que 12 de les 17 no van aconseguir representació, i cap d’aquestes 12 ni tan sols va superar el 4% dels vots.

Sense que hagi transcendit públicament, se sap que cap a finals de juny, una assemblea d’EU, —força integrada, de fet, en Comuns (però que actua com una tendència interna), juntament amb Podem i altres independents—, va elegir com a candidat, amb l’objectiu de proposar-lo en el seu moment per encapçalar la candidatura global, a Manuel Domínguez, portaveu del grup municipal i anterior cap de llista. La proposta va reeixir i Manuel Domínguez va acceptar encapçalar la candidatura. Gairebé 60 dies després, Manuel Domínguez ha declinat repetir com a cap de llista i deixar espai a la representant de Comuns, Laura Alzamora.

Per cert, Laura Alzamora, que s’havia incorporat a la candidatura com a representant de Podem l’Hospitalet l’any 2023, va ser expedientada pel partit i posteriorment expulsada, per signar una carta pública de suport a Sumar. Ara, militant de Comuns, ha acceptat ser la cap de llista després de la renúncia de Domínguez.

Ha costat d’entendre, a tots els que segueixen les dinàmiques internes de l’esquerra a la ciutat, que Manuel Domínguez, que va acceptar al juny la proposta de la seva tendència per repetir com a cap de llista, hagi renunciat en el termini de dos mesos amb les vacances pel mig, a tornar-se a presentar encapçalant la candidatura. No només això: ha renunciat a formar part de la llista ara que ha complert l’edat de jubilació, després que mai hagués expressat cansament en les seves tasques i després de declarar recentment que tornarà a ser “regidor en exercici” sense ostentar cap càrrec. És a dir, que mantindrà el seu activisme social, al marge del seu càrrec de representació.

Malgrat que ha al·legat motius personals, la realitat no acaba de casar, sobretot si es coneix l’ambient intern que provocaven, en ocasions, interpretacions molt diverses de la realitat hospitalenca i, sovint, confrontades. Pel que ha transcendit, va haver posicions contràries en interpretacions molt controvertides per la ciutat, com el recent projecte de Can Rigalt, on l’Hospitalet haurà de suportar 800 nous habitatges en el barri més saturat d’Europa. Mentre que Domínguez sembla que es mostrava absolutament contrari al projecte tal com estava plantejat —les seves declaracions públiques son indubtables al respecte— hi havia altres sensibilitats bastant més properes als enunciats socialistes. Sembla que son aquestes sensibilitats les que han provocat la renúncia de Domínguez i la consolidació del seu relleu.

Com és comprensible, hi ha molta discreció en les desavinences internes, però fa molts mesos que aquestes han saltat a la palestra. A l’inici del mandat Quirós, es va especular fortament amb la predisposició de Laura Alzamora a pactar una coalició de govern amb els socialistes. Ella ho va desmentir aleshores però en l’ambient sempre han surat les divergències d’oposició entre Domínguez i Alzamora per incorporar-se a un govern que fa aigües.

Mig any després de ser elegit alcalde Quirós, Comuns va donar suport als primers pressupostos amb un document signat que incorporava desenes de compromisos que, un any més tard, es va poder comprovar que s’havien incomplert en un 90%. Aquesta realitat va debilitar la posició dels Comuns que, no obstant això, van tornar a donar suport als pressupostos de l’any següent amb només l’acord de fer un seguiment dels compromisos. Vist el nou incompliment, aquest 2026 no va haver aprovació dels pressupostos per part de Comuns, però el desgast sofert pel seu portaveu ja resultava evident del tot i les divergències a l’organització i especialment al grup municipal per aquesta i altres causes, van resultar decisives. Molt poc després es produïa la dimissió de la diputada Núria Lozano i la incorporació de la regidora Martha Cerdeño que, pel que es comenta, és molt propera als postulats de Domínguez. De tota manera sembla que tot plegat ha esdevingut massa tard i que el desgast ha estat implacable.

Ara, resulta inevitable pensar que l’opció Alzamora ha guanyat enfront de l’opció Domínguez i que passi el que passi en les properes eleccions municipals, votar Comuns pot suposar clarament votar PSC però amb unes altres sigles, qüestió aquesta que adquireix una importància descomunal davant dels actuals sondeigs que s’han conegut recentment.

Manuel Domínguez sempre s’ha expressat molt curós amb els possibles perjudicis que les seves posicions podien provocar sobre l’organització. El problema és que quan les organitzacions son fràgils i alhora estan convençudes de tenir el privilegi de la veritat, resulta complexa influir sense que es produeixin fractures, però renunciar a sostenir evidències per no provocar reaccions contràries, encara resulta més lesiu a mitjà termini, com s’ha pogut observar.