Quan es posa en qüestió el dret al descans, i el dret a l’oci

L’HOSPITALET. UFF!, QUIN EMBOLIC. JOAN FONT.- En una ciutat tan densament construïda com la nostra no resulta gens fàcil la conciliació d’aquests dos drets bàsics per a totes les persones de qualsevol edat. El limitat espai públic, que potser seria millor denominar espai comunitari, alimenta el conflicte que s’exacerba en èpoques de calor i, encara més en la situació d’emergència climàtica que patim.

Una mica per tots els barris es multipliquen les queixes. Ja no són només els botellots de cap de setmana ni les festes intempestives. Veïnes de la Plaça Escorça de Santa Eulàlia es queixen del soroll que fan criatures jugant a la nit a la plaça. Al carrer Amadeu Torner hi ha veïnes que es queixen del soroll i les festes que s’organitzen al voltant del bar d’un dels camps de futbol. En aquest mateix mitjà s’ha informat de les queixes de veïnes properes al centre comercial La Farga pel soroll dels equips de refrigeració i dels bars que hi treballen. A plaça d’Europa hi ha queixes per les celebracions familiars en el terreny del que era “la plaça més gran d’Europa”. A La Torrassa hi ha queixes pel soroll de la gent i dels infants que xerren o juguen a la Plaça Espanyola, i grups veïnals denuncien l’increment de les temperatures per l’increment de asfalt i ciment i la falta de verd urbà. Al barri de La Florida alguns veïns dels blocs es queixen de les festes del veïnat d’ètnia gitana o dels joves d’origen magrebí que viuen al barri. Arreu hi ha queixes del soroll que fan els recollidors de ferralla al moure’s amb els seus carros.

També hi ha manifestacions de malestar per les trobades o les celebracions que es fan al pocs parcs o places existents a la Ciutat. Hi ha hagut també denuncies pel fet de fer barbacoes familiars en espais públics o, més encara, pels petards i els focs d’artifici les revetlles de Sant Joan, així com per les trobades de grups de joves en qualsevol indret, sigui amb alcohol o sense. Aquesta mena de llista de greuges podria ser més i més llarga. A cada barri, a cada carrer, a cada plaça, parc o recó de la ciutat hi ha evidències d’aquest malestar, que moltes vegades s’associa a denúncies de incivisme. Però, segurament la cosa és més complexa.

El que l’Hospitalet de Llobregat sigui la ciutat amb més densitat de població del país i que, especialment els barris del nord puguin aparèixer al llibre Guinnes dels indrets amb major densitat de població, pot explicar en gran mesura aquesta acumulació de greuges, de malestar i de conflictes entre sectors de veïns i veïnes de la mateixa ciutat.

Quan l’espai públic és limitat i el nombre de persones usuàries creix resulta pràcticament inevitable l’aparició de conflictes per la seva utilització. A les ciutats, i a l’Hospitalet en particular. L’espai públic es privatitza dia a dia. Desapareixen el que son espais comunitaris, llocs de trobada del diversos sectors dels veïnat, en definitiva espais de convivència. Aquest fet resulta més sagnant quan hi molts habitatges de 30 o 40m2 sobreocupats; quan proliferen infrahabitatges en molts baixos i, per damunt de tot, quan no resulta fàcil poder compartir de cap manera un espai públic insuficient. I aquesta insuficiència augmenta que el poc espai públic es ocupat per terrasses dels bars. En la majoria d’espais de la ciutat està prohibit coses com jugar a pilota, però s’autoritzen terrasses que, moltes vegades fan difícil la circulació a peu per determinats carrers o que les places es veuen ocupades per un negoci privat, encara que pugui ser legítim.

A l’Hospitalet existeixen espais de jocs per infants, encara que tinguin problemes de disseny i, sobre tot d’ombra; existeix una xarxa de casals de gent gran, encara que, de vegades, no tinguin un accés gaire fàcil pels seus destinataris potencials; però costa molt de trobar algun casal per gent jove o espais de trobada o de joc per adolescents i joves. Massa vegades s’acusa a la gent jove de ser massa depenent de les pantalles pel seu oci però, quines oportunitats reals els hi ofereix la nostra ciutat? També cal afegir a aquesta situació de la ciutat a les persones usuàries del creixent nombre de pisos i habitacions turístiques.

Patim, també en tots aquests aspectes, d’un urbanisme basat en l’especulació urbanística més desfermada. Tot s’hi val pel construir més i més blocs, però no hi ha espai pels necessaris equipament públics i, menys encara, per la activitat comunitària. A favor dels interessos immobiliaris es trenca la trama urbana, que és un dels patrimonis que caldria conservar i que ajuda a la identificació amb el lloc on es viu.

Hi ha una dinàmica constructora de blocs tancats en forma de U, amb un espai interior més o menys enjardinat, però de difícil utilització per la vida comunitària. En els anys 60 el model de bloc construït a barris com Bellvitge feia possible, al menys, l’existència d’espais oberts entre bloc i bloc. Els nous dissenys de blocs, com els que es fan a Rambla Marina i Carrilet i a altres llocs, construeixin espais tancats en si mateixos que dificulten encara més la convivència veïnal i la creació de consciència de barri, de comunitat.

Realment, l’Hospitalet de Llobregat tampoc és lloc per l’oci i les relacions comunitàries. Només cal pagar l’IBI corresponent i tancar-se cada persona entre les seves quatre parets, a ser possible insonoritzades, per tallar així qualsevol alè de vida, de barri i de comunitat. S’arribarà a poder aturar aquesta dinàmica?

La ciudad del turismo

He oído cosas incongruentes, pero la noticia de que este año l’Hospitalet recibirá un montón impresionante de turistas y que por eso la economía de la ciudad va a prosperar, me parece una de las ocurrencias más chuscas y divertidas de las que tengo constancia. Todavía me acuerdo en la prehistoria de la ciudad, hace casi cinco décadas, cuando este pueblo no tenía un solo hotel que llevarse a la base de datos de empresas y los plumillas de la época afirmaban que no se podía hablar de ciudad si un municipio no tenía, por lo menos, un hotel, un museo y un teatro. Entonces l’Hospitalet no tenía nada de esto y hoy, en lo del museo y el teatro casi-casi, pero en cambio tiene por lo menos 15 hoteles, según me han contado los eFICaces que andan como locos buscando un hotel que les quiera, para organizar la tercera Nit dels Insurrectes en plan premios Goya.

Pues eso, que en l’Hospitalet hay 15 hoteles que se llenan de turistas ávidos de conocer la ciudad que les alberga, porque esta es la segunda ciudad de Catalunya y es una ciudad llena de tesoros. La primera tiene 440 hoteles según el censo gremial, que se llenan todos los años para ver el Museo del Barça y la Sagrada Familia, mientras que los turistas de los 15 hoteles de l’Hospitalet se pirran por el Parc de la Serp y el monumento a Lluís Companys y al espíritu del 11 de setembre del 1714. Y todo esto da mucho parné a los hospitalenses, especialmente al tesoro público que es el que cobra el IBI y todo eso. Después ya depende como se gaste la pasta el alcalde y su séquito, para que el ciudadano medio de esta ciudad ame, o no, a la oleada de turistas que nos invaden.

Lo cierto es que hay 15 hoteles en l’Hospitalet, construidos en pocos años y todos alrededor de la antesala de la ciudad condal. Un lugar bonito y bien comunicado, que anuncia al viajero lo que se va a encontrar de la plaça Ildefons Cerdá hacia el horizonte. Del río a la Plaça Cerdà es l’Hospitalet, y el viajero lo sabe porque en los túneles de la Granvía hay la marca registrada del socialismo hospitalense: dos letras y una comita que han hecho fortuna, L’H. Eso es todo lo que el viajero ve de l’Hospitalet. Eso, un túnel a trozos, una gran avenida en parte cubierta, unos rascacielos interesantes, unos edificios de los juzgados impresionantes, un par de grandes superficies y unos enormes pabellones de la Fira. Desde el río a la Plaça Cerdà, l’Hospitalet le presta el rostro a Barcelona, y es ahí donde se han situado los hoteles y algunas oficinas y algunos inmuebles de relieve (la redacción de El Periódico, el estudio de grabación de Rosalía y un substancial etcétera). Esa gran puerta de entrada queda exactamente en una esquina de la ciudad y lo que abre es el portal barcelonés que es el que da pedigrí, dinerillo, relieve y prestancia. Eso tiene de l’Hospitalet lo que un funeral de divertido: nada de nada de nada. Eso, sigue siendo término municipal de l’Hospitalet porque no estamos en 1920 y porque a Barcelona no le hace falta más que la marca de gran ciudad para comerse lo que le plazca de alrededor.

Los hoteles están en l’Hospitalet, pero son de Barcelona, los juzgados están en l’Hospitalet, pero son de Barcelona, el Ikea está en l’Hospitalet, pero es de Barcelona, la redacción de El Periódico está en l’Hospitalet pero es de Barcelona, el estudio de la señorita Rosalía está en l’Hospitalet pero es de Barcelona y la Fira está en l’Hospitalet pero es de Barcelona. Todo lo que alberga l’Hospitalet entre el río y Barcelona no tiene de l’Hospitalet más que las letras de las paredes del túnel, desgraciadamente. Y, en consecuencia, los turistas que alberga l’Hospitalet no son de l’Hospitalet, que son de Barcelona, y para hacerlo todo más sintomático, curioso y divertido, el alcalde que empezó todo eso en l’Hospitalet, también acabó como concejal en Barcelona.

De un tiempo a esta parte se alzan voces por doquier, utópicas pero consecuentes, sobre la necesidad de que l’Hospitalet se integrara como un barrio más de Barcelona. El único problema, pese a la gestualidad, no es la aparente oposición que pondrían los hospitalenses, empezando por su equipo de gobierno y todos los ilustres que se sientan en el salón de plenos. El único gran problema es que Barcelona no aceptaría bajo ningún concepto comerse el marronazo de esta ciudad-conflicto.

Una cosa muy parecida, a su ubicación territorial pegada al río. L’Hospitalet lleva el apéndice del Llobregat, pero la República lo situó en el Barcelonès Sud, no por casualidad. A principios de la Transición los otros dos municipios del Barcelonès Sud que le acompañaban (Sant Just Desvern i Esplugues), reclamaron la restitución de su pertenencia histórica a la comarca que les correspondía: el Baix Llobregat. L’Hospitalet jamás lo pidió, pese a que la intelectualidad local del momento hizo algo así como un Congreso para reclamar su ubicación. La mayoría pedían la incorporación de la ciudad al Baix Llobregat. Los municipios del Baix Llobregat hicieron todo lo que pudieron para sacárselo de encima. A l’Hospitalet ni lo quiere el Baix Llobregat, ni lo quiere Barcelona. Ni, desde luego, lo quiere quien lo ha gobernado desde la Restauración borbónica alfonsina hasta ayer por la mañana, si exceptuamos el brevísimo paréntesis de los republicanos de los años 30, honestos, con poca fuerza y menos experiencia.

Decir, en consecuencia, que la ciudad recibirá un montón de turistas de todas partes es tan cómico como afirmar que la ciudad está bien gobernada porque crece el empleo. El empleo crece, tanocas, al margen de la ciudad, porque no hay fronteras municipales ni para los empleados ni para los empleadores, como no las hay para los hoteleros y las quelis o para los taxistas y los ejecutivos. En consecuencia, l’Hospitalet no es una ciudad porque tenga hoteles en la Gran Vía. L’Hospitalet será una ciudad cuando tenga un hotel digno de tal nombre en la carretera de Santa Eulàlia, un Museo en Prat de la Riba y un teatro en la Rambla. Es un decir, claro. Servicios y equipamientos en los ejes ciudadanos, no en la puerta de la ciudad madre.

Por cierto, de la Gran Vía hacia el sur, Pedrosa, la Fira y los biopoles posibles, con excepción de la isleta del Polígono de Gran Via Sud, todo el territorio está diseñado para los que no encuentran espacio en la ciudad condal. Un sitio ideal para el Distrito Cultural, para unas cuantas empresas que lo mismo están aquí que en Poble Nou, para las salas de conciertos subvencionadas, para la mayor Fira de Europa y para el Cirque de Soleil. Con todos ellos yo organizaría un referéndum de autodeterminación para que se emancipen y se lleven con ellos a los que les han dado facilidades para instalarse. Eso ha de ser su parte del Paraíso. Dejadnos la otra parte, para los que seguimos pensando que habría que darle un vuelco a la historia.

29 segons que expressen una manera de fer

Jesús A. Vila. membre de Foment de la Informació Critica de L’Hospitalet.

Cinc dies després que L’Estaca publiqués la resolució del Consell de la Informació de Catalunya sobre la queixa per la vulneració de drets de la ciutadania hospitalenca, que en la nostra opinió cometen reiteradament els Mitjans de Comunicació Públics de l’Hospitalet, la producció de TV de l’Hospitalet es va posar en contacte amb el Foment de la Informació Crítica per tal de recollir declaracions d’algun representant de l’entitat sobre aquesta qüestió. Tan aviat FIC va rebre la resolució i va poder debatre a la Junta Directiva que calia respondre, va encomanar una informació transparent sobre el tema que va sortir a L’Estaca el passat dia 11. El dia 16, TV LH ens demana declaracions al respecte i l’entitat anomena un representant per fer-les. Al mateix migdia, l’Informatiu de la tele es fa ressò de la notícia, fet que ens serveix per tornar a constatar mala praxis professional i no perquè aquesta mala praxis provingui de la incompetència dels professionals, sinó bàsicament perquè és de suposar que la competència professional topa sistemàticament amb la por a la represàlia laboral de qui controla l’aixeta financera.

Ho dic perquè el director dels Mitjans en persona complementa la notícia de TV LH donant contingut al seu titular que parla del rebuig de la queixa de FIC sobre la vulneració del codi deontològic dels MCP, escombrant cap a casa i manipulant la realitat. Per les declaracions fetes sembla que el director s’ha pres aquest contenciós com una qüestió personal i jo diria que considera una victòria particular seva que el CIC faci una resolució on no certifica la vulneració del codi deontològic… però tampoc el contrari. Si no els coneguéssim diríem que dona la impressió de sentir-se obligat a retre comptes a qui considera que ho ha de fer, que és l’equip de govern municipal. I aquest és exactament el nucli del conflicte, perquè tot i que el va contractar l’equip de govern municipal, qui li paga el sou és la ciutadania hospitalenca i és també a la ciutadania hospitalenca —i no només als representants polítics— a qui hauria de retre comptes.

Deixeu-me que m’expliqui. Els MCP funcionen, en l’actual fase, gràcies a un document que va costar un enorme esforç que es fes realitat: el Contracte-Programa que regula la prestació de serveis públics de comunicació i que el ple municipal va aprovar quatre dies abans de les darreres eleccions, amb un període de vigència que acaba el 2025. El contracte-programa el va aprovar el Consell Executiu dels MCP —on jo hi era, ben casualment— que està format per representants dels grups polítics municipals, un tècnic de Comunicació i tres periodistes de reconeguda solvència de fora de la ciutat, i presidit pel director dels MCP. No està gens clar el criteri pel qual s’elegeixen els tres periodistes externs, però el que si recordo és que no van estar presents en cap de les reunions a les quals jo vaig assistir (que van ser gairebé totes) i en totes elles van delegar el seu vot en el director dels mitjans o directament en el representant de l’equip de govern. D’altra banda, sembla haver-se convertit en norma que el director dels MCP, el representant de l’equip de govern, que acostuma a ser el cap del Gabinet de Premsa i el tècnic/a de Comunicació, tots tres de la mateixa àrea municipal, votin sempre units i, per tant, les reunions del Consell Executiu (CE) tenen, de partida, sis vots pràcticament assegurats, enfront dels altres quatre possibles vots dels grups d’oposició. Però el pitjor no és això, en ser suficientment greu. El pitjor és que el document sencer del darrer Contracte Programa va arribar absolutament redactat a les reunions i que, en dues o tres sessions del CE, es va donar per aprovat. No s’havia enllestit abans, probablement perquè el director dels MCP no havia tingut temps de redactar-lo o de programar la seva redacció i, en qualsevol cas perquè, com es va veure, només es tractava d’un simple tràmit.

Jo vaig assistir a pràcticament totes les reunions del CE (en el meu cas en representació d’un grup municipal d’oposició que em va fer la proposta sense compromisos) i en la darrera vaig presentar un total de 30 esmenes al redactat, de les quals el director només va acceptar-ne 7, sense discussió de cap mena. En aquelles reunions de la tardor del 2022 jo vaig aprofitar per posar sobre la taula el que els grups polítics havien aprovat ja feia uns quants anys sobre la recuperació de Ràdio l’Hospitalet. No es va prendre ni tan sols en consideració.

Óscar Sánchez, director dels mitjans de comunicació públics de L’H. fent una declaració a LH Digital.

Amb el canvi d’ajuntament després de les eleccions, el Contracte-Programa no caduca, però el que sí caduquen són els dos organismes de control dels MCP: el Consell Consultiu i el Consell Executiu. Per tant, hores d’ara, que no s’ha nomenat cap dels dos Consells des del maig del 2023 que havien caducat, l’únic que decideix és el director dels MCP i segurament el gerent de La Farga que s’ha de dur molt bé amb el director dels MCP perquè quan FIC va fer arribar el Manifest d’abril a l’empresa pública demanant que aquesta empresa encarregada de la gestió dels mitjans se’n fes ressò, el que va fer el gerent va ser fer-li arribar el document al director dels MCP, primer, per fer una informació a mida —que ningú s’esperava ni havia demanat ni potser hi calia— i segon, per enllestir una colla d’al·legacions per si a algun organisme, com després va passar, se li ocorria obrir un expedient.

Foment de la Informació Crítica és una entitat transversal, de la ciutadania hospitalenca, però que té una missió indefugible —i faria bé el director dels MCP de col·laborar en un objecte que també l’ha de beneficiar, enlloc de considerar l’entitat una mena de vespa asiàtica—: aconseguir que els MCP siguin controlats per la ciutadania i no exclusivament, com fins ara, pel poder polític i directament pel director dels MCP, que actua més com a braç executiu del poder local en aquest àmbit, que com a professional de la informació. En aquest sentit, els grups municipals de l’oposició haurien de coincidir amb nosaltres que no s’ha de seguir tolerant que una o dues persones (el director dels MCP i el gerent de La Farga) decideixin el que hauria de decidir un organisme controlat per la societat civil, a banda dels representants polítics, d’una manera honesta i equànime. I, per tant, s’ha de partir de cero en aquest treball de control si és que veritablement es vol controlar una matèria tan important com és la informació plural com a servei públic. No serveixen, com és ben evident, els dos Consells tal com estan dissenyats i no serveix un Contracte-Programa que redacten els MCP sense participació ni de la societat civil ni del conjunt de treballadors de l’organisme públic que, de ben segur, tenen molt a dir al respecte.

De ben segur no defugirem la nostra responsabilitat com a entitat de la ciutat que té com a objectiu el foment de la informació crítica i insistirem sobre aquesta manera de fer, sense descans, igual que no desistirem a l’hora de reclamar que es compleixin els acords que sobre comunicació i llibertat i pluralitat informativa aprovi el ple municipal. En el nostre cas directe, i fins ara mateix, els debats polítics a TV LH i la reobertura de Ràdio L’Hospitalet.

Però no voldria acabar aquest escrit sense referir-me a l’anècdota amb que obria el relat. Ens van demanar declaracions i vam citar a TV L’H davant la fàbrica del Cosme Toda, al costat del bosc de blocs obra de l’equip de govern Marín i de l’antiga fàbrica, un patrimoni abandonat que podrien fer servir moltes entitats com la nostra que no tenen cap seu social en condicions. Deu minuts més tard de la cita, va venir un càmera i vam estar gravant més o menys 15 minuts. Uns deu minuts llargs davant la càmera i la resta, un cop acabada la que ens van dir era la gravació principal, regirant la documentació. Ens temíem que TV LH diria que el CIC els ha donat la raó, quan el que ha dit l’acreditat organisme és que amb les dades disponibles no podia entrar a valorar si el FIC té raó o no i per tant no tenia elements per dir si s’ha vulnerat o no el codi deontològic. Li hem tornat a enviar al CIC el document que va publicar L’Estaca el dia 11 de juny per veure si ara que té més elements es pot finalment pronunciar en un sentit o en un altre i l’organisme ens ha contestat el següent (li vam passar el text del CIC a TV L’H però d’això no han dit ni paraula): “Bon dia, Us comuniquem que hem rebut la seva queixa relacionada amb l’acord pres pel Consell de la Informació de Catalunya de l’expedient 9/2024 i la documentació adjunta i que la incorporem a l’expedient ja obert per tal d’analitzar el que ens exposeu i donar-vos resposta. Ben cordialment”.

Som optimistes. Sembla que el CIC ara si que tindrà més elements per constatar que els MCP vulneren el codi deontològic. O potser no, ja ho veurem. I si tampoc amb el que els hem enviat ara, tenen prou elements per pronunciar-se, seguirem insistint on correspongui sobre la necessitat d’un control públic dels MCP i de la participació sindical dels professionals dels mitjans, que ara es troben indefensos davant uns mecanismes patronals que només controla el poder polític. Novament al CIC, o allà on calgui.

I acabo. No sabíem que en el cos informatiu de TV LH defensaria la seva postura directament el director dels MCP. I ens n’alegrem, perquè poca gent a la ciutat el coneix i mana molt. Però lamentem que ell hagi utilitzat 31 segons i una gran part del contingut de la informació i el representant de FIC només 29 segons i un parell de paràgrafs. Sobretot, perquè s’ha desaprofitat gairebé un quart d’hora de les declaracions principals que s’han ignorat del tot i que potser haguessin aclarit més les coses a la ciutadania, que és la important.

Tothom sap que els MCP han discriminat la ciutadania respecte el que FIC ha generat des de fa sis anys, privant a la ciutat d’informacions que no sabem si interessarien, però que sí sabem que no tenien cap autoritat, ni legal, ni moral, ni professional per escamotejar-les. Ara tothom ha de saber que els 29 segons de la informació de dimarts 16, expressen una manera de fer que, malauradament no és nova. Manipulen la informació quan diuen que el CIC rebutja la queixa. Simplement “no es pot pronunciar sobre la queixa presentada” (tal com es diu literalment), que sembla una cosa ben diferent. I manipulen les declaracions quan no inclouen ni un segon de les realitzades davant càmera, quan van afirmar que la resta de la gravació era simplement per il·lustrar la notícia.

Ha de saber la ciutat que serem un corcó per qui discrimina, amb l’únic argument que el que proposem molesta. El periodisme combatiu té això, que no es cansa mai…

Ni olvido, ni perdón: 45 años grabados en cemento

La historia y Triple Q

David Quirós y Núria Marin en el congreso de los socialistas de l’Hospitalet,

¿Para qué nos vamos a engañar? Algunos tenemos pocas esperanzas de lo que el equipo Quirós, el nuevo alcalde, prepara para el futuro, pero como el futuro es futuro habrá que dejar que pase el tiempo. Es lo que decían no hace mucho los de esta casa, que no se iban a meter con Triple Q (querido quirós quesito) hasta la Castañada, nunca mejor dicho. Y yo voy a seguirlos, que para eso son los que me pagan un dineral por escribir aquí. Así que no hablaré del presente ni del futuro, pero tengo permiso para hablar del pasado. Por cierto, hablando del pasado: he visto que los eFICaces de esta casa le han cambiado el título al título de toda la vida: L’Estaca, revista de l’Hospitalet. Pues ahora ni es revista ni es nada, es solo Periodisme Crític, o sea que ahora empieza a ser algo de periodismo porque… si no es crítico, no es periodismo ni es nada y eso no me lo enseñaron en ninguna Facultad, que lo aprendí en la vida.

A decir verdad, antes si eras crítico te abrían un expediente. Ahora hay que ser algo crítico para ser alguien. Pues eso está bien. Mejoramos hasta en esto tan gris que es la información. Pero vayamos al mejunje. Lo que no se pudo recomponer en tres años se acaba de recomponer por sorpresa en tres horas. Por sorpresa, porque como no soy militante, ni acólito, ni funcionario, ni activista elegante de alguna entidad militante o acólita del socialismo local, me enteré el mismo sábado de que los socialistas hospitalenses ponían fin a la gestora y elegían una dirección digna de tal nombre con casi los mismos de la gestora. Es decir, todo rapidito, sin oleajes y sin sorpresas, que para eso ya está Triple Q. Habemus primer secretario, que es el hasta ahora presidente de la gestora y hay algunos cambios porque el alcalde quiere tener controlado el aparatito y ha metido a su gente “para no repetir los mismos errores”, según dijo. “Necesitábamos tiempo para madurar” y desde que él es alcalde, se ha madurado de golpe. A base de “concordia”, porque hasta ahora lo que había era solo “fraternidad” y eso es muy poca cosa para unir pedazos.

El objetivo del aparatito es “atraer talento” porque como dijo Willy Brandt — al que cita mucho Triple Q—, nuestro idolatrado papá socialdemócrata, “necesitamos a los mejores”, por eso en su día apostó por Felipe González, que entonces era de los mejores socialistas y hoy es de los mejores ultrareaccionarios y así nos fue entonces y ahora.

Triple Q explicó en la clausura del quince congreso, que es el momento de las nuevas ideas (y allí estaba la senadora Marín, la de las viejas ideas) y que es mentira que los socialistas de l’Hospitalet sean los responsables de una ciudad masificada y de alentar la especulación urbanística. Y para eso echó mano de los datos: el 87% de lo construido en la ciudad se construyó durante la dictadura y de eso, los socialistas no podían ser responsables.

Cierto, los socialistas del momento no pudieron ser responsables de lo hecho durante la dictadura porque en esa época ellos no existían y sus padres estaban de vacaciones.

Cuando sus padres volvieron de vacaciones y les inculcaron sus ideas a los que desde entonces han gobernado, edificaron el 13% de lo que no existía. Es decir, si el franquismo se comió una parte substancial del territorio, era esperable que lo que venía después reparase la desgracia, no que sobre la desgracia se echara más cemento.

Pondré unos datos elocuentes sobre la mesa y después sacaremos conclusiones. En 1960, según datos estadísticos de Idescat, vivían en la ciudad 122.813 personas y existían 26.570 viviendas. Debemos recordar aquí que la ciudad creció desde los años 20, cuando todavía Franco estaba en África matando gente. Creció desmesuradamente y se dejó arrebatar por Barcelona la mitad de su término municipal, sin que al alcalde de entonces, el que hoy lleva el nombre de la principal Rambla de la ciudad —él o su padre, ya me he perdido—, moviera ni el meñique, no fuera caso que el rey se lo metiera en la nariz. Ya en los 60, Franco descubrió el desarrollismo y la ciudad se volvió a llenar de obreros del sur y de especuladores del norte capitalino. Para 1970 la ciudad había casi duplicado su población y había construido 40.000 viviendas más hasta superar las 66.000. Cuando nacieron los ayuntamientos democráticos, en 1979, no hay datos fidedignos pero habría alrededor de 290.000 habitantes, unos 50.000 más que en 1970, de modo que por una simple regla de tres, quizá habría entonces en torno a 79.000 viviendas. Una auténtica barbaridad que hizo inevitable el grito ciudadano de “ni un bloque más”, en la ciudad de los bloques…

Durante los primeros 4 años de esos ayuntamientos, mientras PSC y PSUC se vigilaban de reojo, no hubo nuevos edificios ni vieja especulación: parecía que se había aprendido la lección y que lo último que crecería en la ciudad sería el cemento. Desde entonces hasta ahora (2023) se han construido en la ciudad 31.000 nuevas viviendas, el 77,5% de las que se construyeron en la década más dura de la inmigración de los 60. Con la diferencia de que entonces había en la ciudad 122.000 habitantes y ahora nos acercamos a los 300.000.

Cualquier ayuntamiento de izquierdas que pretendiera mejorar su ciudad, ofrecer calidad de vida a sus habitantes y revertir la dramática historia de un territorio esquilmado por propios y extraños, hubiera sacralizado —el término es irreversible— la noción de no construir un palmo más. No se les puede perdonar a los burgueses ilusos locales de los años 20, catetos y sinvergüenzas, que vendieran la ciudad al mejor postor; todavía menos a los vencedores de una guerra civil que sabían por qué habían vencido: para masacrar la tierra y a sus habitantes. Pero no se nos puede pedir que nos olvidemos de los que llegaron después: ellos son los auténticos responsables de haber convertido l’Hospitalet en la ciudad más densa de Europa y un lugar donde los habitantes más conscientes de su realidad intentan huir en cuanto pueden. Será imposible olvidarlos y será imposible perdonarlos. El año pasado había censadas 110.488 viviendas y todavía falta contabilizar las de Cosme Toda y las del biopol y todas aquellas decenas que se siguen construyendo donde no cabe una cucaracha.

Triple Q: los socialistas que llevan gobernando 45 años esta ciudad son los responsables absolutos del caos actual y solo hay una manera de revertirlo: revirtiendo sus políticas. Como sigáis transformando la ciudad —como prometiste ayer en el congreso—, con la misma pasión con la que lo hicieron los precedentes, dejaréis un rastro imposible de olvidar por los siglos de los siglos. Amen.

Así que, cohesión social urbana, lucha contra el cambio climático, servicios públicos de calidad, seguridad y convivencia y el empleo de calidad, que son los retos que el nuevo alcalde ha propuesto, obligan a un único objetivo: acabar con la edificación y recuperar suelo libre. O eso, o palabrería. Y no solo sirve para los que mandan. También para los que aspirar a mandar. Desde sus filas, o desde las de los herederos del “ni un bloque más”. A ver si nos aclaramos…

Calor i desesperació a les aules: el retard de les inversions promeses

Caldria aplicar i fer realitat el Pacte de Ciutat sobre Educació

Toni García

El canvi climàtic es deixa notar a les escoles, i alumnes i professors pateixen les altes temperatures a les aules. Cada any es repeteix la mateixa història i cada any es fan les mateixes declaracions per part de la consellera de torn, que anuncia inversions per solucionar aquesta greu problemàtica, però que després no es compleixen ni s’executen. De la instal·lació d’aire condicionat anunciada fa uns anys pel govern de la Generalitat, hem passat al pedaç d’instal·lar 3.500 ventiladors per a tots els centres de Catalunya, fet que ha irritat la comunitat educativa.

Les escoles s’han convertit en els únics edificis públics que no estan climatitzats. El més indignant és que, fa més d’un any, el ple de l’Ajuntament de l’Hospitalet va aprovar per unanimitat de totes les forces polítiques destinar més de 2,5 milions d’euros a climatitzar les escoles d’infantil i primària públiques de la ciutat (com ja va informar en el seu moment aquest digital: https://lestacarevista.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=5361&action=edit). Un pla acordat, amb una operativa d’execució conjunta amb el gremi d’instal·ladors, per agilitzar l’acondiciament dels centres educatius que mai es va dur a terme perquè des de la Conselleria d’Educació no es va donar el permís.

Aquest conflicte de competències obliga les famílies a comprar o portar ventiladors de casa perquè els alumnes no pateixin la calor extrema. Les mancances de climatització agreugen encara més la situació d’emergència educativa de la nostra ciutat, amb escoles saturades, ràtios que superen els límits, edificis del pla d’urgència que ja tenen més de 50 anys i que esperen una reforma integral, a més de les mancances en l’educació infantil i especial, i la manca de noves escoles i instituts.

Vells problemes que continuen sense solucions efectives per part de les administracions, especialment del Departament d’Educació, que es va comprometre a cobrir les necessitats educatives que s’arrosseguen des de fa anys i a establir un calendari d’inversions i d’execució de millores en els diferents àmbits educatius de la ciutat.

Cada declaració de la Consellera sembla una reiteració de les anteriors, sense accions concretes que millorin realment la situació educativa. Tot al contrari, la situació aquests darrers anys, en lloc de millorar, ha empitjorat.

Acabem el curs escolar amb calor a les aules i el començarem de la mateixa manera i amb els mateixos problemes. Tenim un repte col·lectiu de millorar l’educació pública a la nostra ciutat, i per fer-ho possible és necessari que les diferents administracions, siguin del color polític que siguin, assumeixin la seva responsabilitat i afrontin amb el conjunt de la comunitat educativa els reptes que tenim. Això és el que vam acordar i signar, en un pacte de ciutat, la comunitat educativa, les administracions i els diferents agents socials i polítics de la ciutat.

Les esquerres europees han d’assumir l’autodeterminació de les nacions sense Estat (i II)

Josep Ferrer (Gent pel Canvi)

A l’article anterior reivindicàvem el dret de la ciutadania a participar en la determinació de les fronteres mitjançant l’exercici de l’autodeterminació. En aquest denunciem tres fal·làcies que s’acostumen a brandar contra aquest dret.

Sovint s’esgrimeixen recels apriorístics contra el dret a l’autodeterminació de les nacions i més en general contra la reconfiguració de fronteres. Per exemple, una interpretació esbiaixada de l’internacionalisme, una demonització genèrica dels nacionalismes o una pretesa contraposició amb les reivindicacions socials.

INTERNACIONALISME

Es diu que l’internacionalisme progressista (del proletariat, de la classe obrera…) advoca per la supressió de les fronteres i més encara per evitar-ne la creació de noves. Però en realitat proclama la fraternitat, la solidaritat i la cooperació per sobre de les fronteres administratives, és a dir, al marge de quines siguin les fronteres estatals i per tant de la seva creació o supressió.

Doncs, aquest internacionalisme no comporta suprimir fronteres, ni demonitza establir-ne de noves, sinó que habilita debatre-les democràticament, en el ben entès que el resultat no ha d’afectar la lluita comuna ni les bones relacions entre els pobles afectats. Aquest internacionalisme, doncs, és plenament compatible amb la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles. De fet, el mateix Lenin defensava aquesta conclusió.

NACIONALISME

Una segona fal·làcia que intenta desacreditar les reivindicacions independentistes és la condemna genèrica dels nacionalismes, pressuposant que tots són perniciosos. S’extrapola el comportament de certs nacionalismes en el passat (i també en el present) i molt especialment el nazisme alemany del segle XX.

Complementàriament, es titllen de nacionalistes les reivindicacions independentistes, mentre s’obvia aquest adjectiu per als que s’hi oposen. Ben al contrari, el nacionalisme és ben present en molts dels qui així qualifiquen malèvolament els adversaris. En particular, és ben palesa l’exacerbació nacionalista dels estats-nació actuals, manifestada en múltiples actuacions, fins i tot culturals o esportives. No cal dir que és el cas espanyol, des de la vella “antes roja que rota” fins l’actual “unidad nacional” o els crits de “a por ellos” en els estadis.

Tanmateix, el que més importa aquí és destacar que ser nacionalista no és necessàriament pejoratiu, ja que hi ha molt diverses formes de nacionalisme. No es poden equiparar el nacionalisme tibetà amb el xinés, el saharaui amb el marroquí o el palestí amb el jueu. Hi ha nacionalismes segregadors i integradors, imperialistes i emancipadors, violents i pacífics, oligàrquics i interclassistes. L’esquerra ha de distingir entre uns i altres, entre els que mereixen el seu suport i els que cal combatre.

En el nostre cas, si més no en els darrers segles, el nacionalisme català ha estat de resistència, sense voluntat ni capacitat d’expansionisme o dominació, mentre que el nacionalisme espanyol continua mostrant-se dominador, rebutjant qualsevol bilateralitat igualitària.

DRETS SOCIALS

Finalment, cal denunciar la pretesa contraposició entre drets nacionals i drets socials. Probablement es basa en el fet que hi ha hagut sectors nacionalistes burgesos i eclesiàstics guiats per interessos econòmics i actituds reaccionàries. Però cal reivindicar que domina una llarga tradició històrica de catalanisme progressista i republicà, que entronca amb el procés actual.

De fet, ambdues reivindicacions són perfectament compatibles i fins i tot complementàries, ja que per assolir millores socioeconòmiques satisfactòries cal el ple autogovern i la plena disposició dels recursos propis. Com ja s’ha dit, aquest lligam apareix clarament en la lluita catalanista des de fa més d’un segle i en particular a la transició post-franquista. I també a hores d’ara, quan és precisament la falta de sobirania el que posa en perill tant la llengua i la cultura com les infraestructures i el progrés social.

Les esquerres europees han d’assumir l’autodeterminació de les nacions sense Estat (I)

Josep Ferrer (Gent pel Canvi)

El procés sobiranista català ha fet emergir entre les esquerres el debat sobre la qüestió nacional i en particular sobre la revisió pacífica i democràtica de les fronteres estatals a l’Europa occidental moderna. Es hora que incorporin l’autodeterminació al catàleg de drets bàsics de la ciutadania..

Els objectius de caràcter nacional (la preservació de la llengua i la cultura, l’autogovern, l’autodeterminació…) han estat assumits per l’esquerra quan es donaven situacions clares d’opressió o colonialisme a ultramar. Però generen més dubtes quan el conflicte es planteja dins l’Europa Occidental. De fet es fa ulls grossos a l’existència mateixa d’aquestes situacions d’opressió o persecució, que caldria qualificar, si més no, de paracolonials. Sembla com si amb aquestes negacions es volgués evitar un debat que probablement duria a la conclusió que aquestes nacions europees minoritzades tenen també dret a l’autogovern i a l’autodeterminació.

En el cas de Catalunya, l’actitud colonialista per part de l’Estat Espanyol és força evident: impugnació de lleis, espoli econòmic, ofec de la llengua pròpia… Fins i tot hi ha una gran resistència al reconeixement de Catalunya com a nació, amb llengua i cultura pròpia, i per tant subjecte polític amb ple dret a decidir sobre el seu futur.

QUI DETERMINA LES FRONTERES?

Més en general, entre els drets de la ciutadania europea mai s’ha inclòs el de participar en la definició de les fronteres estatals, que s’han determinat en la seva majoria com a resultat de conflictes bèl·lics o de pactes entre les oligarquies dominants. Malauradament en els conflictes actuals es continua ignorant l’autodeterminació dels afectats com una via de solució (de fet, la més respectuosa amb els seus drets).

Els estats i les cúpules dirigents continuen traficant amb els territoris, i fins i tot amb els seus habitants, com si fossin mercaderies de la seva propietat. Continua vigent la denúncia d’Ovidi Montllor a la “cançó de les balances”. Ben al contrari, qui té més dret a disposar d’un territori és la seva ciutadania. Una excepció positiva en aquest sentit és Gibraltar, on es reconeix als seus habitants la decisió de formar part o no del Regne Unit. Però la pràctica majoritària (Alsàcia, Tirol i tants d’altres) no reconeix aquests drets.

Ni tan sols a escala autonòmica: els habitants del Condado de Treviño fa anys que malden inútilment per incorporar-se a Alava, amb un argument tan evident com un millor accés als serveis públics (sanitat, educació…). Potser fa por obrir una caixa de Pandora que podria ser de gran abast (la Franja, León…).

Tanmateix, un dret bàsic no pot ser denegat per les dificultats de la seva aplicació o regulació. De fet, aquestes dificultats són igualment presents a molts altres drets (vaga, manifestació, divorci, avortament, eutanàsia…) reconeguts en les democràcies avançades.

EMPODERAMENT I SUBSIDIARIETAT

Més encara, aquest dret a decidir sobre les fronteres (estatals, autonòmiques…) cal inscriure’l en un procés d’empoderament ciutadà, que reverteixi el sentiment creixent d’inutilitat i menysteniment dels mecanismes de participació i decisió, que està duent bona de la població a posicions antisistema. Cal recuperar l’Europa dels pobles, en lloc de l’Europa dels estats i dels mercats.

Element clau en aquest procés d’empoderament ciutadà és la proximitat entre els òrgans decisoris i els afectats. La història és plena de com les oligarquies busquen contrarestar la voluntat popular aïllant-se o allunyant-se de les unitats naturals d’organització reivindicativa immediata, com ara la fàbrica o el municipi. Saben que més enllà de la comarca o la regió, els moviments de base tenen dificultats per actuar de forma unificada i coordinada.

Aquest principi de subsidiarietat apunta, a l’hora d’aplicar el dret ciutadà a decidir sobre les fronteres, més aviat cap a estats de mida mitjana o petita, que sovint s’han demostrat capdavanters en dinamisme i en desenvolupament social i polític. Catalunya en podria ser un bon exemple.

No hem de tenir por de donar la veu a la ciutadania a l’hora de configurar les estructures de govern i administració. Recordem, per exemple, que els USA van configurar-se per agregació voluntària dels diferents estats en una estructura federal, alhora que mantenien els governs de proximitat. Les esquerres europees haurien de liderar aquest procés d’empoderament ciutadà sobre la determinació de fronteres mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Un poble amb mil anys d’història, una ciutat que cal regenerar

Lluïsa Carmona (Activista en defensa del Patrimoni, historiadora i psicoterapeuta)

Cal Matxacot. Foto del arxiu del Centre d’Estudis de L’Hospitalet.

A l’Hospitalet els adjectius importen. L’Hospitalet no ha estat mai un “vell suburbi”, com va dir l’alcaldessa Marín en el seu discurs de comiat. L’Hospitalet és un poble amb mes de 1000 anys d’història, i no en va el símbol de la ciutat és la medusa, una resta arqueològica del temps dels romans… Tenim alguns altres exemples significatius, cada cop menys és veritat, a causa de la poca cura en conservar-los efectes que provoquen la desaparició de molts vestigis preuats. Per exemple, el Castell de Bellvís a La Torrassa o el propi conjunt del carrer Xipreret, on va ser-hi l’Hospital de la Torre Blanca a l’Edat Mitjana i origen del nom, primer de la Pobla de l’Hospitalet, i després del poble de l’Hospitalet. Així doncs, hi va haver vida, cultura, economia, camps, boscos, riu i mar, abans de l’arribada del governs municipals actuals, amb la democràcia… Fa ja molts anys de tot això i encara no en sabem prou d’història…

Cert que el franquisme va convertir camps i boscos en ciment i sovint fang, on van anar a viure refugiats econòmics del franquisme d’arreu de l’Estat. Refugiats que van lluitar, elles i ells sí, per convertir el fang en asfalt i serveis… En poc mes de 30 anys es va triplicar la població de la ciutat, una ciutat que, per ser ho, per ser ciutat titulada, va perdre una part important del seu territori, una rica zona agrícola que exportava a tota Europa productes de la terra, com ve ens ha explicat la Matilde Marcé… A canvi d’aquest arrabassament de 70 masies i 900 ha de rica terra fèrtil i una platja, la de la Farola —un altra antiquíssim vestigi a tocar del riu—, vam ser titulats de “ciutat”…

Un preu i una porta oberta a convertir un poble agrícola i manufacturer en una ciutat dormitori. El poble va perdre els camps, el riu i la platja, alhora que vivia l’impacte social i cultural de la nova població… En cap cas però, això no era una terra erma, se la convertir en erma per poder enriquir els poders fàctics i econòmics del franquisme… I això encara no s’ha revertit. Per això, parlar de suburbi es menystenir la història d’aquest poble mil·lenari que, com tants altres, ha sobreviscut a les lluites pels recursos i el poder com ha pogut, i encara ho fa. Si no reconeixem aquesta història, neguem el passat i aquesta ciutat té els peus de fang. Ara bé, és cert, sense autoestima ni arrels, sense amor pel territori i el patrimoni.

No, l’Hospitalet no era un suburbi vell, era un vell poble i ara una jove ciutat que ha de conèixer la seva història i lluitar pel seu reconeixement i per la seva regeneració!

L’Hospitalet referente está por llegar

Edificio del Ayuntamiento de L’Hospitalet.

Sonia Esplugas (Portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular)

Cuarenta y cinco años de gobierno municipal socialista son muchos, y también lo son los dieciséis años que Nuria Marín ha estado a cargo de la ciudad como alcaldesa, tiempo suficiente para poder aplicar políticas efectivas que reviertan en la calidad de vida de los vecinos, pero lamentablemente Marín se ha ido dejando la ciudad en su peor momento.

Si hacemos balance de estas últimas legislaturas, las gestionadas por la alcaldesa saliente, su gestión deja más sombras que luces, especialmente en los últimos cinco años, cuando Nuria Marín ha estado comprometida con otras administraciones, primero como presidenta de la Diputación de Barcelona, y luego como senadora en Madrid; y como no se puede estar en misa y repicando, L’Hospitalet quedó relegado a los ‘ratitos’ que quedaban en su agenda.

En el año 2008, cuando Marín juró el cargo de alcaldesa fijó sus objetivos de gobierno: políticas de proximidad en los barrios, trabajar por la cohesión social y la convivencia; el soterramiento de las vías, la construcción de vivienda pública y de residencias para mayores; una mejora de los servicios de limpieza, seguridad, y construcción de nuevos equipamientos. Humo, solo humo. Nada de esto se ha materializado, nada de esto se ha hecho realidad.

Y por si no fuera poco, ella, quien prometió una ciudad transparente, se va dejando dos causas judiciales abiertas en la gestión municipal, una por presuntas irregularidades en el Consell Esportiu de la ciudad y otra por la convocatoria de oposiciones para la plaza de superintendente de la Guardia Urbana, dejando tres miembros de su gobierno imputados.

¿Y en qué situación se encuentra ahora L’Hospitalet? Pues estamos ante una ciudad con servicios sociales colapsados para los que más lo necesitan, con conflictos internos dentro de la Guardia Urbana, aulas saturadas y colegios en barracones,mercados municipales agonizando; una ciudad sin un plan ambicioso de vivienda social, con un patrimonio abandonado, y con serios problemas de seguridad, ocupación ilegal, incivismo y convivencia en gran parte de los barrios.

Ahora, habiendo dimitido Nuria Marín, tenemos nuevo alcalde, David Quirós, pero no es alguien nuevo; es más de lo mismo, un miembro del equipo de gobierno que viene gestionando la ciudad todos estos años. De hecho, su paso por las áreas que él ha gestionado, deja mucho que desear, como por ejemplo, la municipalización de les cinco escoles bressol o la climatización de los centros educativos, promesas incumplidas de manera reiterada.

Llegados a este punto, el Partido Popular no puede dar ni un solo voto de confianza a ningún gobierno socialista. Ha quedado demostrado que el suyo es ya un proyecto agotado; de hecho, este relevo de alcaldía no deja de ser un cambio de caras desesperado ante la imposibilidad de dar respuesta a los problemas de una ciudad que se les ha ido de las manos.

Desde los últimos comicios municipales, cuándo el Partido Popular cuadriplicó su representación municipal, hemos sido llamados a las urnas en varias ocasiones: elecciones generales, autonómicas y europeas, y en todas ellas el PP ha conseguido aumentar notablemente el número de votos, y más aún, la confianza de los hospitalenses.

Esta fuerza que nos trasladan los vecinos es la que utilizaremos para continuar trabajando, por ahora desde la oposición, para forzar medidas en favor de la ciudad y con políticas reales que reviertan en los ciudadanos, así como reivindicar el potencial cultural, social y económico de L’H.

Queremos ser una ciudad referente para los que aquí vivimos y para los que nos observan desde fuera. Somos la segunda población de Cataluña en número de habitantes, y tenemos que luchar para ser la primera en calidad de vida, con una fiscalidad justa, impuestos que reviertan en servicios de calidad, en una ciudad limpia, y en unos servicios sociales de primera.

En definitiva, ante una trayectoria socialista que deja una ciudad sucia e insegura, yo, Sonia Esplugas, como portavoz de Grupo Popular, puedo asegurar que plantaremos cara a quienes nos han llevado a esta situación, con la convicción de que somos la alternativa real al gobierno municipal desde el centro derecha, lejos de los extremos, y que no cesaremos en trabajar para que L’Hospitalet sea un referente, más allá de nuestra ciudad.

Marxa l’alcaldessa i continua el desgovern

Núria Marín a l’acte de possesió con alcaldessa.

Jaume Graells (Portaveu municipal d’ERC+EUiA a l’Ajuntament de l’Hospitalet)

Amb la marxa de Núria Marín es tanca una etapa molt grisa a l’Hospitalet. L’alcaldessa fa temps que va dimitir de les seves responsabilitats i va abandonar la ciutat per més altes dedicacions. El darrer mandat, com a presidenta de la Diputació, i ara al Senat, demostren que la seva prioritat no ha estat L’Hospitalet. Només cal veure com tenim la ciutat.

Aquest és el trist llegat d’aquesta alcaldessa. Una ciutat bruta i degradada, amb zones verdes insuficients, poc amable i insegura, que no cuida ni escolta els seus veïns, amb un ajuntament absolutament paralitzat i amb molts dels serveis essencials acumulant pròrrogues en les contractacions per una gestió pèssima. Una etapa marcada per la manca de projecte de ciutat, basant tota la seva acció de govern en vendre fum i fer grans anuncis que després quedaven en res mentre a poc a poc s’abandonaven els barris. També per casos de presumpta corrupció com el Consell Esportiu, sense que ella hagi donat fins ara explicacions. Amb un desgovern que incompleix amb allò que s’aprova al Ple, però també amb tot allò que es compromet o acorda amb els veïns.

L’etapa Marin no ha tingut projecte propi. S’ha limitat a desenvolupar de manera acrítica part d’allò que havia projectat l’anterior alcalde. El món canviava, la ciutat canviava i es persistia en aplicar models del passat. Velles receptes que ja no ens serveixen —si es que van servir en algun moment— per afrontar els reptes de present i de futur de L’Hospitalet.

Durant el seu mandat hem viscut moments de crisis importants. Temps d’enormes dificultats, però que alhora també comporten noves oportunitats que no hem sabut aprofitar. Darrerament, hem deixat passar un cop més el tren de les oportunitats. Com la important injecció econòmica que ens ha arribat de la Unió Europea per modernitzar la nostra economia que no l’hem sabut capitalitzar per engegar polítiques realment transformadores que donessin oportunitats a la nostra gent. Hem persistit en la cultura del ciment i el totxo. No apostem per la qualitat sinó per la massificació.

El govern de Nuria Marin, tampoc ha estat capaç de teixir confiances i complicitats amb altres administracions, de diferent color polític, i això ha fet que la nostra ciutat es trobi a la cua en polítiques actives d’ocupació, d’habitatge i en serveis públics. Tampoc no ajuda, ni la manca d’espais per construir els equipaments necessaris, ni la paràlisi administrativa endèmica del govern municipal. Aquests darrers anys han estat temps perdut per a la nostra ciutat.

L’Hospitalet té un posicionament estratègic que ens obre moltes possibilitats, i malgrat tot som incapaços de donar resposta a les necessitats i oferir oportunitats a la nostra gent. Ho fem, a més, amb menys recursos que la resta de ciutats metropolitanes.

Tenim el pressupost municipal per habitant més baix de Catalunya. Som qui menys invertim en enllumenat públic, neteja, seguretat, en educació i cultura. Aquesta és la realitat de l’Hospitalet, i no la visió futurista de la ciutat-aparador: la de la plaça Europa que tant lloen els lobbies econòmics i empresarials quan venen de visita a la fira.

El miracle no ha operat, no existeix, no som la ciutats de les oportunitats. Ens ho hem de poder dir: la nostra gent és més pobre, en alguns barris la pobresa infantil supera el 50%, i tenim menys recursos per fer-hi front. I aquesta equació s’agreuja amb un govern ineficient i una maquinària municipal col·lapsada.

Urgeix posar l’emergència social que patim sobre la taula i reivindicar-nos. Hem d’encendre tots els semàfors vermells. O abordem polítiques transformadores, amb recursos suficients i ben gestionats, amb un urbanisme inclusiu i social, i amb una visió de “l’Hospitalet sencer”, o no ens en sortirem.

Ens cal relat, intel·ligència política i lideratge compartit per captar els recursos addicionals que necessitem i acabar amb el greuge que patim com a ciutat treballadora.

I el que podria ser un bri d’esperança amb la notícia de la marxa de Nuria Marín, es converteix en una preocupació encara més gran. El seu substitut no és sinó qui fins avui ha ostentat les responsabilitats en les àrees d’Educació i Cultura. Pels seus fets el coneixereu, que diuen.

Doncs bé, parlem de fets. Si alguna cosa hem comprovat els darrers mesos és la nefasta gestió de, l’ara ja alcalde Quirós, al capdavant d’aquestes dues àrees. Un balanç molt negatiu, marcat pel menyspreu al català i a la immersió lingüística, però també a la cultura popular de la ciutat, donant l’esquena a la majoria d’entitats que treballen dia a dia fent una grandíssima feina malgrat l’Ajuntament. Impagament de subvencions, enganys, bloquejos i obstacles permanents. Potser és que no són prou smart.

Hem vist com es tancaven equipaments com la biblioteca de Santa Eulàlia o el Centre de Memòria Democràtica a Can Riera, i d’altres que segueixen degradant-se davant la passivitat municipal com la Biblioteca de la Tecla Sala, així com bona part del patrimoni històric de la ciutat. Tampoc ha complert amb les famílies de la ciutat, prometent la municipalització d’unes escoles bressol, actualment ja subvencionades, per acabar deixant-les tirades després. També s’ha dedicat a posar traves i obstaculitzar inversions en reformes i noves construccions d’escoles a la ciutat, només per sectarisme contra la Generalitat.

Això ja demostra que aquest canvi a la cadira de l’alcaldia no suposarà pas un canvi d’etapa. Ho lamento per aquells que ho esperaven, alguns de bona fe i d’altres com a excusa per justificar un apropament al govern. Ens trobem davant la continuïtat d’un desgovern que no augura cap canvi positiu per a la ciutat.

Tot i això, escoltarem les propostes de l’alcalde i cercarem ponts de diàleg des de l’oposició per sumar esforços, sempre que sigui per posar la ciutat que tant ens estimem, al centre. Nosaltres seguim on sempre, treballant per construir una alternativa progressista perquè necessitem un canvi real a l’Hospitalet.

Categoria: Opinió