Pugem al tele-cadira
que s’enfila a Font-Romeu,
a dalt, el cel blau s’admira,
prats i boscos sota els peus.
La cadira balanceja
moguda pel ventijol.
És el capvespre i vespreja,
poc a poc s’amaga el sol.
L’aire aquí dalt no és cap broma,
l’àliga ens ensenya el bec
i, enllà, enllà, damunt la lloma
uns cabirols fan el mec.
L’aigua davalla embravida
en rierols i torrents.
Flors de colors, el verd pinten
desbordades de talent.
Damunt d’una altiva branca,
te’l niu i dorm el mussol.
Ençà, menja glans i caga
un magnífic esquirol.
Al final del curt viatge
respirem alleugerits:
salto prest de l’artefacte,
beso el terra tot seguit.
El peó del Llobregat