No coneixia l’Olga M. No tindré cap oportunitat per parlar amb ella directament. Només sé que era important fer-li cas perquè, el que explicava i el que estava passant, mereixia atenció, empatia i activisme.
Ens va adreçar un mail a la redacció de L’Estaca el 31 de juliol d’aquest any. Ens deia que volia denunciar la manca de places per grau mitjà a la ciutat, l’esforç per aconseguir una plaça per la seva filla per cursar cures auxiliars, a 8 centres. Ens explicava que havia fet una primera ronda el 10 de juliol i una segona el 24 on va aconseguir una plaça en farmàcia, però en un centre concertat. Ens comentava que pertanyia a una família monoparental especial, en una clara situació de risc social i residencial. Ella, amb només 54 anys, patia una incapacitat del 65% i una discapacitat física del 37% i es trobava a l’atur amb més de 30 anys cotitzats.
Ens concretava també que l’havien desnonat a l’abril passat d’un pis comprat feia 20 anys perquè amb el seu sou i dues filles era impossible arribar més lluny i constatava allò que era evident que, amb aquests condicions, l’alternativa fos una plaça per la seva filla a un centre concertat de la ciutat i es queixava de que, enlloc d’ampliar places, apujéssin la nota de tall a les places públiques, mantenint tota possibilitat d’inscripció a les privades.
I ens explicava que la solució que li havien donat al Departament d’Educació era que al mes de setembre es passegés pels instituts de la ciutat per veure si alguns dels que estaven apuntats havien deixat alguna vacant… “És difícil i humiliant, però per desgràcia aquesta ha estat la seva resposta”, escrivia literalment.
No la coneixíem, mai l’havíem vist, mai havíem parlat una sola paraula amb ella, però era evident que es tractava d’una lluitadora incansable, d’una persona amb un esperit ferm per defensar la seva família, les seves filles, però també el conjunt de la ciutadania que té drets, que el sistema vulnera inflexiblement.
L’Estaca al mes d’agost només publica dimarts i dijous, tot i que aquest mes es va fer una trista excepció per la mort, dolorosa i insospitada, de dues persones de gran rellevància per la ciutat. De manera que vam pensar que el tema que ens posava sobre la taula l’Olga, el tractaríem a primers de setembre, just quan l’ambient escolar és més favorable a la informació sobre l’estat de l’ensenyament. Li vam respondre al mail (em va tocar fer-ho a mi), dient-li que faríem una informació al respecte i li vam afegir que “si podíem ajudar amb alguna altra cosa només calia que ens ho digués”.
I el dia 6, diumenge, vam publicar la informació. Sense citar-la —només com a lectora— explicàvem el seu cas i la seva lluita i el mateix dia al matí li vam remetre al seu mail personal l’enllaç de la informació, donant-li les gràcies per haver contactat amb nosaltres.
Ella ens va contestar el mateix dia al migdia amb un missatge curt que reproduïm: “Gràcies a vosaltres. Us he de dir que he donat tant pel sac a Educació i a la síndica de Catalunya durant tot l’agost, que han ampliat el ratio d’un alumne a la primera opció, el Vilumara i la he matrículat. Feu una gran feina!!!!!” i ens va adjuntar una foto d’una concentració d’ensenyants i criatures.
Aquest passat dijous, a les 10 del vespre, el company de redacció i veí de Santa Eulàlia, Joan Font, ens reenviava la convocatòria de la roda de premsa que s’havia convocat per aquest dilluns i de seguida vam preguntar si estàvem parlant de la mateixa persona.
Ens vam quedar garratibats, sorpresos, dolguts i indignats, quan vam constatar la realitat, perquè havíem mantingut contacte per escrit amb l’Olga, un dia abans de la seva terrible decisió i perquè érem conscients del dolor que poden arribar a patir les persones, fortes, responsables, valentes i lluitadores, quan les coses es torcen, es compliquen, ens esgoten, ens destrossen per dintre i no veiem cap horitzó d’esperança.
L’Olga, que havia nascut a Santa Eulàlia i que hi va viure aquí tota la vida era, sense que en fóssim conscients, una de les nostres: lectora, sí, però una persona especialment vinculada a la nostra manera d’entendre el món en el que ens ha tocat de viure: un món carregat d’injustícies, on els drets socials es vulneren, fet pels poderosos, però on la gent normal té tot el dret i la necessitat de revoltar-se, de denunciar les injustícies, la mala gestió, les incapacitats dels que diuen defensar el bé comú però en realitat només defensen el seu bé individual. Un món on els dèbils, els vulnerables i els que estem a aquesta banda de la trinxera, ens hem de fer costat, ens hem de donar suport i, sobretot, ens hem d’entendre. Tant, ens hem d’entendre, que fins i tot podem arribar a entendre que alguns diguin ja n’hi ha prou… i decideixin dir-nos adeu perquè les forces flaquejen, quan més falta ens faria la seva companyia.
Ens queden dues coses de tot plegat, que convertirem en dues missions: la primera, saber amb detall qué va passar per que les coses hagin anat com lamentablement han anat. La segona, reivindicar l’exemple de l’Olga i fer-nos ressò del seu clam silenciós, però tan potent, que no deixarem que caigui en l’oblit.