El passat dimarts 13, de maig  vam assistir a la presentació de la Fundació Neus Català i a la de l’any Manuel Sacristán, organitzada per la gent d’EUIA a la seu d’Esquerra Republicana. Durant l’emotiva presentació, el Ricard Ribera, portaveu de la Fundació, ens va fer cinc cèntims sobre la vida de la Neus i el seu compromís de lluita contra el feixisme. La Neus https://es.wikipedia.org/wiki/Neus_Catal%C3%A0 va lluitar amb la resistència francesa contra la ocupació nazi, va ser detinguda, torturada i deportada a un camp de concentració de Ravensbrück, https://es.wikipedia.org/wiki/Campo_de_concentraci%C3%B3n_de_Ravensbr%C3%BCck on van morir 92.000 dones. Va ser enviada com a treballadora forçada a una fàbrica de munició, on amb les seves companyes va boicotejar 10 milions d’unitats de munició.

L’any 2019, la Neus va morir als 104 anys, al seu poble dels Guiamets, després de rebre nombroses condecoracions i agraïments per la seva lluita, ostentant el carnet nº 1 del Partit dels Comunistes de Catalunya.

Tot seguit, l’historiador Víctor Ríos ens va parlar del Manolo Sacristán https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Sacrist%C3%A1n, reivindicant la seva lluita per l’educació, però sobre tot per la comprensió lectora dels alumnes. Perquè no només es tracte que la gent sàpiga llegir sinó també, el més difícil, entendre el que es llegeix.

La vinculació de Manolo Sacristán amb l’Hospitalet es remunta a l’any 1974, arribat de la mà d’en Paco Fernández Buey https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Fern%C3%A1ndez_Buey, com a voluntari a l’Escola d’Adults de Can Serra. Per entendre la situació, a l’any 1975, 602 residents de Can Serra no sabien llegir ni escriure, però el més greu és que més de 3.000 eren analfabets funcionals, és a dir, no entenien el que llegien, per la qual cosa no sabien el que signaven. El Manolo, un dels teòrics comunistes més rigorós i erudit de casa nostra, juntament amb molts altres voluntaris i voluntàries, es van deixar la pell per resoldre aquest problema, que tan afectava el veïnat de Can Serra com els de molts dels barris de la ciutat.
Aprofitant la ben entesa, estaria bé reivindicar a un altre personatge sense el qual no es pot entendre del tot la trajectòria d’en Manolo, la seva companya Giulia Adinolfi https://ca.wikipedia.org/wiki/Giulia_Adinolfi, una de les primeres lluitadores del feminisme al nostre país.

La secció sindical de CCOO denuncia el maltractament de la plantilla, en comparació amb els sous astronòmics del personal de confiança

Recursos Humans de l’Ajuntament va reunir dijous a les seccions sindicals de la plantilla municipal per informar-los que, per tercera vegada consecutiva, no cobraran la paga de productivitat que habitualment cobraven el mes de març fins al 23 d’aquest mes de maig. 

En un full Coco Flash, que es va començar a repartir el mateix dijous, aprofiten per fer una comparativa molt interessant sobre el que representa la paga de productivitat d’uns 1500 treballadors de la plantilla municipal, 1.412.640 euros (941 euros bruts per persona) amb el sou de les 20 persones de càrrecs eventuals contractades a dit i de les 15 persones de personal directiu. La remuneració de les primeres suma un total de 1.145.099,7 euros i la dels 15 directius 1.499.486 euros. En total, els 35 càrrecs de confiança cobren 2.432.361 euros/any, un milió més que la paga de productivitat dels 1.500 treballadors de la plantilla que costa tant de gestionar i abonar a temps.

L’excusa per pagar a temps sembla ser la de sempre, que manca personal per agilitar els tràmits i la secció de CCOO posa, com exemple, que la majoria de treballadors municipals no posen excuses a l’hora de fer la seva feina puntualment. Denuncien que “aquest govern només compleix amb els seus”, pel fet que els càrrecs directius cobren puntualment i és l’únic nucli de la plantilla on no hi ha vacants. La secció sindical de CCOO es queixa que hi ha treballadors municipals que cobren 1200 euros al mes i que, per a ells, la paga de productivitat és un ajut econòmic imprescindible i que l’ajornament d’aquests ingressos els suposa un maldecap important.

La secció sindical de CCOO, que ja va treure el 30 d’abril un altre full volant, valorant la intervenció al ple municipal d’abril d’un representant seu, juntament amb un altre de la UGT, on es van fer ressò de la falta de personal i de l’incompliment de l’anterior conveni signat ja fa dos anys, però que el govern no porta al ple municipal per ser ratificat, ha anunciat ara, respecte del retard en la paga de productivitat, que reclamaran els interessos de demora.

Afirmen, en el full distribuït, que estan farts de mentides i que el govern local socialista els dona informació que “no va enlloc”. Això, expliquen, els impedeix poder confiar en el govern i negociar en unes condicions òptimes alhora que denuncien que tenen un conveni inactiu, una gestió de borses opaques sobre la qual caldrà estar atents, un calendari de contractació de personal que no es compleix, una relació de llocs de treball eterna, no disposen d’un pla d’igualtat i l’avaluació de riscos laborals encara és a l’espera. “O els aturem o ens aturem!!!” acaba sent el lema d’aquesta nova queixa sindical que se suma a l’estat de crisi global que viu la gestió municipal i que els sindicats no han parat de denunciar des d’ara fa més de 400 dies que va revalidar el govern la seva majoria de govern.

Les restriccions que patien algunes instal·lacions hospitalenques s’han eliminat des del 25 d’abril per la instrucció dictada pel govern local

Des del passat 25 d’abril està activa a l’Hospitalet la instrucció relativa al soroll que generen les activitats en els centres escolars i en els equipaments esportius que amplien els drets de la llei de l’any 2002 sobre protecció contra la contaminació acústica. Es tracta d’una instrucció que posa fi a les reiterades queixes que havien expressat alguns veïns, especialment a les ciutats grans com la nostra, sobre les molèsties que causaven, pel soroll emès, les activitats en els patis de les escoles, els equipaments esportius i les pistes esportives fora d’horari escolar, que acostumen a estar a prop de les edificacions.

La llei de l’any 2002 cercava, com era evident, evitar les molèsties als veïns graduant els decibels que es podien suportar per accions externes, però alguns es van agafar a la norma per fer reclamacions que estaven resultant del tot extemporànies com ha posat de manifest la llei que va aprovar el Parlament de Catalunya el març passat i que tornava a deixar les coses on tocaven: allà on hi ha concentració d’activitats esportives o extraescolars, en la majoria de les ocasions anteriors a l’edificabilitat d’habitatges propers, s’ha de respectar el dret d’infants i joves a l’expressió normal i a la utilització de les instal·lacions esportives com s’havia fet sempre.

Quan algun veí comprava un habitatge a tocar d’una instal·lació d’aquest tipus, ja sabia prèviament a què s’arriscava, i què havia de tolerar, igual que un ciutadà que adquireix un habitatge al costat d’una carretera de tràfic intens o davant la via del tren, sap perfectament que s’haurà de sotmetre al soroll de la circulació de vehicles i trens.

A l’Hospitalet, per exemple, els alumnes matriculats a l’escola de bàsquet del Centre Catòlic, una pista a tocar de la Rambla que existeix des del anys 40 i que la pròpia entitat va cobrir per fer-la més còmoda per usuaris i veïns, va haver de tancar provisionalment durant alguns dies a la setmana per les queixes que s’havien produït per part d’alguns veïns propers, que eren perfectament coneixedors del soroll que provoquen els esdeveniments esportius, els crits de jugadors i espectadors a tocar d’habitatges, que van adquirir bastants anys després d’existir les pistes.

Això, ara, afortunadament s’ha acabat, perquè la normativa i la resolució dictada per l’Ajuntament ampliant l’Ordenança municipal del 1998 en el seu article 12.2, ho garanteix. L’Ordenança municipal, ja establia que els sorolls generats als patis d’escola i camps escolars en horari escolar i durant el curs lectiu no estaven subjectes als nivells de referència d’immissió sonora interior o exterior, però no estaven incloses les activitats extraescolars, és a dir, les activitats en horari no lectiu.

Ara, amb la nova norma, també queden exclosos del compliment dels valors límit d’immissió sonora: 1. Les activitats lectives, extraescolars, de lleure, culturals i esportives que es desenvolupen en els centres educatius entre les 7 i les 21 hores. I 2, les activitats esportives que es desenvolupen en els equipaments esportius registrats al Cens d’Equipaments Esportius de Catalunya (CEEC), —tret d’alguns supòsits concrets— entre les 9 i les 22 hores.

L’objecte de la garantia és blindar l’exercici d’activitats extraescolars i esportives fora de l’horari escolar per evitar la tendència al sedentarisme, però resulta, a més, una proposta de sentit comú que alguns ciutadans no acceptaven vulnerant el dret aliè per garantir-ne un de propi, veritablement exagerat. La realitat és que en les ciutats densificades com l’Hospitalet aquest equilibri de drets sempre és més complex i sovint col·lisionen, de manera que la norma actual, posa per davant dels drets individuals d’aquells que viuen molt a prop d’aquest tipus d’instal·lacions, els drets col·lectius dels que les fan servir en benefici de la salut, el lleure i la convivència.

L’eterna promesa ferroviària que és un clàssic en període preelectoral, queda relegada permanentment per la política de resignació que practica el govern Quirós

El ministre de Transports, Òscar Puente, en la seva compareixença, ara fa unes quantes setmanes, en el Congrés dels Diputats per parlar del Pla de Rodalies de Catalunya, només va citar una sola vegada l’Hospitalet (i una altra l’estació de Bellvitge) quan va comentar que entre els sis programes que contempla el Pla, es troba en fase de proves la instal·lació del sistema ERTMS (Sistema Europeu de Gestió del Tràfic Ferroviari) entre les estacions de l’Hospitalet i Mataró. Ni una paraula sobre el famós intercanviador de La Torrassa que l’alcalde Quirós cita cada vegada que parla del futur de la ciutat i que s’ha de convertir en el melic d’un il·lusori bulevard que uneixi el Samontà amb Bellvitge, és a dir, les noves promocions immobiliàries de la pastilla de Can Rigalt amb el projecte faraònic del Biopol-Gran Via en terres inundables.

El cert és que el ministre va esplaiar-se sobre els projectes, les inversions i els terminis i va tornar a reiterar algunes de les xifres la darrere vegada que va parlar del tema, el passat 9 d’abril, però no s’ha pronunciat en cap moment, ni sobre l’intercanviador de La Torrassa, que Quirós sempre ha considerat vital també per evitar la saturació de l’estació de Sants, ni encara menys sobre la desaparició del traçat de les línies que travessen el municipi en superfície. Ja es fa difícil de parlar de soterrament de les vies perquè, soterrar-les, sembla absolutament utòpic.

Els que coneixen interiorment la vida política ministerial expliquen que les prioritats dels departaments sovint es fixen per la capacitat de les primeres autoritats locals per fer entendre al polític de torn la importància de la reivindicació, el profit general i la justícia de l’operació, en funció de les servituds que ha imposat la història i les necessitats objectives, a banda dels beneficis que es poden desprendre, polítics i socials, de l’operació proposada. Està clar que l’alcalde Quirós no ha aprés encara aquesta faceta, dictada en moltes ocasions per l’experiència, i això és comprensible perquè encara no fa ni un any que se les ha de veure amb consellers i ministres i cal tenir les coses més que clares per explicar-se. Potser doncs, en aquests casos, convindria ser una mica humils, mesurar els somnis i ajustar-se a les realitats.

I la realitat és que, com explicava amb molt de detall i molt encertadament la televisió pública fa uns dies, en la seva visita a la ciutat de la ministra de Transports Raquel Sánchez, poques setmanes abans de les passades eleccions municipals, aquesta va explicar que, com a molt tard pel 2023 estaria redactat l’estudi informatiu que preveia una inversió de mil milions d’euros per soterrar una mica més de 5 Km de via que alliberaria uns 120.000 metres quadrats d’espai per la ciutat. Estem gairebé a la meitat del 2025 i no hi ha cap notícia de l’estudi.

Les últimes declaracions de l’alcalde Quirós sobre el tema, s’esplaiaven sobre l’intercanviador de La Torrassa, que forma part del Pla de Rodalies 2020-2030 i afirmava que la ciutat havia de ser generosa i demanar primer l’intercanviador perquè segur que beneficiaria a una gran part de la ciutadania usuària del ferrocarril fos hospitalenca o no, perquè estava clar que descentralitzaria l’estació de Sants i convertiria l’intercanviador en un nou eix de la integració ferroviària entre les línies de Vilafranca i Vilanova. No és estrany que amb aquesta visió comprensiva i resignada dels projectes, les necessitats del municipi vagin a remolc de qui exigeix sense concessions. I no hem d’oblidar que la reivindicació del soterrament de les vies ve del segle passat.

Parlant del que va passar a la ciutat fa un poc més de 100 anys, la postura dels alcaldes de l’Hospitalet d’aquest primer terç del segle XXI, es molt semblant a la dels alcaldes de l’Hospitalet del primer terç del segle XX, quan la ciutat es va sotmetre, gairebé sense dir res —comprensiva i resignadament— al que necessitava Barcelona aleshores. I caldria afegir, al que ha necessitat Barcelona de manera permanent, perquè si a l’Hospitalet les vies del tren travessen la ciutat pel trajecte més curt, ocupant enormes espais en superfície, és perquè el tren ha d’arribar a Barcelona sense donar gaires voltes i això sí, a la ciutat comtal, sempre sota terra.

Sembla evident que, mentre a l’Hospitalet no hi hagi una postura d’intransigència sobre les necessitats globals, la ciutat seguirà sent el que ha estat sempre: el pati dels mals endreços de Barcelona. I mentre la política dels somriures i de la resignació no deixi pas a la política de l’exigència i l’energia, la ciutat serà molt difícil que revifi.

L’empresa va ser contractada a dit, se li va cedir el local gratis i el contracte garantia un mínim fixe per les entrades, tots els ingressos per vendes i també les consumicions del bar

Amb el vot contrari del grup socialista i tots els grups de l’oposició a favor, es va aprovar en el passat ple d’abril, una moció presentada pel PP instant a la gratuïtat de tots els concerts de les Festes de Primavera, especialment aquells que s’organitzen a La Farga. Des de fa anys, com va comentar el regidor Díaz-Crespo, els concerts de La Farga son de pagament. Aquest any, “La noche de oro del pop espanyol”, va costar a les finances públiques més de 155.000 euros però l’entrada costava 27,5 euros amb despeses de gestió incloses per persona, fet que va suposar que la imatge del concert fos més aviat desoladora: poca gent, com va explicar el portaveu popular, i a més, un so d’escassa qualitat, perquè el recinte funciona malament com espai musical de grans multituds.

El fet és que, els concerts que organitzen els ajuntaments —i hi va posar bastants exemples: Barcelona a les Festes de la Mercè, Cornellà, El Prat, Sant Boi, etc.— durant les festes locals, son sempre gratuïts, especialment pel fet que es contracten amb diner públic i, per tant, fer pagar als ciutadans, representa cobrar-los l’espectacle dues vegades. En el cas de l’Hospitalet, a més, els concerts de La Farga sempre venen de la mà de l’empresa The Project Music, societat que fins a l’octubre de l’any passat estava regentada pel conegut promotor barceloní Tito Ramoneda però que ara pertany, en la seva totalitat, a la multinacional nordamericana Warner Music, que és també la tercera companyia discogràfica del mon.

Fins ara, com va explicar el regidor que presentava la moció, sempre l’adjudicació d’aquests magnes concerts s’havia produït mitjançant la concurrència d’ofertes a través de la Mesa de Contractació, excepte en aquest cas. En el darrer concert de La Farga, l’adjudicació va ser directa, el que afegeix una irregularitat més al maltracte envers la ciutadania per la discriminació que pateix si la comparem amb els ciutadans dels municipis més propers.

Totes aquestes raons, la discriminació en el tracte perquè aquí fan pagar, l’escassa qualitat del so perquè es programen els concerts en una sala inadequada, la contractació directe a una multinacional del sector sense concurrència i el fet que l’acord de contractació inclogui que les entrades se les queda la companyia organitzadora, així com els ingressos del bar i una quantitat fixa sobre les entrades venudes per garantir que l’empresa no perd diners, totes aquestes raons, cal insistir, resulten tan escandaloses, que el conjunt dels grups municipals van mostrar-se d’acord amb que és urgent instar el govern a canviar el model de producció d’aquests concerts a La Farga de les Festes de Primavera.

Ja diem que el grup socialista va votar en contra, no es va pronunciar i, per tant, no se sap si ha pres nota de què resultaria imprescindible que les noves programacions de festes que organitza l’Ajuntament responguessin a uns criteris una mica més comprensibles. I, com que tampoc el seu portaveu va dir res, com havien convingut prèviament, és una incògnita el que pugui passar en les properes activitats festives.

Les deficiències en el registre dels vots dels regidors sembla no preocupar les autoritats ni els tècnics, pel que es va poder observar en el ple d’abril

Una de les mocions que va resultar rebutjada pel ple municipal de l’abril té a veure amb una qüestió que, no per secundària, deixa de ser curiosa. Resulta que, el vot de qualitat de l’alcalde va determinar que l’Ajuntament no demanarà a l’Institut d’Estudis Catalans que la paraula hospitalenc/a s’inclogui al diccionari com a gentilici de l’Hospitalet de Llobregat. És que l’alcalde està en contra que els hospitalencs i les hospitalenques s’identifiquin amb la seva procedència de naixement o residència? Probablement no. Simplement no es va aprovar perquè el govern local va decidir votar en contra de totes les mocions d’aquest mes. Si aquesta moció es torna a presentar al mes de maig és molt probable que s’aprovi per unanimitat. Ves per on.

Resulta, a més, que al llarg de tot el plenari, una gran part de les votacions registraven un total de vots emesos que no coincidia amb el nombre de regidors presents. En la majoria de resultats, el nombre de vots era de 26 però en molt pocs casos (tret del moment de les mocions) va haver disputa sobre el còmput global (tot i que hi havia 27 regidors presents). En el cas de la moció dels Comuns sobre el gentilici hospitalenc va haver dues votacions consecutives i en totes dues es va registrar un 13 a 13 que, com hem dit, es va resoldre amb el vot de qualitat de l’alcalde, en aquest cas, negatiu. De fet, ni al plenari en el seu conjunt, ni al secretari de la Corporació, li importen gaire els còmputs dels resultats de les votacions. El que sembla comptar és només si el punt s’aprova (cosa que passa gairebé sempre, excepte en algunes mocions de l’oposició) o si es rebutja. Cosa bastant increïble, perquè tant important com si s’aprova o no s’aprova qualsevol punt, és saber qui l’aprova, qui el rebutja i qui s’absté. I saber com queden oficialment aquests resultats.

La cosa del gentilici hospitalenc és purament una anècdota que es donava al final de la nit de dimarts 29 i ja tothom estava amb moltes ganes de marxar. El cas és que el DIEC2, que és com es coneix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, no contemplarà encara el gentilici de l’Hospitalet de Llobregat i, en conseqüència, molts dels sistemes de software que fan servir els ordinadors, per exemple en el que això s’escriu, no accepta el gentilici hospitalenc i el subratlla en vermell perquè el que l’escriu sàpiga que el nom és inexistent.

De diccionaris normatius en llengua catalana n’hi uns quants, però els més acreditats son el DIEC2, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana (GDLC), el Gran Diccionari de la llengua catalana d’Edicions 62 (GD62) i el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. N’hi un parell més d’autoritzats, com son el Diccionari descriptiu de la llengua catalana que és el successor del DCVB (Diccionari Català, Valencià, Balear), també en mans de l’IEC, i el Diccionari Manual de la Llengua Catalana, editat l’any 2015 per Vox (no confondre l’editorial amb el partit que no fa diccionaris).

D’aquests diccionaris, son els de l’IEC els més reticents a contenir gentilicis. De fet, el gentilici de l’Hospitalet no hi és, però tampoc el de Sant Cugat, ni el de Rubí, ni el de Castelldefels, ni el d’Esparreguera, Cambrils o Camprodon, ciutats molt grans, grans o mitjanes. La raó segueix sent un misteri; per això tenia força sentit demanar que el gentilici hospitalenc, per una ciutat com aquesta que ratlla els 300.000 habitants, enganxada a Barcelona com a eixida dels seus mals endreços, i amb un dèficit de moltes coses, entre elles del sentiment genuí de pertinença arrelat entre molts dels seus habitants més nous, fos aprovat per l’Ajuntament.

Però la “pataleta” o rebequeria municipal no contempla necessitats peremptòries i els hospitalencs seguim sense ser formalment objecte d’adscripció normativa al nostre poble. Algú ho pot entendre?

Insistència sobre la necessitat que el govern deixi d’actuar per lliure i s’avingui al pacte d’alguns aspectes claus de la gestió municipal

“Això és pur teatre. Fa res que el grup municipal d’ERC-EUiA va qüestionar el nou sistema d’aparcaments de les bicicletes a la ciutat que porta instal·lat fa a prop d’un any sense posar-se en funcionament, i ara diu el govern local que aquest sistema estava previst que entrés en funcionament a principis del mes de juny”. L’anunci de l’ajuntament ha provocat estupor dins el grup republicà i el seu portaveu, Jaume Graells, ja pensa que, efectivament, l’oposició municipal comença a influir decisivament en les accions del govern. Estan convençuts que la pregunta en el ple municipal i l’anunci de la convocatòria de premsa sobre el tema de la mobilitat, ha produït aquesta insospitada reacció municipal.

Els aparcaments de bicicletes motiu de l’anunci del govern es financen amb els fons Next Generations amb un cost aproximat de 550.000 euros. El portaveu republicà lamenta un cop més, la falta de planificació del govern municipal: “Hem vist com durant mesos, des de fa més d’un any, instal·laven aquestes estacions sense posar-les en servei, i algunes ja estan vandalitzades”, i ha afegit que “això evidencia la absoluta incompetència amb la que opera aquest govern”.

Per Graells, a més, la iniciativa és un malbaratament escandalós dels recursos europeus, perquè no hi ha demanda d’aquest tipus d’instal·lacions i perquè ja existeixen aparcaments gratuïts. De fet, aquests nous aparcaments competiran amb el sistema metropolità del BICIBOX sense que estiguin integrats en l’entorn metropolità. Per tant, segons els republicans, és tracta d’un servei innecessari i una despesa de recursos que podrien haver-se dedicat a altres necessitats més peremptòries.

A banda de la despesa, fins ara absolutament inútil, que ha suposat la instal·lació d’aquests aparcaments, s’haurà que comptar amb els diners del manteniment i amb la seva restauració perquè ja existeixen algunes d’aquestes instal·lacions que han patit actes vandàlics i que estan inservibles. Jaume Graells va confirmar a banda que, en el seu moment, ningú va preveure la seva connexió amb el sistema general de l’AMB, cosa absolutament incomprensible.

Més enllà de les denúncies realitzades per part del portaveu republicà, l’aspecte clau a tenir en compte és que a l’hora del disseny d’aquesta xarxa, segons Graells, no s’ha consultat als usuraris dels estacionaments i a les associacions d’usuaris de les bicicletes urbanes. El grup municipal republicà ha sol·licitat novament al govern municipal la creació d’una Taula d’Usuaris de la Bicicleta on puguin participar tots els afectats: entitats, partits i persones usuàries.

Finalment els republicans denuncien que “les ocurrències del govern ens surten molt cares i la factura l’acabarem pagant tots els veïns i veïnes de l’Hospitalet” i assenyalen altres fracassos dels socialistes a la ciutat com el fallit model Mobike “la posada en marxa de la bicicleta compartida metropolitana amb un any de retard perdent les bonificacions per a les persones usuàries de l’Hospitalet i sense que s’hagi desplegat correctament, o una xarxa ciclable encara amb forats i deficiències.”

La insistència al govern per tal que “deixin de fer polítiques d’esquenes a la ciutadania, improvisant des del despatx, i sense tenir en compte les necessitats reals de la gent”, torna a posar novament sobre la taula la necessitat que el govern local abandoni la política de l’arbitrarietat i l’ensimismament i s’avingui a consensuar amb tota l’oposició aspectes de la gestió que, segons Graells, ja és ben evident que ells sols son incapaços de fer prosperar.

Van estar presents també Ana González i Manuel Piñar, els guardonats l’any passat en la primera edició

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca Ciutat de l’Hospitalet, una de les entitats que més ha lluitat al municipi pel dret a l’habitatge i el suport a les famílies desnonades de l’Hospitalet, va entregar ahir els Premis “Si se puede”, destinats a dues persones, un home i una dona, que s’han distingit per la seva defensa dels drets dels mes desafavorits i que s’han mostrat propers a l’entitat i li han donat suport i ajut per fer front al seu objectius.

Aquest és el segon any que s’entreguen aquest premis i en l’acte d’entrega, fet a l’altell del mercat de Bellvitge on la PAH treballa habitualment, han participat desenes de persones vinculades a l’entitat. En la primera edició, els premiats van ser l’Ana González, que havia estat l’anterior portaveu del grup municipal dels Comuns, —i que va ser desplaçada de manera unilateral per aquesta organització abans de les darreres eleccions—, i el que havia estat durant una colla d’anys president de la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet, Manuel Piñar. Tots dos es trobaven també en l’acte d’entrega d’aquest any juntament amb les persones elegides per aquesta segona edició: el nostre company de la redacció de L’Estaca, Pau Taxonera, tresorer de la Junta Directiva de FIC, que durant molts anys va estar col·laborant de manera intensiva i desinteressada amb la PAH Ciutat de l’Hospitalet fins l’extrem que el consideren un dels seus i un exemple de solidaritat envers les famílies més desprotegides i amb més necessitats. 

L’altra persona elegida en aquesta segona edició ha estat la Síndica de Greuges de la ciutat, Merche García, que més enllà de la seva tasca institucional, d’enorme transcendència per garantir els drets de tota la ciutadania, és —tothom qui la coneix ho sap de primera mà— un exemple d’empatia, de sensibilitat social envers les persones més vulnerables, d’una calidesa humana excepcional, propera, compromesa i molt activa. La portaveu de la PAH Ciutat de l’Hospitalet, Estrella Ambrojo, que va llegir el relat de fets i mèrits dels dos homenatjats, va destacar de Pau Taxonera la quantitat de treballs de voluntariat que havia portat a terme a la PAH, la seva qualitat humana i la defensa dels drets a l’habitatge i a una vida digna que ell defensa i que formen part del moll de l’os de la Plataforma. Va assenyalar també l’important paper que la companya del pau, la Xeli, ha jugat també amb aquesta dedicació del Pau a les causes justes.

Sobre la Merche García va destacar la seva força, la seva calidesa personal molt per sobre del càrrec que ostenta amb professionalitat i competència. I va assenyalar que quan les institucions donaven l’esquena a les seves reivindicacions, allà estava la Merche Garcia per animar-los a no defallir i a mantenir amb força i constància la defensa d’aquests drets socials de gran importància per aconseguir una societat més justa i més igualitària.

Tant el Pau com la Merche van destacar, en els seus parlaments d’agraïment, la sorpresa majúscula per haver estat elegits. El Pau Taxonera va afirmar que havia estat una sorpresa immerescuda perquè les coses que ell ha fet per la PAH “es fan des del cor i sense adonar-te. La meva sensació és que hi ha coses que s’han de fer necessàriament i això és el que jo he fet: actuar d’acord amb el que em dictava el cor” i va assegurar que veritablement qui es mereix aquest reconeixement és la gent de la PAH que, com exemple del seu esperit, ahir omplia la sala de Bellvitge. La Merche García també va explicar que es va quedar astorada quan ho va saber, perquè no era conscient d’haver fet res extraordinari, assegurant que si ha donat suport als drets que defensa la PAH és perquè aquests drets son imprescindibles en una societat igualitària, estan reconeguts a la Constitució i no pot haver cosa més terrible que perdre la llar familiar i sentir-se desemparat per les institucions que haurien de vetllar per la ciutadania. Va explicar que “vosaltres m’heu donat molt més a mi, del que jo us he donat a vosaltres” i va mostrar-se segura de que el Pau encara s’ho mereixia més que no pas ella.

Minuts abans de l’homenatge, van parlar també els premiats de l’any passat, Anna González i Manuel Piñar, i també van mostrar el seu agraïment al treball que desenvolupa la PAH i el seu convenciment respectiu que no s’apartaran mai ni de les seves creences ni dels seus principis.

L’acte, que va tenir un contingut molt entranyable i emocionant, es va allargar al final per la quantitat de persones que van voler expressar personalment als homenatjats el seu respecte i agraïment.

Un comunicat conjunt de republicans i populars representa un avís contra l’actitud inflexible, autoritària i sectària mostrada durant el darrer ple municipal

La intransigència del govern en el darrer ple d’abril sobre el tema de les mocions dels grups municipals ha tingut noves conseqüències. Els dos grups que es van mostrar més bel·ligerants a l’hora d’evitar que el grup socialista forcés a que les mocions quedessin sobre la taula, van signar ahir un comunicat conjunt (que s’inclou al final d’aquesta informació) on consideren inadmissible l’actitud de l’alcalde de tractar en el darrer ple només la part resolutòria i deixar les mocions pel ple de maig.

Sobre el que ja va informar L’Estaca (veure lestaca 30 d’abril) el comunicat explica que “van remarcar la inconveniència de suspendre la part de participació i control” i que van plantejar “tota mena de propostes alternatives”, com ara “suspendre i traslladar tot el Ple a un dia immediatament posterior o traslladar només la part de participació, mocions i control al govern”.

Es queixen en el comunicat que “l’alcalde es va tancar en banda i va negar tota possibilitat d’assolir un acord consensuat” i l’acusen d’“una actitud totalment inflexible i mancada de voluntat de diàleg” i d’una posició “autoritària i sectària” que es va concretar en la no intervenció en cap de les mocions presentades i el vot contrari sense argumentació a totes les mocions presentades per l’oposició.

En aquest sentit, els grups municipals d’ERC-EUiA i PP denuncien l’actitud poc democràtica de l’alcalde i el govern local per la manca de respecte a la ciutadania, ales regles del joc democràtic, a la institució municipal i als grups d’oposició que representen, en conjunt, a la majoria de la població que va votar en les darrers eleccions municipals.

En aquest sentit, el comunicat demana una rectificació en la manera d’actuar i reclamen treballar sobre la base dels consensos necessaris i el diàleg. Molt concretament, el comunicat afirma que “els veïns i veïnes mereixen uns representants polítics dialogants, que treballin constructivament cercant el màxim de consensos per tirar endavant els grans temes de ciutat” i aboguen per traslladar a la ciutadania una “imatge de diàleg i tolerància”.

Pel que hem pogut constatar, es tracta de la primera vegada que es produeix un comunicat on es demana directament al govern que deixi de tenir actituds autoritàries i arbitràries i s’avingui al consens, tot i que la demanda de diàleg i d’acords ha estat present de manera sistemàtica en moltes de les intervencions de l’oposició dins i fora del plenari. També ha estat aquesta la primera vegada en què el govern municipal ha mantingut una actitud radical en la seva relació amb l’oposició. Això de votar en contra de totes les mocions, sense ni tan sols intervenir en el debat aportant raons a favor o en contra de les mesures proposades, és tant com trencar relacions de debat i diàleg amb l’oposició, malgrat sigui puntualment.

De tota manera, el fet que el comunicat no hagi estat subscrit pel conjunt dels grups municipals d’oposició, potser debilita l’oposició, per una banda, però ajuda als grups majoritaris a fer-se més intransigents per l’altra, i explica l’atreviment del govern que es mostra radical només amb els dos grups més potents de l’oposició, però no així amb els dos grups menors, com son Vox i els Comuns. De fet, si hi hagués el mínim consens entre els grups d’oposició, en resposta a la radicalitat mostrada pel govern, a partir d’ara el govern local no podria governar sense el consens global de totes les forces. Només que qualsevol de les propostes resolutòries del ple, que és la part més substancial de la gestió municipal, es votés sistemàticament en contra per part de l’oposició —imitant tan sols el que va fer el govern amb les passades mocions d’abril—, el resultat seria, o el col·lapse de la governabilitat, o l’imperatiu del consens imprescindible per prendre qualsevol mesura. De fet, estaríem parlant d’una mena de govern de concentració municipal (un govern socialista auxiliat per la majoria de l’oposició o per tota), només imaginable en moments de forta crisi en qualsevol institució. No és el cas, probablement, però no seria descartable si continuen produint-se els típics errors dels que estan acostumats a governar amb majoria absoluta i els costa aprendre que sense majories absolutes la única manera útil de governar és negociant. Potser podrien aprendre de l’insigne treball de Pedro Sánchez al respecte.

Comunicat conjunt ERC-EUiA/PP Comunicat-ERCEUiA-i-PP

En el darrer ple d’abril, els grups d’ERC-EUiA i del PP van recordar la importància de la ràdio durant l’apagada i van criticar que s’abonés una retribució complementària al director dels mitjans

Dintre de pocs dies es compliran tres mesos des que es va fer públic l’informe sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet que s’havia encarregat al director dels mitjans a l’octubre passat i que es va comprometre a presentar abans de Nadal. En aquella mateixa sessió del Consell Consultiu dels mitjans on es va fer públic l’informe, el director dels mitjans es va comprometre a agilitar l’acondicionament de les infraestructures de la ràdio que havien quedat arrasades després que el govern Marín la desmantellés l’any 2012. No es tenen notícies que s’hagin reprès els arranjaments de les instal·lacions ni ha arribat la informació que s’hagin destinat recursos a aquestes tasques per la qual cosa és previsible que tot continuï exactament igual que quan es va encarregar el reinici del procés a l’octubre de l’any 2024.

En aquell informe es proposava una plataforma d’àudio, que era la fórmula més senzilla i econòmica de les tres possibles. La primera, descartada del tot, era reobrir la ràdio convencional per FM, mentre que la segona era establir una emissora on line amb un pressupost extraordinàriament elevat. La tercera opció, la de la plataforma d’àudio, era a la que s’havia compromès el director dels mitjans, sense data de funcionament, no obstant. Tres mesos després de l’informe, el silenci al voltant d’aquest projecte continua inalterable.

Resulta curiós pel fet que en el passat ple es va recordar, per part dels grups de l’oposició que, durant l’apagada elèctrica del 28 d’abril, el principal recurs al que s’havia acollit la majoria de la ciutadania, tal com estaven les coses, va ser la ràdio convencional. És a dir, la ràdio per ones, especialment per FM. A l’Hospitalet, més que mai, aquest dia es va trobar a faltar una emissora que, en els seus darrers anys, s’havia distingit per apropar-se a ser el recurs informatiu i de contacte d’una bona part de la ciutadania hospitalenca. Es va recordar al ple, i es va demanar tornar a posar l’atenció en el projecte, però el projecte, tres mesos després d’haver-se anunciat resta inèdit.

Talment com resta inèdita la proposta, aprovada fa ara 15 mesos, de celebrar debats polítics a la televisió pública que no es fan des de fa gairebé una dècada. Al març del 2024, l’oposició havia demanat que, aprofitant l’inici de la campanya electoral per les Europees, la televisió de l’Hospitalet estrenés aquests debats polítics electorals que son comuns a la majoria de televisions del país, tan públiques com privades, tan generalistes com locals. Naturalment, no es va fer cap cas. I fins avui.

En el passat ple d’abril, el grup popular també va criticar l’acord al que va arribar el Consell Consultiu de La Farga Gemsa, l’empresa pública encarregada de la gerència dels mitjans de comunicació públics, pel qual s’acordava liquidar al director dels mitjans un complement retributiu per objectius d’11.252,16 euros. Si els objectius eren posar els mitjans de comunicació al servei de la ciutadania o complir amb els projectes que l’oposició ve reclamant des de fa anys, és evident que restaven incomplerts, com va suggerir el regidor popular. No obstant això, el complement es va aprovar i el sou brut anual del director dels mitjans l’any 2024 va ser de 76.485,47 euros (5.463,24 euros bruts al mes per catorze pagues). Cal considerar que és l’únic professional dels mitjans amb aquesta variable i que els periodistes multimèdia van cobrar l’any 2024 un sou brut anual de 35.184,54 euros (2.513 euros bruts al mes per catorze pagues).