Les noves operacions urbanístiques i immobiliàries suposen el col·lapse de la ciutat a molt curt termini

La situació d’emergència que pateix avui l’ensenyament a la ciutat i que s’ha posat de manifest reiteradament durant les darreres setmanes, mitjançant mocions dels grups d’oposició, de declaracions sindicals i dels mateixos afectats directes, amb concentracions al ple municipal o amb demandes dels pares i mares de les escoles bressol no municipalitzades, va ser l’objecte de la darrere sessió de l’Espai de Reflexió que impulsa l’entitat Tres Quarts per Cinc Quarts.

Dimarts passat, el tema de l’Espai va ser justament aquest: Educació a l’Hospitalet: Emergència?, on estaven convidats dos mestres, Enric Roldán d’El Casalet i Ernesto Sánchez de CCOO, molt al corrent de la situació educativa a la ciutat, presentats pel president de l’entitat i antic regidor de Cultura i Ensenyament entre els anys 1983 i 1990, Amadeu Juan. Entre els assistents, un altre regidor de Cultura i després d’Ensenyament i avui líder de l’oposició, Jaume Graells, i un ex-tècnic d’Ensenyament, Josep M. Tarrats, que actualment és un membre molt actiu de l’entitat organitzadora.

Malgrat que Educació i Ensenyament no són la mateixa cosa i no és el mateix interrogar-se sobre si l’emergència es produeix en l’àmbit educatiu o en l’àmbit de l’ensenyament, el debat va posar de manifest que, certament, a la ciutat estan en crisi l’ensenyament i l’educació perquè si l’ensenyament és el procés de transmissió de coneixements i l’educació és el procés segons el qual se socialitzen els individus d’una societat avençada, a la ciutat, l’ensenyament està en emergència i l’educació en una situació límit que podria esclatar en qualsevol moment en els barris més complexes de la ciutat, tal com es va posar de manifest en el debat.

D’acord amb les aportacions dels dos mestres convidats, un d’ells, Roldán, en l’aspecte més qualitatiu i l’altre, Sánchez, en el quantitatiu, a la ciutat li caldrien, hores d’ara, per cobrir les necessitats, entre 5 o 6 escoles de primària i un institut de secundària. I això no eren només apreciacions. Es basaven en números i dades. Per exemple, pel que fa a les ràtios a Catalunya, que vol dir al nombre d’alumnes per aula que es consideren òptims pel bon funcionament educacional, mentre que la normativa escolar recomana 20 alumnes per aula a l’ensenyament infantil, 22 a primària i 28 a secundària, les xifres reals de la mitjana catalana en el curs 21-22 eren de 21,5 a infantil, 23,4 a primària i 28,03 a secundària. A l’Hospitalet, la situació encara era més greu en el curs 22-23: les ràtios eren de 22,74 alumnes per classe a infantil, de 24,6 a primària i de 29,53 a secundària.

Aquestes dades volen dir que, a l’Hospitalet, hi ha a primària 498 alumnes matriculats per sobre de la ràtio i 146 a secundària, però que en realitat si s’afegeixen els alumnes matriculats a grups extraordinaris (aquells que reclamen atenció preferent especialment per matrícula activa que corresponen a nens acabats d’arribar a la ciutat i que requereixen intervenció especial) la demanda total es, hores d’ara, de 1470 alumnes. Per donar resposta a aquests 1470 alumnes de més, caldrien entre 5 i 6 escoles noves i un nou institut.

De tota manera, si aquesta és la realitat quantitativa, la qualitativa encara és més sensible perquè justament la gran demanda s’està produint en l’actualitat a la part nord de la ciutat, és a dir, en els barris de Collblanc-La Torrassa, Pubilla Casas-Can Serra i La Florida-Les Planes, amb una incidència considerable també al districte 3 Santa Eulàlia-Gran Via Sud, que són les zones més densament poblades i, per tant, amb una pitjor qualitat de vida, a la que cal afegir la proporció de població nouvinguda i, de forma manifesta, un factor que viuen molt directament els professionals de l’ensenyament, com és l’arribada permanent de nous alumnes als que cal escolaritzar d’immediat. Pel que es va dir a la trobada, a l’entorn de 30/40 alumnes nous per setmana.

A aquest panorama s’afegeix que mentre que al conjunt de la Unió Europea la inversió financera en el sistema educatiu és del 4,4% de mitjana i al conjunt de l’Estat del 4,93%, a Catalunya és actualment del 3,82%. Inversió que ha anat disminuint en lloc d’incrementar-se (a l’any 2009 en Educació s’invertia el 20,2% del global de la despesa pública mentre que al 2020 només el 17,6%) i que a l’Hospitalet s’agreuja perquè les mateixes condicions de la ciutat impedeixen que es puguin afrontar amb la urgència que requeriria la inversió en Ensenyament.

Per exemple, els grups municipals ja fa temps que venen reclamant a la Generalitat que es flexibilitzin els estandars per la creació de noves escoles, perquè l’Ajuntament és incapaç de poder posar a disposició de l’Administració els solars que caldrien per construir nous centre perquè no hi ha solars en condicions i també per la paràlisi administrativa i la lentitud en gestionar les necessitats urgents. I a tot això cal afegir-hi que els escassíssims espais lliures o obsolets es requalifiquen i es posen a disposició de les constructores per edificar nous habitatges que estan a no res de col·lapsar la ciutat.

Aquest panorama és alarmant a la zona nord de la ciutat però aviat ho serà a tot el terme, perquè encara s’han d’omplir moltes promocions de pisos als barris Centre i Sant Josep (Rambla Marina, la Remunta, Cosme Toda…) que crearan una nova demanda social dels nous residents que la ciutat serà absolutament incapaç afrontar per manca de recursos, però especialment per manca d’espai per les noves infraestructures i serveis. Aquesta bogeria de l’Administració local que es va posar de manifest a l’Espai de Reflexió com a tots els espais on es reflexiona sobre les mancances de present i les amenaces de futur, està produint un considerable rebuig de la ciutadania arreu, que reclama, com també es va posar de manifest a la reunió, mobilitzacions cíviques des de tots els àmbits que siguin capaces de treure la vena dels ulls que els impedeix observar la realitat als que governen la ciutat. Especialment, davant de noves operacions especulatives tan fora de lloc com les que es plantegen al voltant del Biopol-GranVia, ara d’estricta actualitat.

Un solaret de Santa Eulàlia promès pel 2022 encara està tancat, abandonat i reivindicat pels veïns perquè es pugui fer servir

En una resposta escrita a preguntes del grup municipal del PP sobre la preparació municipal per l’estiu que ja s’acosta, David Gómez, tinent d’alcaldia de l’Àrea de Manteniment i Serveis, afirmava que: “l’Hospitalet és el municipi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que compta amb més refugis climàtics, 12 entre interiors i exteriors que formen part de la xarxa metropolitana de refugis climàtics. A més, amb l’objectiu de densificar la xarxa existent, la ciutat de l’Hospitalet compta amb 18 espais anomenats petits boscos urbans a parcs i places de la ciutat que ofereixen les característiques adequades per considerar-se refugi climàtic exterior (ombra, aigua, elements de descans)”. Per qualsevol persona que conegui la ciutat i camini pels seus barris, aquestes afirmacions (que hem traduït de l’original en castellà) resulten sorprenents.

En un altre moment podrem analitzar les característiques d’allò que el govern municipal considera “refugis climàtics”, així com ara la regidoria del Districte II (Collblanc-La Torrassa) o el vestíbul de poliesportius com el del Gornal i el del Centre. Ara, però, voldríem aturar-nos en aquesta suposada xarxa del que el regidor anomena “petits boscos urbans”. Ens centrarem en el cas del projectat bosc urbà del barri de Santa Eulàlia: el terreny entre el carrer General Prim i el Carrilet.

En aquest espai, l’Ajuntament va anunciar, al juliol de 2022, la creació d’un bosc urbà que seria accessible a la tardor del mateix any. Però, com passa massa vegades, aquest anunci es feia abans fins i tot que els terrenys del solar fossin ja de propietat municipal. Això no va succeir fins el març del 2023, gairebé un any més tard de la col·locació del cartell anunciant el suposat bosc.

L’associació veïnal Som Santa Eulàlia ja va manifestar que el solar en qüestió no podria ser considerat en cap cas un bosc, ni urbà ni forestal. En el millor dels casos podria ser un petit parc o una zona enjardinada.

Un any més tard, l’abril del 2023, la mateixa associació denunciava la degradació de l’espai i demanava el compliment del compromís de l’administració municipal de neteja quinzenal del solar mentre no fos realitat l’anunciat bosc urbà.

Cal tenir present que, de fet, el Consistori preveu fer una xarxa d’aquests anomenats boscos urbans, en concret al passeig de Bellvitge, al carrer Vallparda i al carrer de Torns.

En la darrere sessió del Consell de Districte, el govern municipal va fer la proposta del nom d’un arquitecte per batejar aquest nou espai, que algun dia s’obrirà al veïnat. La majoria d’assistents en aquest Consell van proposar que se li atorgués el nom de “La Estacioneta”, tal com era conegut l’espai quan el Carrilet circulava en superfície i hi havia un baixador del ferrocarril, com una manera de preservar la memòria i el patrimoni del barri. A hores d’ara, la comissió del nomenclàtor encara no s’ha pronunciat sobre la proposta.

Mentre tant, el futur “bosc urbà” segueix sent un solar tancat. El veïnat, mitjançant Som Santa Eulàlia, segueix demanant que s’obri ja l’espai. Si el decret de sequera vigent no permet encara plantar-hi algun arbre, com a mínim podria ser ja utilitzat pel veïnat, apropiant-se així d’un lloc que és de caràcter públic.

Quan la memòria d’en Jaume Botey i Vallès es fa actual

Dilluns 15 d’abril al vespre, en una sala de lA Tecla Sala plena, es va presentar Cultura de Pau. El llegat de Jaume Botey i Vallès, un recull de treballs publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Associació Llegat de Jaume Botey i Vallès i coordinat per Joan Camós i Cabeceran.

Poder reflexionar sobre la cultura de pau en els temps actuals no és una petita cosa. Els mitjans van plens de notícies de guerra i, potser el més significatiu, de crides a incrementar la despesa militar i la producció d’armes per, segons diuen, preparar-nos per un possible escenari de guerra.

El llibre comença amb una frase d’en Jaume Botey: “No hi ha res més reaccionari que creure que no hi ha res a fer” i, de fet, totes les intervencions dels  autors dels treballs recollits en el llibre, van girar al votant de la idea, segons explica Joan Camós, que “per fer front a la cultura de guerra cal conèixer, treballar, desenvolupar, implicar-se i lluitar per fer possible la cultura de pau”.

El volum, s’obre amb un article del mateix Jaume Botey, escrit el 1995, sobre la educació per la pau i el desenvolupament a les escoles de persones adultes. Hi destaca l’educació com a fet polític, i planteja la necessitat de coherència entre paraules i fets, en un context en el que es considera insostenible l’actual situació mundial. També es fa esment de la existència d’un magma de persones, grups, petites institucions que, des de diferents àmbits, assumeixen com a propis valors de pau, d’antimilitarisme, de solidaritat, de feminisme, d’acollida a la immigració, etc. que expressen que un nou món no només és possible sinó que comença ja a ser, d’alguna manera, una realitat.

A continuació, Maria Villanueva, que va compartir amb en Jaume Botey despatx a la facultat del professorat, va voler destacar-ne la coherència i la implicació d’en Jaume Botey com a educador, com a polític i com a activista social.

En el llibre, l’Enric Vilaplana, també professor de pedagogia, fa un repàs exhaustiu als escrits d’en Jaume Botey sobre la cultura de pau, publicats en diversos moments entre 1999 i 2017, que inclouen reflexions sobre la guerra d’Irak o el paper d’Estats Units com a superpotència, tot i acabant valorant l’esperança com a valor i com a part d’una utopia activa que acompanya a l’acció necessària.

Pere Brunet, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, explicava tot de dades sobre el negoci de la guerra i la xarxa d’interessos de poder real que actuen més a menys a l’ombra, malmetent en despesa armamentista, recursos que caldria destinar a fer front a la crisi climàtica o a la justícia global.

A partir d’algú que va ser un dels primers objectors al servei militar que va participar des de l’inici en el grup que va treballar a Can Serra al costat d’en Jaume Botey des de 1975, Martí Olivella, que forma part de diversos col·lectius com “Aturem la Guerra”, va fer un petit repàs al seus més de cinquanta anys de recorregut compartit en militància pacifista. També va esmentar com calia anar des de l’objecció a la defensa militar, al concepte d’autodefensa no violenta. En Martí Olivella, al costat de la Gabriela Serra i de la Llum Mascaray, va protagonitzar aquest febrer una vaga de fam de quinze dies per exigir al govern d’Espanya la fi del comerç d’armes amb Israel.

Tica Font, que fou la primera directora del Institut Català Internacional per la Pau, va fer un breu recorregut sobre la trajectòria de l’OTAN en els darrers anys i com, des de la caiguda del mur de Berlin i el final de la guerra freda, les diverses intervencions a la ex Iugoslàvia, a l’Afganistan a Síria o a l’Irak, configuren una nova OTAN que pot intervenir a qualsevol racó del món i són també l’expressió de les tensions produïdes pels canvis de les relacions de força polítiques, econòmiques, tecnològiques i militars entre diverses potències com ara els Estat Units o la Xina. Ucraïna, i també Palestina caldria emmarcar-les en aquests context geopolític gens engrescador.

Finalment, Cècile Barbeito, investigadora de la Escola de Cultura de Pau, va centrar la seva participació en recordar la relació d’en Jaume Botey amb el món educatiu, des de l’Institut Torres i Bages de l’Hospitalet fins a l’UAB, i el lligam amb el seu activisme de pau. La educació de pau és, segons va explicar Cècile Barbeito, un dels eixos de tota la seva trajectòria.

Un curt col·loqui va tancar l’acte, farcit d’emocions per la actual situació, i de voluntat de recollir el llegat de l’acció, el pensament i el treball d’en Jaume Botey en la cultura de pau, en el diàleg i la implicació social i política, un llegat que ja és patrimoni  viu, i que continua sent molt present en la nostra ciutat i en bona part de l’activitat del veïnat dels diferents barris.

Tot un gran repte per a la supervivència de l’Hospitalet davant la sequera que pateix la ciutat. Els grups polítics demanen la creació d’una ordenança d’usos d’aigua. Encara es perden cada dia 18.000 litres per fuites a les infraestructures.

Una moció de En Comun Podem i amb el suport de tota la resta de grups a excepció de Vox, que ha votat en contra , i PP que s’ha abstingut,  insta el govern municipal de l’Hospitalet a dur a terme una auditoria tècnica del servei d’aigua municipal, amb l’objectiu de reduir les pèrdues i millorar el percentatge d’eficiència hídrica, com una lluita contra la sequera i el canvi climàtic que pateix el planeta i també la ciutat.

El text de la moció és molt clar i considera que la sequera que patim no és una situació excepcional i puntual, sinó que la crisi climàtica i l’acció humana han fet que ens trobem davant d’un escenari que preveu una reducció significativa de l’aigua disponible a llarg termini.

Una demostració que la ciutat també pateix aquesta situació apareix en un article de José Luis Casanova: “També canvia el clima a L’Hospitalet?” al qual es fa referència a la moció, on s’aporten les dades del període 1958-1998. La temperatura mitjana anual de la ciutat en aquests anys va ser de 16,2º i la precipitació anual de 594 l/m2. Si ho comparem amb el període que va de 2013 a 2022 la temperatura mitjana ha estat 17,42º i la precipitació de 385 l/m2.

“La sequera no només impacta sobre el règim de pluges i el cabal dels rius, sinó també sobre el conjunt dels elements del nostre entorn que condicionen els ecosistemes i les condicions de vida, especialment en la nostra regió mediterrània i en concret en la conca Ter-Llobregat”, és una de les reflexions que argumenten la moció.

Conservació del patrimoni natural.

El ple municipal ha aprovat la creació d’una ordenança d’usos de l’aigua en situació de sequera i destinar partides pressupostàries destinades al manteniment i a les inversions en les infraestructures hídriques que són de  competència local. Els grups polítics demanen també fer  campanyes de sensibilització sobre el consum responsable de l’aigua.

Novament, i des d’aquesta moció es demana al govern municipal la conservació del patrimoni natural i la biodiversitat de L’Hospitalet. Alhora, es reclama la protecció dels espais agrícoles (pràcticament desapareguts), millorant l’aprofitament de l’aigua de la pluja cada cop més escassa, i invertir en infraestructures que garanteixin l’aprofitament d’aigües regenerades, com el reciclatge d’aigües grises, entre altres mesures.

Cada vegada, sobre tot a l’estiu, és necessari impulsar espais a la ciutat considerats com a refugis climàtics on es tingui en compte l’excepcionalitat i l’adaptació a les restriccions en l’ús de l’aigua. Es parla d’espais oberts, accessibles per a tota la població, i que no depenguin d’aires acondicionats o d’altres aparells per a mantenir una temperatura òptima.

Suport econòmic als ens locals

Des de la moció, es demana tant a la Generalitat com a la Diputació suport econòmic per als ens locals que reforcin tant els programes relacionats amb la millora de les infraestructures hídriques locals, com l’abastament d’aigua al conjunt del territori i la màxima eficiència de les xarxes.

El debat de la sequera és tant important que els grups municipals que han aprovat la moció han instat el Govern de la Generalitat a suspendre la tramitació de planejaments urbanístics locals o supralocals associats a la implantació d’activitats turístiques que suposin un consum d’aigua que faci inviable les necessitats hídriques del sector primari i de l’industrial.

Per tot això, la moció proposa la creació d’una taula de diàleg amb el sector turístic on s’acordin restriccions del consum d’aigua. I també crear mecanismes de transparència que permetin conèixer de manera precisa el consum d’aigua dels establiments hotelers.

També es busca per mitjà d’aquesta moció, implementar certificats d’eficiència hídrica del sector turístic que fomenti mesures concretes com la instal·lació de dipòsits pluvials, plans d’eficiència i renovació de calderes, recuperació i reutilització d’aigües grises, prohibició d’omplir banyeres i jacuzzis, instal·lació de dutxes per polsador i temporitzadors (com s’ha fet als centres esportius).

En el transcurs del debat, el PSC ha fet esment a les actuacions per millorar l’estalvi d’aigua i s’ha referit a un fet molt substancial: s’ha comentat que les fuites en les infraestructures ciutadanes eren fins al gener passat de 127 metres cúbics diaris i que ara només són de 18 metres cúbics. La veritat és que malgrat l’esforç, la ciutat encara perd en fuites, fonamentalment subterrànies, 18.000 litres d’aigua cada dia. Si és té en compte que els hospitalencs gasten 139 litres per dia i habitant, les pèrdues suposen el consum diari de 129 persones. Sembla poc, però és un capital notable en temps de sequera.

Els arguments de la moció han estat suficients perquè els 13 regidors socialistes, els 4 d’ERC i els 3 dels Comuns hagin votat favorablement, mentre que el PP, com ja hem avançat, s’ha abstingut i VOX ha votat en contra, argumentant que la sequera és una condició habitual del clima mediterrani.

En unas cuantas actividades de la campaña de Navidad pasada el Ayuntamiento se gastó más de 20 millones de euros, según el Portal de Transparencia

La caótica situación municipal a nivel administrativo que se ha puesto de manifiesto con los problemas en la atención a servicios sociales, con la desidia respecto a la situación escolar, con la parálisis en la Guardia Urbana, etc. suma un capítulo más con la aprobación en el pasado día 4 de este mes de abril por la Junta de Gobierno, del Plan Anual de Contratación para este año: un total de 205 contratos de las áreas de Presidencia; Hacienda y urbanismo; Seguridad, movilidad y recursos humanos; Servicios a las personas; Derechos sociales; Promoción económica, comercio y turismo; Mantenimiento y servicios y TIC y relaciones con la ciudadanía.

Según ese mismo Plan, había 77 contratos de esos 205 cuyo inicio de licitación debía tener lugar durante el primer trimestre. Es curioso que se apruebe el Plan Anual en abril, con 77 contratos que debían estar en marcha antes de esa fecha y que, de acuerdo con lo que indica el Portal de Transparencia municipal, tan solo se hayan cubierto, en apariencia por lo que explicaremos, el 40,2% del total, es decir, 31 contratos. De acuerdo con lo que explican algunas fuentes sindicales del Ayuntamiento, se echan en falta algunos contratos que afectan a dependencias e instalaciones municipales, pero tampoco es posible encontrar en el Portal de Transparencia uno de los contratos más significativos para cualquier ciudad, el que hace referencia a la recogida de basuras y limpieza y mantenimiento de calles, que se sabe estaba hasta ahora adjudicado a FCC, pero que no ha sido posible encontrarlo en el Portal. De FCC tan solo aparece el contrato de conservación y renovación del espacio verde urbano y del arbolado de la ciudad —que tanta tinta ha hecho correr por las repetidas talas de árboles en muchas calles de la ciudad— del ejercicio 2021, por un importe superior a los 34 millones de euros.

Si en este primer trimestre del 2024, según los propios planes del equipo de gobierno, se tendrían que haber licitado 77 contratos, en el segundo trimestre que acaba de empezar deberán licitarse otros 86. En total, antes del 30 de junio se tendrían que licitar un total de 129 contratos: a partir de mañana, más de 2,5 contratos diarios para cumplir con los propios planes del equipo de gobierno. Ya se ve que se trata de un imposible.

De esos 31 contratos formalizados en 2024, de hecho, solo hay 3 adjudicados. Nueve están en fase de anuncio de licitación. Ocho están con el expediente en evaluación y otros once en fase de formalización. Los tres adjudicados suman alrededor de 450.000 euros, dos de los cuales, abiertos en 2020. El más significativo, los 240.000 euros que cuesta el “Servei de producció dels concerts de música en viu de la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, en el marc de la programació cultural de les Festes de Primavera” de este año. El de mayor importe, adjudicado por un total de 18.787.912,00 corresponde al “Servei de producció del circ d’hivern durant la temporada de Nadal 2023-2024 a l’esplanada situada al carrer de la Feixa Llarga i Travessia Industrial…” es decir, el relativo al Cirque de Soleil. Otros 4 contratos formalizados que superan el millón de euros corresponden al Campamento Real del Parc de Les Planes, la Fàbrica de Joguines de Can Trinxet, la Fàbrica de Caramels del Parc de la Marquesa y el Bosc dels Desitjos de Can Buxeres, todos ellos, actividades de la Navidad pasada y otros 60.000 euros aproximadamente del coste de los servicios de las agencias de noticias para los medios de comunicación públicos de la ciudad.

La queja reiterada del equipo de gobierno sobre la endémica situación de limitación de recursos que sufren ayuntamientos como el de l’Hospitalet, contrasta aquí con los importes que el equipo de gobierno decide invertir en algunas actividades como las actividades de calle durante la Navidad o la temporada del Cirque de Soleil en la ciudad, al que, según el Portal de Transparencia, se contrata por 18 millones de euros en la temporada de Navidad pasada y al que se cede, además, una parcela enorme en Bellvitge. Estos datos harán más difícil la digestión de la ausencia de una política de inversión municipal en la adquisición de solares que contrasta con las excusas reiteradas de los responsables de Urbanismo, afirmando que comprar suelo es muy caro, por lo que se hace imprescindible recalificar terrenos para la edificación, para conseguir espacio público gratis. Simplemente lo que aparece, es una decisión política sobre cómo invertir los recursos públicos.

Una administració responsable hauria de garantir que els drets socials es converteixin en reals i efectius

Fa pocs dies, un acord majoritari al Congrés de Diputats va acceptar a tràmit una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que, desprès de recollir quasi 700 mil signatures planteja obrir la porta a regularitzar la situació legal de més de mig milió de persones immigrades.

Un dels requisits de la possible regularització (ara caldrà discutir la proposta de llei a les càmeres legislatives) serà el poder demostrar la residència a l’Estat espanyol a partir d’una determinada data. Un dels documents possibles per acreditar-ho és el de l’empadronament. Però aconseguir aquest dret no sempre és una tasca fàcil ni alguns administracions municipals ho afavoreixen.

Són conegudes les traves que ajuntaments com el de Ripoll, presidits per un partit xenòfob posen a l’empadronament. Però quina és la situació a l’Hospitalet de Llobregat, desprès de 45 anys d’administració municipal socialista?

Legalment s’ha establert que empadronar-se és un dret i una obligació de totes les persones, amb independència de la seva nacionalitat i de la seva situació administrativa. Estar inscrita al padró atorga a la persona la condició veïnal al municipi i determina el temps de permanència a l’Estat espanyol.

En teoria el procés d’empadronament sembla simple. Segons el web municipal: “Per empadronar-se cal acreditar la pròpia identitat (DNI, NIE…) i acreditar la residència al domicili (escriptura de propietat, contracte de lloguer…). També pots empadronar-te en una residència, pensió o hotel”

Per fer-ho, caldrà demanar una cita a l’OAC (Oficina d’Atenció Ciutadana) i aportar un contracte de lloguer o, com explica la mateixa web: “se sol demanar algun element que lligui la persona amb l’immoble, o l’autorització per escrit d’una persona major d’edat que figuri empadronada en aquest domicili”.

No cal pensar-ho gaire per deduir l’existència de problemes a l’hora de realitzar aquests tràmit. Ja al novembre de 2023, un grup de treball sobre immigració de l’Espai de Ciutadania, un espai que acull bona part de les entitats de la ciutat, assenyalava set propostes sobre el tema de l’empadronament tals com:

• “Empadronament alternatiu: Facilitar altres adreces municipals per empadronar persones que no poden fer-ho a les seves residències (com adreça de l’Ajuntament, Serveis Socials o l’Alberg municipal)….
• Instar a modificar els requisits dels ajuts per limitar el nombre de persones beneficiàries a la unitat familiar que viu en l’habitatge..
• Establir acords amb Entitats Socials per emetre els “informes socials” necessaris per l’empadronament.
• Les persones sense llar que reben seguiment d’Entitats Socials haurien de poder empadronar-se, i aquelles amb seguiment haurien de tenir aquesta possibilitat.
• En situacions on la comunicació postal sigui impossible, facilitar l’ús de l’adreça de l’Ajuntament.
• Augmentar les places a l’Alberg Municipal mitjançant una ampliació de les instal·lacions actuals o la creació d’un nou alberg.
• Empadronament de totes les persones a la ciutat, independentment de la seva procedència, amb l’Administració jugant un paper facilitador per solucionar els problemes de les persones.

En aquestes propostes es parla dels “informes socials” necessaris per que persones sense llar o sense domicili fixe puguin accedir a l’empadronament. Aquest informe l’ha de fer personal dels serveis socials de la ciutat que ha d’acreditar la situació de la persona demandant i una adreça possible. Amb uns serveis socials saturats, aquest informe pot arribar a eternitzar-se.

Una altra de les dificultats per aconseguir el dret a l’empadronament i la corresponent obligació té a veure amb les persones que resideixen en infrahabitatges o que viuen com a rellogats irregulars. En molts casos, les persones titulars d’aquests habitatges es resisteixen a facilitar el document que acreditaria la residencia per por a manifestar uns contractes irregulars o a perdre la possibilitat d’ajuts de qualsevol tipus. Al mateix temps, aquestes situacions faciliten la aparició de petites màfies que, a canvi d’una aportació econòmica, garanteixen una adreça pel padró.

Es doncs fàcil d’apreciar les dificultats socials per aconseguir fer efectiu el dret a l’empadronament, segons dicten les normes legals. A hores d’ara, per una o altre raó política o tècnica (la gestió de les baixes al padró també suposa problemes tècnics) resulta difícil conèixer realment el nombre d’habitants de la ciutat. I cal recordar que l’empadronament és el requisit mínim per accedir als serveis bàsics com ara la salut, els serveis socials d’atenció primària o la educació.

En el cas de la educació, a l’Hospitalet, segons explicava l’Enric Roldán, un dels animadors principals de l’Espai de Ciutadania, els centres escolars faciliten l’escolarització d’infants i joves encara que no constin en el padró. Una de les dificultats està en els que cursen estudis dels cicles de formació professional ja que, sense l’empadronament, no poden accedir a les imprescindibles pràctiques.

Hauria de ser una exigència que la ciutat, que l’Hospitalet pogués conèixer de debò quanta gent som; que totes les persones que hi viuen, amb independència de la seva situació administrativa, tinguessin garantit l’accés als serveis bàsics i als recursos comuns. Per arribar aquí farà falta, no només millorar-ne l’accés, sinó també facilitar la informació de com i de quina manera accedir-hi. Fer-ho, és una responsabilitat de la administració municipal.

La promesa municipal de l’any 1994 continua hores d’ara ignorant la reivindicació veïnal

L’HOSPITALET. JOAN FONT.– Els barris de Santa Eulàlia i Granvia-sud componen un dels districtes de la ciutat amb un nivell més alt de creixement en nombre d’habitants. En els darrers 30 anys ha crescut en més de dotze mil habitants i, a hores d’ara, ja s’acosta als 50 mil habitants: una població que supera el nombre de residents a ciutats mitjanes com ara Vic. Però els serveis i els equipaments públics, a disposició del veïnat estan molt per sota, no nomes de les necessitats, sinó fins i tot del que existeix arreu del país.

Ja fa més d’una generació que el barri de Santa Eulàlia reivindica la construcció d’un nou poliesportiu que reuneixi condicions acceptables per la pràctica esportiva a tots els nivells. Fa més de 30 anys que el moviment veïnal ho reivindica i, tant és així, que fa ja aquests 30 anys el govern municipal va prometre la construcció d’aquest nou equipament.

El 6 de maig de 1994, el consistori encara presidit per l’alcalde Pujana va aprovar el pressupost pel nou poliesportiu que, responent a les demandes veïnals, s’havia de construir a l’espai Gasòmetre. D’aquesta manera, el llavors tinent d’alcalde de l’àrea de Política Territorial i Serveis, Celestino Corbacho, signava el decret que, per un import de 33.999.999 de les antigues pessetes, aprovava el projecte inicial del nou Poliesportiu.

I, els temps ha anat passant, l’espai de Gasòmetre segueix sent un pàrquing, on hi havia la fàbrica de la Indo avui hi ha uns blocs d’habitatges envoltant una petita plaça i no se sap res més del projecte aprovat i dels quasi 34 milions de pessetes assignats. El que semblava una mica més seriós que les habituals promeses incomplertes, va quedar relegat en alguna de les calaixeres fosques de l’Ajuntament.

L’alcalde Pujana va ser dimitit pocs dies desprès del decret del poliesportiu, acusat de delictes de tràfic d’influències. Va ser substituït per l’alcalde Corbacho, que va estar presidint la corporació municipal al llarg de 14 anys sense que es fes cap moviment ni cap avanç en el tema del poliesportiu.

Mentre tant, la vida seguia i el vell poliesportiu, situat als baixos d’un edifici del carrer Jacint Verdaguer patia, el 2020, un canvi de gestió des de l’AESE (Agrupació Esportiva Santa Eulàlia) a Ferrovial. Una mica abans, el novembre de 2019 el govern municipal presidit per Nuria Marín, responent a una activa campanya de les entitats veïnals de Santa Eulàlia, decidia convocar un procés participatiu, en forma de referèndum, sobre l’emplaçament del nou poliesportiu.

L’Ajuntament proposava ubicar el poliesportiu retallant una part del Parc de l’Alhambra, pràcticament l’únic espai verd del barri. Aquesta era la opció A. La opció B era la de construir el poliesportiu, tal com s’havia decidit anys enrere, a Gasòmetre. El govern municipal va fer un autèntic desplegament de mitjans a favor de l’opció del Parc de l’Alhambra, però el resultat del vot no va ser el que esperaven. Amb una participació superior als quatre mil veins, més del 61% de les paperetes van optar per la opció B, la de Gasòmetre. La majoria del veïnat va mantenir la seva reivindicació, ara ja històrica.

Però avui, el govern municipal segueix sense complir els seus compromisos. Tot i la maqueta del poliesportiu que es va utilitzar pel la consulta participativa, resulta que no existia cap projecte real de poliesportiu. Els regidors van anar donant llargues, mentre esgrimien l’excusa que calia contractar un estructurista per definir el projecte i tenien dificultats de contractació.

 Aquesta era la resposta dels càrrecs municipals a les demandes d’explicació de l’associació veïnal. Finalment, com a resultat d’una demanda a la Síndica de Greuges, es va fer evident que existia un contenciós contra la construcció del poliesportiu a Gasòmetre per part d’alguns veïns del bloc que ocupa els terrenys de l’antiga fàbrica Indo, un fet que havia estat negat repetidament des del govern municipal.

En poques setmanes es podrà commemorar el trenta aniversari del No Poliesportiu de Santa Eulàlia i de les falses promeses i els enganys d’una administració municipal poc respectuosa fins i tot amb els seus compromisos. Tot i així, les demandes veïnals segueixen vives trenta anys desprès. Santa Eulàlia continua reivindicant el Poliesportiu que necessita i pel que lluita.

Los sindicatos se van a plantear en breve una respuesta unitaria contra la pasividad del Ayuntamiento

La sensación que el Ayuntamiento está jugando con fuego en el tema de la Guardia Urbana ha llevado a los distintos sindicatos del cuerpo a convocar una nueva reunión unitaria para poner en marcha una respuesta, si cabe más contundente, a la falta absoluta de responsabilidad de los directivos de Recursos Humanos que, desde el pleno de febrero, no han reaccionado ni dado ningún tipo de respuesta a las demandas sociales.

Tras la información de este medio del pasado 12 de marzo, no ha habido una sola reunión negociadora más, ni una convocatoria para repasar los temas pendientes, por lo que el malestar en el cuerpo no ha hecho más que aumentar en los pasados días. De hecho, la mesa negociadora está pendiente de un estudio de la Diputación que pretendía hacer una comparativa de la situación en la que se encuentran los distintos cuerpos locales de la Guardia Urbana de ciudades de las mismas dimensiones que l’Hospitalet. Por lo que parece, Recursos Humanos del Ayuntamiento considera que la situación entre los cuerpos de los municipios del área metropolitana no es tan distante, mientras que asegura que en lo que hace al nivel de absentismo que se registra en l’Hospitalet la distancia con las otras Guàrdias Urbanas es alarmante. En este sentido también se está a la espera de un estudio de comparación que confirme o desmienta la sensación del Ayuntamiento al respecto.

En cualquier caso, el nivel de absentismo de los agentes pone de manifiesto el clima de falta de motivación que existe y que viene dado, según los sindicatos del cuerpo, por la falta de respuesta a los problemas, la ausencia de cualquier tipo de compromiso para mejorar las deficiencias que se han ido poniendo de manifiesto y también el clima de nepotismo que se ha puesto de manifiesto tantas veces en la promoción interna, especialmente en lo referente al caso todavía pendiente de la cúpula del cuerpo.

Por otro lado, sigue pendiente también algo que resulta para los agentes especialmente delicado como es la cuestión de la seguridad de la sede de la comisaria. Por lo que se ha podido observar, en este punto si que hay una notable diferencia con otros cuerpos de la Guardia Urbana de ciudades del entorno, donde hay una comisaría en un local propio en la mayoría de municipios, cuestión que garantiza la seguridad de los agentes en mucho mayor grado que ocurre en la segunda ciudad de Cataluña por el número de sus habitantes. Hasta ahora, para mejorar esta cuestión y tantas otras, solo ha habido buenas palabras, pero ni un solo compromiso en firme. Los agentes son conscientes que un problema de estas características, pese a su urgencia, no va a tener solución de un día para el otro, pero se lamentan de la falta de sensibilidad que muestra el Ayuntamiento que, en algunos aspectos, consideran directamente que se trata de pura desidia.

Tampoco ha habido avance alguno en los pagos atrasados de las justificaciones extraordinarias. Pese a que el Ayuntamiento se queja de que los atrasos se deben al funcionamiento interno de la propia Administración (los pagos deben ser autorizados por la Intervención municipal), los agentes consideran que una buena parte del problema se debe a que en muchas de las justificaciones extraordinarias se incluyen emolumentos que no deberían estar en este concepto, sino en el capítulo de complementos específicos que son los que regula la Administración local. Por todo ello, el clima en los agentes continúa enrarecido y el desencanto, el enfado en el cuerpo y la falta de interés que demuestra la Administración local va a llevar a la Guardia Urbana a una situación de estrés que no augura nada bueno, según confiesan los propios sindicatos.