Un Consell de Districte extraordinari convocat per la pressió de les entitats, debatrà la situació del barri que es considera insostenible per la falta d’inversió i la sensació d’abandonament

Un ple extraordinari del Consell de Districte Collblanc-La Torrassa, previst per al 21 d’aquest mes, debatrà novament la situació d’emergència que viu el barri. Després de la pressió de dues de les seves entitats, STOP Degradació i Coordinadora d’AMPAS, i a través dels grups municipals d’ERC-EUiA i els Comuns de l’Hospitalet, s’ha forçat la celebració d’aquest plenari. (Foto: Veïns en el Ple del Consell de Districte del mes de setembre)

L’associació STOP Degradació va denunciar públicament a meitat d’aquesta setmana una escalada d’incidents greus al barri de Collblanc–la Torrassa després que en només uns dies s’hagin registrat diversos episodis violents concentrats en una àrea de menys de 200 metres.

Segons el comunicat difós per la plataforma veïnal, els fets evidencien “anys d’abandonament institucional, permissivitat i manca de mesures efectives” per part de les administracions competents.

Els incidents denunciats inclouen una baralla amb armes blanques el passat 30 d’abril al carrer Santiago Apòstol, entre la Rambla Catalana i el carrer Holanda, on presumptament diverses persones van actuar armades amb matxets, pals i pedres. L’endemà, 1 de maig, es va produir un apunyalament al carrer Mare de Déu dels Desemparats, davant d’un centre educatiu. Finalment, la matinada del 4 de maig, es va registrar un tiroteig a la Rambla Catalana, davant d’un local assenyalat pels veïns com un “afterhours” conflictiu i que, segons l’entitat, ja havia estat sancionat anteriorment.

Des de STOP Degradació consideren que la situació “no és acceptable ni normal” i alerten de la sensació creixent d’inseguretat entre els residents del barri. “Parlem d’armes blanques, violència davant d’escoles i trets en zones densament poblades”, assenyala el comunicat.

L’entitat reclama actuacions “immediates i contundents” contra els punts considerats conflictius, així com el tancament dels locals reincidents, un augment de la presència policial estable i la posada en marxa d’un pla integral de xoc per revertir la degradació de la zona.

La plataforma assegura que continuarà mobilitzant-se i exigint responsabilitats institucionals per garantir “dignitat, seguretat i respecte” als barris de Collblanc i la Torrassa.

Aquesta no és la primera vegada que els veïns forcen un ple del Consell de Districte per parlar de la situació del barri. Al mes de setembre, prop de 200 veïns ja van mostrar la seva indignació, desesperació i impotència, en veure com s’eternitzen els problemes, les solucions no arriben i l’administració local vulnera tots els compromisos i, els pocs terminis que s’atreveix a donar, s’incompleixen de manera constant.

Aleshores, la regidoria no li va posar fàcil als veïns que reclamaven la celebració del ple extraordinari del Consell de Districte. No van poder prendre la paraula al ple de juny per una lectura restrictiva del reglament de participació, tan criticat des de partits de l’oposició i entitats. Les seves propostes es van fer sentir només a través dels consellers dels Comuns i d’ERC.

El ple extraordinari, sol·licitat per entitats i partits de l’oposició, es va fer al mes de setembre, amb una durada de 4 hores. Hi va haver un desembarcament de regidors, Jesús Husillos, David Gómez i Lola Ramos, que van flanquejar la presidenta del Districte, Olga Gòmez, escridassada en diverses ocasions cada vegada que prenia la paraula.

Les explicacions de tots els regidors no van convèncer ni les entitats ni tampoc els membres de l’oposició presents al ple. La conclusió comuna va ser: “estem davant els mateixos problemes que fa un any. Collblanc-La Torrassa és un dels barris la degradació dels quals ha estat molt ràpida i on el govern fa la vista grossa”. Tant les entitats com els grups de la oposició ja han advertit que no es veti de nou la participació, com va intentar fer el govern local al Consell de Districte del mes de setembre. A l’ordre del dia d’aquesta propera convocatòria no figura ni la participació ciutadana ni el punt de precs i preguntes.

Una part de l’oposició s’interroga sobre la sobtada proximitat entre algunes postures de l’equip de govern i el portaveu dels republicans

Amb els 12 vots socialistes presents i les 4 abstencions dels republicans, es va aprovar en el ple d’abril el nou conveni de col·laboració per garantir la viabilitat econòmica de la societat Fira 2000 entre els anys 2026 i 2029, que és una societat ara exclusivament formada per les Administracions Públiques i que des del seu naixement només genera pèrdues.

En el que portem d’exercici 2026 ja s’han aprovat pèrdues que ha d’abonar l’Ajuntament de la ciutat per valor de 4,7 milions d’euros i les previsions parlen que l’Ajuntament haurà de pagar fins l’any 2029 més de 10 milions més. Fira 2000 és l’empresa inversionista que fins ara ha hagut d’afrontar les millores de les instal·lacions de la Fira de Barcelona, augmentades ara amb els 60.000 metres quadrats del Hall Zero, però que properament haurà de dedicar-se a la rehabilitació i recuperació dels pavellons tradicionals de l’Avinguda Maria Cristina de Barcelona. Mentre Fira 2000 és l’empresa inversionista que genera pèrdues i en la que participa l’Ajuntament de l’Hospitalet (amb l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, l’AMB i la Diputació), la societat Fira Internacional és la que genera beneficis i on no hi és l’Ajuntament de l’Hospitalet, malgrat que una part important de les activitats firaires tenen lloc dins el terme municipal d’aquesta ciutat.

La defensa del nou conveni en el passat ple venia complementada amb l’atractiu de convertir Fira 2000 en un “mitjà propi”, segons el portaveu socialista i l’alcalde, que servirà per posar en marxa iniciatives de nous equipaments a la ciutat, sense que en cap moment se n’esmentés cap, malgrat que l’alcalde va explicar que aquesta aprovació era un “fet històric” per la importància operativa d’aquest nou “mitjà propi”.

El conveni va ser fortament criticat pels grups de l’oposició, amb excepció feta del grup republicà que va criticar l’escàs protagonisme de l’Hospitalet en tot allò relacionat amb la Fira, però fent una defensa fins i tot bel·ligerant respecte de la importància de la Fira pel present i pel futur de la ciutat. Pel present, perquè ERC està molt satisfet del sector econòmic hoteler, comercial i de serveis al voltant de la Fira, i pel futur, perquè l’objectiu és convertir l’Hospitalet en una ciutat de primera i, segons el portaveu Graells, tot el que sigui apostar per l’eix entre el centre de Barcelona i l’aeroport, és fantàstic per l’Hospitalet.

El portaveu socialista Husillos es va abonar al panegíric de Graells afirmant que estar en contra de Fira 2000 era apostar per una ciutat provinciana com la que va generar el franquisme, enfront de la ciutat de primera en què s’ha convertit l’Hospitalet perquè és a l’Hospitalet on es convoca el Mobile, de manera que la ciutat té un protagonisme europeu indiscutible.

La resta dels grups d’oposició van mantenir la seva postura tradicional en aquest punt: considerar que la ciutat es la “pagafantas” dels projectes que es fan a Barcelona —o en territori municipal— en benefici de la gran ciutat i oposar-se al criteri del govern i, en aquest cas, també a la defensa de la sagnia de recursos de Fira 2000 que va fer el portaveu republicà, explicant que totes les administracions perden diners i que aquesta quantitat de milions que van a fons perdut del pressupost municipal és una minúcia. Fora de la sessió del ple, alguns portaveus de l’oposició van declarar a L’Estaca, en virtut d’aquesta inusitada defensa de la posició del grup del govern, que “alguna cosa ha d’haver estat passat darrerament”, de forma que el portaveu republicà “sembla estar tornant lentament a la cleda socialista, d’on probablement mai hauria d’haver sortit”. Altres portaveus van assegurar que “darrerament, la defensa d’alguns punts que presenta el govern, els està argumentant millor el portaveu republicà que el mateix portaveu socialista.” I es van mostrar convençuts que “tot i que es manté un lleuger to de crítica per part del portaveu republicà cap al govern, la sensació que hi ha una conjunció d’interessos en algun punt encara no prou evident, sura en l’ambient, fins i tot en la Junta de portaveus i en altres reunions internes”.

El desprecio hacia las políticas de igualdad y prevención de las violencias machistas también se observa en la manera como se elaboran los documentos

Ana M. Rodríguez Terrón. Psicóloga clínica

Un protocolo es un conjunto de reglas, conductas o procedimientos, establecidos por norma o por costumbre, para hacer frente de manera organizada a una situación o a un problema. Se trata de una forma de estandarizar las repuestas a situaciones determinadas. En esencia, los protocolos son conjuntos de Instrucciones, cuyo cumplimiento garantiza un resultado deseado. Esto puede significar establecer un orden en una situación excepcional, o bien facilitar el entendimiento entre dos instancias, conforme a reglas de juego de mutuo conocimiento. Sirven, fundamentalmente, para establecer un orden y un estándar. Son el “manual de instrucciones” que asegura que todas las partes involucradas en una acción sepan exactamente qué hacer, cómo hacerlo y en qué momento.

Dicho esto, podemos deducir que el organismo que protocoliza, es el responsable de organizar una respuesta a una situación dada. En el caso que nos ocupa, es el Ayuntamiento el que debe organizar la respuesta al caos que desencadena un feminicidio: en el entorno familiar, comunitario y ciudadano. Es el gobierno municipal el encargado de elaborar ese conjunto de reglas y procedimientos para hacer frente, de manera organizada, a las necesidades que la tragedia de un feminicidio provoca. Es también el organismo convocante de las/os expertas/os que deben elaborar la respuesta.

Es la administración más próxima a sus ciudadanos y ciudadanas, de la que se espera, qué menos, que nos ayude, nos cuide eficazmente ante un shock emocional tan brutal como el asesinato de una de nuestras conciudadanas. Que ayude, cuide y consuele a su familia, a sus amigas y amigos, a sus vecinos más próximos y, que al resto de conciudadanas/os, nos permita expresar de forma organizada nuestra más enérgica repulsa.

Ya les podemos decir nosotras. ¿Quién?, nadie, el Protocol de nuestra ciudad, la segunda de Catalunya, es un simple resumen del Protocol d’Actuació davant del feminicidis de la Generalitat de Catalunya (noviembre 2024). En este, en el título figura el mes de publicación; en su segunda página podemos encontrar a quien lo ha promovido: el Departament d’Igualtat  i Feminisme y la Direcció General per a l’Erradicació de les Violències Masclistes de la Generalitat. También se informa qué persona y qué cargo tiene la responsable de la elaboración y coordinación, y quien lo revisó.  Es un protocolo del gobierno de Catalunya para situar su actuación en el ámbito del país.

El documento de LH, nada que objetar como resumen que es. Es breve, se pasa de 40 páginas el de la Generalitat, genérico para todo el país, a 9 páginas el de nuestra ciudad donde se deberían concretar y desglosar todos los pasos a dar, señalando además qué hay que hacer y quien lo debe hacer. Las competencias de ambas administraciones son diferentes, la Generalitat legisla, crea servicios de país… El Ayuntamiento de l’Hospitalet tiene que centrarse en las acciones que, como ciudad, propone para cuidar a sus ciudadanos.

Por la razón anteriormente expuesta, hemos comparado el protocol de feminicidis de nuestra ciudad, con el de otra ciudad catalana del área metropolitana de Barcelona. Esta ciudad es Terrassa. Su protocol de dol al feminicidi, fue puesto en marcha 10 años antes que aquí.  Su proceso de elaboración, mucho más transparente que el de nuestra ciudad. En Terrassa, sabemos que fue una decisión de la Junta de Portavoces de los grupos municipales. El de LH, tal y como está hecho, aparece como el recurso para cubrir una exigencia legal. Para salir del paso, como con tantos otros asuntos.

En Terrassa, se designa su puesta en marcha al Servicio de Políticas de Igualdad, en el marco del Consell Municipal para la Igualdad —que reúne a representantes de todos los ámbitos culturales, sociales y económicos de la ciudad— donde acuerdan la creación de tres comisiones que se encargarán, cada una de ellas, del estudio y propuestas de las distintas vertientes del protocolo. Se promueve que sea la Comisión de Participación Ciudadana la que encuentre las formas más idóneas para que la ciudadanía, sus instituciones y el tejido social de la ciudad expresen el rechazo ciudadano al feminicidio. En esta comisión estaban representados los Sindicatos, la coordinadora de Grupos de Mujeres de la ciudad, el Casal de la Dona, Coordinadoras y Coordinadores de los distritos, Colectivos feministas, Fundaciones de carácter feminista… Diseñaron una encuesta con un listado de propuestas sobre lo que tenía que hacer el ayuntamiento y el tejido social de la ciudad en caso de Feminicidio. La encuesta la respondieron 793 personas. La Comisión analizó los resultados y elaboró las recomendaciones sobre las características y formas que debería tener el rechazo Institucional y ciudadano.

La segunda Comisión convocada, fue la Institucional. Las personas convocadas eran básicamente las mismas que forman parte de la comisión de seguimiento del Protocol per a l’Abordatge Integral de la Violència Mascliste en l’àmbit de la parella de la ciutat de Terrassa.  Estuvieron convocados representantes de los juzgados y de la fiscalía, la Policía Local, Mossos d’Esquadra, Serveis Socials y Servei d’Educació Municipals, Punt de Trobada, Grup d’Atenció a les Victimes del Maltracte (GAM Valles), Casal de la Dona y Servei de Polítiques de Génere. Esta comisión diseñó la propuesta del Circuito y el modelo de atención Psico-Social.

La tercera Comisión, la Comissió d’Educació se formó con el Servei d’Educació Municipal y los representantes de los claustros de los centros educativos públicos y concertados de la ciudad. En primer término, hicieron un proceso de formación en materia de igualdad, género y duelo impartido por la Fundación EXIL (entidad experta en el tratamiento y soporte a las víctimas de la violencia machista). Con esta formación regular se dieron recursos específicos para trabajar desde una perspectiva de género.

Una vez recogidas las aportaciones y recomendaciones de las tres comisiones, el Servei de Polítiques de Génere de l’Ajuntament de Terrassa elaboró una propuesta integral de intervención que fue remitida a todas las instituciones, grupos, servicios y organismos que participaron para la presentación de enmiendas o su ratificación. Una vez finalizado este proceso, el Protocol se sometió al debate y aprobación por parte del Pleno Municipal.

En el soporte psicosocial a familiares, testigos y entorno cercano de la víctima, si la víctima estaba empadronada en Terrassa, se activan todos los recursos, no importa la ciudad donde se haya cometido el feminicidio: los informativos, los económicos y los de soporte psicológico. Si la víctima no estaba empadronada en Terrassa, los que no se pondrán en marcha son únicamente los recursos de ayuda económica.

En el protocolo queda meridianamente claro qué servicio es el convocante, cuáles son los servicios y las personas convocadas para cada una las distintas fases de actuación.

Para abreviar, trataré de hacerlo resumidamente en cada una de esas Fases de Actuación. Convoca, en todas ellas el Servei de Polítiques de Gènere.

Todo este desarrollo, muy resumido del protocolo de la ciudad de Terrassa, en el de l’Hospitalet brilla por su ausencia. Muchas ciudadanas de l’Hospitalet estamos más que hartas de tanta desidia institucional.

Hacer todo esto no encierra grandes complicaciones. Simplemente debe quedar especificado en un protocolo de actuación. Los servicios de Atenció a la Dona, ya se llamen CAID, CIRD o Casal, si de forma regular convocan y reúnen a los servicios que están atendiendo a las mujeres maltratadas en situaciones complejas de riesgo, el intercambio y el conocimiento multidisciplinar de los casos genera una ágil comunicación entre todos los profesionales que intervienen, que se convierte en una red protectora para la víctima. Si trágicamente se falla, o la víctima no estaba en esa red de protección, la respuesta por lo menos será rápida e inmediata.

Así es como se organizan las redes asistenciales, con documentos elaborados sobre la base de la reflexión y el alcance de las necesidades concretas en las ciudades concretas, y no con propuestas retóricas y generalistas que se apartan de las realidades inmediatas. Es imprescindible hacer los protocolos de ciudad a través de la reflexión pormenorizada, con debates institucionales y ciudadanos, como suelen hacer otras ciudades de nuestro entorno.

Hacerlo así o simplemente cubrir el expediente pone en evidencia, en nuestra opinión, el grado de importancia que se le da a las Políticas de Igualdad y de combate y prevención de las Violencias Machistas. Reivindicamos para nuestra ciudad esos debates, esos espacios de reflexión, donde participemos los grupos feministas de la ciudad, el resto del tejido asociativo, los partidos políticos y la ciudadanía en general a través de medios de participación eficaces. Es trascendente para la erradicación de las violencias machistas que todas las fuerzas progresistas empujemos en la misma dirección… Las fuerzas retrogradas no son una amenaza menor y, sabemos por experiencia, que a las mujeres siempre nos toca la peor parte.

La comunitat educativa celebra l’acord amb Educació de la Generalitat i l’Ajuntament, tot i que el futur del professorat encara està pendent de resolució

L’Escola de Sanfeliu, amb 159 alumnes i fins ara concertada, passarà a la xarxa pública el pròxim curs. Aquesta és la solució que finalment es va concretar en la reunió mantinguda dimecres passat entre la comunitat educativa, el Departament d’Educació i representants de l’Ajuntament, també presents, com a sortida al tancament anunciat fa unes setmanes per la propietat, per motius de salut.

L’escola Sanfeliu ocuparà l’antic edifici del Joanot Martorell, a la riera del Canyet, que durant aquest curs havia estat utilitzada una part per alguns grups, mentre que una altra part havia quedat afectada per un incendi. La Generalitat ha manifestat que s’iniciaran les obres perquè al setembre estigui en plenes condicions i pugui ser utilitzada novament com a centre escolar.

Un dels aspectes que encara queda pendent és el futur del professorat. Les famílies es mostren molt satisfetes amb la solució, tot i que “encara queda per resoldre el futur dels mestres, i continuarem lluitant perquè també siguin integrats en el nou centre. La Generalitat ens ha manifestat que buscarà una via perquè els docents passin a la xarxa pública”.

La comunitat educativa està molt satisfeta i valora l’esforç i la rapidesa a l’hora de prendre una decisió d’aquesta envergadura per salvar l’escola de Sanfeliu i integrar-la a la xarxa pública, fins ara concertada. També consideren molt positiva la coordinació entre les famílies i el professorat, que ha estat fonamental per assolir l’objectiu de salvar l’escola. De fet, la solució adoptada és una de les que la comunitat educativa havia posat sobre la taula.

Tothom coincideix que han estat setmanes molt intenses. Des que la propietat va anunciar el tancament del centre a final de curs, famílies i professorat es van mobilitzar per buscar una solució pel futur de l’escola. El 20 d’abril es va celebrar una primera reunió al Departament d’Educació amb totes les parts implicades, inclosa la propietat, per trobar una sortida satisfactòria que les famílies només veien en la continuïtat del centre.

L’Escola Sanfeliu, amb més de 60 anys d’història, s’ha consolidat com un referent educatiu i social al barri, contribuint de manera significativa a la cohesió comunitària i a la formació de diverses generacions d’alumnes. La seva trajectòria ha estat marcada per una educació de proximitat basada en valors com la convivència, el respecte i la inclusió.

Entre les darreres mobilitzacions, destaca la concentració de dimarts passat davant l’Ajuntament de l’Hospitalet i la participació d’una representant de la comunitat educativa en el ple municipal, inicialment denegada pel govern Quirós, però que finalment es va fer possible gràcies a la cessió del torn de paraula per part de CCOO, que el tenia per commemorar el Primer de Maig.

La intervenció va ser molt emotiva, i famílies i professorat han destacat que l’Escola Sanfeliu no era només un edifici, “sinó una part d’una comunitat que es resisteix a desaparèixer. L’Escola Sanfeliu és història i memòria. Durant més de cinquanta anys ha format persones i ha educat generacions senceres, creant vincles humans que no es poden mesurar amb números”.

Representants dels grups d’ERC+EUiA han valorat molt positivament la proposta, ja que el centre passa a la xarxa pública i no es dispersa ni l’alumnat ni el professorat en grups diferents. També han destacat que posa fi al patiment de les famílies i del professorat.

El grup de L’Hospitalet en Comú Podem, també present en les diferents mobilitzacions de l’escola, ha manifestat que l’Ajuntament estava advertit des del 2021 de la situació i hauria d’haver previst el que podia passar. Tot i que encara no està tot resolt, consideren que s’està en el bon camí.

El passat dilluns, la consellera d’Educació, Esther Niubó junt amb l’alcalde de L’Hospitalet, David Qirós van visitar l’edifici del Joanot Martorell per posar-lo en marxa al proper curs.

Dels 19 plens en què l’entitat va demanar la paraula, l’equip Quirós la va denegar en 8 ocasions i la va concedir en 11 (quatre d’elles cedides a diversos col·lectius)

Les considerables dificultats que qualsevol mitjà de comunicació privat, en paper o digital, té per tal de fer-lo viable econòmicament, topa sovint amb el caràcter gairebé monopolístic dels instruments de comunicació públics que es financen amb el pressupost oficial. Aquesta és una situació general que s’agreuja de manera considerable quan els mitjans públics no tenen cap mena de control sobre la línia editorial, de manera que es converteixen, de fet, en un monopoli informatiu al servei del poder de torn.

L’entitat Foment de la Informació Crítica, editora d’aquest digital que esteu llegint, no treballa amb cap més recurs dinerari que el que prové de la seva massa social, no té subvencions de cap Administració i, per tant, tot el que es produeix, inclosa la tasca periodística de L’Estaca, que publica una informació o article diari, s’ha de situar en l’òrbita de l’activisme. En el cas de L’Estaca, de l’activisme informatiu.

Si en algun moment L’Estaca vol tenir publicitat privada per ajudar a la contractació de periodistes joves que puguin reforçar la tasca de la informació crítica a la ciutat, ho tindrà veritablement complicat perquè li és impossible oferir als possibles anunciants les mateixes condicions que ofereixen els mitjans públics. Fonamentalment, en allò que li interessa especialment a l’anunciant privat, que és la difusió. Els 105.000 exemplars a les bústies dels ciutadans que ofereix el mal anomenat Diari de L’Hospitalet, resulta impossible de superar per qualsevol empresa privada i, encara més per qualsevol entitat amb vocació d’influència sobre l’opinió pública.

Per això, en el darrer ple, Foment de la Informació Pública va demanar la paraula al ple per explicar la pràctica monopolística dels mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet que es financen amb recursos públics però també amb un considerable afegit de recursos d’anunciants privats, i la necessitat que es reguli el mercat publicitari en aquest àmbit per tal que es prohibeixi aquest doble finançament i és pugui obrir una finestra d’igualtat d’oportunitats pels mitjans privats que vulguin competir amb la informació oficial.

El problema ja no és que els mitjans públics juguin amb l’avantatge d’una difusió pagada amb recursos públics que resulta insuperable amb el finançament privat, sinó que ni el control editorial de la informació, ni el control financer estan regulats i funcionen exclusivament en benefici del govern de torn.

FIC ha demanat la paraula als plens municipals de manera continuada en els darrers 24 mesos. En quatre ocasions la va cedir per tal que col·lectius que tenien restringida la sol·licitud de paraula al ple municipal poguessin exposar les seves queixes. Aquesta opció ben aviat es va acabar quan el govern Quirós va decidir que aquest comportament de FIC no li resultava gens favorable. A continuació, va denegar la paraula als plens en 8 ocasions, al·legant que FIC demana la paraula per parlar de qüestions que res tenen a veure amb el seu objecte social, malgrat que el seu objecte social promou la consciencia, la capacitat crítica i la co-responsabilitat social —i per això resulta imprescindible intervenir en els assumptes generals de ciutat— i vol afavorir la cohesió social i la participació cívica, segons consta en els seus Estatuts.

La darrera vegada que l’equip Quirós va denegar la paraula a FIC (febrer passat) la Junta i una bona colla d’associats i simpatitzants de l’entitat van protagonitzar una protesta que va acabar amb la paralització del ple per part de l’alcalde. Arran d’aquesta circumstància, la Junta de FIC va decidir en endavant centrar totes les seves intervencions sobre temes informatius, aprofitant el veto a L’Estaca per participar com a tal en el Consell Executiu dels Serveis Públics de Comunicació, que van aplicar, en el ple de març, el govern i tres dels quatre grups polítics de l’oposició (ERC-EUiA, PP i Comuns).

Seria justament en aquest òrgan col·lectiu on se li ha barrat la participació, el lloc que l’entitat i el digital consideraven idoni per tractar aquestes qüestions que tenen a veure amb el control editorial dels mitjans, la igualtat d’oportunitat publicitària a l’Hospitalet, el control de la publicitat institucional, l’acompliment dels acords de mocions relacionades amb la informació local (per exemple, la restauració de Ràdio l’Hospitalet o els debats polítics a la TV local), l’increment de les inversions tècniques, l’augment de remuneracions de la plantilla, l’increment proporcional de treballadors, etc.

L’Estaca i FIC semblen convençuts que la composició pactada d’aquest òrgan de control (El Consell Executiu) garanteix novament el poder absolut de l’actual direcció dels mitjans, estretament vinculada al govern Quirós. I és per això, que tot allò que podria haver-se defensat al Consell Executiu, s’anirà exposant públicament en cada ple municipal. Fins que el govern (sense els obstacles que l’oposició és incapaç de posar) trobi una nova excusa per tapar-los la boca…

El text de la intervenció de FIC en el ple municipal d’abril

Les actuacions del 2025 suposen un rècord des que l’organisme es va crear i les denúncies dels ciutadans, o creixen o son estables, en la majoria dels àmbits

J.V.

Exactament 905 actuacions van ocupar la tasca anual de l’Oficina de Suport dels Òrgans de Defensa de la Ciutadania de l’Hospitalet que formen essencialment la Sindicatura de Greuges i, en l’apartat de suggeriments, la Comissió de Suggeriments i Reclamacions. En el ple d’abril, Merche García Villatoro, la titular de la Sindicatura, va exposar el seu informe anual on destacava la diferència respecte de l’any anterior que havia suposat un increment del 39,7%. Si a l’any 2024 les actuacions, entre causes sol·licitades i expedients d’ofici havien estat 647, l’any 2025 les 905 actuacions van suposar més de 17 causes setmanals de promig.

Aquest increment del 40% presenta tres lectures. D’una banda, que vuit anys després de la seva creació, la Sindicatura ha aconseguit convertir-se en l’instrument de queixes més efectiu per la ciutadania, de manera que cada vegada hi ha més ciutadans que s’adrecen a la Sindicatura. De l’altra, que la Síndica s’ha convertit autènticament en la defensora dels interessos del veïnat, especialment per la seva empatia, la seva professionalitat i el gran interès en fer servir la seva autonomia administrativa per resoldre els problemes que li arriben o dels quals n’és testimoni directe i, en últim terme, l’evidència que la ciutat continua patint greus problemes a l’hora de satisfer les necessitats dels seus residents, especialment pel que fa a la insensibilitat del govern local, d’una banda, i als enormes dèficits estructurals de gestió que mostren una clara incapacitat per fer avançar la ciutat.

A la Síndica no li correspon analitzar les causes de l’increment d’assumptes, però és evident que les seves reiteracions pel que fa a algunes mancances en els serveis, resulten suficientment eloqüents del fons del problema.

Una part dels assumptes que tracta la Sindicatura tenen a veure amb els expedients oberts i les gestions d’intermediació que practica amb les Administracions. Pel que fa als expedients, l’increment ha estat del 30% respecte de l’any anterior i les intermediacions del 40%.

Els expedientes oberts l’any 2025 (greuges, queixes, suggeriments i iniciatives d’ofici) presenten unes xifres molt semblants a l’any anterior, si exceptuem les queixes, que han crescut notablement. La majoria dels expedients oberts tracten temes globals de ciutat, però també n’hi ha referits als districtes de la ciutat destacant el districte Centre/Sant Josep/Sanfeliu i Collblanc-La Torrassa, com els que concentren més intervencions. Respecte de les no admissions a tràmit, també han crescut respecte de l’any passat, moltes d’elles per derivacions a la Síndica de Catalunya o al Defensor del Pueblo, però en canvi han disminuït les referides a problemes formals dels sol·licitants (com no respectar el tràmit directe a l’Ajuntament en primera instància) que indica que hi ha un millor coneixement de com fer servir la Sindicatura.

El 83% dels expedientes que estaven oberts durant el 2025 s’han pogut tancar a 31 de desembre i 98 de cada 100 casos qualificats com a queixes, s’han pogut resoldre a favor dels ciutadans i els altres dos a favor de l’Ajuntament. La majoria d’aquests expedients incloïen, per part de la Sindicatura, recomanacions a l’Administració local, propostes concretes d’actuació o sol·licituds específiques. El 60% s’han acceptat total o parcialment i una mica més d’un 9% s’han rebutjat de manera motivada, el que indica que per sobre del 30% de les propostes de la Sindicatura a l’Ajuntament no han estat tingudes en compte.

Tot plegat fa que les iniciatives d’ofici, és a dir, aquells expedients que la pròpia Sindicatura obre en detectar problemes amb la ciutadania, tinguin un pes important en el global de les actuacions anuals. Aquest 2025 hi ha hagut un 12% d’expedients oberts, una mica menys que l’any anterior que van ser un 17%. La majoria d’aquests expedients d’ofici han tingut a veure —com ja va passar l’any anterior— amb casos de persones o famílies en situació de greu vulnerabilitat i amb problemes reiterats d’empadronament.

Com ja és tradicional, d’altre banda, els temes que condensen per sobre del 10% de les reclamacions presentades es refereixen a l’espai públic i als serveis socials. Respecte de l’espai públic les queixes s’incrementen any rere any (l’any passat a l’entorn del 39% d’increment), mentre que han disminuït dos punts en el que es refereix als serveis socials (al 2025, un 15%). L’any passat l’àmbit de la Seguretat també superava el 10% mentre que aquest any s’ha quedat a la ratlla.

La majoria de les queixes ciutadanes sobre els serveis socials que detecta la Sindicatura tenen a veure amb les dificultats d’accedir presencialment als professionals de les Àrees Bàsiques, fet que vulnera el dret dels ciutadans a disposar d’un pla d’atenció social individual, familiar o convivencial, dret a rebre serveis de qualitat, dret a que li assignin un professional de referència, dret a escollir les mesures o els recursos assignats, a participar en la presa de decisions o a opinar sobre els serveis rebuts. Tenen dret, a més, a rebre tota la informació sobre els serveis, les prestacions i la seva disponibilitat i els criteris de concessió, així com el circuit de queixes i reclamacions i l’ajut necessari per entendre fidelment els seus drets. No cal dir que les mancances en aquest àmbit son enormes i reiteratives, i la Sindicatura ha recomanat una Carta de Serveis Socials que posi fi a les limitacions que pateix la ciutadania en una qüestió clau per garantir la igualtat d’oportunitats de les persones.

En relació a la nebulosa existent en aquesta àrea, la Sindicatura ha posat un cop més l’accent en l’obligació de l’Ajuntament a disposar d’una reserva d’habitatge social, especialment en una ciutat com l’Hospitalet, amb 300.000 habitants i un índex de famílies vulnerables aclaparador. I també l’obligació, tantes vegades denunciada, d’empadronar a totes les persones que viuen a la ciutat sigui quina sigui la seva situació administrativa. També, la Síndica de la ciutat, posa l’accent en l’abordatge del sensellarisme i en l’ajut alimentari, terribles xacres que pateix la ciutadania hospitalenca més desemparada, juntament amb el clam més recent de les denegacions del servei de teleassistència que és d’estricta competència municipal. Com afirma la Síndica: “no és atribuïble a la falta de terminals o a d’altres temes vinculats a la gestió de la Diputació de Barcelona, la denegació del servei de teleassistència a la nostra ciutat”.

L’informe també inclou importants recomanacions al govern municipal en tot allò que té a veure amb l’espai públic, l’accessibilitat a tota la ciutat, l’accés a l’habitatge, o per exemple, l’eliminació de l’amiant.

El portaveu socialista reclama una regulació dels plens que apunten directament a restringir encara més la participació ciutadana i la lliure expressió dels regidors

J.V.

Gairebé set hores i mitja va durar el ple municipal d’abril de l’Ajuntament de l’Hospitalet que es va suspendre a les 12 de la nit, quan encara faltaven exactament 11 mocions dels grups municipals de l’oposició, amb una mena de queixa del portaveu socialista que va demanar als regidors que repensessin el model de ple que volen, perquè amb la dinàmica que va presidir aquesta sessió sembla evident que plens que tinguin més de 25 punts superaran de llarg el termini de la convocatòria.

El ple d’abril tenia 48 punts, inclosos els precs i preguntes, i s’hi van afegir 4 punts més d’urgència, és a dir 52 punts. Tots aquests punts s’havien de debatre en 450 minuts, a una mitjana de menys de 9 minuts per punt, cosa absolutament impossible amb 4 grups municipals d’oposició més el grup del govern, amb rèpliques i contrarèpliques, la participació en aquest cas de la Síndica i el seu informe anual, i tres paraules concedides.

Al mes de març ja es va estar a punt de superar el termini de la mitja nit, tot i que el nombre de punts del govern eren els mateixos d’aquest mes d’abril, 26 punts, a banda de les mocions dels grups i les paraules a les entitats que al març van ser cinc, mentre que a l’abril han estat només tres. Aleshores no va haver punts d’urgència ni tantes mocions dels grups (16 al març i 22 a l’abril) i això va suposar acabar el ple abans de culminar el termini de la mitja nit.

No va haver cap problema ni al gener ni al febrer. Aleshores, l’equip de govern va presentar només 8 i 13 punts a l’ordre del dia, a banda de les mocions (17 al gener i 14 al febrer), de manera que, si els plens s’allarguen, és perquè el govern presenta per sobre de la dotzena de punts, cosa que resulta absolutament explicable si es vol aplicar una gestió correcta dels assumptes públics. El que resulta del tot inexplicable és que el govern només presentés 21 punts en els primers dos mesos de l’any, fet que genera suficients dubtes sobre el que el govern proposa i sobre el que executa.

És evident que les dinàmiques dels plens municipals caldria repensar-les, però justament en el sentit contrari que va insinuar el portaveu de l’equip de govern. El que sembla que es vol és simplificar i retallar tant com sigui possible la participació oral dels mateixos protagonistes de l’acció municipal, govern i oposició, quan el que correspondria és exactament tot el contrari, que tinguessin el temps imprescindible i suficient per debatre, explicar-se i explicar a la ciutadania com resoldre els problemes i com millorar la gestió.

En el cas d’aquesta darrere sessió d’abril, el portaveu republicà a punt d’acabar el termini, va demanar que es convoqui una reunió extraordinària en breu per tractar les 11 mocions que va presentar l’oposició i que no es van poder debatre. Com és ben sabut, les mocions juguen un paper purament retòric i testimonial als plens de l’Ajuntament de l’Hospitalet perquè no passa absolutament res si, després d’aprovades, resten en l’oblit més absolut. Una manera de simplificar els plens podria anar per la via d’eliminar quantes més mocions millor que ja diem que son poc útils des del punt de vista de la seva aplicació real. Però això significaria que els grups d’oposició ni tan sols podrien esplaiar-se en allò que és una pura entelèquia però que serveix per marcar nervi. Si, enlloc de veure molt limitada la seva capacitat de debatre a fons els punts que presenta l’equip de govern —perquè tenen un temps taxat i se’ls talla el micròfon en ocasions en els moments claus—, poguessin fer servir l’espai imprescindible per defensar les seves postures, potser no caldrien tantes mocions poc útils.

És previsible, tal com van les coses, que el govern, com passa habitualment, se surti amb la seva i s’escurcin els temps, es rebaixin les paraules o es redueixin les mocions. Qualsevol cosa menys prendre’s seriosament el que els correspon, que és explicar-se i explicar a la ciutadania, què cal fer per evitar el mal govern, calgui el temps que calgui perquè els sous que reben, uns i altres, prou que justifiquen la dedicació corresponent.

L’altra possibilitat és concentrar tota l’atenció de la durada del ple en les autoritzacions de participar als plens per part de les entitats. Si al govern ja li costa molt concedir aquestes paraules perquè habitualment és per expressar queixes sobre l’acció de govern, el fet que es replantegin les dinàmiques voldrà dir que les regles ja molt restrictives actuals per les entitats, porten el perill d’endurir-se i fer-se encara més restrictives. En el ple d’abril hi havia 3 paraules concedides, dues als sindicats UGT i CCOO per parlar de l’1 de maig, i la tercera a l’entitat editora d’aquest digital, el Foment de la Informació Crítica. S’havia negat la paraula al col·lectiu de docents i familiars de l’escola Sanfeliu que corren el risc que l’escola es tanqui i reclamen al govern local una aposta per mantenir l’escola. Els van denegar la paraula i menys mal que CCOO els va concedir el seu temps per poder defensar la seva postura. Les limitacions a la participació i les limitacions en el temps de totes les intervencions, que es compleix amb el màxim rigor i sense cap mena de flexibilitat en gairebé tots els casos, s’ha anat convertint en la norma de l’equip de govern per mitigar la creixent contestació social que rep d’una manera cada vegada més agre en tots els plens municipals.

Les participacions de les entitats que demanen la paraula estan previstes quan s’acaben els dictàmens de l’ordre del dia de l’equip de govern. En el ple d’abril, van començar les intervencions de la ciutadania passades les 20 hores, fet que va aprofitar el portaveu republicà per demanar-li al govern que les paraules es concedeixen a l’inici del ple per evitar que els que tenen concedida la paraula s’hagin d’esperar tres o quatre hores a poder-se explicar. Una altra reivindicació que porta les de perdre perquè, si per alguna cosa s’ha distingit fins ara l’equip Quirós, ha estat per restringir al màxim la participació dels veïns i veïnes.

Entre la multitud de qüestions que s’han de replantejar, la vigència dels múltiples reglaments en vigor que regulen el funcionament dels organismes de participació, son d’una urgència total. Qui ha de garantir la modificació dels reglaments és el govern però l’oposició municipal, podria fer molt més que esperar la bona voluntat dels que manen i han de prendre la iniciativa que, en aquest punt, com en tants altres, és absolutament inexistent.

Carlos Galve Farre (membre de Bellvitge 2030)

Parlar de Kiko Segura, poques hores després de la seva mort, té un risc. El buit i el desassossec provocats per la seva agonia poden dominar les paraules. La mort precipita la sensació de buit i fa esclatar el dolor.

La vitalitat d’en Kiko era d’ampli espectre. Encara ressona. No recordo cap persona tan vital i alhora tan ben organitzada. La dolçor de la seva mirada, el somriure de la seva veu, el feien ser el que va ser: un líder amb llum.

“Bellvitge és Bellvitge”, deia en Kiko. I, de fet, ho diuen també els joves del barri. El seu somriure pausava les paraules i s’intercalava en les frases d’una manera gairebé màgica. Tot allò que tocava amb les seves paraules ho convertia en llum de saviesa.

Els dies de reunió de Bellvitge 2030, començava sempre explicant el sentit de la trobada. En els darrers mesos, a més, feia una cosa admirable que mai no oblidaré: parlava de la seva salut. Ens donava el part mèdic. Recordo una de les últimes vegades: va dir “una de bona i una de dolenta”, i les va explicar. Em commovia la força del seu optimisme. Com sempre, acompanyava les paraules amb aquell “je-je” tan seu. Compartia amb nosaltres les seves experiències i verbalitzava el que sentia.

Vaig entendre la importància de comunicar com a bé terapèutic. Em va ensenyar la importància de socialitzar el dolor, parlant de les penes. En Kiko era, ha estat i serà, un ésser d’una dimensió humana i social immensa.

L’ordre del dia el portava escrit, preparat en la seva petita llibreta negra, des de casa. Apuntava les notes amb una lletra minúscula perfecta. Era ordenat i meticulós. Hi ha persones dotades de llum i empatia. En Kiko n’era una. Dir que hem perdut un ésser excepcional pot semblar un tòpic, però en aquest cas és necessari dir-ho: Kiko Segura estava dotat d’unes qualitats humanes més que excepcionals. Les persones eren, per a ell, el centre de tot. Després venia el barri, el seu espai vital: Bellvitge. La ciutat de l’Hospitalet, sempre vinculada a la seva gent i al seu entorn.

Em va captivar la seva intel·ligència i la seva habilitat per liderar l’equip de Bellvitge 2030. El Fide Corral em va proposar, i des del primer moment en vaig quedar fascinat. Mai no podré agrair prou haver tingut l’oportunitat de conèixer i tractar en Kiko personalment en aquests darrers temps. Em va sorprendre com tractava l’equip. Ens anomenava “equip” i coneixia perfectament les característiques personals de cadascun de nosaltres.

El seu lideratge estava impregnat d’una empatia tan fina que mai no vaig tenir la més mínima sensació d’incomoditat si no havia complert algun compromís. Solia recordar que el nostre compromís ja era, en si mateix, positiu, i que en aquell grup no hi cabien les crítiques. Tots fèiem el que podíem. Això em semblava tan brillant que em vaig vincular fàcilment al grup.

La seva intel·ligència emocional era innata i àgil. Em va demostrar que tenia al davant una personalitat única. La rapidesa dels seus reflexos per fer-te sentir útil i important era una de les seves grans virtuts. El sentit de grup, d’equip, el conduïa amb una habilitat admirable. Els seus projectes són encara vius. El repte és continuar-los.

Estic convençut que la seva memòria ens animarà a seguir els seus somnis. Un dels darrers que va liderar va ser “Els llibres vius”. L’èxit d’aquella jornada inoblidable va convertir la Biblioteca del Centre Cultural de Bellvitge en un espai d’integració social de primer ordre.

Set persones migrades, vinculades al barri, van compartir el dol per l’absència del seu país d’origen. Ahir mateix repassàvem alguns dels projectes que en Kiko havia deixat oberts: la Biblioteca de les Coses, la seva preocupació per preservar els testimonis de la història oral i de les lluites veïnals, per explicar a les noves generacions per què Bellvitge és com és. El relat és immens. I també ho és el llegat que ens deixa per continuar treballant.

Crec que una bona manera de mantenir-lo viu és seguir el seu exemple de treball i constància. Kiko Segura Domínguez és, sobretot, un savi generós i capaç. Estic segur que la seva manera de ser i de fer deixarà, allà on sigui, una llum permanent encesa sobre el barri de Bellvitge.

Bellvitge és Bellvitge també gràcies a tu, Kiko.

Una abraçada al cel.

La comunitat educativa es mobilitza a Collblanc: denuncien retallades de recursos socials, col·lapse administratiu a l’Institut Llobregat i incertesa sobre el futur de l’escola Sanfeliu

La situació de les escoles i Instituts a l’Hospitalet és tan preocupant que només falten determinades decisions com la presència de policies als centres escolars que pretén la Generalitat, per acabar-ho de complicar tot. Les comunitats educatives dels Instituts Eugeni D’Ors i Margarida Xirgu es van manifestar ahir pels carrers del barri de Collblanc, al qual pertanyen, protestant per la mesura imposada pel pla pilot sobre la policia als instituts i exigint-ne la retirada.

Així ho han expressat les assemblees de treballadors dels dos centres, a través d’un comunicat, mostrant el seu rebuig total al pla del Departament d’Educació d’incorporar agents dels Mossos d’Esquadra dins dels centres educatius.

La manifestació ha fet un recorregut curt entre l’Institut Eugeni D’Ors i el Margarida Xirgu, passant pels carrers Vallparda i Travessera de Collblanc. Al final del recorregut han llegit el manifest i s’han pogut escoltar consignes en contra de la presencia policial als centres escolars.

Els treballadors recorden que els instituts ja disposen de professionals especialitzats —com vetlladores, tècnics d’integració social (TIS), educadores socials i orientadores— per gestionar situacions complexes des de la prevenció, el vincle i el suport emocional. I són aquestes figures les que disposen de les eines i la formació necessàries per intervenir des del vincle, la prevenció i el suport emocional.

També afirmen que, a principi de curs, el Departament va prendre la decisió de reduir les dotacions d’aquests professionals, argumentant limitacions pressupostàries i ara, en canvi, presenta un pla pilot que sembla apostar per un model de naturalesa completament diferent i allunyat de criteris pedagògics.

Tal i com va afirmar la setmana passada l’assemblea de treballadors de l’Institut Eduard Fontseré del barri de La Florida, la conflictivitat que viu l’alumnat no s’arregla amb mesures policials sinó socials. I afirmen que aquesta mesura ha estat presa de manera unilateral i sense ser consultada ni consensuada amb la comunitat educativa. Aquest tipus de mesures tenen “la voluntat de reforçar la cultura punitiva i estigmatitzant sobre una població vulnerable i d’origen migrat. S’evidencia, doncs, la consolidació de l’impuls reaccionari i racista”.

Les assemblees de treballadors, a banda de reclamar la retirada immediata del pla pilot, insten el Departament a prioritzar inversions en recursos humans i socials. Recorden que, durant el curs actual, el sector educatiu s’ha mobilitzat en diverses jornades de vaga per exigir millores laborals i més recursos, i critiquen que la resposta institucional hagi estat “un nou pedaç” basat en eines no educatives.

L’Institut Llobregat sense administratius

Un altre dels centres que avui ha sortit al carrer ha estat l’Institut Llobregat, on porten setmanes sense personal d’administració amb el centre paralitzat. Alumnes i  professors s’han concentrat a la porta del centre amb una pancarta on es podia llegir: “Col·lapse administratiu. Sense personal pas, ens maten com a Institut”.

Paral·lelament, la reunió que s’havia de fer avui per trobar una solució que evités el tancament de la escola Sanfeliu, anunciada per la propietat per qüestions de salut, s’ha ajornat i ha generat nerviosisme entre els pares, professors i alumnes que veuen com passen els dies sense cap solució.

Com ja hem explicat a L’Estaca, la comunitat educativa de l’escola Sanfeliu reclama garantir la continuïtat del centre amb els seus 159 alumnes. Ja es va fer una primera reunió i es van posar damunt la taula diferents sortides: cedir la gestió a tercers; convertir el centre en escola pública i ubicar-lo a l’antiga escola Joanot Martorell o mantenir els edificis actuals continuant l’aplicació de l’excepcionalitat com fins ara. Tot per solucionar un problema que, si no es resol, crearà un fort impacte al barri.

La protesta, general en toda Catalunya, denuncia que se destinen recursos a imponer la presencia policial mientras se desmantelan los equipos sociales en los institutos

La asamblea de profesionales del Institut Eduard Fontserè ha expresado su rechazo frontal a la medida anunciada por el Departament d’Enseyament de incorporar agentes de paisano de los Mossos d’Esquadra en los centros educativos.

Esta medida, anunciada por la Generalitat como proyecto piloto, afectaría a las zonas educativas de l’Hospitalet, El Prat, Sabadell, Vic, Alta Ribagorça-Vall d’Aran y Tárrega, y significa la presencia permanente de un agente de paisano en 13 centros educativos.

En un comunicado difundido este miércoles por la asamblea de profesionales del Institut Fontseré —valorado como de alta complejidad social— se considera “inaceptable” que se destinen recursos a reforzar la presencia policial mientras, aseguran, siguen sin atenderse sus demandas para mantener y ampliar los equipos sociales, formados por educadores y técnicos de integración.

El profesorado advierte además de que, la medida del Departament, teniendo en cuenta el alumnado de alguno de los centros donde se ha desplegado, tiene una clara voluntad de reforzar la cultura punitiva dentro del sistema educativo. En su opinión, la iniciativa podría derivar en un mayor control social, especialmente sobre el alumnado de origen migrante en aquellos centros donde ya se ha empezado a aplicar.

La asamblea insiste en que los conflictos que afectan al alumnado tienen un origen social y no pueden resolverse mediante la presencia policial. En este sentido, reclaman políticas que solucionen los problemas sociales centradas en la igualdad de oportunidades, el acompañamiento educativo y el refuerzo de los servicios sociales.

Finalmente lamentan lo que califican como una “deriva” del Departament d’Enseyament, al que acusan de no escuchar a la comunidad educativa —docentes, familias y estudiantes— y de impulsar medidas que consideran represivas y contra la voluntad y las necesidades de las comunidades educativas.

Hay que recordar que a principios del mes de septiembre del año pasado, Técnicos de Integración Social (TIS) y Educadores Sociales (ES), personal fundamental en las estructuras de muchas escuelas, se concentraron ante el Departamento de Educación de la Generalitat de Catalunya contra los recortes en este tipo de plazas, que supuso el fin del contrato para 128 profesionales. Esto afectó a varios centros de l’Hospitalet. La convocatoria fue realizada por las organizaciones sindicales CC.OO, UGT, USTEC·STEs y CGT.

La protesta del Institut Fontseré no ha sido la única. Esta es una protesta más de la comunidad educativa de toda Catalunya. Sindicatos, maestros y profesores y familias son defensoras del reforzamiento de la convivencia en las escuelas, pero no mediante la presencia policial en los centros, algo inédito en Catalunya, aunque parece ser que en otras comunidades autónomas como Madrid, Navarra, Andalucía o Islas Baleares ya se ha instaurado en sus sistemas educativos.

La mayor asociación de familias de la escuela pública catalana, aFFac, también se ha pronunciado y la noticia ha causado estupor e indignación. “Queremos expresar nuestro firme rechazo a este plan piloto, que consideramos totalmente desacertado y alejado de las necesidades reales de los centros educativos catalanes”, ha señalado la entidad.

Han recordado también que los centros educativos con mayores dificultades son precisamente aquellos que concentran un mayor porcentaje de alumnado en situación de pobreza o exclusión social: “Lo que estos centros necesitan son recursos estables, profesionales especializados y políticas valientes de reducción de desigualdades y no una respuesta de carácter securitario”, han añadido.