Más de 3000 mujeres han pasado durante 2023 por los locales de la asociación Mujeres Pa’lante que, como ellas se definen, son un grupo de mujeres de diversos países de origen que ”hemos decidido crear un espacio para encontrarnos, reconocernos, acompañarnos, ser solidarias entre nosotras y encontrar un camino común para conseguir un mundo mejor y más justo para todos y para todas”.

L’Estaca ha estado hablando con Bea Cantero, una de las responsables del centro, quien nos ha explicado que “llevamos 16 años de existencia” y “todo empezó por la inquietud de unas mujeres de Colombia que formaban parte de una asociación, denominada Maloka que trabajaba por la paz”. La problemática de la mujer quedaba un poco diseminada con otros temas y se vio la necesidad de constituir un grupo específico que tuviera en cuenta esta visión de género.

“Empezamos a andar realizando unas encuestas en un locutorio a distintas mujeres procedentes de otros países para saber cuáles eran sus necesidades. Las mayores preocupaciones de ese colectivo eran los temas legales, la situación socio-laboral y sobre todo, la acogida psicológica”. Bea Cantero es chilena, llegó a Barcelona en el año 2001 y comparte su trabajo de profesora asociada en la Universidad Autónoma de Barcelona con las tareas de voluntariado en la entidad.

“Una de las primeras tareas que realizamos fue la acogida, que contempla esos tres aspectos que se destacaron en las entrevistas (asesoría sociolaboral, legal y psicológica)”, dice Bea.

“Empezamos a funcionar —nos comenta— en Bellvitge y después en la calle LLobregat de Collblanc en una casa denominada Sense Fronteres, compartiendo la entidad con diferentes colectivos, sobre todo de América Latina”.

“Fuimos creciendo y pronto nos dimos cuenta de que necesitábamos más espacio, de modo que hace ocho años nos instalamos en este local, en la calle Cruz Roja”, nos explica. “Instruimos a las personas que acuden al centro en los derechos de ciudadanía para que sean mujeres activas y practiquen su empoderamiento en el día a día. La línea de fondo de esta trayectoria es la interculturalidad y también la lucha contra el racismo y la xenofobia”, comenta la promotora.

El trabajo que se hace en “la Casita”, como se denomina coloquialmente el local, es muy amplio: cursos, talleres… todo ello con el objetivo de integrar a las mujeres que se encuentran en momentos difíciles y que tienen que afianzar su vida, muchas veces solas: “el racismo está en muchas ocasiones acompañado por el desconocimiento”, afirma Bea.

A veces, nos explica, buena parte del trabajo es simplemente de asesoramiento, de ayuda para acceder al sistema sanitario, sobre los recursos a los que tienen derecho y en un gran número de casos se trata de trámites puramente administrativos. Pero en otros casos, “también nos ocupamos de dar orientación para regular su situación: hay migrantes que han venido y han estado hasta tres años para normalizar su vida”, afirma Bea.

En otro orden de cosas, Mujeres Pa’lante trata el autocuidado  de las mujeres con un conjunto de actividades que desarrollan con ese fin (yoga, baile…). El local permanece abierto de lunes a viernes de la 10 de la mañana hasta las 7 de la tarde y siempre hay una persona que atiende. Hay un pequeño ropero, una biblioteca, e incluso en ocasiones ha servido de refugio urgente para alguna persona que lo ha necesitado. Hay diferentes aulas donde se imparten las clases y diariamente se desarrolla una gran actividad.

Otro de los aspectos importantes de esta asociación es promover y dar a conocer a las mujeres sus derechos laborales: “España ratificó la ley para que las trabajadoras del hogar tuvieran derecho al paro, tal como defiende la OIT en su artículo 189 y eso es lo que venimos explicando reiteradamente, porque muchas mujeres trabajan en ese sector”, explica. Y también se hace hincapié en los derechos que tienen muy limitados las mujeres inmigrantes: “estimo que sólo un 30 por ciento puede ir a votar”, nos explica Bea.

Como que la brecha digital es muy acuciante entre este colectivo de mujeres, también se imparten cursos de informática en la Torre Barrina, en el parque de La Marquesa. Y ahora mismo se está aplicando un programa en torno a la violencia de género, porque es un tipo de situación muy sensible para este colectivo: “este tipo de agresiones es más grave y más oculto en las mujeres procedentes de países extranjeros. Y no es normal que la violencia de género golpee con más fuerza a las mujeres migrantes” —comenta Bea—. “La relación es muy escasa con otras personas, no conocen a fondo las posibilidades que existen para evitar estas situaciones, el tema de la lengua también es un obstáculo, y sobre todo uno de los elementos más influyentes es el económico, que actúa como forma de chantaje y que crea dependencia”, nos señala. “Por medio de una serie de cursos promovemos que este colectivo se conciencie de la situación en que vive —dice Bea—, distinta a la de las personas nativas que pueden acceder fácilmente y de hecho acceden, a las redes de apoyo.”, sentencia Bea.

El centro está gestionado por una serie de personas, principalmente mujeres, voluntarias y promotoras, que han accedido a través de unos cursos teórico/prácticos. De forma permanente son 10 personas, pero entre todo el colectivo que imparte todo tipo de cursos y las que se encargan de las gestiones, son un total de 30. Tienen otro local cercano donde se realizan atenciones más privadas y personalizadas, y en el resto de Barcelona, cuentan con dos recintos más.

L’Hospitalet cuenta con el CAID (Centre d’Atenció i Informació a la Dona), dependiente del ayuntamiento pero, según Bea, actualmente está sobrepasado en su capacidad de atención para este tipo de casos de violencia de género. “Hemos pedido, a través del Espai de Ciutadanía, que el ayuntamiento destine más recursos para este centro”, afirma Bea.

La asociación Mujeres Pa’lante sobrevive, además del esfuerzo de las personas que colaboran de forma altruista, con aportaciones de la Generalitat de Catalunya, del ayuntamiento de Barcelona y de la Diputación que “nos permite contratar a algunas personas”. Mientras tanto, la ayuda del Ayuntamiento de L’Hospitalet “es muy escasa y precaria y genera además una gran carga administrativa”, según nos cuenta.

La entidad participa también en un proyecto promovido por la Generalitat, ACOL, y eso les permite financiar una persona. Tienen una colaboradora que habla magrebí que las ayuda mucho para entenderse con el colectivo de mujeres árabes.

Como centro participan en diferentes colectivos que tienen como principal objetivo la lucha contra la violencia de género e incluso a nivel internacional también cooperan con otros colectivos similares a Mujeres Pa’lante.

A nivel estatal se incluyen en la Red de Mujeres Latinoamericanas y están  presentes en ocho comunidades autónomas: “compartimos las experiencias de cada centro y nos sentimos muy acompañadas. Es un trabajo muy gratificante”, sentencia Bea, quien señala además la importancia de establecer redes y sinergias.

Por último, nos hace una invitación a acercarse a la entidad y a hacerse voluntaria.

---

Entrevista a Júlia Portal, presidenta de l’AViV La Florida

Veïna de La Florida i defensora de la vida comunitària, Júlia Portal presideix l’Associació de Veïnes de La Florida als seus 24 anys d’edat. Declara en aquesta entrevista que “hem d’aprendre a construir espais Inter generacionals on tots puguem aprendre i també per assajar noves pràctiques comunitàries”. Fusiona la creativitat artística amb la consciència comunitària i el seu compromís profund amb la comunitat i la transformació social. La Júlia ressalta les pràctiques de resistència del barri de La Florida contra les polítiques municipals que intenten “higienitzar l’espai públic”. Júlia Portal va néixer al 1999 a l’Hospital de Sant Joan de Déu i des de ben petita confessa que l’agradava imaginar-se escenaris i històries fantàstiques que recollia en un munt de llibretes, sobretot a partir del dibuix. Ara presideix l’Associació de Veïnes de La Florida

-Se sent identificada amb el perfil de la seva generació Z?

La veritat és que no estic gaire al corrent d’aquestes terminologies, no sé quin és el perfil que se suposa que correspon a la generació X o Z. Tinc entès que es categoritza segons l’any de naixement i relacionen aquest fet amb la familiarització de l’ús de la tecnologia.

-Què és el que més li agrada del seu barri?

Allò que més m’agrada de La Florida son les pràctiques de resistència que les veïnes sabem exercir sobre l’espai públic. En un context en el que les polítiques municipals intenten higienitzar el carrer i treure’ns d’ell, encara ens queden moltes pràctiques, com el joc lliure dels nens i nenes al carrer, que contraresten aquesta construcció del carrer i de l’espai públic útil sota la mirada dels adults, homes.

-Què és el millor que té l’Hospitalet?

L’Hospitalet té moltes coses bones, però pensar en l’Hospitalet com a ciutat em porta pensar en la política municipal de qui la decideix, que no ens porta res de bó.

-Quin és el projecte en que vostè ha participat o participa a l’Hospitalet del que se sent més satisfeta? 

L’Associació de veïns i veïnes de La Florida es va legalitzar el 1976 i sempre ha estat molt vinculada a als Blocs Florida, així com a les reivindicacions de millores urbanístiques i d’ampliació de serveis, com a gran part del teixit associatiu de la ciutat. Amb el temps, l’associació va anar envellint i distanciant-se de la realitat canviant de la ciutat, així com passant a ser una corretja de transmissió de les polítiques municipals.

Al 2017 es va renovar la junta amb una clara aposta per reprendre el rol reivindicatiu de l’entitat; així, des de llavors, l’associació s’ha dedicat a repensar i reactivar el paper de les associacions veïnals, qüestionant el model de ciutat on vivim.

Amb la nova mirada de l’Associació de veïns i veïnes, s’activen accions i espais col·lectius per fomentar la vida comunitària, com ara la Xarxa de suport veïnal. Aquesta xarxa neix arran de la pandèmia per fer front a l’emergència alimentària; és una via d’acció comunitària per garantir el dret a l’alimentació amb la transformació del model de banc d’aliments tradicional. Encara immersos en les dinàmiques que ha marcat la pandèmia global, tot allò que l’esclat d’aquesta va deixar al descobert continua pendent de revisar: serveis públics infradotats i col·lapsats, comunitats més empobrides i vulnerabilitzades i uns ecosistemes ambientals al límit.

La conscienciació sobre els efectes que el paradigma hegemònic té sobre el planeta i les vides de la gent, en fa un moment propici per assajar nous models de suport: basats en els valors de l’economia social i solidària perquè puguin respondre als reptes enunciats i, alhora, consolidar l’articulació comunitària als territoris per reforçar el protagonisme del suport mutu i l’apoderament veïnal, posant en valor els sabers i les maneres de fer d’aquells grups i col·lectius més vulnerabilitzats. La Xarxa de suport social de l’Hospitalet va començar a treballar amb l’alimentació com a eix central però, en fer-ho, vam adonar-nos que el problema partia d’una necessitat econòmica a la qual no podem donar resposta com a ciutadans. Davant aquest escenari vam decidir assajar pràctiques comunitàries que poguessin generar economia, vinculades a la producció tèxtil, com la producció i estampació de bosses a través de la tècnica de serigrafia per vendre a fires, esdeveniments i altres ocasions festives.

-Participa o lidera projectes nous? Pot avançar de què es tracta?

La nostra idea és seguir recolzant espais col·lectius de cures, ara a través de la pràctica tèxtil, per respondre a les situacions de vulnerabilitat des d’una mirada integral, comunitària i ecològicament sostenible, on veïns i veïnes ens puguem auto organitzar per fer front a altres violències i exclusions (sanitària, habitacional i les provocades per la Llei d’estrangeria).

-Considera que la societat està en declivi moral i espiritual?

Depèn de la definició del que considerem moral i del territori sobre el que pensem. A l’occident allò moral respon a qüestions que no entenc ni m’interessen gaire.

-Esteu d’acord amb el binomi joves (genialitat) i grans (saviesa)?

És clar que no, a la gent no se li pot atribuir característiques només perquè pertanyin o se’ls pugui agrupar dins d’un conjunt social: hi ha joves savis i persones gran genials.

-Quina opinió li mereix el binomi joves inexperts-grans antics?

No comparteixo cap binomi, per la raó que he esmentat anteriorment.

-Considera que els grans s’han de retirar per deixar pas als joves?

Nooooo, considero que hem de ser capaces i aprendre a construir espais intergeneracionals on totes puguem aprendre i compartir sabers entre totes. Els grans que haurien de fer un pas enrere són aquells que consideren que ja ho saben tot i saben més que ningú, que no tenen voluntat d’incorporar nous aprenentatges perquè impossibiliten espais enriquidors per tothom.

-Se sent més còmode en ambients on es potencia la diversitat? També diversitat d’edats i no només de gèneres?

Si, em sento molt incòmoda en espais homogenis com la universitat, espais de segregació i especialització per un tipus de persones. En canvi, em sento molt còmoda en espais diversos, diversos en tots els aspectes, no només pensant en edats, sinó també en gènere, orígens, coneixements, etc.

-Apaga el mòbil o desconnecta de les xarxes socials durant determinats moments per recuperar la capacitat de concentració?

M’encantaria poder desconnectar del mòbil però això només ho faig el parell de setmanes que m’agafo a l’estiu per marxar fora del barri. Durant el transcurs de l’any m’és impossible, a part de les meves xarxes socials personals, a les que no li dedico gaire temps, porto les xarxes socials de 5 iniciatives/espais col·lectius del barri que no paren, són aquestes les que em requereixen estar contínuament pendent del telèfon.

-Quina opinió li mereix que les xarxes socials són l’actual heroïna (droga dura) que crea dependència?

No crec que les xarxes socials siguin la nova heroïna perquè l’heroïna no té res de bo. En canvi, les xarxes socials poden aportar-nos certs beneficis com l’accés a informació o poder comunicar-nos i establir vincles amb persones d’arreu del món. Ara bé, sí que és veritat que ens trobem en un moment en el qual el capitalisme ha aconseguit consolidar moltes eines per l’alienació de les persones i crec que el funcionament del mòbil, els aplicatius i tot allò que l’envolta, és un d’aquests aparells que funciona per mantenir-nos entretinguts i distrets de totes les violències que ens envolten.

-Quina crítica fa del món hipercapitalista? Considera que està tan accelerat i fora de control com els mateixos individus, sotmesos a mecanismes de poder que els converteixen en subjectes passius i acrítics?

El món necessita decréixer urgentment. La producció infinita, a la qual ens sotmet el sistema capitalista sobre un planeta amb recursos finits ,és insostenible i això condiciona les relacions d’acceleració de la gent a que ens trobem sotmeses.

–Considera que la globalització és excessiva o insuficient?

Crec que la globalització és una merda que acompanya al sistema capitalista neoliberal: consisteix en l’acumulació de capital per part de grups molt reduïts de la població, generant greus desigualtats socioeconòmiques i l’explotació i el maltractament de les persones i el món. Aquest sistema d’acumulació i producció salvatge de cap manera pot ser una opció viable per establir condicions de vida justes per tothom.

-Com reacciona quan té una bona idea i, no obstant, quan se l’explica als altres tothom reacciona amb frases que comencen amb «ja, però». «Ja, però això ho han intentat altres i els va sortir malament.» «Ja, però no et precipitis, deixa reposar la idea.» «Ja, però, i si no surt bé?»

Els comentaris pessimistes de les persones que troben inconvenients a tot no em paralitzen. Sé que es tracta d’una actitud a la qual ens sotmet el sistema, a la que la gent pot exercir resistència, sí, però no sé fins a quin punt tenim mecanismes i capacitats suficients així que no els sentiré com a culpables si no ho fan. Estem travessats per un munt d’impulsos que alhora que ens obliguen a estar contínuament actius i produint, ens fan pensar que mai és suficient i ens fan perdre el temps, generant sensacions molt contradictòries que esgoten moltíssim. Tot i així, jo intento ser d’aquelles que exerceix resistència, si vull fer alguna cosa, primer em pregunto per què, i si trobo que té sentit amb els meus valors i principis, m’esforço per fer-la.

-Què és per vostè el concepte de solidaritat?

La solidaritat és un concepte que està molt present a les nostres vides, però que s’ha descuidat, és utilitzat per pràctiques que no li corresponen i han aconseguit buidar-la de significat. La solidaritat és per a mi la construcció de vincles dins d’una comunitat que comprin el valor de la vida de totes les persones per igual, les relacions de cura recíproques de les quals hem parlat en una de les preguntes anteriors.

-En què basa principalment les seves decisions de consum? Relació qualitat/preu, altes prestacions, respecte mediambiental i social, etc.

Intento que el meu consum tingui a veure amb el que condiciona viure, alimentació i despeses de la llar, sobretot.

-Es planteja votar el 9 de juny a les eleccions europees? Perquè?

Sí, votaré sempre per principis ideològics per evitar un mal major. Encara que cregui que el meu vot no significa una participació realment democràtica, o almenys no tant com m’agradaria.

-Per la seva activitat, quins avantatges té pertànyer a la UE?

Per mi formar part de la UE pot resultar un problema per la democràcia, perquè el vot del poble no té el mateix poder que la resta d’institucions europees, que tenen una influència major, i personalment això no m’aporta cap avantatge.

-Quins seran els reptes de la seva professió a mitjà i llarg termini?

Ara mateix estic fent el màster de formació del professorat per poder donar classes a l’ESO i Batxillerat a l’institut. Si penso en aquest àmbit professional, el meu repte serà trobar-me amb un sistema educatiu que reprodueix el sistema amb una organització d’espais i relacions rígides que no són favorables per un aprenentatge dialògic que posi als alumnes realment al centre. Pensant en les possibilitats de canvi que puc produir dins dels marcs sistèmics establerts, el que proposaré serà oferir una pràctica docent molt més relacionada amb l’entorn en què viuen, de manera que pugui transmetre les competències de l’àmbit artístic que em marca el currículum relacionant-les amb el nostre context social, a necessitats i reivindicacions del territori per poder desenvolupar l’exercici crític, actiu i responsable de la ciutadania. Però això segur que serà tot un repte.

-Com és de complicat mantenir o preservar el patrimoni cultural en una època tan accelerada?

No és complicat mantenir-lo perquè visquem en una època molt accelerada sinó perquè els interessos econòmics exerceixen més poder que els interessos generals de la població, es el que causa l’acceleració.

-Quines són les principals característiques que ha de tenir un líder en qualsevol camp?

Si penso en lideratge vull pensar en la capacitat que té aquell que lidera per compartir o potenciar el lideratge de la resta.

-¿Què vol dir per a vostè l’èxit?

L’èxit es una malaltia del capitalisme.

-Quins valors manté d’altres emprenedors del passat?

Quins referents té al seu àmbit? La meva referent és sens dubte la meva mare, l’estimo i admiro moltíssim. Una dona que sempre ha treballat per millorar no només les seves condicions de vida sinó, en la mesura en què pogués, de la gent del seu entorn, dels veïns i les veïnes que conformen la nostra comunitat. És, sens dubte, el meu exemple a seguir.

-Se subestima el talent jove?

Existeix una mirada pejorativa i estigmatitzant cap al jovent i el que aquesta categoria compren, subestimant constantment les capacitats i idees que puguin tenir.

-Quins consells donaria a un jove que vulgui seguir els seus passos? Com motivar-los perquè lluitin pels seus somnis?

El primer que faria seria preguntar-li que li agrada, què no i què vol fer, per poder saber quina és la millor manera d’acompanyar-lo.

–Espanya és un bon país per emprendre?

El concepte d’emprendre en aquest context neoliberal capitalista respon a una categoria individual, que força relacions de competència i disputa. Em costa respondre la pregunta de si Espanya és un bon país per emprendre perquè no hauríem d’emprendre en un sistema que cuides les condicions de vida de tothom.

–Com l’afecta l’opinió pública?

En un món en el qual tot i tothom està exposat i els marges (la separació) entre el fet públic i privat s’ha tornat més difús, l’opinió pública presenta un escenari perillós. Més encara vivint un clima social tant sensacionalista com en el que ens trobem, on s’utilitzen els mitjans de comunicació per fomentar i perpetuar la reproducció d’estereotips i idees molt estigmatitzats i fragmentades.

-Veu vostè que el futur seguirà marcat per la polarització? Tem l’ascens dels extremismes?

No sé com serà el futur, però si continuem així, sí. La societat està molt polaritzada i a sobre amb un ascens d’extremistes d’ultradreta. És un panorama molt desesperançador, i trobo que està explícitament relacionat amb el sensacionalisme de l’opinió pública, però hem d’intentar pensar que aquest fet pot tenir una qüestió positiva. Les actituds més reaccionàries apareixen en oposició a la circulació de noves idees, en la defensa dels nostres drets, perquè és quan els opressors entenen que poden perdre els seus privilegis.

-Quin paper té en la seva activitat la intel·ligència artificial (IA) i quina evolució preveu al seu camp?

Mai he fet servir la intel·ligència artificial però al Màster que estic cursant he escoltat companys que deien que és capaç de generar situacions d’aprenentatge idèntiques a les que podria pensar qualsevol de nosaltres. És una idea que sol escandalitzar, però a mi sincerament no em preocupa gaire. Crec que la IA mai podrà reproduir processos de pensament complexos, en els que es posin en circulació diferents capacitats, idees, i sobretot de manera col·lectiva, que esdevenen aquells espais realment transformadors. Si un alumne pot copiar o dur a terme una tasca a través de la IA potser es perquè aquella tasca no està gaire orientada amb el procés d’ensenyament-aprenentatge que ell necessita, preguntem-nos per què no l’interessa dedicar-li temps i prefereix que li faci la IA.

–Ara hi ha menys oportunitats laborals que fa unes dècades?

No sé si ara hi ha menys oportunitats laborals que fa unes dècades, el que si puc dir és que cada vegada soc més conscient i em trobo amb més persones sotmeses a condicions d’explotació laborals.

-Quines tres coses es portaria a una illa deserta?

Una navalla, xarxa de pesca i mistos.

-A què és degut el fracàs escolar que assenyala l’informe PISA? A l’educació, què li falta i què li sobra?

L’informe PISA, el fracàs escolar i els bons o dolents resultats educatius no m’importen. No crec que siguin elements d’avaluació lògics de les competències dels més joves. Crec que el sistema educatiu, l’estructura i el funcionament dels centres educatius venen establerts des de fora i es corresponen al tipus de societats que els envolta, l’educació que reben els alumnes correspon a la reproducció de l’ordre social que interessa, que aprenguin a pensar i relacionar-se segons una determinada escala de valors i així ,de grans, pugui ser útil pel sistema productiu. El que vull dir és que el sistema escolar està íntimament lligat als interessos econòmics i polítics d’aquells que governen la societat, per això demanar un sistema formatiu útil, com penso que funcionaria millor, suposa demanar un canvi radical de societat, perquè no podem basar un sistema educatiu que formi als joves en valors que encara no tenim incorporats com a societat.

-Com veu la participació ciutadana a la política (del Baix Llobregat, de Catalunya i d’Espanya en general) actual? Creu que les noves generacions estan igual d’interessades en la política com les generacions passades?

Les noves generacions estan interessades en la política perquè la política és el que regeix la nostra forma de vida i ens importa què i com influeix. Ara bé, cada cop hi ha mecanismes més subtils però efectius de controlar la participació ciutadana. Les taules sectorials o altres espais de participació política a l’Hospitalet s’han convertit en espais consultius, on només participen entitats clientelars que des de fa anys s’han posat al servei del partit socialista per funcionar com a corretja de transmissió de les seves decisions. A l’Hospitalet no existeix una participació política real ni per les noves ni per les generacions anteriors.

-Les seves lectures són…

Les meves lectures depenen molt del moment en què em preguntis, però ara mateix són: El Libro Rojo del Cole de Jesper Jensen i Søren Hansen i La ciudad de los Niños de Francesc Tonucci

-Quin percentatge dels diners que obté els dedica a l’estalvi?

Tot i que porto un estil de vida molt auster, el meu sou no em permet estalviar gaire. Durant l’any m’esforço per reunir al voltant de 500 euros per fer un petit viatge a l’estiu, un parell de setmanes que necessito per renovar energies i tornar al barri arrelant-me amb més força. 

-Quina mena d’inversions realitza?

No duc a terme inversions de cap mena i mai m’ho he plantejat perquè aquesta relació amb els diners respon a lògiques neoliberals d’acumulació de capital que no m’interessen, vull i treballo perquè puguem mantenir relacions justes amb l’entorn i les persones.

-On viu i com? Pis de propietat, lloguer, amb els seus pares, habitatge compartit, habitatge individual, amb la seva parella, etc. Està hipotecada?

No cec en la propietat privada. Ara mateix tinc la sort de poder conèixer i gaudir d’un habitatge cooperatiu. El model de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús de moment és una opció en la qual confio perquè s’estableix un accés a l’habitatge sense ànim de lucre, que obliga a assentar propietats col·lectives i a repensar com podem construir comunitats en un context en què el sistema neoliberal i la seva lògica individual ens han fet pensar que val més la pena que cadascú miri pel seu nucli familiar i s’asseguri del que es seu, trencant qualsevol idea possible de comunitat, de enfortir vincles i espais de convivència entre les persones.

L’habitatge cooperatiu on visc des de fa un any es diu La Chalmeta, abans d’això he passat per habitacions de lloguer des del 2019-20 que vaig marxar de casa de la meva mare.

-Té fills? Com es planteja la paternitat/maternitat)?

Encara no tinc fills, però m’agradaria tenir-ne aviat. L’educació i cura dels infants, com la cura de tots els qui conformen una comunitat ha de ser compartida. Actualment, i cada cop més estem perdent la consciència d’interconnexió que caracteritza als humans, el pensament occidental modern i el seu paradigma de separació de tot han aconseguit fer-nos pensar que hem de tenir un rol concret per sentir-nos amb la legitimitat de tenir cura d’algú fora dels límits establerts, de manera que si veiem que un nen cau o es baralla amb un altre esperem que la seva mare o la persona que el te a càrrec seu intervingui perquè és qui té la responsabilitat i el dret a fer-ho. Però jo entenc la maternitat des de la idea de comunitat, que compren que el nostre benestar està lligat al benestar de la comunitat de la qual formem part, i que per això hem de tenir consciència i fer-nos càrrec de la interconnexió d’aquestes vides. És a dir que quan sigui mare ho seré dins d’una xarxa de suport col·lectiva, de la que ja em sento part, on la família es torna molt més gran i no és compresa només per les relacions de parentesc sinó per les relacions de cura mútua que sustentem.

MOAD EZZANOUNI, coordinador de 5 punts TIC d’atenció ciutadana a l’Hospitalet

Moad Ezzanouni apropa als veïns els serveis bàsics de fer servir el seu mòbil i també l’acompanyament i el suport en la realització dels seus tràmits i de les seves gestions telemàtiques. Ho fa parlant el llenguatge de barri i els ciutadans i explica en aqueseta entrevista que, llavors, “se senten molt còmodes en un ambient de confiança perquè els està atenent una persona com ells”. De mitjana, actualment entre tots els punts TIC atenen a unes 150 persones al dia de dilluns a dissabte. És una feina important per compensar l’esquerda digital.

Moad Ezzanouini va néixer a l’Hospitalet l’any 2002 i s’ha criat al barri La Florida, on va començar a ajudar als seus veïns a fer els tràmits en línea fent acompanyament digital. Es mostra orgullós de la feina, doncs el primer any es va poder atendre a 8.000 persones, l’any passat a 12.000 i ara coordina i és el responsable de cinc centres TIC a la ciutat. Fa poc s’ha casat amb la seva novia de tota la vida i continua estudiant un cicle superior de ciberseguretat alhora que fa les practiques a l’Ajuntament com a informàtic.

Moad Ezzamouni treballa com a coordinador de 5 centres TIC que dinamitzen digitalment als ciutadans que ho necessiten. Va començar al Punt TIC La Florida – Les Planes, que es troba a la Plaça Blocs Florida número 15, el seu barri des de que va néixer fa 22 anys. La feina d’en Moad apropa als veïns els serveis que s’ofereixen des d’aquests centres com, per exemple, l’acompanyament i el suport en la realització dels seus tràmits i de les seves gestions telemàtiques. L’eix central de la seva activitat són les noves tecnologies. 

Moad mostra i comparteix un exemple de com les noves tecnologies són un pont que connecta els problemes amb les solucions i una eina que connecta amb tenir una vida millor, amb superar les adversitats i amb estar més preparats i preparades per a combatre-les. Ajuda en tot tipus de tràmits que es facin per internet. “Parlem el llenguatge de barri i els ciutadans, llavors, se senten molt còmodes en un ambient de confiança perquè els està atenent una persona com ells”, assenyala. Fins i tot ha arribat a ajudar a gent a aconseguir feina o documentació, atenent a qualsevol hora, sempre amb esperit de servei a la comunitat.

Pensaments negatius vers als joves

El jove informàtic creu que la combinació de la genialitat dels joves i la saviesa de la gent gran pot ser una força poderosa pel progrés i l’aprenentatge a la societat. També pensa que és important valorar tant l’experiència acumulada com l’energia i la creativitat de la joventut per assolir un equilibri a la societat. També valora els ambients que promouen la diversitat en totes les seves formes, inclosa la diversitat d’edats. I considera que la majoria de la gent està actualment amb problemes de pensaments negatius vers als joves “perquè en aquesta generació generalitzen pel que veuen dels altres”.

Moad sempre està connectat perquè l’agrada saber el que passa i considera que hi ha altres formes de concentrar-se que no apagant el mòbil. Rebutja la comparació de que les xarxes socials siguin la droga dura de l’actual societat, perquè si bé reconeix que si li dones un mal ús poden crear dependència, no arriba al punt d’una droga “que no aporta res, no em sembla just”. Defensa que les xarxes socials “aporten moltíssim a la nostra Sociedad i es mereixen un respecte”. I sobre els efectes de l’opinió pública, assegura que amb ell no l’afecta res.

Per al jove informàtic la solidaritat és la disposició a ajudar i donar suport als altres en moments de necessitat, mostrant empatia i compromís. I sobre la transició digital i verda, defensa que l’Hospitalet “no para de lluitar per tenir una ciutat més verda i digital, “i ho sé de primera mà”.

Confucio com a guia

Sobre el lideratge, pensa que un líder ha de ser inspirador, empàtic, comunicatiu, tenir visió i capacitat per prendre decisions, així com ser capaç de motivar i guiar el seu equip cap a metes comunes. I l’èxit és per a ell “assolir un equilibri entre el compliment personal, el benestar emocional i contribuir positivament al món que ens envolta”. I sobre el fracàs, respon taxatiu que no existeix: “al meu diccionari no hi ha aquesta paraula, però podem trobar un sinònim que és la paraula pas, per arribar a un objectiu hem de fer molts passos”.

Personalment, considera que no ha tingut cap dificultat que hagi tingut que superar, perquè es guia per la dita de Confucio: “La vida és molt simple, però insistim a fer-la complicada”.

Als joves com ell aconsella que aprofitin el tren que passa, “encara que sembli que no funcionarà, t’has d’esforçat per a que funcioni, però no et quedis a l’estació”, afirma. Es considera preparat per afrontar “tot el que vingui en el futur”, però no aspira a deixar un llegat memorable, perquè “no és el meu objectiu; crec que és millor ser un és, és viu més tranquil”, afirma.

Sense preocupació per l’IA

A Moad no li preocupa la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en la seva feina, “perquè no pot demanar cita prèvia, ni sol·licitar una ajuda, llavors crec que mai trencarà el meu sector. Encara que tot s’està digitalitzant molt -continua- i tot va molt de pressa, les persones sempre necessitaran a persones”.

Pensa que actualment hi ha més oportunitats laborals que abans, sobretot pels joves. “La meva germana quan tenia 19 anys li va costar un món trobar feina i ara un nen de 19 anyus que no treballi és perquè no vol”, afirma. Sobre les diferències entre dones i homes en les carreres científiques STEM, considera que cada vegada hi haurà menys i que a l’any 2035 n’hi haurà una igualtat absoluta en aquests sectors.

En Moad mai ha volgut l’excel·lència, perquè afirma que no l’agrada exigir-se molt, doncs pensa que “la vida s’ha de viure tranquil, no amb pressió, i l’excel·lència és sinònim de pressió”. Sobre les relacions humanes creu que “cada vegada es perden més, però qui és sociable sempre lluitarà pel seu manteniment”.

Que joves com Moad ajudin a la gent, quan de vegades han sigut tractats amb cert rebuig, com si fossin un destorbo, ha estat un comportament que ha girat 180 graus i ara els veïns el miren i saluden amb gratitud. “La gent ve a nosaltres com si la tecnologia fos un problema i surt pensant que és una solució”, conclou.

“Mai m’enfado, mai estic trist, em prenc la vida com un aprenentatge”

Quan Moad Ezzanouni va finalitzar el Batxillerat no va poder accedir a l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF) per no arribar a la nota de tall i, després d’un any sabàtic, va fer un curs digital que oferia la Fundació Sargim durant tres mesos i, una vegada acabat, va tenir l’oportunitat de fer un voluntariat amb opció que li contractessin en el punt TIC que s’havia obert al seu barri.

Gràcies a les seves habilitats i les ganes d’aprofitar l’oportunitat que l’havien ofert, va apostar per ser un punt guia que acompanya digitalment al ciutadà en absolutament totes les gestions i tràmits en línia. Recorda que això va donar molt que parlar, ja que el primer any van atendre més de 8.000 persones. I en 2023 ja van ser 12.000 persones i enguany tenen 5 punts que Moad coordina i és el responsable.

Paral·lelament, com Ezzanouni sempre ha volgut continuar estudiant, ara està cursant el darrer trimestre del Cicle Superior de Ciberseguretat i està fent les pràctiques a l’Ajuntament de l’Hospitalet com a informàtic. A Moad l’encanta treballar a l’àmbit social i també la tecnologia i el seu objectiu és créixer el màxim possible. Però el seu somni és arribar a ser entrenador professional de futbol. De fet, des de que tenia 14 anys ho és i la majoria de les seves tardes les passa entrenant a nens i a joves. Confessa que l’apassiona aquest esport i que els seus pupils puguin seguir l’exemple d’un noi amb valors, amb carisma i amb ganes de menjar-se el món des dels estudis i el treball.

Fa un parell de mesos que Moad s’ha casat amb l’amor de la seva vida. “Em diuen que sóc molt jove, però jo sé que estic preparat”, assenyala. Portaven quatre anys de nuvis i, tant ella com ell, tenen una bona feina, així que han decidit fer el pas i signar el seu amor. Viu amb la seva parella a casa dels seus pares, però després de ramadan a principis del mes de maig, té previst anar a viure a una casa de lloger amb la seva dona, amb qui pensa tenir fills en un termini de 4 anys.

Les seves lectures són “Despertando al gigante interior”, de Tony Robbins, “El señor de los anillos “ i “Don Quijote de la Mancha, de Cervantes i aquest estiu desitja viatjar amb la seva dona. “Serà un viatge especial perquè serà el primer que farem junts”. Moad és un jove molt carismàtic que genera un bon ambient vagi on vagi. Transmet confiança i l’agrada molt ajudar a la gent. Mai s’enfada, passi el que passi mai està trist i es pren la vida com una aprenentatge. Al Moad de l’any 2050 li diria que “mai deixi de ser un nen i gaudir de tot el que fa com un nen”. I a una illa deseerta es portaría aigua potable per sempre, menjar per sempre, a la seva parella “i a viure feliç menjant perdius”.

“El millor de l’Hospitalet es la seva bona gent”

El que més l’agrada a Moad del seu barri, La Florida, és la diversitat cultural i el tracte de la gent. “Al meu barri el que és català tracta de bona manera al que és paquistanès i aquest tracta bé al que és del Perú, i aquest també tracta bé al marroquí i així amb totes i cadascuna de les cultures que tenim al barri”, assegura.

El millor que té la seva ciutat, l’Hospitalet, “és la seva bona gent, perquè tots tenim un bon cor i estimem molt la nostra ciutat”, fins al punt d’afirmar que “qui viu a l’Hospitalet no es vol anar i això ho tinc comprovat”. A la resta de catalans els recomana que visitin l’Hospitalet i “que no facin cas a les xarxes socials i als canals de comunicació que només parlen malament de nosaltres perquè no tenen altre cosa de que parlar, però realment som una ciutat molt maca, en la que l’acolliment a qualsevol persona és immillorable”. Afegeix desafiant que “qui pensi malament de nosaltres, que vingui personalment a visitar-me i jo em jugo la meva feina a que voldrà tornar”.

Considera una sort que el seu projecte tingui el suport de GSMA, l’associació d’operadors mòbils i patronal de companyies tecnològiques, i per tant, la iniciativa pot créixer fins al nivell d’arribar a ser un projecte de la UE, amb l’origen al barri de La Florida i Moad com a principal líder.

Que la psicologia deixi de ser un tema tabú

A la pregunta de si Moad té un nou projecte, després de reconèixer que és la primera vegada que parla del tema, confessa que vol liderar en el futur que “la psicologia deixi de ser un tema tabú a l’Hospitalet i al nostre país”.

El projecte que ara desenvolupa aquest jove és el TicTruck a l’Hospitalet, un servei públic presencial d’acompanyament digital de la ciutadania i d’inserció sociolaboral de joves en risc d’exclusió social. És un contenidor de transport marítim reciclat i rehabilitat com una oficina de tràmits en la que s’acompanya a la ciutadania a fer les seves gestions telemàtiques i donar suport.

Moad coordina els 5 punts TIC i també és el coordinador de les formacions digitals que fem per a que les persones aprenguin a fer servir el seu mòbil. De mitjana, actualment atenem entre tots els punts TIC a unes 150 persones al dia i atenem de dilluns a dissabte. No hi ha un tipus de perfil determinat de les persones que ajuden, perquè va des del jove fins al més gran, “tothom necessita ajuda en els tràmits i gestions en línia”, reconeix. Considera que el projecta que lidera té molt futur i està molt content de participar i de tenir un paper important.

Com a repte a mitjà termini aspira a arribar a treballar a la Generalitat o la Diputació de Barcelona “aportant les meves experiències i a llarg termini, ser el director de la Xarxa TIC”. De moment, l’impacte que té la seva activitat a la societat és la seva digitalització, ser un suport i crear comunitat. Aquest darrer punt ho explica perquè considera que és important: a les sessions digitals es crea comunitat, la gent ve a aprendre però també a passar una bona estona entre veïns, i és un punt d’inflexió per al projecte, “ja que estem fent que gent que potser està en un moment complicat, durant una hora i mitja s’oblidin de tot i gaudeixin com a nens”.

Moad vol que es destaqui el seu agraïment a l’AEMA, Fundació Sargim, l’Ajuntament de l’Hospitalet, Mobile World Capital Barcelona, l’alcaldessa Nuria Marín, a Lluís Esteve, director del Pla Integral La Florida, a Robert López, director de la Fundació “i, sobretot, a tots els veïns i veïnes que confien en nosaltres”.

Entrevista con el poeta Sandro Luna ganador del último Jorge Manrique de poesía

Este noviembre pasado, un poeta hospitalense de nacimiento ganó el prestigioso Premio Internacional de Poesía Jorge Manrique, con un libro de reminiscencias cinematográficas: La noche que a Eddie Felson le rompieron los dedos, rememorando aquel habilidoso jugador californiano de billar protagonizado por Paul Newman donde aparecía como un reconocido buscavidas. Se presentaron 107 originales de diversas partes del mundo y lo ganó Sandro Luna, nacido en 1978, licenciado en Filosofía por la UB y profesor de secundaria de literatura y filosofía. No era un primerizo. En 2009 ganó el premio de poesía de La Vanguardia que otorga a un único poema, en este caso Atardecer. Al año siguiente ganaría el XXXI Premio Internacional de Poesía Arcipreste de Hita con el libro Estamos todos muertos, aval y reconocimiento que le serviría para publicar en 2014 Casa sin lugar, en 2015 Eva tendiendo la ropa y en 2020 la plaquette Fuego de San Telmo. Ese mismo año ganaría también la XXXVI edición de los Premios Jaén de Poesía con el libro titulado El monstruo de la galletas y en 2022 fue finalista de los Premios del Tren con el poema Catenaria. 

Nos ha parecido que no había mejor elección para el Día del Libro que una entrevista con un notable escritor local, hasta ahora inédito en nuestras páginas. Este ha sido el resultado.

Nació en l’Hospitalet, vive en Esplugues… nadie apostaría que en esos contextos brotara un poeta… ¿la geografía marca a un autor?

Todo cuanto nos rodea es accidental. Lo mismo sucede con el lugar en el que uno nace. Lo que brota, por otro lado, lo hace siempre en tierra fértil y esta tierra, en realidad, no conoce más geografía que su propia entraña inmaterial. Así que, aquí, por intentar responderle, me remito a Melville: “No está en ningún lugar. Los lugares verdaderos nunca lo están”.

Por otro lado, decirle que la geografía por la que me muevo es una especie de mapa con muchas cruces y ningún tesoro… con la cual cosa es evidente que uno esté lleno de marcas y geografías que nos indican constantemente que lo único importante es el recorrido individual que cualquier persona haga en un mundo que apesta.

Hay mucha gente que versifica, que se atreve a juntar palabras, pero la poesía es otra cosa: ¿qué es la poesía?

No tengo ni idea, pero yo la he sentido, por ejemplo, muy viva en algunos momentos y poemas. Pienso en “Malos recuerdos” de Gamoneda, en “Alto jornal” de Claudio Rodríguez, en “Jilgueros” de José Mateos, en “Voces” de Agustín Pérez Leal, en “Humo de leña” de Vicente Gallego, por citarle algunos poemas de libros que descansan mientras le escribo en mi escritorio.

¿Qué es la poesía? – me pregunta.

¿Qué es el amor? – le respondo.

Una pregunta clásica: ¿el poeta nace o se hace?

Usted me disculpará, pero me hace unas preguntas que no sé bien qué decir, no estoy insinuando que suenen a preguntas tópicas o recurrentes, no me malinterprete… así que para no parecer impertinente ni altivo, adjetivos muy alejados del tipo que soy, le explicaré que yo, de pequeño, enfermaba con frecuencia y pasaba largas temporadas en casa de mis abuelos. Ello era debido a unas anginas que tenía del tamaño de un melón XL, así que cualquier resfriado se me complicaba cosa mala y me alejaba de la escuela, del patio y de mis compinches de aventuras. Por aquel entonces la tele no era tele, no existía internet ni plataformas con películas a la carta. Pero tenía libros y leer era un puerto para mí. Me embarqué, lo recuerdo, con Jason y sus camaradas; entendí de banderas por la bandera negra de Aquiles y los mirmidones; Long John Silver se convirtió para mí, por aquel entonces, en mi mejor maestro; las moscas de Machado y sus limoneros me dieron la vida nuevamente… y qué pronto quise escribir también por emular a aquellos tipos que me servían en bandeja sus aventuras y tragedias. Este amor por las palabras es verdadero amor, así que yo me enamoré de joven gracias a ellas y no he dejado de cultivar ese campo que todavía me estremece. Quiero pensar que soy un campesino humilde, como esos que aparecen en algunas películas del viejo Kurosawa, por ejemplo, y si he sido capaz de escribir algo que haya merecido la pena, en parte, también ha sido porque previamente había en mí una especie de tierra fértil en la que tanto los argonautas como el viejo Homero o el apasionado Stevenson o ese hijo de la mar a quien tanto respeto, por ejemplo, dejaron su semilla.

Otra pregunta más clásica todavía: ¿para qué sirve la poesía?

¿No cree que Borges respondió a esta pregunta de la mejor manera posible? Las cosas que más amo no sirven para nada. No sirve para nada lo hermosa que me parece mi compañera cuando toma café por la mañana, no sirve para nada el beso de mi hija por sorpresa, no sirve para nada la belleza que tiene el rocío cuando le va la vida en el filo de una hoja… ¿qué es esta servidumbre de preguntarnos a cada instante para qué sirve esto o aquello? Lo que más importa, porque es importante, nada sabe del utilitarismo ni de la esclavitud en este mundo de mierda. Por eso fueron tan importantes otros hombres mucho mejores que yo que dieron su vida por amar solamente –aquí pienso en mi hermano Agustín–: Osip, Servet, Bruno,…

De la poesía no se puede vivir, pero… ¿se puede vivir para la poesía?

La única vida que concibo es la que se desvive. Entiéndase bien –hago referencia a Esquirol–: “Vivir es desvivirse”. Y esto quiere decir que vivir es dar la vida. En tal caso, sí, se debe vivir para la poesía, a su servicio y dictado, humildemente siempre y a su búsqueda y encuentro; respetar el barbecho, los silencios…

Ha ganado unos cuantos premios de poesía: ¿para qué sirve ganar premios?

Si me presento a premios literarios es porque es la manera más rápida de publicar un libro y que a menos gente compromete. En mi caso, y para serle sincero, me ha servido para conocer a personas que se han convertido en algo más que en compañeros de viaje: en amigos.

¿Qué es, a su juicio, una carrera literaria?

Me temo, y sabrá disculpar mi ignorancia, que no sé qué es una carrera literaria.

¿De dónde bebe como poeta?

De la fuente inagotable de la que otros hombres y mujeres bebieron antes que yo: la sorpresa, porque es admiración, y la celebración, porque es gozo e incertidumbre. Y también del bar que tengo al lado de casa.

¿Cómo ve su futuro literario?

Me cuesta mucho pensar en más allá de hoy, así que espero que las palabras sigan acudiendo a mí generosamente y que yo esté a la altura en el momento de merecerlas, si es que las merezco, si es que acuden. Nada más.

Es profesor de secundaria. ¿Qué considera que hay que hacer para que los jóvenes se sientan atraídos por la poesía?

A los jóvenes hay que dejarlos con sus duelos y sus alcances. Y si alguno siente que el pájaro de fuego repiquetea en su corazón, ya sabrá qué hacer cuando llegue el momento. Ahora bien, aquí deberíamos hablar de la educación en las aulas y del torpe camino que llevan años siguiendo –y a nosotros con ellos, lamentablemente– nuestros pobres políticos de turno que, en realidad, son y siempre han sido los grandes incapaces de nuestra historia humana. Se debería recuperar y afianzar en la enseñanza el estudio de las humanidades –ya sabe que “humanidades” se refiere a una dimensión muy amplia referido con lo humano–. Sólo así es posible que algunos se interesen por cualquier actividad relacionada con ellas… si de ahí salen poetas, escultores, músicos o ingenieros aeronáuticos, mejor que mejor. Pero, ahora bien, hay que empezar por abajo. Luego ya se verá. También es importante el entusiasmo y la honestidad con la que uno se dirige a los jóvenes, son aspectos contagiosos, más que el sarampión o la gripe.

¿Es verdad, en su opinión, que la poesía es un arma cargada de futuro como aventuró Celaya?

Con esto Celaya se convirtió en el gran propagandista de la posguerra española. A mí las cosas efectistas me la traen al pairo y si la poesía es o no un arma y si la poesía tiene o no futuro me trae sin cuidado. Respeto al hombre Celaya, su compromiso moral y su infatigable trabajo social, pero no me interesa demasiado el poeta Celaya, otros cantaron mejor que él lo que él no alcanzó.

¿Qué piensa que se debería hacer para que la buena poesía impregne al público? ¿O quizás no es necesario?

Qué importa el público, lo que importa es la poesía y la poesía sólo lo es si es buena y permanece. Fíjese qué cosas, no nos vemos cantando dentro de nosotros todavía la “Noche oscura”, las coplas, el romancero, el “Alto jornal”… qué importara lo que piense cualquiera de nada.

Recomiéndenos un libro de poesía que no sea el suyo…

Uno no, voy a recomendar unos cuantos a los que he vuelto en las últimas semanas:

Antonio Gamoneda, Blues castellano.

Claudio Rodríguez, Don de la ebriedad.

Miguel Ángel Velasco, La vida desatada.

Agustín Pérez Leal, Tú me mueves.

César Vallejo, Los heraldos negros y Trilce.

Antonio Machado, Soledades. Galerías. Otros poemas.

Walt Whitman, Hojas de hierba.

T. S. Elliot, Cuatro cuartetos.

Pablo Neruda, Odas elementales.

Dámaso Alonso, Hijos de la ira.

José Agustín Goytisolo, Salmos al viento.

José Mateos, La hora del lobo.

José Ángel Valente, Fragmentos de un libro futuro.

José Luis Parra, Inclinándome.

Antonio Moreno, Nombres de árbol.

Juan Ramón Jiménez, Antolojía.

Blas de Otero, Verso y prosa.

C. P. Cavafis, Obra completa.

Luis Rosales, La casa encendida.

R. M. Rilke, Elegías de Duino.

Joan Margarit, Casa misericòrdia.

Antonio Cabrera, Con el aire.

Esta respuesta, usted sabrá perdonarme, daba mucho juego.

Gracias por su tiempo y sus preguntas. Espero que hayan encontrado en mis respuestas su mejor propósito.