Reclaman que la necesidad del barrio se centra en liberar suelo para equipamientos, viviendas asequibles y zonas verdes

La autorización de nuevas residencias de estudiantes en Collblanc (dos en concreto) ha provocado la ira de las entidades de la zona quienes consideran que existen otras prioridades y necesidades en la barriada como la construcción de nuevos equipamientos, de vivienda protegida y asequible y la compra de suelo público. (Foto de Portada: Residencia Estudiantil en Travessera de Collblanc)

La existencia de estas residencias para lo único que sirve es para que el resto de las viviendas del barrio vean incrementados sus precios tanto en lo que respecta al alquiler como a la compra. El precio de una habitación en estos edificios estudiantiles puede oscilar entre los 700 y los 1.000 euros/mes. “La construcción de estas residencias estudiantiles representa un gran negocio para estas inmobiliarias involucradas gracias a la gran proximidad de la Universidad de Barcelona a l’Hospitalet”, afirman de forma unánime las entidades del barrio

Collblanc tiene contabilizadas, con estas dos nuevas aprobadas en el pleno —gracias al voto de calidad del alcalde porque en ese pleno estaba ausente un concejal del PP—, hasta cinco residencias para estudiantes. Una de las nuevas es la ampliación de una existente en Travessera de Collblanc, perteneciente al grupo Nodis, y la otra se ubicará en la confluencia de las calles Vallparda/Cotonat, donde anteriormente había un parking privado.

También existe otra cerca del mercado de Collblanc perteneciente al grupo Xior y una más en la calle Rafael Campalans. A todas ellas hay que añadir, según manifestó David Crespí, representante de la Coordinadora d’Ampes Endavant de Collblanc-La Torrassa, “las que se ubican en el municipio colindante justo en la misma frontera con l’Hospitalet, en la misma Riera Blanca”.

Esta barriada tiene, además, como otro lastre, la presión de los fondos buitres que están comprando viviendas y echando a sus inquilinos para transformarlos en pisos turísticos. Ambos hechos crean en la barriada una situación grave que repercute directamente en los precios de los pisos y ha provocado “la expulsión” de muchos vecinos que vivían en la zona.

Collblanc es uno de los barrios más densos de toda Europa con 54.163 habitantes por kilómetro cuadrado, según la Oficina Estadística de la Unión Europea “Eurostat” que publicó en el 2023 un estudio sobre la población en las grandes ciudades europeas (https://ec.europa.eu/eurostat/en/web/products-eurostat-news/w/DDN-20230330-2). Y, a pesar de la necesidad de esponjar esta zona, cada día se pueden ver nuevas construcciones sin que se recuperen terrenos para equipamientos públicos.

Como decíamos, el último pleno municipal aprobó in extremis, con 13 votos a favor y 13 en contra, la autorización de las dos nuevas residencias. Toda la oposición mostró su desacuerdo con la medida y votó en contra, pero no consiguió ningún resultado porque de los 14 concejales de la oposición, uno estaba ausente. Al final se decidió por el voto de calidad del alcalde que vale doble en caso de empate. (https://lestaca.com/lestacalh/el-ple-municipal-aprova-amb-el-vot-de-qualitat-de-lalcalde-dues-noves-residencies-destudiants-que-no-fan-cap-falta-a-un-dels-barris-mes-densificats-deuropa/)

Mientras que el portavoz socialista, José Antonio Alcaide, defendió la aprobación de los dos expedientes manifestando que “como ayuntamiento no podemos ni debemos impedir de forma discrecional una tramitación que cumple con la legalidad”, la oposición de forma unánime denunció que este hecho solo beneficiaba a la especulación e incrementaba la situación de deterioro del barrio de Collblanc.

Manuel Domínguez, portavoz de los Comunes, afirmó que “no se pueden considerar las residencias estudiantiles como un equipamiento docente”, como aseguró el representante socialista en su intervención. “Son un negocio privado tipo hotel donde se alojan personas ajenas a la ciudad” y continuó: “se está cediendo terreno de Collblanc a un negocio privado cuando hay un acuerdo y opinión unánime del propio gobierno de la ciudad del grave problema de esta barriada de falta de espacio público. No se puede construir más. Tenemos una extraordinaria ocupación del suelo”.

“Hemos reclamado en diferentes ocasiones la elaboración del Plan de Usos y donde sea consideradas las residencias estudiantiles como viviendas turísticas ya son ajenas a la ciudad”, afirmó Domínguez quien añadió que “también hemos requerido al actual gobierno de la ciudad la compra de suelo por parte de la administración municipal para ser empleado para la comunidad ya sea en equipamientos, zonas verdes o viviendas públicas y asequibles”.

ERC+EUiA también tuvo una postura similar en contra de la construcción de más hoteles, residencias estudiantiles y pisos turísticoa. “Necesitamos más espacios para escuelas, zonas verdes, equipamientos…”, dijo Jaume Graells en el pleno municipal y apuntó que “este tipo de urbanismo de la ciudad solo está al servicio de los especuladores” y “lo único que genera es la subida de los precios de la vivienda y agranda el grave problema de masificación de los barrios”.

El representante de VOX llegó a manifestar que este tipo de residencias está al servicio de la ciudad de Barcelona y no de l’Hospitalet y reclamó que el barrio de Collblanc lo que necesita son residencias para los ancianos.

La portavoz del PP, Sonia Esplugues, también de la misma opinión que el resto de portavoces contra estos alojamientos para estudiantes, denunció en el pleno que en el barrio de Collblanc precisamente brillan por su ausencia los espacios para los vecinos y apuntó al gobierno municipal que vele para que las residencias estudiantiles no se conviertan en residencias turísticas.

Ahora son los vecinos quienes han mostrado su desacuerdo: “La barriada necesita equipamientos como guarderías, escuelas o refugios climáticos, no nuevas residencias de estudiantes”, dice David Crespí, y sentencian: “Las residencias de estudiantes como los pisos turísticos comportan un incremento de los precios tanto de los alquileres como de las viviendas”.

Otras entidades también han mostrado su desacuerdo y piensan que las residencias no aportan nada al barrio. “Dentro de poco habrá más personas foráneas que autóctonos”, ha denunciado un representante de la entidad Contra la Especulación Inmobiliaria y la Masificación Turística (CEIMT) de l’Hospitalet. l

El ayuntamiento ya ha tomado medidas sobre los pisos turísticos con una moratoria de un año para la autorización de viviendas de uso turístico, hostales, pensiones y albergues de juventud, fruto del acuerdo entre Socialistas y Comunes. En este mes de julio, fue ampliado a los apartamentos. Toda esta normativa, provisional, está pendiente de una aprobación definitiva sobre las licencias de usos de las viviendas que el gobierno municipal ha prometido que se realizará en el próximo trimestre, así como también el Pla de l’Habitatge para l’Hospitalet.

Per primera vegada, el Club Tennis Taula L’Hospitalet competirà a la Superdivisió Masculina, la màxima categoria estatal

El Club Tennis Taula L’Hospitalet, entitat amb més de 50 anys d’història i el club amb més socis de Catalunya en aquest esport de totes les edats i nivells, enguany afronta amb gran il·lusió un repte històric: per primera vegada competirà a la Superdivisió Masculina, la màxima categoria estatal. Una gesta que converteix al club hospitalenc en l’únic de l’àrea metropolitana amb presència a l’elit del tennis taula espanyol.

Aquest èxit representa una fita històrica per a l’entitat, un ascens que, tot i ser inesperat a l’inici de la temporada, es va anar forjant partit a partit. L’equip d’Òscar Gallego ha demostrat una gran solvència, dominant el seu grup a la lliga regular i mantenint el mateix alt nivell a la fase final. Aquest triomf culmina un cicle extraordinari per al club, que suma així dos ascensos consecutius en les dues darreres temporades.

Més enllà del vessant competitiu, el CTT L’Hospitalet és també un referent en inclusió i compromís social. Compta amb un grup d’entrenament específic per a persones diagnosticades de Parkinson, un espai pioner que contribueix al seu benestar físic i emocional. A més, treballa intensament en la formació integral dels joves, amb més de 300 socis i 14 equips en competició, des de l’etapa prebenjamí fins a veterans.

També aposta pel creixement del tennis taula femení, amb un equip campió del seu grup a la Primera Nacional Femenina i una base en consolidació que reforça la presència femenina al club i a les competicions. També el club té programes inclusius que integren edats, gèneres i persones amb diferents capacitats, donant un pas en la seva tasca per promoure la inclusió social i personal de les persones amb discapacitat i les seves famílies

Aquesta fita esportiva i social dona una visibilitat única a escala nacional i local, i és per això que el club pensa que és una gran oportunitat perquè les empreses de l’Hospitalet puguin sumar-se a aquest projecte i reforçar el seu vincle amb la ciutat en forma de patrocini. Interessats, contactar amb Roger Guarch al correu ctthospitalet@gmail.com>

Beneficis per als malats de Parkinson

Algunes dels múltiples beneficis que té la pràctica del tennis taula per a persones amb Parkinson són una millor concentració, més mobilitat muscular i un millor estat d’ànim, a més de aconseguir més flexibilitat contra la rigidesa que aporta la malaltia. Diferents estudis reforcen aquesta idea i ja són molts els clubs que estan apostant per crear la secció dins la seva estructura. El CTT L’Hospitalet és una d’aquestes entitats i el seu principal impulsor és Jaume Pou.

“Ara mateix és una malaltia que no té cura i per millorar la qualitat de vida és medicació i esport. I el tennis taula s’està destacant com el més important perquè té beneficis com la tonificació muscular, els reflexos, l’habilitat, el moviment i també un millor estat d’ànim”, ha explicat Jaume Pou a www.lhdigital.cat. Quant a la seva experiència personal, Pou ho explica de forma ràpida i clara: “Jo jugant a tennis taula soc feliç”.

La història comença el 2023, quan és diagnosticat de Parkinson i un amic l’informa dels beneficis del tennis taula. Després d’unir-se al grup especial del CTT Castellgalí, Jaume Pou va voler replicar el mateix en l’entitat de la seva ciutat. Va contactar amb el CTT L’Hospitalet i la resposta va ser immediata. “Va ser més ràpid del que jo esperava, Vaig trucar un diumenge i al cap de poc ja estava muntat”, explica.

Ara, la secció de Parkinson del CTT L’Hospitalet ja té sis membres i cada dilluns, a les 12:30h, s’uneixen per gaudir de l’esport tots plegats. “És una malaltia que porta associada també la depressió i l’apatia i el fet de tenir un grup, entrenar i riure trenca aquesta dinàmica”, explica Jaume Pou. Més enllà de la part social, el tennis taula per a persones amb Parkinson també té competició oficial. En Jaume Pou va participar en el darrer mundial i ho va fer amb gran èxit: segon en dobles i cinquè classificat en la competició individual.

Desde que se inició el conflicto, en octubre hará dos años, cerca de 240 profesionales han sido asesinados por el ejercidto israelí

Cerca de mil personas asistieron ayer a la habitual concentración convocada por la “Comunitat Palestina de Catalunya” y la plataforma “Prou Complicitat amb Israel” en la plaza Sant Jaume y que este miércoles tenía un nuevo motivo: el asesinato de seis periodistas perpetrado por el ejercito israelí, en un acto selectivo el pasado domingo.

Este último hecho ha provocado un movimiento entre los profesionales de la comunicación de Catalunya que ha generado que más de 140 entidades, sindicatos, profesionales, comités de empresa, colegios profesionales y medios de comunicación catalanes (entre ellos Foment de la Informació Critica de l’Hospitalet y L’Estaca), bajo el lema “Israel no quiere testigos del genocidio”, convocaran una concentración en la plaza de Sant Jaume,  denunciando la situación que se vive en Gaza y también en las dificultades que trabajan los periodistas en este conflicto.

El acto estuvo presidido con las fotos de cinco periodistas asesinados al pasado domingo por el ejército israelí cuando atacaron una carpa de prensa situada cerca del hospital Al Shifa: Anas Al-Sharif, Mohammed Qreiqeh, Ibrahim Zaher, Moamen Aliwa y Mohammed Noufal, todos ellos de Al Jazeera, En este mismo episodio también fue asesinado Mohamed Al Khalidi, que trabajaba para el medio palestino Sahat.

Los centenares de personas concentradas han realizado proclamas contra el genocidio de Israel y a favor del pueblo palestino. También han ondeado en la plaza decenas de banderas palestinas y algunas pancartas donde se podían leer: “Those who target the journalists, target the truth” (“Quienes atacan a periodistas, atacan la verdad”), “Pareu l’holocaust palestí” y “La historia no perdonará vuestro silencio”.

El acto se inició con una pequeña rueda de prensa delante de un gran número de medios de comunicación donde Cristina Mas, del diari Ara, haciendo de portavoz de los periodistas catalanes, ha denunciado el asesinato sistemático y organizado de periodistas por parte del ejército israelí.

En esta pequeña intervención delante de los medios de comunicación también ha intervenido la presidenta de la Comunidad Palestina de Catalunya, Natalia Abu-Sharar que ha explicado que en Gaza “hay dos millones de personas bajo los escombros” y que “están utilizando el hambre como un arma contra el pueblo palestino”.

Tras estas intervenciones, los convocantes realizaron la lectura de un manifiesto en el que se recoge las últimas palabras de Anas Al-Sharif, uno de los periodistas palestinos de Al-Jazeera, asesinado el domingo pasado, de 28 años: “Si estas palabras mías os llegan, sabed que Israel ha conseguido matarme y silenciar mi voz. He vivido el dolor en todos sus detalles, he vivido la angustia y la perdida una vez y otra, y a pesar de ello, nunca he dudado en transmitir la verdad tal como es, sin falsificaciones ni distorsiones. No olvidéis Gaza. Os encomiendo la luz de mis ojos, mi amada hija Sham y mi hijo Salah”.

El manifiesto fue leído por los periodistas Cristina Mas, Isabel Galí i Pilar Sampietro; la fotoperiodista Pilar Aymerich; el intérprete i periodista Miquel Jelilaty, y la profesora de universidad, Susana Pérez. Y en el mismo se indica que “el asesinato abiertamente reivindicado por las autoridades israelianas, después de una campaña de desinformación que intenta falsamente vincularlo al terrorismo”.

Con la muerte  de los seis periodistas ya suman un total de 238 profesionales de la comunicación que han sido asesinados en Gaza por el ejercito israelí desde que se inició el ataque en la franja de Gaza en octubre hará dos años, con el objetivo claro de: “Silenciar al mensajero”

El comunicado se denuncia que “Israel persigue enmudecer cualquier voz que muestre la realidad de este cruel genocidio. Por eso desde el inicio no ha dejado paso a la prensa extranjera independiente y ha amenazado y exterminado a los colegas palestinos y palestinas que se han atrevido a informar desde el terreno”. En Gaza han sido asesinados más periodistas que en la suma de la Primera y la Segunda Guerra Mundial, la Guerra de Corea y la Guerra del Vietnam.

El comunicado también manifiesta que “el Estado de Israel pretende perpetrar el genocidio contra el pueblo palestino sin testigos: es una guerra de propaganda contra el periodismo y contra la verdad. El asesinato sistemático de periodistas a Palestina es un ataque contra la libertad de prensa que nos pone en peligro a todos y nos deja más sordos y ciegos en Gaza”.

Así mismo, el documento recuerda la situación en Cisjordania donde “los colonos armados ilegalmente y los soldados continúan ocupando tierras, expulsando poblaciones y asesinando a la población palestina”.

El manifiesto reclama que se garantice la seguridad y los derechos laborales de los profesionales que informan de Gaza y Cisjordania y asegurar la entrada sin condiciones de la prensa en Gaza. Y también que los asesinos de los periodistas sean procesados por el Tribunal Penal Internacional.

Otra de las demandas en el manifiesto respaldado por las diferentes entidades es la garantía de la libertad de prensa y reclaman al gobierno español y de la Unión Europea el embargo total de armas a Israel y la suspensión inmediata de sus vínculos con este estado hasta que no se paralice el genocidio del pueblo palestino.

Tras la lectura del manifiesto el periodista Abu Salim ha hecho llegar un audio desde Gaza para explicar que, pese a plantearse dejar el periodismo, no lo hará para explicar qué está pasando. Salim remarcó que la guerra es contra la existencia del pueblo palestino. Y ha reclamado que se presione a Israel para detener el genocidio contra periodistas y contra todo el mundo.

Nota de Prensa y Comunicado de las 140 entidades

El somni que l’Hospitalet és un municipi turístic contrasta amb els més de 400.000 euros recaptats per apartaments turístics que tant perjudiquen l’estabilitat veïnal

L’anunci de que la ciutat va recaptar l’any passat 1,6 milions d’euros gràcies a la taxa turística, ha fet que torni a posar-se d’actualitat el fenomen del turisme a la ciutat que, en puritat, no deixa de ser una simple entelèquia. Sembla evident que l’Hospitalet no té cap capacitat per ser una ciutat turística —malgrat que un reclam turístic socio-històric ben enfocat tindria algunes possibilitats— i que els ingressos per taxa es deuen exclusivament al fet que moltes de les pernoctacions en hotels o apartaments turístics es produeixen en instal·lacions que estan territorialment en aquesta ciutat tot i que el factor crida és, gairebé en exclusiva, Barcelona.  

És possible que alguns dels esdeveniments econòmics o convencions socials que hostatja La Farga anualment, també acabin convertint-se en un factor d’atracció de visitants, però és evident que el reclam de Barcelona en l’àrea directament turística o el de la Fira de Barcelona des de la perspectiva del negoci internacional, resulten cabdals en el registre de visitants i, per tant, d’ingressos per taxa. La idea que la taxa turística havia d’impactar negativament en l’afluència turística s’ha vist desmentida per la realitat i, de fet, el cobrament de la taxa sembla no haver perjudicat les empreses privades mentre que ha beneficiat especialment les Administracions que aconsegueixen d’aquesta manera uns ingressos extres molt útils per la cobertura de les necessitats potencials del mateix turisme i del conjunt de la ciutadania.

A l’octubre de l’any passat, el ple municipal va aprovar una moció dels Comuns on es demanava al govern de la Generalitat una equiparació dels preus de la taxa turística amb Barcelona que era la única ciutat, per llei, que podia aplicar un impost de 4 euros per pernoctació i persona —modificat per un nou decret aquest maig passat—. La idea era penalitzar els apartaments turístics davant la forta pressió de la ciutadania que veia com s’encaria l’oferta de lloguer i com es pressionava els llogaters perquè abandonessin els habitatges de grans propietaris. La realitat és que la taxa turística va suposar recaptar més de 400.000 euros de pernoctacions en apartaments turístics l’any passat, mentre que els altres 1,2 milions d’euros corresponen a les taxes per pernoctacions hoteleres als establiments de la ciutat i això que l’Hospitalet continua mantenint la tarifa general de tots els municipis catalans tret de Barcelona, perquè la Generalitat no ha pres cap determinació respecte de l’Hospitalet en aquest punt.

La dada d’ingressos per taxa turística, que és una conseqüència directe de la proliferació hotelera que ha viscut la ciutat des de principis de segle, contrasta, però, amb les xifres de superàvit que es venen registrant a la ciutat en els darrers anys i que, en la majoria d’ocasions serveixen directament per eixugar deute. En una ciutat amb les necessitats de l’Hospitalet, els grups municipals de l’oposició no han parat d’insistir en la desídia i la incapacitat municipal per invertir una part consolidada dels superàvit en cobrir els dèficits en zones verdes i equipaments que pateix la ciutat més saturada demogràficament d’Europa. Aquests ingressos extres de la taxa turística, en consonància, son desaprofitats obertament, de manera que mentre la majoria d’administracions del país es beneficien d’aquests ingressos per fer inversions i millores, a l’Hospitalet bona part d’aquesta recaptació va directament a eixugar els comptes bancaris.

Nota de la redacció.

Aquesta informació d’actualitat d’avui 12 d’agost de 2025 és la que fa 500, des que es va reobrir el digital de L’estaca.com. Donem novament les gràcies als lectors per la seva fidelitat.

Els grups municipals acusen al govern de servir els interessos immobiliaris especulatius i d’incapacitat per adquirir solars pels equipament necessaris

Els únics punts, dels 24 que conformaven l’ordre del dia del ple de juliol, on els socialistes haguessin sortit derrotats, i eren dos punts prou importants, es van aprovar amb el vot de qualitat de l’alcalde perquè no va estar present un dels regidors del grup popular. Tots dos punts corresponien a l’aprovació provisional del pla parcial urbanístic per l’edificació de sengles edificis destinats a residència d’estudiants, un situat situat entre els carrers Travessera de Collblanc i Atlàntida i l’altre a Cotonat amb Vallparda: la foto del text correspon a aquest solar que anteriorment era un pàrquing privat. Tots dos, com es pot veure, a Collblanc, en dos solars de propietat privada però qualificats com equipament comunitari, justament en un dels barris més densament poblats on el que calen son espais lliures i no residències d’estudiants que no fan falta per a res a l’Hospitalet, perquè és obvi que les residències d’estudiants a l’Hospitalet només han de servir per hostatjar estudiants de Barcelona. (Foto: Correspon al solar que anteriorment era un pàrquing privat situat en la confluència dels carrers Cotonat amb Vallparda i ara serà una residència d’estudiants).

Els arguments del grup socialista destinats a justificar uns equipaments que no li calen a la ciutat, topaven amb l’argumentació dels quatre grups municipals d’oposició que acusaven al grup socialista de seguir facilitant operacions immobiliàries especulatives, novament al servei de les necessitats de Barcelona i no pas de les pròpies. A banda, també van mostrar-se preocupats i desconfiats en el fet que les residències d’estudiants acabin convertint-se en establiments de caràcter turístic, entre altres raons perquè l’Ajuntament no disposa d’un cos suficientment ampli d’inspectors que garanteixin que es compleix la normativa.

El regidor de govern, José Antonio Alcaide, que va ser el portaveu socialista en aquest punt no va tenir cap objecció a afirmar que l’argument de parlar dels estudiants de dins i de fora de la ciutat li recordava a Trump —Alcaide és especialista en l’abús figuratiu quan se li acaben les raons— i va ser incapaç d’explicar per què atorgaven llicències d’edificació d’un equipament privat quan la ciutat necessita tants equipaments propis i especialment espais lliures en una barriada col·lapsada per la saturació demogràfica. I tampoc va saber respondre quan els grups d’oposició van posar sobre la taula la incapacitat demostrada a l’hora de gestionar l’adquisició de solars, especialment quan tots els exercicis econòmics últims mostren superàvits que acaben ingressats als bancs per disminuir deute.

En aquest sentit, en el punt que feia referència a donar compta de l’article  207 del TRLRHL respecte de l’execució del pressupost, els grups de l’oposició es van mostrar sorpresos que el capítol 6 d’inversions només s’hagi executat en un 5% quan s’han superat ja set mesos de l’exercici, precisament el capítol que hauria de resultar més actiu en un ajuntament que el que precisa és justament adquirir territori per esponjar els barris més densos i per poder planificar els equipaments deficitaris en tots els barris de la ciutat. Els grups de l’oposició van recordar, per exemple, que no es poden planificar més escoles justament perquè no hi ha solars en les condicions requerides per la Generalitat.

Com ja s’ha dit a l’inici, l’absència del regidor Díaz-Crespo del grup popular va permetre, amb el vot de qualitat de l’alcalde, aprovar aquestes dues noves residències d’estudiants a Collblanc. Ni amb tots els grups de l’oposició d’acord s’aconsegueixen aprovar punts tan polèmics com aquest. Costarà explicar als veïns de Collblanc que l’absència d’un regidor del PP ha permès perdre dos solars considerables al bell mig d’un dels barris més densificats d’Europa.

Novament, pel 2026, el ple municipal considera que les festes locals de l’Hospitalet son, senzillament, les festes de Barcelona

Com ja ve sent la norma, al govern local no li fa falta tenir majoria absoluta per aprovar tots els punts de qualsevol ordre del dia dels plens municipals i això es va poder comprovar novament en el darrer ple abans de les vacances d’estiu. El que es va fer el darrer dimarts de juliol. I això que hi havia uns quants temes controvertits, entre ells la modificació del conveni de col·laboració pel finançament de l’ampliació i renovació de la Fira de Barcelona, a càrrec de la societat Fira 2000 de la que forma part l’ajuntament de l’Hospitalet i que, fins ara, només li ha reportat despeses i pèrdues econòmiques constants.

Es diria que, la posició de l’Ajuntament en aquest tema és tan qüestionable, que cap grup de l’oposició hauria d’entendre que l’Ajuntament s’hagi gastat milions de recursos públics en una empresa on l’alcalde Quirós no juga cap paper —fins i tot es va comentar que en la darrere reunió del Consell en el qual està adscrit ni va obrir la boca— i on els recursos públics s’han anat sistemàticament per un forat que ningú controla. Doncs malgrat que la portaveu popular i el portaveu republicà van criticar la manca d’autoritat i fins i tot de criteri per part del govern local, a l’hora de votar el punt, els republicans es van abstenir, cosa que sempre vol dir votar a favor de qui presenta l’expedient, i la portaveu popular va a votar a favor.

Tot i que es va avançar al 2025 la modificació del conveni de la mercantil Fira 2000 que passa de considerar les aportacions municipals com inversions a convertir-les en aportacions patrimonials per eixugar pèrdues, el punt va comptar amb el vot favorable de socialistes i PP, l’abstenció d’ERC-EUiA, i el vot en contra de Comuns i Vox. Aquests últims, curiosament, van coincidir en el diagnòstic i en el vot, argumentant que Fira 2000 és una empresa ruïnosa en la que es compta amb l’Hospitalet, mentre que Fira de Barcelona és una empresa molt rendible on l’Hospitalet no té veu ni vot. Això estava clar també pels que van aprovar el punt i van reclamar més protagonisme del representant hospitalenc, però no els va importar gaire que l’Ajuntament ara destini 2.350.000 euros a pagar els increments de preu de l’ampliació de la Fira i és possible que tingui que afegir la mateixa quantitat l’any vinent.

L’argument de PP i ERC-EUiA?. Molt senzill: que la Fira és una meravella per la ciutat, dona feina i dona prestigi. No es pot discutir que dona feina. Especialment a hotels i restaurants de la zona, que no tenen res a veure amb la ciutat —tret de pagar l’IBI— i que donen benefici als seus accionistes fonamentalment i a treballadors que no tenen per què ser necessàriament de la ciutat. Aquest és el benefici que dona i donarà la Fira: als que venen de fora, als que tenen negocis a l’Hospitalet i als que guanyen diners amb tot el que la Fira organitza en territori de l’Hospitalet sense que ni l’Ajuntament ni ningú de la ciutat tingui cap veu ni cap vot. Si en lloc de tenir la Fira a l’Hospitalet hi hagués en el seu espai un parc enorme, els residents de l’Hospitalet guanyarien qualitat de vida. Això sí, l’Ajuntament hauria perdut l’import de la llicències de construcció i els IBIS anuals. I els governants, el prestigi de passejar-se amb uns quants prohoms que se’n riuen displicentment de l’ànsia de rellevància que demostren. Si enlloc de governar els socialistes governés ERC-EUiA o el PP, la Fira seguiria fent el mateix negoci que fa ara a l’Hospitalet. La Fira de Barcelona, naturalment.

Sobre aquest tema insistirem a partir del setembre perquè és un tema tan aclaparador que mereix aprofundir-hi. Els que diuen que la Fira és una millora per la ciutat, hauran de demostrar-ho amb dades…

L’altra tema on també va haver una mica de controvèrsia —i també es va aprovar sense problemes— va ser el punt que proposava les mateixes festes locals per l’any 2026 que les previstes pel 2025, és a dir, les festes locals de Barcelona. En aquest cas va ser novament ERC-EUiA el grup que va donar ple suport al grup socialista. El seu portaveu ho va explicar tàcitament: es tracta de conciliar la vida familiar i per tant, celebrar festes locals de l’Hospitalet que no siguin les de Barcelona complica l’existència a les famílies. Estaria bé, doncs, que deixessin de parlar de festes locals. Locals vol dir pròpies. Una qüestió que està clara per tots els municipis de Catalunya. Cada municipi celebra les seves, no les del veí. Clar que, com que l’Hospitalet només és una mena de suburbi de Barcelona, el normal és que les seves festes locals no siguin les pròpies, si no les de la ciutat que ens colonitza. I després s’omplen la boca afirmant la personalitat única d’aquesta ciutat. Per riure…

En aquest cas, els Comuns i el PP es van abstenir, tot i defensar l’autonomia de les festes pròpies, perquè l’argument no és tant que cal tenir festes pròpies, com que les festes pròpies les ha de decidir la ciutadania (i si la ciutadania decideix les de Barcelona, doncs perfecte). Només Vox va votar clarament en contra, perquè celebrar les festes de la ciutat comtal és fer seguidisme de Barcelona. De tota manera, pel 2026, les festes seran novament les de Barcelona. Pel 2027, mentre s’espera la nova majoria absoluta del PSC, el tema restarà obert…

Carlos Galve (activista i peixater)

Recordar el Tirsa m’emociona. Explicar, parlar o descriure un sentiment positiu sol generar benestar. És balsàmic. És un còctel de melangia dolça amb un pessic d’amargor.

El Bar Cocteleria TIRSA tenia característiques particulars, diria que úniques. Va ser molt més que un bar; servia per beure, per no estar sol, per trobar algú amb qui conversar, per consumir alcohol amb seny, per fer amistats… Els bars són centres socials i culturals d’ús habitual. La sobrietat del seu mobiliari, la qualitat de la decoració, el lluentor impecable de les ampolles col·locades com en famílies. En un extrem de la barra de fusta noble hi havia la caixa registradora antiga, com un homenatge al temps. Els líquids queien a la coctelera amb precisió científica per barrejar-se després amb moviments caribenys. Semblava un laboratori. A l’altre extrem de la barra, una dona bonica esperava el seu home. El cambrer Juanito Junyent servint foc amb dues mans quan enceníem els cigarrets. Imatges inesborrables, rostres bells, converses apassionades sobre la vida en moments d’efervescència social i política. Fèlix Marimon ho va explicar perfectament en la seva pintura. Expressava genialment “l’oasi” que va representar per alguns de nosaltres, el Tirsa.

Per si algun lector no ho sap, el Tirsa era a la confluència de la Ronda de la Torrassa amb el carrer Rafael de Campalans.

On quedem? Al Tirsa. Era un punt de trobada.

Va esdevenir, crec que sense voler-ho, molt més del que mai s’hauria pogut imaginar. L’edat dona a alguns la gosadia d’explicar i compartir per a qui vulgui conèixer el passat d’una experiència col·lectiva extraordinària.

El Tirsa va néixer com a bar cap als anys seixanta, després d’haver estat un colmado i una fruiteria. Montserrat Sales i Joan Tirvio, pares d’en Manel, van ser la llavor del futur TIRSA. Tir de Tirvio i Sa de Sales, dues síl·labes, dos fonemes perfectes per donar nom a una de les millors cocteleries del món. Tot estava per fer. El senyor Joan tenia el do innat d’irradiar bondat. El seu aspecte era fràgil, molt discret. Era extraordinàriament amable. Alt i prim, polit, sempre anava net i planxat. El tinc gravat a la retina. El seu “bon dia” et feia sentir en un lloc segur. Aquesta sensació de sobrietat i respecte amb el client, el Tirsa la va mantenir sempre. Es va convertir en l’epicentre de la Torrassa, també anomenada “la petita Múrcia”. Fou anarquista a l’Hospitalet durant el cop d’estat. Els silencis del dolor de la guerra s’anaven esvaint. El senyor Joan, sense que jo ho sabés, portava encara en la mirada les ombres d’un temps terrible: tenia aspecte de republicà. 

Cada matí ,cap a les sis, preníem el cafè abans d’anar a treballar. Era mitjans dels anys setanta… no sé si dir del segle passat. Em vaig convertir en client habitual dels matins, amb magdalenes, ensaïmades acabades de fer i el millor cafè amb llet que recordo. Davant del bar hi havia la parada d’autobús que connectava part dels barris de l’Hospitalet amb la línia 1 del metro a través del pont de la Torrassa o “d’en Jordà” fins a l’estació de Santa Eulàlia. Connectava amb la veïna ciutat de Barcelona. En aquells temps encara dèiem: “vaig a Barcelona”. L’activitat a aquelles hores del matí era intensa. Aquesta era la raó per la qual el senyor Joan obria tan d’hora. Per servir, per ser útil i guanyar-se la vida. El lloc em va captivar des del principi, i poc temps després vam continuar amb entrepans i aperitius. Davant del Tirsa hi havia la factoria de Vidrieres Rovira; els seus forns de fusió no s’aturaven mai. Era l’última fàbrica dins la trama urbana del barri de La Torrassa. Els seus treballadors també van ser pioners del mític Tirsa.

En Manel Tirvio va aparèixer de dia. L’eclosió del Tirsa van ser els migdies d’aperitius amb patates xips inoblidables i olives farcides de màxima qualitat. En Manel va iniciar el camí cap a les tardes de química. Vam començar a tastar l’alquímia que ens proposava. Els seus còctels eren boníssims, però encara ho era més la passió amb què els creava. En Manel, al Tirsa, va fer una cosa extraordinària: al meu parer, va convertir la ingesta d’alcohol en una activitat cultural. Gairebé com el seu pare, posseïa el do de la discreció. No sé si ho va aprendre o ho portava a la sang: era l’escola del senyor Joan. Tots dos eren elegants. Servien amb respecte la seva pròpia classe social i, alhora, generaven respecte entre nosaltres. El seu rostre era impenetrable, màxima discreció, ni el més lleu gest a la cara, diguessis el que diguessis. Discreció. Era el lloc ideal, d’amors i desamors, de conspiracions polítiques i d’un munt d’aventures humanes, barrejades amb els efluvis dels còctels que ens preparava en Manel. Feia de bruixot. No duia una jaqueta de cua, però el seu llacet deia que no només era elegant ell, sinó que tu també podies ser-ho. El Tirsa va créixer gràcies a la màgia d’en Manel. Va aconseguir convèncer i transformar aquell bar familiar en un lloc distingit però accessible a gairebé tothom. Va aconseguir que diverses generacions ens trobéssim i fóssim conseqüència del Tirsa. Tardes i nits inoblidables, on es barrejaven tant el seny com la rauxa. En Manel Tirvio ha estat un privilegiat, estimava la seva feina. Va desenvolupar creativitat i va investigar dins l’ofici de la cocteleria.

L’admiro per una cosa essencial a la vida: la seva generositat per ensenyar. Ha creat escola i ha format molts joves que avui són grans bàrmans. L’Enric Bertomeu ha estat un dels alumnes més brillants del Tirsa. Seria com “l’hereu” d’en Manel. Li va transmetre la tècnica i l’habilitat del bàrman. Excel·lent persona i excel·lent professional. Diverses vegades, en diferents llocs de la península, he trobat alumnes d’en Manel. El recorden com un mestre. No m’agrada parlar del que hauria pogut ser i no va ser. Tampoc retreuré a ningú la miopia política de no preocupar-se per un establiment referent de la nostra ciutat. L’Enric Bertomeu va fer el camí invers. Se’n va anar de La Torrassa cap al barri gran que tenim al costat.

El Tirsa es va convertir en lloc de referència. Venien de Barcelona a La Torrassa. Sembla senzill, però no ho és. Moltes persones conegudes o famoses venien a tastar allò que en Manel feia millor: la seva passió per la cocteleria i la feina ben feta. Ho repeteixo: va ser més que una cocteleria.

Com que en Manel està plàcidament jubilat, em prepararé un còctel de memòria amb una mica de melangia, una altra de felicitat i un toc de nostàlgia. El batejaré Tirsa.

La vida continua, Manel. Mirem cap al futur. Agraïts pel passat.

El cambio del PGM aprobado por el gobierno socialista de Barcelona sacrifica un 30 % de zona verde y contó con el apoyo de ERC, Junts y Vox

Los grupos municipales de Comuns de l’Hospitalet y de Barcelona se oponen a la modificación del Plan General Metropolitano que afecta a la manzana actualmente ocupada por el concesionario de Citroën y que va a suponer la construcción de un buen número de bloques y nuevas viviendas en una zona calificada como zona verde, en una zona limítrofe entre l’Hospitalet y Barcelona. (Foto: De izquierda a derecha: Ancor Mesa portavox de Comuns al Ajuntament de Barcelona y Manuel Domínguez, y Laura Alzamora de Comuns en el Ajuntament de l’Hospitalet).

Las entidades de los barrios de Sants y de la Bordeta (Barcelona) y de Santa Eulàlia (l’Hospitalet) ya se han manifestado en contra del proyecto y a cambio solicitan que se mantenga la calificación de esos terrenos como zona vede. “El barrio ya se encuentra saturado de viviendas y lo que se necesitan son espacios libres y equipamientos”, ha manifestado uno de los vecinos, que añade “con la recalificación de los terrenos se perderá una oportunidad para resolver estos déficits”.

El cambio del PGM supone el sacrificio de cerca de un 30% de los espacios, calificados como zona verde, y que pasarán a ser edificables para la construcción de viviendas a precio de mercado con bloques de 8, 10 y 12 pisos de altura. El beneficiario es el grupo empresarial Stellantis, propietario del concesionario Citroën.

La modificación del Plan General Metropolitana es el resultado del convenio firmado entre la empresa Stellantis y el ayuntamiento de Barcelona. “Ahora se ha realizado una aprobación inicial”, manifestó Ancor Mesa, regidor de Barcelona en Comú del Districte Sants-Montjuic, y es la consecuencia de “un convenio a medida de la empresa Stallentis con el gobierno de Barcelona” y, por lo que se ve, con el silencio del resto de fuerzas, por lo que Comuns han calificado el acuerdo como una operación especulativa en un barrio ya excesivamente masificado. Los Comuns de ambos municipios han denunciado la falta de legitimidad democrática del convenio, ya que no se hizo ningún tipo de consulta a los vecinos ni tampoco a los grupos políticos. El proceso participativo de la modificación del Plan General que se inició en octubre de 2024 ha resultado ser una farsa, ya que no ha finalizado ni tampoco se han respetado las conclusiones, por lo que explicaron a los medios.

La Comisión de Urbanismo del Ayuntamiento de Barcelona aprobó esta modificación del Plan General con los votos favorables de PSC, Junts, ERC y Vox, la abstención del PP, y con el voto en contra de Comuns.

Manuel Domínguez, portavoz de Comuns de l’Hospitalet, ha calificado la modificación del PGM como muy semejante a los que se hacían en los Planes Parciales en tiempos del franquismo, eliminando zonas verdes y convirtiéndolas en zonas edificables y así están ahora ambas ciudades, Barcelona i l’Hospitalet, densificadas y con una pésima calidad de vida. Con este tipo de acuerdos “se está poniendo la alfombra roja a las empresas inmobiliarias, cuando deberían de pensar más en los vecinos que se encuentran en las zonas urbanas más densas de Europa con 50.000 habitantes por kilómetro cuadrado”.

Los Comunes presentarán sus propias alegaciones y ya han manifestado su apoyo a los vecinos que quieran presentar las suyas propias. Para esos grupos municipales de oposición, la propuesta aprobada por el Ayuntamiento de Barcelona afecta claramente a l’Hospitalet y por lo tanto se ha de tener en cuenta no solo la opinión de los vecinos de Barcelona, los primeros afectados, sino también a los de l’Hospitalet al encontrarse la manzana en cuestión entre las calles Riera Blanca y Constitución.

Los representantes de los Comunes de l’Hospitalet igual que los de Barcelona, además de defender los intereses de todos los vecinos, consideran que es imprescindible la finalización del proceso participativo, y aseguran que se debe renegociar el convenio con Stelllantis para adaptarlo a los intereses de la ciudadanía y no el interés exclusivo de una empresa privada y aumentar el espacio destinado a equipamientos y a vivienda protegida.

L’entitat afectada, FIC, ja ha vist com l’alcaldia li denega tres vegades en els darrers sis mesos prendre la paraula en el ple municipal

Un decret d’alcaldia comunicat divendres passat, ha tornat a denegar la paraula al ple municipal de juliol —que està convocat per demà dimarts—, a l’entitat Foment de la Informació Crítica que edita aquest digital, perquè considera improcedent que l’entitat hagi demanat la paraula per “exposar la greu situació en que es troba el patrimoni històric, paisatgístic i cultural de la ciutat, i els retards injustificables en la redacció del nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni”. (A la foto, l’última vegada que un membre de FIC va parlar davant del ple muncicipal celebrat al mes de maig).

Com ja havia ocorregut en anteriors ocasions —com explicarem més endavant—, un decret del secretari de la Corporació demanat per l’alcalde per tal de justificar la denegació de paraula, es basa en què l’entitat Foment de la Informació Crítica només ha de cenyir les seves preocupacions “a les competències comunicatives, periodístiques o d’informació crítica definides estatutàriament per l’entitat”. Segons l’informe del secretari de la Corporació “la preocupació per aquesta qüestió (el patrimoni) tot i ser comprensible, pertany a àmbits com l’urbanisme, la història local, l’arqueologia i la gestió cultural, que requereixen coneixements especialitzats”. En base a aquests raonaments tan artificiosos, dèbils i poc sostenibles, l’alcalde Quirós aconsegueix, per tercera vegada aquest any, tapar la boca del representant de FIC en el ple municipal, on està reconegut i regulat el dret a la participació ciutadana i que l’alcalde vulnera sistemàticament.

L’entitat ha demanat la paraula, des de febrer del 2024, 12 vegades. La primera, per demanar la reobertura de Ràdio l’Hospitalet, a la qual van seguir quatre paraules cedides per l’entitat a col·lectius que tenen restringit el dret a la paraula per una visió molt limitada d’aquest dret a expressar-se en el plenari municipal. Les tres primeres paraules es van poder exercir sense conflicte, però l’alcalde Quirós es va cansar que l’entitat cedís la paraula als col·lectius i, a la quarta, la va denegar. En aquest últim cas es tractava d’explicar els problemes de l’escola d’adults de Can Serra. Arran d’aquesta denegació el desembre passat, l’entitat va decidir demanar la paraula en tots els plens municipals i així ho ha fet al llarg del 2025. Es va cedir novament una paraula al representant de la Plataforma Res a Celebrar i els representants de FIC van poder parlar unes altres tres vegades, fins que al passat ple de juny l’alcalde va decidir que ja n’hi havia prou i va tornar a denegar la paraula, aleshores argumentant que no era d’interès general parlar de les restriccions informatives imposades pel govern local i ara argumentant que FIC no té dret a exposar la seva preocupació sobre el deteriorament que pateix el patrimoni municipal.

L’entitat ha presentat ja recursos potestatius per les denegacions de desembre, de febrer i de juny i ara prepara un nou recurs per aquesta denegació. Alhora ha remés una reclamació a la Sindicatura de Greuges de Catalunya que ja ha requerit en una ocasió a l’Ajuntament fins ara sense resposta. En el ple de gener, el representant de FIC ja va explicar que l’argument que va fer servir aleshores el secretari, igual al d’ara, resultava inexplicable per l’absurditat: “La nostra entitat porta per títol Foment de la Informació Crítica, però aquest títol no els ha de confondre: ja els agradaria que fóssim una entitat dedicada exclusivament a la informació o a la comunicació amb el caràcter restrictiu que vostès els hi volen donar. Reconeguin que en el món en el que ens movem, la informació, i especialment la comunicació, aplega el conjunt de circumstàncies que tenen a veure amb la vida quotidiana des de múltiples esferes, la social, l’econòmica, la cultural, la política, etc. Restringir aquesta visió seria tant com demanar que el Cercle Eqüestre de Barcelona només es dediqués a parlar de cavalls, el Cercle d’Economia només a Economia i, a la nostra ciutat, el Centre d’Estudis exclusivament a fer estudis o Tres quarts per cinc quarts a divulgar la pràctica dels sudokus. FIC és una entitat ciutadana que s’interessa també per la informació i la comunicació, però no només com és obvi, de la mateixa manera que 3/4×5/4 divulga espais de debat, de reflexió, de lletres o de música, perquè li interessa la ciutat com a nosaltres.” L’explicació de gener, com s’ha vist, no ha servit de res perquè el secretari segueix obeint l’alcalde —i es podria oposar legalment— i l’alcalde necessita que l’obeeixin per poder argumentar que no vol molèsties al ple municipal que governa amb mà de ferro, tal com ho fa el partit socialista a l’Hospitalet, des de l’any 1979.

La Junta Directiva de FIC ha fet circular aquest matí un comunicat/nota de premsa, que s’adjunta al final d’aquest escrit, i ja ha decidit que seguirà demanant la paraula a tots els plens municipals i demanarà als grups polítics de l’oposició que posin un fre legal però inexorable, a la deriva autoritària de l’alcalde Quirós, que ja ha mostrat el seu talant arbitrari i restrictiu amb unes quantes organitzacions i entitats de la ciutat. La pròpia entitat ja ha anunciat per les properes setmanes el lliurament d’un document dirigit directament als grups polítics d’oposició —que son els que amb els seus 14 vots poden parar l’aprovació del nou reglament de participació—, on s’insta, amb esmenes concretes a l’articulat del nou Reglament, a que aquest document que regula la participació perdi el caràcter restrictiu, arbitrari i dirigista que vol continuar mantenint el govern local.

Alhora, l’entitat està valorant fer una crida a la ciutadania descontenta —que comença a ser molt nombrosa a la ciutat— per tal de convergir en un acte cívic que posi contra les cordes un govern que no solament demostra la seva incapacitat permanent sinó que, a més, mostra la seva cara més autoritària i restrictiva.

COMUNICAT/NOTA DE PREMSA DE FIC