Entrevista a Júlia Portal, presidenta de l’AViV La Florida
Veïna de La Florida i defensora de la vida comunitària, Júlia Portal presideix l’Associació de Veïnes de La Florida als seus 24 anys d’edat. Declara en aquesta entrevista que “hem d’aprendre a construir espais Inter generacionals on tots puguem aprendre i també per assajar noves pràctiques comunitàries”. Fusiona la creativitat artística amb la consciència comunitària i el seu compromís profund amb la comunitat i la transformació social. La Júlia ressalta les pràctiques de resistència del barri de La Florida contra les polítiques municipals que intenten “higienitzar l’espai públic”. Júlia Portal va néixer al 1999 a l’Hospital de Sant Joan de Déu i des de ben petita confessa que l’agradava imaginar-se escenaris i històries fantàstiques que recollia en un munt de llibretes, sobretot a partir del dibuix. Ara presideix l’Associació de Veïnes de La Florida
-Se sent identificada amb el perfil de la seva generació Z?
La veritat és que no estic gaire al corrent d’aquestes terminologies, no sé quin és el perfil que se suposa que correspon a la generació X o Z. Tinc entès que es categoritza segons l’any de naixement i relacionen aquest fet amb la familiarització de l’ús de la tecnologia.
-Què és el que més li agrada del seu barri?
Allò que més m’agrada de La Florida son les pràctiques de resistència que les veïnes sabem exercir sobre l’espai públic. En un context en el que les polítiques municipals intenten higienitzar el carrer i treure’ns d’ell, encara ens queden moltes pràctiques, com el joc lliure dels nens i nenes al carrer, que contraresten aquesta construcció del carrer i de l’espai públic útil sota la mirada dels adults, homes.
-Què és el millor que té l’Hospitalet?
L’Hospitalet té moltes coses bones, però pensar en l’Hospitalet com a ciutat em porta pensar en la política municipal de qui la decideix, que no ens porta res de bó.
-Quin és el projecte en que vostè ha participat o participa a l’Hospitalet del que se sent més satisfeta?
L’Associació de veïns i veïnes de La Florida es va legalitzar el 1976 i sempre ha estat molt vinculada a als Blocs Florida, així com a les reivindicacions de millores urbanístiques i d’ampliació de serveis, com a gran part del teixit associatiu de la ciutat. Amb el temps, l’associació va anar envellint i distanciant-se de la realitat canviant de la ciutat, així com passant a ser una corretja de transmissió de les polítiques municipals.
Al 2017 es va renovar la junta amb una clara aposta per reprendre el rol reivindicatiu de l’entitat; així, des de llavors, l’associació s’ha dedicat a repensar i reactivar el paper de les associacions veïnals, qüestionant el model de ciutat on vivim.
Amb la nova mirada de l’Associació de veïns i veïnes, s’activen accions i espais col·lectius per fomentar la vida comunitària, com ara la Xarxa de suport veïnal. Aquesta xarxa neix arran de la pandèmia per fer front a l’emergència alimentària; és una via d’acció comunitària per garantir el dret a l’alimentació amb la transformació del model de banc d’aliments tradicional. Encara immersos en les dinàmiques que ha marcat la pandèmia global, tot allò que l’esclat d’aquesta va deixar al descobert continua pendent de revisar: serveis públics infradotats i col·lapsats, comunitats més empobrides i vulnerabilitzades i uns ecosistemes ambientals al límit.
La conscienciació sobre els efectes que el paradigma hegemònic té sobre el planeta i les vides de la gent, en fa un moment propici per assajar nous models de suport: basats en els valors de l’economia social i solidària perquè puguin respondre als reptes enunciats i, alhora, consolidar l’articulació comunitària als territoris per reforçar el protagonisme del suport mutu i l’apoderament veïnal, posant en valor els sabers i les maneres de fer d’aquells grups i col·lectius més vulnerabilitzats. La Xarxa de suport social de l’Hospitalet va començar a treballar amb l’alimentació com a eix central però, en fer-ho, vam adonar-nos que el problema partia d’una necessitat econòmica a la qual no podem donar resposta com a ciutadans. Davant aquest escenari vam decidir assajar pràctiques comunitàries que poguessin generar economia, vinculades a la producció tèxtil, com la producció i estampació de bosses a través de la tècnica de serigrafia per vendre a fires, esdeveniments i altres ocasions festives.
-Participa o lidera projectes nous? Pot avançar de què es tracta?
La nostra idea és seguir recolzant espais col·lectius de cures, ara a través de la pràctica tèxtil, per respondre a les situacions de vulnerabilitat des d’una mirada integral, comunitària i ecològicament sostenible, on veïns i veïnes ens puguem auto organitzar per fer front a altres violències i exclusions (sanitària, habitacional i les provocades per la Llei d’estrangeria).
-Considera que la societat està en declivi moral i espiritual?
Depèn de la definició del que considerem moral i del territori sobre el que pensem. A l’occident allò moral respon a qüestions que no entenc ni m’interessen gaire.
-Esteu d’acord amb el binomi joves (genialitat) i grans (saviesa)?
És clar que no, a la gent no se li pot atribuir característiques només perquè pertanyin o se’ls pugui agrupar dins d’un conjunt social: hi ha joves savis i persones gran genials.
-Quina opinió li mereix el binomi joves inexperts-grans antics?
No comparteixo cap binomi, per la raó que he esmentat anteriorment.
-Considera que els grans s’han de retirar per deixar pas als joves?
Nooooo, considero que hem de ser capaces i aprendre a construir espais intergeneracionals on totes puguem aprendre i compartir sabers entre totes. Els grans que haurien de fer un pas enrere són aquells que consideren que ja ho saben tot i saben més que ningú, que no tenen voluntat d’incorporar nous aprenentatges perquè impossibiliten espais enriquidors per tothom.
-Se sent més còmode en ambients on es potencia la diversitat? També diversitat d’edats i no només de gèneres?
Si, em sento molt incòmoda en espais homogenis com la universitat, espais de segregació i especialització per un tipus de persones. En canvi, em sento molt còmoda en espais diversos, diversos en tots els aspectes, no només pensant en edats, sinó també en gènere, orígens, coneixements, etc.
-Apaga el mòbil o desconnecta de les xarxes socials durant determinats moments per recuperar la capacitat de concentració?
M’encantaria poder desconnectar del mòbil però això només ho faig el parell de setmanes que m’agafo a l’estiu per marxar fora del barri. Durant el transcurs de l’any m’és impossible, a part de les meves xarxes socials personals, a les que no li dedico gaire temps, porto les xarxes socials de 5 iniciatives/espais col·lectius del barri que no paren, són aquestes les que em requereixen estar contínuament pendent del telèfon.
-Quina opinió li mereix que les xarxes socials són l’actual heroïna (droga dura) que crea dependència?
No crec que les xarxes socials siguin la nova heroïna perquè l’heroïna no té res de bo. En canvi, les xarxes socials poden aportar-nos certs beneficis com l’accés a informació o poder comunicar-nos i establir vincles amb persones d’arreu del món. Ara bé, sí que és veritat que ens trobem en un moment en el qual el capitalisme ha aconseguit consolidar moltes eines per l’alienació de les persones i crec que el funcionament del mòbil, els aplicatius i tot allò que l’envolta, és un d’aquests aparells que funciona per mantenir-nos entretinguts i distrets de totes les violències que ens envolten.
-Quina crítica fa del món hipercapitalista? Considera que està tan accelerat i fora de control com els mateixos individus, sotmesos a mecanismes de poder que els converteixen en subjectes passius i acrítics?
El món necessita decréixer urgentment. La producció infinita, a la qual ens sotmet el sistema capitalista sobre un planeta amb recursos finits ,és insostenible i això condiciona les relacions d’acceleració de la gent a que ens trobem sotmeses.
–Considera que la globalització és excessiva o insuficient?
Crec que la globalització és una merda que acompanya al sistema capitalista neoliberal: consisteix en l’acumulació de capital per part de grups molt reduïts de la població, generant greus desigualtats socioeconòmiques i l’explotació i el maltractament de les persones i el món. Aquest sistema d’acumulació i producció salvatge de cap manera pot ser una opció viable per establir condicions de vida justes per tothom.
-Com reacciona quan té una bona idea i, no obstant, quan se l’explica als altres tothom reacciona amb frases que comencen amb «ja, però». «Ja, però això ho han intentat altres i els va sortir malament.» «Ja, però no et precipitis, deixa reposar la idea.» «Ja, però, i si no surt bé?»
Els comentaris pessimistes de les persones que troben inconvenients a tot no em paralitzen. Sé que es tracta d’una actitud a la qual ens sotmet el sistema, a la que la gent pot exercir resistència, sí, però no sé fins a quin punt tenim mecanismes i capacitats suficients així que no els sentiré com a culpables si no ho fan. Estem travessats per un munt d’impulsos que alhora que ens obliguen a estar contínuament actius i produint, ens fan pensar que mai és suficient i ens fan perdre el temps, generant sensacions molt contradictòries que esgoten moltíssim. Tot i així, jo intento ser d’aquelles que exerceix resistència, si vull fer alguna cosa, primer em pregunto per què, i si trobo que té sentit amb els meus valors i principis, m’esforço per fer-la.
-Què és per vostè el concepte de solidaritat?
La solidaritat és un concepte que està molt present a les nostres vides, però que s’ha descuidat, és utilitzat per pràctiques que no li corresponen i han aconseguit buidar-la de significat. La solidaritat és per a mi la construcció de vincles dins d’una comunitat que comprin el valor de la vida de totes les persones per igual, les relacions de cura recíproques de les quals hem parlat en una de les preguntes anteriors.
-En què basa principalment les seves decisions de consum? Relació qualitat/preu, altes prestacions, respecte mediambiental i social, etc.
Intento que el meu consum tingui a veure amb el que condiciona viure, alimentació i despeses de la llar, sobretot.
-Es planteja votar el 9 de juny a les eleccions europees? Perquè?
Sí, votaré sempre per principis ideològics per evitar un mal major. Encara que cregui que el meu vot no significa una participació realment democràtica, o almenys no tant com m’agradaria.
-Per la seva activitat, quins avantatges té pertànyer a la UE?
Per mi formar part de la UE pot resultar un problema per la democràcia, perquè el vot del poble no té el mateix poder que la resta d’institucions europees, que tenen una influència major, i personalment això no m’aporta cap avantatge.
-Quins seran els reptes de la seva professió a mitjà i llarg termini?
Ara mateix estic fent el màster de formació del professorat per poder donar classes a l’ESO i Batxillerat a l’institut. Si penso en aquest àmbit professional, el meu repte serà trobar-me amb un sistema educatiu que reprodueix el sistema amb una organització d’espais i relacions rígides que no són favorables per un aprenentatge dialògic que posi als alumnes realment al centre. Pensant en les possibilitats de canvi que puc produir dins dels marcs sistèmics establerts, el que proposaré serà oferir una pràctica docent molt més relacionada amb l’entorn en què viuen, de manera que pugui transmetre les competències de l’àmbit artístic que em marca el currículum relacionant-les amb el nostre context social, a necessitats i reivindicacions del territori per poder desenvolupar l’exercici crític, actiu i responsable de la ciutadania. Però això segur que serà tot un repte.
-Com és de complicat mantenir o preservar el patrimoni cultural en una època tan accelerada?
No és complicat mantenir-lo perquè visquem en una època molt accelerada sinó perquè els interessos econòmics exerceixen més poder que els interessos generals de la població, es el que causa l’acceleració.
-Quines són les principals característiques que ha de tenir un líder en qualsevol camp?
Si penso en lideratge vull pensar en la capacitat que té aquell que lidera per compartir o potenciar el lideratge de la resta.
-¿Què vol dir per a vostè l’èxit?
L’èxit es una malaltia del capitalisme.
-Quins valors manté d’altres emprenedors del passat?
Quins referents té al seu àmbit? La meva referent és sens dubte la meva mare, l’estimo i admiro moltíssim. Una dona que sempre ha treballat per millorar no només les seves condicions de vida sinó, en la mesura en què pogués, de la gent del seu entorn, dels veïns i les veïnes que conformen la nostra comunitat. És, sens dubte, el meu exemple a seguir.
-Se subestima el talent jove?
Existeix una mirada pejorativa i estigmatitzant cap al jovent i el que aquesta categoria compren, subestimant constantment les capacitats i idees que puguin tenir.
-Quins consells donaria a un jove que vulgui seguir els seus passos? Com motivar-los perquè lluitin pels seus somnis?
El primer que faria seria preguntar-li que li agrada, què no i què vol fer, per poder saber quina és la millor manera d’acompanyar-lo.
–Espanya és un bon país per emprendre?
El concepte d’emprendre en aquest context neoliberal capitalista respon a una categoria individual, que força relacions de competència i disputa. Em costa respondre la pregunta de si Espanya és un bon país per emprendre perquè no hauríem d’emprendre en un sistema que cuides les condicions de vida de tothom.
–Com l’afecta l’opinió pública?
En un món en el qual tot i tothom està exposat i els marges (la separació) entre el fet públic i privat s’ha tornat més difús, l’opinió pública presenta un escenari perillós. Més encara vivint un clima social tant sensacionalista com en el que ens trobem, on s’utilitzen els mitjans de comunicació per fomentar i perpetuar la reproducció d’estereotips i idees molt estigmatitzats i fragmentades.
-Veu vostè que el futur seguirà marcat per la polarització? Tem l’ascens dels extremismes?
No sé com serà el futur, però si continuem així, sí. La societat està molt polaritzada i a sobre amb un ascens d’extremistes d’ultradreta. És un panorama molt desesperançador, i trobo que està explícitament relacionat amb el sensacionalisme de l’opinió pública, però hem d’intentar pensar que aquest fet pot tenir una qüestió positiva. Les actituds més reaccionàries apareixen en oposició a la circulació de noves idees, en la defensa dels nostres drets, perquè és quan els opressors entenen que poden perdre els seus privilegis.
-Quin paper té en la seva activitat la intel·ligència artificial (IA) i quina evolució preveu al seu camp?
Mai he fet servir la intel·ligència artificial però al Màster que estic cursant he escoltat companys que deien que és capaç de generar situacions d’aprenentatge idèntiques a les que podria pensar qualsevol de nosaltres. És una idea que sol escandalitzar, però a mi sincerament no em preocupa gaire. Crec que la IA mai podrà reproduir processos de pensament complexos, en els que es posin en circulació diferents capacitats, idees, i sobretot de manera col·lectiva, que esdevenen aquells espais realment transformadors. Si un alumne pot copiar o dur a terme una tasca a través de la IA potser es perquè aquella tasca no està gaire orientada amb el procés d’ensenyament-aprenentatge que ell necessita, preguntem-nos per què no l’interessa dedicar-li temps i prefereix que li faci la IA.
–Ara hi ha menys oportunitats laborals que fa unes dècades?
No sé si ara hi ha menys oportunitats laborals que fa unes dècades, el que si puc dir és que cada vegada soc més conscient i em trobo amb més persones sotmeses a condicions d’explotació laborals.
-Quines tres coses es portaria a una illa deserta?
Una navalla, xarxa de pesca i mistos.
-A què és degut el fracàs escolar que assenyala l’informe PISA? A l’educació, què li falta i què li sobra?
L’informe PISA, el fracàs escolar i els bons o dolents resultats educatius no m’importen. No crec que siguin elements d’avaluació lògics de les competències dels més joves. Crec que el sistema educatiu, l’estructura i el funcionament dels centres educatius venen establerts des de fora i es corresponen al tipus de societats que els envolta, l’educació que reben els alumnes correspon a la reproducció de l’ordre social que interessa, que aprenguin a pensar i relacionar-se segons una determinada escala de valors i així ,de grans, pugui ser útil pel sistema productiu. El que vull dir és que el sistema escolar està íntimament lligat als interessos econòmics i polítics d’aquells que governen la societat, per això demanar un sistema formatiu útil, com penso que funcionaria millor, suposa demanar un canvi radical de societat, perquè no podem basar un sistema educatiu que formi als joves en valors que encara no tenim incorporats com a societat.
-Com veu la participació ciutadana a la política (del Baix Llobregat, de Catalunya i d’Espanya en general) actual? Creu que les noves generacions estan igual d’interessades en la política com les generacions passades?
Les noves generacions estan interessades en la política perquè la política és el que regeix la nostra forma de vida i ens importa què i com influeix. Ara bé, cada cop hi ha mecanismes més subtils però efectius de controlar la participació ciutadana. Les taules sectorials o altres espais de participació política a l’Hospitalet s’han convertit en espais consultius, on només participen entitats clientelars que des de fa anys s’han posat al servei del partit socialista per funcionar com a corretja de transmissió de les seves decisions. A l’Hospitalet no existeix una participació política real ni per les noves ni per les generacions anteriors.
-Les seves lectures són…
Les meves lectures depenen molt del moment en què em preguntis, però ara mateix són: El Libro Rojo del Cole de Jesper Jensen i Søren Hansen i La ciudad de los Niños de Francesc Tonucci
-Quin percentatge dels diners que obté els dedica a l’estalvi?
Tot i que porto un estil de vida molt auster, el meu sou no em permet estalviar gaire. Durant l’any m’esforço per reunir al voltant de 500 euros per fer un petit viatge a l’estiu, un parell de setmanes que necessito per renovar energies i tornar al barri arrelant-me amb més força.
-Quina mena d’inversions realitza?
No duc a terme inversions de cap mena i mai m’ho he plantejat perquè aquesta relació amb els diners respon a lògiques neoliberals d’acumulació de capital que no m’interessen, vull i treballo perquè puguem mantenir relacions justes amb l’entorn i les persones.
-On viu i com? Pis de propietat, lloguer, amb els seus pares, habitatge compartit, habitatge individual, amb la seva parella, etc. Està hipotecada?
No cec en la propietat privada. Ara mateix tinc la sort de poder conèixer i gaudir d’un habitatge cooperatiu. El model de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús de moment és una opció en la qual confio perquè s’estableix un accés a l’habitatge sense ànim de lucre, que obliga a assentar propietats col·lectives i a repensar com podem construir comunitats en un context en què el sistema neoliberal i la seva lògica individual ens han fet pensar que val més la pena que cadascú miri pel seu nucli familiar i s’asseguri del que es seu, trencant qualsevol idea possible de comunitat, de enfortir vincles i espais de convivència entre les persones.
L’habitatge cooperatiu on visc des de fa un any es diu La Chalmeta, abans d’això he passat per habitacions de lloguer des del 2019-20 que vaig marxar de casa de la meva mare.
-Té fills? Com es planteja la paternitat/maternitat)?
Encara no tinc fills, però m’agradaria tenir-ne aviat. L’educació i cura dels infants, com la cura de tots els qui conformen una comunitat ha de ser compartida. Actualment, i cada cop més estem perdent la consciència d’interconnexió que caracteritza als humans, el pensament occidental modern i el seu paradigma de separació de tot han aconseguit fer-nos pensar que hem de tenir un rol concret per sentir-nos amb la legitimitat de tenir cura d’algú fora dels límits establerts, de manera que si veiem que un nen cau o es baralla amb un altre esperem que la seva mare o la persona que el te a càrrec seu intervingui perquè és qui té la responsabilitat i el dret a fer-ho. Però jo entenc la maternitat des de la idea de comunitat, que compren que el nostre benestar està lligat al benestar de la comunitat de la qual formem part, i que per això hem de tenir consciència i fer-nos càrrec de la interconnexió d’aquestes vides. És a dir que quan sigui mare ho seré dins d’una xarxa de suport col·lectiva, de la que ja em sento part, on la família es torna molt més gran i no és compresa només per les relacions de parentesc sinó per les relacions de cura mútua que sustentem.