La promoció va ser aprovada per l’Ajuntament de Barcelona però els nous habitatges previstos estan a tocar dels blocs de Santa Eulàlia 2

Dissabte 10 de gener va haver una concentració veïnal a la plaça Escorça, just davant de la anomenada “illa Citroën” per discutir sobre el futur immediat d’aquest espai, avui amenaçat per la construcció de nous blocs.

En el Pla General Metropolità de 1976 aquest espai, que ara ocupen instal·lacions de la Citroën, estaven destinades a convertir-se en un parc, en una zona verda, just a la frontera entre dos barris, La Bordeta i Santa Eulàlia, que pateixen una forta densitat de població.

En el mes de juliol de l’any passat, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una modificació inicial del Pla Metropolità per facilitar una operació urbanística en aquest espai amb la construcció de més de dos cents nous habitatges que haurien d’ocupar un 30% del l’espai previst com a zona verda. Aquesta construcció es faria en la façana de cara a L’Hospitalet, just davant dels blocs de Santa Eulàlia 2.

La promotora d’aquesta operació urbanística és la companyia multinacional Stellantis, amb seu social a Amsterdam, i que es el fruit de la fusió de diverses empreses automobilístiques com la mateixa Citroën, Peugeot, Opel/Vauxhal,, Fiat, Alfa Romeo, Dodge i Chrysler. Aquesta companyia busca revaloritzar els terrenys que han ocupat durant dècades, amb una operació clarament especulativa sota el paraigua de l’enèsima modificació del Pla General Metropolità.

Inicialment, aquesta modificació del Pla General va ser aprovada amb els vots del PSC, de Junts, Vox i ERC a l’Ajuntament de Barcelona. En una recent sessió del Consell de Districte de Sants-Montjuic, ERC i Junts van modificar el seu vot afirmatiu cap a l’abstenció, com a fruit de la pressió veïnal contra aquest pla urbanístic.

Del costat hospitalenc, les veïnes i veïns dels blocs de Santa Eulàlia 2, es manifesten amb preocupació i contraris a aquestes noves construccions que, no només ocuparien un espai verd previst, sinó que els limitaria moltes hores de llum solar i també la circulació d’aire entre les dues ribes de la Riera Blanca.

La concentració que s’ha fet al cantó de Santa Eulàlia, just al costat de la plaça Escorça, ha estat organitzada pel Comuns de Barcelona i de l’Hospitalet i ha aplegat al voltant de mig centenar de veïnes i veïns de La Bordeta i de Santa Eulàlia. Membres de la Marea Pensionista de l’Hospitalet han recordat la mobilització veïnal que, en els anys 70, va impedir la construcció d’un gratacels a Santa Eulàlia 2, just al carrer Ramon i Cajal. També l’associació veïnal Som Santa Eulàlia ha mostrat la seva solidaritat contra la construcció d’aquests nous blocs a la illa Citroën que afegiria encara més ciment a la riba barcelonina de la Riera Blancs desprès de la construcció d’una suposada residencia d’estudiants en els terrenys de la antiga fàbrica Potax, just a l’altra banda de les vies del tren i del Metro.

Per acabar, la concentració ha decidit la convocatòria d’un gran acte veïnal el proper dissabte 17 de gener a la Rambla Badal per decidir noves accions contra aquest nou atemptat urbanístic. Des dels Comuns s’ha iniciat una recollida de signatures a favor de convertir la illa Citroën en un nou parc.

S’albira un intent d’aproximació del govern socialista cap els republicans, en la dura perspectiva de perdre votació rere votació

Fins a 106 mocions aprovades pels plens municipals d’aquest mandat, estan encara en curs segons les dades oficials del propi Ajuntament a la Seu Electrònica. Això vol dir que totes aquestes mocions que es van aprovar des de setembre del 2023 fins al desembre de l’any passat encara no s’han resolt, ni aplicat, ni posat en marxa. Es van aprovar en el seu dia però estan exactament igual que el dia que es van aprovar. D’aquestes mocions, la mes antiga sense aplicar-se, és una que va presentar el grup municipal del PP al setembre del 2023 (27.9.2024) i que el propi Ajuntament va actualitzar l’11 de novembre del 2024. Es tracta d’una moció on s’instava “al govern municipal a fixar un calendari de reunions de la Junta de Seguretat Local i la Junta de Seguretat Local ampliada, així com l’aprovació d’un reglament intern per la convocatòria de la Comissió de Protecció Civil”. Segons la mateixa Seu Electrònica, la previsió d’execució era pel mateix 2023. Naturalment no estava prevista la fase d’execució, però el més curiós és que no calia cap assignació pressupostària (és a dir, era només cosa de gestió) i no s’havia registrat cap mena d’incidència (cosa que indica que si segueix en curs és purament per una qüestió d’incompetència o purament de desídia).

Per fixar un calendari de reunions i per aprovar un reglament intern s’ha hagut d’esperar 28 mesos i 12 dies (864 dies exactament) i encara no s’ha fet. És a dir, caldrà seguir esperant. Si això que es va aprovar al setembre del 2023 encara resta pendent, ens podem imaginar què passarà amb les mocions que es van aprovar el darrer mes de novembre de l’any passat.

No cal insistir que entre la multitud de mocions pendents de resolució n’hi ha moltes de complexes: perquè requereixen de partida pressupostària o perquè exigeixen mecanismes de contractació, reestructuració de serveis o noves infraestructures. És el cas, per posar un exemple, de la reobertura de la ràdio o dels debats polítics a la televisió local que ja esperaven activar-se l’any 2024, que no s’han activat l’any 2025 i que no sembla que el govern Quirós hi tingui cap interès, malgrat que es tracta de mocions aprovades per la majoria del Consistori en tos dos casos.

Cal destacar també que a finals de l’any 2024, és a dir, fa un any i pocs dies, el nombre de mocions pendents de resoldre’s era de 59. Ara ja son 106, i encara queden 16 mesos de mandat: tot aquest 2026 i 4 mesos llargs del 2027.

Com ja s’ha explicat en altres ocasions, moltes d’aquestes mocions s’han aprovat amb el vot favorable dels regidors socialistes, qüestió que permetria pensar que la seva resolució no hauria de tenir massa entrebancs. Doncs les dades posen de manifest que el principal problema no és que les mocions vagin a contracor del que proposa el govern: es tracta, simplement, d’una incapacitat de gestió, element que té molt difícil solució perquè amb el pas del temps, enlloc de veure’s una sortida, les dades indiquen que es va empitjorant a passes agegantades.

Aquesta realitat, que ofega el govern local i que s’ha vist plàsticament en el darrer ple, amb la no aprovació dels pressupostos del 2026 per la via habitual, fa que l’equip Quirós no tingui més remei que apropar-se als grups de l’oposició que el poden ajudar a resistir fins a final de mandat. El problema és que no estan gens acostumats i els costa molt negociar res.

Els dos darrers anys ho van intentar amb els Comuns, fins que la decepció d’aquests va ser tan gran, que en el darrer exercici van votar en contra dels pressupostos presentats. Ara, alguns moviments molt recents apunten a una aproximació al grup municipal d’ERC. Divendres, per exemple, el partit socialista a nivell local va emetre un comunicat —una cosa una mica insòlita—, ràpidament divulgat pels canals d’informació oficials, queixant-se del maltracta del grup municipal del PP al grup municipal d’ERC-EUiA en unes recents declaracions de la seva portaveu.

El govern sembla haver detectat un intent de gir dels republicans oberts a algun tipus de negociació. La realitat però, és que la mà ha estat sempre estesa des de l’oposició d’esquerres, però el menyspreu endèmic del govern segurament no havia estat capaç de detectar-ho. Fins ara, el que s’ha posat de manifest és que, entre les moltíssimes qualitats del govern Quirós, la capacitat negociadora no ha estat el seu fort.

Agraeix a Vox i als Comuns haver-se reunit per parlar-ne i aquest darrer grup expressa la seva convicció de pactes si hi ha un gir en la política social del govern

El grup municipal del PP a través de la seva portaveu, Sonia Esplugas, ha fet unes declaracions molt dures en les que titlla al grup municipal d’ERC-EUiA de “bipolar”, pel fet que no ha tingut ni tan sols en consideració la proposta del PP sobre la moció de censura, menyspreu que considera que dona ales al govern local.

Segons Esplugas, el grup municipal republicà ha passat en molt poc temps de mostrar-se absolutament decebut de les actituds del govern Quirós, a “estendre la mà al govern” per tal que canviï de talant i negociï. Això ha vingut arran de l’atrevida proposta dels populars de cercar una alternativa a l’actual govern per la via d’un acord conjunt de totes les forces d’oposició al marge del posicionament ideològic. El PP local era conscient de les enormes dificultats de la proposta però considerava que era important reunir-se i parlar, perquè la primera demostració de la voluntat existent per sobre de les sigles era el fet que, per elegir un nou alcalde, aquest havia de recaure necessàriament en el portaveu del primer grup de l’oposició.

En aquest sentit Esplugas ha mostrat la seva decepció envers els republicans que ni tan sols han accedit a una reunió per parlar-ne, a diferència del que han fet els Comuns o el grup municipal de Vox, als quals ha agraït la deferència. En les recents declaracions de Jaume Graells, portaveu d’ERC-EUiA, es posa de manifest la clara postura republicana d’apostar per una entesa amb l’equip Quirós, tenint en compte que la ciutat està en una situació d’emergència i de que ja s’ha vist que els hi costarà molt governar tots sols sense acords previs. En això hi ha plena coincidència amb els Comuns que també aposten per arribar a acords amb el govern sempre que aquest emprengui un gir en les seves polítiques i aposti per solucions de millora de la realitat social en aspectes com ara l’habitatge, la convivència o la neteja viària.

El que separa els grups municipals de l’esquerra i de la dreta, més enllà de la retòrica ideològica, és justament que els grups municipals del PP i de Vox estan convençuts que l’equip Quirós és incapaç de resoldre els problemes de la ciutat per dues raons fonamentals. La primera, la seva manifesta incapacitat de gestió i la segona, el seu hàbit de més de 40 anys de govern en solitari que els impedeix considerar ni tan sols la possibilitat d’escoltar propostes diferents per afrontar els enormes dèficits que la ciutat presenta. Aquesta convicció és el que ha empès al grup popular a treballar-se la moció de censura.

Una prova del que Esplugas considera una pèssima gestió és la carta que la portaveu del PP ha enviat als treballadors de l’Ajuntament i a les entitats del municipi, desmentint les afirmacions del govern Quirós que posava en la no aprovació dels pressupostos municipals les dificultats per complir amb les millores salarials de la policia local, les possibilitats d’ampliació de la plantilla municipal o el mecanisme de les subvencions públiques a les entitats cíviques.

La carta d’Esplugas explica amb detall que els pressupostos no son cap impediment per assumir els compromisos perquè existeix el procediment legal de les modificacions de crèdit previstes per incorporar millores, reforçar les necessitats socials o atendre a compromisos de darrere hora. Per cert que aquest mecanisme de les modificacions de crèdit que haurien de ser excepcionals en el cas d’elaborar-se a consciència un pressupost ajustat a les necessitats, s’ha convertit a l’Hospitalet en l’instrument habitual de cada plenari, element que posa de manifest que ni el pressupost és una eina mínimament treballada, ni la improvisació és un factor excepcional sinó més aviat el rutinari.

Un comunicat dels republicans, perfectament previsible, situa l’horitzó de qualsevol possibilitat de canvi on sempre hi és: en les properes eleccions municipals

Com era molt previsible i havia calculat perfectament el govern local, l’alternativa d’una moció de censura que modifiqués el govern municipal arran del fracàs de l’aprovació dels pressupostos per l’any 2026, ha estat rebutjada, de manera directe pel principal grup de l’oposició, ERC-EUiA. A través d’una roda de premsa ahir mateix i d’un comunicat distribuït posteriorment, el grup municipal republicà afirma que no participarà “en cap escenari que ens faci dependre, directament o indirectament de l’extrema dreta” i es mostra convençut que “el canvi real i durador només pot arribar a través de les urnes”. D’aquesta manera, el principal grup de l’oposició rebutja la proposta feta quatre dies després de la pèrdua de la moció de confiança per l’actual alcalde, per part del Grup popular, que pretenia una “alternativa de govern de concentració que revertís la situació d’abandonament que pateix l’Hospitalet”.

La proposta de l’alternativa de govern de concentració municipal passava necessàriament per votar un nou alcalde —que previsiblement hauria de recaure sobre el principal partit de l’oposició, en aquest cas el republicà Jaume Graells— que fos capaç de nomenar un nou govern amb membres dels quatre grups municipals que van derrotar els pressupostos del govern Quirós o, en el seu cas, per només regidors d’alguns dels grups d’oposició amb el suport extern de la resta. Des del dia en que es va fer pública la proposta fins al moment del comunicat d’ERC hi ha hagut només 7 dies hàbils i molts d’ells en mig de les festes tradicionals, de manera que sembla evident que la proposta del grup popular no ha estat objecte d’una negociació seriosa ni d’una reflexió acurada per part de cap grup polític. Sembla evident, doncs, que la proposta del partit popular ha estat rebutjada directament per les connotacions simplement ideològiques que se suposava que una proposta d’aquestes característiques podia incloure.

Només dos dies després del comunicat del PP, va ser el grup municipal de Vox el que emetia una nota de premsa on assegurava que no “negociaremos sillas ni prebendas” malgrat estava disposat a seure amb la resta de grups de l’oposició per debatre sobre el futur de la ciutat.

Per ERC sembla evident que “no hi ha una majoria de govern ni tan sols per aprovar els pressupostos, però també que no existeix una majoria alternativa viable” i ho projecta tot al que pugui passar d’aquí a un any i mig: “creiem fermament que qui vulgui un canvi progressista, una alternativa sòlida, honesta i pensada en clau de l’Hospitalet, ha d’expressar-ho amb força a les properes eleccions municipals. Només així serà possible obrir una nova etapa amb garanties i amb un projecte clar.”

De la nota d’ERC es desprèn una lectura esbiaixada de la proposta del grup popular pel fet que el grup popular no plantejava un canvi progressista sinó “uns acords de mínims que ens portin a formar un govern de concentració i posar fi a la situació d’abandonament que pateix l’Hospitalet”. Pel grup popular la idea era “aconseguir un acord en el que tots els grups siguem capaços d’establir unes línies vermelles a respectar, perquè tots ens poguem unir per millorar una ciutat que va a la deriva”.

Fins el moment present, els únics que no s’han pronunciat explícitament han estat els regidors dels Comuns, malgrat que es prou coneguda la seva oposició radical a establir els mínims contactes amb cap representant de l’extrema dreta.

Una ocupación momentánea de las instalaciones desata nuevamente las protestas por el abandono en que está sumido el patrimonio industrial de l’Hospitalet.

La ocupación momentánea por unos desconocidos del recinto industrial Albert Germans, hoy sumido en un abandono total, ha provocado una vez más, las protestas tanto de partidos políticos como de los vecinos por la inacción del gobierno municipal para darle un futuro a estas instalaciones, reivindicada para usos sociales y equipamientos para el barrio y para la comunidad en general.

El día 31 por la tarde saltó la alarma en la antigua fábrica Albert Germans, situada en la barriada de Sant Josep, ya que estaba siendo ocupada por un colectivo numeroso de personas. Mossos d’Esquadra y Guardia Urbana se presentaron en el lugar y finalmente, tras unas negociaciones, el edificio fue abandonado por los ocupantes.

Esta no es la primera vez que ha sido ocupada la antigua fabrica Albert Germans. Un colectivo juvenil lo hizo en el 2022 y fueron desalojados por la policía en el 2024. En aquel entonces lo utilizaron para crear un huerto urbano, abrir un taller de bicis, un lugar para encuentros… Representantes del movimiento vecinal reclamaron en aquel momento una cesión de las instalaciones al barrio.

La Plataforma Recuperem Albert Germans, que viene reivindicando la habilitación del antiguo complejo fabril de principios del siglo XX en un espacio multidisciplinar, en un proyecto abierto en el barrio y en toda la ciudad, y con la ambición de convertirlo en un motor social y cultural en beneficio de la comunidad local, han hecho público un comunicado en el que denuncian “la falta de gestión e inacción del gobierno municipal del PSC” que hace que la antigua fábrica continue “en estado de total abandono”, invitando “a que personas sin hogar se planteen acceder a ella para tener techo mientras encuentran alguna salida a su situación”.

“Hasta que los responsables municipales no se tomen en serio actuar, abrirlo y poner en marcha, cualquiera de las numerosas propuestas que hacemos vecindario y entidades para Albert Germans, situaciones como la del día 31, probablemente sigan sucediendo”, añaden.

También afirman: “Claramente, el actual equipo de gobierno no está capacitado para dar respuestas coherentes, ni responsabilizarse de absolutamente nada. Eso sí, nunca faltan los fuegos de virutas y los actos estériles como la celebración del centenario de la ciudad”.

Los grupos políticos como En Comú Podem y ERC también han hecho oír sus protestas por la situación de este equipamiento. De forma unánime protestan por el abandono del patrimonio industrial existente en l’Hospitalet debido sobre todo a la inacción del actual gobierno municipal que tuvo que renunciar a la cesión del complejo a RENFE para habilitarlo como centro de formación, después de que la empresa rechazara su ofrecimiento.

Una moción aprobada en el pleno del ayuntamiento del mes de octubre pasado exigía incluir en los presupuestos de 2026 partidas para la reforma de edificios históricos, reivindicados por vecinos y entidades, como los de las antiguas fábricas Albert Germans, Cosme Toda, Can Llopis, Can Batllori y Can Tries. El destino final de esas instalaciones debería ser para equipamientos sociales y culturales. 

Este era el primer punto de la moción, que constaba de cuatro, y que fue aprobada gracias a los votos de toda la oposición (ERC-EUiA, Comuns, PP y VOX). El grupo municipal de los socialistas votó en contra de toda la propuesta ya que, según su portavoz Cristina Santon, había muchos temas diferentes mezclados en la moción y su negativa tenía que ver con la pretendida cogestión de estos centros, ya que consideraba que esta labor “ha de ser municipal”.

Precisamente la moción, en su tercer punto, proponía que se estableciera un protocolo de cogestión de equipamientos municipales con entidades y plataformas ciudadanas en un plazo de seis meses. Esta idea solo tuvo el apoyo de los Comuns, promotores de la moción y de ERC-EUiA.

La Plataforma Recuperem Albert Germans también manifiesta en su comunicado que: “Lo que sí es relevante e indignante es la falta de respuesta de todas las administraciones públicas sin excepción, ante la situación de vulnerabilidad y emergencia habitacional que hemos visto en casos de extrema gravedad como el del edificio B9 de Badalona y la decisión de expulsar a cientos de personas para dejarlas directamente en la calle sin ninguna alternativa” y continúan: “Y aunque lugares como los edificios de Albert Germans no son ninguna solución habitacional para nadie, aún lo es menos vivir en la calle”.

Manuel Domínguez (Co-coordinador de Comuns de l’Hospitalet)

L’any 2025 va començar amb certes expectatives, amb cert optimisme. Feia mig any que teníem nou alcalde i això per sí sol ja podia generar aquest optimisme, per la ingènua esperança de que els canvis han de ser per a millorar i perquè pitjor que el tàndem Marín-Bellver, especialment el dels darrers anys, no ho podien fer.

Des del Grup Municipal L’Hospitalet En Comú Podem havíem signat uns pactes per a aprovar els pressupostos, que incloïen algunes mesures que, a poc que es portessin a terme, significarien importants millores per a la població de la ciutat. Havíem aconseguit la congelació de les llicències d’apartaments turístics i l’IBI. L’1 de gener de 2025, teníem l’esperança de seria un any en el que començaríem a remuntar, a posar solucions a les emergències que pateix l’Hospitalet. Per això ens havien votat i aquesta és la nostra funció.

No ha estat així, malauradament no ha estat així. El 5 de gener ja vam veure amb sorpresa i tristor com hi havia una carreta del centenari del títol de ciutat a la cavalcada de reis. Mireu, això del centenari del títol de ciutat té una importància real escassa (com el títol va tenir en 1925), però crec que és molt il·lustratiu de la deriva del govern local: fer servir un fet propagandístic d’una dictadura per portar el rei i fer-te propaganda amb la monarquia. Des del punt de vista ideològic et situa molt bé: el centenari del títol de ciutat, sí, la recuperació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil, no.

Un altre tema és el que ha costat tot això i la rapidesa en organitzar diversos actes i dues visites del rei (ja va venir en febrer) mentre s’argumenta que altres accions que porten pendents molts anys (rehabilitació i senyalització del patrimoni, excavacions al Castell de Bellvís…) no es poden fer per les dificultats administratives.

Entre una visita del rei i l’altra, els problemes de l’Hospitalet han crescut. Prenent el concepte de la descripció que fan des de  CC.OO. de la situació de les escoles (que porten anys denunciant), nosaltres diem que molts dels aspectes de la ciutat es troben en emergència.

Els centres educatius públics es troben en la pitjor situació des de fa dècades. A la massificació i els grups afegits (els “bolets”), als patis hostils i la manca de climatització a l’estiu, hem de sumar les calefaccions que no funcionen, com han denunciat des de la Intersindical. Les biblioteques encara estan molt per sota del que necessitem. El problema de l’habitatge continua sent gravíssim i la convivència als carrers ha estat molt complicada, especialment a l’estiu. Les dades de criminalitat segueixen creixent…

Les respostes des del govern del PSC han estat entre lentes i inexistents. Lentes, com el Pla de l’Habitatge, que esperem que comenci a permetre accions de forma immediata i en les línies marcades pel procés participatiu i el Consell de Ciutat. Inexistents, com en els canvis urbanístics que necessitem, en la millora de la neteja, en la defensa del patrimoni, en l’increment dels parcs i refugis climàtics, en el suport a les entitats, en gairebé tot.

Com vivim en la ciutat dels anuncis, en 2025 hem conegut alguns. Com a mínim ens han estalviat el del soterrament de les vies, encara que sí s’ha fet un del soterrament de la Granvia; és una mena de tradició local. Segurament, l’anunci més transcendental és el Pla del Samontà. Reconèixer que a aquells barris cal fer una intervenció intensa és un pas. Tanmateix, si es manté el tradicional nivell d’execució del que s’anuncia, els problemes s’agreujaran, com s’han anat agreujant en els darrers anys. I sempre, sense la participació de les associacions que porten anys treballant als barris. Per què tenen aquesta al·lèrgia a la participació i cogestió ciutadana?

El 2025 ha estat un any especial, però. Hem vist una manifestació multitudinària que mostrava un malestar social, com feia dècades que no es veia a la ciutat. La convocatòria partia d’un lloc al marge dels moviments socials tradicionals. Alhora, hem vist la consolidació d’uns moviments socials emergents, com Stop Degradació Collblanc-la Torrassa, la plataforma Contra la Especulació Immobiliària i la Massificació Turística o la cooperativa d’habitatge Les Juntes.

També hem vist com des del govern local no s’han portat a debat les ordenances fiscals, l’any de la imposició de la taxa de residus!, i no s’han pogut aprovar els pressupostos, per primera vegada en l’etapa democràtica actual. No sabem si és una irresponsabilitat del govern del PSC per excés de confiança o perquè han fet una maniobra que ja respon a càlculs electorals.

El cas és que 2025 ha estat un any, pel que fa a la política local, amb signes de que algunes coses estan canviant. Els aires que bufen al món occidental són de conservadurisme, però està en les nostres mans bastir una alternativa progressista, també a l’Hospitalet.

La situació actual no és pitjor a la que hem tingut en moments anteriors, i des d’uns moviments socials amb alternatives d’esquerres vam tenir la capacitat d’impulsar polítiques que garantien els drets de la nostra població, de classe treballadora i origen immigrant. Hi ha una solució als problemes de la ciutat des de la lluita pels serveis públics, de la radical defensa de la igualtat entre les persones, de la construcció d’uns espais col·lectius que garanteixin la nostra salut i la convivència i del manteniment d’una seguretat en els nostres mitjans de vida i la nostra integritat física.

L’any ha acabat amb una ocupació de la fàbrica Albert Germans. Aquest espai patrimonial, que vam aconseguir que fos per a ús públic, porta anys abandonat, mentre la ciutat té necessitats d’espais per a habitatge o equipaments. Un digne final per un any perdut més però que pot ser el començament d’un canvi.

Perquè aquest canvi sigui en la direcció de la igualtat i la garantia dels drets, des de la consciència de classe, des de l’orgull de ser de l’Hospitalet, necessitem que en 2026 ens mobilitzem i participem en les lluites, com sempre, com mai.

La gent de l’Hospitalet En Comú serà en aquestes lluites, com sempre, com les que en temps del PSUC va ser un dels motors de l’antifranquisme que va portar la democràcia o del moviment veïnal que va conquerir parcs o escoles, com mai, perquè sabem que ens juguem el futur i les amenaces a la llibertat són les més fortes en gairebé un segle.

La proposta d’alcaldia del ple de desembre no va més enllà de l’enunciat, no hi ha concreció de cap mena i no se sap com es finançarà

El darrer ple de l’any va aprovar una modificació puntual del Pla General Metropolità en unes parcel·les de propietat municipal de la carretera del Mig 6/24, canviant els usos de zona industrial a equipament i les condicions d’edificabilitat, guanyant 19.000 metres quadrats de sol públic. L’objectiu del projecte és traslladar la seu de l’EMMCA, l’escola municipal de música i, en el mateix espai, fer un auditori i un centre de convencions amb capacitat per un miler de persones.

Recordem que l’EMMCA, que es va passar un parell de cursos fora de la seva seu al Gornal per un problema d’estructura de l’edifici que ocupa a l’Avinguda Vilanova, acaba de tornar al lloc que la va veure néixer l’any 2005. A la seu de l’Avinguda Vilanova només hi ha les instal·lacions centrals de l’escola i no disposa de cap auditori que permeti l’assistència de públic. De fet, tret de l’espai de la sala d’actes de La Farga, de la sala Barradas als baixos d’un edifici de la Rambla Just Oliveras i del Teatre Joventut a un carrer poc cèntric de Collblanc, l’Hospitalet no disposa de cap sala que es pugui considerar idònia per activitats artístiques diverses d’una ciutat de 300.000 habitants.

El projecte, per tant, de la parcel·la de la Carretera del Mig suposa un pas endavant interessant en aquest sentit. Per adornar-ho, el govern municipal va anunciar que l’espai es troba al bell mig del Districte Cultural, com si el Districte Cultural fos alguna cosa més que una entelèquia. (De fet, un dels creadors del Districte Cultural, que ja no forma part de l’actual Consistori, va presentar aquest projecte ja fa uns quants anys a l’entitat 3/4 x 5/4, afirmant que el Districte Cultural no representava cap espai concret a la ciutat, sinó una idea d’aprofitament de les decrèpites instal·lacions industrials i logístiques de mitjans del segle XX, per potenciar la cultura, fos on fos).

De fet, aquest projecte de nova seu de l’EMMCA, auditori i centre de convencions es troba en un punt encara molt indeterminat en una cruïlla on conflueixen els carrers Narcís Monturiol, Rosalia de Castro, Leonardo da Vinci, Caterina Albert i Carretera del Mig. Un espai no solament gens cèntric sinó encara sense urbanitzar del tot, amb zones degradades i a tocar de la línia de Vilanova del ferrocarril.

Malgrat que la proposta va ser aprovada amb el vot favorable de tots els grups i l’abstenció de Vox, els portaveus van insistir que el que s’ha portat al ple és encara un projecte molt inconcret que caldria explicar amb més detall. Pel que es va veure, el portaveu socialista encarregat de defensar el punt, José Antonio Alcaide, sabia del projecte tot el que s’havia posat sobre la taula: en realitat molt poca cosa. La suficient per afirmar que els equipaments previstos generarien “creixement econòmic en els àmbits artístic, educatiu del coneixement i congresual”.  L’alcalde va reble el clau afirmant que aquest ha estat un primer pas i que el projecte s’haurà de concretar més endavant, perquè acaben d’iniciar-se els primers tràmits i no hi ha previsió encara de finançament ni dels ajuts que caldrà cercar per fer realitat la proposta.

La ciutat va créixer sense parar fins als anys 80 i va aturar el seu creixement en els 20 anys darrers del segle XX

Previsiblement, aquest mateix any l’Hospitalet superarà els 300.000 habitants, una frontera demogràfica a la que mai en la història s’havia arribat. Només un alcalde havia somniat arribar a aquest nombre d’habitants. Es tractava del sisè de la dictadura franquista, José Matías de España y Muntadas, que va fer que la ciutat passés d’uns 125.000 habitants quan ell va arribar al càrrec (1962) fins als més de 250.000, quan va donar el relleu (1973). Aquell alcalde que, en una mica més d’una dècada va multiplicar per dos el nombre d’habitants i, per tant, va més que duplicar la superfície construïda —va ser entre els anys 60 i 80 el segon municipi de Catalunya que més va créixer i que mes territori va ocupar— volia que la ciutat arribés als 300.000 habitants per una única i molt exclusiva raó: era la única manera de ser Procurador en Corts (el pseudo parlament del franquisme) de manera directa. No cal dir que es va quedar una mica per sota del que havia desitjat i per la qual cosa havia convertit la ciutat en la meca dels promotors immobiliaris. Poc després, els altres dos alcaldes del franquisme que el van succeir van intentar no superar la barrera, malgrat que la situació estava tant al límit que a l’any 1981, dos anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques, el cens va escalar fins els 294.000 habitants.

A partir d’aquest moment i fins a l’any 2000, la ciutat va retrocedir en nombre d’habitants. Es va racionalitzar l’edificació —no es va aturar mai del tot— i es van intentar resoldre els enormes dèficits que un creixement d’aquesta envergadura i a aquest ritme havia provocat. A partir de l’any 2000, a la meitat del període de Celestino Corbacho d’alcalde, el nombre d’habitants torna a augmentar, de manera que quan ell plega (2008), la ciutat ha recuperat ja el volum d’habitants que tenia quan Capdevila, el successor de l’alcalde España, va arribar al poder. Aquells 258.000 habitants de l’any 2008, creixen fins als gairebé 275.000 quan Nuria Marín deixa l’alcaldia (17.000 nous habitants d’augment en 15 anys) i, un parell d’anys després, les seves polítiques expansionistes pel que fan a l’edificació, provocaran que la ciutat arribi als 300.000 habitants censats durant aquest 2026.

D’aquesta manera, segons les dades demogràfiques globals i a grans trets, amb Matías d’España l’Hospitalet va créixer 125.000 habitants en 11 anys; amb Capdevila i Perelló (1973-1979) uns 40.000 habitants més; amb Pujana (1979-1994), va decréixer uns 22.000 habitants, amb Corbacho va augmentar uns 12.000 habitants en 14 anys i amb Marín uns 17.000 en els darrers 15 anys.

Aquest volum de població de cara a les properes eleccions de maig del 2027, farà que la ciutat hagi d’elegir no 27 regidors sinó 29, segons la llei electoral, que obliga a que el nombre de regidors sigui senar i a que s’elegeixin 25 regidors si es passen de 100.000 habitants censats i un de mes per cada 100.000 habitants més o fracció. L’Hospitalet haurà d’elegir 29 regidors si supera els 300.001 habitants i 31, si algun dia supera els 400.001.

Seguint el ritme actual, i sempre sobre dades prospectives, el cens electoral estarà al 2027 entorn als 188.000 habitants i el nombre de vots vàlids, si se segueix el ritme de les darreres, al voltant dels 94.500 vots, amb una participació mitjana del 52,5%. D’acord amb la mateixa línia prospectiva, si el PSC es manté sobre el 39% de suport electoral obtindrà 14 regidors. Si ERC se situa com va passar a les darreres al voltant del 13% obtindrà 4 regidors; uns altres 4 el PP (12%) i Vox (11%) i 3 els Comuns (10%). Per tant, anant les coses tal com van anar més o menys l’any 2023, l’oposició mantindria novament una majoria de 15 regidors sobre 14 del PSC.

És evident que aquest estudi prospectiu és basa simplement en els resultats de fa tres anys, però les coses poden canviar notablement perquè la tendència de l’esquerra no és precisament molt positiva mentre que la de la dreta apunta cap a munt. Tampoc s’han tingut en compte altres tendències que poden modificar el pes dels regidors. El cas d’Aliança Catalana és clau, però també pot ser-ho una disminució notable del nombre excessiu de candidatures, especialment del ventall ideològic de l’esquerra. Van haver 17 candidatures a l’Hospitalet i només 5 van obtenir per sobre del 5%. D’aquestes 17 candidatures, al menys 10, podrien ubicar-se en el fragment de l’esquerra i només 3 van obtenir regidors.

De tenir-se en compte on apunten les noves tendències als inicis del 2026 (falta un any i un trimestre per les noves municipals), no és fàcil que el PSC renovi la majoria absoluta i és molt possible que s’incrementi el pes de la franja ideològica de la dreta. Potser no tant com perquè pugui governar còmodament a l’Hospitalet però si per convertir la governació en molt més complexa del que està ara mateix.

El recompte anual de sensellarisme es tanca un any més amb xifres dramàtiques que avergonyeixen per la seva dimensió social

El nombre de persones que dormen al carrer comptabilitzades a l’últim recompte realitzat fa pocs dies s’eleva a 117. Si s’hi sumen les que pernocten en algunes residencies i recursos habitacionals municipals habilitats per donar resposta a aquestes necessitats s’eleven a un total de 185, un 30% més en comparació al recompte realitzat l’any passat per aquestes mateixes dades.

El passat 11 i 12 de desembre es va dur a terme el recompte anual de persones que viuen al carrer i on van participar prop de cent persones voluntàreuies de diferents barris i entitats de la ciutat i de fora. Va ser organitzat conjuntament per la Creu Roja, Càritas Diocesana de Barcelona, ​​La Vinya, l’associació Suara i l’Ajuntament de l’Hospitalet. L’objectiu era actualitzar les dades per dimensionar la realitat del sensellarisme  a la ciutat i orientar les polítiques i els recursos d’atenció social que han de resoldre aquest problema que creix any rere any.

El dispositiu del recompte es va iniciar a les 10 de la nit i va acabar a les dues de la matinada. La ciutat es va dividir en 24 zones que sistemàticament són els llocs on es  localitzen les persones que dormen al carrer de manera habitual. Els voluntaris del recompte es van organitzar en 24 grups i van revisar els carrers barri a barri per identificar els espais i les persones que aquell dia dormien al carrer.

A les 117 persones que es vn localitzar pernoctant al carrer cal afegir-hi 54 persones que aquella nit estaven allotjades a la residència d’estada limitada dels Alps. En aquest recinte municipal se’ls ofereix serveis de residència, menjador social i dutxes externes a persones sense sostre. També es van comptabilitzar 14 persones que estan allotjades en els nous recursos municipals d’urgències per a dones i en pisos socioeducatius d’estada temporal. El recompte final es va situar en les 185 persones en situació de sense sostre i que van ser detectades aquella nit.

Del total de persones que es van localitzar dormint al carrer aquell vespre, la meitat ho van fer a dos districtes de l’Hospitalet. Un terç dormien als carrers del Districte I (Centre, Sant Josep i Sanfeliu) i un 19% al Districte VI (Bellvitge i Gornal). Si comparem les xifres d’aquest any amb les de l’any passat, les persones que dormen al carrer o estan de forma provisional a la residència dels Alps o als altres espais d’acollida de la ciutat, és significativament superior.

Al recompte de l’any passat es van registrar 142 persones (aquest any 185) sense casa, 100 dormien al carrer i 42 als recursos municipals com la residència els Alps. En total, aquest anys han estat un 30% més, un fort increment respecte de l’any anterior.

Tenint en compte aquesta realitat el que sobte és que un any darrere l’altre no hi hagi una política activa a nivell municipal per acabar amb el sensellarisme. Sembla evident que els recursos que s’adrecen per resoldre els problemes d’urgència a la residència Els Alps i els de les cases d’acollida segueixen sent massa pocs per la necessitat creixent de persones sense llar a la ciutat. D’un any a l’altre, creix el nombre de ciutadans que dormen al carrer dia a dia sense que l’Ajuntament es plantegi una política que acabi amb aquest escàndol cívic: gent vivint i dormint al carrer dia a dia, faci fred o calor, sense els mínims recursos d’higiene i sense els serveis essencials imprescindibles en una societat democràtica del segle XXI a la segona ciutat de Catalunya.

Cada any es fa un recompte de la misèria, però la misèria no solament no desapareix sinó que creix dia a dia i el govern municipal retorna any rere any milions de superàvit als bancs. No estaria de més que les entitats que organitzen el recompte de la misèria insistissin sobre el govern municipal no només perquè les xifres no augmentin, sinó perquè el sensellarisme desapareixi definitivament.

José Miguel Guerrero, presidente de Confemetal y de la patronal europea del metal Ceemet, participa en el Fórum Empresarial del Llobregat de la patronal AEBALL de l’Hospitalet y el Baix Llobregat, donde su presidente, Santiago Ballesté, ha subrayado la necesidad de integrar a todos los operadores, públicos y privados, para fortalecer y desarrollar la industria del sector.

El último invitado del Fórum Empresarial Llobregat, celebrado en l’Hospitalet, ha sido José Miguel Guerrero, presidente de Ceemet, la patronal europea que representa los intereses de las industrias del metal, la ingeniería y la tecnología. Guerrero es además presidente de Confemetal, la Confederación Española de Organizaciones del Metal.

El presidente de AEBALL, la patronal de l’Hospitalet y el Baix Llobregat y también del Fórum, Santiago Ballesté ha subrayado que cuando Europa está definiendo en estos momentos las reglas del juego industrial para las próximas décadas, “tener al frente de Ceemet a un representante español es una oportunidad extraordinaria para asegurar que las normativas, directivas y estrategias europeas tengan en cuenta la realidad de las empresas del territorio”. En efecto, Guerrero fue elegido hace un año en Bruselas presidente del Consejo Europeo de los Empleadores del Metal, la Ingeniería y la Industria de Base Tecnológica, Ceemet por sus siglas en inglés. Sus miembros son organizaciones empresariales que agrupan a más de 200.000 empresas, con 17 millones de empleos directos que ascienden a 35 millones incluyendo los indirectos. Ceemet representa al mayor sector industrial europeo, tanto en términos de empleo como de valor añadido bruto. 

Los aspectos considerados “imprescindibles” son la formación profesional, la recalificación continua y la colaboración entre empresas, administraciones y centros formativos. En nuestro territorio Llobregat, con un potente tejido industrial y un ecosistema educativo de calidad, los ponentes destacaron que “existe una oportunidad real para convertirse en referentes si se sabe trabajar de manera coordinada”.

Ballesté ha indicado que las industrias del metal y la tecnología están afrontando un conjunto de retos que ya no pertenecen al futuro, sino al presente, como es el caso de la transición energética, “que obliga a repensar procesos, inversiones y costes en un contexto de exigencias ambientales cada vez más estrictas”. En cuanto a la digitalización industrial y la industria 4.0, AEBALL indica que redefinen modelos productivos, cadenas de valor y perfiles profesionales, mientras que las nuevas políticas europeas de sostenibilidad impactan directamente en las pymes y en su capacidad de adaptación. Y, además, Ballesté destacó el desarrollo creciente de sectores estratégicos como el aeroespacial y la defensa, “donde la industria del metal es absolutamente imprescindible para garantizar soberanía tecnológica, capacidad productiva y competitividad internacional”. Sin olvidar la nueva movilidad: vehículos eléctricos, autonomía sostenible, etc.

En su intervención, el presidente de Confemetal y Ceemet, José Miguel Guerrero, ha afirmado que el sector del metal es heterogéneo, transversal e interrelacionado. “Nos encontramos en un contexto de transformación tecnológica disruptiva, un imparable proceso de digitalización, un viaje acelerado hacia la sostenibilidad, transformación de personas con profundos cambios de valores que redefinen el modelo económico y productivo a un ritmo vertiginoso. Además, según ha indicado, “la industria está en plena transformación y hay que apostar por una reindustrialización inteligente” para recuperar la autonomía estratégica. En ese sentido, es esencial la inversión en I+D+i para afrontar la necesaria transformación digital y medioambiental.

Guerrero ha indicado que hay que compatibilizar la descarbonización con la competitividad, y apostar por medidas que mejoren la competitividad empresarial apostando por el valor añadido en vez de volumen. El presidente de Confemetal también ha indicado que el reto de la digitalización e innovación residen en la rapidez de desarrollo de herramientas digitales sin profesionales cualificados suficientes. En este sentido, la mejor base para internacionalizar las empresas y escalar es una buena base tecnológica. La clave, a su juicio, es detectar necesidades tecnológicas y evaluar su impacto en las pymes. Y evitar que las empresas con capacidad técnica para innovar choquen contra la regulación o la fiscalidad. También es importante la unidad de mercado real. En este sentido, Guerrero ha anunciado que Confemetal realizará un estudio de digitalización de la pyme en 2026. 

En cuanto a la energía, Guerrero ha hecho alusión al principio de neutralidad tecnológica, aprovechando toda tecnología madura y segura, más la capacidad de fuentes renovables ya que ambas son complementarias. La industria necesita un suministro energético estable, seguro y competitivo. También compatibilizar descarbonización y competitividad, con una transición justa para el empleo, así como un calendario realista y acorde a las posibilidades de las empresas.

De Ceemet forman parte las organizaciones empresariales del metal de Alemania, Australia, Austria, Bélgica, Bulgaria, Croacia, Eslovenia, España, Dinamarca, Finlandia, Francia, Holanda, Hungría, Italia, Noruega, Reino Unido, Suecia, Suiza y Turquía. José Miguel Guerrero, empresario del sector del Metal desde hace 37 años, nació en León en 1956, es licenciado en Administración y Dirección de Empresas, PDG por el IESE y máster internacional del Centro Superior de Estudios Empresariales. Mediador mercantil y administrador concursal, actualmente es presidente y consejero delegado de Solventia Solutions, compañía que opera en el sector industrial como fabricante de hardware para telecomunicaciones, así como de la consultoría Tague Consulting. En el ámbito institucional, es presidente de Confemetal, vicepresidente de Cepyme y miembro del comité ejecutivo y de la junta directiva de CEOE, además de presidir la comisión de Educación y Formación de la organización. Es, asimismo, vocal del Consejo Social de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (Uned) y de la Cámara de Comercio e Industria de Madrid.