La proposta d’alcaldia del ple de desembre no va més enllà de l’enunciat, no hi ha concreció de cap mena i no se sap com es finançarà

El darrer ple de l’any va aprovar una modificació puntual del Pla General Metropolità en unes parcel·les de propietat municipal de la carretera del Mig 6/24, canviant els usos de zona industrial a equipament i les condicions d’edificabilitat, guanyant 19.000 metres quadrats de sol públic. L’objectiu del projecte és traslladar la seu de l’EMMCA, l’escola municipal de música i, en el mateix espai, fer un auditori i un centre de convencions amb capacitat per un miler de persones.

Recordem que l’EMMCA, que es va passar un parell de cursos fora de la seva seu al Gornal per un problema d’estructura de l’edifici que ocupa a l’Avinguda Vilanova, acaba de tornar al lloc que la va veure néixer l’any 2005. A la seu de l’Avinguda Vilanova només hi ha les instal·lacions centrals de l’escola i no disposa de cap auditori que permeti l’assistència de públic. De fet, tret de l’espai de la sala d’actes de La Farga, de la sala Barradas als baixos d’un edifici de la Rambla Just Oliveras i del Teatre Joventut a un carrer poc cèntric de Collblanc, l’Hospitalet no disposa de cap sala que es pugui considerar idònia per activitats artístiques diverses d’una ciutat de 300.000 habitants.

El projecte, per tant, de la parcel·la de la Carretera del Mig suposa un pas endavant interessant en aquest sentit. Per adornar-ho, el govern municipal va anunciar que l’espai es troba al bell mig del Districte Cultural, com si el Districte Cultural fos alguna cosa més que una entelèquia. (De fet, un dels creadors del Districte Cultural, que ja no forma part de l’actual Consistori, va presentar aquest projecte ja fa uns quants anys a l’entitat 3/4 x 5/4, afirmant que el Districte Cultural no representava cap espai concret a la ciutat, sinó una idea d’aprofitament de les decrèpites instal·lacions industrials i logístiques de mitjans del segle XX, per potenciar la cultura, fos on fos).

De fet, aquest projecte de nova seu de l’EMMCA, auditori i centre de convencions es troba en un punt encara molt indeterminat en una cruïlla on conflueixen els carrers Narcís Monturiol, Rosalia de Castro, Leonardo da Vinci, Caterina Albert i Carretera del Mig. Un espai no solament gens cèntric sinó encara sense urbanitzar del tot, amb zones degradades i a tocar de la línia de Vilanova del ferrocarril.

Malgrat que la proposta va ser aprovada amb el vot favorable de tots els grups i l’abstenció de Vox, els portaveus van insistir que el que s’ha portat al ple és encara un projecte molt inconcret que caldria explicar amb més detall. Pel que es va veure, el portaveu socialista encarregat de defensar el punt, José Antonio Alcaide, sabia del projecte tot el que s’havia posat sobre la taula: en realitat molt poca cosa. La suficient per afirmar que els equipaments previstos generarien “creixement econòmic en els àmbits artístic, educatiu del coneixement i congresual”.  L’alcalde va reble el clau afirmant que aquest ha estat un primer pas i que el projecte s’haurà de concretar més endavant, perquè acaben d’iniciar-se els primers tràmits i no hi ha previsió encara de finançament ni dels ajuts que caldrà cercar per fer realitat la proposta.

La ciutat va créixer sense parar fins als anys 80 i va aturar el seu creixement en els 20 anys darrers del segle XX

Previsiblement, aquest mateix any l’Hospitalet superarà els 300.000 habitants, una frontera demogràfica a la que mai en la història s’havia arribat. Només un alcalde havia somniat arribar a aquest nombre d’habitants. Es tractava del sisè de la dictadura franquista, José Matías de España y Muntadas, que va fer que la ciutat passés d’uns 125.000 habitants quan ell va arribar al càrrec (1962) fins als més de 250.000, quan va donar el relleu (1973). Aquell alcalde que, en una mica més d’una dècada va multiplicar per dos el nombre d’habitants i, per tant, va més que duplicar la superfície construïda —va ser entre els anys 60 i 80 el segon municipi de Catalunya que més va créixer i que mes territori va ocupar— volia que la ciutat arribés als 300.000 habitants per una única i molt exclusiva raó: era la única manera de ser Procurador en Corts (el pseudo parlament del franquisme) de manera directa. No cal dir que es va quedar una mica per sota del que havia desitjat i per la qual cosa havia convertit la ciutat en la meca dels promotors immobiliaris. Poc després, els altres dos alcaldes del franquisme que el van succeir van intentar no superar la barrera, malgrat que la situació estava tant al límit que a l’any 1981, dos anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques, el cens va escalar fins els 294.000 habitants.

A partir d’aquest moment i fins a l’any 2000, la ciutat va retrocedir en nombre d’habitants. Es va racionalitzar l’edificació —no es va aturar mai del tot— i es van intentar resoldre els enormes dèficits que un creixement d’aquesta envergadura i a aquest ritme havia provocat. A partir de l’any 2000, a la meitat del període de Celestino Corbacho d’alcalde, el nombre d’habitants torna a augmentar, de manera que quan ell plega (2008), la ciutat ha recuperat ja el volum d’habitants que tenia quan Capdevila, el successor de l’alcalde España, va arribar al poder. Aquells 258.000 habitants de l’any 2008, creixen fins als gairebé 275.000 quan Nuria Marín deixa l’alcaldia (17.000 nous habitants d’augment en 15 anys) i, un parell d’anys després, les seves polítiques expansionistes pel que fan a l’edificació, provocaran que la ciutat arribi als 300.000 habitants censats durant aquest 2026.

D’aquesta manera, segons les dades demogràfiques globals i a grans trets, amb Matías d’España l’Hospitalet va créixer 125.000 habitants en 11 anys; amb Capdevila i Perelló (1973-1979) uns 40.000 habitants més; amb Pujana (1979-1994), va decréixer uns 22.000 habitants, amb Corbacho va augmentar uns 12.000 habitants en 14 anys i amb Marín uns 17.000 en els darrers 15 anys.

Aquest volum de població de cara a les properes eleccions de maig del 2027, farà que la ciutat hagi d’elegir no 27 regidors sinó 29, segons la llei electoral, que obliga a que el nombre de regidors sigui senar i a que s’elegeixin 25 regidors si es passen de 100.000 habitants censats i un de mes per cada 100.000 habitants més o fracció. L’Hospitalet haurà d’elegir 29 regidors si supera els 300.001 habitants i 31, si algun dia supera els 400.001.

Seguint el ritme actual, i sempre sobre dades prospectives, el cens electoral estarà al 2027 entorn als 188.000 habitants i el nombre de vots vàlids, si se segueix el ritme de les darreres, al voltant dels 94.500 vots, amb una participació mitjana del 52,5%. D’acord amb la mateixa línia prospectiva, si el PSC es manté sobre el 39% de suport electoral obtindrà 14 regidors. Si ERC se situa com va passar a les darreres al voltant del 13% obtindrà 4 regidors; uns altres 4 el PP (12%) i Vox (11%) i 3 els Comuns (10%). Per tant, anant les coses tal com van anar més o menys l’any 2023, l’oposició mantindria novament una majoria de 15 regidors sobre 14 del PSC.

És evident que aquest estudi prospectiu és basa simplement en els resultats de fa tres anys, però les coses poden canviar notablement perquè la tendència de l’esquerra no és precisament molt positiva mentre que la de la dreta apunta cap a munt. Tampoc s’han tingut en compte altres tendències que poden modificar el pes dels regidors. El cas d’Aliança Catalana és clau, però també pot ser-ho una disminució notable del nombre excessiu de candidatures, especialment del ventall ideològic de l’esquerra. Van haver 17 candidatures a l’Hospitalet i només 5 van obtenir per sobre del 5%. D’aquestes 17 candidatures, al menys 10, podrien ubicar-se en el fragment de l’esquerra i només 3 van obtenir regidors.

De tenir-se en compte on apunten les noves tendències als inicis del 2026 (falta un any i un trimestre per les noves municipals), no és fàcil que el PSC renovi la majoria absoluta i és molt possible que s’incrementi el pes de la franja ideològica de la dreta. Potser no tant com perquè pugui governar còmodament a l’Hospitalet però si per convertir la governació en molt més complexa del que està ara mateix.

El recompte anual de sensellarisme es tanca un any més amb xifres dramàtiques que avergonyeixen per la seva dimensió social

El nombre de persones que dormen al carrer comptabilitzades a l’últim recompte realitzat fa pocs dies s’eleva a 117. Si s’hi sumen les que pernocten en algunes residencies i recursos habitacionals municipals habilitats per donar resposta a aquestes necessitats s’eleven a un total de 185, un 30% més en comparació al recompte realitzat l’any passat per aquestes mateixes dades.

El passat 11 i 12 de desembre es va dur a terme el recompte anual de persones que viuen al carrer i on van participar prop de cent persones voluntàreuies de diferents barris i entitats de la ciutat i de fora. Va ser organitzat conjuntament per la Creu Roja, Càritas Diocesana de Barcelona, ​​La Vinya, l’associació Suara i l’Ajuntament de l’Hospitalet. L’objectiu era actualitzar les dades per dimensionar la realitat del sensellarisme  a la ciutat i orientar les polítiques i els recursos d’atenció social que han de resoldre aquest problema que creix any rere any.

El dispositiu del recompte es va iniciar a les 10 de la nit i va acabar a les dues de la matinada. La ciutat es va dividir en 24 zones que sistemàticament són els llocs on es  localitzen les persones que dormen al carrer de manera habitual. Els voluntaris del recompte es van organitzar en 24 grups i van revisar els carrers barri a barri per identificar els espais i les persones que aquell dia dormien al carrer.

A les 117 persones que es vn localitzar pernoctant al carrer cal afegir-hi 54 persones que aquella nit estaven allotjades a la residència d’estada limitada dels Alps. En aquest recinte municipal se’ls ofereix serveis de residència, menjador social i dutxes externes a persones sense sostre. També es van comptabilitzar 14 persones que estan allotjades en els nous recursos municipals d’urgències per a dones i en pisos socioeducatius d’estada temporal. El recompte final es va situar en les 185 persones en situació de sense sostre i que van ser detectades aquella nit.

Del total de persones que es van localitzar dormint al carrer aquell vespre, la meitat ho van fer a dos districtes de l’Hospitalet. Un terç dormien als carrers del Districte I (Centre, Sant Josep i Sanfeliu) i un 19% al Districte VI (Bellvitge i Gornal). Si comparem les xifres d’aquest any amb les de l’any passat, les persones que dormen al carrer o estan de forma provisional a la residència dels Alps o als altres espais d’acollida de la ciutat, és significativament superior.

Al recompte de l’any passat es van registrar 142 persones (aquest any 185) sense casa, 100 dormien al carrer i 42 als recursos municipals com la residència els Alps. En total, aquest anys han estat un 30% més, un fort increment respecte de l’any anterior.

Tenint en compte aquesta realitat el que sobte és que un any darrere l’altre no hi hagi una política activa a nivell municipal per acabar amb el sensellarisme. Sembla evident que els recursos que s’adrecen per resoldre els problemes d’urgència a la residència Els Alps i els de les cases d’acollida segueixen sent massa pocs per la necessitat creixent de persones sense llar a la ciutat. D’un any a l’altre, creix el nombre de ciutadans que dormen al carrer dia a dia sense que l’Ajuntament es plantegi una política que acabi amb aquest escàndol cívic: gent vivint i dormint al carrer dia a dia, faci fred o calor, sense els mínims recursos d’higiene i sense els serveis essencials imprescindibles en una societat democràtica del segle XXI a la segona ciutat de Catalunya.

Cada any es fa un recompte de la misèria, però la misèria no solament no desapareix sinó que creix dia a dia i el govern municipal retorna any rere any milions de superàvit als bancs. No estaria de més que les entitats que organitzen el recompte de la misèria insistissin sobre el govern municipal no només perquè les xifres no augmentin, sinó perquè el sensellarisme desapareixi definitivament.

José Miguel Guerrero, presidente de Confemetal y de la patronal europea del metal Ceemet, participa en el Fórum Empresarial del Llobregat de la patronal AEBALL de l’Hospitalet y el Baix Llobregat, donde su presidente, Santiago Ballesté, ha subrayado la necesidad de integrar a todos los operadores, públicos y privados, para fortalecer y desarrollar la industria del sector.

El último invitado del Fórum Empresarial Llobregat, celebrado en l’Hospitalet, ha sido José Miguel Guerrero, presidente de Ceemet, la patronal europea que representa los intereses de las industrias del metal, la ingeniería y la tecnología. Guerrero es además presidente de Confemetal, la Confederación Española de Organizaciones del Metal.

El presidente de AEBALL, la patronal de l’Hospitalet y el Baix Llobregat y también del Fórum, Santiago Ballesté ha subrayado que cuando Europa está definiendo en estos momentos las reglas del juego industrial para las próximas décadas, “tener al frente de Ceemet a un representante español es una oportunidad extraordinaria para asegurar que las normativas, directivas y estrategias europeas tengan en cuenta la realidad de las empresas del territorio”. En efecto, Guerrero fue elegido hace un año en Bruselas presidente del Consejo Europeo de los Empleadores del Metal, la Ingeniería y la Industria de Base Tecnológica, Ceemet por sus siglas en inglés. Sus miembros son organizaciones empresariales que agrupan a más de 200.000 empresas, con 17 millones de empleos directos que ascienden a 35 millones incluyendo los indirectos. Ceemet representa al mayor sector industrial europeo, tanto en términos de empleo como de valor añadido bruto. 

Los aspectos considerados “imprescindibles” son la formación profesional, la recalificación continua y la colaboración entre empresas, administraciones y centros formativos. En nuestro territorio Llobregat, con un potente tejido industrial y un ecosistema educativo de calidad, los ponentes destacaron que “existe una oportunidad real para convertirse en referentes si se sabe trabajar de manera coordinada”.

Ballesté ha indicado que las industrias del metal y la tecnología están afrontando un conjunto de retos que ya no pertenecen al futuro, sino al presente, como es el caso de la transición energética, “que obliga a repensar procesos, inversiones y costes en un contexto de exigencias ambientales cada vez más estrictas”. En cuanto a la digitalización industrial y la industria 4.0, AEBALL indica que redefinen modelos productivos, cadenas de valor y perfiles profesionales, mientras que las nuevas políticas europeas de sostenibilidad impactan directamente en las pymes y en su capacidad de adaptación. Y, además, Ballesté destacó el desarrollo creciente de sectores estratégicos como el aeroespacial y la defensa, “donde la industria del metal es absolutamente imprescindible para garantizar soberanía tecnológica, capacidad productiva y competitividad internacional”. Sin olvidar la nueva movilidad: vehículos eléctricos, autonomía sostenible, etc.

En su intervención, el presidente de Confemetal y Ceemet, José Miguel Guerrero, ha afirmado que el sector del metal es heterogéneo, transversal e interrelacionado. “Nos encontramos en un contexto de transformación tecnológica disruptiva, un imparable proceso de digitalización, un viaje acelerado hacia la sostenibilidad, transformación de personas con profundos cambios de valores que redefinen el modelo económico y productivo a un ritmo vertiginoso. Además, según ha indicado, “la industria está en plena transformación y hay que apostar por una reindustrialización inteligente” para recuperar la autonomía estratégica. En ese sentido, es esencial la inversión en I+D+i para afrontar la necesaria transformación digital y medioambiental.

Guerrero ha indicado que hay que compatibilizar la descarbonización con la competitividad, y apostar por medidas que mejoren la competitividad empresarial apostando por el valor añadido en vez de volumen. El presidente de Confemetal también ha indicado que el reto de la digitalización e innovación residen en la rapidez de desarrollo de herramientas digitales sin profesionales cualificados suficientes. En este sentido, la mejor base para internacionalizar las empresas y escalar es una buena base tecnológica. La clave, a su juicio, es detectar necesidades tecnológicas y evaluar su impacto en las pymes. Y evitar que las empresas con capacidad técnica para innovar choquen contra la regulación o la fiscalidad. También es importante la unidad de mercado real. En este sentido, Guerrero ha anunciado que Confemetal realizará un estudio de digitalización de la pyme en 2026. 

En cuanto a la energía, Guerrero ha hecho alusión al principio de neutralidad tecnológica, aprovechando toda tecnología madura y segura, más la capacidad de fuentes renovables ya que ambas son complementarias. La industria necesita un suministro energético estable, seguro y competitivo. También compatibilizar descarbonización y competitividad, con una transición justa para el empleo, así como un calendario realista y acorde a las posibilidades de las empresas.

De Ceemet forman parte las organizaciones empresariales del metal de Alemania, Australia, Austria, Bélgica, Bulgaria, Croacia, Eslovenia, España, Dinamarca, Finlandia, Francia, Holanda, Hungría, Italia, Noruega, Reino Unido, Suecia, Suiza y Turquía. José Miguel Guerrero, empresario del sector del Metal desde hace 37 años, nació en León en 1956, es licenciado en Administración y Dirección de Empresas, PDG por el IESE y máster internacional del Centro Superior de Estudios Empresariales. Mediador mercantil y administrador concursal, actualmente es presidente y consejero delegado de Solventia Solutions, compañía que opera en el sector industrial como fabricante de hardware para telecomunicaciones, así como de la consultoría Tague Consulting. En el ámbito institucional, es presidente de Confemetal, vicepresidente de Cepyme y miembro del comité ejecutivo y de la junta directiva de CEOE, además de presidir la comisión de Educación y Formación de la organización. Es, asimismo, vocal del Consejo Social de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (Uned) y de la Cámara de Comercio e Industria de Madrid.

Carlos Galve Farré (activista y peixater)

Los días van pasando, alcalde. El 2027 no está muy lejos. Las elecciones se acercan.
Después de ver en la tele de LH los 43 minutos del pleno del 24, pensé en escribirte de forma casi compulsiva lo que pienso, después de ver en el jardín que te has metido. Una parte de mi tiempo lo utilizo aportando un grano de arena para que nuestra ciudad sea un poco más habitable. En el facebook veo noticias sobre nuestros barrios y sigo también tu canal donde explicas una parte de tu actividad. Vídeos fotos y relatos pensados por tus expertos de imagen. Sigues moviéndote con tus afines.

Hace tiempo opiné que recuperaras el contacto con la sociedad civil. Esta muy fragmentada. Están naciendo nuevas asociaciones surgidas de las nuevas realidades. Son incipientes, pero no débiles. No se canalizan por las AAVV clásicas, que están casi vacías. El ayuntamiento no es generoso si no son afines a tu partido. Las entidades que conozco son muy críticas con vuestra política. Mi sueño es la participación vecinal para mejorar la convivencia y articular propuestas.

Cuando tengo tiempo, actúo como un gato que anda por los terrados y las calles de l’Hospitalet, manteniendo aun el olfato fino. Disfruto observándola desde diferentes lugares. Me inquieta cada vez más, la situación de nuestra querida ciudad. Leí en tu canal, la aparición en las redes sociales de la noticia de un muerto, en el interior de un container en l’Hospitalet. Hace tiempo que están utilizando mentiras para estigmatizar nuestra ciudad y para ir creando un caldo de cultivo psicológico de que l’Hospitalet es inseguro.

Tu gobierno contináa ocupado en dar la razón a los que consideran que la sensación de inseguridad se soluciona con más policía. No puedo evitar explicar la sensación que me produjo la fotografía de la promoción de seis nuevos jóvenes policías. No solo me pareció erróneo: tuve vergüenza ajena y explico el por qué. Centrar la solución en más policía, como si fuera esa la razón del problema, es un error. La efectividad disuasoria de la policía, por ejemplo, no arregla los problemas estructurales y sociales que tenemos de desigualdad y pobreza de cientos de personas. Hacinadas, en pisos patera, donde nadie sabe cuántos son. Ni tu tampoco. Esa es la causa. Tenemos un gravísimo problema social. Hay más personas indocumentadas de las que nos imaginamos. No facilitar el padrón es un gravísimo problema y a mi juicio un error político de manual.

La aparición solapada de un racismo aparentemente moderado aun, abre más la espita perversa de relacionar inseguridad-incivismo-pobreza-emigración. Estas cuatro caras son perfectas para segregar precisamente el elemento político que está creciendo entre nuestros conciudadanos. La llave esencial para desbloquear y mejorar la vida de la gente en nuestros barrios es intervenir e invertir en bienes sociales.

El mestizaje y la convivencia en nuestras calles están obturados. Las características económicas y laborales de los vecinos recién llegados, son muchísimo más precarias y desiguales. Por tanto, es claro y meridiano que debe de haber intervenciones que estén dirigidas a solucionar y paliar el choque cultural y económico. No puede ser que unos pobres se peleen contra los otros aún más pobres.

Si no cambias de políticas, serás el primer alcalde socialista que no solo perderás la mayoría sino que, además, habrás desmovilizado la sensibilidad social de gentes diversas, mayoritariamente con valores progresistas, que siempre han trabajado y movilizado nuestras entidades y nuestros barrios en l’Hospitalet. Siempre quedaremos los viejos rockeros dando la tabarra.

Sigues sin hacerme caso. Sigues creyendo que las viejas políticas del PSOE en l’Hospitalet no caducan. Cambia de equipo. Sácate de encima a los pelotas y aduladores, pon a gente que tenga ganas de patearse la ciudad. De trabajar y enfrentarse a la reacción conservadora que crece. Necesitas jóvenes que trabajen y crean en la democracia, valientes. No asesores que te vayan sugiriendo con quien hacerte fotos. El viernes pasado, en la parroquia de Bellvitge, en el marco de unos talleres que hacemos para ayudar a insertar a emigrantes, se organizó una mesa para hablar de interculturalidad. El grupo de asistentes era diverso y los ponentes aún más. Un acto casi espontáneo con más de cincuenta personas.

Una vecina mayor, que llegó muy joven a Bellvitge, un ex-cura culto que conoce perfectamente El Gornal y Bellvitge, un joven bereber que habla catalán y entiende perfectamente el “fet nacional”… También participó el nuevo joven cura de la parroquia, un entrañable boliviano de 29 años y, finalmente, un peruano ingeniero informático que después de dos años, aún no tiene permiso de trabajo. Son los nuevos catalanes, los nuevos ciudadanos de nuestra ciudad.

Estoy seguro de que te hubiera sido muy útil asistir a esa interesante mesa ciudadana. Hubieras conocido una parte de la realidad de lo que nos preocupa en l’Hospitalet.
Nos falta reflexión, reinterpretar la nueva realidad de nuestros barrios. Sociólogos, economistas, arquitectos, antropólogos que reflexionen cómo serán las consecuencias que configuran la llegada de esos nuevos ciudadanos que vienen para quedarse.

Alcalde Quirós: faltan dos años para las elecciones y l’Hospitalet está convulsa.
Algunos interesados dicen que l’Hospitalet es insegura, otros pensamos que lo que es inseguro y lo que está en juego es la democracia. Esa es la más grave inseguridad. Contináas haciendo una política como si no pasara nada grave. La maniobra de proponer la moción de confianza para aprobar los presupuestos, está en la línea errática de tus políticas. L’Hospitalet no es Barcelona. Tienes que, o deberías haber pactado, con la izquierda. Me preocupan tus formas de hacer.

Parecéis autistas políticos. No llego a comprender la impasibilidad de tu gobierno ante semejante ola reaccionaria. No tienes más salida que hacer políticas que desenmascaren este mantra de actitud ambigua y preocupante. No digo que no te preocupe, pero no lo parece. Sigues erre que erre con los Cien años de Ciudad. Lo han explicado por activa y por pasiva historiadores de demostrado prestigio. No solo contento con eso, te das un baño mediático paseándote con el rey por La Florida, la que tu dices el Samontà. Le dará votos a tus contrincantes de derechas y a la extrema derecha que dicen: aquí lo que hace falta es mano dura. Conmemorar un defecto histórico promovido por una dictadura, no tiene ningún sentido. Tu eres de Pubilla como yo, no eres del Samontà. Déjate de perífrasis y postmodernismo. Eres hijo de emigrantes como yo y eso te debería de servir para saber qué hacer. Cuando en los 70 paramos la construcción de pisos en la Bóvila, el alcalde nos mandó a la policía y paramos a la policía y a la constructora.

Franco estaba vivo. No lo resucites. Lo repito, cambia el equipo. Estás en la media parte del partido. Pierdes de 20 puntos. Estás desorganizado. Deberías entender que lo que nos preocupa es la gente de l’Hospitalet. No solo criticarte a ti. Supera el viejo complejo de o estás conmigo o estás contra mí. Insisto, tienes un entorno que trabaja poco por la ciudad. Soy consciente, L’Hospitalet no es fácil. Ser alcalde no es ninguna ganga, es una gran responsabilidad y un honor: nadie te ha obligado a serlo. El listado de dificultades no son armas arrojadizas contra tu gobierno.

Telegráficamente: tienes las calles sucias, no funciona FCC, no hacen bien su trabajo, reconozco que no ayuda el incivismo, los parques dejados, la barbaridad de Cosme Toda y sus alrededores está latente. Tarde o temprano te pasará factura esa barbaridad urbanística. Las ratios y la falta de mantenimiento en las escuelas son un problema no menor. La indiferencia política para habilitar los patios abiertos de las escuelas para prácticas deportivas de los jóvenes. Una acción social indiscutible, de poco coste y gran impacto positivo, tampoco lo tienes en cuenta.

Cuando hablamos de comercio de proximidad aparece el desastre. La desaparición del pequeño comercio en los barrios produce un efecto de desertización. Es un problema urbano y ecoóomico grave. Multitud de puertas a ras de calle cerradas. Solo se utilizan como aparcamientos y como lofts sin control. Donde tenemos el gran problema es en los Mercados Municipales. Hay una ausencia de análisis de qué hacer con ellos por parte del Área Económica que se ocupa de los mercados. Los comerciantes paradistas están muy preocupados. Tenemos un grave problema. Dedícale atención. Una ciudad sin Mercados en manos de los grandes grupos de distribución, es una ciudad cautiva y enferma. Los monopolios cambian los hábitos de los ciudadanos y nos someten a sus intereses.

Tus proyectos del nuevo LH están desconectados de la ciudadanía. La gente pregunta que es lo del Samontà y la Marina. Es un lenguaje para expertos y politizados y unos cuantos más sensibilizados en el tema. Los titulares de los grandes diarios son grandilocuentes y pretenden dar una imagen ficticia.

Para vacunarme de tanta mezquindad, el jueves 11 de diciembre participé en el recuento de los “sensellar”. Vecinos anónimos de distintos estratos sociales durmiendo en la calle: el aumento es un grave presagio social. No es policial. El ejemplo lo tenemos en Badalona: sin alternativa no se puede o no se debe desalojar. Es una bomba de relojería. Esa bestialidad solo la pueden hacer los valores de la extrema derecha, negando lo evidente.

Debes de paliar este problema. Cientos de personas y solo 43 camas en Els Alps, deberías de tenerlo en tu agenda. Conozco que son también competencia de la Generalitat. Pero quien recibe más directamente el impacto político negativo de la deshumanización es el Consistorio que tu presides. Frente a una emergencia social de estas dimensiones, soluciones excepcionales.

No sé si leerás esta nota en segunda persona del singular. Directamente a ti. Tu personalidad me resulta afín: eres de Pubilla y te gusta el básquet. Ai aproximáramos percepciones políticas sería bueno para l’Hospitalet. No lo veo fácil. De momento, no tengo mejor tarea que intentarlo. Una cuestión de confianza no te ayuda en nada por mucho que apruebes los presupuestos. Tienes malos consejeros. Continuaré diciéndote lo que pienso. No queda mucho. El que avisa no es traidor. Que pases unas buenas fiestas.

La nova proposta per desbloquejar aquest òrgan de direcció dels mitjans públics de comunicació intenta assegurar-se el control sigui com sigui

El dia del ple extraordinari sobre la moció de confiança va transcendir la nova proposta que el grup municipal socialista havia fet als grups polítics de l’oposició per desbloquejar el Consell Executiu dels Mitjans de Comunicació Públics. Una nova proposta centrada exclusivament en els tres periodistes que s’han d’elegir més enllà dels 5 representants dels grups municipals, el director dels mitjans i una representant del Departament de Comunicació Municipal. Fent cas omís de la selecció dels professionals d’acord amb el criteri que proposaven els grups d’oposició —que fossin representants dels mitjans de comunicació actius de la ciutat—, la nova proposta del govern socialista manté dos dels tres periodistes inicials i simplement n’elimina a un.

L’eliminat és exactament el representant d’aquest mitjà que el lector té davant dels ulls: el periodista que va elegir, en el seu moment, la redacció cooperativa de lestaca.com perquè formés part del Consell Executiu. És a dir, la única discrepància per posar en marxa l’organisme —que segons el propi reglament dels mitjans de comunicació públics és l’encarregat de regir el seu funcionament—, és el veto que el govern aplica sobre el representant de L’Estaca. Un fet que ens honora, perquè posa de manifest que en la lluita per la pluralitat informativa, L’Estaca no està en venda i, en conseqüència, no hi ha cap possibilitat que el govern Quirós —tan generós a l’hora de regar amb diner públic els mitjans de comunicació de qualsevol color sempre que es prestin a fer de portaveus del seu missatge propagandístic—, ens pugui comprar.

La proposta dels tres periodistes que estava sobre la taula des de novembre del 2024 era exactament la del representant del mensual comarcal El Llobregat, el representant de Línia L’H i el de L’Estaca. La darrera proposta, 13 mesos després, que ha fet el govern Quirós, és la del representant de El Llobregat, la del representant de Línia L´H i la d’un representant d’El Mundo Deportivo. El veto sobre L’Estaca es manté des del primer dia i, amb la nova proposta, encara ha quedat més evidenciat. El govern socialista no vol que cap representant de L’Estaca pugui tenir ni veu ni vot en el Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics.

En el passat ple de pressupostos, la nostra entitat editora FIC, va demanar la paraula al ple per queixar-se de l’any llarg de congelació del Consell Executiu. Un membre de la Junta de FIC i de la redacció de L’Estaca va explicar davant del Consistori i del públic present, els nostres arguments (escrit que s’adjunta al final d’aquestes línies), que no han variat un mil·límetre des de fa un any i que van avalar amb el seu vot tots els regidors de l’oposició aleshores —i esperem que també en endavant—.

La diferència entre fa més d’un any i ara, és que aleshores estava vigent el Contracte-Programa que regula el funcionament dels Mitjans de Comunicació Públics perquè tenia vigència fins a 31 de desembre de 2025. D’aquí a 4 dies exactes, aquest Contracte-Programa ja ha caducat i encara no s’ha creat l’organisme que l’ha de debatre, aprovar i presentar al ple.

Si quan es va rebutjar la proposta del govern s’hagués enllestit la nova, avui hi hauria Contracte-Programa i els treballadors dels Mitjans, per exemple, no haurien de patir per les seves condicions laborals. Contrasta, aquesta realitat, amb la que publicita el govern Quirós arran la no aprovació dels pressupostos per l’any vinent. Que els pressupostos no els hagi aprovat l’oposició perjudicarà la ciutat. Que no hi hagués una proposta acceptable del Consell Executiu des de fa més d’any, quan se sabia que el Contracta-Programa caducava el 2025, no havia de perjudicar gens ni mica.

Aquest exemple del Consell Executiu il·lustra la manera de fer d’aquest equip Quirós: o s’aprova el que proposa el govern, o es deixa morir l’alternativa ni que sigui 13 mesos, perjudiqui a qui perjudiqui. En lloc de consensuar, apropar postures i acceptar que 13 regidors son menys que 14, la manera de fer segueix sent prepotent, d’una banda, i autocomplaent de l’altra. Inflexible i autoritària. Retòrica i carregada de fum.º

Text del representant de Foment de la Informació Crítica al ple del 19 de desembre

El ple extraordinari es tanca amb el rebuig de la confiança a Quirós i la imatge d’un govern municipal aïllat, dèbil i sense perspectives

Quaranta tres minuts va durar el ple extraordinari que havia de renovar la confiança a l’alcalde desprès de perdre la votació dels pressupostos la setmana anterior. Amb una intervenció certament espessa de David Quirós on tornava a plantejar la necessitat de coherència i responsabilitat a l’oposició i on no va ser capaç d’ampliar els llocs comuns fets servir ja durant la presentació del projecte de pressupostos, van prendre la paraula successivament els portaveus dels grups d’oposició, abans de la votació nominal definitiva.

No va haver sorpreses i la moció de confiança la va perdre l’alcalde per 13 vots a favor i 14 en contra. Això vol dir que a partir d’aquest moment, s’obre un període durant el qual es factible una moció de censura amb un candidat alternatiu que hauria de rebre necessàriament el suport de tota l’oposició per desplaçar de l’alcaldia David Quirós del PSC i constituir-se un nou govern que podria ser de concentració o, en minoria, amb el suport exterior d’algun grup.

El grup municipal del PP ja va afirmar el dia anterior al ple extraordinari que iniciaria negociacions amb la resta de grups per fer possible el canvi. En el ple extraordinari, tret del PP, cap grup va respondre a la iniciativa popular i totes les intervencions es van centrar amb la desconfiança envers el govern actual que va provocar el resultat esperat.

El portaveu dels republicans va introduir en el seu discurs un element interessant com era la convicció que la moció de confiança formava part de l’estratègia del partit —tal com s’ha vist a Barcelona— de manera que el PSC local sempre es deixa endur pel que es decideix a nivell central i va ser molt taxatiu en afirmar que el que “passa a la ciutat s’ha de decidir a la ciutat i no a Barcelona”. Veladament, va fer referència també a un factor significatiu quan va dir que, sense que ho sembli, el PSC sempre s’ha servit del suport de l’ultradreta de Vox quan li ha anat bé, com en els casos de la Godó i Trias o de les reformes urbanístiques per fer hotels —on Vox va votar amb el PSC, segons va dir— per al·legar que ara puguin haver negociacions centrades en temes estrictament de ciutat on hi hagi coincidències capaces de produir canvis molt significatius.

Pel que fa al PP, la seva portaveu va posar l’accent en l’oportunisme cec del govern que ha enviat cartes a la plantilla de treballadors municipals, als militants socialistes i a les comissions de festes de la ciutat, posant l’accent en el bloqueig pressupostari per explicar com de malament serà el futur, obviant que justament el que ha portat al bloqueig pressupostari és clarament la incapacitat del govern per complir els seus compromisos de manera reiterada. El PP, que es considera en la realitat local un partit bisagra, va posar sobre la taula també la gran oportunitat que se li presenta ara a una oposició que hauria de fer cas al clam de la ciutadania que demana la unitat de l’oposició per canviar la dinàmica. Va insistir que el seu esforç no va encaminat a aconseguir un govern liderat pel PP sinó a l’obertura de negociacions que fixi un programa de totes les forces, amb compromisos concrets: “un govern alternatiu de concentració on s’imposi el sentit comú”.

Escoltant al portaveu de Vox, la sensació era que el diagnòstic de la situació que pateix la ciutat, no presenta cap distància amb la resta de grups. Es va queixar de les dues enormes dificultats que presenta el govern socialista des de sempre: la seva arrogància i la seva autocomplaença i va recordar que aquest és un alcalde que no ha estat elegit per les urnes, sinó imposat per la direcció del PSC. Es va referir també a les paraules del rei fa pocs dies quan va afirmar que la ciutat tenia “un gran potencial”. El portaveu de Vox va aprofitar per assegurar que quan es diu que una ciutat té un gran potencial és perquè en el moment actual ha caigut en la irrellevància, com és el cas. Finalment va ser molt explícit a l’hora de fixar sobre quins interessos s’ha mogut el govern Quirós “beneficiant les operacions urbanístiques, els grans pelotazos econòmics, i somniant amb una ciutat metropolitana, tot per fer-se unes fotos mentre els barris empitjoren sense parar”.

El primer en prendre la paraula va ser el portaveu dels Comuns que va afirmar que no es pot demanar confiança sense aportar res, que “la confiança es guanya”, que aquest equip no ha fet cap intent seriós de negociar res i que des del passat ple l’únic que ha fet ha estat acusar l’oposició de bloqueig, considerant-la “el bloque de la vergüenza”, una pèssima manera de demanar la confiança a continuació. Es va queixar de la insuficiència dels pressupostos i va posar com exemple les goteres de la Biblioteca Tecla Sala on els seus treballadors van haver de celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari fa quatre dies, recollint aigua de les instal·lacions. El portaveu dels Comuns va assegurar que en lloc de pactes amb les immobiliàries i reverències a la monarquia més li valdria al govern fer cas dels ciutadans “potser millor enlloc de gastar tants diners en les campanyes d’un títol de ciutat atorgat per una Dictadura, rescatar de l’oblit un Refugi antiaeri dels temps de la Guerra Civil que és un testimoni del que va patir la ciutadania en aquells anys”. Per últim, el portaveu dels Comuns va queixar-se que el govern no els ha fet mai cas —“les últimes propostes sobre l’empadronament o la senyalèctica del patrimoni, en son una mostra”— i que la seva força no té cap més objectiu, hores d’ara, que “seguir sent oposició i ser útils”.

Per últim, el portaveu socialista va insistir sobre les repercussions concretes que el bloqueig de l’oposició provoca en qüestions clau dels serveis i la inversió municipal. Va apuntar especialment sobre aspectes que fan mal, com per exemple les obres del mercat de Collblanc, les millores salarials de la Guàrdia Urbana i de la plantilla de treballadors o, per exemple, el tema de les subvencions a les entitats de la ciutat —“les subvencions nominatives desapareixen…”—, però també es va referir a algunes coses que afecten notablement els eixos propagandístics del propi govern com per exemple el pla del Samontà, el Biopol o el Boulevard que ha d’unir la Diagonal amb la Gran Via. I va responsabilitzar de tot plegat a l’ànim bloquejador de l’oposició i les seves ànsies de desgast polític del govern.

En el debat del ple extraordinari es va donar publicitat de tres cartes que ha fet circular el govern entre la militància, les comissions de festes i la plantilla municipal. Als primers, explicant tot el que el govern ha fet per afavorir l’aprovació dels pressupostos i posant l’accent en exclusiva en l’operació de desgast polític que això comporta. A les comissions de festes, les enormes dificultats que tindran a partir d’ara fins que els pressupostos s’aprovin d’ofici a finals de gener del mes vinent, si tot va bé, i a la plantilla municipal responsabilitzant l’oposició municipal de tots els mals a partir d’ara, quan, com és palès, fa mesos que es queixen de la negligència del govern respecte de la negociació del nou conveni.

La redacció de l’Estaca desitja a lectores i lectors, un Feliç Nadal i molt Bones Festes

La sensació que la ciutat està al límit i l’oportunitat remota de canvi, podria fer que la retòrica estratagema del govern per aprovar el pressupost, li surti fatal

Per sorpresa, el grup municipal del PP va fer ahir una roda de premsa seguida d’un comunicat on anuncien que, si el ple extraordinari que l’alcalde ha convocat per aquest matí acaba, com és previsible, sense l’atorgament de confiança a l’alcalde, presentaran una moció de censura contra la primera autoritat municipal dins del termini legal de 30 dies.

És la primera vegada des de l’any 1979, quan els socialistes van conquerir l’alcaldia de l’Hospitalet per primer cop en democràcia, que es posa sobre la taula la possibilitat d’un canvi d’alcalde i per tant, de govern, al marge del resultat electoral.

Convé recordar ara que, d’un cens electoral de 176.324 persones que podien votar el 28 de maig del 2023, només ho va fer el 47,46%, mentre que més de 82.000 electors es van quedar a casa i gairebé 2.300 van votar en blanc o es van abstenir. Dels vots vàlids emesos, el PSC va aconseguir 31.777 vots, el 38,43% i 13 regidors, mentre que tota l’oposició actual va aconseguir 37.125 vots, el 44,9% i 14 regidors, repartits entre ERC-EUiA (4 regidors), PP (4 regidors), Vox (3 regidors) i Comuns (3 regidors). Es van presentar 16 candidatures en total a les eleccions i les que no van aconseguir regidors van sumar més de 12.000 vots en conjunt.

El PP ha afirmat que posarà en marxa una ronda de contactes amb tota l’oposició per plantejar una alternativa de govern de concentració que canviï la situació de crisi i abandonament que pateix la ciutat. El PP es considera la única força capaç de poder establir negociacions a totes dues bandes del marc ideològic (Comuns/ERC i Vox) i considera la moció de confiança que l’alcalde va posar sobre la taula per salvar els pressupostos, una oportunitat única que no es pot deixar perdre, per revertir la situació.

Afirmen, que l’únic que els motiva a negociar uns acords de mínims que garanteixin un govern de concentració municipal (GCM), és la possibilitar de canviar una situació que està al límit i que amenaça amb el col·lapse social. Consideren que David Quirós és l’hereu d’un model esgotat que ho aposta tot al markéting enlloc d’afrontar les autèntiques necessitats i reivindicacions dels veïns. Per això, estan disposats a interpel·lar la resta de forces del Consistori per tal de superar la simple queixa permanent, passar a l’acció i construir un govern diferent que afronti la realitat i resolgui problemes. La proposta del PP, asseguren, no és afavorir un govern propi, sino aconseguir superar les barreres ideològiques de les forces enfrontades en benefici d’acords de contingut estrictament municipal, per resoldre problemes i no crear-ne de nous. En aquest sentit, proposen perfilar acords concrets per afrontar les necessitats més immediates respecte la plantilla municipal, la Guardia Urbana, la seguretat ciutadana, l’atenció escolar, els serveis socials, la neteja i l’enllumenat, la pressió fiscal, els mercats municipals, l’activitat econòmica en general, etc.

La proposta del PP, arriscada i sorprenent, posa sobre la taula un escenari inèdit que molt pocs es podien esperar arran del fracàs de l’aprovació dels pressupostos municipals. És veritat que, a priori, l’expectativa sembla absolutament utòpica, però també podia semblar utòpic que forces tan distants con els Comuns i Vox coincidissin en algunes votacions i… ha passat.

Una proposta com la que fa el PP comporta, d’entrada, la negociació d’un programa d’actuacions molt precís i tancat, amb seqüències temporals pel proper any i mig, el consens sobre un alcalde que hauria de liderar el programa i que hauria de renunciar al programa de les seves sigles, i un repartiment de carteres que inclogués una Junta de Govern equilibrada i unitària. Les fórmules podrien ser molt diverses: des d’un govern de quatre forces, fins a només un govern de dues o tres forces amb el compromís signat de suport continuat de les altres, una o dues, en funció dels objectius. Fos com fos, un canvi de govern a un any i mig de les properes eleccions obriria una expectativa única pel maig del 2027 que podria fer canviar molt notablement el panorama de govern de la ciutat en el futur immediat.

Les entitats més actives de l’Hospitalet s’alcen contra el govern Quirós denunciant la incertesa, la desinformació i la manca de respecte institucional que pateixen

Un excés de burocràcia, improvisació en la tramitació d’ajuts, retard en el pagament de les subvencions i dificultats en la participació dels projectes de ciutat, la queixa majoritària

Les entitats de la ciutat que s’apleguen sota la coordinació de l’Espai de Ciutadania, acaben de fer públic un Manifest (que s’adjunta al peu d’aquesta informació), on volem fer palès el seu malestar per la situació d’abandonament que pateixen respecte de l’Administració local. En concret, es queixen de manca de respecte institucional, de desinformació i d’incertesa pel que fa als mecanismes de suport econòmic i de menyspreu al treball assistencial, d’acollida, de formació, de contribució a la convivència, de foment de la participació, de cura mútua i suport comunitari que desenvolupen de fa anys, que complementen les polítiques públiques i cobreixen les necessitats que l’Administració no pot o no arriba a cobrir i que possibiliten un nivell d’integració de la ciutadania que afavoreix el clima de convivència a tots els barris de la ciutat.

Això sol ja hauria de ser motiu suficient per un tracte deferent de l’Administració local i aquestes entitats es troben amb una resposta que representa tot el contrari. En aquest sentit es queixen de mala qualitat pel que fa a l’atenció dels tècnics municipals i a la manca de personal adequat que genera incertesa extrema i mala gestió del suport econòmic via subvencions. Aquest malestar ha anat creixent al llarg dels anys i s’ha fet insuportable en els darrers exercicis: manca de planificació dels serveis municipals, burocratització excessiva, canvis en els criteris subvencionables, improvisació i processos feixucs que fan que les entitats, especialment les més petites que no disposen d’aparells administratius consolidats, hagin de patir greus problemes que afecten el seu funcionament social.

Es queixen tanmateix d’un retard aclaparador en el pagament de les subvencions concedides de manera que moltes entitats es veuen amb la necessitat d’avançar recursos propis o demanar crèdits per tal de mantenir en actiu el funcionament orgànic, aspectes que comporten en molts casos inseguretat laboral pels equips, aturades o reduccions de l’activitat, desconfiança amb els ritmes del treball i la impossibilitat de dissenyar nous projectes.

La relació habitual entre entitats i Ajuntament, afirmen, es caracteritza per una manca de transparència i una improvisació que dificulta la normalitat dels projectes que encapçalen les entitats, que sovint treballen sense tenir totes les dades i sense registrar les constants modificacions que imposa l’Administració local i afirmen que s’està fent insuportable l’excés de burocràcia i el bloqueig constant dels processos administratius.

De manera molt destacable i com una mostra de la forma d’actuar del govern local es queixen del silenci institucional sobre un tema que ha escalfat tots els programes propagandístics que ha endegat l’actual equip Quirós des que el nou alcalde va prendre possessió al juny del 2025: l’anomenat Pla del Samontà. Pràcticament des que es va anunciar aquest Pla, l’Espai de Ciutadania, que és la coordinadora més important de la ciutat d’entitats actives en múltiples camps, es va posar en contacte directe amb el regidor José Antonio Alcaide per tal que pogués assistir a una reunió de la coordinadora, explicar el contingut del Pla i respondre als interrogants que suscita, especialment en l’àmbit social, donat que una part important del Pla, tal com s’havia anunciat, es relacionava amb la millora de les condicions sòcio-econòmiques dels barris del nord de la ciutat.
Des d’aquell primer contacte fins el moment present ha passat més d’un any i han estat múltiples les ocasions que el regidor ha ajornat la seva presència, fins ara mateix. Com el manifest afirma, es produeix: “la total manca d’una explicació clara, detallada i accessible sobre el Pla del Samontà: un projecte amb incidència directa en els serveis, recursos i espais comunitaris dels cinc barris esmentats. La falta de transparència i de comunicació institucional genera confusió, inseguretat i impossibilita que les entitats puguem anticipar l’impacte real d’aquest pla en la continuïtat de les nostres accions i en la vida del veïnat.”

Tenint en compte que les entitats treballes sobre el terreny i coneixen a bastament les necessitats dels barris, no s’entén aquesta absència de diàleg i aquest buit en la negociació de solucions consensuades, com no sigui que la realitat del que es projecta tingui molt poc a veure amb la millora de les condicions socials i molt a veure amb la promoció immobiliària especulativa en la única zona lliure que queda a la ciutat. Al principi, l’excusa va ser que s’estava treballant i era massa d’hora per concretar. Però ara aquest argument ja no s’aguanta després de les negociacions que ja s’han establert amb la Generalitat. El que s’està fent es manté en el secret més absolut perquè quan la ciutat se n’assabenti, probablement saltaran totes les alarmes.

L’Espai de Ciutadania acull més d’una cinquantena d’entitats entre les més actives de la ciutat. (L’editora d’aquest digital, Foment de la Informació Crítica, pertany també a l’Espai de Ciutadania).

Text del Manifest de les entitats de l’Espai de Ciutadania

Las familias han estado protestando ante la sede de la Caixa en Barcelona y en el pasado pleno municipal exigiendo la implicación municipal

La desesperación y la indignación de los vecinos de la promoción de la Fundació la Caixa de la Porta Nord de l’Hospitalet está llegando a unos límites extremos. El próximo 24 de enero se les cumplen los contratos y la entidad bancaria no tiene la intención de renovarlos sino poner a la venta sus viviendas a un precio inasumible para las familias.

Esta semana los afectados han realizado dos actos para dar visibilidad a su situación y denunciar a la entidad que los quiere echar a la calle. La promoción de la Porta Nord con 168 vecinos ha quedado fuera de la adquisición por parte de la Generalitat de diferentes promociones de viviendas, cerca de 1.700 pisos, propiedad de la Fundació la Caixa en diferentes puntos de Catalunya.

El primer acto lo realizaron el miércoles con una concentración delante de la sede de la Fundació La Caixa en la avenida Diagonal con Carlos III donde se concentraron alrededor de unas 300 personas, afectados y familiares en protesta por la situación en que se encuentran y donde intervinieron varios portavoces del Sindicat de Llogateres i también Daniella Corbo, portavoz de los vecinos de esa promoción de la Porta Nord.

Esta última también intervino el pasado viernes en el pleno del Ajuntamiento de l’Hospitalet y volvió a denunciar, tal y como se hizo en el mes de junio, la situación desesperada en que se encuentran los 168 vecinos de la Porta Nord.

Daniella Corbo manifestó ante todos los grupos municipales: “Ahora nos dicen que nos han excluido del paquete de compra porque estos pisos no están calificados como viviendas de protección oficial. Si el suelo era público, si la Caixa recibió subvenciones públicas para la construcción de los pisos porque se trataba de vivienda asequible, si nosotros debíamos ser solicitantes de viviendas de protección oficial para poder acceder, si el régimen aplicado en nuestros contratos es el de VPO. ¿Por qué no tienen calificación de VPO?”.

Esta última pregunta que hizo ante todos los representantes municipales es la que se hacen muchos inquilinos y vecinos en general, ahora. Puesto que esa es la razón —no tener la calificación de VPO—que ha supuesto que la Generalitat no se haya hecho cargo hasta ahora de esta promoción. Con las promociones que tenían en vigor esa declaración de VPO la Generalitat ha podido adquirir esas viviendas a un precio más que razonable.

Hay que recordar que el 24 de enero de 2014, la Obra Social La Caixa entregó las llaves de las 168 viviendas de alquiler asequible que había construido en la Porta Nord de l’Hospitalet, previo un sorteo donde se habían presentado 2.300 personas solicitantes interesadas en esos pisos. Todo ello tras el acuerdo suscrito entre el Ayuntamiento y La Caixa del 29 de febrero de 2008, que fue modificado posteriormente el 12 de enero de 2011.

Una larga historia con preguntas sin responder

Esta modificación de 2011 es la que está generando controversias. El ayuntamiento de l’Hospitalet, cuando Ana Mª Prados, del PSC, era teniente de alcalde de Urbanismo la firmó junto con la Caixa y Foment Immobiliari, sociedad vinculada a la entidad bancaria. Como hemos dicho, los cambios se producían en el convenio de colaboración suscrito por las dos entidades principales (ayuntamiento y la Caixa) para la promoción de un parque de viviendas asequibles en el 2008.

Esta modificación podría haber sido trascendental para el futuro de estas viviendas ya que se produjeron unos cambios significativos sobre el Acuerdo Marco firmado en ese año por ayuntamiento y la Caixa. En el nuevo documento suscrito en el 2011 figuraba que los contratos de arrendamiento se harían por periodos de 5 años y las rentas serían fijadas por la Caixa en base al módulo máximo de Vivienda de Protección Oficial.

Uno de los puntos más polémicos que se fija en esta modificación del convenio marco es el que dice textualmente: “en el periodo de mantenimiento del régimen de alquiler, la Caixa podrá transmitir las viviendas sin limitación de precio y sin aplicación de los derechos de tanteo y retracto previsto en el Convenio Marco a favor del ayuntamiento o Generalitat dado que la finca sobre la que está previsto el desarrollo del proyecto no está calificada de vivienda con protección oficial”.

Asimismo, otra de las clausulas de la modificación del acuerdo afirma que “a partir del séptimo año de vigencia del contrato, la Caixa podrá ofrecer la compra de la vivienda a su arrendatario”. Parece ser que esta cláusula existía previamente, pero con la renovación de los contratos a los cinco años desapareció de la documentación

La documentación se mantiene incompleta y no se sabe con certeza cómo pudieron acordarse estas modificaciones y a quien se notificaron, puesto que los vecinos ahora se han sorprendido totalmente de que la Caixa pudiera hacer lo que está haciendo. Le corresponde al Ayuntamiento, que es quien firmó la modificación del primer convenio, aclarar a los vecinos cómo se produjeron los hechos, más allá incluso de posibilitar que la Generalitat acabe comprando los pisos —a precios igualmente desorbitados si se trata de viviendas de renta asequible— y se acabe resolviendo el problema, puesto que donde hay que poner el acento es en el total desconocimiento que los vecinos tenían de esta situación.

En el pasado pleno, una de las regidoras, tras la exposición del problema por parte de los vecinos, hizo referencia a la contradicción que implica que sea justamente la Obra Social de la Caixa la que vaya a dejar a los vecinos en la calle. Pero lo cierto es que esto jamás podría haber ocurrido si las cosas se hubieran hecho bien desde un principio.