Según el gobierno municipal, deberían ser los vecinos los encargados de requerir la eliminación del cableado aéreo y sufragar los gastos

Una de las imágenes que dan un aspecto tercermundista, es ver una amalgama de cables en las paredes de las fachadas de los edificios. Cada vez quedan menos, pero todavía podemos verlas en alguna de nuestras barriadas. A pesar de que hace unos años se aprobó una normativa para que se obligara a las grandes compañías a soterrar el cableado aéreo, en l’Hospitalet todavía existen zonas con esta imagen. Una moción presentada por el Partit Popular exigía al equipo de gobierno de la ciudad a hacer cumplir la normativa existente en este aspecto y destinar una partida económica para tal fin y modificar las ordenanzas para su cumplimiento.

Hace dos años entró en vigor la Ley 11/2022, de 28 de junio, General de Telecomunicaciones, para regular, entre otras cosas, la instalación de cableado aéreo y en superficie por parte de los operadores eléctricos y de telecomunicaciones, grandes culpables de la situación caótica en la que se encuentran nuestras calles donde se pueden ver enjambres de cables sin ningún orden ni protección.

“Los operadores eléctricos, de fibra, y de teléfono, utilizan la instalación de cableado aéreo o en fachada como una herramienta rápida y barata para llevar a cabo sus trabajos, y precisamente el impacto estético, el más evidente, es el que genera una oposición más fuerte por parte de los vecinos de las comunidades y calles afectadas”, denunciaba el grupo municipal del PP en la moción.

La maraña de cables que se amontonan en las fachadas de miles de edificios de la ciudad no solo son un problema estético, sino que también puede suponer un problema para la seguridad de los vecinos.

En una interpelación anterior al ayuntamiento sobre el mismo tema, el gobierno local se quitó la responsabilidad de encima manifestando que son los vecinos los que pueden proponer soterrar u ordenar el cableado de las fincas, siendo éstos los que han de sufragar su coste. También manifestó en julio de 2023 que no existía en aquel momento ningún plan de paisaje urbano que contemplara el soterramiento del cableado eléctrico aéreo, ni relativo a las instalaciones de fibra o cableados grapados en fachadas.

El Partido Popular ha instado al gobierno municipal no solo a que destine una partida económica anual para la retirada de postes eléctricos y la ordenación del cableado en las fachadas de los edificios históricos del patrimonio de la ciudad, sino que también se abra una línea de ayudas a aquellas comunidades de propietarios que presenten un proyecto privado para soterrar el cable de las fachadas de sus fincas.

Varios ayuntamientos de Catalunya se han preocupado por el soterramiento de cables, y la eliminación de postes, y lo están regulando en sus ordenanzas. Un ejemplo es Lleida, o Barcelona, que recientemente anunció una partida de más de 10 millones de euros para soterrar líneas eléctricas y eliminar postes.

La necesidad de una ordenanza municipal ha motivado al grupo popular a instar al gobierno municipal que en el periodo de seis meses presente una propuesta que contemple la regulación del cableado aéreo y en fachadas en la ciudad. Y que de forma inmediata se establezca un calendario de reuniones entre el Ayuntamiento y las operadoras eléctricas y de telecomunicaciones para informarles de las regulaciones que se van a aplicar en cuanto a cableado en la ciudad, buscando la colaboración de todas ellas.

La de Sant Josep ha estat retirada a Renfe, però no està clar el futur de la del Gornal

Dues decisions de l’equip de govern al voltant de dos acords que el govern Marín havia portat a terme darrerament, la cessió de dos espais patrimonials de primer ordre com son les fàbriques Godó i Trias i Albert Germans, han fet pensar que, en efecte, s’estan produint canvis substantius en la política municipal. En el darrer ple, el punt de l’ordre del dia que havia d’aprovar provisionalment el pla especial urbanístic regulador del Centre Cultural destinat a les Arts Visuals i Media Art que estava previst obrir a les instal·lacions de la fàbrica Godó i Trias a la Gran Via, va ser retirat pel govern i, més o menys pels mateixos dies, la Junta de Govern va decidir tirar enrere el procés de cessió de les instal·lacions de la fàbrica Albert Germans per fer una escola de formació de Renfe.

En el cas de la fàbrica Albert Germans, sembla ser que la tardança per part de l’ajuntament en determinar la cessió va fer buscar a Renfe alguna alternativa que, tot i que no s’ha fet pública, podria afectar algun altre municipi del Baix Llobregat. Pel que fa a la retirada del punt de Godó i Trias, fonts municipals han afirmat que l’objectiu era donar tots els elements necessaris als grups municipals d’oposició per tal que tinguessin el màxim d’elements que els ajudés a prendre una decisió. L’explicació resulta certament insòlita pel fet que l’equip de govern sap perfectament l’opinió que el projecte ha merescut al conjunt de l’oposició municipal des del primer moment. Si s’escolta als grups d’oposició, el punt de l’Ordre del Dia del passat ple es va retirar justament perquè era molt difícil que prosperés. Tant en un cas com en l’altra, la majoria de les entitats veïnals i cíviques de la ciutat han mostrat el seu rebuig a mantenir la política de cessió de bens immobiliaris patrimonials a empreses o iniciatives privades, especialment en una ciutat on permanentment calen espais per desenvolupar activitats socials i culturals de tota mena. L’oposició en el seu conjunt, sempre que ha tingut oportunitat, ha fet sentir la seva veu en la mateixa direcció.

De tota manera, el govern ha decidit tirar enrere la cessió d’Albert Germans a Renfe, però segueix en l’aire a què es destinarà.

Aquests projectes de cessió no son un cas únic. Només cal recordar la cessió per una barbaritat d’anys dels edificis dels antics jutjats, davant l’estació de Renfe a l’Avinguda Josep Tarradellas, que es va fer a Planeta Formación ja fa una colla d’anys. Aquest edifici dels jutjats es va construir en l’època de l’alcalde Capdevila davant la insostenible situació dels jutjats de la ciutat que estaven repartits en baixos de diferents blocs a diversos barris. Aleshores, aquella necessitat imperiosa, va fer canviar el primer propòsit d’aquell solar que era, segons havia explicat en el seu dia l’exalcalde, construir el teatre municipal —que 50 anys més tard encara no existeix— en un lloc cèntric i en un edifici especialment dissenyat a l’efecte.

Mentre la ciutat no té el teatre o l’auditori que una ciutat de 300.000 habitants es mereix, ni un Museu d’Història a l’alçada de les necessitats, ni unes instal·lacions municipals pròpies aptes per tots els serveis —molts dels locals que fa servir l’ajuntament per qüestions administratives son de lloguer— ni una caserna de la policia local en condicions, ni tants equipaments imprescindibles per una ciutat digna d’aquest nom, el govern fa anys que aliena bens municipals a iniciatives privades i entrega una enorme quantitat d’espai públic per bastir una Fira que, a quina dona prestigi i a qui beneficia especialment, és a la ciutat de Barcelona.

Ja veurem si el punt de l’aprovació provisional del projecte urbanístic de Godó i Trias, que sembla que incorpora la construcció de dos edificis dins l’espai que contempla la cessió, arriba finalment al ple. De moment sembla que el fons d’inversió Valia Investment que és la societat que ja va intentar establir l’Hermitage al port de Barcelona, no està preocupada. No queda tan clar que el govern municipal estigui igual de tranquil perquè novament necessita una majoria absoluta que ara no té. Segurament no estaríem parlant el mateix si el govern tingués els 14 vots necessaris per aprovar els punts del plenari municipal. És molt probable que tant el projecte Godó i Trias com la cessió d’Albert Germans, ja estarien en marxa.

Desenes de socis, col·laboradors i amics de l’entitat van brindar per la pervivència d’un espai únic per fer ciutat

Dijous passat al vespre, en el mateix lloc on 40 anys abans havia iniciat la seva singladura el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, es va celebrar l’acte de cloenda amb la presència de molts socis, amics i gent propera a l’entitat.

L’acte es va iniciar amb la presència a l’escenari d’un personatge històric de la ciutat del XVIII, d’una d’aquelles nissagues de les quals encara es manté dempeus algun edifici patrimonial, en aquest cas Casa España seu del Museu Històric de la ciutat que tantes estretes connotacions manté amb el Centre d’Estudis. Tot seguit, dues de les persones fundadores que s’han mantingut durant quatre dècades arrelades a l’entitat com el primer dia, l’historiador i professor Joan Camós i la històrica activista social M. Pilar Massana, van fer memòria del naixement del Centre entre aquelles mateixes parets i van recordar les persones que es van reunir per primera vegada per endegar un projecte que ha resultat imprescindible per donar-li a l’Hospitalet substància i presència. Després d’aquests parlaments, es va passar un audiovisual que recollia amb imatges la llarga història d’esdeveniments, convocatòries i iniciatives de l’entitat i per últim es va demanar la presència a l’escenari dels cinc presidents i presidentes de l’entitat que encara estan entre nosaltres, alhora que es feia un sentit recordatori dels dos primers presidents, el Jaume Botey i la Carme Arranz. Van pujar a l’escenari i van explicar les seves vivències, pel mateix ordre d’antiguitat, el Carles Santacana, la Mireia Mascarell, la M. Pilar Massana, el Manuel Domínguez i va cloure l’acte amb el seu parlament l’actual presidenta Carme Rimbau. A tots ells es va fer entrega d’un quadre recordatori de les activitats més icòniques de l’entitat en aquest període. Tres homes i quatre dones al front d’una de les entitats més imprescindibles amb una ciutat com la nostra, presidint unes Juntes per les que han passat desenes de persones interessades per la història, per la cultura i, especialment, per fer de la ciutat, un espai de convivència i de reconeixement de les diverses petjades que ens han configurat com el que avui som: una ciutat complexa que encara aixeca passions.

En acabar es va servir una copa de cava per brindar per la pervivència de l’entitat com a mínim 40 anys més, i es van poder intercanviar converses entre el nombrós públic assistent.

Ens plau, incloure a continuació l’article de Joan Camós, escrit recentment i llegit durant l’acte, recordant la figura de Jaume Botey.

Somnis impossibles. 40 anys del celh amb  en Jaume Botey i Vallès

JOAN CAMÓS CABECERAN

En Jaume, deuria arribar a l’Hospitalet el curs 68/69 i els primers anys, mentre vivia a la comunitat escolàpia de Can Serra, el seu àmbit de preocupació i treball era el barri de Can Serra i la seva gent. Així va néixer el llibre  54 relats d’immigració, les lluites al barri, “La Carpa”, l’escola de persones adultes, l’objecció militar… Després de la mort de  Josep Maria Segura i Ferrer, l’any 1978, visqué un any a Vallbona de les Monges seguint el projecte del seu amic i amb la idea de crear una comunitat de vida i treball que integrés persones amb dificultats i, alhora, plantegés una sortida econòmica a partir dels valors de la zona. 

Uns mesos després, tornà a l’Hospitalet i a les eleccions municipals de 1979 sortí elegit,  per el PSUC, assumint la regidoria d’Ensenyament. L’impuls que li donà, encara ara n’és una referència. Un dels fruits fou el Llibre blanc de l’Hospitalet, visió global de la ciutat,  de les deficiències da cada un dels barris, des de la perspectiva de l’educació.

Quan l’any 1983,  deixà l’ajuntament, tenia clara la idea, a la  ciutat de prop de 300.000 habitants li mancaven elements de referencia per poder repensar el passat, analitzar col·lectivament el present i promoure línies de futur des de la diversitat ideològica, buscant complicitats amb gent ben diferent, però amb una voluntat comuna, pensar, analitzar, somniar, per poder fer  una ciutat millor.

Així, el 12  d’abril de 1984, en un acte al Centre Catòlic, va néixer oficialment el Centre d’Estudis de L’Hospitalet, resultat del treball d’un any, on ens anàrem trobant, casi setmanalment, en Pere Piñol, Joan Casas, Carme Arranz, Joan Egea, Juliana Joaniquet, Ferran Navarro, M. Pilar Massana, Francisco José Basilio , jo mateix  i, evidentment  en Jaume Botey.

L’article 2 dels Estatuts diu: «L’objectiu del CEL’H és l’anàlisi i desenvolupament de la identitat de l’Hospitalet en les seves vessants humana, urbana i cultural, per la qual cosa es proposa ser una plataforma potenciadora de múltiples iniciatives, un fòrum, un lloc de debat i discussió sobre el passat, present i futur de la ciutat, en qualsevol dels seus aspectes, problemes i dimensions.»

Aviat vàrem llogar el pis principal de la casa número 57 del carrer Major, a tocar de la plaça de la Constitució, denominada així des de 1836 i davant mateix d’on, des de l’any 1993 tinguérem la segona seu, carrer Major 54, l’edifici modernista conegut com can Casas, fins l’any 2007. Des d’aleshores fins avui, el Centre és a l’edifici del molí paperer de 1854, a l’antiga fàbrica Tecla Sala.

Des del primer moment ens sentírem acompanyats en aquest projecte per gent tant diferent com:  Joan Solé Amigó, Casimir Martí, Lluís Recolons, Jordi Font, Pepe Ituarte, Mercedes González Fanjul, Jesús Vila, Andreu Trilla, Francesc Rodón, Guillem Cansado, Clara Carme Parramon, Jaume Codina, Jacint Borràs, Vicens Capdevila o  Santi Ballesteros.

Només dos anys després, el 1986, érem més de 200 socis. L’amic Xavier Arjalaguer es feu càrrec inicialment de la secretaria, però ben aviat, vàrem veure que només des del treball voluntari, l’entitat podria anar endavant. Recordo, especialment,  d’aquells inicis, la visita al Far del Llobregat.

La gestió administrativa es feia imprescindible per poder tenir accés a les subvencions i convenis amb l’Ajuntament, la Diputació o la Generalitat, única manera de poder tirar endavant projectes com la XXXI Assemblea d’Estudiosos de Catalunya, l’any 1986, el simposi sobre l’ús del català l’any 1987, les Jornades sobre l’Hospitalet i la seva comarca de 1988, o les Jornades sobre l’associacionisme de l’any 1992. Si fem un cop d’ull a les publicacions d’aquells anys, ens donem compte de l’activitat que generàvem. El llibre  de Joan Casas sobre el segle XIX, el de Pilar Massana sobre el segle XVIII, els 54 relats d’immigració d’en Jaume Botey o els dedicats al temps de la II República i la Guerra civil de Joan Camós i de Carles Santacana. Tot plegat ens situava en el mapa d’anàlisi històrica de Catalunya, amb vinculacions amb els altres Centres d’Estudis, però també amb el Servei de Documentació Històrica Local (SDHL) de la UAB i el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació, Arxiu de Cervera i després l’Arxiu Nacional de Catalunya. En Marcel Poblet, des de 1994, ens ha representat a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

En paral·lel estàvem creant el que anys a venir volíem que fos una de les  referències bàsiques  del Centre.  Partíem de les bibliografies locals publicades l’any 1985 i 1991.  Babel’H, el centre de  documentació informatitzat sobre l’Hospitalet, fou  el primer fons d’estudis locals a Catalunya, primer amb la Mercè Artigas i des del 2007 dirigit per  Lídia Santacana.

De fet, són nombroses les publicacions que al llarg d’aquests anys hem anat fent,  com El celh comunica, el Manual d’història, els calendaris, les memòries fotogràfiques, tallers de barris com Collblanc-La Torrassa, Gornal… monografies de barris, Bellvitge, Can Serra, Gran Via Sud, la Florida i les  tres col·leccions: 37 Quaderns d’Estudi, 15 de la col·lecció Josefina Gómez Olivares i 10 de Recerques/Retrats.

La gerència del celh ha estat cabdal per portar a terme els projectes d’aquests quaranta anys: Xavier Arjalaguer, Artur Arranz, Carles Santacana, Montserrat Perelló des de 1989 fins el 2007 quan s’incorporà l’Enric Farreras com a director. També la figura de la presidència ha esta bàsica per l’enfocament de les diferents temàtiques. En Jaume Botey ho fou fins l’any 1992 que el substituí Carme Arranz fins 1997. Carles Santacana 1997-2005, Mireia Mascarell 2005-2008, Pilar Massana 2008-2012, Manuel Domínguez 2012-2023 i Carme Rimbau des d’aquest 2023.

Cal dir també que les juntes han estat molt estables i han sigut espai d‘intercanvi, de trobada sobre les preocupacions a l’entorn de la ciutat i les problemàtiques globals.  El paper d’en Jaume era fonamental, situant-nos en paràmetres, que, a cops, ens sorprenia, però aviat sabíem ressituar en el context de la ciutat, de Catalunya o d’una visió globalitzant. Sovint la primera impressió era d’ingenuïtat, d’utopia, però  a mesura que en parlàvem, anàvem veient les possibilitats reals, immediates o a llarg termini. La seva participació sempre era un alè de proximitat, des d’una certa timidesa, compartint el somriure i un gest pacient. El seu compromís personal,  de per vida,  amb les causes dels més desfavorits, ocupaven el centre de la seva activitat i es concretava social i políticament des d’una gran llibertat interior i solidaritat amb causes concretes tant d’aquí com a nivell internacional.

Les temàtiques que més hem treballat al llarg d’aquests 40 anys, coincideixen,  bàsicament, amb les preocupacions d’en Jaume. Recuperar la història col·lectiva i molt especialment el que significà la dictadura franquista i els seus instruments de control de la població, des de la repressió fins el nacional-catolicisme. Quan encara ningú parlava de de Memòria Democràtica, nosaltres promovíem “L’Hospitalet antifranquista” nascut el 15 de juny de 1995 amb la implicació de Mercè Olivares, Felip Gómez, Jaume Valls,  Garcilaso Aguado, Antonio Mayo i altres.

Si més no, dues temàtiques han estat centrals en la bibliografia d’en Jaume i del celh: l’educació i el fet migratori. Moltes foren les publicacions d’en Jaume sobre l’ensenyament de persones adultes i sobre l’educació com eina d’alliberament, així mateix , des del celh , es volgué donar eines per treballar a les aules, com fou :  la Història de l’Hospitalet i l’Hospitalet és escola. D’altra banda, tothom coneix el llibre 54 relats d’immigració, un estudi antropològic sobre l’arribada dels veïns i veïnes a Can Serra entre 1955-1975. La preocupació sobre immigració i identitat ha estat, al llarg de tots aquest anys, un element central de les investigacions del celh, els anys trenta a La Torrassa, la immigració dels anys seixanta, i la immigració d’aquest segle XXI, amb un moment clau, l’any 2014 amb  la publicació  de: Els Paisatges d’en Paco Candel. Altra  fita important foren les actes  de les Jornades d’Història de l’Hospitalet celebrades l’any 2015.

Aquest darrers anys, des de  l’edifici del molí, han significat també una altra manera de presència a la ciutat, des de l’entorn del Centre Cultural Tecla Sala, utilitzant sovint l’auditori i la col·laboració amb la Biblioteca Central. També ha estat un temps de renovació de l’equip impulsor, la junta, amb les incorporacions de Genis Pasqual, Josep Maria Valero, Miquel Solana, Carles Ferrer, Assun Roviralta, Núria Toril, Vicens Sabaté…

Vull destacar que en Jaume era profundament creient, amb un compromís espiritual que emmarcava tota la seva vida, compromís religiós des d’una societat laica i  considerant sempre que els arguments teològics, ho són per els que comparteixen creences o espiritualitat, però que no tenen sentit fora d’aquest marc. No recordo haver escoltat mai cap argument de tipus religiós en l’àmbit del celh i més, si algú demanava alguna resposta des d’aquesta perspectiva, ell es negava a donar-la. No era el lloc. Si bé, després  del Fòrum Social Mundial celebrat a Brasil l’any 2001, en contraposició al Fòrum Econòmic de Davos, impulsà el Fòrum català de Teologia i Alliberament a Barcelona,  des del 2010 fins el 2017, volent portar a la pràctica el compromís espiritual, des d’una perspectiva interreligiosa i conviccional, creant una xarxa des de la diàspora, de col·lectius que mantenen un compromís amb els sectors marginals i un compromís amb la pau.

En tornar de les vacances de Nadal de l’any 2017, en Jaume no es trobava bé, però en aquell moment estava absolutament implicat en aconseguir l’aprovació i aplicació  de  la Renda Bàsica Garantida i anava per tot arreu donant conferències sobre el significat solidari i  promovent un fort moviment social a l’entorn d’aquesta proposta. Al gener de de 2018, un dimarts, teníem reunió de junta i la Pilar ens comentà que en Jaume seguia sense trobar-se bé, però que pensava anar a la xerrada que s’havia compromès, potser a Igualada. Recordo que li vaig dir, si no estàs en condicions, hauries de pensar en una altra persona i em respongué, m’ho sé prou be, i ho tinc molt memoritzat, ho puc fer.  Va fer la xerrada i poc després ingressà a l’Hospital de Bellvitge fins el 15 de febrer del 2018.

Ben segur que somriu, en veure que, un dels seus somnis, el Celh, celebra  els 40 anys.

El govern local, entre la necessitat de mostrar una altra manera de fer o la realitat de no governar amb majoria

La urgència més immediata que té ara el govern local és l’aprovació dels pressupostos per l’any 2025 que molt probablement es portarà al ple ordinari de desembre —si és que no cal convocar un d’extraordinari el mateix mes—. Tots els darrers moviments de la política local de les últimes setmanes semblen anar encaminades a aconseguir un mínim acord que permeti aprovar-los sense ensurts, com ja va passar l’any 2023. Sembla molt clar hores d’ara —ja veurem més endavant— que els socialistes tindran seriosos problemes per acordar pressupostos amb els grups municipals, excepte els Comuns, amb els que encara hi hauria possibilitats d’apropar postures.

Està clar que amb Vox no es plantegen res, mentre que el PP i ERC-EUiA ja han posat sobre la taula algunes de les seves condicions. En el cas de la portaveu popular, en l’entrevista a la TV local, ja va explicar que una de les condicions sine qua non era la rebaixa d’impostos i ara han estat els republicans els que, en una nota de premsa, han exposat les seves condicions. Tan objectivament draconianes, que tampoc sembla que es pugui a arribar a acords amb el govern.

De fet, els republicans, només es mostren sensibles a negociar amb el govern Quirós si es fa marxa enrere a dues mesures “acordades amb els Comuns” —com especifiquen a la nota de premsa enviada—, com son la “pujada abusiva d’impostos” i la “creació de quatre nous càrrecs de confiança innecessaris”. Per parlar de pressupostos, el portaveu Jaume Graells ha afirmat que “abans el govern ha de fer marxa enrere a aquestes dues decisions”. Més en concret, ERC es plantejaria negociar i donar suport als pressupostos “si el govern es mostra predisposat a negociar la reducció de l’IBI en un 20% de mitja” i tira enrere el nomenament de quatre nous càrrecs de confiança que tenen un cost salarial de més de 400.000 euros/any.

Aquesta perspectiva només deixa en mans dels Comuns, la possible aprovació dels pressupostos per l’any vinent. Parteixen però, d’una pèssima experiència: el document de 46 mesures firmat al desembre de l’any passat amb el govern socialista per garantir els pressupostos d’aquest any, on el balanç un any després resulta altament negatiu. Aleshores els Comuns van confiar en el govern socialista, però el govern socialista ha estat del tot incapaç de demostrar que allò que és un compromís signat, acaba complint-se en els terminis fixats. Hi ha algunes d’aquelles mesures que, segons els Comuns, estan en procés, però n’hi ha una immensa majoria que porten un any sencer convertides en paper mullat. Aquesta rèmora fa molt difícil la renovació de la confiança i malgrat que els Comuns continuen mostrant una gran paciència per mantenir l’aproximació amb el govern socialista, la realitat no ajuda gens.

Gairebé no hi ha símptomes específics que posin de manifest que el govern socialista comença a ser conscient de les seves enormes debilitats, i això que cada vegada son més evidents. Sembla que el govern està disposat a perdre votacions acusant l’oposició d’irresponsabilitat, abans de fer marxa enrere en algunes decisions que ningú comparteix. Això es podria veure en el ple ordinari d’aquest mes de novembre on el govern, per exemple, pensa portar al ple l’aprovació del Consell Executiu i de Programació tal com el va proposar fa setmanes, malgrat algunes opinions en contra de l’oposició clarament manifestades des d’aleshores. El mateix va passar amb les modificacions de crèdit del ple d’octubre que l’oposició va tombar, i que es van haver de renegociar mentre es portaven al ple extraordinari de fa pocs dies.

Dèiem que no hi ha símptomes que el govern estigui disposat a canviar la seva dinàmica política acceptant la necessitat de negociar per aconseguir que les propostes s’aprovin, però hi ha excepcions. Només ho intenta amb els Comuns i això posa a aquest grup polític moltes vegades entre l’espasa i la paret. L’espasa d’entendre que hi ha propostes que només pot endegar el govern i no li poden semblar negatives i la paret d’observar que un cop assolits els acords, no es compleixen.

Hi ha acords que no deixen de ser més que simples desitjos i aquí és on sembla estar la trampa. Per exemple, congelar l’IBI és congelar l’IBI però posar en marxa un pla d’usos dels habitatges turístics és directament una aspiració mentre no es concreti res mes. Això és el que ha passat amb una gran part dels 46 acords signats al desembre passat. No han deixat de ser enunciats de propostes i per això globalment es van poder signar sense que el govern tingui la sensació real que ha incomplert. Allò que es considerava desitjable aleshores, continua en la majoria dels casos sent igualment desitjable en l’actualitat. Aquesta evidència posa sobre la taula l’altra gran realitat: la total incapacitat en la gestió municipal. Massa vegades els acords no es compleixen perquè ningú fa el seguiment i perquè no hi ha una estructura professional que garanteixi la gestió. Això ho afirmen des de dintre de l’Administració municipal on les queixes son reiterades i la sensació que no hi ha ningú al front de la maquinaria és insistent.

L’últim graó del conflicte és l’objectiu soterrat del govern d’aconseguir que si no hi ha pacte amb algun grup que li pugui donar la majoria, al menys que no pugui haver acord de l’oposició per sortir derrotat. I aquí està l’altra tàctica que sembla estar triomfant: si no pots pactar, al menys evita que els altres pactin. Qualsevol cosa menys el que ja s’anomena l’estratègia del 14/13, molt dèbil en aquest cas per la presència al Consistori de l’extrema dreta. Sembla, però, que no hi ha prou amb el cordó sanitari contra Vox perquè Vox en ocasions pensa coses semblants a la resta de grups municipals i vota en conseqüència. Per tant, del que també es tracta és d’incomodar a la resta de grups del Consistori que tindrien més possibilitats d’estar d’acord amb moltes qüestions. La debilitat de l’oposició, doncs, està en relació directa amb la confrontació, per exemple, entre Comuns i ERC-EUiA o entre Comuns i PP, en la que sovint cauen els diferents portaveus. Debilitar l’oposició sembla que és, en tots els casos, enfortir el govern, i si no pot arribar a acords amb alguns, al menys el govern intentarà que l’oposició no s’entengui entre ella. De la mateixa manera que abstenir-se davant de propostes del govern és exactament igual que votar a favor, evitar que l’oposició voti conjuntament, és aconseguir que el govern segueixi funcionant sense necessitat de negociar gaire coses.

Tenim a tocar els pressupostos. Veurem què passa.

Dilluns 11 de novembre, en l’espai Pomezia del barri de La Florida de l’Hospitalet en un acte organitzat per La Fundició en el marc del projecte Delta, s’ha presentat la proposta de fer del delta del Llobregat un Parc Natural i Agrari. Yayo Herrero, per la seva banda, desenvolupava una anàlisi sobre la crisi ecològica que patim, concebuda com una crisi contra la natura, contra la vida física i contra les actuals condicions de vida.

Francisco Rubio, en nom de La Fundició, organitzadora de l’acte en el marc del seu projecte Delta i en una sala més que plena d’assistència, ha explicat l’objectiu de les dues intervencions previstes en aquest matí de dilluns.

En nom de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, en Jaume Grau López ha explicat un breu resum de la situació actual del Delta, una situació amenaçada pels nous-vells projectes d’ampliació de l’aeroport o del port, així com plans urbanístics especulatius en curs, en tot el territori deltàic.

Avui, el 60% del territori del Delta està ja cobert de ciment i hi ha una degradació continua dels espais naturals, acompanyat d’una pèrdua de l’activitat pagesa i dels serveis ambientals i de la connectivitat ecològica entre  els espais naturals. Hi ha riscos evidents en la implementació dels nous plans urbanístics que comporten la construcció de milers de nous habitatges i de nous barris en els terrenys del Delta.

Per exemple, a Gavà es pretén eliminar la darrera pineda del litoral per construir un nou barri arran de la platja, amb el risc que pot implicar l’arribada d’un nou Glòria que arrasi el litoral i amb ell les noves construccions.

No fa tants anys es va poder aturar el projecte “‘Eurovegas” i els plans constants d’ampliació de l’aeroport i, avui —segons Grau— caldrà aturar els nous projectes que pretenen seguir explotant les perifèries en tots els sentits. Ara es tractaria d’enfrontar aquesta situació amb un projecte proactiu i propositiu; d’això tracta el projecte de Parc Natural i Agrari del delta del Llobregat.

El projecte pretén conservar els espais naturals, la biodiversitat, la connectivitat i els serveis, així com garantir la producció d’aliments de proximitat i una millor adaptació del territori a la crisi climàtica. Cal recordar que la Unió Europea té obert un procés sancionador de les administracions implicades per la insuficient protecció del medi en el Delta i de les especies protegides que l’habiten.

Entre els objectius del projecte de Parc Natural i Agrari està el del blindatge dels terrenys no urbanitzats, la conservació i restauració dels hàbitats i dels ecosistemes, així com, de manera destacada, reactivar la producció agrària i facilitar la incorporació de noves pageses.

Tot plegat es vol articular en una nova Iniciativa legislativa popular que busqui la formulació d’una llei pròpia del Delta que suposi la seva protecció segons les normatives urbanístiques i ambientals per garantir l’existència del Parc Natural i Agrari al delta del Llobregat.

Per aconseguir la eficàcia d’aquesta Iniciativa legislativa caldrà acumular forces, com les plataformes diverses que formen part de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, i moltes d’altres capaces d’aplegar les 50.000 signatures exigides per fer real la iniciativa legislativa popular. En breu es posarà en marxa una web per engegar aquesta campanya.

Abans de la presentació de Jaume Grau, Yayo Herrero, antropòloga i activista ecofeminista, membre d’Ecologistas en Acción,  ha fet una intervenció per descriure la crisi ecològica que estem sofrint en molts aspectes. Yayo ha remarcat com els humans som una espècie vulnerable, dependent de la nostra relació amb la natura, de la que també formem part encara que de vegades s’oblidi, i de les relacions amb les altres persones.

Així, quan naixem son dependents dels altres per sobreviure i, al llarg de la vida i, especialment en la part final, tornem o seguim dependents de les cures d’altres. Segons les seves paraules, podem dir que com espècie som ecodependents i interdependents; no existeix en la vida real la fantasia de la individualitat.

Cal ser conscients, a més, que depenem de bens finits, com la terra, o de fonts d’energia com el petroli i que estem utilitzant des d’aquí en detreniment d’altres. Es vulgui reconèixer o no, estem en una mena de policrisi; una crisi ecològica i ambiental, una crisi que atenta a la mateixa vida física, i una crisi de les actuals condicions de vida.

Esdeveniments recents com la tragèdia a València de les darreres setmanes, no només mostren la existència real de la emergència climàtica, sinó que anuncien la possibilitat de tragèdies similars en els propers temps. Cal tenir present que el capitalisme, com a sistema, és un extractor incansable de recursos naturals fins el seu esgotament i, a la vegada, un extractor de treball humà, ja sigui pagat o no pagat.

De fet, el sistema actual té una naturalesa culturalment colonialista en sentit ampli; en la nostra realitat vivim a la esquena dels altres. No hi ha cap país que produeixi tot el que consumeix i s’extreuen recursos d’altres llocs. Els petroli ve d’uns països que, més que productors, son realment extractors d’un petroli que és recurs finit.

Cosa semblant succeeix en una llarga llista de productes, com la soia que s’importa del sud per alimentar porcs aquí, per derivar desprès la carn a Alemanya o als Països Baixos; o la fusta que ve d’uns altres llocs per ser utilitzada aquí. La majoria d’aquest productes son recursos finits i és podria dir que el futur te una lògica de destrucció, que estem a les portes d’un decreixement dels recursos materials de l’economia.

La alternativa seria doncs una transició ecosocial justa, que ens faci veure que som terrícoles i no alienígenes, que vivim sobre un planeta amb recursos finits. Cal doncs, assumir tres principis per abordar aquesta transició: la consciència de la suficiència, del repartiment i de la sostenibilitat de la vida i dels recursos sobre els que se sosté.

No es tracta d’una recepta fàcil, però en el debat amb algunes de les més de setanta persones assistents, tant la Yayo com en Jaume van insistir en la necessitat d’organitzar-se, d’autorganitzar-se a tots els nivells per aturar la deriva actual i crear condicions per aquesta transició ecosocial justa.

La ciudad solo separa su basura en un 28,5%, muy lejos de la media metropolitana del 40%, porcentaje que todavía está a 15 puntos por debajo de los niveles del mandato de la Unión Europea para el año 2025

L’Hospitalet continúa en la cola de los 36 municipios del Área Metropolitana de Barcelona (AMB), al sólo recoger selectivamente sus residuos en un 28,5 por ciento, un punto y medio por encima de Santa Coloma de Gramanet, que es el farolillo rojo de la conurbación barcelonesa, según datos ofrecidos este viernes por el AMB y que se pueden constatar en el gráfico adjunto. Hace tres años, en la anterior presentación estadística, la recogida selectiva de basura en l’Hospitalet era del 25,1 por ciento, lo que supone una mejora de solo 3,4 puntos en la medición correspondiente al año 2023 respecto a 2020.

El índice global o media metropolitana se sitúa en el 40 por ciento, exactamente 15 puntos por debajo del objetivo marcado por la Unión Europea para el año 2025, de modo que la adjudicación de la contrata del servicio de recogida de basura y limpieza viaria de l’Hospitalet, que entrará en vigor en 2025, tendrá que esmerarse en el primer año para alcanzar al menos la media metropolitana. Ayudará el hecho de que la nueva contrata destinará 43,5 millones de euros al año en limpieza y recogida de basura frente a los 28,6 millones actuales, lo que supone un incremento de casi 15 millones anuales para esta actividad que preocupa a la ciudadanía. No en vano, la inseguridad, junto con el incivismo y la limpieza, son los problemas más destacados por los hospitalenses según refleja el Dibaròmetre 2024 realizado por la Diputación de Barcelona sobre los servicios municipales.

Separar la basura es más barato

El informe del AMB sobre la recogida selectiva de basuras arroja otra conclusión importante: los municipios que han adoptado un cambio en el sistema superan ampliamente el objetivo fijado por la Unión Europea y llegan hasta el 79&, demostrando la efectividad de estos sistemas. Además, en términos económicos también se producen grandes diferencias entre los costes que provocan los municipios que no seleccionan suficientemente sus residuos, frente al ahorro que experimentan los que tienen recogida selectiva individualizada.

En el año 2023 se produjeron 1.490.000 toneladas de residuos en el área metropolitana de Barcelona, lo que equivale a 444,3 kilos por habitante y año. Las normativas ambientales son cada vez más estrictas en cuanto a la consecución de los objetivos de recuperación y reciclaje de los residuos municipales. La Unión Europea obliga a los Estados miembros a reutilizar o reciclar el 55% de los residuos en el año 2025, y llegar al 65% en 2035. En esta línea, en Cataluña, también el PRECAT20 marcaba como objetivo alcanzar un 60% de recogida selectiva bruta de los residuos municipales para el 2020.

A escala metropolitana, el Programa metropolitano de prevención y gestión de recursos y residuos municipales 2019-2025 (PREMET25) tiene como objetivo superar el 55% de reciclaje en 2025, reducir los residuos municipales y conseguir la neutralidad de carbono del sistema metropolitano de tratamiento de residuos, mediante actuaciones en cinco ejes estratégicos: prevención, recogida, tratamiento, educación y nueva gobernanza.

En l’Hospitalet se paga más

Según la modificación de las ordenanzas municipales aprobadas por el Ayuntamiento de L’Hospitalet, la nueva tasa por la recogida de residuos supondrá un gasto de algo menos de 100 euros anuales para la mitad de los hogares del municipio y de más de 100 euros anuales para la otra mitad. El abono de la nueva tasa se producirá a lo largo del próximo 2025. Datos del 2021 del Institut d’Estadística de Catalunya sitúan en 101.809 los hogares censados en L’Hospitalet.

También se ha puesto serio el Ayuntamiento en materia de multas a quienes realicen un mal uso de los contenedores, lo que genera problemas de convivencia, amén de incrementar la suciedad de las calles de la ciudad. Tirar mal la basura o hacerlo en lugares inadecuados, además de contribuir al deterioro visual del entorno urbano, también atrae insectos, roedores y otros animales portadores de enfermedades, lo que supone un riesgo para la salud pública y generar problemas de higiene en el municipio A los infractores se les impondrá multas son de entre 300 y 1.500 euros.

De los 36 municipios metropolitanos, en 2023 sólo 9 habían llegado al objetivo del 55% de recogida selectiva: Begues, Castellbisbal, Corbera de Llobregat, Papiol, Ripollet, Sant Just Desvern, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles de Llobregat y Tiana. A esta lista hay que sumar los barrios de Sarrià y Sant Andreu de Palomar, en Barcelona, donde se han llevado a cabo programas piloto de recogida personalizada.

Eliminar contenedores callejeros abiertos

El hecho de que estos municipios son los que han implantado un cambio en el modelo de recogida demuestra que el sistema de contenedores abiertos callejeros ha llegado al límite de sus posibilidades. Como ejemplos, Santa Coloma de Cervelló cambió el índice de recogida selectiva del 41,5% al ​​71,8% en sólo tres meses. En Corbera de Llobregat, otro caso de éxito, el salto fue del 49,2% al 80,4%.

El AMB calcula que si los municipios despliegan sistemas de recogida selectiva más eficientes el coste del tratamiento podría llegar a disminuir en 20 millones de euros de cara a 2025, debido sobre todo al ahorro en el impuesto sobre el vertido controlado o la incineración. Este impuesto lo cobra la Agencia de Residuos de Cataluña, y la penalización por el envío de residuos a tratamiento finalista –vertederos– sirve para financiar la recogida selectiva y las instalaciones de tratamiento de residuos, especialmente de la fracción orgánica.

Si ayudas a reciclar pagas menos

Económicamente, las diferencias entre municipios en lo que se refiere a la recogida selectiva también son muy importantes. El índice de reciclaje modula el importe que los habitantes de cada municipio pagan en concepto de tasa metropolitana de tratamiento y disposición de residuos (TMTR). Los municipios que más recuperan pueden pagar hasta 3 veces menos que los que peor separan. Actualmente, el coste de tratamiento oscila entre los 60 euros y los 140 euros por hogar y año, en función de la generación de residuos y el índice de reciclaje.

En el último pleno municipal de octubre en l’Hospitalet, Ana Marqués, en representación del sindicato Som Sindicalistes de Catalunya (SOMSCAT), de la empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), que realiza en la actualidad la recogida de basuras y la limpieza viaria, expuso los problemas derivados de la ausencia de vigencia del contrato de esos servicios. Según denunció, los vehículos son anticuados y provoca inseguridad a los trabajadores, además de una baja calidad de la prestación del servicio. Más información aquí:

Un sindicat minoritari de FCC denuncia el pèssim estat de la flota de recollida de residus i l’estrès dels treballadors

L’oposició municipal reclama al govern que no torni a portar al ple macro-modificacions de crèdit, i que compleixi els compromisos

El punt sobre les macro-modificacions de crèdit que l’oposició municipal va aturar en el passat ple d’octubre, gràcies a que la urgència amb la que es portava al ple requeria la majoria absoluta, va ser finalment aprovat en el ple extraordinari d’ahir divendres, gràcies a la negociació que es va poder materialitzar entre govern i oposició i que hauria estat impossible d’haver-se aprovat la urgència al mes d’octubre. Probablement aquesta és la qüestió més interessant del que ha passat entre la derrota del govern en la presentació del punt i l’aprovació d’ara: que s’ha pogut parlar del tema, que s’han pogut polir alguns aspectes que resultaven inadmissibles i que s’ha pogut assimilar que era imprescindible donar llum verda a la proposta per diverses raons, entre les quals, el compromís de totes les forces polítiques amb els paradistes de Collblanc, que ha estat, sens dubte, una de les raons principals que han possibilitat el resultat de l’únic punt del ple extraordinari. Socialistes i Comuns han votat a favor, PP i ERC s’han abstingut i només Vox ha votat en contra.

Hi havia uns quants aspectes controvertits que es van posar novament ahir sobre la taula. El primer d’ells, el fet que el govern s’ha acostumat a portar a cada ple diferents modificacions de crèdit, en alguns casos que inclouen diferents expedients i que es porten conjuntament per evitar d’una banda el debat puntual i de l’altra el conflicte dels grups municipals sobre la seva aprovació perquè moltes vegades hi ha acord sobre un expedient i desacord sobre l’altra però votar en contra suposa paralitzar-los tots. Es va demanar novament al govern que eviti aquest costum i que en endavant porti modificacions de crèdit puntuals i d’expedients diferenciats per poder tractar-los individualitzadament i més a fons. Veurem si han pres nota.

El segon aspecte controvertit és que cada vegada que hi ha una modificació de crèdit significa —no sempre, però de manera molt majoritària— que es vol fer una cosa però a costa de no fer-ne la que estava pressupostada. Aquest problema que el portaveu de Vox va il·lustrar molt gràficament afirmant que “se desnuda a un santo para vestir a otro”, és una realitat. En el cas d’aquesta macro-modificació de crèdit, especialment lacerant, perquè es deixen de fer actuacions que son necessàries i que en alguns casos, com va exposar la portaveu del grup popular es venen reivindicant des del 2016 (com ara el canvi de gespa del camp de rugby de Bellvitge). En altres casos perquè són projectes altament reivindicats com l’escola d’adults de Can Serra o l’escola Bressol de Bellvitge que, en l’informe de la directora de serveis del Departament, s’afirma simplement “que no es faran”, no que es faran més endavant que seria el més correcte.

El tercer aspecte controvertit és que amb aquestes actuacions de modificacions de crèdit s’obliga als grups de l’oposició a mantenir la confiança amb els ajornaments de projectes que comencen a ser tàcitament impossibles. És el motiu que el portaveu de Vox va esgrimir per votar en contra. Si fins ara no s’han complert els compromisos, què ens fa pensar que en el futur es compliran… especialment quan es produeixen casos com el que ha generat tota aquesta modificació de crèdit, que ha estat l’incompliment amb els terminis dels Fons Next Generations —hi ha hagut la promesa d’una pròrroga de sis mesos mes— que ha portat al govern a avançar els crèdits a l’espera que s’acompleixin els terminis i arribin correctament els fons.

El quart, ja més concret, tenia molt a veure amb el projecte dels paradistes de Collblanc. Existia el dubte, com s’explicava a l’expedient, que hi hagués un projecte soterrat sobre la ubicació final dels paradistes exteriors perquè, de moment, s’han de situar a l’interior del mercat mentre es fan les obres exteriors, però després tornaran als seus emplaçaments originals. No era això el que deia l’expedient sinó que es traslladarien a l’interior “provisional o definitivament”. La tinent d’alcalde Santon ho va desmentir taxativament afirmant que el trasllat és purament provisional i que l’acta del ple garanteix la seva paraula. Aquest aclariment és molt probablement el que ha servit per decantar el vot. Tant els grups d’ERC-EUiA com el grup popular van afirmar que s’abstindrien que, pel cas, és purament un vot anecdòtic perquè amb l’actual correlació de forces, les abstencions son suports implícits a qui presenta els punts de l’ordre del dia.

Aquest ple extraordinari ha tingut una enorme virtut. Ha visualitzat els esforços que ha d’esmerçar el govern davant una oposició amb criteris unificats. Li ha servit al govern, que després de l’enuig del ple d’octubre, es va veure obligat a fer una nota de premsa acusant l’oposició de posar pals a les rodes amb temes tan importants com el mercat de Collblanc, les piscines o l’escola de música i posteriorment haver de negociar i aclarir extrems que no quedaven clars en l’expedient. Li ha d’haver servit als Comuns que, sense pretendreu, ha pogut comprovar la força que poden tenir els 14 vots de l’oposició, a l’hora de negociar propostes i canvis en la dinàmica política. I, sens dubte, li ha hagut de servir als altres tres grups de l’oposició que poden observar l’interès conjuntural d’enteses entre forces tan heterogènies entre sí com poden ser ERC, el PP o Vox. Comença a fer-se evident que les majories absolutes no son mai bones i que el govern hauria de començar a pensar que tot allò que l’envolta també existeix.

Es presenta Guerreras, un llibre sobre la defensa del dret a l’habitatge

Contra el que seria desitjable i fins i tot lamentablement normal, el nombre de desnonaments a l’Hospitalet durant l’any 2023, va augmentar respecte dels tres anys precedents quan van estar entre els 204 i els 262, que ja és una xifra enorme i deplorable. L’any passat, segons dades dels jutjats de la ciutat, que va fer públics l’Informatiu de TV L’Hospitalet, el nombre de desnonaments va ser de 213, el que representa una mitjana de 18 desnonaments al mes. D’aquest any encara no tenim xifres més enllà de les que coneixem de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca Ciutat de l’Hospitalet, que en aquest darrer mes d’octubre han aconseguit aturar 5 desnonaments i han aconseguit que un dels desnonaments acabés amb un lloguer social. Les pitjors xifres son anteriors a la pandèmia quan els desnonaments es van disparar a la ciutat i se’n produïen uns 45 desnonaments mensuals.

D’acord amb la situació econòmica de la gran majoria de famílies de l’Hospitalet, la major part dels desnonaments la practiquen els jutjats per demanda dels llogaters per impagament de lloguers i una gran minoria per impagament de la hipoteca a càrrec de les entitats bancàries. Per l’any 2024, la representant de la PAH Ciutat de l’Hospitalet Estrella Ambrojo, considera que si no es fa front immediat a la demanda de lloguer social a la ciutat, més de 300 famílies quedaran al carrer per causa del que els jutjats anomenen “llançaments”. Per una vegada, la justícia encerta plenament, perquè el que es fa amb aquestes mesures és llançar la gent directament al carrer.

La representant de la PAH Estrella Ambrojo acaba de fer la presentació del seu llibre “Guerreras”, sobre la problemàtica dels desnonaments a la ciutat i el nostre redactor Pau Taxonera hi va assistir. A continuació adjuntem la ressenya que n’ha fet.

Una història de fam

Pau Taxonera

El passat 19 d’octubre vaig assistir com a convidat, a la presentació de l’últim llibre de la meva amiga Estrella Ambrojo, a la que agraeixo haver pensat en mi i, el que és més important, que m’hagi descobert un món desconegut fins no fa pas gaire per a mi, com és la defensa del dret a l’habitatge i el que pot representar per a una família perdre’l, juntament amb els estalvis i la il·lusió de molts anys de la seva vida.

Per entendre Guerreras hauríem de conèixer la història de la meva amiga i la dels seus companys i companyes, principalment aquestes últimes, de lluita de la PAH Ciutat de l’Hospitalet, o ves per on, haver anat a la seva presentació.

La història transcorre durant la crisi creditícia del 2008 i versa sobre la vida d’una jove, vídua amb dos fills, desnonada del seu pis de l’Hospitalet pres per un fons voltor i… òbviament, no segueixo perquè al final us explicaria tota la trama de la novel·la i això seria quasi fer trampa.

Una història de fam, sí, de fam a l’Hospitalet, molt a prop de casa nostra, i d’incertesa; i sobretot de lluita, no només per sobreviure sinó també per perdre la por. Una història trista i també maca, d’amor i desamor, de passió. Algunes persones que l’han llegit confessen que van plorar i, les que més, emocionar. I és que a la nostra ciutat hi ha famílies que després de treballar un munt d’hores, de veure com el món els hi somreia, de comprar el seu habitatge amb una hipoteca i haver pagat la meitat, en uns pocs mesos es troben al carrer, sense res, només amb les maletes, amenaçats per directius que cobren per no tenir escrúpols. Perquè per les lleis espanyoles i la seva alta magistratura, que defensa a ultrança un sistema ultra lliberal, però viu gràcies a un sistema econòmic regulat i salaris de l’Estat, pagar l’habitatge està per damunt, fins i tot de la vida.

No fa pas gaire, mentre feia el seguiment d’un desnonament a l’Hospitalet, el servei jurídic d’un banc ho va deixar molt clar, després que el desnonat li confessés que, amb el que la família guanyava, o menjava o pagava la hipoteca. L’advocat del banc li va respondre que la hipoteca era prioritària sobre el menjar, i jurídicament tenia raó. I és que per l’Estat i pel nostre sistema judicial, no té importància d’on surtin els diners, es pagarà encara que sigui robant, traficant amb armes o amb drogues. La prioritat és el banc, i si no pots pagar perquè el sistema ha fet fallida, tal com va passar durant la crisi immobiliària, el banc es quedarà amb l’habitatge de la família sense tornar-li el que ja ha cobrat.

I, és clar, tot seguit ve l’exclusió social. Aquesta família que va de casa en casa arrossegant les maletes és tractada com a fracassada, fins i tot pels serveis socials o el col·legi dels nens quan, en realitat, qui ha fet fallida és l’Estat.

Per engranar la novel·la, l’Estrella ha agafat moltes petites parts de la història de les dones de la PAH. Als presents no se’ns va escapar que al darrere de la fila 0 estaven les veritables protagonistes, que si expliquessin les seves vivències descobriríem el que tots sabem. I és que per molt descarnada, emotiva i terrible que ens hagi semblat la novel·la, la realitat supera la ficció.

Una roda de premsa conjunta, a la que no han convocat L’Estaca, sembla un pas mes cap a l’acord de govern

En una roda de premsa del govern local i Comuns que es va celebrar ahir i a la qual aquest mitjà no va estar convocat, es van anunciar dues mesures, com si es tractés de grans acords de ciutat, quan en realitat simplement es tractava de concretar la moratòria d’un any per les llicències de pisos turístics que, en casos com el de l’Hospitalet, ja venia implícita en el Decret d’ara fa justament un any (Decret Llei 3/2023 de 7 de novembre) de mesures urgents sobre el règim urbanístic dels habitatges d’ús turístic. En el mateix annex de la llei, l’Hospitalet de Llobregat és citat expressament com un dels 262 municipis on l’habitatge d’ús turístic es trobava subjecte al règim de llicència urbanística prèvia, de manera que, tenint en compte la realitat social de la ciutat, l’Ajuntament ja es trobava en l’obligació moral de denegar les llicències. Això no obstant, la mesura s’aplicarà a partir de l’any 2025, de manera que les ja atorgades tindran plena vigència.

L’altra mesura té més consistència i obeeix sens dubte a diverses raons molt concretes. Es tracta de la congelació de l’IBI, que s’havia aprovat provisionalment en el ple de setembre amb el suport del PSC i Comuns i que ara quedarà congelat. Les raons objectives són la gran contestació social que ha tingut l’increment, el malestar implícit dels Comuns que han estat internament criticats per molts dels afins ideològicament parlant, i la necessitat del govern local d’apropar-se a aquesta formació per la debilitat en la gestió, la sensació de crisi permanent i especialment la pèrdua de la majoria absoluta. La congelació de l’IBI és doncs, l’evidència que la pressió amb un govern en minoria funciona i això hauria de ser suficient per situar el govern local davant la realitat: cal que negociï més amb l’oposició i cal, en conseqüència, que mantingui un tarannà diferent en el tractament dels assumptes públics.

Hi ha una altra alternativa, que és la que busca aferrissadament el govern perquè no poden tolerar governar en minoria: que els Comuns s’hi incorporin. I, per tant, que la majoria de govern presenti la tònica que ha tingut durant pràcticament els 45 anys de govern socialista: una comodíssima majoria absoluta.

Pel que fa a la posició dels Comuns, el digital Línia titulava ahir mateix: “PSC i comuns acosten postures amb una nova moratòria pels pisos turístics i la congelació de l’IBI, a l’espera del pacte de govern”. “A l’espera del pacte de govern”, i no ho afirma un qualsevol. El redactor de LíniaLH que ho escriu, va ser elegit fa unes setmanes el representant dels Comuns al Consell Executiu dels Serveis de Comunicació Municipal. Per tant, sens dubte, algú de confiança que sap de què parla. Si l’acord és a tocar, com anuncia dia rere dia, caldrà que s’expliqui a la ciutadania en quins termes es produirà, perquè el que va assegurar l’abstenció dels Comuns en els pressupostos d’aquest 2024, que es l’aproximació més contundent entre Comuns i PSC fins ara, és la signatura d’un document titulat “Acord entre el Grup Municipal del Partit deis Socialistes de Catalunya de !’Hospitalet i el Grup en Comú Podem l’Hospitalet-Confluència, que possibiliti l’aprovació deis pressupostos de l’Ajuntament de l’Hospitalet per l’any 2024” i que sembla que ha estat un rotund fracàs pel que fa al seu compliment.

Si els Comuns s’hi incorporen al govern, que és el que persegueix el grup socialista, res no sembla assegurar una millor gestió municipal, ni el canvi d’actitud imprescindible. Ahir mateix s’insistia en la política d’aparador. Una taula rodona a la Smart City Expo WC, insistia en el projecte Bioclúster com un projecte de referència que generarà 30.000 llocs de treball directes i un impacte de 4.000 milions d’euros, tot per tal de donar cobertura a un dels projectes immobiliaris més aclaparadors dels darrers anys. Un projecte que, amb els Comuns al govern, garantirà a aquests darrers una digestió bastant incòmoda.

A darrere hora, una nota de premsa d’ERC-EUiA, incideix en l’anunci “superflu i innecessari” de la moratòria de llicències d’habitatges d’ús turístic i la “presa de pel” que suposa la congelació de l’IBI donat que, segons el seu portaveu Jaume Graells, “aquesta congelació no soluciona res i amaga la pujada real, amb la creació de la nova taxa de residus, sense cap compensació ni rebaixa del rebut”. Pels republicans, “aquesta nova taxa estava fins ara inclosa en l’IBI, i suposarà per a moltes famílies pagar entre un 27% i un 65% més”. En aquest sentit han anunciat la presentació d’al·legacions “demanant que l’increment global dels impostos, que inclou la taxa de residus i l’IBI, no pugi més que l’IPC, i seguiran fent campanya en contra de la pujada per considerar-la “abusiva i injusta”.

Finalment, els republicans critiquen l’acord govern-Comuns: “És el pacte del fum, com ja va passar amb el pacte de pressupostos entre PSC i Comuns, que el govern ha incomplert totalment”, i afegeixen que “amb el resultat electoral es podia incidir molt més des de l’oposició, però els pactes a la baixa dels Comuns ens han afeblit, fent perdre l’oportunitat d’avançar en un canvi real”. Jaume Graells ha volgut deixar clar que els republicans “seguirem fent una oposició ferma i exigent, defensant els interessos dels veïns i les veïnes amb el convenciment que ERC+EUiA seguirem sent l’única alternativa d’esquerres que treballa per un canvi real a l’Hospitalet”.

La meitat de la Comissió Directiva que va fer públic un dur comunicat queixant-se de manca de suport econòmic, la formen representants directes del Consistori

Un comunicat oficial de la Comissió Directiva del Consell Esportiu de l’Hospitalet, que va fer públic dimecres passat per Instagram, avisava de la suspensió del Cross Escolar Solidari 2024, que s’havia de celebrar el proper dissabte 16 de novembre al·legant manca de suport econòmic per part de l’Ajuntament. En concret, el comunicat lamenta les “retallades patides en els darrers anys en quant a la subvenció” municipal, de manera que l’organisme es troba “en una situació en la que amb les bases actuals i les valoracions tècniques que se’ns fan arribar, molts projectes que realitza el Consell queden exclosos i no ens sembla que l’entitat estigui rebent un tracte acord amb la legalitat vigent ni amb la seva presència i importància en l’activitat esportiva i el teixit associatiu a la ciutat”.

En el mateix comunicat, el Consell avisa que el Cross Solidari és la primera activitat que suspèn però que estan estudiant també “la viabilitat econòmica de projectes com els Patis Oberts a les Escoles o la Iniciació Esportiva, projectes de l’Ajuntament que acaba executant el Consell Esportiu.”

La nota oficial de la Comissió Directiva ha estat contestada per l’Ajuntament on es queixa del “contingut i el to del comunicat” i que s’hagi assabentat de la decisió la tarda de dimecres quan es va donar a conèixer. Avisa que el comunicat del Consell Esportiu fa meres especulacions sobre el tema econòmic ja que “el procediment per la concessió de les subvencions de concurrència competitiva en l’àmbit de l’esport s’està tramitant actualment, no ha finalitzat el procés de valoració ni s’han establert els imports que s’atorgarà a cadascuna de les 44 entitats que ho han sol·licitat.” I insisteix que “manté el seu compromís amb la promoció de l’esport a la ciutat a través del suport a l’ampli teixit associatiu i, principalment, a l’esport de base per la seva vàlua en la formació en valors d’infants i joves.”

Tot sembla indicar, doncs, que hi ha mala sintonia entre el Consell Esportiu i el govern municipal i que, pel que hem pogut saber en aquest digital, l’Ajuntament manté un cert distanciament amb l’organisme arran dels problemes que es van derivar de les denúncies presentades per la gestió del Consell i que encara estan en tràmits judicials. De fet, resulta significatiu que la Comissió Directiva afirmi en el seu comunicat que l’òrgan de direcció “ha de vetllar per la gestió dels recursos econòmics de l’entitat”, justament un dels aspectes que es van posar més en qüestió quan es van produir les denúncies, per les diferències en les comptes presentats a la Generalitat i algunes despeses no justificades.

El més curiós, no obstant, rau en el fet que dels 12 membres de la Comissió Directiva del Consell Esportiu, exactament la meitat siguin representants directes de l’Ajuntament elegits per l’equip de govern, de manera que costa d’entendre que no sabessin que les subvencions s’estan encara tramitant com afirma el comunicat municipal, i encara més, que es mostrin en desacord amb el mateix ajuntament que té la meitat de la Comissió Directiva; i no només en la forma, sinó en el to, com es queixa el comunicat del govern.

Tot plegat només posa novament de manifest la sensació de naufragi generalitzat que travessa la gestió municipal en moltes àrees.