La idea que solen tenir els catalans de L’Hospitalet és un enorme prejudici. Pensen que L’Hospitalet és un suburbi ple d’edificis barats, deixats de la mà de Déu i de les administracions, on només hi van a viure els immigrants pobres que no tenen més remei, sense cap edifici històric, cap monument que valgui la pena i cap lloc fashion i sofisticat. No cal dir que moltes d’aquestes persones, quan estan a un lloc de L’Hospitalet que no és correspon amb la idea que tenen de la nostra ciutat, simplement pensen que allò no és L’Hospitalet, que allò és Barcelona.
La transformació urbanística que ha patit la nostra ciutat en els darrers cent anys ha estat enorme, com la majoria de les urbs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’Hospitalet ha deixat de ser un poble agrícola amb un sol fertilíssim -dels més fèrtils del país- a una ciutat amb tots els ets i uts, que te la sort i la desgràcia d’estar enganxada a Barcelona. La sort, perquè el progrés barceloní li arriba com un vas comunicant i la desgràcia perquè Barcelona va destruint tota la personalitat de l’antiga vila -que ara justament fa cent anys, en un centenari que alguns veïns no volen celebrar perquè la carta de ciutadania li fou atorgada pel dictador Primo de Ribera-.
Un amic -amb el típic menyspreu dels barcelonins -que, en general, com els parisencs i els madrilenys, són d’un xovinisme insuportable- em diu que Sant Josep Pla deia: “…més perdut que un turista a L’Hospitalet”. En primer lloc, val a dir que jo, que soc un lector fidelíssim i assidu de Pla, això no li he llegit enlloc. Com que l’obra del palafrugellenc és encara més llarga que la de Llull i deu ser si fa no fa com la de Sagarra, no m’atreveixo a dir que no ho escrivís. Però ho dubto. Crec que més aviat és una sentència apòcrifa que alguns barcelonins li atribueixen. El que sí que recordo perfectament és, per exemple, quan Sant Pla parla de l’olor de pixats que fan les parets de la Rambla i del carrer Sant Pau que envolten el Liceu.
Tot això ho dic perquè avui he anat a sopar amb la meva filla i el seu marit i la meva dona al restaurant Palmer a l’Edifici Renaisance ublicat al número 50 de la Plaça Europa. La Plaça Europa de L’Hospitalet està plena de gratacels, edificis il·luminats, hotels de cinc estrelles, oficines i es veu d’una hora llarga que qui paga per viure, estar-se a allà o treballar-hi és del segment social que talla el bacallà. Les llums de colors intermitents dels gratacels ens va recordar els de Sidney i Melbourne on vàrem estar el març passat. O sigui que poca conya. I és evident que allà hi ha molts turistes que no s’han perdut, sinó que han optat per residir a L’Hospitalet, encara que pensin que allò és Barcelona.
L’Edifici Renaisance té -em sembla- 26 plantes. I el menjador on tenim reservada taula és el catorzè. Al costat del finestral, és clar. Des d’allà la panoràmica metropolitana és espectacular. Ja és fosc, però hi ha milers de punts de llum. Alguns bellugadissos, d’altres estàtics. La gent, no s’arriba a distingir, els cotxes, a la Gran Via, semblen de joguina, com els Max Box que comprava ma mare o els Scalextric. No pots evitar sentir-te, des de tanta alçada, una mica superior. Suposo que per això els caps de les grans multinacionals posen els seus despatxos a l’àtic. No, no et sentis King Kong. Saps que tu, més o menys, estàs a casa i que el que t’espera no és una colla de malvats que et volen fotre a trets la dona, sinó un sopar sofisticat.La meva filla és partidària que, quan quedem per menjar, anem a restaurants sofisticats. La meva posició davant la sofisticació culinària és escèptica. La majoria de vegades et serveixen quelcom estrambòtic i mínim. És a dir, menges poc i rar. Jo soc un nacionalista culinari català moderat. És a dir, la meva cuina és la del meu paisatge, preferentment, la tradicional. Anar al restaurant vol dir bàsicament ampliar el ventall de plats -hi ha coses que són difícils de fer a casa, ara que tots anem tan de bòlit- i cuinats per professionals, que se suposa que en saben més que els amateurs, encara que no sempre és així. De fet, jo penso que és evident que la cuina tradicional catalana és bàsicament obra de les mestresses de casa- Les collonades de la nova cuina i tot això, sí majoritàriament les han fet els mascles.