“Una vegada n’era un rei
Que tenia el nas vermell.
Que bevent de bota en bota,
No en deixava ni gota…”
Popular.
D’escamarlans i llagostins,
de les cloïsses i llagostes,
dels millors licors i dels vins,
ell n’era el rei i n’era l’hoste.
Als hostals de tot l’hemisferi
era el millor dels comensals:
anava de tec en tiberi,
de bacanal, en bacanal.
No sabia el que era un gimnàs,
i encara menys el senderisme.
I quan veia fer algú atletisme:
cridava: a mi, no em fotràs pas.
Prô vet aquí que aquesta tarda
el mal parit dit gros del peu,
l’ha atacat per la rereguarda
i ha fotut uns grans marrameus.
Al metge l’han dut tot corrents,
portava els collons per corbata:
no li cabia a la sabata
aquell peu boterut i immens.
Ara té el veredicte mèdic:
atac de gota rabiós :
et caldrà un règim ortopèdic,
estricte, sever i rigorós.
Prohibició del marisc
dels vins, pernils i la cervesa:
són més mortals que un basilisc
i et duran al sot ben de pressa.
I a les set del matí en remull
fent piscina, rere piscina.
I caminar fins Xarafull
bevent sols aigua cristal·lina.
El peó del Llobregat