Vox consiguió en las pasadas elecciones de mayo del 2023, casi 8.500 votos de la ciudadanía, algo más del 10% de los votos válidos, se convirtió en la cuarta fuerza, tras el PSC, ERC/EUiA i el PP y tiene tres concejales de 27. El PSC no tiene mayoría absoluta, de modo que los 14 votos de toda la oposición tienen fuerza suficiente para obligar al gobierno local a tener que negociar sus propuestas, algo que muchos coinciden que resulta urgente en esta ciudad después de años de imposiciones. Por eso hemos querido conocer la opinión de este partido de derecha extrema, en lo relativo a su estrategia de ciudad.

¿Es consciente su grupo municipal de que con su voto pueden impedir que durante 50 años —dos generaciones—, una parte importante del patrimonio municipal hospitalense en un enclave central de la ciudad se quede en manos de un fondo de inversión privado que ha tenido estrechas relaciones con el PSC?

Imagino que se refiere usted al proyecto para la antigua fábrica Godó i Trias. Nuestra posición al respecto la hemos dejado clara en nuestras intervenciones en los plenos en los que se ha debatido este tema.

En primer lugar, estamos hablando de un edificio histórico, una joya de la arquitectura industrial modernista, que, por la incompetencia de los sucesivos gobiernos municipales socialistas, lleva lustros en el más completo abandono. De continuar así, Hospitalet corre el riesgo de acabar perdiendo uno más de los pocos elementos de su patrimonio histórico que aún sobreviven.

Ante la incapacidad del gobierno socialista para mantener y aprovechar los inmuebles de valor histórico y arquitectónico que atesora, siempre nos manifestamos a favor de explorar posibles vías de colaboración público-privada que permitan salvar el patrimonio y darle un uso que beneficie a la ciudad. Esa es la razón fundamental por la que no nos hemos opuesto al proyecto de Stoneweg para rehabilitar la fábrica Godó i Trias e instalar en ella un equipamiento cultural y docente.

El argumento esgrimido por algunos de que la ciudad no puede «perder» ese espacio porque está muy necesitada de equipamientos es totalmente falaz. Para empezar, Hospitalet no va a perder ese espacio si finalmente el proyecto sale adelante, sino que va a ganar un edificio emblemático que lleva décadas cerrado y que, a día de hoy, amenaza ruina y es un inmenso nido de ratas. Por otra parte, la evidente falta de equipamientos que padece Hospitalet no se debe precisamente a que el ayuntamiento no disponga de inmuebles para instalarlos, sino a la inoperancia del gobierno municipal. De hecho, tenemos decenas de miles de metros cuadrados en las antiguas fábricas de Can Trinxet, Cosme Toda, Albert Germans, o en los pabellones del antiguo cuartel de la Remonta, edificios todos ellos de gran valor histórico tan abandonados como el de Godó i Trias, en los que el Ayuntamiento podría desarrollar grandes proyectos culturales y sociales. Por ejemplo, si Hospitalet sigue a día de hoy sin un auditorio y un teatro dignos de la segunda ciudad de Cataluña no es por falta de espacio para construirlo; es por la desidia del PSC.

Su actitud reflexiva en algunos temas trascendentales para la ciudad ha hecho que el voto de su grupo municipal se haya alineado con el de otros grupos muy distantes ideológicamente a ustedes, sin que esa coincidencia en la votación implique otra cosa que su interés por los derechos de los ciudadanos de l’Hospitalet. ¿No cree usted que, en demasiadas ocasiones, los pronunciamientos ideológicos en lugar de acercar posturas, que de otro modo serían próximas, lo que hacen es crear distancias simplemente retóricas?

Me halaga que considere que VOX actúa de manera reflexiva. Es justamente lo que hemos buscado siempre: obrar guiados por la reflexión en busca del bien común. Por supuesto, nos hemos podido equivocar, pero en tal caso, tenemos la conciencia bien tranquila, porque desde que VOX entró en el ayuntamiento de Hospitalet, hemos actuado pensando en qué era lo mejor para la ciudad, para Cataluña y para España. A diferencia de otras formaciones políticas, VOX tiene muy claro eso que siempre recalca nuestro presidente nacional, Santiago Abascal: VOX es un instrumento, no un fin en sí; el fin es defender los intereses de España y de los españoles.

Y en la política municipal esto adquiere más sentido que en cualquier otro ámbito, ya que aquí nos movemos en lo que yo suelo describir como «picar piedra». Los políticos que trabajamos en el ámbito local lo hacemos en el terreno de lo inmediato y cotidiano, en lo que toca al día a día de los ciudadanos. Por eso siempre hemos pensado que, en todo aquello que fuese en beneficio de los vecinos de Hospitalet, era posible y beneficioso llegar a acuerdos más allá de las diferencias ideológicas. Por desgracia, los partidos de la izquierda y el separatismo, empezando por el PSC, en el gobierno de la ciudad, y siguiendo con En Comú Podem y ERC-EUiA, no lo entienden de la misma manera. No hay más que ver que cualquier iniciativa promovida por VOX, por más que sea de sentido común, sobre temas de interés vecinal y carente de todo contenido ideológico, es sistemáticamente votada en contra por esos tres grupos sin ni siquiera entrar a debatirla.

Ustedes se han quejado en diversas ocasiones de que, especialmente la izquierda, pone de manifiesto sus, a su juicio, déficits democráticos, estableciendo cordones sanitarios con el objetivo de aislarlos. ¿No será que, en el fondo, ustedes están satisfechos con esta posición de excepcionalidad que les convierte en un foco de atención singular?

Es precisamente a lo que me refería en mi respuesta a su pregunta anterior. Hemos llegado a un punto en que, obviamente, VOX no puede permanecer impasible ante eso que usted llama «cordón sanitario» de unos partidos sectarios e incapaces de admitir la pluralidad política de nuestra ciudad. Lo contrario sería faltar al respeto a los miles de vecinos que confían en nosotros.

¿Satisfechos con estar en una posición de excepcionalidad? Si esa excepcionalidad consiste en defender los principios en los que creemos y que ningún otro partido defiende, no sólo estaremos satisfechos, sino orgullosos de hacerlo. Por otra parte, es una excepcionalidad en la que estamos muy bien acompañados: todos los sondeos nos sitúan como la fuerza preferida entre los jóvenes, y los más importantes líderes mundiales emergentes están de nuestro lado, empezando por el presidente Trump.

Lo digo porque, en ocasiones, algunos de sus posicionamientos formales se parecen más a una provocación para diferenciarse —conociendo como conocen algunas prevenciones también muy formales de la izquierda— que a la defensa concreta de cuestiones sobre las que seguro pueden existir diferencias en función del lugar que se ocupa en la sociedad.

No sé a qué posicionamientos se refiere. Como ya dije, en nuestro proceder intentamos siempre guiarnos por unos principios firmes, que vienen definidos por el ideario de nuestro partido. VOX es el único partido español que defiende lo mismo aquí en Hospitalet que en Madrid, en Vitoria o en Cartagena. Tenemos un programa único, claramente expuesto en documentos públicos que cualquiera puede consultar: las 100 medidas para la España viva y la Agenda España. El que esté de acuerdo con esas líneas programáticas sabe que puede contar con que no las vamos a cambiar por razones coyunturales, y hace unos meses lo demostramos con hechos, abandonando los gobiernos autonómicos en los que participábamos cuando el PP no aceptó nuestras condiciones en cuestión de inmigración ilegal. Nunca antes en España un partido había renunciado voluntariamente a parcelas de poder por mantenerse firme en sus principios.

En VOX no somos «federalistas» de salón, como el Partido Socialista; no somos un partido «de centro reformista», es decir, socialdemócrata, como se define el PP en sus propios estatutos; no somos republicanos hipócritas que viven muy a gusto cobrando del Reino de España, como ERC… VOX es una alternativa social y patriótica con una sola voz, y procuramos ser coherentes con eso.

¿No creen ustedes que, en el caso concreto de l’Hospitalet, con la actual correlación de fuerzas de un equipo de gobierno con 13 concejales y una oposición dividida, cualquier posición que ponga por delante las cuestiones formales ideológicas frente a las cuestiones trascendentes de ciudad que deberían ser consensuadas por todos cuantos representan a la ciudadanía, no es una postura políticamente poco inteligente?

Lo que creo es que esta pregunta debería formulársela a los otros tres partidos de la oposición: ERC-EUiA, PP y L’H En Comú Podem, que son los que se empeñan en presentar iniciativas excluyendo sistemáticamente a VOX. Imagino que saben contar y son conscientes de que, sin VOX, no salen las cuentas para alcanzar una mayoría. No me corresponde a mí decir si eso es poco inteligente.

Por otra parte, usted sabe mejor que yo que la posición en minoría del gobierno municipal no es real, desde el momento en que En Comú Podem actúa sistemáticamente de muleta para aprobarle al PSC las herramientas de gobierno fundamentales, es decir, ordenanzas fiscales y presupuestos.

¿No le parece que una postura políticamente inteligente en el actual contexto debería pasar por forzar los consensos, dejando al margen, en la medida de lo posible, las cuestiones ideológicas de principios que, en ocasiones, lo único que suponen es un lastre para el avance en la mejora de las condiciones sociales de los ciudadanos?

Me parece tan inteligente que eso mismo es lo que el grupo municipal de VOX ha venido haciendo a lo largo de este año y medio, al menos en lo que se refiere a temas de política estrictamente municipal sin mayor trascendencia ideológica. Pero, vuelvo a insistir: no es así como lo ven los demás grupos municipales, ni del gobierno ni de la oposición, que se mantienen en una posición excluyente con respecto a VOX.

Se suele decir que dos no se pelean si uno no quiere, pero igualmente cierto es que no se puede llegar a un acuerdo cuando una parte no quiere. En tal caso, ¿cabe esperar que la otra parte ceda siempre? Por supuesto que no. Eso sería pusilanimidad, no inteligencia. Y en ese punto estamos ahora mismo en la correlación de fuerzas en el pleno municipal.

Entrevista amb Jaume Graells, líder de l’oposició municipal i portaveu d’ERC-EUiA

Quin és el teu diagnòstic sobre l’actual conjuntura municipal pel que fa a la possible estratègia 14/13?

L’aritmètica és certament negativa, per la distorsió que provoca la presència al Ple d’una força d’ultradreta i contrària als drets humans. S’ha vist en la seva acció, amb propostes que busquen la confrontació, la negació de drets, també de la violència masclista, o l’assenyalament de veïns i veïnes pel seu origen.

Com a primera força de l’oposició no renunciem a seguir liderant una alternativa a un govern en minoria, esgotat després de més de quatre dècades, i marcat per la incompetència i les irregularitats. Dialoguem i acordem també amb la resta de forces democràtiques, i aquí és on es pot articular aquesta majoria alternativa que volem impulsar. Ho hem fet, per exemple, liderant la reivindicació de millores puntuals en els barris, donant veu als veïns i veïnes en el Ple, amb la revisió del reglament de Participació Ciutadana, l’exigència d’un Consell Executiu i de Programació dels mitjans de comunicació públics consensuat i no imposat, o la resposta a la pujada abusiva d’impostos.

Som conscients també que el govern se n’aprofita d’aquesta aritmètica adversa, tant rebent sovint el suport de la ultradreta com d’altres forces a canvi de compromisos plens de fum que incompleixen per norma. La nostra responsabilitat, però, és exercir d’oposició ferma i constructiva,  amb propostes per fer que a l’Hospitalet es pugui viure millor.

Quina és la postura de la vostra formació sobre alguns aspectes urbanístics claus de ciutat com ara la cessió de parcel·les municipals per fer habitatge públic, els casos Cosme Toda o el Biopol Gran Via?

No podem continuar mirant cap a una altra banda. Cal una moratòria urbanística, i replantejar el desenvolupament de la nostra ciutat. Fa temps que ho demanem, però en aquest govern sembla que no li preocupa. Es neguen a abordar a fons les reformes estructurals del planejament urbà que necessita la nostra ciutat.

Hem de frenar el creixement de la ciutat i esponjar-la per generar espais per als equipaments i serveis, amb els espais públics i zones verdes que necessitem. ¿Com pot ser que no tinguem cap solar a la ciutat per construir-hi una escola, o, per exemple, un solar digne al barri de Santa Eulàlia per construir el nou poliesportiu o la biblioteca que necessiten? Fins ara, s’ha permès un creixement depredador al servei dels especuladors. Això ha comportat que tampoc tinguem resposta efectiva als greus problemes que patim de manca d’habitatge públic. No hi ha espai ni voluntat de promoure’l.

Això ha comportat que les polítiques públiques en favor dels serveis públics o de l’habitatge engegades pels governs progressistes de la Generalitat, durant aquest segle, s’han vist molt limitades davant un urbanisme que no ha previst espais per a construir els equipaments i els habitatges que es requereixen. Estem a la cua de Catalunya en la qualitat dels serveis i això afecta la nostra qualitat de vida.

El cas Cosme Toda és paradigmàtic. Blocs de promocions immobiliàries amuntegats, aïllats de l’entorn i sense previsió de serveis. Aquesta, com altres promocions que s’han construït en els darrers anys a la nostra ciutat, responen a les reformes urbanístiques que van aprovar els governs de coalició del PSC amb ICV (actuals Comuns) en la primera dècada d’aquest segle, quan compartien govern.

Pel que fa al Biopol, on no hi ha ús residencial, sempre hem defensat que era molt millorable. Compartim l’aposta pel sector biomèdic, i la millora que implicarà el soterrament de la Granvia, però ens preocupava el volum dels edificis i el futur de Cal Trabal. Ara hem aconseguit rebaixar l’edificabilitat, i hem garantit que es protegirà íntegrament l’espai de Cal Trabal, que passa a ser públic, amb les masies patrimonials i els usos agrícoles com a zona de protecció de la natura. Però ara caldrà seguir de prop de quina manera es desenvoluparà aquest planejament, que és realment la qüestió clau, i això depèn del govern municipal.

Quina penseu que hauria de ser l’estratègia de ciutat pel que fa a l’ampliació de Fira de Barcelona?

L’Hospitalet ha de fer valer la seva situació estratègica, com a segona ciutat del país i com a node econòmic de primer ordre, entre l’aeroport, el port, i també la Fira. Un motor econòmic, plenament instal·lat a la nostra ciutat on, sense renunciar a la projecció que ofereix la marca Barcelona, l’Hospitalet ha de tenir cada cop més protagonisme.

Això cal fer-ho pensant en la ciutat sencera, i no com fins ara. Se’ns havia promès que el desenvolupament infinit del sud, de la ciutat aparador d’hotels i fires, contribuiria als barris del nord, però la realitat és que avui tenim un model de dues velocitats. Cal fer efectiu el retorn social, econòmic i urbanístic per a tots els veïns i veïnes, a tots els barris de l’Hospitalet. En comptes de prioritzar el creixement de la Fira hauríem de pensar com fem més efectiu i de major qualitat aquest retorn. Aquest model de creixement il·limitat basat en la massificació i amb tota mena de precarietats cal revisar-lo a fons. Com també hem de revisar el nostre model productiu. El creixement pel creixement ens està portant a la pobresa de bona part de la nostra gent mentre creixen les desigualtats.

Quins són els motors de canvi tant en l’aspecte formal com pel que fa a contingut de mesures que considereu ara mateix prioritàries per l’Hospitalet?

Una de les prioritats de ciutat és clarament la de l’habitatge. Hem promogut al Ple diferents iniciatives per aconseguir un parc municipal d’habitatge de lloguer a l’Hospitalet, per fer-se amb pisos buits de grans tenidors i de la SAREB, i per combatre l’infrahabitatge, que prolifera cada dia més, amb mesures d’inspecció i detecció de males praxis, i d’acompanyament a les persones afectades. No detectem en el govern municipal una gran preocupació davant del problema de l’emergència habitacional.

Un altre dels principals reptes és, sens dubte, la situació de paràlisi burocràtica i d’incompetència en la gestió que pateix aquest Ajuntament. Estem veient com la contractació es bloqueja, i tenim nombrosos àmbits clau i serveis essencials en una situació realment alarmant, amb contractes finalitzats, en continuïtat perquè s’han exhaurit totes les pròrrogues. No és poca cosa. Parlem de la neteja i recollida de residus, amb camions que ja han superat de llarg la seva vida útil, que pateixen incendis que suposen un risc per treballadors i ciutadania, que obliga a llogar nous vehicles i amb costos que es disparen. Però també en serveis com els poliesportius, les bressols municipals, el manteniment dels equipaments o la neteja dels centres escolars. Parlem també de la gestió dels mercats municipals o del suport a les entitats. La gent veu com des de fa mesos la gestió municipal ha empitjorat de manera preocupant, aquesta degradació es percep i es pateix als carrers.

I davant d’aquesta situació, ens trobem amb un govern municipal que ha decidit pujar la pressió fiscal de manera injusta i abusiva. Han aprovat una nova taxa d’escombraries, que tot i que ve obligat per directives europees, ho han fet de la pitjor manera possible. Fins ara venia inclosa en el rebut de l’IBI, com reconeixia el mateix govern, però ara creen aquest nou tribut sense compensar de cap manera l’IBI, recaptant més de 16,5 milions d’euros directament de la butxaca de la gent. Estem parlant d’increments de la despesa de les famílies d’entre el 23% i el 65% en la majoria dels casos. A més, amb una revisió parcial del cadastre impulsada per l’Ajuntament que implicarà un increment dels metres quadrats a efectes fiscals, de moment per a més de 600 comunitats o escales i milers de famílies, que al 2025 escanyarà encara més als veïns i les veïnes de l’Hospitalet. Governen d’esquenes a la gent, desconnectats de la realitat. És una barbaritat.

Què us plantegeu com a formació respecte els pressupostos que el govern presentarà properament?

Ho hem dit clarament: el govern ens trobarà sempre per millorar la vida de la gent de l’Hospitalet. Som una oposició constructiva, però ferma i exigent. Hem vist ja masses incompliments per part del govern municipal. Nosaltres estem disposats a parlar i acordar els pressupostos, amb dues condicions.

El govern municipal ha de tornar a governar per a la gent. Per això, han de rectificar la pujada abusiva de la nova taxa d’escombraries, compensar i rebaixar l’IBI, i bonificar les famílies que es vegin afectades per la revisió cadastral. I també els reclamem aturar la contractació de quatre nous alts directius amb sous de més de 100.000 euros sense funcions assignades i contractats a dit, que impedirà cobrir i contractar professionals molt més necessaris com els de la guàrdia urbana, els serveis socials o altres àmbits de l’administració.

Són dues condicions concretes prèvies, comprovables i amb garanties de compliment, que ens permetrà mesurar si aquest govern municipal realment té voluntat de redreçar les seves polítiques fetes d’esquenes a la gent, o opten per lligar els pressupostos amb propostes menys exigents que, a més, no aplicaran com ha passat sempre. A data d’avui, però, no hem rebut resposta per part del govern municipal. Nosaltres tenim clar on estem: al costat dels veïns i les veïnes per fer que a l’Hospitalet puguem viure millor.

Entrevista amb Sonia Esplugas, portaveu del Partit Popular, sobre el panorama actual govern-oposició

En alguns casos, el fet que el govern socialista no tingui majoria absoluta ha possibilitat, gràcies a la coincidència de tots els grups de l’oposició, que s’hagin guanyat algunes votacions, com ara la reobertura de la Ràdio o la constitució del Consell Executiu dels SCP. De fet, son casos molt puntuals i més aviat menors que, no obstant, posen de manifest que si hi hagués més unitat de criteri es podria forçar una manera de fer política més consensuada. Com valores tot plegat?

El Partit Socialista fa 45 anys que governa l’Hospitalet i no estan acostumats a trobar-se en una situació de minoria com es troben actualment. 

Els veïns i les veïnes de l’Hospitalet estan fart d’imposicions i de la manca de respecte democràtic vers els partits de l’oposició. Ara ens trobem que aquesta feblesa del govern municipal és una oportunitat per a la ciutat. No es tracta només d’evidenciar que l’oposició pot condicionar numèricament les votacions del Ple sinó de que pot modificar les nefastes polítiques que fa el PSC a l’Hospitalet que ens han portat a aquesta preocupant situació, en tots els àmbits. 

L’exemple és que en els darrers Plens s’han retirat de l’ordre del dia punts importants com els pressupostos de 2024 o l’expedient de la fàbrica Godó i Trias perquè no tenien els consensos necessaris. 

Fins ara no sabien treballar de manera consensuada; de fet, les mocions que durant aquest mandat s’han anat aprovant, independentment del vot del govern socialista, haurien de complir-se, i això a la pràctica no es porta a terme. És un absolut despropòsit i un menyspreu absolut a la voluntat del Plenari municipal i a la resta de forces polítiques. 

El Ple és sobirà, és la representació de la voluntat dels ciutadans de la ciutat a les urnes, i, amb més o menys representació, els grups de l’oposició hem aconseguit majories que s’han de complir. Tot i que aquesta pràctica el Partit Socialista només ho aplica quan els hi interessa o perden eleccions. 

No deixa de resultar complexa que l’oposició municipal estigui dividida entre dues forces clarament d’esquerres i dues de dretes amb el mateix potencial de vots. No obstant això, deixant al marge les qüestions més ideològiques, el vostre grup manté una posició bastant constructiva pel que fa a la unitat de criteri amb els altres grups. Com valores la posició al respecte dels altres tres grups de l’oposició?

Nosaltres hem vingut per fer política útil, és la nostra feina, i per això ens han escollit els ciutadans. Partint d’aquesta premissa, no entenem cap posició que no sigui constructiva. Lluitar contra la inseguretat, l’incivisme, millorar la neteja, arranjar carrers, fer equipaments als barris, reforçar els serveis socials… com no ha de ser prioritat de tots els grups? La nostra batalla ideològica és aquesta: millorar la ciutat. 

En quant la divisió de forces en grups d’esquerres i grups de dretes, insistim, no té més lectura que els resultats electorals, el pols ciutadà, i a partir d’aquí s’ha de construir. Això sí, nosaltres no fem cordó sanitari a cap grup polític, els hem patit i no és plat de bon gust; nosaltres sempre treballarem pel bé de la ciutat, més enllà de colors polítics.

Hi ha forces polítiques al Consistori que avantposen la seva ideologia per damunt de la ciutat i això només beneficia al partit que governa. Si volem millorar el benestar dels nostres veïns hem de deixar a banda els cordons sanitaris i prioritzar la nostra ciutat.  Evidentment, en temes ideològics no ens posarem d’acord, però la política municipal és una altra cosa, és la política real que aporta solucions al problemes que pateixen els nostres ciutadans. 

En ocasions dona la sensació que les mancances i deficiències del govern municipal tenen a veure més amb una incapacitat de gestionar que no pas amb una mala praxis política respecte de temes importants per la ciutat. Hi coincideixes o detectes matisacions importants que cal fer?

Hi ha una expressió en castellà que diu “de aquellos polvos vienen estos lodos”’ i amb això vull dir que la falta de diligència i de lideratge en la gestió municipal durant els últims anys de Núria Marín com a alcaldessa de l’Hospitalet s’ha notat d’una manera evident: una ciutat abandonada, sense empenta, sense projectes ambiciosos… en definitiva, hem viscut anys d’una ciutat que anava ‘sobrevivint’ als esdeveniments i els veïns ho estan patint. 

Hi ha una mancança evident de lideratge, clar que sí, així ha estat durant molts anys. Nosaltres esperàvem que el nou alcalde portés nous vents però, hores d’ara, trobem que estem decebuts. Més enllà dels lideratges, des del Partit Popular ho atribuïm a que el projecte socialista a la nostra ciutat ja no dona més de sí. Tot va lligat… Hi ha mala praxi i paràlisi en la gestió, nosaltres ja ho hem denunciat: hem perdut en reiterades ocasions subvenciones que s’havien atorgat a l’Ajuntament per no complir amb les dades d’execució dels projectes. Això no és més que la causa d’una irresponsabilitat flagrant en la gestió dels recursos públics, donat que quan això passa és el Consistori, els veïns, qui han d’assumir els costos dels projectes en qüestió. 

Per una altra banda, no vull deixar passar de fer esment al fet que el govern municipal està agafant un costum que ens preocupa bastant: cada vegada que critiquem la seva gestió o la falta de compliment dels tempos, sempre s’escuden en el cos tècnic, com si l’oposició fes una crítica als funcionaris, i res més lluny de la realitat.  No saben encaixar les crítiques polítiques, no assumeixen cap error i això dificulta molt més la resposta per solucionar els problemes.

L’esquerra manté una posició fèrria de cinturó sanitari respecte de l’extrema dreta de Vox, de manera que hi ha ocasions que Vox planteja temes que podria tenir sentit debatre, però que per la seva posició ideològicament inflexible, ni es tenen en compte. El PP en canvi ja ha dit que no defensa cap cordó sanitari, però tampoc no sembla que tingui cap interès en recomanar-li a Vox una mica més de visió pragmàtica de la realitat. Ho veus impossible?

Nosaltres som el Partit Popular i pensem en millorar la ciutat. No fem cordó sanitari a cap grup polític sempre que es parli del benestar dels nostres veïns, però tampoc som ningú, i no és la nostra feina, recomanar a un altre grup com fer política municipal.

El Partit Popular de l’Hospitalet té un gran arrelament a la ciutat i sempre hem donat suport a totes aquelles propostes que representessin una solució o una oportunitat per la nostra ciutat. Nosaltres no mirem qui ho proposa: mirem què proposa. 

Quina et sembla que hauria de ser l’estratègia de futur que hauria de portar a terme l’oposició globalment considerada, si és que es pot pensar amb una estratègia de conjunt?

Jo crec que no es tracta d’estratègia d’oposició, sinó de desbloquejar temes que el govern no tira endavant; el problema és que després no porten a terme les propostes aprovades al Plenari. El govern socialista té el calaix ple de mocions aprovades que són bones per la ciutat. A què espera per aplicar-les? Aquesta actitud és molt alarmant perquè el govern municipal menysprea els acords del Ple i impedeix que la ciutat tiri endavant.

Si presentant una tercera via per la futura ubicació del poliesportiu de Santa Eulàlia estic fent una estratègia, benvinguda sigui; si demanant una unitat de violència de gènere de la Guàrdia Urbana o una nova comissaria, estic forçant al govern, benvingut sigui. Aquests són només alguns temes que hem aconseguit aprovar al plenari als darrers mesos i no són baladí: els veïns ho volen i aquesta és la nostra ‘estratègia’. Com deia, creiem que hem de fer política útil, fet que va més enllà de fiscalitzar o criticar al govern municipal. 

Si la resta de partits ens aporten idees bones, projectes positius, també els hi votarem a favor per tal d’aconseguir fer des de l’oposició motor de la ciutat, donada la falta d’empenta del govern socialista. 

Quina és l’estratègia que penseu seguir en el futur com a grup municipal respecte de l’acció de govern dels socialistes?

És el que comentàvem abans,  continuarem posant sobre la taula les necessitats i carències de la ciutat per solucionar-les, per millorar serveis que funcionen malament, per portar endavant projectes beneficiosos per la ciutat. Si trobem el govern municipal al costat, molt millor, sortiran projectes més forts, si no, continuarem fem batalla, i esperem comptar amb el seny de la resta de grups de l’oposició per impulsar tot allò que sigui positiu per l’Hospitalet.

Entrevista amb Manuel Domínguez, portaveu dels Comuns, sobre les maniobres d’apropament socialistes-comuns

És cert que hi ha voluntat per part dels Comuns de pactar amb el PSC per entrar al govern?

Jo no diria que hi ha voluntat. Se’ns ha fet l’oferiment i ens trobem en un moment de valorar l’evolució de l’equip de govern de l’alcalde Quirós. Amb la política de Marín era impossible. Ara, hem demanat un seguit de gestos que demostrin un canvi de política per poder fer un diàleg. Algunes de les peticions que hem fet s’estan complint, per tant, ens podem plantejar alguns acords, que ja veuríem fins on arriben. Les decisions seran col·lectives.

No consideres que l’enfortiment de l’oposició en l’actual correlació de forces, malgrat les diferències ideològiques, pot suposar forçar el govern a canviar la seva manera de governar, en el sentit d’obligar-lo a negociar, a tenir en compte propostes alternatives, a valorar altres aspectes de la realitat?

El plantejament d’aquesta pregunta, entenc, és erroni. Vol dir que l’oposició s’enforteix arribant a acords contra el govern aprofitant que no té majoria absoluta? L’oposició és un objecte polític únic? Una cosa ha de quedar clara, amb Vox no arribarem a cap acord perquè considerem que són un perill per a la democràcia. Amb el PP hem arribat a acords per a millorar la qualitat democràtica de la ciutat, com ara el de la recuperació de la ràdio, però és molt difícil que arribem a acords, donades les diferències ideològiques, en la majoria dels temes. Ja hem vist qui ha estat en contra de la regulació dels habitatges turístics o de temporada, els plantejaments urbanístics del PP i Vox són encara pitjors que els del PSC-PSOE… Plantejar-se un acord global de totes les forces de l’oposició és ridícul, és no tocar de peus a terra.

Entrar al govern suposa assumir el que ha fet el govern fins ara i defensar-lo, a banda de reclamar noves actituds, noves mesures i nous acords. Teniu l’experiència del Pacte dels pressupostos. Quina valoració fas de tot plegat?

Això no és cert, ni aquí ni en cap altre cas d’arreu del món. Entrar en un govern, com el d’Espanya en aquest moment, no ha significat assumir el que ha fet el govern anterior. Ni quan ERC va pactar amb Junts va assumir el que n’havien fet abans.

Els moviments d’aproximació del govern socialista, penses que formen part d’un canvi estratègic en la perspectiva de futur o consideres que es produeixen simplement perquè els hi fa falta un vot per la majoria absoluta?

Evidentment que si no necessitessin els nostres vots no farien aquests moviments d’aproximació. Si hi ha un canvi estratègic és el que hem de comprovar.

Que li demanaríeu al govern per formar-hi part? Quines serien les línies vermelles?

Nosaltres com a grup tenim unes prioritats pel que fa a urbanisme i emergència climàtica, que és salut pública i seguretat, com acabem de veure, habitatge i serveis socials.

Seria possible col·laborar amb un govern que manté la construcció del Biopol-GranVia?

La nostra oposició al PDU Biopol-Granvia ha quedat clara i ara hem portat aquest pla urbanístic als tribunals. Si algú tenia dubtes, el fet que sigui a una zona deltaica, amb risc real d’inundació, els recents esdeveniments haurien d’esvair-les. Hem deixat ben clar que lluitarem fins al final per aturar-ho, siguem on siguem. Els acords que puguem fer en el futur han de respectar les diferències que tinguem.

Veus possible governar amb un equip que ha estat capaç d’aprovar disbarats urbanístics com el pla de la Remunta, el projecte Cosme Toda, les edificacions de la Rambla Marina/Avda Carrilet, etc, etc?

La nostra acció política, allà on siguem, serà per evitar que es facin més disbarats com aquests. El recurs que hem posat contra com s’ha construït a Cosme Toda ho demostra.

Els exemples d’altres governs de col·laboració amb forces afins a les vostres no han aportat gaire a la modificació de l’estructura urbana de la ciutat i en canvi han resultat terribles pels resultats electorals posteriors. Penses que la situació és diferent amb aquest equip socialista?

N’hi ha exemples en tots els sentits. A Cornellà, per exemple, la nostra presència al govern es pot valorar molt positivament. A d’altres llocs, potser no tant.

Hi ha una part que mai es tracta però que resulta molt important, pels que s’incorporen al govern però també pels votants que han confiat en una nova manera de fer política. Entrar al govern suposa rebre les mateixes remuneracions dels regidors de govern i poder incorporar nous assessors afins. En el cas del portaveu, l’equiparació econòmica és pràcticament la mateixa. En el vostre grup, a més, hi ha una diputada al Parlament que ja té una assignació econòmica per aquesta via. La tercera regidora del grup només cobra l’assistència a plens. Pots entendre que molta gent interpreti l’entrada al govern com una manera de remunerar la tercera regidora i la incorporació de tècnics afins com assessors del govern?

Aquest argument no és cert que no es tracti, es tracta molt sovint, i més ara, en l’època de les xarxes socials. De fet, és un discurs que ara ho difon l’extrema dreta amb la seva retòrica anti-política. Després, als llocs on han arribat al poder polític (això que diuen que no és bo) han fet exactament el mateix (això que diuen que no es fa).

La remuneració del càrrecs polítics va ser una conquesta de democràcia atenenca. Per a governar, que és una feina, es necessiten unes persones que t’ajudin. Sempre, és clar, amb el límit del que és imprescindible.

En cas d’incorporar-vos al govern, fareu algun tipus de consulta a la militància i a la ciutadania en general?

Totes les decisions han estat i seran preses col·lectivament pels òrgans de direcció i les assemblees dels grups polítics que donen suport al grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem.

En cas de no incorporar-vos al govern, veus alguna possibilitat d’incrementar la inter-relació amb les forces de l’oposició municipal?

Sempre hem estat i estem oberts a col·laborar i arribar a acords amb ERC i PP, com hem demostrat en diverses ocasions. És clar que amb ERC podrem arribar a més acords que amb el PP. La interrelació, no ho oblidem, depèn no només de nosaltres.

Quina és la estratègia de futur a la ciutat, de la formació que tu representes?

La nostra formació política lluitarà a dins i fora de les institucions per millorar la vida de les persones que vivim a l’Hospitalet. No oblidem el marc d’ascens de la dreta i les ideologies que porta al seu voltant, justificant les desigualtats. Per tant, a les associacions i col·lectius informals, als espais municipals, als parlaments català, espanyol i europeu, lluitarem per incrementar els serveis públics i assegurar uns mitjans de vida dignes, perquè tothom pugui gaudir dels seus drets i per respondre les emergències que patim a la ciutat, la climàtica, la urbanística, l’educacional i la de l’habitatge.

Serem al costat de les lluites socials que n’hi ha a la ciutat i ajudarem a crear grups de veïnes i veïns que s’auto-organitzin per a crear les alternatives al capitalisme depredador que patim.

La normalització lingüística, segons Luna, va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català.

Aprofitant la trobada amb Pedro Luna, per la entrevista que es va publicar divendres 25 d’octubre sobre el moviment veïnal, vàrem parlar una mica de com veu la realitat i l’evolució de l’andalucisme a Catalunya.

A Andalusia sembla que comença a aparèixer un moviment andalucista d’esquerres que hi te una certa presencia electoral. De fet hi has donat suport des d’aquí. Això te repercussions i influència aquí a Catalunya?.

Jo crec que cal fer primer un exercici de memòria històrica. A Andalusia hi ha hagut sempre una certa presència de l’andalucisme, sobretot a les acaballes de la dictadura quan hi ha un moviment andalucista que s’acaba transformant en el PSA (Partit Socialista d’Andalusia) que, per cert, va ser actiu també a Catalunya, i en les primeres eleccions autonòmiques del 1980 va obtenir dos diputats. Desprès, per qüestions diverses i per crisis internes del PSA a Catalunya, el 1982 es va acabar dissolent, i curiosament aquest mateix any va néixer la FECAC, la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. Podríem dir que es passa d’un andalucisme polític a un regionalisme folklòric i religiós. Per dir-ho d’alguna manera, crec que al 1982 hi va haver un canvi de paradigma. La FECAC representa l’antítesi de l’andalucisme perquè, de fet, transmet una imatge d’Andalusia i de la seva emigració basada en els estereotips difosos per l’espanyolisme i pels poders econòmics i polítics de l’Estat. Podran fer ofrenes florals a Blas Infante cada 28 de febrer però ni coneixen la seva obra, ni l’han llegit, ni tenen una mínima base teòrica andalucista. La finalitat de la FECAC des que va néixer va ser la d’erigir-se com un lobby a Catalunya utilitzant l’emigració andalusa, i en aquests 40 anys se n’han beneficiat de favors empresarials i polítics, tenint molt bona relació amb el poder polític, ja fos abans amb el pujolisme com ara amb el PSC.

Però val a dir que el PSA a Catalunya també va cometre una sèrie d’errors. Per exemple, no van acabar de comprendre la qüestió nacional de Catalunya, especialment en el terreny de la normalització lingüística. I en això cal ser crítics. La direcció del partit a Catalunya va ser molt erràtica i malgrat l’èxit electoral de 1980 no es va poder sobreviure per errors propis i perquè segurament no se sabia ben bé quin era el seu paper en el sí de la política catalana. Potser va ser també un problema de desubicació. Si avui dia l’andalucisme pretén tenir certa presència a Catalunya, crec que hauria primer de corregir els errors que va cometre el PSA i fer-ho, no des de la diferenciació, sinó des la col·laboració amb l’esquerra catalana tot assumint que el sobiranisme a Catalunya és l’aliat natural.
Com bé deies a la teva pregunta, jo mateix he donat suport a candidatures andalucistes des de Catalunya i, fins i tot, en vaig formar part d’una. Ho vaig fer perquè tinc molta consciència dels meus orígens andalusos i perquè crec que seria molt important que es consolidés un moviment andalucista a Andalusia. Perquè Andalusia és un dels territoris de l’Estat espanyol amb més personalitat i amb una identitat cultural més forta. Considero Andalusia una nació, i per molt que s’hagi intentat tergiversar o interioritzar la seva identitat com a poble, aquesta segueix viva.

Des del PSC local sembla que hi ha una bona relació amb aquest andalucisme folklòric, no?
Bé, l’actual president de la FECAC, ve d’aquí, de l’associacionisme cultural andalús de la ciutat i, a més, va ser assessor del PSC a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Aquesta és una constant a la història de la FECAC: les seves relacions amb el poder polític per tal de rebre favors i contrapartides. De fet, ara que tant es parla de la falsificació del nombre d’assistents a la Copa Amèrica, aquesta ha estat precisament una pràctica habitual de la FECAC amb la Fira d’Abril de Catalunya. Fa uns anys, la FECAC va arribar a dir que la Fira rebia 3 milions de visites. Això vol dir que en una fira de 10 dies rebien una mitjana de 300.000 visites cada dia, amb dies laborals per mig. Ja per una qüestió de transport públic i de la mobilitat a una ciutat com Barcelona, aquestes xifres són il·lusòries i certament irreals. Però tothom, tant les administracions com els mitjans de comunicació, les donaven per bones. Sens dubte, s’ha de reconèixer que la FECAC sempre ha estat molt ben relacionada amb el poder. Fins al punt que se la coneixia com la Federació del Gran Poder.
Jo tinc un gran respecte per les entitats culturals andaluses i per la gent que desinteressadament hi treballa en elles. Em consta que moltes fan una bona tasca comunitària i veïnal. Per això crec que també hem de diferenciar aquestes entitats de barri amb la direcció de la FECAC. El que és evident és que la FECAC no representa la comunitat andalusa a Catalunya, i que molt sovint es troba molt lluny d’aquesta. Per exemple, les seves manifestacions contra el dret a decidir de Catalunya l’han escorat cap a l’espanyolisme més reaccionari. Obliden que molts andalusos es van mobilitzar durant la transició en defensa de la llengua i les llibertats de Catalunya, que per exemple la normalització lingüística va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català. I que l’1 d’octubre també van haver-hi andalusos defensant les urnes.

Hi hauria la possibilitat que aquest andalucisme d’esquerres servís per
crear un forat a la FECAC o transformar-la?
A la FECAC és complicat transformar res perquè és un espai molt tancat i controlat políticament. I tampoc crec que aquest hauria de ser un dels objectiusd’un possible moviment andalucista a Catalunya. Considero que el model hauria de ser un altre. Fa uns 20 anys l’amic Lluís Cabrera va fundar el col·lectiu Els Altres Andalusos per mirar de donar-li la volta a aquesta visió de l’emigració andalusa patrimonialitzada per la FECAC. Es van introduir debats al sí de la comunitat andalusa com la qüestió nacional de Catalunya o les noves migracions que arribaven a Catalunya. Crec que aquest col·lectiu va ser molt important des d’un punt de vista de promoure la diversitat, la cohesió social, no fragmentar les classes populars de Catalunya per raó del seu origen, la defensa de la llengua catalana, les confluències amb el sobiranisme català, etc.
En aquest sentit, crec que seria molt adient la creació d’entitats que s’encarreguin de la difusió de la identitat andalusa a Catalunya més enllà del mirall de la FECAC, des d’una visió netament andalucista i de recuperació de la seva memòria. L’emigració andalusa a Catalunya, més enllà dels grans moviments migratoris dels anys 60 i 70, segueix sent una realitat viva, i avui dia segueixen arribant molt joves andalusos per treballar, per exemple, a la sanitat pública catalana. De la trobada i la interlocució d’aquesta nova emigració amb la generació dels nostres pares podria sorgir un debat prou interessant, sobretot si també incloem als immigrants de fora de l’Estat espanyol. Recordem que ells són els nous altres catalans, i que aquesta podria ser una bona motivació per celebrar el centenari del naixement de Francesc Candel l’any 2025.

Más de 3000 mujeres han pasado durante 2023 por los locales de la asociación Mujeres Pa’lante que, como ellas se definen, son un grupo de mujeres de diversos países de origen que ”hemos decidido crear un espacio para encontrarnos, reconocernos, acompañarnos, ser solidarias entre nosotras y encontrar un camino común para conseguir un mundo mejor y más justo para todos y para todas”.

L’Estaca ha estado hablando con Bea Cantero, una de las responsables del centro, quien nos ha explicado que “llevamos 16 años de existencia” y “todo empezó por la inquietud de unas mujeres de Colombia que formaban parte de una asociación, denominada Maloka que trabajaba por la paz”. La problemática de la mujer quedaba un poco diseminada con otros temas y se vio la necesidad de constituir un grupo específico que tuviera en cuenta esta visión de género.

“Empezamos a andar realizando unas encuestas en un locutorio a distintas mujeres procedentes de otros países para saber cuáles eran sus necesidades. Las mayores preocupaciones de ese colectivo eran los temas legales, la situación socio-laboral y sobre todo, la acogida psicológica”. Bea Cantero es chilena, llegó a Barcelona en el año 2001 y comparte su trabajo de profesora asociada en la Universidad Autónoma de Barcelona con las tareas de voluntariado en la entidad.

“Una de las primeras tareas que realizamos fue la acogida, que contempla esos tres aspectos que se destacaron en las entrevistas (asesoría sociolaboral, legal y psicológica)”, dice Bea.

“Empezamos a funcionar —nos comenta— en Bellvitge y después en la calle LLobregat de Collblanc en una casa denominada Sense Fronteres, compartiendo la entidad con diferentes colectivos, sobre todo de América Latina”.

“Fuimos creciendo y pronto nos dimos cuenta de que necesitábamos más espacio, de modo que hace ocho años nos instalamos en este local, en la calle Cruz Roja”, nos explica. “Instruimos a las personas que acuden al centro en los derechos de ciudadanía para que sean mujeres activas y practiquen su empoderamiento en el día a día. La línea de fondo de esta trayectoria es la interculturalidad y también la lucha contra el racismo y la xenofobia”, comenta la promotora.

El trabajo que se hace en “la Casita”, como se denomina coloquialmente el local, es muy amplio: cursos, talleres… todo ello con el objetivo de integrar a las mujeres que se encuentran en momentos difíciles y que tienen que afianzar su vida, muchas veces solas: “el racismo está en muchas ocasiones acompañado por el desconocimiento”, afirma Bea.

A veces, nos explica, buena parte del trabajo es simplemente de asesoramiento, de ayuda para acceder al sistema sanitario, sobre los recursos a los que tienen derecho y en un gran número de casos se trata de trámites puramente administrativos. Pero en otros casos, “también nos ocupamos de dar orientación para regular su situación: hay migrantes que han venido y han estado hasta tres años para normalizar su vida”, afirma Bea.

En otro orden de cosas, Mujeres Pa’lante trata el autocuidado  de las mujeres con un conjunto de actividades que desarrollan con ese fin (yoga, baile…). El local permanece abierto de lunes a viernes de la 10 de la mañana hasta las 7 de la tarde y siempre hay una persona que atiende. Hay un pequeño ropero, una biblioteca, e incluso en ocasiones ha servido de refugio urgente para alguna persona que lo ha necesitado. Hay diferentes aulas donde se imparten las clases y diariamente se desarrolla una gran actividad.

Otro de los aspectos importantes de esta asociación es promover y dar a conocer a las mujeres sus derechos laborales: “España ratificó la ley para que las trabajadoras del hogar tuvieran derecho al paro, tal como defiende la OIT en su artículo 189 y eso es lo que venimos explicando reiteradamente, porque muchas mujeres trabajan en ese sector”, explica. Y también se hace hincapié en los derechos que tienen muy limitados las mujeres inmigrantes: “estimo que sólo un 30 por ciento puede ir a votar”, nos explica Bea.

Como que la brecha digital es muy acuciante entre este colectivo de mujeres, también se imparten cursos de informática en la Torre Barrina, en el parque de La Marquesa. Y ahora mismo se está aplicando un programa en torno a la violencia de género, porque es un tipo de situación muy sensible para este colectivo: “este tipo de agresiones es más grave y más oculto en las mujeres procedentes de países extranjeros. Y no es normal que la violencia de género golpee con más fuerza a las mujeres migrantes” —comenta Bea—. “La relación es muy escasa con otras personas, no conocen a fondo las posibilidades que existen para evitar estas situaciones, el tema de la lengua también es un obstáculo, y sobre todo uno de los elementos más influyentes es el económico, que actúa como forma de chantaje y que crea dependencia”, nos señala. “Por medio de una serie de cursos promovemos que este colectivo se conciencie de la situación en que vive —dice Bea—, distinta a la de las personas nativas que pueden acceder fácilmente y de hecho acceden, a las redes de apoyo.”, sentencia Bea.

El centro está gestionado por una serie de personas, principalmente mujeres, voluntarias y promotoras, que han accedido a través de unos cursos teórico/prácticos. De forma permanente son 10 personas, pero entre todo el colectivo que imparte todo tipo de cursos y las que se encargan de las gestiones, son un total de 30. Tienen otro local cercano donde se realizan atenciones más privadas y personalizadas, y en el resto de Barcelona, cuentan con dos recintos más.

L’Hospitalet cuenta con el CAID (Centre d’Atenció i Informació a la Dona), dependiente del ayuntamiento pero, según Bea, actualmente está sobrepasado en su capacidad de atención para este tipo de casos de violencia de género. “Hemos pedido, a través del Espai de Ciutadanía, que el ayuntamiento destine más recursos para este centro”, afirma Bea.

La asociación Mujeres Pa’lante sobrevive, además del esfuerzo de las personas que colaboran de forma altruista, con aportaciones de la Generalitat de Catalunya, del ayuntamiento de Barcelona y de la Diputación que “nos permite contratar a algunas personas”. Mientras tanto, la ayuda del Ayuntamiento de L’Hospitalet “es muy escasa y precaria y genera además una gran carga administrativa”, según nos cuenta.

La entidad participa también en un proyecto promovido por la Generalitat, ACOL, y eso les permite financiar una persona. Tienen una colaboradora que habla magrebí que las ayuda mucho para entenderse con el colectivo de mujeres árabes.

Como centro participan en diferentes colectivos que tienen como principal objetivo la lucha contra la violencia de género e incluso a nivel internacional también cooperan con otros colectivos similares a Mujeres Pa’lante.

A nivel estatal se incluyen en la Red de Mujeres Latinoamericanas y están  presentes en ocho comunidades autónomas: “compartimos las experiencias de cada centro y nos sentimos muy acompañadas. Es un trabajo muy gratificante”, sentencia Bea, quien señala además la importancia de establecer redes y sinergias.

Por último, nos hace una invitación a acercarse a la entidad y a hacerse voluntaria.

---

Entrevista a Júlia Portal, presidenta de l’AViV La Florida

Veïna de La Florida i defensora de la vida comunitària, Júlia Portal presideix l’Associació de Veïnes de La Florida als seus 24 anys d’edat. Declara en aquesta entrevista que “hem d’aprendre a construir espais Inter generacionals on tots puguem aprendre i també per assajar noves pràctiques comunitàries”. Fusiona la creativitat artística amb la consciència comunitària i el seu compromís profund amb la comunitat i la transformació social. La Júlia ressalta les pràctiques de resistència del barri de La Florida contra les polítiques municipals que intenten “higienitzar l’espai públic”. Júlia Portal va néixer al 1999 a l’Hospital de Sant Joan de Déu i des de ben petita confessa que l’agradava imaginar-se escenaris i històries fantàstiques que recollia en un munt de llibretes, sobretot a partir del dibuix. Ara presideix l’Associació de Veïnes de La Florida

-Se sent identificada amb el perfil de la seva generació Z?

La veritat és que no estic gaire al corrent d’aquestes terminologies, no sé quin és el perfil que se suposa que correspon a la generació X o Z. Tinc entès que es categoritza segons l’any de naixement i relacionen aquest fet amb la familiarització de l’ús de la tecnologia.

-Què és el que més li agrada del seu barri?

Allò que més m’agrada de La Florida son les pràctiques de resistència que les veïnes sabem exercir sobre l’espai públic. En un context en el que les polítiques municipals intenten higienitzar el carrer i treure’ns d’ell, encara ens queden moltes pràctiques, com el joc lliure dels nens i nenes al carrer, que contraresten aquesta construcció del carrer i de l’espai públic útil sota la mirada dels adults, homes.

-Què és el millor que té l’Hospitalet?

L’Hospitalet té moltes coses bones, però pensar en l’Hospitalet com a ciutat em porta pensar en la política municipal de qui la decideix, que no ens porta res de bó.

-Quin és el projecte en que vostè ha participat o participa a l’Hospitalet del que se sent més satisfeta? 

L’Associació de veïns i veïnes de La Florida es va legalitzar el 1976 i sempre ha estat molt vinculada a als Blocs Florida, així com a les reivindicacions de millores urbanístiques i d’ampliació de serveis, com a gran part del teixit associatiu de la ciutat. Amb el temps, l’associació va anar envellint i distanciant-se de la realitat canviant de la ciutat, així com passant a ser una corretja de transmissió de les polítiques municipals.

Al 2017 es va renovar la junta amb una clara aposta per reprendre el rol reivindicatiu de l’entitat; així, des de llavors, l’associació s’ha dedicat a repensar i reactivar el paper de les associacions veïnals, qüestionant el model de ciutat on vivim.

Amb la nova mirada de l’Associació de veïns i veïnes, s’activen accions i espais col·lectius per fomentar la vida comunitària, com ara la Xarxa de suport veïnal. Aquesta xarxa neix arran de la pandèmia per fer front a l’emergència alimentària; és una via d’acció comunitària per garantir el dret a l’alimentació amb la transformació del model de banc d’aliments tradicional. Encara immersos en les dinàmiques que ha marcat la pandèmia global, tot allò que l’esclat d’aquesta va deixar al descobert continua pendent de revisar: serveis públics infradotats i col·lapsats, comunitats més empobrides i vulnerabilitzades i uns ecosistemes ambientals al límit.

La conscienciació sobre els efectes que el paradigma hegemònic té sobre el planeta i les vides de la gent, en fa un moment propici per assajar nous models de suport: basats en els valors de l’economia social i solidària perquè puguin respondre als reptes enunciats i, alhora, consolidar l’articulació comunitària als territoris per reforçar el protagonisme del suport mutu i l’apoderament veïnal, posant en valor els sabers i les maneres de fer d’aquells grups i col·lectius més vulnerabilitzats. La Xarxa de suport social de l’Hospitalet va començar a treballar amb l’alimentació com a eix central però, en fer-ho, vam adonar-nos que el problema partia d’una necessitat econòmica a la qual no podem donar resposta com a ciutadans. Davant aquest escenari vam decidir assajar pràctiques comunitàries que poguessin generar economia, vinculades a la producció tèxtil, com la producció i estampació de bosses a través de la tècnica de serigrafia per vendre a fires, esdeveniments i altres ocasions festives.

-Participa o lidera projectes nous? Pot avançar de què es tracta?

La nostra idea és seguir recolzant espais col·lectius de cures, ara a través de la pràctica tèxtil, per respondre a les situacions de vulnerabilitat des d’una mirada integral, comunitària i ecològicament sostenible, on veïns i veïnes ens puguem auto organitzar per fer front a altres violències i exclusions (sanitària, habitacional i les provocades per la Llei d’estrangeria).

-Considera que la societat està en declivi moral i espiritual?

Depèn de la definició del que considerem moral i del territori sobre el que pensem. A l’occident allò moral respon a qüestions que no entenc ni m’interessen gaire.

-Esteu d’acord amb el binomi joves (genialitat) i grans (saviesa)?

És clar que no, a la gent no se li pot atribuir característiques només perquè pertanyin o se’ls pugui agrupar dins d’un conjunt social: hi ha joves savis i persones gran genials.

-Quina opinió li mereix el binomi joves inexperts-grans antics?

No comparteixo cap binomi, per la raó que he esmentat anteriorment.

-Considera que els grans s’han de retirar per deixar pas als joves?

Nooooo, considero que hem de ser capaces i aprendre a construir espais intergeneracionals on totes puguem aprendre i compartir sabers entre totes. Els grans que haurien de fer un pas enrere són aquells que consideren que ja ho saben tot i saben més que ningú, que no tenen voluntat d’incorporar nous aprenentatges perquè impossibiliten espais enriquidors per tothom.

-Se sent més còmode en ambients on es potencia la diversitat? També diversitat d’edats i no només de gèneres?

Si, em sento molt incòmoda en espais homogenis com la universitat, espais de segregació i especialització per un tipus de persones. En canvi, em sento molt còmoda en espais diversos, diversos en tots els aspectes, no només pensant en edats, sinó també en gènere, orígens, coneixements, etc.

-Apaga el mòbil o desconnecta de les xarxes socials durant determinats moments per recuperar la capacitat de concentració?

M’encantaria poder desconnectar del mòbil però això només ho faig el parell de setmanes que m’agafo a l’estiu per marxar fora del barri. Durant el transcurs de l’any m’és impossible, a part de les meves xarxes socials personals, a les que no li dedico gaire temps, porto les xarxes socials de 5 iniciatives/espais col·lectius del barri que no paren, són aquestes les que em requereixen estar contínuament pendent del telèfon.

-Quina opinió li mereix que les xarxes socials són l’actual heroïna (droga dura) que crea dependència?

No crec que les xarxes socials siguin la nova heroïna perquè l’heroïna no té res de bo. En canvi, les xarxes socials poden aportar-nos certs beneficis com l’accés a informació o poder comunicar-nos i establir vincles amb persones d’arreu del món. Ara bé, sí que és veritat que ens trobem en un moment en el qual el capitalisme ha aconseguit consolidar moltes eines per l’alienació de les persones i crec que el funcionament del mòbil, els aplicatius i tot allò que l’envolta, és un d’aquests aparells que funciona per mantenir-nos entretinguts i distrets de totes les violències que ens envolten.

-Quina crítica fa del món hipercapitalista? Considera que està tan accelerat i fora de control com els mateixos individus, sotmesos a mecanismes de poder que els converteixen en subjectes passius i acrítics?

El món necessita decréixer urgentment. La producció infinita, a la qual ens sotmet el sistema capitalista sobre un planeta amb recursos finits ,és insostenible i això condiciona les relacions d’acceleració de la gent a que ens trobem sotmeses.

–Considera que la globalització és excessiva o insuficient?

Crec que la globalització és una merda que acompanya al sistema capitalista neoliberal: consisteix en l’acumulació de capital per part de grups molt reduïts de la població, generant greus desigualtats socioeconòmiques i l’explotació i el maltractament de les persones i el món. Aquest sistema d’acumulació i producció salvatge de cap manera pot ser una opció viable per establir condicions de vida justes per tothom.

-Com reacciona quan té una bona idea i, no obstant, quan se l’explica als altres tothom reacciona amb frases que comencen amb «ja, però». «Ja, però això ho han intentat altres i els va sortir malament.» «Ja, però no et precipitis, deixa reposar la idea.» «Ja, però, i si no surt bé?»

Els comentaris pessimistes de les persones que troben inconvenients a tot no em paralitzen. Sé que es tracta d’una actitud a la qual ens sotmet el sistema, a la que la gent pot exercir resistència, sí, però no sé fins a quin punt tenim mecanismes i capacitats suficients així que no els sentiré com a culpables si no ho fan. Estem travessats per un munt d’impulsos que alhora que ens obliguen a estar contínuament actius i produint, ens fan pensar que mai és suficient i ens fan perdre el temps, generant sensacions molt contradictòries que esgoten moltíssim. Tot i així, jo intento ser d’aquelles que exerceix resistència, si vull fer alguna cosa, primer em pregunto per què, i si trobo que té sentit amb els meus valors i principis, m’esforço per fer-la.

-Què és per vostè el concepte de solidaritat?

La solidaritat és un concepte que està molt present a les nostres vides, però que s’ha descuidat, és utilitzat per pràctiques que no li corresponen i han aconseguit buidar-la de significat. La solidaritat és per a mi la construcció de vincles dins d’una comunitat que comprin el valor de la vida de totes les persones per igual, les relacions de cura recíproques de les quals hem parlat en una de les preguntes anteriors.

-En què basa principalment les seves decisions de consum? Relació qualitat/preu, altes prestacions, respecte mediambiental i social, etc.

Intento que el meu consum tingui a veure amb el que condiciona viure, alimentació i despeses de la llar, sobretot.

-Es planteja votar el 9 de juny a les eleccions europees? Perquè?

Sí, votaré sempre per principis ideològics per evitar un mal major. Encara que cregui que el meu vot no significa una participació realment democràtica, o almenys no tant com m’agradaria.

-Per la seva activitat, quins avantatges té pertànyer a la UE?

Per mi formar part de la UE pot resultar un problema per la democràcia, perquè el vot del poble no té el mateix poder que la resta d’institucions europees, que tenen una influència major, i personalment això no m’aporta cap avantatge.

-Quins seran els reptes de la seva professió a mitjà i llarg termini?

Ara mateix estic fent el màster de formació del professorat per poder donar classes a l’ESO i Batxillerat a l’institut. Si penso en aquest àmbit professional, el meu repte serà trobar-me amb un sistema educatiu que reprodueix el sistema amb una organització d’espais i relacions rígides que no són favorables per un aprenentatge dialògic que posi als alumnes realment al centre. Pensant en les possibilitats de canvi que puc produir dins dels marcs sistèmics establerts, el que proposaré serà oferir una pràctica docent molt més relacionada amb l’entorn en què viuen, de manera que pugui transmetre les competències de l’àmbit artístic que em marca el currículum relacionant-les amb el nostre context social, a necessitats i reivindicacions del territori per poder desenvolupar l’exercici crític, actiu i responsable de la ciutadania. Però això segur que serà tot un repte.

-Com és de complicat mantenir o preservar el patrimoni cultural en una època tan accelerada?

No és complicat mantenir-lo perquè visquem en una època molt accelerada sinó perquè els interessos econòmics exerceixen més poder que els interessos generals de la població, es el que causa l’acceleració.

-Quines són les principals característiques que ha de tenir un líder en qualsevol camp?

Si penso en lideratge vull pensar en la capacitat que té aquell que lidera per compartir o potenciar el lideratge de la resta.

-¿Què vol dir per a vostè l’èxit?

L’èxit es una malaltia del capitalisme.

-Quins valors manté d’altres emprenedors del passat?

Quins referents té al seu àmbit? La meva referent és sens dubte la meva mare, l’estimo i admiro moltíssim. Una dona que sempre ha treballat per millorar no només les seves condicions de vida sinó, en la mesura en què pogués, de la gent del seu entorn, dels veïns i les veïnes que conformen la nostra comunitat. És, sens dubte, el meu exemple a seguir.

-Se subestima el talent jove?

Existeix una mirada pejorativa i estigmatitzant cap al jovent i el que aquesta categoria compren, subestimant constantment les capacitats i idees que puguin tenir.

-Quins consells donaria a un jove que vulgui seguir els seus passos? Com motivar-los perquè lluitin pels seus somnis?

El primer que faria seria preguntar-li que li agrada, què no i què vol fer, per poder saber quina és la millor manera d’acompanyar-lo.

–Espanya és un bon país per emprendre?

El concepte d’emprendre en aquest context neoliberal capitalista respon a una categoria individual, que força relacions de competència i disputa. Em costa respondre la pregunta de si Espanya és un bon país per emprendre perquè no hauríem d’emprendre en un sistema que cuides les condicions de vida de tothom.

–Com l’afecta l’opinió pública?

En un món en el qual tot i tothom està exposat i els marges (la separació) entre el fet públic i privat s’ha tornat més difús, l’opinió pública presenta un escenari perillós. Més encara vivint un clima social tant sensacionalista com en el que ens trobem, on s’utilitzen els mitjans de comunicació per fomentar i perpetuar la reproducció d’estereotips i idees molt estigmatitzats i fragmentades.

-Veu vostè que el futur seguirà marcat per la polarització? Tem l’ascens dels extremismes?

No sé com serà el futur, però si continuem així, sí. La societat està molt polaritzada i a sobre amb un ascens d’extremistes d’ultradreta. És un panorama molt desesperançador, i trobo que està explícitament relacionat amb el sensacionalisme de l’opinió pública, però hem d’intentar pensar que aquest fet pot tenir una qüestió positiva. Les actituds més reaccionàries apareixen en oposició a la circulació de noves idees, en la defensa dels nostres drets, perquè és quan els opressors entenen que poden perdre els seus privilegis.

-Quin paper té en la seva activitat la intel·ligència artificial (IA) i quina evolució preveu al seu camp?

Mai he fet servir la intel·ligència artificial però al Màster que estic cursant he escoltat companys que deien que és capaç de generar situacions d’aprenentatge idèntiques a les que podria pensar qualsevol de nosaltres. És una idea que sol escandalitzar, però a mi sincerament no em preocupa gaire. Crec que la IA mai podrà reproduir processos de pensament complexos, en els que es posin en circulació diferents capacitats, idees, i sobretot de manera col·lectiva, que esdevenen aquells espais realment transformadors. Si un alumne pot copiar o dur a terme una tasca a través de la IA potser es perquè aquella tasca no està gaire orientada amb el procés d’ensenyament-aprenentatge que ell necessita, preguntem-nos per què no l’interessa dedicar-li temps i prefereix que li faci la IA.

–Ara hi ha menys oportunitats laborals que fa unes dècades?

No sé si ara hi ha menys oportunitats laborals que fa unes dècades, el que si puc dir és que cada vegada soc més conscient i em trobo amb més persones sotmeses a condicions d’explotació laborals.

-Quines tres coses es portaria a una illa deserta?

Una navalla, xarxa de pesca i mistos.

-A què és degut el fracàs escolar que assenyala l’informe PISA? A l’educació, què li falta i què li sobra?

L’informe PISA, el fracàs escolar i els bons o dolents resultats educatius no m’importen. No crec que siguin elements d’avaluació lògics de les competències dels més joves. Crec que el sistema educatiu, l’estructura i el funcionament dels centres educatius venen establerts des de fora i es corresponen al tipus de societats que els envolta, l’educació que reben els alumnes correspon a la reproducció de l’ordre social que interessa, que aprenguin a pensar i relacionar-se segons una determinada escala de valors i així ,de grans, pugui ser útil pel sistema productiu. El que vull dir és que el sistema escolar està íntimament lligat als interessos econòmics i polítics d’aquells que governen la societat, per això demanar un sistema formatiu útil, com penso que funcionaria millor, suposa demanar un canvi radical de societat, perquè no podem basar un sistema educatiu que formi als joves en valors que encara no tenim incorporats com a societat.

-Com veu la participació ciutadana a la política (del Baix Llobregat, de Catalunya i d’Espanya en general) actual? Creu que les noves generacions estan igual d’interessades en la política com les generacions passades?

Les noves generacions estan interessades en la política perquè la política és el que regeix la nostra forma de vida i ens importa què i com influeix. Ara bé, cada cop hi ha mecanismes més subtils però efectius de controlar la participació ciutadana. Les taules sectorials o altres espais de participació política a l’Hospitalet s’han convertit en espais consultius, on només participen entitats clientelars que des de fa anys s’han posat al servei del partit socialista per funcionar com a corretja de transmissió de les seves decisions. A l’Hospitalet no existeix una participació política real ni per les noves ni per les generacions anteriors.

-Les seves lectures són…

Les meves lectures depenen molt del moment en què em preguntis, però ara mateix són: El Libro Rojo del Cole de Jesper Jensen i Søren Hansen i La ciudad de los Niños de Francesc Tonucci

-Quin percentatge dels diners que obté els dedica a l’estalvi?

Tot i que porto un estil de vida molt auster, el meu sou no em permet estalviar gaire. Durant l’any m’esforço per reunir al voltant de 500 euros per fer un petit viatge a l’estiu, un parell de setmanes que necessito per renovar energies i tornar al barri arrelant-me amb més força. 

-Quina mena d’inversions realitza?

No duc a terme inversions de cap mena i mai m’ho he plantejat perquè aquesta relació amb els diners respon a lògiques neoliberals d’acumulació de capital que no m’interessen, vull i treballo perquè puguem mantenir relacions justes amb l’entorn i les persones.

-On viu i com? Pis de propietat, lloguer, amb els seus pares, habitatge compartit, habitatge individual, amb la seva parella, etc. Està hipotecada?

No cec en la propietat privada. Ara mateix tinc la sort de poder conèixer i gaudir d’un habitatge cooperatiu. El model de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús de moment és una opció en la qual confio perquè s’estableix un accés a l’habitatge sense ànim de lucre, que obliga a assentar propietats col·lectives i a repensar com podem construir comunitats en un context en què el sistema neoliberal i la seva lògica individual ens han fet pensar que val més la pena que cadascú miri pel seu nucli familiar i s’asseguri del que es seu, trencant qualsevol idea possible de comunitat, de enfortir vincles i espais de convivència entre les persones.

L’habitatge cooperatiu on visc des de fa un any es diu La Chalmeta, abans d’això he passat per habitacions de lloguer des del 2019-20 que vaig marxar de casa de la meva mare.

-Té fills? Com es planteja la paternitat/maternitat)?

Encara no tinc fills, però m’agradaria tenir-ne aviat. L’educació i cura dels infants, com la cura de tots els qui conformen una comunitat ha de ser compartida. Actualment, i cada cop més estem perdent la consciència d’interconnexió que caracteritza als humans, el pensament occidental modern i el seu paradigma de separació de tot han aconseguit fer-nos pensar que hem de tenir un rol concret per sentir-nos amb la legitimitat de tenir cura d’algú fora dels límits establerts, de manera que si veiem que un nen cau o es baralla amb un altre esperem que la seva mare o la persona que el te a càrrec seu intervingui perquè és qui té la responsabilitat i el dret a fer-ho. Però jo entenc la maternitat des de la idea de comunitat, que compren que el nostre benestar està lligat al benestar de la comunitat de la qual formem part, i que per això hem de tenir consciència i fer-nos càrrec de la interconnexió d’aquestes vides. És a dir que quan sigui mare ho seré dins d’una xarxa de suport col·lectiva, de la que ja em sento part, on la família es torna molt més gran i no és compresa només per les relacions de parentesc sinó per les relacions de cura mútua que sustentem.

MOAD EZZANOUNI, coordinador de 5 punts TIC d’atenció ciutadana a l’Hospitalet

Moad Ezzanouni apropa als veïns els serveis bàsics de fer servir el seu mòbil i també l’acompanyament i el suport en la realització dels seus tràmits i de les seves gestions telemàtiques. Ho fa parlant el llenguatge de barri i els ciutadans i explica en aqueseta entrevista que, llavors, “se senten molt còmodes en un ambient de confiança perquè els està atenent una persona com ells”. De mitjana, actualment entre tots els punts TIC atenen a unes 150 persones al dia de dilluns a dissabte. És una feina important per compensar l’esquerda digital.

Moad Ezzanouini va néixer a l’Hospitalet l’any 2002 i s’ha criat al barri La Florida, on va començar a ajudar als seus veïns a fer els tràmits en línea fent acompanyament digital. Es mostra orgullós de la feina, doncs el primer any es va poder atendre a 8.000 persones, l’any passat a 12.000 i ara coordina i és el responsable de cinc centres TIC a la ciutat. Fa poc s’ha casat amb la seva novia de tota la vida i continua estudiant un cicle superior de ciberseguretat alhora que fa les practiques a l’Ajuntament com a informàtic.

Moad Ezzamouni treballa com a coordinador de 5 centres TIC que dinamitzen digitalment als ciutadans que ho necessiten. Va començar al Punt TIC La Florida – Les Planes, que es troba a la Plaça Blocs Florida número 15, el seu barri des de que va néixer fa 22 anys. La feina d’en Moad apropa als veïns els serveis que s’ofereixen des d’aquests centres com, per exemple, l’acompanyament i el suport en la realització dels seus tràmits i de les seves gestions telemàtiques. L’eix central de la seva activitat són les noves tecnologies. 

Moad mostra i comparteix un exemple de com les noves tecnologies són un pont que connecta els problemes amb les solucions i una eina que connecta amb tenir una vida millor, amb superar les adversitats i amb estar més preparats i preparades per a combatre-les. Ajuda en tot tipus de tràmits que es facin per internet. “Parlem el llenguatge de barri i els ciutadans, llavors, se senten molt còmodes en un ambient de confiança perquè els està atenent una persona com ells”, assenyala. Fins i tot ha arribat a ajudar a gent a aconseguir feina o documentació, atenent a qualsevol hora, sempre amb esperit de servei a la comunitat.

Pensaments negatius vers als joves

El jove informàtic creu que la combinació de la genialitat dels joves i la saviesa de la gent gran pot ser una força poderosa pel progrés i l’aprenentatge a la societat. També pensa que és important valorar tant l’experiència acumulada com l’energia i la creativitat de la joventut per assolir un equilibri a la societat. També valora els ambients que promouen la diversitat en totes les seves formes, inclosa la diversitat d’edats. I considera que la majoria de la gent està actualment amb problemes de pensaments negatius vers als joves “perquè en aquesta generació generalitzen pel que veuen dels altres”.

Moad sempre està connectat perquè l’agrada saber el que passa i considera que hi ha altres formes de concentrar-se que no apagant el mòbil. Rebutja la comparació de que les xarxes socials siguin la droga dura de l’actual societat, perquè si bé reconeix que si li dones un mal ús poden crear dependència, no arriba al punt d’una droga “que no aporta res, no em sembla just”. Defensa que les xarxes socials “aporten moltíssim a la nostra Sociedad i es mereixen un respecte”. I sobre els efectes de l’opinió pública, assegura que amb ell no l’afecta res.

Per al jove informàtic la solidaritat és la disposició a ajudar i donar suport als altres en moments de necessitat, mostrant empatia i compromís. I sobre la transició digital i verda, defensa que l’Hospitalet “no para de lluitar per tenir una ciutat més verda i digital, “i ho sé de primera mà”.

Confucio com a guia

Sobre el lideratge, pensa que un líder ha de ser inspirador, empàtic, comunicatiu, tenir visió i capacitat per prendre decisions, així com ser capaç de motivar i guiar el seu equip cap a metes comunes. I l’èxit és per a ell “assolir un equilibri entre el compliment personal, el benestar emocional i contribuir positivament al món que ens envolta”. I sobre el fracàs, respon taxatiu que no existeix: “al meu diccionari no hi ha aquesta paraula, però podem trobar un sinònim que és la paraula pas, per arribar a un objectiu hem de fer molts passos”.

Personalment, considera que no ha tingut cap dificultat que hagi tingut que superar, perquè es guia per la dita de Confucio: “La vida és molt simple, però insistim a fer-la complicada”.

Als joves com ell aconsella que aprofitin el tren que passa, “encara que sembli que no funcionarà, t’has d’esforçat per a que funcioni, però no et quedis a l’estació”, afirma. Es considera preparat per afrontar “tot el que vingui en el futur”, però no aspira a deixar un llegat memorable, perquè “no és el meu objectiu; crec que és millor ser un és, és viu més tranquil”, afirma.

Sense preocupació per l’IA

A Moad no li preocupa la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en la seva feina, “perquè no pot demanar cita prèvia, ni sol·licitar una ajuda, llavors crec que mai trencarà el meu sector. Encara que tot s’està digitalitzant molt -continua- i tot va molt de pressa, les persones sempre necessitaran a persones”.

Pensa que actualment hi ha més oportunitats laborals que abans, sobretot pels joves. “La meva germana quan tenia 19 anys li va costar un món trobar feina i ara un nen de 19 anyus que no treballi és perquè no vol”, afirma. Sobre les diferències entre dones i homes en les carreres científiques STEM, considera que cada vegada hi haurà menys i que a l’any 2035 n’hi haurà una igualtat absoluta en aquests sectors.

En Moad mai ha volgut l’excel·lència, perquè afirma que no l’agrada exigir-se molt, doncs pensa que “la vida s’ha de viure tranquil, no amb pressió, i l’excel·lència és sinònim de pressió”. Sobre les relacions humanes creu que “cada vegada es perden més, però qui és sociable sempre lluitarà pel seu manteniment”.

Que joves com Moad ajudin a la gent, quan de vegades han sigut tractats amb cert rebuig, com si fossin un destorbo, ha estat un comportament que ha girat 180 graus i ara els veïns el miren i saluden amb gratitud. “La gent ve a nosaltres com si la tecnologia fos un problema i surt pensant que és una solució”, conclou.

“Mai m’enfado, mai estic trist, em prenc la vida com un aprenentatge”

Quan Moad Ezzanouni va finalitzar el Batxillerat no va poder accedir a l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF) per no arribar a la nota de tall i, després d’un any sabàtic, va fer un curs digital que oferia la Fundació Sargim durant tres mesos i, una vegada acabat, va tenir l’oportunitat de fer un voluntariat amb opció que li contractessin en el punt TIC que s’havia obert al seu barri.

Gràcies a les seves habilitats i les ganes d’aprofitar l’oportunitat que l’havien ofert, va apostar per ser un punt guia que acompanya digitalment al ciutadà en absolutament totes les gestions i tràmits en línia. Recorda que això va donar molt que parlar, ja que el primer any van atendre més de 8.000 persones. I en 2023 ja van ser 12.000 persones i enguany tenen 5 punts que Moad coordina i és el responsable.

Paral·lelament, com Ezzanouni sempre ha volgut continuar estudiant, ara està cursant el darrer trimestre del Cicle Superior de Ciberseguretat i està fent les pràctiques a l’Ajuntament de l’Hospitalet com a informàtic. A Moad l’encanta treballar a l’àmbit social i també la tecnologia i el seu objectiu és créixer el màxim possible. Però el seu somni és arribar a ser entrenador professional de futbol. De fet, des de que tenia 14 anys ho és i la majoria de les seves tardes les passa entrenant a nens i a joves. Confessa que l’apassiona aquest esport i que els seus pupils puguin seguir l’exemple d’un noi amb valors, amb carisma i amb ganes de menjar-se el món des dels estudis i el treball.

Fa un parell de mesos que Moad s’ha casat amb l’amor de la seva vida. “Em diuen que sóc molt jove, però jo sé que estic preparat”, assenyala. Portaven quatre anys de nuvis i, tant ella com ell, tenen una bona feina, així que han decidit fer el pas i signar el seu amor. Viu amb la seva parella a casa dels seus pares, però després de ramadan a principis del mes de maig, té previst anar a viure a una casa de lloger amb la seva dona, amb qui pensa tenir fills en un termini de 4 anys.

Les seves lectures són “Despertando al gigante interior”, de Tony Robbins, “El señor de los anillos “ i “Don Quijote de la Mancha, de Cervantes i aquest estiu desitja viatjar amb la seva dona. “Serà un viatge especial perquè serà el primer que farem junts”. Moad és un jove molt carismàtic que genera un bon ambient vagi on vagi. Transmet confiança i l’agrada molt ajudar a la gent. Mai s’enfada, passi el que passi mai està trist i es pren la vida com una aprenentatge. Al Moad de l’any 2050 li diria que “mai deixi de ser un nen i gaudir de tot el que fa com un nen”. I a una illa deseerta es portaría aigua potable per sempre, menjar per sempre, a la seva parella “i a viure feliç menjant perdius”.

“El millor de l’Hospitalet es la seva bona gent”

El que més l’agrada a Moad del seu barri, La Florida, és la diversitat cultural i el tracte de la gent. “Al meu barri el que és català tracta de bona manera al que és paquistanès i aquest tracta bé al que és del Perú, i aquest també tracta bé al marroquí i així amb totes i cadascuna de les cultures que tenim al barri”, assegura.

El millor que té la seva ciutat, l’Hospitalet, “és la seva bona gent, perquè tots tenim un bon cor i estimem molt la nostra ciutat”, fins al punt d’afirmar que “qui viu a l’Hospitalet no es vol anar i això ho tinc comprovat”. A la resta de catalans els recomana que visitin l’Hospitalet i “que no facin cas a les xarxes socials i als canals de comunicació que només parlen malament de nosaltres perquè no tenen altre cosa de que parlar, però realment som una ciutat molt maca, en la que l’acolliment a qualsevol persona és immillorable”. Afegeix desafiant que “qui pensi malament de nosaltres, que vingui personalment a visitar-me i jo em jugo la meva feina a que voldrà tornar”.

Considera una sort que el seu projecte tingui el suport de GSMA, l’associació d’operadors mòbils i patronal de companyies tecnològiques, i per tant, la iniciativa pot créixer fins al nivell d’arribar a ser un projecte de la UE, amb l’origen al barri de La Florida i Moad com a principal líder.

Que la psicologia deixi de ser un tema tabú

A la pregunta de si Moad té un nou projecte, després de reconèixer que és la primera vegada que parla del tema, confessa que vol liderar en el futur que “la psicologia deixi de ser un tema tabú a l’Hospitalet i al nostre país”.

El projecte que ara desenvolupa aquest jove és el TicTruck a l’Hospitalet, un servei públic presencial d’acompanyament digital de la ciutadania i d’inserció sociolaboral de joves en risc d’exclusió social. És un contenidor de transport marítim reciclat i rehabilitat com una oficina de tràmits en la que s’acompanya a la ciutadania a fer les seves gestions telemàtiques i donar suport.

Moad coordina els 5 punts TIC i també és el coordinador de les formacions digitals que fem per a que les persones aprenguin a fer servir el seu mòbil. De mitjana, actualment atenem entre tots els punts TIC a unes 150 persones al dia i atenem de dilluns a dissabte. No hi ha un tipus de perfil determinat de les persones que ajuden, perquè va des del jove fins al més gran, “tothom necessita ajuda en els tràmits i gestions en línia”, reconeix. Considera que el projecta que lidera té molt futur i està molt content de participar i de tenir un paper important.

Com a repte a mitjà termini aspira a arribar a treballar a la Generalitat o la Diputació de Barcelona “aportant les meves experiències i a llarg termini, ser el director de la Xarxa TIC”. De moment, l’impacte que té la seva activitat a la societat és la seva digitalització, ser un suport i crear comunitat. Aquest darrer punt ho explica perquè considera que és important: a les sessions digitals es crea comunitat, la gent ve a aprendre però també a passar una bona estona entre veïns, i és un punt d’inflexió per al projecte, “ja que estem fent que gent que potser està en un moment complicat, durant una hora i mitja s’oblidin de tot i gaudeixin com a nens”.

Moad vol que es destaqui el seu agraïment a l’AEMA, Fundació Sargim, l’Ajuntament de l’Hospitalet, Mobile World Capital Barcelona, l’alcaldessa Nuria Marín, a Lluís Esteve, director del Pla Integral La Florida, a Robert López, director de la Fundació “i, sobretot, a tots els veïns i veïnes que confien en nosaltres”.

Entrevista con el poeta Sandro Luna ganador del último Jorge Manrique de poesía

Este noviembre pasado, un poeta hospitalense de nacimiento ganó el prestigioso Premio Internacional de Poesía Jorge Manrique, con un libro de reminiscencias cinematográficas: La noche que a Eddie Felson le rompieron los dedos, rememorando aquel habilidoso jugador californiano de billar protagonizado por Paul Newman donde aparecía como un reconocido buscavidas. Se presentaron 107 originales de diversas partes del mundo y lo ganó Sandro Luna, nacido en 1978, licenciado en Filosofía por la UB y profesor de secundaria de literatura y filosofía. No era un primerizo. En 2009 ganó el premio de poesía de La Vanguardia que otorga a un único poema, en este caso Atardecer. Al año siguiente ganaría el XXXI Premio Internacional de Poesía Arcipreste de Hita con el libro Estamos todos muertos, aval y reconocimiento que le serviría para publicar en 2014 Casa sin lugar, en 2015 Eva tendiendo la ropa y en 2020 la plaquette Fuego de San Telmo. Ese mismo año ganaría también la XXXVI edición de los Premios Jaén de Poesía con el libro titulado El monstruo de la galletas y en 2022 fue finalista de los Premios del Tren con el poema Catenaria. 

Nos ha parecido que no había mejor elección para el Día del Libro que una entrevista con un notable escritor local, hasta ahora inédito en nuestras páginas. Este ha sido el resultado.

Nació en l’Hospitalet, vive en Esplugues… nadie apostaría que en esos contextos brotara un poeta… ¿la geografía marca a un autor?

Todo cuanto nos rodea es accidental. Lo mismo sucede con el lugar en el que uno nace. Lo que brota, por otro lado, lo hace siempre en tierra fértil y esta tierra, en realidad, no conoce más geografía que su propia entraña inmaterial. Así que, aquí, por intentar responderle, me remito a Melville: “No está en ningún lugar. Los lugares verdaderos nunca lo están”.

Por otro lado, decirle que la geografía por la que me muevo es una especie de mapa con muchas cruces y ningún tesoro… con la cual cosa es evidente que uno esté lleno de marcas y geografías que nos indican constantemente que lo único importante es el recorrido individual que cualquier persona haga en un mundo que apesta.

Hay mucha gente que versifica, que se atreve a juntar palabras, pero la poesía es otra cosa: ¿qué es la poesía?

No tengo ni idea, pero yo la he sentido, por ejemplo, muy viva en algunos momentos y poemas. Pienso en “Malos recuerdos” de Gamoneda, en “Alto jornal” de Claudio Rodríguez, en “Jilgueros” de José Mateos, en “Voces” de Agustín Pérez Leal, en “Humo de leña” de Vicente Gallego, por citarle algunos poemas de libros que descansan mientras le escribo en mi escritorio.

¿Qué es la poesía? – me pregunta.

¿Qué es el amor? – le respondo.

Una pregunta clásica: ¿el poeta nace o se hace?

Usted me disculpará, pero me hace unas preguntas que no sé bien qué decir, no estoy insinuando que suenen a preguntas tópicas o recurrentes, no me malinterprete… así que para no parecer impertinente ni altivo, adjetivos muy alejados del tipo que soy, le explicaré que yo, de pequeño, enfermaba con frecuencia y pasaba largas temporadas en casa de mis abuelos. Ello era debido a unas anginas que tenía del tamaño de un melón XL, así que cualquier resfriado se me complicaba cosa mala y me alejaba de la escuela, del patio y de mis compinches de aventuras. Por aquel entonces la tele no era tele, no existía internet ni plataformas con películas a la carta. Pero tenía libros y leer era un puerto para mí. Me embarqué, lo recuerdo, con Jason y sus camaradas; entendí de banderas por la bandera negra de Aquiles y los mirmidones; Long John Silver se convirtió para mí, por aquel entonces, en mi mejor maestro; las moscas de Machado y sus limoneros me dieron la vida nuevamente… y qué pronto quise escribir también por emular a aquellos tipos que me servían en bandeja sus aventuras y tragedias. Este amor por las palabras es verdadero amor, así que yo me enamoré de joven gracias a ellas y no he dejado de cultivar ese campo que todavía me estremece. Quiero pensar que soy un campesino humilde, como esos que aparecen en algunas películas del viejo Kurosawa, por ejemplo, y si he sido capaz de escribir algo que haya merecido la pena, en parte, también ha sido porque previamente había en mí una especie de tierra fértil en la que tanto los argonautas como el viejo Homero o el apasionado Stevenson o ese hijo de la mar a quien tanto respeto, por ejemplo, dejaron su semilla.

Otra pregunta más clásica todavía: ¿para qué sirve la poesía?

¿No cree que Borges respondió a esta pregunta de la mejor manera posible? Las cosas que más amo no sirven para nada. No sirve para nada lo hermosa que me parece mi compañera cuando toma café por la mañana, no sirve para nada el beso de mi hija por sorpresa, no sirve para nada la belleza que tiene el rocío cuando le va la vida en el filo de una hoja… ¿qué es esta servidumbre de preguntarnos a cada instante para qué sirve esto o aquello? Lo que más importa, porque es importante, nada sabe del utilitarismo ni de la esclavitud en este mundo de mierda. Por eso fueron tan importantes otros hombres mucho mejores que yo que dieron su vida por amar solamente –aquí pienso en mi hermano Agustín–: Osip, Servet, Bruno,…

De la poesía no se puede vivir, pero… ¿se puede vivir para la poesía?

La única vida que concibo es la que se desvive. Entiéndase bien –hago referencia a Esquirol–: “Vivir es desvivirse”. Y esto quiere decir que vivir es dar la vida. En tal caso, sí, se debe vivir para la poesía, a su servicio y dictado, humildemente siempre y a su búsqueda y encuentro; respetar el barbecho, los silencios…

Ha ganado unos cuantos premios de poesía: ¿para qué sirve ganar premios?

Si me presento a premios literarios es porque es la manera más rápida de publicar un libro y que a menos gente compromete. En mi caso, y para serle sincero, me ha servido para conocer a personas que se han convertido en algo más que en compañeros de viaje: en amigos.

¿Qué es, a su juicio, una carrera literaria?

Me temo, y sabrá disculpar mi ignorancia, que no sé qué es una carrera literaria.

¿De dónde bebe como poeta?

De la fuente inagotable de la que otros hombres y mujeres bebieron antes que yo: la sorpresa, porque es admiración, y la celebración, porque es gozo e incertidumbre. Y también del bar que tengo al lado de casa.

¿Cómo ve su futuro literario?

Me cuesta mucho pensar en más allá de hoy, así que espero que las palabras sigan acudiendo a mí generosamente y que yo esté a la altura en el momento de merecerlas, si es que las merezco, si es que acuden. Nada más.

Es profesor de secundaria. ¿Qué considera que hay que hacer para que los jóvenes se sientan atraídos por la poesía?

A los jóvenes hay que dejarlos con sus duelos y sus alcances. Y si alguno siente que el pájaro de fuego repiquetea en su corazón, ya sabrá qué hacer cuando llegue el momento. Ahora bien, aquí deberíamos hablar de la educación en las aulas y del torpe camino que llevan años siguiendo –y a nosotros con ellos, lamentablemente– nuestros pobres políticos de turno que, en realidad, son y siempre han sido los grandes incapaces de nuestra historia humana. Se debería recuperar y afianzar en la enseñanza el estudio de las humanidades –ya sabe que “humanidades” se refiere a una dimensión muy amplia referido con lo humano–. Sólo así es posible que algunos se interesen por cualquier actividad relacionada con ellas… si de ahí salen poetas, escultores, músicos o ingenieros aeronáuticos, mejor que mejor. Pero, ahora bien, hay que empezar por abajo. Luego ya se verá. También es importante el entusiasmo y la honestidad con la que uno se dirige a los jóvenes, son aspectos contagiosos, más que el sarampión o la gripe.

¿Es verdad, en su opinión, que la poesía es un arma cargada de futuro como aventuró Celaya?

Con esto Celaya se convirtió en el gran propagandista de la posguerra española. A mí las cosas efectistas me la traen al pairo y si la poesía es o no un arma y si la poesía tiene o no futuro me trae sin cuidado. Respeto al hombre Celaya, su compromiso moral y su infatigable trabajo social, pero no me interesa demasiado el poeta Celaya, otros cantaron mejor que él lo que él no alcanzó.

¿Qué piensa que se debería hacer para que la buena poesía impregne al público? ¿O quizás no es necesario?

Qué importa el público, lo que importa es la poesía y la poesía sólo lo es si es buena y permanece. Fíjese qué cosas, no nos vemos cantando dentro de nosotros todavía la “Noche oscura”, las coplas, el romancero, el “Alto jornal”… qué importara lo que piense cualquiera de nada.

Recomiéndenos un libro de poesía que no sea el suyo…

Uno no, voy a recomendar unos cuantos a los que he vuelto en las últimas semanas:

Antonio Gamoneda, Blues castellano.

Claudio Rodríguez, Don de la ebriedad.

Miguel Ángel Velasco, La vida desatada.

Agustín Pérez Leal, Tú me mueves.

César Vallejo, Los heraldos negros y Trilce.

Antonio Machado, Soledades. Galerías. Otros poemas.

Walt Whitman, Hojas de hierba.

T. S. Elliot, Cuatro cuartetos.

Pablo Neruda, Odas elementales.

Dámaso Alonso, Hijos de la ira.

José Agustín Goytisolo, Salmos al viento.

José Mateos, La hora del lobo.

José Ángel Valente, Fragmentos de un libro futuro.

José Luis Parra, Inclinándome.

Antonio Moreno, Nombres de árbol.

Juan Ramón Jiménez, Antolojía.

Blas de Otero, Verso y prosa.

C. P. Cavafis, Obra completa.

Luis Rosales, La casa encendida.

R. M. Rilke, Elegías de Duino.

Joan Margarit, Casa misericòrdia.

Antonio Cabrera, Con el aire.

Esta respuesta, usted sabrá perdonarme, daba mucho juego.

Gracias por su tiempo y sus preguntas. Espero que hayan encontrado en mis respuestas su mejor propósito.