Entrevista con Miguel Mansergas, portavoz de la Marea Pensionista/Marea Blanca de l’Hospitalet

Nació en 1953 en Barcelona. Ha sido empleado de Banca durante muchos años y delegado sindical en su empresa. También ha estado implicado políticamente desde 1974 y actualmente está afiliado a Esquerra Unida. En estos momentos es un líder indiscutible en l’Hospitalet en defensa de lo público. Su lucha está centrada en la defensa de la Sanidad Pública y de las Pensiones. Recientemente, junto con otros compañeros de Marea Pensionista/Marea Blanca, recogió un galardón que se le dio desde Foment de la Informació Crítica de L’Hospitalet (FIC) por la lucha de este movimiento.

Pregunta: ¿Cómo empezó la Marea Blanca?
Respuesta: Empezamos hace muchos años con Dempeus, una plataforma ciudadana, nacida en el 2009 que defendía la sanidad pública y de calidad que después fue la parte fundamental del movimiento Marea Blanca. Sus objetivos era la lucha contra los recortes, la privatización y la gestión. Nos reuníamos en Gràcia y los primeros portavoces fueron Toni Barbará y Enric Feliu.

Pregunta: ¿Cómo surgió el movimiento en l’Hospitalet?
Respuesta: Primero nació Rebelión Bellvitge a raíz del cierre de un Centro de Asistencia Primaria (CAP) en el barrio, en el año 2012. Aquí empezamos a coordinarnos como Marea Blanca. Nos encerramos allí para evitar que se cerrara el equipamiento sanitario. Finalmente, como CAP, dejó de funcionar pero el espacio se mantuvo como uso sanitario.

Pregunta: ¿Qué otras movilizaciones hicisteis?
Respuesta: A partir de este hecho, los profesionales del Hospital de Bellvitge nos pidieron unirnos a su lucha en contra de los recortes en la Sanidad Pública. Todo esto fue en el 2012 y estuvimos 52 semanas cortando la Gran Vía. Pedíamos más presupuesto, más personal y más camas, porque el hospital da servicio a gran parte del Baix Llobregat e incluso a toda Catalunya en algunas especialidades. En aquel entonces, ya se pedía que el hospital tuviera unas 1.000 camas.

Pregunta: ¿Este movimiento surge a raíz de los recortes?
Respuesta: Sí, aunque recortes ha habido siempre. Catalunya ha sido el laboratorio de la gestión público-privada de la Sanitad, desde tiempos de Jordi Pujol. Determinados servicios sanitarios, sobre todo pruebas diagnósticas, se han ido derivando a la sanidad privada, debilitando los servicios sanitarios públicos. De esta manera, recursos que deberían de haber ido al sistema público, han ido al privado.

Pregunta: ¿Qué críticas haces al modelo sanitario actual?
Respuesta: Una de las principales: la financiación del sistema sanitario privado con dinero público en lugar de reforzar la sanidad pública con más presupuesto. Para nosotros, este modelo ha significado el desmantelamiento de la sanidad pública.
Falta financiación. Los profesionales trabajan en condiciones precarias y muchos se van al extranjero, perdiendo nuestro mejor activo. Eso afecta directamente a la calidad del servicio. Consideramos que Catalunya ha sido el laboratorio de la connivencia entre el sector público y el sector privado que, después, otras autonomías tomaron como ejemplo.

Pregunta: El movimiento en defensa de la sanidad pública en l’Hospitalet ¿funciona como la Marea Blanca?
Respuesta: No exactamente. Ahora estamos más como Marea de Pensionistas o Rebelión Bellvitge, pero en realidad somos los mismos de entonces, con distinta camiseta. Cambia el nombre, pero el objetivo es el mismo.

Pregunta: ¿Cuál es vuestro objetivo principal?
Respuesta: La defensa de los servicios públicos: sanidad, pensiones, educación y también residencias de mayores, donde la situación es muy preocupante por muchos temas: la alimentación, la atención y, sobre todo, por los precios desorbitados. Necesitamos residencias públicas.
Para reivindicar todo eso, nos reunimos todos los lunes y nos concentramos por las pensiones dignas en l’Acollidora y en la plaza Universidad de Barcelona, con el conjunto de Mareas Pensionistas de otros municipios, una vez al mes.
Los miércoles nos concentramos por la sanidad. Visitamos CAPs y también el Hospital de Bellvitge. Actualmente tenemos como uno de los objetivos más importantes, la reivindicación de la construcción de un nuevo hospital general en l’Hospitalet que sustituya el actual. Ahora mismo, amenazado con la construcción en la zona de Can Rigalt del nuevo Clínico.

Pregunta: ¿Por qué es necesario un nuevo hospital?
Respuesta: Porque el actual hospital general de l’Hospitalet (más conocido como el de la Cruz Roja) está obsoleto. Hace más de 20 años que se prometió uno nuevo en Can Rigalt, pero nunca se ha hecho. La ciudad tiene más de 300.000 habitantes y necesita ese equipamiento. Todo lo que se invierta en el centro viejo de la Cruz Roja es tirar el dinero. Las estructuras están desfasadas y además hay que tener en cuenta que el tejado es de amianto y se ha de retirar.
No hay derecho que los vecinos de la parte norte de l’Hospitalet tengan que ir al Moisés Broggi que también se encuentra desbordado, al no funcionar bien el Hospital General. Una parte de los vecinos de Vallirana y de otros municipios cercanos ya son derivados al Hospital de Sant Joan de Déu de Sant Boi porque el de Sant Joan Despí también está colapsado.

Pregunta: ¿Qué opinas de que Bellvitge sea el hospital de referencia para toda la ciudad, tal y como se está diciendo sobre todo por parte del alcalde?
Respuesta: Que no es así porque eso es inviable. Ya está saturado y atiende a muchas zonas del Baix Llobregat. No puede absorber a toda la población de l’Hospitalet, eso es imposible.

Pregunta: ¿Cómo ves la atención primaria?
Respuesta: Muy saturada. Hay listas de espera largas, cuando se prometía atención en 48 horas. En la práctica, puedes esperar 15 días o más. Hay muchas personas que al final deciden ir a urgencias para que sean atendidas de forma más rápida. Al final, con esa solución inevitable, saturamos los hospitales.

Pregunta: ¿Y la atención especializada?
Respuesta: Peor aún. Hay esperas de meses o incluso más de un año para especialistas como dermatología.

Pregunta: ¿Crees que esto favorece a la sanidad privada?
Respuesta: Sí. Con las largas listas de espera, empujan a la gente a contratar seguros privados y a ir a consultas particulares. Además, hay connivencia política con el sector privado de la sanidad, algo con lo que estamos totalmente en contra.

Pregunta: ¿Qué opinas de los conciertos con la sanidad privada?
Respuesta: No deberían existir. El dinero público debería ir íntegramente a la sanidad pública. El que se monta un negocio sanitario, ha de correr con todos los riesgos, sin ningún tipo de financiación privada. La actual consellera, Pané, mantiene el concierto público-privado y eso es nefasto.

Pregunta: ¿Qué necesidades tiene l’Hospitalet en cuanto a centros de salud (CAPs)?
Respuesta: Faltan muchos. La población crece, pero los servicios no. Hay proyectos paralizados como el desdoblamiento de CAPs en varios barrios (Sant Josep y Can Vidalet). En Sant Josep se ha de abrir el nuevo CUAP, pero los vecinos no quieren que se anule el actual, sobre todo los vecinos de Bellvitge. También hay problemas con el CAP de Sanfeliu que, en determinados momentos del año, cierra, y los usuarios han de ir al CAP de Just Oliveras.

Pregunta: ¿Qué otros problemas detectáis en la asistencia?
Respuesta: Falta de pediatras, cierre parcial de centros, problemas en la atención en salud mental sin suficientes recursos. Como consecuencia de la fuerte inmigración, en algunas ocasiones también se necesitan traductores por la diversidad lingüística.

Pregunta: ¿Cómo os coordináis con los otros colectivos?
Respuesta: Nos reunimos mensualmente con grupos del Baix Llobregat (Cornellà, Sant Joan Despí, Viladecans, Castelldefels, El Prat, Gavà, etc.) y organizamos movilizaciones conjuntas a una convocatoria por mes en distintas poblaciones.

Pregunta: ¿Cómo es la participación ciudadana?
Respuesta: Baja. Hay poca implicación y falta relevo generacional. La mayoría somos personas mayores.

Pregunta: ¿Qué riesgos ves si no se defiende la sanidad pública?
Respuesta: Que acabemos como en Estados Unidos donde, sin dinero, no tienes atención sanitaria. La sanidad pública en España es una joya que estamos perdiendo.

Pregunta: ¿Cuáles son vuestras prioridades actuales?
Respuesta: Priorizamos la lucha por el nuevo hospital en l’Hospitalet. Y tenemos un nuevo frente que son las residencias públicas para personas mayores.

Pere Izquierdo, director del Museu d’Història de L’Hospitalet

Quin ha estat el seu recorregut professional fins arribar a la direcció del Museu d’Història de l’Hospitalet?

Vaig néixer a Gavà al 1963 i des del 1978 que vaig començar a col·laborar en les excavacions del Museu de Gavà a  les mines neolítiques de Can Tintorer, que no he parat de treballar pel patrimoni. Al 1983 vaig ser seleccionat per la Generalitat per al primer grup d’arqueòlegs subaquàtics que es van formar al país. Al 1986 em vaig llicenciar en Geografia i Història i l’any següent em vaig graduar amb una tesi de llicenciatura sobre el port  romà que hi havia on ara hi el delta del Llobregat. Al 1989 em vaig treure el títol de Bus professional. He participat en tota mena d’excavacions arqueològiques, des de la prehistòria fins a l’època contemporània, a sobre i a sota de l’aigua. Només acabar la carrera vaig començar a treballar al Museo Nacional de Arqueología Marítima, i al 1987 vaig guanyar un concurs per fer d’arqueòleg territorial de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. Al 1989 vaig tornar a Gavà com a conservador del Museu, i al 1992 vaig guanyar el lloc de director dels Museus Municipals de Sabadell. Entre 1994 i 1996 vaig fer d’arqueòleg, museòleg i traductor free lance, i entre d’altres encàrrecs vaig redactar el projecte museològic i l’esborrany dels estatuts del Museu de l’Hospitalet. Des del 1998 sóc funcionari de la Diputació de Barcelona, destinat a l’Oficina de Patrimoni Cultural, on vaig  redactar i desenvolupar els projectes de la Xarxa de Museus Locals i dels Mapes de Patrimoni Cultural, entre d’altres. Entre el 2006 i el 2007 vaig dirigir el Museu d’Arqueologia de Catalunya, i entre el 2011 i el 2012 l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació. D’allà vaig anar als Museus de Sitges com a cap d’Equipaments i Projectes, i els vaig dirigir en funcions des de febrer de 2019 fins al desembre de 2021. Entre 2022 i 2024 vaig ser Cap de Col·leccions i Coneixement del Museu Marítim de Barcelona, i entre 2024 i 2025 vaig fer de tècnic al Palau Güell.

Tinc publicats més de cent articles i uns quants llibres col·lectius sobre Arqueologia, Història, Art, Museologia i Patrimoni.

Visc al Prat i tinc dos fills, un és professor a la Universitat Politècnica de Copenhagen i l’altra és investigadora en enginyeria biomèdica a Can Ruti.

Què el va motivar a accedir al càrrec i quins reptes va posar-se a l’inici?

Encara estic a l’inici… Em vaig presentar per al lloc de director del Museu de l’Hospitalet, en primer lloc, perquè és un Museu que conec i que crec que no està prou reconegut. També perquè crec que cuidar i donar a conèixer el patrimoni cultural vinculat a la gent treballadora és un acte de justícia social. La gent que té diners, té accés a tota la cultura i a tot l’art del món. Els testimonis físics i artístics del seu passat es preserven i s’ensenyen sense gaire dubtes ni discussions. Però qui no en té, depèn del bon funcionament de serveis públics com aquest per tal que la memòria del seu passat col·lectiu i dels seus gustos estètics es preservi, s’estudiï, es posi en valor i li sigui retornada. 

Com definiria avui el paper del Museu en relació a la ciutat?

El Museu de l’Hospitalet és l’organisme que s’ocupa del passat de la ciutat -juntament amb l’Arxiu- i dels testimonis materials que n’han quedat. Els canvis que ha experimentat l’Hospitalet en els darrers cent vint anys són brutals, i el coneixement i la consciència d’aquest passat són essencials per prendre consciència de cap a on anem, i per ajudar a l’expansió de la consciència cívica. Un lloc amb patrimoni s’estudia, es visita i es valora. Un lloc que es considera sense patrimoni, s’explota, es destrueix i després s’abandona. La història mateixa de la nostra ciutat, feta per emigrants occitans des de l’Edat Mitjana; pirinencs, ebrencs, valencians i aragonesos al vessant entre els segles XIX i XX; murcians al primer terç del segle passat; després andalusos, extremenys, castellans i gallecs; i finalment, de moment, magribins, asiàtics, llatinoamericans i ucraïnesos, és la millor vacuna contra la xenofòbia i el racisme. Crec que el Museu és el guardià i difusor d’aquesta memòria col·lectiva.

Quins projectes o línies de treball li agradaria impulsar al Museu de cara al futur?

M’agradaria que el Museu de l’Hospitalet es centri en l’estudi i la difusió del passat de la gent treballadora, entesa en un sentit ampli. Encara que l’Hospitalet ha tingut i té algunes famílies benestants, crec que aquí mai no hi ha hagut burgesia absentista, que aquesta és una ciutat de gent treballadora i no de gent especuladora. Aquí hi tenim una història que ningú altre no explicarà, perquè els grans museus de la capital tenen unes col·leccions fonamentades en els gustos, les idees i els criteris de la gent que ha posseït i manat el país. Somnio que algun dia hi tinguem l’autèntic Museu de la Gent Treballadora.

D’altra banda, el Museu de l’Hospitalet té una col·lecció enorme i espectacular, però ningú no en té consciència perquè una gran part és guardada a la reserva. M’agradaria que l’Ajuntament hi destinés un edifici industrial, per disposar d’un museu digne de la segona ciutat de Catalunya. Fer-hi una exposició permanent amb realitat augmentada, on a través d’objectes reals puguis interactuar amb la gent que els va crear i utilitzar, que sigui com una mena de màquina del temps per viatjar al passat i entendre l’evolució de la ciutat i de la societat que la fa viva. I també m’agradaria habilitar una reserva visitable on el públic pugui conèixer la totalitat de la col·lecció, a part dels objectes que es triin per al discurs de l’exposició permanent. Moltes de les peces que tenim tenen una altíssima qualitat artística o patrimonial, i és injust que estiguin amagades fins que es faci una exposició temporal on hi encaixin.

En la seva opinió, ¿com es troba actualment el patrimoni de la ciutat?

No és cap secret que en el darrer segle hem perdut la major part del patrimoni de la ciutat. Segurament, en molts casos, era inevitable, perquè la ciutat és viva i s’ha d’autodigerir per seguir existint. Hem arribat a un moment on ja no ens ho podem permetre més. Ja hem perdut massa. Crec que això és una idea bastant estesa entre qui hi ha reflexionat, i per això des del Museu impulsarem enguany la revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni, amb l’expectativa d’augmentar notablement el nombre i la diversitat dels elements protegits.

Què considera que caldria fer per conservar i protegir el patrimoni que queda a l’Hospitalet?

Actualment, el Museu revisa i informa totes les sol·licituds de permisos d’obres que poden afectar patrimoni protegit legalment, i vetlla perquè s’hi compleixi la normativa. Una normativa que no sempre és raonable i que esperem ajustar amb el nou PEPPA. Però les administracions no poden fer gairebé res si els propietaris no tenen consciència d’allò que posseeixen i no ho cuiden correctament. Cal treballar la consciència ciutadana, i cal que els ciutadans que facin correctament les coses rebin ajuts econòmics de l’Ajuntament, perquè estan cuidant elements que, emocionalment i cultural, són de tothom.

Quines singularitats històriques de l’Hospitalet pensa que son menys conegudes per la ciutadania?

A mesura que avança el segle XXI, la memòria de la majoria de gent s’està fent més curta que mai. Fins al segle passat hi havia una memòria col·lectiva que en alguns temes es remuntava fins a l’Edat Mitjana i es transmetia oralment dins les famílies. Ara estem en temps d’immediatesa i de gran mobilitat de la gent. Per això és normal que hi hagi moltes persones que ho ignoren gairebé tot del passat del seu entorn i de com s’ha format la realitat on viuen. Probablement molta gent no sap que la mar arribava en època romana fins ben a prop de la plaça de l’Ajuntament; que la Talaia es va haver de fer per prevenir atacs dels pirates des del riu; que la majoria de la població als segle XVI i XVII no era autòctona, sinó immigrant occitana; que ara fa tot just un segle les terres de la nostra part del delta del Llobregat eren les més fèrtils d’Europa, podien produir fins a sis collites actuals i produïen menjar en grans quantitats per a l’exportació; que quasi tots els elements de terracota de les cases modernistes catalanes i de més enllà procedien de les bòviles de l’Hospitalet;…

Des del seu punt de vista, ¿com es reflecteix l’evolució social i cultural de la ciutat a les col·leccions del Museu?

La col·lecció del Museu ja reflecteix en bona mesura l’evolució de la ciutat i de la societat que l’habita i la transforma. És molt notable la col·lecció de càntirs procedents dels diferents pobles d’origen dels hospitalencs dels anys setanta, que es va fer justament amb la intenció de reflectir i incorporar la diversitat de llavors. Ara caldria ampliar-la amb estris per beure aigua dels llocs d’origen dels hospitalencs actuals. I el Museu ha d’explicar també la història d’aquests nous veïns, que ja és part de la nostra història.

Quina relació manté el Museu com equipament, amb els barris i la diversitat cultural de la ciutat?

Des del Museu estem oberts a tota mena de col·laboracions amb tots els districtes i amb les entitats i associacions de la ciutat. Cooperem amb les seves iniciatives i estem disposats a fer que el Museu estigui present a tots els barris d’una manera o una altra. Focalitzem les activitats de Memòria Històrica als barris que van experimentar més repressió, Collblanc, la Torrassa, Pubilla Casas, Sant Josep,… Muntem rutes urbanes de descobriment del patrimoni tot mostrant allò que amaguen tots els barris de la ciutat. Ara entomarem els projectes del castell de Bellvís i del refugi antiaeri del Parc de la Marquesa.

En relació a la diversitat cultural, tenim el repte de recollir el patrimoni que generen les comunitats que han arribat les darreres, i d’atreure-les cap al Museu com un lloc on no tan sols hi poden descobrir el passat de la ciutat on viuen, sinó on també es parli d’aquestes comunitats i del seu passat com a part integrant de l’Hospitalet del futur. Tenim el repte d’adaptar-hi el discurs i d’incorporar també a les nostres activitats i exposicions algunes de les llengües d’aquestes comunitats, tot treballant alhora perquè assumeixin com a propi el català.

Com treballa actualment el Museu per apropar la història local al públic jove i als nous visitants de la institució?

A més de les exposicions permanents de la Casa Espanya i de l’Harmonia, el Museu ofereix rutes guiades, exposicions temporals, conferències i publicacions -també en format electrònic- que permeten descobrir nous aspectes de la història local. Hem de treballar per fer-les cada cop més interessants i més atractives per al públic jove i per a la gent que no acostuma a visitar museus. Ells i elles potser no ho saben, però també necessiten conèixer allò que ha fet la ciutat tal com és ara.

En relació amb els joves, valoro moltíssim els resultats del Tàndem que el Museu ha fet als darrers anys amb l’Institut Mercè Rodoreda, que ens permet millorar els nostres serveis i millorar també l’educació del seu alumnat. Els nois i noies de l’Institut participen en nombroses activitats conjuntes, entre les quals les vinculades a la Memòria Històrica, i em consta que això els impacta positivament. Com que l’experiència ha estat tan positiva, volem iniciar un nou tàndem, també, amb l’Institut Can Vilumara.

Quina importància tenen les activitats culturals i participatives en el projecte del Museu avui en dia?

El patrimoni és una construcció social, i per tant no té sentit treballar-lo d’esquena a la societat. Des del meu punt de vista, la participació de la gent és un imperatiu. També és una eina educativa de primer ordre, que es vincula amb aspectes molt diversos del currículum. El Museu ofereix activitats educatives orientades als centres escolars i també a les famílies, durant els caps de setmana. Per desgràcia, aquesta oferta ha estat paralitzada durant més d’un any per uns nous contractes que no acaben de formalitzar-se, però crec que a partir de l’1 de març proper podrem tornar a oferir aquests serveis. Cal destacar que la demanda dels centres educatius de la ciutat supera molt les possibilitats d’oferta que tenim actualment.

Pensa que ha canviat el perfil del visitant del Museu en els darrers anys?

Tots els museus, a tot arreu, tenen un públic fidel entre la gent més gran, i especialment les dones. Quan la gent arriba a certa edat, sent nostàlgia i s’apropa al Museu on hi troba referents del passat que li serveixen d’àncora, de mecanisme de referència per no perdre’s en el present. Aquest públic natural cal cuidar-lo, i hi ha molts estudis que demostren que les visites als museus ajuden a frenar el deteriorament cognitiu. A Anglaterra, fins i tot s’ha demostrat que la gent que resideix a prop d’un museu o monument obert al públic té més esperança de vida que la que en viu lluny.

M’agradaria que seguíssim cuidant molt aquest públic natural, i al mateix temps tinguem capacitat per atraure la joventut i les famílies, tot oferint-los activitats que els motivin.

Quin paper pensa que juga la memòria històrica en la construcció de la identitat col·lectiva?

Si ens aixequéssim cada dia sense recordar què hem fet el dia abans, no podríem viure. Doncs això, col·lectivament, també passa. Oblidar les misèries, les lluites i les victòries del nostre passat ens fa més insolidaris, més intolerants, més racistes, més xenòfobs, més incívics. El Museu està compromès amb la idea que tot allò que tenim avui ho devem a les lluites i patiments de la gent que ens ha precedit, i que tot ho podem perdre si en perdem la consciència. Al passat mes de novembre, vaig poder observar en directe com una obra de teatre sobre la resistència veïnal al franquisme servia per què alguns alumnes de l’institut que hi havien arribat amb actitud hostil, acabessin moderant la seva actitud. La meva esperança és que acabessin qüestionant-se ells mateixos.

De quina manera pot un museu d’història, dialogar amb els problemes, els debats i les polèmiques actuals?

Per molt que ho digués en Fukuyama, la Història no s’ha acabat. Estem dins la nau de la història, que ve d’algun lloc i no s’atura, i cap dels problemes i debats actuals no es pot entendre sense conèixer els antecedents. És missió nostra triar quins temes cal investigar, divulgar i debatre des del Museu perquè la gent els tingui al cap a l’hora de prendre decisions sobre el present i sobre el futur.

Sóc dels que pensen que un Museu no ha de fer mai propaganda ideològica de cap classe, però ha de posar a l’abast del públic els elements necessaris per reflexionar, qüestionar-se els prejudicis i revisar els propis valors.

Quins projectes o línies de treball li agradaria impulsar des del Museu en el futur immediat?

M’agradaria que l’Ajuntament decidís adscriure un espai del patrimoni industrial de la ciutat com a nova seu central del Museu, i poder jubilar-me deixant encarrilat el projecte del gran Museu de l’Hospitalet del 2050. Un museu on la nostra història serveixi també de mirall per als habitants de tota l’Àrea Metropolitana. També vull buscar les sinergies amb totes les institucions, organismes i associacions que treballen el patrimoni, la història i les arts a la nostra ciutat. De moment, enguany ens coordinarem tots per celebrar la Nit dels Museus. Tenim ja a punt de sortir a licitació la revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni, amb la idea de protegir molts més elements i de fer-ho millor, de manera que qui posseeixi un element catalogat, se’n senti orgullós i sàpiga que compta amb el suport de l’Ajuntament per restaurar-lo i mantenir-lo en bones condicions.

Hi ha alguna peça, exposició o història del museu que li resulti especialment significativa personalment?

Entre els prop de setze mil objectes que custodiem, n’hi ha molts que tenen un interès extraordinari. Tenim molts quadres, dibuixos i escultures de primer nivell, que em dol de tenir guardades a la reserva i amagades de la vista de tothom. Però a mi em toquen més la fibra sensible aquells objectes que et traslladen a un moment concret de la vida quotidiana de persones que mai no vaig conèixer, que no han estat famoses, però que van deixar congelats els seus sentiments o un moment de la seva vida en un objecte quotidià, en una postal o un petit regal que van fer a la gent que més estimaven. Per deformació professional, admiro també amb devoció les reproduccions de la medusa de Santa Eulàlia de Provençana, una peça excepcional que no podia estar sola. A veure si abans de jubilar-me aconsegueixo engegar un projecte per fer recerca a fons de l’entorn de l’església i hi podem detectar la primera gran casa de l’Hospitalet, la vil·la romana d’en Prouentius.

Quina impressió li agradaria que qualsevol visitant s’emportés després de recórrer el Museu?

Espero que els visitants del Museu surtin amb més consciència del lloc on són, del seu lloc al món, més sensibles, millors ciutadans i ciutadanes i millors persones. Suposo que és demanar molt, però crec que hi podem contribuir.

Com imagina el Museu d’Història de l’Hospitalet d’aquí als propers deu anys?

M’agradaria que al 2036 la gent de l’Hospitalet conegui majoritàriament l’existència del Museu i el consideri la casa de la memòria col·lectiva, de la història de tothom. Que tingui un equip que el porti que reflecteixi la diversitat de la societat, on hi hagi gent jove, de procedències diverses i de sensibilitats, ideologies i identitats diverses, i que aquest equip permeti que el Museu sigui proper i faci activitats interessants, atractives i significatives per a qualsevol persona. Un Museu amb instal·lacions suficientment àmplies, modernes i acollidores, que sàpiga com combinar la tecnologia amb els testimonis físics del passat, sense que la primera es mengi la presència dels segons. Un museu que sigui valorat per la gent, que sigui un lloc on hi passin coses i tothom s’hi acosti periòdicament a veure què hi passa. Un museu que atregui gent d’arreu de l’Àrea Metropolitana que se senti reflectida en les històries que s’hi expliquen, i que hi porti hostes i amics per mostrar-los amb orgull el passat de la nostra ciutat i de la seva gent, treballadora i acollidora.

Por Almudena Yolanda Mesones y Justine Paramio

La emprendedora Fátima Laghrib es la fundadora de Caftan Palace, empresa de la calle Bòbiles, en La Florida, donde diseña y alquila vestidos nupciales, de novia, acompañantes y familiares, en los que combina la rica herencia marroquí, su país de origen, con la moda contemporánea. Como los caftanes de novia y para celebraciones son tan caros (suelen costar a partir de 400 euros), Fátima decidió apostar por el alquiler para facilitar su acceso, de modo que reduce diez veces su precio sin abandonar la sofisticación de la moda artesanal. Esta entrevista ha sido cedida por la Xarxa Europea de Dones Periodistes, donde colaboran sus autoras. (Foto: En la imagen, Fátima Laghrib).

Fátima Laghrib es una emprendedora española y marroquí que reside en l’Hospitalet desde hace 55 años. Llegó a Cataluña a la edad de seis años, y desde pequeña sintió una gran pasión por el mundo de la peluquería, la estética y el maquillaje. Durante diez años impartió clases de estética antes de dedicarse al estilismo para bodas, especializándose en novias árabes. Con la experiencia adquirida creó su peluquería: Fátima, en la calle Pedraforca de La Florida, pero no se detuvo ahí, y creó su propia marca de moda Caftan Palace (https://caftanpalace.es/) en la calle Bòbiles del mismo barrio, con la que diseña y confecciona ropa inspirada en sus raíces. Su marca ha alcanzado tal reconocimiento que ha sido invitada a participar en pasarelas de Tánger, entre otros eventos.

Tras haber creado esos dos negocios en l’Hospitalet, Fátima también sintió la necesidad de contribuir a la sociedad y fundó una entidad de apoyo social basada en la escucha activa: Lector Genial. Llena de ideas, ella nunca se dejó minimizar por la mentalidad machista de la sociedad. Supo transformar su sensibilidad y empatía en fortaleza, y empleó su creatividad para aportar a la comunidad un espacio de ayuda y expresión.

-¿Qué importancia le das a tus raíces?
-Una no puede negar de dónde es. Puedes nacer aquí, como mis hijas o mis nietas, pero intento que conozcan sus raíces y su cultura. Para mí, una persona sin raíces no es nadie.

-¿Y cómo surgió la idea de alquilar trajes árabes?
-Empezamos a pensar, ¿por qué no hacemos trajes también árabes y los alquilamos? Pensamos en el mundo del alquiler de ropa árabe, que no existía. La gente no quería comprar un traje para un día que costaba 400 o 500 euros. Por eso surgió la idea del alquiler.

-La idea de Lector Genial, ¿cómo te inspiraste?
-En el mundo de la peluquería la gente necesita ser escuchada. Yo a veces alucino cuando la gente viene y te explica cosas sin conocerte. Hay personas que ya saben más sobre tu trayectoria de vida, y otras que empiezan a explicarte su vida, Entonces ayudamos hasta dónde y cómo podemos. Si echamos una mano al que lo necesita de verdad, pues eso es bueno.

-¿Cómo funciona Lector Genial ?
-Va sobre cuentos. Por ejemplo, yo inicio, y lo cuelgo en la página web, tú lo sigues, y escribes, pones cuatro, cinco, seis párrafos sobre esa base de ese cuento que yo empecé. Luego, tú lo dejas y continua otra persona, y ese cuento al final se hace un libro.

-¿Es anónimo o para escribir necesito registrarme?
-Es una web, no hace falta que pongas tu nombre. Expresas y explicas lo que tú necesitas contarle a alguien, pero que nadie sepa quién eres y eso es de gran ayuda. Porque la persona que tiene un problema no suele hablar de ello, entonces lo cuenta como un cuento. Disfrazas un poquito, cambias tu nombre, cambias tu situación, lo haces como un cuento y tú ya te has sacado ese malestar.

-¿Qué tipo de historias encuentras en Lector Genial?
-De todo. A veces lo que hay es el problema de muchas mujeres hoy en día, por desgracia, la gente joven con estudios y carreras está maltratada, y al mismo tiempo le da pudor o le da vergüenza explicarlo.

-¿Dónde crees que está la ayuda en el proyecto?
-Supongamos que te han contado algo muy íntimo de ellos y le has ayudado o lo has intentado. Yo soy mayor y sé gestionar mis problemas, pero a veces se me escapa de las manos. Y el proyecto en general ha sido una vía. Queríamos tener algo diferente, no tipo psicólogo, porque no tenemos psicólogos, tenemos gente que te puede informar.

-¿Cuántas personas formáis parte del proyecto actualmente?
-Cuando empezamos, éramos 12, y ahora somos unas cinco o seis. Algunas personas se han ido desvinculando un poquito.

-¿Cómo reaccionas cuando una persona viene a pedirte ayuda?
-Mi vida privada está ahí en una mochila, cojo mi vida personal y la dejo en la mochila. Cuando salgo, cierro, cojo mi mochila privada y dejó la laboral, porque si no, te volverías loca. Nunca llevo temas de trabajo a casa.

-¿Sientes que es diferente ser mujer ahora que antes?
-Antes te educaban, y si te casabas, tenías que dejar aparte tu carrera. Tu función era procrear, tener hijos y ya está. Y bueno, ahora, como en los 90 aquí, las mujeres son cada vez más independientes y más avanzadas, pero aún nos queda mucho camino por hacer.

-¿Qué le dirías a tus hijas y nietas?
-Que se cuiden a sí mismas, pero sobre todo que se respeten a sí mismas y respeten a los demás. Si no te respetas a ti misma, nadie va a hacerlo. Y que conozcan, aunque hayan nacido aquí, sus raíces que son árabes. Eso no quiere decir que tengan que separarse del resto del grupo o del resto de la gente, si no que se sientan más orgullosas de lo que son y de dónde vienen.

-¿Has vivido racismo durante estos años?
-Bueno, el tema del racismo es muy complejo. A mí nunca me han dicho: tú no trabajes, tú no enseñes, tú no puedes. Hay racismo, pero tenemos que hacer una autocrítica todos. Por ejemplo, en el tema de la política, a mí me gustaría hacerle una entrevista a alguien de Vox y que vengan a decirme dónde me voy a integrar, ¿cómo es la integración para vosotros? Yo trabajo, pago mis impuestos, ayudo en lo que puedo, hago una vida normal. De mi casa para dentro, tu no vas a mandar si yo hago o no el Ramadán.

-¿Cómo ha cambiado tu barrio desde que llegaste a La Florida?
-De los 80 hasta los 90 hubo una época muy mala. Por desgracia se metió el mundo de la droga en Hospitalet y bueno, ha pasado mucha gente por allí y ha fallecido muchísima. Dentro de lo malo de la droga, digamos, había un poco de respeto para el barrio. De los 90 hasta el 2010 Hospitalet estuvo bastante bien. Ahora está muy saturado. Hay inseguridad, vas por la calle y por desgracia te roban, ves gente que está ahí sentada todo el día tomándose latas, haciendo botellón, y eso sí que ha degradado un poquito la ciudad. No te gusta ver tu barrio así, y es lo que te afecta más, porque La Florida no era así. Entonces eso sí que te molesta y te afecta.

-¿Cuál es tu consejo para quienes quieren perseguir sus sueños?
-No dejes tu idea en un cajón. Lucha por tus sueños, salga bien o mal. Da igual el ámbito, el negocio, la carrera, el oficio… Si quieres algo, lucha por ello.

L’Estaca ha volgut celebrar el cinquanta aniversari de la mort del general Franco que fins el darrer dia va estar dirigint l’Estat dictatorial que va fundar arran de la seva victòria a la Guerra Civil del 36, amb una petita entrevista a dues de les personalitats públiques més rellevants de la ciutat, pel que fa al rang adquirit en l’àmbit polític.

Jordi Guillot Miravet, que va treballar a l’Hospitalet, va dirigir l’organització local del PSUC, va ser regidor a l’Ajuntament, va ser fundador d’Iniciativa per Catalunya, posteriorment senador i actualment és membre del Consejo de Estado des de l’any 2018 i Celestino Corbacho Chaves, que va ser alcalde de la ciutat entre 1994 i 2008, president de la Diputació de Barcelona (2004-2008), diputat al Parlament en quatre legislatures i ministre de Treball (2008-2010) en el gabinet de José Luis Rodríguez Zapatero.

A tots dos els hem fet les següents set preguntes, i a continuació afegim les seves respostes.

1. Com recordes aquell dia de fa 50 anys?
2. Quina opinió has anat consolidant del dictador com personatge històric?
3. Penses que encara queden moltes coses per aclarir de la seva mort?
4. Quins aspectes destacaries del procés que es va posar en marxa arràn la mort de Franco?
5. Que penses del projecte acabat de presentar de la resignificació de Cuelgamuros?
6. Què opines de la decisió del govern de prohibir l’existència de la Fundación F. Franco?
7. Quines raons consideres que pesen, pel fet que gent jove que no ha viscut la dictadura tingui una bona opinió del general sublevat contra la República?

Jordi Guillot

1. Tenia 20 anys i militava al PSUC. Recordo en primer lloc els dies i dies escoltant els partes mèdics i les especulacions amb els companys, de quant duraria viu. Recordo la cara compungida de la mare de la meva companya, quan ens van donar la noticia de la mort de Franco i la rabiosa alegria amb què la vaig rebre. Que vaig agafar el cotxe per donar una volta per la ciutat per veure si notava alguna cosa… la veritat es que en el recorregut que vaig fer, la normalitat era total. Les trucades i les converses, les rialles, la alegria del moment. No sé si és massa piatós dir-ho, però el volia i el volíem ben mort. Conscient que s’iniciava una nova etapa, però ignorant de què es el que calia fer.
2. La meva opinió sobre Francisco Franco és molt negativa. Com a persona el valoro com un esser dolent, sense principis i covard. Un despiatat oportunista que va saber aprofitar el vent a favor de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista per guanyar la guerra, i la guerra freda per consolidar-se. La seva dictadura segurament és un dels períodes més negres de la nostra història.
3. De la seva mort crec que el fonamental que cal saber és que es va morir al llit i d’una malaltia. Qüestions com si li van allargar l’agonia més enllà del necessari, el temps que va passar entre la seva mort i quan es va informar al país o altres, son temes interessants a conèixer però que no modifiquen la història.
4. Nicolás Sartorius en una recent entrevista deia “Franco murió en la cama, pero la dictadura murió en la calle”. Estic totalment d’acord. Tots els intents del règim per perpetuar-se, van fracassar. Les mobilitzacions de tot tipus van deixar clar que no hi havia un altre camí que el de la llibertat. L’oposició antifranquista, especialment els comunistes, va entendre que aconseguir la democràcia era l’objectiu principal i que calia subordinar altres qüestions per assolir aquest objectiu.
5.  Sobre la resignificació de Cuelgamuros no n’estic massa informat. El que si defenso es haver acabat amb la vergonya del Valle de los Caidos i dedicar aquest espai a un espai de memòria.
6. Dono suport totalment a la iniciativa de tancar la Fundació Francisco Franco. Massa s’ha tardat.
7. Un dels principals reptes democràtics actuals és derrotar aquest corrent d’opinió, molt present en les nostre societats i també entre els joves, receptiu amb els discursos autoritaris. És cert que patim moments d’incertesa, de precarització, de por, de perplexitat. El temps històric s’ha accelerat, les noves tecnologies en son un factor determinant. Creixen les desigualtats. Estem enfront d’una realitat on aquestes inseguretats, el no reconeixement simbòlic, la invisibilitat i el desconcert cultural de determinats sectors socials, fa emergir un “jo prefeixista”.

Celestino Corbacho

1. Lo recuerdo como un día de esperanza y preocupación. Esperanza porque con la muerte del dictador se acabaría con la dictadura y preocupación por el hecho de que todo el aparato del Estado represor estaba intacto y podía llevar a cabo una purga sobre todas las personas que defendíamos la libertad i la democracia.
2. No muy diferente de la que ya tenía en aquellos momentos. De un dictador, nada bueno se puede esperar.
3. Siempre habrá algún secreto que aún no se conozca, pero creo que muy pocos.
4. Creo que fue un proceso complejo de cesiones por parte de las fuerzas progresistas, también de la complicidad de Adolfo Suárez y del rey Juan Carlos I, para llegar a la implantación de la democracia con las primeras elecciones de 1977. Muchos de los que hoy critican la Transición es porque no la vivieron. Solo hay que recordar que Franco murió en la cama asistido por los mejores médicos y tuvo un funeral de Estado.
5. Me parece bien y espero que sea un lugar para recordar y aprender.
6. Ni sigo lo que hace esta Fundación ni mi interesa. En cualquier caso, si en sus actividades contraviene la legislación, que se le aplique ésta con todas las consecuencias.
7. Creo que tiene más que ver con el momento que estamos pasando de frustración para muchos jóvenes —que ante la falta de expectativas ensalzan las posiciones más extremas—, pero me es muy difícil pensar que esos mismos que ensalzan ese periodo estuvieran dispuestos a vivir con lo que la dictadura prohíbe, como es el bien más preciado para un ser humano que es la libertad.

Santiago Ballesté i Clofent (Montblanc-TARRAGONA.12 Septembre 1.954) es un ingeniero industrial. Es licenciado en ciencias exactas y master en empresariales. En 1979 fundó la empresa de construcciones metálicas Talleres R. Ballesté e Hijos.
Fue concejal del Ayuntamiento de l’Hospitalet durante 8 años desde 1983 a 1991. Fue diputado por el Partit Popular en la IV Legislatura del Congreso de los Diputados. En 1991 sustituyó en su escaño a Enric Lacalle i Coll. De 1992 a 1993 fue vocal de la Comisión de Industria, Obras Públicas y Servicios y de la Comisión de Régimen de las Administraciones Públicas del Congreso de los Diputados. Presidió el CE L’Hospitalet de l’Hospitalet desde el 2016 hasta 2.025.
Posteriormente ha continuado en el mundo de la empresa privada, actualmente es presidente de la Unión Patronal Metalúrgica de L’Hospitalet y Baix Llobregat (UPMBALL) y de AEBALL.Presidente de AEROS(Aeronàutica y del Espacio).Presidente de AEBALL SALUD.
Miembro del Comitè Executiu de FOMENT del TREBALL y Presidente de la Comisiòn Econòmica Delegada de FOMENT del treball. Y miembro de la Junta directiva de la CEOE.

Usted ha desarrollado gran parte de su trayectoria en l’Hospitalet y el Baix Llobregat. ¿Cómo llegó a esta ciudad y qué relación personal guarda con l’Hospitalet?

Llegamos inmigrados de un pueblecito de la provincia de Tarragona, donde mi padre era el herrero del pueblo y fue a trabajar como peón en la Hispano Olivetti (máquinas de escribir). Sólo tengo palabras de agradecimiento a la ciudad de l’Hospitalet desde mi llegada a la misma, allá por el año 1978. Junto con mi padre, nos habíamos instalado en la calle Miquel Romeu, pasando al cabo de unos años a la Travesía Industrial, que todavía estaba sin asfaltar, lo que ocasionaba que cuando llovía se convertía en una calle impracticable.

Justo la urbanización del sector “Carretera del Mig” fue el motivo por el que me asocié a la entidad “UPMBALL” (Unión Patronal Metalúrgica) y ahí se iniciaron los cambios urbanísticos de la ciudad. Hay que significar que toda esa urbanización la costearon las empresas vecinas de la Travesía Industrial y, como digo, fue el inicio de los cambios importantes urbanísticamente hablando.

 Constituimos varias empresas, siempre relacionadas con el tema metalúrgico y ubicadas siempre en la ciudad (fábrica de somieres, estructuras metálicas, pintado por cataforesis, herrajes para muebles, etc…) y fuimos creciendo con mucho esfuerzo y sobreviviendo a las penurias de aquellos tiempos, hasta que nos adjudicaron algunos trabajos de los JJOO de Barcelona-91, y ahí empezó el verdadero crecimiento. Pero siempre en l’Hospitalet, una ciudad con un futuro impresionante, tal y como el tiempo nos ha demostrado.

¿Cómo ha influido la ciudad en su formación como empresario y como dirigente?

La ciudad de l’Hospitalet, lo ha sido todo en mi vida. La influencia que ha tenido en mi persona ha sido extraordinaria. Podría decir que mi vida sin l’Hospitalet no tendría sentido, no solo la empresarial, que como he apuntado fue de mucha intensidad, sino que tuve la ocasión de presentarme a las segundas elecciones municipales de la ciudad, saliendo elegido concejal de nuestro ayuntamiento y con ello empezó mi vida pública, aportando mis conocimientos para intentar hacer una ciudad mejor y conseguir una mejor calidad de vida para los ciudadanos de l’Hospitalet.

Estuve dos legislaturas, ocho años intensos de política municipal y ampliados con mi elección como diputado en el Congreso de los Diputados en la cuarta legislatura, hasta el año 1992. Todo ello, se lo debo a mi ciudad, a la ciudad de l’Hospitalet que me hizo crecer como empresario y como político. Eternamente agradecido.

¿Qué papel jugó l’Hopistalet en los inicios de Talleres R. Ballesté e Hijos y en su consolidación empresarial?

L’Hospitalet fue un actor clave y un facilitador estratégico. Para los inicios ofreció la combinación perfecta de bajo coste y alta conectividad, permitiendo el despegue con un riesgo económico controlado. Para la consolidación, proporcionó un entorno de clúster industrial dinámico, con acceso a clientes y proveedores y mano de obra especializada, que fue el caldo de cultivo ideal para que Talleres R. Ballesté e Hijos pasara de ser un taller familiar a una empresa consolidada y de referencia en el sector metalúrgico.

La simbiosis entre la empresa y la ciudad fue total. El éxito de Talleres Ballesté es, en buena parte, un reflejo del propio desarrollo industrial de l’Hospitalet de Llobregat durante el siglo XX. Fue durante las décadas de los 70 y 80 cuando las ventajas de estar en l’Hospitalet se multiplicaron, coincidiendo con el “milagro económico” español y la explosión industrial del cinturón de Barcelona.

L’Hospitalet se convirtió en uno de los epicentros de la industria metalmecánica catalana. Esto creó un ecosistema industrial perfecto para Talleres Ballesté. Encontrar talento especializado era más fácil. La identidad de l’Hospitalet, una ciudad de inmigración y tradición obrera e industrial, encajaba con los valores de trabajo duro de la época, esfuerzo y compromiso que caracterizaban a una empresa familiar como Talleres R. Ballesté e Hijos.

Como ha explicado, usted ha sido concejal del Ayuntamiento: ¿cómo ve, desde su perspectiva, la ciudad de hoy?

A la vista está: es un crisol de culturas, esto queda reflejado en sus comercios. Es una ciudad viva y diversa. La conectividad total, es una de sus mayores virtudes. Ha existido una apuesta constante por modernizar los espacios. La alta densidad de población hace que el precio de la vivienda siga siendo muy alto. La falta de espacios verdes amplios es una asignatura pendiente.

Algunos barrios aún requieren importantes inversiones para mejorar equipamientos y renovar edificios antiguos, pero es una ciudad en constante evolución. Hoy podemos considerar l’Hospitalet como una ciudad joven, vibrante, diversa y extremadamente bien conectada.

No es un dormitorio de Barcelona, sino una ciudad con entidad propia, con personalidad marcada por la mezcla de cultura y la dualidad de su pasado industrial y su presente de servicios y rascacielos. Hoy l’Hospitalet muestra la realidad más diversa y dinámica del área metropolitana de Barcelona. Es la primera ciudad de Cataluña después de Barcelona.

La ciudad lleva gobernada por el mismo partido desde 1979. ¿Piensa que esto ha sido bueno o malo para l’Hospitalet?

No se puede responder a esa pregunta con un simple “bueno” o “malo”. Desde un punto de vista de gestión y obra pública, el largo gobierno del PSC ha sido, en general, beneficioso para la modernización de la ciudad. Desde un punto de vista de calidad democrática y regeneración política, la hegemonía prolongada plantea serias dudas y desventajas.

En su opinión ¿qué razones explicarían que el PSC sea hegemónico durante más de 4 décadas?

Es un fenómeno extraordinario. Una de las posibles explicaciones reside en el perfil sociológico de la ciudad. Ciudad de clase obrera y tradición industrial, ciudad de inmigración obrera procedente de toda España, principalmente en los años 50-70, la convirtió en un feudo natural del socialismo y del movimiento obrero, en contraposición al nacionalismo conservador que se identificaba más con la burguesía barcelonesa.

El PSC ha tenido una política activa de captación del voto inmigrante. Para muchos nuevos ciudadanos, el PSC era la única institución estable y accesible. Y enfrente, una derecha fragmentada, con una falta de proyecto alternativo, con un voto útil y el miedo al cambio. La hegemonía del PSC se explica por la construcción de una red de influencia institucional muy potente más una gestión percibida como competente de los servicios públicos con un perfil sociológico de la ciudad que le es favorable.

L’Hospitalet es la segunda ciudad de Cataluña en población, pero a menudo se dice que le falta proyección exterior, mayor visibilidad. ¿Cómo cree que puede ganar más visibilidad?

El potencial es enorme. Tiene todos los ingredientes, sólo necesita cocinarlos con una estrategia de marketing urbano audaz y coherente. Con alianzas estratégicas:

– Con Barcelona, no contra Barcelona.  En lugar de competir, debe posicionarse como “la puerta de entrada” o “el complemento perfecto”.

– Con el aeropuerto y AENA. Para entrar en Barcelona desde su aeropuerto, se debe pasar por l’Hospitalet. Probablemente, algunos de los mejores hoteles están ubicados en l’Hospitalet. La parte más importante de la Fira se realiza en l’Hospitalet y eso debe de ser un reclamo. Contar las historias de emprendedores pakistaníes, de artistas de Bellvitge, de jóvenes que montan Startups en los rascacielos. “Humanizar la ciudad, genera conexión”

Y aprovechar el deporte para la proyección de l’Hospitalet.

L’Hospitalet es la ciudad más densa del continente. Ahora el tema de la densificación urbana es recurrente, porque toda el área metropolitana está en riesgo de saturación urbana. Al mismo tiempo, hay demanda de vivienda. ¿Cuál sería su fórmula para compaginar derecho a la vivienda y calidad de vida en el área metropolitana?

Es uno de los desafíos urbanísticos y sociales más complejos, no existe una fórmula mágica, sino un conjunto de medidas interconectadas que deben aplicarse de forma coordinada y valiente.  Por ejemplo:

*Construcción masiva de VPO (Viviendas de Protección Oficial). Que el ayuntamiento tenga prioridad para comprar viviendas y edificios que salgan al mercado para destinarlos a alquiler social.

*Cesión de suelo obligatoria.

*Rehabilitación de edificios vacíos.

*Control de precios de alquiler.

*Lucha contra la turistificación.

*Impuestos disuasorios.

La clave no es construir, sino cómo y dónde se hace.  Se debe huir de la densificación salvaje   que genera guetos y saturación. Es un camino difícil que requiere una inversión pública enorme y valentía política para enfrentarse a intereses económicos muy poderosos.

Existe un ejemplo a seguir: Viena, con un parque de vivienda pública enorme y de calidad. El beneficio, es una ciudad más justa, habitable y cohesionada.

Desde AEBALL y UPMBALL, ¿cómo valora la evolución de l’Hospitalet como centro económico en los últimos años?

Desde AEBALL se valoraría la evolución como muy positiva en términos de imagen macroeconómica y atracción de inversión, pero se alertaría sobre los riesgos que suponen los cuellos de botella en movilidad, vivienda y servicios para la sostenibilidad a medio y largo plazo del modelo económico. Hemos construido un escenario magnífico, ahora debemos resolver los problemas del backstage para que la función pueda continuar.

*Posicionamiento como “Ciudad Logística 4.0”

*Fomentar ecosistemas de innovación.

 Crear viveros de empresa y espacios de coworking.

*Revitalización del comercio local.

*Alianzas público-privadas.

La competitividad de las empresas es la base de la prosperidad de la ciudad. Vemos con mucha preocupación la dificultad para atraer y retener talento joven y cualificado. Las empresas suelen quejarse de la burocracia y la lentitud en la gestión de licencias y permisos. Necesitamos una ventanilla única para facilitar la inversión y la operativa diaria. El desarrollo del distrito Gran Vía-L’Hospitalet, es el gran emblema del éxito. La ciudad ha sabido posicionarse como la alternativa de prestigio a Barcelona para sedes corporativas. Se ha pasado de una economía basada en la industria y la pequeña empresa, a una economía de servicios avanzados: logística, consultoría, TIC, salud y servicios empresariales.

La ciudad tiene una ubicación estratégica entre Barcelona y el Baix Llobregat. ¿Se está aprovechando suficientemente esta posición para atraer empresas e inversiones?

No, todavía no se aprovecha suficientemente. Para aprovechar plenamente su potencial, l’Hospitalet necesita:

– Dejar de ser la “alternativa”, y ser la “opción”. Es decir, crear una marca económica propia y fuerte.

– Invertir masivamente en movilidad interna.

– Liderar, junto a Barcelona, una estrategia metropolitana integrada que evite la competencia desleal y potencie la revisión.

– Atacar el problema de la vivienda.

Tenemos la base, pero falla el remate, el potencial es enorme, pero convertirlo en una ventaja completa requiere una visión más ambiciosa y holística que la mera construcción de torres de oficinas.

¿Qué sectores considera que tienen más potencial de crecimiento en l’Hospitalet?

L’Hospitalet tiene el potencial de pasar de ser un centro de oficinas a un ecosistema económico diverso e innovador aprovechando sus activos únicos: ubicación, multiculturalidad y un HUB sanitario de primer nivel. La clave está en la especialización inteligente y en resolver los problemas de fondo que hoy lo lastran, como vivienda asequible, movilidad interna, alianza público-privada-universidad y crear marca ciudad para dejar de ser “el lugar al lado de” y empezar a ser “el lugar para” (logística, salud, etc…).

¿Qué políticas o iniciativas empresariales serían claves para impulsar empleo de calidad en la ciudad?

La clave es la colaboración público-privada alrededor de una visión compartida. Las políticas públicas deben enfocarse en habilitar el terreno: vivienda, formación y conectividad.

Las empresas deben comprometerse con el territorio invirtiendo en talento local, colaborando entre ellas y con el ecosistema innovador. El objetivo final, es crear un círculo vicioso: empresas de calidad atraen y retienen talento, el talento atrae a más empresas, se genera más riqueza y empleo de calidad para la ciudad.

L’Hospitalet tiene todos los ingredientes para lograrlo, pero requiere una acción coordinada y decidida. Como indicativa empresarial clave, es la creación de un clúster de logística y última milla, que agrupe a empresas del sector, administración y universidades para definir necesidades, shared services y atraer inversión conjunta.

Fomentar un clúster de salud, alrededor del hospital de Bellvitge, donde empresas, investigadores y emprendedores colaboren en proyectos de innovación. Y creación de un programa de “captación de talento local”.

La digitalización y la innovación son ejes recurrentes en su discurso. ¿Cómo ve a l’Hospitalet en este terreno?

L’Hospitalet tiene la materia prima (ubicación, infraestructura, necesidades urbanas) para ser un referente en innovación aplicada. El desafío es pasar de ser un consumidor pasivo de tecnología a un productor activo de soluciones con una marca propia e inclusiva.

Queremos que L’H no solo se beneficie de la innovación, sino que sea un actor que la crea. Dejar de ser un banco de pruebas pasivo para convertirnos en un laboratorio activo de soluciones metropolitanas. Resaltar el potencial del Health Tech en Bellvitge o la oportunidad de la logística 4.0.

Se podría crear el primer “barrio laboratorio” en un área de la ciudad para testear soluciones. Invitamos a las empresas, universidades y emprendedores a colaborar con AEBALL para construir el l’Hospitalet del siglo XXI: ciudad innovadora, digital y humana.

¿Qué papel puede jugar la formación profesional en el futuro de la ciudad y en el empleo juvenil?

La formación profesional es la palanca más potente, práctica y realista que tiene L’H para asegurar su futuro económico y social. No es un gasto, es la mejor inversión posible en su mayor activo: su gente joven.

La inversión en una FP de calidad y bien conectada crea un círculo vicioso: las empresas encuentran el talento que necesitan, invierten y crecen en L’H, generan más y mejor empleo. Los jóvenes formados pueden vivir y prosperar en su ciudad. La ciudad recauda más impuestos y puede invertir en más y mejores servicios.

Es imprescindible la creación de un “consorcio de talento” de L’H, con una mesa de trabajo permanente con representantes del ayuntamiento, AEBALL, direcciones de centros de FP y grandes empresas, para detectar necesidades de cualificación, co-diseñar los currículos de los ciclos formativos y garantizar la oferta de plazas de prácticas.

Es muy importante que las empresas cedan espacios dentro de sus instalaciones para que los estudiantes aprendan con la tecnología real que usarán. Hay que fomentar la FP de grado medio, para combatir el abandono escolar temprano y ofrecer una salida vital a muchos jóvenes. Y la FP de grado superior, para crear técnicos especialistas de alto valor, atractivos para empresas que pagan buenos salarios.

Más allá de lo económico, ¿qué cree que caracteriza a l’Hospitalet como ciudad y comunidad?

L’Hospitalet és “la ciudad del esfuerzo”. Es la antítesis de una ciudad dormitorio. Es un ecosistema urbano complejo, vibrante y a veces caótico, donde la identidad se define no por un pasado monumental, sino por el presente intenso y multicultural de su gente. Es una comunidad que ha aprendido a vivir junta en un espacio limitado (12km2), encontrando en esa mezcla forzosa su mayor fortaleza y su rasgo más distintivo.

Lo podríamos definir como un laboratorio avanzado de la convivencia metropolitana del siglo XXI.

*La multiculturalidad como peña de identidad.

*Resiliencia y trabajo: La herencia obrera.

*Existe un orgullo de pertenencia muy marcado.

*Vida intensa de barrio en un marco ultra urbano.

*Una cultura joven y underground.

¿Qué aspectos de l’Hospitalet cree que deberían ponerse más en valor (cultura, deporte, tejido social…)?.

L’Hospitalet debe dejar de definirse por comparación con Barcelona y empezar a destacar lo que la hace única: su capacidad de convivencia, su energía vecinal y su papel de laboratorio de la metrópoli del futuro. Su valor no está en imitar, sino en abrazar y potenciar su propia identidad. “Dejar de ser un apéndice para ser un faro”.

En l’Hospitalet, la comunidad se crea en la calle, en las gradas de un club deportivo, en un ensayo de un grupo de música, en la puerta de una tienda. Somos la capital de lo común, donde lo que nos une es más fuerte que lo que nos separa. Este es el mensaje más poderoso que define a nuestra ciudad: “una metrópoli con alma de barrio”.

Si tuviera que resumir en una frase su visión de l’Hospitalet de aquí a diez años, ¿cuál sería?

Una metrópoli innovadora y diversa, que lidera la cohesión social metropolitana desde su identidad propia, habiendo cerrado la brecha entre el dinamismo económico y la calidad de vida vecinal.

*Superar su papel secundario.

*Abrazar sus dos grandes activos: La innovación económica y la diversidad social.

*Resolver su gran contradicción: Convertir su densidad y diversidad en un modelo de cohesión, no de conflicto.

*Garantizar que el proceso económico se traduzca en mejoras tangibles en el día a día de las personas (vivienda, movilidad, espacios verdes).

Maite de la Concha, actual presidenta de la Federación de Asociaciones de Vecinos de L’Hospitalet de Llobregat, nació en Bilbao y lleva en la ciudad 41 años. TAmbién es presidenta de la Asociación de Vecinos del Distrito IV de La Florida y Las Planas

¿Qué retos crees que tiene la ciudad en la actualidad y en el futuro inmediato?

2) Dotar a la ciudad de plazas públicas suficientes para formación, desde guarderías a escuelas de primaria y secundaria, Escuela de Educación Especial, Escuela de Adultos y de Formación Profesional Dual, Escuela Industrial y bibliotecas. Hospitalet no puede esperar a 2050, están en ciernes miles de jubilaciones de oficios imprescindibles de gran demanda, para los que no hay relevo, y miles de jóvenes que, en nada, tendrán que ingresar en el mercado laboral para obtener independencia económica. Este año, se han matriculado fuera de plazo 4000 alumnos, un aumento exponencial incontrolable si no se aplican medidas urgentes.

3) El Ayuntamiento: Cumplir el Plan de Regeneración Integral 60.30 aprobado por la Junta de Gobierno y por el Pleno, mantener las acciones sociales y mejorarlas y ejecutar las urbanísticas. Diseñar un urbanismo rentable y sostenible sin hipotecar el futuro del escaso suelo público. Equilibrar el desarrollo económico con la calidad de vida de las personas.

4) Proteger el medioambiente requiere transporte público sostenible, accesible y eficiente, con buena cobertura y alta frecuencia de horarios;

y a la vez cuidar el entramado urbano para facilitar el desplazamiento a pie, creando una red verde, de calles y ramblas pacificadas sin barreras. No es fácil integrar parques y áreas verdes en ciudades densas, por eso es preciso aprovechar el mínimo recodo y convertirlo en refugio climático de naturaleza. Es imprescindible que se ejecuten de una vez el intercambiador de la Torrassa, el corredor Mediterráneo y el cubrimiento de las vías que aportaría 120.000 m2 de espacio peatonal uniendo los barrios.  Falta el acceso en ascensor al barrio de San José y al parque de las Planas para salvar 120 escalones. Tienen que funcionar siempre todos los ascensores de los barrios y los de acceso al ferrocarril.

5)Mantener servicios públicos eficientes en todos los ámbitos. Incentivar el pequeño comercio de proximidad.

Concienciar a la ciudadanía en el respeto a los demás y a los espacios y equipamientos públicos y sancionar las infracciones siempre que sea necesario.

¿Cuáles son, en tu opinión, los principales problemas que afectan hoy a los distintos barrios de L’Hospitalet?

Con frecuencia, la falta de vivienda, el exceso de ruido, desorden, incivismo. La sobrepoblación afecta a los recursos y al bienestar, satura los equipamientos, espacios y servicios públicos, además de complicar la convivencia y la seguridad.

¿Qué papel deben jugar a tu juicio las administraciones locales y autonómicas en la mejora de la calidad de vida de los vecinos?

Deben ser eficientes, sacar el máximo rendimiento de los recursos para ofrecer los mejores servicios, a la población y al territorio que gobiernan. Pero los administrados también tenemos un papel importantísimo en el bienestar general, cumpliendo la ley y las ordenanzas y pagando nuestros impuestos para mantener la ciudad y los servicios que reivindicamos.

¿Qué otras medidas, más allá de la seguridad, consideras necesarias para mejorar la convivencia vecinal?

La inclusión y la igualdad de oportunidades para todos, con políticas que prohíban la discriminación en el trabajo, en las aulas y en todos los ámbitos. Garantizar el acceso a la educación, formación y empleo, la participación y representación en las decisiones públicas, para una sociedad más justa y equitativa.

Educar a la ciudadanía en civismo y convivencia, con campañas sobre el cuidado y respeto a las personas y a lo público, concienciarnos de nuestro impacto en todo y del bienestar y satisfacción que se consigue al colaborar en mantener un entorno urbano, limpio, ordenado y amable; con el consiguiente ahorro de recursos, que nos permitirá mejores servicios públicos y más ayudas sociales.

¿Qué importancia le das a la mediación comunitaria frente a la intervención policial?

En teoría toda, en la práctica nos encontramos que hay situaciones en los espacios públicos o en algunas comunidades de vecinos, donde pocas veces se consigue una resolución pacífica y los conflictos se enquistan sin mejorar las relaciones, a veces perjudicando durante años a los demás vecinos. Hay que mejorar la mediación, educar en civismo y en su caso, las fuerzas del orden tienen que actuar de oficio y sancionar cuando sea necesario.

¿Cómo ha cambiado el papel de las asociaciones de vecinos en los últimos años?

Lo que ha cambiado es la sociedad y sus necesidades. Antes la vecindad se movilizaba por servicios muy básicos, porque no había nada, asfaltado, aceras, iluminación en las calles, mercado, escuelas, guarderías, ambulatorios. Además, entonces no existían tantas distracciones.

¿Qué estrategias usáis desde la FAVLH para fomentar la participación activa de los vecinos y vecinas?

Las de siempre, con más medios de comunicación; asambleas y jornadas informativas, atención personificada, difusión para la participación en actividades y campañas etc.

¿Cómo se puede motivar a los más jóvenes para que se impliquen en el movimiento vecinal?

 Si alguno tiene la respuesta que nos ayude, porque nos hace buena falta. Hoy la juventud participa más en RR.SS que en ayudar de forma altruista, presencial y continuada. Necesitarían percibir la oportunidad que supone el movimiento vecinal, para adquirir habilidades, como desarrollar una visión de conjunto, sobre las necesidades de la población, y como resolver conflictos comunitarios, analizando las situaciones desde las distintas perspectivas, para la coexistencia pacífica y constructiva de la comunidad.

¿Qué metas os proponéis en la FAVLH en los próximos años?

Primero hacer cumplir los acuerdos y compromisos a las administraciones y luego continuar intentando mejorar las condiciones de vida de los ciudadanos/as

¿Cuál es vuestra visión de L’Hospitalet en 10 años?

Para tener una ciudad modélica es necesario frenar la densificación y  tener una administración eficiente y una ciudadanía ejemplar y colaborativa, que hagan realidad lo que aquí se propone.

Cuáles son las razones de las polémicas que hay entre la FAVLH y algunas asociaciones de vecinos de la ciudad?

El movimiento vecinal es amplio y variado y no todos pensamos de la misma forma; pero hay algo en lo que coincidimos, mejorar las condiciones de vida de nuestros vecinos y vecinas, aunque podamos discrepar en la forma de lograrlo.

En el pasado reciente se criticó una cierta posición acomodaticia de la FAVLH con respecto al gobierno municipal, como si también la FAVLH fuera víctima del clientelismo que el gobierno practica habitualmente con el tejido social. ¿Qué tenéis que decir al respecto?

Somos voluntarios sin ninguna prebenda. La FAVL’H nunca ha sido acomodaticia, siempre ha actuado de manera consensuada, sin partidismos ni ataduras con nadie, obrando con los criterios que entendíamos más útiles para el bien común, a fin de lograr con nuestras reivindicaciones los mejores resultados, sin perjudicar a terceros.

¿En la estrategia de futuro de la FAVLH hay la integración de la totalidad de AAVV de la ciudad? ¿Qué pasos consideras que hay que seguir para hacerlo realidad?

Sería ideal, las puertas están abiertas, pero la integración de las AAVV ha de ser voluntaria con la convicción de que la unión nos hace más fuertes. Nuestra estrategia: consenso y trabajar para el bien común.

La diferencia entre una AAVV y una plataforma o una ONG, es que mientras éstas, se enfocan en temas o colectivos específicos, las AAVV se dedican a la comunidad entera, por el bien común.

En el pasado las AAVV fueron la punta de lanza de las reivindicaciones sociales. Esto se perdió en los primeros años de gobiernos democráticos, pero la ciudad en lugar de ir mejorando ha ido empeorando. ¿Se puede hacer una autocrítica de la FAVLH al respecto? ¿Cambiaréis esta dinámica en el futuro inmediato?

Se puede y se debe hacer autocrítica y de hecho la hacemos continuamente. La FAVL’H está llevando a cabo un intenso trabajo para mejorar la ciudad y conseguir de las instituciones las mejores condiciones para sus habitantes. Con reuniones y campañas de reivindicaciones; contra la brecha digital, con propuestas sociales, urbanísticas, medioambientales como eliminar el ruido y desamiantar la ciudad; por la vivienda, convivencia, seguridad etc.

 Llevamos años ayudando a los usuarios de manera personalizada, cada martes en un CAP y hospital diferente, para presentar y registrar las reclamaciones por deficiencias en la atención médica, haciendo seguimiento, con copia a la Defensora del Pueblo. Sistema que está resultando más útil que el pasacalles con la pancarta y megafonía tradicional. Además, nos reunimos periódicamente con los responsables de la Sanidad Pública para proponer y exigir mejoras, mediante informes y presencialmente.

 En cualquier caso, nuestra dinámica ha sido, es y seguirá siendo, recoger las quejas y propuestas de la ciudadanía, para trasladarlas a las instituciones responsables, en los términos más adecuados, con propuestas cabales.

 Aunque las manifestaciones con pancartas y megafonía sigan siendo una herramienta válida, el movimiento vecinal ha evolucionado para ser más efectivo. Encontrar soluciones sostenibles y a largo plazo, requiere un enfoque menos confrontativo. Ahora, los cambios en lacomunicación y el aumento de la complejidad de los problemas, requieren propuestas razonables, diálogo asertivo y negociación con las autoridades y los actores afectados.

 En cuanto a que la ciudad ha ido empeorando, será en algunos aspectos, pero también ha mejorado en otros muchos. Se han de ejecutar los compromisos pendientes de toda la ciudad y transformar lo que haga falta en aras de sacarle el máximo partido a los 12 km cuadrados en los que habitamos 300.000 personas, hecho que obliga a optimizar el uso del suelo y los recursos urbanos, para hacer la ciudad más eficiente, sostenible y habitable, y en la que la población tiene un papel crucial que cumplir, si quiere mejorar su ciudad y su bienestar.

*Podemos celebrar que este año, la Confederación Estatal de AAVV (CEAV) de la que formamos parte, haya conseguido al fin, que el Congreso de los Diputados apruebe por amplísima mayoría, una proposición (PNL) qué urge al Gobierno a reconocer el papel del movimiento vecinal en la llegada y desarrollo de la democracia. Este reconocimiento  contribuye así a saldar en parte, la gran deuda histórica que la democracia española mantiene con el movimiento vecinal.

Entrevista a Manuel Domínguez, portaveu del Grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem

Manuel Domínguez (L’Hospitalet, 1965). Vaig néixer al barri de la Florida, on vaig viure més de 25 anys. Ara visc a Santa Eulàlia. Professor de secundària durant 32 anys, la meitat dels quals a un institut de Collblanc. Aficionat a la història local, he fet més de 20 publicacions sobre el passat i l’actualitat de l’Hospitalet. Vaig ser president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet durant 11 anys. Regidor del Grup L’Hospitalet En Comú Podem des del 2023.

Quina és la teva anàlisi de la situació de la ciutat?

La situació de la ciutat es d’emergència. Miris el tema que miris la seva situació és d’emergència. Hi ha problemes gravíssims que posen en perill els drets bàsics de la població: si parlem de la emergència educacional estem parlant que es posa en perill el dret a l’aprenentatge, no s’està garantint. Altra emergència es la de l’habitatge, hi ha molta gent que no te garantit un sostre digne i altres persones estan a punt de perdre’l. També tenim el problema de la convivència al carrer, som a prop que es produeixin enfrontaments. La neteja, una altre emergència, hi ha molta brutícia als carrers i es poden produir problemes de salut. La climatologia, no existeixen refugis climàtics suficients… Tots aquest temes i molts altres són emergències i posen en perill a la població.

Quins són els dèficits que té l’Hospitalet?

Fonamentalment, dèficits d’espais públics. Sortim al carrer i no hi ha espai. Això crea friccions per que el nen que juga a la pilota molesta a la persona que està asseguda en un banc, que vol tranquil·litat, però el nen que vol jugar no te espai. Així como els joves que volen posar musica i els agrada ballar: tampoc tenen espai per desenvolupar la seva activitat.

Hi ha un problema d’espais verds. No n’hi han. L’Hospitalet té poc més de cinc metres quadrats per habitant quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) aconsella que siguin entre deu i quinze. La nostra ciutat està molt per sota respecte a altres ciutats. A més, aquestes zones haurien de tenir unes característiques que les convertissin a la vegada en refugis climàtics. Ara mateix només n’hi ha tres, quan hauria d’haver un per cada barri.

Una altre dèficit que té la ciutat és el de les escoles. Estem per sobre de totes les ràtios d’alumnes per aula respecte a la normativa i de la mitjana que existeix a Catalunya. A l’Hospitalet s’han hagut de crear aquests grups extraordinaris que es diuen “bolets”: 29 en total. Amb la creació d’aquestes aules es carreguen altres que tenien un objectiu diferent i, d’aquesta manera, queden anul·lades algunes per psicomotricitat, música  audiovisual o altres activitats. I d’aquesta manera, s’està perjudicant la qualitat de l’ensenyament de l’escola. L’Hospitalet necessita, ara mateix, 4 escoles de primària i una de secundària per cobrir aquests dèficits.

Ja no parlem de les escoles bressols que tots les autoritats educatives consideren fonamentals. No tenim una nova escola bressol des del 2011.

Si toquem el tema del patrimoni també estem fatal. A l’últim ple vam demanar que el (Pla Especial de Protecció del Patrimoni) PEPP es posés en marxa, així com les subvencions per la rehabilitació del patrimoni protegit i la senyalització del que existeix, entre altres temes. Tot està aturat.

La mateixa maquinària de l’Ajuntament també està en situació d’emergència per falta de braços. Hi ha limitacions normatives i legislatives, aprovades en el seu dia pel PP, per fer créixer la plantilla. Estem en una situació desesperant a nivell intern de l’Ajuntament. Suposant que el govern municipal vulgui fer coses, té la maquinària administrativa paralitzada.

Durant els dos darrers mandats, els Comuns han arribat a un acord amb el PSC local per als pressupostos. Quina és la teva valoració?

No estem satisfets. Tenim una sensació de decepció. S’han aconseguit coses però insuficients i així ho hem traslladat al govern municipal. Teníem un tema cabdal: el de l’habitatge, i encara està pendent. És veritat que per què es produeixi una inversió en habitatge s’ha d’aprovar el Pla de l’Habitatge. I aquest no s’ha aprovat encara. Estan aprovades, només, les conclusions de la Taula de l’Habitatge. Nosaltres el que diem es que s’hauria de haver aprofitat el ple de juliol per tirar endavant aquest Pla. Quan s’aprovarà? Aquest és un tema central del Pacte. La resposta dels socialistes és que haurem d’esperar a que després de l’estiu es posi en marxa el Pla de l’Habitatge i també la legislació sobre els pisos turístics.

Creus que s’han aconseguit coses amb aquest pacte? És suficient?

Estem aconseguint, això sí, que la pressió fiscal no augmentés com deien que farien. I volem que es mantingui igual pel proper any. Pujar l’IBI i que després no es pugui executar el pressupost, és inexplicable.

Un altre aspecte positiu es que s’hagin paralitzat els expedients de nous blocs turístics. També s’han donat més subvencions a alguns centres culturals. Però el tema principal és l’habitatge i s’ha de veure com evoluciona. Ha d’haver una voluntat real d’un canvi.

Com quedaran els pactes pels propers mesos?. S’han de aprovar les ordenances i els pressupostos.

Ja veurem. S’ha de negociar. Si hi ha alguna possibilitat d’acord, nosaltres farem les nostres contrapropostes. No s’ha de donar res per suposat. I evidentment, tot dependrà també del compliment dels pactes anteriors.

De moment, el compliment dels pactes es baix. El primer es l’habitatge, després segueixen pendents temes com els menjadors del casals d’avis, la senyalització del patrimoni, etc.

Com veieu l’actitud del nou alcalde amb el vostre equip?

L’actitud, en general, és dialogant. Sobretot hem parlat amb l’equip de govern, però poc amb l’alcalde. Tenen una actitud receptiva. Però després hi ha coses secundàries sobre les que es mostren inflexibles com, per exemple, tot el tema de la celebració del Centenari. No hagués costat res haver-ho comentat una mica.

Un altre tema és el de la participació ciutadana. Un tema que aquest equip no porta bé. No costa res ser més flexible i donar veu a les entitats als plens o als consells de districte. Hi ha contradiccions en les seves actituds.

Creus que l’Hospitalet hauria de tenir un creixement zero?

Si. No només això, sinó que hauria d’haver un decreixement urbanístic. La causa principal de la majoria dels problemes és l’aglomeració urbanística. Ja existeixen molt poques zones no urbanitzades. Hauríem de guanyar espais, zones lliures i verdes, amb menys blocs.

La sensació de molts veïns és que falten molts equipaments…

El govern hauria de mirar quants equipaments es poden fer en edificis ja existents, alguns d’ells patrimonials. Que fem a Can Trinxet, Cosme Toda, Albert Germans, a la reserva d’espais i de sol que hi ha a la carretera del mig? El Biopol, per exemple, es pot fer a la zona industrial. En canvi, estem en contra del PDU, perquè suposa tot el contrari del que necessitem que són menys blocs i més zones lliures.

El futur del Samontà creus que s’està executant de manera correcta? I de l’Hospital General de l’Hospitalet?

El Samontà es l’emergència de l’emergència. Cal una actuació profunda. Encara no sabem gairebé res del que està projectant l’actual Consorci. Volen posar al front d’aquest projecte una persona del món social, no urbanístic, i donar-li un caràcter social a aquesta intervenció, però el que s’està anunciant és tot el contrari: un bulevard de nord a sud. Ja veurem.

El Consorci del Samontà, de moment, és un gran enigma i només el govern està intervenint en aquest tema. Seria necessari que els membres de l’oposició també participessin en el seu desenvolupament, però no es així. El Samontà ocupa Collblanc, La Florida, Les Planes i Pubilla Casas i, en un altíssim percentatge, ja està tot construït. El primer que s’ha de mirar és la qualitat de l’habitatge i la seva dignificació i evitar que la gent visqui en habitacions com el que passa ara. Nosaltres no estarem d’acord mai en tirar blocs i expulsar gent perquè son pobres i foragitar-los a un altre lloc.

Una altra cosa és el futur de l’Hospital General, que es troba precisament en aquesta zona. El que està clar és que aquesta part de la ciutat necessita un centre sanitari de referència i s’ha de substituir l’actual Hospital General per un de debò; no només reformar l’actual. Es podria construir en el mateix terreny que ocupa ara. Ja veurem com se soluciona tot davant la proximitat del Clínic, però pensem que no se solucionarà bé. També seria una bona idea que una part del Clínic fos destinat a cobrir les necessitats dels ciutadans de la zona nord de l’Hospitalet. L’hospital de Bellvitge no pot acollir les 150.000 persones de la zona nord perquè això hauria de comportar un increment d’habitacions, quiròfans, consultes, urgències, etc., i no hi ha capacitat per ampliar això en aquest hospital.

En els propers mesos vindrà l’aprovació de les ordenances i dels pressupostos. Quina serà la vostra actitud?

Negociar, dialogar… Dialogarem… Però tot dependrà del compliment dels pactes anteriors

Quina serà, en l’immediat futur, la política dels Comuns cap als socialistes?

Nosaltres continuarem fent oposició i estarem oberts a la negociació i a arribar a acords si son bons per la ciutat. Però tot passa pel compliment dels acords anteriors. Si al final de l’any es manté aquest nivell d’incompliment, per exemple a l’entorn de l’habitatge, la possibilitat d’arribar a acords és redueix.

Com veus el futur?

Es poden posar les bases perquè l’habitatge millori, i d’aquesta manera tindrà un impacte important per la ciutat. Però no depèn de nosaltres sols sinó també de las normatives que s’aprovin a nivell general sobre el lloguer dels pisos i les propietats. Si es persegueixen tots aquests pisos turístics il·legals, de temporada, això tindrà un impacte. Hi ha problemes de convivència en el carrers i s’ha de regular l’ús del espai públic, però en la situació de falta d’espais públics es generen aquests conflictes.

Si fem polítiques progressistes, favorables a la majoria social, el futur serà millor. Tindrem una ciutat més amable, segura, verda i saludable.

Com veus el creixement de l’extrema dreta?

Evidentment és una realitat, té molts mitjans de comunicació favorables com Antena 3, Telecinco, la Cuatro, la Cope, i molts diners per dominar les xarxes socials, que li estan fent la propaganda i no s’han d’esforçar gaire. Aquí a la ciutat, per exemple, VOX no té una gran activitat política. No els cal. Per això és molt important no normalitzar la presència dels partits de l’extrema dreta. Ja s’està veient el que està passant a Torre Pacheco, on l’aparell judicial no està denunciant les publicacions de VOX i altres grups neonazis, que han provocat actes delictius com els que acaben de passar a la vista de tothom. El feixisme no es pot normalitzar i els mitjans de comunicació no poden contribuir-ne.

Quin serà el paper dels Comuns?

Com fins ara. La defensa dels drets de la classe treballadora, la defensa d’un model sostenible per a no generar més caos climàtic, de lluitar per un major repartiment de la riquesa, pels drets socials bàsics i les llibertats i la democràcia. Tot això traduït a la ciutat és defensar el parc de l’Alhambra, lluitar per l’Hospital General, que la gent pugui dormir a casa seva i no tenir una festa al seu carrer cada nit, que hagi neteja dels carrers, intervenció immediata quan hi ha un problema d’habitatge… en definitiva, garantir drets.

Entrevista amb Toni Garcia, president del Centre d’Esports l’Hospitalet

Nascut a l’Hospitalet de Llobregat (1973), ha estat vinculat des de jove a diferents entitats i moviments socials de la ciutat. Ha estat regidor de l’Ajuntament de l’Hospitalet i diputat de la Diputació de Barcelona (2015-2023). A la Diputació, en el mandat 2015-2019, va ser diputat delegat d’Igualtat i Ciutadania. President del Centre d’Esports l’Hospitalet des del 23 d’abril d’aquest any. Soci del CB L’Hospitalet, el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i del Foment de la Informació Crítica. Soci de la Creu Roja de l’Hospitalet ostentant la 3a vicepresidència (febrer 2025), entre d’altres entitats i associacions.

Del món polític a l’esportiu. Per què aquest canvi?

En realitat, no es tracta d’un canvi. Des de ben jove he estat vinculat a l’esport: primer en equips de l’escola, de l’institut i del barri, després al Consell Esportiu i als Jocs Escolars com a àrbitre. Alhora, també he participat activament en diverses entitats de la ciutat, en àmbits molt diferents.

Quins elements comuns consideres que es poden trobar en tots dos àmbits pel que fa a l’Hospitalet?

Tant la política com l’esport tenen una gran capacitat de transformació social, fomenten la cohesió i són eines poderoses per treballar per una ciutat millor.

Quines serien les raons per les quals t’has prestat a presidir el CE L’Hospitalet?

Estimo el club, conec el seu potencial i crec fermament que pot tenir un paper més rellevant, no només a la ciutat, sinó a nivell català i estatal. És un projecte que neix de de l’estima per l’Hospi, amb figures com Jordi Alba, un hospitalenc i gran futbolista que porta la ciutat al cor, o Thiago Alcántara, reconegut internacionalment. També comptem amb perfils destacats com Òscar Pierre o Gonzalo Álvarez, i companys com Òscar Milla i Roger Cabezas. Som persones amb trajectòries diverses però amb un objectiu comú: portar l’Hospi a l’elit del futbol.

Com definiries el moment actual del CE L’Hospitalet tant a nivell esportiu com institucional?

Estem en una etapa de transició, posant els fonaments per fer un salt qualitatiu. Hi ha il·lusió, ambició, responsabilitat i moltes ganes de treballar perquè l’Hospi arribi on es mereix: entre els grans del futbol, com correspon a la segona ciutat de Catalunya.

Quins són els principals objectius del club per aquesta temporada? On t’agradaria veure el club d’aquí a cinc anys?

Volem que l’afició torni a gaudir amb el primer equip i assolir l’ascens desitjat. Pel que fa al futbol base, treballem per formar esportistes i persones, millorant els entrenaments, potenciant el futbol femení, els equips inclusius i la secció de veterans. En 10  anys, volem veure l’Hospi a l’elit del futbol però també, sent un referent en formació, valors i estructura de club.

Quina és la salut econòmica del club en aquests moments i quines perspectives d’ingressos i finançament contempla la nova Junta?

La situació econòmica no és bona, però hi estem treballant. L’objectiu és establir una base econòmica sòlida que permeti saldar el deute intern i generar noves vies d’ingressos, sempre equilibrant ambició esportiva i responsabilitat financera.

Esteu treballant en noves fórmules de finançament o captació de patrocinadors?

Sí, estem centrats en captar nous patrocinadors i establir vincles amb el teixit empresarial local per fer créixer el projecte.

Quina importància dones al futbol base i a la formació de joves talents?

És un pilar fonamental del club. Apostem per la formació integral: esportiva i personal. El futur de l’Hospi passa pel futbol base, per tenir el màxim de jugadors de la casa al primer equip i per la col·laboració amb altres clubs de la ciutat.

Hi ha projectes de millora de les instal·lacions o d’ampliació del club a curt termini?

Sí. Treballem per millorar unes instal·lacions que són de l’època olímpica i que han d’adaptar-se a les necessitats i reptes del segle XXI.

Abans de presidir el CE L’Hospitalet, vas tenir una trajectòria destacada en la política local i nacional. Com valores aquella etapa?

Va ser una etapa molt enriquidora, en la qual vaig poder contribuir a millorar la meva ciutat des de les institucions.

Quins valors o aprenentatges de la política aplicaràs ara en la gestió esportiva?

Treball, compromís amb la gent, transparència i esforç. Són valors essencials tant en la política com en l’esport, i han de servir per millorar la qualitat de vida de les persones.

Creus que el fet d’haver estat regidor i diputat et dona una visió més àmplia del paper social dels clubs esportius?

Sens dubte. Aquestes responsabilitats m’han permès conèixer de prop la realitat dels clubs, les seves dificultats i el seu potencial. Els clubs són molt més que entitats esportives: són espais de convivència, educació, igualtat i integració, amb equips humans que treballen incansablement per fer una societat millor des de l’esport.

Com és la relació actual amb l’Ajuntament i les altres entitats esportives de la ciutat?

La relació és bona i constructiva. L’alcalde David Quirós coneix de primera mà les necessitats de l’esport de la ciutat i de l’Hospi. Hem notat un canvi positiu: és un alcalde proper, dialogant i compromès amb millorar l’esport i les instal·lacions de la ciutat. Volem treballar plegats amb l’Ajuntament per reforçar el paper del CE L’Hospitalet, la millora de l’esport a la ciutat i col·laborar activament amb totes les entitats esportives de l’Hospitalet.

Quin paper creus que ha de jugar el CE L’Hospitalet dins la comunitat?

Un paper actiu, compromès i proper. Volem ser un club de referència, arrelat als barris i a la ciutat, que promogui valors i que contribueixi al benestar de la comunitat.

Com treballeu la inclusió, la igualtat de gènere i l’accessibilitat dins el club?

És un compromís ferm. Defensem la igualtat d’oportunitats, tenim equips inclusius, més de 200 jugadores, i organitzem formacions i xerrades que reforcen aquests valors.

Quin missatge voldries enviar a les famílies que dubten si inscriure els seus fills i filles a l’esport federat?

Ja sigui federat o escolar, el més important és que facin esport. L’esport és salut, educació i una escola de vida. Sempre trobaran un entorn segur, compromès i enriquidor.

Què representa l’Hospitalet per a tu, a nivell personal i emocional?

És casa meva. La ciutat on he nascut, crescut i construït la meva vida. L’Hospitalet és la ciutat que m’estimo i m’apassiona.

Quin paper pot jugar el club en l’exercici del sentiment de pertinença dels ciutadans?

Un paper clau. El CE L’Hospitalet és la principal entitat esportiva de la ciutat i un reflex del que som: cohesió social, diversitat, valors i esperit de superació.

Quin ha estat el moment més emocionant que has viscut com a president?

Sens dubte, el primer cop que vaig trepitjar el camp com a president. Va ser un moment carregat de responsabilitat i il·lusió. Però la veritat és que cada dia és emocionant poder presidir l’Hospi al costat de la junta, socis, simpatitzants, jugadors, tècnics i treballadors. És un honor.

Si poguessis definir el CE L’Hospitalet en tres paraules, quines serien?

Passió, compromís i ciutat.

Entrevista a la ex-regidora i ex-consellera d’ERC, Anna Simó

Nascuda l’any 1968 al municipi d’Els Alamús, al Segrià. Des de ben jove va créixer i residir a l’Hospitalet de Llobregat, a la comarca del Barcelonès. Llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, va fer un postgrau de planificació lingüística a la mateixa universitat. Va treballar al Consorci per a la Normalització Lingüística, on va tenir diversos càrrecs i ocupacions, com ara la de responsable de Ciutat Vella al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona. És membre de diverses entitats culturals i cíviques, entre les quals Ca la Dona i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

Va ser regidora de l’Ajuntament de l’Hospitalet entre juny i desembre del 2003. Ha estat Consellera de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya (2003-2006), vicepresidenta primera i secretària primera del Parlament de Catalunya (2015-2018), presidenta del Consell Escolar de Catalunya (2018-2021) i Consellera d’Educació del 13 de juny de 2023 al 12 d’agost de 2024.

Com a regidora que va ser de l’Hospitalet (juny 2023-desembre 2003), actualment quina visió té de la ciutat?

Com a exregidora a l’oposició opinaré críticament sobre el govern municipal; respondre-ho ràpidament és impossible, i menys per a mi, que no m’agrada generalitzar, però destacaria que la inèrcia de tants anys sense alternança s’ha menjat les idees i l’empenta, el lideratge sobre els serveis públics que són competència municipal i l’autocrítica imprescindibles per estar al capdavant d’una ciutat com la nostra.

Com ex-diputada, veïna i membre d’ERC, com veu l’evolució de l’Hospitalet en els darrers anys?

En habitatge, per exemple, la ciutat ha acollit molts habitants que buscaven habitatge més assequible que a Barcelona, n’ha escopit uns altres que no podien pagar els lloguers existents i no ha planificat els creixements urbanístics amb els serveis públics suficients. No és fàcil trobar pastilles de sòl per a fer-hi escoles, en especial en els barris de la zona nord de la ciutat, però hi ha illes senceres de pisos nous a la resta de la ciutat amb famílies acabades d’arribar sense una previsió d’espai per a escoles bressol o  ampliacions d’escoles. Igual en el cas d’equipaments socials especialitzats, per exemple.

Quins són, en la seva opinió, els principals reptes socials, econòmics i urbanístics que hauria d’afrontar la ciutat?

Acollida; atenció, serveis i suport a les persones i famílies amb més risc de vulnerabilitat o amb més necessitats de suport (infància, persones amb discapacitats, gent gran, persones sense coixí familiar ni comunitari proper); fer la vida més fàcil i més productiva a comerços i mercats; el que he respost a la pregunta anterior. I n’hi ha d’altres.

Com es pot combatre la desigualtat entre barris dins del municipi?

No és una feina fàcil ni ràpida, millorar la vida als nostres barris; demana temps i recursos propis i de la resta d’administracions, però cal anar al fons de les causes i dels problemes i les limitacions perquè els canvis es produeixin. Cal ser proactiu, autocrític, escoltar els barris i la gent dels barris, i els tècnics que estan a peu de carrer, i els que fan recerca social i urbanística. Xapa i pintura no serveix, com tampoc fer les coses com sempre s’han fet.

Com a consellera d’Educació que va ser (juny 2023-agost 2024), com valora l’estat actual de l’ensenyament públic a l’Hospitalet? Quines mancances detecta en infraestructures escolars i suport al professorat?

Sistema tensionat, amb un creixement d’alumnat important tant en la preinscripció com al llarg del curs, amb falta de places i espais a la zona nord en especial, i que reclama en especial suport estable de professionals no docents: educadors socials, tècnics d’integració social, treballadors socials, d’atenció a la diversitat, tot el teixit social de l’entorn, les famílies. I amb molta gent als centres i als serveis educatius que es creu l’educació i els infants i les famílies (i amb gent que està cremada, també) i la seva missió educativa i comunitària: són pilars del present i el futur d’aquests infants i adolescents i les seves famílies. Però no poden fer-ho sols, cal que la conselleria (i el Govern sencer) i l’Ajuntament hi apostin.

Què proposa ERC per lluitar contra la segregació escolar al municipi?

Que depengui d’Educació: per començar, repensar les zones educatives, treballar les àrees de solapament entre les zones i fer un pla d’educació a temps complet a tot el municipi. Perquè hi ha molts problemes i part de les solucions que no depenen ni de la conselleria d’Educació ni de la regidoria d’Educació.

Coneix plans concrets per reforçar la formació postobligatòria i la connexió amb el món laboral?

L’orientació és clau. Orientadors als centres de formació de persones adultes i a l’FP, també, i aprovar i posar en marxa el decret d’orientació que vam deixar a punt en plegar a l’agost del 2024. Donar estabilitat i un paper en el sistema formatiu als anomenats centres de segones oportunitats. Un cop fet el mapa de l’FP de Catalunya, que marca on i on créixer i en què, continuar actualitzant-lo i treballar més junts Govern i Ajuntament, com hem fet puntualment.

Com es pot implicar més a la joventut en la vida pública i política de la ciutat?

Si jo ho sabés… Primer de tot, seria un bon inici plantejar-se de fer-ho, des del govern municipal i des de les entitats de la ciutat. Escoltant-la, no venent-li motos, ni des de la banalitat ni el consumisme. No fent veure que la joventut del teu partit polític o pròxima ideològicament és la joventut de la ciutat que parla: és una part de la joventut, però ni de bon tros representa a tota la joventut.

Considera que l’Ajuntament de l’Hospitalet funciona amb criteris de transparència i participació ciutadana?

No.

Quins canvis estructurals caldria fer per millorar el funcionament institucional?

El que he respost a la primera pregunta. I fer una anàlisi del que no funciona, per què, i dels canvis organitzatius i de cultura cal fer, per fases.

Com valora la relació entre el govern municipal actual i l’oposició?

No gaire bona, perquè el govern es pren com a atac personal el que és polític.

Creu que l’Ajuntament escolta prou les entitats i veïns en la presa de decisions?

Les que no combreguen amb ell, no gaire.

Quines mesures proposa ERC per millorar la convivència i la cohesió social a l’Hospitalet?

Això ho deixo per quan entrevisteu en Jaume Graells i els regidors del grup municipal d’Esquerra-EUiA. Jo no soc portaveu d’Esquerra de l’Hospitalet, no em pertoca.

Com es poden garantir serveis públics de qualitat per a tothom, especialment en barris amb més vulnerabilitat?

Gestionant bé els recursos disponibles, reforçant els serveis que no funcionen perquè estan saturats o perquè no se saben dirigir políticament. Tibant les altres administracions que hi inverteixin amb cap i eficàcia.

Hi ha una aposta clara per les polítiques feministes, interculturals o d’acollida?

No, no més enllà de polítiques de xapa i pintura o declaratives.

Què demanaria a la ciutadania per fer possible un canvi profund a l’Hospitalet?

Que ens impliquem en la ciutat on vivim, en la mesura que creguem que podem fer-ho; que pensem que votar és més útil del que ens pensem, i que els que vivim a la ciutat hem d’opinar sobre com volem que la governin els que deleguem perquè la governin. I que siguem crítics amb els populistes i els seus missatges, amb els que busquen un enemic entre els veïns a qui abocar-hi tota la ràbia d’allò que no ens agrada.

Joan Torres (L’Hospitalet, 1943)

Doctor Enginyer Industrial (1969). Diplomat en Enginyeria Ambiental (1975) AD IESE. Universitat de Navarra (2001)

Experiència professional. Enginyer Municipal de l’Ajuntament de L’Hospitalet (1979-1980). Tinent d’alcalde de l’Àmbit de la Via Pùblica de l’Ajuntament de Barcelona (1983-95). President de la Societat Municipal d’Aparcaments i Serveis (1983-95). Membre dels diferents òrgans directius de l’Orgnització dels JJOO92 (1986-92). Membre de la Comissió Superior de Seguretat Olímpica (1990-92). President de Transports de Barcelona S.A. (Metro i Bus) (1990-95). President del Institut Metropolità del TAxi i Ciutat Groga S.A. (1990-95). Coordinador del Pl Director de Seguretat del Gran Teatre Liceu (1995-1999). Coordinador de la Fundació del Reial Automòbil Club de Catalunya (1995-2004). President del Consell d’Administració de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (2004-2011). President de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (2007-2013). Membre del Patronat del Grup Sant Pere Claver (2014). Conseller de Renfe Mercfaderies (2018-2024. Membre de l’Associació Tres Quarts per cinc Quarts i soci de Foment de la Informació Crítica de L’Hospitalet.

Com veus la mobilitat en general a les grans ciutats?

Es necessari un canvi de model per la millora del clima i de la congestió urbana de les ciutats.

Quins canvis s’han de produir els propers anys o es produiran?

Crec que es potenciarà la mobilitat compartida i ecològica. Respectant o regulant la mobilitat essencial privada com les ambulàncies, els serveis d’assistència o el serveis imprescindibles (com un fontaner, un electricista, etc.) que necessiten els vehicles pel seu desplaçament i, evidentment, els taxis. Aquests desplaçaments s’han de considerar essencials, així com aquella mobilitat privada sense una alternativa real de transport públic.

Quina ha de ser la tasca de cada ajuntament en el seu municipi en aquest àmbit? o pot ser ha d’haver una política general a nivell metropolità?

Incorporar a nivell local els plans sectorials i els plans generals que correspongui, i seguir les directrius que marquin. Un exemple es l’ATM que té totes les dades de mobilitat per poder garantir els drets que té el ciutadà i poder marcar unes línies d’actuació. La llei de mobilitat sostenible que s’està fent a nivell estatal també marcarà les grans directius de modernitat en aquest aspecte.

Una de les millores a nivell metropolità que s’han fet per actuar contra el canvi climàtic han estat les Zones de Baixes Emissions. Un èxit de control, perquè s’han detectat molts turismes, camions, furgonetes…que contaminaven. Contràriament, i des d’un punt de vista social, hi ha hagut contestació i unes quantes accions jurídiques. Ja que si se sabia de la existència d’aquests vehicles perquè existien dades del parc automobilístic, com és que no es va fer un Pla Renove per la seva substitució?

Com a ciutadà de l’Hospitalet, com veus la mobilitat a la teva ciutat?

Això va pels barris. No és el mateix el barri del Centre que els barris del Samontà o la mobilitat fronterera de la ciutat, perquè en uns casos es gestiona aquí i en d’altres ha de ser gestionats pels diferents ajuntaments implicats. En general, jo no veig congestió en els carrers de l’Hospitalet. Ni tampoc gaire problemes en les àrees de càrrega i descarrega. Però és imprescindible estar atents a les tendències.

Com ha evolucionat la mobilitat a la ciutat en els darrers 10 anys?

La manera com evoluciona la mobilitat, va molt lligada al creixement de la demografia de la ciutat. L’Hospitalet ha de fer una reflexió de creixement demogràfic zero. Hi ha barris molt densificats com La Florida, Pubilla Casas (tot el Samontà) que tenen xifres de més de 54.000 habitants per kilòmetre quadrat. Són els barris més densos de tota Europa. I per rehabilitar aquests barris s’ha de demanar ajut a Europa. És, clarament, un problema europeu  Només amb l’ajut local, autonòmic o estatal no ens en sortirem. Sempre que hi ha hagut un creixement de Barcelona ha repercutit en els municipis històrics del seu entorn.

Quin creus que són els reptes específics de l’Hospitalet?

La densitat extrema y la desigualtat social d’alguns barris, a nivell de planificació. Saber que s’ha de fer amb els polígons industrials mig abandonats. Perquè el repte no serà transformar la carretera del Mig construint més habitatges. Per exemple, una idea podria ser una Factory, amb la lògica que té disposar d’un aeroport i una xarxa de comunicacions molt a prop: la mateixa idea que va haver per crear i transformar una part de la zona industrial en el que s’anomena Districte Cultural. Hem de pensar que les noves industries que apareixen no contaminen, ni fan soroll. Ja no existeixen La Farga i altres industries com hi havia abans a la ciutat.

Quin paper hi ha de jugar l’Hospitalet dins del sistema de transport de l’àrea metropolitana de Barcelona?

Participar com Ajuntament en els òrgans executius i decisius allà on es dibuixen els gran eixos en el camp del transport, com l’Autoritat Metropolitana del Transport, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació i Generalitat (metro, rodalies…)..

Creus que s’estan prenent prou mesures per millorar el transport públic de l’Hospitalet?

L’oferta que existeix a l’Hospitalet és molt gran. Només s’ha de mirar el mapa de la ciutat: metro, ferrocarrils, autobusos, tramvia… en un bon nivell de fiabilitat, freqüència i intermodalitat notable. El problema està en la circulació mar-muntanya. Hi ha la línia 9 però queda molt apartada i la única solució són les línies d’autobusos. Hi ha una bona flota, però amb el problema que han de creuar una xarxa de carrer estrets que el resta velocitat. Però jo crec que és acceptable l’oferta que existeix.

Quina és la teva opinió sobre l’ús de la bicicleta i els espais de vianants a la ciutat?

La bicicleta es un actor més de la mobilitat sostenible i assequible. Ha estat molt important la implicació de l’Administració pel creixement del seu ús, com ha estat crear espais segregats com ara els carrils bicis o, per exemple, el mateix lloguer de bicicletes que es un estímul per a la seva utilització. Ara bé, la bicicleta no és un element disruptiu del tràfic però si és exemplar de del punt de vista de la salut i esport. La bicicleta metropolitana ja ha iniciat el seu recorregut imparable i pot ser un bon complement.

Creus que s’està fent prou per reduir la dependència del vehicle privat?

És més fàcil canviar lleis, que canviar hàbits. I el cotxe privat, sobre tot a les grans ciutats, ha deixat de ser “l’amo” de la xarxa viària. Quan jo vaig entrar a l’Ajuntament de Barcelona el cotxe era “propietari” dels carrers. Ara ja no ho es. La creació de les zones blaves o verdes, l’augment de la disciplina i del cobrament de les multes ha estat molt important. Però veritablement, el problema actual de Barcelona són els vehicles de la gent que va i bé cap la capital i tot l’Àrea Metropolitana principalment, sense cap alternativa real de transport públic. L’alternativa es el transport ferroviari, però amb la situació en que es troba, encara tenim per uns anys…

Quina visió tens del futur de la mobilitat a l’Hospitalet a 10 o 20 anys vista?

L’Ajuntament ha d’adaptar-se a la normativa, a la legislació i a les directrius. Aviat sortirà la llei de la mobilitat a nivell Estatal que permetrà concretar quines son les prioritats per lluitar contra el canvi climàtic i contra la contaminació. També marcarà l’organització i planificació del transport on els usuaris podran disposar d’un lloc on hi haurà tota la informació sobre el transport

Com pot la tecnologia (apps, mobilitat elèctrica, dades obertes) ajudar a millorar la mobilitat urbana?

El que es pot mesurar es pot explicar, i el que es pot explicar es pot gestionar i el que es pot gestionar es pot regular. Per això es necessiten les noves tecnologies (comportament social, legal) que seran les grans aliades per la planificació i la gestió de la mobilitat.

Quin paper haurien de jugar els ciutadans en aquest procés de transformació?

L’element de la participació ciutadàna és fonamental. La participació reglada, organitzada i informada i amb capacitat de decisió. Aquest és el millor prescriptor en el canvi d’hàbits.

Fotogafía de portada, font: La Vanguardia, 13 juny 2020