Carlos Galve (el hijo del portero)
No hi ha ciutat sense arxiu. I a l’Hospitalet, l’arxiu no va ser mai un prestatge ple de pols. Va ser un local de La Florida amb la calefacció que no funcionava, una aula de cultura improvisada, una vocalia de dones feta a la cuina de casa.
Aquesta és la història de dues vides paral·leles que es van creuar. La de la Clara Parramon i la del Pepe Gutiérrez Álvarez. Tots dos morts, tots dos imprescindibles, tots dos de l’Hospitalet. I tots dos amb el mateix do, estrany i escàs: el do de la bondat.
1. Ella: la Clara Parramon, la comunista que guardava la ciutat
La Clara Parramon va arribar a Pubilla Casas el 1971, quan el barri encara era fang i totxo vist. Jove, historiadora, llicenciada per la UB. Va venir per l’habitatge barat i es va quedar per la dignitat.
Va ser membre destacada del PSUC des de 1976. De les que muntava la vocalia de dones, de les que organitzava l’escola de dones del barri. La recorden a l’Associació de Veïns de Pubilla Casas i La Florida, als anys on tot faltava.
D’aquella militància en va sortir una feina. El 1986 va entrar a dirigir l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, llavors Arxiu Històric, i hi va estar vint anys al capdavant, fins a la jubilació el 2013. Sòcia fundadora del Centre d’Estudis de L’Hospitalet el 1984. Els seus treballs, com Similituds i diferències. La immigració dels anys 60 a L’Hospitalet, són l’altra història de la Transició: la de les reunions a les 9 de la nit als locals veïnals. Ella, que no tenia fills, defensava les escoles bressol com si fossin seves, perquè deia que sense elles les dones no podien sortir a la vaga ni a l’assemblea.
La seva bondat era la de quedar-se a plegar les cadires quan tothom ja ha marxat.
2. Ell: el Pepe, el trotskista que explicava la ciutat.
El Pepe va arribar deu anys abans. 1960. Tenia 14 anys i venia de La Puebla de Cazalla, Sevilla, amb els seus pares. Andalusos, obrers, cinturó roig.
Ell va triar un altre camí. Mentre la Clara Parramon era al PSUC, ell va ser militant de la LCR, la Lliga Comunista Revolucionària. Primeres Comissions Obreres juvenils, París 68-71, redactor de Combate, delegat sindical de CCOO a la sanitat.
Si li preguntaves qui el va il·lustrar políticament, no et deia cap professor de París. Et deia: el Francesc Pedra, el Sisdits, i la seva dona, la Lola.
El Francesc Pedra Argüelles (1914-2000), el nen que amb 11 anys va liderar la vaga dels nens a les Cristalleries Planell el 1925, vidrier, anarcosindicalista de la CNT, i la seva companya Dolores Peñalver Valenzuela, la Lola, també líder sindical. Tots dos van viure molts anys a l’Hospitalet, tants que la ciutat els va dedicar un parc. Per al Pepe, eren l’enllaç viu entre la vaga del 25 i les de la SEAT. El Sisdits li va ensenyar que ser revolucionari no és cridar més, és aguantar més.
D’aquí en van sortir llibres: Memorias de un bolcheviqueandaluz, Miniwatt-Philips, la memòria obrera, biografies de Trotski, Orwell i Mandela. Era de la Fundació Andreu Nin, de VientoSur. Va morir el 21 d’agost de 2026, als 80 anys.
Tenia la mateixa bondat que la Clara Parramon. La de deixar-te un llibre amb una nota: «això et pot servir».
El creuament i el deute.
Sí, es coneixien. L’Hospitalet és gran però el món militant és petit. Coincidien al Centre d’Estudis, en alguna presentació al Barradas, en algun acte de memòria històrica. Es saludaven, es respectaven, comentaven la jugada. Ella des del PSUC, ell des de la LCR, dues cultures polítiques diferents que al barri havien après a no barallar-se. No van tenir una gran col·laboració estreta, eren dues trajectòries paral·leles. Però quan parlaven, es reconeixien.
L’Hospitalet està en deute amb els dos.
Sense la Clara Parramon, sense el PSUC, sense les vocalies de dones, no hi hauria escoles públiques a Pubilla Casas. Sense el Pepe, sense la LCR, sense la memòria obrera que va recollir, no entendríem d’on venim.
I malgrat això, a cap de les dues cerimònies de comiat no va venir ningú del govern actual del PSC de la ciutat. Ni un regidor, ni una corona, ni una nota. Silenci.
És una insensibilitat política evident. És fàcil posar el nom de Francesc Pedra i Lola Peñalver a un parc 25 anys després de morts, quan ja no molesten. És més difícil reconèixer avui a una comunista del PSUC que va fer l’Arxiu, la Clara Parramon, i a un trotskista de la LCR que va escriure la memòria obrera, el Pepe Gutiérrez. Perquè ells no van fer urbanisme, van fer veïns.
Aquell buit a les dues sales de vetlla diu més de qui governa que de qui se n’ha anat.