El portaveu socialista reclama una regulació dels plens que apunten directament a restringir encara més la participació ciutadana i la lliure expressió dels regidors

J.V.

Gairebé set hores i mitja va durar el ple municipal d’abril de l’Ajuntament de l’Hospitalet que es va suspendre a les 12 de la nit, quan encara faltaven exactament 11 mocions dels grups municipals de l’oposició, amb una mena de queixa del portaveu socialista que va demanar als regidors que repensessin el model de ple que volen, perquè amb la dinàmica que va presidir aquesta sessió sembla evident que plens que tinguin més de 25 punts superaran de llarg el termini de la convocatòria.

El ple d’abril tenia 48 punts, inclosos els precs i preguntes, i s’hi van afegir 4 punts més d’urgència, és a dir 52 punts. Tots aquests punts s’havien de debatre en 450 minuts, a una mitjana de menys de 9 minuts per punt, cosa absolutament impossible amb 4 grups municipals d’oposició més el grup del govern, amb rèpliques i contrarèpliques, la participació en aquest cas de la Síndica i el seu informe anual, i tres paraules concedides.

Al mes de març ja es va estar a punt de superar el termini de la mitja nit, tot i que el nombre de punts del govern eren els mateixos d’aquest mes d’abril, 26 punts, a banda de les mocions dels grups i les paraules a les entitats que al març van ser cinc, mentre que a l’abril han estat només tres. Aleshores no va haver punts d’urgència ni tantes mocions dels grups (16 al març i 22 a l’abril) i això va suposar acabar el ple abans de culminar el termini de la mitja nit.

No va haver cap problema ni al gener ni al febrer. Aleshores, l’equip de govern va presentar només 8 i 13 punts a l’ordre del dia, a banda de les mocions (17 al gener i 14 al febrer), de manera que, si els plens s’allarguen, és perquè el govern presenta per sobre de la dotzena de punts, cosa que resulta absolutament explicable si es vol aplicar una gestió correcta dels assumptes públics. El que resulta del tot inexplicable és que el govern només presentés 21 punts en els primers dos mesos de l’any, fet que genera suficients dubtes sobre el que el govern proposa i sobre el que executa.

És evident que les dinàmiques dels plens municipals caldria repensar-les, però justament en el sentit contrari que va insinuar el portaveu de l’equip de govern. El que sembla que es vol és simplificar i retallar tant com sigui possible la participació oral dels mateixos protagonistes de l’acció municipal, govern i oposició, quan el que correspondria és exactament tot el contrari, que tinguessin el temps imprescindible i suficient per debatre, explicar-se i explicar a la ciutadania com resoldre els problemes i com millorar la gestió.

En el cas d’aquesta darrere sessió d’abril, el portaveu republicà a punt d’acabar el termini, va demanar que es convoqui una reunió extraordinària en breu per tractar les 11 mocions que va presentar l’oposició i que no es van poder debatre. Com és ben sabut, les mocions juguen un paper purament retòric i testimonial als plens de l’Ajuntament de l’Hospitalet perquè no passa absolutament res si, després d’aprovades, resten en l’oblit més absolut. Una manera de simplificar els plens podria anar per la via d’eliminar quantes més mocions millor que ja diem que son poc útils des del punt de vista de la seva aplicació real. Però això significaria que els grups d’oposició ni tan sols podrien esplaiar-se en allò que és una pura entelèquia però que serveix per marcar nervi. Si, enlloc de veure molt limitada la seva capacitat de debatre a fons els punts que presenta l’equip de govern —perquè tenen un temps taxat i se’ls talla el micròfon en ocasions en els moments claus—, poguessin fer servir l’espai imprescindible per defensar les seves postures, potser no caldrien tantes mocions poc útils.

És previsible, tal com van les coses, que el govern, com passa habitualment, se surti amb la seva i s’escurcin els temps, es rebaixin les paraules o es redueixin les mocions. Qualsevol cosa menys prendre’s seriosament el que els correspon, que és explicar-se i explicar a la ciutadania, què cal fer per evitar el mal govern, calgui el temps que calgui perquè els sous que reben, uns i altres, prou que justifiquen la dedicació corresponent.

L’altra possibilitat és concentrar tota l’atenció de la durada del ple en les autoritzacions de participar als plens per part de les entitats. Si al govern ja li costa molt concedir aquestes paraules perquè habitualment és per expressar queixes sobre l’acció de govern, el fet que es replantegin les dinàmiques voldrà dir que les regles ja molt restrictives actuals per les entitats, porten el perill d’endurir-se i fer-se encara més restrictives. En el ple d’abril hi havia 3 paraules concedides, dues als sindicats UGT i CCOO per parlar de l’1 de maig, i la tercera a l’entitat editora d’aquest digital, el Foment de la Informació Crítica. S’havia negat la paraula al col·lectiu de docents i familiars de l’escola Sanfeliu que corren el risc que l’escola es tanqui i reclamen al govern local una aposta per mantenir l’escola. Els van denegar la paraula i menys mal que CCOO els va concedir el seu temps per poder defensar la seva postura. Les limitacions a la participació i les limitacions en el temps de totes les intervencions, que es compleix amb el màxim rigor i sense cap mena de flexibilitat en gairebé tots els casos, s’ha anat convertint en la norma de l’equip de govern per mitigar la creixent contestació social que rep d’una manera cada vegada més agre en tots els plens municipals.

Les participacions de les entitats que demanen la paraula estan previstes quan s’acaben els dictàmens de l’ordre del dia de l’equip de govern. En el ple d’abril, van començar les intervencions de la ciutadania passades les 20 hores, fet que va aprofitar el portaveu republicà per demanar-li al govern que les paraules es concedeixen a l’inici del ple per evitar que els que tenen concedida la paraula s’hagin d’esperar tres o quatre hores a poder-se explicar. Una altra reivindicació que porta les de perdre perquè, si per alguna cosa s’ha distingit fins ara l’equip Quirós, ha estat per restringir al màxim la participació dels veïns i veïnes.

Entre la multitud de qüestions que s’han de replantejar, la vigència dels múltiples reglaments en vigor que regulen el funcionament dels organismes de participació, son d’una urgència total. Qui ha de garantir la modificació dels reglaments és el govern però l’oposició municipal, podria fer molt més que esperar la bona voluntat dels que manen i han de prendre la iniciativa que, en aquest punt, com en tants altres, és absolutament inexistent.

Carlos Galve Farre (membre de Bellvitge 2030)

Parlar de Kiko Segura, poques hores després de la seva mort, té un risc. El buit i el desassossec provocats per la seva agonia poden dominar les paraules. La mort precipita la sensació de buit i fa esclatar el dolor.

La vitalitat d’en Kiko era d’ampli espectre. Encara ressona. No recordo cap persona tan vital i alhora tan ben organitzada. La dolçor de la seva mirada, el somriure de la seva veu, el feien ser el que va ser: un líder amb llum.

“Bellvitge és Bellvitge”, deia en Kiko. I, de fet, ho diuen també els joves del barri. El seu somriure pausava les paraules i s’intercalava en les frases d’una manera gairebé màgica. Tot allò que tocava amb les seves paraules ho convertia en llum de saviesa.

Els dies de reunió de Bellvitge 2030, començava sempre explicant el sentit de la trobada. En els darrers mesos, a més, feia una cosa admirable que mai no oblidaré: parlava de la seva salut. Ens donava el part mèdic. Recordo una de les últimes vegades: va dir “una de bona i una de dolenta”, i les va explicar. Em commovia la força del seu optimisme. Com sempre, acompanyava les paraules amb aquell “je-je” tan seu. Compartia amb nosaltres les seves experiències i verbalitzava el que sentia.

Vaig entendre la importància de comunicar com a bé terapèutic. Em va ensenyar la importància de socialitzar el dolor, parlant de les penes. En Kiko era, ha estat i serà, un ésser d’una dimensió humana i social immensa.

L’ordre del dia el portava escrit, preparat en la seva petita llibreta negra, des de casa. Apuntava les notes amb una lletra minúscula perfecta. Era ordenat i meticulós. Hi ha persones dotades de llum i empatia. En Kiko n’era una. Dir que hem perdut un ésser excepcional pot semblar un tòpic, però en aquest cas és necessari dir-ho: Kiko Segura estava dotat d’unes qualitats humanes més que excepcionals. Les persones eren, per a ell, el centre de tot. Després venia el barri, el seu espai vital: Bellvitge. La ciutat de l’Hospitalet, sempre vinculada a la seva gent i al seu entorn.

Em va captivar la seva intel·ligència i la seva habilitat per liderar l’equip de Bellvitge 2030. El Fide Corral em va proposar, i des del primer moment en vaig quedar fascinat. Mai no podré agrair prou haver tingut l’oportunitat de conèixer i tractar en Kiko personalment en aquests darrers temps. Em va sorprendre com tractava l’equip. Ens anomenava “equip” i coneixia perfectament les característiques personals de cadascun de nosaltres.

El seu lideratge estava impregnat d’una empatia tan fina que mai no vaig tenir la més mínima sensació d’incomoditat si no havia complert algun compromís. Solia recordar que el nostre compromís ja era, en si mateix, positiu, i que en aquell grup no hi cabien les crítiques. Tots fèiem el que podíem. Això em semblava tan brillant que em vaig vincular fàcilment al grup.

La seva intel·ligència emocional era innata i àgil. Em va demostrar que tenia al davant una personalitat única. La rapidesa dels seus reflexos per fer-te sentir útil i important era una de les seves grans virtuts. El sentit de grup, d’equip, el conduïa amb una habilitat admirable. Els seus projectes són encara vius. El repte és continuar-los.

Estic convençut que la seva memòria ens animarà a seguir els seus somnis. Un dels darrers que va liderar va ser “Els llibres vius”. L’èxit d’aquella jornada inoblidable va convertir la Biblioteca del Centre Cultural de Bellvitge en un espai d’integració social de primer ordre.

Set persones migrades, vinculades al barri, van compartir el dol per l’absència del seu país d’origen. Ahir mateix repassàvem alguns dels projectes que en Kiko havia deixat oberts: la Biblioteca de les Coses, la seva preocupació per preservar els testimonis de la història oral i de les lluites veïnals, per explicar a les noves generacions per què Bellvitge és com és. El relat és immens. I també ho és el llegat que ens deixa per continuar treballant.

Crec que una bona manera de mantenir-lo viu és seguir el seu exemple de treball i constància. Kiko Segura Domínguez és, sobretot, un savi generós i capaç. Estic segur que la seva manera de ser i de fer deixarà, allà on sigui, una llum permanent encesa sobre el barri de Bellvitge.

Bellvitge és Bellvitge també gràcies a tu, Kiko.

Una abraçada al cel.

La comunitat educativa es mobilitza a Collblanc: denuncien retallades de recursos socials, col·lapse administratiu a l’Institut Llobregat i incertesa sobre el futur de l’escola Sanfeliu

La situació de les escoles i Instituts a l’Hospitalet és tan preocupant que només falten determinades decisions com la presència de policies als centres escolars que pretén la Generalitat, per acabar-ho de complicar tot. Les comunitats educatives dels Instituts Eugeni D’Ors i Margarida Xirgu es van manifestar ahir pels carrers del barri de Collblanc, al qual pertanyen, protestant per la mesura imposada pel pla pilot sobre la policia als instituts i exigint-ne la retirada.

Així ho han expressat les assemblees de treballadors dels dos centres, a través d’un comunicat, mostrant el seu rebuig total al pla del Departament d’Educació d’incorporar agents dels Mossos d’Esquadra dins dels centres educatius.

La manifestació ha fet un recorregut curt entre l’Institut Eugeni D’Ors i el Margarida Xirgu, passant pels carrers Vallparda i Travessera de Collblanc. Al final del recorregut han llegit el manifest i s’han pogut escoltar consignes en contra de la presencia policial als centres escolars.

Els treballadors recorden que els instituts ja disposen de professionals especialitzats —com vetlladores, tècnics d’integració social (TIS), educadores socials i orientadores— per gestionar situacions complexes des de la prevenció, el vincle i el suport emocional. I són aquestes figures les que disposen de les eines i la formació necessàries per intervenir des del vincle, la prevenció i el suport emocional.

També afirmen que, a principi de curs, el Departament va prendre la decisió de reduir les dotacions d’aquests professionals, argumentant limitacions pressupostàries i ara, en canvi, presenta un pla pilot que sembla apostar per un model de naturalesa completament diferent i allunyat de criteris pedagògics.

Tal i com va afirmar la setmana passada l’assemblea de treballadors de l’Institut Eduard Fontseré del barri de La Florida, la conflictivitat que viu l’alumnat no s’arregla amb mesures policials sinó socials. I afirmen que aquesta mesura ha estat presa de manera unilateral i sense ser consultada ni consensuada amb la comunitat educativa. Aquest tipus de mesures tenen “la voluntat de reforçar la cultura punitiva i estigmatitzant sobre una població vulnerable i d’origen migrat. S’evidencia, doncs, la consolidació de l’impuls reaccionari i racista”.

Les assemblees de treballadors, a banda de reclamar la retirada immediata del pla pilot, insten el Departament a prioritzar inversions en recursos humans i socials. Recorden que, durant el curs actual, el sector educatiu s’ha mobilitzat en diverses jornades de vaga per exigir millores laborals i més recursos, i critiquen que la resposta institucional hagi estat “un nou pedaç” basat en eines no educatives.

L’Institut Llobregat sense administratius

Un altre dels centres que avui ha sortit al carrer ha estat l’Institut Llobregat, on porten setmanes sense personal d’administració amb el centre paralitzat. Alumnes i  professors s’han concentrat a la porta del centre amb una pancarta on es podia llegir: “Col·lapse administratiu. Sense personal pas, ens maten com a Institut”.

Paral·lelament, la reunió que s’havia de fer avui per trobar una solució que evités el tancament de la escola Sanfeliu, anunciada per la propietat per qüestions de salut, s’ha ajornat i ha generat nerviosisme entre els pares, professors i alumnes que veuen com passen els dies sense cap solució.

Com ja hem explicat a L’Estaca, la comunitat educativa de l’escola Sanfeliu reclama garantir la continuïtat del centre amb els seus 159 alumnes. Ja es va fer una primera reunió i es van posar damunt la taula diferents sortides: cedir la gestió a tercers; convertir el centre en escola pública i ubicar-lo a l’antiga escola Joanot Martorell o mantenir els edificis actuals continuant l’aplicació de l’excepcionalitat com fins ara. Tot per solucionar un problema que, si no es resol, crearà un fort impacte al barri.

La protesta, general en toda Catalunya, denuncia que se destinen recursos a imponer la presencia policial mientras se desmantelan los equipos sociales en los institutos

La asamblea de profesionales del Institut Eduard Fontserè ha expresado su rechazo frontal a la medida anunciada por el Departament d’Enseyament de incorporar agentes de paisano de los Mossos d’Esquadra en los centros educativos.

Esta medida, anunciada por la Generalitat como proyecto piloto, afectaría a las zonas educativas de l’Hospitalet, El Prat, Sabadell, Vic, Alta Ribagorça-Vall d’Aran y Tárrega, y significa la presencia permanente de un agente de paisano en 13 centros educativos.

En un comunicado difundido este miércoles por la asamblea de profesionales del Institut Fontseré —valorado como de alta complejidad social— se considera “inaceptable” que se destinen recursos a reforzar la presencia policial mientras, aseguran, siguen sin atenderse sus demandas para mantener y ampliar los equipos sociales, formados por educadores y técnicos de integración.

El profesorado advierte además de que, la medida del Departament, teniendo en cuenta el alumnado de alguno de los centros donde se ha desplegado, tiene una clara voluntad de reforzar la cultura punitiva dentro del sistema educativo. En su opinión, la iniciativa podría derivar en un mayor control social, especialmente sobre el alumnado de origen migrante en aquellos centros donde ya se ha empezado a aplicar.

La asamblea insiste en que los conflictos que afectan al alumnado tienen un origen social y no pueden resolverse mediante la presencia policial. En este sentido, reclaman políticas que solucionen los problemas sociales centradas en la igualdad de oportunidades, el acompañamiento educativo y el refuerzo de los servicios sociales.

Finalmente lamentan lo que califican como una “deriva” del Departament d’Enseyament, al que acusan de no escuchar a la comunidad educativa —docentes, familias y estudiantes— y de impulsar medidas que consideran represivas y contra la voluntad y las necesidades de las comunidades educativas.

Hay que recordar que a principios del mes de septiembre del año pasado, Técnicos de Integración Social (TIS) y Educadores Sociales (ES), personal fundamental en las estructuras de muchas escuelas, se concentraron ante el Departamento de Educación de la Generalitat de Catalunya contra los recortes en este tipo de plazas, que supuso el fin del contrato para 128 profesionales. Esto afectó a varios centros de l’Hospitalet. La convocatoria fue realizada por las organizaciones sindicales CC.OO, UGT, USTEC·STEs y CGT.

La protesta del Institut Fontseré no ha sido la única. Esta es una protesta más de la comunidad educativa de toda Catalunya. Sindicatos, maestros y profesores y familias son defensoras del reforzamiento de la convivencia en las escuelas, pero no mediante la presencia policial en los centros, algo inédito en Catalunya, aunque parece ser que en otras comunidades autónomas como Madrid, Navarra, Andalucía o Islas Baleares ya se ha instaurado en sus sistemas educativos.

La mayor asociación de familias de la escuela pública catalana, aFFac, también se ha pronunciado y la noticia ha causado estupor e indignación. “Queremos expresar nuestro firme rechazo a este plan piloto, que consideramos totalmente desacertado y alejado de las necesidades reales de los centros educativos catalanes”, ha señalado la entidad.

Han recordado también que los centros educativos con mayores dificultades son precisamente aquellos que concentran un mayor porcentaje de alumnado en situación de pobreza o exclusión social: “Lo que estos centros necesitan son recursos estables, profesionales especializados y políticas valientes de reducción de desigualdades y no una respuesta de carácter securitario”, han añadido.

La entidad participa por primera vez en la Rambla Just Oliveras durante una intensa jornada cultural marcada por la reivindicación social, la literatura local y la alta afluencia de público

Foment de la Informació Crítica (FIC) de L’Hospitalet participó por primera vez con un stand propio durante toda la jornada de Sant Jordi en la Rambla Just Oliveras. La entidad celebró así una de las festividades culturales más importantes del año, donde expuso los libros publicados desde su creación en 2018, compartiendo espacio con numerosas entidades, asociaciones y colectivos de la ciudad.

Entre las principales novedades presentadas, FIC dio a conocer el dossier titulado ‘7  Dones de l’Hospitalet’, una recopilación de artículos publicados en la web con motivo del 8 de marzo. Los textos, escritos por mujeres de la ciudad, abordan la situación actual del feminismo y analizan los retos que deben afrontarse desde las políticas públicas a nivel local.

Asimismo, FIC ha elaborado un auca en catalán y castellano, diseñada por Miguel Porres, que narra en formato de viñetas la historia y evolución de FIC y de su medio digital L’Estaca. Bajo el título “Auca de los que se sienten activos”, la publicación repasa desde la fundación de la entidad hasta su vocación actual, destacando el carácter voluntario, plural y comprometido de sus miembros. El mensaje central subraya el objetivo de contribuir a la mejora de la ciudad mediante iniciativas que fomenten la participación y la dinamización social.

El auca también incluye una llamada a la ciudadanía para sumarse al colectivo, que organiza a lo largo del año diversas actividades de debate y encuentros sobre los principales temas que afectan a l’Hospitalet. Además, se editó una versión en blanco y negro pensada para el público infantil, que puede ser coloreada, despertando el interés tanto de niños como de familias.

El stand de FIC estuvo presidido por dos roll ups de L’Estaca y de uno de los actos estrella de la entidad: La Nit dels Insurrectes, junto a carteles reivindicativos que denunciaban la falta de democracia y de libertad de información en el ámbito municipal, señalando las limitaciones en la participación ciudadana en los plenos.

Javier Marin Vazquez, autor de los libros Comunicación, Izquierda y Derecha y El Poli Rojo estuvo firmando sus libros en el stand de FIC.

La jornada de Sant Jordi se desarrolló con una gran afluencia de público en toda la Rambla Just Oliveras. Librerías, entidades, partidos y sindicatos participaron en un evento que volvió a consolidarse como punto de encuentro cultural. La parada de Bibliotecas se convirtió en uno de los espacios más concurridos, acogiendo la firma de libros de cerca de medio centenar de autores y autoras de diversos géneros, desde novela e historia hasta ensayo y poesía.

Entre los nombres destacados que participaron se encontraban Estrella Ambrojo, Dolors Marín, Ramon Breu, Ireneu Castillo y Matilde Marcé, entre otros, junto al Centre d’Estudis de L’Hospitalet. La diversidad de obras reflejó la riqueza cultural y literaria del territorio.

Estos son los autores y sus libros que pasaron por el stand de bibliotecas: Simplicio Nsue Avoro: ‘El renacer sobre el baobab’; Eva Muñoz; Carmen Hurtado: ‘Caer al cielo’; Josep Borrajo: ‘Una pedra a la sabata’; Hilda Suárez García: ‘Andante solitario’; Tomàs Callau: ‘Macià a Moscou: centenari (1925-2025): internacionalització de la causa catalana’; Carmen Luz Carbonell García: ‘A mi manera. Memorias de una cubana’; Susana Polo: ‘Hasta que roce tu piel’: Ireneu Castillo: ‘Els últims masos de l’Hospitalet’; José Luis Martín: ‘Solo el Diablo te ayudará’; Estrella Ambrojo: ‘Cádiz, aquí y ahora’; Laia Cabré i Vandellós: ‘Fes Clic amb el teu gat’; Centre d’Estudis de l’Hospitalet: ‘Quaderns d’estudi 39’; Manuel Domínguez: ‘Algunes històries de l’Hospitalet’; Matilde Marcé i Piera: ‘Coses de l’Hospitalet i més’ (segona part); Àngel Amatller López: ‘Maginet, els oblidats de la guerra civil’; Adrià Colás: ‘El Monòlit del tresor’; Emília Olivé: ‘Filantrocapitalisme. El mercat de la caritat’; Álvaro Cortés Oliva: ‘Mars blaus: encuentros entre la Mediterránea y América Latina’; Jordi Ballart Macabich:‘Vuit graus. Els nedadors d’hivern’; Dolors Marin Silvestre: ‘Dones de foc: internacionalistes a Catalunya (1936-1939): aportacions per a noves genealogies feministes’; Pol de Herrero: ‘Nuevos monólogos (más y mejor)’; Alba Serrano Gimenez: ‘Històries de terror per a valents’; Antoni Paris i Núria Montoriol: ‘Me transformo, luego existo’; Rosa Barreiro: ‘Ecos del interior: escucha tu alma’; Catalina Doblas:‘El Círculo de la gaviota’; Gabriela Maldonado Fernández: ‘Y el cielo se iluminó: vidas y poemas; Antoni Pla: ‘BABU, Sumolé’; Ramon Breu: ‘Anatomia d’un silenci’; Núria Beitia, et al.: ‘Educación Menstrual’; Raül Giménez: ‘Egòlium, un  viatge per la llum’; Marc Parés Escudero: ‘El vuelo de Ágape’; Marta Renato: ‘Sendero de estrellas’; Diego Medina Espinel: ‘En busca del árbol de la vida; Mercè Vázquez: ‘Diario de campo de un artista despeinado’; Noel Rodriguez Mussach: ‘L’Escolta Invisible va de solidari’; Jaime Martín: ‘Jamás tendré 20 años’ (reedició); Sílvia Xancó Grau: ‘Como transformar tus heridas en semillas de vida’; Nuria Vázquez Chimeno i Mercè Vázquez Chimeno: ‘El mar cicatriza’; Joan Soto: ‘Candel, l’altre català’; Samuel Giménez: ‘Sangre, sudor y letras’; Ricard Gutiérrez: ‘¿Ornitoqué?’; Xavi Villalvilla Berenguer:‘La vida que no te conté’; Jordi Nomen:‘Contra la tiranía del like’; Fernando Riera:‘Civilización perdida’; Pako Muñoz:‘Pacto de silencio’; Alba Vidal:‘La descendencia de los árboles’; Nathalie d’Arc:La esencia del Ser reside en la sombra; Eva Vilarrasa Colomer: ‘Martí’.

La novela del hospitalense Roger Bastida ‘Passeig de Gràcia. Història d’una família’ tuvo un gran éxito en esta jornada y se situó entre las más vendidas en Barcelona. Fue presentada en la misma calle que lleva el título del libro.

Caldria un control de la publicitat privada en els mitjans públics, però també de la publicitat institucional en els mitjans privats

El finançament dels mitjans públics amb publicitat privada porta molts anys en aquest país sent motiu de controvèrsia. De la mateixa manera que ho és el finançament dels mitjans de comunicació privats amb publicitat institucional. En tots dos casos entren en contradicció flagrant la independència informativa i la sostenibilitat econòmica dels mitjans.

En el primer cas, quan els mitjans de comunicació públics s’aprofiten de la seva capacitat de difusió, per captar publicitat privada, el que estan fent és utilitzar un mecanisme de competència deslleial per rebaixar els costos de finançament. És a dir, els hi costa menys el manteniment d’aquets mitjans públics, ingressant recursos procedents de la publicitat privada, que capten amb certa facilitat perquè aquests mitjans de comunicació públics arriben a més llocs que el que serien capaços de fer mitjans privats que no tenen habitualment la capacitat econòmica de l’Administració. Utilitzar aquest recurs de captació de fons privats impedeix que els mitjans no públics es puguin beneficiar de la necessitat publicitària que els podria garantir la rendibilitat econòmica. Per tant, es tracta d’un cas de competència deslleial que el govern de Rodríguez Zapatero va tenir molt clar quan al gener de l’any 2010 es va prohibir la publicitat convencional a TVE, en aquest cas amb dos objectius: facilitar la supervivència dels mitjans televisius privats i evitar que la publicitat influeixi sobre els continguts dels mitjans públics.

L’altra cas, també molt important i significatiu és el que es refereix a la publicitat institucional, és a dir, aquella publicitat que les Administracions paguen als mitjans privats per inserir serveis o campanyes i que s’ha convertit en un sistema que també té una doble dimensió: els mitjans privats que reben publicitat acostumen a convertir-se en portaveus oficiosos de l’Administració que paga i l’Administració que paga converteix als mitjans que no li creen problemes, en subjectes fidels i aprofita per discriminar a tots aquells que li son crítics.

En tots dos casos, resulta d’una urgència total posar ambdós temes sobre la taula amb l’objectiu de garantir una bona utilització dels recursos públics i preservar a l’hora el mercat lliure de la publicitat privada convencional.

En el cas de l’Hospitalet, ambdós qüestions son fonamentals. En primer lloc perquè no està regulada —i caldria fer-ho— la inserció de publicitat convencional en els mitjans públics que edita i controla l’equip de govern i, en segon lloc, perquè no hi ha cap mena de transparència en les línies que regeixen la inserció de publicitat institucional en els mitjans privats. Així, doncs, els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet gaudeixen d’un sobre-finançament (perquè fan servir ingressos públics i ingressos privats) que li garanteixen una situació de monopoli en limitar molt substancialment que la publicitat convencional privada pugui anar als mitjans privats i els ajudi a finançar-se per garantir la seva viabilitat econòmica.

D’altra banda, hi ha una opacitat flagrant en la distribució de recursos públics a mitjans de comunicació submisos i aduladors i no hi ha cap mena de control sobre les raons objectives que podrien aconsellar aquest tipus de finançament extemporani.

Sobre tots dos aspectes, que influeixen molt en la viabilitat informativa dels mitjans públics i respecte de l’existència de la informació crítica, caldria posar l’accent per tal d’obligar al govern municipal a ser més curós en aquests àmbits: els diners que rep de la publicitat convencional els resta objectivament als mitjans privats i els diners que adjudica als mitjans obsequiosos afavoreixen de manera general una informació servil.

Hem volgut fer una petita anàlisi del paper de la publicitat privada en el darrer número del “Diari de l’Hospitalet” que s’acaba de repartir aquests dies. Conté 32 pàgines, de les quals gairebé 15 son, en conjunt, de publicitat privada i publicitat institucional. La publicitat privada ocupa més de 7 pàgines globals interiors, a banda d’un faldó de portada i la contraportada, mentre que la institucional ocupa una mica més de 6 pàgines globals. Això vol dir que el 45,3% del contingut del mitjà és publicitat i al voltant del 25% publicitat privada, que ha d’ajudar molt al finançament de les despeses globals (i que justament impedeix que qualsevol altra mitjà privat de la ciutat pugui competir amb igualtat de condicions que el mitjà públic).

Un altre dia, quan poguem consultar les xifres públiques de subvencions publicitàries a mitjans aliens que haurien d’estar disponibles al portal de transparència —i que probablement hi son però costen de localitzar—, informarem en detall als nostres lectors.

Famílies, direcció i consell escolar alerten de l’impacte que tindria el tancament en un municipi amb manca de places educatives

Totes les parts afectades es van reunir dilluns al Departament d’Enseyament.

La comunitat educativa de l’Escola Sanfeliu, a L’Hospitalet de Llobregat, ha expressat la seva profunda preocupació davant la situació actual del centre i ha reclamat una solució urgent que en garanteixi la seva continuïtat. L’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA) i el Consell Escolar, amb el suport del professorat i del conjunt de famílies, defensen el manteniment d’un projecte educatiu arrelat al barri des de fa més de sis dècades.

Dilluns passat totes les parts (famílies del centre, docents, propietat i el Deaprtament d’Educació) van mantenir una reunió a la seu de la Conselleria per buscar una solució que els pares només veuen en la continuïtat del centre. Els propietaris van anunciar no fa gaires dies el tancament de l’escola al juny per motius de salut.

Aquesta reunió encara no ha donat una solució definitiva segons ha explicat una de les mares afectades: “Tenim una bona impressió, però tot i això hem d’esperar”. El proper dilluns dia 27 hi haurà una nova tobada de totes les parts. La titularitat no pot continuar i no pot fer un traspàs perquè els edificis no compleixen la normativa actual. “Està a les mans de l’administració trobar una solució”, assenten les famílies.

Algunes de les alternatives que es plantejant es cedir la gestió a tercers. Un altre que es converteix en escola pública i que podria ubicar-se a l’antiga escola Joanot Martorell. I sinó que es mantigui als edificis actuals amb la continuïtat de l’aplicació de l’excepcionalitat com fins ara. Pel Departament, el tancament es l’ultima opció que ha sigut trasmesa a les famílies

60 anys d’història

Amb més de 60 anys d’història, l’Escola Sanfeliu s’ha consolidat com un referent educatiu i social al barri, contribuint de manera significativa a la cohesió comunitària i a la formació de diverses generacions d’alumnes. La seva trajectòria ha estat marcada per una educació de proximitat, basada en valors com la convivència, el respecte i la inclusió, elements que, segons la comunitat educativa, serien difícils de reproduir en altres centres.

La possible afectació del centre tindria un impacte directe sobre 159 alumnes i les seves famílies, moltes d’elles arrelades al barri des de fa anys. Segons denuncien, el context actual del municipi està marcat per una elevada pressió sobre la xarxa escolar, amb una manca estructural de places que dificultaria enormement la reubicació d’aquest volum d’alumnat sense agreujar encara més la situació existent.

En aquest sentit, la comunitat educativa recorda que el dret a l’educació ha de ser una prioritat i que qualsevol decisió ha de garantir el benestar emocional i l’estabilitat dels infants. Alerten que un eventual tancament no només suposaria un problema logístic, sinó també un fort impacte en el desenvolupament personal i social dels alumnes, que es veurien obligats a trencar vincles consolidats amb companys, docents i el seu entorn més immediat.

L’Escola Sanfeliu no és només un edfici

Aquest sentiment és compartit per moltes famílies del centre. Una mare ha volgut posar veu a aquesta preocupació col·lectiva: “Avui no parlo només com a mare, sinó com a part d’una comunitat que es resisteix a desaparèixer. L’Escola Sanfeliu no és només un edifici, és història i memòria. Durant més de cinquanta anys ha format persones i ha educat generacions senceres, creant vincles humans que no es poden mesurar amb números”.

En el seu testimoni, destaca també el valor quotidià de la convivència dins del centre: “Aquí no hi ha anonimat. Els infants creixen junts, els grans cuiden dels petits i aprenen a respectar-se i ajudar-se. No només s’hi ensenyen assignatures, s’hi ensenya a ser persona. Això no es pot traslladar d’un centre a un altre com si res”.

La mateixa mare subratlla el vincle intergeneracional que representa l’escola: “Molts de nosaltres també vam ser alumnes d’aquesta escola. Hem caminat pels mateixos passadissos que ara recorren els nostres fills. Això crea un sentiment de pertinença molt profund. Aquesta escola és part de la nostra identitat i del nostre barri”.

Així mateix, posa en valor la tasca del professorat: “Els mestres no només ensenyen, cuiden i acompanyen cada infant amb una dedicació que va molt més enllà de la seva feina. Cada nen és important, és únic. Fins i tot quan marxen a l’institut, continuen sent ‘els seus nens’”.

El tancament suposaria “trencar una comunitat”

La comunitat educativa insisteix que el tancament del centre suposaria “trencar una comunitat” i dispersar un model educatiu construït durant dècades amb esforç i compromís. Recorden que es tracta de 159 infants, “159 històries i 159 motius per trobar una solució”.

Per tot plegat, exigeixen preservar tant la continuïtat del centre com el seu projecte educatiu. També reclamen que s’escolti la veu de les famílies, del professorat i del barri abans de prendre qualsevol decisió definitiva.

En aquest context, s’han iniciat converses amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i amb l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat, amb l’objectiu d’explorar totes les vies possibles per donar una resposta adequada a la situació.

La comunitat educativa afronta aquest moment amb responsabilitat i voluntat de diàleg, però amb un missatge clar: no reclamen privilegis, sinó “sentit comú” i el reconeixement del valor social i educatiu que representa l’Escola Sanfeliu. Consideren que la seva continuïtat és clau no només per a les famílies afectades, sinó per al conjunt del municipi.

Respecte a l’habitatge, primer estan les ciutats del Primer Món, on poc o molt, els seus ajuntaments asseguren un sostre per a tothom; després estan les del Tercer Món, on paradoxalment tothom dorm sota cobert, probablement pel baix preu de l’habitatge o del sòl; i finalment, com en moltes altres coses, està l’Hospitalet…

Fa temps ens vam assabentar d’un desnonament d’una crueltat inhumana. De fet quasi tots els desnonaments ho són, principalment els que tenen a veure amb fons voltors.

La historia parteix d’un habitatge de CaixaBank, o, millor dir “recuperat” per aquest banc, després de que la família no pugues fer front a la hipoteca. En aquests casos, el propietari perd tot el que ha invertit a casa seva, és a dir, l’entrada que va aportar, les quotes mensuals i les despeses de notaria, però també els interessos de demora, les costes judicials i els honoraris dels advocats. En poques paraules, amb els desnonaments tots guanyen, principalment el banc, a costa del propietari. Tot això en un món falsament lliberal, on el banc va prestar els diners després d’haver estudiat les finances del que li donava, i garantit que el cost de l’habitatge era inferior al préstec, també després que el responsable o, millor dir mercenari, del banc assegurés, mai de manera escrita, però aprofitant la seva aparença de saviesa omnipotent, que el seu habitatge en pocs mesos pujaria de valor. Tot això és tan conegut per a tothom que ens estalviarem d’enllaçar les diferents normatives i lleis que tant demostren el que diem, com l’estafa institucional que aquestes defensen.

Doncs sí, una família que va passar de falsament propietària del seu habitatge, a inquilina del mateix amb un lloguer més o menys social, brindat generosament per la mateixa entitat que li va treure l’habitatge. Si tot fos així, la majoria de la gent pensaria: encara gràcies, després de tot aquesta família va creure que el món és oregen i que podia viure del conte; oblidant, gràcies al discurs dels governs que es diuen progressistes i uns mitjans de comunicació emparrats a culpabilitzar al perdedor, la realitat, és a dir, que aquesta família ha sigut estafada pel banc i la mateixa societat que la culpabilitza. Però no tot és així, el banc, no satisfet amb el resultat, ha decidit recuperar l’habitatge per fer un bon negoci amb ell; i la millor manera és vendre’l a un fons voltor, curiosament del mateix banc, just quan el contracte de lloguer “més o menys social” està a punt de vèncer. Òbviament, surt més a compte vendre’l o llogar-lo com a pis turístic, que els seus antics propietaris hi segueixin vivint.

Això és el que li havia de passar, el passat nou de març, a una família d’un pare amb una malaltia terminal, i una mare amb tres fills menors, a més d’una major d’edat amb un nadó, que vivien -no es sorprenguin, això és l’Hospitalet- a un habitatge de 45 m². Nosaltres no ho jutgem, cadascú viu com pot i, malauradament, tots sabem que a molts barris de l’Hospi els habitatges de 45 m² i encara menys és bastant comú, així com que hi visquin famílies nombroses. Però deixant de costat aquest tema, la maleïda crueltat, ja no només del sistema, sinó del propi banc i el seu fons voltor, pretenia expulsar a la família, com hem dit el nou de març, que els companys de la PAH Ciutat de l’Hospitalet van aconseguir aturar, amb el suposat que la família estava a punt de rebre un habitatge de la taula d’emergència, donant-li a la família el preciós temps perquè el pare pogués marxar en pau i a casa seva, el dotze del mateix mes, és a dir tres dies després.

A la família li van donar tres mesos per resoldre la seva situació, que un cop passats haurà de marxar, se suposa que tres dies a una pensió de Gavà, que és el que sol donar l’Ajuntament de l’Hospitalet. Òbviament, aconseguir un habitatge de la taula d’emergència és una quimera. Si fos a un altre ciutat pot ser que sí, però estem parlant de l’Hospi i això ho canvia tot. De fet, hi cap la possibilitat que els serveis socials amenacin a la família d’avisar a la DGAIA, un costum de la que algun dia hem de parlar.

Al nostre veure, i malauradament també el de la majoria, és més fàcil que Netanyahu acabi empresonat per genocida, que els serveis socials de l’Hospitalet trobin un habitatge per aquesta família.

La solució que ha previst el govern local és evitar les cues al carrer i obrir el recinte de La Farga

Des del dijous de la setmana passada, l’Oficina d’Atenció Ciutadana del carrer Girona on cal sol·licitar informació general, el certificat d’empadronament o l’informe de vulnerabilitat, ha estat saturada amb llargues cues a totes hores —des de primera hora del matí fins a les set de la tarda— sense que s’hagi pogut atendre a totes les persones que ho necessitaven. Aquest mateix procés s’ha produït a la majoria de municipis de l’àrea metropolitana però a l’Hospitalet, on la població immigrada i en molts casos en situació irregular és molt gran, la manca de previsió ha suposat que moltes de les persones interessades hagin hagut de fer cues de fins a 8 o 9 hores. La situació de caos, que els mateixos treballadors de les oficines han posat de manifest als seus respectius càrrecs directius, ha provocat que el govern local hagi anunciat que durant els propers nou dies laborables, a partir d’aquest mateix dilluns, s’habilitin unes oficines provisionals dins el recinte firal de La Farga, amb entrada pel carrer Barcelona, per tal d’evitar l’espectacle de les cues inacabables al carrer.

Fruit de la mateixa improvisació, aquest dilluns les oficines només funcionaran a partir de les 10 del matí i fins a les 7 de la tarda, mentre que la resta de dies, fins el dijous 30, estaran obertes de 9 a 19 h. Justament a partir d’aquest dilluns s’inicia la tramitació presencial amb cita prèvia que des de dijous passat només es podia fer telemàticament. Això comportarà previsiblement més afluència d’afectats, que haguessin convertit en un espectacle l’allau de gent davant de les oficines del carrer Girona.

De fet, no ha transcendit només que l’habilitació de les oficines dins del recinte de La Farga, fonamentalment per evitar les cues al carrer, però no sembla que això hagi suposat en reforç extraordinari del servei d’atenció. La regidora de la Ciutat de Drets va explicar al canal oficial del govern que “amb aquest dispositiu volem donar un missatge de calma… creiem que es pot donar una resposta ordenada a aquesta situació”. El que interessa doncs, és evitar la impressió que això és un caos, habilitar un espai interior de manera que no estiguin al carrer i puguin disposar de serveis les persones afectades, i mantenir-ho només fins al dia 30 quan ja es preveu que hagi baixat la pressió. A partir d’aquest dia s’ha anunciat que es reforçaran les Oficines d’Atenció Ciutadana i les seus de les regidories de districte al menys fins al 30 de juny.

L’obtenció del certificat d’empadronament per aquells ciutadans que tenen residència oficial a la ciutat es pot aconseguir de manera presencial, per internet o per telèfon. No cal dir que per tramitar-ho via internet s’ha de disposar de l’IdCAT mòbil o tramitar-lo a la web de l’idcat (idcat.aoc.cat), mentre que per telèfon s’ha de trucar al 010. Ja està tot explicat, de manera que la gent prefereix fer cua. Doncs bé, el reforç extra durarà, de fet, 9 dies.

El grup municipal de Vox s’ha queixat del “col·lapse total de les oficines”. La resta de forces d’oposició, fins ara, silenci.